SOBRE LA CALOR I D'ALTRES SERVITUDS, NO SEMPRE METEOROLÒGIQUES

 

Ja fa anys que la meteorologia s'ha convertit en una mena de tema estrella de les notícies, ocupa un lloc excessiu i recurrent, evidentment aquest any fa molta calor i no seré jo qui ho negui, recordo, però, estius llarguíssims i calorosos, sequeres preocupants i, fins i tot, alguns anys en els quals va fer uns estius galdosos i amb pluja. Fins al punt que, aleshores, quan la gran majoria de turistes venien a cercar sol i platja i para de comptar i Gaudí no s'havia incorporat al consum cultural massiu, es va dir de fer una mena d'assegurança si, en algun  moment, el sol brillava per la seva absència. 

La temperatura ha pujat, sempre, és clar, segons els anys, ja una mica llargs, dels quals tenim dades, poc més d'un segle, si fa no fa. De canvis climàtics n'hi ha hagut molts, se suposa, com la petita edat de gel o aquell any sense estiu que sembla que va inspirar tants artistes. Diuen que, fins i tot, un canvi climàtic que, en el passat, tenia molta influència en les collites, provocava crisis i es pot trobar en l'inici de moltes guerres llargues.

Fa anys, no pas tants, no teníem aire condicionat. Obríem les finestres, ens remullàvem una mica, tampoc no teníem ni dutxa, una gran majoria, fins als seixanta repicats del segle passat. I una mica més enllà hi havia gent sense aigua corrent, sense llum. Recordo, no fa tant de temps, que una vegada, fa alguns anys, en un estiu molt i molt càlid, a galdosos pisos de París, es va trobar gent que vivia sola, morta de calor. Ara resulta que si no tens aire condicionat, que es veu que ja és més imprescindible que la rentadora, ets un desgraciat, un pobre energètic. Tan sols cal mirar una mica la tele per comprovar com l'apocalipsi s'estén per damunt de nosaltres de forma irreversible, puja de preus, guerres no gaire llunyanes, calor desfermada, síndries i melons que han doblat el cost...

Estic llegint un llibre molt interessant, Futurofobia, del periodista Héctor García Barnés, va dirigit, sobre tot, a les generacions dels nostres fills però, és clar, incideix en tota la franja generacional. Parla sobre la por al futur, fomentada i magnificada i que acaba fent forat perquè ja deia Huxley i gent com Goebbels també, en un context pervers i molt mal intencionat, que moltes repeticions fan una veritat. La ximpleria s'estén per damunt dels consells dels experts, beu aigua, i si tens una edat vulnerable, de la meva en amunt, per exemple, i no tens aire condicionat has de passar un parell d'hores en un lloc refrigerat, uns magatzems, una biblioteca... s'han deixat les esglésies, tot i que avui moltes estan tancades o s'ha de pagar per entrar i visitar-les.

Jo soc molt poc amiga de l'aire condicionat, no suporto haver d'estar en un lloc amb les finestres tancades, la veritat. No crec que n'arribi a tenir mai, un altre tema seria si visqués a Cuenca, a Lleida, a Còrdova, a Toledo... hi ha aquella Espanya dels nou mesos d'hivern i tres d'infern, és clar. A Barcelona, amb poques excepcions, el fred i la calor son relativament suportables, segons la meva opinió.

Hi ha gent que està molt malament, ho admeto, i que, precisament, no es queixa ni surt gaire per la tele, els qui dormen al carrer, cada dia més i més gent despendingolada, un problema que sembla que no té solució i que va en augment, visible per poc que transitis. I després hi ha els treballadors que han de fer feina a l'aire lliure, els pagesos, però també tants paletes, un gran nombre subcontractats i mal pagats, o gent de la neteja. Precisament a la ciutat fan aquests dies obres a dojo o així m'ho sembla. No sé si és a causa de les properes eleccions o d'una mena de dèria tradicional estival,  quan jo era joveneta ja en deien, de la ciutat, Barcelobra.

La solució, relativa, és no mirar gaire la tele, o no mirar-la gens. Bé, alguna pel·lícula, algun documental, coses així. A sobre la covid no para i els encostipats augmenten. Quan passes pel carrer, de moltes cases envien a l'exterior aire calent i fastigós, produït pels estris de l'aire condicionat. Entres a un lloc i potser tenen l'aire posat de forma moderada i hi estàs bé, però pots entrar en un altre i congelar-te i agafar el que no tens. Al cinema ja fa anys que no hi vaig gaire a l'estiu o bé m'emporto una jaqueteta.

De vegades, deu ser l'edat, jo també repeteixo que a la tele cada dia fan coses més ximpletes, el que passa és que algunes gaudeixen d'èxit i hi ha una tendència a idealitzar un passat que mai no va existir, un passat harmònic, humà, on els valors suraven per tot arreu, això devia ser en alguna altra reencarnació de la humanitat, em temo. La política també avorreix, és com si no anés amb mi, darrrerament, sobretot la propera, es habitual dir què es vol fer però sempre s'obliden d'explicar com es farà, et demanen fe cega, vaja. I consti que no odio els polítics ni les polítiques, és una feina com una altra, una altra cosa és que s'atribueixin una mena de valor per damunt de la resta, messiànic. Però això també ho fan, de vegades, els metges, els científics, els historiadors, alguns periodistes... La ciència i la medicina s'han convertit en una mena de noves religions indiscutibles. I qualsevol persona sense expertesa específica, també opina sobre el que calgui, això de donar consells i saber el que s'ha de fer és una constant.

Abans cantàvem amb fe que el demà seria millor i ara sembla que més aviat diuen que serà pitjor. Sigui com sigui, quan ja ets grandeta i veus que no pots fer res contra el caos ni contra els excessos meteorològics, més enllà de votar de tant en tant qui et sembli menys ximple, sense cap garantia de que no sigui molt més ximple del que semblava, ja et rendeixes a l'evidència de la inoperància i intentes viure el millor possible, amb la teva gent, parents i amics, si tens sort de tenir-ne, un altre mal del nostre temps, diuen, és la solitud dels vells. Però la gent acompanyada, com ara aquells matrimonis sòlids i indisolubles d'abans del divorci, o les antigues relacions de pares i fills, tan difícils tot sovint, tampoc és que ho passés gaire bé. La literatura ens explica moltes coses, encara que siguin passades pel tamís de la imaginació. 

L'esca del pecat, avui, és també la tecnologia, per això volen que deixis mòbils i tauletes, se suposa que si no és així no et socialitzes. Tot parteix d'una mena de sacralització romàntica, és clar. Tot ha canviat, ens empipen determinats canvis, però els canvis més contundents i empipadors som els que fem les persones, en l'irreversible camí cap a la vellesa, una paraula que avui no es pot dir, et fas gran i no vella, encara que et tractin com una vella, amb paternalisme o amb una manca de respecte subliminal, a molts llocs i en moltes circumstàncies, no tan sols a les caixes d'estalvi del present.

Abans hi havia el consol eteri i improbable de la voluntat de Déu, déu vetllava per nosaltres, hi podia fer més que nosaltres i, evidentment, devia ser un ésser molt injust i poc recomanable. Però la llibertat de consciència és empipadora, hem d'opinar, de triar, d'equivocar-nos... Podem comprar-nos, amb gran il·lusió, un aparell d'aire condicionat i constatar, al cap d'un temps, que tampoc no ens soluciona del tot els problemes meteorològics ni ens fa més feliços, més enllà de refrescar-nos una estoneta.