14.9.22

BALLANT EL SIRTAKI AL COSTAT D'ALEXIS ZORBÀS

 


Ha mort Irene Papas, feia temps que tenia alzheimer, pertany a la generació de la reina d'Anglaterra, de la meva mare... Una generació que, de forma inevitable, va desapareixent.  Papas ha arribat a una edat molt avançada tot i que en els darrers anys no tingués totes les facultats. La recordo en molts papers, era una actriu molt allunyada dels models estètics de la meva joventut però, fins i tot sense entendre gaire de cinema, quan la veies a la pantalla impressionava.

La memòria és selectiva i personal, el seu paper que més recordo és de la vídua de la pel·lícula Zorba el grec, el linxament de la qual em va deixar amb el cor encongit durant uns quants dies. Hi vam anar amb la colla del centre parroquial del barri, després van tornar al local per fer una mena de cinefòrum, un dels  nois de la colla, d'aquests més intel·lectuals que, per sort, hi solia haver a tots els  grups de jovent, s'havia preparat una mica el tema.


La crítica convencional no va ser gaire entusiasta amb la pel·lícula. Un dels temes que va sorgir en el col·loqui parroquial va ser si els fets que s'explicaven, sobretot el tema de l'assassinat de la vídua, no eren exagerats. Algú va comentar que no sabíem el que era l'Espanya fosca, fins i tot la Catalunya, profunda. Segurament tenia raó, jo no havia sortit gairebé ni del barri, llevat de les excursions convencionals a muntanya que arribaven, a tot estirar, a Tavertet o el Montseny. 



La pel·lícula va donar-nos a conèixer Katzanzakis, El Crist de nou crucificat va ser un títol habitual inclòs en les lectures recomanades pels sectors cristians avançats d'aquells anys. També va ser aquella una pel·lícula que va contribuir a mitificar i fer-nos veure d'una altra manera Anthony Quinn, que es tornaria un actor imprescindible al cinema amb pretensions d'aquells anys. Bates estava guapíssim, va ser un actor ple d'ambigüitats però molt atractiu. Aleshores en sabíem poca cosa. 

A casa nostra vam poder llegir el llibre en català ben aviat, gràcies a la versió de Vergara, em sorprèn encara els llibres que es publicaven en la nostra llengua, en aquells anys complexos, pocs, potser, però molt ben triats i de plena actualitat, en molts casos. Per sort jo tenia una companya de feina, més gran, que se'n podia comprar molts, em va passar aquest i, crec que de la mateixa col·lecció, El doctor Zhivago i uns quants més.

He tornat a veure la pel·lícula en alguna ocasió i he rellegit el llibre, Acantilado en va fer un bona versió fa pocs anys, amb traducció de Selma Ancira. Les revisions de pel·lícules i les relectures ens descobreixen coses que potser no havíem sabut copsar però, per altra banda, mai no recuperes el sentiment de descoberta, l'emoció de la primera vegada, encara més quan la primera vegada la podem situar en un moment políticament excitant, amarat de juvenil ignorància i esperança absoluta en un demà mític. La joventut, com la infantesa, passen una sola vegada per les nostres biografies, i potser està bé que sigui així i que tot sigui nou i per descobrir, per a cada generació.

La traducció al català va ser obra d'un hel·lenista de categoria, Jaume Berenguer Amenós, que va morir relativament jove després d'haver passat la guerra i haver desenvolupat una tasca intel·lectual de categoria. La seva biografia mostra com n'és, avui, de mal explicada, la guerra civil i les circumstàncies de tanta gent, Berenguer va estar reclòs, i no era cap feixista, en un camp de presoners republicà, un tema espinós que ens estimem més no remenar gaire. Un seu professor, un capellà intel·ligent, bon home i il·lustrat, va ser assassinat de mala manera. Alguns aspectes de la vida d'aquell traductor m'evoquen, en algun sentit, potser agafat pels pèls, el mateix Katzantzakis.

L'autor grec, després, no va ser tan llegit, i el conservadurisme religiós de la seva terra el va arribar a condemnar, no recordem gaire, avui, aquella polèmica sobre la versió en cinema de La darrera temptació de Crist. Alexis Zorba és un personatge real, reconvertit en personatge literari per l'escriptor, alter ego del que interpreta Bates, aquest estranger amb interessos econòmics, que aterra en un mon desconegut que li sembla primitiu. Cacoyannis va treballar força amb Papas, actriu que també va ser una molt bona cantant. Va tenir amors, expliquen, força tòrrids, però discrets, amb Marlon Brando, un peix que es duia l'oli, amb una biografia terrorífica. Ella en tenia bon record, sembla.

Cacoyannis, en les seves versios d'obres clàssiques, ens va mostrar una Grècia clàssica més realista, amb estàtues pintades i escenaris eixuts. A banda del Zorba no he tornat a veure moltes d'aquelles pel·lícules. A la pel·lícula es van inventar allò del sirtaki i la imatge del protagonsta ballant, davant del mar, amb el noi jove al costat, ha esdevingut una mena d'icona emblemàtica, que diuen avui.

Al Zorba, Papas hi fa un paper secundari però molt rellevant. Avui vèiem la història de la vídua que malda per aconseguir ser lliure i no un objecte de desig d'un jovenet obsessionat amb ella, amb uns ulls diferents, violència de gènere en estat pur, la dona com a esca del pecat i culpable del que sigui. Eren aquells uns anys en els quals semblava que tot anava a canviar molt de pressa, a Espanya, però també al mon. No va ser ben com volíem i desitjàvem. La pau universal encara és una aspiració, un miratge. Més que no pas la mort de la reina anglesa la desaparició de Papas representa la fi d'un temps que ja no em pertany. I, al capdavall, els reis també fan comèdia, tragèdia o drama, ben mirat.

El Sirtaki, contra el que vam creure al principi, va ser un ball inventat, inspirat, això sí, en danses gregues. Va fer fortuna i les nostres ballaruques comptaven sempre amb aquella música, tan lligada al nostre imaginari. El sirtaki del Zorbàs i el twist de L'escapada, pel·lícula del la qual avui he llegit un comentari de la Montserrat Duran al facebook, van ser molt més que balls, son músiques que representen tot un mon esvaït i poètic reflectit a la màgica pantalla del cinema.

2 comentaris:

F. PUIGCARBÓ ha dit...

Papas tenia una bellessa tràgica com Ana Magnani, ambdues però atrapaven la càmara en cada escena.

Júlia ha dit...

Sí, era un estil, grans actrius. La Lola Flores deia que li hauria agradat tenir papers com els d'Ana Magnani, no sé si hauria reeixit, he, he. Potser amb un bon director, ves a saber.

A Grècia hi ha hagut actrius d'aquest gruix, com la Melina Mercouri, i, abans de totes ella una que es deia Katrina Patxinou que nosaltres vam veure ja grandeta, és la pagesa madura de 'Por quien doblan las campanas'.