REFLEXIONS POC CINÈFILES SOBRE 'AS BESTAS' I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES

 

Hores d'ara ja s'ha escrit força sobre As Bestas, la darrera pel·lícula d'un jove director tan interessant i imprescindible com és Sorogoyen, autor, amb Isabel Peña, del guió. També s'ha establert comparacions diverses, inevitables, des de Perros de Paja fins a Alcarràs. Les comparacions, més que no pas odioses, son inútils o recurrents. Al capdavall sempre bevem de la tradició cultural, de vegades fins i tot de forma subconscient o inconscient. 

En aquest cas, com em va passar amb Alcarràs, l'excés d'informació prèvia crec que perjudica la meva valoració, i és que l'excés d'expectatives sovint provoca alguns brins de decepció. As Bestas comença amb una visió d'aquesta celebració amb cavalls, que també s'evocava a la sèrie Rapa, una d'aquestes ancestrals festes en les quals Galícia excel·leix i que fins fa poc temps molta gent potser desconeixíem. 

A la pel·lícula, tan rural en molts aspectes, hi convergeixen molts temes, un dels quals és la desconfiança pels nou vinguts, pels forasters, com diem a Catalunya. I és que a molts pobles nostrats, encara avui, s'és foraster durant més de dues generacions i encara. No fa gaires anys em van explicar el cas d'una parella jove, anava a estiuejar a un poblet que m'estalvio mencionar. Els agradava tant, la gent i el lloc, que van decidir quedar-s'hi i muntar-hi un petit negoci. A partir d'aleshores les coses van canviar molt, els van manifestar hostilitat i van acabar per marxar que és, al capdavall, una actitud molt humana. Viure amb tensió constant, en un indret petit i limitat, no està a l'abast de tothom ni, personalment, en veig els avantatges. No és l'únic cas que he conegut, per cert.

La vida, la literatura, el cinema, son plens de situacions d'aquests tipus, de violències properes que es van incrementant. En aquesta història els nou vinguts, d'una cultura i unes idees molt diferents de les de la majoria d'habitants del poble, tenen idees etèries, un projecte que tampoc no acabo d'entendre del tot, lligat a la idealització de la natura, que tan temptadora resulta per la gent d'indrets urbans. I tan enganyosa, és clar. No tan sols venen de ciutat sinó, fins i tot, de l'estranger.

Com a Alcarràs, en aquell cas eren plaques solars, els molins dels parcs eòlics, de forma subliminal, semblen uns estris negatius, rebutjables, a favor d'una recuperació impossible de la vitalitat antiga de la ruralia. Tot sovint la televisió ens explica, magnificats, casos de gent jove que ha anat a viure i treballar a poblets, en alguns casos hi tenien parents, propietats, en d'altres no era així. El neoruralisme revifa de tant en tant, de gent que vaig conèixer fa dècades que va prendre aquesta opció molt pocs van resistir gaire aquella nova i idealitzada vida. No sé en quins anys concrets se situa l'acció d'As Bestas, veiem un ordinador però no veiem mòbils i la gravadora d'un dels protagonistes és una mica obsoleta, ben mirat. 

El mon rural, com l'urbà, és molt i molt divers, parlar de la pagesia, en general, és com esbombar tòpics sobre els barcelonins i les seves mancances, partint d'experiències inexistents o molt subjectives i personals. Els crims rurals, entre persones del mateix indret, son un clàssic literari, les tensions no son, tan sols, amb forasters sinó entre els mateixos habitants d'un llogarret, en ocasions, però també poden existir entre habitants del mateix bloc de pisos. En alguns casos la col·locació d'un ascensor, per exemple, ha provocat tensions que no han arribat a la violència explícita però sí a fer que alguns veïns no es parlessin entre ells, per exemple. 

La crònica negra ha recollit crims entre veïns d'escala, gent suposadament educada, entre els quals la tensió ha anat en augment i ha acabat de mala manera. I també passa amb membres d'una mateixa família, a ciutat i a pagès. Tot i que, evidentment, els nou vinguts inquieten, tan sols cal parar l'orella quan es diuen tota mena de disbarats sobre persones immigrades, avui de tot el mon, moltes de les quals porten aquí algunes dècades, fins i tot. Afortunadament, tot i que la violència tingui el seu morbo i ens piconin amb programes de crònica negra, molta gent és civilitzada, educada, amable, a ciutat i al camp, conviu en pau, s'estima i s'ajuda. 

As bestas és una excel·lent pel·lícula, amb una ambientació magnífica, uns actors boníssims i una història que podria ser intemporal i universal. Un altre tema és que d'això en vulguem inferir una mena d'ensenyaments morals, un risc recurrent tot sovint, a l'entorn de la modernitat perillosa, la solidaritat femenina, la violència ancestral dels éssers humans a l'hora de competir per la vida quotidiana. Precisament la pel·lícula, en alguns moments, no sé si de forma intencionada, ens fa entendre els dolents molt més a fons que no pas aquest home amb estudis, que ha vingut a parar aquí per una mena de somni personal una mica nebulós. Una de les coses que ens costa més de superar son les diferències de mentalitat. No pots evitar preguntar-te com aquest Antoine manifesta tan poca empatia amb uns éssers que veuen, en la subvenció que els ofereix el parc eòlic, una sortida a la seva vida enquistada en la pobresa. 

El paper de la dona resistent també em resulta una mica incomprensible, la conversa amb la filla, a la qual sí que comprenc més, es decanta de la part de la mare, o així m'ho sembla. Però no entendre uns personatges de ficció perquè no fan el que nosaltres faríem no treu mèrit cinematogràfic al conjunt. En ocasions es reflecteix un mon rural pel qual no sembla haver passat el temps però les coses han canviat molt en les darreres dècades, precisament gràcies a la tecnologia que de vegades es bescanta. Cosa que no treu que restin comportaments i formes de viure que, des de la nostra urbanitat ens costen de comprendre. Com costa de comprendre la violència, individual o col·lectiva que, de forma estranya, com una epidèmia crònica de la humanitat, revifa en determinades situacions. 

Els modernistes, encara que haguessin acabat vivint a ciutat, lloaven la natura, la solitud, la puresa dels cims, com manifesta Manelic a Terra Baixa. Després, els noucentistes van optar per la ciutat civilitzada i Laura, a la ciutat dels sants, ho va passa molt malament, com també aquell capellà dels Sots feréstecs. Tot plegat és simbòlic, és clar, fins i tot va lligat a tòpics i modes i sempre podem trobar una mica de tot, malgrat les tendències. Quan jo era petita era moda fer broma sobre els pagesos, avui això és políticament incorrecte però ficar-se amb els de Can Fanga resulta divertit. Mentre escoltava els comentaris maliciosos sobre els francesos que fa el sorrut Xan a la taverna  em van venir al cap uns acudits que, sense manies, explicaven uns francesos en una festa de Cap d'Any de fa anys, en un poble francès on teníem família, acudits sobre espanyols, plens de toreros, gent endarrerida i tòpics diversos, en alguns casos fins i tot de mal gust. La gran majoria de la gent del poble era filla o neta d'espanyols, catalans inclosos. Aquests acudits geogràfics han anat de baixa, com els acudits masclistes, afortunadament.

As Bestas també s'ha titllat de western, una altra d'aquestes comparacions una mica agafades pels pels, tant del gust actual, com si això fos una mena de mèrit. En tot cas la pel·lícula ens parla dels humans, de la gent, de les nostres dèries i les nostres febleses, dels nostres complexos, del nostre tribalisme, que devem portar al damunt des de la prehistòria, avui transformat en patriotisme, nacionalisme, localisme o amor magnificat vers la terra nadiua. De la qual, en molts casos, s'ha tocat el dos quan s'ha pogut, per poder prosperar una mica. He vist la pel·licula en versió original, m'agrada molt que es conservin les llengües de cadascú i es resolgui un tema difícil amb subtítols. Agafen ganes d'aprendre i llegir gallec.