REFLEXIONS POC CINÈFILES SOBRE 'AS BESTAS' I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES

 

Hores d'ara ja s'ha escrit força sobre As Bestas, la darrera pel·lícula d'un jove director tan interessant i imprescindible com és Sorogoyen, autor, amb Isabel Peña, del guió. També s'ha establert comparacions diverses, inevitables, des de Perros de Paja fins a Alcarràs. Les comparacions, més que no pas odioses, son inútils o recurrents. Al capdavall sempre bevem de la tradició cultural, de vegades fins i tot de forma subconscient o inconscient. 

En aquest cas, com em va passar amb Alcarràs, l'excés d'informació prèvia crec que perjudica la meva valoració, i és que l'excés d'expectatives sovint provoca alguns brins de decepció. As Bestas comença amb una visió d'aquesta celebració amb cavalls, que també s'evocava a la sèrie Rapa, una d'aquestes ancestrals festes en les quals Galícia excel·leix i que fins fa poc temps molta gent potser desconeixíem. 

A la pel·lícula, tan rural en molts aspectes, hi convergeixen molts temes, un dels quals és la desconfiança pels nou vinguts, pels forasters, com diem a Catalunya. I és que a molts pobles nostrats, encara avui, s'és foraster durant més de dues generacions i encara. No fa gaires anys em van explicar el cas d'una parella jove, anava a estiuejar a un poblet que m'estalvio mencionar. Els agradava tant, la gent i el lloc, que van decidir quedar-s'hi i muntar-hi un petit negoci. A partir d'aleshores les coses van canviar molt, els van manifestar hostilitat i van acabar per marxar que és, al capdavall, una actitud molt humana. Viure amb tensió constant, en un indret petit i limitat, no està a l'abast de tothom ni, personalment, en veig els avantatges. No és l'únic cas que he conegut, per cert.

La vida, la literatura, el cinema, son plens de situacions d'aquests tipus, de violències properes que es van incrementant. En aquesta història els nou vinguts, d'una cultura i unes idees molt diferents de les de la majoria d'habitants del poble, tenen idees etèries, un projecte que tampoc no acabo d'entendre del tot, lligat a la idealització de la natura, que tan temptadora resulta per la gent d'indrets urbans. I tan enganyosa, és clar. No tan sols venen de ciutat sinó, fins i tot, de l'estranger.

Com a Alcarràs, en aquell cas eren plaques solars, els molins dels parcs eòlics, de forma subliminal, semblen uns estris negatius, rebutjables, a favor d'una recuperació impossible de la vitalitat antiga de la ruralia. Tot sovint la televisió ens explica, magnificats, casos de gent jove que ha anat a viure i treballar a poblets, en alguns casos hi tenien parents, propietats, en d'altres no era així. El neoruralisme revifa de tant en tant, de gent que vaig conèixer fa dècades que va prendre aquesta opció molt pocs van resistir gaire aquella nova i idealitzada vida. No sé en quins anys concrets se situa l'acció d'As Bestas, veiem un ordinador però no veiem mòbils i la gravadora d'un dels protagonistes és una mica obsoleta, ben mirat. 

El mon rural, com l'urbà, és molt i molt divers, parlar de la pagesia, en general, és com esbombar tòpics sobre els barcelonins i les seves mancances, partint d'experiències inexistents o molt subjectives i personals. Els crims rurals, entre persones del mateix indret, son un clàssic literari, les tensions no son, tan sols, amb forasters sinó entre els mateixos habitants d'un llogarret, en ocasions, però també poden existir entre habitants del mateix bloc de pisos. En alguns casos la col·locació d'un ascensor, per exemple, ha provocat tensions que no han arribat a la violència explícita però sí a fer que alguns veïns no es parlessin entre ells, per exemple. 

La crònica negra ha recollit crims entre veïns d'escala, gent suposadament educada, entre els quals la tensió ha anat en augment i ha acabat de mala manera. I també passa amb membres d'una mateixa família, a ciutat i a pagès. Tot i que, evidentment, els nou vinguts inquieten, tan sols cal parar l'orella quan es diuen tota mena de disbarats sobre persones immigrades, avui de tot el mon, moltes de les quals porten aquí algunes dècades, fins i tot. Afortunadament, tot i que la violència tingui el seu morbo i ens piconin amb programes de crònica negra, molta gent és civilitzada, educada, amable, a ciutat i al camp, conviu en pau, s'estima i s'ajuda. 

As bestas és una excel·lent pel·lícula, amb una ambientació magnífica, uns actors boníssims i una història que podria ser intemporal i universal. Un altre tema és que d'això en vulguem inferir una mena d'ensenyaments morals, un risc recurrent tot sovint, a l'entorn de la modernitat perillosa, la solidaritat femenina, la violència ancestral dels éssers humans a l'hora de competir per la vida quotidiana. Precisament la pel·lícula, en alguns moments, no sé si de forma intencionada, ens fa entendre els dolents molt més a fons que no pas aquest home amb estudis, que ha vingut a parar aquí per una mena de somni personal una mica nebulós. Una de les coses que ens costa més de superar son les diferències de mentalitat. No pots evitar preguntar-te com aquest Antoine manifesta tan poca empatia amb uns éssers que veuen, en la subvenció que els ofereix el parc eòlic, una sortida a la seva vida enquistada en la pobresa. 

El paper de la dona resistent també em resulta una mica incomprensible, la conversa amb la filla, a la qual sí que comprenc més, es decanta de la part de la mare, o així m'ho sembla. Però no entendre uns personatges de ficció perquè no fan el que nosaltres faríem no treu mèrit cinematogràfic al conjunt. En ocasions es reflecteix un mon rural pel qual no sembla haver passat el temps però les coses han canviat molt en les darreres dècades, precisament gràcies a la tecnologia que de vegades es bescanta. Cosa que no treu que restin comportaments i formes de viure que, des de la nostra urbanitat ens costen de comprendre. Com costa de comprendre la violència, individual o col·lectiva que, de forma estranya, com una epidèmia crònica de la humanitat, revifa en determinades situacions. 

Els modernistes, encara que haguessin acabat vivint a ciutat, lloaven la natura, la solitud, la puresa dels cims, com manifesta Manelic a Terra Baixa. Després, els noucentistes van optar per la ciutat civilitzada i Laura, a la ciutat dels sants, ho va passa molt malament, com també aquell capellà dels Sots feréstecs. Tot plegat és simbòlic, és clar, fins i tot va lligat a tòpics i modes i sempre podem trobar una mica de tot, malgrat les tendències. Quan jo era petita era moda fer broma sobre els pagesos, avui això és políticament incorrecte però ficar-se amb els de Can Fanga resulta divertit. Mentre escoltava els comentaris maliciosos sobre els francesos que fa el sorrut Xan a la taverna  em van venir al cap uns acudits que, sense manies, explicaven uns francesos en una festa de Cap d'Any de fa anys, en un poble francès on teníem família, acudits sobre espanyols, plens de toreros, gent endarrerida i tòpics diversos, en alguns casos fins i tot de mal gust. La gran majoria de la gent del poble era filla o neta d'espanyols, catalans inclosos. Aquests acudits geogràfics han anat de baixa, com els acudits masclistes, afortunadament.

As Bestas també s'ha titllat de western, una altra d'aquestes comparacions una mica agafades pels pels, tant del gust actual, com si això fos una mena de mèrit. En tot cas la pel·lícula ens parla dels humans, de la gent, de les nostres dèries i les nostres febleses, dels nostres complexos, del nostre tribalisme, que devem portar al damunt des de la prehistòria, avui transformat en patriotisme, nacionalisme, localisme o amor magnificat vers la terra nadiua. De la qual, en molts casos, s'ha tocat el dos quan s'ha pogut, per poder prosperar una mica. He vist la pel·licula en versió original, m'agrada molt que es conservin les llengües de cadascú i es resolgui un tema difícil amb subtítols. Agafen ganes d'aprendre i llegir gallec. 

MISTERIS SOTA LA BOIRA GALLEGA

 

Aquests dies m'he anat empassant els sis capítols d'aquesta sèrie, obra dels creadors de Hierro. A les històries amb crims pel mig ja no els demano massa coherència, tant a la literatura com al cinema, en general, sempre queden serrells per aclarir. Com que les comparacions son, efectivament, odioses, tampoc entraré en valorar si la d'ambient canari era millor. En general m'agrada veure coses que passen en escenaris de l'estat espanyol, tan variat i tan cinematogràfic, tant a nivell urbà com provincià o rural.

Els francesos han endegat una llarguíssima sèrie d'historietes policials situades a tots els racons del seu hexàgon. Jo en dic crims-turístics i els arguments, en general, son fluixets, però es veu que té molt d'èxit i que, amb aquesta excusa, es fa país, s'aprèn geografia i les regions i ciutats hi posen calerons. Cal dir que, pel que fa a aprendre història seriosa, res de res, es perden en llegendes locals i relats sense cap ni peus que, de tota manera, forneixen imaginació a la pràctica criminal.

Aquí, com a Hierro, es  defuig el turisme televisiu pintoresc. Rapa no ha aconseguit les mateixes lloances que Hierro, sobretot que la primera temporada de la sèrie. Compta amb sis capítols, el límit que jo soc capaç d'entomar, actualment, pel que fa a les sèries. Té alguna cosa relativament innovadora, com ara que, d'entrada, ja saps qui ha mort la víctima, una alcaldessa, professió de risc, en els temps que corren. També s'escapa del tòpic polític i la corrupció, al menys, en part. Compta amb dos protagonistes de pes, Mónica López i Cámara, i amb un planter d'excel·lents actors i actrius gallecs, poc coneguts, de moment, entre nosaltres, com ara Lucia Veiga, excel·lent. 

S`ha criticat la poca profunditat d'alguns personatges, que no 'soni' més el gallec... això de les llengües diverses i les variants dialectals és difícil d'entomar de forma realista, sempre s'han de fer concessions ja que el panorama és tan divers i variat que tot es complica, encara més en un temps en el qual la diversitat és un valor en alça. 

Més enllà de tot plegat jo he passat una bona estona amb la sèrie, amb les boires gallegues i aquests misteris del passat que sempre suren i provoquen efectes letals. Alguna cosa està posada amb calçador però això passa a les millors produccions del gènere. Juga amb el tòpic de la parella asimètrica, un professor d'institut amb un greu problema de salut i ganes de ficar el nas on no el demanen, i la guàrdia civil espavilada i treballadora. A Hierro Mònica López també era guàrdia civil i me la mataven molt aviat, cosa que em va fer empipar.

I és que soc admiradora incondicional d'aquesta actriu. L'he vista en moltes ocasions, des d'aquella Línia 5, un musical fluixet i ben intencionat que van fer al Condal fa anys i panys, on compartia escenari amb un Marc Martínez també molt jovenet. L'he vista treballar a teatres grans i sales petites, en català i castellà, a la televisió, no tant al cinema, en papers de gruix i luxe i en d'altres menys favorables al lluïment. Per a mi és una de les grans, i, a sobre, sempre m'ha semblat que no tenia cap mena de pretensions, avui això no és freqüent, de vegades sents gent de la professió parlant dels seus papers com si llegissin una tesi. 

Rapa juga molt amb els primers plans dels actors i les actrius, no amaga arrugues ni ganyotes i, per això, malgrat alguna inversemblança tot sembla absolutament natural i creïble. Al menys, a mi. Potser si no demanem massa a aquestes produccions hi trobarem moltes més virtuts que defectes o limitacions. Per sort queden molts paisatges hispànics on imaginar històries d'aquest tipus. Personalment m'estimo més les històries d'enjòlit inventades que no pas explotar massa el morbo dels crims reals revisitats i que ja hem conegut abans pels diaris i les revistes. 

'TRINTA LUMES', ENTRE LA VIDA I LA MORT

Trinta lumes és el primer llargmetratge de Diana Toucedo, cineasta d’origen gallec que ha estudiat i viu, avui,  a Barcelona, amb un llarg currículum relacionat amb el món del cinema, sobretot a través del muntatge, tan important en el context de qualsevol realització. Amb aquesta pel·lícula fascinant, documental en molts aspectes però no ben bé del tot, ja que hi ha un feble guió narratiu al darrere, ha retornat al mon misteriós i mític de la seva Galícia d’origen.

En un d’aquests llogarrets que ens poden semblar remots, malgrat la despoblació actual, encara hi ha vida, aquestes Trinta lumes, els trenta infants que sostenen una escola moderna i avançada, que contrasta amb les restes de vida ancestral, els records i la presència, gairebé tangible, dels difunts. De fet les lumes eren les llars, els focs, a través dels quals es comptabilitzaven els habitants d’un indret,  també a casa nostra, en el passat.

Hem perdut, al menys de forma teòrica, la por als morts. La conversa entre dues dones adultes, però de diferent generació,  evoca un temps en el qual les llegendes sobre esperits feien esgarrifar i generaven bromes inquietants, com això de posar-se la carbassa de Tots Sants (que ja existia abans de la frivolització del Halloween, a segons quins indrets de la geografia peninsular) al cap, i sortir a espantar la gent pels camins. Malgrat tot, l’adolescent que, d’alguna manera, protagonitza la pel·lícula, evoca aquesta presència dels morts, que la inquieta i l’atreu.

Els morts formen part del context proper, els cementiris son al costat de les  cases de pagès. Moltes de les situacions i referències son plenament gallegues però jo crec que en el mon rural, en allò que en resta encara, a qualsevol indret del mon occidental, molts elements coincideixen. Com ara l’atracció que exerceix en els adolescents una casa abandonada, en la qual encara es troben elements dels vius que la  van abandonar, de forma sobtada. És un sentiment humà, lligat a l’època de descobriment de la vida però que sovint roman en nosaltres al llarg dels anys i que ha trobat un reflex, fins i tot, en el mon urbà, on les llegendes i els misteris lligats a la mort i a la persistència del passat retroben noves formes d’expressió.

A l’escola, avui, es parla i s'escriu en gallec, encara que s'aprengui l'anglès, és allò de tenir arrels i ales, i es fan moltes referències a la identitat, una paraula controvertida i que pot oferir diferents interpretacions. Una identitat lligada, com a tot arreu, al paisatge proper. A la pluja, el foc, la vida quotidiana, amb elements diversos que fluctuen entre la modernitat i la persistència de costums atàviques, lligades a l’ànima humana universal. La vida a les ciutats ens ha allunyat dels morts i dels cementiris, però tot és relatiu. 

No fa falta gaire facilitat de percepció per constatar que, en moltes ocasions, els tenim presents i que un objecte, un paisatge, una anècdota, ens enfronten amb el fet inexplicable de la vida i de la mort i amb els nostres avantpassats. Sense cap efecte especial aquesta pel·lícula fa que experimentis fred, humitat, angoixa, escalfor, fins i tot fàstic, davant del resultat d’una cacera. La cacera és avui una activitat contestada i que provoca debat, els temps han canviat. Fins i tot sembla que puguem flairar el fum que generen aquests focs familiars, o l’olor del pa cuit de forma ben artesanal i pastat a casa.

La pèrdua del mon rural és una de les grans característiques del mon modern, com especificava Eric Hobsbawm a la seva història del segle XX. La pèrdua té sempre un cert component mitificador i genera en els més joves, si tenen inquietuds i ganes de saber, el desig de recuperar allò que no van arribar a conèixer a fons.

Trinta lumes evoca d’altres acostaments a la realitat d’aquest mon que canvia i es transforma, molt de pressa. En concret, potser perquè la seva autora és també una dona, he recordat El cielo gira (2005) de Mercedes Álvarez, documental situat a la província de Sòria. Tot i que aquí potser no es pot dir que estem ben bé davant d’un documental, hi ha un cert fil narratiu, amb un desenllaç misteriós i inquietant. Aquest fil narratiu és el que grinyola en algun moment i potser no calia l’enigmàtica i simbòlica desaparició de la protagonista. La directora ha tret un gran partit als personatges que desfilen per la narració, actors ocasionals i en estat de gràcia, sobretot aquesta Alba adolescent i encuriosida o la nena més petita que clou la història amb una mena de crida metafòrica a la vida que continua, malgrat tot.

El conjunt resta amarat, com en el cas de El cielo gira, d’una poesia que jo voldria creure, mirant de no caure en el tòpic, que respon a una visió femenina de la realitat.  Com sol passar amb aquest tipus de pel·lícules, no és fàcil veure-les, es projecten durant poc temps, a sales alternatives, en horaris puntuals. La difusió és complicada, tot i que Trinta lumes ha comptat amb bones crítiques i amb articles de referència molt interessants.  Com és lògic i natural es parla en gallec tot i que ens hi han afegit subtítols que potser ni calien, ja que les paraules son poques i els diàlegs, molt breus. El gran protagonista, a més a més de la gent, és aquest paisatge tan adient per a l’evocació d’esperits de tota mena, sota la neu i, sobretot, sota la pluja persistent que el fa possible.