FELIU ELIAS, AL MNAC, IMPRESCINDIBLE

El MNAC ha inaugurat una exposició temporal, que es pot visitar fins al mes d’abril de 2023, sobre Feliu Elias (1878-1948). S’ha trigat en recuperar la figura d’aquest artista inclassificable, polièdric, pintor, caricaturista, historiador, crític d’art i moltes coses més. Va respondre als pseudònims d’Apa, Joan Sacs o ‘Dimoni Verd’, noms que va utilitzar en determinats àmbits. La guerra i la postguerra van representar un gran trasbals per a ell i la seva família tot i que crec que l’oblit en el qual ha estat la seva figura durant anys no és tan sols producte d’un temps galdós i terrible, també hi ha tingut a veure el menyspreu, de vegades interessat, que determinats corrents avantguardistes han projectat, de forma intencionada o no, damunt d’artistes que no responien a l’ortodòxia d’una suposada modernitat. L’exposició també ens situa en els debats i discussions que hi havia, en el passat, sobre tendències artístiques i corrents estètics. Fins i tot aquests dies he llegit coses una mica estranyes i contradictòries sobre l'artista.

Vaig conèixer la figura de Feliu Elías, fa anys, gràcies a un altre oblit, el que, durant molt de temps va patir un pintor lligat al meu barri del qual Elias va escriure, per encàrrec, com va fer amb d’altres pintors, una biografia, Simó Gómez. No fa tants anys era difícil trobar referències sobre Gómez i d’altres del seu temps, avui, per sort, les coses han anat canviant. El pes de les modes sura en un dels acudits d’Elias que podem trobar a l’exposició, uns afeccionats a l’òpera clapen de forma visible escoltant Wagner però, al cap d’uns anys, quan Wagner ja és ‘de moda’ contemplen i escolten embadalits les seves òperes. Tot funciona una mica com la borsa, a modes i tongades.

L’exposició actual presenta una síntesi de l’obra del pintor, molt escampada per col·leccions particulars, i se centra força en la seva característica pintura de pinzellada miniaturista, que eleva a art i misteri l’àmbit familiar. Una bombeta, una pell de taronja, una cadira isabelina... En les influències d’Elias hi trobem dèries com Sisley. La seva pintura pot semblar conservadora i, paradoxalment, avui se’ns mostra com propera, moderna i innovadora en molts aspectes. Hi trobem interiors, retrats, infants, interiors quotidians, sempre amb una mena d’alé de misteri que els embolcalla.  i això que, de forma per a mi molt injusta, s’ha titllat oficialment de natura morta. Em sembla més precís el terme anglosaxó, still life, ja que, en molts casos, els quadres d’aquesta temàtica, son gairebé vius.

L'exposicio també incideix en la seva tasca d'humorista gràfic, molt lligat a la realitat històrica, política i social. Feliu Elias és un dels dibuixants humorístics més destacats de la primera meitat del segle XX i és possible que les seves nombroses facetes hagin fet que la seva pintura no sigui tan coneguda com mereix.  Fill d’un fabricant tèxtil de Sabadell va estudiar a Sant Lluc i al Cercle Artístic de Barcelona. Va col·laborar al Cu-cut! I va dirigir el Papitu. Va ser expulsat del Cu-cut! A causa de haver publicat acudits al Papitu contra la Lliga Regionalista, editora del mateix Cu-Cut i de La Veu de Catalunya Per evitar una condemna, en suprimir-se el 1911 les garanties constitucionals, va fugir a París, des d’un va col·laborar en diferents publicacions catalanes. En retornar a Catalunya va fundar revistes diverses. Per a La Publicitat, des de l’any 1922, va fer un acudit diari a la primera pàgina. Va col·laborar també en revistes franceses. L’humor lli va servir per defensar a fons la causa aliada durant la Gran Guerra i això li va valdre la distinció de la Legió d’Honor. Va participar en diferents exposicions, com a pintor i va exercir de professor per a diferents institucions catalanes con ara l’Escola de Bibliotecàries.

L’any 1923 va participar en la fundació de la Unió Socialista de Catalunya. Per encàrrec de la Junta Municipal d’Exposicions d’Art va escriure biografies de diferents pintors, entre les quals la ja mencionada sobre Simó Gómez. Va ser un historiador molt rigorós de l’art català contemporani en tots els seus aspectes. Al principi de la guerra civil va haver d’exiliar-se per por de represàlies de la FAI. Va retornar després dels Fets de Maig i, en acabar la guerra, es va haver d’exiliar de nou  a causa del seu tarannà progressista i catalanista. Va estar internat en un camp de concentració del règim de Vichy. En els seus darrers anys va continuar pintant, malgrat els molts problemes de salut.

La seva dona va ser Emília Cornet i Palau i una filla seva, Elvira Elias, va ser una destacada il·lustradora i escriptora de contes i cançons infantils. Elvira Elías va recollir en un llibre les memòries de la seva mare, que va titular ‘Una senyora de Barcelona’, en homenatge a Josep Pla, admirador de Feliu Elías.

Feliu Elías té tants aspectes diversos en la seva biografia que es fa difícil aproximar-nos en profunditat a la seva figura. Per sort en aquests darrers temps s’ha recuperat una part de la seva tasca malgrat que mancarien reedicions acurades de molts dels seus llibres. Una gran part de la seva obra pictòrica es troba en mans de col·leccionistes privats. Per això resulta imprescindible acostar-nos sense pressa al MNAC i valorar el gran interès d’aquesta magnífica exposició que va acompanyada de diferents activitats relacionades amb la tasca ingent de Feliu Elías.

L'exposició està comissariada per Mariàngels Fondevila i Mariona Seguranyes.