He llegit aquestes darreres setmanes de l'any el llibre Ojo de gato, de Margaret Atwood. Atwood és una gran escriptora, pel meu gust superior a Munro, que és una mica més gran i ja té el Nobel. Amb el temps això dels premis ja m'ha caigut de l'escambell, entenc que si te'ls donen fa il·lusió, sobretot si tenen una dotació econòmica interessant, i en aquests casos dels premis grossos donen un cert prestigi i, en teoria, durant un temps vens més.
No conec tota l'obra de l'escriptora, que ha experimentat una difusió més interessant que la del Nobel gràcies a la serìe del Conte de la criada, que no és pas el meu llibre preferit d'ella. Em quedo encara amb L'assassí cec i amb els seus Nou contes, que, sembla, podien haver estat esbossos de futures novel·les llargues. Atwood és una persona amb una trajectòria personal molt interessant.
Ull de gat és un llibre inquietant, he llegit que amb pinzellades autobiogràfiques, una mica irregular, pel meu subjectiu gust, i amb una part de gruix en la qual s'incideix en la crueltat infantil, en aquests capteniments que poden passar desapercebuts pels grans o als quals no se'ls donava massa importància en d'altres temps. No calien mòbils, per assetjar de forma subtil i perversa, en podria explicar molts casos, entre nenes la majoria, per raons òbvies i generacionals. L'assetjament que fan els nens, i no vull entrar massa en el tòpic, sempre injust, és més directe i visible, en alguns casos, i, per tant, més controlable en alguns aspectes. Tot i que he sentit històries esgarrifoses, també.
Possiblement hi ha una gran part de la personalitat i dels records de l'autora en aquest llibre però la part de més gruix és literatura i prou. La professió de la protagonista, que és qui ens explica les coses en primera persona, és de pintora, pintora reconeguda, és clar. I els capítols prenen el nom dels quadres que aquest personatge ha pintat al llarg de la vida. Atwood s'ha inspirat en l'obra de molts artistes, els quals menciona al final del llibre i que m'han donat a conèixer un gran nombre de pintura excel·lent que desconeixia. El mon infantil, tan mitificat tot sovint, és complex, espinós, cruel, a l'escola i a l'institut sovint ens han fet patir més els companys i companyes que no pas el professorat. El pitjor de tot, un aspecte que el llibre descriu amb profunditat inquietant, és que el pas de víctima a botxí és subtil i habitual, també a l'inrevés. Una de les grans servituds de la infantesa és l'absoluta dependència que tens dels adults.
Malgrat la realitat del mon escolar i les limitacions de l'educació, així com la relativa eficàcia del que es pot ensenyar en els primers nivells, encara s'insisteix, quan hi ha qualsevol problema social, fins i tot polític, en què tot s'ha d'ensenyar a l'escola, fins i tot a l'escola bressol, des de la perversió de la violència domèstica a la lluita pel canvi climàtic o la cultura de la pau. Talment sembla que a l'escola ensenyem la gent a ser dolentota, més aviat. Em resulta gairebé emotiu pensar que tanta gent d'avui, molta de jove, creu de bona fe que l'educació pot canviar el tarannà de l'espècie humana i que, encara avui, on s'obre una escola es tanca una presó.
Volia parlar més aviat del llibre però, com em sol passar, me n'he anat pels cerros de Úbeda o per les branques o he fugit d'estudi, tot i que aquestes expressions no son mai sinònimes del tot, per més que ens insisteixin els partidaris de defugir tot allò que no sigui nostrat, en la necessitat de canviar tendències lingüístiques populars.
Ojo de gato s'ha tornat a reeditar no fa gaire, ja havia conegut més d'una edició. Una de les promocions de la versió actual diu que ve amb una nova traducció. No acabo d'entendre això de la necessitat de les noves traduccions o de què les traduccions caduquin. Excepció feta dels casos en els quals les traduccions anteriors eren fluixetes o no havien estat fetes directament de l'original, cas de llibres russos, xinesos, que sovint havien passat per les versions anglesa o francesa. Per parlar en profunditat, és clar, hauria de poder comparar versions i veure què han canviat i per què, una feinada impossible, sobretot per endegar-la de forma voluntària. I també caldria conèixer l'idioma original a fons, és clar. Si conegués els idiomes originals no em caldrien les traduccions, de tota manera.
En teoria jo crec que la millor traducció hauria de ser aquella contemporània de l'original però això no sol ser així, segons alguns experts que insisteixen en què les traduccions caduquen. La feina dels traductors em sembla de les més difícils que es poden trobar en el camp intel·lectual. Abans també hi havia correctors dogmàtics i destralers que feien correccions estranyes, recordo que una vegada van reeditar la Vida privada del Sagarra recuperant les expressions genuïnes de l'autor, ja que un corrector ortodox i destraler havia canviat algunes paraules segons el seu criteri, tan eficaç i fabrià com es vulgui, però amarat d'aquest dogmatisme que, quan afecta segons què, fa més mal que bé.
Aquest llibre va comptar amb una versió en català que no s'ha reeditat, la traducció, en aquell cas, la va fer una dona. Avui, per sort, es poden trobar els llibres perduts a webs d'ocasió, a preus interessants, segons la demanda, com és lògic. Confesso que he llegit el llibre gràcies al servei online d'ebiblio, que faig servir força i que m'evita haver d'anar carregada pel mon amb el llibre en paper. No em costa gens, hores d'ara, llegir online, i ja he superat fa temps la sacralització que envoltava els volums convencionals en paper, tot i que si un llibre llegit online m'agrada mes del compte, cosa poc habitual, l'acabo comprant.
El llibre, avui, com objecte, aviat perd valor, com tantes altres coses que abans eren escasses i avui estan al nostre abast: el menjar, la roba, els electrodomèstics, la música, els viatges... Com em va dir un senyor molt educat que va venir a buidar el pis dels pares 'els llibres pesen molt i valen poc'. Ara bé, em pregunto en més d'una ocasió si la facilitat per trobar qualsevol llibre actual a les biblioteques no en perjudica les vendes. Crec que, al menys, els llibres actuals haurien d'exigir un pagament, ni que fos petit, quan es lloguen. Però el tema provoca moltes protestes, hi ha qui pensa que segons què ha de ser de franc, música, lectura... Encara que empipi tot es valora força pel cost, també avui.
Més enllà de totes aquestes qüestions paraliteràries espero que Atwood, que ja és grandeta, tingui la satisfacciò, relativa, potser, d'aconseguir el Nobel, encara que pensar que els autors premiats amb el Nobel son els millors és com creure que Miss Univers és la mes guapa del mon mundial. Però, ai, en això dels premis, els literaris i els altres, tot és política, en el sentit més popular i negatiu del terme, tan malmès tot sovint i reduït, en el nostre subjectiu imaginari, a una mena de manifasseria matussera.
2 comentaris:
Bon any i que tot sigui com teniu planejat.
Salut
Moltes gràcies, igualment!
Publica un comentari a l'entrada