PARES, FILLS, CORRUPCIÓ, SILENCIS I FAMÍLIES UNIVERSALS

 

Arthur Miller compta amb una llarga llista d'obres de teatre entre les quals n'hi ha mitja dotzena d'emblemàtiques i absolutament clàssiques. Una d'elles és Tots eren fills meus. Els qui som grandets n'hem vist versions en cinema, teatre i televisió, fins i tot l'haviem escoltat per la ràdio a l'enyorada època en la qual ens oferien emissions de qualitat i bona literatura, enmig de programacions ximpletes i moralistes. En català, la darrera versió en teatre, interpretada per professionals, car també grups d'afeccionats han entomat el repte, va ser la del Romea, de finals dels noranta, amb Carles Canut i Julieta Serrano, dirigida per Ferran Madico, excel·lent. 

Al Teatre Lliure de Montjuïc en podem veure ara una nova versió, amb traducció també nova, de Cristina Genebat, dirigida per David Selvas. L'obra té moltes virtuts i ofereix als bons actors oportunitats de lluïment. Els anys passen molt de pressa quan et fas gran i ahir, al teatre, recordava encara Canut, en pau descansi, explicant que ell era un home de negocis. El repartiment actual també és de categoria, Jordi Bosch, Emma Vilarasau i, en el paper de la parella jove, Clàudia Benito i Eduard Lloveras. Lloveras és un actor encara relativament poc conegut, magnífic, que fins ara havíem vist, més aviat, en sèries i cinema.  Es pot dir que  més d'alguna escena la roba, en el bon sentit de la paraula, als grans. Clàudia Benito ja és molt més que una jove promesa, actualment.

El teatre era ple a vessar,  sembla que tot està venut per endavant. Darrerament, amb gran satisfacció, he vist teatres a ple rendiment. L'oferta és interessant i diversa i el planter actoral, de categoria. Jordi Bosch i Emma Vilarasau ja son actors clàssics, d'aquests als quals, a Gran Bretanya, haurien condecorat i donat títols. L'obra no perd vigència, continua havent-hi guerres i corrupció, però potser la visió del conflicte bèl·lic ja no és avui la que ens explica aquest noi que ha patit els horrors del front però que encara creu en la causa. 

Hi ha, a l'obra, un gran protagonista absent, aquest pobre home que paga per l'altre, un home amb defectes i errades, que imaginem mediocre, una víctima adient per pagar els plats trencats. Hi ha molts temes a l'interior d'aquest text, apte per a lluïment de bons actors i actrius i per a repetir patiments i angoixes, fins i tot quan saps l'argument i el desenllaç. L'home corrupte acaba per fer-nos compassió, al capdavall no tenia mala intenció, defensava el negoci, vaja. I, al capdavall, que eren vint-i-tantes morts de nois joves quan el poder n'enviava a gavadals al front, a matar i a morir? L'heroi de guerra, el jove valent i sacrificat, per una cosa tan etèria com és la pàtria ha perdut mística i mitologia. El meu ateïsme religiós s'estén també al tema patriòtic.

En el fons, tots son i som fills i pares de tothom. I és que tothom, en aquest poble que era feliç en el passat, ho sabia. En molts casos de corrupcions diverses, quan s'obre la caixa dels trons, cosa que no sempre passa, tothom ho sabia però feia el paperot, encara que després presumeixi de la seva informació prèvia. L'obra colpeix perquè ens afecta, encara que en molts casos les corrupcions properes no assoleixin colors tan dramàtics com en aquesta història de silencis, trampes, i crims amarats d'inconsciència i d'irresponsabilitat. Ahir  els actors van aplegar aplaudiments a dojo,  no és gens estrany, tenies la sensació de què els quatre actors principals, sobretot els quatre protagonistes, amb menció especial a Bosch i Lloveras, havien d'acabar esgotats. I cal remarcar que els secundaris, amb menys paper però claus en el conjunt de la narració, son tots ells, també, de categoria.

L'escenografia central, interessant, amb aquest jardí convencional i un inici espectacular, està molt bé. Tot i que a mi m'agrada més l'escenari frontal, a la italiana, com el del Romea, que afavoreix el so, la il·luminació i fins i tot la possibilitat de fer una mirada més directa al que s'esdevé en pantalla. A més de vella ja soc antiga. Les principals obres de Miller sempre tindran èxit, si es fan bé, més enllà de les escenografies i les tendències, perquè hi ha temes recurrents que no moren mai: la intolerància, la corrupció, la guerra, l'emigració, les relacions familiars, la mediocritat els desigs impossibles... Al capdavall l'ànima humana, o com en volguem dir, és si fa no fa sempre la mateixa, encara que s'adapti a cada present i a cada escenari.

Miller va ser un personatge interessant, molt intel·ligent, vanitós, contradictori a voltes, actitivista militant d'esquerres, i amb una clapa fosca en la seva biografia, sobretot, la reacció davant del naixement d'un fill amb síndrome de Down del qual no va voler saber mai res fins que la seva filla no el va, gairebé, obligar a acceptar-lo. Un tema que podia haver estat molt adient per a una obra de teatre, ben mirat. 

L'intèrpret, en el cinema, d'aquest empresari corrupte i contradictori, a finals dels quaranta, va ser Edward G. Robinson, un home d'idees esquerranoses i avançades qui, malauradament, durant la cacera de bruixes va reaccionar de forma covarda i inquietant, per no perdre la feina. Servituds de l'espècie humana, vaja. Tot i que l'obra de Miller aposta de forma decidida per les noves generacions i per la possibilitat de ser millors, la realitat és complicada i a la vida es poden fer coses bones i dolentes, segons el moment i les circumstàncies.