9.10.23

QUAN TOTHOM HI ENTÉN MENYS ELS QUE HI ENTENEN

 

Fa alguns dies Agustí Pons, al seu imprescindible 'Dietari Obert' reproduïa un article de Jordi Barbeta ja que, segons explicava, havia raonat molt bé el que ell mateix pensava escriure. Avui m'ha passat una cosa semblant, després de voltar per la xarxa he pensat coses semblants a les que expressa, molt bé, de forma planera i sense pretensions, Jordi Basté, a La Vanguardia. El que m'espanta, més enllà dels molts fets lamentables que, un dia sí i un altre també, s'esdevenen al mon, és la facilitat opinadora de tanta gent, a tots els nivells, sense que al darrere de la majoria hi hagi cap mena de base seriosa ni de reflexió que no fregui la visceralitat o el tòpic. Imprescindible, així mateix, l'entrevista a Ami Ayalon, al mateix diari. Un diari que cap progre llegeix, segons diuen, però que tanta gent cita i copia.



LA CAIXA REGISTRADORA

En 'Els espies', una pel·lícula d’ Henri-Georges Clouzot, el bar és un dels principals escenaris i allà es produeix un dels diàlegs més encertats del cinema. Al lloc hi ha una discussió encesa sobre els polítics, i el protagonista li pregunta al propietari del bar: “I vostè què n’opina?”. I l’altre, sense cap ansietat, respon: “Jo no tinc cap opinió, tinc una caixa registradora”.

La resposta, deliciosament simple, flueix cap aquesta societat que t’obliga a posicionar-te en tot allò que és notícia. Em passa constantment, potser perquè soc un home fàcil, que soc capaç de va­riar el meu relat... o potser perquè amb l’excés de soroll m’estic convertint en un salvatge equidistant en segons quins temes que no en tinc una opinió formada

El cas d’Israel i Palestina és l’exemple perfecte. Tinc amics que arremeten des del ring del quadrilàter perquè el combat de boxa dialèctica és tan fascinant com alarmant. Defensen posicions amb Israel o amb Palestina millor del que ho han fet amb casa seva en els últims temps i es maten (per sort, metafòricament) a Twitter, on tenen congregacions i camarilles que aplaudeixen les seves intervencions brillants mentre, al seu torn, tenen congregacions i camarilles que insulten les seves diabòliques intervencions.

És cert que, amb les seves opi­nions, un aconsegueix fer-se una idea del que succeeix, però la controvèrsia és tan extrema que la base no dona prou per embrancar-se en el debat. I per això són els experts internacionals, tan importants en dies com aquests, en els quals no entens per què les postures en aquesta guerra estan tan cruelment allunyades quan el món cada vegada és més proper.

Hem crescut amb aquesta guerra diverses generacions, des del 1948 amb la creació de l’ Estat d’Israel amb vídeos de morts en blanc i negre fins avui amb imatges amb assassinats reals que semblen sostretes de la PlaySta­tion rodades en 5K. Terrible. I és tot tan complex que en aquests temes històrics i delicats cal donar via lliure als que realment coneixen la situació, perquè no hi ha res més patètic que intentar parlar del que no tens ni punyetera idea.

Jordi Basté, 'La caixa registradora', Opinió, La Vanguardia, 9/10/2023

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

He llegit l'article de Jordi Basté aquest matí. La Vanguardia va molt per davant de qualsevol altre mitjà digital, amb col·laboradors bastant plurals. També el diario.es té bons col·laboradors, i poca cosa més queda.
Per cert, que l'article de Basté sembla que l'ha escrit Màrius Carol. Té el seu segell.

Salut.

Júlia ha dit...

El pitjor és que té raó, tothom opina del que no sap, en aquest tema. I en molts altres.