25.11.23

NAPOLEÓ TENIA CENT SOLDATS I MOLTES ASPIRACIONS

 


Vaig anar a veure Napoleó amb la colla de Tot Història. El motiu principal va ser el de poder gaudir d'una estona en bona companyia, sopar i xerrar. Altrament no se pas si hi hauria anat. No connecto amb Ridley Scott i això no vol dir que algunes pelis seves no m'hagin fet el pes, ep. En aquest cas em temia el que em vaig trobar, batalles a dojo i, pel mig, el que menys m'esperava, una interpretació sui gèneres de la relació del personatge amb Josefina, amb unes escenes amoroses que de tant espontànies i grolleres freguen el ridícul. Hi ha qui em diu que el problema és que la versió sencera ha de durar quatre hores i ens la penjaran en una plataforma, vade retro, Satanàs. Per altra banda cada dia m'anguniegen més les pel·lícules 'de guerres', antigues i modernes.

Avui he estat llegint crítiques per a tots els gustos, bones, mig bones, dolentes, bones amb reserves, i certa unanimitat sobre el tema de l'elecció del protagonista i del retrat que fa de l'emperador, fent cara de pòquer -o de jòquer- tota l'estona.  Tot i que també hi ha qui lloa el fet de què ens trobem amb un senyor feble, un bon jan triat pel destí, heroi gairebé per accident. No demano al cinema ni a la literatura versemblança ni veritat històrica. Si n'hi ha, tampoc fa nosa, però no cal. Napoleó té al damunt tanta literatura, tanta mitologia, tanta llegenda i tantes interpretacions que cercar l'home darrera del personatge és una tasca inútil i sobrera.

Un dels temes de debat que va sorgir a l'improvisada tertúlia del sopar va ser allò de sí els homes rellevants fan la història o és la història la que els fa, si es troben en el lloc oportú quan toca i ho saben aprofitar. Jo ja no crec en grans homes i les guerres i batalletes me les miro amb angoixa i sense cap tipus d'admiració tot i que admeto que el personatge era un gran estratega militar i que alguna cosa devia tenir, com tants altres, per arrossegar la gent cap a la tragèdia, la destrucció i les glòries pàtries gavatxes. Diuen que era un gran propagandista d'ell mateix, i també dels valors revolucionaris adaptats, cosa que a la peli no es percep gaire.

França ha estat molt hàbil a l'hora de reconvertir fets i personatges i embolcallar-los de forma adient a això que en diuen xauvinisme. La pel·lícula no ha agradat a França, sembla, encara els va agradar menys Camins de glòria, que van tenir reprimida durant uns quants anys. Mentre el Phoenix, tan admirat en d'altres casos, s'ha endut quns quants pals, la 'noia', Vanessa Kirby, aplega admiracions i potser l'oscaritzaran, cosa que tampoc no vol dir res. De fet ells dos 'son' la pel·lícula, per la qual desfilen un munt de secundaris dels quals n'arribem a saber poca cosa, alguns dels quals interpretats per actors i actrius remarcables que tot just diuen quatre coses si els deixen.

Napoleó potser no hauria estat tan popular si s'hagues dit Pepet, el nom, en aquest cas, el va afavorir, no és un nom corrent. Ha estat objecte d'estudis, interpretacions, biografies, sovint magnificat però, en ocasions, també ridiculitzat. Als acudits políticament incorrectes avui, de quan era petita, sempre sortien manicomis amb bojos que es creien Napoleó. És un personatge senzill de dibuixar o de generar una disfressa convincent, amb aquell barret emblemàtic i la mà a dins de la jaqueta, gest que, per cert, la pel·lícula actual defuig. No venia del no res, era d'una bona casa, amb pare independentista cors, en els inicis. Diuen que la mare no va voler parlar mai francès. Malgrat això la família era ben bé un clan.

El seu nom es va escampar fins i tot entre els infants, durant dècades, amb cantarelles, facècies i cançonetes. El poder exerceix fascinació i Napoleó en va exercir molta i encara dura. Considerant el resultat final de la seva època, tot i admetent les coses interessants que va endegar, en un altre país en quedaria molt mal record, si es pensa en el gran nombre de morts que va generar. A la peli donen xifres però no s'entra en danys col·laterals o en l'extensió brutal de malalties, tuberculosi inclosa, a causa de les guerres, que van contribuir a una mortalitat juvenil i infantil terrible. 

A Galdós ens ensopeguem sovint amb el personatge, els Episodios nacionales son una mina menys valorada del que caldria. Guerra i Pau, avui amb nova reedició en català, és una altra font important a l'hora d'entendre, no tan sols a Napoleó, sinó la gran valoració del mon militar que hi havia fins fa, com qui diu, quatre dies. A Fortunata i Jacinta un personatge tan interessant i terrible com Mauricia, la Dura, retira molta a Napoleó, sobretot en el llit de mort. La pel·lícula ni menciona Espanya, on Napoleó va patir la seva primera gran derrota, més humiliant en venir d'un país poc considerat, encara ara, per molta gent, fins i tot pels que hi vivim, en molts casos. Potser ens hauria anat millor sí el germà de Napoléo, Josep, no hagués estat tan vilipendiat pel poble i per gairebé tothom. Però a ningú no li agrada que l'eduquin a la força.

L'època napoleònica beu de forma inevitable en la també molt mitificada Revolució Francesa, n'és la continuació, i a Espanya ens connecta amb personatges com Goya, que haurà d'acabar per anar a viure al país veí. Un dels llibres de ficció que amb més grapa ha reflectit aquell mon és Volaverunt, de Larreta, pel meu gust. Malauradament en van fer una mena d'adaptació absurda i xarona, en cinema, que no té res a veure amb l'original. 

Les glòries napoleòniques van fomentar aquell Segon Imperi pel qual la història de França intenta passar per alt. Napoleó III no tenia carisma però va anar fent gràcies a la seva nissaga, encara que fos de forma col·lateral, i es va embrancar en la guerra franco-prusiana perquè, encara que no agradi recordar-ho 'el poble li demanava'. Per sort va poder salvar la vida, ell i l'Eugenia de Montijo, es van retirar a Anglaterra i van perdre un fill de molt mala manera, un noi que, deien, era bo, intel·ligent i brillant. El fill de Napoleó Bonaparte va morir jove, tísic, era un xicot ben plantat i que de jovenet, deien, havia tingut algun amor cast amb la sogre de la Sissí, tan antipàtica a les pelis de color de rosa de la meva infantesa.

Me'n vaig per les branques, les sagues familiars reials m'agraden, no ho puc evitar. Ja sé que tot és mentida, més o menys, o mitja veritat o el que calgui. Montecristo va a la presó acusat en fals de bonapartisme però al novel·lon també es percepc la fascinació napoleònica recurrent. Sobre la guerra que avui no es vol dir de la 'independència' i que podem anomenar com ens abelleixi, no puc deixar de banda l'Agustina d'Aragó tirant canonades, una catalana, per cert. A l'escola aplaudíem d'allò més amb aquelles escenes patriòtiques que avui sembla que facin riure però que conserven una entranyable grandesa folklòrica. 

La mare i germanes de Napoleó també han estat mitificades i novel·lades, Paulina sobretot, així com els germans i cunyats. Del pare se'n parla menys, es va adaptar al nou règim i es veu que no era res de l'altre mon, de fet va morir relativament jove. De les moltes pelis amb Napoleó pel mig que he vist encara em quedo a causa de l'edat amb Desiré, amb aquell Brando d'aleshores, que ara ja no m'agrada tant. Per sort la Desiré es va casar amb Bernadotte i, coses de la vida, va acabar per ser reina de Suècia, no sé si gaire a gust, sembla que no va voler aprendre mai el suec però, al capdavall, alguns personatges tolstoians parlen en francès amb els fills, cosa que l'autor recrimina a través d'un seu personatge. Sempre hi ha gent amb aspiracions fent el fatxenda amb aquesta mena de coses. Fumaroli té un llibre de gruix, interessantíssim, però amb un títol d'allò més inquietant, 'Quan Europa parlava francès'.

Napoleó, encarnat en Joaquim Phoenix, bé o malament, aconseguirà, segur, que el personatge torni a l'actualitat durant una temporada. Contemplant les batalles horribles que, això sí, amb grapa horripilant i bandes sonores sorolloses i amb pretensions, ens amolla la pel·lícula, i considerant com va continuar la història, em pregunto de tant en tant com és que l'espècie humana no s'ha extingit. Més encara, som una espècie d'èxit, que es multiplica malgrat les dificultats. Una espècie més mitificada que Napoleó, vaja, que n'és un dels seus productes estrella.

9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

La majoria de crítiques que he llegit, no són gaire favorables. Després de fer Blade Runner i Alien el millor que podia haver fet Scott és deixar-ho estar. El nivell d'excel·lència ja no el podia superar, i ha anat baixant de nivell pel·lícula rere pel·lícula, una mica com li ha passat Woody Allen. Cal saber retirar-se a temps, com Ernest Maragall.

Salut.

Júlia ha dit...

Té els seus incondicionals però fins i tot en aquest cas els incondicionals semblen decebuts.

Anònim ha dit...

Ahir vaig llegir una molt bona crítica de l actor, en el sentit, deia, que s hi deixa la pell, i si cal la reputació. Salut i ben retrobada!

Anònim ha dit...

Sóc Roser/zel del bog ara mateix. Estic intentant refer el bloc i no me'n surto!

Júlia ha dit...

Hola, Roser, encantada de veure't per aquí, suposo que hi ha opinions diverses, de fet crec que el problema és més aviat de guió però tampoc soc una experta, jo m'hi vaig avorrir una mica, la veritat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

https://twitter.com/aritzeta/status/1730260195018674263, mira que diu ARITZETA que Olga Xirinacs ha estat escollida doctor honris causa la URV.

Júlia ha dit...

Sí, he estat seguint l'acte per streming.

Allau ha dit...

Se m'ha fet molt pesada; m'hagués estimat més que expliquessin menys coses, però que fos més interessant.

Júlia ha dit...

Pesadíssima, mal explicada i amb pretensions. Em passava com amb el Titànic, que ja tenia ganes que s'ofeguessin tots, quan la vaig veure. Ja no entro en les errades històriques, això passa a moltes pelis que, com a pelis, funcionen. He de dir que amb aquest director ja no hi connectava gaire.