MESTRES, MARES I EVOCACIONS PEDAGÒGIQUES

 

La mestra rural (Rivera)

Avui, dia de la Immaculada Concepció, festa del sant d'Immaculades, Immes, Conxes, Conxites, Concepcions i la resta, noms, tots ells, en decadència progressiva en el context de la nostra societat actual. Avui repassava articles que havia penjat al blog fa anys, molts dels quals commemoratius de festes i celebracions. Fa gairebé vint anys que escric al blog, tot i que el 2004 em vaig iniciar a l'enyorat Blocat, quan això dels blogs era una novetat i hi havia debats encesos sobre si s'havia de dit bloc, bloc, dip o bitàcola. Tot té una història.

Al blog actual vaig començar a penjar-hi facècies pel desembre de 2006. Tal dia com avui, quan jo tenia deu anys, a l'escola es va començar a celebrar el Dia de la Mare. Aviat es varen adonar de què això d'immaculada concepció i dia de la mare semblava una mica surrealista i la celebració maternal consumista es va passar al mes de maig. La primera celebració de dia de la mare, però, la vaig fer tal dia com avui, gràcies a una jove mestra excel·lent, una noia jove i entusiasta que va aterrar a l'escola de monges del Sortidor, avui abduïda, amb èxit i molt bones intencions per la multinacional marista. La gent, tot s'ha de dir, n'està molt contenta des de fa anys, les monges van evolucionar i gairebé es van extingir, però havien fet moltes reformes i intents de posar-se al dia.

Aquesta mestra joveneta i entusiasta ens parlava d'òpera, era l'època de la rivalitat Tebaldi-Callas, ens explicava pel·lícules, ens mostrava àlbums sobre art egipci que havia endegat quan estudiava i ens llegia Platero y yo i ens explicava qui era Zenobia Camprubí. En aquella època allò, en una escola de barri com la meva, era una meravella. En tinc molt bon record, un dels millors del meu temps escolar, no devia tenir ni vint anys i retirava a Romy Schneider.

En aquelles primeres celebracions del dia de la mare en un dia equivocat ens va fer escriure una postal a la mare corresponent, jo vaig fer un llarg poema molt dolent però que, considerant la meva edat, estava prou bé. En castellà, tot era en castellà, aleshores, llevat d'algunes cançons de Nadal tradicionals. Vaig demanar diners al meu pare i li vaig comprar a la meva mare un 'neceser' i una ampolleta de colònia i una pastilla de sabó d'olor, Heno de Pravia, suposo.

A l'escola es passen temps i dies de diversa felicitat o tristor però, contemplant el passat sense ira i amb perspectiva, trobo que la meva escola estava prou bé en comparació amb d'altres. El mestre i la mestra han estat uns professionals sacralitzats o odiats, fossin religiosos o laics. La literatura i el cinema han mostrat mestres excel·lents, ara mateix fan una pel·lícula sobre el pobre Benaiges que volia dur les criatures a mar i va morir de mala manera a causa de ser progressista i de l'UGT. Benaiges seguia el mètode Freinet, avui força oblidat a les escoles del present i que, en el meu temps jove, estava sacralitzat. Més sacralitzat que no pas seguit, ni tan sols a França, d'on era Freinet i on eren comptades les escoles públiques que el seguien, ja aleshores.

No es parla mai del fet que molts mestres del temps de la República amb creences religioses van ser, també, bandejats i, en algun cas, estossinats. Quan van mal dades els mestres son un sector que rep per totes bandes, una mena de lumpen de la intel·lectualitat amb pocs mitjans per tocar el dos i fàcil d'encalçar i reprimir. La història s'explica com convé, fora de context, segons qui mana o qui es vol venjar del que mana a travers de la literatura. Els mestres malèvols, sàdics i feixistes també han tingut el seu cinema i la seva literatura. Recordo una pel·lícula francesa, crec que era 'El vell i el nen', en la qual la mestra és una col·laboracionista partidària de Petain i que, un cop acabada la guerra, canvia de jaqueta, com tants altres, per això no cal ser mestra, passa a tots nivells. Però els mestres i les mestres, en el passat, manaven molt i això és un perill. Avui tot ha canviat i ja no mana tant ni el Sant Pare.

Les mestres, a més a més, tenien fama de conques raretes, però encara era aquesta una feina tolerada, per a les dones, en el passat. A la gent més gran que jo que havia treballat a l'escola pública rural i urbana els avisaven, per a una dona el perill d'expedient anava lligat al comportament agosarat en el camp sexual. Als homes, però, els expedientaven més fàcilment si bevien massa i es notava.

Avui, mirant pels blogs del passat, m'he trobat amb aquesta perla poètica que pertany a un llibre d'aquells antics on hi havia poesies per a qualsevol circumstància commemorativa, aquest suposo que és per homenatjar un professor que s'acomiada, en una època en la qual, a banda de ser tot en castellà, amb poques excepcions minoritàries, també era gairebé tot 'religiós', catòlic, més aviat. Ara mateix sentia per la ràdio un periodista que parlava de cinema i literatura amb molta grapa i deia que tenia mania als 'personatges avançats al seu temps', com ara les dones emancipades a l'Edat Mitjana. Tot s'ha de situar en el seu moment i en com érem nosaltres aleshores en llegir un llibre o veure una pel·lícula, en com era la societat i en com nosaltres també canviem. Als joves els costa d'entendre moltes coses perquè els hem venut contes de bons i dolents idealitats, tant a nivell personal com històric, en general i amb poques excepcions. 

A l'escola vam fer una funcioneta, suposo que en tal dia com avui o proper, en la qual el pintor Murillo s'adormia i somniava amb la Immaculada famosa. Jo feia de pintor, m'empipava haver de fer de noi, em van pintar un bigoti i tot. La noia més bonica va fer de Mare de Déu, com us podeu imaginar. Quina enveja.

Murillo, un bon home, molt treballador, un gran artista avui força revaloritzat, afortunadament, va guanyar pocs diners i va pintar moltes Immaculades. Té quadres magnífics on surten nens pobres i escenes de l'època. Jo tinc una flaca per la seva Sagrada Família de l'ocellet, una escena familiar encisadora. Va morir d'accident laboral a causa d'haver de treballar en una edat avançada, encara més considerant l'època.

A vosotros, que la luz
Nos mostrastéis, de la ciencia,
Padres de la juventud,
Y segunda Providencia
Que nos guia a la virtud...


Hoy con alma conmovida
Vuestros alumnos os dan
El beso de despedida
Desde el umbral de la vida
Do a engolfarse todos van.


De la gran naturalexa
Que hizo el Supremo Poder
A nuestra humilde flaqueza
Señalastéis la grandeza
Que no alcanza el hombre a leer.


Pero nos dístis la clave
De la excelsa Creación
En Dios, que guarda su llave,
Para que el hombre le alabe
De la Fe con la razón (...)


Y firmes en la carrera
Del trabajo y del deber
En que el justo persevera,
Padres de amor, donde quiera,
Nuestro amor habéis de ser...