ELS QUATRE-CENTS COPS, MÉS DE SEIXANTA ANYS DESPRÉS

 

El temps passa, nosaltres canvíem i la visiò que tenim de les coses, de forma inevitable, es transforma. Això pensava aquests dies quan, a causa del cinefòrum virtual de Tot Història, em vaig tornar a mirar, en aquest cas en pantalla petita, cosa que també té un pes, Els quatre-cents cops. He vist la pel·lícula unes quantes vegades al llarg de la vida, ja la primera vegada no em va entusiasmar com esperava però aleshores em costava més expressar la meva opinió sense manies. Hi ha dogmes intocables però crec que, en general, tot allò de la nouvelle vague ha envellit malament. De fet, poques coses envelleixen bé, si n'hi ha alguna. 

El pas dels anys aplega en el nostre imaginari informació diversa, no sempre lliure del tot, l'originalitat es matisa. L'any 1959 i uns quants dels de després van ser estranys, a Espanya (vull deixar de banda l'eufemisme 'estat espanyol' que ja em sembla una ximpleria). Aquí encara teníem franquisme per dies i França era un miratge. Un miratge enganyós en molts aspectes. Precisament en aquell moment patien, tot i que maquillada, la seva sagnant guerra colonial, però a la pel·lícula no hi ha política explícita. Hi havia gent privilegiada que podia anar a França, és clar. Molt poca.

El nostre país, Catalunya inclosa, era farcit de jovenets Antoine Doisnels molt més pobres i desgraciats que el de la pel·lícula. Però, qui podia fer una nova onada cinematogràfica, per aquí? Hi havia qui ho intentava, això sí. Tinc una mena de devoció per pe·lícules com ara 'Sin la sonrisa de Dios', de l'oblidat Coll, sobre un llibre de José Antonio de la Loma, Conrado Sanmartín fent de mestre esforçat i un munt de nens tant o més bons actors que Léaud. I una visió documental d'un Raval depauperat, miserable, amb un munt de famílies en una situació més lamentable que la del protagonista del mite cinematogràfic de Truffaut. I encara, ben mirat, son nens privilegiats, els francesos, tenen escola, cosa que no era el més habitual, en aquella època, 1955.

He pensat, des de fa anys, que França té una gran habilitat per mitificar la seva cultura i la seva història, malgrat la molta competència que li ha sortit al llarg de les dècades, en cinema i en tot, de vegades els envejo aquesta capacitat, fins i tot. Admeto que 'Els quatre-cents cops' és, potser, del milloret de Truffaut, un director de vida breu i intensa, i que vista avui, sobretot la primera part de la pel·lícula, encara emociona. S'ha escrit a dojo sobre el seu cinema,  sobre la molta autobiografia present a la història d'aquest nen rebel amb causa, no diré el contrari, amb una família poc afectuosa, malgrat que el padrastre té, fins i tot, bones intencions, i de mestres n'he conegut de molt pitjors, si penso en aquells anys i en el pes afegit que la religió i la moral tenien en la nostra educació.

Un tema absent, gairebé, més enllà de la frívola mare del protagonista i tres nenes simbòliques, son, en aquesta història, les dones. Truffaut fins i tot deixava Varda, una de les poques senyores franceses dedicades al cinema, fora de la nouvelle vague. Una denominació que, Truffaut díxit, no feia referència a una escola cinematogràfica ni a un denominador comú explícit sinó a una mena d'idea o ideal difícil de concretar, tot i que s'ha intentat. 

Les històries d'infants rebels, encara avui, en gran part, son històries de noiets. Els nens, al menys fins ara, sempre han estat més complicats i rebels, a la vida i a l'escola, i, potser per això mateix, més literaris i cinematogràfics, amb poques excepcions, tampoc no vull generalitzar excessivament. Si Truffaut hagués viscut més anys i pugués llegir tot el que s'ha dit i escrit sobre el seu cinema en general i, en particular, sobre aquesta pel·lícula, potser es faria un fart de riure, qui sap. 

Però molts tòpics recurrents sobre el jovenet Doisnel i les seves circumstàncies es van repetint, sovint embolcallats amb la fatxenderia dels entesos, avui fàcil de conrear gràcies a la molta informació que corre per les xarxes. Paradoxalment Léaud, l'actor, tot un personatge, no ha acabat mai d'esdevenir un mite actoral com, per exemple, Dépardieu o Belmondo. Diuen que les passa magres. La continuació de la seva vida, al llarg de quatre llargmetratges i alguna cosa més no va tenir la mateixa grapa ni la mateixa força que Els quatre-cents cops. La crítica no ha estat sempre amable amb ell, potser amb raó, però no se li pot negar coratge i sentit del risc. 

La pel·lícula, per poc afeccionat que se sigui al cinema, s'ha de veure,evidentment. No sé si s'ha de veure abans dels quinze anys, com aconsellen alguns experts, ni si és una de les millors del cinema en general i del cinema francès en particular. Això dels 'millors' sempre és relatiu, subjectiu i, fins i tot, temporal, per molt que les creacions culturals esdevinguin, en ocasions 'clàssics'. En tot cas sobta veure com aquella França que mitificaven se'ns mostra en aquest cas de forma gairebé cutre, amb una escola pública xarona, uns carrers tristos i uns interiors gairebé tan lamentables com els dels habitatges modestos de Barcelona. Hi ha molta interpretació simbòlica, en aquesta pel·lícula, sobretot en aquest final, amb el mar i el noiet corrent, no pas cap a la llibertat, sinó cap al no res o cap a la integració inevitable en una societat possiblement més mediocre del que voldríem pensar.

El mar alliberador i ambivalent ens porta avui molts Doisnels prou rebels com per jugar-se la vida per millorar, ni que sigui una mica, just per bufar cullera i sobreviure, ni que sigui fent coses que ens incomoden i ens inquieten, nois la gran majoria. Alguns d'ells, els supervivents que tinguin sort, escriuran llibres i faran pel·lícules. Per cert, és un goig veure aquestes pel·lícules en versió original i una mica trist comprovar com de malament es pronuncia, avui, aquesta llengua, que va ser la nostra referència cultural estrangera més habitual. Recordo que Espriu, fa molts anys, es planyia del poc interès per llegir en francès que hi havia a casa nostra, aleshores, defensant el valor de les versions originals. La gent normaleta i humil, salvant les minoires, quan va començar a poder anar a França, fent una mica d'aprenentatge andorrà de primer, anava més aviat a veure cinema agosarat i allò del streptease perpinyanenc.