LABORDETA, UN HOME I RES MÉS

Aquests dies m'he mirat el documental sobre José Antonio Labordeta, a Movistar. Fa temps el van passar a algun cinema però hi va estar poc i no el vaig poder veure. ‘Labordeta, un hombre sin más’ va rebre guardons i reconeixements, és un documental aparentment senzill, que se centra en l’entorn familiar, una de les filles, Paula Labordeta, l’ha dirigit, amb Gaizka Urresti, i tot i que hi surt molta gent interessant, la dona, les filles i les netes son les qui ens acompanyen al llarg de la vida d'un personatge que va ser molt més que un cantautor.

Quan Labordeta va morir, l’any 2010, gairebé cinquanta mil persones, diverses, amb una gran majoria de gent anònima, van anar fins el palau de l’Aljafería per acomiadar-lo. Labordeta va ser cantant, poeta, activista polític, professor, escriptor... I, sobretot, va ser una d’aquestes persones que els col·lectius es fan seves i que connecten amb la gent, que les sent properes i semblants, més enllà, fins i tot, de creences i polítiques.

Com es pot veure a les filmacions, la gent, davant del fèretre, resava, plorava, feia la salutació comunista i, cadascú a la seva manera acomiadava algú que sentia molt proper. A Catalunya, tot i que avui força oblidat, hi va haver un cas d’aquest tipus en la persona d’Emili Vendrell. Que l’oblit no s’estengui per damunt del record, en aquests casos, depèn força de la família. Paula Labordeta feia temps que tenia la dèria de fer un documental sobre el seu pare però volia deixar passar un temps després del procés dolorós de la llarga malaltia i de la seva mort.

El documental defuig la grandiloqüència, és intimista però, de forma inevitable, ens porta per la història relativament recent, i del petit nucli familiar passem a l’Aragó real i divers i al sentit universal del missatge. Un cant a la llibertat i a la vida que no defuig moments tristos, de decepció, de desànim... El tardo-franquisme, malgrat les seves crueltats darreres, va ser un temps d’entusiasmes i esperança. I també, encara més, ho va ser la primera part de la transició. Després es van perdre molts llençols, tot es va anar situant en el mon de la política convencional, el partit socialista aragonès, com el català, va ser abduït per un PSOE pactista i amb poder.

Els cantautors van ser bandejats, es van perdre els concerts populars i barats, espontanis gairebé, reivindicatius i solidaris. Van quedar algunes individualitats professionalitzades, potser no podia ser d’una altra manera. Els concerts van passar als grans espais i molta gent es va dedicar a d’altres coses o es va col·locar a la política ‘oficial’. Aquí vam perdre la Nova Cançó però també coses com el cicle de teatre ‘Cavall Fort’, al Romea s’hi havia de fer teatre ‘nacional’ fins que no es bastir la gran piràmide teatral del ‘Nacional’ actual. L’etèria llibertat tan cantada i reivindicada va quedar en poca cosa. De fet no és senzill esbrinar en què consistia la llibertat reivindicada, més enllà de superar el llarg franquisme.

El temps fa que les veritats i els records es dilueixin, tot canvia. Però ahir, mirant aquest documental, el mateix que fa uns dies, amb l’Imprescindibles del Sergi Schaff, em preguntava, com em sol passar sovint amb el pas del temps i els records persistents, perquè s’han de perdre de forma tan absurda coses que funcionen. De fet el poder, sigui el que sigui, fins i tot el poder relativament amable, ho vol controlar tot i sempre, fins i tot de forma subconscient, en molts casos.

Labordeta se’ns mostra com un home i prou perquè, a través de les seves notes en aquest quadernet recuperat per la seva dona, un manuscrit d’aspecte escolar, intuïm els seus sentiments personals més profunds i el desengany quan, a finals dels setanta, ja es veia que les coses no serien ben bé com s’esperava. Afortunadament Labordeta va tenir bons amics, una bona família, va comptar amb oportunitats, com la que va aconseguir aquell inoblidable ‘país a la motxilla’, un país que és l’Espanya que sovint se’ns amaga, ja sigui amb faramalles conservadores o amb penjaments nostrats, que evidencien més ignorància que catalanisme sincer.

El documental recull les preguntes de les netes, que volen saber coses de la vida del seu avi. Labordeta mateix ens explica els seus desigs, records i sentiments, i familiars i  amics comenten detalls de la seva vida. Sobretot és important la intervenció de la seva vídua, Juana de Grandes, una dona interessant que, de tota manera, se situa en una mena de segon pla, a favor de l'evocació del marit desaparegut. Tornem al passat des del present, el documental és també l'Aragó real, més enllà dels tòpics, tan lligat a la vida i al pensament del cantant i tantes coses més. 

No vaig ser gaire seguidora de Labordeta quan va començar a ser conegut i les seves cançons, com les d'altres cantautors, es van incorporar de forma definitiva al nostre imaginari. Hi ha hagut i hi ha bons cantautors i cantautores però el carisma no sempre funciona. Al comiat, entre la gent, podem veure passar Joan Manuel Serrat qui, tot i ser molt diferent, crec que compta també amb aquest atractiu humà que potencia determinades personalitats per damunt d'unes altres.

Labordeta, segons la meva opinió i sense deixar de banda la força contundent del seu cant, va ser, sobretot, un poeta. Va tenir un germà escriptor, també gran poeta, Miguel, que va morir de forma prematura. Veient el documental pensava en el tema de la nostra relació, sempre difícil i amb estranys alts i baixos, amb aquest Aragó proper i força desconegut a casa nostra. José Antonio Labordeta tenía també un blog on penjava poemes, d'aquest mar tan ple de tresors, encara que aplegui rampoines inútils i restes de naufragis, recullo un poema dedicat al mes de febrer.

Un mes inútil


Un més inutil
invade las ventanas
de una larga y suave melancolía.
Escucho a una piansta
interpretar un nocturno
y la larga ausencia de los que se fueron
me atenaza la boca
y las lágrimas del olvido.

No es bueno en este mes,
febrero lento,
asomarse al vacio de los dias pasados.
y en esta tarde,melancólica y suave,
con Chopin en mi pequeño
aparato de música entender:

La vida es lo mas bello que tienen
nuestras vidas.

José Antonio Labordeta (2008)

https://labordeta.zaragozame.com/