Ahir, per la televisió, vaig veure un d'aquests programes tan interessants de la sèrie 'Imprescindibles', dedicat a Juanito Valderrama. Ja tenia uns quants anys, crec que devia ser del 2017, hi sortien persones que ja no hi son, com ara la seva segona dona, Dolores Abril. No l'havia vist i em va encantar. Els meus pares devien tenir gens andalusos ancestrals malgrat ser catalans de moltes generacions, els agradava el flamenc popular, la copla, la sarsuela, la sardana, el tango, i moltes coses més. Jo, de jove, vaig caure en el parany de considerar que allò del flamenc i la cobla no tocava, malgrat que molta d'aquella música està lligada a la ràdio i a la meva infantesa i primera joventut.
Fins i tot, ai, com es veu en el programa, una mena d'afany flamenc purista, ignorant, car la ignorància és molt agosarada, va bandejar durant un temps el Valderrama madur dels festivals i esdeveniments del gènere. L'enveja també pesa, al final del programa surt Antonio Mairena, que va ser un dels qui remenaven les cireres de les contractacions i els homenatges, demanant gairebé perdó i admetent que es va equivocar.
Valderrama va ser una molt bona persona que no va tenir en compte traïdories ni efectes col·laterals de les enveges de la professió. Va ser un home seriós, intel·ligent i treballador, té uns fills de categoria, amb carrerons, que el recorden amb amor i admiració. Per a mi, va resultar especialment emocionant el moment el el qual Serrat canta amb ell i en parla amb afecte i admiració. Aquí, quan anàvem de progres, no quedava bé dir que t'agradava segons què. Fins i tot Serrat ha format part en ocasions d'aquest 'saló dels refusats' perquè és un heterodox admirable. A Núria Feliu se l'està reivindicant però durant un temps se la va tenir per una mena de 'secundària pintoresca'.
La no-invitació de Valderrama a festes i esdeveniments andalusos, durant un temps, em va recordar quan, a casa nostra, per la Mercè, tot just es llogaven Raimon, Llach i Maria del Mar Bonet, fins i tot un periodista va ironitzar amb el tema dient que de la 'cançó', en aquelles festes majors, tan sols es contractaven dues patums i una patumeta. La Nova Cançó es va fer miques en poc temps. I gent del passat com Vendrell, que hauria de ser més valorat a Catalunya que Gardel a l'Argentina, és un desconegut per a la majoria de jovent i fins fa poc trobaves poca cosa seva per la xarxa. La recuperació de molta cançó catalana de tot tipus ha estat, a internet, durant anys, gràcies a particulars que hi han anat penjat discos, com va fer l'admirable Toni Serra, durant molt de temps, amb el seu admirable blog 'Cançons en català i més'.
Juanito Valderrama, casat i amb tres fills, es va enamorar perdudament, ja una mica grandet de Dolores Abril i fins i tot en aquest tema espinós va actuar amb honradesa i coherència, tot i el dolor que, de forma inevitable, provoquen aquestes coses. Amb Abril va tenir dos fills més, el petit, ara ja grandet, és periodista i cantant, un noi intel·ligent i de molt bon veure, i una noia molt maca i excel·lent cantant també. Els fills grans també son gent molt preparada, un d'ells, advocat, és a més a més un molt bon poeta i un gran estudiós del flamenc.
A la famosa cançó de 'L'emigrante', al principi, l'intèrpret diu allò de 'me voy a hacer un rosario con tus dientes de marfil'. Aquest vers ha generat molta brometa, una cantant catalana que, per altra banda, admiro, deia si és que li pensava arrencar les dents. El que molta gent avui ignora és que les dents de llet es deien també 'de marfil' i es guardaven amb cura i no era estrany encastar-les en algun rosari, encara que avui això sembli estrany. Fins i tot iaies del meu temps explicaven que si les perdies les havies d'anar a buscar, després de mort, amb una 'candela al cul'. És habitual fer afirmacions estranyes quan no se saben les coses ni hi ha interès en esbrinar-les.
Quan jo era petita, al cine del barri, el Condal, els programes dobles, en general, constaven d'una pel·lícula 'bona' i una altre de farcit, entre les quals sovint hi havia allò que van etiquetar com 'espanyolada'. Coses de la memòria misteriosa, recordo que 'L'emigrante' va compartir programació amb 'Los Bucaneros' i, és clar, les jovenetes vam anar al cine a veure el Yul Brinner, més aviat, que compartia amors amb Claire Bloom i Inger Stevens, morena i rossa, noia del poble i noia fina i amor impossible, una mica com el Gable a Mogambo, vaja.
A la tomba de Juanito Valderrama es pot llegir aquest epitafi, possiblement obra seva o del seu fill:
En mi tumba no se llora,
8 comentaris:
No sabía la historia de su segundo matrimonio, ni de los problemas, que siempre los hubo por envidias del oficio, con Mairena.
La copla siempre gustó, y hace un par de generaciones no era raro escuchar de camino al trabajo, o en el mismo "tajo" obreros silbándolas a pleno pulmón.
Hoy, el silbar también se ha perdido, costumbres de otra época, claro.
Serrat supo combinar el catalán y el castellano, y en los dos idiomas tiene temas insuperables. El LP en catalán "Per el meu amic" es, quizá tan bueno como el LP "Mediterráneo", en castellano, si bien es verdad que siempre se rodeó de los mejores músicos del momento.
Sigo, ya ves si soy extraño, con mi admiración por Sisa, vecino de Serrat diez números más abajo, sus temas siempre rayando lo surrealista , y en catalán, creo que son muy buenos y poco reconocidos.
Una abraçada
Salut
A casa també eren de sarsuela, tangos, boleros i 'copla'., Juanito Valderrama sembla que era un bon home, i Dolores Abril que era molt guapa va ser una fidel companya fins a l'últim moment. La 'copla' encara agrada, almenys als de la meva època, com els boleros, mentre que la Sarsuela i el tango han anat de baixa. Quant a la 'cobla', també ha anat de baixa, encara que The Tyets l'hagin revitalitzat momentàniament.
Salut.
No creas, Sisa tiene su público, yo creo que son muy diferentes y no se pueden comparar. Serrat es un caso aparte en muchos sentidos, el otro día escuchaba un crítico musical que hablaba a fondo de las virtudes de las músicas de sus canciones.
Els Tyets no m'agraden gens i no creguis que el tango o la sarsuela hagin desaparegut, tot té els seus devots i seguidors i de tant en tant, revida, tan sols tens que mirar les moltes webs i espais que se'ls dediquen a la xarxa.
Sisa ha mejorado pero de joven tenía muy mal carácter, recurdo una actuación suya en el casal parroquial de la calle Poeta Cabanyes y era raro-raro con la gente, creo que ha evolucionado con el tiempo, todo pesa. Serrat, como decía Huertas Clavería, gana muchísimo 'en las distancias cortas'.
La cobla em refería a la 'copla andalusa', l'altra tampoc no ha mort mai, amb alts i baixos, com tot.
Si mireu el programa que dic us encantarà
https://www.rtve.es/play/videos/imprescindibles/juanito-valderrama-voz-ilustro-siglo/16046570/
Graciès.
Publica un comentari a l'entrada