M’he mirat aquests dies el documental ‘El noi més bell del mon’, de Kristina LIndstrom i Kristian Petri. És una producció sueca, de 2021, que se centra en la història de Bjorn Andrésen, l’adolescent que va interpretar Tadzio a l’adaptació viscontiana de Mort a Venècia, la coneguda novel·la de Thomas Mann. Sembla, ja que aquestes històries, amb el pas del temps, es converteixen gairebé en mitologia, que el director feia anys que cercava el xicot adient per al paper. Un paper gairebé mut, de fet. Sembla que havia pensat en Miguel Bosé, que hauria estat molt bé, crec, però el seu pare s’hi va oposar, no es devia refiar del director.
Empès per les aspiracions de la seva àvia, que volia tenir un net famós, Andrésen es va presentar al càsting, un xicot tímid, despistat, que de seguida cridaria l’atenció de la directora de càsting i del director. Un noi bell, no ‘bonic’, com han traduït en algun cas en català el títol del documental, fotogènic, una troballa per a un director que tenia cura dels més petits detalls de la seva obra, aristocràtic i complicat, culte i d’esquerres, si s’obvia el fet de què no sempre ser d’esquerra comporta austeritat i ètica incombustible, o que les contradiccions formen part de la matèria humana.
Björn Andrésen tenia una bellesa angelical però inquietant, responia força al noi que descriu Mann al seu llibre, i que evoca una anècdota personal del també complicat autor. Ulls grisos, del color imprecís de l’aigua, cabell ros, esvelt, aparentment fràgil i absent. Algú per contemplar més que no pas per anar-hi de gresca, això sí, com una obra d’art. Tan sols que no era una obra d’art, era una persona, i no podia romandre sempre, tan sols al cinema, amb el mateix aspecte.
El documental s’inicia cinquanta anys després de l’estrena de la pel·lícula. Ens porta a un apartament d’Estocolm, brut i deixat, la llar d’un marginat, d’un dropo, que es troba a tocar del desnonament. És un home de seixanta-sis anys, amb un aspecte lamentable, cabells blancs i llargs, despentinats, una barba descurada, trist i incapaç de reaccionar i que sembla encara molt més vell del que és. Tot i amb això discrepo d’algunes afirmacions sobre la seva manca d’atractiu, malgrat tot no és un home lleig i té la sort de comptar amb persones que l’aprecien malgrat la seva misantropia i els seus estirabots, com ara una nòvia més jove que li neteja la casa i intenta refer la seva situació.
La pel·lícula es va rodar en un bonic i evocador hotel balneari, al Lido de Venècia. El director va recrear l’ambient de principis de segle i va comptar amb actors i actrius de pes, Mangano, Bogarde... El protagonista, un músic, immergit en una mena de crisi existencial cerca la bellesa absoluta i s’enamora, de forma suposadament no-sexual, de l’atractiu de l’adolescent. Visconti va insistir molt en bandejar possibles pederàsties i erotismes però en el rerefons tot això hi és present, ni que sigui de forma subliminal i idealitzada, i, de fet, el director anava a exhibir el xicot a bars gays d'homes madurs on no se sap ben bé què va passar. La parella actual d’Andrésen, una noia més jove que no pas ell, es posa a plorar quan sent explicar aquell passat a l’home i afirma de forma contundent que allò era ‘maltractament infantil’.
El documental, ombrívol, molt 'suec', deixa coses sense explicar a fons, hi ha un munt d’ombres i algunes, poques llums, i constatem que, malgrat tot, l’home compta amb persones, com la seva filla, la seva parella actual o la seva germana, que en tenen cura quan ell hi vol contactar. Ens trobem amb un home depressiu, amb una història infantil dramàtica, amb una àvia ben intencionada però explotadora, al capdavall, seria fàcil caure en el tòpic de les joguines trencades, a la història real podem trobar de tot. Hi ha persones que n’han passat de tots colors i han reeixit, no pas sense ferides, és clar, i d’altres que, amb un bon entorn, han acabat molt pitjor que aquest home.
Resulta curiosa la seva etapa japonesa, poc coneguda per nosaltres, m’ha fet pensar en l’estrany èxit de Raphael a Rússia. El documental deixa alguns espais en la penombra, al capdavall hi ha zones d’intimitat en els quals no cal incidir de forma exhaustiva. La personalitat magnètica, sense esforç, d’aquest jove bell m’ha fet pensar en personatges com la mare desequilibrada de ‘Res no s’oposa a la nit’. A una pel·lícula del meu temps, ‘La noia del trapezi vermell’ una mare avisava a la filla de què rodolaven més llàgrimes pel rostre d’una dona bella que pel d’una no tant afavorida. La bellesa, malgrat tot, té els seus avantatges, no s’ha de demostrar i, ben gestionada, pot resultar avantatjosa.
Tot plegat ens pot portar a moltes reflexions, com ara els riscos del triomf prematur, diners i èxit massa precoços comporten riscos, a banda de què no sempre l’entorn familiar és prou generós i responsable. La infantesa és complicada, per a tot depens dels adults i l’herència genètica també compta. Em fan angúnia aquests futbolistes actuals, tan retratats i encalçats pels mitjans, però, al capdavall, no pas més de la que em podia fer Mozart, en el seu temps, obligat a seguir les ordres del seu pare. El que sí em passa, des que soc velleta, és que valoro molt menys la genialitat, en aquest cas la de Visconti, tractant el noi com si fos una titella al servei de l’art cinematogràfic. Vull pensar que avui, al menys en el nostre mon, les coses han millorat una mica, però no n’estic segura.
Un documental interessant, una mica críptic i boirós, que, no sé si de forma prou reeixida, reflexiona i fa reflexionar sobre la bellesa encarnada en un do gratuït i inesperat. És clar que això passa amb moltes coses, amb la intel·ligència, amb els dons i les capacitats excessives per a la pintura, la música, l’esport... Pensar que els rics, els bells i els afavorits pel destí no poden ser feliços o acabar per fer una vida convencional i agradable ens conforma amb les nostres inevitables mediocritats. Això de 'el més bell del mon' és publicitari i relatiu, és clar, una convenció promocional però aquest tipus d'atractiu existeix i es manifesta de moltes maneres.
4 comentaris:
Havia llegit sobre la història de la pel·lícula amb Bjorn Andrésen, amb una imatge malaltissa i alhora inquietant, i que havien ofert el paper a Bosé, que crec li anava el paper. Andrésen va sortir a Mindsondmar entre altres pel·lícules, però si no hagués llegit fa un temps la seva biografia, no l'hauria reconegut. No he trobat referències d'ell al meu bloc, podria ser que n'haguessis parlant abans?, o tu o algú de l'entorn blocaire.
Salut.
Jo no n'havia parlat, el documental és a RTVE i a Filmin, el pare de Bosé no va voler, ho explico a l'article.
És una història fascinant. He recordat una dita que repetía la meva mare. Més o menys deia que els déus no estimen a aquells a qui afavoreixen amb molts doncs.
Hi ha molts regals enverinats, he, he.
Publica un comentari a l'entrada