CAN JORBA, EVOCACIONS PERSONALS

 

Jorba tanca. Ja feia temps que no era Can Jorba però els grans -o vells- encara en dèiem així. Quan era petita una meva tià-àvia, modista, tenia un dietari caducat que encara aprofitava per apuntar les mides i els preus en el qual hi havia uns dibuixos de Can Jorba en construcció. La seva construcció va ser seguida amb molta curiositat i admiració.

Aquests dies llegirem moltes històries sobre els magatzems i la seva evolució però jo crec que els indrets tenen un munt d’històries, lligades a la vida de la gent, tan diversa i diferent. Can Jorba, durant la meva infantesa, eren ‘els magatzems bons’, hereus en part de la mitologia de ‘El Siglo’. Tot i que, segons deien els grans com el Siglo, cap.

No hi anàvem massa sovint, en cicumstàncies extraordinàries. Per Nadal, durant el ‘mes blanc’ que crec que era pel febrer, i en comptades ocasions en les quals es feia alguna despesa extraordinària. Gairebé tot es cosia a casa o a casa de la modista, la confecció era minoritària. Can Jorba era un establiment impressionant, amb sostres alts, interior luxós, escales mecàniques i ascensor amb ascensorista, un botones -un exotisme- i amb el privilegi de què, segons deien els grans, els Reis que allà recollien les cartes eren els ‘autèntics, com els de la cavalcada.

Per cada deu duros de despesa et regalaven un globus, de color blanc sempre, en dèiem una ‘bomba’. De camí cap a casa se’t podia escapar o algun gambirot te’l podia petar. Davant des magatzems hi havia l’Acadèmia Pràctica on ens anàvem a examinar del Comerç i acostumàvem a pujar després a la terrassa dels magatzems on feien infantils activitats diverses els dijous. Fins i tot hi havia un petit zoo.

Vaig tenir un gran disgust quan em vaig ensopegar, un dia, amb l’ocupació de les Galeries Preciado, madrilenyes i xarones, havien baixat els sostres, canviat l'enllumentat, i tot tenia un aire de baratillo. Va ser un dels meus primers gran desenganys urbanístics. Recordo que Espinàs va escriure sobre el tema demanant-se si potser amb el temps seria ‘Can Presiados’. Sempre queda l'esperança

Com és sabut El Corte Inglès ho va colonitzar tot. Una de les èpoques que em van fer més el pes d’aleshores va ser quan van dedicar el local a ‘cultura’: llibres, discos, vídeos... Hi havia un senyor que sempre et vigilava de forma descarada, si eres jove, no fos cas que intentessis endur-te la cultura sense pagar. De fet, es robava força als magatzems i, fins i tot, hi havia qui lloava el fet de mangar cultura. A mi m’haurien enxampat de seguida. El temps de la cultura convencional va passar i hi va haver d’altres galindaines diverses, ja estàvem immergits en el consum.

Tot canvia, nosaltres, més. També va fer moixoni l’arbre de Nadal monumental que va arribar a ser un clàssic. Com cantava el mateix Espinàs ‘tantes coses hem perdut que el record també cal perdre'.