ELS SUPOSATS PERILLS DE LES PANTALLETES

 

Aquests dies, altra vegada, torna a l'actualitat el tema de la prohibició dels mòbils a les aules. En els temes educatius sempre sorgeixen, de no se on, una gran quantitat d'experts. El que passa és que, si volguéssim ser seriosos i objectius, hauríem de fer un seguiment dels infants d'ara fins a la seva maduresa i vellesa i veure com els ha anat a la vida, amb pantalletes o sense, i quin sentit te allò del fracàs escolar.

Fa falta perspectiva per recordar les condemnes que s'han dirigit sempre a tot tipus de novetat. Durant la infantesa de la meva mare el cinema no era ben vist, malgrat el seu èxit. Ella hi anava amb una tieta-àvia, però no li deien a l'àvia de la meva mare, que no trobava que fos un lloc adient per als infants. 

Durant la meva infantesa eren habituals els penjaments dirigits al cinema, el qual va contribuir a eliminar i reconvertir molts teatres. Encara em trobava gent més gran que jo, no fa massa anys, que afirmava que els agradava més el teatre que no pas el cinema, emmarcant la preferència en una mena de judici qualitatiu.

La televisió va fer minvar el cinema. Tot plegat, és clar, va sempre lligat als usos socials i d'oci i als canvis socials. La televisió va ser durant molt de temps l'esca del pecat, els progres es vantaven de no mirar la tele, fins i tot de no tenir-ne. En unes colònies parroquials de l'any de la picor un capella educador ens va fer una llarga xerrada sobre 'el nen d'abans de la televisió' i el nen de 'després de la televisió'.

Hi va haver experts de l'època que es van entretenir en comptar les moltes violències que es podien veure en un dia a la tele, a banda de què molts infants anaven a dormir tard, després de 'les pel·lícules'. Hi va haver qui va inventar estris per tenir la tele tapada amb una mena de persianeta. Tots aquests intents acostumen a tenir poc èxit. O qui deia, ai, que era millor posar la ràdio, per cert. La lectura, avui tan lloada i reivindicada, en general, més enllà dels continguts, un absurd com un altre, també havia estat un perill moral en el passat remot. Santa Teresa critica en algun moment la seva mare perquè aquesta llegia llibres de cavalleries.

Van arribar els ordinadors. Tan aviat es van sacralitzar com condemnar. Hi havia qui deia que, no sé si al Japó, hi havia jovent que no sortia mai de la seva cambra i acabava guillat, amb el tema informàtic. Simplifico molt i no perdré el temps cercant informacions a les hemeroteques, però no crec que fos difícil fer-ho.

Tot plegat rebota a l'escola i l'educació és un camp molt susceptible d'aplegar prohibicions i condemnes. No crec, en absolut, que ni infants ni joves d'avui, del meu entorn, siguin millors o pitjors que 'els d'abans' ni que l'escola d'abans, amb poques excepcions, fomentés l'esperit crític. L'escola també adoctrina, d'una manera o d'una altra, i quan jo era jove van sortir llibres que la criticaven i en predicaven l'eliminació. Les crítiques no van acabar amb la institució però es vam anar reconvertint les aules, sobretot en les primeres etapes, en una mena d'esplais divertits.

Vaig tenir un professor de pedagogia a la Normal, fa molts anys, qui, davant de les crítiques a l'escola de l'època, manifestava que 'els nens, malgrat tot, aprenen'. Hi ha moltes maneres d'aprendre, és clar. Que els mòbils i les pantalletes no entrin a les aules de forma indiscriminada esta molt bé, però estan aquí i s'hi ha de conviure, a casa i a tot arreu. No son els infants els qui inventen les noves tecnologies, son els adults i el mòbil, avui, es una eina gairebé imprescindible amb la qual es pot fer de tot, també llegir, per exemple, filosofia.

El mon ha canviat però penso que els perills s'exageren. És clar que ens adoctrinen i ens imposen continguts i, a més a més, a nivell molt més ampli i massiu que en d'altres èpoques. Però això passava ja amb diaris, llibres, educadors i experts del passat. Tinc alguns revistes de quan era jove, d'esquerra, que jo tenia sacralitzades i amb el temps m'he adonat de què tambe m'enredaven força. 

Avui, al menys pels nostres verals, hi ha menys infants, en general, i les preocupacions educatives dels pares, menys joves  que no pas els pares del passat, s'incrementen. El futur es imprevisible però hi ha una tendència apocalíptica a presentar-lo poc feliç. En el passat, de cara al ja desaparegut segle XX, hi havia un cert optimisme, però el segle XX va ser un desastre, violència, guerres, morts... En tot cas, malgrat que agradi pensar que hi ha controls possibles en contra de desastres i manipulacions, em sembla que poca cosa es pot fer davant de qui sap què. Tal com trobem el mon en el present, si anem una mica més enllà de la nostra societat occidental, em sembla que per a la majoria d'infants que es troben en situacions lamentables, enmig de guerres i disbarats, això de les pantalletes els deu semblar, si se n'assabenten, una preocupació de polls ressuscitats.

BALAÑÀ, ESPECTACLE I HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

 

Balañá, el mayor espectáculo del mundo (Almuzara, 2023), del periodista Josep Guixà, és una biografia del personatge però va molt més enllà. Guixà és un gran periodista i ha publicat llibres imprescindibles sobre història contemporània, sol o en col·laboració amb Manuel Trallero, a l’entorn de fets i personatges diversos, inserits ja en aquesta mena de llegendari català sovint esbiaixat amb el pas del temps i la persistència de tota mena de mitologies resistents.

Es tracta d’un llibre rigorós, molt documentat, amb moltes referències periodístiques, prop de mil notes a peu de pàgina, que documenten com cal el que s’explica. Això no sempre és així, actualment. O es cau en excés de text acadèmic feixuc o no acabem de saber d’on han sortit les informacions, en alguns casos. El llibre manté un equilibri remarcable entre el rigor i l’amenitat necessària ja que va dirigit a un públic molt divers, amb ganes d’esbrinar un passat que cada dia és més lluny de nosaltres i que en ocasions consolida, sense massa rigor, les dèries del present.

Ens situa a fons en una època en transformació, convulsa i amb la tragèdia de la guerra pel mig. El seu principal protagonista se’ns mostra com un home hàbil i emprenedor, capaç de transformar-se i de gestionar, sense fer massa soroll. I, a banda de la trajectòria del protagonista i el seu entorn proper, descobrim aspectes de la vida quotidiana del passat que sovint passen per alt o se’ns expliquen a mitges. Les vaqueries, els escorxadors, les característiques dels barris populars, l’ambient taurí, tan present a tot arreu i que sovint incomoda els puritans actuals, fins al punt de negar o intentar negar la gran afició existent, i no tan sols a Barcelona. Els toreros van ser molt populars, fins i tot gent poc afeccionada als toros escoltava amb interès les cròniques de gent com Julio Gallego Alonso perquè, segons deia el meu avi, parlava molt bé en castellà.

Pedro Balañá (1883-1965) va ser l’empresari català més important del segle XX. Era d’origen humil, cosa que desvetlla, de forma inevitable, enveges i, de vegades, desqualificacions. Va començar venent llet pel carrer. Durant el primer quart del segle XX hi havia a la ciutat sis-centes vaqueries amb set mil vaques. Quan jo era petita, en els anys cinquanta, les vaqueries del barri deixaven, de tant en tant, que les criatures visitéssim el fosc rerefons de l’establiment i malgrat els evidents problemes higiènics i de salut existents, sembla que hi, ha, en ocasions, mena de tendència romàntica a recordar aquella època.

Balañá sempre a punt d’evolucionar amb els temps i adaptar-se a les circumstàncies, s’aniria dedicant al negoci de la venda de bestiar i carn dels braus procedents del toreig. La comercialització de la carn i la situació dels escorxadors és un altre dels gran temes presents al llibre. Balañá va esdevenir empresari en el mon dels toros, de la boxa, del cinema, del circ... Va ser un home espavilat i intel·ligent, ambiciós i discret, en certa manera. L’autor del llibre ens explica molt bé com copsava els interessos del públic, les necessitats d’oci existents en un temps gris en molts aspectes, en el qual la gent volia distreure’s. El cinema vivia temps de canvi i el teatre anava de baixa, tot i que de forma relativa. Avui ens queixem del tancament de cinemes però aleshores era habitual escoltar i llegir crítiques serioses i contundents sobre la transformació dels teatres en cinemes.

Treballador, ambiciós, espavilat, Balañá es va tractar amb polítics diversos, fins i tot va fer algun pas per la política sense excessos ni tancar portes útils. Durant la guerra havia organitzar corrides per a gent dels dos bàndols. Va excel·lir en el tema de la propaganda, va promocionar figures del sector i va convertir Barcelona en la ciutat més important en el mon del toreig. Va arribar a ser propietari de les tres places de braus barcelonines i també organitzava festivals diversos, més enllà dels toros, dirigits a tota mena de públic. Figures de les quals fins i tot els més reticents al tema han sentit parlar, Manolete, Chamaco, ens evoquen un mon que, en ocasions, sembla voler-se oblidar o menystenir.

Va incidir en el teatre però, sobretot, en el cinema. Alguns comentaris sobre el llibre i l’època hi volen veure el retrat d’una decadència, però la família gestiona avui, amb grapa en molts casos, el mon de l’espectacle i les sales propietat de l’empresa. Més que no pas una decadència hi ha una evolució, lligada als inevitables canvis socials i, fins i tot, educatius i de valors vigents. Massa ambiciós segons algunes opinions, Balañá pertany a un tipus de persones que desvetllen admiració, enveja i reticències, i sobre la seva vida, fets i evolució professional, corrden moltes brames, algunes de les quals el llibre desmenteix o matisa. L’any 1965, quan va morir, el país i el mon estaven canviant, la televisió prenia públic al cinema i calia reinventar-se. El seu comiat va ser el d’un triomfador de l’època, autoritats civils i militars, banda de música, bombers, guàrdies en uniforme de gala i toreros emblemàtics portant a les espatles el taüt.

El llibre, més enllà del seu protagonista central, és una gran crònica cultural, social i política d’un temps difícil que sembla que en ocasions es vulgui reinventar al gust actual. Balañà, malgrat una certa discreció, va concedir entrevistes i va ser molt present en la societat barcelonina. Hi ha molta documentació a les hemeroteques, poc coneguda avui, i l’autor ha parlat amb testimonis encara vius d’aquells anys. Pel que fa a l’empresa actual i als seus descendents, l’autor opina que si bé s’adapten a les tendències del present no tenen el poder d’anticipació de Balañà. I, com també l’autor opina en alguna entrevista, recordant el gran Néstor Luján, més que no pas un gran afeccionat era un afeccionat a l’organització de corrides.

Els llibres de Guixà ens situen en un sector de la nostra història que pot incomodar, ja que no responen a determinada mitologia catalana construïda durant les darreres dècades. Agradi o no Pedro Balañá va ser l’empresari barceloní més popular del segle XX i un dels empresaris taurins més importants de la història, cosa que també pot molestar, avui, als sectors hispànics més rancis que s’han apropiat d’una activitat que va ser transversal i molt popular. Els programes de festes majors del passat, fins i tot a poblets catalans remots, acostumaven a incloure populars corrides de toros i la plaça d’Olot, avui reconvertida en tota una altra cosa, és de 1859, la segona d’Espanya, després de la de Béjar. Guixà ha tingut l’habilitat d’aconseguir un equilibri difícil a l’hora de valorar el personatge, amb respecte moderat i seguir-ne la trajectòria. Ha comptat amb  testimonis i informadors i crec que també és important el fet de no recórrer massa a l’àmbit familiar ja que aleshores, com passa en molts llibres biogràfics, hi ha una mena de desig de quedar massa bé o de no desvetllar reticències, cosa que limita la, sempre complexa, objectivitat.

De l’afició als toros recordo els testimonis de gent que hi era afeccionada, com ara el meu avi. Tampoc no soc afeccionada al futbol, un esport que se suposava que faria minvar el nombre d’afeccionats amb la democràcia quan, segons com es miri, fins i tot ha estat a l’inrevés. El meu imaginari lligat al protagonista d’aquest llibre incideix més aviat en el cinema, en tants títols emblemàtics i en tantes sales de cinema inoblidables. Recordo aquelles anades familiars i extraordinàries a veure ‘Els Deu manaments’, en un temps en el qual aquelles produccions comptaven amb una mitja part, fins i tot. A causa de l’edat, sobretot, penso en l’estrena de West Side Story, en el mític Aribau, on no fa gaire vaig tornar a veure amb la meva neta ET, el mític títol que vam veure estrenar al cinema Urgell, amb la meva filla. A l’Aribau de West Side Story hi vaig entrar amb temor reverencial, encara no havia complert els setze anys normatius. Hi ha emocions que perviuen en el nostre imaginari, potser magnificades pel pas del temps.

El cognom Balañà pertanyia a un mon poderós i privilegiat, llunyà i proper al mateix temps, una mena de ‘marca cultural’ de l’època. Els llibres com aquest ens ensenyen més història contemporània que qualsevol manual ben intencionat. Parlar d'aquest llibre no és fàcil, hi surten tants personatges, tants paisatges humans i tants aspectes d'una societat en procés de canvi i evolució, que, de forma inevitable, sempre ens quedaran aspectes per comentar.

DIVAGACIONS MATUTINES SOBRE TELES, RÀDIOS, SOCIETAT I DÈRIES DIVERSES

Em sobta el nombre de temps i esforços televisius dedicats a planys pel tema de la televisió valenciana, la veritat. Sembla que ningú no s'havia adonat de les seves moltes bondats i de les necessitats socials que cobria fins que no ha desaparegut. Recordo quan va finar la de L'Hospitalet, ara emeten alguna cosa en digital, m'imagino que amb molta menys despesa. Com sol passar, una empresa que acaba amb la feina de gairebé dues mil persones pot fer molt més soroll que cent empreses amb vint persones cadascuna, aquestes empresetes que desapareixen sense que se'n canti ni gall ni gallina i sense que els sindicats hi facin gran cosa car en això, com amb els programes de televisió, tot va per audiències i per estadístiques.

Avui és gairebé impossible recordar el món social d'abans de la televisió. De fet, teníem el de la ràdio, que també va senyorejar el nostre lleure infantil. I el cinema de barri, és clar. Abans d'aquests invents hi havia teatre i narració oral i més endavant el Patufet i aquestes coses tenien els mateixos defectes i virtuts que els mitjans d'avui. Sobre la televisió, en general, s'han dit tota mena de penjaments però ha acabat sent un estri familiar i estimat. Tot i que avui ja ha minvat la seva influència amb el tema d'internet, encara té vida per estona. La televisió, per bé o per mal o per cap de les dues coses, ens va canviar el món personal i social. Internet també l'ha tornat a reconvertir.

El senyor manaia valencià responsable d'aquest tancament va dir una frase oportunista, allò de què s'estimava més tancar una tele que no pas una escola. Les frases depenen  de qui les diu, de qui les escolta i del motiu i context de la seva creació. No és una mala frase, malgrat la demagògia evident del personatge. Tothom acceptaria que és més necessari un mestre que no pas un futbolista però no sembla pas que es faci cap moguda important per demanar que els mestres de primera divisió cobrin tant com un futbolista de la mateixa categoria. Encara més, poca gent sabria dir-me quin mestre és de primera divisió, o mereixeria ser-ho.

La televisió ha estat un estri important en mans dels poders de tots colors, que se n'han servit sovint, de vegades de forma evident i destralera i d'altres de forma més subtil i subliminal. Una enquesta seriosa sobre quins canals i quins programes mira la gent de Catalunya ens donaria una visió molt aproximada sobre el tema de l'independentisme sociològic. Conec gent que només mira canals en castellà i d'altre que sempre posa per defecte TV3, llevat d'alguna escapada al programa de l'Évole i encara. Molta gent que conec defensa TV3 amb fervor patriòtic, no pots dir ni insinuar que, per exemple, els culebrots són dolentíssims, cada vegada pitjor, i que en castellà en fan alguns de més convincents, sempre considerant el gènere. TV3 va començar força bé però pel meu gust ha anat a menys. Les cadenes públiques i privades en castellà també han patit alts i baixos.

En el post anterior escrivia sobre es anys 70 barcelonins, en aquells anys i en alguns d'anteriors es feien programes molt interessants, per la ràdio i la tele, que van desaparèixer del mapa. Fa uns dies llegia a facebook, a l'espai del músic Jordi Roura, una queixa sobre l'oblit existent a l'entorn de tot el que es va fer a Ràdio 4 durant anys (així com als espais catalans de la segona cadena, afegeixo jo). Copio el comentari:

Acabo de llegir en un article d'una pàgina sencera del diari ARA del 8 d'octubre que "Patim patam patum" de Catalunya Cultura va ser el programa degà de la ràdio infantil catalana. Em sap greu però no és així. L'any 1977 vam fer un programa a Ràdio 4 que es deia "Mainada" que va obtenir el premi Ondas l'any 1979 i que va passejar-se per tot Catalunya fins el 1983. Es feia cara al públic, amb música en directe i amb col·laboradors com Dolors Laffitte o Xesco Boix. També aquests anys realitzàvem amb Eduard Delgado, Maria Gorgues i JM Adell "La Ràdio de Vidre", un altre programa infantil de ràdio catalana que fins i tot va publicar una col·lecció de discos. I també hi va haver "Amunt i crits!" que durant molts anys van conduir en Pere Ribera i l'enyorat Joan Grau a Ràdio 4 que feien curses de trens, viatges en vaixell a Palamós, pujades en globus aerostàtic, expedicions a Núria... Em sap greu que no es recordi tanta feina i tan bons moments. (Jordi Roura, facebook)

Molts comentaris a aquesta entrada van recordar programes i personatges magnífics, avui oblidats. TV3 i Catalunya Ràdio no van saber captar aquella experiència ni aquells professionals, en general i a més a més els van deixar de banda sense manies. A mi encara em meravella el que es pot fer amb pocs mitjans i pocs diners, a la ràdio, a la tele, a l'escola i a tot arreu. La televisió pública en català és necessària, no dirè que no, però es podrien reduir moltes despeses tot i que aquest tema de la tele genera de seguida protestes diverses, com quan es van publicar determinats sous de professionals de la cadena. Només he estat una vegada, per casualitat, a les actuals dependències de TV3 però tot allò em va semblar una absoluta exageració. De joveneta havia anat a un concurs als estudis de Miramar,  en el temps d'Herta Frankel, i aquella modèstia comparada amb la fatxenderia que vaig observar em va preocupar una mica, sobretot considerant els resultats que s'aconsegueixen i que s'aconseguien.

La tele és important, encara. Al meu bloc de pisos cap avaria genera tanta unanimitat i desvetlla les urgències d'arranjament immediat, sense problems pel que fa a la despesa econòmica, com les de la televisió. Hi ha hagut sempre un corrent progressista purità que ha bandejat la televisió de la seva vida, avui ja en queden pocs, d'aquells militants intel·lectuals antitele. Si vau poder veure el programa del senyor Om dedicat a l'Arcadi Oliveres comprovaríeu que ell és un d'aquests, encara. Jo crec que no voler tenir tele, avui (tot i que es pot no tenir tele i veure-la amb d'altres estris) és una postura absolutament ingènua ja que la televisió és un mirall necessari, a voltes estrafet, de totes les nostres dèries, ambicions, manies i desitjos. A mi no em treu temps de llegir ni res de tot això i reconec que una passejada de tant en tant pels diversos canals, àdhuc els més pintorescos i infumables, em mostra un món força real malgrat totes les limitacions del mitjà. Ara ja no hi ha tanta gent jove que en faci bandera, d'això de no tenir tele. La tele tampoc no és el que havia estat, és clar, i cada dia ho serà menys.

Un dels apartats més singulars de les television són els informatius. Els de TV3, pel meu gust, han empitjorat força. Quan dic això hi ha qui em protesta de seguida, la resta són pitjors. Això no em sembla just perquè al primer canal no estan del tot malament i han tingut bones èpoques. I perquè sovint es compara un programa digne de TV3 amb un de dolentíssim de no sé on. Aquesta fidelitat al catalanisme televisiu em commou i de vegades, segons amb qui, ja no discuteixo sobre temes profunds i punyents com ara els valors literaris i actorals de La Riera, per exemple. 

Allò de la TDT va ser una gran enganyifa, se'ns deia que ho veuríem gairebé tot, però res de res. La gent hauria d'haver reclamat sobre les despeses inútils que els van fer fer amb el tema dels adaptadors i la resta.

Una altra constant del nostre temps són les tertúlies, te'n trobes a totes hores, a la tele i a la ràdio, els jubilats i jubilades en som uns grans consumidors. Els tertulians acostumen a ser els mateixos a tot arreu, hi ha una colla de gent que viu d'això, pel que sembla, o que en treu un bon sobresou. Tothom opina sobre tot i en tot moment. De vegades surt alguna idea brillant, poquetes. Però els tertulians i els entrevistats són ara actors secundaris, les estrelles de veritat són els entrevistadors, creen escola i fomenten devocions. Quan algú va agafant fama en aquest tema ja ni tan sols dóna massa audiència als tertulians sinó que té una perillosa tendència a pontificar i a dir allò que ell pensa o a fer que es digui allò que ell -o ella- pensa. Molts aturats i jubilats faríem de bona gana de tertulians voluntaris per un entrepà o per poder gaudir dels nostres moments de glòria televisiva i es generaria un gran estalvi econòmic per poder dedicar més calerons a les diferents problemàtiques socials del nostre temps ja que la majoria de tertulians professionals crec que tenen d'altres feines fixes, la veritat.

Sobre les tertúlies futboleres val més no dir res. No hi entenc un borrall, en el tema, però em semblen molt lamentables. Un altre aspecte folklòric de la tele -i de la ràdio- és la publicitat, cada dia més ximple i més abusiva. TV3 al principi de la seva existència rumbejava de no dir ni un mot en espanyol però en canvi aviat es van acceptar anuncis en aquesta llengua. Els anuncis i el futbol són intocables, quan hi va haver aquell atemptat al tren de Madrid es va aturar tot en senyal de dol menys aquestes dues coses, la publicitat i la pilota de primera. Quan les cadenes públiques castellanes van eliminar la publicitat a TV3 van posar el crit al cel. Això d'eliminar la publicitat és relatiu ja que el que si fan es molta autopublicitat i també hi trobem publicitat encoberta o institucional. De tota manera és un goig no haver d'ensopegar-te amb anuncis pocasoltes una i altra vegada. 

En general, per molt que em queixi dels continguts televisius, estic segura que d'aqui vint anys enyoraré coses que actualment em semblen xarones i menyspreables, d'aquesta tele que crec que ens hauríem de prendre sempre amb una certa distància i amb humor, amb ironia, amb murrieria i sense agror. Aquesta mena de coses van lligades a la nostra vida, a la nostra experiència personal i a les nostres emocions i no ens en podem estar. Bé, l'Arcadi Oliveres sí però jo no. Un altre tema és que la televisió, ni la nostra ni cap altra, sigui imprescindible. O potser sí, qui sap.

En tot plegat s'hi barreja sovint la sacralització d'allò que és públic, televisió, escola, medicina, empresa... Aquest tema també demana matisacions i entrar-hi a fons i sense complexos però serà un altre dia si Déu vol. En tot cas públic no vol dir excel·lent i el tema de com es controla el tema de la cosa pública és molt i molt espinós. Hi ha grans paradoxes, com ara els molts anuncis de medicina privada que es fan a alguns canals públics... Quin món aquest. O quins móns aquests, el de veritat i el de la tele.