CINEMA I PODER

 

Aquests dies estan fent una bona promoció de la pel·lícula sobre Jordi Pujol, més aviat sobre la seva caiguda en desgràcia, crec. No puc anar al cinema actualment, així que no la veuré o potser la veuré més endavant. Les pel·lícules i sèries sobre 'fets reals', amb personatges que encara son vius i tenim molt presents, em fan una mica de por, en general sempre es deixen moltes coses al tinter. Al capdavall el cinema és ficció, com la novel·la. Però tenen èxit si estan ben  fetes, cas de The Crown, és clar que els anglesos son molt bons amb aquests temes.

Sembla que s'ha defugit potenciar la semblança física. Potser millor, no ho sé. Del tema i de molts més temes en sabem sempre de la missa la meitat. Pujol pot desvetllar, encara avui, odis i devocions. Els qui tenim ja una edat avançada en recordem moltes coses i cadascú s'ha fet una mica 'la seva pel·lícula personal'. Segurament, com es comenta aquests dies amb això de la peli, sense que sigui cap novetat, és un personatge amb llums i ombres, com tots, al capdavall. Durant un temps llarg el seu partit, amb ell al capdavant, va connectar amb un públic eclèctic i va aplegar vots de gent molt diferent. Segons la meva opinió no es va comptar a l'oposició amb un personatge amb el mateix carisma. En això de la política el carisma és fonamental, encara que no es vulgui admetre, i Pujol en té força, segons la meva opinió.

Fa poc sentia, per un canal d'aquests rarets, que no es veuen gaire bé, una entrevista que Jaume Barberà feia a Miquel Sellarés, tant Barberà com Sellarés es pot dir que formen part d'una mena de 'saló dels refusats', gent brillant, que va tenir el seu moment i que, en un altre, va ser aviats de la seva tasca. Sellarés lloa Pujol, tot i que el va fer fora, i això que Sellarès va ser un dels fundadors de CIU. Sembla que tot plegat incidia en el tema 'Prenafeta', encara poc conegut, el mateix que tot el tema del Palau i tantes altres coses.

Pujol és molt gran però sembla que va fent, ara sembla que el vulguin rehabilitar i quan mori segurament generarà de nou llibres, documentals i potser sèries. Fa anys em va sobtar la davallada del PSUC quan havia estat un partit molt popular i estimat. Una companya de feina que era del PSUC em va confessar una vegada que votava Jordi Pujol. Molta gent presumia de no votar-lo però els números canten i, afortunadament, el vot encara és secret.

Es feia molta broma sobre Pujol i la seva dona, algunes de mal gust, abans del tema de la famosa 'deixa' i de la confessió famosa, que molta gent considera un error. Hi ha qui creu que coses més grosses de les 'espanyes' han fet menys soroll, potser és així. Durant uns anys es tenia una certa fe en la monarquia, en els governants, encara que se'ls critiqués. Una vegada, no sé a quin programa de la tele, Pujol i Felipe González van tenir una conversa d'alt nivell que ens va sorprendre per la profunditat. De tot fa molts anys, molta gent ens ha decebut però així és la història real i crec que no es pot ser incondicional de res ni de ningú. Amb el pas del temps perds la innocència però, potser afortunadament, les noves generacions ja pertanyen a un altre mon i tenen devocions diferents a les nostres i viuran les seves decepcions i els seus propis desenganys. 

Pujol i la seva època mereixen una sèrie llarga, que no defugi l'entorn i que pugui reflectir, cosa difícil, d'on venim i on hem arribat.  No sé si amb aquest parenostre, del qual no puc parlar ja que no l'he vist ni sé si el veure, aclarirem res o més aviat el contrari. El guionista no m'acaba de fer el pes i sembla que es barregen coses comprovades amb d'altres suposades o intuïdes. La veritat és complexa i la nostra pròpia experiència vital compta molt a l'hora de jutjar fets i personatges. No podem ser objectius, vaja.