Un dels descobriments que la lectura constant i diversa afavoreix és el de poder constatar la semblança entre les vides de la gent, malgrat les circumstàncies siguin diverses i allunyades. Al mateix temps, però cadascú és únic i diferent. Una de les claus de l’èxit dels llibres d’Elisabeth Strout (EEUU, 1956), és aquesta incidència en les vides de personatges molt diferents, que viuen històries diferents, des de les més corrents fins a les més complexes, fent que totes tinguin el seu interès.
En aquest llibre, amb un títol ben explícit, ens adonem de què la vida té sentit quan és transforma en una narració compartida entre gent desconeguda o propera. Malgrat els inevitables enganys de la memòria, la gent es fa més viva en explicar i explicar-se, i aleshores la vida es reconverteix, en casos com els d’aquest llibre, en bona literatura.
És clar que per explicar necessitem que ens escoltin. Els personatges d’aquesta escriptora sovint es treuen ells mateixos importància, s’immergeixen en la melangia, tot sembla modest, evident, però tot acaba amarat de misteri. En aquest cas Strout reuneix personatges de les seves obres anteriors, això no és una novetat, hi ha d’altres autors, com Galdós mateix, que recuperen éssers de la seva pròpia ficció. El que passa és que aquesta autora ha aconseguit un estil propi i ha estructurat un espai de ficció molt personal. Malgrat les moltes referències a personatges dels seus llibres aquest es pot llegir de forma independent, com tots els altres seus.
Un tema recurrent és la culpa, la violència, fins i tot el crim, però aquest llibre no té res de novel·la negra, encara que avui sigui habitual etiquetar el que sigui amb aquesta referència. No ens trobem amb un protagonista clar, encara que alguns personatges tinguin més referències i més espai a la novel·la. Els crims no son gratuïts, tenen una explicació i enllacen amb d’altres històries, en un conjunt molt ben estructurat, malgrat algunes aparents regularitats i, potser, un excessiu allargament de determinats fragments. Pot ser que aquest llibre sigui el final d’una etapa però això no ho podem saber del cert, encara.
Alguns comentaris que he llegit sobre el llibre destaquen que sembla demanar una versió en cinema. Jo no ho acabo de veure, tot i que una de les protagonistes va generar una sèrie molt interessant. Estem davant de bona literatura, i el cinema, les series, son una altra cosa. En aquest llibre hi te molt de pes la paraula, la conversa, i això no es pot reflectir del tot en mitjans que demanen visions diferents, tot i que es pugui fer molt bon cinema amb aquest material. Per altra banda les referencies cinematogràfiques fan minvar, d’alguna manera, la nostra capacitat imaginativa.
Una altra dèria de determinades crítiques literàries, avui, és explicar-nos el llibre de forma massa explícita, amb noms, cognoms i descripcions psicològiques dels personatges. Una de les virtuts de la bona literatura és el ‘descobriment’ i en ocasions paga la pena acostar-se a l’obra sense tenir-ne massa referències. En tot cas aquest és un llibre, com els altres de Strout, amb les seves virtuts habituals, una mena de sinceritat planera, que fa que t’identifiquis amb alguns personatges i situacions en un moment o un altre. Potser l’excés de personatges perjudica la narració, sobretot en la seva primera meitat, però aquesta és una valoració personal. El que no podem negar és la grapa d’una autora que ha aconseguit un públic fidel i que ens situa en un mon quotidià que ens mostra la singularitat de cadascú.
Articles meus sobre llibres de l'autora:
https://www.llegir.cat/2022/03/critica-ai-william-elizabeth-strout/
https://www.llegir.cat/2023/09/critica-la-lucy-a-la-vora-del-mar-elizabeth-strout/
https://www.llegir.cat/2021/05/critica-llum-de-febrer-elizabeth-strout/
https://www.llegir.cat/2018/07/tot-es-possible-elizabeth-strout/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada