No hi entenc un borrall de futbol però es fa difícil quedar al marge del tema. Els programes sobre esport son molts i diversos, a banda de l'espai que els noticiaris habituals ja hi dediquen. El futbol, avui i aquí, és, sobretot 'el Barça'. Hi ha gent del meu barri, més gran que jo, cosa que vol dir 'molt gran', que m'ha explicat que durant la seva joventut hi havia més interès al Poble-sec per l'equip local que no pas pels 'grans'. Ser de l'Espanyol és difícil i està mal vist, i equips amb un passat remarcable avui semblen residuals.
Per si teníem poc futbol les dones s'han incorporat a l'estrella dels esports, en gran part amb l'etiqueta barcelonista, i sembla 'progre' i modern seguir-ne els trumfos i les circumstàncies. És trist que per reivindicar el feminisme, en uns quants casos, s'hagi de fer, en molts camps, allò que han fet o fan els senyors.
No és estrany, doncs, que, per alegria de TV3, segons llegeixo, la reemissió del programa sobre el fitxatge de Cruyft tingués èxit i, sobretot, audiència. Avui la qualitat no sembla important, el que cal es tenir audiència, publicitat, ressò. El programa és interessant, més enllà del personatge i del futbol, eren uns temps difícils i estranys, aquells. Encara amb la dictadura al damunt, tot i que es veia venir que les coses canviarien, hi havia por al que podia passar. I, de fet, van passar moltes coses, un gran nombre de les quals, oblidades.
He llegit, i potser és cert, al menys en part, que Cruyff i la seva època van fer més per l'esperit catalanista que les proclames serioses. El Barça va ser més que un club quan va començar a guanyar coses. És agradable apuntar-se als guanyadors. Un dels problemes per a sentir-se 'espanyol' ha estat el fet de què Espanya semblava un país 'barat', ignorant i lamentable, a molta gent.
A l'escola els nens -les nenes han trigat més- van començar a jugar a futbol, de forma exclusiva, als patis, i encara continuen així. Si es jugava a d'altres coses, abans, s'han anat oblidant i deixant de banda. Malgrat que la gent seriosa menystenia els excessos futbolístics sembla que la cosa va anar canviant. L'època de l'arribada del futbolista, amb tots els problemes que es van generar, ben explicada al documental, va generar entusiasmes.
Jo era jove, hi havia molt de jovent amb ganes de canvi, de formar una família més o menys convencional. Hi havia oposició, de moltes menes i menys nombrosa del que sembla, tot i que amb el pas del temps sembla que gairebé tothom estava protestant i corrent davant de la polícia. Qui no va viure aquella primera transició és comprensible que hi vegi moltes mancances, moltes concessions, es va fer el que es va poder i com es va poder i el Barça va acomboiar, amb els seus trumfos constants, un cert i poruc entusiasme. De la llum futbolística de l'holandès singular encara en vivim, malgrat els alts i baixos. En el futbol i en tantes coses.
11 comentaris:
Quan tenia cinc anys vaig conèixer entre altres jugadors a Ladislao Kubala, i en aquells temps (1950) el Barça ja era més que un club. Agustí Montal que fou president del Barça desde 1969 hasta 1977, fou qui va fitxar a Cruyff. Amb ell es va començar a guanyar alguns títols per res va fer pel català. El problema de Cruijff, era que no nomès no parlava en català, sinó que parlava molt malament el castellà, i fins i tot, deien que parlava prou malament l'holandés.
Es important valorar el que es coneix amb el nom del Barça de les Cinc Copes l'equip de futbol del FC Barcelonam que dominà el futbol espanyol a inicis de la dècada de 1950. Aquest equip fou liderat al camp per Ladislau Kubala. La massa social del club va créixer fins a fer petit el Camp de les Corts, fet que obligà a la construcció del Camp Nou l'any 1957.
Salut.
Una precisió important, Johan Cruifjj al Barça va ser un bon jugador, sobretot a casa, a fora ell i Charly eren experts em desapareixer del camp, a l'estil actual de Bellingham. I com a entrenador va ser un desastre, el Barça va guanyar el que va guanyar malgrat ell fos l'entrenador. De Cruifjj es podria dir com es deia de Camilo José Cela, que era un barrut amb bons amics.
Cruifjj només va guanyar com a jugador del Barça una lliga i una copa del rei.
Ja he avisat de què no entenc de futbol, em remeto a comentaris diversos que em van semblar interessants i que es manifesten en el reportatge. Suposo que tot és opinable, ep.
https://www.3cat.cat/3cat/el-fitxatge/
El tema català va molt més enllà de la 'llengua', segons la meva subjectiva i personal opinió. He conegut gent molt catalanista incapaç de parlar català i mestres molt espanyolistes que el sabien molt bé i el parlaven.
Ser de l'Espanyol està mal vist. Van fer no fa gaire el percentatge de socis que parlaven i escrivien en català d'un equip i l'altre, i va guanyar de lluny el, Espanyol, i et diré més, on vaig estar durant molts anys, molts com a soci, no sentia una paraula en castellà, perquè tots eren catalans. Ara estic deslligat, encara que el meu fill, la seva senyora i els meus dos nets segueixin amb la tradició i siguin socis... i tots quatre parlen i escriuen català, i van amb gent catalana.
Salut
Trobo que el fet que les dones juguin a futbol és l'evolució normal i desitjable. Com a la resta d'esports i activitats culturals en general. Igual d'important que puguin votar o engegar a prendre pel sac un marit que no es comporta com cal.
El problema, si és un problema, és que sembla que no hi hagi res més que futbol, les dones han fet sempre esport, fins i tot a l'escola jugàvem campionats de basket importants, no veig que sigui una evolució, és apuntar-se a la 'tendència', vaja, ja dic que soc poc futbolera i fins i tot poc 'esportista'. No veig que representi cap assoliment important, un altre tema és la promoció. que es dona a aquest esport, en teoria perquè els equips locals, de dones o d'homes, no tenen el mateix ressò ni seguiment.
I també veig que és habitual i ben vist que les dones facin coses que feien, majoritàriament, els homes, pero a l'inrevés no sol passar, al menys en molts sectors. Un exemple és l'educació bàsica i infantil, és un sector professionalment feminitzar, es promociona, o ho sembla, que les dones facin enginyeries, coses així, però no gaire que els homes siguin mestres d'infants a la bàsica. Seria aquest un llarg debat, un altre tema seria perquè han de jugar -al que sigui- homes i dones per separat, les escoles unisex estan mal vistes excepció feta de les esportives.
Es que el tema dels esports de competició em provoca molts dubtes i consideracions, recordo una antiga peli dels països de l'est, 'Ivana a l'ataque', una nena juga molt be a futbol amb una colla de nois, quan aquests promocionen a un equip federat i oficial ja no pot continuar. Ja te molts anys pero em sembla que toca un tema interessant.
El tema de l'Espanyol donaria per a un llarg debat, el nom, avui, ja sembla que 'no toca', la meva família paterna, de La Garrotxa, era força de l'Espanyol i curiosament vaig comprovar que, en molts casos, les persones amb avantpassats carlins eren de l'Espanyol sovint. Ara tot ha canviat molt.
Publica un comentari a l'entrada