INCOHERÈNCIES MONÀRQUIQUES

Entre les moltes incoherències que ens envolten, una de ben evident és la que ens fa ensenyar als infants a dir la veritat mentre mentim sovint per un munt de motius diversos. Quan et fas gran ja t'adones de què les coses son com son, però durant l'adolescència, quan comences a descobrir que res no és com sembla ni com t'expliquen, tens un gran trasbals el qual, normalment, se sol superar, fins al punt de què acabes fent com tothom.

Durant l'adolescència i la primera joventut em va entrar un atac de coherència que em feia rebutjar moltes coses però, al capdavall, t'adaptes als fets, a les tradicions i els costums del teu entorn. Tot i que la festa dels Reis m'havia fet molta il·lusió, de petita, durant uns anys vaig assegurar que mai no enredaria els meus fills amb aquesta estranya història, acomboiada pels poders públics i beneïda per les necessitats del comerç de la joguina.

Moltes coses que fem les justifiquem amb el tema de les criatures. Diem que a ells i elles els fa molta il·lusió això o allò, però el cert és  que de petit et fan il·lusió moltes coses i no cal que siguin màgiques ni raretes. La festa dels reis es una festa de grans, d'enyorament de la infantesa, d'evocació d'un temps en el qual no teníem gaire passat i sí molt de futur. Ens agrada que les criatures facin el que vam fer nosaltres i aquest és un dels motius pels quals rebutgem determinades novetats, com ara els joguets tecnològics, per exemple. Parlo a nivell general i del meu entorn, entenc que hi ha un munt de realitats diverses.

Quan hi ha desastres, guerres, fugides, fets horribles que sacsegen el món, sempre es parla del patiment de les criatures. Sembla que el sofriment dels adults i dels vells no sigui tan important quan, de fet, és molt més tràgic, perquè de gran saps com van les coses i, de petit, no ho acabes d'entendre i tot té un regust de misteri i d'aventura, fins i tot el més lamentable a nivell col·lectiu. 

Avui he penjat un poema al facebook sobre el dia d'avui, una festa que no és d'infants, és de grans, i som els grans els qui gaudim contemplant la innocència i la ignorància, cada dia menys ingènua, afortunadament, de les criatures, que encara creuen, d'alguna manera, en el poder i la saviesa de la gent gran. 

NIT DE REIS

Venien els tres reis de llunyanes muntanyes,
al barri, on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell, farcit de migradeses,
escampava un alè de gran prosperitat.

No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de reis, en una casa humil,
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.

Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns reis sense cap regne,
amb camells voladors i patges esforçats.

Dels misteris antics, cap com aquell em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines ni per aquells soldats.

El miracle més gran eren els grans,
la joia, dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.

Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.

No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.

Júlia Costa, 'Les fràgils paraules'

MÀGIA, IL·LUSIÓ, PUBLICITAT I DESPROPÒSITS DE LA NIT DE REIS

Sorpresos en plena activitat, en èpoques pretèrites. 

Els magatzems enviaven retratistes al desert i tot.

Desfilades incombustibles.

Preus prohibitius sense euros ni crisis. I això que eren les joguines del Capitolio...

Realment ens podem prendre seriosament 

uns Reis vestits amb aquests modelets? 

Ni Lluís XIV va arribar a tals despropòsits.

Malgrat la molta il·lusió amb la qual vaig viure de petita aquesta nit i l'endemà, de jove no veia molt clara la necessitat de continuar amb aquesta tradició i amb la fabulació intergeneracional que se'n deriva. Però el fet és que quan tens criatures petites caus en el parany de les il·lusions eufòriques i incondicionals i recuperes aquells somnis que tot ho feien possible, un cop a l'any. Bé, tot no, ja que els meus Reis eren austers i sempre teníem la percepció del fet que els nens i nenes de casa bona es devien comportar millor, ja que rebien més joguines i de més qualitat. Aquest tema d'injustícia social era un dels que em feien més difícil empassar-me la bonica tradició, des d'un punt de vista crític, social i polític.

La il·lusió de la Nit de Reis és una il·lusió infantil tot i que jo diria que és gairebé més adulta que no pas infantil. Els intents de substitució moderna de la festa per la Nit de Nadal amb el Pare Noel, amb l'absurda excusa que així els nens i nenes tenen més temps per jugar amb allò que els han regalat, no han aconseguit res més que sumar esforços i aplegar Tio, Pare Noel i Reis en una disbauxa consumista ajudada pels temps de bonança econòmica.

Hi ha hagut alguns intents mal intencionats de treure del mapa la festa dels Reis, l'Epifania. Per sort encara dura i gaudeix d'èxit contrastat. Aquests dies ens visiten ja Reis i Patges, sobretot patges, que recullen les cartes amb les demandes dels infants. Sóc ja més tolerant, a causa de l'edat, amb això de la injustícia social en el repartiment d'obsequis reials, potser perquè en el meu entorn tampoc no resulta ja aquest desequilibri tan visible com en temps d'escassedats greus. 

No sé quina mena de mal gust va fer que el gran Gardel situés en l'inoblidable Noche de Reyes un cas de violència domèstica, un tema que sovinteja en els tangos i en d'altres cançons del passat. Encara m'esgarrifo quan l'escolto. 

Quan el misteri dels Reis és descobert pels infants les reaccions són molt diverses. Hi ha criatures que tenen un bon disgust, un trauma i d'altres, crec que la majoria, que han anat esbrinant la veritat a petites dosis, a escola o per observació directa, i que, per tant, ja s'ho veien a venir i anaven fent l'orni pensant que mentre la cosa funcionés calia seguir el ritual, aquests són els pràctics i amb això que en diuen intel·ligència emocional. En general m'he adonat a escola del fet que les nenes endevinen el tema abans però tenen una gran habilitat per a dissimular. En general, ep, hi ha casos de tot. De vegades els pares creuen, de bona fe, que els fills són molt innocents quan tu saps que no és pas així però tampoc no els vols malmetre la il·lusió. El meu fill m'ha explicat que en un moment determinat va adonar-se que la història dels Reis regaladors no era gaire lògica i va pensar que qui repartia els regals era l'Ajuntament, que ja és gros.

L'Ajuntament sí que té cura de la Cavalcada i alcaldes i regidors han tingut la temptació, el mateix que diferents figures conegudes i populars, d'assumir en alguna ocasió el paper reial. Fa anys els Reis tancaven el Festival de la Infància però ja feia anys que no era així i la desfilada s'acabava una mica en aigua de figues. Amb bon criteri, enguany la faran acabar amb una festeta sorollosa, pel meu gust una mica tardana si s'ha d'anar a dormir aviat per tal de facilitar la feina als monarques i el seu seguici. A Barcelona el Rei Negre sempre ha estat molt autèntic i no pas embetumat, com n'hi ha molts, cosa que si abans era tolerable enguany, un temps en el qual hi ha gent de tot arreu a tot arreu, no té cap mena d'explicació. 

La Cavalcada barcelonina, i m'imagino que la resta, ha patit modes i tendències, des de l'habillament dels Reis, de vegades excessiu i xaró, amb lamentables barbes i corones absurdes, fins a la substitució dels camells i elefants per estris mecànics. La desaparició del servei militar va fer desaparèixer tots aquells exèrcits de joves patges que animaven el conjunt, de grat o per força. De vegades tot plegat ha semblat més aviat una mena de circ de  nyigui-nyogui on no hi faltaven patges femenines amb minifaldilla i lleugeres de roba, per a gaudi dels senyors pares i avis, ni xanques, ni tota mena de coses estranyes, fins i tot publicitat pura i dura. El tema de llençar caramels encara dura, però els caramels són més petits i no fan pupa, és una pràctica poca-solta però del gust de molta gent.

El Rei Negre era el nostre preferit, de petits, l'exotisme és un grau. Després venia el Blanc, que ens semblava un bon jan, un jaio bonhomiós. Jo crec que Melcior és el Pare Noel vestit d'una altra manera, que vol allargar la seva pròpia il·lusió nadalenca. El Ros, jove i ben plantat, no han tingut mai tanta requesta. Gloria Fuertes va escriure una magnífica obreta on els Reis són Reines, Las Tres Reinas Magas, però la transformació no ha fet una una fortuna gaire reeixida, a tot estirar algun Rei mostrava trets femenins, en alguna Cavalcada. Els Reis continuen sent els Reis, a Catalunya sempre han estat D'Orient, fins que amb això de la Nit Bon i la Nit Vella es va començar a popularitzar això de Reis Mags. Hi ha una croada nostrada una mica absurda en contra de tot allò que fa tuf de castellanisme però aquests calcs de l'espanyol, de vegades de l'anglès, fan de bon empassar, pel que sembla.

Els Reis han estat utilitzats pel consum i les modes, pels grans magatzems i les marques, que han imposat joguines i creat tendències. La publicitat sobre joguines s'ha controlat una mica però sembla que els anuncis dirigits als infants no es poden retirar del tot del mapa. Sempre s'ha aconseguit, però, conservar forats imprevisibles i que enguany, segons he escoltat per la ràdio, encara es demanin Monopolis i Conectas és quelcom entranyable. El Monopoly és un joc curiós, que ensenya a especular, ha tingut els seus detractors, com també allò d'enfonsar els vaixells, que semblava violent i la versió original del qual era en paper i a escola, d'amagat, el mateix que El ahorcado, un altre nom espelusnant. Els intents educatius per tal de donar a aquests jocs i a aquests noms versions més d'acord amb la correcció política que ens amara no han reeixit del tot.

Tampoc no ens n'hem sortit gaire a l'hora d'unificar jocs i joguines per tal de no discriminar nens ni  nenes o en foragitar el bel·licisme ja que ni que sigui en versions galàctiques, sobreviu a tots els intents pedagògics ben intencionats. Les joguines, com la televisió, no han de ser pas educatives. Tampoc, com la tele, han de deixar de ser-ho, tot pot conviure, fins i tot el mal gust d'alguns estris de moda que envairan, ens agradi o no, les llars familiars. Joguines que eren horribles quan esdevenen antigues ens emocionen. En general els infants preguntats aquests dies en els programes de la tele no deien que demanessin, per exemple, llibres de contes, es veu que el llibre és ja tan barat i menystingut que no mereix un raconet seriós a les llistes de demandes. O potser és que ja resulta habitual tenir-ne i comprar-ne, no ho sé.

Cercava per les llibreries alguna versió seriosa i il·lustrada de Mujercitas per regalar i de moment no l'he trobat. Tampoc me n'he sortit en l'intent de cercar determinats vinils de música clàssica. Sempre ens quedarà internet. Un tema excitant d'aquests dies és cercar coses que no trobes o que costen de trobar, per tal de regalar sorpreses reals. Com que se suposa que m'agraden els llibres sempre me'n cau algun d'aquests que fan amb motiu de les festes nadalenques, de fotografies retrospectives barcelonines o amb vocació d'èxit editorial i novetat. Què hi farem. 

Els Reis tornaran, desfilaran i passaran. Com la vida i la felicitat, com tot al capdavall, ells són eterns però nosaltres som efímers, temporals. Bé, no sé si són tan eterns, de fet no van existir sempre ni a tot arreu i potser tampoc no existiran sempre ni a tot arreu. La infantesa sí que existirà, mentre el món bellugui, amb els seus somnis i el seu món personal, tan diferent del dels adults que ni tan sols el podem recordar com era sinó més aviat idealitzat i reconvertit en un eteri núvol imaginari i inexacte. I per aquest motiu i molts més, els adults mai no podran ser sincers del tot amb els infants. La sinceritat és un mite perillós i qüestionable. Les normes de comportament familiar, el mateix que les normes lingüístiques i les que siguin, han  d'existir per a poder-se transgredir quan calgui i faci falta.