IGNASI AGUSTÍ I LES CENDRES DEL PASSAT RECENT (2)

He acabat la biografia de Sergi Doria sobre Ignasi Agustí. Aquesta història d'una època i d'un personatge controvertit, complex, turmentat, humà, en definitiva, m'ha fet abandonar de forma temporal altres lectures que tenia començades, m'ha entusiasmat. Potser és a causa de l'edat, però molts personatges i situacions han retornat a la meva memòria des del túnel del temps, prenent una nova dimensió, al llarg de la peripècia vital d'un home maltractat per la memòria popular i fins i tot per gent que li era propera. La Vanguardia va publicar al suplement cultural una llarga ressenya del llibre però si no ets subscriptor no la pots mirar online fins al dia 15 de juny, que ja tindrà trenta dies i es trobarà lliure de pagament. El meu avi comprava cada dissabte el Destino i jo, des de ben petita, en llegia alguns articles. Encara recordo l'olor de tinta i paper que feia aquell setmanari i el món que reflectia, un món intel·lectual que aleshores, per a mi, era llunyà, misteriós inabastable, enlairat en una mena de turó per a gent privilegiada.

La biografia d'Agustí té, pel meu gust, allò que no he sabut trobar a la d'Espriu, correcta però freda. Té passió, amor pel personatge, màgia. I això que sóc una admiradora d'Agustí Pons, qui va aconseguir aquesta espurna inexplicable en la biografia que va escriure sobre Maria Aurèlia Capmany, potser perquè el personatge era també controvertit, amb llums i ombres, i, a més l'havia conegut i apreciat molt, cosa que no va evitar que incidís en els seus errors vitals. Tot i que la biografia de Doria passa amb gran respecte per la vida privada d'Ignasi Agustí hi arribem a percebre de forma més profunda que si ens l'explicitessin la seva tragèdia personal, els seus problemes íntims, socials i professionals. Patim per ell i tot, ja que sabem que no se'n sortirà, que morirà de forma prematura després d'una relliscada tan inoportuna com haver criticat de forma barroera la manifestació de capellans del 66, qualificant-los de bonzos incordiantes. D'altres personatges més astuts i camaleònics se n'han sortit millor, pel que fa a l'empremta deixada.

Marcat pel seu aspecte físic, de poca cosa, que ja li va valer cruels referències en la premsa de la seva joventut, esqueixat per la seva catalanitat juvenil i les circumstàncies que el van fer prendre partit i fins i tot caure en un cert servilisme a la recerca d'un lloc entre els vencedors, encalçat pels falangistes brutals de nova fornada, que van destrossar la seu de Destino i que van fer que hagués de desaparèixer, literalment parlant, per evitar mals majors, monàrquic traït pel mateix pare de l'actual rei, la causa del qual defensava mentre aquell senyor ja pastelejava amb Franco allò de la successió i la restauració... Restauració que ell no arribaria a conèixer malgrat haver-la profetitzat sense ser cregut, per ningú. Amb problemes greus mentals, d'alcoholisme, econòmics, Agustí palesa la figura de l'intel·lectual lúcid i turmentat, un heroi del fracàs malgrat haver triomfat en molts camps, sobretot en el literari, amb Mariona Rebull i la resta. Les seves virtuts se les van atribuir d'altres persones, com va passar amb la creació del premi Nadal i el descobriment de Carmen Laforet i de tants grans escriptors castellans, per damunt de compromisos i amiguismes. També alguns pecats dels altres van ser afegits al seu compte, sense manies.

Les crítiques a la seva ideologia van esquitxar l'ambiciosa història dels Rebull, els Rius i els Llobet. Jo mateixa no vaig tenir en compte ni vaig arribar a llegir els dos darrers llibres de la sèrie, els dedicats al 19 de juliol i a la Guerra Civil, que el llibre de Doria revaloritza com a document imprescindible d'uns fets que sovint s'expliquen com una rondalla de bons i dolents, sense matisos. La biografia d'Agustí és molt més que la trajectòria de l'escriptor, és una lliçó d'història contemporània de Catalunya i Espanya, d'Europa, molt adient als temps simplistes, sovint mesquins, que ens acullen. Mostra que les coses són polièdriques, complicades, contradictòries, ben diferents de com voldrien que fossin o que haguessin estat. Amagar l'ou i fer com si tot hagués estat d'una altra manera, actitud molt estimada fins i tot per historiadors suposadament seriosos, no em sembla saludable, tot i que és una manera de fer universal i recurrent, què hi farem. El mateix Sartre ja creia que no s'havia d'inquietar la classe obrera explicant-los les misèries estalinistes, no fos cas que abandonessin la militància comunista. Per exemple.

IGNASI AGUSTÍ, AVUI: ARBRES, CENDRES, BOMBES I LITERATURA

Comentava fa uns dies que m'havien explicat en fer alguna visita comentada al Liceu algú preguntava per la llotja on havia mort Mariona Rebull. Aquests dies, en cercar comentaris sobre la recent biografia d'Ignasi Agustí he llegit que el seu autor, Sergi Doria, també va escoltar un comentari de la seva mare sobre la mort d'aquest personatge de ficció, al Liceu, i que aquest fet li va fer entendre com Mariona Rebull formava part de l'imaginari d'un gran nombre de gent, gent ja gran sobretot.

Ignasi Agustí ha estat un intel·lectual incòmode, poc valorat i silenciat en els darrers anys. Ricard Salvat, a la universitat, ens recordava en alguna ocasió com la gran promesa de la poesia catalana havia estat aquest escriptor i no pas Espriu, de qui se n'esperava més aviat erudició i narrativa. La guerra va malmetre moltes coses. Espriu i Agustí havien estat companys d'estudi i amics i, de fet, van continuar tenint-se un gran respecte mutu al llarg dels anys tot i que sembla que en algun moment el nostre poeta més o menys nacional es va sentir una mica dolgut, en no rebre resposta a les felicitacions a l'autor de Mariona Rebull, amb motiu del seu èxit literari més reconegut, segons explica Agustí Pons a la biografia del poeta.

Ignasi Agustí, que era d'una família de la Lliga, es va passar al castellà i també al règim, va intentar promoure el ranci món cultural de la postguerra, va ser un pes pesat del setmanari Destino i va fundar el Premi Nadal. Però mentre que a d'altres autors se'ls han perdonat pecats tant o més gruixuts a ell no, potser perquè l'èxit costa molt més de perdonar que no pas la ideologia, en el món de les culturetes. Mariona Rebull i El viudo Rius, els dos primers llibres de la saga La ceniza fue árbol, van tenir un gran èxit popular quan es van publicar. De fet, durant els anys quaranta es publicaven un gran nombre de llibres que evocaven el passat, el món d'abans de la guerra, sense entrar en temes excessivament conflictius. Potser per això els altres llibres de la sèrie sobre aquesta família ja no van tenir el mateix èxit, l'època de la publicació era una altra i tot estava canviant.

Sobre aquells dos primers llibres es va filmar una pel·lícula força interessant, l'any 1947. Més endavant, per aquella televisió en blanc i negre, es va emetre en format de novel·la, interpretat, en els papers principals, per Jesús Puente i Maria José Alfonso. I anys després es va passar la famosa Saga de los Rius, amb Maribel Martín, Fernando Guillén i un gran nombre de molt bons secundaris de luxe. Va ser aquella una producció amb un pressupost força car, per l'època. Malgrat que es feia molta broma sobre la sèrie, que era una mica lenta, va tenir molt bona acollida i s'ha tornat a passar en diferents ocasions fins al punt que més d'una vegada Fernando Guillén ironitzava sobre el seu paper estrella. He de dir que va proliferar una gracieta que feia: ets més lent que la saga de los Rius.

La pel·lícula dels anys quaranta s'ha passat alguna vegada per televisió. M'he ensopegat amb uns comentaris als diaris, de mitjans dels vuitanta, on se la titlla de melodrama cursi, de forma injusta. Moltes escenes d'aquella primera pel·lícula sobre l'obra d'Agustí es van copiar, gairebé literalment, a la sèrie televisiva. Jo crec que a l'entorn del menyspreu i les ridiculitzacions hi sura la incomoditat i els prejudicis sobre l'escriptor, del qual, com d'Espriu, ara es commemora, tot i que una mica en penombra, el centenari. La biografia de Doria evoca la vida una mica enigmàtica d'aquest intel·lectual controvertit que probablement, com tants homes de la seva època, va viure marcat i amargat, malgrat l'èxit de les seves primeres novel·les, pels fets de la guerra civil. Jo encara tinc la biografia pendent de lectura i ja l'aniré comentant més endavant. 

Sembla que l'escriptor -i moltes coses més, en el camp de la cultura- va tenir problemes de salut i d'alcoholisme i va morir, de forma una mica prematura, l'any 1974. Crec que es va arribar a publicar, sense massa ressò, alguna traducció de la saga dels Rius al català. Enguany s'ha reeditat l'obra original i potser el temps acabi posant les coses a lloc, tot i que em temo que aquells bons autors de la postguerra que van escriure en castellà per moltes raons encara trigaran en ser reconeguts, encara més si quan van publicar els primers llibres van tenir, ai, èxit popular. Un altre cas és el de Josep Maria Gironella, però aquest seria tot un altre tema. En el cas d'Agustí, a més a més, molts dels seus mèrits, com la creació del Premi Nadal, se'ls han atribuït d'altres persones, amb els anys.

Avui els grans èxits es publiquen, gairebé de forma simultània, en català i castellà, sembla que el de menys és, ara per ara, la versió original. I no se sol condemnar ningú a l'ostracisme pel fet d'escriure en castellà quan podria fer-ho en català, per exemple,amb molts menys problemes que durant els anys quaranta. Potser estaria bé intentar entrar a fons en aquella època complexa i espinosa de la postguerra i comprendre que quan s'ha de prendre partit les coses no són gens fàcils. Una estratègia habitual ha estat silenciar els personatges que incomoden, com és el cas d'Ignasi Agustí. Potser la biografia posarà una mica les coses a lloc, tot i que em temo que serà difícil. Crec, també, que els personatges de la saga, sobretot dels dos primers llibres, qualsevol dia tornaran a reviure en alguna pel·lícula o nova sèrie i tornaran a atreure l'atenció de la gent normaleta perquè són personatges entranyables, els quals reconeixem amb facilitat i amb una potència vital indefugible.

De moment la filmoteca dedica dues sessions al centenari de l'autor, en una passaran la pel·lícula de 1947 i en l'altra el documental sobre la Bomba del Liceu, trobo que és molt poca cosa, la veritat. He de dir que de moment, a més a més, m'ha costat trobar la biografia d'Agustí tot i que és una novetat i està publicada, no podia ser altrament, per Destino, avui una editorial abduïda, com tantes altres, per Planeta. La cara d'ignorància que m'han mostrat alguns llibreters informadors, cal dir que més joves que jo, en mencionar el llibre, m'han semblat molt significatives. El menyspreu rebut per Agustí en el món intel·lectual ajuda a entendre molt el seu personatge emblemàtic, aquest gran senyor Rius fabricant, que no fa res més que treballar de sol a sol, rep per totes bandes i és mirat de cua d'ull per la cultureta dominant i elitista la qual, ai, depèn malgrat tot dels seus calerons per subsistir i anar al Liceu -o al Bocaccio- ben abillada. Ni l'entenen a ell ni ell els acaba d'entendre.