GIRONELLA I ELS XIPRERS OBLIDATS

 

Tinc una amiga que té previst fer un viatge a Israel aquest juliol. Amb els anys qualsevol detall te n'evoca molts d'altres i, en comentar amb ella, ens escrivim gairebé cada dia, aquest viatge proper, em va venir al cap un llibre que algú fa anys em va deixar, El escándalo de Tierra Santa, del qual recordo poca cosa. I em va venir també al cap el seu autor, Josep Maria Gironella, la seva època, els seus grans èxits literaris, la seva complexa personalitat i l'oblit, injust i interessat, en el qual se'l va anar situant a partir de la transició. 

Som un país poc agraït, amb més tendència a restar que no pas a sumar. Gironella va tenir un gran èxit amb la seva trilogia sobre la guerra civil. Va guanyar molts diners, se'l va traduir a un munt de llengües i va senyorejar literàriament una època molt determinada. La gran majoria de gent del meu veïnat, gent humil, d'idees diverses, va llegir aquells llibres amb gran interès, sovint manllevats d'uns o altres. A nosaltres ens els deixava un parent, no es compraven gaires llibres nous, aleshores, per raons òbvies d'escassedat, i les biblioteques pràcticament no existien, a nivell popular.

Recordo aquells llibres de gruix sobre una calaixera de casa, jo els vaig anar llegint a trossos, parant més atenció a les històries sentimentals que s'hi esdevenien que no pas als fets que s'hi explicaven. Per a la meva família tenien un valor afegit, hi sortia Girona, El Collell, terrible presó republicana que després Cercas va mencionar als Soldados de Salamina, amb molta menys grapa, pel meu gust. 

Gironella, quan les coses van anar canviant, va ser rebutjat amb excuses poc literàries, farcides de prejudicis. Jo encara no he llegit cap llibre narratiu sobre la Guerra Civil que sigui objectiu o ponderat, es fa molta mitologia barata, actualment. Gironella va fer el que podia fer en aquell moment. També se li va criticar el fet d'haver escrit en castellà. I d'haver estat, de jovenet, en el bàndol franquista. Tot plegat son coses que han afectat molts personatges de la cultureta, tan sols cal mirar viquipèdia per comprovar que, quan convé, els temps de la guerra ni s'expliquen, quan no es vol desmitificar el personatge referenciat.

Per altra banda, gent d'esquerra, mediàtica, que, en molts casos, en èpoques posteriors havia escrit majoritàriament en castellà, no va tenir manies en publicar amb el senyor Lara que tampoc és que fos d'idees republicanes. Tot s'arranja segons toca i convé. Gironella va escriure moltes mes coses, molt interessants, va viatjar molt, va patir una forta depressió, sobre la qual també va escriure. Va acabar renyint amb Lara, que tampoc devia ser una persona fàcil de tractar. Va conèixer un munt de gent, ell mateix va ser molt crític amb la guerra. M'estalvio allargar-me més del compte, per a més informació es pot escoltar i mirar l'excel·lent 'A fondo' que li va dedicar Soler Serrano. Amb Lara, aleshores un editor emergent, va tenir sort, després de passar per més de deu o dotze editorials que no van voler saber res del llibre dels Cipreses. Segons diuen va ser l'esposa de Lara, una altra dona intel·ligent i amb ull clínic, qui en va recomenar la publicació al seu marit.

https://www.youtube.com/watch?v=kCnhUHzF0dA

Gironella era de parla catalana, de Darnius, ell mateix admetia que el seu estil, planer, era fruit d'escriure en una llengua manllevada, un instrument. Va ser un home amb una vida apassionant, complexa, contradictòria en alguns aspectes, podria fer-se una sèrie excel·lent sobre la seva vida i la seva època. Va tenir molta sort amb la parella, Magdalena Castañer, una d'aquelles dones d'empenta que li va donar suport absolut, i cal pensar que de joves van viure de forma gairebé bohèmia, plens de deutes, amb una gran inseguretat. El fet de no tenir fills va possibilitar que voltessin pel mon sempre plegats, la seva dona era molt viatgera, ho van poder fer gràcies al fet d'haver guanyat diners a dojo. Una cosa que no se sol perdonar, l'enveja és un dels pecats capitals més habituals de casa nostra. La trilogia de la guerra, sobretot el primer llibre, va ser el volum espanyol més llegit del segle XX i va ser traduït a un munt de llengües. 

Gironella ha quedat a l'ombra del cànon nostrat, una llàstima. És clar que, en ocasions, al seu poble, Darnius, se li han fet homenatges, reconeixements, poca cosa al capdavall. Tot i amb això molts dels seus llibres, en edicions econòmiques, es venen i es poden trobar amb facilitat. La seva producció literària més tardana va ser gairebé silenciada de forma condescendent pels qui remenaven les cireres dels mandarinatges culturals. Enguany sembla bandejat aquell antic debat sobre si es podien considerar autors catalans els qui escrivien en castellà, avui ja no sabem ni quin és l'original d'un llibre, tot surt de forma simultània en els dos idiomes i de vegades tens sorpreses quan veus que estàs llegint una traducció i pensaves que era el text primigeni. 

En els seus darrers anys, decebut, Gironella, que era vanitós, tenia l'esperança de què en algun moment la posteritat el recuperaria i valoraria com escriptor, de moment no ha estat així. Tampoc el cinema ni la televisió no han tingut un gran interès en els seus llibres de més gruix. Va ser un home autodidacte, amb una gran cultura construïda llegint i parlant amb personatges que admirava. Jo crec que era un molt bon narrador, una cosa és escriure bé i, l'altra, que estiguis d'acord en les tesis que una novel·la pot sostenir. Amb totes les seves limitacions els primers èxits de Gironella, sobretot el primer, Los cipreses creen en Dios, em sembla més revelador de la situació pre-bèl·lica que no pas molts contes de bons i dolents que llegeixo avui i que anguniegen força. Gironella, amb una mare religiosament fanàtica, un pas traumàtic pel seminari, la seva arrauxada anada a la guerra, voluntari en el bàndol franquista, cosa que ell mateix criticava anys després, és un producte típic de la Catalunya profunda, tan poc coneguda i valorada avui, tan poc entesa encara, tan incòmoda pels que volen que tot sigui blanc o negre.

Magdalena Castañer va sobreviure set anys al seu marit. He trobat per la xarxa un d'aquells encisadors escrits que l'inoblidable i enyorat senyor Mirambell, cronista gironí per excel·lència, li va dedicar amb motiu del seu traspàs. 

https://www.diaridegirona.cat/cultura/2010/05/18/mort-magda-d-gironella-49528105.html

IGNASI AGUSTÍ, AVUI: ARBRES, CENDRES, BOMBES I LITERATURA

Comentava fa uns dies que m'havien explicat en fer alguna visita comentada al Liceu algú preguntava per la llotja on havia mort Mariona Rebull. Aquests dies, en cercar comentaris sobre la recent biografia d'Ignasi Agustí he llegit que el seu autor, Sergi Doria, també va escoltar un comentari de la seva mare sobre la mort d'aquest personatge de ficció, al Liceu, i que aquest fet li va fer entendre com Mariona Rebull formava part de l'imaginari d'un gran nombre de gent, gent ja gran sobretot.

Ignasi Agustí ha estat un intel·lectual incòmode, poc valorat i silenciat en els darrers anys. Ricard Salvat, a la universitat, ens recordava en alguna ocasió com la gran promesa de la poesia catalana havia estat aquest escriptor i no pas Espriu, de qui se n'esperava més aviat erudició i narrativa. La guerra va malmetre moltes coses. Espriu i Agustí havien estat companys d'estudi i amics i, de fet, van continuar tenint-se un gran respecte mutu al llarg dels anys tot i que sembla que en algun moment el nostre poeta més o menys nacional es va sentir una mica dolgut, en no rebre resposta a les felicitacions a l'autor de Mariona Rebull, amb motiu del seu èxit literari més reconegut, segons explica Agustí Pons a la biografia del poeta.

Ignasi Agustí, que era d'una família de la Lliga, es va passar al castellà i també al règim, va intentar promoure el ranci món cultural de la postguerra, va ser un pes pesat del setmanari Destino i va fundar el Premi Nadal. Però mentre que a d'altres autors se'ls han perdonat pecats tant o més gruixuts a ell no, potser perquè l'èxit costa molt més de perdonar que no pas la ideologia, en el món de les culturetes. Mariona Rebull i El viudo Rius, els dos primers llibres de la saga La ceniza fue árbol, van tenir un gran èxit popular quan es van publicar. De fet, durant els anys quaranta es publicaven un gran nombre de llibres que evocaven el passat, el món d'abans de la guerra, sense entrar en temes excessivament conflictius. Potser per això els altres llibres de la sèrie sobre aquesta família ja no van tenir el mateix èxit, l'època de la publicació era una altra i tot estava canviant.

Sobre aquells dos primers llibres es va filmar una pel·lícula força interessant, l'any 1947. Més endavant, per aquella televisió en blanc i negre, es va emetre en format de novel·la, interpretat, en els papers principals, per Jesús Puente i Maria José Alfonso. I anys després es va passar la famosa Saga de los Rius, amb Maribel Martín, Fernando Guillén i un gran nombre de molt bons secundaris de luxe. Va ser aquella una producció amb un pressupost força car, per l'època. Malgrat que es feia molta broma sobre la sèrie, que era una mica lenta, va tenir molt bona acollida i s'ha tornat a passar en diferents ocasions fins al punt que més d'una vegada Fernando Guillén ironitzava sobre el seu paper estrella. He de dir que va proliferar una gracieta que feia: ets més lent que la saga de los Rius.

La pel·lícula dels anys quaranta s'ha passat alguna vegada per televisió. M'he ensopegat amb uns comentaris als diaris, de mitjans dels vuitanta, on se la titlla de melodrama cursi, de forma injusta. Moltes escenes d'aquella primera pel·lícula sobre l'obra d'Agustí es van copiar, gairebé literalment, a la sèrie televisiva. Jo crec que a l'entorn del menyspreu i les ridiculitzacions hi sura la incomoditat i els prejudicis sobre l'escriptor, del qual, com d'Espriu, ara es commemora, tot i que una mica en penombra, el centenari. La biografia de Doria evoca la vida una mica enigmàtica d'aquest intel·lectual controvertit que probablement, com tants homes de la seva època, va viure marcat i amargat, malgrat l'èxit de les seves primeres novel·les, pels fets de la guerra civil. Jo encara tinc la biografia pendent de lectura i ja l'aniré comentant més endavant. 

Sembla que l'escriptor -i moltes coses més, en el camp de la cultura- va tenir problemes de salut i d'alcoholisme i va morir, de forma una mica prematura, l'any 1974. Crec que es va arribar a publicar, sense massa ressò, alguna traducció de la saga dels Rius al català. Enguany s'ha reeditat l'obra original i potser el temps acabi posant les coses a lloc, tot i que em temo que aquells bons autors de la postguerra que van escriure en castellà per moltes raons encara trigaran en ser reconeguts, encara més si quan van publicar els primers llibres van tenir, ai, èxit popular. Un altre cas és el de Josep Maria Gironella, però aquest seria tot un altre tema. En el cas d'Agustí, a més a més, molts dels seus mèrits, com la creació del Premi Nadal, se'ls han atribuït d'altres persones, amb els anys.

Avui els grans èxits es publiquen, gairebé de forma simultània, en català i castellà, sembla que el de menys és, ara per ara, la versió original. I no se sol condemnar ningú a l'ostracisme pel fet d'escriure en castellà quan podria fer-ho en català, per exemple,amb molts menys problemes que durant els anys quaranta. Potser estaria bé intentar entrar a fons en aquella època complexa i espinosa de la postguerra i comprendre que quan s'ha de prendre partit les coses no són gens fàcils. Una estratègia habitual ha estat silenciar els personatges que incomoden, com és el cas d'Ignasi Agustí. Potser la biografia posarà una mica les coses a lloc, tot i que em temo que serà difícil. Crec, també, que els personatges de la saga, sobretot dels dos primers llibres, qualsevol dia tornaran a reviure en alguna pel·lícula o nova sèrie i tornaran a atreure l'atenció de la gent normaleta perquè són personatges entranyables, els quals reconeixem amb facilitat i amb una potència vital indefugible.

De moment la filmoteca dedica dues sessions al centenari de l'autor, en una passaran la pel·lícula de 1947 i en l'altra el documental sobre la Bomba del Liceu, trobo que és molt poca cosa, la veritat. He de dir que de moment, a més a més, m'ha costat trobar la biografia d'Agustí tot i que és una novetat i està publicada, no podia ser altrament, per Destino, avui una editorial abduïda, com tantes altres, per Planeta. La cara d'ignorància que m'han mostrat alguns llibreters informadors, cal dir que més joves que jo, en mencionar el llibre, m'han semblat molt significatives. El menyspreu rebut per Agustí en el món intel·lectual ajuda a entendre molt el seu personatge emblemàtic, aquest gran senyor Rius fabricant, que no fa res més que treballar de sol a sol, rep per totes bandes i és mirat de cua d'ull per la cultureta dominant i elitista la qual, ai, depèn malgrat tot dels seus calerons per subsistir i anar al Liceu -o al Bocaccio- ben abillada. Ni l'entenen a ell ni ell els acaba d'entendre.