Ha mort una altra persona famosa de la meva edat, si fa no fa, Cruyf, com tothom ja deu saber hores d'ara. No diré res sobre ell, ni el vaig conèixer en persona ni hi entenc un borrall, de futbol. Però, com en d'altres ocasions, en estirar les cireres del cistellet dels records me'n venen uns quants al cap relacionats amb aquest senyor, al cel dels futbolistes es trobi, si és que n'hi ha. Al capdavall, aneu a saber, aquests dies han passat programes diversos amb el senyor Flavià dient coses de les seves, entre les quals que encara li semblava menys estrany que hi hagués un Déu que no pas allò del petardo del Big Ban.
Jo treballava a Molins de Rei quan el futbolista va arribar a Catalunya, l'any que em vaig casar, per cert. L'escola es deia Gual Villalbí, era el senyor que l'havia inaugurat i que no era pas dels més rucs de la colla. El barri de l'escola es trobava a la part alta del poble i la gent, popularment, en deia El Congo, a causa de la llunyania del centre històric i perquè era un indret més aviat humil, amb un nucli poblat per immigrants, sobretot d'Extremadura i de diversos pobles de per allà, un dels quals, Valle de Matamoros. Avui Gual Villalbí, el barri del Congo i això de Matamoros són noms políticament incorrectes. L'escola es diu L'Alzina, i el barri, el mateix. S'hi han fet moltes cases de preu i hi viu gent de categoria.
Vaig tenir allà uns alumnes maquíssims, la majoria fills d'aquella immigració. De catalans n'hi havia mitja dotzena, en aquella època van començar els concerts amb les privades i l'alumnat, sobretot les nenes de les famílies amb aspiracions i pocs recursos, van emigrar cap a una escola de monges més cèntrica i amb menys diversitat cultural tot i que unisex. Els nens estaven revolucionats amb l'arribada del futbolista i en parlaven a cada moment. Des de fa més de quaranta anys els nois tan sols juguen a futbol, a l'hora del pati, amb poques excepcions i amb algunes incorporacions, poques, femenines. Un acudit de l'època deia que els culés ara es dirien granotes ja que tots farien cruif, cruif, cruif...
Holanda era un mite en molts aspectes. Fins i tot havien editat allò del Catecisme Holandès, un best séller parroquial per a creients joves i inquiets. Es deia que a Holanda sorgien bons futbolistes pel fet que la mainada tenia grans prats d'herba verda per jugar a pilota i l'esport de base estava d'allò més protegit. En aquells anys es va començar a emetre per la ràdio, als migdies, un programa agosarat de debat que va ser molt popular, el presentava Joan Castelló Rovira, un molt bon professional que va morir fa més de deu anys.
L'escoltava tothom que podia i tocaven temes que avui farien riure però que aleshores eren altament agosarats, com ara la qüestió del control de natalitat o les relacions prematrimonials. Fa poc algú va penjar per la xarxa la propaganda d'una pel·lícula d'art i assaig, crec que era la versió castellana de L'Orgia, que es publicitava dient que el jovent que hi sortia tenia relacions prematrimonials. Per cert, en aquell programa de ràdio, pel qual van passar molts noms de pes, es va fer una gran campanya amb motiu de la publicació del diari AVUI, l'original.
L'escoltava tothom que podia i tocaven temes que avui farien riure però que aleshores eren altament agosarats, com ara la qüestió del control de natalitat o les relacions prematrimonials. Fa poc algú va penjar per la xarxa la propaganda d'una pel·lícula d'art i assaig, crec que era la versió castellana de L'Orgia, que es publicitava dient que el jovent que hi sortia tenia relacions prematrimonials. Per cert, en aquell programa de ràdio, pel qual van passar molts noms de pes, es va fer una gran campanya amb motiu de la publicació del diari AVUI, l'original.
En una ocasió es va comentar si els futbolistes i d'altres esportistes havien de practicar l'abstenció sexual en les vigílies de les grans competicions i la qüestió es va fer extensiva a un altre tema de l'època, la freqüència normal de relacions per setmana en les parelles estables. Doncs recordo que es va posar com exemple Cruyf qui en alguna ocasió havia manifestat que firmava cada dia, amb partit o sense, vaja. Cal dir que molts xicots coneguts trobaven que la dona del futbolista era molt maca, cosa ben certa, i que ell era més mitja cerilla, la veritat, encara que jugués bé a futbol, una cosa és una cosa i l'altra, l'altra. Això de l'abstenció abans del combat era un tema recurrent i sembla que alguns entrenadors obligaven els nois a restar en castedat mentre esperaven el moment de la lluita pilotera.
Els holandesos tenien fama, així mateix, de posseir facilitat per les llengües i en alguna ocasió puntual Cruyf va dir quatre coses en català per la tele i a tothom li va caure la bava però ja no va dir gaire res més en aquesta llengua nostrada i, en castellà, amb prou feines. Cruyf va ser durant un temps molt amic de Reixach però van partir peres. Residien en una urbanització de prestigi la publicitat de la qual deia: pregunteu pels que hi viuen. Suposo que més d'un amb possibles devia anar a parar a aquell veïnat amb l'esperança d'emparentar amb els ricatxos.
Un parell d'anys després vam anar a Holanda un estiu. Quan viatges sempre hi ha qui et fa recomanacions diverses pel fet que ha anat abans que tu al destí triat i ja és un expert en els seus costums i idiosincràsia. Ens van explicar els coneguts que el nivell cultural era altíssim i que fins i tot els que escombraven els carrers parlaven anglès. Avui aquí també hi ha nois i noies joves que escombren els carrers i saben anglès i moltes més coses. Una jove mestra em va comentar rient, fa anys, que el seu pare li repetia: estudia força, així no hauràs d'escombrar els carrers. Aleshores es trobava a l'atur i desitjava trobar feina, ni que fos per escombrar els carrers, m'explicava.
El tema de la neteja i l'escombrada encara està molt poc valorat, sembla que tothom sàpiga netejar com cal, cosa que no és certa ni de bon tros. Per això algú volia enviar la meva alcaldessa a fregar, fa uns dies, com si fos més fàcil netejar que manegar, malgrat que en els càrrecs públics suposo que també cal fer neteja a fons en més d'una ocasió.
Ara no es diu tant però fa anys, per explicar que una feina era mal pagada es comentava això ja ho guanya una dona de fer feines. En un monòleg, Capri, però, reivindicava la professió, dones de fer feines, dones de fer feines, que no se'n troben. A Maria Aurèlia Capmany li agradava molt això de dona de fer feines i ho feia seu, en un sentit més intel·lectual. Avui encara no és aquesta una feina valorada però al menys hi ha més gent del sector amb contracte i assegurança. Fa anys coneixia més d'una comunista benestant que em justificava de mil maneres el fet de no tenir assegurades ni la mainadera ni la dona de fer feines.
La mort de persones famoses em porta al cap evocacions diverses relacionades amb la meva pròpia vida, no hi puc fer més. Jo sóc jo i les meves circumstàncies, que deia aquell.
