PEL DISTRICTE CINQUÈ DEL PASSAT

 

Ahir, a Historia de nuestro cine, vam poder veure aquesta interessant pel·lícula, de culte cinèfil però desconeguda per molta gent. Ja l'havien passat en alguna ocasió al programa sobre cinema fet a Barcelona, de

betevé.

Pertany al conjunt de cinema negre rodat a la nostra ciutat i que, en molts casos, paga la pena veure per recuperar paisatges urbans desapareguts. No és el cas, aquesta té pocs exteriors, un carrer vist des d'un balcó i poca cosa més. Tot passa a l'interior d'un pis rònec, d'aquests de la nostra infantesa, a dalt d'una escala trista i decadent. 

Allà s'aplega una sèrie de personatges, un mon de perdedors, que, entre planys i trampes, es relacionen entre ells. Un nou vingut al pis, genial Albert Closas, misteriós i ambivalent, connectarà amb ells i faran un atracament, esperant que el botí serveixi a cadascú per complir els seus somnis i millorar.

Aquest és un títol de culte cinèfil, les interpretacions son extraordinàries i, malgrat un final una mica abrupte i ambigu i l'escenari, pràcticament teatral, es manté l'interès i la tensió. També la censura va fer canviar coses, escriure una frase lapidària a l'inici i, sembla, canviar el final. En tot cas no sabem com hauria estat però el resultat va ser molt bo. Encara més si tenim en compte l'època, mitjans dels cinquanta, i les moltes dificultats morals i econòmiques que planaven per damunt d'aquestes iniciatives.

S'ha remarcat sovint que te certs paral·lelismes amb Reservoir Dogs, molt posterior, cosa que probablement és una casualitat. El que si es percep és la influència de determinat cinema americà (Atraco perfecto, la jungla de asfalto) i,possiblement, si es tractés d'una producció francesa o italiana hauria merescut encara més lloances.Tot i que va assolir uns quants reconeixements, tot s'ha de dir.

El mateix pel que fa als actors, Closas, Arturo Fernández, Jesús Colomer, Carlos Mendy, Linda Chacon i 'la nostra' Montserrat Salvador, en un d'aquests papers que, en un altre context, hauria fet Gloria Grahame. Hi ha molts elements que relacionen la pel·lícula amb Cataalunya, música de Xavier Montsalvatge, origen del guió en una obra d'Espinàs, estudis Orphea... i la mateixa Salvador que després de treballar a l'estranger vam veure a diferents novel·lons de la televisió i a unes quantes pel·lícules.

Arturo Fernández, el mateix Closas, serien idolatrats en el record si haguessin estat francesos, italians, americans. Una pel·lícula que demostra com amb grapa, i el director, Julio Coll, en tenia, intel·ligència i imaginació es poden fer coses de categoria.  No caldria recordar-ho però el Districte Cinquè, avui part del Raval, era el 'barrio xino' de trista memòria però poc visible a la pel·lícula.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Distrito_quinto

https://ca.wikipedia.org/wiki/Juli_Coll_i_Claramunt

El bon whisky porciolesc i els seus hereus postmoderns

La televisió de Barcelona ofereix els divendres un cicle de pel·lícules ambientades en la nostra ciutat.  Hi ha també un blog de cinema de la cadena on es reprodueixen amb força fidelitat els comentaris fets sobre la pel·lícula, que la situen en l'època i en le seves circumstàncies. BTV és avui, per al meu gust, una de les cadenes més interessants, el telenotícies del vespre amb el senyor Muixí, dels millors i el crític Carles Mir de cinema és genial, pel que sap i per com ho explica. Les pel·lícules passen sense interrupcions i la publicitat és força moderada. Sé de molta gent que és fidel a aquesta cadena, d'abast local, encara que sigui un local força menys local que d'altres. Ha perdut una mica la frescor dels seus inicis, però no es pot tenir tot.

Recordo molt bé l'època d'aquesta pel·lícula, jo no la vaig arribar a veure, deien que era molt forta i per tant, no apta para menores. De fet, però, els cinemes de barri feien la vista grossa i s'entrava amb criatures al cinema, fessin el que fessin, sense dificultat, llevat d'alguna ocasió en la qual venia una inspecció, cosa que passava poques vegades. La música de la pel·lícula es va escoltar molt per la ràdio, evocava un món fosc, de gent estranya i ombrívola. Com que en aquestes pel·lícules no s'acabava de veure res, tot s'insinuava, cosa que encara resultava més excitant. Arturo Fernández, molt jove, com no podia ser altrament fa el paper d'un vividor sense escrúpols que sempre corre amunt i avall amb tres turistes de diverses procedències i que va fent malbé cors i fins i tot vides. Vol corrompre un joveníssim Larrañaga que estudia medicina, ha contribuït a la desgràcia de Yelena Samarina, una actriu molt bonica i exòtica, que també havia fet coses per la ràdio, i en un hostal aleshores solitari d'Empúries, que encara existeix, troba un amor pur que no sap conservar, en la figura de Rossana Podestà que havia estat fins i tot Helena de Troia, poca broma.

De fet, es feien pel·lícules així en molts països. El que sobta més i que ja es comenta al blog de cinema, és una parrafada moralista que surt al principi, escrita en un paper, sobre els perills del capteniment immoral o amoral. Aquell cinema acostumava a fer coses d'aquestes que contribuïen a estovar els censors. De vegades, al final de la història, s'escoltava un llarg discurs a favor, per exemple, del cos de polícia. El director de la pel·lícula és Julio Coll, un director que potser tenia massa pretensions, però que caldria recuperar en molts aspectes, com tants d'altres. 

Barcelona no hi surt massa, en aquesta pel·lícula, llevat de la sala de festes per on viu i malviu el protagonista. Aquella Barcelona d'aleshores  intentava canviar, amb moltes dificultats. Ara ha canviat tant que gairebé no es pot reconèixer res. Els canvis se'ns venen com a millores inevitables, però, ho són? El fet és que molta gent no veiem massa clar perquè s'ha de tocar tant la Diagonal. Per exemple. Persones que tenen ganes de fer les coses bé es troben amb grans dificultats i acaben cremades, com ha passat amb la regidora de Ciutat Vella i la seva dimissió. M'ha recordat  el cas de Paco Candel amb la conselleria de Cultura de L'Hospitalet. Massa poders fàctics pel món, per surar en aquest context s'ha de tenir aquella natura d'anguila que els clàssics nostrats ja van explicar. O una ambició desmesurada i militant i un morro que te'l trepitges, com es diu de forma vulgar i barroera. 


Bé, deixarem la realitat i tornarem al cinema, doncs, que és un mirall de la realitat passada i present molt més fidel que no pas els manuals d'història o els tractats d'urbanisme...  La vida és cine i els somnis, com cantava Aute, cinema són. Els somnis bonics i també els malsons, ep.


No ve a tomb -o potser sí- però si us agrada googlejar i la història recreativa, teniu un nou enigma al blog de les Tertúlies del Grup 99.