PEL DISTRICTE CINQUÈ DEL PASSAT

 

Ahir, a Historia de nuestro cine, vam poder veure aquesta interessant pel·lícula, de culte cinèfil però desconeguda per molta gent. Ja l'havien passat en alguna ocasió al programa sobre cinema fet a Barcelona, de

betevé.

Pertany al conjunt de cinema negre rodat a la nostra ciutat i que, en molts casos, paga la pena veure per recuperar paisatges urbans desapareguts. No és el cas, aquesta té pocs exteriors, un carrer vist des d'un balcó i poca cosa més. Tot passa a l'interior d'un pis rònec, d'aquests de la nostra infantesa, a dalt d'una escala trista i decadent. 

Allà s'aplega una sèrie de personatges, un mon de perdedors, que, entre planys i trampes, es relacionen entre ells. Un nou vingut al pis, genial Albert Closas, misteriós i ambivalent, connectarà amb ells i faran un atracament, esperant que el botí serveixi a cadascú per complir els seus somnis i millorar.

Aquest és un títol de culte cinèfil, les interpretacions son extraordinàries i, malgrat un final una mica abrupte i ambigu i l'escenari, pràcticament teatral, es manté l'interès i la tensió. També la censura va fer canviar coses, escriure una frase lapidària a l'inici i, sembla, canviar el final. En tot cas no sabem com hauria estat però el resultat va ser molt bo. Encara més si tenim en compte l'època, mitjans dels cinquanta, i les moltes dificultats morals i econòmiques que planaven per damunt d'aquestes iniciatives.

S'ha remarcat sovint que te certs paral·lelismes amb Reservoir Dogs, molt posterior, cosa que probablement és una casualitat. El que si es percep és la influència de determinat cinema americà (Atraco perfecto, la jungla de asfalto) i,possiblement, si es tractés d'una producció francesa o italiana hauria merescut encara més lloances.Tot i que va assolir uns quants reconeixements, tot s'ha de dir.

El mateix pel que fa als actors, Closas, Arturo Fernández, Jesús Colomer, Carlos Mendy, Linda Chacon i 'la nostra' Montserrat Salvador, en un d'aquests papers que, en un altre context, hauria fet Gloria Grahame. Hi ha molts elements que relacionen la pel·lícula amb Cataalunya, música de Xavier Montsalvatge, origen del guió en una obra d'Espinàs, estudis Orphea... i la mateixa Salvador que després de treballar a l'estranger vam veure a diferents novel·lons de la televisió i a unes quantes pel·lícules.

Arturo Fernández, el mateix Closas, serien idolatrats en el record si haguessin estat francesos, italians, americans. Una pel·lícula que demostra com amb grapa, i el director, Julio Coll, en tenia, intel·ligència i imaginació es poden fer coses de categoria.  No caldria recordar-ho però el Districte Cinquè, avui part del Raval, era el 'barrio xino' de trista memòria però poc visible a la pel·lícula.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Distrito_quinto

https://ca.wikipedia.org/wiki/Juli_Coll_i_Claramunt

MONTSERRAT SALVADOR I ALGUNS RECORDS PERSONALS

 

Ha mort, fa pocs dies, l'actriu Montserrat Salvador. Considerant el tracte que es dona a la gent del país encara es pot dir que, al menys, uns quants mitjans n'ha escrit alguna ressenya. En general el primer que es destaca és el seu paper a Nissaga de Poder, un d'aquests serials nostrats d'èxit, que ja te uns quants anys. No fa gaire, en algun lloc de la xarxa, algú es preguntava per l'actriu, precisament. Feia temps que no se la veia, cosa que tampoc es estrany en edats tan avançades.

Montserrat Salvador (Montserrat de Salvador i Deop) va néixer a Tarragona l'any 1927. Era filla d'exiliats, de pare periodista, i va desenvolupar la seva tasca actoral a França i l'Argentina, dirigida en alguna ocasió per la mateixa Margarida Xirgu. De jove, de molt bon veure, havia sortit en alguna pel·lícula hispànica, com ara 'Distrito V', on feia de 'mujer fatal' i tenia poc paper.

Va ser parella durant molts anys del prestigiós director Esteve Polls, i li vaig sentir explicar com, en ser Polls casat i separat, van haver de marxar, ja que la societat rància d'aquells anys foscos no tolerava massa les situacions 'irregulars'. Durant la transició van tornar, va sortir a diferents programes i va intervenir en pel·lícules emblemàtiques com ara 'La muerte de Mikel' i en algunes sèries.

Com que en ocasions sembla que si no surts a la tele no existeixes, la seva popularitat va anar en augment quan va interpretar papers importants a 'Hospital Central' i, sobretot, en culebrots nostrats com 'Nissaga de poder'. Va guanyar diferents premis i se li va concedir la Creu de Sant Jordi l'any 2003. 

Ja he explicat en alguna ocasió la queixa d'Ovidi Montllor, amb motiu de la filmació d'una pel·lícula, crec que al País Valencià, on sortia l'actriu Sidney Rome. La gent de TV3 va anar a entrevistar la Rome, que aleshores era una mena de sex símbol, i ni a Monllor ni a Montserrat Salvador, que també sortia a la pel·lícula els van donar ni el bon dia. Montllor va haver de dedicar-se al cinema quan van anar  de baixa els recitals de cançó catalana. 

Precisament avui, al Cultural de La Vanguardia, evoquen 'Furtivos', un film dur i emblemàtic que durant un temps va rebre per tot arreu ja que, a banda de la censura moral, es va dir que s'hi havia matat un gos. 

A Montllor se'l va reconèixer quan va emmalaltir i Salvador es va fer popular, sobretot, gràcies als culebrots. Sembla que 'Furtivos' es recuperarà per als afeccionats al cinema, ni que sigui en circuïts minoritaris. Borau és un gran director que cal reivindicar. Som un país, Catalunya, però també l'estat espanyol, en general, poc agraït, desmemoriat i injust. Montserrat Carulla, una altra gran dama de l'escena, també popular entre les noves generacions gràcies als novel·lons televisius, va estar en actiu sovint, de molt gran, però quan va morir resulta que també va morir Maradona i va ser vergonyós el poc record institucional i mediàtic que se li va dedicar en comparació amb el tracte donat al futbolista. Què hi farem.

Dones fatals de lluny i d'aprop

Per una casualitat d'aquestes que s'esdevenen tafanejant per internet m'he assabentat del fet que avui fa trenta anys de la mort de Gloria Grahame, una actriu singular i inquietant, amb un físic poc convencional. Grahame va ser en moltes ocasions la dolenta de la pel·lícula, la dona fatal robamarits i també la noia de mals costums, amant del pinxo i castigada per la vida, però amb un bon cor. Aquest clixé la va perjudicar però també la seva vida passional i complicada. Va esdevenir una víctima de les operacions d'estètica, poc satisfeta amb la seva aparença es va sotmetre a diferents operacions en el llavi superior que la van perjudicar físicament i en la parla.

Grahame es va casar quatre vegades i va tenir molts amors. El seu segon marit va ser Nicholas Ray, un altre gran turmentat del cinema, i el seu quart marit el fill de Ray, Anthony, amb qui l'havia trobat al llit el director quan el xicot tenia tot just tretze anys fet que va provocar el divorci. Aquests escàndols, a més de lluites per la custòdia dels fills, van contribuir encara més a la seva decadència personal i professional, tot i que va anar fent teatre i alguna aparició televisiva, en les sèries de l'època. Va tenir fills amb Ray pare i Ray fill, cosa que serviria per a fer un d'aquells acudits recurrents sobre embolics familiars.

L'any 81 li van diagnosticar un càncer d'estómac però no va acceptar el diagnòstic i se'n va anar a Anglaterra, on tenia un contracte per treballar en el teatre. Es va trobar molt malament, a més s'havia deixat practicar estranyes cures per disminuir els seus mals, va haver de ser hospitalitzada després d'un desmai. Un dels seus darrers amors fallits, l'actor anglès Peter Turner la va anar a buscar i en va tenir cura a casa seva, a Anglaterra, fins que els familiars la van venir a buscar per portar-la a Nova Iork. Va morir el dia 5 d'octubre de 1981, pel novembre hauria fet cinquanta-vuit anys. La seva mort va passar pràcticament desapercebuda en un món molt diferent del mític Hollywood dels cinquanta. 

Nicholas Ray, el seu segon marit, és encara avui un director de culte. Va ser també un home turmentat, alcohòlic, aficionat a les drogues, un geni estrany i complicat. Va deixar que Wenders filmés la seva agonia en un documental de finals dels setanta que en aquella època, a causa de l'exhibició de la mort, va ser molt criticat i comentat, Lightning Over Water. Precisament en aquells anys també es va parlar molt d'una pel·lícula estranya, es podria dir que de ciència ficció, protagonitzada per la malaguanyada Romy Schneider, La mort en directe, de Tavernier, i es fan fer paral·lelismes i reflexions sobre l'espectacle de la intimitat i la intimitat com a espectacle, un tema que amb el temps ha arribat a ser ja una mica aclaparador, amb ajuda de la televisió i d'internet, tot i que sembla que els personatges anònims han esdevingut a la llarg tant o més exhibicionistes que no pas els famosos.

Una actriu nostra, amb una vida molt més estable i convencional que Grahame, -tot i que en el resclosit món català de l'època va tenir els seus problemes en relacionar-se amb un home casat, en un temps en la qual el divorci a casa nostra era inexistent i pecaminós, el gran Esteve Polls, fins al punt d'haver de marxar tots dos uns anys a l'estranger-, va fer un paper semblant als de l'actriu en una pel·lícula d'aquell cinema negre barceloní ben intencionat però limitat pel context polític que l'acollia, Distrito Quinto, de Juli Coll, un paper una mica de florero, tot s'ha de dir. Era la gran Montserrat Salvador, aleshores esplèndida i jove, que sempre m'ha recordat una mica Grahame i que, llevat del paper de la coneguda matriarca d'aquella saga enològica televisiva, s'ha hagut de conformar sovint amb grans personatges secundaris els quals han robat sempre les escenes a la resta.

En una ocasió, a  mitjans dels anys vuitanta, Montserrat Salvador i Ovidi Montllor compartien repartiment en una pel·lícula espanyola, no recordo ben bé quina, i es veu que pel lloc del rodatge es va despenjar un equip de TV3 per tal d'entrevistar els famosos hispànics i internacionals que hi sortien. Ovidi Montllor es va plànyer del fet que aquells periodistes no havien donat ni el bon dia als actors catalans que també hi participaven, ell mateix i la gran Montserrat Salvador, en paraules de l'actor i cantant, que aleshores estava molt dolgut, i amb raó, de la manca d'oportunitats que hi havia a Catalunya i de l'oblit de tota la seva feina anterior i que es veia obligat a treballar en el cinema en castellà, on l'havien descobert després d'aquella història extraordinària que va ser Furtivos. Després, ja se sap, tard i malament, vénen els homenatges i la resta. Més endavant van arribar les sèries televisives, una plaga que encara dura però que va poder col·locar els actors de casa en feinetes estables i donar-los a conèixer de nou, revifant fins el context teatral gràcies a la popularitat assolida a la pantalleta. Ovidi Montllor ja no va ser a temps d'aprofitar l'avinentesa.

Gracita Morales, una altra actriu encasellada i amb un final força trist, va parodiar admirablement les dones fatals en aquell diverdíssim Atraco a las tres, quan en una inoblidable escena es vestia de atracadora.