Fa anys, per sort uns quants, s'acceptava, i fins i tot s'explicava als centres escolars de tots els nivells, l'absència de dones en diferents activitats. No es podia negar l'existència d'algunes dones escriptores, al capdavall escriure es pot fer amb molt pocs materials i en estones de lleure, però no coneixíem pintores ni compositores ni tantes altres professionals rellevants, del sexe femení. Avui resulta que en surten per tot arreu, gràcies a la darrera onada de feminisme i a la tasca de molta gent.
El que sobta no és que les dones tinguessin dificultats per a exercir qualsevol professió. El que inquieta és que algunes dones, d'estaments relativament privilegiats i amb marits amb un certa cultureta, com era el cas que mencionava, de Buñuel, hagin tingut un gran interès en esborrar-ne la petja i, en molts casos, no s'haguessin plantejat coses com ara el fet de tenir un munt de fills els quals, evidentment, estaven a càrrec de les dones, la seva i, en molts casos, les minyones.
Moltes dones, cas de Clara Schumann però també de moltes altres, van treballar donant un munt de concerts per fer bullir l'olla, la dona de Tolstoi copiava els manuscrits del marit un munt de vegades, a mà, és clar (i cal pensar quina part d'ella no hi deu haver en les grans novel·les del marit), i, a casa nostra, moltes d'elles feien traduccions o el que fos mentre ell escrivia poemes i filosofava.
Un grup de dones que tot just fa pocs anys que ens son conegudes son les de la generació dels autors i artistes del 27, la gent d'abans de la guerra, morta, silenciada o exiliada, després de la derrota. Tania Balló ha editat un parell de llibres i ha endegat documentals sobre elles, Las Sinsombrero, i sovint en coneixem alguna que ni tan sols no ens sonava. Se'ls dediquen centres d'estudi, carrers, espais diversos. Malgrat tot, encara hi ha diferències escandaloses a l'hora dels reconeixements i divulgació.
Una crítica que es fa és recalcar el fet de què aquestes senyores eren de classe privilegiada. Cosa que sembla que no té importància pel que fa als senyors. O és que no eren de classe privilegiada Lorca, Dalí i la resta? Durant anys vam creure que Miguel Hernández era pobre però avui resulta que no ho era tant, tot i que no pertanyia als sectors elitistes d'un Lorca qui, per cert, el menystenia.
Luisa Carnés, des de fa uns anys reivindicada, va ser un cas diferent ja que era de classe obrera de veritat. En els darrers anys s'han reeditat molts dels seus llibres i ha tingut un reconeixement remarcable. Un dels més importants, Tea Rooms, considerat un dels millors, ha vist la llum gràcies a una d'aquestes admirables petites editorials d'avui, Hoja de lata, asturiana, i és que l'Espanya no-rància també existeix, ep. El llibre és gairebé un documental sobre la vida d'una noia treballadora al Madrid dels anys trenta. No és l'obrera tèxtil catalana, es tracta de la cambrera d'una granja on fan esmorzars i berenars.
Les noies que hi treballen esdevenen un mosaic divers de personalitats i pateixen tots els problemes que encalçaven les dones i que avui estan, si no superats a nivell universal, al menys denunciats i mal vistos. L'autora, que va ser molt activa políticament, criticava en ocasions la manca de solidaritat entre les dones, de fet les expectatives femenines, lligades a l'atractiu sexual, a la recerca d'un amic ric o d'un marit adient, fomentaven les rivalitats. Com si en el mon dels homes no n'hi hagués, de rivalitats, vaja. Però com que la lluita violenta, el paradigma de la qual ha estat la guerra, era cosa, sobretot d'homes, i comptava amb valors avui de baixa, com ara el coratge, el risc, l'heroïcitat i coses així, se'ls suposava grandesa mentre les rivalitats entre dones semblaven mesquines.
Entre les noies que treballen en aquesta sòrdida granja amb pretensions n'hi ha una, Matilde, que té unes altres inquietuds, creu en la lluita obrera, en els sindicats, en la dona nova, que no haurà de recórrer a un matrimoni convencional ni a la prostitució ni a ser la conca mal vista, una dona que podrà formar-se, estudiar, tirar endavant de forma lliure. És un alter ego de Carnés, qui va fer també moltes feines per ajudar la seva família, molt pobra. Avui ens pot sobtar la fe que es tenia en un país com Rússia on, se suposava, ja no es passava gana i regnaven la justícia i la igualtat. Malauradament, tot era, també, un miratge. Avui hi ha una certa por a admetre que algú era comunista, fins i tot al meu barri, a la placa a la casa on va viure Francesc Boix, es va evitar mencionar la filiació, ben coneguda.
Carnés va ser comunista, i molt activa políticament. Va escriure teatre d'agitació, va defensar a fons el sufragi femení, d'acord amb les tesis de Clara Campoamor. Es va casar amb un dibuixant comunista, va tenir un fill, van haver de marxar de Madrid a causa de problemes econòmics i, al capdavall, va haver de marxar cap a l'exili, un exili que, com tanta gent, va creure que seria breu. Va passar per Barcelona i té unes interessants memòries sobre aquella època, De Barcelona a la Bretaña francesa. Memorias.
Va anar a raure, amb un fill petit, a aquell Mèxic de l'emblemàtic Lázaro Cárdenas i, al capdavall, es va adonar de què la cosa seria llarga, es va integrar a la societat mexicana i va continuar escrivint i treballant i va viure amb un poeta, la seva segona parella. Malauradament un accident de cotxe va acabar amb la seva vida, el poeta i el seu fill es van salvar però ella va morir als cinquanta-nou anys, el 1964, en aquell esperançador principi dels seixanta. I no em van saber res ni en vam llegir res fins fa, com qui diu, quatre dies. Per sort avui, a la xarxa, podem trobar moltes referències sobre aquesta escriptora i a les llibreries i biblioteques, alguns dels seus llibres.
L'ambient d'aquesta granja on s'explota les treballadores -i treballadors- i la personalitat de la seva inquietant encarregada m'ha evocat algunes narracions de la meva mare, que va treballar en un taller de brodats, de joveneta. Malauradament, ho va fer en una època pitjor, la primera postguerra, quan la lluita sindical i les esperances en un futur millor, per a les dones i per a tothom, eren ja una mena de record boirós i incòmode.
