MACBETH HA TORNAT

Fa un parell d'anys ja vaig escriure en aquest blog sobre el personatge de Macbeth. En aquella ocasió acabava de veure la versió d'Orson Welles a la filmoteca i explicava com aquest conte de por m'havia trasbalsat de petita, en llegir-lo en un llibret per a infants molt antic, en forma de tebeo. El llibret, que pertanyia a la filla d'un senyor de l'escala la qual havia mort en l'adolescència, aplegava d'altres històries clàssiques, adaptacions diverses però tan sols recordo aquesta ja que la memòria és selectiva i m'imagino que la narració em devia impressionar. També a Mujercitas, un llibre de referència de la meva generació, molt més interessant del que ens van voler fer creure, Jo March, l'escriptora, menciona Macbeth i representa de forma casolana l'escena de les bruixes en la qual s'inspira per a algun dels seus primers treballs.

Macbeth i els seus crims d'estat han tornat ara als cinemes en una versió diferent, extraordinària, i és d'esperar que no serà la darrera, ja que Shakespeare és Shakespeare, i resulta ja un valor intocable tot i que en èpoques passades no fos del gust de gent com Voltaire, a causa dels seus excesos verbals i sanguinaris, precisament. Macbeth és en certa manera un conte de por amb tots els elements recurrents de les rondalles més ombrívoles. En tot cas l'ambició política continua propiciant magnicidis, tragèdies col·lectives, assassinats d'innocents, traïcions i batalles, malgrat que afortunadament la meva generació, tot i haver-ne patit les conseqüències,  no les hagi viscut en directe, de moment i que duri. Al menys, després de tantes morts, en aquest cas i sempre de forma oficial, aquí guanyen els bons.

Fa uns dies escrivia sobre Carey Mulligan i crec que dos actors del present a qui  molta gent anem a veure facin el que facin són també Michael Fassbender i Marion Cotillard, reunits aquí de forma intel·ligent per tal de donar vida a uns personatges tan ambiciosos i turmentats. La resta del repartiment està format per bons actors que són menys coneguts per nosaltres tot i que portin treballant molt de temps i comptin amb un prestigi reconegut. 

Els ha dirigit un jove director australià, Justin Kurzel, que té un currículum encara breu però interessant i que va trasbalsar el públic fa un parell d'anys amb una història real, la d'uns joves criminals australians, terrible i inquietant, Snowtown. Actualment està treballant sobre una altra història violenta, la del llegendari Ned Kelly.  Macbeth està inspirada així mateix en una història real però que ja ens queda molt lluny en el temps tot i que no ens hi quedin gens l'ambició humana o les ànsies d'aconseguir poder. Sembla que les referències a la nissaga del bon Banquo tenien relació amb el desig de quedar bé amb el probable futur rei de l'Anglaterra d'aleshores.

Amb les imatges i els escenaris, sense voler comparar, passa com amb les de La novia, resulten fascinants, hipnòtiques i magnètiques i mostren les grans possibilitats que la fotografia actual té a l'abast quan es troba al servei d'un bon guió i d'un equip de gent amb grapa i imaginació. La boira és una protagonista més, en ocasions aconsegueix fer augmentar la inquietud i en d'altres, fins i tot, fer minvar l'excés de sang i fetge de la narració, ajudada per una acurada utilització de la càmera lenta. No tothom ha lloat de forma incondicional aquesta versió, d'entrada va desconcertar una mica la crítica, i fins i tot alguns del gremi han hagut d'admetre que en un segon visionat s'han rendit, al capdavall, a aquest Macbeth dels nostres temps. 

Les bruixes, aquí, ni són bruixes ni tenen olles, i el bosc que camina no és ben bé un bosc. Les frases recurrents i repetides de la història, com ara aquella de que la vida és un conte explicat per un ximple, que s'han fet malbé a còpia de repetir-les, estan tractades amb cura i sense grandiloqüència, cosa que els dóna un nou sentit i un nou valor. Hi ha una presència del fill mort que explica, en part, la duresa inicial de Lady Macbeth, i hi trobem d'altres llicències diverses que no traeixen cap aspecte de l'original, un original sobre el qual s'ha vessat molta tinta, com ara que potser una part era copiada de forma gairebé literal de l'obra d'un altre autor o que el que ha arribat fins a nosaltres no és el text sencer, ja que hi ha algun aspecte que no lliga del tot o que no s'acaba d'entendre. 

Personalment sempre m'he quedat amb el dubte de quin és el motiu real de la mort de la dama, si el pes del remordiment que l'ha emmalaltit de forma irreversible o un suïcidi molt mencionat en comentaris diversos però absent, que jo sàpiga, del texto original. En tot cas davant d'aquestes històries ens continuem preguntant com és possible que la violència hagi estat una constant en la història de la humanitat o que es malmeti la tranquil·litat possible, convencional i modesta a causa d'una irrefrenable ambició de diners o poder. Però això és el que fa que aquests textos clàssics ens siguin tan propers i resultin adaptables a un munt de situacions, èpoques i circumstàncies diverses. 

MACBETH, WELLES, JO, LES BRUIXES I ELS FANTASMES

ACTE PRIMER
ESCENA I
[Un lloc desert.]
Trons i llamps. Entren Tres Bruixes

Primera bruixa. — Quan ens reveurem entre llamps i trons?
Segona bruixa. — Quan el garbuix sigui acabat i la batalla perduda i guanyada.
Tercera bruixa. — Això serà ans el sol no es pongui.
Primera bruixa. — A on?
Segona bruixa. — A l'erm.
Tercera bruixa. — Per trobar-nos amb Macbeth.
Primera bruixa. — Ja vinc, marruixa!
Segona bruixa. — Galàpat crida.
Tercera bruixa. — Ja va!
Totes. — Lo brut es nèt, lo nèt es brut. Amunt per la boira i aire corromput!

Surten.

Feia temps que no podia fer cap escapadeta  a la Filmoteca i ahir m'hi vaig arribar per veure el Macbeth d'Orson Welles. La còpia estava molt malmesa, el so era deficient i el ritme i adequació dels subtítols, lamentable, però vaig passar una molt bona estona, malgrat tot això. Pensar en el fet que aquella pel·lícula tenia la meva edat em feia un cert respecte. Ja no crec que quedi ningú viu, dels que hi sortien, llevat dels que hi tenien algun paper infantil, com ara la filla gran de Welles, la qual, però, no es va dedicar al cinema.

La pel·lícula ha guanyat prestigi amb els anys. En la seva època es van criticar els canvis en el guió, tocar Shakespeare aleshores era de molt mal gust, però avui tothom el fa anar per on li sembla. Welles tenia sentiments contradictoris amb la cinta, es planyia del baix pressupost, dels vestits llogats, dels decorats, que es van aprofitar de pel·lícules de l'oest de poca volada, i, sobretot, de les ridícules corones que s'havia plantificat, amb una sembla un gatet i amb l'altra, l'estàtua de la Llibertat en versió tràgica.

Però, com sol passar amb tantes coses, el temps ha millorat a bastament aquesta pel·lícula feta de forma apressada, amb un pressupost baix i amb una sabata i una espardenya. Jeanette Nolan està magnífica, va ser triada una mica de rebot, hi havia d'altres candidates. Nolan va fer una llarga carrera en el cinema i la televisió, en el cinema els seus grans papers acostumaven a ser de secundària de luxe. Va viure molts anys i va estar casada també durant molts anys amb un habitual de les pel·lícules i les sèries de l'oest, John McIntire, un d'aquells senyors que havien vist sempre I a tot arreu, un professional seriós i treballador.

Qui acaba a la pel·lícula amb l'ambiciós Macbeth, Macduff, és Dan O'Herlihy, aleshores també molt jove, un d'aquells característics dels quals en coneixem més el rostre que el nom. I el paper de Malcolm el feia Roddy McDowall, que no tenia ni vint anys, una persona de qui quan va morir es va comentar que no tenia enemics i que era apreciat per tothom de la professió. Va morir tot just amb setanta anys però treballava al cinema des de petit. Va dur sempre amb gran discreció la seva condició d'homosexual, cosa que va contribuir, a més del seu bon caràcter, al fet que no es fiquessin amb ell de forma excessiva.

De Macbeth se n'han fet ja moltes versions, per a tots els gustos. De fet és un conte de terror aquesta història d'ambició, fantasmes, assassinats i venjança. S'explica que Shakespeare va voler fer una mica la pilota a la monarquia, arranjant el paper de Banquo, de qui es deia que descendia el rei. No es va inventar la història, va recórrer a versions anteriors i a documents més o menys històrics. 

El personatge de Macbeth em porta molts records. Quan era petita anàvem sovint a passar l'estona als pisos dels veïns de l'escala. Els del pis de dalt de tot, amb accès directe al terrat, on fèiem tertúlies estivals, eren un matrimoni gran que no havia pogut veure créixer els seus fills, tots se'ls havien mort de forma prematura. Una noia, una mica més jove que la meva mare, havia finat amb disset anys, poc després d'acabar la guerra, a causa d'un tumor. Un seu nebot una mica més gran que jo, el qual era la nineta dels seus ulls, acostumava a passar els diumenges amb ells i jo pujava a jugar al terrat amb aquell noiet. M'imagino que eren de la filla morta alguns contes que ens deixaven llegir de tant en tant, com ara un de tipus tebeo, avui en diríem còmic, amb històries de certa categoria literària. No recordo les altres que hi havia al volum però sí que tinc molt present encara la versió de Macbeth, que m'impressionava i em feia por: les bruixes, la dona del protagonista amb les mans brutes de sang, el bosc que avança, els fantasmes dels difunts assassinats... També a Mujercitas, una de les escenes preferides dels muntatges de Jo March, en aquell teatre que endeguen a casa, és la de les bruixes de Macbeth. Si hagués fet teatre m'hauria agradat interpretar una d'aquelles bruixes. Aspirar a fer Lady Macbeth ja em semblaria massa ambiciós, valgui la redundància.

L'amo de la casa ens entretenia, a més, fent altíssims castells de cartes i fabricant-nos casetes amb caixes de sabates. Els diumenges es deixaven caure en aquell pis, petitíssim, un munt de jaies que no sé ben bé quin parentiu tenien amb la família, jugaven a cartes, berenaven. Va ser el primer lloc on hi vaig veure una nevera elèctrica, car el senyor de la casa treballava a la FECSA i es veu que tenia la llum més barata, així que, a més, ens obsequiaven amb una mena de polos casolans molt bons. En canvi, quan a les cases humils ja començàvem a fer servir paper higiènic de l'elefant allà encara utilitzaven paper de diari, però el traçut veí el tallava de forma acurada i perfecta i el penjava fent una mena de forma de ventall, artesania pura.

Welles va ser un home extraordinari i molt particular, venia sovint a Espanya, crec que les seves cendres reposen al terreny d'un torero amic seu. Les revistes de l'època el mostraven aquí i allà, sovint anant als toros, als Sanfermines. A mi em feia una mica de por, terrible i misteriós, tan alt, tan gras, amb  aquella mirada inquisidora. Ahir, a Macbeth, em semblava una criatura i, de fet, era més jove que els meus fills ara. La valoració del temps canvia del tot amb el pas dels anys.  Gràcies al cinema podem percebre aquestes sensacions evocadores. El temps passa però l'ambició no mor i l'afany de poder pren formes diverses, encara que en el nostre entorn siguin, aparentment, menys sagnants. No crec que avui ningú s'espanti dels fantasmes o els esperits de les seves víctimes, la veritat, tot i que és aquest un recurs que encara sura en la novel·lística actual, de tant en tant. En tot cas, les grans conspiracions sempre revifen.