NÚRIA ESPERT, ANIVERSARI!!!

Mentre escoltava la ràdio aquest matí m'he ensopegat amb un programa en el qual evocaven aniversaris del dia. Un d'ells ha estat el de Núria Espert i els locutors semblaven dubtar del fet que l'actriu hagués treballat al cinema. Em sorprèn que en l'actualitat, quan és tan fàcil donar una ullada per la xarxa, es facin aquesta mena de patinades. Ja comprenc que potser eren gent jove però, vaja... En general allò de què la ignorància és molt atrevida segueix funcionant.

Ja he explicat més d'una vegada com vaig conèixer l'existència de l'actriu quan amb un grup de l'escola ens la vam ensopegar al Teatre Grec, devia ser un dijous gras ja que era aquell un dels pocs dies en els quals ens treien a berenar. La mestra d'aleshores,  molt joveneta, ens va comentar que era una gran actriu i que no tenia ni vint anys i la vam contemplar amb aquell respecte admiratiu per la gent que fa coses extraordinàries que sents quan ets un infant. Recordo que assajava Medea, va ser un dels seus grans i primers èxits en el teatre. Jo tenia uns nou o deu anys. Sembla que la oportunitat li va venir, com passa a les novel·les i pel·lícules, gràcies a una substitució, la de l'avui poc recordada Elvira Noriega.

Espert va néixer a L'Hospitalet de Llobregat l'11 de juny de 1935. Malgrat la ignorància del personal de la ràdio ha fet força cinema  malgrat que se la conegui més aviat per la seva activitat teatral. Ha desvetllat passions i odis al llarg del temps, com els passa a molts grans actors i actrius que ja esdevenen personatges i ha caigut en un inevitable excés interpretatiu de tant en tant. Com és prou sabut, ha dirigit teatre i òpera. A BTV van passar no fa gaire Once pares de botas, tot un document del seu temps que crec que va ser la primera pel·lícula on va sortir.

També havia fet força ràdio, fins i tot serials de l'època com La mentira, de Losada, una història amb fill negre i mare blanca, molt del gust d'aquells anys i crec que la seva parella de ficció era l'inoblidable Palmerola. Va començar a treballar gairebé adolescent i es va casar molt jove amb Armando Moreno, qui va encarrilar de forma molt intel·ligent la carrera de l'actriu. Ha treballat en català i castellà, cosa habitual en els actors i actrius que han tingut un cert renom. No sé perquè s'exigia als cantautors i escriptors la puresa idiomàtica mentre que no era així amb els actors ni amb els cantants d'òpera. Avui, com que fins i tot cantautors de la Catalunya profunda refilen en anglès  i els llibres es publiquen de forma simultània en les dues llengües oficials sembla que ja no s'exigeixen fidelitats incondicionals.

Com sol passar, a la viquipèdia la titllen de catalana i a la wikipedia, d'espanyola, cosa freqüent en aquest país nostre i al del costat. La viquipèdia és molt gasiva a l'hora d'explicar-ne la biografia però això de la xarxa té aquesta mena de coses rares. Té una sala teatral dedicada a Fuenlabrada i una altra a Sant Andreu de la Barca. Ha estat una persona innovadora i original en molts aspectes i ha tingut sort, vista i grapa. Una de les seves filles, Alicia, té des de fa anys un càrrec cultural a l'ajuntament madrileny del PP i és una empresària i productora teatral rellevant.

Un dels darrers treballs d'Espert com actriu ha estat La loba,  dirigida per Gerardo Vera, a Madrid. Per desgràcia moltes grans obres de teatre que es fan a Madrid no arriben a Barcelona. Tampoc la informació sobre teatre és avui tan acurada i nombrosa com en temps passats, recordo el ressò que van tenir Yerma o Las criadas. Molts grans moments espertians van lligats al meu imaginari particular com ara això de la Medea o les seves col·laboracions a la ràdio i, ja més endavant, en obres que van fer molt soroll perquè eren fortes com ara El comprador de horas o aquelles dues de Sartre que es representaven juntes, al Poliorama, A puerta cerrada i La p... respetuosa. 

Va ser molt important que col·laborés en alguns bons intents de cinema català i en català -que es veu que no és ben bé el mateix- com en una versió de Maria Rosa i a Laia o, més endavant, a Actrius.  No són pel·lícules rodones però tenen el seu encant. Va col·laborar amb Espriu en el temps de la moda Espriu però, pel meu gust, aquella Fedra va ser una mica bunyol a causa d'un excés de pretensions. També tinc un molt bon record de La bona persona de Sezuan, amb un Romea a vessar. Allà Espert cantava, cosa que feia molt bé i d'una forma molt personal que no tenia res a envejar a gent com Juliette Greco, que li retira una mica.

També va fer televisió, alguna cosa. No sé si és cert que la memòria és el millor crític però jo li recordo sobretot dues obres fent parella amb Enric Majó, La dama de les camèlies i Salomé. Sí, aquestes coses ens feien per la tele fa anys, encara que sembli mentida. El seu currículum és impressionant però el món de la faràndula és una mica erràtic i injust de vegades i al país crec que no sempre se l'ha valorat com calia. 

Espert va caure de ben jove, com moltes actrius i cantants, en el parany de fer-se arreglar el nas. Aquella tempesta, motivada pel triomf d'una estètica anglosaxona, va acabar amb molts nassos de categoria i en mirar fotografies retrospectives et preguntes com es deixava enredar la gent. En una ocasió, quan la va entrevistar Montserrat Roig als inoblidables Personatges, recordo que ella mateixa ho explicava i deia que ho va decidir quan es va veure per primera vegada en el cinema. Bé, tot són gustos. 

En tot cas, espero que Núria Espert celebri com cal el seu aniversari i que encara segueixi durant molts anys en actiu. No se li poden negar la valentia, l'agosarament ni el coratge, la veritat. És, de fet, un gran mite vivent, una diva, i en aquests casos els treballs dels artistes prenen una dimensió diferent, ens agradi o no, molt difícil d'encotillar rere etiquetes interessades.