Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Christian Bale. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Christian Bale. Mostrar tots els missatges

24.9.22

TRAGÈDIES POC CONEGUDES I CINEMA DE DENÚNCIA

 



The promise, la darrera pel·lícula que he pogut veure i comentar al cinefòrum de Tot Història, va partir a l'inici d’un guió força diferent que el director, Terry George, va refer de dalt a baix. George és un director interessant, irlandès, que es va exiliar als Estats Units per motius polítics i que compta en la seva trajectòria professional amb títols relacionats amb el tema dels drets humans, tant al seu país (En el nombre del padre) com a d’altres indrets (Hotel Rwanda). Precisament, en documentar-se sobre Hotel Rwanda va aplegar informació sobre el tema del genocidi armeni i va viatjar a Armènia i Turquia per tal d’investigar més a l’entorn d’uns fets encara no prou coneguts, a nivell general.

La financiació va anar a càrrec d’un milionari armeni americà, Kirk Kekorian, qui ho fa fer a fons perdut, sense cap interès de guany, ja que considerava que el projecte no generaria beneficis. Segurament la influència del finançador va evitar que, con en d’altres casos, el govern turc pressionés excessivament  per tal de cancel·lar produccions sobre un tema tan incòmode per a ells. Kerkorian va morir el 2015, precisament l’any del centenari del genocidi de 1915, i no va poder veure la pel·lícula acabada.

Al guió s’hi va incloure una història romàntica, amb la intenció de fer arribar la pel·lícula a una audiència més diversa, bandejant convertir-la en una lliçó d’història amb vocació massa documental. La pel·lícula es va filmar en anglès, a diferents països, amb una repartiment molt interessant i divers, hi podem veure, fins i tot, paisatges empordanesos i a Abel Folk, per exemple. Es va evitar fer massa promoció de la filmació, per evitar possibles atacs i protestes per part de Turquia. De tota manera el govern turc va posar pals a les rodes de la distribució, segons sembla. Per motius diversos els resultats respecte la recaptació no van ser els esperats i la pel·lícula va passar una mica desapercebuda i va rebre crítiques i valoracions contradictòries.

El millor de la pel·lícula és el fet de donar a conèixer, d’una forma distreta i planera, sense evitar mostrar algunes escenes de violència, un genocidi sovint oblidat, tot i que existeixen pel·lícules, documentals i llibres a dojo, per als interessants en documentar-se a fons sobre aquells fets, la història i la situació actual dels armenis. A Barcelona, a l’Ateneu, es va fer una exposició impressionant al vestíbul, amb motiu dels noranta-dos anys del genocidi i  amb motiu del centenari, el 2015, es van celebrar xerrades, conferències i projeccions de documentals.

La matança decretada per l’imperi otomà, que es trobava a les acaballes, el 1915, segons dades aproximades va produir més un milió i mig de morts i un nombre semblant de deportats. La impunitat dels fets va esdevenir, segons opinen alguns experts, un precedent de futurs exterminis, dels quals el més conegut per nosaltres és l’Holocaust jueu.




La pel·lícula compta amb una realització acurada, pel que fa a les localitzacions, a la música, al repartiment, amb pesos pesats com Bale i Isaac en els principals papers masculins. Però no acaba d’agafar el to, la història amorosa grinyola i no s'implicar-se com caldria en el conjunt de la tragèdia. Hi ha una certa manca d’alè èpic, com el que podem trobar, per exemple al Doctor Zhivago, i tot plegat esdevé correcte i interessant però no emociona com tocaria, segons la meva opinió, que pot ser subjectiva. A internet es poden llegir opinions per a tots els gustos.




Malgrat algunes limitacions, però, la pel·lícula pot ser útil per acostar gent de tota mena al tema armeni. Si es vol aprofundir existeixen títols de pel·lícules diverses, menys conegudes, llibres, i, sobretot molt bons documentals. La realitat sempre és més trasbalsadora que la ficció i més difícil d’entomar, recordo que l’exposició del vestíbul de l’Ateneu, de fa anys, em va impressionar més que no pas aquesta història ben intencionada, amb un final vagament conciliador que, al capdavall, confirma que els supervivents sovint han de fer una altra vida en un altre lloc. I que molts conflictes perviuen, s’enquisten o revifen quan menys s’espera. Algunes de les limitacions de la pel·lícula son semblants a les d’Hotel Rwanda, tot i que ja és prou lloable que es difonguin tragèdies col·lectives que acabem per oblidar o que hem d’admetre que coneixem poc i, encara, de forma parcial. Per cert, el terme genocidi encara no existia en aquella època, és un mot creat per Raphael Lemkin, jueu polonès, l'any 1944.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Genocidi_armeni

https://www.filmaboutit.com/es/movies/topic/genocidio-armenio-634/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Genocidi

https://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/sobre-el-genocidi-armeni-llibres-musica-pel%C2%B7licules-articles/

31.1.19

EL PODER VICIÓS I PERILLÓS



He anat a veure El vicio del poder sense estar gaire convençuda, una mica per tafaneria i perquè la feien al Renoir Floridablanca, que és el meu cinema de culte per proximitat geogràfica. Per la ràdio vaig escoltar unes lloances tan exagerades, en una mena de debat intranscendent, que em van fer passar les ganes d’anar-hi. A més a més no em fan el pes les biografies sobre personatges contemporanis, crec que, en general, és fàcil caure en una manca de perspectiva o barrejar de forma excessiva la realitat i la ficció. Malgrat les reticències n’he sortit trasbalsada i relativament contenta, pel que fa a les meves limitades exigències cinèfiles. 

La pel·lícula és una mica desconcertant, massa llarga, erràtica en ocasions, però té moments extraordinaris que fan que se li perdonin les mancances i compta amb un repartiment de primera. No tenia confiança en el director, Adam McKay, autor de moltes comèdies que admeto no haver vist. Vice té un cert precedent en el treball d'aquest director,  La gran apuesta, aquesta sí que la vaig veure i no em va acabar de fer el pes, la prova és que no en recordo gairebé res i diuen que la memòria és un bon crític. Subjectiu, això sí. 

S’ha titllat la pel·lícula de comèdia excessivament humorística... doncs jo no li he vist la gràcia, la veritat. El títol original fa un joc de paraules difícil de traduir amb això de Vice, que es pot referir al vici del poder i al vicepresident. També se l’ha etiquetat com a sàtira, cosa qüestionable i que no vol dir que aplegui elements irònics i satírics. No he sentit riure a ningú i mireu que la gent riu quan no toca, en general, al cinema i al teatre. Li sobra metratge, fa salts en el temps que no venen al cas, juga amb imatges reals i amb algunes desagradables, com ara aquest cor sagnant que m’ha fet recordar una brometa d’un professor de la Normal, quan ens deia que el cor, tan mitificat en la poesia, era,  més aviat, como una patata de sangre. 

La meva percepció ha estat la d’entomar una crítica més aprofundida del que pot semblar d'entrada, d’aquestes que tan sols els americans son capaços de fer d’ells mateixos. La pel·lícula arriba a incomodar, en adonar-te, tot i que ja ho sabessis de sobres, de quina mena de gent mou el mon i detecta el poder. Els antiamericans viscerals volen creure que això tan sols passa per allà però una mirada desacomplexada als governs europeus fa esgarrifar, als d’ara i als d’abans, ep.

Els italians fan sàtires més estripades dels seus polítics recents, amb noms i cognoms, i amb un altre estil. El mon anglosaxó ha incidit sovint en la temàtica de la biografia política, amb resultats diversos, fins i tot de la reina d'Anglaterra n'estan fent una sèrie remarcable. No m’imagino una cosa semblant feta per aquí. En tot cas, no crec que s’esmentés el personatge amb la seva filiació, es faria amb un nom suposat i l'hauríem d’endevinar per referències, tot i que aquestes fossin ben explícites.

La critica s’ha mostrat divergent, pel que fa a la valoració de la pel·lícula. Jo l’he trobada arriscada, valenta, una mica pretensiosa, i que toca molts temes, centrats en l’ambició i el cinisme del poder. Malauradament les dades que es donen son ben certes i continuem situats al tall de la navalla. Que de tant en tant sorgeixi un governant una mica presentable, sigui on sigui, és una excepció i dura poc. La pel·lícula ens fa recordar molts fets i molts personatges, aviat oblidem, el temps passa molt de pressa i aquest inefable Cheney comença la seva cursa amb el govern Nixon.

El polític es mostra en la seva joventut com un noiet sense rumb a qui la mestressa, ambiciosa, canta la canya i esperona, ja que, de moment, tot i ser ella una estudiant mol més brillant,  veu difícil poder arribar a aconseguir fites polítiques. El nostre home estima la família, cosa que resultaria entendridora en un altre context. Persones horribles han estat bons pares i a l’inrevés, hi ha gent aparentment admirable que amb la dona i els  fills ha estat lamentable, egoista i cruel. Tot és complex i està bé que se’ns evidenciï que, a casa seva, Cheney no és cap monstre, que estima molt les seves nenes i fins i tot tolera el lesbianisme de la menuda i tan sols aparca les seves ambicions per no perjudicar-la. Bale està excel·lent, la seva implicació en el paper resulta fins i tot inquietant. La resta del repartiment també està molt bé, Sam Rockwell, Amy Adams, una pila... 

No és aquesta una típica pel·lícula biogràfica, tampoc no és un documental, pot ser que el seu estil, tan particular, no acabi de complaure tothom. No deixa de ser una reflexió més sobre el poder i els seus paranys, sobre la seva atracció i el poder de corrupció que comporta. Sobre el cinisme i el tot s’hi val, vaja. Un tema universal i intemporal, tractat amb una certa originalitat i sense manies. En el fons, de forma esquemàtica, té cert paral·lelisme amb el mon de La favorita, tan diferent en el temps i els costums: el poder enganxa, al volt del poder no hi pot haver amistats ni febleses, i els qui pateixen les conseqüències de les guerres i els disbarats no compten per a res, quan van mal dades. A mi m’ha fet por.