M'ha passat el meu marit un article de El Nacional sobre els ous on s'afirma i demostra que menjar un ou cada dia no és res dolent, ans al contrari.
Tot i que avui hi hagi temes més importants dels quals parlar trobo que l'ou i la seva valoració exemplifica la relativitat de totes les creences. Encara més, els experts immortals ens fan creure una cosa i després, la contrària. I sembla que els qui creiem allò que ens van fer creure som gent ignorant i poc informada quan, al capdavall, ells ens van fer creure en el que crèiem. No sé si m'explico.
Les creences ortodoxes, quan fan fortuna, son compartides per una gran majoria, fan forat en l'opinió popular i, aleshores, s'ha de parar compte en fer comentaris que sacsegin aquesta creença generalitzada, mentre dura la fe en les seves afirmacions. No diré res de nou però tot allò de què la masturbació produïa ceguesa i coses pitjors ho deia i escrivia gent amb estudis, i no pas sempre des del vessant religiós, com es pot demostrar amb una relativa facilitat. Els exemples podrien ser molt nombrosos. Metges, capellans i mestres eren l'autoritat, avui moltes afirmacions han passat al camp suposadament científic i alguns suposats científics cauen en dogmatismes quan surten del seu camp d'estudi el qual, per raons de temps i capacitat humana, acostuma a ser molt reduït i especialitzat.
/big.jpg)
Quan jo era petita els ous eren un producte car. De vegades, amb la meva mare, fullejàvem un antic llibre de cuina que havia estat de la meva besàvia quan servia, ço vol dir, quan feia de minyona. Era un exemplar ancestral de Carmencita, o la buena cocinera. Especificava mides antigues, com ara els cuartillos i feia moltes referències a menges d'ultramar, ja que s'havia publicat abans de la pèrdua de les darreres colònies.
Quan llegíem la recepta a estudiar, per si era possible variar el reduït ventall dels menús casolans, si es demanaven més de dos o tres ous, cosa habitual, la recepta quedava descartada. Els flams van deixar de ser d'ou i l'única excepció, per raons òbvies, era la crema de Sant Josep. En una ocasió vaig fer una auca del veïnat, per a consum familiar, i respecte a una coneguda molt gasiva, recordo que vaig escriure: amb un ou, truita per deu, i maionesa fareu. Un refrany que avui semblaria cruel i estrany feia: quan siguis gran, menjaràs ous. Però els ous tenien la seva mítica, s'afirmava que un consum recomanat era el d'un ou diari tot i que també semblava que un ou era una cosa ben miserable: per un ou, el ventre no es mou.
En temps d'excedents i de bonança, per les festes dels pobles, fa molts anys, els homes, sobretot, es menjaven coses tan estranyes com truites de vuit ous. Una parenta més gran que els meus pares es va casar amb l'hereu d'una casa de pagès mitjaneta i els seus sogres eren molt rancis i agarraos. La seva mare li va aconsellar que, d'amagat, quan anés a donar menjar a les gallines, es prengués un ou cru o un parell, si era possible fer-ho sense riscos. Sobretot, quan estava embarassada.
Vaig fer, quan estudiava, un curset sobre nutrició escolar. Allà se'ns va afirmar, per part d'una experta, que l'ou cru no servia per a res, i que allò de donar un rovell cru barrejat amb sucre als infants, una cosa habitual antigament, fins i tot, en ocasions, barrejant el rovell amb algun licor, era inútil, no pas, com semblaria avui, pel sucre -que enguany sembla un verí- o pel foment de l'alcoholisme infantil, sinó perquè el rovell cru no tenia les propietats que assolia en solidificar-se. Més endavant, en una xerrada, ens van dir el contrari, més o menys. En aquest cas un senyor que crec que era biòleg o una cosa així. La llet i els ous eren el paradigma de la bona alimentació i als països nòrdics la gent era neta, lliure, desvetllada i feliç a causa del seu consum de làctics. Avui també la llet es qüestionada, segons com.
De l'ou diari es va passar a l'ou setmanal i fins i tot a un invent com ara la truita feta amb la clara, menystenint el rovell a causa del colesterol, ja no sé si bo o dolent que contenia. A les pel·lícules i novel·les angleses, tot i ser aquell un país desenvolupat i enlairat, molta gent esmorzava ous passats per aigua o durs, beicon, melmelada i moltes coses més. És clar, deien, que allà es menjava menys a l'hora de dinar. El Poirot, per exemple, menja sempre el seu ou al punt. Els ous passats per aigua no son fàcils de fer i han anat a menys, el temps ideal d'ebullició, durant la meva infantesa, era el que dura el temps de resar un credo, per cert.
A més d'aquests penjaments els ous tenien perills, la salmonel·la el més evident, perills que no vull defugir però que han contribuït a què molta gent rebutgi coses com ara la maionesa casolana. A les escoles ja es fan les menges escolars amb ous sintètics. En els darrers anys a l'escola als mestres, alguna cuinera pietosa, ens feia ous ferrats, d'amagat, el mateix que, també d'amagat, en alguna ocasió ens posava un gotet de vi. I ja no entro en el tema del fumar, si algú volia fer una cigarreta, a partir de què el tabac va passar de ser un ús social a ser verí i pecat, s'havia d'allunyar de l'escola i amagar-se en algun indret on no el poguessin enxampar. Avui no es pot tenir cap beguda alcohòlica en un recinte escolar. Una vegada un inspector va veure que tenien una ampolleta en un armari de la sala de professors i ens va renyar, de bon rotllo, això sí.
Ara els ous s'estan reivindicant i a l'article que menciono al principi ja ens expliquen, amb moltes referències cultes que pots menjar un ou cada dia, si no ets vegà ni tens al·lèrgia a aquesta menja senzilla i que, avui, és relativament barata. Per sort, i això em sembla molt bé, ens hem anat mentalitzant del tema de les gallines esclavitzades i molta gent ens avenim a pagar més pels ous si ens diuen, tot i que ves a saber, que venen de gallines en llibertat i felices. Això de la llibertat es pot comprovar però sobre la felicitat animal hi hauria molts aspectes a debatre.
El que ha passat amb els ous ha passat amb d'altres coses, com ara amb les sardines, que van ser pecat dietètic durant una llarga temporada. Crec que amb una mica de paciència podria trobar textos més o menys científics on s'afirmen coses estranyes o que, amb el temps, han donat una volta sencera. Per adonar-te d'aquesta mena de canvis cal que et facis vella, de jove t'ho creus gairebé tot i potser ha de ser així, tenir fe ajuda a viure, o així m'ho sembla. De gran ja no cal que tinguis fe, la vida passa, amb ous o sense, i tot acaba per ser relatiu i sotmès a l'atzarós futur. Me sé todos los cuentos... deia el poeta. I todos los alimentos, afegeixo, fent una rima totalment xarona.
L'exemple de l'ou pot semblar anecdòtic. Amb aspectes més importants de la vida, morals o ètics, també ens venen la moto i ens fan passa bou per bèstia grossa. Si pensàvem que amb el declivi -relatiu- de la moral catòlica ens podríem alliberar de culpes i pecats, res de res. Les religions, com l'energia, no desapareixen, es transformen i para de comptar. Si en llegir tot això algú pensa que el tema tan sols va d'ous, doncs no m'he explicat prou bé, que ja passa.
