El centenari del naixement Pere Calders no ha generat una participació blogaire tan nombrosa com en d'altres ocasions, potser perquè ningú concret no ho promocionava. Em sembla, aquesta modèstia, un senyal de normalitat però també del fet que el món blogaire és troba en un moment estable i humil, després de l'eufòria i de la davallada subsegüent.
El que sorprèn és el galdós paper dels mitjans de comunicació nostrats. Els no-nostrats ja fa temps que no acostumen a cantar ni gall ni gallina sobre els nostres grans personatges, amb alguna excepció puntual i remarcable. En general, ja sigui a causa d'una mort o d'una celebració de centenari de mort o naixement es limiten a treure la pols al que ja tenien fet per casa, com va ser, ahir -i en el 33- la revisitació d'un d'aquells espais que es deien El meu avi i d'una entrevista d'aquelles que feia Josep Maria Espinàs, d'honorable record. Em temo que aquests programes del convidat de cap de setmana també mereixeran, si se segueix la tònica, moltes revisitacions pòstumes en cas de mort o centenari.
Més val això que res. Feia certa tristor veure Jesús Moncada parlant de Calders, sabent el poc que ens acompanyaria la seva literària sobrietat humana. Si segueix aquesta tònica d'homenatges fets amb programes retrospectius es podrà homenatjar la majoria dels que hi participen a la vegada, car un gran nombre dels entrevistats haurà fet moixoni, ja, a la llarga.
Sobre el gran món editorial, es troba en hores baixes i tan sols atorga premis si en sap una mínima venda assegurada, a banda del fet que tot s'ho menja el planeta de les multimarques, que ara ens amenaça amb esdevenir planeta extraterrestre, per cert, cosa que em fa maliciar que potser les marques catalanes que ha abduït quedaran surant per l'espai sideral un dia d'aquests. I els centenaris passen amb quatre actes oficials i alguna reedició poc promocionada, què hi farem.
Em pregunto sovint si Calders seria avui com el recordem i valorem si no arriba a ser per l'empenta dagoll-dagonesca. Ni tan sols Dagoll-Dagom seria el mateix, em sembla. En el programa dels avis famosos catalans, que vaig tornar a contemplar ahir, amb molt de gust, Bozzo deia que Calders admetia que la sort existeix. Tant el grup de teatre com Calders van tenir sort amb aquell espectacle. Calders va tenir el seu moment i també el va tenir Rodoreda i tants altres, ser allà en el moment oportú, no en un moment d'excés productiu sinó de creativitat minoritària.
L'altra dia escoltava una entrevista per la ràdio, feta a Raimon i al final el cantant comentava que a aquest país li sobra creativitat i li falta poder, una frase que em va semblar molt brillant. Ja es deia que hi havia massa poetes per metre quadrat, quan jo era joveneta. Ara hi ha de tot i més. Jo, que sóc escriptora no mediàtica ho sé prou bé, tot això. Ah, però de tant surt algú que ha tingut grapa i sort i et dius: d'on ha sortit aquest/aquesta? Me'l promocionen a bastament i ven alguna cosa, tampoc gaire, de tota manera. Això no és Amèrica.
Hi ha qui és incondicional de les grans firmes, jo ja no sóc incondicional de ningú, ni de Calders, ni de Rodoreda, ni de tants altres, i cada vegada menys; hi ha coses d'ells que m'agraden molt, moltíssim, i coses més fluixetes. Aquella generació, però, en conjunt i amb totes les seves limitacions em mereix un gran respecte i una gran admiració. A més del fet que em desvetllen curiositat les seves vides de cine, amb trasbalsos, amors, viatges, retorns, i amb la seva fe incombustible en Catalunya, una fe que jo tampoc comparteixo de forma tan fervent. Per això em sobta que les celebracions que recorden els nostres difunts il·lustres passin de puntetes per la tele de casa i mereixin molt menys espai que el futbol, per exemple. El futbol del Barça, evidentment. Fins i tot menys espai en praimtaim que els programes sobre castells i castellers.
