Me casó mi padre de siete años con Ruy Gutiérrez de Henestrosa, hijo de Juan Ferrández de Henestrosa, camarero mayor del señor rey don Pedro y su Chanziller mayor del sello de la puridad, y mayordomo mayor de la reyna doña Blanca su muger, el qual casó con doña María de Haro, señora de Haro y los Cameros;1 y a mi marido quedáronle muchos vienes de su padre y muchos lugares, y alcanzaba treszientos de a cavallo suyos, a quarenta madejas de aljófar, tan grueso como garvanzos, a quinientos moros e moras y dos mill marcos de plata en bajilla; y las joyas y preseas de su casa no las pudieran escrevir en dos pliegos de papel; y esto le cupo del dicho su padre y madre porque otro fijo y heredero non tenían: a mí me dio mi padre veinte mill doblas en casamiento y residíamos en Carmona con las fijas del señor rey don Pedro, mi marido y yo e mis cuñados, maridos de mis hermanas, y un hermano mío que se llamaba don Lope López de Córdoba Carrillo (Memorias)
Cercant històries del passat per al meu blog d'història m'he ensopegat amb la vida d'una senyora que crec que paga la pena explicar aquí ja que encara són molt poc conegudes les seves tragèdies personals. Segurament en el seu temps i en el nostre moltes dones han passat penes tant o més gruixudes, però la singularitat de Leonor López de Córdoba rau en el fet que va ser autora d'una autobiografia, la primera d'una dona, en castellà, en la qual explica de forma molt gràfica les seves desgràcies i que ens fa entendre una mica la mentalitat d'una noble caiguda en desgràcia en època medieval. Una època en la qual començaven a brillar algunes llunyanes llumetes humanístiques, tot s'ha de dir.
Fa temps una persona coneguda, experta en història contemporània, em criticava de forma aspre i condemnatòria les idees de Sant Agustí, com si el bon senyor fos un pervers ideòleg de l'extrema dreta nostrada. El sistema universitari actual ha contribuït a aquesta mena de coses, cadascú sap molt de molt poc, no es té una idea global de la història i, encara menys, dels canvis en les mentalitats. Llegir-ho tot en clau marxista va ésser saludable durant un temps però ha possibilitat molts malentesos, que una gran part de la novel·la històrica actual no ha fet res més que engreixar.
Aquesta Leonor va néixer a Calatayud, en una bona família. Com era costum la van casar de molt petitona amb un senyor del seu braç. El seu pare va ser, malauradament, del bàndol dels vençuts, en el marc d'aquelles guerres medievals d'una època complexa de la qual, a escola, només en n'explicaven sucoses anècdotes d'aquelles per recordar tota la vida, com ara allò de ni quito ni pongo rey pero ayudo a mi señor.
De fet, el pare de Leonor defensava la legalitat, o sigui, el rei Pere I, dit el Cruel, (o el justicier, segons qui en parla) però com és sabut Enric de Trastàmara, gràcies a Du Guesclin i a d'altres ajudes internacionals va ser qui va guanyar el regne castellà. El pare de la noia va ser executat i ella, el seu marit i tota la seva família, empresonats a Sevilla, en unes condicions lamentables, carregats de cadenes per tot arreu i passant fam. A tot plegat s'hi van sumar pestes i malalties. Tots van morir, excepció feta de Leonor i el seu marit, que quan van entrar a la presó devien ser unes criatures, considerant que vuit anys després, quan els van alliberar, ella tenia divuit anys.
El marit va marxar cap a terres extremenyes, intentant recuperar una part del patrimoni i ella va haver de viure de la caritat d'alguns parents, cosa que era un gran deshonor per a la gent de sang blava. Leonor era molt devota de Déu i de la seva Mare, resava rastelleres de tres-centes avemaries.Aquella religiositat era pràcticament màgia i aquell Déu, un senyor feudal més que exigia vasallatge i submissió. El marit va tornar i van tenir fills, dels quals tan sols en van sobreviure un parell, noi i noia.
Leonor va recollir un nen jueu amb ocasió d'un dels molts atacs als calls que es donaven en aquella època de crisi. Va creure que allò era un senyal de Déu, el va fer batejar i en va tenir cura, fins al punt que quan el nen va emmalaltir, durant una altra epidèmia de pesta, va ordenar a un dels seus fills que el vetllés. El fill es va encomanar i va morir però el nen va sobreviure. Les memòries de Leonor ens expliquen totes aquestes desgràcies i algun fet que mostra que quan calia tenia el seu geni.
Leonor va demanar a la seva tia, que l'alimentava, que posés una porteta dissimulada entre les dues cases, la seva era un corral que li havien cedit, per tal de no patir el deshonor de mostrar a la gent la seva pobresa. La tieta ho va fer però, més endavant, per pressions de les filles i d'algunes criades, va tancar la porta i va sotmetre la dama a la vergonya. Ella, amb les seves mans, sembla que va escanyar una de les criades culpables d'aquell canvi cosa que no va tenir cap mena de transcendència jurídica.
No tot van ser penes a la vida de la dama. Va arribar a ser consellera de Caterina de Lancàster, una reina molt interessant, però aquesta etapa no ve explicada en les seves memòries tot i que pot ser que la documentació s'hagi perdut. Va ser la dona amb més poder polític de l'època, més enllà de la reina, cosa que li va comportar molts greuges i penjaments. Va acabar per caure en desgràcia de nou i la reina la va amenaçar de mort si no marxava lluny. Va morir a Còrdova, retirada, on té la seva tomba.
Llegir aquestes memòries, que no són excessivament llargues, al menys el que se n'ha conservat, mostren coses que la història oficial no explica, com ara la situació d'una dona i la seva vulnerabilitat, tot i sent noble o el sentiment de l'honor i de pertànyer a una mena de raça aristocràtica que havia de mantenir la dignitat fins i tot en els moments més difícils i passant fam. També explica moltes coses sobre la religiositat de l'època que ho amarava tot i que no era res més que un grau elevat de feudalisme, amb un Déu que era qui decidia les coses i el destí de la gent. De fet, és molt possible que el dictat dels seus records a un escribà fos entès per la dama com un acte de devoció i de mostra del poder diví, tot i que també són un document en el qual s'incideix en la pròpia noblesa i s'intenten justificar determinades actuacions personals en el marc d'aquesta mateixa religiositat de l'època.
Les memòries es consideren un document molt sincer però hi ha hagut certa polèmica sobre un punt relacionat amb això de la noblesa. Leonor explica l'execució del pare com la d'un noble, una decapitació. En canvi d'altres testimonis creuen que el pare va ser executat de mala manera, o sigui, arrossegant-lo amb cavalls i tallant-li mans i peus abans de cremar-lo, cosa que Leonor hauria canviat per tal de no admetre una mort tan deshonrosa, no tant pel possible patiment sofert sinó pel que comportava morir com un home qualsevol. Precisament el pobre pare de Leonor, quan anava cap a la mort, es va ensopegar amb el Du Guesclin que li va dir que ja l'havia avisat del seu error en la tria de bàndol, cosa a la qual el condemnat va replicar que més s'estimava morir amb honor, sense ser un traïdor, que no pas viure com ell. Du Guesclin va ser molt hàbil i va sobreviure a moltes coses, morint amb honors francesos, doncs així d'injusta és la vida.
Aquí podeu enllaçar a un vídeo del programa MUJERES EN LA HISTÒRIA que explica les peripècies d'aquesta dona tan singular i com les seves memòries són objecte de culte feminista i han gaudit d'una edició molt interessant en italià.
I aquí podeu llegir la seva autobiografia, en un document a cura de la Universitat de Sevilla. Les memòries s'havien donat per perdudes fins que se'n va trobar una còpia que avui es conserva a la Biblioteca Colombina de Sevilla.
A Córdova es donen uns premis que porten el seu nom i una novel·la que va guanyar el Premi Ateneu de Sevilla de novel·la històrica explica la seva vida. L'autora és Vicenta Márquez de la Plata. No l'he llegit, de moment, i no en puc dir res.
