Explica la llegenda i potser fins i tot sigui veritat que Carles Riba, en comentar-li Unamuno que no calia amoinar-se tant pel català ja que al llarg del temps parlaríem i escriuríem en anglès aquest li va dir que nosaltres, els catalans passaríem directament a l'anglès.
Ja comença a ser una mica així i mentre els normatius dogmàtics condemnen el sacatapus a les tenebres exteriors i et miren amb un gest de menyspreu elitista quan amolles castellanismes que has escoltat des del bressol, com ara recader o papanates, en el tema de l'anglès és ben fàcil fer passar bou per bèstia grossa.
Cada dia en surt una de nova, de parauleta. Ara està de moda això del llibre -o book- crossower, que es veu que és un llibre de llegir distret, intergeneracional, que agrada a tothom i es pot vendre a tothom. Quin món de mones. Després d'haver-nos compartimentat la producció literària en mil prestatgets segons l'any que vas néixer, ara tornarem a fer la unificació. Com en política, hi ha èpoques de separació i èpoques de unificació. El pitjor és que les separacions i unificacions, que no són bones i dolents, resulten oportunistes i malgirbades, en general.
Quan teníem pocs llibres els infants, en públic o d'amagat, ens ho llegíem tot i els pares llegidors també es distreien amb els nostre llibres suposadament juvenils. Els privilegiats de casa bona que tenien biblioteques a casa i una mica de curiositat s'ho llegien tot des de la primera adolescència. Jo, que no estava en aquest cas, em vaig arribar a empassar Óscar y Amanda, per exemple, que és un dels llibres més antics que tinc i crec que era de la meva besàvia la qual l'havia aconseguit a base de col·leccionables d'alguna revista enquadernats com cal. Fins i tot em llegia els missals, en època de sequera llibresca adolescent.
Quan la meva filla anava a escola, en els temps enyorats de l'EGB, llegia molts llibres de Maria Gripe, que a mi també m'agradaven molt, ara m'he adonat que ja practicàvem el crossover, doncs. Hi ha llibres per a tots els moments i circumstàncies i també llibres obligatoris, cosa que en els primers nivells em sembla horrible, una altra cosa és quan s'estudia el batxillerat més intel·lectual, és clar, tot i que jo retornaria a les antologies bones. Això dels llibres obligatoris va servir per a què molts escriptors amb relacions als grans centres d'ensenyament mitjà fessin l'agost imposant els seus o el dels seus amics, no sé si encara passa. Bé, això de l'agost és hiperbòlic, una ajudeta i encara per a arrodonir el sou educatiu mentre no et contractin per tertúlies i t'alliberis.
A escola els nois i noies es queixaven de les vuitanta pàgines d'aquests llibres escolars, molts dels quals amb una dosi de moralina o patriotisme o valors vigents, però s'empassaven, els més grans, fa anys, tot allò que sortia d'Stephen King, encara que arribessin a mil fulls i més, un autor crossover allà on n'hi hagi. Redescobrir la sopa d'all, o la sopa de lletres, és una constant que comproves científicament amb els anys, encara que la sopa s'hagi de dir ara garlic's soup with bread. En el fons, tot és negoci. Pel que fa a la literatura, n'hi ha per a tots els gustos, bona, dolenta, dolentíssima, normaleta, oportunista i de moda, el temps, que diuen que és un bon crític, cosa que ja no goso afirmar amb contundència, sembla que posa les coses a lloc. Les coses -i els llibres- que sobreviuen, és clar. I encara sacralitzem la lectura, així, en general!
