Font de la fotografia: Lleida inicia rebaixes
L'Illa Diagonal ha retirat una publicitat suposadament sexista a causa de les protestes que havia generat a les xarxes. La campanya mostrava com homes de diferents franges generacionals s'avorrien, mentre les dones compraven a les rebaixes. Fa anys ja havia existit una campanya semblant, la de l'aparcamarits, promoguda per Granvia 2.
La campanya, de fet, no era ni tan sols original, sinó inspirada en la realitat, en un compte d'Instagram que recull imatges d'homes avorrits, esperant que les dones acabin de comprar. De fet és aquesta una imatge que tothom pot veure sovint a molts grans magatzems. Les fotografies més innocents d'èpoques de rebaixes -o no- mostren com les dones som, malauradament, les grans compradores. No culpis el mirall, la ganyota la fas tu, diu aquell vell proverbi recollit per Gogol i tan aprofitat pels lletraferits.
Tan sols cal donar un volt per zones comercials d'on sigui per comprovar que les botigues de roba són molt mes nombroses pel que fa a l'oferta destinada a les dones que no pas les destinades als senyors. L'evidència pot ser que no ens agradi, és clar. També hi ha homes consumidors, molt, o potser és que els homes consumeixen d'altres coses, fins i tot més cares, però d'una altra manera, no tan visible mediàticament. Tecnologia, prostitució, cotxes, coses així, vaja.
Hi ha publicitats molt sexistes, com les de colònies o les de iaies balladores que poden fer el ximple gràcies a les compreses pels escapaments de pipí, que em produeixen més neguit que aquesta, ja retirada, car avui si les coses fan soroll a les xarxes provoquen reaccions immediats. No fos cas que amb això de la campanya sexista les dames deixessin de comprar, vaja. De fet per la campanya hi surava un cert humor, cosa d'agrair, i es prestava a ironies i acudits.
Avui mateix el Francesc Puigcarbó incideix en el tema de la publicitat a l'entorn de les apostes, tema que em sembla molt més seriós, la veritat. Hi ha personatges dels quals no m'estranya que anunciïn el que sigui però n'hi ha d'altres que tinc per gent seriosa i que cauen en el parany, la pela és la pela. Fa temps, molt, una bona actriu catalana anunciava potitos com a panacea de l'alimentació infantil, en entrevistes diverses admetia que no creia que allò fos cert però estava sense feina i, ves. Mentre no crec que cap actor o actriu amb seny fes propaganda televisiva d'un partit feixista i, a més, el fet provocaria que els condemnessin a les tenebres exteriors, fer anuncis ximplets i poc ètics no incideix en el tema de la popularitat.
La imatge de la dona, en el món de la moda i la publicitat, sol ser lamentable. I no tan sols en aquests camps, és freqüent que les presentadores, fins i tot de programes seriosos, vagin vestides com models de passarel·la, amb aquesta talons impossibles i escotades i a la fresca estiu i hivern. Per què els presentadors-homes no surten a dir el telediari amb samarreta sense mànigues, estil Marlon Brando jove? Sobre el tema dels talons va escriure fa temps a fons Mercè Piqueras, però no sembla pas que tot plegat faci fred ni calor ni generi grans protestes col·lectives. Fins i tot sembla que en determinats actes amb glamour exigeixen disfressar-se amb aquesta mena de calçat.
Recordo la retirada de publicitats diverses, fa anys d'una en la qual algú de la pagesia va considerar que es tractava malament el món rural i d'una altra en la qual se suposava que un jove tractava amb poc respecte un iaio. La publicitat dirigida als infants es va dir que s'eliminaria però res de res. Els motius pels quals unes coses escandalitzen més que no pas unes altres se m'escapen sovint. Mostren el gran nivell d'incoherència que ens amara.
En general, la publicitat vol vendre com sigui, es el seu gran objectiu, i s'adapta al que toqui, si cal ser feminista doncs, res, els homes posen rentadores i cuiden criatures i fan l'arròs. I la publicitat admet avui, tot i que de forma relativa, gais, mare solteres i el que toqui. Per sort es va aconseguir eliminar la propaganda a l'entorn de les begudes alcohòliques, ja fa anys. Però una anàlisi seriosa de tot el que ens amollen entre programa i programa de la tele o a través de les grans tanques publicitàries no s'aguantaria de cap manera.
Ara podem protestar i fer tuits a dojo. D'alguns en faran cas i d'altres no, és clar, depèn de qui els fa i dels seguidors que tingui. La Trinca, quan existia i conservava el sentit crític, refilava un tema molt divertit sobre els anuncis televisius. La publicitat ha canviat i evolucionat per tal que tot continués si fa no fa. El cas és vendre. I, ens agradi o no, les dones encara són un mercat potencial molt lligat a això de les rebaixes.
I la roba de consum, un producte que s'ha abaratit d'allò més gràcies a l'explotació que s'efectua, en general, a tantes dones cosidores de tot el món mundial. Ens preocupa? No gaire, ja sabem allò del coltan i, mira, gairebé ningú no deixa de comprar-se un mòbil a causa d'això.
La publicitat, per esperpèntica que resulti, és un mirall, estrafet o no, del món real. No tindria cap efecte si les persones no fóssim influenciables i retirar anuncis poc recomanables segons opinions diverses tampoc no tindrà cap efecte sobre el nostre tarannà ni el nostre consumisme més o menys compulsiu. Un refrany que em repetien de petita era no compris res inútil amb l'excusa de què és barat. Però el consum també té una funció terapèutica, distreu i evita que ens amarguem la vida més del compte. Motius n'hi ha de sobres.
