Fa molts anys, quan un grup que es deia La Trinca va servir de testimoni humorístic i musical de molts fets d'aleshores, i vam poder escoltar i cantar un divertit tema que es deia Que bonics son els anuncis. Les cançons de La Trinca, amb músiques conegudes i lletres intel·ligents i ben rimades, van servir per amenitzar trobades informals i van amollar material per a representacions endegades a focs de camp i teatres de centres de barri. Diria que en això de servir per a imitacions festives, però, la cançó estrella del grup ha estat aquella de No ve d'un pam.
Els anuncis s'han anat sofisticant, amb el pas del temps. No sé si la publicitat funciona, suposo que sí, ja que ens n'ofereixen a carretades, tant per la televisió com per la ràdio. Hi ha canals públics en castellà que no fan anuncis convencionals però sí que es fan anuncis d'ells mateixos, un fet habitual i recurrent a tota mena de canals, per cert.
La publicitat es capaç de xuclar el que sigui. Avui ens pot mostrar homes que fan feines de casa i tenen cura dels infants, gent de diferents origens geogràfics, parelles homosexuals i animals suposadament feliços i ben cuidats. Tot plegat es barreja amb coses ben diferents, com ara aquestes dames sofisticades o cavallers rics i seductors, habituals als anuncis de colònies i perfums o als de cotxes de tot tipus. La publicitat dirigida als infants continua en actiu, i, a sobre, trobem tota mena d'ofertes de ximpleries a un doll de canals de youtube dirigits a la mainada. I si l'anunci no va dirigit ben bé a la mainada, sinó al nucli familiar, també hi surten criatures, és clar, com en aquests d'embotits nostrats, consumits en una bonica casa de pagès amb jardí inclòs.
L'altre dia, a la celebració de l'Onze de Setembre del meu barri, una bona amiga que cada any fa unes quantes lectures en clau patriòtica, va recuperar el conegut poema d'Apel·les Mestres La meva llengua. El poema, relativament senzill, però entranyable, acaba amb la coneguda frase: L'estimo perquè sí, perquè és la meva. Evidentment, estimar una cosa perquè és la nostra pot ser discutible, però és ben humà. Ara un anunci de telefonia ha abduït el poema, ha posat les boniques paraules en la veu d'un gran actor i en algun cas afegeix que, a més a més de ser la teva té un preu d'allò més competitiu. TV3 va jugar amb això de La Nostra durant un temps, sense versos, però.
Un altre bonic anunci és aquest en el qual unes vaques felices, amb un espai relativament raonable per conviure, escolten unes notes del Nocturn de Chopin, tocades al piano per un ramader sensible i culte. La peça és molt coneguda però no estaria de més que en algun lloc n'indiquessin el nom i l'autor. Els anuncis utilitzen de tant en tant músiques diverses però això d'indicar la procedència i l'autoria no es fa sempre. Els descendents de Mestres i de Chopin, si n'hi ha, no sé si tenen dret a cobrar alguna cosa, la veritat, o paraules i música ja han prescrit.
Els músics i cantants vius i en actiu sembla que sí que tenen drets i fins i tot molts i moltes estan contentíssims quan es fan servir músiques seves, car això vol dir promoció. Un altre tema és la relació de tot plegat amb el producte final, és clar. La publicitat, com el futbol, son activitats blindades, quan aquell atemptat de Madrid es va aturar tota la programació televisiva llevat de la publicitat i el futbol. La pela és la pela i resulta habitual quedar bé amb poc gasto. Els anuncis som diversos, com ho som la gent, i els publicistes fan mans i mànigues per tal de que el tema funcioni. Fa molts anys, quan jo era petita, sortien unes mestresses de casa grassonetes i xarones que asseguraven haver dit a la veïna el bé que funcionava la nova rentadora. Les begudes alcohòliques, en general i amb poques excepcions, han anat desapareixent de la publicitat televisiva però algunes coses tornen per Nadal, els torrons ensucrats -o no- i els caves, abans xampanys.
Les memòries de Pomés expliquen anècdotes molt substancioses sobre aquell clàssic nadalenc que van ser les bombolletes d'una marca de cava i l'aterratge, en cada ocasió, d'un personatge ben conegut, actors i actrius del cinema la majoria, però també cantants de prestigi. Llegir com se'ls untava i tractava fa posar els pèls de punta però allò de les bombolles feia Nadal, com aquells aparadors emblemàtics d'uns grans magatzems. Suposo que som en temps de vaques relativament magres, encara que escoltin música de piano abans d'anar a dormir, i aquelles disbauxes publicitàries semblen haver-se relativitzat. El que no es veu, no es ven, assegurava una antiga peixatera del meu barri. I una forma de fer les coses visibles és inventar anuncis que es puguin passar per la tele convencional o pels canals de pagament actuals. O noves formes de piconar-nos, productes que surten en una sèrie, programes suposadament informatius, coses així.
Un dels temes publicitaris que em causa més repelús és el de fer referències a la salut, pomades que fan que una iaia se'n vagi de gresca als cinc minuts, pastilletes per dormir, menges que controlen el colesterol i d'altres galindaines. Ni tan sols actors i actrius que semblen seriosos i gairebé d'esquerres diuen que no a una proposta publicitària interessant. Interessant per a ells, la feina no està com per fer massa escarafalls. En privat, si en coneixes algun, admet que sap que enreda la gent. Però, què hi fa, tothom ens enreda i, en ocasions, fins i tot ens agrada que ens enredin.
Tinc devoció per la pel·lícula El show de Truman, sota la direcció de Peter Weir, i al senyor Carrey li perdono coses molt menys interessants i les seves exageracions gestuals, gràcies a haver protagonitzat aquella història, al costat d'un repartiment de categoria. Recordo que Laura Linney fa gairebé por quan aprofita qualsevol moment per tal de mostrar a càmera productes diversos, promocionats pel show abusiu, la víctima del qual, com sol passar, és el darrer en assabentar-se de com van les coses.
Cal dir que la publicitat ha existit des que es va iniciar la possibilitat de consumir i de comprar. Les revistes antigues son plenes d'anuncis que asseguren miracles diversos, respecte a la salut, la bellesa, el que sigui. A mi m'agraden els anuncis de ràdio, antics i moderns, que fan servir boniques cançonetes, encara en sento algun, relatiu a diferents productes de neteja. Els anuncis nadalencs, a desgrat de la lògica, encara em toquen la fibra sensible, el mateix que els novel·lons sentimentals. Quan els meus fills eren petits fins i tot va sortir un àlbum de cromos sobre anuncis, el vam començar a fer, perquè ens semblava que en el futur podia ser interessant aquella documentació, però, amb bon senderi, el van enretirar de la circulació a causa de les protestes dels pedagogs ortodoxos, així que tot just hi vam poder enganxar uns quants cromos.
Moltes falques publicitàries han assolit vida pròpia, s'ha convertit en dites, en frases fetes, la prova del cotó, coses així. El poder del llenguatge popular és immens, vaja. De vegades amollo alguna frase d'aquestes i la gent més jove ja no sap de què va i no els fa gràcia o creu que prové d'alguna altra font, més ancestral i folklòrica. Un dels pecats capitals que la publicitat ha fomentat sovint ha estat l'enveja, des de molts punts de vista i relacionada amb un munt de coses i persones. Fins i tot el tema eròtic va lligat sovint a l'enveja, a poder presumir d'una xicota de bandera a dins d'un cotxe enllustrat, per exemple. La tendència sobre el que avui és políticament correcte o no ha fet forat en la publicitat i, aleshores, es cau en paranys d'una ximpleria absolutament còmica, en molts casos.
Més enllà dels anuncis típics i tòpics em diverteix això de la teletienda, aquests anuncis llargs i elaborats, on et demostren el bé que funcionen els pela-pipes o com en son, de pràctiques, unes fundes de sofà a prova de gats, gossos i criatures entremaliades. Com cantava La Trinca del passat, i considerant la poca volada de tants espais televisius: quina llàstima que els treguin per posar programes...
