QUATRE LLUNES, I UN INSTANT

L’emblemàtic espai del Teatre Eòlia acull durant molt pocs dies aquest espectacle de petit format, destinat a homenatjar aquelles cançons de fa cinquanta anys, que vam poder escoltar, inserides en intel·ligents espectacles de cabaret català, a la mítica Cova del Drac del carrer Tuset de Barcelona, a finals de la dècada dels anys 60 i meitat dels 70 del segle passat. I moltes de les quals es van editar en discos de vinil, per cert. L’època coincideix, més o menys, amb la que ens evoca l’exposició temporal Liberxina, al MNAC. I és que el temps fa que moltes iniciatives es redescobreixin, assoleixin una certa categoria mítica i rebin el reconeixement que mereixen. 

La companyia Ca, Barret es va inspirar en el cabaret alemany però, com es constata a l’audiovisual que acompanya l’espectable, també va pouar en el cabaret italià, més proper al nostre tarannà mediterrani. Aquella petita companyia la dirigia Josep Anton Codina i va comptar amb textos brillants, escrits per gent com Maria Aurèlia Capmany, de la qual enguany celebrem el centenari del naixement, Vidal Alcover o Palau i Fabre i molts altres, potser no tan coneguts però igualment brillants. 

Molts bons escriptors d’aleshores van acceptar amb entusiasme col·laborar en aquella mena d’iniciatives, a través del que es cuinava a llocs com la Cova del Drac però també al teatre convencional dirigit a un públic popular i fet amb un sentit crític i un humor brillant, amarat de saludable ironia. Aquestes col·laboracions ja comptaven amb una llarga tradició, Guimerà havia escrit llibrets per a sarsueles i alguns cuplets, Sagarra, lletres per a les cançons de les revistes del Paral·lel, per posar dos exemples notables, tot i que se’n podrien trobar molts més. 

El grup va arribar a estrenar en aquell període, relativament curt, nou espectacles. Alguns dels seus membres van anar variant però l’esperit es va mantenir. Era aquell un teatre de proximitat, de petit format, fet una mica, com ens cal fer les coses tot sovint, amb una sabata, una espardenya i molta imaginació, però que va aconseguir resultats sorprenents, emblemàtics, i que potser no hem sabut valorar com calia. Els integrants del grup original van ser l’extraordinària i polièdrica Carme Sansa, l’enyorat Pep Torrents, Enric Casamitjana i Elisenda Ribas. 

L’espectacle del Teatre Eòlia, que es podrà veure durant molt poc temps, si no és que alguna altra sala en recull el repte, aplega tres projectes diferents, en tres formats, el teatral, l’audiovisual i el discogràfic. El tercer, el discogràfic, s’endegarà quan els altres dos s’hagin consolidat. La intenció és rescabalar de l’oblit un material excel·lent, que no ha perdut pes específic, que s’adapta del tot al present i donar-li difusió, cosa, avui, força complicada. 

El responsable de la dramatúrgia i la direcció escènica, Pere Sagristà-Ollé (Reus, 1960) és un reconegut director de teatre, amb un llarg currículum amarat d’iniciatives d’aquest tipus, que també es dedica a l’ensenyament, a la recerca teatral i a l a recuperació i posada en valor d’autors, com ara Rossend Llurba o Càndida Pérez. I a reivindicar la memòria d’espectacles populars en català, situats en un passat molt més divers i apassionant del que ens pot semblar. 

Avui existeixen, afortunadament, moltes iniciatives teatrals, petites sales, imaginació i molta gent, d’edats diferents, que s’embranca en projectes interessants. Però potser ens manca un cert respecte per la tradició, en massa ocasions les novetats menystenen el que es va fer abans i, el que és pitjor, les persones joves tenen poques ocasions de conèixer un bagatge teatral, musical i literari que els podria servir d’inspiració en moltes ocasions. 

A banda de les excel·lents lletres, els autors de la música van ser Josep Maria Martí, Josep Cercós i Joan Albert Amargós. Els joves intèrprets d’avui, excel·lents, son Isaac Alarcon, Maria Colom, Laura Fernàndez i Pol Rosell, acompanyats al piano per Núria Leiva, responsable de la direcció musical. Els enregistraments en vídeo, en els quals podem veure persones que van col·laborar en el projecte original, com ara la inoblidable Elisenda Ribes, són necessàriament breus, cosa que ens fa desitjar tot un documental més aprofundit on disposem de més estona per escoltar-los.

Algunes d’aquelles cançons van formar part dels espectacles de La Trinca, cosa que fa que en ocasions se'ls atribueix, de forma errònia, l'autoria. D’altres bons escriptors, com ara Joan Oliver, van escriure així mateix per a aquells projectes teatrals d’aleshores. De forma inevitable, la gent més gran sentirà un punt de nostàlgia imprescindible, i la gent de les darreres generacions descobrirà músiques i lletres o evocarà els ressons d’algun disc escoltat a casa, quan eren petits. Un problema de les moltes produccions teatrals d’aquest tipus que es fan avui, de petit format i en sales acollidores i relativament petites, és la difusió. I un altre problema és la poca durada de moltes d’aquestes iniciatives, un fet que propicia que el boca-orella no pugui funcionar com caldria, malgrat internet i les xarxes socials. 

Un espectacle totalment recomanable, doncs, i el qual, a més a més del seu valor històric és plenament vigent i capaç de distreure i encisar el públic del segle XXI, de totes les edats.

Per cert, un personatge relacionat amb el món del teatre i de la música que caldria recordar i reivindicar crec que és Emili Vendrell, pare, i les seves popularíssimes cançons catalanes, amb lletres de gent de pes. De joveneta tenia la percepció de què, a casa nostra, durant anys,  havia estat més popular que Carlos Gardel. I és que avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós i, ves m'ha vingut al cap la seva emblemàtica versió de la cançó. Lletra de Sagarra, música de Toldrà, poca broma.

Per altra banda, quan jo era petita, la gent cantava a tot arreu, mentre feinejava o s'estrijolava o collia raïm, i anaves assolint un repertori variat i transversal: cobla, cançó catalana tradicional, cançó picardiosa, sarsuela, cuplet, tango, òpera... Avui ens cal recórrer a suports diversos, vaja.

VIATGE PROPER AL SEGLE D'OR ESPANYOL

CaixaFòrum Barcelona ens ofereix, fins al 3 de març de 2019, una altra exposició emblemàtica. Com en el cas de la de Toulouse-Lautrec la mostra va molt més enllà del nom del pintor i ens situa en l’Espanya del Segle d’Or, la de l’Imperi i dels Àustries, una nació que potser avui pot resultar una mica incòmoda als dogmàtics de les lectures pretèrites. 

Velázquez és, de forma indiscutible, un dels grans artistes universals. A casa nostra, tant ell com d’altres artistes de l’època, s’han vist perjudicats per l’oportunisme amb el qual el franquisme va incidir en la història d’Espanya i en la seva manipulació i per l’excés de males reproduccions dels quadres de temàtica religiosa que vam patir durant anys. Però també, gràcies a les estampes religioses i a la seva difusió popular, els qui ja som grans vam entrar en contacte amb molts quadres emblemàtics i amb les circumstàncies que els van envoltar.

Velázquez, pintor de la cort espanyola, té menys obra religiosa que no pas altres pintors, precisament per aquest càrrec privilegiat i merescut. Molts dels seus quadres, sobretot alguns retrats reials, són ja una mena d'icones familiars, les il·lustracions habituals dels antics manuals escolars d'Història d'Espanya. A escola, recordo que ens desvetllava una certa tendresa contemplar la imatge de Baltasar Carles, una de tantes esperances malmeses, ja que ens explicaven que era un noi intel·ligent i espavilat, en el qual hi havia concentrades moltes esperances i que va morir jovenet. 

Avui les imatges creades pels pintors famosos ens resulten properes, trobem bones reproduccions a la xarxa i informació de tota mena sobre elles. Però veure aquells quadres famosos en directe, per primera vegada, quan era tot just una adolescent, en aquell auster Prado d'aleshores, em va produir una d'aquelles emocions recordades amb devoció. En general, els museus antics eren tota una altra cosa, silenciosos, amb poca gent, fins i tot els més emblemàtics i abans que les masses turístiques ho envaïssin tot i els espais dedicats al tema esdevinguessin asèptics, ordenats, controlats i una mica freds.

Velázquez (Sevilla, 1599 – Madrid, 1660), en molts aspectes, va ser un precursor de la modernitat, admirat per gent tant distant del seu context com ara els impressionistes. Va tractar temes diversos de forma lliure i personal, considerant l’època, i va ser molt conscient del valor de l’artista i de la seva obra. El Prado acull un terç dels seus quadres, aproximadament, i a Barcelona n’hem pogut veure fins ara pocs, i de forma esporàdica. De fet El Prado tan sols deixa que s’escapin de forma temporal, cap a d’altres exposicions, set quadres del pintor en cada ocasió, i aquest és el nombre que podem admirar a CaixaFòrum. Però, qui més qui menys, ha viatjat a Madrid en algun moment de la seva vida i ha pogut gaudir, en directe, de l'obra del pintor. 

L’acompanyen, a CaixaFòrum, d’altres pintors rellevants, de l’època. Murillo, un altre dels grans, avui reivindicat després d’haver estat considerat injustament com a carrincló, tindrà una important mostra a Sevilla, la seva ciutat, amb motiu del quart centenari del seu naixement. A l’exposició sobre Velázquez podem admirar un dels seus quadres més bonics i rellevants, un dels meus preferits des que era petita, aquesta Sagrada Família de l’ocellet, tan encisadora. Murillo no va voler sortir de Sevilla, al contrari de Velázquez, possiblement més ambiciós pel que fa a la seva professió. Vaig poder veure aquest quadre, en directe, fa uns anys, a Sevilla, per cert. 

A la mostra, a més a més dels set quadres del pintor, podem contemplar-ne cinquanta-dos més, de l’època, amb autories tan rellevants, a més de Murillo, com Tiziano, Rubens, El Greco o Ribera. Javier Portús, el comissari de l’exposició, un dels grans experts en l’obra del pintor, ha manifestat que la seva intenció era que es poguessin repassar les diferents facetes de l’artista, a més d’establir comparacions amb d’altres pintors, espanyols o estrangers. Les cases reials eren grans empreses de l'època, comptaven amb un gran nombre de treballadors, amb empreses subcontractades i, a més a més, exercien mecenatges diversos. Hem de valorar el fet de què, a causa d'això, el fons hispànic prové més aviat de la compra convencional que no pas del espoli desfermat gràcies a les guerres i els saqueigs.

L’exposició ha estat organitzada per l’Obra Social de La Caixa i el Prado, i coincideix, a més, amb el segon centenari del Museu madrileny. Les set obres de Velázquez que podem veure a Barcelona són Felipe IV, Juan Martínez Montañéz, Esopo, la Adoración de los Reyes Magos, Bufón con libros, El príncipe Baltasar Carlos a Caballo i Marte. La mostra es divideix en set àmbits, en cadascun dels quals hi ha un quadre del pintor i d’altres que s’hi relacionen per la temàtica. Aquests àmbits són els de l’Art, el Saber, la Natura Morta i la Vida Quotidiana, la Mitologia, la Cort, el Paisatge i la Religió. No són compartiments que no tinguin relació, ja que els éssers mitològics o els escenaris religiosos poden reflectir també elements del paisatge o aspectes de la vida quotidiana de l’època. Com ara aquest impressionant i trist Mart, un dels quadres menys coneguts del pintor.

De fet, un dels exercicis que ens proposava a l'Escola de la Dona una de les professores, era accedir a fragments d'alguns quadres de Velázquez i d'algun altre pintor del seu temps. Aquells fragments podien passar, ben bé, per quadres impressionistes. Per això no és estrany que el pintor fos tan valorat pels pintors d'aquest grup. Avui també s'han revaloritzat pintors com Ribera o Zurbarán, molt més que uns secundaris de luxe dedicats a pintar sants i frares.

L’exposició, imprescindible, mereix una visita llarga i aprofundida, repetició, i evitar, si pot ser, els moments i dies en els quals el nombre de visitants, centres educatius inclosos, pot resultar una mica aclaparador, cosa que no resulta fàcil. Avui la nostra mirada sobre el pintor i el Segle d’Or mereix lectures modernes, lliures de tòpics i prejudicis, per tal de comprendre més a fons aquell context i els seus personatges i mites.

LA CULPA I LA PARAULA

Un jove oficial de policia ha estat suspès de forma temporal del servei i s’ha vist obligat a treballar, en espera del judici per uns fets que tan sols esbrinarem al final de la història, al servei d’emergències.  Rebrà, entre d'altres, la trucada d’una dona espantada, a la qual semblen haver segrestat. Trasbalsat, l’home intentarà ajudar la suposada víctima. A partir d’aquí, amb un sobri i únic decorat i, bàsicament, amb un sol protagonista i els seus telèfons, es desenvolupa The Guilty, una història complexa, que no és el que sembla, i que no voldria etiquetar fàcilment com a thriller,  ja  que va molt més enllà i hi convergeixen temes diversos.

És aquest el primer llargmetratge d’un jove director, Gustav Möller, que fins ara sembla que tan sols havia rodat un curt. El seu extraordinari protagonista, Jakob Cedergren, tampoc no és conegut a casa nostra, però sí en el seu país, on ha treballat al cinema i a la televisió. La cinematografia danesa, com la majoria de la que es fa a Europa, ens arriba poc i malament, però darrerament hem pogut gaudir d’algunes sèries excel·lents d’aquell país.  Expliquen que el director es va inspirar en un podcast de ficció basat en un fet  real.

Sigui com sigui la pel·lícula ha estat molt ben rebuda a tot arreu, començant pel seu propi país d’origen. El tema dels serveis d’emergència telefònics està, encara, poc explotat en el nostre cinema. Molta gent jove hi ha treballat o hi treballa i possiblement s’identificaran amb el que comporta conèixer problemàtiques que en ocasions no es poden resoldre bé del tot o de les quals no en sabrem mai el desenllaç. I també, com en aquest cas, els qui en formen part evocaran el gran nombre de trucades absurdes, tan inútils com aquestes anades a les urgències mèdiques per coses banals.

La pel·lícula es va endegar en menys de dues setmanes de rodatge, un parell de càmeres i uns despatxos policials. I un gran actor, és clar, que ha de recórrer gairebé sempre a primers plans i, per tant, ha de forçar la seva expressivitat i fer que es percebin els seus sentiments d’angoixa. No és del tot original pel que fa a la seva unitat de temps i lloc o a l’ambient claustrofòbic, la immobilitat que impossibilita, a algú acostumat a bregar al carrer, fer res de forma directa. Els actors invisibles, que acompanyen amb les seves veus angoixades el rerefons de la narració, també s’han de tenir molt en compte, resulten extraordinaris, malgrat, fins i tot, que no coneguem la llengua original.

Estem davant d’una ficció molt ben resolta i mesurada, amb la intenció de mantenir la nostra atenció amb uns elements minimalistes. Això fa que acceptem algunes trampes inevitables, no sabrem fins al final els problemes del policia i el guió dona un gir inesperat en un moment concret que evidenciarà que quan es volen fer bé les coses sovint es pot caure en el parany de complicar-les i que l'infern és empedrat de bones intencions. 

Tot i amb això, un final relativament obert ens deixarà amb una inquietud lleument esperançada. Que a Dinamarca els serveis socials semblin tan inoperants o curts de mires com a casa nostra, considerant la realitat familiar dels personatges que pateixen la situació plantejada, costa de creure. Però, qui sap, potser tenim aquelles societats nòrdiques massa idealitzades.

Tot plegat no treu mèrit al conjunt. És aquesta una molt bona pel·lícula, cosa que en tractar-se de la primera pot representar, fins i tot, un llast per a un director tan jove i arriscat. Evidencia el fet de què per endegar coses interessants i ben explicades fa falta poca cosa, quan hi ha grapa al darrere. Ha guanyat ja premis i reconeixements diversos i podria ser que arribés als mítics óscars i tot. De moment aguanta més temps a la cartellera que d'altres, tot un mèrit.

LIBERXINA I ELS LLIBERTINATGES ESTÈTICS

L’actual exposició temporal del Museu Nacional pren el nom d’una pel·lícula censurada de Carles Duran (1935-1988) en la qual un grup de joves anarquistes intenten escampar, a través de les canonades del gas, una droga alliberadora que ha d’aconseguir la revolució. L’exposició ens introdueix en uns anys molt concrets, en els quals l’alegria de viure, lligada a la millora econòmica i al gran nombre de jovent actiu nascut després de la Guerra Civil, constituïen tot un potencial absolutament interessant. 

Si bé pot semblar que aquelles experiències de l’època anaven lligades a un determinat sector de la classe benestant, la vida quotidiana es va impregnar, a diferents nivells, d’aquell esperit renovador i reivindicatiu, que ens connectava amb experiències que sorgien en d’altres països europeus gràcies a iniciatives i publicacions com ara Oriflama, les quals arribaven a molta gent i tenien un efecte transversal.

Les revoltes socials i culturals que van tenir com a eix els moviments juvenils de protesta a les Universitats dels Estats Units, Praga, Londres o el mitificat Maig del 68 parisenc van trobar ressò, sobretot, en el context urbà i es van reflectir en molts àmbits. La mostra aplega un gran nombre de les moltes propostes que van sorgir a Catalunya i que van fer coincidir en molts pocs anys coses com ara el pop, la nova figuració, els inicis de l’art conceptual o la influència d’allò que es va dir psicodèlia. 

Existia una gran exigència de renovació en estètica i costums, una població diversa i amb ganes de trencar amb un passat ranci i amb uns límits convencionals lligats a les cotilles polítiques i morals del moment i personatges rellevants que potenciaven una nova visió de l’art, com Alexandre Cirici. Tot plegat es va reflectir en la publicitat, la música, la literatura, el disseny, el còmic o el cinema experimental. Però també en els objectes més senzills del consum habitual.

L’exposició recupera artistes oblidats, entre els quals algunes dones imprescindibles, tot i que encara minoritàries, però que ens enfronten ja amb un feminisme emergent i combatiu, com en el cas de Mari Chordà, per exemple. A l’exposició hi trobem més d’un centenar d’obres, molt diverses, i ens evoca tot un món en el qual la gent més gran s’hi reconeixerà amb facilitat, mentre que per als joves del present pot representar tota una descoberta. És aquella l’època dels treballs innovadors de Satuè, de Sió, Amèrica Sánchez, Jordi Fornas, Artigau, Llimós, Narotzki, l’Equip Crònica i tants altres. La crítica al franquisme era limitada, calia recórrer, com en la Nova Cançó, a les el·lipsis i els suggeriments mentre que la condemna de l’imperialisme americà era paradoxalment, tolerat.

Beatniks i Hippies, -o alguna cosa semblant-, començaven a desvetllar una certa inquietud en la societat benpensant. Sorgia la primera experiència de vídeo-art de l’estat espanyol, Primera mort, (Jové, Galí, Gubern, Llena, 1969), una peça fonamental, restaurada fa poc. A l’exposició podem trobar d’altres filmacions emblemàtiques, que avui, en ocasions, ens poden semblar ingènues però que s’han de situar en aquell context de modernització global pel que fa al concepte i objectiu de l’art, dels artistes i de l’experimentació.

Tot semblava traspuar innovació i ganes de ruptura, les drogues eren un element valorat a causa de la seva possibilitat al·lucinògena, d’evasió i alliberament. L’art esdevenia una nova manera de veure el món, les discoteques i fins i tot les fàbriques intentaven reflectir unes tendències imaginatives, sensuals i el sexe ja no era un tabú intocable. Les cobertes dels llibres o dels discos, i un gran nombre de noves publicacions, esdevenien un factor de transmissió del nou disseny. Tot havia de ser participatiu, fins i tot era possible que la pròpia vida jove esdevingués comunitària.

Aquelles ambicions i propostes, en alguns casos, van quedar en declaracions d’intencions i en perfomances sense conseqüències però és evident que tot canviava de pressa, malgrat que no existís una canalització política que permetés incidir en la realitat. Impressiona repassar la nòmina d’artistes presents a la mostra. El MNAC continua oferint noves mirades i noves línies d’estudi i divulgació del fenomen artístic, posant en valor aspectes que fins ara no havien trobat un reflex sòlid en el panorama expositiu, malgrat iniciatives puntuals sobre algun creador o sobre un tema concret. És aquesta una exposició que segurament marcarà una fita, potser no tant per l’obra que hi podem trobar sinó per la lectura global d’una època, relativament breu, en la qual van convergir moltes coses diferents.

Si durant la visita es pot gaudir dels comentaris de les persones que n’han tingut cura, molt millor. I és que en aquestes exposicions un dels elements més rellevants és la tasca de recerca prèvia, els objectius dels quals es parteix i la intenció dels responsables. Immergir-se en aquesta exposició és viure, de fet, una experiència, encara més si algú amb grapa ens acosta a aquell món complex de forma apassionada i, fins i tot, irreverent. Hi ha temps de sobres per gaudir de la mostra, si pot ser, més d’una vegada.

________

Liberxina, Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971 / MNAC (Parc Montjuïc, s/n) / Fins el 22 d’abril de 2019 / www.mnac.es

Article publicat a Llegir en cas d'incendi

D'UN TEMPS, D'UN CINEMA, D'UNS ACTORS

Ahir al vespre BTV passava, sense talls de publicitat ximpleta,  com sempre, Dos en la carretera, una pel·lícula amb aquell encant que els anys no fan res més que incrementar. Fa anys, en un entranyable col·leccionable sobre actors i actrius que oferia el diari La Vanguardia, l'enyorat Terenci Moix comentava, respecte a la parella que feien Robert Taylor i Greta Garbo a La dama de las camelias: 'Nunca hubo pareja más hermosa'. Quan torno a veure la pel·lícula de Donen em venen ganes de parafrasejar Moix canviant hermosa per atractiva. Dos en la carretera és per a mi  una mena d'equivalència al que va ser per la meva mare Tu y yo, la primera, la del Boyer i la Dunne, una pel·lícula que mai no es cansava de tornar a mirar.

La pel·lícula és, pel meu gust  subjectiu, de les tres o quatre millors de Donen, però en aquesta percepció hi té un gran pes la memòria sentimental. Recordo quan la vam anar a veure, amb una amiga, en un d'aquells grans cinemes d'estrena d'abans, en els quals anaves a agafar l'entrada a la taquilla, uns dies abans, de forma personal. I recordo els comentaris sobre la peli, amb les companyes de la Harry Walker, perforistes de fitxes de cartolina en aquells departaments de comptabilitat d'aleshores, amb uns primers  i feixucs ordinadors, que semblaven moderníssims i avui són arqueologia industrial.

Un dels debats més encesos va ser entorn de la diferent valoració que es feia sobre les infidelitats, si aquestes eren obra del noi o de la noia. El personatge de Finney va lligant amb senyores, sense manies, de forma puntual, però quan ho fa la dona se sent humiliat. Tot i amb això, la cosa acaba bé, els temps estaven canviat, fins i tot a Espanya. La pel·lícula, uns anys abans, no hauria arribat tan aviat als cinemes o l'haurien retallat sense manies i doblat ves a saber com. Això de què una parelleta, ni que fos anglosaxona, fes Pasqua abans de Rams encara era molt mal vist. Però era l'any 1967 i pensàvem que Franco era a punt de fer moixoni, cosa que no va ser ben bé així. A les il·lusions dels seixanta, una mica com passa a la pel·lícula, van succeir les decepcions de després, fins que tot es va estabilitzar, més o menys. 

Tot i que la pel·lícula no ha envellit, o ho ha fet de forma digna i mítica, avui sobta veure com el personatge de Hepburn, per exemple, no qüestiona mai el seu paper de dona florero. No treballa, no té ofici ni benefici més enllà del marit, i no sembla que tingui intenció d'endegar cap carrera professional pel seu compte. És clar que la pel·lícula transcorre durant dotze anys i no sabem què va poder passar després. De fet, el personatge de Hepburn té sort amb allò de la varicel·la car Mark, com és sabut, d'entrada tira cap a una guapíssima i jove Bisset, no tan secallona. Tot és atzar.

Hepburn va ser una dona extraordinària en molts aspectes, que va morir de forma prematura. Expliquen, i em resulta molt versemblant, que quan a una dona heterosexual, més o menys, li pregunten amb quina dama s'hauria enrotllat en algun moment de la vida, la majoria menciona Hepburn. I no crec que sigui tant per la qüestió  sexual sinó per aquesta estranya màgia que es desppen de l'actriu en tots els seus papers, a més del seu tarannà, explicat en diferents biografies, i de la seva dedicació, de gran, a causes solidàries. L'atracció que provoca Hepburn és una atracció integral. La màgia, la bondat i el carisma es tenen o no es tenen, tot i que es poden incrementar i potenciar. Quod natura non dat, Salmantica non præstat.

Hepburn tenia set anys més que Finney, ja no era la joveneta ingènua de Sabrina, però ens resulta absolutament creïble en tot moment. Expliquen que la parella va tenir això que en diuen un rotllet, cosa que es percep d'alguna manera a causa de la química que traspuen. De fet, la tafaneria lligada a la vida dels famosos explica que aquella relació va precipitar el divorci d'Audrey Hepburn amb Ferrer. Hepburn va iniciar l'època de la devoció a la gent prima amb excés, però sembla que en el seu cas tot era culpa de la mala alimentació que va patir, de nena i de joveneta, a causa de la guerra i l'escassedat que comportava. Per cert, no és estrany que s'encaterinés de Finney ja que, no sé per quina raó, a un munt de les seves primeres pel·lícules me l'aparellaven amb iaios en decadència: Cooper, Grant, Astaire, Bogart... quina creu.

George Descrières, un actor francès poc conegut per nosaltres, va ser aquest David que fa trontollar la relació de la parella, tot i que ja passen per mals moments. A la pel·lícula gairebé no parla. Però és que a Two for the road no parla gairebé ningú, més enllà dels dos protagonistes. Per exemple, no sabem res de la família materna dels protagonistes i tampoc sabem qui té cura de la nena quan desapareix del mapa. 

La pel·lícula se centra absolutament a l'entorn de la relació de parella i el muntatge, que no segueix un ordre cronològic, va ser molt innovador i lloat en la seva època. A Hepburn, però, l'óscar li van donar per Sola en la oscuridad, potser perquè allà fa tot un recital dramàtic complex, tot i que a mi aquella pel·lícula no em va fer ni fu ni fa i em sembla molt més ple de matisos el paper de Joanna enamorada.

Finney ja no és el jovenet atractiu d'aleshores però continua en actiu i ha demostrat ser un actor de molta categoria, també ha tingut sort amb els papers que li han ofert al llarg del temps. Donen era un senyor madur, quan la va rodar, i avui és un vellet, una d'aquestes baules febles entre el present i el passat, però ningú no és immortal, per desgràcia. Avui Joanna i Mark ja faria temps que haurien celebrat les noces d'or i els seus problemes serien molt diferents, en cas de sobreviure a la seva pròpia història de ficció i haver continuat junts malgrat tot. 

La pel·lícula es va estrenar al Fantasio, al Passeig de Gràcia, crec que ara hi ha un Benetton, per allà. Quan es parla de la deriva de llocs com el Paral·lel m'estranya que mai no es faci referència a la resta de la ciutat, al menys al Paral·lel queden alguns teatres. Al Passeig de Gràcia, res de res. Passar pel solar en construcció on hi havia el Novetats fa esgarrifar, al menys als qui ja som grandets. Molts cinemes de la geografia hispànica es van dir Fantasio, crec que el nom pot venir del personatge d'una òpera d'Offenbach o potser d'un conegut il·lusionista argentí, qui sap. Em resulta un nom evocador, vingui d'on vingui. 

La pel·lícula, quan es va estrenar, va tenir un bon acolliment però algunes crítiques van comentar que l'argument era banal i poc complex, en el fons, i que el millor de tot eren les interpretacions dels dos protagonistes, sense els quals la resta podia esdevenir fullaraca. I el muntatge, és clar, aquests sals en el temps, de carretera en carretera i de cotxe en cotxe. Potser sigui cert, no ho sé. 

Els arguments sovint són repetitius, la vida ja ho és, en molts aspectes. Però tot es pot explicar de formes diverses, noves, originals i lligades a cada època. La icona Hepburn va lligada al seu aspecte sofisticat de Breakfast at Tiffany's però a la cinta de Donen llueix uns vestits esplèndids i originals. És clar que tot li estava bé i resultava tan elegant amb la samarreta i els texans de l'inici de la relació com amb aquell modelet del Rabanne, un dissenyador d'origen hispànic, per cert, de cognom de pila Rabaneda.

Res, que si en algun moment enganxo aquesta pel·lícula per la televisió no la puc deixar de veure, m'encanta, això em passa amb poques històries cinematogràfiques, la veritat. Que els déus del cinema beneeixin Stanley Donen, vaja. I l'esperit d'Henry Mancini, que també hi va tenir alguna cosa a veure.