24.3.15

EVOCACIONS LITERÀRIES, GEOGRÀFIQUES I CASOLANES


Quelque chose à cacher

Fa uns dies vaig agafar, a l'atzar, un llibre en francès a la biblioteca per practicar una mica i per casualitat em vagi ensopegar amb Quelque chose a cacher, d'una autora que crec que encara no ens ha arribat ni en castellà ni en català, Dominique Barbéris. El llibre no m'ha acabat de fer el pes pel fet que hi ha un crim introduït amb calçador, avui sembla que l'èxit de la novel·la negra ha provocat aquest excés d'assassinats novel·lístics que de vegades no venen a tomb. El millor del llibre és l'atmosfera aclaparadora de la França provinciana, profunda, tan ben reflectida en el cinema de fa uns anys. Precisament ahir parlava de les servituds dels pobles, a partir del poblet gal·lès que surt a PRIDE. Pel que fa a la França rural i profunda anava a evocar Bernanos però ja ho he fet en alguna altra ocasió i és que amb tants anys de bloc és fàcil repetir-se, cosa que tampoc no és greu perquè fins i tot els lectors de blogs evolucionen i varien amb poques excepcions incombustibles.
Bernanos va ser un home profundament humà, amb tendència al nomadisme, que no es va estar de denunciar la gent del seu braç quan calia. Un seu nét manifestava fa poc que avui el seu avi no donaria suport al Front Nacional, cosa ben agosarada d'afirmar. I és que sembla que aquesta formació política vol apropiar-se de certs aspectes de l'ideari  de l'escriptor. Aquestes valoracions sobre què farien o votarien els difunts sempre són inútils o absurdes. A casa nostra també passa sovint amb gent perduda de forma prematura, com Pallach, però el fet és que ningú, ni els més propers, podem saber què farien, pensarien o votarien els nostres parents i amics desapareguts pels camins de la vida. Si els difunts avui fossin vius haurien canviat amb el pas del temps i les circumstàncies, com fem tots i totes. Per cert, aprofito per recordar-vos que Teresa Juvé, vídua de Pallach, ha publicat una novel·la als envejables i lúcids noranta-cinc anys. Juvé creu, tornant al tema, que Pallach, avui, seria federalista.
També hi ha una preocupació pels descendents de personatges diversos en pensar què haurien fet ells en les seves circumstàncies. Si l'ideari de l'avantpassat era esquerrà se sol justificar i polir al gust de cadascú. Però, per exemple, vaig llegir fa un temps les preocupacions d'un nét d'un nazi significat que és volia autoconvèncer de què ell no hauria estat mai nazi. Deixem els difunts amb els seus pecats i el seu ideari, fill d'una època, d'una educació, d'un ambient familiar. Nosaltres tampoc no podem saber què faríem o deixaríem de fer en un altre moment, en un altre país, fills d'una altra família. Tot plegat són especulacions inútils. Déu nos en guard de trobar-nos en determinades circumstàncies, els canvis de camisa, d'ideari, les traïcions i els oportunismes són el pa nostre de cada dia, aquí i a la Xina. I si es donen en temps de pau no cal ni pensar què podria passar si anaven mal dades.
Bernanos cau bé pel fet que va ser un home turmentat i coherent fins al punt de denunciar les barbaritats d'un franquisme amb el qual combregava en principi. Un seu fill, com sempre s'explica amb malícia, va ser falangista. Cal tenir en compte que era una criatura de disset anys, influenciada pel pare, que l'havia afiliat a la falange mallorquina. Molts discursos actuals sobre la guerra civil continuen sent monolítics i maniqueus. Fa un temps algú, al facebook, va lloar Machado, un mite intocable, comparant els intel·lectuals castellans actuals amb el poeta, pel que fa a la comprensió del tema català. Qui  conegui a fons la biografia i l'obra de l'escriptor ja deu saber que va escriure coses sobre els catalans que avui farien les delícies de l'espanyolisme més ranci. Va dedicar poemes ardits a gent com Líster, un d'aquests poemes està emmarcat i destacat a la Serra de Pàndols, per cert. Això no vol dir que calgui treure Machado de l'escambell poètic, ni tan sols que li restem humanitat, aquestes coses i aquestes servituds són, en el fons, allò que humanitza la gent. Alberti també va dir molts disbarats sobre el catalanisme. En el fons tant l'un com l'altre eren fills del seu temps i de les seves circumstàncies, com ens passa a tots.


Pel que fa als pobles i les ciutats els resultats electorals sovint palesen la diferència entre les zones rurals o semirurals  i els centres urbans. Les eleccions que van portar la República, municipals, per cert, mostraven aquesta divisió, aleshores encara molt més evident i tot plegat ja feia mala espina. A Los Pazos de Ulloa la pobra Nucha veu frustrades totes les seves esperances quan de forma definitiva es malmeten les aspiracions polítiques del seu brutal marit i s'adona que no aniran mai a viure a Madrid. A Terres de l'Ebre una jove víctima femenina d'abusos contempla de lluny les llums del poble com si fossin un miratge, i en aquest cas tan sols es tracta d'un indret una mica més amable que no pas l'aïllament en el qual viu. 
Fins i tot en un llibre més actual, sobre el qual no comparteixo els entusiasmes que va desvetllar, tot i que em va agradar que la llengua del sud del país s'utilitzés de forma desacomplexada, Primavera, estiu, etcètera, es pot copsar aquest tarannà de poble, les servituds d'unes comunitats en les quals no és fàcil ni entrar ni sortir-ne. Les germanes de Txèkhov es basquegen per anar a Moscú. I en trobaríem molts més exemples, tot i que potser també en trobaríem de contraris, és allò de la dialèctica entre modernisme i noucentisme, poble i ciutat i la resta.

Avui tot ha canviat, no en dubto gens. La gent va i ve amb cotxes ràpids, sovint de forma compulsiva. Però l'ànima humana, si és que existeix, no ha evolucionat al mateix ritme. Es continuen mantenint tòpics i discursos poc mesurats i es repeteixen les coses, els discursos i les queixes. unes setmanes enrere vaig haver de discutir-me, de bon rotllo, amb un conegut a qui aprecio molt pel fet que per desacreditar-me políticament el senyor Iceta va incidir en la seva orientació sexual la qual, per cert, mai no ha amagat. Per desgràcia, el físic és un dels elements discriminatoris més evidents i que menys es volen admetre, és més fàcil ficar-se amb Iceta que amb Santi Vila, per exemple, i jo crec que és a causa de l'aspecte físic i a què el segon és de més bon veure que el primer, més enllà de partits polítics i orientació sexual. Amb les dones això també passa força. Un dels aspectes de Jordi Pujol amb el qual més es ficava l'oposició humorística en d'altres temps era l'alçada. Crec que a les escoles i instituts es pateix més assetjament a causa de l'aspecte físic que no pas per racisme, sexualitat i la resta. 

Fa més de quaranta anys vaig tenir un director d'escola el qual, davant dels canvis democràtics que tot just s'encetaven, em deia, tot això és com una pel·lícula que jo ja he vist... Penso sovint en aquells comentaris que feia perquè em passa una mica això, hores d'ara, tot i que les noves versions de les pel·lícules antigues no són mai com les del passat, de vegades poden millorar i, d'altres, empitjorar. En tot cas, els actors són diferents i també ho és la visió del públic del moment.

23.3.15

ORGULL I (MOLTS) PREJUDICIS


He aprofitat el cap de setmana ennuvolat i l'abonament que al Renoir et fan quan hi vas, per a una propera visita, per veure PRIDE. Davant meu, a la cua, una parella agafava entrades per a la visió seguida de El año más violento, que vaig comentar ahir, i aquest ORGULL solidari, i és que els programes dobles, ni que sigui pagant doble, tenen el seu què. A la sala vaig sentir parlar molt d'anglès, no sé si eren turistes que aprofitaven l'estada per anar al cinema o residents d'origen estranger, però el cas és que en tenia al costat i al darrera i d'edats diferents.

He llegit en algun lloc que PRIDE pertany a un tipus de cinema anglès d'allò que en diuen bon rotllo. Malgrat aquest comentari, que el crític feia també de bon rotllo, cal dir que remarcava alguns valors evidents d'aquesta història, dels anys vuitanta.  Els fets estan inspirats en esdeveniments i personatges reals i és que l'orgull en la defensa dels nostres drets, individuals i socials, és o hauria de ser un sentiment universal que passés el ribot per damunt dels prejudicis diversos. Certament, per poca memòria cinèfila que tinguem, les històries angleses de bon rotllo gairebé conformen tota una especialitat, la majoria de vegades inserides en ambients humils i obrers en lluita solidària. A favor del gènere, cal dir que els actors i les ambientacions freguen sempre l'excel·lència, com en aquest cas.

PRIDE és una història coral i com tothom aficionat al cinema ja deu saber, recull l'època de les vagues mineres propiciades per les actuacions expeditives de la dama de ferro. Un grup, també molt reivindicatiu, de gais i lesbianes s'organitza per tal de donar suport als miners i es desplaça a un poble gal·lès on després de vèncer reticències indefugibles s'aconsegueix la col·laboració d'uns i altres. Més endavant, acabades les vagues, els gal·lesos encapçalaran un sonat dia de l'Orgull Gai, en agraïment. 

L'eufòria de la història, plena de situacions emotives però també esquitxada d'algunes gracietes potser inevitables quan es tracta de cinema comercial, queda matisada quan arribem a la trista realitat de l'època, la vaga dels miners no va acabar bé perquè els vuitanta no eren ni els seixanta ni els setanta, i allò d'entre tots ho farem tot i el poble unit no serà vençut anava de baixa. I potser encara hi va. Es va aconseguir, això sí, el reconeixement de diferents drets per als homosexuals i al final de la pel·lícula ens recorden aquell desenllaç així com el destí d'alguns dels protagonistes -relatius- de la història. 

I és que en aquells anys també va arribar l'assot del VIH i les seves conseqüències, tema que a la pel·lícula es toca una mica de puntetes i que fa que es matisi el bon rotllo general. Mark Ashton, l'organitzador de la col·laboració amb els miners i un home compromès amb un munt de causes va morir molt jove, als vint-i-sis anys, a causa de la malaltia. En canvi, pels estranys capricis de l'atzar, un dels primers diagnosticats de Gran Bretanya, que també surt, Jonathan Blake, qui en la ficció ens ofereix una demostració travoltiana, ha sobreviscut i encara es troba en actiu. 

A la pel·lícula es fa alguna trampa, com ara amagar la militància comunista de molts dels personatges en lluita, he llegit en algun lloc que així als Estats Units passa millor. Avui això del comunisme sembla un penjament, ni tan sols els partits polítics en volen saber res. Ja sabem que en estatalitzar-se les coses van anar a mal borràs però també ha passat amb el cristianisme i no per això el deixem de mencionar o de remarcar-ne els valors doctrinals originaris, vaja. 

El poble gal·les, el seu centre cívic i els seus personatges m'han evocat paisatges i personatges propers i coneguts, més d'una vegada hem comentat que en determinats ambients rurals o semirurals no hi ha, encara, ni gais ni tan sols separacions matrimonials. Qui més qui menys coneix algú que viu a ciutat perquè al poble no l'acceptarien per aquest motiu o tindria molts més problemes. 

La germanor i les relacions humanes són en els pobles més properes i profundes però també poden resultar una càrrega feixuga. Sembla que tot hagi canviat quan ens ho mirem des de Barcelona o fins i tot des de Terrassa però no és ben bé així i una cosa és anar de vacances a la casa rural del veïnat i l'altre conviure en un context tancat i aparentment idíl·lic, però amb molts prejudicis a l'entorn, encara. I això aquí i a la resta del món, em temo. Hi ha molts móns però són  a tocar de casa o a pocs quilòmetres de cotxe.

Pel que fa a la decadència que encara cueja i patim, de la consciència de classe i de l'activitat sindical, sap greu constatar com ha anat tot i on ens trobem malgrat algunes revifalles puntuals. Els vuitanta van representar la mort de molts somnis perquè en el fons eren això, somnis.

22.3.15

L'ANY MÉS VIOLENT I ELS NEGOCIS D'ABEL, EL BO


Amb tan sols tres pel·lícules el director de cinema J. C. Chandor s'ha guanyat ja un prestigi considerable. Ara ens ha arribat aquest any tan violent, el 1981, rerefons d'una història on la violència és més estructural que visible tot i que constantment se'ns faci present de forma virtual. Hem vist al llarg del temps històries semblants, en el fons és allò de sempre, no és fàcil ser honrat i quan prosperes, en el camp que sigui, t'esquitxes de corruptela o se't mengen amb patates. 

I és que està molt bé que ens evoquin el present i el passat recent. Posats a fer evocacions aquí hi ha una mica o molt de la societat que s'evidenciava a Margin Call i fins i tot del supervivent solitari a qui donava vida Robert Redford a All is Lost. Això és Amèrica però aquí en som uns aprenents avançats, segons com es miri. En un context de lluites pel poder no et pots refiar del tot ni tan sols dels de casa.

El protagonista, un hispà enriquit a còpia de treballar però també gràcies a un negoci del pare de la dona que ha remuntat i ampliat, vol fer les coses bé. L'home es diu Abel, que ja és tota una metàfora del personatge i una declaració d'intencions. I Morales, a més a més. I és que aquesta història és plena de metàfores i d'imatges que es presten a segones lectures. No hi ha res que sigui gratuït del tot.

Potser resulta un pèl llarga i, segons com, fins i tot una mica lenta en un món en el qual anem tots accelerats. També s'ha criticat que el protagonista, Oscar Isaac, imiti Pacino i De Niro. Però al capdavall aquest actor encara és molt jove i si les coses li continuen anant bé ja trobarà la seva pròpia personalitat en plenitud, perquè compta amb una grapa de categoria. Potser en el futur a algú li recriminaran que vulgui imitar Isaac, qui sap.

La narració es mou entre tons crepusculars, paisatges urbans que fan angúnia i que tenen també el seu paper en tot el que s'explica, unes ràdios que constantment expliquen crims i atracaments, una societat plena de diversitats retratades sense concessions bonistes i un planter de secundaris en estat de gràcia, entre els quals destaca, potser amb més protagonisme que el mateix protagonista, Jessica Chastain, qui aconsegueix que oblidem el seu aspecte de Barbie amb una interpretació de premi gros. Impossible no evocar en certs moments dames del país nostrat, amb això de mirar cap a casa, fer calaix i portar els comptes, per si un dia les coses no surten rodones. Es vulgui o no, en els negocis, en la política i en gairebé tot el que sigui, el poder corromp i tan sols pots intentar que no et corrompi de forma absoluta. 

Com a tafaneria cinèfila, recordar que el paper d'Isaac l'havia de fer Javier Bardem però es veu que van acabar malament amb el director. Una llàstima per a Bardem no haver tingut més corretja, així són les coses del cinema. I una sort per al guatemalenc  que aquí aparca la candidesa -relativa- d'aquell Llewyn Davis que ens va commoure fa un temps per transformar-se en algú molt diferent, tot i que en cap moment, ni tan sols en l'inquietant final de la història, acabi de perdre del tot la innocència.

Els anys 80 van ser difícils  i decebedors en molts aspectes i forniran encara molta matèria literària i cinematogràfica, estaria bé que per aquests verals s'adonessin del potencial que s'hi aplega, la veritat. De aquellos polvos... 

21.3.15

HA ARRIBAT LA PRIMAVERA, HO HAN DIT PER LA TELE




Hoy vuelves como siempre, primavera...

Hoy vuelves como siempre, primavera,
cuando a tu luz ya había renunciado
y el corazón está desconcertado
por este gozo nuevo que le altera.

Casi siente que le redimas... ¡Era
tan bello su rincón iluminado
en que, triste, se había refugiado
para vivir tan sólo con su hoguera!

Mas sí, rebosaré por tu sendero,
que, aunque tú vuelvas siempre, me iré un día
y sin mí brotarán igual las flores.

Pero el gozo de estar lleno y entero
al subirme a la boca se me enfría...
¡estar en primavera y sin amores!

De "Nuevas elegías. Anticipo"

José María Valverde


Fa anys vaig assistir, als Quatre Gats, a la inauguració d'una escola d'estiu. El convidat a inaugurar-la formalment era José Maria Valverde, gran poeta i moltes coses més. Era un home brillant i intel·ligent, amb una ironia sublim i recordo que va fer broma sobre allò de què si no surts per la tele és com si no existissis. Precisament feia uns dies ell mateix havia sortit en algun programa cultural i explicava com coneguts i saludats l'havien recordat de sobte.

Avui hi ha molts més mitjans de difusió però la tele encara és la tele, sobretot en determinats horaris i programes. El documental Ciutat morta l'havia vist molta gent i també hi havia accés a aquells fets a través de molts mitjans però ningú no va moure fitxa, o la va moure molt poquet, fins que no el van passar per TV3, les coses com siguin.

Avui el director del MACBA ha tornat enrere en la seva decisió de no exposar aquesta horrible escultura i fins i tot ha posat el seu càrrec a disposició dels manaies. El fet és que amb això de prohibir l'exposició ha aconseguit una gran i inesperada publicitat, persones molt allunyades del món d'això que en diuen art discutien l'altre dia abrandadament sobre el tema al centre excursionista del barri i pel facebook també vam debatre de forma efervescent sobre la qüestió. 

Potser persones que ni sabien on era el MACBA s'hi arribaran i tot, qui sap. Així funcionen les coses i potser el senyor director, embolcallat en art conceptual, no s'adonava del món on vivia, quan va prendre una decisió que ha provocat tantes ires en contra de la censura quan ens movem en un món on patim moltes censures subliminals a tort i a dret sense que se'n canti ni gall ni gallina. I és que avui sembla que està molt ben vist això de bescantar la reialesa, quan la reialesa d'avui ja té molt poc poder de reacció. I és que no de tot es fa gresca, cadascú té els seus sants intocables i els seus dogmes particulars i també els seus kefes, els qui li paguen la setmanada o li munten l'exposició, amb els quals no s'hi posarà gaire. Amb els anys i l'experiència sempre coneixes servilismes inimaginables per part de gent molt alliberada.

També aquests dies s'han promocionat per la tele rutes turístiques per tal de contemplar arbres florits i sembla ben bé que no hi havia arbres florits fins fa quatre dies. Ja em sobtava que la gent viatgés a la Vall del Jerte o fins i tot al Japó, si tenia possibles, a contemplar l'esclat dels cirerers quan a Sant Climent de Llobregat n'hi ha uns quants, potser no tants, ho admeto, però suficients per a gaudir de l'espectacle. Pel que fa als ametllers, n'hi ha pertot. Fins i tot a Montjuïc trobem arbres florits i al meu carrer ja estan perdent les floretes les pruneres japoneses, arbres amables i bonics que han arrelat força bé després que alguna altra espècie que es va intentar plantar abans no hagués reeixit.

Amb moltes coses passa el mateix, es desitgen paisatges i persones quan aquestes es promocionen com cal, això explica la màgia, per exemple, dels actors i actrius coneguts els quals, quan els veus en persona, acostumen a perdre pistonada. Terenci Moix deia en algun moment que cap ciutat ni cap persona responien a les perspectives i expectatives de la teva imaginació, dels teus somnis. 

Pel que fa a les provocacions, ja no són el que havien estat i provoquen poca gent, més enllà dels terroristes dogmàtics, és clar. Les provocacions sense riscos per al provocador tenen poc mèrit. Ben mirat, ha provocat més el públic el senyor que prohibia que no pas l'objecte, suposadament artístic, i fa una mica de pena el final de tot plegat amb baixada de pantalons inclosa. En el fons, però, aquest és un tema absolutament banal enmig d'un món terrible per a molts, i on cada dia moren de forma violenta centenars i milers de persones, un gran nombre de les quals no mereixen ni tan sols una referència televisiva una mica aprofundida i personalitzada. En d'altres casos, però, els voltors del periodisme assetgen parents i coneguts per tal d'omplir els programes corresponents que tenen audiència. No sé què és pitjor.

En tot cas, ha començat la primavera i els arbres han florit i encara floriran, ja que ells segueixen el seu ritme i no pas el nostre i les flors d'avui no són les d'ahir, que ja no tornaran, com explicava Bécquer. I qualsevol dia veurem de nou les orenetes i els falciots i reviurem el miratge de la vida en plenitud, cíclica, inexplicable i fins i tot absurda, ja que en la mort no s'amaga cap misteri, com va escriure un altre poeta, Margarit.

20.3.15

MIRATGES LITERARIS I CULTURA RIMA BÉ AMB LITERATURA...

Fa uns dies em va escriure algú d'una editorial fent veure que tenia algun interès en els meus poemes. En posar-m'hi en contacte vaig topar amb la crua realitat, l'editorial en qüestió ofereix serveis per tal que et publiquis el que tinguis en el calaix. La novetat, relativa, era que no havies de fer cap despesa inicial sinó que es quedaven amb el producte de les primeres vendes. La cosa no està malament però estaria millor si d'entrada s'anés directament al gra i t'oferissin de forma directa i acurada un bon barem de preus i serveis.

Malgrat les noves tecnologies als lletraferits encara ens fa il·lusió veure el que escrivim publicat en paper. Hi ha detractors de l'autopublicació que sobrevaloren el paper de les editorials convencionals. Però les editorials d'avui, -i les d'abans-, també publiquen moltes bestieses i el tracte que t'ofereixen no sempre és com caldria i les disculpo de forma absoluta i pietosa, car no es ven gaire i s'ha de viure i tampoc no poden promocionar els autors a bastament. Si és contempla el panorama de les novetats editorials grans es pot veure amb claredat que premis i llibres promocionen persones que ja tenen tribuna pròpia als mitjans, amb poques excepcions. 

Els llibres pesen molt i valen poc, em va dir un senyor que va venir a buidar el pis dels meus pares. És així encara que no ens agradi haver-ho de reconèixer. Tot el món de la cultura està canviant de pressa i al capdavall ningú no sap ben bé què és això de la cultura o de l'art. Avui ja hi ha algunes veus qualificades i no del poble ignorant que admeten que la majoria de l'art contemporani és un frau, un negoci, un muntatge. En la literatura també passa.

Un altre tema és la vanitat personal. Al capdavall publicar-te un llibre gratant-te la butxaca no hauria de ser vist com una mena de deshonor, més aviat al contrari. Hi ha persones que publiquen en editorials conegudes i tot i que no es digui també contribueixen a les despeses, sobretot en camps minoritaris com la poesia. Pocs famosos ho admeten, això, si no és en privat i encara. La difusió de la literatura és avui molt parcial, es comenta un nombre relatiu i minoritari de llibres en els suplements dels diaris o en els programes de la tele o la ràdio, els dels coneguts o els de compromís. 

Potser sempre ha estat així però abans ens feien beure a galet amb més facilitat. Per altra banda  el paper del crític, literari, d'art o de cinema o del que sigui també és qüestionable. Jo intento anar al cine darrerament una mica a cegues, perquè m'he adonat del mal que es fa a una pel·lícula quan se la deixa verda o com n'hi ha d'altres que provoquen lloances enceses i que després són un rotllo. I, a més, cadascú de nosaltres és diferent i també canviem d'opinió.

Hi ha qui encara vol conservar la fe en la saviesa dels suposats experts i segueix els seus consells. També hi ha qui creu que la qualitat sempre sura, és allò que deia ahir de la fe, vaja. En el magnífic llibre sobre el boom de la novel·la sudamericana durant els seixanta, de Xavi Ayén, queda palès que els grans noms del moment van sorgir gràcies a un cúmul de circumstàncies i promocions intel·ligents i també a l'oportunitat atzarosa del seu moment mediàtic, mentre que d'altres llibres i autors igualment remarcables o fins i tot superiors als dels premis grossos han quedat oblidats o relegats a segones i terceres files.

Ningú qüestiona el dret d'un actor que no té feina o que està tip de fer de secundari a promocionar un muntatge teatral ell mateix o en produir una pel·lícula assumint riscos. O el d'un bon cuiner no mediàtic a muntar un petit establiment al barri. Però en això de la literatura sembla que encara l'autoedició fa una mica de vergonya. Un altre tema és que ni autoeditant-te ni editant-te algú més professional tens assegurada la promoció si no és que surts per la tele cada dia  i encara. Aquests dies s'està promocionant a bastament el llibre de la conversa entre Junqueras i Justo Molinero, per exemple. Voleu dir que n'hi ha per a tanta promoció? Amb algunes excepcions puntuals quan sorgeix algú a qui promocionen és que té relacions amb el món dels mitjans o es parent de ves a saber qui.

Les editorials petites i mitjanes sobreviuen com poden i encara gràcies que van fen i encara gràcies si amb algun dels llibres editats de forma valenta i arriscada cobreixen despeses i fan calaix. Algunes editorials petites les munten escriptors que també volen editar les seves cosetes. Amb el nombre de llibres que omplen taulells de llibreries es fa difícil destriar el gra de la palla i al capdavall sempre caus en la trampa de comprar un llibre ben promocionat que et decep força. Els premis són tot un altre món complicat i amb molts interessos pel mig, això els grossos. Els petits, com les petites editorials, fan el que poden i com poden. Els anys ens fan més lúcids i t'adones que ni tan sols el Nobel és gens innocent. Cosa que no vol dir que a qui li donin no li  faci il·lusió, més encara si va acompanyat de calerons. En el camp, encara més complicat, de la literatura infantil i juvenil, sovint l'èxit de vendes estpa relacionat amb els coneguts que tens treballant a escoles i instituts i que poden imposar-lo com a lectura obligatòria. 

Ahir una bona amiga em mostrava el munt de llibres que té, com jo mateixa, amuntegats a casa. Un noranta per cent del que es publica, als dos anys i escaig sembla que es torna de nou pasta de paper. Pocs llocs volen llibres vells, a la meva biblioteca en recollien i s'ho han deixat córrer, no devien saber on posar-los. A la gent ens sap greu llençar i tenim mala consciència si ho fem, per això s'intenta passar les rampoines a algun lloc on, se suposa, en faran alguna cosa. Encara al CAP del meu barri hi ha uns prestatges on hi pots deixar llibres, sempre que no estiguin en males condicions o siguin de l'any de la pera. Fa un parell de dies hi vaig rampinyar el darrer de la Roser Caminals i jo diria que estava ben bé per estrenar.

Amb aquest panorama ningú no hauria de tenir manies a l'hora de voler autoeditar-se, si li fa il·lusió, té algun raconet, i troba una editorial seriosa que li faci de forma eficient i honrada, que tampoc no és fàcil.  Al capdavall, editis com editis, et compraran el llibre els coneguts i saludats i a sobre hauràs d'esmerçar temps i esforços en l'autopromoció, cosa que també fan els famosos, en general. I amb algunes excepcions, que sempre n'hi ha. Hi ha qui té sort, qui cau en gràcia, qui l'encerta amb un tema determinat en un moment determinat. Sobre qualitats i la resta, tot és relatiu, subjectiu i lligat a modes, tendències i interessos de tota mena, i no ho dic per criticar sinó que constato que és així i en aquest món ens hem de moure.

En els anys seixanta als premis en català s'hi presentaven sis o set llibres i tot i així hi havia polèmica, enfrontaments i odis entre autors, editors i promotors. Ara que ha mort Joaquim Molas seria un bon moment per entrar a fons en les dèries i misèries d'aquells anys, una mica mitificats i alguns dels autors d'aquella època viuen encara del cuento, en sentit fins i tot, literal. 

Crec que al darrer premi literari de Tarragona, un dels pocs als quals et pots presentar online, ja que la majoria, a més a més, pretenen que t'arruïnis a base de la despesa en fotocòpies i correu, en tenen més de cent per valorar.  L'any passat n'hi havia uns noranta i el van deixar desert, no sé si per manca de temps per a les valoracions, tot i que es va dir que el jurat no es posava d'acord. I és que entre tants es fa difícil pensar que no n'hi hagi ni un de remarcable, encara més quan els llibres premiats en certamens sovint tampoc no són res de l'altre dijous. 

Els llibres presentats a concursos i no premiats són com els mitjons a la rentadora, molts es perden i potser eren bons i interessants, què hi farem. Ni què hi hagués molt bona intenció no es podrien publicar tots els llibres presentats que cridin una mica l'atenció d'algú del jurat i és que potser els qui formen part del jurat tampoc és que tinguin moltes alegries editorials, si pertanyen al gremi.

Pel que fa a les vendes, no crec que el llibre digital i la pirateria tinguin gaire a veure amb els problemes actuals, son un aspecte, entre tants d'altres. També han proliferat les biblioteques on pots accedir a títols actuals de franc, sempre que es parla de pagar ni que sigui alguna cosa simbòlica a les biblioteques s'aixeca molta polseguera, però trobo que és una mena de competència deslleial a les pobres editorials resistents, això del préstec indiscriminat de novetats.  I un altre tema promocional a considerar són els exitosos grups de lectura, en molts dels quals ja et trien el llibre corresponent i no has de pensar gaire. En general, en aquestes activitats, com en moltes d'altres, el nombre de dones en comparació amb el d'homes és aclaparador, cosa de la qual no sé quina lectura se n'ha de fer.

En general la lectura i el llibre es consideren encara una mena de valors indiscutibles quan depèn tot plegat del contingut i no és tant si es llegeix o no es llegeix sinó què es llegeix i perquè. Es poden llegir moltes bestieses. Tot i que l'aliment és una necessitat de primer ordre, en aquest camp ningú no discutiria sobre l'existència de diferències i qualitats malgrat que avui la cosa gastronòmica acull tantes fantasmades fatxendes com gairebé qualsevol altra manifestació cultural.