HEREVES SENSE HERÈNCIA I TRASBALSOS VITALS

Las herederas és una de les poques mostres de cinema provinent d’un país, Paraguay, del qual, en general, crec que sabem poca cosa. Marcelo Martinessi, director, guionista i muntador, que s’estrena en el llargmetratge amb aquesta interessant pel·lícula, ha manifestat en alguna entrevista que tot i haver nascut i crescut a la capital del país, Asunción, sempre ha sentit respecte a la ciutat una estranya sensació, com d’estar en una mena de ciutat-presó. I aquest sentiment no prové tan sols del llarg govern dictatorial sinó d’unes maneres de fer, relacionades amb la violència, la discriminació i els prejudicis, compartides per una societat complexa que no tenia massa ganes de canviar. La vida, en aquestes situacions, i crec que podem establir alguns paral·lelismes amb la nostra història recent, segons Martinessi, es mou entre el desig i la repressió.

El director podia haver explicat la mateixa història, de fet, l’esquema de fons ens és prou familiar, a través d’un matrimoni convencional i heterosexual, però ha triat una parella lesbiana, probablement per evidenciar que no tot és tan ortodox com pot semblar a primera vista, en el seu país. Chela i Chiquita, interpretades per dues actrius provinents del món teatral, Ana Brun i Margarita Irún, son dues dones de classe benestant en decadència, a les portes de la vellesa. Viuen juntes des de fa molts anys i tenen el seu mon de dones, en un país que on tot sembla poca cosa més que un decorat polsós. Un tema de frau i estafes que no s’acaba d’aclarir del tot fa que Chiquita hagi d’estar un temps a la presó. Per tal d’apaivagar les conseqüències cal vendre mobles, quadres i vaixelles, el poc que resta d’uns temps millors, cosa que perjudica, sobretot, a Chela, ja que la gran majoria de bens provenen de la seva família.

Sola i trista,  Chela es troba amb una feina inesperada, fer de xofer d’una seva veïna, tan decadent com ella, però en millor situació, que es reuneix amb una colla de velles de la seva classe social per xerrar i jugar a cartes. Aquesta activitat, quan, de fet, era Chiquita qui acostumava a conduir, li proporciona diners i un mitjà, ni que sigui precari, de guanyar-se la vida per primera vegada i fa que conegui una dona més jove, Angy, filla d'una de les dones grans, molt xerraire i extravertida, l'amistat de la qual la trasbalsarà força. 

Las herederas és una pel·lícula on es parla poc i s’escolten, a tot estirar, confuses converses entre murmuris. Si a això hi afegim la dificultat que comporta acostumar-nos a un accent llatí que ens és menys familiar que d’altres és possible que en algun moment sembli que ens perdem una mica en aquesta història aparentment senzilla.

Tot s'esdevé enmig de silencis,  de música, en la penombra, en el sí d'una escenografia d'interiors arnada i esquerdada. Ana Brun, extraordinària, ho diu tot amb la mirada. De l’escenari decadent de la casa de la parella passem a una d’aquestes presons atrotinades i desorganitzades, de tants països semblants. La narració no segueix tant a l’altra protagonista, Chiquita, que resta en un paper més secundari però rellevant.

Paraguay ha estat un país on el cinema s’ha desenvolupat tard, tot just fa tres o quatre anys que es va redactar una llei sobre cinema i es va crear la primera institució cinematogràfica. Això no vol pas dir, però, que el cinema, allà, no existís. Les herederas és una pel·lícula força madura comptant amb què és tracta del primer llargmetratge de Martinessi. Aconsegueix donar una dimensió universal a una situació concreta en la qual convergeixen moltes coses, el pas del temps, la decadència, l’aïllament, i aquesta presa de consciència de la protagonista quan ha d’entomar la solitud i relacionar-se amb gent diferent. 

Les herederas ha aconseguit alguns premis europeus i ha estat molt ben acollida, fins i tot ha generat una certa polèmica al seu país en tractar de forma distesa i amb tota naturalitat una relació lèsbica en la qual, això sí,  es reprodueix el tòpic recurrent de què en tota parella hi ha algú que decideix i algú que pren una actitud més passiva i resignada. O potser no sigui ben bé un tòpic, sinó una realitat, qui sap.

És aquesta una pel·lícula de dones, els homes surten de passada, com formant part de l'atrezzo, es parla d'ells, però sense excessos i més aviat de forma crítica o frívola. Hi ha un personatge, una altra dona, la serventa, ple així mateix de matisos, una mena de suport comprensiu en la foscor. La música té el seu paper i acompanya els llargs silencis narratius. No estic del tot d'acord amb algunes lloances una mica hiperbòliques que ha rebut Las herederas, però el cert és que la pel·lícula és d'aquestes que no deixen indiferent i aconsegueix, malgrat un cert bri d'esperança en el final, una mica apressat, que ens amari una mena de melangia poètica en sortir del cinema.

OPOTON EL VELL ARRIBA AL POBLE-SEC

Ahir, segona sessió del club de lectura sobre les relacions entre Mèxic i Catalunya. A més a més d’un club de lectura tinc la percepció d’estar fent un interessant curs sobre cultura mexicana, cosa que ajuda a foragitar els tòpics habituals que qualsevol grup humà tenim respecte la resta del mon. Paraules d’Opoton el vell és un llibre complex i desordenat, difícil de llegir de forma convencional, però, de fet, això ja es va esdevenir amb Pedro Páramo.

Avel·lí Artís-Gener, ‘Tisner’, (1919-2000), va néixer i morir a Barcelona però entre aquestes dues dates va tenir una existència complexa, polièdrica i fascinant. Va ser escriptor, periodista, escenògraf, dibuixant... i moltes coses més. Va ser oficial de l’exercit republicà després d’haver hagut de fugir a França, amenaçat de mort per la FAI. 

Ell mateix explicava en alguna ocasió com, al front, va coincidir amb algun d’aquells que l’havien volgut estossinar. Va viure durant molts anys, com es sabut, a Mèxic, formant part d’aquell exili de culte que retornaria, en part, a Catalunya, a partir de mitjans dels anys seixanta. Un cop aquí es va integrar a fons en la represa cultural i va ser, per exemple, l’introductor del Scrabble en català. 

Molts de nosaltres tenim d’ell la imatge d’home gran, amb un ull cobert, murri i divertit, el factòtum d’uns mots creuats en català i castellà que eren un prodigi d’imaginació i que, segons la meva opinió, ningú més, amb tots els respectes per a tants enigmistes remarcables, ha aconseguit imitar a fons.

En algun lloc he llegit que l’Opoton podia haver estat el gran llibre de Tísner, però que no ho ha arribat a ser. Tot és opinable, jo crec que Tisner era més aviat un personatge immens, amb molts aspectes que convergien en el seu tarannà que no pas un escriptor convencional. Molts altres llibres seus es mouen entre la ficció, la crònica i l’autobiografia. A l’Opoton, inspirant-se en les cròniques sobre la conquesta d’Amèrica per part dels espanyols, fa un plantejament a l’inrevés, són els indígenes, un dels grups d’indígenes d’aquelles terres mexicanes, els qui descobreixen Europa, i arriben a Galícia, a Astúries i al País Basc. 

Jo crec que Tísner s’ho devia passar força bé escrivint aquest llibre i documentant-se. Va trigar, segons explicava, tretze anys en escriure’l. Com en d’altres casos, i ara em ve el cap Un lloc entre els morts, de Maria Aurèlia Capmany, hi havia qui creia que el que explicava al llibre era històric. El treball lingüístic m’ha evocat un llibre més recent, de ciència-ficció, sense que hi tingui res a veure, Michelíada, de Munné-Jordà. Tots dos llibres desconcerten i costen de llegir, però esdevenen un admirable treball sobre la llengua.

S’ha escrit a bastament sobre l’Opoton, hi ha qui en remarca uns aspectes i qui hi veu simbolismes que poden ser, fins i tot, divergents. Va molt més enllà de la paròdia i de la ironia. Incideix en aspectes plenament vigents com ara les dificultats en entendre perquè els altres veuen la vida d’una manera diferent de la nostra. Tísner va pouar en el náhualt, una de les llengües indígenes mexicanes més coneguda, i juga amb aquesta llengua a través de la visió d’aquest terrissaire singular, que en alguna ocasió, segons com, ens pot semblar, fins i tot, un alter ego de l’escriptor i el nom del qual vol dir Pudor. Opoton va aprendre a llegir i escriure gràcies als frares i va esdevenir l’únic supervivent de l’expedició que rememora en el seu escrit, de forma desordenada, potser afegint més pa que formatge al conjunt, car la memòria és traïdora, enganyosa i selectiva, sobretot quan et fas vell. 

Gràcies a la col·laboració d’un amic fuster van poder endegar un canoa immensa, i guiats pels oracles dels déus i amb una bona colla de voluntaris, Opoton i la seva gent van anar a la recerca de Quetzalcóalt. La història frega la ciència-ficció o la història-ficció però, de fet, en el conjunt hi ha moltes picades d’ullet que fan referència a la realitat dels catalans, sense que s’hi faci referencia explícita. Tísner desconeix alguns aspectes sobre la història i la llengua gallegues, no es pot saber tot, però tot plegat té poca importància, molta novel·la històrica grinyola en algun punt, malgrat que l’autor s’hagi documentat a bastament. La Galícia on arriba la gent d’Opoton és un mite, una recreació, i, certament, com han remarcat alguns comentaristes, era ja aleshores un indret amb una cultura important i en el qual es van generar moviments tan interessants com les irmandades. 

Pot ser Sant Yago un avatar de Quelzacóatl? Aquesta és una de les moltes preguntes que els expedicionaris es fan, en contemplar els nombrosos pelegrins d’aquell indret. El bisbe els diu que parlen com els bascos. Alguna estranya coincidència atzarosa sembla que hi ha entre la llengua basca, per cert, i algunes llengües indígenes americanes. En tot cas, sembla ben possible que déus diferents haguessin fet tasques semblants en uns llocs i uns altres. 

Troben dones espavilades, locals, com Donya Ximena, que ens evoca la mítica Malinche. S’ensopeguen amb un auto de fe, i estableixen paral·lelismes amb els seus sacrificis rituals. Passen per la terra dels asturs, arriben a la dels bascs, que no parlen pas com ells, i al capdavall la violència s’incrementa i dels més de tres mil homes que van marxar en tornaran tan sols vint-i-set. 

Hi ha molts detalls interessants i moltes situacions, divertides i no tant, en aquesta expedició, en la qual, de forma inevitable acaba per surar la violència. Les ressenyes sobre el llibre en fan interpretacions diverses, com ara establir relacions entre la parla indígena i el català, enfrontats al castellà. La situació d’una llengua i de l’altra, però, no tenen absolutament res a veure, ni tampoc té res a veure la situació històrica i política d’un indret i l’altre. Tísner, de forma lliure, estableix uns certs punts de contacte, ja que el tema de la llengua és un element important en el llibre i el tractament del castellà, idioma que es defuig de forma irònica, connecta del tot amb aquesta intenció.

Tísner va acabar aquest llibre quan ja havia tornat a Catalunya. Tot i que a Mèxic molts d'aquells exiliats van crear una mena de mon propi i que l’enyorament va tenir un pes en el seu retorn, a l’Opoton, com va remarcar, jo crec que molt encertadament Cristian Cortés, el factòtum del grup de lectura, s’hi percep un enyorament d’aquesta segona pàtria ja que l’experiència de l’exili i del contacte amb la cultura mexicana l’havia colpit a fons. A la vida passem per moltes pèrdues, la Catalunya del retorn no era la que havien abandonat perquè tot canvia quan no hi som, de forma irreversible. 

Fins i tot, i no és un tema menor, va acabar per acceptar la geminació normativa del seu nom, ell, que sempre havia signat com Avelí. Les lletres han de patir aquestes identificacions amb les essències, què hi farem. Passa una cosa així amb la ‘ñ’ espanyola. Les llengües no tenen la culpa de què les convertim en instrument de diferència i confrontació o d’identificació amb una classe social o amb un sector acadèmic poc flexible. 

Hi ha molts elements en aquest llibre que podrien generar un debat aprofundit sobre coses com ara les moltes semblances evidents entre els éssers humans i els grans esforços que fem per ser diferents dels altres. Malgrat les dificultats de lectura que comporta, el llibre porta un munt d’edicions, a casa nostra, i seria molt interessant comparar l’original amb les dues traduccions al castellà que se n’han fet. La ciència-ficció, gènere en el qual, d’alguna manera, podem adscriure l’Opoton, permet aquesta mena d’exercicis literaris així com una gran llibertat en els plantejaments.

Avui és molt habitual, aquí i allà, parlar des d’un punt de vista del present del tema americà. Tot s’ha de situar en el seu moment. Al capdavall, com va remarcar Sonia García, en la recent presentació de la biografia del tenor mexicà Héctor Sandoval, que comentava fa uns dies, el present és com és i la història de la humanitat, per desgràcia, no és pas cap jardí de roses, tampoc en el present. 

Cristian Cortés va desmitificar el tema dels pobles indígenes, no eren uns pacífics angelets, s’enfrontaven entre ells i alguns va donar suport als espanyols per anar en contra dels asteques. Al capdavall, els romans van fer el mateix amb tota la cultura pre-romana i no qüestionem pas el nostre origen lingüístic, a partir del llatí. El castellà, amb totes les seves variants, és la llengua de molta gent i una llengua de cultura ben important. Però les coses no son senzilles. 

Hi ha algunes llengües del mon els parlants de les quals s’entenen parlant però que, per diferenciar-se, han optat per fer servir sistemes diferents d’escriptures. De fet, les llengües romàniques, si no hi hagués al darrera el pes dels estats i els seus mandarinatges acadèmics, podrien considerar-se, fins i tot avui, com una sola cosa i parlant, això sí, a poc a poc i sense prejudicis, ens podríem entendre prou bé.

En tot cas avui a Mèxic i a d’altres països es valora a fons el tema de les llengües i formes dialectals que provenen de l’època precolombina i aquestes tenen un lloc, més o menys important, en les universitats. Som molt analfabets, en general, pel que fa a aquest tema. Un dels aspectes més lamentables és el rebuig, força generalitzat, de formes dialectals populars o la incidència exagerada entre bo i dolent, correcte i incorrecte, tot plegat, en el fons, ha servit per bastir barreres diverses, moltes de les quals lligades a la posició social o econòmica.

També l’exili català ha estat mitificat en molts aspectes. Fa algun temps vaig poder veure un reportatge en el qual alguns d’aquells infants que van ser evacuats a Mèxic durant la guerra i que, de sobte, es van trobar sense recursos suficients, en plena adolescència, es planyien del poc suport que els exiliats ben situats els oferien, el qual era, pràcticament, inexistent. 

Fa anys, molts, devia ser a principis dels setanta, vaig conèixer en un campament excursionista una parella d'aquests exiliats que havien retornat, ben situats, molt catalanistes, i em va doldre que parlessin amb menyspreu -tot i que això també passava per aquí, però potser no tant ni amb tants prejudicis- dels andalusos, sorollosos i bevedors. Sempre he comentat que més enllà del seny i la rauxa una de les característiques catalanes que hem de controlar és el cofoïsme, això de som els millors. En tot cas quan vens al mon no et pregunten on ho vols fer, no tens cap opció en triar, d'entrada.

Avui som capaços, o així ho voldria creure, de fer autocrítica, potser hem perdut innocència però hem guanyat en comprensió i en interpretació de la realitat o en la valoració d’un passat incòmode. La gent pot aplegar molts referents, moltes identitats, pot tenir una llengua familiar i escriure bé en una altra, per motius diversos. El dogmatisme no va a enlloc i pot esdevenir un perill evident. I inquietant.

El present, en molts llocs del mon, no és pas menys violent ni més plàcid, per desgràcia.  La pau i la bona convivència son fràgils i no en tenim la cura que caldria. Hauríem de mirar més el present que no pas cap al passat o el futur, vet-ho aquí. I mirar aquest present una mica més enllà dels nostres estimats melics, ep.

FRANCE GALL, EN EL RECORD

Ahir, mentre cercava alguna cosa de la tele pel movistar, de música de fons s'escoltava una cançó de France Gall, Laisse tomber les filles. No és una cançó excessivament coneguda entre nosaltres. Vam oblidar Gall, més o menys, després de l'Eurovisió, però la cantant va fer una llarga carrera professional, molt interessant i sòlida. La cançó em va evocar tot un mon esvaït, inevitablement mitificat, com passa amb tot allò que està lligat a la nostra joventut. L'altre dia meditava en tot això veient com dones de l'edat de la meva filla aclamaven amb emoció nostàlgica el retorn dels incombustibles Hombres G.

France Gall va morir a causa d'un càncer, l'any passat, de forma discreta, sempre havia estat discreta amb la seva vida privada. Era una gran persona, d'aquestes que, sense fer soroll, col·laboren en causes solidàries diverses. Tenia més o menys la meva edat, havia nascut l'any 1947. Molta gent del seu entorn també és morta. Laisse tomber les filles és una cançó de Gainsbourg, un altre desaparegut. 

France Gall va començar a cantar molt jove, amb el suport de la seva família, relacionada amb el mon de la música. El seu pare havia fet lletres per als grans cantants francesos de l'època. Aquí la vam conèixer amb allò de la Poupée de cire, poupée de son, també de Gainsbourg. Gainsbourg a tot li donava un doble sentit i aquesta cançó, més enllà del seu ritme ye-yé incideix en el tema de les noies massa jovenetes empeses a cantar de forma prematura sobre la vida i l'amor. En tot això de les nines de cera -o de les nines de porcellana- hi sura una certa misogínia cantautora.

Gall va gravar la cançó en diferents idiomes però la versió en castellà, a Espanya, la cantava la Karina. Karina em sembla una bona cantant però ha fet una carrera una mica intermitent,  tot i que té cançons que m'agraden força i és de la mateixa generació.

Gall es va començar a distanciar de Gainsbourg quan es va adonar que una cançó d'ell que havia gravat, Les sucettes, tenia un doble sentit i feia referència subliminal -o no tant- a una fel·lació, cosa que va provocar una certa polèmica, i això que allò  era França. La cantant va ser parella de Claude François i de Julien Clerc. François va ser un gran cantant que va morir de forma accidental en electrocutar-se a la banyera. Aquella mort m'ha quedat gravada ja que érem a França aquells dies i la mort va ser molt comentada a les revistes d'aquell país. François era un home casat, complicat i molt possessiu, Gall era molt joveneta. Quan ho van deixar ell li va dedicar la famosa Comme d'habitude, que es va reconvertir i promocionar transformada en el My Way del Sinatra. Coses que passen.

Amb Clerc la crònica rosa va explicar que el trencament va venir del fet que el cantant no volia tenir fills. Anys després aquest senyor es va casar i en va tenir uns quants, fins i tot de grandet en va tenir un altre amb una noia més jove. Conec uns quants casos d'aquest tipus, per cert. Gall es va acabar casant amb un altre cantant i compositor, Michel Berger, amb qui va tenir un noi i una noia. Berger va morir l'any 1992, molt jove, d'un atac al cor. També aleshores érem a França, de càmping, i en aquella època el músic no m'era massa conegut, més enllà de que fos el marit de Gall. Va morir després d'un partit intensiu de tennis, per cert, i és que l'esport té els seus riscos, encara més si se n'abusa i fa calor quan es practica. 

La filla de Gall va morir molt jove, tenia fibrosi quística i se li va complicar, com li sol passar a persones amb aquest problema, molt seriós. El seu fill també s'ha dedicat al mon de la música. Després de la mort de la seva filla, l'any 1997, Gall, que s'havia fet gran amb una gran dignitat i que feia molt de goig amb més de seixanta anys, va fer poques aparicions públiques però la  televisió francesa li va dedicar documentals i homenatges diversos que aquí, com sol passar, no hem vist. 

Laisse tomber les filles m'ha evocat tot una sèrie de personatges, molts dels quals, com la mateixa Gall,  desapareguts. Avui podem escoltar poca cançó francesa, malauradament, i fins i tot em va sorprendre sentir per la tele,  de música de fons, aquell tema oblidat. Gall tenia una veu molt personal. Va tocar moltes tecles i va diversificar la seva carrera en direccions diferents, no sempre amb grapa però sempre amb coratge i ganes d'innovar. Quedar-nos amb allò de l'Eurovisió dels temps gloriosos seria molt injust. El mon de la cançó, també de la cançó francesa, té tirada, com passa en tants camps, a evocar més els senyors que no pas les dames, o així m'ho sembla, i potser és un prejudici, no diré que no.

STAN&OLLIE, EL GRAS I EL PRIM, CINEMA D'ABANS I CINEMA D'AVUI

Tot i que se suposa que Laurel i Hardy són avui personatges coneguts i recordats, no sé ben bé fins a quin punt les generacions joves, més enllà dels nois i noies amb vocació cinèfila, n’han pogut veure gaires pel·lícules. Aquella parella còmica ja era, de fet, antiga quan jo era petita. La pel·lícula que s’ha estrenat fa poc incideix més aviat en els darrers anys de la parella i en una darrera gira que van fer pel Regne Unit. 

A escola ens passaven de tant en tant, com a complement d’algun llargmetratge educatiu curts d’aquells dos actors. Hi havia companyes d’escola que es feien uns grans tip de riure amb aquelles historietes que a mi no em feien tanta gràcia, sobretot quan hi havia cops, patacades i la resta. Em passava una cosa semblant amb els dibuixos de Tom i Jerry. Avui soc més capaç de percebre l’entranyable innocència de la violència sense verí d’alguns gags. 

Al cinema Mistral, que després va ser el Waldorf, de tant en tant feien una programació atapeïda, conformada per curts de Laurel i Hardy o d’Abbot i Costello, alguna cosa d’en Cantinflas, velles pel·lícules de Xarlot i uns quants dibuixos animats. Més el No-do, és clar. Abans de la televisió uns veïns privilegiats de l’escala tenien una màquina de cinema i algun diumenge ens convidaven a veure pel·lícules que havien llogat, moltes de les quals de la parella i alguna d’Harold Lloyd, còmic el qual jo no recordo haver vist, de petita, als cinemes de barri. 

Tot plegat era ja del temps dels pares. Els nostres gustos infantils i adolescents anaven per uns altres camins, més moderns, però els títols de més actualitat no estaven a l’abast de la meva modesta escola ni de les possibilitats dels veïns innovadors i cinèfils. Recordo vagament, jo ja era una mica més gran aleshores, que amb ocasió de la mort de Stan Laurel van publicar-se articles sobre els dos actors, sobre la seva vida personal, la seva trajectòria professional i la seva llarga amistat, malgrat algunes crisis potser inevitables quan es treballa durant tant temps en equip. Un aspecte que em feia gràcia dels dos actors era la seva manera de parlar, molt imitada per infants i còmics locals. Es doblaven ells mateixos,  en general, i d’aquí ve la hilaritat que desvetllava aquell accent inclassificable. 

Malgrat que he anat al cinema a veure El gordo y el flaco amb una certa reticència i tot i admetent que el que ens expliquen no és ben bé la realitat m’ha agradat molt aquesta visió dels dos actors, ja en una certa decadència, units per una amistat que ha tingut alts i baixos però que ha superat el pas del temps i les circumstàncies vitals de cadascú. Tots dos es van casar unes quantes vegades. La pel·lícula ens els mostra amb les seves darreres parelles, les més estables i, de fet, les definitives i de més llarga durada. També, sense fer cap mena de dramatisme, es fan referències al tema de la beguda, en el cas de Laurel o en el de l'afició a les apostes, en el de Hardy.

Stan Laurel i Oliver Hardy s’han convertit en dibuixos animats, tenen museus dedicats i tot això però hi ha poques ocasions de veure’ls en la pantalla gran i, encara menys, de veure les pel·lícules mudes que van fer. El pas al cinema sonor no els va plantejar grans problemes. Com és sabut i, si no ho és, per la xarxa es troba tota mena d’informació, Laurel era el més intel·ligent i ambiciós, era qui pensava i feia els guions, uns guions molt pensats i assajats. Això queda molt ben reflectit a la pel·lícula. Tots dos eren molt treballadors i el bon funcionament de la parella còmica va fer que no tinguessin massa ocasions de fer altres coses. 

La pel·lícula és emotiva, tendra, però no cau en la carrincloneria. El director, Jon S.Baird, escocès i relativament jove, ha trobat uns actors molt adients, John C. Reilly i Steve Coogan, tots dos es fiquen amb respecte i versemblança en els seus papers. Reilly ha precisat pròtesis i maquillatge però així com en el cas d’altres personatges el tema de la caracterització grinyola sovint aquí no és així, tot flueix amb força naturalitat i els primers plans de tots dos resulten absolutament convincents. 

Hardy, a causa de la seva malaltia es va veure pressionat a aprimar-se molt, en els seus darrers anys. Ho va aconseguir però l’esforç i el fet de veure’s tan canviat li van provocar una forta depressió.  És un risc que no s’explica gaire, en un mon en el qual estar gras és vist avui com una cosa estranya i condemnable. 

S’ha escrit i filmat molt a l’entorn de la decadència dels actors i actrius, de l’oblit en el qual es cau quan passa el temps i les modes canvien i la gent envelleix. El tema, en aquesta pel·lícula, es frega de forma moderada, els actors ho accepten amb tristesa i una certa resignació, tot i que tenen esperances en una certa continuïtat, malgrat tot. 

Molts còmics actuals han begut en aquell cinema i potser ni tan sols no s’adonen, de quin pes ha tingut, en el seu imaginari, aquell humor el qual, en una bona part, encara funciona. La pel·lícula defuig la caricatura i té moments d’humor intel·ligent i subtil, al capdavall vida i professió acaba per interferir, en molts casos. Laurel, diabètic, va sobreviure vuit anys a Hardy però no va tornar a fer cinema tot i que va continuar escrivint guions. Era un gran afeccionat a la televisió, mitjà en el qual van tenir ocasió de fer alguna coseta. 

Les vides dels dos actors, des dels seus inicis, fornirien material per a una sèrie de considerable extensió tot i que la durada, relativament breu de Stan&Ollie és un encert, car avui hi ha una mena de dèria en allargar massa les pel·lícules i els serials. L’emotiu final, amb la dedicatòria a la única filla de Laurel, Lois, que va morir el 2017, als vuitanta-nou anys, i amb el passi, al costat dels títols de crèdit, d’algunes imatges originals, fa pensar en com n’hauria estat, de bé, completar la sessió, a l’estil dels programes dobles de barri del passat, amb el passi d’algunes pel·lícules, curtes o llargues, de la bona època de la parella còmica.

LA METÀFORA DE L'OU

M'ha passat el meu marit un article de El Nacional sobre els ous on s'afirma i demostra que menjar un ou cada dia no és res dolent, ans al contrari.

Tot i que avui hi hagi temes més importants dels quals parlar trobo que l'ou i la seva valoració exemplifica la relativitat de totes les creences. Encara més, els experts immortals ens fan creure una cosa i després, la contrària. I sembla que els qui creiem allò que ens van fer creure som gent ignorant i poc informada quan, al capdavall, ells ens van fer creure en el que crèiem. No sé si m'explico. 

Les creences ortodoxes, quan fan fortuna, son compartides per una gran majoria, fan forat en l'opinió popular i, aleshores, s'ha de parar compte en fer comentaris que sacsegin aquesta creença generalitzada, mentre dura la fe en les seves afirmacions. No diré res de nou però tot allò de què la masturbació produïa ceguesa i coses pitjors ho deia i escrivia gent amb estudis, i no pas sempre des del vessant religiós, com es pot demostrar amb una relativa facilitat. Els exemples podrien ser molt nombrosos. Metges, capellans i mestres eren l'autoritat, avui moltes afirmacions han passat al camp suposadament científic i alguns suposats científics cauen en dogmatismes quan surten del seu camp d'estudi el qual, per raons de temps i capacitat humana, acostuma a ser molt reduït i especialitzat.

Quan jo era petita els ous eren un producte car. De vegades, amb la meva mare, fullejàvem un antic llibre de cuina que havia estat de la meva besàvia quan servia, ço vol dir, quan feia de minyona. Era un exemplar ancestral de Carmencita, o la buena cocinera. Especificava mides antigues, com ara els cuartillos i feia moltes referències a menges d'ultramar, ja que s'havia publicat abans de la pèrdua de les darreres colònies.

Quan llegíem la recepta a estudiar, per si era possible variar el reduït ventall dels menús casolans, si es demanaven més de dos o tres ous, cosa habitual, la recepta quedava descartada. Els flams van deixar de ser d'ou i l'única excepció, per raons òbvies, era la crema de Sant Josep. En una ocasió vaig fer una auca del veïnat, per a consum familiar, i respecte a una coneguda molt gasiva, recordo que vaig escriure: amb un ou, truita per deu, i maionesa fareu. Un refrany que avui semblaria cruel i estrany feia: quan siguis gran, menjaràs ous. Però els ous tenien la seva mítica, s'afirmava que un consum recomanat era el d'un ou diari tot i que també semblava que un ou era una cosa ben miserable: per un ou, el ventre no es mou.

En temps d'excedents i de bonança, per les festes dels pobles, fa molts anys, els homes, sobretot, es menjaven coses tan estranyes com truites de vuit ous. Una parenta més gran que els meus pares es va casar amb l'hereu d'una casa de pagès mitjaneta i els seus sogres eren molt rancis i agarraos. La seva mare li va aconsellar que, d'amagat, quan anés a donar menjar a les gallines, es prengués un ou cru o un parell, si era possible fer-ho sense riscos. Sobretot, quan estava embarassada.

Vaig fer, quan estudiava, un curset sobre nutrició escolar. Allà se'ns va afirmar, per part d'una experta, que l'ou cru no servia per a res, i que allò de donar un rovell cru barrejat amb sucre als infants, una cosa habitual antigament, fins i tot, en ocasions, barrejant el rovell amb algun licor, era inútil, no pas, com semblaria avui, pel sucre -que enguany sembla un verí- o pel foment de l'alcoholisme infantil, sinó perquè el rovell cru no tenia les propietats que assolia en solidificar-se. Més endavant, en una xerrada, ens van dir el contrari, més o menys. En aquest cas un senyor que crec que era biòleg o una cosa així. La llet i els ous eren el paradigma de la bona alimentació i als països nòrdics la gent era neta, lliure, desvetllada i feliç a causa del seu consum de làctics. Avui també la llet es qüestionada, segons com.

De l'ou diari es va passar a l'ou setmanal i fins i tot a un invent com ara la truita feta amb la clara, menystenint el rovell a causa del colesterol, ja no sé si bo o dolent que contenia. A les pel·lícules i novel·les angleses, tot i ser aquell un país desenvolupat i enlairat, molta gent esmorzava ous passats per aigua o durs, beicon, melmelada i moltes coses més. És clar, deien, que allà es menjava menys a l'hora de dinar. El Poirot, per exemple,  menja sempre el seu ou al punt. Els ous passats per aigua no son fàcils de fer i han anat a menys, el temps ideal d'ebullició, durant la meva infantesa, era el que dura el temps de resar un credo, per cert.

A més d'aquests penjaments els ous tenien perills, la salmonel·la el més evident, perills que no vull defugir però que han contribuït a què molta gent rebutgi coses com ara la maionesa casolana. A les escoles ja es fan les menges escolars amb ous sintètics. En els darrers anys a l'escola als mestres, alguna cuinera pietosa, ens feia ous ferrats, d'amagat, el mateix que, també d'amagat, en alguna ocasió ens posava un gotet de vi. I ja no entro en el tema del fumar, si algú volia fer una cigarreta, a partir de què el tabac va passar de ser un ús social a ser verí i pecat, s'havia d'allunyar de l'escola i amagar-se en algun indret on no el poguessin enxampar. Avui no es pot tenir cap beguda alcohòlica en un recinte escolar. Una vegada un inspector va veure que tenien una ampolleta en un armari de la sala de professors i ens va renyar, de bon rotllo, això sí.

Ara els ous s'estan reivindicant i a l'article que menciono al principi ja ens expliquen, amb moltes referències cultes que pots menjar un ou cada dia, si no ets vegà ni tens al·lèrgia a aquesta menja senzilla i que, avui, és relativament barata. Per sort, i això em sembla molt bé, ens hem anat mentalitzant del tema de les gallines esclavitzades i molta gent ens avenim a pagar més pels ous si ens diuen, tot i que ves a saber, que venen de gallines en llibertat i felices. Això de la llibertat es pot comprovar però sobre la felicitat animal hi hauria molts aspectes a debatre.

El que ha passat amb els ous ha passat amb d'altres coses, com ara amb les sardines, que van ser pecat dietètic durant una llarga temporada. Crec que amb una mica de paciència podria trobar textos més o menys científics on s'afirmen coses estranyes o que, amb el temps, han donat una volta sencera. Per adonar-te d'aquesta mena de canvis cal que et facis vella, de jove t'ho creus gairebé tot i potser ha de ser així, tenir fe ajuda a viure, o així m'ho sembla. De gran ja no cal que tinguis fe, la vida passa, amb ous o sense, i tot acaba per ser relatiu i sotmès a l'atzarós futur. Me sé todos los cuentos... deia el poeta. I todos los alimentos, afegeixo, fent una rima totalment xarona. 

L'exemple de l'ou pot semblar anecdòtic. Amb aspectes més importants de la vida, morals o ètics, també ens venen la moto i ens fan passa bou per bèstia grossa. Si pensàvem que amb el declivi -relatiu- de la moral catòlica ens podríem alliberar de culpes i pecats, res de res. Les religions, com l'energia, no desapareixen, es transformen i para de comptar. Si en llegir tot això algú pensa que el tema tan sols va d'ous, doncs no m'he explicat prou bé, que ja passa.