4.12.16

LA REINETA HA RELLISCAT

Resultat d'imatges de la reina de españa

Ahir vaig anar al cinema i la pel·lícula que volia veure no la feien en l'horari que m'anava bé, aquelles que em quedaven per contemplar eren infantils o de fer patir, i l'únic recurs adient per poder-me repapar a primera hora de la tarda era La Reina de España. En general no m'han acabat de fer mai el pes les pel·licules del Trueba, tot s'ha de dir, m'han semblat gairebé sempre farcides de bones intencions i bones intuïcions que no arriben a port pel fet que acostumen a naufragar en el mar del cofoïsme i els tòpics recurrents. En un altre sentit i amb temàtiques diferents em passava això també amb el Garci.

Malgrat els meus prejudicis, he de dir que em va resultar fins i tot millor del que m'esperava, al menys en la seva primera part. Fins i tot millor que aquell despropòsit que la va precedir, La niña de tus ojos. I és que el cinema hispànic del passat està farcit d'històries inversemblants, fascinants i oblidades, que amb un bon guió i amb grapa podrien esdevenir un material de gran interès i aquests invents em semblen oportunitats perdudes. Encara em va semblar tot plegat més lamentable després d'haver evocat aquests dies gent com Armand Guerra, o fins i tot després d'haver recordat, gràcies a la tele, aquell entranyable conjunt de cromos en blanc i negre que va ser Alba de América.
Resultat d'imatges de la reina de españa Trueba
Després d'haver circulat, doncs, en l'entrada anterior pel món de l'espectacle pretèrit, tot i que anterior a la guerra civil, aquesta història coral plena de gent coratjosa, de bon cor, solidària i emprenedora fa una mica d'angúnia. Veure bones actrius de no fa gaire, víctimes de la moda de la cirurgia estètica del nostre temps, també fa angúnia, curiosament Loles León, que és una de les perles de la història i que ironitza en algun moment amb el tema, es conserva ben natural. 

Molts detalls que em van fer somriure, passats pel sedàs del dia després, avui em semblen absurds i detestables, com ara la violació homosexual, en clau humorística però evident, del Jorge Sanz. No em puc ni imaginar que, per exemple, passés el mateix a la història amb una senyora, però sembla que malgrat que es vulgui normalitzar el tema gay, ni que sigui de forma grotesca, cosa que seria suportable ja que tota la història és grotesca en gran mesura, s'hagi de recórrer a les gracietes de tota la vida a l'entorn del tema. Per no entrar en el tema de la valoració que l'actriu fa de la vida d'Isabel la Catòlica i en d'altres francesilles destinades a estimular la complicitat d'un públic suposadament amarat de tòpics històrics.
Resultat d'imatges de Ana Mariscal
Tampoc la Penélope Cruz dona la talla d'aquesta actriu suposadament de culte, ni és Carmen Sevilla, ni Lola Flores, ni Aurora Bautista, ni molt menys la gran Ana Mariscal, la qual es menciona de passada, que segurament sí que parlava anglès, i que mereixeria tota una sèrie acurada de la televisió hispànica. Els suposats homenatges a personatges del cinema esdevenen caricatures sense sentit i un planter de secundaris de luxe, àdhuc d'aquestes dames operades i estirades que he mencionat, fa que la cosa s'aguanti i fins i tot distregui. 

El pitjor de tot és que el tema de la pel·lícula s'ha barrejat amb un magnificat boicot al director pel fet d'haver manifestat que no sentia espanyol o una cosa semblant, així que ara pot passar que si la critiques en excés semblis fatxa. Tampoc cal que tots aquells que no ens acabem de sentir tòpicament espanyols ens solidaritzem amb el que sigui, vaja. 

I això que la pel·lícula és ben espanyola, una espanyolada del nostre temps, això sí. Entenc i fins i tot em sembla saludable que es pugui fer broma de la situació política d'aquells anys, també vam cantar i ballar en els temps ombrívols, a més a més d'anar sovint al cinema. 

Aquesta pel·lícula, fins i tot l'anterior, La niña de tus ojos, haurien guanyat pistonada amb unes quantes cançons populars de l'època, tant en l'una com en l'altra la cosa es limita a un tema i para de comptar. Aquí és un versió introduïda amb calçador de Granada, cantada en anglès, la qual, en un altre context, resultaria fins i tot divertida. I això que la banda sonora orquestral de fons, de Zbigniew Preisner, poca broma, no gaire espanyola, per cert, és molt maca, sembla d'una altra mena de pel·lícula i tot.

La niña de tus ojos va ser una oportunitat fallida d'evocar gent de pes com Imperio Argentina o Florián Rey i d'oferir una visió una mica més creible de les relacions amb la UFA. El cinema espanyol d'aquells anys mereix una visió més compromesa i aprofundida, ni que sigui en clau d'humor.

I el conjunt, tot s'ha de dir, té algunes coses bones, el món del cinema que reflecteix compta amb el seu ganxo populista i alguns gags són ocurrents i reeixits. Per passar l'estona si no tens res millor per fer, somriure amb condescendència i obviar sense escrúpols la sal gruixuda i l'autocomplaença de la professió, en la qual se suposa que, fins i tot aleshores, s'hi congriava un antifranquisme radical i combatiu o, al menys, disposat a arriscar-se si calia, malgrat la por que embolcallava el conjunt. Esperem que al fill del Darín, que es guapot de veritat, però potser no tant com el Rabal jove, a qui també van captar fent de tècnic, li ofereixen oportunitats més interessants de lluïment.

Ahir pensava que La Reina de España seria un bon títol, complementari, això sí, en un d'aquells programes dobles de la meva infantesa en els quals ens aparellaven Los Bucaneros amb El Emigrante, prologats pel NODO, és clar, que aquí també s'evoca amb certa grapa, car els títols de crèdit tenen, fins i tot, el seu què. Un punt a favor és que ens retrata un Franco inquietant i creible, que no és tant tonto com ens agradaria pensar i que està al cas de tot el que passa. Un Franco possibilista, destinat a reinventar-se durant un parell de dècades més, per a desesperació de tanta gent de la faràndula esquerranosa i de la resta dels espanyolets que ens consolàvem anant al cinema del barri cada setmana. 

És clar que, de moment, la star ja cotitza als Estats Units i se suposa que deu fer anuncis de sabó LUX i tot. I és que una cosa és ser progre i l'altra rebutjar l'or de l'Oncle Sam. O de l'oncle Pepito.

2.12.16

GRANDMA GRUMBLES IN THE MORNING


Resultat d'imatges de carteles publicitarios en inglés

Cada dia s'organitza algun event retolat en anglès. No tinc res contra aquesta llengua, ans al contrari. Encara més, si ara fos jove dedicaria els meus esforços a aprendre totes les llengües possibles, fins i tot amb les seves variants dialectals vigents. Llengües en vigor, sobretot, però fins i tot esmerçaria esforços en la recuperació del llatí i del grec clàssic. 

Tampoc no crec que amb això de l'anglès ens colonitzin, en tot cas ens autocolonitzem. En pocs dies hem assistit al black friday, al cyber monday i a la shopping night. Però també en el camp del consum alternatiu podem anar, demà pel matí, a un mercat de slow food. Fa poc vam celebrar el halloween i avui mateix Gregorio Luri fa broma al seu blog sobre la substitució dels deures escolars per l'homelearning. 


Portada Cuando Europa hablaba francés

Fa anys, molts, la moda va ser francesa.Tolstoi reflecteix aquella moda en alguna de les seves novel·les. A Anna Karènina, llibre que va molt més enllà de l'anècdota amorosa i que llegit entre línies ens ofereix un panorama divertit a l'entorn de modes i tendències, Konstantin Levin critica el costum, entre les classes benestants entre les quals es mou, de parlar a les criatures en francès. 

La moda francesa va durar anys i panys, encara quan jo era petita s'anava a boutiques i els primers veïns de l'escala que van tenir cotxe i que eren una mica fatxendes quan patien alguna avaria deien que havien tingut panne. Però es van actualitzar aviat i per Nadal també van ser els primers en celebrar el Papa Noel i enviar Christmas. En defensa seva he de dir també que va ser el primer lloc on vaig fer cagar el Tió, ja que una iaia de la família era pagès i mantenia la tradició, la tradició del tronc sense afegitons, ep. Sobre els tions actuals amb rostre de boig i barretina ja he escrit en diferents ocasions. 

Avui, amb el poder dels mitjans i de les xarxes socials, la cosa ha arribat a uns extrems surrealistes. La importació de costums que de vegades no tenen, ni tan sols en el seu lloc d'origen la rellevància que els donem aquí, clama al cel, però el cel em temo que sordeja. Les pobres criatures de les escoles bressol ja compten amb activitats extraescolars, entre les quals la de més volada i èxit es això de l'estudi  de l'anglès. Per una banda es rebutgen els deures i per l'altra s'atapeeixen els horaris dels infants amb tota mena de bestieses.

Com que la cosa raja s'han muntat molts centres privats amb ganes de vendre que ofereixen anglès a les més tendres edats. Fa anys una amiga de la meva filla va treballar un temps en un d'aquests centres i li van exigir que es fes passar per anglesa o americana autèntica, de cara a la galeria, i això més enllà de la seva possible excel·lència com a professora, és clar. Tot es qüestió de prestigi i faramalla.

El pitjor és que tants esforços destinats al foment de l'anglofília, des de fa ja un munt d'anys, no es tradueixen, a la pràctica, en un domini generalitzat del llatí modern, al capdavall com s'aprèn és anant pel mon i, sobretot, amb motivació. Molt jovent d'ara va força pel món i segurament les noves generacions ja dominaran la llengua de Txèspir en la seva modalitat estàndard, això sí. És curiós com un antiamericanisme visceral, esquerranós i superficial en molts sectors no veu gens malament la possibilitat de què els fills i filles vagin a estudiar i treballar a casa de l'oncle Sam, ans al contrari, el tema es viu amb orgull familiar i tot.
Resultat d'imatges de expresiones en ingles
Mentrestant, pels nostres verals, qualsevol castellanisme, per més tradició que tingui entre nosaltres, és condemnat al foc etern. Pel que fa al francès, fa pena veure com va la cosa. Excel·lents programes de ràdio com el Boulevard de la cançó francesa han desaparegut del mapa. El tema de la ràdio es greu, vam perdre la Com, Catalunya Cultura va durar quatre dies i molts bons programes han fet moixoni, han patit estranys canvis d'horari o, senzillament, s'han esvaït en el no res. 

No és cap consol però en castellà passa una mica el mateix. Recordo l'impagable Voces con swing, que també va emmudir sense cap mena d'explicació. De vegades els programes els instal·len en horaris absurds, se suposa que ara ja te'ls pots baixar quan vulguis i escoltar-los quan et sembli. De fet és així però aquests canvis d'horari acostumen a incidir força en el seu seguiment.
Resultat d'imatges de cyber monday barcelona
Les pel·lícules franceses ens arriben amb comptagotes, es clar que passa el mateix amb les italianes o amb les alemanyes, però és que França és troba a tocar de casa i allò del mètode Perrier forma part de l'imaginari de la gent de la tercera edat. Potser amb el temps l'idioma vigent serà un altre, qui sap, i alguna velleta del futur enyorarà això dels shoppings, el prestigi de les llengües va lligat a la política i al pes de les potències que remenen les cireres. Els idiomes minoritaris, no ens enganyem, ho tenen magre i encara és un miracle com resisteixen. Els castellans em temo que no s'han adonat encara de què l'espanyol de veritat és l'hispanoamerica, l'estàndard americanitzat, ja que n'hi ha moltes variants.
Resultat d'imatges de expresiones en ingles
El tema de les llengües és complex, fins i tot no hi ha una definició seriosa de què és una llengua, un idioma. La política pesa molt en tot plegat i crea tendències. Ara bé, que a banda de la política ens endeguin ximpleries en anglès d'estar per casa un dia sí i un altre també, em provoca un rebuig i em neguiteja. Fa anys, quan era joveneta i anava a les escoles d'estiu, ja havia d'haver-me adonat dels perills, en el moment en el qual ens van dir que fariem un brainstorming. 

Toti Soler comentava amb ironia, ja fa algun temps, els recurrents temes rockeros en anglès que acompanyen qualsevol reportatge, amb poques excepcions, ja sigui sobre els castellers, sobre la botifarra amb mongetes o sobre el futbol. Fa uns dies mirava no sé quin programa en el qual sortia Sevilla i es preguntava a la gent a l'entorn del flamenc, doncs de fons, de forma inevitable, berridos anglosajones, que era com qualificava en els seixanta la música forastera un meu company de feina molt carca i espanyolista. Entre el rebuig visceral a tot allò que vingui de l'estranger i la badoqueria etiquetada en anglès hi ha molta distància, és clar.

Resultat d'imatges de shopping night
No negaré que durant un temps vam mitificar França i el seu entorn. Els inicis de la Nova Cançó van voler-se acostar en excés a la cançó francesa i el Grup de Folk va posar les coses a lloc i van donar-nos a conèixer altres coses i altres móns. Potser és inevitable que ens passem tots directament a l'anglès, com expliquen que va dir Riba a Unamuno, segons una anècdota recurrent a l'entorn d'un diàleg entre els dos savis, on, és clar, es feia referècia al català i el castellà. Ara bé, d'això a anar a comprar francesilles els dies de shopping obligat hi ha una gran distància. En tot cas, en aquests dies, estaria bé que s'exigís a clients i venedors que parlessin tots en anglès, resultaria molt pedagògic tot i que poc comercial, potser.

Quina raó tenien les monges de la meva escola quan pontificaven a l'entorn dels perills colonitzadors de l'arbre de Nadal i del Pare Noel!!! Cultura protestant encoberta, vaja. Sort que els Magical Kings de l'Orient han resistit, al menys fins ara.


Ballo on puc sempre que em treuen
i aprenc fa nou anys l'anglès
perquè avui, amb el turisme, si no el saps fas el pagès.
I ara surto amb una nena que no mira pas gens prim
i, de fet, només em costa gelats, lukis i ginpics.

Però sóc catalanista i a casa, amb la mamà,
si no hi ha gent de visita parlo sempre català.

Balada del fill de vídua, Pere Quart (fragment)

1.12.16

TRES MÀRTIRS HETERODOXOS

Resultat d'imatges de ALADY

Un dels aspectes més interessants que ha tingut la preparació de la xerrada sobre Alady, que vaig fer dimarts al barri, ha estat la immersió, en preparar-la, en un món antic, divers i inabastable pel qual he vist transitar un nombre ingent de personatges que en algun moment es van creuar amb el còmic, avui tots ells amables fantasmes que potser esperen el moment de retornar d'alguna manera al present, a través dels  records i les reivindicacions. 

Alguns són més coneguts i d'altres no tant, fins i tot m'ha sorprès que gent una mica més jove que jo desconegués absolutament qui va ser Carles Saldaña i ni tan sols no li sonés. Però aquest oblit resulta inevitable, el temps passa i del passat en resten unes engrunes i para de comptar. Un altre perill és la mitificació, un perill inherent a cert tipus de narrativa que basteix ficcions i pren com a inspiració alguna d'aquelles vides extraordinàries. Un perill potser indefugible però que acaba per amagar la realitat a base de llegenda, tan sols cal pensar en com s'ha manipulat la història, per exemple, d'Enriqueta Martí, a causa de la demanda de morbo retrospectiu per part del públic.


Resultat d'imatges de ALADY RIALLES LLAGRIMES VEDETTES

Entre els personatges amb els quals m'he ensopegat i dels quals, fins ara, no en sabia jo res de res o ben poca cosa, n'hi ha alguns que m'han colpit a causa del seu destí, tràgic, causat per aquella tempesta que va ser la guerra civil. I és que feia aleshores, com qui diu, quatre dies, en aquells anys vint tan excitants, que molta gent d'idees divergents però no bel·ligerant convivia en pau i fins i tot tenien entre ells una sòlida amistat. Això s'esdevenia en totes les classes socials i també en el món de la faràndula, és clar. El pitjor d'una situació com la de la guerra és que tot es va reduir al blanc o negre i crec que això encara dura i es mitifica sense escrúpols.

Resultat d'imatges de Tina de Jarque

Un dels tres personatges que avui evocaré i del qual ja he escrit en alguna ocasió és Tina de Jarque. M'ha sorprès trobar tanta informació sobre ella per la xarxa, fins i tot se li han dedicat novel·les que intenten esbrinar el seu final però el cert és que els detalls són molt confusos. Era una època difícil i la gent podia desaparèixer de forma estranya, encara més quan no hi havia mitjans per a seguir-ne la petja o quan no tenien descendència la qual, amb el temps, intentés saber-ne alguna cosa. 

Tina de Jarque pertanyia a una família d'artistes, sabia alguns idiomes i devia posseir una gràcia especial la qual, com en tants casos, no podem arribar a entendre des del present, tot i que hi ha gravacions i algunes imatges fílmiques. Fos com fos va acabar afusellada, segurament pel País Valencià. Anava acompanyada d'un anarquista amb qui s'havia embolicat, de grat o per força, i sembla que amb ells portaven un botí que procedia dels robatoris habituals a cases particulars i edificis religiosos. 

Tina de Jarque havia tingut amants de pes, rics, influents i de dretes, això va fer que es parlés de que podia ser una mena d'espia, cosa altament improbable. Tenia trenta-un anys quan va ser assassinada. Així com els altres dos personatges que venen a continuació han comptat amb una certa reivindicació per part de l'anarquisme, de Jarque ha estat incòmoda per a tothom però ha exercit una important fascinació sobre alguns investigadors del passat i escriptors de novel·les. Alady, que la va conèixer i va treballar amb ella, en destacava el bon cor i una mena d'innocència que pot voler dir manca de lucidesa per a adonar-se de què estava passant de veritat. De tota manera eren temps atzarosos i les vides tenien un valor relatiu, tot depenia de amb qui et trobaves i on eres.

Resultat d'imatges de Armand Guerra

Un altre heterodox fascinant, víctima de les circunstàncies és Armand Guerra, el veritable nom del qual era José Estivalis Calvo, cineasta anarquista que va fer d'actor, de guionista, d'activista, de director. Va viatjar per tota Europa i va propiciar moltes iniciatives, pel·lícules sovint de denúncia, dedicades a fets com ara la Comuna de París o l'explotació de les dones cosidores. No va poder realitzar projectes com ara l'intent de dedicar una pel·lícula o un documental a gent com Ferrer y Guardia o Durruti. El seu nom s'ha recuperat, sobre tot, en els darrers temps, a causa de la restauració de la pel·lícula Carne de fieras, que es pot veure a youtube i en la qual va coincidir amb Tina de Jarque. 
Resultat d'imatges de A través de la metralla armand guerra
Implicat a fons en l'anarquisme, amb una certa ingenuïtat a l'hora d'acceptar els disbarats que algunes persones, emparant-se en la disbauxa, cometien, va col·laborar de forma activa i militant amb la CNT. Va escriure un llibre, A traves de la metralla, del qual n'existeix una edició actual. No sabem si se'l pot considerar un bon director de cinema, tot i que això és relatiu, ja que la gran majoria del que va fer s'ha perdut. Ell mateix s'escrivia crítiques relatives, per exemple, a la seva pròpia interpretació en una pel·lícula, lloant-la i firmant la crítica amb un dels seus pseudònims. 

Va ser detingut per causes no aclarides, en el marc dels lamentables enfrontaments entre comunistes i anarquistes i va anar a parar a una txeca. Va romandre més de tres mesos empresonat. Ja no era jove, tenia més de cinquanta anys, va sortir d'allà en molt mal estat de salut i gràcies a persones que es van moure per tal d'aconseguir la seva llibertat. 

Va aconseguir marxar a França i reunir-se amb la seva dona i la seva filla, que ja havien sortit d'Espanya, però els maltractaments li van passar factura i va morir d'un sobtat aneurisme, l'any 1939. La seva dona va cremar molts documents, espantada amb l'entrada dels nazis a França i la filla va saber ben poca cosa d'ell fins fa uns anys. Encara hi ha moltes ombres per damunt de la seva excepcional biografia, va ser tot un home de cinema en el sentit més ampli de la paraula. 

Armand Guerra havia dirigit una pel·lícula  de l'any 1930, El amor solfeando o El profesor de mi mujer, la primera cinta sonora que va protagonitzar Imperio Argentina i on Alady, que també intervenia per primera vegada en una pel·lícula, hi feia un paper secundari. Valentín Parera, que feia parella amb la protagonista, és així mateix tot un personatge a recuperar.


 


Aquest llibret que veieu aqui, un d'aquests petits fulletons que es venien als quioscs, aplega textos diversos d'Alady, acudits, lletres de cançons, narracions breus i divertides. Alguns dels textos de Carles Saldaña recorden els de Jardiel Poncela i de fet Alady va demanar sovint la col·laboració de l'escriptor. El llibret és de l'any 1933 i a manera de pròleg es pot llegir un sonet dedicat al còmic i datat el 1929.

L'autor d'aquest sonet és Pedro Luis de Gálvez, un altre heterodox perdut entre la violència, en el seu cas, la franquista de la postguerra. Pedro Luis de Gálvez va ser un bon poeta, va néixer l'any 1882, era de família rica però va sortir ovella negra, per a desesperació del seu pare, general carlista, el qual en una ocasió el va estovar pujant a dalt d'un escenari on el xicot actuava. 

Va ser un home intel·ligent però bohemi, que vivia durant moltes temporades a base de sablazos i amic de gresques i senyores. Aviat van començar a córrer brames sobre la seva persona, fins i tot a Luces de Bohemia se l'evoca, protagonitzant un fet no comprovat, que corria pels cafès amb un seu fillet mort acabat de néixer, ficat en una capseta, demanant diners per a l'enterrament. Es va casar més endavant amb una altra dona i va tenir dos fills.

Havia estar detingut en alguna ocasió i va guanyar un premi literari mentre estava empresonat, cosa que va comportar que alguns intel·lectuals s'interessessin per ell i n'aconseguissin la llibertat. Escrivia bé, però de forma una mica atzarosa, tenia fama de bon sonetista. Implicat en l'anarquisme a fons, durant la guerra sembla que s'uniformava i feia el fatxenda explicant fets que ni tan sols no eren certs. En realitat, malgrat les seves idees, va ajudar gent de dretes important perseguida, fins i tot tenint-los a casa seva. 

No va voler sortir del país en acabar la guerra, confiat en què les seves coneixences i el fet de no haver-ne fet de grosses li estalviarien problemes però no va ser així, una delació anónima va fer que el detinguessin i afusellessin l'any 1940. Molta gent dels qui havia ajudat, fos per por o per altres motius,  no es va moure per ajudar-lo, però alguns sí que ho van fer, tot i que no hi van  ser a temps. La figura del poeta anarquista ha generat molta literatura i no és gens estrany. Un seu nét, Pedro Gálvez Ruiz (Málaga, 1940) és escriptor i traductor de l'alemany. 
Resultat d'imatges de pEDRO LUIS DE GALVEZ


Resultat d'imatges de el tiempo de la desmesura

Un estudiós de la història del món de l'espectacle, Juan Antonio Ríos Carratalà, va publicar el 2010 un llibre imprescindible, El tiempo de la desmesura, on, a l'entorn de tres pel·lícules, Carne de fieras, El genio alegre i Rojo y Negro, entra a fons en el món del cinema del temps de la guerra i de la immediata postguerra. Aquest llibre, una mica desmesurat també, ja que aplega un volum d'informació excessiu per a poder-lo assaborir de forma adient, inclou dades molt interessants a l'entorn de Tina de Jarque i Armand Guerra, a més d'una bibliografia impressionant i extensa. Sobre Pedro Luis de Gálvez, el poeta anarquista i bohemi va escriure un assaig imprescindible el crític d'art Quico Rivas, mort el 2008, un altre personatge interessant, aquest ja contemporani nostre. 

Dels tres personatges es pot trobar força informació per la xarxa. De vegades et sembla que quan tu no saps una cosa no la sap gairebé ningú, i a l'inrevés, que allò que nosaltres sabem ho ha de saber tothom. Els humans i les humanes tenim una gran vanitat, ni que sigui subliminal i disfressada fins i tot de modèstia. 

D'aquests tres personatges, tan diferents, víctimes així mateix de violències de diferent signe, m'ha impressionat la coincidència en el seu final, l'oblit relatiu del qual han estat objecte i la reivindicació, encara minoritària, que han rebut per part d'una posteritat que no es conforma amb històries maniquees de bons i dolents. 

Alady, que jo crec que no tenia cap mena d'ideologia política, va comptar amb amics i coneguts en molts àmbits i va poder sobreviure a la tragèdia amb pocs esquitxos i gràcies a amics i coneguts, com tants altres. El sonet que li dedica Pedro Luis de Gálvez, hiperbòlic i molt del gust de l'època, el defineix com un home bo, humil, amb afició a fer riure, i entre línies es pot copsar l'afecte i admiració que el nostre còmic desvetllava en tanta gent. 

De tota manera ja tinc ganes de deixar enrera, ni que sigui de forma temporal, tot aquell món perdut de forma gairebé definitiva i intentar no pensar en què hauria pogut ser tot plegat sense aquella horrible guerra que encara cueja i se'ns escola per tants foradets imprevisibles com si fos l'aigua dels escapaments del veí de dalt. I és que el passat és el passat i el futur, imprevisible, i tan sols tenim a l'abast un present fràgil i estantís.

28.11.16

QUAN EL TEMPS S'ATURA

Resultat d'imatges de la treva villarroel

Encara es pot veure, fins al gener, a la Sala Villarroel, La Treva (Time Stands Still), de Donald Margulies, amb un gran èxit de públic i que funciona a més a més a base del boca-orella, molta gent ens en remarca les virtuts i això compta força. De virtuts en té unes quantes, la més evident, el repartiment. Els quatre actors estan tots ells molt bé en el seu paper. Selvas, Segura i Madaula ens són ben coneguts i la jove Mima Riera està a l'alçada de la resta. Un altre punt important és el tema, molt actual, per desgràcia, tot i que l'obra es va estrenar el 2009: el paper del periodisme, gràfic i escrit, en les grans tragèdies del món contemporani.

Malgrat un tema tan complex, l'obra se centra més aviat en els conflictes dels personatges. La parella protagonista retorna a casa, ella amb ferides que la limiten físicament, a causa de l'esclat d'una bomba. Aviat copsem les diferències que s'estableixen entre un home que comença a estar fart de córrer riscos i una dona en la qual predomina la vocació periodística per damunt de tot, fins i tot, en ocasions, per damunt de la necessària ètica professional. El tema del fotoperiodisme ha estat molt debatut en els darrers anys i ho continuarà estant, ja que hi conflueix el dret a la informació amb el dret a la intimitat d'unes víctimes convertides gairebé en un espectacle destinat a abaltir males consciències.
Imatge relacionada
En l'univers d'aquesta parella incideixen els altres dos personatges, l'editor, vitalista i cínic, per al qual l'important és el negoci, i la seva nova parella, una noia aparentment ingènua, que fa de tòpic contrapunt a la resta, amb les seves convencionals ganes de viure i la seva joventut inexperta, tot i que es potenciï un cert estrany humor en les primeres intervencions d'aquest personatge, les quals desvetllen inquietants rialles entre el públic. També hi planeja l'ombra, una mica prescindible, d'un home, ara mort, de qui la dona es va enamorar en haver marxat la seva parella, a causa d'un trauma provocat per la feina. 

No ens trobem, doncs, davant d'un text a l'entorn de la guerra o de les injustícies del món sinó davant de dues parelles amb els seus conflictes íntims i els seus egoïsmes inevitables. En el fons, no ens enganyem, la feina de la periodista esdevé al capdavall, com li recorda la seva parella, una mena de borratxera, d'afany d'aventura que no contribuirà a millorar en res la vida de la gent que retrata. Les seves fotografies esdevindran imatges destinades a llibres on el tema artístic i de lluïment prevaldrà per damunt de la denúncia. Les opinions sobre d'altres aspectes actuals, com ara el cinema de terror i el seu possible simbolisme, es toquen molt de passada.
Resultat d'imatges de la treva villarroel
En l'actualitat, contemplant exposicions amb fotografies d'aquests tipus, molt bones, això sí, sovint ens hem plantejat un gran nombre d'interrogants. Interrogants que els protagonistes entomen de forma puntual, com ara el dret a la imatge de les víctimes i a retratar el que sigui sense el consentiment dels retratats, l'objectiu d'aquest tipus de periodisme, si serveix per alguna cosa i com sovint es confon l'afany d'aventura i la tendència vers el risc amb una mena d'ideals eteris dels quals es fa bandera. 

Mentre als famosos se'ls paga per deixar-se retratar o filmar i quan el dret a la imatge dels infants és avui un tema espinós en la nostra societat, sembla que la cosa és ben diferent quan els models són els qui pateixen, un dia rere un altre i sense possibilitat de sortir-se'n i tornar a casa, ni que sigui de forma temporal, les conseqüències de les tragèdies. L'excusa ja la sabem, el dret a la informació, la mentalització, crear una mena de mala consciència sobre la qual adverteix el tòpic personatge de la noia jove, les opinions de la qual, si esdevinguessin més elaborades en el text, propiciarien més profunditat al conjunt de l'obra.

Un altre punt feble són algunes servituds de la versió que se'ns ofereix en català, tot i que no conec l'original en anglès. Un excés insistent d'expressions con ara de puta mare, hòstia puta i coses així, en un intent d'aconseguir, m'imagino, verisme, més aviat fan que acabin per semblar posades amb calçador. El mateix pel que fa a utilitzar paraules com boda en lloc de casament o bueno per , de forma recurrent. Es tracta d'una estranya tendència actual que vol fer coincidir una certa normalització ortodoxa amb l'acostament a la parla quotidiana, cosa difícil i cantelluda. Em sobta que avui que mirem tan prim encara no s'hagi limitat l'ús d'una paraula amb tantes connotacions  masclistes i discriminatòries com puta. El tema de la normalització seriosa de les paraulotes encara està per resoldre.

També  crec, i aquesta és una opinió entenc que subjectiva, que a aquesta obra, de personatges, la perjudica la posada en escena centralitzada però, en general, jo sóc partidària del teatre a la italiana, que fa més fàcil la concentració del públic, la il·luminació i millora l'audició, tot i que avui sembli tot plegat passat de moda. 

Malgrat tot, sense esperar grans propostes sobre la temàtica de fons, paga la pena acostar-se a la Villarroel, sobretot per gaudir de la feina dels quatre actors, entre els quals Selvas s'emporta la part més gratificant, ja que el seu personatge permet un gran repertori de matisos i de girs imprevistos, en una obra en la qual moltes coses es veuen venir en excés des del principi. I, en tot cas, ni que sigui amb algunes servituds, entomar temes actuals i punyents, que motiven debats posteriors i, potser, fins i tot algunes reflexions aprofundides, sempre és interessant.

27.11.16

ELS EXÀMENS ROMANESOS I ELS DILEMES MORALS PROPERS

Resultat d'imatges de Los exámenes cine

Durant els anys vuitanta una d'aquestes modes pedagógiques que de tant en tant passen entre nosaltres, propicien publicacions, iniciatives pedagógiques i xerrades diverses però que després s'obliden i són substituïdes per unes altres, va generar diferents iniciatives coincidents a l'entorn de l'educació en valors i els judicis morals. En el rerefons hi havia les teories d'un psicòleg americà, Lawrence Kholberg, qui va morir, relativament jove per als nostres temps, l'any 1987. Amb una companya de feina vam escriure alguns articles sobre el tema i vam impartir alguns cursets sobre el tema a Rosa Sensat. Fins i tot, en aquells anys, vaig aplegar un  cert volum de bibliografia a l'entorn d'aquesta possible educació moral.
Resultat d'imatges de escrúpulos juego
Però no tan sols va ser aquella una moda centrada en el camp educatiu. Un programa que va arribar a ser molt popular, el Vostè jutja i un joc de taula com Escrúpulos participaven de les mateixes inquietuds i utilitzaven els dilemes morals com a punt de partida. I és que una de les tècniques utilitzades en l'educació moral passada per Kholberg consisteix en plantejar qüestions en les quals l'ètica personal entra en contradicció amb la realitat, com ara si per algú era lícit robar quan en tenia una necessitat material, coses així. 

No sé què n'ha quedat de tot plegat, em temo que poca cosa, car el camp educatiu sembla que sempre necessiti plantejaments suposadament nous i innovadors per reeixir i fer veure que alguna cosa canvia mentre tot continua igual o pitjor. Pel que fa a la tele, un programa com aquell del Puyal avui seria un exotisme, tot i que fa uns quatre anys els lectors de l'Ara el van valorar com el millor programa emès per la nostra televisió, dels d'una llista que se'ls va proposar.

Resultat d'imatges de vostè jutja
Tot això em venia al cap ahir, després de sortir de veure Los exámenes, una pel·lícula romanesa, del director Cristian Mungiu que va passar de forma brillant per Cannes, on el mateix director ja havia triomfat amb Cuatro meses, tres semanas, dos días. I és que la història que se'ns explica planteja un problema moral: si es poden fer trampes quan es té un objectiu que ens pot semblar desitjable i positiu. Allò de si el fi justifica els mitjans, vaja, que s'atribueix a Maquiavel quan Maquiavel mai no va escriure-ho i sembla mentida que encara s'insisteixi en la seva autoria, avui, quan tot es pot aclarir de forma ràpida per la xarxa.
Resultat d'imatges de Los exámenes cine
L'anècdota que conforma l'eix de la història crec que es pot explicar, ja que a tot arreu on es parla de la pel·lícula es menciona. Un metge d'uns cinquanta anys, amb una filla de divuit a punt de graduar-se, vol que aquesta, a frec d'aconseguir una beca, marxi d'un país que no avança de cap manera i se'n vaig a estudiar al Regne Unit. Però la noia és agredida sexualment uns dies abans, pateix un fort trasbals i la cosa es complica. 

El pare, empès per un policia conegut, intentarà moure influències i coneixences diverses, en un món on aquesta mena de petites mafies és habitual, per tal de què els exàmens, de la nota dels quals en depèn la beca, surtin bé. A casa nostra crec, fins i tot, que un tema així ni es plantejaria, en el cinema. M'he trobat massa sovint amb gent que a aquesta mena de trampes no hi veu cap mal, que més aviat es vanta de les coneixences que li permeten reeixir, en més d'una ocasió he escrit i dit que l'erradicació de la corrupció hauria de començar des de baix i per un mateix. 
Resultat d'imatges de Los exámenes cine
A l'escola havia copsat a través de l'alumnat comentaris de les famílies que justificaven coses ben estranyes en la intimitat, tot i que davant dels mestres els pares haguessin fet el paperot. Com ara, per exemple, que haguessin mangat algun petit objecte al museu si aquest era massa car. Una estranya normalitat i una doble moral inquietant conforma la nostra vida quotidiana i tot sembla permès si no té greus conseqüències i en traiem un profit familiar. Més greu encara, sovint es veu com un mèrit tenir padrins i coneguts que ens puguin colar a les llistes del seguro o fer-nos entrar el nen a l'escola o institut que no toca, per exemple. Per no entrar en el tema dels pagaments en negre i la resta.

Los exámenes, (Bacalaureat, titol original) s'escola pel mig d'una xarxa subtil de compromisos i endolls diversos però encara que sembli que res no canvia algunes coses evolucionen i al final tot plegat pot tenir conseqüències imprevisibles. La pel·lícula, pel meu gust, té un excés de durada, dues hores llargues, i un final massa obert, considerant l'estona en la qual et fan patir, ja que d'alguna manera la història et neguiteja. Deixa oberts molts interrogants, el final és ambigu, alguns temes es tanquen i d'altres queden per esbrinar, ja sé que això plau a molta gent però a mi m'agrada que m'expliquin les coses a fons, tot són gustos. 

Malgrat aquestes petites mancances es tracta d'una és pel·lícula interessant, amb uns actors de categoria, poc coneguts per nosaltres, llevat de la noia, l'actriu alemanya d'origen romanès Maria Dragus, aquí no tan inquietant com a La cinta blanca però deunidó. I és que tots els personatges de Los exámenes tenen secrets, rerefons, misteris que no se'ns acaben d'explicar. Es mouen en un ambient trist, decadent, però jo diria que tampoc immobilista del tot. La vida continua i res no és sempre igual.
Resultat d'imatges de Lia Bugnar
El pes pesat de la història recau en un actor molt valorat al seu país i amb una llarga trajectòria en el teatre i el cinema romanesos, Adrian Titieni, un senyor gras, madur i d'aspecte vulgar que acaba per semblar-te fins i tot atractiu d'alguna manera. Titieni s'immergeix de ple en la pell d'aquest personatge ple d'ambigüitats però també de bonhomia, sensible i dubitatiu, ple de matisos i amb certa desesperació per aconseguir que la seva filla no cometi els errors que ell i la seva dona van cometre, romandre en un país que creien que canviaria de pressa i que s'ha immergit en una grisor profunda. 

Aquí en sabem molt, d'impaciències i desenganys després dels canvis polítics amarats d'entusiasmes, tot i que m'imagino que allà deu ser més greu tot plegat. I es que abans que els sistemes polítics, o de forma paral·lela, hauria de canviar la gent i això és el més difícil. Aquest pare esforçat  i trist cau aixi mateix en l'error en el qual cauen o caiem molts pares i mares, pensar que allò bo per nosaltres ho serà també per als nostres fills, projectar en ells els nostres fracassos i les nostres aspiracions pendents. És difícil respectar la seva llibertat, permetre que s'equivoquin, fins i tot quan saps que tu tens raó, a causa de l'experiència acumulada a còpia d'ensopegades.

Un actriu molt estimada també al seu país, Lia Bugnar, actriu i directora, una dona molt intel·ligent de la qual paga la pena llegir-ne les respostes i comentaris, en alguna entrevista convencional, fa de la mare de la noia, una dona misteriosa, desgraciada i aparentment absent, però que percep tot el que passa mentre fuma de foma constant. Malina Manovich interpreta la mestra jove amb qui aquest home està embolicat des de fa temps. Costa avui accedir a pel·lícules d'aquests països, sobre tot si no han reeixit en els festivals de culte. Per sort no ha estat aquest el cas de Mungiu, la trajectòria del qual hem pogut anar seguint, més o menys, i que encara ens pot donar moltes sorpreses. 


'Graduación (bacalaureat)? Photocall - La 69ª anual Festival de Cannes
L'ambient opressiu, decadent i a voltes claustrofòbic de la pel·lícula respira grandesa, els herois del fracàs són sempre molt més interessants que els herois ben plantats i uniformats amb lluentons tot i que al cinema ens agrada anar-hi a veure de tot, al menys a mi, i cada història té el seu moment, el mateix pel que fa a la literatura. Aquest final, amb la graduació de la gent jove, somrient, atractiva, fent-se la fotografia habitual,fa pensar en una certa esperança o en què potser les trampes, al menys, seran menys destraleres i evidents d'ara en endavant, si fem cas de la darrera confidència de la noia al seu pare, en un final que fa que no surtis del cinema amb un pes excessiu al cor.