16.12.14

L'OMBRA DEL DESTÍ I EL BIGOTI DE MENJOU





Verree Teasdale argentina Revista AD.jpg
Una excel·lent entrada -com totes les seves- de l'Enric H. March sobre la televisió i els ploms que es fonien m'ha fet recordar de nou els temps en els quals anàvem a contemplar els programes de la tele a casa dels veïns del davant de casa, que van ser els primers de l'escala en disposar d'aquella meravella. De vegades penso en la paciència dels veïns i el mèrit que tenia el seu acolliment tot i que també hi havia un punt de vanitat en la exhibició de l'aparell. La meva mare i jo hi anàvem cada vespre i els diumenges ens aplegàvem allà unes quantes criatures per veure el Rintintin i les marionetes d'Herta Frankel.

La mestressa de la casa i la seva mare aprofitaven la vetlla televisiva per cosir camises, cosa que vol dir que tot i ser una família privilegiada treballaven d'allò més. El marit de la mestressa se n'anava a dormir, suposo que s'havia de llevar aviat. Les dames es feien un cafè i aquella olor del cafè en un vespre humit, fresc i barceloní, tot i que he perdut una mica l'olfacte amb el pas dels anys, encara m'evoca aquelles nits inoblidables. Jo aprofitava la contemplació dels programes i sèries per estudiar-me les lliçons de l'escola, car sempre he tingut capacitat per fer dues o més coses a la vegada, tot i que avui hi ha experts que asseguren que això no és possible. Fins i tot he de dir que em quedaven més al cap les lliçons que m'estudiava davant de la televisió o escoltant la ràdio que no pas aquelles que intentava retenir enmig d'un avorrit silenci recomanat pels pedagogs experts.

Emetien de nit, en aquells primers temps de la tele, una sèrie que es deia La sombra del destino. La presentava l'Adolphe Menjou i per això penso que devia tractar-se d'una que en anglès es deia Target. Era habitual i encara ho és, -tot i que més aviat pel que fa a documentals-, que actors famosos presentin coses de la tele. La televisió va fer canviar moltes coses i va acabar amb el cinema típic de barri, tot i que de forma lenta. Avui també la televisió i el cinema estan canviant, amb tot això d'internet i les xarxes socials però moltes vegades per copsar el valor dels canvis cal tenir una perspectiva distant i una mica objectiva, si pot ser.

No recordo gran cosa d'aquella sèrie, eren històries inquietants en las quals, al final, algun esdeveniment imprevist donava la volta a la truita, com qui diu. No eren de terror però sí de por, en tot cas feien posar una mica nerviós. L'Adolphe Menjou, a més a més de presentar-les, actuava en algunes d'elles. En la presentació sortia una mena d'ombra sinistra que a mi em recordava un anunci que es veia per les carreteres, crec que d'alguna beguda, i de l'estil d'aquell tan popular del Nitrato de Chile. 

Menjou era ja aleshores un actor de l'època dels meus pares. La meva mare en recordava moltes pel·lícules que jo no he arribat a veure mai. Havia cursat estudis militars i havia estat capità a la Primera Guerra Mundial. El seu físic va fer que gairebé sempre fos un bon secundari de luxe. Va superar l'època del cinema mut, el pas al sonor, que amb tantes glòries del passat va acabar de forma dràstica. Malauradament la seva bona tasca d'actor va queda emboirada per la seva actuació durant la cacera de bruixes, ja que era un furibund anticomunista i un carca de categoria. Aquest tarannà va fer que tingués discussions sonades amb gent més progressista, com ara Katherine Hepburn i a la llarga el va perjudicar en el camp professional.

És ben curiós el fet que enguany un dels seus papers més recordats sigui el de Paths of Glory, una pel·lícula magnífica que millora amb els anys i que sempre serà actual. És clar que hi fa, com si diguéssim, de dolent, però és una de les pel·lícules més progressistes i crítiques amb l'estament militar que he vist mai. Els papers de militar li anaven molt bé, a causa de la seva formació i el seu aspecte. La seva darrera aparició en cinema va ser fent de rondinaire entranyable a Polyanna. 

Menjou va estar casat tres vegades. La segona dona va ser una bona actriu del cinema mut que va morir relativament jove i va tenir una vida complicada, Kathryn Carver.  La tercera i definitiva, amb la qual va viure fins que va morir, l'any 1963, a causa d'una hepatitis,  va ser Verree Teasdale, un nom que avui probablement recorda poca gent. Teasdale es va dedicar de gran a la ràdio i després al disseny de vestuari. Va sobreviure vint anys al seu marit i va morir el 1983. La parella va adoptar un noi.

Menjou, tot i que ningú no pot negar les seves idees, va ser també una mena de boc expiatori en acabar aquella època lamentable i es van ficar molt més amb ell que no pas amb d'altres, com sol passar sovint i darrerament n'hem tingut un exemple proper, tot i que en un context molt diferent, amb això dels impostos i el Noi de Cervera. 

El seu bigoti, típic dels anys 20, es va convertir en un estereotipus de l'home anticomunista, ric i menyspreable, sobretot a l'Alemanya de l'Est i va generar fins i tot una expressió que avui s'utilitza en contextos més aviat irònis, Menjou-Bärtchen. L'any 1947 va escriure la seva autobiografia i la va titolar It Took Nine Tailors, que ja ho diu tot sobre la seva fama d'elegant i presumit, li va prologar un altre bigoti històric, Clark Gable, poca broma.

La meva mare sempre parlava de Menjou com d'un senyor elegant i fi i un gran actor però no desvetllava passions femenines abrandades i virtuals com Clark Gable, això no. L'atractiu de Gable encara em resulta un veritable misteri hores d'ara, la veritat. Pel que fa a la ideologia de Menjou, en el camp del cinema, de la literatura, de la música i del que sigui hi ha gent doctrinària que voldria que els de dretes fossin infumables i els d'esquerra una meravella, però això no sempre és així car els dons de la natura es distribueixen de forma atzarosa i potser injusta. Cadascú intenta silenciar i amagar les virtuts dels de l'altra banda, de vegades sense sortir-se'n, és clar. 

Els nostres veïns privilegiats amb els anys van canviar de barri, com era d'esperar, i se'n van anar a viure cap a la Infanta Carlota. És curiós que en una obra de Benet i Jornet, Quan la ràdio parlava de Franco, uns veïns d'escala que milloren també s'acomiaden de la resta perquè se'n van a viure a la mateixa avinguda que els meus veïns. Deien que aquella seria la gran zona de Barcelona, amb els anys, i tot i que no està malament no ha resultat ben bé així. Aquelles magatzems que amb tant de bombo es van inaugurar, els Sears, van durar quatre dies.

Els veïns tenien dos nens de l'edat del meu germà, molt espavilats,  que venien sovint a jugar a casa nostra i que avui deuen tenir uns seixanta anys. Amb el meu germà jugaven a moltes coses relacionades amb la televisió, per exemple a Bonanza i cadascú era un dels personatges i ningú no volia ser el grassonet, que crec que es deia Hoss. Tot passa i tan sols en resta una olor subtil de cafè nocturn que de tant en tant ens evoca aquesta mena de fets i de personatges.


13.12.14

SANTA LLÚCIA, LLUM I FOSCOR



Festa de Santa Llúcia, 1946 (Pérez de Rozas)




Avui és Santa Llúcia, durant anys vaig escoltar molt sovint l'expressió que Santa Llúcia et conservi la vista. Santa Llúcia ha estat una santa de grans devocions, encara avui el claustre de la Catedral de Barcelona s'omplirà de llumetes, d'aquestes llumetes asèptiques i sense fum que han substituït els pobres ciris d'altres temps, condemnats a l'ostracisme. La professió de modista era una de les poques a les quals les dones podien accedir amb facilitat fins i tot establir-se pel seu compte amb poca infraestructura. Es cosia molt a casa. 

Les portades dels diaris de la meva infantesa l'endemà de Santa Llúcia acostumaven a omplir-se de fotografies plenes de noies boniques i rialleres que festejaven la patrona i de xicots arrauxats, car els estudiants també feien festa aquest dia ja que l'estudi perjudica la visió. De vegades miro aquelles fotografies, per internet, i penso on deuen ser totes aquelles noies tan maques, de l'edat  de la meva mare. Era una època en la qual es volia donar una imatge de alegre pau santificada, les desgràcies era a l'estranger, ep, aquí es vivia en una mena de boira patriòtica que amagava les vergonyes. La barreja de modistes humils i estudiants privilegiats feia que tal dia com avui fos una mena de festeta interclassista. L'endemà, però, les unes ja havien tornat a l'obrador o al taller, a pencar, i els estudiants a les seves aules, aleshores minoritàries i elitistes.

En d'altres temps les seus dels oficis femenins, de vegades,  tenien fama de tapadora. A Vida privada hi ha un d'aquests amagatalls situat en una botiga de modes en el qual es fan tractes pecaminosos. Una meva cosina va voler venir a fer de perruquera a Barcelona i al poble se'n va sentir de tots colors. De perruquera, i a Barcelona!!! Les pobres costureres havien d'anar amb compte, en un vell llibre de poemes amb rerefons moral que tenia una tieta-àvia meva n'hi havia un que començava així: en su loca juventud/ estudiante y calavera/ de una pobre costurera/ quebró la fácil virtud.

L'estudiant calavera, un adjectiu castellà també usat en català i que qualificava de forma pejorativa però simpàtica els homes amics de gresques diverses i de gastar massa, acabava per ser jutge i el fill il·legítim de la costurera, un delinqüent que el pare acabava per condemnar a la presó i no sé si a la pena capital, sense arribar a saber que era sang de la seva sang. Una cosa com ara a la Resurrecció tolstoiana però sense final amb redempció, vaja. 

La feina de costurera ha estat gairebé sempre dura i mal pagada, una altra cosa eren els sastres i les sastresses, una categoria especialitzada de la professió.  O allò que en deien els modistos, la gent del món de la moda de categoria, sovint homes, per cert, com passa amb perruquers i cuiners i de tot. La feina de modista es podia fer a casa i moltes dones tenien el seu raconet amb la màquina de cosir, fils i agulles de cap petit i de cap gros i de coloraines, el guix de marcar patrons, les tisores, la cinta mètrica i els retallets per terra. Quan jo era petita hi havia poca confecció a la venda i sovint et feies vestits a casa d'alguna modista del barri, cosa que comportava haver-te d'anar a emprovar

He de dir que a mi em semblava aquella una feina màgica i privilegiada, una cosa que es podia fer a la llar, tot escoltant la ràdio i les seves novel·les, i amb aquells retallets màgics de coloraines amb els quals es podien fer vestidets per a les nines i que s'anaven apilant per tot arreu. La feina de modista l'han fet gairebé sempre dones de classe modesta, de la mateixa manera que els homes han fet de paleta. Una modista del meu barri es deia senyora Lola i era simpatiquíssima, el marit era sorrut, gelòs i amb un caràcter molt difícil, quan es va quedar vídua va revifar i sortia molt, la gent benpensant la bescantava, per desgràcia ja era gran i l'alegria de la llibertat no li va durar molts anys. 

Quan tot es va començar a industrialitzar l'ofici de modista va ser pitjor, es trobava ja aleshores mà d'obra barata i algunes dones espavilades van muntar tallerets on donaven feina a d'altres dones que estaven en pitjor situació, he coneguts casos de veritable explotació per part d'aquestes petites empresàries espontànies sense escrúpols. Se suposa que els de dalt s'aprofiten dels de baix però quan els de baix poden aprofitar-se dels qui encara estan més per sota d'ells, deunidó. Ja diuen que no hi ha pitjor feina que servir qui va servir. O cosir per qui va cosir. Avui sembla que hi ha una certa revifalla pel que fa la reivindicació de coses com ara les puntes al coixí, el ganxet, les agulles de fer mitja o la costura recreativa. És curiós però malgrat tota l'educació mixta i les proclames igualitàries, fins i tot el vessant recreatiu d'aquestes activitats és encara cosa de dones, amb poquíssimes excepcions.

Per Santa Llúcia, en d'altres temps, començaven les fires de Nadal. Ara tot s'ha avançat i al ritme actual crec que els guarniments nadalencs ja quedaran fixos tot l'any i començarem a fer els pessebres per la Mare de Déu d'agost. Santa Llúcia té una història terrible i macabra, com tants sants. A casa hi havia un llibre antic en castellà, Leyendas y tradiciones, on venia explicat el seu martiri amb pèls i senyals. Es veu que la noia era molt bonica, amb uns ulls verds que feien tronar i ploure i un jove pagà s'hi volia casar però ella havia ofert la seva virginitat a Déu i no volia casar-se.  

El noi la va denunciar per cristiana i aleshores ella li va preguntar què li agradava més d'ella. Els teus ulls, va respondre el prentendent. I ella aleshores es va treure els ulls i els va posar en un plat, tothom va quedar horroritzat però a la santa li van sortir dos ulls nous, de color blau cel. El miracle li va servir de poc perquè van acabar amb la seva exemplar i virginal vida sense manies. Hem crescut amb aquestes històries i ens semblaven normaletes però si vinguéssim d'un planeta llunyà i ens les expliqués algú altre pensaríem que hem aterrat al territori dels salvatges guillats i sàdics, la veritat.

La vista és un bé molt preuat i no és estrany que la santa dels ulls en un plat hagi tingut tant d'èxit al llarg dels segles. Als qui tenim la sort de poder veure formes i colors perdre la vista ens sembla una gran desgràcia però el cert és que molts cecs han fet una vida normal i feliç, tot és relatiu. Una parenta meva molt gran s'estava quedant cega i va preguntar a un capellà què podia fer i ell li va dir que donar gràcies a Déu per tots els anys en els quals havia pogut veure. Pot semblar un consell molt convencional i carca però potser era força pràctic, donades les circumstàncies. 

Santa Llúcia té molt a veure amb la llum, i amb el Nadal, i amb un munt de coses que ja ens han arribat de temps ancestrals i mítics. Els poetes nostrats li han dedicat poemes, com ara aquells tan coneguts de Sagarra o Maragall. El de Sagarra l'ha cantat molta gent però la versió més famosa va ser la d'Emili Vendrell, un personatge que tenim oblidat de forma injusta i del qual fins i tot costa trobar gravacions actuals. 

Som un país estrany, tradicional i amnèsic, carca i avantguardisme, xaró i de disseny. Aquesta barreja incoherent ens ha fet més mal que bé, potser ens perd l'estètica, com deia aquell senyor castellà amb barba, però l'estètica nostrada també inclou coses horribles, com els caganers. I ho escric en plural perquè una cosa és el caganer del pessebre, aquest Manelic amagat, gairebé sempre amb una cigarreta a la boca -avui es podria pensar que s'ha amagat més aviat per fumar que no pas per defecar- i l'altra la proliferació grollera de caganers i caganeres, una vulgarització del personatge que no ha perdonat ni a la Moreneta.

Llúcia no és un nom molt habitual enguany però sembla que revifa. La versió castellana, Lucía, també és un nom molt bonic, va aconseguir rebrotar gràcies al fet que Serrat va dedicar-li una cançó. Santa Llúcia ha tornat, però passarà, com tot a la vida. Per Santa Llúcia un pas de puça i encara s'escurça, deien, els grans, fent una referència poc científica a la durada de la llum natural. Durant uns anys va ser famosos els llibres d'una escriptora que va arribar a ser molt popular, Llucieta Canyà,  L'etern femení i L'etern masculí. Canyà va escriure coses millors que aquells best séllers nostrats, poemes i teatre, per exemple, però així van les coses en el món de la literatura i de les vendes literàries. Recordo haver-la escoltat per la ràdio, quan era petita, per cert.

Que Santa Llúcia ens conservi la vista que per escriure a l'ordinador i fer el tafaner a les xarxes socials també cal veure les coses amb nitidesa.




Perquè avui és Santa Llúcia  
dia del any gloriós, 
pels vols de la Plaça Nova 
rondava amb la meva amor. 
 Anem tots dos a la fira, 
amiga anem-hi de jorn, 
que una mica de muntanya 
alegri nostra tristor.
Comprarem grapats da molça
i una enramada d'arboç,
i una blanca molinera 
i una ovella i un pastor. 
Ho posarem a migdia 
dins el nostre menjador
i abans de seure a la taula 
ens ho mirarem tots dos 
que una mica de muntanya 
ens faci'l menjar més dolç. 
Perquè avui es Santa Llúcia 
dia del any gloriós
tals paraules m'acudien 
quan he vist la meva amor.

Josep Maria de Sagarra, musicat per Eduard Toldrà



Vos que veniu pel desembre
portant els ulls en un plat,
Santa Llúcia, conserveu-nos
la vista i la claretat.

Son tan bells els ulls al front
quan hi brilla la mirada,
fa tan bo de veure'l món
per l'ànima enamorada
de clarors de tota mena
i el moure-s de tot quant viu;
que cada hivern que veniu
gloriosament serena,
prò portant misteriosa
els ulls al damunt d'un plat
(com si en la nit tenebrosa
altre llum vos fos donat),
nosaltres esfereïts
de tota mena de nits
i seguint arrèu, arrèu
tota estela lluminosa,
us cridem am forta veu
y amb el pit tot agitat:
«Santa Llúcia gloriosa!
La vista i la claretat!»


Joan Maragall

12.12.14

PLATERO (I JO)



Yo nunca he escrito ni escribiré nada para niños, porque creo que el niño puede leer los libros que lee el hombre, con determinadas excepciones que a todos se le ocurren (Juan Ramón JIménez)


Plateroyyo-inicio1



M'he assabentat per la ràdio i després pel dudel del guguel del centenari de la publicació del llibre Platero y yo. Quan tenia deu anys vaig tenir la gran sort d'ensopegar-me a l'escola amb una mestra jove, bonica, brillant i culta, tot i que del seu temps i de la seva joventut, com és lògic. Era castellana i es deia María de los Ángeles Ruiz Veintemilla, sempre me n'he recordat pel fet que va ser com una llumeta en la foscor, el seu pas per la meva vida. La recordo amb adoració pedagògica retrospectiva.

La meva escola era de monges però  hi havia algunes senyoretes que donaven classe. Encara que pugui semblar estrany hores d'ara, molta gent donava classe sense cap títol acadèmic, fins i tot els títols es llogaven en les petites acadèmies, de cara a les inspeccions administratives i els diaris incloïen anuncis demanant o oferint títols. Els mestres guanyaven molt poc, tant és així que molta gent amb magisteri, si podia, anava a treballar en alguna altra cosa, les noies de secretàries o telefonistes, en general. Això, fins que es casaven ja que poques dones, si no era per necessitat econòmica absoluta (cosa que també era habitual), treballaven després de casar-se. A l'ensenyament estatal, del govern, sí que s'hi accedia amb títol i oposicions, però a Catalunya era molt escassa l'oferta, cosa que va contribuir a la gran proliferació d'escoles religioses i d'escoles precàries, tuguris polsosos, acadèmies de pis, lamentables però necessàries. 

Aquella mestra devia haver acabat la carrera feia poc, m'imagino que no devia tenir ni divuit anys. Magisteri s'estudiava després del batxillerat elemental. Durava tres anys, amb disset o divuit anys ja es podia ser mestre. Era una de les poques carreres que estudiaven les noies de casa arregladeta que podien i volien estudiar. Els nois que anaven a parar a magisteri, en general, eren una altra història. Durant any estudiar magisteri, per a un home (i més endavant per a les dones de sectors desafavorits), era el primer grau de promoció social i cultural. A més a més en algunes províncies i regions no tenien cap universitat a prop i això va fer que hi hagués molts mestres, per exemple, extremenys, o de la província de Lleida. He recordat això aquests dies, a causa d'una gran i repugnant tragèdia, l'assassinat d'aquests nois de procedència humil, estudiants de magisteri,  a Mèxic. 

Durant la nostra guerra civil els mestres van rebre per totes bandes, per uns motius o uns altres, no sé si s'ha arribat a comptabilitzar mai el nombre de mestres assassinats. En tot cas s'ha escrit força sobre mestres republicans però els mestres amb creences religioses van estar molt tocats durant la guerra i és aquesta una història encara per acabar d'escriure. Després de la guerra es va depurar el cos, com és sabut. Tot i que no podien treballar a les escoles estatals alguns mestres depurats es van anar col·locant en escoles privades o es van dedicar a sobreviure com podien. Fa anys fent broma vaig escriure en algun lloc que els mestres érem el lumpen dels intel·lectuals. Avui les coses han canviat, tal i com està la feina, però no sé si tant com sembla.

Quan jo vaig tenir aquesta professora feia poc que Juan Ramón Jiménez havia rebut el Nobel i se'n parlava força. Com que de la guerra i de l'exili i de moltes altres coses no se'n parlava gens tot plegat quedava embolcallat d'una mena de boira etèria literària i poètica. La senyoreta Maria Àngels a nosaltres ens recordava a l'actriu admirada de moda, Romy Schneider, que devia ser si fa o no fa de l'edat de la meva mestra. La professora ens explicava coses una mica alternatives, ens comentava pel·lícules i vam saber gràcies a ella que la dona de Juan Ramón Jiménez era catalana, una dona molt intel·ligent que havia traduït Tagore que era un altre Nobel i de qui ens va llegir algun text més d'una vegada.

En aspectes religiosos i morals era filla del seu temps i ens comentava coses que recordades avui semblen una mica surrealistes, com ara la perversió dels maçons i els seus suposats pactes amb el dimoni, però era molt joveneta i era el que li havien ensenyat. O que les dones espanyoles no podrien dur pantalons a causa de les seves formes arrodonides. L'escola de magisteri de Barcelona, l'oficial, que em sembla que es trobava a la Rambla de Catalunya, tenia fama de ser d'allò més carca, tant és així que hi havia famílies que s'estimaven més portar les noies a estudiar la carrera amb la secció femenina, que ocupava aleshores la seu de l'Escola de la Dona i que rumbejava de ser més moderna. Les noies estudiaven separades dels nois, quan jo vaig anar a fer magisteri als vespres, a la flamant i nova Normal de Sants, tot just s'acabaven de fer mixtes algunes aules. Era a finals dels seixanta.

La meva mestra va insistir en què havíem de llegir Platero y yo i recordo que a casa me'n van comprar una edició barata, amb uns dibuixos molt bonics. Em vaig avorrir una mica llegint el llibre i això que  jo era una gran lectora aleshores de llibres de col·leccions com Historias i Cadete, de tebeos de tota mena i de tot el que em queia a les mans. La mestra va tenir un cert desengany en veure que no acabàvem d'entendre les metàfores i referències del llibre. Platero y yo es va convertir en una mena de llibre per a criatures una mica grandetes. 

Tot i la frase amb la qual he encapçalat l'entrada i que certament, la literatura de qualitat no té fronteres generacionals, la qüestió és molt matisable i opinable. En el fons, tot és qüestió de qualitat. El mercat infantil i juvenil ha estat un modus vivendi per molts autors i per a molts grups editorials, cosa que ha fet que es publiqués un gran nombre de  palla alimenticia promocionada a través de les escoles i les lectures obligatòries, però també en el camp dels adults es publica molta palla promocionada a bastament per motius comercials en mitjans diversos, entre els quals la televisió però també a través de clubs de lectura, tot s'ha de dir.

Platero y yo va ser un llibre emblemàtic, que demana diferents lectures i relectures. Juan Ramón Jiménez va ser un gran poeta però com a home té moltes ombres. La seva dona era molt més brillant, treballadora i intel·ligent i feia bullir l'olla, com ha passat amb tantes dones d'homes diversos, admirats, premiats i famosos. Així, d'entrada, em vénen al cap les nostrades Clementina Arderiu i Anna Murià. Juan Ramón tenia una tendència depressiva des de la joventut i això compta, és aquest un mal dolent i poc entès, encara. Va ser un home molt atractiu per a les senyores i amb molts embolics abans de casar-se amb Zenòbia. El seu atractiu indiscutible, acompanyat de la seva brillantor intel·lectual, va provocar fins i tot un suïcidi, el de l'escultora i escriptora Margarida Gil Roësset, germana de Consuelo Gil Roësset. L'escultora era també una persona hipersensible, complexa, una noia d'una gran bellesa, la família va culpar l'escriptor però ell hi tenia poca cosa a veure més  enllà d'haver desvetllat aquella passió i, potser, d'haver fet una mica de broma imprudent amb la noia. A tothom li agrada que el festegin.

Zenobia Camprubí havia d'espavilar sovint el seu marit, que tenia certa tendència a la galvana i li recordava de tant en tant de forma contundent que en el món hi havia molta gent que les passava magres, molt més magres que no pas ells. Juan Ramón havia marxat d'Espanya amenaçat per sectors republicans arrauxats i després va saber que els franquistes li havien destrossat la casa i saquejat la documentació i la biblioteca. El matrimoni ja no va tornar a Espanya. En l'època del Nobel se suposava de forma oficial que eren a l'estranger a causa de la feina. A Juan Ramón se'l va culpar de no haver volgut tornar als Estats Units amb la seva dona quan aquesta va emmalaltir, ja que allà haurien tractat la malaltia de forma més eficient. Però això és relatiu, en aquella època hi havia pocs tractaments per al càncer i encara que l'home, com tants senyors de l'època, fos un egoista en molts aspectes no es pot dir pas que no estimés la senyora, a la qual va sobreviure tot just un parell d'anys. Ja no va poder anar a recollir el Nobel, vivien a Puerto Rico aleshores i Zenobia s'estava morint.

Juan Ramón Jiménez em cau simpàtic a més a més perquè va tenir la gosadia d'utilitzar l'ortografia a la seva manera. Sovint s'oblida que l'ortografia és arbitrària i que pot variar i de fet varia i no sempre en la direcció més adient sinó que els canvis i els dogmes ortogràfics responen a circumstàncies lligades a la política, als poders acadèmics i fins i tot a les modes. Recordo, ja quan estudiava batxillerat, com un professor ens va advertir que aquelles llibertats amb les jotes se les podia prendre un senyor com Juan Ramón Jiménez però que s'havia de fer amb uns objectius i una lògica. Si Juan Ramón hagués estat català em temo que li haurien acabat per normalitzar la rebel·lia. 

Va ser un home del seu temps i en el seu temps s'han de situar ell i Zenobia Camprubí, tots tenim i patim les nostres servituds generacionals. Tot i que la insistència de la meva mestra sobre les excel·lències de Platero van fer que agafés una mica de mania a aquell llibre i al seu autor, potser de forma inconscient, recordo, ja quan anava a l'institut, a una professora molt ensopida però que llegia la poesia de forma excel·lent i l'emoció que em van provocar alguns poemes de Juan Ramón llegits per ella, ja que era un dels seus autors preferits. En concret recordo aquella que comença així:

Ya están ahí las carretas...
-Lo han dicho el pinar y el viento,
lo ha dicho la luna de oro,
lo han dicho el humo y el eco...-


Juan Ramón Jiménez, com a poeta, és immens i pot agradar tothom, no fa falta ser lletraferit ni llicenciat en filologia per tal d'entendre segons quins poemes. Per fortuna i per sort per a tothom.

El viaje definitivo

… Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros
cantando;
y se quedará mi huerto, con su verde árbol,
y con su pozo blanco.

Todas las tardes, el cielo será azul y plácido;
y tocarán, como esta tarde están tocando,
las campanas del campanario.

Se morirán aquellos que me amaron;
y el pueblo se hará nuevo cada año;
y en el rincón aquel de mi huerto florido y encalado,
mi espíritu errará nostáljico…

Y yo me iré; y estaré solo, sin hogar, sin árbol
verde, sin pozo blanco,
sin cielo azul y plácido…
Y se quedarán los pájaros cantando


7.12.14

JIMMY'S HALL: ON PODEM TROBAR, ARA I AQUÍ, UNA SALA D'EN JAUMET EN CONDICIONS PERÒ QUE NO ESTIGUI CONDICIONADA?


És probable que les lloances que li va dedicar el senyor Moran al diari d'ahir contribueixin a què Jimmy's Hall no desaparegui massa aviat de les cartelleres. En tot cas fa poc ja havien eliminat, al Renoir, el passi de les quatre tot i que la petita sala que van destinar a la seva exhibició era plena de gom a gom. No sóc incondicional de Ken Loach i fins i tot matisaria moltes de les valoracions que fa aquest periodista polèmic, apreciat i odiat, però que no acostuma a deixar indiferents els seus lectors fixos o ocasionals, fins hi ha qui es compra La Vanguardia dels dissabtes, i en castellà, per llegir-lo en versió original. 

Aquí hem tingut molta badoqueria amb països com Irlanda. En vam tenir amb els jueus en anys pretèrits, quan la gent d'esquerres se n'anava a ajudar als kibbutz fins que es va creure que si s'era progre calia posar-se el mocadoret palestí per anar d'excursió. Amb el tema del referèndum d'Escòcia vam entomar escocianisme a gavadals fins que va sortir que no, sense qüestionar-nos per què no es fomentava una cosa semblant a Irlanda del Nord. Quan es va instaurar la immersió vam passar per una fase pedagògica de quebequisme i ara està de moda la pedagogia finlandesa. Sempre anem mirant algun veí en el qual emmirallar-nos, àdhuc la violència dels bascos radicals va ser admirada com exemplar fa anys, per part d'un sector reivindicatiu petit però influent. Mirant a tantes bandes oblidem sovint mirar cap a dins de casa, que és on toca.

Sobre l'admirada Irlanda, fa uns anys van començar a arribar pel·lícules de monges irlandeses dolentes i noies explotades a institucions on les volien posar a rotllo, terribles històries basades en fets reals que posaven els pèls de punta i que fins i tot feien relatius molts dels nostres patiments religiosos del passat, ja que d'alguns d'aquells fets tenien gairebé quatre dies. Jimmy's Hall està basada en un personatge real, James Gralton, un comunista. És habitual confondre l'estatalització perversa del comunisme amb les idees que van servir de motor social durant anys com també es confonen l'església catòlica oficial o els capellans pederastes amb les idees cristianes sobre l'amor universal. Quan les bones idees es converteixen en poder es perverteixen i només cal veure de quina manera s'ha interpretat un manament tan antic com el no matarás quan ha convingut estossinar els qui no creien, a Roma o a Moscú. Les idees de la Revolució Francesa eren contràries a la pena de mort i es van acabar tallant més caps per segon que durant el segle anterior de tan mitificats esdeveniments.  En tot cas, al capdavall, el que compta és cadascú a nivell individual i no pas la massa desfermada, arega o rebel per més que de vegades la individualitat s'hi dilueixi.

Les virtuts de Jimmy's Hall rauen en el fet que es parla sobre la gent. Gent humil de pagès sotmesa als poders vigents. Era una altra època però moltes coses que es diuen ens empenyen a trobar paral·lelismes amb coses d'ara, desnonaments, clientelisme, condemna de cert tipus de difusió i d'orientació de la cultura i del lleure, por a l'autogestió, manipulació interessada de les essències de la pàtria o considerar que la pàtria estimada -i inventada- passa per davant de la classe social. La modernitat democràtica ha fet servir mètodes més subtils per abduir el lleure cívic i domesticar la gent, com ara les subvencions. Els Centres Cívics i d'altres serveis són municipals, de forma majoritària. Hem perdut la capacitat d'organitzar-nos de forma seriosa i coherent, amb poques excepcions, gratant-nos la butxaca si calia o col·laborant de forma responsable en les tasques que calia fer, això ho van aconseguir de forma breu els nostres pares republicans però s'han estudiat poc a fons -o s'ha donat poca difusió als estudis- aquelles iniciatives. En tot cas no han servit com a exemple com tampoc mai no s'ha reivindicat de forma efectiva la metodologia i la praxis de les bones escoles republicanes ni aquells plans de formació de mestres de la breu primavera educativa. Els qui es diuen hereus de moltes d'aquelles iniciatives farien esgarrifar als qui les van posar en pràctica aleshores.

Avui això de ser comunista es torna a demonitzar, és aquest un dels penjaments habituals que li endinyen al senyor de la cueta, tan temut per tantes bandes. Cap partit amb un cert seguiment s'autoqualifica avui com a comunista. I això que durant anys no podies ser crític amb cap comunista d'aquí o d'allà ni amb els seus mètodes quan exercien el poder, petit o gran, sense ser titllat de fatxa. Encara dura segons com, hi ha herois mitificats que no es poden tocar ni amb pinces, són dogmes de fe semblants als del catolicisme. El mateix o semblant passa amb l'anarquisme, calaix de sastre on s'hi pot posar de tot. L'obrerisem ha anat de baixa, és clar que avui ja costa trobar feina fins i tot d'obrer. No crec que avui sigui com ahir, res no es repeteix, bo ni dolent, més enllà del patiment humà, i tampoc no escarmenta ningú estudiant el passat segons aquella absurda dita de què així no es repetirà perquè el passat que estudiem està passat pel sedàs i la censura dels poders i dels mandarinatges, oficials o alternatius.

Molts discursos del mossèn del poble de l'esforçat i carismàtic Jimmy ens evoquen tronades prèdiques del passat recent i remot. Però fins i tot en això el guió no és del tot maniqueu, un capellà més jove ja no veu ben bé les coses de la mateixa manera i s'adona que allò que es fa és tirar benzina al foc de les llars. Potser sí que a la pel·lícula tots els pobres són bons i solidaris i els rics una colla de gent sense consciència, Loach és Loach i té les seves idees i les seves dèries. Però hi ha coses ben actuals, en aquesta història. Què passa quan s'ha lluitat en contra de l'enemic exterior i resulta que l'enemic interior és més difícil de percebre i controlar? Un pobre -o un obrer, o un aturat- irlandès, catòlic, català és més proper a un pobre -o un aturat, o un obrer- anglès, protestant, madrileny o andalús que no pas a un català amb idees, fins i tot suposadament d'esquerres però amb feina fixa, poder mediàtic, endolls diversos i un bon patrimoni? Incidir en aquesta temàtica és populista i demagògic? Volem pis propi sigui com sigui sense considerar que hi ha qui tindrà les millors habitacions i qui es quedarà com està ara o potser pitjor i tot? Si fóssim en d'altres temps aquesta pel·lícula seria d'aquelles de cinefòrum parroquial, de parròquia dels seixanta i setanta, evolucionada i progressista, això sí.

El periodista d'opinió, a més a més, es cura en salut ja que sap de sobres amb quines francesilles ideològiques jutjaran els fets cinematogràfics:

Sin la ambición de hacer una obra maestra, Ken Loach consigue un filme hermoso y consistente sobre un tema que quizá a los críticos al uso les parecerá manido. Ocurre como con la novela, nadie protesta de la superproducción de relatos de lo que antaño se decía de “policías y ladrones”, o la expresión catalana tan curiosa de “lladres i serenos”, o por los agobiantes filmes de futuribles de la ciencia ficción. Pero si usted relata la lucha de clases en un formato eficaz y tan evidente como la reconstrucción de un mundo que existió y aún sobrevive, ya aparecerá el moderno de turno para precisarle que los poderosos y sus lacayos que exhiben el filme carecen de matices... (Gregorio Morán, La Vanguardia 6-12-14)






6.12.14

FABA I BALDUFA, ELS PRÍNCEPS QUE NO VAN EXISTIR MAI





L'any 1960 teníem poques distraccions i moltes mancances, tot i que l'economia espanyola millorava de forma evident i el món canviava força, se suposava que de forma positiva i a la recerca de la pau universal, cosa que hores d'ara seria matisable. Segons algunes prediccions havia d'arribar la fi del món però, com haureu comprovat no va ser així com tampoc ho va ser en el 2000. Un dels esdeveniments d'aquell any, el 15 de desembre, va ser el casament del rei de Bèlgica amb una espanyola, Fabiola de Mora y Aragón, que va morir ahir, a l'edat de vuitanta-sis anys. El seu reial marit va morir abans, relativament jove, l'any 93, a causa d'un atac de cor. Les revistes de l'època incidien molt sovint en els amors de prínceps i reis i les especulacions sobre amb qui es casaria cadascú eren habituals a les biblioteques de perruqueria.

Bèlgica era un país catòlic i això resultava molt del gust hispànic. Que el senyor rei amb pinta bonhomiosa, ulleres i expressió de despistat, profundament religiós, triés una espanyola com a parella va ser tot un esdeveniment. Es deia que s'havia volgut fer frare i la noia triada, monja. Fabiola no era una xicota de bellesa convencional però tot plegat quedava compensat per la seva indubtable bona educació, molts idiomes, obres de caritat, fins i tot havia escrit contes per a criatures.

Era una època en la qual sorgien molts acudits espontanis per tot arreu. Un dels molts que es van dedicar a l'esdeveniment incidia en el fet de que els fills de la parella es dirien Faba i Baldufa, una mena de joc de paraules fet amb una part dels noms de cadascú. També corrien acudits de més mal gust relacionats amb el tema sexual, que m'estalviaré, sobretot perquè la parella semblava una mica etèria i mística. Els reis no van poder tenir fills i vam patir molt amb els avortaments de la reina, ja que semblava que Fabiola ho tenia tot, fins i tot un germà heterodox que corria per Marbella i feia cinema, un excèntric vividor que es deia Jaime. El germà de Balduí i la seva cunyada, la bella Paola, també van fer tronar i ploure i si no van arribar a l'excentricitat de don Jaime també tenien fama de ser ligeros de cascos.
La meva història popular i quotidiana sobre Bèlgica es limitava a aquesta mena de coses. L'àvia de la meva mare havia guardat fins i tot un diari antic on es veia el funeral de la reina Astrid, morta en un accident de cotxe quan conduïa el seu marit. La parella tenia molta requesta, eren guapos i rics i brillants. Uns anys després el papa de Balduí es va tornar a casar i allò va ser molt mal vist pels sectors populars d'aquí i d'allà car les madrastres sempre han tingut mala premsa tot i que s'assegurava que la dama era molt bona persona i els fillastres li tenien carinyo. L'oncle avi del qual havia derivat la família era un personatge que durant la Belle Epoque n'havia fet de seques i de verdes pel París d'aquell temps fins al punt que a causa d'una relació amb Cléo de Mérode li havia quedat el motiu de Cleopoldo.

Amb els anys vam anar sabent que els pitjors pecats del jaio no eren pas els del sexe. No fa tant de temps que la trista història del Congo que havia estat belga ha anat sortint a la llum i s'ha publicat en llibres diversos. Un mínim de deu milions de persones van morir gràcies al sistema d'explotació implantat a la colònia, sense comptar mutilacions i d'altres barbaritats. No és pas que abans no fos sabut i que fins i tot bona gent no ho hagués denunciat però hi havia maneres d'amagar-ho, més que no pas ara. En tot cas gent com G.H. Williams, i d'altres que fan fer grans esforços per denunciar aquells abusos van rebre molt i van ser desacreditats sense manies. Fa anys, molts, al Palau de la Virreina es va muntar una exposició molt interessant sobre el Congo, allà vaig veure per primera vegada la filmació on es podia escoltar el discurs del pobre Lumumba i com aquell rei tan religiós al qual fins i tot s'ha parlat de santificar, s'aixecava fent cara de pomes agres i mala llet i marxava de mala manera dels actes de la celebració de la independència del país.

Lumumba encara es va quedar molt curt en aquell discurs però la gosadia li va costar molt cara. Aquí, país de pandereta, fins i tot havia sorgit una cançó sobre els fets anteriors a la independència del Congo sobre la creació de la qual Dodó Escolá, amb els anys, es va penedir d'allò més car, per fortuna, la majoria de la gent madurem i evolucionem: ¿qué pasa en el Congo? que al blanco que pillan lo hacen mondongo. La música popular tenia aquest vessant pintoresc i educatiu, també en recordo una amb el Mao que cortaba el bacalao i una altra dedicada a la muralla de Berlín. Després ja sabem com va acabar Lumumba, fa poc més de deu anys el govern belga va haver de reconèixer la seva implicació en la terrible mort de l'estadista. Nois que feien el servei militar aleshores van quedar trasbalsats amb tot el que van veure i de grans ho van denunciar.

Bèlgica va ser un país que va patir moltíssim durant les dues guerres mundials. Jo també ignorava molts d'aquests fets. Gaziel explica en algun llibre l'èxode d'un gran nombre de pobres famílies belgues cap a França. Els francesos no es van comportar gaire bé amb aquells refugiats, en alguns sectors francesos sura un cert estrany menyspreu vers els belgues. Les zones rurals belgues van patir per tots cantons, hi va haver moltes matances perpetrades per francesos i alemanys a zones rurals belgues de les quals no s'ha parlat gaire, sempre se'ls acusava de col·laborar amb uns o altres. El genocidi del Congo no va servir per millorar la vida dels belgues humils sinó més aviat per millorar les butxaques de la família. 

Durant la segona guerra mundial França va ser més generosa amb els refugiats i fins i tot s'ha comparat el mal tracte rebut pels espanyols en acabar la nostra guerra amb el que es va donar als belgues que fugien dels seus pobles. Bèlgica és un país complicat i artificial, com tots al capdavall i que durant segles va ser al mig dels nombrosos enfrontaments entre francesos i alemanys. Després de la guerra al pare de Balduí no se li va perdonar una certa -i matisable- connivència amb els nazis ocupants i es va veure forçat a abdicar.
Pel que fa a la reina Fabiola va ser molt discreta, encara més després de la mort del seu marit. Alguna cosa es va dir sobre els dinerons que tenia a través d'aquests coladeros que són les inefables fundacions, avui no és fàcil amagar l'ou, tot i que poques vegades aquestes coses s'acaben d'aclarir del tot. Va mantenir, com la reina Sofia, el seu pentinat juvenil, com si el temps hagués quedat fixat en una altra època per a ella i per al seu món de reis bonhomiosos i reines tristes a causa de no poder haver donat hereus a uns trons que avui ens semblen força rancis, la veritat, per més domassos parlamentaris que els guarneixin. No sé què en devia pensar, del Cleopoldo, del Congo, de Lumumba. 

Avui les històries principesques no desvetllen curiositat, excepció feta de quan estan relacionades amb corrupteles i coses semblants. En general no sabem ben bé quines princeses casadores busquen marit i fins i tot les parelles reials són tan inestables com la resta. El món ha canviat i nosaltres també tot i que la tafaneria continuï ben viva i es derivi més aviat cap a d'altres sectors de les celebrities. Aquells casaments van animar una mica els Nodos del cinema i van contribuir a popularitzar la incipient televisió d'aquells anys. 



Sempre m'ha sobtat la devoció incondicional catalana a personatges com Tintín (més enllà del tema de la qualitat de les il·lustracions, ep), que quan va al Congo expressa molt bé la mentalitat del moment. Un altre belga universal de ficció és Poirot, qui sempre insisteix en la seva nacionalitat. Descansin en pau els reis i reines de la nostra infantesa malgrat que potser hauran de passar una temporadeta al purgatori, qui sap.