ELVIS PRESLEY, QUARANTA ANYS DESPRÉS

El 16 d'agost d'aquest any en farà quaranta de la mort d'Elvis Presley. Elvis Presley és tot un mite universal, malgrat que va morir després d'un temps de decadència física evident i quan ja havia creat un estrany estil estètic tirant a friki, molt imitat pels seus admiradors. Aquesta mena d'imatge de disfressa s'ha fet molt popular i ha contribuït a què fins i tot s'oblidés en part la imatge juvenil dels seus inicis, la de King Créole, per exemple, que va ser la primera pel·lícula seva que vam poder veure a Barcelona. La pel·lícula era del 58 però en vaig gaudir al Condal del barri el 1961.

Amb la meva mare i el meu germà acostumàvem a anar al cine els divendres al vespre. El dia en el qual tocava anar a veure El rey del barrio se'ns va espatllar el pany de la porta i vam haver d'arranjar-lo amb uns cordills, cosa que va fer que haguéssim d'ajornar l'esdeveniment. Aquella pel·lícula em va impactar per molts motius, crec que li va passar a molta gent. 

Jo ja havia escoltat algunes de les cançons de la pel·lícula, gràcies al fet de què una veïna de l'escala tenia el disc, un disc d'aquells amb quatre cançons i 45 revolucions. M'encantava aquella cançó del principi en la qual la venedora de crancs va dialogant musicalment amb el xicot. 

Amb les amiguetes de l'escola vam trobar la peli molt agosarada, sobretot pel fet que el protagonista vol aprofitar-se de la bona noia i la porta a un piset, amb enredades,però quan veu que aquesta es posa a plorar li sap greu i la respecta. També hi sortia Carolyn Jones, en un paper més disbauxat. Jones era una molt bona actriu,amb un físic molt especial, va fer bons papers secundaris i força televisió, crec que va estar molt mal aprofitada. Va morir relativament jove, el 1983, de càncer.

Dolores Hart, la bona noia de la història, es va fer monja. Va fer pel·lícules interessants, va deixar un nòvio de bon veure i va professar, a un convent on va arribar a mare abadessa i en alguna ocasió li han fet entrevistes i ha explicat la seva vida i com va decidir canviar de feina d'una forma tan dràstica.

Presley era un bon actor, tampoc no se'l va saber aprofitar com calia o potser a ell ja li anava bé amb aquells rotllos romàntics ben pagats hawaians, en els quals feia de seductor amb bon cor i refilava boniques balades. Un altre títol que es pot salvar, molta gent la considera la millor pel·lícula del cantant, és Flaming Star, de 1960, on tan sols cantava una cançó. 

Ara que he repassat una mica aquestes dades m'he adonat de què la memòria m'enganyava, creia que qui feia de mare del xicot a Flaming Star, una història de mestissatges i d'identitats dividides, era Katy Jurado, a qui sempre donaven aquest tipus de papers, però va ser Dolores del Rio. Dues molt bones actrius, tant l'una com l'altra.

La deriva del cantant es prou coneguda. Durant el servei militar a Alemanya va conèixer qui seria la seva dona, aleshores era noia joveneta amb un crepat superb. La seva filla ha estat un personatge una mica raret que fins i tot es va casar una miqueta amb el Jackson. Priscilla Presley es va divorciar d'Elvis, aconseguint sucosos beneficis, i es va casar unes quantes vegades més. Ha assolit un aspecte de màscara inquietant a base d'operacions d'estètica, crec que fins i tot ha demandat algun cirurgià.

En aquella època, com que no teníem cap possibilitat de veure en directe els nostres herois cinematogràfics cercàvem semblances entre els actors i cantants i els nois que coneixíem. Un escolanet de la parròquia tenia una retirada amb Elvis Presley i això el feia objecte dels nostres desitjos pre-adolescents.

Malgrat que Elvis va morir en plena i prematura decadència, el seu mite no havia perdut pistonada. Era jove encara en aquell 1977, però el seu aspecte resultava depriment. Com és sabut, la seva tomba és un indret de peregrinació més visitat que Santiago de Compostela i els seus records de tota mena es venen molt bé. En el seu funeral hi va haver un atropellament i un parell de morts, el seu cos va estar a punt de ser robat i hi ha moltes anècdotes una mica macabres al volt del culte que ha anat generant.

Hi ha una teoria, que alguns documentals han sostingut, sobre el fet de què la fama de gent com Presley o els Beatles va aconseguir condemnar a un segon pla músics negres molt més innovadors i importants. No ho sé, tot pot ser i tot és relatiu. Jo tinc per casa alguns discos del cantant, de fet potser no són els que m'hauria comprat de motu proprio, en aquella època acostumava a remenar piletes de discos d'oferta a preu econòmic, nous, que no eren els més famosos, tot i que de vegades tenia grans sorpreses i les compres a cegues em donaven a conèixer cançons molt maques.

En aquell agost de 1977, quan Elvis va morir, jo tenia d'altres interessos, una nena petita i un munt d'esperances que es congriaven per tot arreu després de la mort de Franco. Les escoles d'estiu del 1977 van bullir de projectes, d'iniciatives, de propaganda política i d'expectatives impossibles. Ens havíem tornat seriosos i poc frívols i ens estimàvem més corejar Diguem no o La fera ferotge que no pas cançonetes romàntiques o rock and roll casolà. 

Hi va haver alguns intents de fer versions catalanes dels èxits del cantant, com ara un disc de Francisco Heredero que no és cap meravella però que conserva el perfum dels records i dels dies del passat. Quan anàvem d'excursió, en els primers seixanta, havíem cantat de tant en tant a cor què vols, allò de aquella carta a l'estimada, que vaig donar al carter...

A l'escolanet que retirava a l'Elvis el vaig veure una vegada, molts anys després d'haver estat objecte de les nostres admiracions devotes, lligant amb una estrangera de bon veure, en un poble turístic i, evidentment, no em va reconèixer. La veritat és que no s'assemblava gaire al  cantant famós, però com deien a casa en aquella època, una mena de dita de la qual no he trobat referències, les parets ens feien veure Joanets.

Elvis Presley va ser a més a més un cromo de l'emblemàtic àlbum Cine Foto, que encara conservo. Ens feia gràcia que el seu poble és digués Tupelo i que, segons deien, hagués estimat molt la seva mare. Avui tindria més de vuitanta anys i ens podria explicar moltes batalletes però els excessos li van passar factura, hi ha hagut gent famosa tant o més excesssiva que ha sobreviscut a les tempestes però la vida és complexa i atzarosa. La imatge dels seus darrers anys ens resultava patètica, una llàstima.

PÀTRIES PERSONALS, JOSEP BENET I EL SEU TEMPS

Jordi Amat (Barcelona, 1978) ha trigat uns deu anys en enllestir aquesta esperada biografia de Josep Benet. Amat ha publicat molts altres llibres sobre la nostra història recent i sobre diferents personatges, més o menys coneguts, que han tingut un pes específic rellevant en el desenvolupament cultural, social i polític del nostre país. No és gens estrany que el llibre hagi tingut una gestació tan llarga. Com una pàtria és i no és una biografia de Josep Benet. 

Benet potser sigui poc conegut avui per part de la gent més jove que no tingui unes grans inquietuds històriques o una necessitat acadèmica d’entrar a fons en la nostra llarga postguerra i en la transició i que no llegeix aquest tipus de llibres. En l’actualitat s’han publicat d’altres volums sobre fets i personatges d’aquells anys, tan propers, tan llunyans, tan diferents, molts dels quals amb una certa frivolitat documental, com ara el de Sinca sobre Cendrós. Així mateix en trobem d'altres, interessants, més temàtics, però que arrodoneixen la visió de la nostra societat i la seva evolució a partir dels seixanta, com ara el de Maria Favà sobre el diari Avui.

La situació del nostre país ha estat anòmala, complexa. La postguerra va fer que la cultura i la cultureta fossin senyorejades pels qui s’ho podien permetre, burgesos amb mala consciència, sectors il·lustrats de l’església catalana, intel·lectuals amb ganes d’endegar projectes diversos i fins i tot il·luminats amb calerons. No voldria treure mèrit a alguns d'aquests personatges, tan típics de la nostra societat en els darrers dos segles. Al capdavall també la Renaixença va sorgir des de dalt. Més endavant fins i tot els joves irats i trencadors que remenaven, no  sense grans riscos, la política i la cultura eren, al capdavall, fills d'aquells senyors. Els coneguts de casa, sobre els quals va ironitzar el brillant i lúcid Ainaud de Lasarte.

La procedència de tot un munt d’iniciatives les quals, durant un temps, van marginar els marginats i una gran part dels vençuts, va potenciar certa visió que avui sembla curta de vista sobre la relació de tot allò que era català amb el conservadorisme i la burgesia rància i benestant. En una escola d'estiu de fa molts anys Jordi Carbonell, davant d'un públic absolutament minoritari, gairebé s'emocionava en criticar allò de què el català era una llengua burgesa, cosa que avui pot semblar pintoresca però de la qual certa esquerra del país en va fer un eslògan recurrent. També recordo haver escoltat l'historiador Termes reivindicant una Catalunya obrerista i oblidada.

Benet volia escriure les seves memòries, en va arribar a publicar una part i sembla que tenia mig enllestida alguna cosa més. En un article amb motiu d'aquella publicació, a Vilaweb, titllen Benet d'antifranquista transversal, una definició interessant. Josep Benet va ser un home amb moltes idees, complex, intel·ligent, coratjós gairebé sempre, amb un caràcter difícil i una certa megalomania o, més aviat, amb una tendència personal excessiva a creure’s cridat a menar i salvar el país. Al darrere hi ha aspectes personals que entrarien més aviat en el camp de la psicologia, l’absència del pare i la manca d’una vida familiar convencional i acollidora, una educació religiosa contundent, la manca de fills, un fet que al llibre sorgeix poc i de passada però que jo crec que també devia pesar, i força. Al costat, una dona forta, fidel i devota, amb poc paper aparent en el conjunt de la seva biografia, potser per  decisió pròpia, però de la qual ens agradaria saber molt més. 

No ve a tomb però sovint em pregunto com devia ser la vida íntima dels nostres polítics, dels nostres intel·lectuals de postguerra. Ballaven, s'enamoraven de forma convencional, anaven a veure striptease a Perpinyà? Explicaven acudits verds o recitaven facècies escatològiques en els focs de camp? Una educació amarada de ciris i moral rància, que ens va afectar tots, els devia afectar encara més a tots ells, potser? És el que trobo a faltar en alguns d'aquests llibres, el tarannà pregó de les persones, més enllà de les seves vocacions polítiques, literàries. Una companya castellana de feina, sobre una altra mestra molt elegant i tocada i posada, comentava, en ocasions: parece que ni mee. Doncs això em passa sovint en llegir sobre un munt de gent d'aquells anys tot i que hi ha excepcions. En ocasions t'assabentes d'anècdotes sucoses sobre tots ells que els fan humans i terrenals, però sempre te les xiven off the record. 

Les dones, més d’una comentarista del llibre ho ha remarcat, eren unes grans absents en aquell món. I en tants altres, afegeixo jo. Però, ho eren, en realitat? O és que no s’ha pogut aprofundir, per diferents raons, en el pes de les seves aportacions pràctiques i imprescindibles? Com és que dones brillants, intel·ligents, actives, van viure, a dreta i esquerra, a l'ombra d'uns marits amb una personalitat  tan aclaparadora com es vulgui però dels quals, elles més que ningú, en sabien les febleses? Precisem d'una dona, crec que haurà de ser una dona, que ens ofereixi algun dia les biografies aprofundides d'aquelles esposes i companyes. Fa anys, en un setmanari de vida efímera i tendència socialista, van publicar diferents entrevistes amb dones de polítics catalans, em va sobtar comprovar que totes tenien servei, un nombre generós de fills i vivien a la part alta però també em va agradar saber com pensaven, què opinaven, més enllà dels ressons de les veus dels marits. 

El llibre és tota una lliçó d’història contemporània, recuperem fets, personatges. La memòria és molt enganyosa i l'oblit s'escampa sovint pels nostres records. A més a més aquell era un món poc conegut, més enllà d'ell mateix. El problema de Benet, com el de molts intel·lectuals carregats de bones intencions, va ser no tenir un mitjà de vida que els permetés ser més independents i lliures de condicionants i de lligams econòmics. Abans eren els mecenatges, avui, les subvencions, els clientelismes prenen formes diverses però sembla que no ens en podem alliberar del tot. Per més generós i útil que sigui el mecenatge, qui paga, mana. La llibertat professional és, en general, un miratge. Inquieta, però, saber que en un moment concret en el qual Benet aconsegueix alliberar-se d'una feina mediocre i fer política i cultura amb un sou fix aquest sigui molt elevat per l'època, considerant com estaven les coses a la majoria de llars normaletes.

Benet forma part d’aquest triangle de prestigi polític en els altres vèrtexs del qual trobem a Tarradellas i Pujol, persones que van arribar a tenir més poder que Benet, més espavilades i potser més tèrboles, tot s’ha de dir. Però fa certa angúnia comprovar com Benet accepta al capdavall la feina que Pujol li procura en els seus darrers anys, voldria suposar que per respecte personal més que no pas per evitar una competència que ja feia temps que no existia. El mateix va passar amb Lorés. Pujol va tenir gestos admirables però quan al llibre sobre l'Avui llegeixes com, de forma descarada, Prenafeta assegura que a la gent la compra, no et pots deixar d'esgarrifar.

Benet manté una dignitat seriosa, però és humà i té les seves ombres i les seves febleses i en ocasions es mostra excessivament preocupat per la subsistència pràctica. Evoluciona, s’adona de la distància d’aquelles elits culturals amb el món real dels barris, de la gent treballadora. En aquest sentit és molt rellevant el que per a Benet representa el trasbals de les inundacions del 62. La immigració es va viure com un problema pel catalanisme durant anys, en això no es pot evitar reconèixer el paper del PSUC, partit que va acabar, però, per tenir dues ànimes i per no saber mantenir el poder popular que va assolir durant uns anys difícils i esperançadors. Benet, com és sabut, va ser el candidat del PSUC en unes eleccions però potser el moment no era l'adient i el tema no va prosperar, el pujolisme vivia els seus moments dolços.

Hi ha tants temes, tants fets, tantes situacions diverses i tanta documentació en aquest llibre que es fa difícil comentar-lo de forma global. És un d’aquells volums per tenir, per consultar durant anys, per contrastar amb d’altres publicacions sobre l’època, una època plena d’entrebancs i de complicacions, l’aïllament i la manca de llibertat, la clandestinitat i el pes feixuc d’una dictadura que tan sols s’acabarà amb la mort del dictador van passar factura a tothom. Benet era contrari al restabliment d’una Generalitat republicana en un context que no tenia res de republicà, el pas del temps li ha donat la raó, en part, però som on érem o potser, en certs aspectes,  més endarrerits, i Tarradellas era un gat vell.

No és aquest un llibre fàcil de llegir ni que es pugui ventilar en un parell de setmanes. He llegit diferents ressenyes sobre el volum que en ocasions m’han semblat fins i tot contradictòries, en aquest tipus de llibres cadascú hi troba allò que hi vol trobar i potser no hi troba allò que pensava trobar-hi. També he llegit comentaris diversos a l’entorn d’algunes d’aquestes ressenyes, el país continua sent complex i  divers. El que no es pot discutir és que la feina de documentació resulta impressionant i la figura de Benet, en el present, fins i tot amb les seves ombres personals manté en tot moment, com Amat ha remarcat en alguna entrevista, la dignitat. No he pogut anar a les presentacions que l'autor ha anat fent del llibre, en les quals segurament devien sorgir molts temes, molts comentaris, moltes anècdotes.

No sabem com hauria pogut ser una Generalitat amb Josep Benet com a president. Les coses són com són i la resta es especulació, el mateix que pensar que Maragall hauria evolucionat des de la seva visió burgesa dels fets, del moment històric. Tot i que el llibre de Benet sobre Maragall i la Setmana Tràgica, citat sovint a la primera part de Com una pàtria  és admirable i emblemàtic, la seva visió de Maragall m’ha semblat sempre magnificada a causa de la necessitat de comptar històricament amb una altra burgesia.

Crec que pagaria la pena poder afegir, en aquest tipus de llibres, destinats a un públic eclèctic, una cronologia que situés els fets en el context català, espanyol, europeu i mundial. En tot cas, és aquest un volum imprescindible per als afeccionats a la història o per als encuriosits que vam viure aquella època des d’estaments socials molt diferents, més modestos i menys implicats en política o en cultura i que tot just fa poc temps que hem anat esbrinant què hi havia darrere de diferents publicacions, de les editorials que editaven en català, de les cançons dels Setze Jutges o de la desaparició sobtada o agònica de coses que semblaven destinades a perdurar. Entristeix comprovar quantes iniciatives no van arribar a bon port o no van tenir continuïtat, no tant a causa de la manca de coratge o de mitjans, sinó per temes com ara els personalismes, els malentesos, la mala organització o la manca d’unitat.

Com una pàtria no és una biografia a l’estil de les de Zweig, d’aquestes que aprofundeixen més aviat en el biografiat i en les quals l’autor es permet llibertats especulatives literàries. Una mica més d'especulació literària el faria més apte per a tots els públics. He llegit poques biografies sobre personatges catalans que aconseguissin anar més enllà de les dades i d'algunes insinuacions o suposicions sobre les persones reals. Tan sols recordo la de la Capmany, de l'Agustí Pons, exemplar pel que fa a explicar època i personatge i ser capaç de mostrar afecte al personatge sense amagar-ne els defectes i les relliscades. Va rebre algun pal, quan va sortir. Recordo que a Carmen Alcalde no li va abellir el retrat que de l'escriptora va fer Pons, que té d'altres biografies interessants però, pel meu gust, no tenen la grapa d'aquesta.

Com una pàtria és tot un fresc documentat sobre aquells anys que explica, en part, el nostre present. En ocasions pot semblar un llibre una mica desordenat, és fàcil perdre’s per les seves pàgines si no es tenen coneixements previs, vaja. Però quan el lector s’orienta una mica enmig de tanta informació, la lectura esdevé molt  més planera i senzilla. La figura de Benet, eix central del llibre, resta, malgrat tot, boirosa, una mica distant i fins i tot freda. Potser el biografiat era així, no ho sé. Benet es un d’aquells personatges que podia haver estat i no va ser, amb aspiracions patriòtiques i valors personals no n’hi ha prou, per tal d’assolir el poder. No sempre, més aviat poques vegades, els més ben dotats assoleixen el poder, el poder del tipus que sigui. Fins i tot, si l'assoleixen, en ocasions duren poc i es deceben aviat, la realitat del món casa malament amb els alts ideals i amb la gent incorruptible. 

La personalitat de Benet causa admiració i fins i tot  desvetlla tendresa retrospectiva. Les seves defenses de presoners polítics, en ocasions molt rellevants històricament, com Rosa Santacana, la dona de Comorera, i tants altres, amb les quals es feia, segurament més savi que ric, parafrasejant Sagarra, les seves innumerables idees, la seva participació en gairebé totes les iniciatives culturals i polítiques del país, en uns anys difícils i perillosos... I la seva marginació, en diferents ocasions, de la direcció d’aquelles mateixes iniciatives que ell havia endegat produeixen admiració i angúnia a la vegada. Un caràcter difícil i cantellut no ho explica tot, d’altres polítics amb més sort  també han estat complexos i difícils de  tractar. Com una pàtria, més enllà de la història personal, política, social i cultural de Benet hauria de generar una reflexió sobre el país, les seves limitacions i les seves relliscades. 

Aquest tipus de llibres haurien de propiciar debats i xerrades, puntualitzacions i controvèrsies, al capdavall el present és també fruit d’aquell passat i no el podem defugir. Malauradament l’interès pel passat recent no sembla ser, ara per ara, una prioritat generalitzada. Un llibre tan complex, potser, com el mateix Benet, resulta avui imprescindible. El gruix i contingut dels llibres i articles de Jordi Amat em produeix una gran admiració en aquests temps en els quals crec que hi ha una tendència a criticar l’eficiència i lloar la galvana amb grapa comercial. Amat, un noi de l'edat dels meus fills, avantposa el rigor a l’amenitat i aquest llibre, com d’altres de l’autor, resulten i resultaran imprescindibles a l’hora de poder valorar com som i com érem. I com hauríem pogut ser.

El títol del llibre l'ha manllevat l'autor d'un poema de Ferrater dedicat a Carner, el copio aquí per tal que en copseu la referència. Ferrater, Carner, Benet... tot un món divers i contradictori, i és que les pàtries són moltes coses i potser són una cosa ben diferent per a cadascú de nosaltres.

Josep Carner


En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria. 

Per tal de diversificar tendències he combinat aquest llibre amb Amy i Isabelle, de l'Elisabet Strout, crec que és el primer que va publicar i he de dir que, per ara, és el que m'ha agradat més de l'autora. I amb un altre que tinc a mitges, encisador, Peregrinos de la belleza. Viajeros por Italia y Grecia, de María Belmonte, que incideix en la fascinació que aquests països mediterranis, de cultura clàssica i clima benigne, van exercir en un munt de personatges diversos del mon de la cultura, dels quals ens en dibuixa una semblança biogràfica molt particular. 

NO-LLOCS, NO-TEMPS, VACANCES I AVORRIMENTS ESTIVALS IMPRESCINDIBLES

 

Un dels molts llibres que vaig haver de llegir quan estudiava Humanitats a la UOC, ja fa més de vint anys, és el que veieu aqui. En aquella època les biblioteques no funcionaven tan bé com ara ni n'hi havia tantes, així que molts llibres me'ls havia de comprar. Recordo que el llibre se'm va fer una mica pesadet. 

Augé, malgrat el nom i cognom, i com molta gent deu saber, és francès, un rellevant personatge acadèmic en el camp de les ciències socials. La seva imatge ha canviat força des d'aquells  anys dels meus estudis virtuals, ara té el cabell blanc i ben conservat,més de setanta anys, i porta barbeta. Em temo que aquí tan sols deuen seguir la seva tasca els experts en aquests temes, de fet molts dels seus llibres més moderns no compten amb traduccions adients.

Hi ha conceptes que passen a la història de la popularitat i se citen fora de context, esquitxen converses diverses i serveixen per a reblar opinions de polítics i acadèmics. Sovint són conceptes que podrien ser rebatuts o qüestionats i potser en alguna ocasió ho han estat però, en general, no perden la seva vigència retòrica, com ara la banalitat del mal, la societat liquida i els no-llocs, per posar-ne uns quants exemples ben coneguts. Això dels no-llocs va ser una troballa d'Augé.

Els no-llocs, sobre els quals, en l'actualitat, molta gent amb una mica de cultureta en té una idea, són espais com aeroports, centres comercials, estacions... Han passat els anys i aquells no-llocs, en molts casos, han assolit la categoria de llocs, de llocs vius. Un centre comercial en el qual, de forma habitual, queda un grup de jovent és ja, per a ells, un indret viu que poblarà el seu imaginari sentimental.

Alguns llocs reals d'abans s'han anat convertint en no-llocs, per exemple, els barris turístics de les ciutats d'èxit. Al meu carrer dos o tres blocs de pisos s'estan arranjant per a fer-hi apartaments turístics, les botiguetes antigues són bars i cafeteries, els adroguers i dependents dels basars són forasters, de molt lluny, i no serà fàcil establir amb ells la relació que hi havia abans amb els que eren catalans o castellans. Podria ser, si fessin anys a la botiga, al barri, però això, avui, és difícil, tot resulta molt més atzarós. 

La croada en contra dels hotels i els pisets de la iaia llogats als viatgers ha donat aquest resultat pervers, l'apartament turístic que forma part d'un immoble d'apartaments turístics. De vegades val més no tocar les coses quan segueixen el seu ritme gairebé natural, l'intervencionisme genera més problemes dels que hi havia i en podria posar exemples emblemàtics.

M'ha vingut al cap tot això perquè fa uns dies, en una resposta al comentari a  un poema que vaig penjar en un altre blog, sobre l'estiu, se'm va acudir que l'agost és, al menys per a mi, però penso que per a molta gent, un no-temps. En aquesta època l'activitat quotidiana de la majoria de la gent varia a fons, fins i tot per aquells que no fan vacances estivals. Els amics s'escampen, els cursets s'acaben, les escoles tanquen, les segons residències s'ocupen, les zones turístiques de platja revifen, hi ha poca activitat artística i cultural, tot i que es munten festivals de música clàssica a llocs de prestigi i concerts en els quals es retroben les velles glòries jubilades.

Sempre ho he vist així, des que era petita i durant els estius m'avorria força, cosa que en l'actualitat no és ben bé així. En tot cas avui hi ha una mena de revalorització de l'avorriment ja que s'ha posat de moda teoritzar sobre infants massa estimulats els quals precisen d'estones d'ensopiment creatiu. El redescobriment de la sopa d'all per part dels cuiners d'elit és tot un clàssic. 

Fa pocs dies vaig veure un documental nostrat sobre els estiuejants d'abans, eren aleshores famílies privilegiades que ocupaven pobles i balnearis i que es traslladaven, per a tota la temporada, amb una gran fillada, avis, gent del servei domèstic, gats, gossos i ocells de gàbia. 

Amb les millores laborals la gent va poder fer vacances pagades, de deu o quinze dies es va passar a un mes, en general, l'agost, però podia ser el juliol i fins i tot el setembre. Els modestos llogaven un piset a la muntanya o a la platja, o reservaven lloc en alguna fonda de preu moderat, o anaven de càmping.

Més endavant ja es va començar a viatjar lluny, per a la gent de la meva generació i la dels meus pares el viatge era una mena de miratge i això, segons com, encara dura. El viatge s'ha viscut com un valor incontestable però s'ha frivolitzat i avui ja no és el que era, encara menys quan les noves generacions viatgen per molts motius i tan lluny com poden o els convé, per motius d'estudi o laborals. 

Per a la gent que tenia avis i oncles en algun poble, anar-los a veure era un recurs habitual, de vegades obligatori i indefugible. Avui això ho fa la gent portuguesa, del Marroc, que treballa lluny de casa i que tan sols disposa d'aquests dies de l'any per anar a visitar la família. Als pobles nostrats ja hi queden pocs avis residents, en tot cas es va a la torreta familiar que és, de fet, una segona residència.

Cercant informació sobre el senyor Augé m'he ensopegat amb un article interessant de fa pocs anys on el periodista Lluis Muntada lloa els no-llocs en els quals, explica, s'hi sent bé en moltes ocasions. Els no-llocs ja s'han incorporat a la nostra vida i en molts casos han perdut la partícula negativa la qual, en català, i fins que no ens diguin el contrari, separem amb un guionet. 

Trobar-nos en un no-lloc i en un no-temps és quelcom -ara hi ha una altra croada en contra de paraules recuperades com aquest quelcom tan divertit- molt interessant. La nostra visió de la vida és diferent malgrat que si, com estic fent ara, obrim aquesta finestra al món del present que és l'ordinador i el no-lloc i el no-temps pren una dimensió ben diferent, em sembla.

JESÚS TUSON I LA NORMAL DE SANTS

Ha mort Jesús Tuson, tenia uns deu anys més que jo, era gran però avui sembla que si mors abans dels vuitanta-i-tants encara ets jove. Les referències biogràfiques que he llegit remarquen, com és lògic, la seva tasca lingüística en català i la seva defensa de la pluralitat lingüística, així com els notables intents d'esberlar prejudicis a l'entorn del tema.

Com va passar quan va morir Maria Rúbies, no he vist que enlloc es mencionés el pas de Jesús Tuson per l'Escola Normal del carrer Melcior de Palau, on jo vaig estudiar magisteri, als vespres. Avui les coses han canviat, potser, però he percebut durant molt de temps que el pas per aquella Normal, com a professor o com alumne, es percebia gairebé com una cosa de poca categoria. Fins i tot en el camp literari sembla que els autors de literatura infantil i juvenil que intenten escriure per adults ho tenen complicat, cas de Carbó i d'altres. 

Del professor Tuson, que aleshores devia tenir poc més de trenta anys, ens en vam enamorar la gran majoria d'alumnes ingènues. És un clàssic, això dels enamoraments acadèmics. Un altre dels nostres objectes pedagògics de desig era el professor Antoni Petrus, pedagog. Els professors d'adolescents i joves estan a l'aparador, poden ser objecte d'admiració però també, si no tenen carisma, de mofes. 

Conec casos de relacions entre professors i alumnes, vaig coincidir amb una mestra a qui el marit, professor universitari carismàtic, havia plantat per una alumna de dinou anys. No sé si amb el temps aquestes admiracions amoroses es mantenen, hi deu haver de tot. Hi ha professors seriosos a qui això no els afecta però també n'hi ha que s'aprofiten de tot plegat. Hi ha de tot a la vinya del Senyor, que diuen. No era en absolut el cas de Tuson, qui mantenia amb nosaltres una distància respectuosa, malgrat la nostra badoqueria admirativa.

Tuson, en aquella època efímera durant la qual va caure per la Normal ni tan sols parlava català, de fet el català era un gran absent a tots els cicles escolars tot i que en els darrers anys de la carrera ja es feien alguns cursets, fora d'horari lectiu, gràcies a Òmnium Cultural. Tuson traspuava esquerranisme militant, ens parlava de Lauro Olmo i ens llegia sonets de Quevedo. Duia els cabells llargs, com molta gent de la seva edat i de la nostra. En una ocasió va confessar que, en català, tan sols coneixia l'obra d'Espriu. Devia ser a finals dels seixanta o en els primers setanta.

Corria la brama de què els professors de plantilla de l'Escola Normal, en general, eren uns frustrats pel fet de què no havien assolit la categoria de professors universitaris malgrat que alguns d'ells ho havien intentat, no diré que no n'hi hagués algun, la veritat. El cas de Tuson i d'altres era diferent, no eren catedràtics sinó passavolants. Van durar poc per allà i van renovar la nostra visió de la realitat, potser sense ser-ne conscients.

Durant anys això del magisteri va ser una cosa una mica rareta. En una ocasió, per casualitat, vaig parlar amb una persona que coneixia un company de classe amb aspiracions i quan li vaig dir al company gairebé es va molestar pel fet que el seu conegut s'havia assabentat, gràcies a mi, de què estudiava magisteri. 

Tot això pot semblar avui ciència ficció però en aquell temps hi havia el que en podríem dir classisme acadèmic, sovint molt lligat a l'economia familiar de cadascú i a les possibilitats que s'oferien a uns i altres, segons d'on provenies. Els estudis nocturns oficials van ser un primer intent d'acostar la cultureta oficial a la gent desafavorida, tot plegat a partir del famós llibre blanc de Villar Palasí, un senyor molt preparat i amb bones intencions i visió de futur. Malauradament, com passa sempre, les bones intencions d'aquella Llei d'Educació van quedar malmeses per manca de recursos i miopia institucional. Una de les formes d'evitar el desenvolupament acurat de qualsevol reforma és fer-ne una altra que la substitueixi. 

Ben aviat Tuson va passar a la Universitat i gent com Maria Rúbies, a l'Escola de Magisteri de l'Autònoma, l'Autònoma, aleshores, era el novamàs de la formació universitària. Jo vaig anar per Rosa Sensat durant algun temps, en la dècada dels vuitanta, i en moltes ocasions em vaig haver d'escoltar que la Normal de Sants era una merda (sic). No hi feia res que jo protestés i que comentés que en aquella escola, potser una mica pintoresca, havia tingut bons i mals professors, com a tot arreu. L'etiqueta era contundent i condemnatòria. 

Tuson, ja conegut i reconegut com a lingüista, mentalitzat pel que fa al tema del català i les llengües no oficials, va ser molt llegit pels mestres. Molts mestres de la meva promoció van continuar estudiant a la universitat, després. Malauradament, si no tenies una llicenciatura la promoció, en el mateix camp educatiu, era gairebé impossible. Comptaven, i diria que encara compten, molt més els títols que no pas l'experiència acumulada. El resultat ha estat que els grans teòrics sobre educació havien vist, en general, l'escola elemental per un forat distorsionat i així ens han anat les reformes.

Tuson va participar en diferents escoles d'estiu, el vaig escoltar en unes quantes xerrades. A principi dels noraNta, en alguna escola d'estiu es va fer un homenatge a Maria Rúbies, que havia mort, un homenatge enmig d'una certa tensió. Rúbies va estar molt maltractada per totes bandes a causa de la seva coherència política i humana i en la xerrada d'homenatge una socialista i una convergent, situades en llocs de poder, s'anaven dedicant indirectes punyents sobre el tema davant per davant de la seva família, cosa que va resultar força lamentable. Es va publicar un llibret amb la seva biografia, el seu pas per la Normal de Sants no sortia enlloc, i això que en aquella època es va casar i li vam fer un regalet i tot.

A la Universitat vaig tenir una professora que va contribuir a esberlar molts dels meus prejudicis a l'entorn del tema de les llengües, la també poeta Coloma Lleal.  Hi ha coses que avui es venen com a novetats, com ara el fet de què no es pot parlar de llenguatge correcte o incorrecte sinó d'adient o no al context i que a ella ja li vaig sentir en aquells anys. Malgrat tanta gent innovadora i malgrat que molta gent ha llegit els llibres de gent com Tuson m'adono que, en general, els prejudicis continuen vigents i que, en el tema lingüístic, els dogmes romanen gairebé en estat pur, en molts àmbits. 

Fins i tot en uns cursets de català, a principis dels setanta, una professora que era de les de la tendència innovadora, sentia poca simpatia per coses com ara la ela geminada, cosa que avui sembla intocable, i era partidària de simplificar el tema dels pronoms febles. Ja aleshores, és clar, hi havia els ortodoxos impenitents i els debats eren habituals i mogudets. 

El soroll que va provocar l'eliminació d'alguns diacrítics -jo suprimiria tots els accents- ja va demostrar com a la gent li trontollen les essències quan s'intenta alguna modificació senzilleta i raonada. HI ha una tendència a desitjar que tot sigui blanc o negre quan en general, pel que fa al tema de la llengua, i a tants altres, voler encotillar les coses és com voler agafar aigua amb un cistell.

Volia tan sols deixar constància del pas de gent com Tuson per l'Escola Normal d'aquells anys, ja que segurament no constarà enlloc, el mateix que el de la Maria Rúbies i d'altres potser no tan coneguts però també molt bons professors i professores. A la universitat convencional de prestigi he tingut professors i professores tan bons, tan dolents i tan pintorescos com els de la Normal, la veritat.

La imatge del professor Tuson, ja universitari i lingüista reconegut, és molt diferent d'aquella imatge encara juvenil, una mica tirant a hippie que jo tinc d'ell, mentre ens llegia, de forma admirable, coses com ara allò de Quevedo: Polvo serán, más polvo enamorado.

Quevedo, home turmentat i espanyol del seu temps, tot i que les coses semblen no haver canviat gaire, va dir coses molt lletges sobre els catalans de l'època però tot s'ha de situar en el seu context. En una ocasió, per la xarxa, algú va comentar que no coneixia cap versió en català del famós sonet i jo ho vaig intentar, he de dir que no em desagrada el resultat. 

Tuson va venir a Catalunya i va veure les coses d'una altra manera i ho va manifestar a fons i amb profunditat. En memòria seva i en memòria d'una època d'entusiasmes, sobretot a causa de la nostra ingènua joventut, reprodueixo el poema que tantes vegades ens va llegir i comentar i que sempre associaré amb ell, malgrat que després hagi estat conegut i reconegut per la seva obra posterior, acadèmica i de divulgació. Descansi en pau, professor Tuson.

AMOR CONSTANTE MÁS ALLÁ DE LA MUERTE

Cerrar podrá mis ojos la postrera
sombra que me llevare el blaco día
y podra desatar esta alma mía
hora a su afán ansioso lisonjera;

mas no, de esotra parte, en la ribera,
dejará la memoria, en donde ardía:
nadar sabe mi llama el agua fría,
y perder el respeto a ley severa.

Alma a quien todo un dios prisión ha sido,
venas que humor a tanto fuego han dado,
medulas que han gloriosamente ardido:

Su cuerpo dejará, no su cuidado;
seràn ceniza, mas tendrán sentido;
polvo serán, mas polvo enamorado.


Amor constant més enllà de la mort

Tancar els meus ulls podrà l’ombra darrera
Que se m’emporti la claror del jorn,
I deslligar-me l’ànima, al seu torn,
L’Hora, mentre s’afanya, falaguera;

Però no deixarà a l’altra ribera
La memòria, on ardent es consumia:
L’aigua gelada passarà fent via,
La flama que defuig la llei severa.

Ànima que d’un déu ha estat presó,
Venes, que han atiat el foc ardent,
Medul·les, de gloriosa consumpció,

El seu cos deixarà, no la passió;
Cendres seran, però encara amb sentiment;
Enamorada pols, i pols talment.

(versió en català de Júlia Costa)

MÉS NARRACIONS I MÉS ESCRIPTORES

Continuo amb els comentaris a l'entorn de llibres de narrativa breu escrits per senyores. Un día en la vida de una mujer sonriente és el nom d'un dels contes inclosos en aquest recull.

Margaret Drabble és un escriptora molt coneguda a Gran Bretanya però aquí comptem amb poques traduccions de les seves novel·les i les poques que hi ha no són fàcils de trobar. Potser tindrà més sort aquest llibre de narracions, tretze en total, escrites al llarg de molts anys i que mostren com l'autora és hereva de la millor literatura anglesa escrita per dones. I remarco això d'escrita per dones pel fet que crec que encara hi ha diferències substancials entre sexes, pel que fa a la producció literària, i potser està bé que sigui així, de la mateixa manera que malgrat l'ànima humana sigui universal hi ha diferències segons l'origen social i geogràfic dels lletraferits.

Drabble va néixer en una família culta i benestant i va rebre una molt bona educació anglesa. Va fer teatre, fins i tot sota la supervisió de la gran Vanessa Redgrave i el seu primer marit era actor, però es va passar a la literatura. Té un doctorat honorari per Cambridge i una d'aquestes condecoracions amb les quals en aquell país reconeixen la bona tasca d'un munt de professionals. Ha escrit disset novel·les, crec que en castellà en podem trobar un parell, guions per al cinema, crítica literària i moltes coses més. Una seva germana és la també escriptora A. S. Byatt, coneguda, sobretot per Possessió, novel·la que es va portar al cinema, el mateix que una altra, Àngels i insectes, que vaig poder veure fa anys i que em va impressionar molt. Una altra germana, Helen Langdon, és una coneguda historiadora.

Els relats de Drabble incideixen en la vida real, en les relacions de parella, en el pas del temps, en els somnis i les il·lusions esberlades però de les quals en resta alguna cosa. Drabble rebutja el sofriment o, més aviat, defuig recrear-se en el sofriment. La vida continua, sigui com sigui, fins que s'acaba, i encara que per alguns dels relats hi plani de tant en tant una profunda tristor sempre s'hi troben elements positius i d'esperança. Els relats són tots ells molt diferents, escrits segurament en diferents èpoques vitals però presenten una unitat d'estil interessant. Llàstima de no saber anglès per tal de poder-los llegir en la versió original.

La coberta m'ha fet conèixer un pintor del qual sabia molt poca cosa, Carel Weight. (1908-1997).

Vidas gloriosas, d'Elisabet Riera, una escriptora inclassificable i eclèctica, aplega evocacions literàries de tot un seguit de personatges, distribuïts en diferents apartats: Aventureros de arena, Escritores crepusculares i Mujeres ocultas amb un epíleg dedicat a Johanna Staude. Tots els personatges van existir, qui vulgui indagar més a fons sobre els menys coneguts els pot trobar a la xarxa, en biografies convencionals. Els textos de Riera no són biografies però també ho són, en certa manera. Història feta poesia, ben documentada, escrita amb una prosa magnífica. No cal ser aficionat a la història per gaudir-ne.

Elisabet Riera ha escrit coses molt diferents, ha muntat una editorial que és tot un repte i darrerament ha publicat la que es pot considerar la seva primera novel·la, Llum, sobre uns amors lèsbics entre una dona al frec de la maduresa i una adolescent singular i inquietant. Crec que és el primer llibre que escriu en català però Riera escriu igual de bé en les dues llengües i qui sap si en alguna altra, car té una formació cosmopolita i profunda. Un altre llibre seu que vaig trobar fascinant és una biografia heterodoxa de la filla petita de Freud, Anna, on incideix amb la relació amb el pare i amb d'altres característiques d'una dona extraordinària, inquietant a voltes i amb cert dogmatisme en relació amb la tasca del seu pare la qual, en certa manera, va continuar. 

Les relacions entre pares excessius i filles devotes són tota una temàtica interessant, gent com Freud, Marx, Tostoi, Amos Alcott, van dominar espiritualment les filles potser, fins i tot, amb bona intenció. M'imagino que no deu ser fàcil superar el pes d'uns pares tan complicats i egocèntrics. Quan llegia el llibre de Riera sobre la filla de Freud i m'ensopegava amb les sessions de psicoanàlisi que el pare li dedicava se'm posaven els pèls de punta i donava gràcies al destí d'haver tingut un pare normalet, bona persona i convencional, la veritat.

La coberta d'aquest llibre, com podeu comprovar, reprodueix, tot i que passat pel disseny modernitzador, un quadre molt conegut. Darrerament sembla que hi ha una afició excessiva a reproduir pintures amb ganxo a les cobertes, de vegades el quadre té poc o res a veure amb el contingut del llibre. A més a més hi ha una tendència aclaparadora a la repetició. Aquest caminant del mar de boira sembla que amb la dama nua i solitària de Hopper són dels més repetits. No sempre es repeteixen quadres, també fotografies de determinades pel·lícules o es copia, més o menys, algun disseny anterior que ha fet fortuna. El tema ha estat a bastament comentar per les xarxes, en broma i de forma seriosa. 

La veritat, enyoro el temps en el qual el disseny de portades era tota una altra cosa, hi havia dibuixants que s'hi especialitzaven i dissenyadors capdavanters con Jordi Fornas, molt innovadors. De tota manera, millor un bon quadre que no pas algunes fotografies que semblen tretes d'una festa de disfresses. Hem tingut i tenim, per sort, aquí i en d'altres indrets, llibres austers a la coberta dels quals hi trobem el títol, l'autor i alguna coseta més, i també es venen, sembla. Cercant informació sobre això de les portades repetides algú comentava que sovint no es recorda el títol del llibre però sí que a la coberta hi havia el caminant sobre el mar de boira o l'habitació d'hotel...