20.10.14

REFUGIATS, EXILIATS I OBLIDATS




Fotografies: a la primera, de Brian Sokol, es pot veure una mare que ha conservat una olla amb la qual pot cuinar pels fills, a la segona el camp d'Argelers i a la tercera un camp actual de refugiats a Jordània.


Per casualitat m'he ensopegat aquests dies en diferents ocasions amb el tema dels exilis i els refugiats. Dimarts passat vaig poder veure a la biblioteca del meu barri un documental sobre la retirada de després de la nostra guerra civil. Ahir vaig passar per CaixaFòrum i em vaig entretenir una mica més en mirar de nou les vint-i-quatre impressionants fotografies de Brian Sokol, algunes de les quals situades a l'entrada del recinte, cadascuna de les quals té nom, cognoms i història i  que mostren refugiats actuals amb algun objecte que han pogut salvar i que per a ells és molt important per motius personals i fins i tot pràctics. I ahir al vespre el programa 30 minuts també incidia en aquesta tragèdia que sembla que no té final previsible per més anys que passin. Una dona bosniana ho va dir amb tota claredat en el documental, que havia volgut pensar que ningú més després d'ells no hauria de passar per aquesta mena de tràngols però que l'ésser humà tenia algun component que l'empenyia a fer mal als altres. 

D'aquestes tragèdies algunes ens són ben conegudes, d'altres les  hem oblidat i un gran nombre gairebé les ignorem. A més a més, poca cosa hi podem fer més enllà d'alguna aportació econòmica ben intencionada a les organitzacions que intenten reduir els efectes d'aquests problemes tan greus. Si arribéssim a meditar a fons i de forma constant en com va el món no podríem viure, la veritat. Un altre tema és com ens podem preocupar per coses que mirades en perspectiva són bestieses, malalties incloses. Un refugiat sirià va explicar com aquestes situacions les veien fa uns anys a les pel·lícules, als documentals, però que no pensaven que els afectés. El mateix explicaven molts afectats per la guerra a l'antiga Iuogoslàvia. De refugiats n'hi ha de moltes classes, també en això la posició social i cultural té un gran pes en les possibilitats que s'ofereixen a les víctimes. I és que en aquests casos la solidaritat sovint és molt relativa i funciona allò de salvi's qui pugui, cosa molt humana i comprensible. De la retirada de la nostra guerra tenim, sobretot, testimonis privilegiats, intel·lectuals i polítics que van poder guillar en cotxe i de forma, no diré còmoda, però molt diferent de la de la gran massa de gent humil o normaleta.

Avui, malgrat tot, hi ha més informació i ajudes, ni que siguin precàries, que en d'altres temps. També és important comptar amb un país d'acollida que no sigui hostil. En la tertúlia que va seguir al documental que he mencionat sobre la nostra retirada es va ser molt crític, amb tota la raó, amb com la França d'aleshores va entomar el problema en comparació en com es tractaria als refugiats belgues de la segona guerra mundial. És clar que eren èpoques diferents, a la primera guerra mundial l'acollida dispensada als belgues no va ser tan reeixida, Gaziel ho recull en un dels seus llibres. És d'admirar, amb tots els condicionants, com Jordània acull més d'un milió de refugiats dels països veïns en conflicte encara que es puguin fer crítiques sobre les necessitats que no pot cobrir. 

És cert que en aquests èxodes s'hi barreja gent molt diversa i de vegades hi ha un factor de por i prejudicis davant de la gent que arriba, la qual, a més a més, es troba en una situació que propicia el conflicte intern. Un veí de l'escala, de l'edat dels meus pares, que va ser ferit a l'Ebre de jovenet, evacuat amb dificultats i que va acabar en un hospital catòlic francès on les monges el miraven malament per si era comunista o alguna cosa semblant,  però li van salvar la vida, fins i tot justificava una mica el tarannà dels francesos davant d'aquella marea humana. De vell et tornes comprensiu amb les febleses humanes, em sembla. El meu veí va morir gran, fa pocs anys. Després de la guerra a casa seva van estar un any i mig sense saber-ne res.

Maleïdes les guerres i aquell qui les va fer, cantava Ovidi Montllor. Però de vegades sembla que els pobles es cansin de la tranquil·litat i tothom tingui una estranya tendència a cercar brega i a tirar llenya al foc dels conflictes latents que sempre n'hi ha algun, pel motiu que sigui. Dels resultats dels conflictes violents no se'n surt mai estalvi, a banda dels morts tothom hi perd, a la curta i a la llarga. Les fotografies de Sokol ens poden fer pensar en exotismes llunyans, encara que aquests països no estiguin pas, avui, massa lluny de nosaltres, però al capdavall tots som iguals i fem el mateix, si fa o no fa. Tenim fills, parelles, néts, pares, avis. Els infants, tot i que siguin unes víctimes molt febles, si sobreviuen tenen un llarg camí encara i poden recuperar l'esperança, és habitual veure'ls somriure en aquestes fotografies, els seus recursos són molts i estan encara per estrenar. Em neguiteja més la visió de la gent  gran, dels vells, obligats a fugir de mala manera del seu indret de tota la vida i que potser moriran havent perdut la fràgil esperança i temen pel futur imprevisible de la seva gent. Pensar que estem vacunats en contra del desastre és un miratge, no s'hi està mai del tot i el que no passa en un any passa en un dia. El pitjor és que no podem fer res per evitar res, encara que quan tot ha passat es facin valoracions, interpretacions i tesis doctorals explicatives i sovint condicionades per ideologies i tòpics recurrents.





19.10.14

REMODELACIONS MUSEÍSTIQUES


Com tothom deu saber hores d'ara el MNAC ha remodelat i ampliat la seva col·lecció d'Art Modern. Ja feia falta i potser més que remodelar donar a conèixer i promocionar. Això que en diuen el discurs museístic està ara prou bé, així com que hagin tret del calaix obres desades i uns quants mobles, la mostra està una mica en la línia Centre de Cultura Contemporània i ja he comentat en d'altres ocasions les grandeses i les servituds d'aquests tipus d'exposicions. Algunes obres han desaparegut per deixar lloc a unes altres, per cert, cosa que també es podria discutir. La meva opinió és que aquesta col·lecció estaria molt millor en un altre espai, fora del gran i excessiu Palau Nacional, però m'imagino que tot és qüestió de pressupost. Fa anys es va parlar de situar-la als dos palaus bessons Alfons XIII i reina Victòria Eugènia. De fet jo encara recordo amb cert enyorament els anys en els quals el fons va ser a la Ciutadella però tot canvia i es reforma, t'agradi o no. 

En tot això de l'art hi tenen un gran pes la moda, les tendències i el consum turístic. De tota manera a veure si ara aquesta col·lecció tindrà més públic, moltes vegades m'havia passejat gairebé en solitari per les sales que se li dedicaven. La qüestió dels museus, com la dels zoològics, és avui complicada. Fa un temps escoltava per la ràdio uns antropòlegs museístics, l'antropologia incideix en tot i és una matèria sobre la qual tinc una certa prevenció però en aquest cas hi tocaven força. Insistien en el fet de què als museus s'hi va una estoneta a veure una miqueta. I que sovint és més interessant contemplar el públic i escoltar els seus comentaris que el passeig, sempre més apressat del compte, per davant de tant d'art aplegat en un indret. O que pagava la pena anar a veure una peça i dues i voler saber alguna cosa més del perquè i el com aquella peça va arribar fins allà. Crec que en general, amb poques excepcions, no es fomenta gaire l'interès per la veritable història de l'objecte, d'on va sortir i com va arribar fins allà. Un professor em va comentar fa anys que anar a veure un museu, així, en general, és com entrar en una biblioteca i pretendre llegir tots els llibres d'una tirada. 

L'art és quelcom indefinible, com tantes coses lligades a això estrany i polièdric que hem anomenat cultura. Com en el cas de les modes en el vestit o els pentinats evoluciona i si una cosa no ens agrada fan que ens acabi agradant o que, al menys, no gosem dir que ens sembla un bunyol. De vegades em pregunto com és que els artistes actuals no protesten davant d'obres suposadament de qualitat, emmarcades en una modernitat que ja comença a ser rància, Tàpies, Miró,  Dalí, de la mateixa manera que els avantguardistes protestaven davant de l'art tradicional i realista. És clar que com vaig escoltar en una xerrada sobre el pintor Tapiró, la qualitat no cal explicar-la, es percep. El camp de l'art està lligat al tema econòmic, agradi o no. Les visites escolars que vaig fer en els darrers anys a museus diversos em van fer patir, les explicacions als infants semblaven adoctrinament estètic pur, el senyor Miró té molt de mèrit, això que va fer costa molt encara que no ho sembli, etcètera. 

Pel que fa a la col·lecció em sap greu que el realisme català encara sembli el parent pobre del conjunt quan tantes figures interessants va aplegar i considerant que en el seu temps es feien cues davant de Bòria avall i de quadres d'aquests històrics, tan entranyables i que han conformat el nostre imaginari durant anys i panys. La revalorització del Modernisme també és ben curiosa després que les tendències elitistes posteriors l'odiessin fins a extrems enfervorits i iconoclastes. La literatura i l'art en general són com la borsa, pugen i baixen segons toca. En tot cas això de la remodelació és una bona excusa per tornar a donar un volt pel MNAC i, si pot ser, lluny de les inevitables visites comentades, amb algunes excepcions lligades a la persona que les fa, és clar. 

L'excés de demanda ha fet que aquest tipus de visites proliferin de forma exponencial i de vegades, quan el comentarista s'ensopega amb una pregunta compromesa, ja no sap què dir pel fet que el fan anar d'Herodes a Pilats i no és especialista en res concret sinó un jove i inexpert servidor d'allò que en diuen gestió cultural, sovint amb un contracte que fa pena. Un tòpic recurrent és allò de l'art burgès en sentit pejoratiu, per tal de qualificar tot allò que no és avantguardista o modern, quan a les llars obreres, ni que fos a través d'estampes barates, hi havia -i potser hi ha- un gran nombre d'aquest art i era ben apreciat per la gent humil, la veritat. Mentre que per una banda s'insisteix en el fet que no cal entendre per a gaudir d'un producte d'aquest tipus, per l'altra es menysté la gent poc entesa i se la vol educar com sigui, amb una orientació gens innocent vers el foment del consum de cultureta en píndoles.

18.10.14

MISTERIS MEDIÀTICS

Vaig anar a veure Perdida a una de les sales dels Aribau i era plena de gom a gom. Cal dir que va ser en dimecres, el dia més baratet, però tot i així ja resulta gairebé exòtic veure una sala de cinema plena un dia de cada dia. Amb les dues amigues amb qui anava vam comentar que fa goig anar a un cine que no sigui diminut i trobar-lo ple, crec que et mires la pel·lícula d'una altra manera, la veritat. Els humans ens acostumem a debatre entre la necesistat d'afermar la nostra individualitat i la servitud cobejada de formar part del grup, de les audiències, vaja.

Com que és una pel·lícula de misteri, basada en una novel·la negra d'èxit, no comentaré detalls profunds d'una trama tan complicada com guinyolesca o esperpèntica, segons com es miri. A mi alguns aspectes de la història m'han recordat una mica aquell Pressumpte innocent interpretat pel Harrison Ford, un actor que com el pobre Ben Affleck, també ha estat titllat en moltes ocasions d'ensopit i de fer sempre la mateixa cara, però que ha acabat per endegar una carrera prou reeixida on hi pots trobar de tot. El fet és que al final hi havia força gent que sortia pràcticament rient del cinema quan sembla que el desenllaç, que ja preveus si consideres que té una certa estructura circular lligada a l'inici, t'hauria de deixar el cor glaçat.

Però és que aquesta Perduda, perduda físicament que no moral, que potser també, té un gran pes paròdic i gairebé humorístic car l'exageració en les trames provoca un cert nivell de rialleta. La realitat supera la ficció però, com va escriure algú que no recordo, no té per què ser versemblant. El cas és que un dels aspectes més interessants de la història és el pes de les xarxes socials i els mitjans de comunicació en els judicis previs i en els canvis d'opinió d'això que avui es diu la massa i en d'altres temps en deien el populatxo. Per la tele hispànica estan fent una sèrie basada en una història molt actual, l'assassinat de Rocio Wanninkhov, uns fets en els quals es va veure desfermada aquesta massa que sovint va a insultar criminals, pedòfils, polítics i qui sigui i que no saps mai d'on ha sortit ni qui l'ha convocat i que és tan temible o més que no pas el possible culpable.

Aquest Affleck ensopit a qui el posat de despistat aquí ja li va bé acabarà aprofitant-se del panorama però també n'acabarà esdevenint una víctima gairebé innocent. És allò de sortir del foc i acabar a les brases. Quan les televisions rumbegen sobre les quotes d'audiència i tot això o se suposa que una causa és bona pel fet que molta gent surt al carrer a defensar-la s'òbvia recordar que molta gent ha seguit causes absolutament lamentables, al llarg de la història, i que fins i tot les causes nobles han tingut efectes perversos quan han comptat amb majories excessives. O fins i tot que fa temps el fet que un programa de ràdio o tele o fins i tot un llibre fos minoritari era gairebé una lloança. O que amb els anys hem sabut que qui tenia la raó era precisament la persona sola davant de tothom, com li passa a l'heroi d'Ibsen, per exemple, i a molts altres herois de ficció. El missatge televisiu ben fet arriba a la massa però també pot arribar a una persona en concret, com s'esdevé a la pel·lícula, quan el nostre home, abans anònim i ara popular, s'adona de com va el circ mediàtic i fa una comèdia molt ben feta per tal de fer reflexionar la pèrfida manipuladora.

De Perdida n'he llegit moltes lloances que fan referència a la seva trama d'enjòlit però crec que la gràcia de la història rau més aviat en tot allò que envolta aquesta trama i que traspua un humor negre d'allò més inquietant. També he llegit que la història incideix en el tema de la parella, els problemes econòmics, la família i coses així però crec que tot i que això hi tingui una incidència evident el singular i inquietant tarannà de la xicota ho relativitza força. I és que tot és relatiu. O potser ni tan sols relatiu. 

13.10.14

SOMNI HIVERNAL



Amb grans lloances, algunes reticències i amb els seus passis limitats a dos cinemes barcelonins, ens ha arribat la pel·lícula Winter Sleep, del director turc Nuri Bilge Ceylan, qui també és autor, en part, del guió. Es tracta d'una història gairebé sense història, llarguíssima (tres hores i quart) que té un gran nombre d'elements que fan que aquest temps et passi de forma plàcida, tot i que una mica inquietant. De fet, algunes persones vaig veure marxar del cinema, potser cansades de diàlegs i de que no acabi de succeir mai res concret, estem acostumats a un excés d'acció i. en canvi, jo diria que hi ha una valoració actual de les atmosferes que embolcallen personatges sense que hi acabem de trobar una història. Fins i tot és el que passa (o no passa) a la majoria de llibres de Modiano.
De la mateixa manera que en una altra pel·lícula recent, molt diferent però d'una durada semblant, La grande belleza, aquí trobem ressons de molt cinema d'abans i de la literatura de més prestigi que ha conformat fins i tot el nostre imaginari personal.  Bergman hi és present i no tan sols en l'ambient fred dels paisatges. Hi trobem cites i referents literaris entre els quals un que s'ha remarcat en molts comentaris sobre aquest somni hivernal, Txékhov. Els personatges semblen tots ells esperar alguna cosa, el seu món canvia i no se sap ben bé on anirà, però, en el fons, són incapaços de prendre decisions. El protagonista, encarnat per l'actor Haluk Bilginer, un home atractiu però gris, gairebé confós amb aquest món que la neu va reconvertint en una mena d'admirable monotonia, no és dolent, intenta ser comprensiu, però actua de forma absurda i prepotent sense ni tan sols adonar-se'n. De fet, tot i que no se'ns acaba d'explicar res, admet que una infantesa i una joventut molt dures l'han fet cobejar la tranquil·litat d'un estatus comfortable, per damunt del de la majoria que l'envolta.
És una pel·lícula de llargues converses, penombres, intimitat incòmoda i neguits de vegades inexplicables. Ningú no sembla capaç de reaccionar. Les dones, germana i jove esposa de l'home i que en ocasions em recordava la Clara Segura, li fan llargs i dolorosos retrets que no l'acaben de sacsejar, però també a elles dues les veiem acomodades a una vida ensopida i enfonsades en una galvana gairebé inexplicable, així com incapaces de poca autocrítica i comprensió. La història s'esdevé en un hotel d'Anatòlia, quan l'hivern l'ha buidat i els turistes van desapareixent. Ens podem imaginar que amb el bon temps tot deu ser molt diferent, animat i colorista. És Turquia però podria ser qualsevol lloc d'aquests on els visitants tan sols són de temporada, ja que el turisme del nostre temps defuig els problemes derivats de coses com ara el clima, fins i tot un cantant nostrat i compromès ens va explicar fa uns dies en un programa de la tele que per l'estació de les pluges guilla d'un país africà en el qual, com la jove esposa del protagonista de la pel·lícula, també ajuda a les escoles.

Ens movem per bells paisatges on malviuen els estadants i que serveixen per a gaudi dels consumidors d'exotismes quan toca. Hi trobem herois del fracàs semblants als que transiten pels llibres de Luis Mateo Diez, també perduts damunt de la neu i el silenci. Gent solitària, aïllada, bevedora, absolutament humana. Els pobres són molt pobres i desgraciats però el nostre protagonista no vol sentir compassió, així és la vida. No vol o no pot.
Tot i que la pel·lícula té una bellesa innegable, uns intèrprets excel·lents i molts valors més he de dir que surts del cinema, o al menys així en vaig sortir jo, amb ganes de dir a tota aquesta colla d'angoixats que a veure si espavilen i trepitgen el món real en lloc de garlar tant. El final és obert i ambigu, potser no podia ser d'una altra manera, amb una referència lleu a una esperança llunyana i etèria. D'alguna manera s'havia d'acabar. I això que he d'admetre que em va agradar força i que no em van recar els 195 minuts de quietud postural. Sobta que ni el matrimoni ni els germans no es toquin mai ni en cap circumstància i d'altres detalls, que potser van lligats a temes culturals. O és que potser estem massa acostumats a explicitar de forma barroera els sentiments,  qui sap. 
Tinc la teoria que les pel·lícules i novel·les que mencionen l'hivern en el títol ja compten, d'entrada, amb un punt al seu favor, el d'aquest misteri de l'estació del fred en els llocs on aquest fred és viu i contundent. I també hi ha un altre mite recurrent present a la pel·lícula, la ciutat llunyana, Estambul en aquest cas com ho és Moscú en molts textos de Txékhov o fins i tot ho són Madrid i Barcelona, àdhuc ciutats més provincianes, en novel·les properes. Un Estambul on ningú no sembla decidit a retornar del tot i on potser les coses serien molt diferents. Els trens van amb retard, els avions no funcionen i en el fons potser tampoc no es vol canviar res.


12.10.14

FRANCESC MARCÈ I SANABRA (1921-2014) I LA CULTURA CATALANA DELS NOSTRES TEMPS

Els esclaus?
Foren gent d'altres èpoques:
[...]
Ara, en canvi, en els temps que correm,
després de tantes guerres salvadores
l'home és lliure!
Pot pensar allò que vol
i si s 'ho calla és lliure.
Pot creure en el que vol
en silenci
i serà lliure.
L'home mut
cec
i sord,
en l'amplitud immensa de la terra
i en les quadrícules
-funcionals i programades-
dels cementiris
és lliure.

Si fa o no fa, com sempre.





M'ha arribat un email amb informacions sobre la ciutat de L'Hospitalet gràcies al qual m'assabento de la mort, als noranta-dos anys, del senyor Francesc Marcè i Sanabra.


En el nostre país han existit molts personatges emblemàtics que han animat la cultura local i que han tingut un gran pes en molts àmbits artístics i literaris però als quals els mandarins de la cultureta no han atorgat la importància que es mereixen. Tot i que la ciutat de L'Hospitalet crec que ha reconegut al senyor Marcè, durant la seva llarga vida, la tasca feta, això ha estat amb alts i baixos i fins i tot de vegades havia copsat algun petit menyspreu per part de la gent que en podem dir de la modernitat o progre, en el pitjor sentit de la paraula.


El senyor Marcè ha estat un molt bon escriptor, un poeta excel·lent, a nivell de moltes patums del país que han destacat en el camp de la poesia, músic amateur, ceramista aficionat, un gran dibuixant i moltes coses més. Ha estat una peça clau en la divulgació de la història de la seva ciutat la qual, durant anys, era considerada poca cosa més que un barri estrany de Barcelona.


Va ser un dels fundadors del Museu de L'Hospitalet. Va publicar molts llibres de divulgació sobre fets, personatges i racons de la ciutat. Gràcies a aquests llibres vaig poder esbrinar detalls sobre personatges dels quals se'n silenciaven vides i circumstàncies, com el propi Just Oliveras, que dóna nom a la Rambla, mort durant la guerra en circumstàncies mai aclarides del tot. Tinc un llibre d'un historiador actual, sobre història de L'Hospitalet, en el qual es cau en el parany de silenciar tots els fets violents que es van esdevenir durant la guerra civil i la preguerra, perpetrats pel bàndol republicà o per allò que en diuen incontrolats.


Francesc Marcè va editar el butlletí d'informació municipal, del 1950 al 1970. Tinc la percepció, i no tan sols en aquest cas, que hi ha persones que durant el franquisme van intentar sobreviure i fer coses i que després han estat mirades de cua d'ull ja que hi ha un cert interès em demostrar que aquella època va ser un desert cultural, cosa que no és així, ni de bon tros, precisament gràcies a persones com el senyor Marcè.

El senyor Marcè es va jubilar de la direcció del Museu que havia ajudat a crear l'any 1985. A finals dels setanta jo treballava a L'Hospitalet, a una escola que es deia El Samontà i que avui és una escola d'idiomes. Els noms de les escoles de la ciutat, sovint lligats a personatges i indrets de L'Hospitalet, van ser triats en gran part pel mateix senyor Marcè. El Samontà era la part de muntanya, de mitja muntanya, d'aquell Hospitalet rural d'abans, en contraposició a la zona de la Marina.

Vaig aterrar a L'Hospitalet durant el curs 78-79. Avui costa de recordar com eren les escoles públiques d'aleshores, castellanitzades, amb una gran majoria d'alumnat que provenia de la immigració de tot Espanya, amb classes atapeïdes i sense cap mestre de suport. També em costa recordar l'entusiasme del moment. Crec que va ser aquell mateix primer curs quan vaig fer amb l'alumnat una primera visita al Museu, ens va rebre el senyor Marcè i em va impressionar aquell senyor tan educat i cult, i també elegant i atractiu, que ens va fer una explicació memorable. Vaig tornar al Museu moltes vegades, amb els alumnes, però mai no em van explicar d'aquella manera els temes de la història de la ciutat, amb aquell amor pel país i aquell entusiasme tan ben fonamentat.

Aleshores no es feian gairebé res en català a escola tot i que venia una professora a unes horetes, enviada crec que per l'Òmnium. Molts indrets catalans han experimentat grans canvis però crec que L'Hospitalet és un exemple paradigmàtic de la reconversió d'un indret rural, amb un centre històric de mida molt reduïda, en una ciutat moderna i complicada, amb un gran nombre de barris cadascun dels quals té vida pròpia i característiques singulars. De L'Hospitalet modern n'han sorgit personatges que avui compten molt en el món d'aquesta cultura catalana però amb un rerefons en castellà, ens agradi o no. Avui la història de L'Hospitalet vull pensar que és ben present en l'àmbit ciutadà i en l'escolar i fins i tot, més o menys, en el turístic, no ho sé.

Recordo que el senyor Marcè va obsequiar els nois i noies amb uns retallables amb els quals es podien muntar elements patrimonials de la ciutat i que el jovent que jo duia, de cinquè de bàsica, va fer servir per ventar-se i donar-se copets. Jo aleshores m'empipava amb aquesta mena de coses, ara m'adono de què cada cosa té l'època adient per aprofitar-ne el contingut i que malgrat que em va semblar que de la visita s'havien quedat amb quatre anècdotes avui, que ja són homes i dones, la majoria estima la seva ciutat d'acollida o de naixement, la veritat, i potser recorda amb tendresa aquella primera visita al seu museu.

Més endavant, durant uns quants anys, vaig formar part d'un projecte molt interessant, L'Hospitalet és escola, i amb un grup de mestres vam elaborar un gran nombre de materials destinats a l'escola que em temo que avui són poc utilitzats, llevat de quatre minories d'educadors inquiets i encuriosits. La idea era donar a conèixer la història de la ciutat i vam utilitzar també textos del senyor Marcè, entre d'altres. Avui L'Hospitalet ha canviat molt i m'imagino o em vull imaginar que potser hi ha mestres joves disposats a refer i modernitzar aquell projecte ple de bones intencions i que va merèixer una edició acurada, al menys, tot i que no sense passar per problemes diversos.

Un dels primers llibres sobre la història local que vaig conèixer a finals dels setanta va ser el de les 25 imatges de l'Hospitalet, amb informació i rodolins del senyor Marcè i uns dibuixos excel·lents de Joan Antoni Vallvé. Aquelles dibuixos els vam fotocopiar molt a classe, vam fer murals amb ells i amb els rodolins, és un llibre entranyable i molt ben editat, crec que pel Banc de Bilbao, per cert. Avui no es pot trobar si no és en llibreries de segona mà, una llàstima. Mereixeria una bona reedició. Pel que fa a la seva poesia, tampoc no és fàcil de trobar. Què hi farem. Ni tan sols podem trobar referències al senyor Marcè a Viquipèdia.

Descansi en pau el senyor Francesc Marcè després de la seva llarga vida, una gran part de la qual dedicada a la culturaen general i a L'Hospitalet en particular, tot i que també va escriure sobre d'altres indrets lligats a la seva llarga experiència vital.




Copio literalment la informació sobre Francesc Marcè que ha publicat L'Hospitalet digital:

Un exemple de la importància del paper que persones com Francesc Marcé van jugar en la conservació i la difusió del passat hospitalenc és el de la salvaguarda dels antics retaules de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, avui al Museu de L’Hospitalet.

Marcé també va acumular una important tasca com a poeta i escriptor. La seva faceta d’escriptor el va portar a camps ben diversos, a banda de la poesia. Són especialment rellevants els seus assajos històrics, que tant han contribuït a la difusió de l’esdevenir de la ciutat.

També va escriure diverses lletres per a cançons i sardanes, i fins i tot la d’una opereta bufa, tot en connivència amb el seu gran amic i agitador cultural Jaume Reventós.

Dins de les arts també va practicar l’escultura, el dibuix i la ceràmica. En aquesta última disciplina cal recordar que junt els seus dos amics Valentí Julià i Marià Riera va obrir el taller Ceràmica Bellvitge, cap al 1948. Estaria vint anys en marxa.

Francesc Marcé va ser homenatjat el passat 7 de maig al seus 92 anys. Tres entitats de L’Hospitalet a les que ha estat molt vinculat li van organitzar aquest reconeixement, el Casino del Centre, l’Ateneu de Cultura Popular i la coordinadora Sardanista. També va recolzar la iniciativa l’Institut d’Estudis Catalans.


La cerimònia de comiat tindrà lloc divendres dia 10 d'octubre, a les 18 hores a l'oratori dels Serveis Funeraris Anoia.

Fa uns mesos Televisió L'Hospitalet li va dedicar una reportatge a l'espai En 5 minuts. també el Diari L'Hospitalet el va entrevistar amb motiu de l'homenatge.
Pel que fa a la informació sobre la seva obra literària i divulgativa, manllevo les dades d'un fitxer sobre autors hospitalencs:
Francesc Marcé i Sanabra va néixer a l'Hospitalet de Llobregat l'any 1921. Des de jove va participar en múltiples activitats culturals a la seva ciutat natal, on va organitzar a partir de zero el Museu d'Història, del qual fou el primer director. Gran divulgador de la historia de la ciutat.

Ha publicat diversos llibres de poesia i d'investigació històrica i nombrosos articles en diferents revistes. 
Valentí Julià (dibuixos). Més vell que l'olivera: històries de la història d'un poble mil·lenari L'Hospitalet de Llobregat. L'Hospitalet de Llobregat: Ateneu de Cultura Popular, 1995; Hospitalencs d'ahir. L'Hospitalet de Llobregat: Ateneu de Cultura Popular, 1994 (més de 70 biografies, 583 p.) ; En Pol i les bestioles. L'Hospitalet de Llobregat: [s.n.], 1990 (exemplar únic dedicat al seu net); Evocació de la Rambla : intent d'aproximació -molt personal- a la seva història. L'Hospitalet de Llobregat: Gent de Pau, 1990; Més vell que l'olivera.  L'Hospitalet de Llobregat: Ateneu de Cultura Popular, 1987. 2a ed.; Joan A. Vallvé i Cordomí (dibuixos); pròleg: Francesc Candel. 25 imágenes de la historia de l'Hospitalet. L'Hospitalet de Llobregat: Museu d'Història de la Ciutat, 1979. (també en castellà ); Les Nostres masies: una mirada a la marina d'ahir. L'Hospitalet de Llobregat: Museu d'Història de la Ciutat, 1980; Contrallum hospitalenc: poesies. LHospitalet: Rius i Vila, 1978; "Batlles" o alcaldes de Hospitalet: con una sinopsis cronológica de efemérides siglos XVIII, XIX y XX [S.l. : s.n., 1974?]


Amb dos amics, va muntar un taller de ceràmica amb el qual es va divertir molt, encara que, segons diu ell mateix, no hi va guanyar mai ni cinc i, en contacte amb el fang, s'engrescà a fer escultura.

El 7 de maig del 2014 va ser homenatjat al seus 92 anys. Tres entitats de L’Hospitalet a les que ha estat molt vinculat li van organitzar aquest reconeixement, el Casino del Centre, l’Ateneu de Cultura Popular i la coordinadora Sardanista. També va recolzar la iniciativa l’Institut d’Estudis Catalans. El mes d’octubre del 2014 va morir a Igualada.