I NAUFRAGAR M'ÉS DOLÇ EN AQUEST MAR...

L’INFINIT

Sempre em fou car aquest eixorc turó

i aquesta barda que de tanta part

de l’últim horitzó l’esguard em priva.

Mes, assegut i contemplant, immensos

espais més enllà d’ella i sobrehumans

silencis i una quietud fondíssima

jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,

el cor no se m’espanta. I com que el vent

sento mormolejar entre les bardisses,

el silenci infinit a aquesta veu

vaig comparant: i allò etern em revé

i les èpoques mortes i la d’ara 

vivent, i el so que fa. Així en aquesta 

immensitat se’m nega el pensament:

i naufragar m’és dolç en aquest mar.

          (Trad. Narcís Comadira)

Malgrat tot i contra les meves conviccions ahir vaig comprar dos llibres. Va ser en passar per la Llibreria Documenta, a la qual li queda un mes i escaig per traslladar-se a la nova seu, vaig pensar que estaria bé tenir uns darrers llibres comprats en aquell espai quan la llibreria actual sigui ja un record i aneu a saber què hi vendran aleshores, tot i que m'ho imagino.

Em vaig comprar el Pasado imperfecto de Judt, autor del qual comentava fa poc Postguerra. Tracta del compromís intel·lectual i dels condicionants polítics que fan congriar silencis culpables, sobre tot quan els disbarats els fa gent de la nostra corda. En concret, incideix sobre tot en els francesos del temps de la postguerra, Sartre i la resta de la colla. Aquí encara ningú no ha fet examen de consciència sobre tot això ni sembla que s'hi posin pedres al fetge tants intel·lectuals de fa alguns anys que ens feien passar garses per perdius a revistes de culte, com ara Triunfo, sense cap mena de manies. Una persona, una mestra compromesa, em va explicar un dia, fa anys, tot el que havia copsat en un viatge a Rússia però que tot allò no es podia explicar aquí donades les circumstàncies. Per no parlar del culte pedagògic a la Cuba de Fidel o a les lloances a Ceasescu o a  les descripcions del suposat paradís albanès. 

També em vaig comprar la biografia recent de Leopardi, tant l'home com les seves circumstàncies i l'època en la qual va viure m'interessen força tot i que crec que m'interessa gairebé tot, cosa que representa un problema segons com es miri. No conec a fons la poesia de Leopardi, en català se n'han fet algunes bones traduccions, com les de Comadira. Les biografies poden estar molt bé o ser avorrides, depèn de la grapa de l'escriptor i ja la comentaré més a fons quan l'hagi llegit. Per cert, el turmentat poeta va patir allò del Mal de Pott, avui en recessió, afortunadament.  De petita escoltava els pares comentar en alguna ocasió sobre persones remotes que havien patit aquest mal i em pensava que el nom venia dels pots abonyegats i no pas del nom de Percival Pott. Quan ets petit fas estranyes relacions de continguts i això no vol dir que et manqui cultura i tot això, cosa que s'esgrimeix en els temes relacionats, per exemple, amb el catolicisme i que serveixen per intentar mantenir la seva presència a l'educació primària.

De fet em vaig limitar a fer la volta de la Monyos i un tomb pel meu barri, on a la Plaça dels Ocellets també hi havia paradetes. Quan vaig enfilar el carrer Sant Pau, de retorn cap a casa, a la Rambla ja no hi cabia ni una agulla. La gent badava contemplant cares de gent que els sonava, de la plèiade d'autors i autores que aquest dia van d'un taulell a l'altre. Vaig sentir, més o menys, coses com ara, per part d'una colla de senyores lletraferides: sí que el tinc vist, aquest, de la tele... No diré noms, tan sols que en aquest cas es tractava d'un personatge català, historiador i polifacètic, tertulià ocasional, el qual durant un temps va tenir relacions intimes amb el Barça. Les cues per menjar xocolata desfeta a les granges cèntriques eren importants i potser és dels pocs dies en els quals pots veure més gent autòctona que no pas turistes, per l'eterna Rambla, encara amb flors però ja sense ocellets.

DEMÀ...

MATÍ ICONOCLASTA: QUAN LES ROSES EMBAFEN I ELS LLIBRES TAMBÉ

Enguany em pregunto a mi mateixa si és l'edat el que em fa veure moltes coses des d'una certa distància irònica. Els rituals santjordians ja em produeixen avui una mena de curiositat malèvola semblant a aquella que em desvetllen les processons amb cucurutxos i armats, de les quals escrivia fa alguns dies. Avui veurem roses per tot arreu i de tota mena. Amb olor, sense olor, grans, mitjanes, petites, amb espiguetes al volt, amb la senyera, en caixetes de celofana o amb paper de plata al volt, amb l'estelada i amb llacets neutrals. Fins i tot veurem roses blaves, aconseguides de forma estranya. Però de fet la floricultura és, tota ella, una mica artificial. De les roses boscanes a les roses d'avui hi ha molt de temps i moltes provatures. Vendran roses els floristes, els estudiants, els de les ONGs, els venedors ambulants oficials o clandestins i fins i tot les criatures de les escoles. Quan jo treballava a la Harry Walker i no hi havia tanta oferta un xicot espavilat en venia del jardí de la seva tieta, als enamorats que conreaven el bell costum del lliurament amorós de la flor, avui generalitzat.

No sé quina estranya obligació demanava en aquella època que la noia baratés la rosa per un llibre. La producció de llibres també s'ha incrementat. La dificultat en donar a conèixer un llibre i promocionar-lo és avui inversament proporcional a les possibilitats de publicar-lo, ni que sigui en autoedició. Tinc molts coneguts, famosos i no tant, que avui treuen un llibre al mercat, bubok, editorials modestes, però també hi ha qui ha tingut més sort i publica en una editorial mitjana o gran. La imatge dels taulells llarguíssims de la Rambla de Catalunya amb els escriptors i escriptores esperant el seu moment és surrealista. Vaig viure en una ocasió aquella situació i crec que no hi tornaré a no sé que, per un estrany atzar, consideri que al meu davant es generarà una cua semblant a la  que tenien els mediàtics del meu veïnat literari, en aquell Sant Jordi que ja pertany al passat.

Comprenc molt bé la il·lusió del primer llibre publicat. Per molt que ens esbravem literàriament per les xarxes tenir el teu propi llibre en paper produeix un goig inefable. Després t'adones que aquelles fantasies personals sobre el fet que allò només seria el començament d'una carrera, si fa no fa tan reeixida com la de García Márquez o Tolstoi, és un miratge. Ahir en Toni Serra m'escrivia a facebook sobre el tema, comparant-lo amb el futbol, el qual ha anat passant de ser esport a ser espectacle i de ser espectacle a ser negoci. Sempre ha estat una mica de tot però el present potencia molt el tema negoci i també la novetat de consum immediat. El pitjor és que el reconeixement dels artistes sovint no va lligat a això que en diuen la qualitat, en aquest cas, literària, subjectiva i erràtica, sinó a qüestions diverses, moltes vegades inexplicables. La propaganda hi fa molt, és cert, però no sempre funciona i alguns productes puntuals han funcionat sense una gran difusió.

Un altre tema és la permanència al llarg del temps. Hi ha èxits efímers i èxits perdurables i també fracassos que amb el temps, malauradament de vegades quan ja l'autor no pot gaudir de cap compensació moral i econòmica, es converteixen en èxits. Hi ha de tot i així ha de ser, passa en tots els sectors de la vida això, en l'art, en la literatura, en la feina, en la política. Els millors no són sempre, gairebé mai, els qui triomfen. Però, és clar, com podem dir que són els millors? La valoració sempre resta lligada als dictats dels mandarinatges culturals, a les modes, al discurs oficial, o a la projecció i influència que el producte pot tenir en el teixit social i també al moment oportú o no en el qual es dóna a conèixer.

A l'escola em vaig atipar de roses de Sant Jordi, la veritat. Això de les festes celebrades a l'escola és un perill i arriba a cotes que s'haurien de revisar. Els dibuixos i pintures i els treballs manuals anaven plens -i encara hi deuen anar- de dracs, princeses, Sant Jordis, castells i la resta. I roses, moltes roses. Roses de plastilina, de paper de seda, de paper pinotxo, de paper de diari tenyit, de roba... Una rosa costa molt de dibuixar i al capdavall s'acaba com quan es dibuixen cases, fent el símbol irreal d'una flor complexa, poques vegades es fomentava copiar del natural roses reals. Això que en diuen creativitat infantil es manifestava, més que res, en la representació del drac, i això encara en els infants més petits, poc condicionats encara per convencionalismes estètics. 

També es fan versos i versets, sovint poc acurats,  moltes vegades rodolins d'estar per casa. Els nostres avis, sense haver anat tant a l'escola, redactaven millor, pel meu gust. De tant en tant sorgeix alguna perla però no és freqüent. Els certàmens escolars sovintegen i també els veïnals. No ens en podem escapar, passa com per Nadal, tot i que Nadal, avui, gaudeix de més diversitat temàtica. De vegades fins i tot t'agafen ganes que el drac, revoltat i traient foc pels queixals, es cruspeixi Sant Jordi, la princesa, les roses de totes les parades i l'excés bibliogràfic a la venda, sobretot les novetats ofertades amb bombo i plateret dels inefables mediàtics i mediàtiques lligats a programes de ràdio i televisió i a tertúlies i tertulietes. Tot i amb això el dia té molts valors afegits, l'època de l'any, el record lligat a d'altres primaveres, l'ambient ciutadà, el fet de haver aconseguit que no sigui aquesta una festa laboral, cosa que propiciaria la fugida generalitzada, sobretot si queia en divendres. Per a mi té molt més pes que l'Onze de Setembre, ja que no va lligat a fets històrics suposadament reals i sempre rellegits en clau de present. Tot això del drac i la princesa ja sabem, i admetem, que és llegenda pura, i malgrat el classisme aristocràtic que amara la història llegendària sembla que encara ens agrada pensar que algú celestial i ben plantat ens vindrà a treure les castanyes del foc en algun moment difícil. Un altre tema és si el drac era perillós de veritat o, més o menys, com la pobra fera ferotge de l'Ovidi Montllor. 

SEDUCCIONS, REDEMPCIONS I PECATS ANTICS EN NITS DE PASQUA

En algun antic llibre de poemes del temps dels meus avis vaig llegir-ne un del qual no en recordo l'autor i que començava més o menys així: En su loca juventud/estudiante y calavera/ de una pobre costurera/ quebró la fácil virtud... La història parlava d'un noi de bona casa que acabava per esdevenir jutge i condemnant el seu propi fill, el de la modisteta abandonada i mare soltera, sense saber qui és aquell pobre home que ha delinquit per manca de recursos i possibilitats. En el fons és aquesta una mica la història que explica el llibre Resurreccio, de Tolstoi, el darrer que va escriure l'autor i que no ha estat mai tan valorat com, per exemple, la Karènina o Guerra i Pau. A la novel·la l'home es troba al davant la dona deshonrada, que ha anat a mal borràs, i, penedit, decideix ajudar-la i seguir-la fins a Sibèria. És una història de redempció i segones oportunitats, emblemàtica i que ens recorda com el problema de les mares solteres, pobres i abandonades, va ser durant anys i com qui diu fins fa quatre dies una cosa molt grossa en el món occidental.

Resurrecció és un bon llibre però sobre aquest argument es va escriure molta fullaraca, sobretot teatre popular de patacada. Una mica com passa ara quan un tema seriós i que preocupa a la societat civil es frivolitza a través de sèries televisives i novel·letes de poca volada, un exemple és el dels nens perduts durant el franquisme, la guerra civil o els homosexuals incompresos, per no parlar de la temàtica històrica.

El Paral·lel va anar ple d'obretes d'Amichatis i d'altres autors sobre dones pecadores, fills bords i redempcions diverses. No sempre era el noi de bona casa qui abandonava la xicota, també hi havia històries sobre treballadors i pagesos que després d'aconseguir fer seva la promesa de sempre l'havien abandonat a la seva dissort. M'ha vingut al cap aquest llibre de Tolstoi pel fet que la seducció de la noieta té lloc durant la nit de Pasqua, molt celebrada per aquells russos verals, en tornar de l'església sota una nit meravellosa, primaveral i estelada. Fins i tot les bonhomioses tietes del protagonista es comporten d'una forma esgarrifosa, fent fora la pobre criada innocent i deshonrada. A la novel·la el fill concebut la nit de Pasqua mor de petit, a causa de la manca de recursos, i la noia rodola pel pendent de la mala vida fins a retrobar-se en un judici amb el seu seductor penedit.

Fa poc la pel·lícula Philomena ha tornat a incidir en el tema de les mares jovenetes i sense marit convencional, tema que també sura a Els Miserables, per exemple. Quan jo era jove encara hi havia molts casos d'aquesta mena en la realitat propera tot i que els homes com cal si deixaven embarassada la noia en general s'hi casaven, en un d'aquells casaments que de forma grollera es deien de penalti. Sembla que la llei, en certa manera, emparava el dret a recuperar l'honor per part de la noia però de vegades era molt difícil en aquells anys demostrar la culpabilitat del brètol. Una dita que als xicots d'abans els feia molta gràcia i que avui fa plorar era aquella de prometer hasta meter y después de haber metido nada de lo prometido. 

A les ciutats grans es podia fer de més i de menys però les zones rurals eren molt punyeteres pel que fa a aquesta mena de coses i fins i tot si una noia havia festejat molt de temps i el nòvio la deixava havia d'emigrar a la ciutat si en volia trobar un altre pel fet que ja estava tocada. Una obreta de teatre més moderna, Una vella coneguda olor, també mostra un cas de seducció, sense embaràs, això sí, però amb abandonament de la noia per una altra amb més calerons. Benet i Jornet es devia penedir i després en va escriure unes continuacions en les quals la noieta esdevenia fotògrafa de culte i el xicot, un desgraciat. A Cendra per Martina la noia, violada pel cunyat, tot i que no es queda embarassada veu com la seva vida s'ha esberlat, en aparença de forma definitiva, ja que el seu promès és un carallot amb prejudicis. És aquesta una de les primeres novel·les de Pedrolo que potser més endavant no hagués fet acabar la cosa d'una forma tan desesperançada.

Una veïna de l'escala que estava delicada de salut tenia una senyora de la neteja andalusa. Amb els anys vam saber, de forma secreta i confidencial, que havia tingut un fill de soltera. Sembla que va haver de marxar del poble amb el bombo, que era una altra forma xarona de mencionar la qüestió, i que fins i tot al cap dels anys el promès, penedit, s'hi va voler casar però ella li va donar carabasses, cosa que era molt aplaudida per les dones amb esperit lliure d'aquells anys. I amb el temps ella es va casar amb una altre noi del seu mateix poble, que també estava a Barcelona treballant i van tenir uns bessons molt macos i tremendos. 

No cal ni recordar totes les advertències morals que ens arribaven quan érem joves sobre el capteniment dels xicots i el molt que s'havia de vigilar. Una monja en una ocasió ens va explicar una història que havia viscut, crec que al Marroc colonial, entre espanyols benestants, i penso que  era ben certa. Una noia va quedar embarassada del promès i el va denunciar per tal que es casés amb ella, però el xicot va pagar falsos testimonis per tal que declaressin que també havien tingut relacions íntimes amb la pobre damisel·la, cosa que va empitjorar molt més la seva reputació. La narració acabava amb una advertència contundent de la monja: cuidado, ustedes se quedarán con el 'paquete'...

Per altra banda també es donava el cas de noies espavilades que deien que s'havien quedat embarassades per pescar el xicot, moltes vegades una ànima de càntir, un cas d'aquests surt a la novel·la de Maruja Torres sobre el Raval, Un calor tan cercano, i un altre, que recordi ara mateix, a la pel·lícula El árbol de la vida, tot i que allà el personatge que fa Elisabeth Taylor i al qual li falten unes quantes voltes de tornavís es mor a temps per tal que el noi pugui refer la seva vida amb una dona com cal. En general els homes seriosos i honrats trobaven molt lleig que algú que havia deixat embarassada la xicota no complís com calia i recordo comentaris en aquest sentit per part del meu pare o del meu sogre quan, per exemple, Serrat es va despenjar amb aquella criatura que havia tingut de solter. 

En el teatre hi ha una obreta de Wilde molt bonica sobre aquests problemes morals que avui ens poden semblar absurds i tronats, Una dona sense importància, en la qual el seductor és castigat amb la solitud i el menyspreu. Per la televisió la vaig veure fa anys i el seductor era Tomás Blanco i la dama crec que Mayrata O'Wisiedo, gran actriu que també va ser pintora i escriptora.

Tot ha canviat molt, per sort per a les dones que eren les més perjudicades per aquella doble moral masclista que fins i tot castigava amb penes molt febles els pares que mataven una filla a causa de la seva deshonra. Crec que Resurrecció va ser el primer llibre que vaig llegir de Tolstoi, qui segurament tenia en nòmina molts pecats d'aquesta mena, ja que la seva joventut va ser molt mogudeta.  El  vaig comprar als encants, ja vell, en una edició amb el paper molt aspre i esgrogueït i una enquadernació deteriorada, crec que el vaig acabar llençant perquè se'm desmanegava. Aleshores em va encantar. En cinema se n'han fet moltes versions, la majoria amb poc ressò, la veritat. Aquí no celebrem les nits de Pasqua de Resurrecció amb tanta lluminositat com en d'altres països. 

Per cert, en evocar aquell llibre i en cercar per la xarxa m'he trobat amb una sorpresa, la novel·la que va fer Televisió Espanyola en cinc capítols, interpretada per Julio Núñez i Maria Massip, i que es pot veure online. Julio Núñez, que va morir l'any 2008, ens tenia totes enamoradetes i segurament que si arribem a anar a missa la nit de Pasqua amb ell hauríem caigut en pecat el mateix que la pobra Katia.  Una vegada feia teatre a Barcelona i el vam veure per la Rambla i de poc que no ens desmaiem tot i que ens l'imaginàvem més alt, la veritat. Tant Núñez, com Maria Massip com Estanis González, que també sortia a la novel·la, en aquell llunyà 1966, són morts.

La pel·lícula més emblemàtica sobre Resurrecció és encara la de 1934, amb Fredrich March, que era el gran galan de l'època i que es va dir Vivamos de nuevo. També s'han fet algunes òperes basades en la novel·la, la qual no va ser molt ben acollida pels lectors en el seu moment i, a més a més, va resultar maltractada per la censura, fins al punt que no es va publicar sencera fins a mitjans dels anys trenta. En català ja va sortir en la col·lecció A tot vent l'any 1928, però em temo que no s'ha renovat ni reeditat. Els traductors eren Llates i Maseras i és possible que fessin la versió a través d'idiomes més propers que no pas el rus. Ja veieu com fins i tot anar a missa en la nit de Pasqua era una cosa que desvetllava la sensualitat maligna i perillosa dels seductors sense escrúpols. Podria fer un acudit fàcil amb allò de què feien Pasqua abans de Rams, cosa que en un altre context molt poc eròtic avui és freqüent a les escoles de menuts ja que hi ha la dèria de guarnir les mones abans de Setmana Santa.

SOBRE LES MISÈRIES DEL PASSAT I ELS LÍMITS DE LA HISTÒRIA CONVENCIONAL

Entre d'altres llibres narratius de ficció els quals obvio comentar perquè no són res de l'altre món estic llegint aquests dies els dos que veieu a l'encapçalament d'aquesta entrada. De Tony Judt ja en vam llegir algun altre a la Tertúlia d'Història i cada dia m'agrada més aquesta tertúlia sense pretensions però d'una volada considerable on tothom hi és benvingut i que no comporta obligació, ni tan sols d'acabar la lectura i en la qual les possibles tensions a l'entorn de les diferents opinions s'apaivaguen en un sopar posterior, també voluntari. De tertúlies sobre llibres, com d'itineraris culturals, avui n'hi ha per a tots els gustos, cosa que està molt bé.

Judt és prou conegut per la gent del món acadèmic o aficionada a la història. Va morir, encara en una edat que avui es considera prematura, l'any 2010. Els seus textos no van estar mai exempts de polèmica. El món acadèmic, com tots, és ple d'enveges, competència, cops de colze i coses semblants, per desgràcia. Postguerra ens acosta a l'època, encara poc estudiada, del final de la Segona Guerra Mundial i de com això de la memòria històrica és un gran invent molt manipulable que s'adapta a les necessitats de tota mena, econòmiques, àdhuc morals. 

De vegades ens creiem que el tema espanyol és diferent de la resta pel fet de ser la nostra una guerra civil però entrar una mica a fons en la realitat de les altres guerres del nostre temps i del passat palesa com al capdavall tot es converteix en guerra civil, de grat o per força. En llegir aquests llibres seriosos i documentats em pregunto com encara queda algú en aquest planeta, la veritat. Això pel que fa al patrimoni humà, respecte a monuments i espais naturals em faig la mateixa pregunta. Els humans sembla que tenim una certa grapa en fer i desfer de forma destralera, no sé si això és bo o dolent, la veritat. 

El segon llibre, el de Miguel-Anxo Murado, no té tantes pretensions, és breu i fa de bon llegir. Ha tingut un cert èxit i porta més d'un parell d'edicions, tot i que em trobo amb el fet que gent que l'ha llegit n'ha après poca cosa, car després actua de forma contradictòria respecte a la realitat del desconeixement, en això de la història, quan els mites a qüestionar són els propis, lligats als profunds sentiments ancestrals del patriotisme nostrat, els quals serveixen per justificar el present i les seves demandes polítiques. O sigui, no costa gens d'acceptar que els espanyols de dretes ens hagin enganyat però resulta més espinós admetre que ens enganyin els nostres o els historiadors de qualsevol indret que ens abelleixen ideològicament parlant. De fet ja s'ha escrit i llegit a bastament sobre coses com ara L'invent de la tradició, però el pes d'aquests textos en el context social sempre ha estat molt lleugeret. 

Murado ens enfronta amb l'evidència de l'engany històric, tot i que potser parlar d'engany no sigui fidel a tot el que comporta la recreació interessada del passat, a la invenció del passat, a la falsedat assumida de la tradició o de l'art entesos de forma presentista i de la impossibilitat material i espiritual de saber què va passar en realitat. L'autor il·lustra la teoria amb alguns exemples que fan referència a la Historia d'Espanya. És una llàstima que pel que fa a la Història de Catalunya no surti alguna cosa semblant, més aviat crec que està passant a l'inrevés, es construeixen mites eteris i es retorna a una mena d'història romàntica de bons i dolents, cosa que també passa amb el tema de la guerra civil. Ja fa anys, en una xerrada sobre el tema i la seva aplicació a l'escola algú lligat als poders culturals em va justificar la glorificació dels herois nostrats amb allò de tothom ho fa. De tant en tant també algú descobreix la sopa d'all i em diu que ens van enganyar amb mala intenció, com en el cas de la catalanitat de determinats personatges els quals, contemplats des del present, valia més que s'haguessin quedat a casa seva, com diria la meva mare.

Sant Jordi sembla avui lligat a la novetat immediata, de consum. Potser paga la pena anar a allò ja editat de fa temps i poc convencional però la nostra societat es basa en aquest consum. Fins i tot les reedicions semblen novetats i es promocionen com si ho fossin, amb cobertes de disseny actual i articles que fan pensar que ningú no havia llegit allò abans no ho refessin. Què hi farem. Cultura és una parauleta controvertida i poc clara, el mateix que això de l'art i tantes altres abstraccions. Per això no ens acabem d'entendre mai.