30.10.14

DARRERES TROBADES I ESPELMES QUE S'APAGUEN


En memòria de Sani Girona, blogaire inoblidable


He escrit una ressenya per al blog literari Llegir en cas d'incendi sobre la darrera obra estrenada al Romea, L'última trobada, una relectura teatral de la novel·la escrita per Christopher Hampton. La podeu llegir aquí i per tant no insistiré en la bona valoració de l'actuació dels actors, en l'emoció que provoca la retrobada amb Rosa Novell després de la seva greu malaltia que li ha fet perdre la vista ni en els  retrets personals, potser subjectius, a una escenografia que em sembla poc adient a un text d'aquestes característiques que mereix decorats viscontians. Per cert, Novell ja havia estat la Dona justa, fa temps.

Amb tants anys de blog he escrit sobre moltes coses i recordava haver-ho fet sobre la singular revifalla experimentada per l'obra de Sandor Marai. He trobat dues entrades en les quals m'hi referia, en una d'elles, la més antiga, de l'any 2008, ho feia a partir de la lectura, en el grup de Meteora, de Divorci a Buda. Abans em sorprenien aquests alts i baixos de determinats autors en el gust del públic, sotmesos a modes i moments. Avui ja no em sorprèn gairebé res. 

En uns cursos sobre literatura que vaig fer en una escola d'estiu de fa molts anys recordo que un professor universitari, que avui potser ja és emèrit, va comentar que el camp de la literatura era una com la borsa. En aquella entrada antiga incidia en els canvis de títol que el llibre més popular de Marai, aquesta última trobada que ha generat l'obra de teatre,ha experimentat. La majoria de traduccions, fins i tot l'original en anglès d'aquesta versió teatral, porten per títol Brases, Embers, Les brases. Però de fet,  en l'original hongarès sembla que el títol triat per Marai significa, més o menys, Les espelmes van cremar fins al final. La primera edició en castellà que va arribar a España, de Destino, l'any 67 (ignoro si n'hi ha alguna d'anterior) es va titolar A la luz de los candelabros, un nom evocador d'aquest món decadent en el qual es mouen aquests dos homes que ja es troben a la darrera etapa de les seves vides.

L'altra entrada és de l'any 2011 i va ser escrita a partir de la visita a una exposició petita i delicada, com la vaig qualificar en aquella ocasió, que van fer al Palau Robert sobre l'escriptor, la seva obra i la seva vida, a partir d'aquella revifalla experimentada en la valoració de la seva literatura a partir del 2000 i després de la seva mort. De l'exposició me'n vaig  assabentar gràcies al recordat i malaguanyat Sani Girona, que em va telefonar i m'ho va comunicar. Així que de retruc he recordat el nostre inoblidable blogaire de culte, tan vitalista, xerraire i excessiu en tot el que feia. Ell també va escriure sobre Marai, en concret he retrobar l'entrada que va dedicar a Divorci a Buda i a la idea de pobresa i riquesa en els textos de l'autor, al seu blog. Li dedico aquesta entrada, encara que això de les dedicatòries serveixi per ben poca cosa, de fet.

Crec que poca gent coneix a fons i completa l'obra de Marai tot i que qui més qui menys, entre els afeccionats a la lectura, hem llegit alguna cosa seva i, sobretot, L'última trobada. L'autor va restar molts anys en l'oblit després d'haver tingut un èxit remarcable. Es va desenganyar aviat del nazisme, més endavant del comunisme i va haver d'exiliar-se als Estats Units. Aquestes persones incomoden tothom. Pertany a aquell gruix impressionant d'intel·lectuals de l'Europa Central nascuts a principis del segle XX i a finals del XIX. Ha estat aquell un espai geogràfic que ha patit tragèdies diverses i terribles, però no pas pitjors que les que avui mateix pateixen uns altres, ben mirat. Pertanyia a una classe social que ja es trobava a les acaballes i que vivia en certa manera en el passat. Darrerament també hem recuperat a fons un altre gran representat d'aquell món, el gran Zweig, un altre suïcida.

Sovint s'insisteix de forma recurrent, en les ressenyes biogràfiques, en el tema del suïcidi de Marai. El suïcidi és un tema encara conflictiu i tots els suïcidis es posen de vegades al mateix sac però jo veig molt diferent el de Marai, als vuitanta-nou anys, quan havia perdut la dona, el fill adoptiu, la pàtria, la seva època i fins i tot la consideració del públic, i a més a més estava malalt de càncer, que d'altres suïcidis provocats per una depressió juvenil amb el greuge de circumstàncies exteriors que incideixen en l'estat d'ànim de persones amb molta vida al davant, com un cas que vaig saber fa poc temps d'un noi amb tres fills i una família excel·lent i que es va enfonsar a partir d'un assetjament laboral molt bèstia que no va poder entomar. Un altre cas de suïcidi comprensible, semblant al de Marai, va ser el de l'actor Charles Boyer. Cada cas és diferent i és aquest un tema que cal contemplar a nivell individual i no mitificar-lo tampoc, cosa que sovinteja quan es tracta de persones lligades al món artístic o literari.

Marai i molts altres autors que van ser populars i molt llegits fins i tot en aquella Espanya tan gris i rància dels cinquanta i seixanta van patir el menyspreu de certa esquerra potent d'aleshores que magnificava un altre tipus de literatura i que senyorejava els entorns editorials. Aquell boom de la novel·la hispanoamericana, del qual ja he escrit en alguna ocasió, també va contribuir a molts oblits. En les primeres edicions de la GEC no es mencionen autors de tant d'èxit com ara Somerset Maugham per no incidir en com s'hi han tractat autors d'aquí mateix, com ara Sagarra. 

Avui potser passa el mateix, segur. Al Castell de Concabella s'ha obert una exposició permanent sobre Pedrolo qui també, en aquest país petit, ha patit molts menyspreus, m'imagino que aquest espai contribuirà a la reivindicació d'un autor molt més original i important del que ens explicava la jove progresia acadèmica a les aules i el qual, més enllà de la seva vàlua literària, cosa que no sóc qui per valorar a fons, té tot un pes com a innovador i cultivador de tota mena de gèneres en català. Avui es reivindica Vinyoli, abans oblidat, però sembla que per fer-ho bé hem de menystenir l'abans tan lloat Espriu. Acabo per creure en allò dels prestatgets que comentava Calders. En això sí que hem d'aprendre de França, on la francofonia sempre ha sumat en lloc de restar i ha aconseguit abduir els valors literaris d'autors d'ideologia rebutjable, com ara Gide. Aquí s'acostuma a jutjar algú segons com pensa i on milita i si les coses no lliguen es maquilla la biografia com cal i toca.

M'agrada recuperar entrades antigues, ara que ja porto tants anys escrivint en aquesta panxa d'un bou que ja sé que no serà immortal. Les últimes trobades en les quals les espelmes cremen fins al final però s'apaguen de forma inevitable em neguitegen. Potser és que s'acosta Tots Sants, tot compta. Tornar al Romea ha tingut per a mi un valor afegit, és el meu teatre de referència i aquell que més records em porta per molts motius. En tot cas cal aprofitar la vida i no fer com aquest noble hongarès decadent, amargat en el seu castell, sense acabar d'entendre què va passar per tal que tot s'espatllés, l'amistat, el matrimoni, la joventut, i que s'adona que ja és vell i que, passés el que passés ja no es pot arranjar. Al capdavall ell ha viscut, com li va retreure el sogre en una ocasió, i la dona que el va trair amb el seu millor amic, que també ha sobreviscut fins a la vellesa, va morir de forma prematura. Com deia la coneguda cançó popularitzada per Machín, no quiero arrepentirme después de lo que pudo haber sido y no fue...




28.10.14

EL JUTGE, EL SEU FILL, LA JUSTÍCIA I LA FAMÍLIA


Un poema normalet llegit per algú que té grapa sembla molt millor i un mal lector en veu alta pot espatllar el text més meravellós. El mateix acostuma a passar amb els actors. The judge frega en algunes ocasions el tòpic, la ingenuïtat o la brometa fàcil, reprèn el tema etern de les relacions familiars difícils i es podria incloure en un gènere tan conegut i tronat com el judicial a l'americana. A tot això li podem afegir que, com sol passar en tantes pel·lícules del nostre temps, s'han excedit en la durada, li sobra una mitja horeta. Però tot això passa gairebé desapercebut gràcies a la grapa dels seus dos protagonistes, ambdós en estat de gràcia, i ajudats per una colla de secundaris de categoria capaços fins i tot de robar alguna escena a aquest pare i fill tan turmentats per la vida i les circumstàncies. Al seu lluïment hi ajuda el gruix de primers plans o de plans mitjans, la resta, de vegades, sembla tan sols un decorat circumstancial.

Tot i que no tinc d'anglès res més que nocions elementals crec que paga la pena veure la pel·lícula en versió original, la veritat. Dues actuacions d'aquelles de premi de culte, vaja. Duvall ja és un actor prou reconegut, se'l considera dels millors actors americans vius, però ha hagut de demostrar la seva vàlua en molts papers secundaris abans d'arribar a ser el gran protagonista. Downey Jr és, ell mateix, tot un personatge de cine, amb els seus alts i baixos, la seva infantesa complexa i els seus moments de genialitat evident. 

Hi ha molts temes a la pel·lícula que podrien ser interessants però que de fet conformen el rerefons d'aquesta relació familiar complicada però no pas molt més que altres que ens podem trobar a tocar de casa. La llei, el seu compliment, l'autoritat, la culpa, la compassió, els errors vitals... Hi trobem alguns aspectes típicament americans d'aquells que irritaran els qui es miren de cua d'ull tot el que ve d'aquelles terres, la fe gairebé sagrada en el jurat popular, la contemplació embadalida de la bandera que oneja al vent i fins i tot determinades gracietes, però tot plegat  són francesilles davant de molts moments de cinema magnífic, moments d'aquells que es recorden amb el temps fins i tot quan s'obliden els detalls de la història en la qual s'emmarcaven. 

25.10.14

DE QUAN DANTON VA SER GUILLOTINAT AL 'PARALELO'


En un grup de facebook relacionat amb el Poble-sec algú ha penjat aquesta entranyable fotografia de Català Roca indicant que pertanyia als anys seixanta. El periodista Gabriel Jaraba ha incidit en remarcar l'obra que es representava al Teatre Español, en comparació amb el teatre que es pot veure ara i avui a la ciutat. La curiositat m'ha portat a esbrinar per la xarxa i he comprovat que la fotografia no és dels seixanta sinó de 1973, ja que aquesta obra es va representar aquell any a Barcelona després d'una reeixida temporada a Madrid, també al Teatro Español d'aquella ciutat.
El franquisme era a les acaballes tot i que encara cuejava amb violència quan calia. Però en aquells anys, entre mitjans dels seixanta i finals dels setanta, el panorama cultural va ser extraordinàriament ric i creatiu en tots els camps. La muerte de Danton aplegava a l'escenari una vintena d'actors, un fet que avui és extraordinari més enllà dels musicals. L'obra la protagonitzava un molt bon actor del qual no he trobat ni imatges ni excessives referències, Javier Loyola, i el seu antagonista, Robespierre, l'interpretava Víctor Valverde, un altre molt bon actor, per cert, nascut a Mataró.
La versió en castellà l'havia fet Emilio Romero, un personatge interessant i pintoresc amb moltes facetes, llums i ombres i molt representatiu d'aquells anys. Va ser, segons he llegit, una adaptació una mica lliure de l'original de Georg Büchner, un autor alemany que va morir molt jove, interessantíssim, del qual vam poder conèixer Woyzeck, un text inacabat que es va endegar d'alguna manera i fins i tot amb versions diferents i que va ser portat al teatre i fins i tot al cinema per Werner Herzog en una pel·lícula absolutament inquietant i incòmoda que va fer molt de soroll en el seu temps. També vam veure representada en català Leonci i Lena, una obra menor però igualment interessant de l'autor que fins i tot es va passar per la televisió en aquelles inoblidables Lletres catalanes i que els encuriosits podeu recuperar aquí. El voltatge intel·lectual de Büchner de qui es diu que d'haver viscut més anys hauria arribat a ser un altre Goethe o un Schiller, és admirable i d'un gruix filosòfic en el qual la cultura alemanya sempre ha destacat amb veu pròpia i diversa, més enllà dels tòpics.
Büchner va participar del socialisme utòpic i revolucionari. La mort de Danton la va escriure amagat a casa seva per raons polítiques. Es va documentar a fons i a l'obra s'inclouen fragments de discursos reals dels personatges, de fet la revolució era encara molt present en el record d'aquelles generacions, en aquell primer terç del segle XIX. Büchner tenia idees humanistes, li preocupava el dolor de la gent, el patiment absurd i inútil, la injustícia, el sentit o manca de sentit de la vida. Büchner va ser un gran admirador de Michael Reinhold Lenz, un gran poeta i dramaturg amb un destí tràgic. 
Danton ha estat un personatge molt estimat pels escriptors d'esperit humanista. Vividor, corrupte, lletjot sense complexos, penedit dels seus crims, sensual, comprensiu amb les debilitats humanes, amb més capacitat d'amor i de pietat  que no pas d'odi, susceptible d'evolucionar amb el temps i la constatació de la fragilitat del somni revolucionari, sempre se'l contraposa al fred i purità, incorruptible, Robespierre, que semblava no desitjar res, més enllà del poder per a imposar la virtut encara que fos tallant caps a dojo. L'un i l'altre van acabar per perdre el seu, de cap, però el pas del temps els ha convertit en una mena de paradigmes de dues maneres de ser contraposades i de la constatació que l'excés de perfeccionisme porta a l'horror. No és estrany que en aquella Espanya de principis dels setanta triomfessin aquestes obres de teatre, ben mirat. El teatre Español de Barcelona, tot i ser un dels més emblemàtics del Paral·lel, no crec que recuperi, al menys de moment, el seu nom original i el fet és que ha passat per moltes etapes en la seva llarga i accidentada vida. L'Arnau era només cinema, per cert i acostumaven a fer-ne una de normal i una de por.

 Era l'octubre de 1973 i de tot fa més de quaranta anys. No sé si una imatge val per no sé quantes paraules o és a l'inrevés però el fet és que aquesta m'ha evocat un temps i uns paisatges propers dels quals, per sort, encara en conservem alguna cosa tot i que em temo que de l'esperit de l'època en queden engrunes i encara gràcies. Per cert, una de les notícies destacades del diari era sobre el conflicte tot just iniciat altra vegada entre àrabs i jueus (la guerra del Yom Kippur), tot i que la coberta del diari, en colors, incidia en la restauració recent del Palau de la Música, molt lluny encara dels seus conflictes milletians i de les ampliacions maldestres del nostre temps. Feia sol i calor, com en aquesta tardor, i a l'estat espanyol no passava mai res dolent segons la premsa oficial. Encara hi havia moltes demandes de feina tot i que les vaques començaven a emmagrir. 

24.10.14

MAJORIES SELECTES


L'altre dia un amic comentava al facebook que en un programa de televisió en el qual es debatia el tema del 9N un senyor havia afirmat amb contundència: la meva família no anirà a votar. Li semblava aquesta, i crec que amb tota la raó, una afirmació gairebé feudal. Em trobo sovint amb parelles i famílies que parlen de tot en plural, a nosaltres ens agrada viatjar, nosaltres sempre anem aquí o allà, nosaltres votem determinat partit, etcètera. A les tertúlies inevitables del nostre temps sovint es fa referència a la gent com si fos un tot estrany i identificable. Fa anys, en algun curs per a mestres, recordo com es va incidir en el tema i en com evitar coses com ara els nanos fan, els nanos pensen, els nanos creuen. En la redacció de textos seriosos s'han d'evitar coses com es deia, es creia, es feia, però això no és fàcil ja que cal una feina documental acurada per tal de precisar qui creia, qui deia o qui feia. Tenim tendència a les generalitzacions banals i els polítics acostumen a fer-ho sense manies quan els convé. Si les coses no surten com pensem que haurien de sortir la gent s'equivoca, si és a l'inrevés i la massa ens dóna la raó el poble és savi. Com que tot funciona per audiències la veritat està en el nombre i no el les idees, si treus més gent al carrer, sigui per a una manifestació o una cursa, tens el cel guanyat i la causa ja està certificada com a positiva. Les motivacions per les quals la gent participa en actes col·lectius són complexes i diverses però no deixa de fer una certa angúnia veure un munt de gent impersonalitzada fent alguna cosa i vestida de la mateixa manera.

Avui mateix acabo de llegir uns comentaris entre molts sobre l'article d'un periodista, l'Enric Juliana, a l'entorn dels temes polítics d'actualitat a casa nostra i alguns comentaristes manifestaven com és possible que no es vegi això? Una perversió de la col·lectivitat activa ha portat a la sacralització d'això que en diuen treball de grup i que en moltes ocasions, des de l'escola bressol a la universitat, a la pràctica fa que una o dues persones facin la feina i la resta facin el mandra i tots firmin en acabar. Recordo una d'aquelles psicopatologies digitals del doctor Soler, crec que els guions eren de Francesc Orteu, en la qual el personatge comentava allò tan eteri d'entre tots ho farem tot i reblava el clau comentant una cosa així: entre tots no farem res, si les coses es fan és perquè algú les fa. 

Existeix una perillosa tendència i no voldria caure de forma inevitable en les generalitzacions que critico tot i que potser ho faré, a identificar les idees de les persones que coneixem i apreciem amb les nostres i s'ha d'anar amb compte per a no decebre el personal. Hi ha gent que m'ha mirat molt malament quan he manifestat que no m'agradava un cantant català de culte, una humorista i escriptora televisiva suposadament brillant i catalana, un poeta incontestable. El mateix passa quan dius que no has anat a nosequina manifestació. De fet, si la gent t'aprecia, et mira malament però acaba per considerar que ets una mica excèntrica i ho dius per provocar debat i polèmica però que no ho sents, en realitat. Sobre la tragèdia i la comèdia de la persona sola enfront de la multitud s'ha fet molta literatura de tota mena, des d'Ibsen a cançons de Brassens passant per Katzantakis. Es magnifica molt el diàleg però el diàleg seriós, a la pràctica, crec que no existeix, pot existir el consens i fins i tot la meditació íntima sobre els peus de fang de les nostres idees, però allò de què parlant la gent s'entén és un mite com tants altres, com aquest de que entre tots ho farem tot. De vegades val més no parlar, car et pots embolicar i acabar per renyir amb persones que poden tenir idees molt diferents de les teves però que són bona gent i que no tens cap interès en esborrar del teu cercle d'amistats.

Tot i que les paraules se les emporta el vent i sovint no és difícil oblidar-les però les coses escrites tenen més verí. I avui, a més a més, tenim gravacions, hemeroteques, molta informació sobre el present i el passat recent, tot i que l'excés també condiciona. En aquests darrers temps és facil desqualificar algú de forma global perquè, per exemple, no comparteix les ànsies independentistes que semblen, crec que només semblen, majoritàries. Fa uns dies vaig llegir un article de Sánchez Piñol agraint l'escrit sobre la condemna que havia fet Javier Cercas de la censura estatal a la presentació del seu llibre. Els dos escriptors, com és ben sabut i ells mateixos admetien en els seus articles, estan a les antípodes pel que fa al tema català però tots dos es van portar com a cavallers, que deien fa anys. Malauradament aquesta manera de fer no és freqüent. O ets dels meus o no ho ets, i això sense matisos. En tot cas, com molt bé sabien els nostres pares i avis que van patir aquella horrible guerra, no saps mai de qui t'has de refiar i les bones persones, com les dolentes, les oportunistes, les aprofitades, poden ser a tot arreu. 

I parlant de gregarismes, em va gairebé espantar la gran quantitat de dames que participaven en la cursa de la dona amb samarretes totes iguals, ja he comentat en d'altres ocasions que les coartades solidàries en nom de les quals has de córrer, mullar-te o tirar-te pel tobogan em provoquen un cert rebuig. Però el que em va sorprendre més va ser l'eslogan samarretero, Hoy ganan las chicas, en castellà totes les que vaig veure i fent referència a una franja d'edat molt concreta, és clar que avui ja no ets vella, ets una chica de oro. Per no entrar a fons en el component de publicitat  descarada que comportaven els obsequis diversos que es lliuraven quan compraves la samarreta. Contents-contentes i enganyats-enganyades.

21.10.14

ATUR, FEINA, SINDICATS I SINDICALISME

1324677201946manifa-obreros-4-col.jpg



Uns dels sectors polítics que m'han decebut més ha estat el sindical. Els sindicats semblen haver-se convertit en una mena de funcionariat passat de rosca i de moda, amb líders eterns, no sembla que hi hagi una gran renovació ja que hem vist com anaven envellint en el seu càrrec molts sindicalistes de prestigi fins al punt que semblen càrrecs molt més vitalicis que no pas els dels partits, per exemple. Es criticava per part de sectors sindicals, i amb raó, l'excés de permanència en el càrrec per part de gent com Pujol, però en aquest camp funciona molt bé allò de consejos vendo pero para mi no tengo.

A nivell més proper els havia sentit criticar, en el camp de l'ensenyament i les escoles, que alguns directors escolars portessin molts anys en el càrrec, per exemple, quan ells eren sempre els mateixos i les mateixes. No sóc antisindicalista, veig un gran potencial en el tema sindical, potencial molt poc aprofitat. Però no sé pas en quin món viuen. Ja fa anys que m'he adonat del fet que els interessa molt més la mobilització en grans empreses, de masses, coses visibles que donessin rendiment polític, mentre que no es preocupen gaire de temes suposadament menors, de petites empresetes que han anat fent figa sense que se'n cantés ni gall ni gallina. Quan jo treballava a l'escola, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, eren molt actius i recordo com identificaven fins i tot el petit botiguer de barri amb el capitalisme i així van aconseguir que els llibres de text es venguessin a les escoles i no pas a la papereria de la cantonada que feia el mateix descompte i que amb els anys va haver de tancar com moltes altres. Aquestes petites papereries tenien un respir econòmic amb el tema dels llibres de text però aquella mena de campanyes van acabar amb molts d'aquells petits negocis en un temps en els quals ser botiguer estava mal vist. I després es plora la desaparició del petit comerç de barri, som així.

Avui la precarietat laboral és immensa. Conec gent de diferents edats i de diferent preparació que han patit diversos contractes d'un mes de durada. Em pregunto com es possible que no s'obligui a mantenir la gent en el lloc de treball al menys uns tres mesos, la veritat i que els sindicats no hi facin res. En un mes no hi ha temps d'aprendre a fer res ni es pot valorar ningú. Cal pensar que abans d'aconseguir aquest mes de vida la persona ha enviat molts currículums, ha fet moltes entrevistes i la resta per a un resultat tan galdós. Al final, com que costa molt organitzar-se, tothom sobreviu com pot a nivell individual. Un altre tema en el qual hi ha hagut molta permisivitat era aquell de cobrar l'atur, això en els bons temps, i fer una feina a més a més. No m'estranya que gent dels sindicats s'hagi vist embolicada en corrupteles a molts nivells, la veritat.

També he de dir que he conegut gent honrada en sindicats diferents però han estat aquelles orenetes que no fan primavera. Al final el que compta és el valor individual de la gent més enllà d'on milita i de quina etiqueta el defineix. En el camp escolar he conegut gent que s'ha ficat en un sindicat perquè estava tipa de criatures, per exemple. L'inevitable clientelisme i relacions amb coneguts que et puguin col·locar també funciona en aquests camps de la política activa. En l'ensenyament, i m'imagino que en molts altres sectors, hi ha gent que s'ha ficat en un sindicat i no ha tornat a veure l'escola ni pel folre però quan hi ha algun problema és qui surt a opinar i pontificar i sovint ho fa en un llenguatge obsolet, dels seixanta i setanta, quan tot ha canviat. Tots caiem en incoherències i contradiccions vitals però que algú molt lluitador de portes enfora tingui a casa, per exemple, una senyora sense assegurar que li neteja i li cuida la iaia, i que et justifiqui el tema com pot em sembla preocupant. Els sindicats d'ensenyament tenien un gran interès en treure la gent al carrer per protestar per conflictes bèl·lics en els quals hi hagués pel mig els americans però la resta semblava que tant els fes i un tema com el de l'antiga Iugoslàvia va evidenciar que en realitat no es defensava el pacifisme sinó l'antiamericanisme.

El sindicalisme tradicional provenia de les grans lluites en grans empreses en èpoques en les quals s'aconseguien èxits evidents perquè també l'economia ho permetia. Fa anys vaig llegir un escrit d'uns sindicalistes que es lamentaven del fet que quan van ser legals van coincidir amb una de les primeres crisis econòmiques i com que no aconseguien uns grans resultats en les negociacions la gent els perdia la confiança, no com a França o Alemanya on es van poder desenvolupar amb normalitat en les èpoques de les vaques grasses. Crec que faria falta un saludable replantejament dels objectius sindicals, els sindicats alternatius, no oficials, són una altra cosa però també cauen en radicalismes que no porten enlloc en moltes ocasions. Els sindicats haurien de fer unes saludables campanyes d'afiliació i finançar-se a través de les quaotes dels afiliats, les subvencions han fet molt de mal al teixit social, en aquest camp i en molts altres i algun dia haurem de fer un examen de consciència a fons sobre tot plegat.

Un camp problemàtic i sobre el qual caldria escriure molt és el dels cursos que organitzaven els sindicats per a la reinserció. De fet de vegades he tingut la percepció que servien més aviat per a col·locar la gent que impartia aquuests cursos. A Andalusia van servir per a alguna cosa més, com s'ha sabut. La reinserció a través de cursos ha de garantir el lloc de treball després dels cursos, és el que passa a llocs com Dinamarca i d'altres països civilitzats. La resta és fer perdre el temps a la gent com ho és organitar cursos i cursets per vendre imatge i fer currículum si després no s'orienta el treballador a aconseguir de forma real una feina una mica estable. L'atur és el nostre gran problema d'avui, afecta molta gent i és a la base de molts altres problemes, com el de l'habitatge. Però no sembla que els sindicats hi entrin a fons i proposin solucions efectives o, al menys, que incideixin en demanar -exigir- que els contractes siguin seriosos i, al menys, de tres mesos, que ja és poca cosa ben mirat. En aquests anys estranys que ens han precidit els sindicats es van dedicar també a fer pisos, que ja és gros. Sé que el fet de generalitzar sempre resulta injust per a la bona gent però crec que moltes persones pensen com jo, al menys en part, sobre el sindicalisme d'avui i la seva urgent remodelació de cara al present i al futur. També en el sindicalisme, com en la política de partits, he vist gent idealista que o bé s'ha cremat i ha abandonat o s'ha acomodat i n'ha tret el rendiment que podia, amb els anys. Durant els primers anys de la transició molts sindicalistes treballaven a l'escola però després es van anar alliberant.

Un altre tema en el qual he escoltat opinions molt estranyes per part de gent que creia amb més seny és el dels  piquets informatius que sovint informen i informaven de forma contundent i totalitària, hi ha qui m'he explicat que és un arma de lluita laboral i tot això. He vist actuacions que fregaven la violència inquietant, la veritat, i sembla que a molta gent no els agraden però no gosen dir-ho. Al capdavall no sempre és fàcil raonar sobre el que sigui, tots tenim coneguts i saludats a tot arreu, i el món és com és i no pas com hauria de ser. Fa anys, quan els sindicats no eren legals però estaven molt ben valorats, vaig conèixer una persona que va rebre un cop de pedra i va estar ingressada perquè en el seu sector, en l'empresa on treballava, una de gran i emblemàtica, no se sumaven de moment a la lluita. Convèncer la gent a cop de pedra no ha estat mai res positiu per moltes justificacions que es vulguin buscar i raonar. A la llarga aconsegueix el contrari del que es pretenia i fa que es perdi la fe en la solidaritat humana. Encara em venen al cap les imatges d'una mobilització recent en la qual un piquet informatiu feia plegar de forma violenta la paradeta on despatxava un xicot evidentment immigrant i segurament amb un contracte precari, si és que en tenia, van tenir la desgràcia de què les imatges sortissin per la tele, no sempre és així. Es lloa molt la llibertat però sembla que hi ha idees molt diferents sobre com es posa en pràctica.