No gaire aprés nasquem nós, e fom nats, complits los set mesos que fom engenrats, e nasquem tan feble e tan eixaquiós, que no es pensaven les madrines, ne aquells qui foren a la nostra naixença, que poguéssem viure...Ahir vaig assistir a una trobada del grup de lectura històrica que vaig comentar temps enrere, organitzada pel Grup 99. El llibre triat havia estat Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya, de Ramon d’Abadal i de Vinyals. El debat va ser molt interessant, hi havia persones que hi entenien molt més que no pas jo, i tot plegat va generar un doll d’opinions diverses, i d’implicacions històriques variades, que des de l’època medieval van arribar a Berlusconi passant per Nietzsche i d’altres filòsofs.
Jo, que em miro la història des d’un punt de vista força d’estar per casa, com en el cas del tema que comentava anteriorment, la Guerra del Francès, no puc obviar la meva imatgeria personal, en aquest cas lligada, en el cas del rei Pere, al seu mític i inseparable punyalet. La història antiga també canvia, nous anàlisis ens donen noves lectures i sempre, totes elles, seran parcials i interessades, formades per la plastilina que em comenta el Yayo Salva, matèria primera que admet formes diverses segons el moment i l’habilitat i intencions del modelador.
Van sorgir moltes preguntes, en el curs de la conversa. Què era Catalunya, aleshores? Què entenem per decadència? No ha canviat força, ja, la tendència a magnificar la crisi demogràfica per explicar la decadència política de Catalunya? Història política o història econòmica? Masses o líders? Quin pes o manca de pes té avui el marxisme en les lectures polítiques? Quin és el paper dels líders en la història? Són, encara, necessaris? Si matèries suposadament més objectivables propicien lectures divergents, la història resta subjecta a la nostra visió del present, des del qual sabem o creiem saber què va passar després. Saber història no serveix, crec, en absolut, per no repetir-la, com es pot comprovar amb certa facilitat. La repetició, evidentment, mai no és clònica, perquè els temps i el context canvien. La història per a adults em sembla necessària, imprescindible, apassionant, perquè pot comptar amb visions divergents, que ens en mostrin la complexitat. Però la història convencional s’ha amollat també als infants i joves a través de manuals consensuats i homologats, i la cosa no millora, pel que puc veure als llibres actuals de socials de l’escola encara que cada vegada costa més de conformar un discurs històric coherent i educatiu, en uns temps en els quals les batalles, les armes i la crueltat antiga ens provoquen molts maldecaps ideològics.
No corren bons temps per als herois patriòtics ni per a les llegendes innocents. Malgrat això, els poders de cada moment no deixen d’intentar, amb la història i les històries a la mà un cert adoctrinament en un sentit suposadament modern, quan, la realitat ens ha demostrat que aquests temes, a l’escola, no conformen sempre sentiments abrandats ni incondicionalitats, ans, sovint, tot el contrari. No sé si a nivell de primària hauria de ser la història matèria curricular –com en diuen ara, que tot es curricula- o limitar-nos a donar uns trets generals sobre vida quotodiana, sentit del canvi, coses així. En uns primers intents de programació, en els ja llunyans temps de la reforma educativa, es va proposar fer-ho d'aquesta manera, a primària, i es van elaborar materials innovadors, però després, a causa de les pressions òbvies, es va tornar al de sempre, reis, màrtirs, patriotisme i senyals de pertinença. A Catalunya la cosa és espinosa, perquè no hem comptat amb un context normalitzat fins fa quatre dies, i tocar els mites de casa és, encara, força complicat.
Tornant al rei Pere, el seu tarannà lligaria amb allò que deia en l’anterior post sobre els homes baixets. Expliquen que es posava un coixí al seient per semblar més alt que d’altres i en alguns textos he trobat que el titllaven de Neró i tot. La qüestió de la realesa, actualment, costa de copsar i comprendre, perquè el concepte d'igualtat, avui, és molt diferent del d'èpoques remotes i no tant remotes. Va tenir Pere III un llarg regnat, comptant amb l'època, complicat i difícil i és d'admirar la seva longevitat en aquell context de pestes i desgràcies, ja que va néixer malaltís i esquifit, cosa que fa pensar en la consistència de l'inquietant pes de l'atzar, en les nostres vides. La seva darrera dona, Sibil·la de Fortià ha generat, a partir de Jaume Roig, passant pel vessant seriós de Frederic Soler, un gavadal de literatura, sovint pejorativa amb la senyora, és clar, que ja sabem com les gastava Roig i la inquietud que provoca qualsevol reina sobrevinguda de forma inconvenient. Llegeixo per la xarxa que un intent de batejar un carrer de Fortià amb el nom de la dama va generar no fa massa protestes de gent del poble, cosa que vol dir que encara és ben present la seva llegenda negra. Llegenda negra o llegenda romàntica, Sibil·la de Fortià resuscita sovint en nous llibres i obres teatrals, la seva figura desvetlla una gran tafaneria retrospectiva. Cal dir que ahir el debat va ser molt seriós i no vam parlar ni del punyalet, ni del coixi i/o els complexos de Pere III, ni dels seus afers matrimonials. Una altra cosa fou l’agradable sopar de després, amb tertúlia desacomplexada i pitarresca inclosa. Vam fer història, vaja.


