COSES QUE PASSEN AL MON LABORAL MENTRE REPETIM ELECCIONS

Sorry, We Missed You és la darrera pel·lícula de l’emblemàtic director Ken Loach, amb guió de Paul Laverty, amb qui Loach ha treballat sovint. Sembla que el director havia manifestat que I, Daniel Blake seria el seu comiat, però crec que si et fas vell i t’adones que encara vas fent, i pots fer, i tens possibilitats deu resultar impossible deixar de  fer. La pel·lícula va passar per Cannes, sense pena ni glòria, tot i que va rebre un premi del públic a Sant Sebastià.

La meva relació amb Loach és una mica atzarosa, sovint tinc la percepció que les seves pel·lícules no estan del tot arrodonides malgrat que el seu cinema, encara més avui, em sembla absolutament necessari. En aquest cas ens explica la història d’una família, pare i mare, nena i noi, ben avinguda però amb un munt de problemes econòmics, que s’han anat agreujant amb els anys i les crisis econòmiques. L’home decideix agafar una feina de repartidor pel seu compte, una d’aquestes trampes laborals del present. Et converteixes en autònom i estàs molt més explotat que quan depenies dels amos. Em venia al cap, després de veure la pel·lícula, aquell discurs sobre la dona i la prostituta, els esclaus i els homes lliures, que amollava Brando a Queimada.

La dona treballa com a cuidadora a hores establertes, cuidadora d’aquests vells i velles solitaris del nostre temps, cada dia més nombrosos. El treball intensiu i aclaparador de la parella incideix en els fills, en la sensibilitat de la nena i en el noi adolescent, rebel i conflictiu. El panorama és complex, ja no pot existir la solidaritat obrera del passat, amb el suport sindical corresponent, evocat per una de les clientes de la soferta cuidadora, una de les poques que té el cap clar. Aquest tipus de cinema, fins i tot amb les seves petites trampes emocionals, és avui tan necessari com sempre però, en general, no és rebut amb el mateix entusiasme progre del passat.  Recordo com, durant la meva infantesa, la gent s’estimava més veure luxes i coloraines que no pas desgràcies com les seves, al cinema. És una actitud molt humana que potser també funciona en l'actualitat, d’alguna manera.

Les molt bones actuacions d’uns actors i actrius desconeguts donen un marcat to de verisme a la història però l’acumulació de desgràcies progressives incomoda i frega la inversemblança, a causa de l’excés. Admeto que, potser en alguns casos, si les coses poden anar malament hi van cada dia més. No conec a fons el mon d’aquests repartidors a hores convingudes, vull pensar que, tot i l’explotació, a casa nostra, com que la puntualitat no és un valor tan respectat com a la Gran Bretanya, la feina potser no resulta tan aclaparadora, en tot cas, gairebé mai no m'han portat un paquet a l'hora pactada. Una altra de les trampes del present, pel que fa al mon laboral, que sorgeix a la pel·lícula, és l'intent de limitar les relacions humanes afectives i reduir-les a la mínima expressió.

El treball de les cuidadores i cuidadors és molt divers, el conec una mica més, i tot i que la feina està molt mal pagada i hi ha explotació, i fins i tot he comprovat que funciona aquell vell refrany de què no hi ha pitjor feina que servir qui va servir, no he vist ni patit aquesta modalitat a preu fet que practica la protagonista. Ara i aquí aquest tipus de feina la fan, en general, persones immigrades, poc presents a la història de Loach, més enllà d'un company negre del noi, que pinta graffitis amb ell. 

La mare de família, per altra banda, és un tros de pa, pal de paller de la llar, i  de vegades no entens com no toca el dos amb les criatures, ja que sembla més capaç de plantar cara als fets, malgrat la seva bonhomia, que no pas el marit. No li podria  sortir, al menys, una feina fixa, de tot el dia, cuidant a una sola persona gran amb possibles? En alguns comentaris sobre la pel·lícula he llegit que més d'un hauria preferit que la narració s’hagués centrat més en la dona que no pas en el repartidor, és clar que, aleshores, seria tota una altra història.

Sembla que el director va comptar amb testimonis directes, molts dels quals van voler restar en l’anonimat. Hi ha molts mons laborals que ignorem, tots vivim en el nostre raconet, però quan m’assabento de forma directa de coses d’aquesta mena em pregunto on son i que fan els sindicats actuals, que encara existeixen, em sembla. La defensa de problemes individuals és molt menys brillant que la defensa sorollosa de grans col·lectius i sovint els treballadors i les treballadores s’han d’acabar organitzant pel seu compte. L’evolució de camps laborals, com el dels repartidors, els cambrers, les dependentes de comerç o les dones de la neteja, fa molt difícil la unió reivindicativa, en temps de feina escassa i mal pagada. El sistema és tan pervers que els mateixos explotats poden explotar, fent  subcontractes lamentables a persones encara més necessitades, que sempre n’hi ha. I els encarregats, ai, com aquest tan cantellut i antipàtic, que posa  una pantalla entre ell i els desgraciats treballadors, i que retira força a  Roberto Álamo, també cal que estiguin insensibilitzats, si volen sobreviure.

Son, tots aquests, com el de la vellesa dependent, cada dia més nombrosa i amb necessitats d’atenció, que aquí es menciona una mica de passada, a través de les visites domiciliàries de la protagonista, problemes que ningú no ha tocat a fons en les darreres campanyes electorals, centrades més aviat en aspectes eteris, patriòtics i nebulosos. La pel·lícula acaba d’una forma abrupta i et deixa amb el cor encongit, car sembla que no hi ha sortida i que tot anirà cada vegada pitjor. A mi, aquests finals tan poc esperançadors, no m’acaben de fer el pes, la veritat, tot i que son molt del gust de determinada crítica. Acabes per sentir-te culpable de cobrar la pagueta cada mes, tot i que tinguis, potser, un passat infantil i juvenil poc alegre, contemplat en perspectiva. És allò de Brecht, en els temps més ombrívols es cantarà també?

BELLESA PILOSA I MITES REINVENTATS

Per casualitat, ja que ni sabia que la passaven, em vaig ensopegar dissabte al vespre, a la tele, amb un clàssic fascinant, la versió que Cocteau va fer, en cinema, de La Bella i la Bèstia. Aquesta rondalla francesa, que beu de tantes fonts i que tantes versions ha conegut té, de fet, orígens ancestrals i ha comptat amb un munt d'interpretacions.

És simptomàtic com, en aquest tipus de rondalles, la lletjor acostuma afectar els mascles, redimits per la bondat i la bellesa de la noia, virtuts que van de bracet. Si les protagonistes de les rondalles i llegendes no fossin boniques la cosa potser no funcionaria tan bé. Els canvis en els costums i en la valoració de la dona han propiciat versions diverses en les quals la lletjor convencional no s'interpreta sempre de forma pejorativa i acaba per semblar-nos bonica, com al modern clàssic infantil Shrek. 

S'ha incidit molt en diferents tipus de discriminació social, per causes diverses, però tinc la percepció de què no s'ha valorat el que representa la discriminació a causa de resultar una persona convencionalment lletja o poc atractiva, sobretot en el cas de les dones. 

Torno al clàssic francès, que probablement vaig poder veure en algun cinema de barri, de petita, quan la pel·lícula ja tenia alguns anys al damunt. Tinc un record boirós, crec que em va fer força por. A banda que Marais, gran actor, sempre em va semblar altament inquietant. Aleshores no sabia res d'ell, a França és un gran mite, al contrari d'altres actors coneguts no va amagar mai la seva homosexualitat i és famosa i emblemàtica la seva relació amb Cocteau. Una obra de Cocteau que va protagonitzar, al teatre i en el cinema, Marais, L'àliga de dos caps, la vaig escoltar en alguna ocasió per la ràdio i  em va neguitejar força, a banda de què acaba molt malament i els finals tràgics, quan era molt joveneta, no m'agradaven gens. 

Jean Marais es avui recordat pels cinèfils autèntics, més o menys, tot i que aquestes antigues pel·lícules franceses de culte no son fàcils de veure als cinemes. Més oblidada, per nosaltres, ha estat Josette Day, la bonica i tendra Bella de la pel·lícula. Es va retirar relativament jove, en casar-se amb un industrial belga molt i molt ric i, de fet, aquesta va ser la seva pel·lícula amb més ressò. Havia tingut una relació amorosa amb l'escriptor i cineasta Marcel Pagnol. La pel·lícula compta amb uns quants bons secundaris, encara més oblidats que Josette Day, com ara Michel Auclair. 

La majoria de versions de la rondalla s'inspiren en la versió francesa del conte, recollida  i elaborada per una dama molt interessant, Jeanne-Marie Leprince de Beaumont (1711-1780). A banda de la influència de mites clàssics, com l'obra de Luci Apuleu, i de la simbologia diversa que aplega la història, bevia en casos reals, com el de Pedro González, un senyor tinerfeny amb hipertricosi al qual, d'alguna manera, la seva singularitat, en un temps en el qual les rareses eren molt del gust dels nobles i reis, va facilitar-li la vida. 

Es va casar amb una noia molt bonica, sembla que una dama de la reina Caterina de Mèdici, poca broma, i va tenir uns quants fills, la majoria dels quals va heretar la seva malaltia. De fet, per estrany que ens pugui semblar, persones amb aquest problema, dones barbudes incloses, trobaven parella i feien vides relativament convencionals. O sigui, que la  transformació en una mena de príncep de bon veure, que genera el desenllaç de la rondalla, ni tan sols calia. La vida pot ser molt dura però, també, relativament pietosa, en algunes ocasions. La valoració, en general, del pèl corporal, ha anat variant segons modes, tendències i negocis depilatoris. Tant és així que, avui, veure al cinema pèl a l'aixella d'una dama, com ara a Retrato de una mujer en llamas, sembla altament eròtic i agosarat.

EVOCACIONS RADIOFÒNIQUES HIVERNALS

Els qui ja tenim uns quants anys al damunt i vam viure el temps de la màgia radiofònica, que va monopolitzar durant molt de temps, amb els cinemes de barri, l'oci popular, segurament que quan arriba l'hivern recordem allò de la campaña benéfica, amb els senyors Dalmau i Viñas i aquell cuà-cuà que era la seva musiqueta de presentació. I allò de queridos niños y niñas, amados del corazón, señor Dalmau, señor Viñas, ya comienza la emisión.

Devia tenir jo uns deu anys i a l'escola vam tenir una mestra que no era monja, la senyoreta Maria Àngels, una noia molt jove i carinyosa, que va representar una alenada d'aire fresc. La professora ens va fer recollir alguns centimets, vam arribar a la xifra, crec, de setanta-cinc pessetes de l'època. I vam anar cap a la ràdio, a lliurar la nostra  almoina col·lectiva i amb la intenció de recitar uns quants poemes.

Els presentadors anaven per feina i tot just en vaig poder recitar un jo, en concret, Mi vaquerillo, que era llarguet. Ens van aviar de seguida, crec que a la fotografia es pot copsar com al senyor Viñas se li està acabant la paciència, però vam poder escoltar un conjunt musical que cantava allò d'anda chiquillo, tira el cigarrillo y vete a tu casa. Va ser una tarda inoblidable. Avui, remenant fotografies, m'ha sortit l'única que tinc de l'acte i de la meva intervenció, al meu costat hi ha una companya de classe que es deia Encarnita Solé, crec recordar, i que no va poder recitar res.

Aquella intervenció radiofònica va desvetllar molta expectació familiar i veïnal. En una obra de Benet i Jornet, Quan la ràdio parlava de Franco, s'evoca una anècdota semblant, tot i que protagonitzada per una noia més gran. Vaig veure aquella obra, que crec que té un valor més testimonial i sentimental que no pas literari, al Romea. La noia recitadora era la Sardà, molt jove encara. Molta gent jove ha tingut més idea de com eren les coses llegint aquesta obreta que no pas a través dels manuals escolars convencionals, així m'ho ha dit en alguna ocasió gent de la generació dels meus fills.

Avui ens hem retrobat, en un dinar, amb alguns antics veïns de la meva escala, una d'aquelles escales que eren, ben bé, en aquella època, una mena de poble en vertical, amb la seva plaça major pròpia, que era el terrat. Hi ha qui pot pensar que les relacions eren idíl·liques, però eren com son totes les relacions humanes, diverses, amb gent de tota mena, com a qualsevol família normaleta. A l'obra de Benet i Jornet la gent de l'escala que prospera toca al dos, una parella, per exemple, se'n va a viure a Infanta Carlota, cosa que també van fer, per cert, uns veïns de la meva escala, els primers que van tenir televisió i que tenien la paciència d'obrir les portes de casa, els diumenges a la tarda i molts vespres, fins i tot, als veïns i veïnes de totes les edats per als quals aquella novetat era, encara, difícil d'assolir.

De vegades, en aquell programa, actuava Lita Torelló i es cantaven cançons infantils. Una d'aquelles cançons em feia molta angúnia, avui no l'ensenyaríem a les criatures, pertany a aquell repertori infantil tradicional que Agatha Christie va fer servir en algunes de les seves novel·les, és la història de deu gossets que es van morint d'un en un: yo tenía diez perritos, unos grandes y otros chicos, una se murió en la nieve, nada más me quedan nueve. 

DINASTIES, HERÈNCIES, FACÈCIES I CRIATURES CONDICIONADES

Fa poc que he acabat aquest interessant llibre sobre la mítica dinastia Romanov. Alguns especialistes acurats li han trobat errades. Jo, que no soc cap especialista en res, trobo errades a molts textos, la veritat. No es pot saber tot ni haver-ho llegit i consultat tot, per treballador que siguis.

En tot cas el llibre ens ofereix un inquietant passeig per la història de Rússia però, també, per la història d'Europa i fins i tot de part d'Àsia, ja que tot acaba per estar relacionat. Combina força bé les biografies dels protagonistes individuals amb referències al context i esgarrifa pensar com anaven les coses per a la majoria de la gent i com la violència de veritat, la que mata i tortura a gavadals, estava normalitzada i instaurada en la societat. De dalt a baix, sí, però també de forma transversal, a dins de les famílies més miserables, per exemple. Quan es fa referència a fets violents del passat s'obvia que la violència existia a les famílies, els marits pegaven amb impunitat i normalitat a les dones i dona i marit pegaven als fills de forma, en molts casos, brutal. Els mestres pegaven, a les escoles europees, fins fa, com qui diu, quatre dies. Fins i tot, no ens enganyem, els mestres d'esquerres.

De vegades va bé comprovar com hem evolucionat, fins i tot moralment, encara que no ens ho sembli. L'autor és jueu i incideix en les ferotges carnisseries que per aquells verals van fer amb els jueus fins fa, com qui diu, quatre dies. Se'n feien a tot arreu però allà eren massives i indiscriminades, molt abans de Hitler i també després, amb Stalin i la resta. Passés el que passés la culpa era dels jueus, de tots els jueus en general.

Hi ha qui encara creu que els reis i les reines i el seu entorn eren i son gent privilegiada però el cert és que, sobre la reialesa, existeixen molts tòpics. Reis -i, avui, fins i tot presidents de govern- ben intencionats i amb idees generoses no es podien escapar del que s'esperava d'ells ni d'unes corts on les intrigues eren el pa nostre de cada dia. Molts reis no volien ser reis, però se suposava que era Déu qui els havia triat i penso que molts d'ells s'ho creien i sabien que no podien defugir un destí que determinava el lloc de cadascú, en un temps en el qual la permeabilitat social o la possibilitat de tocar el dos eren coses impossibles.

Lluís XVI, i ja surto de Rússia, era un home bonhomiós, que gaudia fent bricolatge i a qui no deixaven posar-se ulleres per qüestió de protocol, com que no veia bé a la gent no els recordava i pensaven que era ximplet. Possiblement s'hauria estimat molt més ser un pagerol una mica benestant i viure tranquil sense fer mal a ningú i sense que li diguessin què havia de fer. 

Condicionar les criatures a un determinat destí ha estat una constant, i això val per al que trien per a Dalai Lama o per a l'hereu o hereva del manaia coronat. Però també val per a totes les criatures que adoctrinem patriòticament o religiosa i portem a manifestacions diverses en les quals, vegeu reportatges, els infants criden com esperitats en nom del que sigui.

Crec que molta gent raonable sent avui una certa angúnia quan constata el passeig oficial al qual sotmeten a la pobra Elionoreta, no em puc ni imaginar el pes que té al damunt, i em pregunto si en algun moment tocarà el dos amb algun manso, el futur és imprevisible. Quan van mal dades els infants de sang reial son estossinats sense manies, si cal, i els Romanov en son un bon exemple. A la nena, ho va dir ella ahir, en un català més correcte que el de l'avi i el del pare, li han ensenyat les tradicions i la cultura catalanes i les té en el seu cor. Aquests discursets i la pobra nena, en uns altres temps, relativament recents, ens haurien emocionat, encara recordo com s'admirava la senyora Urdangarín i la seva cosineta perquè anaven a cursos de català. Avui tot plegat angunieja perquè hem perdut la fe en moltes coses, gràcies, tot s'ha de dir, a què l'evidència dels fets i l'evolució dels ídols esberla totes les il·lusions. 

Als infants, encara que ja siguin una mica espigadets, els fem fer i dir el que volem. Al capdavall, de petit, depens dels grans per a tot i encara bo si has tingut la sort de comptar amb un pare i una mare normalets, bona gent, i que, t'estimin, ni que sigui a la seva manera. Quan ens fem grans tenim tres camins, refusar el que ens han ensenyat i allò amb què ens han adoctrinat, continuar amb la fe dels nostres pares, com deia una cançó de missa, o bé caure en un escepticisme saludable i considerar que es pot estimar la família sense haver de combregar amb rodes de molí, acceptant que els nostres avantpassats van ser fills del seu temps i de les idees les quals, també a ells, els van imposar. I admetre que avui tenim a l'abast informacions diverses les quals ens haurien de fer més responsables i generosos a l'hora de reinterpretar el passat o d'interpretar el present quan aquest és diferent del nostre. No és fàcil, recordo com en un grup de lectura la gent s'enfadava amb Naguib Mahfouz a causa del sotmetiment assumit d'algunes dones protagonistes.

En una magnífica versió del clàssic italià Cuore, que van passar per la tele fa molts anys, hi van afegir un epíleg en el qual, després de la Primera Guerra Mundial, el mestre que havia impartit, per imperatiu professional, abrandades classes patriòtiques sobre la unificació italiana i la pàtria gran confessava, a un alumne que havia retornat ferit, del front, que era conscient d'estar-los enviant a l'escorxador, amb aquells discursos. 

Un altre molt bon llibre que he llegit, La paradoja de la historia, de Nicola Chiaromonte, analitza la complexa relació de l'individu amb els esdeveniments, en aquest cas, d'Europa, des de les guerres napoleòniques fins la  Primera Guerra Mundial, a través de les obres de cinc autors, Stendhal, Tolstoi, Martín du Gard, Malraux i Pasternak. Van ser, tots ells, testimonis de les èpoques que novel·len, i molt crítics amb el resultat demolidor de les grans utopies. No cal ni pensar en què, després, van venir coses encara pitjors i no sembla que la cosa millori. El llibre ofereix una reflexió lúcida i honesta -copio de la contraportada- sobre el lloc que ocupem al mon. Les lectures en les quals es basa son molt diferents del que ens mostren moltes novel·letes de consum reconvertides, cas de la nostra guerra civil, en contes heroics de bons i dolents.

Avui tot plegat, això de les ideologies, les lluites o la mitificació de guerres i revolucions, fa certa angúnia. Tot i que hi ha qui conserva la fe en coses diverses, com ara el brillant, lliure, desvetllat i feliç, futur independent de Catalunya, i que, com la infanta, porta les tradicions i la cultureta al cor, tot i que, en néixer, no ens deixen escollir ni família, ni terra on venir al mon, ni època històrica. La infanta Elionor és el paradigma de la poca llibertat vital de les criatures i per això, en algun moment, ens pot semblar una mena de bonic mirall estrafet de les realitats més difícils d'entomar. Tanta crema de fotografies i algunes pancartes exigint guillotines, que vaig veure per la tele, em van fer molta angúnia, la veritat, tot i que fossin retòrica propagandística lligada a saludables sentiments de rebel·lió.

EL PARC I LES OMBRES, NOVA NOVEL·LA

He publicat una nova novel·la que feia algun temps que tenia acabada, gràcies a un cúmul de casualitats i a l'Editorial Stonberg, que ha confiat en el llibre.

Aquest dijous, dia 7 de novembre, faré la primera presentació, a la Biblioteca Francesca Bonnemaison. Pel desembre, el dia 10, un dimarts, faré la segona, al meu barri, el Poble-sec, a la Biblioteca Francesc Boix.

Per a la primera presentació comptaré amb Montserrat Galícia, amiga i escriptora. I per la segona, amb una altra amiga i escriptora, Sílvia Romero.

Podria dir que aquest llibre és una novel·la d'enjòlit, hi ha un crim per esbrinar, dues persones que tafanegen i tota una sèrie de possibles sospitosos. Però jo crec que va molt més enllà, hi convergeixen molts temes, el racisme, els prejudicis, les diferències socials, el ressentiment dels marginats, el pes d'un passat no resolt, la campana de vidre (manllevo el terme del títol de la recent novel·la de Francesc Fontbona), en la qual viu una gran part de la societat ben peixada i, fins i tot, una bona part de la que es vol creure classe mitjana.

Hi trobareu referències a personatges i situacions d'altres llibres meus. El llibre,  tal i com està la distribució avui, el podreu trobar demanant-lo directament a l'Editorial, o sol·licitant al vostre llibreter o llibretera que el demanin allà mateix, o bé a les petites llibreries del Poble-sec, com l'entranyable NITUS.

A la web de l'editorial en podreu llegir un breu fragment.