2.9.14

LA CECA, LA MECA I ELS BANCS D'ANDORRA


Amb l'arribada del setembre retornen els programes habituals de debat de la televisió. Malgrat les moltes coses que han passat aquest estiu, una de les més remarcables (pel que fa a Catalunya, car hi ha tragèdies impressionants a molts indrets que fan que les nostres coses semblin francesilles de ben peixats mirades en perspectiva) la confessió del senyor Pujol, els nostres grans tertulians i comunicadors no han interromput pas les seves vacances tot i que ara retornen per explicar-nos a fons allò que de moment no té una explicació clara per més que experts i expertes hi suquin pa.

Ahir llegia en algun lloc que sembla que Andorra hagi entrat, amb tot plegat, en el mapa d'Espanya. Andorra és una excepcionalitat geogràfica. Quan jo era joveneta hi havia gent que viatjava lluny, és clar, però eren una minoria, la gauche divine i algun esventat aventurer sense complexos. Els primers sis-cents van portar la gent per les rodalies i Andorra i la França fronterera, amb striptís i cinema verd inclosos eren uns destins molt cobejats.

Quan jo treballava a la Harry Walker durant alguns hiverns s'organitzava una excursioneta a Andorra. S'havia intentat fer d'altres excursions a indrets menys llunyans però mai no van tenir tant d'èxit. Andorra era aleshores un exotisme, necessitaves passaport i te'l segellaven, per treure el passaport necessitaves un certificat de penals,  passaves la duana, amb aquells guàrdia-civils d'aleshores, tan impressionants. De retorn sempre es portava, amagat per l'autocar, contraban humil, formatgets, vaixelles de duralex (m'han dit que avui estan de moda i que són vintage i tot), algun conyac, tabac ros, potser un disc o un llibre prohibits. Els civils de vegades repassaven l'autocar i feien pagar a algun espavilat al qual havien trobat la mercaderia. La gent t'explicava moltes batalletes sobre coses que havia passat d'amagat, amb èxit, però poques vegades admetien que havien hagut de pagar més del compte en ser enxampats amb un güisqui de marca ocult entre els bolquers de les criatures.

A Andorra s'anava a comprar, a veure la neu, d'excursió amb petits autocars, i, de nit, a alguna discoteca. Ens conformàvem amb poca cosa. Un gran al·licient era llegir els rètols comercials en català cosa, però, que no comportava pas que el personal de les botigues et parles en excés en la nostra llengua, aleshores tan reprimida. Quan va arribar l'època del cinema agosarat o de contingut polític  i de les excursions a Perpinyà i Ceret algú va intentar muntar festivalets cinèfils a Andorra, però crec que les autoritats religioses del petit país s'hi van oposar.

Eren altres temps i fan de mal explicar. Andorra, ho vaig saber més endavant, sobre tot gràcies a una companya mestra que havia viscut a la Seu i que tenia el marit jutge, era ja aleshores un cau de corrupteles diverses i d'estranyes màfies i de fets delictius que no sortien als diaris ni a les televisions. Diuen que allà hi va a parar la calderilla dels capitals que marxen, potser és així, pèrò és una calderilla prou substanciosa des de la relativitat amb la qual parlem de calerons la gent normaleta. En tot cas aleshores era un indret remot i quan algú es movia molt amunt i avall es deia que havia corregut la Meca, la Ceca i les Valls d'Andorra.

Alguns catalans universals han tingut residència i calerons al petit i envejat país, una Suïssa de poca volada, al capdavall. Andorra ha sorgit en el present, d'entre els records entranyables, per tal de mostrar el seu rostre més tèrbol. De tota manera encara això de tenir els calerons a Andorra sona una mica a acudit nostrat, a defraudadors de medio pelo. De la confessió pujoliana que marcarà per sempre un abans i un després d'aquest estiu potser no en sabrem mai ni el rerefons ni la motivació ni el contingut real. Els entesos hi diueni hi diran la seva durant mesos, hem de mantenir una nòmina important de tertulians a ràdios i televisions, tot i que la majoria repeteixen a tot arreu car es veu que en això no hi ha incompatibilitats. 

Ahir, a cal senyor Cuní, es deia si el senyor Pujol hauria d'anar o no a donar explicacions al Parlament, si se li demana potser ho haurà de fer però pel meu gust tot plegat serà una mena d'espectacle de circ polític que no aclarirà res de res i no arribarà ni a minicatarsi col·lectiva. Jo patiré, perquè veure un jaio, com és avui l'expresident, explicant el que vulgui explicar i sense poder recórrer al seu recurrent això no toca més aviat em farà una mica d'angúnia.

Molta gent diu que ja s'ho ensumava, que estava cantat. Altres diuen  tot el contrari, que mai no ho haurien pensat d'un personatge tan remarcable. Jo, la veritat, ni una cosa ni l'altra. Quan et fas gran ja has vist de tot i coses més gruixudes havien viscut els meus pares abans, durant i després de la guerra, pel que fa a conversions, corrupcions i reinvencions personals. Els homes i les dones som com som i, a més a més, no som sempre de la mateixa manera. Vivim en un país amb tendència a sacralitzar, només cal pensar en el cas recent de Guardiola i el futbol i  de com fins i tot es venien, en ceràmica i emmarcades, frases tan banals com aquella de llevar-se molt aviat que en el fons no és res més que allò del refrany castellà, a quién madruga, Dios le ayuda. Algú va dir en una ocasió que no hi ha derrota bèl·lica que una bona pàgina d'un llibre d'història no pugui arranjar i ja s'està veient amb això del tricentenari. Tampoc no hi ha biografia que no es pugui refer segons les circumstàncies, més aviat totes es refan segons el moment i les tendències.

Andorra ja no és el que era o allò que imaginàvem que era, un idìl·lic i pacífic indret muntanyenc alliberat de compromisos estatalitzadors, nét, lliure, desvetllat, comercial, conservador, feliç i català. No hi ha pàtries ideals, el concepte mateix de pàtria ja és complicat i reduccionista tot i que ara et mirin malament si dius que només voldries creure en la pàtria universal o que ets ciutadana del món, sembla que avui manifestar aquests tipus de sentiments és gairebé fatxa. Per això hi ha molts silencis i mitges veritats que suren en l'ambient entre proclames, sentències i faramalles entusiastes i cofoies. Ni el seny ni la rauxa no han conformat tant el caràcter propi com el cofoisme, vaja, segons la meva opinió, ara i aquí.

Ahir llegia també un article d'opinió de la  Joana Bonet que incidia en el suposat pes de les dones en tot l'afer Pujol,  Macbeth sense la seva lady sembla que hauria estat un bon jan, fins i tot potser Franco sense la Polo o amb una Polo a l'estil d'Evita Perón hauria estat tota una altra cosa. Tot plegat, més enllà del mite de la dona perversa, ambiciosa, manipuladora, sempre vigent i a punt de ressuscitar, és com quan informàvem algú de determinada bretolada endegada pel seu fill a l'escola, els pares insistien sovint en les males companyies, el dolent és l'altre, què hi farem. L'entorn, els fills, la dona, el factor humà, en definitiva. Nosaltres mateixos, moltes vegades, cerquem justificacions al que fem amb allò de l'ambient i la pressió social i que tots fan el mateix i la resta. I tot plegat també és cert, d'alguna manera. Som nosaltres i els qui ens envolten, que és el que li passa a Andorra, que també està envoltada per les seves circumstàncies geogràfiques, vaja. 


31.8.14

SOMRIURES DIVINS I MESTRES VOCACIONALS D'ALTRES TEMPS I DELS NOSTRES


En un grup de facebook sobre el Barri Xino de Barcelona em vaig ensopegar amb una referència a la pel·lícula Sin la sonrisa de Dios i un enllaç a you tube on, per sort, es pot veure sencera. Potser l'havia vist de petita però no la recordava, fa un parell d'anys la van passar a la filmoteca i no hi vaig poder anar. En aquella ocasió la referenciaven com una pel·lícula de tesis conservadora i del règim. Em temo que en aquells anys cinquanta poques coses podien no ser conservadores, la veritat. El fet és que si a la pel·lícula li retallem algunes parrafades inevitables sobre virtuts religioses i polítiques, el final nadalenc i la incidència del frente de juventudes en la possibilitat dels infants desafavorits de jugar a futbol i anar a prendre la fresca a la muntanya, la resta podria passar d'allò ben bé per una història neorrealista italiana o francesa. 

L'ambient escolar no està gens allunyat de les històries gavatxes del petit Nicolàs, fa poc encara en passaven uns dibuixos actuals per la televisió, dirigits als infants i sobtava comprovar el conservadurisme escolar que rumbejaven, també a França, fins fa quatre dies, com qui diu. En el cas francès i a la pel·lícula espanyola també obviarem la imatge de la figura femenina, nenes tontes i presumides, no gaire allunyades de la pobra que els cosia els mitjons a la versió original d'un títol tan emblemàtic i sobrevalorat com La guerra dels botons.
Sin la sonrisa de Dios compta amb un guió de José Antonio de la Loma, recordat sobretot per les seves pel·lícules d'ambient quinqui, avui interessants així mateix com a documentals d'una època sovint mitificada per altres aspectes. De la Loma sabia sobre què escrivia ja que havia treballat un temps al Barri Xino com a mestre, és possible que en el protagonista hi hagi una certa idealització biogràfica de la seva experiència. Aquestes pel·lícules tenen a més a més un valor afegit, recuperen espais urbans oblidats o transformats. En aquest cas es poden reconèixer a la perfecció l'escola Collaso i Gil, Sant Pau del Camp, els carrrers que envolten aquests edificis. Els interiors, el mateix que a d'altres cintes de l'època com Hay un camino a la derecha, ens mostren com era la trista vida quotidiana de la gent senzilla, pobra i fins i tot normaleta.
El protagonista és un Conrado San Martín guapíssim, sobre tot, com a l'Apartado de Correos 1001, quan va vestit amb aquelles gavardines d'aleshores. Substitueix a l'escola a un mestre que es jubila i assaja nous mètodes pedagògics, més o menys, i s'adona de la trista situació de molts d'aquells infants que s'apleguen a l'aula, sobretot d'un d'ells, interpretat per José Moratalla, un actor infantil en estat de gràcia. Avui més enllà de Joselito i Marisol pocs actors infantils recordem però tant Moratalla com Manuel García, que també surt a la pel·lícula i que va ser el fill de la família de la pel·lícula de Rovira Beleta eren uns nens actors molt bons que de grans no van tenir la mateixa xamba al cinema o no es van saber aprofitar com calia. Tots dos, però, es van dedicar amb èxit al doblatge, Moratalla va morir força jove i Manolito García es troba feliçment en actiu, té un fill que també es dedica a la mateixa professió i ha estat i és la veu inoblidable de gent com Robert Redford.
Moratalla fa a la pel·lícula el paper d'un d'aquells nens d'abans, envellits de forma prematura i amb una família desastrosa. Tot i que la situació sembli del passat em temo que encara trobaríem a la ciutat molts casos semblants en determinats barris. La societat que reflecteix es violenta, els nois s'estomaquen, a casa els pares peguen sense motiu i tan sols l'escola és una mena d'oasis vital, idealització que com molt bé sabem no respon a la trista realitat tot i que tampoc no tots els mestres d'aquells anys eren uns sàdics torturadors o pederastes com mostren d'altres pel·lícules i si tenies sort et podies ensopegar amb alguna perla vocacional, la veritat.

Una escena molt interessant i gairebé actual és quan al mestre modern i entusiasta li ofereixen una molt bona feina en una institució escolar que pretèn ser elitista i avançada. L'autor de l'invent li remarca el seu bon expedient professional però sobretot la seva bona presència, que faria d'ell un director molt interessant, ja que les mares són molt impressionables davant d'un senyor de bon veure que s'explica d'allò més bé. L'home no sap què fer i se'n va a visitar un antic mestre, un entranyable vellet que té un galliner d'aquells autàrquics en un terradet ruïnós,aquest li fa un bon sermó i li diu que si vol fer diners es dediqui a una altra cosa. A la pel·lícula no es menciona el nom de la ciutat tot i que els barcelonins la identifiquem sense problemes, és clar. En algunes referències he vist fins i tot que la situaven en un barrio madrileño.

A la pel·lícula, en un paper secundari de lluïment hi surt Enric Borràs, el nostre tradicional i emblemàtic Manelic. Borràs va treballar en unes quantes pel·lícules espanyoles de la postguerra fins a la seva mort, l'any 1957. Va intentar flirtejar com tanta altra gent de tota mena, per tal de sobreviure i poder treballar, amb el franquisme, cosa que molta gent no vol entendre ni situar en el seu context. Potser per això les seves biografies, com ara les que es poden trobar a les viquipèdies, obliden sense manies la referència als seus papers en el cinema d'aquells anys, cosa que palesa com ens arreglem la història a la nostra manera. La seva mort, l'any 1957, va merèixer una gran portada a La Vanguardia. Els qui van sobreviure a la postguerra i van arribar a la transició van tenir temps de tornar a reconventir-se segons convenia al moment, així és la vida.
Ni uno menos
El pare brutal, però bo en el fons, tot i que malmès per la vida i les circumstàncies, és Pedro Porcel, el pare de Marisa Porcel, un bon actor una mica encasellat a causa del seu físic. Els trapicheos entre la gent de l'àmbit portuari em temo que continuen sent un clàssic, per cert tot i que ara el mangoneo, (que sembla que en català ortodox hauria de ser manifasseria, que ja és gros), no es limiti a unes quantes ampolletes de Ballantines, ep.

El director de la pel·lícula va ser Julio Salvador, qui també va col·laborar en el guió, un director innovador i molt interessant, condicionat per l'època i que cal revindicar un dia sí i un altre també ja que fer pel·lícules dignes amb una sabata i una espardenya i amb tots els condicionants moralistes i polítics d'aquells anys té molt de mèrit. Aquestes històries, esporgades del missatge polític i religiós inevitable, són molt crítiques amb aquella societat, tan sols en reflectir uns carrers i uns personatges ja ens donen una lliçó inoblidable d'història real i el més curiós és que els censors ni s'adonaven de tota la càrrega de mala llet que s'aplegava enmig de l'exemplaritat manifesta dels personatges sacrificats o santificats.



Els professors i els mestres han sortit sovint a novel·les i pel·lícules però és difícil, com en el camp de la medicina de ficció, allunyar-se dels tòpics que els reflecteixen o bé com a meravelles sacrificades i vocacionals o com a malvats sàdics, mediocres i ximplets. En francés recordo alguns títols interessants, dels darrers anys, més realistes i agosarats, com ara Hoy empieza todo, malgrat que tampoc se salven d'un cert bonisme eteri en algunes ocasions. Però al menys superen el tòpic recurrent de professor o professora excel·lent que arriba a un mitjà hostil i canvia l'alumnat en un tres i no res. Aquest tema estava molt bé en temps de Makarenko però avui ja hem comprovat que les coses són molt diferents en la realitat.
En aquest camp professional, com en qualsevol altre, hi ha de tot i fins i tot les persones no som sempre iguals ni actuem sempre de la mateixa manera. Pel que fa a la pel·lícula fins i tot el títol sobta una mica ja que aquest suposat somriure diví resulta absent del context, ja és estrany que no fessin canviar aquest títol per quelcom com ara Dios siempre sonríe a los buenos o una cosa així. Es una pel·lícula de nens i la nena que hi surt és una mica tonteta, però això sí que és un clàssic que de vegades encara cueja aquí i a les antípodes, què hi farem.

De tota manera em pregunto si aquí serà algú capaç de sorprendre'ns qualsevol dia amb una pel·lícula-documental a l'estil d'Entre les murs (en aquest cas sobre l'ensenyament mitjà, més difícil i espinós encara que l'escola elemental) que reflecteixi una mica la realitat social escolar de forma convincent i sense complexos. És més fàcil  recrear postguerres mítiques i passats dubtosos que no pas reflectir un present complicat i divers, em temo. Fins i tot una pel·lícula com Sin la sonrisa de Dios però adaptada al nostre present educatiu crec que resultaria molt difícil d'aconseguir.


23.8.14

MEDITACIONS ESTIUENQUES ( i 10): POBLES



Ahir, al segon canal, van emetre, sense interrupcions, Le boucher, una pel·licula de l'any 1970 dirigida per Chabrol. He escrit sobre Chabrol en diferents ocasions, la meva opinió personal és que es tracta d'un director amb alts i baixos i amb moltes pel·lícules que no acaben de ser rodones perquè en ocasions semblen mal acabades. Però fins i tot en la més fluixeta s'hi copsen elements atractius, de fascinació morbosa pel mal quotidià. La meva preferida, considerant que tampoc no les he vistes totes, és, ara per ara, Au coeur du mensonge, potser de les menys conegudes. Un element important en moltes històries chabrolianes és el retrat que ens fa del món provincià francès, no tan diferent del món provincià universal, de la mateixa manera que també les grans ciutats tenen, al capdavall, moltes coses en comú.

El temps dóna a aquests retrats gairebé costumistes un valor afegit, els paisatges, el color esvaït, els vestits, els interiors, les botigues, els cotxes. La pel·lícula compta amb dos grans protagonistes, Stephane Audran que va estar casada amb Chabrol després d'haver-ho estat amb Trintignant, i Jean Yanne, tot un personatge, actor, director, humorista, músic i moltes coses més, que va morir l'any 2003 i que a casa nostra no és gaire recordat. No vaig veure la pel·lícula quan la van estrenar però sí que recordo haver-ne vist algun tràiler al cinema. Hores d'ara l'argument és prou conegut i es pot trobar a internet amb facilitat, una mestra eficient, desenganyada de l'amor, estableix una relació platònica amb un carnisser que coneix en un casament i que resulta que és un assassí en sèrie. L'originalitat del plantejament rau en el fet que la pel·lícula desvetlla compassió per l'assassí, sacsejat per una vida esquitxada de violència, que ha combatut a Argèlia i Indoxina i que ha vist sang i morts a dojo. A la pel·lícula en sabem tres crims, tres noies joves a les quals no han violat, per cert.

Em temo que si els crims s'haguessin afegit a una violació aquest carnisser d'aparença bonhomiosa no ens desvetllaria la mateixa pietat. Encara el sexe és avui un element espinós i que provoca angoixa, fa uns dies un psicòleg aparentment seriós manifestava a la premsa, sense vergonya, que la millor sortida per als pederastes era el suïcidi. Això de la pederàstia s'ha convertit en una mena de calaix de sastre on s'inclou des del criminal sàdic fins al desgraciat que quan érem jovenetes ens arrambava al cinema o l'autobús. Posat a demanar suïcidis podia demanar també el dels maltractadors de dones o d'infants, compartimentar la violència i etiquetar el mal en estranyes especialitzacions sempre m'ha semblat perillós. 

Fins i tot en això de l'abús en la gresca turística s'aixequen alarmes quan pel mig hi ha sexe visible. Visible, és clar, perquè allò que es fa en privat o lluny de casa no ens fa ni fred ni calor. Precisament Chabrol tracta el tema en la pel·lícula que menciono, ambientada a la Bretanya i en la qual un pobre home una mica raret i amargat es vist per tot un poble com a sospitós en el cas de l'assassinat d'una nena, en aquest cas amb abús sexual inclòs. Al final el culpable serà un altre desgraciat, un vellet aficionat a viatjar als països on la prostitució infantil és un mitjà habitual de subsistència, però el mal ha fet forat també en el fals culpable, pressionat per totes bandes i mirat amb inquietud fins i tot per la seva dona.

Els infants, víctimes innocents de tantes coses, desvetllen els nostres sentimens pregons i això ho saben els mitjans de comunicació que juguen amb el tema sense vergonya. Els infants passen gana, els infants no poden anar de colònies, els infants són maltractats, els infants moren a les guerres. Moltes xifres de morts en les diferents tragèdies del món fan apartats segons l'edat. La mort violenta de gent vella, en moltes ocasions, ha trigat en ser descoberta perquè, al capdavall, els vells ja s'han de morir. Aquestes coses han canviat molt amb els segles, abans els infants eren personetes sense gaire valor específic, ara són un bé escàs, preuat i un element susceptible de xantatge emocional quan toca. El pitjor és que en això no som objectius ni imparcials i tampoc les informacions que ens amollen contribueixen a donar una imatge seriosa de l'estat de la qüestió, per desgràcia. Hi ha infants estimats i infants sobreprotegits, infants maltractats i infants oblidats, infants abusius i cruels i manipuladors i infants dominats per altres infants. A l'escola un bon observador pot adonar-se que les relacions de poder que es troben en una aula de primària no són molt diferents de les que es poden trobar en un poble, en un barri, en una empresa, en un país. Però això fa una mica de por i sempre s'intenta buscar explicacions a allò que no en té.

Aquest carnisser francès és una víctima de la violència consentida, la mort en determinats contextos de guerra o d'estats policials és horrible tot i que el món l'assumeix o l'amaga, però la mort absurda en un mitjà civilitzats sembla més condemnable i més horrorosa. En un cas i en l'altre és igualment gratuïta. El tema dels disbarats colonials perpetrats per l'estat francès és tractat de puntetes a la pel·lícula però es troba en el rerefons de la bogeria encoberta d'aquest pobre home. Tampoc els fets delictius semblen iguals en un mitjà rural que en una gran ciutat. Els pobles, en teoria, han canviat molt, però en molts d'ells es conserven dèries antigues, divisions, reticències i antipaties que de vegades tenen arrels en enfrontaments ancestrals, sense que ni els afectats se n'adonin. La suposada vida idíl·lica i tranquil·la del medi rural -per dir-ne d'alguna manera- és i ha estat sempre un miratge. En una novel·la de Rendell, autora que també Chabrol va portar al cinema, afrancesant-ne el context, una noia reflexiona sobre la vida al poble on viu, agradable pel fet que coneixes a tothom i et sents segura i acompanyada en aquell context, un context però, del qual vols fugir de seguida que puguis i per això cal una eina imprescindible per als joves d'avui que viuen en aquestes societats, el cotxe. La mestra de la pel·lícula té un evocador dos cavalls que es desplaça per fosques carreteres com un personatge més de la història. La pel·lícula mostra un món decadent el qual, en certa manera, ha quedat ja obsolet, com remarca un policia convencional quan s'adona del mal funcionament de les línies telefòniques. Però en molts aspectes, més enllà de la tecnologia i la millora de les carreteres, no hem canviat tant com voldríem creure. Tot plegat és una mica com les riades imprevistes, que retornen de tant en tant per moltes canalitzacions que s'inventin els experts.


20.8.14

MEDITACIONS ESTIUENQUES (9): L'AIGUA





La Festa Major de Batea ha ensopegat amb això de l'aigua i les misterioses algues podrides del pantà de Riba-roja. Un problema menor,  de moment, el qual és d'esperar que se solucioni aviat. L'aigua, com la salut o els diners, és un bé necessari que tan sols valorem quan és escàs. Avui estem molt ben acostumats però una sequera imprevista o un problema com aquest, de contaminació, dispara les alarmes. Jo sóc molt escèptica amb el tema del canvi climàtic, al menys tal i com s'explica, envoltat d'alarmes destinades a fer-nos sentir culpables a nosaltres, els pobres humans de la base, de tota mena d'apocalipsis suposadament evitables. És una mica allò del pecat original, sense fer mal a ningú ja ets culpable d'alguna cosa per decret diví.

Fa alguns anys una sequera va fer que les autoritats nostrades prenguessin mides surrealistes com ara buidar els petits llacs dels jardinets i fins i tot aconsellaven fer rogatives, ja que quan van mal dades qualsevol retorn a la tradició és ben mirada. No es va prendre una mida seriosa, com hauria estat tallar l'aigua durant algunes hores al dia, sinó que es va anar fent amb pedaços i per quedar bé amb poc gasto. Els pessimistes asseguraven que no plouria altra vegada però l'any següent va ploure de forma més normalitzada i com que en els anys de vaques grasses oblidem les magres tot va tornar a ser com abans, pel que fa al líquid imprescindible que forma també una part majoritària dels nostres fràgils cossos.
Al poble on sóc i a una gran part de la comarca les sequeres diverses, en concret una dels anys cinquanta, van contribuir a l'emigració de molta gent cap a Barcelona i la seva rodalia. Una gran part d'Espanya (o digueu-ne com vulgueu) ha tingut sempre aquests problemes. El tema climàtic i els recursos en aigua han estat definitius per la història política dels països. Ara, en general, obrim l'aixeta i tot arreglat. Aquí on sóc ara va arribar l'aigua de l'Ebre a finals dels vuitanta, a Barcelona o a Girona en sabíem poca cosa dels problemes de sequera d'altres indrets. Un element imprescindible eren les basses, avui la majoria d'elles abandonades i que podrien conformar, aquí i a molts altres llocs, una ruta d'aquestes turístiques, tan distretes i seguides pels viatgers de diversa procedència. 

L'aigua era imprescindible però no tenia els controls d'ara i un gran nombre de malalties diverses s'originaven en aiguamolls, pous, basses i cisternes, en èpoques difícils. Potser per això, quan jo era petita, encara hi havia una certa prevenció en contra d'ella, no beguis tant aigua que se't faran granotes a la panxa, et deien. Els litines o els sidrals eren un element freqüent per transformar l'aigua en una cosa diferent i, se suposava, més inoqua. Avui l'aigua sembla una mena de medicina, en general la de beure la comprem al súper i la de l'aixeta no acostuma a tenir més problemes que un cert gust a clor de tant en tant. Les màquines actuals de rentar roba i plats gasten molta aigua i també han proliferat les piscines de tota mena. De dutxar-nos un cop per setmana hem passat a un cop o més al dia, i que duri aquesta possibilitat. 

Vaig tenir alumnes, procedents de la immigració andalusa, que venien de pobles on els rics, però també els no tant rics, que posseïen algun pou o cosa semblant, els feien pagar l'aigua a preu d'or. Això era a principis dels setanta, a Barcelona i rodalies el que explicaven semblava de la prehistòria. Vaig compartir cursos de dibuix i pintura amb un xicot -de la meva edat- que era químic i que des de molts anys feia cooperació a països africans. Entre d'altres coses em va comentar que a molts indrets d'aquell continent tan castigat per totes bandes, també des de dins, que no sempre el mal ve de fora sinó que moltes vegades ve del veí del replà, les coses, d'ençà dels molts anys que feia que ell hi anava, no feien res més que empitjorar. Hi ha qui creu que el món sencer va sempre endavant per una mena de llei natural però això no és res més que un desig innocent, la veritat.

Aquest mateix company m'explicava que fins i tot molts africans que dormien al carrer estaven millor aquí que no pas allà pel fet que tenien aigua potable a l'abast. A molts països el camí per anar a buscar uns cantirets d'aigua és de quilòmetres llargs i perillosos, fets a peu o amb algun animaló feixuc i cansat. Aquí també s'anava a peu o amb ruc a les basses, no fa tant de temps. Però tenim poca memòria i ens creiem els reis del mambo. He escoltat comentaris lamentables de mestres suposadament seriosos sobre la higiene dels nou vinguts, que si no es dutxen prou, que si tufegen, que si no es canvien de roba. Els costums no es canvien d'un dia per l'altre i aquí, com deia la meva mare, pel que fa a molta gent, sembla ben bé que sempre haguem menjat en cullera de plata.

L'aigua és un gran bé però de tant en tant es posa de mal humor i en una tardor tràgica es pot emportar cases, persones, bestiar, càmpings i tot el que trobi. Una dita antiga fa el foc té amo, que l'aigua no. Els pobles i poblets vora torrents i rius tenen sovint senyals amb indicacions d'on va arribar l'aigua en algun dia de fa un o dos segles, per exemple, tot i que quan en passa una de grossa molta gent té tendència a creure que allò no havia passat mai i que hem entrat en una època de tragèdies indiscriminades, naturals i artificials. Els aiguamolls també contribuïen a malalties diverses i per això i per aprofitar més terra per als conreus, es dessecaven, i avui alguns es tornen a omplir i ens sembla que els nostres avantpassats eren uns ignorants quan no cercaven res més que la supervivència, cosa que faig extensiva a la mort de llops i d'altres salvatgines, avui tan reivindicades.

La memòria és selectiva i lligada a les nostres dèries del present. El passat es reinventa com cal i convé, serveix per a tot. Els nostres avantpassats tan aviat  són uns grans savis com uns ignorants salvatges, depèn. De fet potser eren com nosaltres, diversos i adaptats, de grat o per força, a unes circumstàncies sovint ben hostils. Pardo Bazán diu a la seva novel·la allò de que a la natura li diuen mare i li haurien de dir madrastra, però és que avui tampoc les madrastres no són dolentes i perilloses com les d'abans, en general. En èpoques pretèrites hi havia poc a repartir i la mare defensava les seves pròpies cries en detriment de les que no li pertanyien per biologia, cosa trista però explicable. L'aigua ha estat mare, madrastra, tieta i amiga i també ha estat mare assassina i destralera de tant en tant. 
Hi ha molts sants i santes amics de fer ploure. Una d'elles, durant molts anys, va ser Santa Madrona, cosa que potser explica que tingui un gran nombre d'ermites pel sud de Catalunya, una de les quals a Riba-roja, per cert. A Barcelona les relíquies anaven i venien del seu convent de Montjuïc a la catedral i sembla ser que fins i tot, en ocasions i com passava amb altres restes de sants i santes, es remullaven a mar, pràctica que es va acabar per prohibir a causa del deteriorament que comportava. Per molt que no es cregui en res sembla que les persones no ens podem alliberar del tot dels rituals diversos que propicien aconseguir determinades coses necessàries o desitjades. En el fons, fins i tot moltes pràctiques de la medicina ortodoxa són una mica ritualeres, la veritat.  Si les algues en descomposició de Riba-roja no desapareixen del tot de forma més o menys científica potser caldrà recórrer a mitjans menys convencionals, qui sap.

15.8.14

MEDITACIONS ESTIUENQUES (8): NAPOLEÓ TENIA CENT SOLDATS


En una d'aquestes pàgines d'efemèrides llegeixo que tal dia com avui, de fa dos-cents quaranta-cinc anys va néixer Napoleó. Avui els acudits sobre guillats resulten políticament incorrectes però fa anys eren habituals i sovint en els tebeos hi veies reflectit algun boig de broma que es pensava que era Napoleó. Napoleó és un personatge mitificat, controvertit i que va tenir la sort de ser francès -més o menys- ja que França acostuma a fagocitar el que sigui reconvertint-lo en mite sobredimensionat. 

Les estàtues amb Napoleó al capdemunt són molt habituals al país veí, tan amant de les grandeses. Fins i tot a Còrsega, la seva terra natal, a la qual, segons com es miri, va trair sense manies, n'hi ha unes quantes. Va portar Europa al desastre, és clar que abans i després d'ell ja en van passar de grosses però es pot dir que el primer exèrcit modern, massiu i nombrós fent estralls per tot el continent va ser el seu.
Hi ha qui li veu una certa grandesa. No és pas el meu cas. Avui, temps en el qual els valors bèl·lics, al menys a occident, no són tan valorats com en d'altres èpoques, la seva visió estratègica per estossinar enemics no sembla tan brillant ni envejable. Tenia una gran capacitat de treball, era intel·ligent i espavilat i devia posseir virtuts diverses, a més d'un bon doll de bona sort que el va afavorir durant més de deu anys. És un dels exemples més exemplars de persones que arriben a dalt de tot i rodolen cap avall al cap d'un temps. Així és el món i així és la història.
Ningú no en pot negar avui la seva megalomania galopant. Volia exportar els valors revolucionaris, de grat o per força, però aquestes pretensions no acostumen a funcionar  a la pràctica. Ja diuen que l'infern és empedrat de bones intencions. Sobre ell es pot trobar molta informació, s'han escrit moltes i diverses biografies, la literatura i el cinema l'han fet protagonista d'un gavadal d'històries amb amors i desamors. Hi ha hagut molts Napoleons de ficció remarcables però el més emblemàtic i ben plantat va ser Marlon Brando, que també era un peix que es portava l'oli, per cert. Coses del destí, un subordinat casat amb la seva primera novieta, Bernadotte, va acabar per ser rei de Suècia i la seva dinastia encara rutlla.

Pel que fa a Napoleó hi ha una curiosa història sobre el seu penis, es veu que li van tallar postmòrtem, abans hi havia molta afició a això de tallar dits i d'altres coses o a treure cors i fetges dels difunts. Això del culte a les relíquies sembla que és universal i intemporal. El penis imperial va passar per diferents mans fins arribar a una subhasta del 1999, gràcies a la qual va anar a parar a un uròleg que va confirmar que les seves mides no eren res de l'altre món, quatre centímetres en repòs i sis i escaig en moviment, tot i que el nostre home va tenir sempre un gran èxit amb les senyores, que ja diuen que no ve d'un pam. 

Com és així mateix ben sabut era baixet, va ser durant anys un dels exemples sobre allò del complex dels homes de poca alçada, un complex que avui hi ha qui diu que és un cuento xino. Molts dictadors van ser baixets, com el mateix Franco, però també n'hi ha hagut de més alts, com Mussolini i hi ha homes bonhomiosos i amables que no excel·leixen en alçada, hi ha de tot. De tota manera jo crec que durant anys, per a un home, ser petitó va ser un motiu de preocupació, avui crec que es tenen menys manies, però, vaja, cadascú se sap lo seu.

També hi ha moltes històries sobre la seva mort i un possible enverinament que s'ha atribuït en els darrers anys al tipus de pintura amb la qual es van recobrir els murs de la seva darrera residència a Santa Elena. La història del cors universal mostra com amb carisma, esforç i coratge fatxenda es pot portar la gent a l'escorxador sense gaires problemes. La història del país veí sempre ha estat molt arranjada i magnificada, la mateixa revolució francesa té molts punts foscos i el seu final imperial hauria de fer pensar una mica en tot plegat. Hi ha, però, una època que els francesos voldrien passar per alt, el segon imperi. Napoleó III va ser una víctima del seu nom, del seu parentiu i de la nostàlgia del temps bonapartista, va anar a una guerra que ell no volia empès per la demanda popular i encara va poder morir a l'exili, una mica tranquil, en companyia de la seva senyora, l'Eugènia de Montijo, que pena pena, que te vayas de España para ser reina, com cantava la cobla.


Napoleó va tenir un únic fill legítim mascle, com tothom sap. Li deien L'Aiglon, crec que per la forma del seu nas, era ben plantat i va morir jove, tísic, era un bon xicot, com el fill de Napoleó III que encara va morir més de mala manera, intentant fer mèrits militars a l'Àfrica. Néixer en un bon llit no et garanteix res de res. Jo no tinc cap simpatia pel cors mític, la veritat, tot i que la seva biografia sigui apassionant i resti esquitxada de fets curiosos i extraordinaris. Aquí, a Espanya, ja se sap que els francesos van rebre de valent i la mitificació de la lluita en contra seva també està plena de llegendes, glòries nacionals i mitges veritats. El germà de Napoleó, Josep, era un home intel·ligent i ben intencionat, malgrat les circumstàncies, que hauria pogut consolidar una monarquia liberal i moderna a la pell de brau, el mateix que un altre rei bandejat aviat, Amadeu de Savoia. Recordo uns magnífics articles de Néstor Luján en els quals comparava aquests dos personatges i el seu rebuig popular. En canvi els Borbons han tingut més xamba, que ja és gros. Val més  caure en gràcia...

Sobre Napoleó  també hi ha tonades populars diverses, com ara allò dels cent soldats o allò altre de Napoleón sale de su tumba y Josefina baila la rumba. És el que els passa als grans mites, que són susceptibles de protagonitzar acudits i cançons xarones o de rotllana, al capdavall una defensa innocent de l'element popular davant dels poders i les grandeses.