25.1.20

TEMPS HERETAT I ACTRIUS INOBLIDABLES


Emilio  Gutiérrez Caba (Valladolid, 1942)  ha publicat un llibre en el qual fa un homenatge a les dones de la seva família, actrius de diferents èpoques, excel·lents totes elles. M'agraden aquest tipus de llibres, sobretot quan evoquen paisatges sentimentals lligats a la meva pròpia  vida. El món de la mal dita farándula excita la meva tafaneria i la de molta gent. Però el llibre va molt més enllà del tema, és, de fet, un passeig honest i tendre per la història del teatre hispànic i de la seva gent. 

L'autor l'ha publicat en el moment precís, per a tot cal una certa maduresa, una visió de la vida amb una determinada perspectiva vital. Està molt ben escrit, cosa que no sempre s'esdevé en aquests casos, quan els narradors son els protagonistes o han tingut una relació directa amb els protagonistes. En algun moment me n'ha recordat un altre d'emblemàtic, El tiempo amarillo, de Fernando Fernán Gómez, que em va encantar, també.

Els homes tenen, en aquest llibre, un paper secundari, gris, tot i que l'autor intenta comprendre els seus motius i el seu capteniment. Les dones fan bullir l'olla, treballen al teatre, al cinema, més endavant a la televisió, i no aconsegueixen la brillantor i el gran èxit possible, malgrat la seva vàlua, perquè les circumstàncies i les oportunitats no acaben de ser les que s'ofereixen en d'altres indrets. L'autor remarca una estranya coincidència, les Júlies de la família viuen més anys i no tenen fills, les Irenes, la seva mare i Irene Gutiérrez Caba, no van poder arribar als setanta anys.

La saga familiar es va iniciar durant el darrer terç del segle XIX , amb Pascual Alba Sors, un valencià. Una seva filla, Leocadia, és un dels grans personatges del llibre, una gran actriu, poc afavorida físicament, molt treballadora, que no es va casar i el rastre de la qual es pot seguir a les informacions de diferents hemeroteques. Ella sola ja forniria material per a una narració. Nebodes seves serien Julia i Irene Caba Alba. Irene Caba Alba va ser la mare de l'autor del llibre. 

Julia Caba Alba va ser una actriu molt present durant la meva infantesa, va fer molt de cinema, pel·lícules amb les quals vaig riure molt i que després vaig rebutjar perquè el món canviava i aquelles mal anomenades espanyolades no ens feien el pes. De jove ets molt iconoclasta. Ara, quan tinc pocs anys menys que els de l'autor del llibre, les torno a contemplar amb una altra visió, amb admiració per totes aquelles actrius i aquells actors, tot és història, sociologia, i tot és un referent interessant. 

Al llibre es mencionen actors, autors, directors, actrius.  Noms que jo vaig conèixer a través dels comentaris de la meva mare, molt aficionada al cinema i al teatre, tot i que al teatre no hi va poder anar tant com hauria volgut. A l'escola ens passaven, de tant en tant, cinema. Emilio Gutiérrez Caba menciona, per exemple, un d'aquells títols emblemàtics i, suposadament, de propaganda religiosa, La mies es mucha, en la qual Fernán Gómez era un esforçat missioner que batejava hindús, entre els quals Julia Gutiérrez Caba, que esdevé la seva secretària, gairebé. Entra en competència amb un missioner protestant i a l'escola aplaudíem amb fervor quan, a causa de poder comptar amb un tocadiscos, el missioner catòlic aconseguia més audiència que no pas el protestant.

Tot i que no fa falta, no estaria malament poder afegir al llibre una nòmina d'obres i personatges. Recordo molts dels títols esmentats al llibre, lligats a moments de la meva vida, com Olvida los tambores, d'Ana Diosdado, que va tenir força èxit, jo festejava aleshores i durant un temps vaig guardar-ne el programa de mà, per motius sentimentals. Algun dia potser me l'ensopegaré per algun racó de casa. Quan Julia i Irene Gutiérrez Caba van començar a sortir per la televisió la mare em recordava sovint que eren nebodes de Julia Caba Alba, que era la més famosa, encara. Recordo també, al teatre, la inquietant Mala semilla, no sabia que havia provocat una incipient protesta perquè hi sortia una nena dolenta. Hi ha una versió en cinema d'aquesta obra teatral, per cert. Es va representar al Talia, teatre proper i estimat, avui desaparegut fins no sé quan, en el qual aterraven moltes bones companyies castellanes tot i que també havia acollit alguna cosa en català. 

El llibre és una delícia. Emilio Gutiérrez Caba deixa de costat la seva pròpia trajectòria professional, potser en una altra ocasió escriurà un llibre sobre el tema, no ho sé, però aquí dona el protagonisme a les dones, es pot considerar, fins i tot, un llibre feminista. Tan sols es menciona a ell mateix quan cal i toca. Emilio Gutiérrez Caba va ser un d'aquells joves més grans que nosaltres dels quals ens vam enamorar, a través del cinema, de la televisió. Deien que el meu germà hi retirava, ara no s'assemblen en res. En un altre país seria tant o més famós i ric que Dustin Hoffman. I Irene i Julia serien tant o més famoses i reconegudes que Meryl Streep o Helen Mirren. El capítol on explica la malaltia i mort d'Irene Gutiérrez Caba és trasbalsador, molt emotiu, com també inquieta el trist final, en una residència de mala mort, de Julia Caba Alba. 

Julia Gutiérrez Caba encara viu i treballa. Una de les darreres vegades que la vaig veure va ser al Joventut de L'Hospitalet, un teatre emblemàtic la programació del qual s'ha de seguir, ja que hi passen, de forma breu, grans obres i grans companyies. Va ser amb una obra que també es menciona en aquest llibre, Madame Raquin. Avui moltes grans obres no arriben a Barcelona, i també passa a l'inrevés, per molts motius. Hi ha pocs teatres, no es fan llargues temporades, tot ha canviat, i no vull dir, com fem els grans, que abans era millor. És cert que la ràdio i la televisió ens van oferir molt bon teatre i van donar oportunitats als actors i actrius però, com explica l'autor, no és el mateix que anar a la sala de teatre i veure una representació en directe, única i irrepetible. Darrerament he tornat a anar força al teatre i, com sempre, podem trobar de tot i per a tots els gustos. A Emilio Gutiérrez Caba el vaig veure fa pocs anys en una obra fluixeta, al Romea, amb Ángela Molina, feien el que podien però el text no acompanyava.

El segueixo en ocasions per la ràdio, col·labora en un programa que m'agrada molt, Tot és comèdia, emès en una hora poc adient però que es pot recuperar per la xarxa. Continua en actiu, l'hem vist a pel·lícules i sèries i, com que crec que tothom el considera una persona tranquil·la i bonhomiosa m'ha sorprès trobar-lo fent de dolent en ocasions, i fent el posat de pervers sense manies, arriba a fer por de veritat. El vam veure fins i tot a Poble Nou, car parla català força bé i va viure durant uns quants anys a la Costa Brava. A la professió hi ha ara una descendent de la família, una bona actriu de les noves generacions, Irene Escolar, néta d'Irene. 

Emilio Gutiérrez Caba tan sols té, que jo sàpiga, publicat un altre llibre, curiós i interessant, Vinos de cine. El tiempo heredado no és una novel·la però és llegeix com una novel·la, de protagonisme coral, i també com un llibre sobre història del teatre hispànic, del cinema i la televisió. Avui hi ha molta gent que vol escriure novel·les i sovint això de transformar en narrativa imaginària la història real, grinyola. No és senzill escriure sobre la pròpia família, és clar. L'autor ho fa amb respecte, amb discreció, explica el que vol i sap i remarca que d'altres coses no les va saber mai. El pas del temps i la pèrdua dels éssers estimats ens enfronta amb tot el que no els vam preguntar, amb allò que no ens van voler dir, amb l'afecte que no els vam saber demostrar, sempre queden aspectes pendents i misteris per resoldre. Aquest irreversible pas del temps i aquests sentiments estan molt ben reflectits en el llibre. En el fons, en el món del teatre i en tants altres, les famílies ens assemblem força. I no hi ha famílies felices o infelices, malgrat Tolstoi, en general es passen èpoques de tota mena. 

Emilio Gutiérrez Caba explica la temptació que ha tingut en algun moment de tocar el dos i deixar l'obra de teatre penjada. I això crec que ens ha passat a molta gent, l'obra de teatre, l'escola, l'hospital, el taller, l'oficina... La vida, que de jove sembla oferir tantes possibilitats, ens va encarrilant, per atzar i lligats a la sort i a la casualitat i a factors de la història que no pots controlar, i això de les segones oportunitats és ben bé un miratge. Els actors i les actrius, des de fora, ens semblen uns privilegiats, com els escriptors, ja que, en teoria, poden viure moltes vides diferents i la seva feina té un suposat glamour. Però, al capdavall, parafrasejant el títol del programa esmentat i com manifestaven els meus pares en ocasions, tot és comèdia. I tots ens esvaïrem en l'oblit, amb el pas del temps.

24.1.20

DESCOBRIMENTS LITERARIS IMPRESCINDIBLES



Zhang Ailing 1954.jpg

l amor que fa caure ciutats-eileen chang-9788473292054


BRASERS


Eileen Chang, autora  de qui fa, com qui diu, quatre dies, jo no en sabia res, va néixer l’any 1920, en una família de classe alta, cosa que li va permetre accedir als estudis superiors. Malgrat això la seva vida no va resultar fàcil, amb un pare maltractador i el context de la Xina políticament convulsa. Va acabar per marxar als Estats Units, a principis dels ans 50, on va morir l’any 1995. Va donar classes universitàries i va escriure llibres i guions cinematogràfics. A la Xina actual ha estat molt reivindicada per les noves generacions. Aquí encara és poc coneguda i les editorial Libros del Asteroide i Club Editor han publicat dos llibres seus, Brasers és el segon (amb traducció al castellà d’Anne-Hélène Suárez i al català de Carla Benet). Abans s'havia publicat L'amor que fa caure ciutats.

Tots dos llibres apleguen un parell de narracions relativament breus que, de tota manera, reflecteixen de forma molt interessant i acurada el món d’origen de l’escriptora, inspirat sovint en l’època colonial xinesa, complexa, difícil i encisadora. Són històries que poden desconcertar, des d’una visió actual del món, però que ens mostren un univers eclèctic, contradictori, multicultural i amb els seus condicionants d’aparença i hipocresia. Un món en el qual el paper de la dona era difícil, fins i tot en els casos de gent que vivia prou bé. Chang ens situa en un univers de matrimonis concertats, concubinatges amarats d’interessos i prostitució de categoria, més o menys encoberta, en el qual els homes, al capdavall, són també unes víctimes del context. L'amor és contemplat amb una mena de poètic i trist cinisme.

Més enllà d’aquestes narracions sobre amors, desamors, conformitat amb una situació no volguda però assumida de forma conscient, o autodestrucció a causa d’una mena d’estranys malentesos, lligats a l’encotillament de les relacions amoroses, Chang resulta fascinant a causa de la seva prosa, plena d’evocacions del paisatge proper i llunyà, de comparacions i metàfores admirables, amarades de subtilesa i que t’immergeixen en la sensualitat del context. Descriu de forma magistral colors, plantes, vestits, objectes, olors, decoracions interiors i exteriors dels habitatges, tot plegat situat en un món tancat en ell mateix, ja que l’entorn polític i social es limita al dels personatges, restrictiu i ranci. Son d'aquelles narracions amb les quals, malgrat un context tan diferent del nostre, ens podem identificar en molts aspectes, car els humans ens assemblem més del que voldríem, pel que fa a interessos i sentiments.

Chang és avui considerada un dels grans noms de la literatura xinesa, tot i que també dominava l’anglès, a més a més d’altres llengües. Alguns intel·lectuals que han conegut la seva obra i trajectòria creuen que, en un altre moment històric, hauria aconseguit el Nobel. En tot cas, ha estat un encert la seva recuperació, ni que sigui a petites dosis, d’una obra literària d’un gruix incontestable. Chang va ser una autora prolífica, molt treballadora i és un goig que la puguem llegir en castellà i català, gràcies, tot s'ha de dir, a traductores joves i amb formació que ens en poden oferir versions directes a partir dels llibres originals.


20.1.20

LA CIUTAT REAL I LA CIUTAT RETRATADA



A CaixaForum es pot veure, fins al 8 de març, una exposició que porta per títol Càmera i ciutat. És una mostra molt interessant, exhaustiva, feta en col·laboració amb el Centre Pompidou, i que recull un eclèctic fons que vol incidir en el tema de la ciutat i les seves grandeses i misèries. Hi trobem algunes filmacions, de vegades obra dels mateixos fotògrafs i fotògrafes, una gran part dels quals de casa nostra. La fotografia i, després, el cinema, son eines, avui, al servei de la història, però, com passa amb les restes arqueològiques, no ens ho poden mostrar tot ni en cap moment. La mirada no és mai objectiva del tot, al darrere sempre hi ha això que avui en diuen el relat.

Com en un gran nombre d'exposicions actuals, l'excés perjudica la reflexió. Avui més aviat  passegem per museus i mostres diverses, l'èxit d'un esdeveniment es compta per l'audiència, com els programes de televisió. L'oferta cultural és abundant, el consum cultural una activitat habitual i aquest  consum, en molts casos, el podem realitzar amb una despesa mínima o gairebé de franc. Tot i que en el camp  cultural, com passa amb tantes altres coses, els llocs cars tenen més èxit que no pas els barats, i sembla que les cues i dificultats per visitar el que sigui representin una  mena d'estrany al·licient. 

Un problema dels grans indrets expositius és la manca de seients còmodes. Per exemple, a l'exposició que comento hi ha filmacions inquietants que demanen observació acurada i paciència, com ara una de Joan Colom de gairebé mitja hora de durada, on podem recuperar la misèria propera dels seixanta. Però, qui es pot estar mitja hora a peu dret,  davant d'una pantalla petita, mentre la gent va i ve? 

Parlo d'aquesta exposició però podria parlar de moltes altres, això de fer-nos patir a peu dret, tot i que avui encara et facilitin, en alguns llocs, seients plegables que, és clar, has de carretejar amunt i avall, és una constant. Tot és massiu i demana rapidesa, passeu, mireu, marxeu. En el cas de CaixaForum jo, per exemple, puc tornar a les exposicions en més d'una ocasió, visc a prop, tinc tarja de La Caixa. Però no tothom ho pot fer. I potser ja li està bé a la majoria de la gent el passeig ràpid per museus i el que sigui, és com es viuen els museus emblemàtics als  viatges d'avui, en general i amb totes les excepcions que es vulguin.

Pel que fa a la fotografia, avui és a l'abast de tothom, podem retratar el que sigui amb un mòbil i els resultats, si es té una mica de grapa, són excel·lents. Però la difusió de les nostres imatge personals serà limitada, com ho és l'aportació  individual als blogs o espais diversos de les xarxes socials. El darrer àmbit d'aquesta mostra, el  que fa referència a l'actualitat, incideix més aviat en l'aspecte artístic de la fotografia. Mentre hem contemplat, amb una certa angoixa, els carrers i els infants  pobres, malgirbats i violents dels anys seixanta, la misèria actual urbana, tan propera, sembla no merèixer una gran atenció artística. És clar que ara no es poden retratar persones i infants sense riscos, al menys, en el món occidental. El dret a la intimitat avui és més consistent, malgrat  estar exposats a què ens retrati qualsevol passavolant. 

Davant de les imatges d'aquelles ciutats amb barris miserables, una de les quals, Barcelona, resulta incòmode imaginar qui eren totes aquelles persones i què en va ser, de la majoria. Els artistes, els fotògrafs innovadors, tenen noms i cognoms, però els protagonistes de les imatges són gairebé tots ells i elles carn de canó fotogràfic i no devien rebre ni tan sols una propineta per tal de passar a la posteritat.  A una obra de Buero Vallejo, El Tragaluz, un vell xaruc es pregunta una i altra vegada qui son els personatges anònims de les velles postals, gent que ell retalla i conserva. 

Encara més incòmode resulta pensar perquè la marginalitat i la misèria d'avui és troba tan allunyada de l'interès dels cineastes, dels fotògrafs, amb algunes excepcions remarcables. Darrerament, gairebé de puntetes, ha passat per alguns, pocs cinemes, una pel·lícula sobre la gent que dorm al carrer, protagonitzada per una de les víctimes d'aquesta situació. La visió de gent dormint al carrer inquieta els cors sensibles, sobre tot a l'hivern, i no és exclusiu de la nostra ciutat, però t'insisteixen en què la solució del tema és difícil i acabes que t'ho creus tot. 

Fa anys la misèria s'arraconava en determinats indrets i hi ha qui ha viscut i envellit sense veure-la mai de prop. Però avui la gent dorm als portals de les cases, als bancs del carrer, on pot, des que el recurs dels caixers ha anat de baixa. Hi ha un munt d'edificis abandonats, buits des de fa anys i panys, mal utilitzats, el problema, expliquen, és que s'haurien d'arranjar i tot val molts diners. Plantejar coses com ara obrir el MACBA (per triar un espai en condicions i calentó) per tal de deixar dormir-hi a dins els marginats pelats de fred del Raval pot semblar una boutade, és clar.  O un centre civic, o una església, cosa que alguna parròquia ja ha fet en ocasions, o qualsevol altre museu... I ja no entro en el tema de les imatges, de vegades amb premi, que reflecteixen guerres i  desgràcies llunyanes, amb criatures no pixelades pel mig. Al volt de tot plegat caldria un debat a fons però no corren massa bons temps per debatre res a fons i sense pressa.

En tornar de CaixaForum, de reflexionar sobre les visions de la ciutat, vaig passar per davant del Palau d'Esports, malmès, abandonat,  amb aluminosi, em diuen. Tot el seu volt, des de fa molt de temps, és una mena de ciutat de la misèria. Tal com està el panorama el podrien obrir, al menys, per acollir la marginalitat, ni que sigui de forma temporal i precària. Hi ha gent que se m'enfada si els dic  que aquesta mena de coses em preocupen molt més que no pas les reivindicacions polítiques etèries o el canvi climàtic, així que paro aquí. I això que el mon, en general, ara caic ara m'aixeco, em sembla que millora, i tan sols cal llegir llibre com el darrer de Blom, autor de les meves devocions personals, sobre les gelades terribles dels segles XVI i XVII i el món violent i terrible en el qual es van haver de patir. Ja se sap que aquella  capsa de Pandora, al menys, hi va quedar l'esperança.

14.1.20

MENTIDES DE PEL·LÍCULA I TITELLES FELLINIANES



Aquest any que acabem d'estrenar, any de traspàs i amb un número rodó i singular, se celebraran molts centenaris interessants, de morts i naixements. Potser sempre ha estat així o potser el final de la horrible Gran Guerra va afavorir un d'aquells increments de la natalitat que, paradoxalment, sempre segueixen a les grans tragèdies, quan els supervivients en edat de reproducció semblen voler plantar cara als desastres recents i, se suposa, irrepetibles. L'esperança humana és feble i el nostre capteniment, sovint, surrealista. O fellinià. I és que el director italià ha generat un adjectiu lligat a la seva obra o a una part de la seva obra, Com Berlanga i berlanguià, vaja, tot i que el centenari de Berlanga el celebrarem l'any que ve.

La Filmoteca ha dedicat un cicle extens al director italià. Molts dels títols emblemàtics del director van lligats a l'imaginari sentimental de moltes persones ja grandetes,  com jo mateixa, i que vam ser joves en una època en la qual les sales de  cinema començaven a poder obrir finestres diferents, gràcies, en part, a aquell invent de l'arte y ensayo. No sóc incondicional de Fellini ni de gairebé ningú, totes les trajectòries artístiques, literàries, tenen alts i baixos, llums i ombres, però hi ha títols seus inoblidables i imatges que funcionen més enllà de la història a la qual pertanyen. 
Aquest diumenge vaig poder veure, a la Filmoteca, Sóc un gran mentider, obra de Damian Pettigrew, director i escriptor canadenc, especialitzat en el documental. La pel·lícula recull una mena de confessions llargues del director, durant els seus darrers anys, recollides pel mateix Pettigrew. Pertanyen als anys 1991 i 1992, Fellini va morir el 1993. El documental va obtenir premis i reconeixements. Inclou diferents fragments de les seves pel·lícules i hi retrobem la música emblemàtica de Nino Rota. Fellini opina sobre tota mena d'aspectes de la vida i del seu cinema i evidencia la realitat  del mateix títol, amb afirmacions que contradiuen alguns testimonis, com ara la seva relació amb els actors o el tema de la improvisació en les seves pel·lícules. 

Fellini se'ns presenta  com un home complicat, contradictori, incoherent, feble en molts casos, oportunista, capaç d'admetre que els actors i actrius, per a ell, son titelles, cosa que evidencien alguns fragments dels rodatges, o que si no fos pels calerons compromesos hauria acabat per no fer res. Alguns fragments de les seves pel·lícules, avui, serien difícils d'admetre, fins i tot, en el context moral actual, i el feminisme modern, visceral i reivindicatiu en extrem, -i potser ja està bé que sigui així-, no pot mostrar-se condescendent amb la visió de la dona present en algunes pel·lícules del director. Una visió, també, però, aquesta de la figura de la dona, contradictòria de tant en tant. Més enllà de lectures diverses i de les pròpies opinions d'ell mateix sobre ell mateix, ens queda el seu cinema, una part del qual és, evidentment, genial, fins i tot des de la mirada que el pas del temps ens ofereix damunt d'una obra tan personal i irrepetible, malgrat que força imitada, gairebé sempre de forma maldestra. 


Vegeu: http://cinefiliasantmiquel.blogspot.com/2020/01/federico-fellini-soy-un-gran-mentiroso.html

              https://lamaqdeescribir.blogspot.com/2008/02/federico-fellini-soy-un-gran-mentiroso.html

12.1.20

TUTTO PAVAROTTI ?


El documental sobre Pavarotti, dirigit per Ron Howard, s'ha estrenat a molts cinemes i ha estat força publicitat. Els tràilers promocionals anunciaven que el podríem veure a les sales convencionals durant pocs dies, no sé si serà així en realitat, en tot cas possiblement el més segur es que acabi a Can Neflix o a algun indret semblant.

Amb una durada sostenible i un muntatge eficaç aquest passeig per la vida i els miracles del mediàtic tenor resulta distret i bo de veure. Inclou molt material d'arxiu, ben estructurat, i moltes actuacions o fragments d'actuacions del cantant. Una altra cosa és que ens digui res de nou sobre la seva trajectòria professional, el seu repertori, les seves dèries o els seus amors. És una producció destinada a agradar a un públic eclèctic, divers, i es que, en el fons, aquesta va ser, en la seva etapa més comercial, la intenció de Pavarotti.

No és aquest un passeig biogràfic innovador, sinó, més aviat, un producte correcte, sense riscos, i amb alguns estranys oblits, com ara que no hi hagi cap al·lusió a gent com Mirella Freni, que va ser companya de jocs i primers estudis del tenor. També el repertori triat incideix en els fragments més coneguts per un públic majoritari. Son alguns dels retrets que s'han fet a aquest documental però és que les biografies, siguin filmades o en paper, no ens ho diuen mai tot, encara menys quan la distància amb la vida de la persona biografiada és relativament breu. El recent documental sobre Maria Callas era més agosarat i emotiu, però cal comptar amb el fet de que quan hi ha descendents directes a la família és més complicat entrar a fons en la personalitat del biografiat, per les reticències que es poden provocar.

No es pot negar, i queda molt clar en veure aquesta pel·lícula, que Pavarotti era carismàtic, a més a més de molt bon tenor. Hi ha una gràcia especial que es té o no es té, un poder comunicatiu que va saber aprofitar ja que, evidentment, el tenor va ser conscient de les possibilitats que oferia la modernitat i del seu carisma. Concerts massius, col·laboracions amb músics de rock, publicitat, coses així, criticades pels puristes però necessàries si es vol incidir en un públic ampli i vendre un producte determinat. Al documental trobem espurnes impagables que mereixerien més atenció, com ara quan Gheorghiu assegura, sense entrar a fons en la qüestió, que no li agrada gens, però gens, la barreja de música pop amb música clàssica, òpera en aquest cas. Alguns comentaris de Bono, amic seu, deixen entreveure el manipulador emocional que era, en alguns aspectes. La seva primera dona ironitza sobre un moment del cantant en el qual ella diu, literalment, que si hagués demanat llet de gallina haurien anat a munyir una gallina o quan explica que, ja malalt, el cantant li diu, a ella, que s'ha engreixat... 

Aquesta és una història on Pavarotti se'ns mostra com el gall del galliner. D'altres tenors, algun director d'orquestra, els manàgers i promotors, tenen papers molt relatius, amables amb el biografiat. Però les dones son per tot arreu, veïnes, parentes, filles, esposes, admiradores, una amant, que segurament no devia ser l'única i algunes, poques, companyes de professió del seu nivell. En un temps en el qual els excessos alimentaris no son ben vistos el tenor menja a dojo i se suposa que cuina. Pavarotti se'ns mostra com un senyor amb més llums que no pas ombres i els seus mals moments passen de puntetes pel conjunt. L'òpera, en els darrers anys, s'ha popularitzat, al menys determinada òpera, i ha arribat a molta més gent. Tampoc això és del tot nou, ja en temps dels meus avis els bons cantants eren molt populars, sobretot a través de la sarsuela o de la cançó popular. Els discos dels Tres Tenors es van vendre com bunyols i també aquell del Tutto Pavarotti, que, per cert, va fer que persones no iniciades en el tema arribessin a pensar que els senyor es deia Tutto, de nom de pila.

El documental, més enllà de la personalitat del biografiat, és interessant perquè ens mostra l'evolució social, des dels anys tristos de la postguerra italiana, en els quals Pavarotti va créixer i que, en alguns aspectes, poden assemblar-se als nostres, fins a aquesta modernitat de cultura massificada, concerts multitudinaris, consum cultural, i on tot es pot endegar i barrejar, si ajuda a fer calaix. Cosa que no treu mèrit al tenor, a l'artista, és clar. Algunes persones, al cinema, no es podien estar de taral·lejar els fragments més coneguts, aquells que podrien anar, ben bé, en una d'aquelles col·leccions de clásicos populares de la meva joventut, Nessun dorma, Una furtiva lacrima o cançons com O sole mio. La coartada cultural ens ha fet creure, a alguns, uns experts d'estar per casa en comprar el Tutto Pavarotti, immergir-nos en la realitat virtual dels quadres impressionistes o fer cua i pagar el que calgui per visitar un nou espai modernista. Fins i tot coses com el boletairisme s'han massificat de forma exponencial! I és que això del mot cultura i els seus milers de definicions possibles és un tema complex i controvertit, vaja.