MUNTANYES I MUNTANYENCS

Em sorprèn recordar les coses que vaig arribar a llegir de molt jove, llibres de tota mena, gènere i característiques, novel·letes banals, poesia, llibres de gruix i fulletons com Óscar y Amanda, un dels pocs llibres antics de la minsa biblioteca familiar, el mateix que les Leyendas y tradiciones del senyor Capella o els Cuentos de la vora del foch, de Pitarra, amb ortografia pre-fabriana. Més endavant, quan vaig començar a treballar, superada la col·leció Historias, em vaig anar comprant volums baratets, aleshores les biblioteques populars eren gairebé inexistents. Jo, aleshores, era com aquell ciempiés curioso dels contes del Tambor.

No recordo com, ni quan, ni en quina versió, vaig llegir La muntanya màgica, en castellà. No sé si ara seria capaç de llegir aquest llibre, la meva visió actual seria diferent, ben segur, potser pel fet de què sé més coses sobre el seu autor el qual no em resulta especialment simpàtic o perquè els meus pobres coneixements de filosofia han anat més aviat en augment, malgrat tot. En recordo poca cosa però sí que m'ha quedat la percepció del moment en el qual les converses es radicalitzen i es converteixen en discussions, a les portes de la Primera Guerra Mundial, i com la suposada placidesa ensopida de l'ambient es veu amarada d'una violència progressiva.

M'ha vingut al cap el llibre i el poc que en recordo pel fet que una persona jove, però lúcida i, es pot dir, moderada, em va comentar que aquests dies entenia els comentaris dels seus avis sobre com, abans de la guerra civil, l'ambient s'anava escalfant de forma constant, fins i tot en els dinars familiars i nadalencs, amb discussions desagradables sobre política. No sé si això és bo o dolent, però resulta una mica inquietant. No crec que la nostra societat estigui ara més dividida que no pas abans però avui mateix en Miquel, a Tot Barcelona, explica unes anècdotes viscudes, lligades al veïnat del seu bloc de pisos, que mostren com les coses són força complexes pel que fa a tendències i valoracions dels fets.

Fa poc vaig passar a prop d'un Casal d'Avis, a la porta hi havia unes quantes dames d'edat avançada, més avançada que la meva, vaja. Discutien amb una certa virulència sobre el tema estrella d'aquests dies i la cosa s'anava complicant. També hi ha qui evita el tema, per si un cas, amb amics i saludats. Coneguts que tenen família a d'altres indrets hispànics m'expliquen que fa temps que eviten el tema quan es telefonen. Ara acabo d'escoltar una ràdio d'aquestes ràncies, en castellà, sentir tants disbarats, evidentment, escalfa els ànims, però això no és nou, ja fa temps que hi ha molt d'interès en atiar les fogueres, grans o petites. 

Per sort, la realitat, de moment, encara és plàcida i amable. Les Festes de la Mercè han vist passejar els gegants i han acollit gent diversa als concerts de tota mena. Hi ha un factor interessant i atractiu, en tot plegat, la sensació de què passen coses. Recordo l'escriptora Ana Maria Matute, quan va tornar a publicar Luciérnagas, comentava que durant la guerra al menys passaven coses i que en gran part del franquisme semblava que no passés res. No sé a qui s'atribueix aquella antiga frase que fa: feliços els pobles que no tenen història. El que passa és que aquests pobles feliços i sense història no existeixen, en la realitat. I que la història es refà com convé i de tant en tant ens cau al damunt per totes bandes.

Suposo que m'he tornat conservadora, que no vol dir fatxa, ep, i el meu mal no vol soroll, com vaig expressar en una poesia recent. Ahir el senyor Évole, que a mi em cau bé, la veritat, va posar en evidència el nostre president en recordar-li, -ai, les hemeroteques-, que fa, com qui diu, quatre dies, el seu partit va votar en contra de processos d'independència com el kurd i el palestí. La veritat és que feia una mica d'angúnia veure com Puigdemont no se n'acabava de sortir, a l'hora de voler-se justificar. La regla d'or sovint funciona a conveniència del consumidor i ja deia Rusiñol que per salvar una amic se'ns fotria que morissin una pila de xinesos llunyans. I a l'inrevés, és clar, a un xinès llunyà li passaria el mateix respecte a nosaltres. 

Vaig llegir fa poc que la nostra societat, encara que de forma relativa, ha avançat una mica pel que fa a la llibertat i a la igualtat però que la fraternitat es troba a les beceroles i encara. Una cosa són les paraules i, l'altra, els fets. Una amiga, amb ironia, després d'escoltar en un acte col·lectiu d'aquests que proliferen en l'actualitat com serà el futur nostrat em va comentar, de forma discreta, que quines ganes tenia de viure en aquest país ideal on tots serem lliures, néts, desvetllats, ben peixats, educats, tolerants i feliços. Potser pagaria la pena reduir el cofoisme dialèctic, tampoc no cal prometre tan sols sang, suor i llàgrimes, però sense fer volar coloms futuristes, que ja ens sabem tots els cuentos, com deia el poeta castellà.

Quin món aquest en el qual les muntanyes màgiques es pugen corrent i a tota pastilla i això és un mèrit...

L'ELEFANTA JÚLIA I LA POSTERITAT

Avui l'imprescindible blog El tranvía 48, del qual sóc fan, publica un extens i documentat article sobre el passat i present del Zoo, sense oblidar el seu possible futur, tot i que els futurs sempre són un misteri.

El nostre Zoo, en el temps de la meva infantesa, es deia el Parque. Recordo quan el van remodelar en profunditat, en aquell moment ens va semblar una meravella la seva transformació. Després ha patit alts i baixos, crítiques i lloances, i avui es troba en plena crisi d'identitat.

A mi m'agrada anar-hi, de tant en tant. Hi he anat amb la família, amb l'escola, pel meu compte. Sé que el veuré decandir-se de forma definitiva, potser el veuré desaparèixer i tot. Res dura per sempre ni ha estat sempre al mateix indret, és clar.

Fa alguns dies, a l'espai de cinema hispànic, van passar una pel·lícula entranyable, de finals dels quaranta, dirigida per aquell geni que va ser Edgar Neville, El señor Esteve, basada en l'obra de Rusiñol, malauradament no es pot recuperar per la xarxa, tan sols s'accedeix a la presentació. Sembla que existeixen tan sols un parell de còpies i encara, força deteriorades. 

A L'auca del senyor Esteve es mencionen sovint els glacis de la Ciutadella, un dels pocs espais on els infants poden anar a jugar i, cap al final, es menciona també la seva transformació en parc públic. La gent de la meva generació ja ha crescut amb el Zoo a la seva vida, es clar.

El zoològic, a més a més de les crítiques sensibles ha patit moltes bretolades. Ja des dels seus inicis alguns animals van morir a causa de porqueries que els donava la gent. Per una estudiant de veterinària em vaig assabentar, fa anys, que quan per la Mercè començaven a fer això de les portes obertes hi havia gent que havia assassinat animalons del zoo, va ser l'època de la moda del zoo domèstic, amb conillets i cabretes que es podien tocar i emprenyar. Es veu que el panorama de l'endemà de la Mercè era desolador i l'allau de gent feia molt difícil el control i la vigilància. Aquesta mena de coses no acostumaven a sortir al diari.

A l'article del blog mencionat es recorda aquell fallit zoo marí, que era una proposta maragalliana i el qual, malauradament, no va reeixir per motius diversos. Una llàstima. He de dir que fa anys vam anar a veure el zoo de Londres, que tenia molta fama, a demanda dels meus fills, aleshores petits, i en vam sortir una mica decebuts. Hi havia més animals que a Barcelona però les condicions no eren pas millors, més aviat al contrari. El mateix pel que fa a la Casa de Fieras madrilenya.

La relació amb els animals, siguin els que siguin, no acaba de trobar el seu camí i es objecte de debat, en els nostres temps. Els circs ja no tenen animals i fa anys que hem bandejat els safaris, en canvi a França conserven el de Sigean i en fan molta propaganda, tot sovint veig que pengen cartells grossos en algun lloc, anunciant-lo, tot i que ara en diuen reserva africana. La defensa dels animals, paradoxalment, ha coincidit amb la reconversió de gossos i gats en horribles mascotes tancades en pisos, crec que ens ho hauríem de fer mirar.

El Zoo/Parque ha comptat al llarg de la seva història amb animals estrella. El darrer va ser Copito reconvertit en Floquet amb la normalització lingüística. Al pobre Floquet li feien coses estranyes per treure-li semen i mirar si s'aconseguia un descendent del seu color, el qual, ben mirat, és una mancança genètica, més aviat. 

Abans hi havia hagut elefants estrella, com L'Avi. I la famosa Júlia, molt present encara en l'imaginari col·lectiu quan jo era petita, crec que un dels motius pels quals el meu nom, aleshores, no estava de moda, era també per això de l'elefanta i per evitar brometes fàcils. La pobra Júlia va morir de forma misteriosa, les llegendes urbanes donen diferents causes: d'inanició en el temps de la guerra, enverinada a causa de bretolades dels visitants, coses així. 

També es deia que la seva carn i la d'altres habitants del zoològic s'havia repartit a trossets en aquell temps de fam i inseguretat i fins i tot he llegit en algun lloc que al Poble-sec (que s'ha d'escriure amb guionet com Vila-seca, tot i que la majoria de gent es passa pel folre la normativa) li havia correspost tota una cama. No fa gaire, en un d'aquests països amb problemes, es va dir que la gent havia entrat al zoo i també s'havia emportat alguna bestiola per rostir-la.

En cas de necessitat tot té explicació però no fa tant de temps van desaparèixer uns peixos, crec que eren carpes, d'una font del Parc de la Primavera i sé de fonts creïbles que van ser pescades sense manies ni control per algunes persones, no sé si per gambirots sense objectius concrets o per gent que se les volia cruspir.

Al carrer de L'Hospital hi havia una sabateria que es deia La Júlia, amb l'elefanta dibuixada al costat del rètol, hi va ser durant molts anys i fins i tot quan ja no hi havia la sabateria es va conservar el rètol i això feia que els amics i amigues em fessin bromes ximpletes en passar pel seu davant, quan fèiem la volta de la Monyos. No he trobat cap fotografia de l'establiment, de moment. Les sabateries i les botigues en general tenien noms bonics i evocadors, instructius i amb arrels locals, aleshores. 

L'elefanta que duia el meu nom va ser un regal d'un personatge emblemàtic i singular, Muley Hafid, soldà del Marroc, un home hàbil i, en certs aspectes, amb bones idees, però bandejat del poder per les circumstàncies polítiques de l'època i que va ser prou hàbil per tocar el dos amb una fortuneta i viure la vida, que diuen. Va residir durant uns anys a Barcelona, repartia calerons a dojo. Guimerà li va dedicar un himne i es va fer fer una casa molt maca, projectada per Puig i Cadafalch. Avui hi té la seu el consolat de Mèxic i quan fas rutes turístiques per la zona sempre te l'ensenyen i comenten.

Algunes notícies desmenteixen això del repartiment de la carn de la pobra Júlia i expliquen que era l'elefanta dissecada del Museu de Zoologia, avui ja no sé on deu haver anat a parar, potser al Museu Blau, ho ignoro. A mi m'agradava el Museu aquell quan era al Parque, la veritat, semblava pertànyer a una pel·lícula anglesa de culte, era romàntic, evocador, tronat i inquietant. Però admeto que arriba un moment, a la vida, en el qual tot t'agradava més abans.

El que no he pogut esbrinar és el perquè del nom de l'elefanta. Seria la Júlia alguna amigueta autòctona del soldà? En tot cas potser era un nom italià, ja que sembla que la van portar des de Gènova en un dia plujós. Era intel·ligent, com jo mateixa, i tenia un munt d'habilitats especials, expliquen que agafava monedes amb la trompa i les canviava, als qui en tenien cura, per garrofes. Vaja, que tan sols li faltava parlar.

EL SENYOR COUSTEAU I EL NOSTRE IMAGINARI SUBMARÍ

Avui ja no fem gaire cas dels documentals a l'entorn de la Natura i les bestioles, en podem veure molts de molt ben fets i fins i tot s'ha fet broma amb això de mirar els documentals sobre animalons de la segona cadena. Però els qui ja som grandets vam créixer amb la televisió incipient i en el nostre imaginari hi ha dos personatges indefugibles lligats a la natura mediàtica, Rodriguez de la Fuente en la terra i Cousteau en el mar. Jo hi afegiria aquell Naturalista amateur del senyor Durrell però la veritat és que no va tenir la mateixa transcendència.

Aquests dies ha arribat als cinemes una pel·lícula biogràfica sobre el senyor Cousteau, dirigida per Jérôme Salle, que vol mostrar llums i ombres del personatge però que acaba amb les llums i prou. Si la temàtica fos religiosa el moment en el qual el comandant mariner veu la llum de l'ecologia, gràcies al seu fill, seria una cosa semblant a la caiguda del cavall de Sant Pau i la conversió compta amb moments una mica ridículs com ara quan el protagonista es neteja les soles de les sabates en trepitjar la neu virginal i pura de l'Antàrtida. 

La pel·lícula, llarga i apressada al mateix temps, té el seu interès i moments remarcables. Passa de puntetes sobre les moltes infidelitats del protagonista, intuïm que caldria incidir més en la personalitat de la seva dona i es beneficia d'un molt bon repartiment. Aquí a la peli l'han titulada Jacques i prou però el nom original és L'Odyssée, poca broma.

La pel·lícula roba protagonista al pare per entrar més a fons en la personalitat d'un dels seus dos fills, Philippe, qui va morir de forma tràgica, abans de fer quaranta anys,  en un accident d'aviació. L'interpreta un actor en alça, Pierre Niney, un xicot interessant però potser no tant com el Cousteau fill original. 

A Niney el vam veure no fa gaire a Frantz, pertany a l'estètica masculina de galants amb aspecte de no menjar massa sopes (a casa meva en deien cara de garbanzos atrasaos, en èpoques pretèrites) i amb un rostre poc convencional, estil Brody, vaja. En el camp dels senyors el ventall cinematogràfic de l'atracció és més generós que no pas amb les senyores o així m'ho sembla.

A Cousteau l'interpreta, molt bé per cert, Lambert Wilson, un senyor que aquí no hem pogut veure tant com seria desitjable. La seva dona, Simone, es l'Audrey Tatou, que ho fa molt bé també i que mereixeria més penetració psicològica i més protagonisme. Per allà surt una mica l'altre fill, qui, al capdavall, va col·laborar també amb els negocis paterns tot i que ja no mencionen l'època en la qual va tenir un plet amb el pare pel tema de la marca. Tampoc diuen res sobre el segon matrimoni del protagonista en morir la seva primera dona. Amb la segona ja tenia dos fills, per cert. Tota la descendència cousteaunera ha continuat dedicant-se a l'ofici tot i que sembla que uns i altres no es fan gaire.

Cousteau va rebre moltes crítiques per la seva manera de fer les coses, tot i que després, com es mostra a la pel·lícula, va evolucionar i es va mentalitzar ecològicament, de fet el tracte amb els animals i amb la natura en general ha canviat molt amb els anys i cada cosa s'ha de situar en el seu context. 

Algunes crítiques semblants a les que es van fer a Cousteau es van fer aquí a Rodríguez de la Fuente però quan es fa un balanç de la tasca de tots dos, en el present, prevalen molt més les virtuts que no pas les mancances. La tècnica per a les filmacions també ha evolucionat i això s'ha de tenir en compte. Un gran nombre d'aquesta mena de crítiques cal posar-les en quarantena i mirar d'on venen, no en debades l'enveja és un dels pecats capitals.

La darrera part de la pel·lícula acull un excés de glorificació de la figura de Cousteau, a l'estil francès, o sigui, amb grandeur. Però tot i amb això és aquesta una pel·lícula adient per a una estona de cinema sense massa complicacions i recomanable per als qui volen anar al cinema i no amargar-se la vida, ja n'han vist unes quantes de les que es troben en projecció convencional i no tenen ganes de patir amb Detroit. I com que jo ja no faré immersió submarina fins a la meva propera reencarnació, aquest passeig per les profunditats marines és prou agradable, ben mirat. 

Amb tanta descendència en actiu i no massa ben avinguda no deu haver estat fàcil consensuar aquesta pel·lícula biogràfica i decidir què s'explicava i què se silenciava. 

Si a Rodríguez de la Fuente, el qual vam perdre de forma prematura, li van dedicar aquella bonica cançó que feia Amigo Félix, cuando vayas al cielo... els nostres Amics de les Arts n'han dedicat una altra a Monsieur Cousteau, qui va poder morir vellet, potser és que això del barretet vermell tipus gorro frigi fa pensar en una barretina, no ho sé. 

Deu ser mania de iaia però trobo que les lletres de les cançons en català cada dia són més ripioses i lamentables, vegis:

Monsieur Cousteau, per què a vostè els taurons no li fan por?
Monsieur Cousteau, a mi no em cal l’Alta Definició.
Monsieur Cousteau, com més avall te’n vas, hi ha més pressió.
Monsieur Cousteau, creuant l’oceà des d’una habitació.
Monsieur Cousteau, la mare em crida des del menjador.

EL GRUP DE DONES MÉS FAMÓS DE LA LITERATURA CONTEMPORÀNIA

Una bona amiga molt llegidora em va passar l'emblemàtic llibre El grupo, de Mary McCarthy. La coberta de la darrera edició en castellà sembla la d'un llibre de terror, la veritat, deuen ser les tendències actuals en això de les portades, que són força raretes.

No havia llegit res d'aquesta autora fins fa poc temps. No sé si paga la pena escriure sobre aquest grup d'amigues i conegudes, tan lligat a un temps i a un país però que, paradoxalment, en molts aspectes resulta universal i intemporal. A la xarxa, aquests dies, he trobat centenars de referències sobre llibre, autora, context, interpretacions del contingut, anàlisi de personatges i la resta.

El llibre es va publicar el 1963, aquí ha arribat molts anys més tard, en castellà. Expliquen que a Austràlia el van prohibir durant dos anys. Els nostres problemes, en aquell 1963, eren uns altres, tot i que pot ser que algunes noies catalanes de casa bona, avançades al temps, ja aconseguissin d'alguna manera l'estri misteriós que servia per controlar la natalitat pel costat femení, el diafragma.

Recordo un llibre de Doris Lessing en el qual s'esmenta aquesta preocupació i el temor a viure durant anys amb la dependència d'estris diversos a causa de pertànyer a una classe social en la qual això del control de la natalitat és un valor modern. 

El llibre, molt ben escrit, mostra com dones intel·ligents, tot i que lligades al seu context i a la mentalitat que han anat congriant, aguanten homes ximplets, fatxendes, creguts i, fins i tot, violents.

En un dels capítols una de les noies del grup, que ha tingut una criatura, sembla que sense una gran dosi d'ànsies maternals, es veu condicionada pel seu marit metge, partidari de la lactància materna, quan en l'època immediatament anterior la seva mare havia utilitzat, també per pressió social, el molt més pràctic biberó. 

En això de la criança dels nadons les dones han hagut d'entomar tota mena de modes diverses i encara dura. A més a més el marit del llibre considera que les criatures no s'han d'agafar del bressol quan ploren, una tendència que avui va de baixa. Les modes, en això de la criança, són semblants a les modes escolars, van i venen, el cas és fer-nos sentir culpables i fer-nos pensar que tot s'havia fet malament fins que algú va veure la llum.

El llibre devia incomodar moltes dones i un bon nombre d'homes lletraferits de prestigi, amb alguna excepció, molts dels quals van abonar-se en les crítiques absurdes i plenes de prejudicis. L'escriptora va acabar per tenir mania a aquest llibre, tot i que va assolir un gran èxit, es va vendre a dojo, i això que a molts països no hi va arribar. I la va fer rica, ja m'agradaria, vaja. 

Té llibres més valorats, com ara Pájaros de América i d'altres que no són de narrativa, va ser una dona que es va implicar a fons en la política i va escriure assaigs diversos. La seva correspondència amb Hannah Arendt, molt amiga seva, és una meravella. Amb Lillian Hellman no es podien veure, però.

Cada dia em sorprèn més comprovar com autors contemporanis es podien trobar fa anys en català. Folch i Camarasa va traduir una novel·la de McCarthy que es va publicar el 1969, Aparadors per a una dona. La tasca d'escriptor i traductor de Folch i Camarasa és impressionant i, crec, poc reconeguda.

Del llibre famós de Mary McCarthy se'n va fer una pel·lícula que no va sortir gaire reeixida, i és que no deu ser gens fàcil reflectir tants matisos a la pantalla. 

El Grup, a casa nostra, si s'hagués publicat quan s'havia de publicar, potser hauria contribuït a aquells debats, avui oblidats, sobre què era o no era una novel·la ja que, segons com, es pot considerar un aplec de relats amb personatges que passen de principals a secundaris. 

Més enllà de la relació de coneixença entre aquestes dones joves i de què es reuneixen en un casament al principi i en un enterrament -de la núvia- uns anys després, potser no hi ha una trama de novel·la convencional. Avui el gènere ha trencat molts esquemes i tot és relatiu i així ha de ser.

Una de les noies del grup, al cinema, era Elizabet Hartman, sobre qui escrivia fa uns dies en relació amb el repartiment de El seductor. Va ser una molt bona actriu però es va acabar suïcidant, patia depressions i tan sols tenia, en morir, quaranta-i-pocs anys. Molt més jove mor, probablement també a causa d'un suïcidi, la noia del grup de McCarthy que obre i tanca el llibre. 

Els problemes sobre el control de natalitat van minvar molt amb l'arribada de la píndola, que aquí va ser il·legal fins ben entrats els setanta, cosa que feia que funcionés el boca-orella sobre els metges que la receptaven sense problemes. I fins i tot sobre farmàcies que no posaven el segell preceptiu a les receptes i que limitava les compres a sis mesos.

La píndola tenia i té els seus riscos, molt exagerats per la propaganda carca, però resultava molt més còmoda que d'altres coses. De fet, quan McCarthy va publicar El Grup ,als Estats Units ja es començava a fer servir. L'excusa per a les receptes era allò de que millorava els cicles menstruals, coses així. Avui els problemes més grans en les relacions ja no són tant els derivats del control de natalitat com els relatius al problema de la SIDA, malaltia que va contribuir a què les nostres alegries fossin de curta durada. 

La lactància materna ha revifat, fins i tot veus des de fa alguns anys mares modernes que donen de mamar en públic, una imatge que durant anys havia desaparegut del nostre imaginari. És clar que les riques antigues no acostumaven a fer-ho elles mateixes sinó que llogaven dides, un tema interessant sobre el qual encara s'ha escrit poc. Les classes populars donaven de mamar sense complexos, fins i tot en els cinemes de barri, quan jo era petita. 

Crec que tampoc s'ha de culpabilitzar cap mare que opti pel biberó, sempre ens estan culpabilitzant i creant mala consciència. Molta gent ha crescut la mar de bé amb el biberó, les coses com siguin. Avui això de deixar plorar les criatures al bressol també ha anat de baixa, en tot plegat, com en el tema educatiu, sovint el seny, la intuïció i l'instint funcionen molt millor que no pas les grans teories dels experts i les expertes, que són una plaga bíblica.

En tot cas El Grup és un molt bon llibre, ben escrit i sociològic, al mateix temps. Això dels grups de gent que ha tingut una relació escolar i després es retroba és un tema clàssic i molt utilitzat, un tema que totes les generacions d'escriptors i cineastes recuperaran, car tots i totes ens assemblem més del que sembla, aquí i a les antípodes. 

Ahir mateix vaig rebre un missatge al telèfon d'una antiga alumna d'un curs de fa gairebé quaranta anys que havia endegat una trobada, va poder contactar amb mitja dotzena de companys, malauradament no hi vaig poder anar. 

La gran majoria d'aquells alumnes ha fet una vida convencional, però un parell de nois van morir de sobredosi en els anys difícils de la droga. Entre les diferents activitats a les quals han dedicat les seves vides, molt diverses, fins i tot hi ha un escultor d'un cert prestigi, cosa que no m'hauria imaginat mai. I alguna de les nenes ja és àvia, el temps vola i la vida passa.

VES, VIU I TORNA... SI HO POTS FER

La Filmoteca dedica un cicle al realitzador Radu Mihaileanu, avui francès, però de família jueva i nascut a Bucarest el 1958. En alguns dels passis es compta amb la presència d'aquest director. 

Mihaileanu, fill d'un periodista i de família jueva, va sortir de Romania el 1980, va emigrar a Israel i va acabar a França on va poder estudiar cinema, col·laborant fins i tot amb Marco Ferreri. També ha escrit poemes. Aquí hem pogut veure, als cinemes convencionals, algunes de les seves pel·lícules, Le concert, La source des femmes... 

La filmoteca ofereix un repàs exhaustiu de la  seva obra, força premiada en diferents festivals. Ahir vaig poder veure Va, vis et deviens. Les pel·lícules de Mihaileanu, en general i amb matisos, són esperançadores i tenen  fins i tot finals feliços, malgrat que això de la felicitat és un concepte complex i fràgil, com tants altres. La felicitat i la bondat, segons com, semblen vulgaritats.

Va, vis et deviens és el segon llargmetratge del director, abans de l'èxit de públic de Le concert. Jo crec que no va arribar a les sales de cinema de Barcelona. És una pel·lícula força llarga, amable i emotiva, que toca molts temes, al volt de la vida d'un noi etíop, des que és petit fins que ja és un adult.

L'any 1984 una missió americana-israelita, l'operació Moisés, va transportar un grup important de jueus, els anomenats Falashas, refugiats al Sudan, a Israel. Una mare, cristiana, que ha perdut tota la família llevat d'un nen de nou anys, l'empeny a marxar, fent-se passar pel fill d'una altra mare que ha perdut el seu i que és jueva.

Els molts problemes d'adaptació inevitables es compliquen amb la mala consciència del nen, en renunciar, de fet, a la seva pròpia identitat, per tal de sobreviure. L'adopta una família jueva de parla francesa. Tot i que el nen s'ensopega amb moltes incomprensions troba també un munt de bona gent, com la mateixa família que l'adoptarà.

Ben poca cosa sabia jo sobre això dels falashas, de fet els informatius habituals ens expliquen molt poc el món on ens movem, més enllà de fer-nos mirar el melic. Així mateix hi ha molts prejudicis sobre Israel i els jueus, Pilar Rahola explicava fa uns dies com una parella que el dia de la manifestació en contra dels atemptats terroristes duia una bandera d'Israel va ser insultada i agredida, un fet que no va tenir conseqüències i del qual gairebé no n'ha parlat ningú més.

La pel·lícula és interessant per molts motius. Pel passeig per la història recent que ens ofereix, pels molts temes que hi conflueixen, com ara el pes de les religions tradicionals en la vida quotidiana de la gent, o el racisme, ja que el tema dels falaixes va generar rebuig en alguns sectors d'Israel on, com a tot arreu, hi ha gent de tota mena. I, sobretot, incideix en les identitats, en aquest pes absurd de les identitats en la vida de les persones i que en ocasions hagis de triar, de grat o per força.

La mare adoptiva, un tros de pa, acaba per insistir en què val més marxar d'un lloc que és la seva terra, sí, però on s'agredeix a d'altra gent innocent. Un avi entranyable explica al noi que aquella terra és la seva, però creu que també d'altra gent que ja hi era. Les converses de pau,  que en una època van generar moltes expectatives, no acaben de reeixir mai i la violència, que implica les joves generacions, retorna. 

El paradigma de la dona conservadora de la vida, com ara la mare biològica del noi, que vol que, per damunt de tot, sobrevisqui, és una constant en moltes històries. A la millor pel·lícula que ha fet Marisol, l'excel·lent Los días del pasado, de Mario Camús, la noia insisteix en marxar cap a França plegats i iniciar una nova vida però el personatge de Gades no ho vol de cap manera, vol continuar lluitant, encara que sigui en una guerra perduda de forma definitiva.

A Va, vis et deviens, el pare  adoptiu no vol marxar d'un país que considera el seu i pel qual ha lluitat i combatut, encara que tingui els seus dubtes sobre la moralitat de les actuacions d'un govern. Si marxa la gent d'esquerres, insisteix, la pau no s'aconseguirà mai. És una idea lloable però, per desgràcia, el món funciona sovint molt allunyat de les bones idees. No és un home religiós, té les seves coses, s'enfronta, com tots els pares, a un fill adolescent amb problemes, però ell és qui va insistir en una adopció que li semblava justa.

La pel·lícula també m'ha fet pensar en la recent Estiu 1993, seleccionada per als óscars, per cert. Comparats amb els del nen de la pel·lícula, els problemes de la nena catalana són poca cosa, però algun paral·lelisme hi he trobat pel que fa al món infantil, a les reaccions violentes que els grans no entenen, a les dificultats d'adaptació a una nova situació.

M'ha fet pensar així mateix en l'època de la guerra a l'antiga Iugoslàvia, a l'entorn de la qual va costar tant de reaccionar i de protestar de forma massiva quan d'altres, sobretot aquelles en què hi ha una implicació directa dels Estats Units, de seguida aconsegueixen seguiment massiu. Precisament a l'escola, empesos pels sindicats, els mestres van organitzar moltes bestieses amb motiu de la Guerra del Golf, dibuixos de colomets i d'altres ximpleries. Fer aquesta mena de coses a les escoles, sobretot a les escoles de primària, és senzill i forneix bona consciència general.

Una de les poques persones que va insistir en donar visibilitat a la guerra dels Balcans va ser José María Mendiluce, en pau descansi, avui tan poc recordat. Un altre gran disbarat poc comentat pels nostres verals va ser el tema dels khmers rojos, en aquella època de mitjans dels setanta encara érem tots plegats molt comunistes, recordo companys de feina que s'alegraven d'aquell triomf que tanta mort i tant de dolor va provocar.  Aleshores més d'un lletraferit corria amb el llibre vermell del Mao, també.

Pel que fa a Iugoslàvia, recordo el testimoni d'una parella d'enamorats, en un documental de la televisió, als quals la situació havia col·locat en bàndols diferents, no crec que la cosa acabés bé, no semblaven pas disposats a tocar el dos i fer la seva vida. La noia comentava que ells havien crescut, tots plegats, com a iugoslaus...

Fa pocs dies vaig veure, per casualitat, un documental pel segon canal, en aquests horaris de matí de dia de festa dedicats a temes religiosos o gairebé. Pertanyia a la sèrie Héroes invisibles, el títol ja no em fa el pes car la gent que hi surt, persones que han deixat de banda una vida convencional i còmoda per ajudar els desafavorits de diferents indrets, no crec que ni tan sols es vulguin considerar herois. És aquesta una sèrie que mereixeria millor difusió i millor horari d'emissió, és clar. 

El programa que vaig veure parlava de Cambodja i d'un jesuïta, Kike Figaredo, que fa anys que es dedica a ajudar, amb un equip de gent, la molta gent mutilada a causa de les mines antipersona. Més enllà de tot plegat sobtava escoltar els d'allà, amb ganes de tirar endavant, fins i tot de superar els horrors i viure en pau. Un dels entrevistats, del país, va recordar una dita pròpia, cal recordar la història però no pas viure en ella. També van sortir els tribunals en els quals es jutgen els crims de l'època de Pol Pot. 

Fa anys, en una escola d'estiu, vaig anar a una xerrada en la qual gent implicada en temes de cooperació internacional parlava sobre el tema de la guerra dels Balcans, aleshores en ebullició. Van explicar horrors que no he vist escrits enlloc, tot i que després es van anar explicant moltes tragèdies individuals i col·lectives. A la xerrada érem poca gent, molt poca, considerant la gravetat del tema i el context pedagògic. Un dels xicots que comentava tot allò va dir que al capdavall d'allò encara se'n parlava, que al Sudan feia un munt d'anys que estaven en una situació gravíssima i horrible, que hi havia un munt de documentació sobre la qüestió, però que ningú no en sabia o no en volia saber res, més enllà de gent com ells. 

Va, vis et deviens, amb una estructura una mica de conte tradicional, com alguna altra pel·lícula del director, evidencia que hi ha persones que tenen sort i sobreviuen i se'n surten i moltes altres que no tenen cap mena d'oportunitat, l'atzar té un gran pes en les vides de tothom. Hi ha una tendència, lligada a la política, que insisteix en el pes de les col·lectivitats, de les identitats, de què ens hem de salvar tots o ningú, però la realitat és que funcionem a nivell individual i les col·lectivitats i les identitats sovint ens aclaparen, tot i que potser no podem viure sense elles. 

En això hi incloc el tema religiós, tan bescantat de forma absurda tot sovint, la religió és un element més de la vida personal, una creació ben humana per tal d'explicar el món, que es pot orientar cap al bé, cas del jesuïta que treballa a Cambodja i de tants altres, o cap al mal i l'abús. Allò tan vell de què a tot arreu hi ha de tot encara no ho hem acabat d'entendre. De fet, les teories s'esberlen quan les coses van mal dades i la brama va que corri allò de que se salvi qui pugui.

Avui la bondat no està de moda, al menys a nivell intel·lectual, em temo. Que la novel·la negra tingui molts més seguidors d'una certa volada que no pas la novel·la rosa pot semblar una ximpleria però no és cap absurd. Al capdavall els tebeos de guerra, medieval, moderna o gal·làctica, sempre han estat més valorats que no pas les històries romàntiques i domèstiques, tan del gust de les noies tot i que avui costa d'admetre la tendència sentimental del nostre sexe, que en ocasions, per desgràcia, pot tenir tirada a un cert masoquisme raret.

Va, vis et deviens va de jueus, d'etíops, de jovent, de noves oportunitats, de mala consciència i de moltes coses més, amb unes espurnes d'amor romàntic i tot, però en el fons tot pot passar a tot arreu i passa, de fet. Prejudicis, violència, irracionalitat, ideologia. El pare de la història confessa que no són gaire religiosos, a casa seva, però creu que la tradició i les arrels col·lectives van més enllà de les creences personals. Si té raó o no ja depèn del pensament, lliure, de moment, de cadascú. 

Mihaileanu, de qui, segurament, de no haver pogut viure a França en sabríem molt menys coses, mostra un interès remarcable pel tema de les cultures, de la diversitat, dels xocs culturals, un interès lligat a la seva pròpia biografia.  Ha fet documentals, entre els quals un sobre el tema dels falaixes, per cert. El seu cinema es pot considerar plenament humanista. Avui sembla que està passat de moda allò de ser ciutadans del món però potser pagaria la pena recuperar el concepte i donar-li noves lectures.