3.3.15

ESPURNES DE SILENCI AL FONS DELS GOTS (ADÉU A GONZÁLEZ LEDESMA)









El bar con el mostrador blanco, ya cascado, pulido por todas las manos y todas las salivas, por el que a lo largo de casi un siglo –eso era verdad- habían pasado docenas de tíos de la FAI que no creían en nada, de padres de familias que creían en sus hijos y de mujeres que hubieran querido olvidar su historia. Hay bares del Pueblo Seco –y ése era uno de ellos- en que cada vaso contiene una gota de silencio. (Expediente Barcelona)


Pueblo Seco es el único barrio de Barcelona situado entre el Paralelo (que durante un tiempo fue la vida) y la montaña de Montjuïc (que durante un tiempo fue el reposo). Es el único al final de cuyas calles en pendiente encuentras unas escaleras olvidadas que llevan a un árbol o a una pared con hiedra, como en el caso del Carrer Nou, a un repechón que conduce tras un buen esfuerzo, mens sana in corpore sano, a un viejo meublé. Es el único que tuvo en una sola calle, la de Tapiolas, dos de los cafés más populares de España, el Condal y el Cómico, hoy transformados en propiedades horizontales, en culos milimetrados para la capacidad de las salas de estar y, al nivel de la calle, en escaparates de dormitorios vendidos a plazos que las parejas erotómanas, el y ella, miran los domingos por la tarde. Es el único en qué las matronas honradas no tenían más que atravesar el Paralelo y sumergirse en el distrito quinto para dejar santamente de serlo, El único en qué las prostitutas del distrito quinto daban dos pasos, regresaban al hogar junto a Montjuïc, y se transformaban en matronas honradas a toda prueba. El único en qué los niños tuvieron cerca la montaña para soñar y el Paralelo para perderse. El único en el que hasta ahora los banqueros no habían oteado ningún panorama. El único que está lleno de nombres de almirante a pesar de llamarse ‘seco’ (Las calles de nuestros padres)


Em temo que el meu blog, sense voler, té ja després de més de deu anys d'existència, unes quantes entrades que podrien pertànyer al gènere dels obituaris. Però al capdavall parlar de morts o de vius és si fa no fa el mateix. Ha mort González Ledesma, tenia vuitanta-vuit anys i sabíem que no estava gaire bé des de feia un parell d'anys. He dedicat en d'altres ocasions entrades a aquest escriptor, en aquest blog i al balcó al Poble-sec. 

En aquest cas no puc defugir escriure un nou article sobre ell ja que el vaig conèixer personalment i la seva relació amb el meu barri, que va ser el seu durant molts anys, en el qual hi viu família seva i on sempre s'havia sentit molt vinculat, ha estat constant i generosa. Quan se l'avisava pel que fos, relacionat amb el Poble-sec, deixava compromisos de més volada i no deia mai que no. Havia fet fa ja molts anys el pregó de la Festa Major quan es va aconseguir unificar dates, ja que cada carrer, potser a causa d'un cert esperit vitalment anarquista, la muntava quan li abellia. Era freqüent que la gent se l'ensopegués pels nostres carrers en més d'una ocasió.

Quan es va obrir la Biblioteca Francesc Boix al meu barri ningú no va pensar en què un dels possibles noms de l'equipament podia ser el de González Ledesma. Per desgràcia durant uns anys, i vull pensar que avui ja no és així, els escriptors catalans que escrivien en castellà semblava que eren de segona categoria i sovint se'ls demanaven explicacions. La relació amb aquesta literatura ha estat espinosa mentre s'han sobrevalorat autors mediocres que escrivien en català. Tan sols es va respectar i apreciar sempre Paco Candel, tot i que em temo que la valoració ha estat més aviat a la persona que no pas a l'escriptor. En tot cas el seu barri, un barri relativament nou i jove, li ha estat fidel en vida i després de la seva desaparició.

El Poble-sec ha acollit sempre les darreres onades migratories, gent humil, molta de la qual de parla castellana fins que els canvis de les darreres dècades han multiplicat llengües, cultures i marginacions. González Ledesma va poder estudiar gràcies a una seva tieta modista i a què era un alumne brillant i esforçat. Ell explica molt bé la seva infantesa i la seva joventut a Historia de mis calles, una meravella de llibre, sobretot, pel meu gust, quan evoca els seus primers anys, el pas per Bruguera i el pa que s'hi donava. He de dir que no sóc incondicional de la novel·la negra i que dels llibres de González Ledesma m'ha interessat sempre molt més el context, les descripcions, que no pas la trama però això em passa amb moltes novel·les de gènere. 

Fa anys, en espigolar els seus llibres per elaborar un recull literari sobre el Poble-sec em vaig adonar que a la majoria s'hi poden trobar brillants i emotives evocacions sobre els paisatges perduts i també sobre els que encara resistien, en el moment de la seva publicació,  el pas dels anys. González Ledesma va ser premiat com a periodista, com a advocat, com a novel·lista. Com que la biblioteca del meu barri ja s'estava quedant petita vaig escriure en una ocasió una carta a la premsa, reivindicant que si se n'obria alguna altra, cosa que no s'ha esdevingut, se li posés el nom de  l'escriptor, i se l'especialitzés en la novel·la negra i en aquella novel·la popular, a la qual, amb pseudònims diversos es va dedicar per sobreviure i tirar endavant, escrivint fins i tot a la llum de la lluna en anys de restriccions. La carta la va publicar el diari La Vanguardia, l'octubre de 2003. Amb gran il·lusió vaig rebre per correu convencional una carta d'agraïment de l'escriptor. En aquella època penso que se'l tenia una mica oblidat tot i que a França publicava de forma regular i era tota una figura del gènere policíac. Es podia trobar molta més informació sobre ell a webs franceses que no pas a les de casa.

L'any 2004 vaig guanyar un premi de poesia, em van editar el llibre i vaig preguntar al senyor González Ledesma si me'l volia presentar a la biblioteca del barri. Recordo que va llegir el meu poema sobre el cine Condal, lloc del qual havia escrit en més d'una de les seves novel·les. Després, ja a través de CERHISEC vam dedicar una xerrada a la seva obra. Va participar en els actes del setanta-cinquè aniversari de l'Escola Jacint Verdaguer i va col·laborar en una publicació sobre la Guerra Civil al barri. Per aquestes coses estranyes que passen de tant en tant al país, la seva figura va tornar a adquirir una certa volada, va publicar nous llibres, se li van fer homenatges, entrevistes, com ara una d'emblemàtica en el programa de llibres de Sánchez Dragó (no us la perdeu encara que tingueu mania a l'entrevistador, ep) i més endavant se li va lliurar el primer premi Vázquez Montalbán i la Creu de Sant Jordi. Això dels noms dels premis sembla que depèn de qui mor primer, però, vaja, així és el món. 

El 2009 es va aconseguir col·locar una placa a la casa de Tapioles, 22, on va viure i que descriu en el seu llibre de memòries, amb els seus veïns i la seva vida de postguerra, entre pintoresca, pobra i poètica. Des de la meva associació d'història local vam insistir molt en el tema, sobretot perquè s'ho mereixia, crec que li feia il·lusió, i és un punt de referència en la literatura que reflecteix els nostres carrerons. Encara tenia jo molt viu el fet que Manuel Ausensi estava molt malalt quan se li va posar la placa, no va poder assistir a l'acte i va morir al cap de pocs dies.  Crec que aquests homenatges s'han de fer quan les persones encara els poden viure i en poden gaudir. Les plaques, en un barri com el meu, donen senyals d'identitat als seus habitants  tot i que hi ha qui ironitza sobre elles. Hi ha una certa gasiveria en posar-ne i no és  fàcil decidir a qui s'homenatja però finalment la cosa va sortir bé, es va tallar el carrer, vam llegir textos de l'escriptor i en tinc un molt bon record. Un  gran exemple memorialístic és el barri de Triana sevillà, on es recorden toreros i cantaors però també modistes i sabaters, amb unes rajoles precioses.

González Ledesma es planyia en aquella època que determinats reconeixements  li havien arribat una mica tard. Tot i que havia arribat a  obtenir premis importants, com el Planeta. De molt jove ja havia guanyat un primer premi literari  en el jurat del qual hi havia fins i tot Somerset Maugham. El llibre, aleshores, va tenir molts problemes amb la censura i no es va poder publicar. El meu preferit, dels seus, és Los napoleones, la seva esposa em va comentar en una ocasió que una de les seves filles també opinava això mateix. Llàstima que el llibre té uns quants anys i, que jo sàpiga, no s'ha reeditat. La novel·la té alguns punts en comú amb La gangrena de Salisachs, una altra autora mal tractada sovint per molts motius extraliteraris. En tots dos casos s'insisteix en què la guerra civil no la van guanyar ni els uns ni els altres, pel que fa a la ideologia, sinó els espavilats oportunistes que s'aprofiten de tot, els napoleons.
Des de fa alguns anys Gonzàlez Ledesma ha estat reivindicat i homenatjat, la Biblioteca de La Bòbila, de L'Hospitalet, li ha dedicat una web. Ja no hem d'anar a parar a les webs franceses per tal de trobar informació sobre la seva vida i els seus llibres. Crec que, a més a més, la gent l'apreciava molt pel seu bon caràcter i la seva generositat i disponibilitat. Sempre anava a tot arreu amb la seva esposa, Maria Rosa, una persona encisadora i simpatiquíssima. 

No sé si algun dia tindrem la Biblioteca González Ledesma al meu barri. Tot i que ja n'hi ha unes quantes especialitzades en novel·la negra no vindria d'una més. Però crec que pagaria la pena dedicar un espai a aquella novel·la barata i popular, de gènere, amb la qual tanta gent va poder sobreviure amb una certa il·lusió  en uns anys ombrívols, una novel·la sovint molt millor del que creiem i amb la qual tot un estol d'escriptors interessants van poder guanyar un sobresou imprescindible. Hi ha molts títols perduts que es podrien recuperar  i potser ens sorprendria comprovar la molta imaginació i talent que s'hi podia percebre i com un gran nombre no tenen res a envejar a alguns best-séllers del nostre temps, a banda de la promoció, és clar.



http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-gonzalez-ledesma.html

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-merescut-gonzalez-ledesma.html

http://gonzalezledesma.blogspot.com.es/2005/05/francisco-gonzlez-ledesma-el-poble-sec.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2010/11/el-molino-literari.html

28.2.15

LA MORT EN PUNT


Aquest matí m'assabento amb tristor de la mort de Rosa Novell, a qui encara tinc molt present  des que vaig anar a veure L'última trobada al Romea. 

De vegades l'havia vist pel carrer amb l'Eduardo Mendoza, feien una parella d'aquelles de cine, elegants i ben plantats. En una ocasió els recordo a tots dos mirant llibres a La Central, de tot fa tants anys que no sé ni quan era. Expliquen que en els seus bons temps de plenitud Teresa Gimpera i Craig Hill també eren una d'aquestes parelles que criden l'atenció per on passen. 

Novell era jove, relativament jove. Avui tothom és jove fins als cent anys, pel que sembla. Però per més remeis que s'inventin no tothom arriba als cent anys, ni tan sols els metges o els investigadors sobre les malalties de tot tipus, els quals se suposa que haurien de saber a fons els grans secrets de la longevitat. Avui, a l'entorn de la mort de l'actriu, estic llegint les bestieses de sempre, com ara no va superar el càncer. Això de la superació fa pensar que tot és cosa de voluntat personal, el mateix quan es fa referència a la lluita o el coratge dels malalts. O quan es parla de reducció de la mortalitat i es vol dir, en realitat, dilatació de la supervivència, de vegades a preus molt alts, tot s'ha d'aclarir.

La relació amb la malaltia, l'envelliment i la mort és difícil i complicada. Cada dia, als telediaris i a un munt de programes, a més a més de piconar-nos amb el tema futbolístic ens parlen de malalties, càncer sobretot, i de com s'ha descobert no sé quina cosa que no sé què arranjarà. També he llegit que la ceguesa de l'actriu, per exemple, va ser causada pel càncer quan tinc entès que va ser conseqüència del tractament tot i que entenc que potser no hi havia una altra possibilitat. De vegades tinc la impressió que tot convergeix en fer-nos creure sense matisos en aquesta medicina excessiva dels nostres temps, com si fos una mena de déu indiscutible. Això pèl que fa al nostre entorn, és clar, a mols països es moren molt més joves, de coses que amb una mica d'antibiòtic i una bona alimentació s'arranjarien aviat.

En el fons es defuig el tema principal, el sentit de la vida. Se suposa que la vida és sempre i en tot moment cobejable i protegible. Per això s'ha de lluitar per conservar-la al preu que sigui i per això el suïcidi fa tanta angúnia, encara. Això, és clar, menys en el tema polèmic i absolutament polititzat de l'avortament. Tot és política, que diuen. Quan mor algú que no és excessivament vell es busquen causes diverses, com ara el tabac,  la beguda, les fartaneres, la promiscuïtat sexual i d'altres, coses que gairebé sempre culpabilitzen les víctimes. Però, de fet, tots serem víctimes, un dia o un altre, de la realitat indefugible  de la mort. Tot plegat depèn també de modes morals, les morts a causa de les pràctiques esportives de risc no semblen, avui, tan condemnables com d'altres.

La fi dels personatges públics que coneixem sense que ens coneguin i que ens han acompanyat en molts moments al llarg de la vida trasbalsa, evidentment. Formen part del nostre imaginari, dels nostres records. De vegades, quan moren que ja són molt vells ni tan sols no se'ls recorda i hi ha qui pensava que ja no eren ni tan sols en el món dels vius. És el perill de la longevitat extrema, en contraposició amb la sotragada que produeixen les morts prematures.


25.2.15

L'ART DE LA COMÈDIA POLÍTICA



Vaig anar, en contra dels meus principis, en els quals rau un refús absolut a la piràmide patumera i fatxenda del TNC, a veure L'art de la comèdia. Em va agradar molt, potser no tant com m'esperava, en tot cas podeu llegir la meva valoració aprofundida aquí. Jo crec que és del millor que es pot veure ara i aquí en el teatre, més enllà del Lear, obra que com passava amb aquella més llarga que un dia sense pa i amarada d'histrionisme, Agost, molta gent et lloa en públic i et bescanta en privat, cosa que es pot fer extensiva a diferents manifestacions de la comunicació humana.

En tot cas és impossible no evocar aquesta obra fora de context, encara més si s'ha vist fa poc, després de contemplar la compareixença de la família pujoliana davant d'uns acusadors que, com va dir l'inefable senyor Cuní, i en aquest cas li he de donar la raó, no havien fet els deures. Potser, al capdavall, tots eren actors, com sospita aquest prefecte italià i no feien res més que el seu paper. Potser la família Pujol tampoc no era real, al capdavall imitar Pujol i la seva dama ha estat un èxit recurrent de molts còmics nostrats i de més enllà de Salses, Guardamar, Fraga i Maó.

No vam aclarir res ni pensàvem fer-ho. En un cop d'efecte l'hereu Pujol va lliurar el misteriós CD de La Camargue al senyor bonhomiós i descamisat de la CUP que no sé ben bé què en farà. Jo el voldria escoltar sencer del tot per pura tafaneria i perquè se n'expliquen més brames que del darrer tango a París quan no l'havies pogut veure encara al cinema. Preguntar coses tan absurdes a un polític com si és bon pare o mare fa riure, o plorar, segons com es miri. Hi ha hagut bons pares i mares que han estat grans dictadors i coses pitjors i grans polítics d'esquerra que han estat pares i mares lamentables. 

Ni cauen els arbres ni cauen els nius, ni es trenquen els ous, ni els pàjarus acaben amb una mà al davant i una mà al darrere o protegits per les mides en contra de la pobresa energètica, ni es trenca la porcellana car tot és plàstic de basar xinès. La vida política i social continua més o menys com sempre, encara que sembli que alguna cosa es mou. I si es mou ho fa a poc a poc i amb prudència, car una cosa és fer mítings i l'altra fer política realista i possibilista i diuen que la política és l'art d'allò que és possible. De vegades els actors i els figurants es creuen que són reals, es fiquen en el seu paper i es transformen, com li passava a Antonio Vilar a El Judas. L'hàbit no fa al monjo, diuen, però això no sempre és així, l'hàbit té molt de pes i si l'hàbit és de disseny i car, encara més. 

A escola llegíem un conte en castellà molt conegut, recollit per Juan de Timoneda, aquell del pagès i els pastissos, tracta d'un home que va a ciutat per comprovar si el rei és més que un home i quan el veu s'adona que no és així. Ni el rei, ni el futbolista d'elit, ni l'heroi del poble. Tothom és feble i vulnerable. I també som febles i vulnerables la gent del públic però he de dir que en els darrers temps el teatre de la política s'està posant interessant i tot. El senyor Rajuà o el seu imitador també ens van oferir un monòleg impagable, quin món aquest. Plaudite.

24.2.15

REINES, CINEMA, PASSAT I PRESENT

Cada dia tinc més la impressió de què les activitats interessants lligades a això que en diem cultura i que tantes definicions pot aplegar, es fan en petits reductes. Diumenge vaig tenir l'ocasió d'assistir a un cinefòrum organitzat per Tot Història, a la Nau Ivanov. Això de passar la pel·lícula, sobretot si és llarga, i fer després el debat corre el perill de deixar la segona part reduïda a poca cosa perquè es fa tard i ja estem cansats de seure. Una mica era el que passava, fa anys, amb l'enyorat programa La Clave. Però, vaja, el tema encara va motivar sucoses aportacions dels participants.

La pel·lícula triada era La reina Margot, del director Patrick Chéreau. En Ferran, un dels organitzadors de l'activitat, va fer una breu introducció llegint el fragment que Yuval Noah Harari dedica al tema de la matança d'hugonots, la nit de Sant Bertomeu, en la seva magnífica història de la humanitat. Més de sis mil persones assassinades en una nit (dues mil a París i entre sis mil i deu mil segons dades diverses, a tota França), moltes més que no pas tots els cristians estossinats durant les persecucions de l'Imperi Roma. De vegades cal fer referència a xifres i dades per tenir una visió més objectiva de determinats fets del passat, si és possible mirar el passat sense prejudicis congriats a través de la pròpia història acadèmica i sentimental de cadascú. També cal considerar les coses en tants per cents, car el nombre d'habitants a França i al món era molt més baix que en l'actualitat.
Gregory XIII.jpgI
Gregori XIII

El papa de l'època va quedar tan satisfet de la matança, tot i que no hi havia participat de forma directa, que va encarregar uns famosos frescos a Vasari els quals sembla que avui no són visibles pel gran públic, potser per mala consciència, tot i que en aquest context hauríem d'amagar tantes pintures a tot arreu que no donaríem l'abast. A més a més, crec que amb les cues de turistes que visiten aquests indrets i amb l'apressament amb el qual se'ls avia, contemplar els detalls de tanta cultura pictòrica concentrada deu resultar gairebé impossible.
La pel·lícula es basa en l'obra de Dumas, passada pel sedàs de Chéreau, que va ser un personatge immens i brillant. L'actor Jaume Comas ens va recordar la seva trajectòria i aquell Hamlet emblemàtic que es va poder veure a Barcelona, fa anys, el 1989,  i que va recollir un munt de premis a tot arreu. Mirar les biografies de gent com Chéreau o d'actors de categoria que van treballar amb ell ens mostra com una gran majoria de produccions interessantíssimes no arriben mai a casa nostra si no és en circuïts de poca durada i encara gràcies. 
La reina Margot és bon cinema fet per algú de teatre. No he llegit l'obra de Dumas, que jo recordi, i per tant no puc opinar sobre el debat antic i recurrent de les relacions entre literatura i cinema. És clar que Dumas és literatura precinematogràfica, gairebé. Pel que fa a la versemblança històrica encara hi hauríem d'entrar menys, ni cinema ni literatura s'han de prendre com a manuals de veritats pretèrites. Tot i que es recullen alguns aspectes històrics reals hi ha molta novel·la i idealització en aquesta Margot cinematogràfica, sostinguda en la ficció per algú tan carismàtic com l'Adjani. 

L'època va ser complexa, potser com totes. Avui, al menys pels nostres verals, tanta violència ens repugna tot i que fins i tot en els indrets més civilitzats quan van mal dades retornen les tendències indiscriminades vers l'eliminació dels enemics de la forma més bèstia. Margarida de Valois era filla de Caterina de Mèdici, que a la pel·lícula compta amb la gran Virna Lisi, que ens va deixar fa poc, per a representar-la de forma magistral. Lisi tan sols va sobreviure un any al seu marit de tota la vida, Franco Pesci. 

Caterina de Mèdici va ser una dona interessant que va sobreviure a un mar d'intrigues i a qui sovint s'ha etiquetat com a la dolenta de la pel·lícula. 
Resultat d'imatges de Franco Pesci
Enric IV, a la Reina Margot és interpretat pel gran Daniel Auteil, un actor molt bo però que a mi m'agrada més en el camp de la comèdia. Enric IV té fama d'haver estat un dels millors reis de França i sembla que valorava força la sogra, malgrat que a la pel·lícula el vulgui enverinar amb aquell truc tan repetit en moltes històries de ficció, Nom de la rosa inclòs, de posar verí als fulls dels llibres que la gent girava mullant-los amb saliva, activitat lectora que encara recordo haver vist practicar sovint a la gent gran de la meva infantesa.

Caterina no va tenir una vida senzilla, entre d'altres humiliacions va haver d'empassar gripaus amb el tema de Diane de Poitiers, mort el marit va haver de criar cinc fills petits i es va trobar amb una França dividida de forma ferotge entre dues famílies, els Borbons i els Guisa, les quals, a més a més, van utilitzar el tema religiós per marcar territori. Enric IV que va ser també un gran supervivent, tot i que va acabar assassinat per un fanàtic, cosa que no era estranya a l'època, reconeixia que Caterina va haver de fer pactes amb el diable per mantenir la família en el poder i que ho podia haver fet molt pitjor.

Enric IV va ser casat de grat o per força amb Marguerite i el seu matrimoni, que va contribuir a l'esclat de la matança quan s'intentava que portés la pau al país, va ser encara molt més complex del que es mostra a la pel·lícula. Al capdavall tots dos van fer les paus i van ser uns divorciats que es tenien afecte i respecte. Marguerite va sobreviure a tantes desgràcies i fins i tot va tenir una bona relació amb la seva substituta en el tron reial, una altra Mèdici. Enric IV era un bon home, un bon home en el context dels seus temps, i el seu gran desig era que cada família del país pogués rostir un pollastre cada setmana, aspiració aquesta que hauria de ser la de tots els governants que són i seran.

A la pel·lícula de Chéreau hi podem trobar tot un munt de secundaris de luxe i reluxe. Un d'ells és Miguel Bosé, fent de l'inquietant duc de Guisa i veient-lo pensava en què Bosé podia haver fet moltes més coses en el cinema i el teatre, el trobo poc aprofitat o potser és que a ell ja li ha anat bé així, no ho sé. Chéreau va morir el 2013, i tot i que amb aquesta peli va guanyar premis i honors on va excel·lir va ser en el camp del teatre. És una glòria nacional, tenia una casa a Andalusia on sembla que anava sovint, i li agradaven les Setmanes Santes d'aquella terra, que tants elements de teatre barroc apleguen.
Marguerite de Valois, durant un llarg confinament forçat a l'Auvergne, va aprofitar el temps per escriure unes memòries les quals, per desgràcia, no s'han reeditat en els darrers anys. Van tenir èxit i provocar escàndol i ja al segle XVII es van traduir al castellà i tot. En algunes referències se la titlla de ninfòmana, un penjament habitual dedicat a les dames amb aficions amoroses suposadament passades de rosca. De fet moltes històries sobre les seves relacions, incestos inclosos, beuen en fonts elaborades pels seus enemics. Cosa que no vol dir que no li agradés el marro. A la wikipédia francesa es pot llegir l'origen de moltes d'aquestes llegendes negres a l'entorn de la dama.

Marguerite va ser una dona culta, que havia rebut una educació exquisida per l'època, el mateix que tots els seus germans. Mort Enric III va fer les paus amb Enric IV tot i que no li abellia gens que aquest es casés amb una de les seves amants, Gabrielle d'Estrées, senyora que no li semblava prou adient com a reina consort. Gabrielle va morir, Enric es va casar amb una altra Mèdici i Margarida va fer la seva vida, es va engreixar força, va tenir nous amants, alguns dels quals platònics, i es va dedicar a protegir les arts i les lletres, a fer obres de caritat i a col·laborar amb els reis i tenir cura dels prínceps. Lluís XIII va ser el seu hereu formal. Va morir als seixanta-dos anys, de mort natural, cosa que en aquella època i en aquell context és tot un mèrit. 
Rubens.La Reine Marguerite de Valois.JPG

Margarida, per Rubens, madureta i grassoneta

La relació dels francesos amb la seva història és molt més desacomplexada que la nostra tot i que ells  escampen grandeur per totes les misèries, com sol passar amb els estats forts que tenen una autoestima patriòtica exagerada. El franquisme va desvirtuar el passat i el catalanisme sovint ha contribuït a mediatitzar la història de l'estat espanyol i dels seus reis i prínceps fins al punt que sembla que per ser bona catalana no has de trobar cap virtut a aquelles monarquies del passat. Una germana de Marguerite, Isabel, va ser una de les esposes de Felip II, la més estimada segons expliquen. 
Isabel de Valois2..jpg
Felip II, que va morir amb una creu a les mans que provenia de Montserrat, ha patit també moltes llegendes negres al seu entorn fins que els historiadors anglosaxons no han posat les coses una mica a lloc. Si no podem saber del cert ni tan sols el que es cou a tocar de casa no vull ni pensar com ens van arribant els fets del passat. En tot cas no els podrem arribar a comprendre a fons pel fet que la nostra mentalitat ha canviat com una mitja en moltes coses. Però no pas tant com per a què estem vacunats del tot en contra de matances i esbudellaments i, en tot cas, fins i tot sembla que avui hi ha gent contrària a les vacunes, que ja és gros.

20.2.15

SENSIM SINE SENSU AETAS SENESCIT



A més a més del fet que les galetes són boníssimes, tinc debilitat per aquesta imatge dels vellets de les teules. La seva aparença ha experimentat lleugeres variacions, poc significatives, al llarg del temps. M'agrada això de vellets car ja he comentat manta vegades que em sap greu el fet que la paraula vell s'hagi reconvertit en una mena de penjament. És clar que el diminutiu és més suau i tendre. M'estranya que els puritans de  la salut dogmàtica no s'hagin ficat amb la imatge pública d'una parella de la tercera edat davant d'un munt de galetes i una ampolleta de vi, m'imagino que dolç. 

Com que cadascú es fa la història a la seva manera, recordo que en una ocasió una mestra militant catalanista em volia demostrar les bondats del català, en comparació amb el castellà, incidint en la diferència de so entre viejo i vell. La jota castellana era una pedra a la sabata de la gent del país fa anys i com que no se sabia pronunciar es transformava en tota una altra cosa, amb allò del don Cuan o don Cose, o el kefe. Quan vaig començar a fer cursets testimonials de català, aquells en els quals érem quatre gats, una professora molt ortodoxa ens corregia sempre els macos pel fet que provenien dels majos castellans. 

Fer-se vell és inevitable si no mors jove. L'altre dia, en una tertúlia literària, es comentava la xamba d'escriptores com P.D. James o la més propera Teresa Juvé, que als noranta anys encara han escrit llibres. Algú del grup va sortir amb allò de la il·lusió i els projectes, com si arribar a vell, a molt vell, en bones condicions, restés condicionat a la voluntat personal. La realitat demostra que tot és atzar i genètica però volem creure que hi podem fer alguna cosa, bé, la fe mou muntanyes, que diuen.

Un dels grans problemes de la vellesa és la indefensió. Hi ha també qui pensa que en el passat la gent de la família tenia més cura dels vells, però el cert és que hi havia de tot com ara, altrament la literatura i el teatre no haurien recollit coses com allò del camí de l'hospital, el plat de fusta, la mala ley, algunes obres d'Ignasi Iglesies o la pobra vella de Víctor Català, que acaba per morir cremada. Arribar a vell i morir de mort no natural crec que ha de ser terrible però se n'han donat  molts casos, per desgràcia. Cicerò va escriure molt bé sobre la vellesa però ell va morir de forma violenta, ja gran per l'època. Quan veig imatges de tantes guerres que passen al món, un any sí i un altre també, els vellets són allò que més m'inquieta, hores d'ara. Morir o patir en un context de tragèdia col·lectiva, quan ja n'has passat de tants colors deu resultar absolutament desesperançador. Sacseja del tot el miratge sobre allò de què el món progressa en forma lineal i ascendent.

Ahir mateix explicaven al diari el cas d'una cuidadora que es disposava a ofegar amb el coixí la dona que cuidava, de noranta-cinc anys. La violència amb els infants desvetlla moltes alarmes però la violència amb els vells no tanta i de vegades passa desapercebuda o es percep tard, com va passar amb el cuidador d'Olot, amb la recent assassina de iaies de Barcelona i fa ja més anys amb un violador assassí de Santander. També s'han donat casos de residències d'avis on se'ls tractava de forma lamentable. Jo, d'entrada, no culpo les famílies, no  és fàcil tenir cura de la gent gran i tothom va molt enfeinat, avui dia. L'arribada d'immigració a dojo ha facilitat que persones amb ingressos normalets puguin comptar amb una noia mal pagada de ves a saber on, per tal que els cuidi l'avi o l'àvia. En general, trobar la persona adient és cosa de sort i de grapa en la tria. Però les aparences, de vegades, enganyen.

Fa anys, quan manava l'inefable senyor Pujol, hi va haver un cas dramàtic, relacionat amb una residència on els vells estaven molt mal cuidats. El nostre president, aleshores tan ben valorat, va manifestar quan se li va preguntar pel tema que els primers responsables que havien de tenir cura dels avis eren les famílies, els fills, vaja. Jo vaig fer broma, era una mica com quan els capellans dogmatitzaven sobre el sexe, segur que aquest senyor  no havia hagut de deixar mai la feina per tal de canviar els llençols o els bolquers a la mama o al papa o a la tieta o per fer d'acompanyant a la cua de les urgències del Clínic. 

De vells i de velles, tot s'ha de dir, n'hi ha de moltes menes, com de criatures. I per desgràcia, a més a més, amb els anys caus en el risc de perdre la xaveta i aleshores la cura es fa molt més complicada. Més aviat se t'accentuen els defectes que no pas les virtuts i el caràcter de vegades també s'agreja i et tornes rondinaire i pesadeta. I en tot plegat hi ha el tema econòmic, inevitable, els rics sempre tenen més recursos per trobar bones residències, pagar infermeres i la resta ja que les penes amb pa fan de més bon passar.

La vellesa és un risc i un perill, la més dura de les dictadures, com canta de forma magistral Cortez en una de les millors tonades sobre temàtica senil que he escoltat mai. Resulta imprevisible saber què ens tocarà passar. He de dir que conec molta gent que té sort, fills i filles, nebots i nebodes, que fan el que poden i més. De vegades els vells es tornen una mica o molt tossuts, egoistes, malcarats. No s'hi pot fer més, tampoc no en tenen la culpa. Hi ha vells que de joves han estat uns poca soltes amb la família i després han tingut sort i han estat ben tractats i també a l'inrevés, bona gent que no ha tingut una vellesa amable per motius diversos. Una pel·lícula que feia esgarrifar, sobre un vell tossut i fins i tot assassí, era El cochecito.  

M'estranya i em preocupa que quan es fan tants debats, molts dels quals frívols i absolutament condicionats a temes polítics, sobre l'avortament, la cosa de l'eutanàsia encara es trobi a les beceroles, la veritat. El cinema s'ha ocupat de tant en tant del tema, com en la recent i terrible Amor, d'Hanneke, però Hanneke és un director excessivament pessimista, pel meu gust. De la mateixa manera que a l'entorn de l'avortament s'ha escrit i parlat molt sobre quan comença o no la vida, sobre quan aquesta s'acaba, intel·lectualment parlant, hi ha poca cosa i és un tema espinós i perillós aquest, pel que sembla.

La majoria de la gent voldria una mort com la de la terra de Xauxa, ve una febre, un atac fort, i bona nit i bona hora. Les morts ràpides deixen la família trasbalsada, sobretot si són una mica prematures, però a l'afectat de forma definitiva li eviten molts patiments. De tota manera, escriure i parlar sobre la mort sempre és retòric, ningú no ho explica després de passar-ho, és clar. La preocupació excessiva dels nostres temps a l'entorn de la salut, de la sacralització de l'aparença juvenil i coses així ha generat molt de negoci de tota mena. Sembla que allargar la vida sigui un valor incontestable però això no sempre és així, ni de bon tros. Com deien els antics,  tothom sap segur que morirà però ningú no pot saber com ni quan. Encara menys quan decidir-ho per un mateix és un tema incòmode i quan el suïcidi encara és vist com quelcom aparentment inexplicable i gairebé condemnable.

En els darrers anys, a més a més, l'arribada de la irreversible vellesa ve acompanyada d'un doll de prohibicions dietètiques absurdes i d'hipermedicacions gairebé obligatòries. Si tants sacrificis no donen el resultat esperat s'hauria de poder fer una demanda seriosa als metges responsables de la tristor gastronòmica o de les angoixes preventives dels nostres darrers anys, la veritat. Hem superat, o això em sembla, el temps de les culpes lligades al pecat i a la por a anar a raure a les calderes de Pere Botero, però ens han arribat noves doctrines envernissades de ciència  mèdica. No ens en podem escapar. 

Qualsevol dia ens trobarem els vellets de les teules davant d'un munt de pastilles ordenades per dies i hores, en lloc de les galetes, i amb una ampolleta d'aigua per a tot complement. Ja que, com deia una meva tieta, ja traspassada i que va tenir la gran sort de poder viure i morir en companyia de la família i molt ben cuidada, allò de tranquil·litat i bons aliments s'ha substituït pel modern camini i begui molta aigua. De moment les galetes ja han tornat a la capsa i el vinet ha desaparegut.

Per cert, tot té la seva història oculta, sembla que la imatge dels vellets originals es deu al pintor Francesc Guinart, artista que es va exiliar amb motiu de la guerra civil i que no va firmar-la pel fet que era la còpia d'una pintura anglesa en la qual la capsa era un cofre i les galetes, monedes.