AVUI, EL BEBÉ DE LA BRIDGET JONES, CRÒNIQUES MUNTANYOLENQUES

Una amiga amb qui em retrobo

De tant en tant un ratet

Em va dir per anar al cine

Però  a veure algo distret.

Vaig deixar que triés ella

I per diverses raons

Vam anar a parar a una sala

On feien la Britxet Jons.

Ni he llegit el famós llibre

Ni he vist pelis precedents

Així que poc en sabia

De tots els seus pretendents.

Aquí resulta que trista

En compleix quaranta-tres,

Sense marit ni canalla

Ni amistançat ni promès.

A la feina ve a manar

Gent més jove i arrauxada,

I la noia es va sentint

Cada cop més amargada.

Una amiga alliberada

Li diu que cal sexe en viu

I me la porta a un concert
On trobar gresca i caliu.

Allà dormen en glamtendes

I ella, per casualitat,

Coneix un paio vistós

Que acaba amb ella allitat.

També ha anat a un funeral

Perquè un nòvio precedent

Ha mort, pobret, tan bufó,

A causa d’un accident.

I tant en el funeral

Com a un bateig posterior

Es va trobant un tal Marc

Que va ser el seu gran amor.

El xicot es va casar,

Però el divorci tramita,

El vell amor es refà

I amb la xicota s’allita.

La noia, com que és grandeta,

Cobeja reproducció

I es veu que sempre utilitza

Un molt caducat condó.

Doncs es queda embarassada,

I ja us ho podeu pensar

No sap ben bé qui és el pare

I això costa d’esbrinar.

Explica als nois el problema

I els xicots, il·lusionats,

Competeixen per la noia

Sense saber els resultats.

Embolics, moltes gracietes,

Xaronades al plató,

Car la inefable noieta

Penca a la televisió.

I per abreujar la cosa

I no allargar aquest relat

Diré que tria el de sempre

Com potser heu endevinat.

Ve el part amb moltes fatigues,

L’Emma Thompson de doctora.

Què hi fas aquí, reina meva,

No veus que Xèspir t’enyora?

I  quan ja ha passat un any

I quan el nen ja camina

Es casa amb un de tots dos

Mentre l’altre l’apadrina.

La moral d’aquesta història

Diu que el cal i el que agrada

Es, malgrat siguis moderna,

casar-te i tenir mainada.

I fer un casament d’aquells

Que avui dia, els castellans,

Anomenem com bodorrio,

Només falten els gegants.

Colin Firh, t’has envellit,

Què hi fas aquí, Valmont meu?

Com un peix fora de l’aigua

Et mous per aquest conreu.

Encara més, al final,

L’accidentat, quina cosa,

Es veu que no es va morir

I que està com una rosa.

I quina sort té la noia,

Els dos pares suposats

Es guanyen bé les garrofes

I estan molt ben col·locats.

Liuja Tascó, La Padrina

GRANDESES I SERVITUDS DEL MÓN LITERARI

Ahir em vaig trobar amb l'escriptora Sílvia Romero, amiga des de fa temps, activista cultural i amb una llarga trajectòria en aquest món literari que no és ben bé l'oficial però hi té molts contactes i convergències. Romero ha escrit de tot, més que res narrativa, ha obtingut diferents premis i ha col·laborat i col·labora en un munt d'iniciatives relacionades amb la literatura. Fins ara no havia publicat poesia però ha guanyat un d'aquests premis que possibiliten la publicació i que tenen una dotació econòmica digna, el Francesc Badenes Dalmau. Badenes i Dalmau va ser un autor remarcable de la Renaixença valenciana, avui segurament poc conegut més enllà de la seva petita pàtria, al menys per una gran majoria. Reprodueixo un fragment d'un seu poema adient a aquesta entrada:

No busque glòria que en l'engany se forge,
ni els llorers busque que mon seny no alcance;
vixquen els altres d’il·lusions mentides,
            míseres pompes.

De fet, encara que el poeta digui del que diu, quan algú escriu a gust i de forma vocacional sí que cobeja un cert reconeixement, cosa que sempre ha estat difícil però que ho és més en el present. Amb la Sílvia vam parlar de moltes coses, a banda, és clar, de la publicació del llibre de poemes, del qual parlaré més a fons en una altra ocasió

Si sempre ha estat difícil publicar, en el present la cosa s'ha complicat més, per motius diversos i fins i tot comprensibles. Hi ha molta més gent que escriu en el present que no pas en èpoques passades, quan la cultura era minoritària i ni tan sols l'escola no estava a l'abast de la gran majoria. Les biblioteques han facilitat l'accés als llibres i se'n venen menys, no tan sols per gasiveria sinó per manca d'espai a les llars del nostre temps. Hi ha una gran oferta de llibres de segona mà a preus irrisoris i les editorials s'ho pensen molt abans de llançar al mercat un llibre. Tot i amb això es publica a dojo, que ja és estrany, i molts llibres són oportunistes o infumables però la possible publicació, en part, respon a modes i tendències. També a coneixences però cada dia fan falta coneixences de més pes per a això i per a molts aspectes de la vida quotidiana. 

La gent té les seves il·lusions i avui l'autoedició està a l'abast de més gent. Fa uns dies escoltava per la ràdio la representant dels editors catalans, que qualificava això de l'autoedició com una bestiesa. La seva condemna era tan visceral que ella mateixa, al final, va admetre que defensava el sector. El que no es pot fer és assegurar de forma tan absoluta que el pas per una editorial convencional vulgui dir que el producte tingui qualitat, cosa que semblava un dogma inqüestionable per a la persona que comentava el tema. Tampoc no es pot dir que tot allò que s'autoedita sigui rebutjable, ni de bon tros.

Molts autors coneguts, de forma secreta o gairebé, es paguen avui una part de les edicions, no ens enganyem, i editorials que fa anys no haurien admès aquests pagaments també s'hi apunten, potser pel fet que no els queda més remei, les coses no són fàcils. En aquest tema he sentit moltes coses estranyes que no voldria explicar per no fer més mal al sector. Comentàvem amb la Sílvia que llibres que es tradueixen amb bombo i plateret i venen de l'estranger si els presentéssim ella o jo a una editorial de casa serien rebutjats sense manies. 

Encara més, després de l'atzarosa publicació, per editorial convencional o gratant-nos les butxaques, ve el llarg camí feixuc de la distribució i de la promoció, cosa que també es troba a l'abast de quatre gats dels que surten a la tele de forma habitual ja que sortir un dia atzarós en un programet cultural serveix de poca cosa. No és estrany que tanta gent que ja treballa a la tele de forma visible i que ja és conegut per un determinat camp professional acabi per escriure i promocionar la seva novel·la, ja que sembla que és aquest un gènere cobejable per tothom. Poques vegades el mediàtic promociona un seu llibre de poemes, per exemple. Una altra cosa és l'assaig sobre temes en els quals se suposa que el mediàtic és un expert, ja se sap que si surts a la tele ets més expert en el que sigui que no pas un altre que no hi surt. 

Un conegut, mecànic de cotxes, va ser fitxat un estiu, fa anys, per donar consells sobre la qüestió en unes falques convencionals i a partir d'aleshores i fins que el programa no es va oblidar, rebia un munt de consultes de gent que en d'altres ocasions no hauria fet el més mínim cas de les seves recomanacions.

En temps pretèrits el suplement de llibres del vell Avui acostumava a ressenyar tot el que sortia en català. Enguany les fronteres entre publicacions en català i castellà s'han diluït, els grans llibres que es venen surten de forma simultània en les dues llengües, allò de la versió original ha perdut pes específic i els suplements culturals ja no són, en general, tan sols de llibres sinó una mena de calaix de sastre sobre cultura, una paraula que tothom menciona i ningú sap ben bé què és i de la qual podem trobar milers de definicions de tota mena.

L'idealisme que encara plana damunt del món literari per part d'un gran sector de gent fa que l'autoedició es vegi com una servitud gairebe vergonyosa però grans autors del passat es van autoeditar llibres en moltes ocasions. Tot és qüestió de diners, també les promocions. La qüestió de la qualitat és una mica perversa, els gustos són diversos, els moments vitals, el mateix. Ni tan sols gent com Tolstoi m'agrada avui tant com em va agradar quan els vaig llegir per primera vegada, amb alguns autors m'ha passat a l'inrevés, així mateix em passa això amb el cinema, amb la pintura. L'educació ens forneix dogmes diversos sobre allò que és bo o no ho és, i triguem en anar per lliure. I no tan sols l'educació formal sinó també la informal, coneguts de qui ens refiem, crítics que llegim, comentaristes que escoltem i que tenen grapa i una dialèctica  brillant. Avui tenim els blogs, les xarxes socials, les revistes digitals i coses així, en aquest context hi ha gent de referència i gent que passa desapercebuda. Fa poc una altra amiga, que també escriu poesia, em va comentar amb ironia: si no surts al Núvol...

En aquest complicat context del present, que algú em defensi el sector editorial em sembla comprensible, que titlli de bestiesa l'autoedició, en la qual s'hi pot trobar de tot, com en l'edició convencional, ja em sembla corporativisme ranci. Però, vaja, jo també era parcial amb el tema educatiu, quan es bescantava els mestres, en general,. Som com som i no sempre es pot dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat.

Amb l'autoedició s'ha d'anar amb cura, hi ha molta gent informal que juga amb la il·lusió de la gent, sense cap mena de manies, el frikisme campa per aquests verals i per molts altres. Però el món editorial convencional també ha provocat molts disgustos, informalitat, manca de transparència en el nombre de vendes, liquidacions dubtoses, promeses incomplertes. Encara recordo la senyora Gasch, que vivia al meu barri, com comentava la informalitat de les editorials amb les publicacions del seu marit, i d'aixo fa un munt d'anys i les editorials eren mitja dotzena. No hi ha un pam de net i tan sols cal llegir biografies d'escriptors o de gent del món de la cultureta per comprovar com tot ha passat i passarà i una cosa és la literatura i l'altra, la vida.

EL RIU DE LA VIDA I LA FILOSOFIA QUOTIDIANA

El cinema francès té de tot, com la majoria, però una de les seves especialitats és explicar històries on passa poca cosa i es xerra molt. Amb aquesta fòrmula poden sortir coses que estan bé o molt bé i pallisses dialèctiques amb poc suc. A L'Avenir crec que la jove directora Mia Hansen-Love, que ja porta una llarga trajectòria amb quatre pel·lícules, molts curtmetratges i un parell de premis grossos, i això amb tot just trenta-cinc anyets, se n'ha sortit força bé en emprar aquesta fòrmula que esmento al principi.

Sembla que per al paper principal es va inspirar en la seva pròpia mare, també professora de filosofia, i que de seguida va pensar en Isabelle Huppert per al paper principal, un valor segur, una de les millors actrius franceses actuals, per no dir la millor. La història és un tros de vida d'una dona activa i actual, professora d'institut, lectora impenitent, amb dos fills grandets, un marit que s'ha encaterinat d'una altra i se sent culpable i una mare complicada i absorbent. Els canvis vitals se li acumulen i es troba amb el rebuig d'una editorial que li publicava textos i que ara es vol modernitzar. I amb el fet irreversible de què ja no combrega amb idees radicals, com en la seva joventut, les quals rebroten en les noves generacions.

Pel mig, xerrades i classes amb jovent, opinions sobre política, sobre la vida i a l'entorn d'un munt de coses diverses, que per això és professora de filosofia, professió que també és la del seu marit. Per sort la història defuig un tema recurrent: així que en una pel·licula a una dona la deixa el marit li acostumen a buscar un substitut i com que la dama té un alumne molt apreciat no pots evitar pensar, ai, ai, ai, que ens faran anar la cosa per aquí. Però no, ni falta que fa. La vida passa, el futur és insegur, i tot segueix el seu curs, imprevisible o no tant.

Huppert té a favor seu aquesta gran naturalitat carismàtica que fa que en ocasions sembli que realment està vivint el que s'explica. Tampoc no és aquesta una història gens estranya sinó quotidiana, habitual, malgrat que tal com van les coses a casa nostra potser els professors de filosofia d'aquí un temps seran un exotisme. No hi ha grans drames, a tot estirar tristor per les pèrdues de tot tipus i joia per aspectes així mateix tan quotidians com el naixement d'un nét o el fet d'assumir una llibertat que no es tenia. Tot plegat amanit amb paisatges bonics i una tria musical d'allò més reeixida, encara que constato que els francesos ja no posen tan sols música francesa en les bandes sonores de les seves produccions, no sé si això és bo o dolent, ep.

És d'aquelles pel·lícules que es pot acabar en qualsevol moment però que té la mida justa. És possible que sorprengui un final que no és ben bé un final, però també és d'aquelles històries que quan més hi penses, a posteriori, més t'agrada. Al menys, a mi.

XAVIER CUGAT I NOSALTRES

Continuaré avui rondinant sobre programes televisius, no hi puc fer més. No em va agradar gaire el documental que es va dedicar a Xavier Cugat, endegat amb una sabata i una espardenya, amb alguns testimonis parcials i que semblaven amargats i d'altres de més positius i admiratius, és clar. Els repatanis més aviat van rebaixar la figura del músic i en van destacar aspectes negatius i ombrívols, el pitjor de tots, Roman Gubern. Sort del Gurruchaga, no és sant de la meva devoció, però va mostrar una gran admiració pel músic, del qual col·lecciona tots els discos. Chucho Valdés va reconèixer així mateix el seu paper en la promoció de la música llatina.

Cugat va tenir una vida de pel·lícula, en el sentit literal del terme i tot. La meva mare n'explicava de tots colors. Jo en recordo, sobretot, l'etapa amb Abbe Lane, sortien a moltes pel·lícules de tot arreu. Recordo una simpàtica comèdia italiana, de 1956, Donatella, en la qual el xicot, Walter Xiari, fa que la noia se senti gelosa a causa de la seva devoció per Abbe Lane, el nom i cognom de la qual, aquí i suposo que a Itàlia, els no iniciats pronunciàvem tal i com s'escriu. Al final la noia, Elsa Martinelli, que ha millorat en molts aspectes, també culturals, li amolla "es pronuncia 'Abe Lein', ignorant!".

El documental va anar mancat de recursos i jo diria que fins i tot de documentació. Podien haver passat fragments de programes de fa anys en els quals va participar Cugat, programes ja de TV3, com ara La vida en un xip. Àngel Casas el va portar sovint als seus programes, també ens va portar Abbe Lane. L'havia entrevistat en diverses ocasions, malauradament sembla que no es van recordar d'ell en endegar el documental, en el qual es van remarcar tants aspectes negatius: la seva decadència, la relació amb la màfia, aspecte del qual ell parlava sempre obertament, admetent que qualsevol que treballés a Las Vegas estava a sou d'Al Capone i d'altres capos més o menys populars, la relació amb les seves artistes de bon  veure, oportunisme, coses així, de les quals mai no es va amagar, com tants altres. 

I la seva decadència vital, aquest va ser el tema estrella. És clar, va morir amb noranta anys, va haver de fer caricatures per pagar-se les garrofes, tot això. Qui no ha entrat o entrarà en decadència i potser en un cert procés de solitud vital en aquestes edats tan avançades? Va ser fins el final el personatge que s'havia creat, el qual assumia i no defugia, fins i tot feia broma amb la seva famosa perruca, se la posava i se la treia comentant que era com una mena de barret. 

Les caricatures eren molt bones, va ser un gran artista plàstic, es curiós que amb aquest aspecte de les seves moltes habilitats obrís i tanqués la seva trajectòria. Vaig tenir la sensació de què hi havia al darrere de determinats comentaris enveja, prevenció, no voler admetre la grandesa d'algú que va ser conegut i admirat per tanta gent, rics, pobres, famosos i desconeguts. Cugat va ser un gran heterodox vitalista i aquesta mena de persones resulten incòmodes, no responen a consignes ni a discursos grandiloqüents. 

Tan sols cal donar una mirada a la xarxa, per exemple a IMDB, per comprovar la seva llarga i sucosa trajectòria. En molts llibres i pel·lícules se'l menciona, a més a més, fins i tot a llibres d'Stephen King! Va envellir, com fem tots si no morim abans i, és clar, ja no era el mateix. Arribar a vell sovint és un problema ja que ens recorden més aviat decadents, tan sols cal pensar en gent com Raquel Meller, Mary Santpere, Sara Montiel i tants altres, d'aquí i d'allà. En canvi morir jove mitifica, cas de la Monroe, de James Dean. 

AlgunS dels entrevistats semblaven parlar en clave, i van insinuar -hi va haver massa insinuacions no contrastades en determinats comentaris- que inflava les seves coneixences i relacions. Res d'això, més aviat el contrari, diria jo. Era un negociant, és clar, fins i tot feia negocis amb la cria dels famosos chihuahues. Va fer molts dinerons i se'ls va gastar, dones, despeses, bona vida. No ha estat l'únic. Va treballar molt i de tot i no ho va tenir pas fàcil, en els seus inicis. Els seus discos sonaven i sonen en moltes pel·lícules, va rebre la Creu de Sant Jordi i la Biblioteca de Catalunya té un bon fons seu.

Àngel Casas, un altre heterodox nostrat, del qual sembla que la tele del present s'ha oblidat de forma malintencionada, ha publicat fa poc al facebook un breu article sobre el documental, sense criticar res més que la modèstia de mitjans i recordant les moltes entrevistes que li va fer. El podeu llegir a l'enllaç però el reprodueixo aquí perquè em sembla lúcid i rellevant, fins i tot molt prudent a l'hora de remarcar las limitacions del programa:

CUGAT: GLAMOUR I DECREPITUD

M’alegro molt que l’emissió per TV3 del documental sobre Xavier Cugat, “Sexe, maraques i chihuahues” gaudís d’una bona audiència, perquè ens dona la raó als que des de fa molts anys vàrem lluitar des d’angles diferents i contra mal vents diversos per tirar endavant un treball sòlid i buidat de faramalla sobre la figura d’un personatge universal que s’ho mereixia. Crec que l’aventura que han treballat Diego Mas com a director i Albert Solé, com a productor, demanava un major pressupost i una selecció molt més acurada de testimonis, però, jo, que he conegut Cugat a fons, que m’he passat hores al seu costat en una habitació ínfima del Ritz o en un pis de la Diagonal, que he compartit confidències amb el Cugat decrèpit i descoratjat del final de la seva vida, no gosaria pas fer-li retrets a la feina feta perquè té el valor principal d’haver-se fet en un país que va considerar el músic com una extravagància i que no el va estimar massa.

Vaig convidar Cugat diverses vegades als meus programes. Fins i tot el vaig fer co-protagonista d’un cap d’any a TV3 el 1986. També Abbe Lane que es mantenia atractiva i sensual quan pujava a l’escenari. En la seva època d’estada el Ritz, tots els nostres convidats nord-americans que s’hi hostatjaven, en assabentar-se’n, el passaven a saludar, reconeixent el seu paper de figura senyera del show-bitz dels anys 50.

En una emissió de l’any 84 va dirigir l’orquestra del Mestre Bardagí –de fet en Bardagí era qui havia fet els arranjaments i dirigia amagat en un costat– tocant “Begin the beghine”. Jo era a la taula d’entrevistes amb la següent convidada: l’escriptora nord americana Susan Sontag. A cau d’orella em va preguntar incrèdula si de veritat era Cugat ¬–Cugie li va dir– l’ancià que dirigia l’orquestra. Davant de la meva afirmació no se’n va poder estar: “Déu meu –va dir–, si la meva mare fos aquí!”

Jo no sóc la Susan Sontag, ja m'agradaria, però també vaig pensar en la meva mare, a qui agradava molt el cinema,  i en com hauria protestat en veure un documental com aquest, a l'entorn del qual s'havien obert moltes expectatives. S'han deixat un munt de coses importants al tinter, hauria exclamat. Potser és que la vida del músic demanava més temps, més testimonis, més de tot, gairebé una sèrie acurada. I això que les intencions semblaven bones, d'entrada. Bé, com escriu de forma molt més retòrica i amable Casas, val més enciam que gana!

PERDUTS PER SINERA I DOMINATS PER LES PASSIONS

Darrerament, deu ser l'edat, m'agraden poques coses. Semblo el barrufet rondinaire. O l'Àvia Bola, que era un personatge imaginari que no sé d'on havia sortit i la meva mare esmentava quan algú es queixava en excés de gairebé tot. No em va agradar gens, per exemple, la versió de Laia que va emetre TV3, després d'una propaganda intensiva a tota hora, com ara ens fan amb el Merlí aquest. L'autobombo de les teles sobre les produccions pròpies és excessiu i es fan tan pesats que em passen les ganes de veure el que proposen, per allò de l'esperit de contradicció el qual, expliquen, va lligat a una certa immaduresa, què hi farem. La versió em va semblar tremendista, amb un excés de sexe no exigit pel guió i un decorat que estaria molt bé en un teiatru però que a la tele, què voleu que us digui.

La pel·lícula dels setanta, on va repetir el tàndem Espert-Rabal de la Maria Rosa, no és que fos res de l'altre món, però n'accentuava un cert to de tragèdia grega i els protagonistes tenien més pes i força. En aquella època jo anava a la universitat, feia algunes classes amb l'enyorat Salvat que ens en va comentar a fons alguns aspectes i limitacions. També ens va dir que determinades escenes estaven rodades a Les Cases d'Alcanar, un indret que jo, aleshores, no coneixia, com em passava, gairebé, amb tot el sud català. 

Cal considerar que Laia és una obreta primerenca d'Espriu, la va escriure als divuit anys tot i que, sabent com era, la devia anar repassant i refent, però s'hi percep una certa immaduresa juvenil lligada al gust per l'excés. Aleshores, en els setanta, es debatia molt sobre què era o no era una novel·la i també a la universitat es va tocar el tema, a l'entorn del llibre i de la frustració novel·lística del seu autor. Segons Salvat era un conte allargat de forma artificial. Un aspecte del text que s'ha comentat en alguna ocasió és la visió de la dona que tenia Espriu, que tenia i que va continuar tenint. Laia fa pensar en una mena de Lorca catalanitzat, i és que algunes obres de Lorca em provoquen avui també ironia maliciosa, amb tanta tragèdia i tanta desgràcia, la Bernarda Alba, per exemple.

Per a la pel·lícula es va fer una mena d'esporgada de la narració però a la versió de la tele s'hi ha posat més pa que formatge, em temo. Darrerament a la tele resulten habituals les versions ombrívoles al màxim dels grans clàssics nostrats, amb els personatges bruts, despentinats i esparracats. La Laia va sempre ensenyant els greixets de forma provocativa quan la seva atracció no va per aquí, al llibre, segons la meva opinió. Ai, la modernitat, abans no es veia per les pantalles i pantalletes ni una brusa mullada de noia pescadora i aquí es podia veure de tot i més, com ara els somnis eròtics de la noia en uns menages a trois onírics quan més aviat crec que en el llibre el problema de la xicota es tota una altra cosa molt més complexa. 

Dels actors no en diré res, no estaven malament, la culpa no era seva sinó de les exigències del guió. I no entro en el tema de la geperuda encalçant l'Esteve per tot arreu, ep. De tot el conjunt em quedo amb el Joan Crosas, ja només m'agraden els vells, per motius obvis, però crec que és un actor poc aprofitat i amb una gran força. El seu paper més lamentable, i no pas perquè ho fes malament, no era culpa seva, va ser el de bandoler de prestigi a la Carmen de l'Aranda, una peli que tampoc no em va agradar gens.

Fa algun temps vaig veure al Maldà una bona versió d'un text de Calders, la Ronda Naval sota la boira, però pel mig hi havien escampat algun taco que no venia a tomb, una moda més del present. Hi havia allà una filla de Calders, molt  contenta amb l'espectacle, però que va incidir en aquell tema, ah, si el pare escoltés aquests collons... A Laia no hi havia tacos però sí molt de sexe agosarat que feia el mateix efecte d'estar fora de context i també vaig pensar què en pensaria Espriu, de tot plegat.

A la pel·licula dels setanta, que hem pogut veure poques vegades, per cert, l'Esteve era Daniel Martín el de los Tarantos, i l'Anton obsessionat un Manolo Otero que estava molt guapo i semblava que aniria per d'altres camins actorals, més ambiciosos. No el van aprofitar bé i va haver-hi un temps en el qual tan sols se'l coneixia pels seus amors i desamors amb la Cantudo i per les seves cançons recitades, al final se'n va haver d'anar al Brasil on va morir de forma relativament prematura. Daniel Martín, qui de veritat es deia José Martínez Martínez, va anar treballant, més que res, en westerns d'aquells de l'època i havia fet papers secundaris en moltes sèries de televisió. Va morir el 2009, en un poble de l'Aragó, on residia des de feia temps. De forma injusta en ocasions, quan es parla de la pel·licula Los Tarantos, ni se'l menciona, que ja és gros.

Espert era i és molta Espert, estava en els seus millors moments i em temo que cap Laia me la farà oblidar. La nena que feia de Laia petita era una filla seva i també hi sortia, entre les criatures sinerenques, el Benito Rabal, tot quedava en família. Si no fos pel respecte que encara em mereix Espriu i la seva obra, tot i que el temps també ha fet que en matisés la devoció, adjuntaria fins i tot una muntanyolenca de l'argument, farcit de desgràcies de tota mena, tantes que de vegades fan riure. Una escena que em va semblar hilarant va ser la de la Carulla difunta, amb els ulls oberts com plats i coberta d'alifacs, mentre Laia i Esteve fan de les seves en una de tantes tòrrides escenes com ens van amollar en aquesta versió moderna. En aquells setanta ni tan sols a Perpinyà podíem contemplar tant de marro.