1.6.20

RECORDS, SOUVENIRS, GALINDAINES I MEMÒRIA SENTIMENTAL



Dónde encontrar las mejores tiendas de souvenirs de Barcelona?

Una recent, interessant i divertida entrada al blog de l'amic Enric H. Marc ha desvetllat la meva curiositat a l'entorn de la història del souvenir. No he acabat d'esbrinar el tema de fons que ha motivat la meva recerca tafanera, la data d'aparició, a les botigues de records turístics, dels barrets mexicans. Fins i tot en una web sobre el tema he trobat una demanda, que si algú sap la data de la seva aparició els ho faci saber, sisplau.

L'entrada que menciono i linco ofereix el fragment d'un capítol d'aquelles mítiques Vacaciones en el mar, sembla que, al final, el capítol no el vam poder veure i no està doblat al castellà. Però hi podem retrobar la Barcelona encara rància d'abans de les Olimpíades, amb espais emblemàtics que han desvetllat la meva nostàlgia: la pobre caravel·la condemnada pels de La Crida, els cistellets vermells que pujaven a Montjuïc i moltes coses més. És la Barcelona que es pot contemplar a pel·lícules com Sinatra, aquestes que, més enllà del seu argument, son avui un document extraordinari del passat barceloní.

Quan hi havia barrets mexicans a La Rambla: què en va ser d'aquest ...
He trobat fins i tot una veritable perla, per les xarxes, un document acurat que va guanyar un premi de recerca amb el títol, ben inspirador, de Geografies del souvenir.  Aixo del souvenir ja era una paraula moderna, durant la meva joventut, fins i tot hi havia una cançó francesa que cantava Johny Halliday i que es deia Souvenirs, souvenirs.

Quan jo era petita l'únic turisme que feia la gent del meu entorn era religiós. Santuaris propers, Montserrat, Núria, i, alguns, fins i tot, Lourdes. O el Pilar. D'aquelles sortides sovint ens portaven, a les criatures, records diversos: medalletes, marededéus, rosaris, coses així. Hi havia unes marededéus fosforescents que em feien una mica de por, la veritat. Al carrer Nou de la Rambla, a moltes ferreteries i botigues de bombetes venien capelletes barates, algunes amb complement elèctric i tot, un luxe.

Més endavant, quan vaig començar a anar d'excursió, era habitual comprar-se esquellots, a tots els pobles típics en venien. També hi havia llapis decorats, bastonets amb banderetes, banderins, escuts i una cosa que m'agradava molt, aquella mena de màquines de retratar i visors amb els quals podies contemplar vistes de l'indret. I campanetes, i didals. La gent, quan va començar a anar més lluny, portava coses als parents i coneguts, a banda d'enviar les corresponents postals. 

Vaig llegir, motivada per aquest tema, que pot semblar frívol però jo crec que no ho és tant i que pagaria la pena tenir un Museu Barceloní del Record i el Souvenir, per tal de no oblidar aquest art creatiu i popular, un article en el qual es comentava que els souvenirs xarons de Barcelona anaven de baixa. Ara venen cosetes amb més disseny i, és clar, la víctima de tot plegat és el gaudinianisme. La bèstia souvenir més reeixida és el llangardaix del Parc Güell, n'hi ha de tota mena, millors, pitjors i horribles. I trobem braus de trencadís, encara que ja no siguem ciutat taurina. I flamenques, també de trencadís, però el flamenc sempre ha estat molt apreciat, a la ciutat.
LA DAMA DEL PARAIGUA BARCELONA de segunda mano por 395 € en ...

Durant un temps un dels records fins de la ciutat va ser la Dama del Paraigua, la del Parc. Crec que era un bon símbol, una figureta fina i elegant, m'encantava. Però avui gairebé no se'n veuen, les tendències han canviat. Un altre objecte de desig, avui, son les samarretes del Barça. En l'actualitat hi ha un excés de tot, de botigues de records, de manters que venen records i de records innovadors que es venen a botigues oficials i controlades pels manaies. El barret mexicà que, per cert, és veu que no era ni tan sols com els barrets mexicans autèntics sinó una mena de mestissatge barretaire molt interessant, podia ser molt lleig però protegia del sol barceloní estival, la veritat. I, a banda d'això, de jove t'està bé tot i un noi o una noia de bon veure es poden posar un tomàquet al cap i fan goig igual. Una altra cosa és que ens posem aquests barrets els del grup de risc actual, ço és, les terceres i quartes generacions.

El brau 'toreja' el ruc a les botigues de records turístics ...

Com que la ciutat creix i sorgeixen coses noves els souvenirs es van renovant. El turisme és avui una mica diferent i molta gent ja no et porta records dels seus viatges perquè la gran majoria son xaronades i avui ens hem tornat tots de disseny. Uns llocs on trobes coses maques son les  botigues dels museus, adients fins i tot per a comprar regals una mica originals, avui que tothom del nostre entorn té de tot menys lloc on posar aquesta mena de galindaines. La reconversió dels quioscos de la Rambla, ara que no es venen diaris, també ofereix un interessant mostruari o monstruari, com en vulgueu dir. 

Veurem com anirà el turisme, després del coronavirus. Un bon record serien, en el futur, pilotetes de plàstic en forma de virus, seria un element universal i divertit, sobretot quan ja hi hagi vacuna i el viruset sigui un mal record. Cap altre microbi no ha estat tan retratat artísticament com aquest, diria jo. A l'art popular i xaró se'l va denomenar durant un temps kitsch. I es  van escriure textos seriosos sobre el kistch.

A les botigues de xaronades, en èpoques pretèrites menades per autòctons i avui per internacionals del negoci, es venien uns cartells taurins en els quals podies posar el nom que volies, al lloc del torero, molt adients per a fer bromes. Avui això ja seria de mal gust i no faria cap gràcia. Un souvenir rural que també m'agradava molt que em portessin, de petita, eren els cantirets amb el nom del poble, encara en tinc algun per casa. I xiulets, i flabiols.

Una de les realitats més excitants de la vida és que qualsevol tema té la seva història, gran i petita i encara que sembli que és un tema poc conegut i banal resulta que se n'han fet centenars de tesis doctorals i tot. 

ABRIL ITALIÀ I DAMES ANGLESES




UN ABRIL PRODIGIOS (CAT) | ELIZABETH VON ARNIM | Comprar libro ...


UN ABRIL PRODIGIÓS
Elizabeth von Arnim
Traducció i epíleg de Dolors Udina
Viena, 2016




Elizabeth von Arnim, escriptora que ha experimentat una interessant recuperació aquests darrers anys, va escriure aquest llibre l’any 1922. És tracta d’una novel·la amable i interessant, i que darrere d’una història amb trets romàntics incideix en el tema de la dona i la seva llibertat. En aquest cas, és clar, son dones benestants, tres d’elles encara joves, que pertanyen a la societat londinenca privilegiada, de l’època. Però que senten com la seva vida s’ha ensopit de forma gairebé irreversible. Dues d’elles son casades, sense fills, i es van casar molt enamorades però la seva relació s’ha anat deteriorant, amarada de silencis i malentesos. Les relacions ens son explicades amb la prudència literària d’aquells anys, von Armin és producte de la societat victoriana i tot s’ha de situar en el seu context. 

Una d’aquestes dues dones casades veu un anunci que li crida l’atenció, la possibilitat de llogar, durant un mes, un castell italià, a la riba del Mediterrani. El preu no és excessivament alt però caldrà comptar amb algunes dones més, per fer front a les despeses. I explicar al marit alguna facècia inventada, com ara que una amiga l’ha convidat a fer aquelles vacances. Aconseguirà els seus propòsits i seran quatre dones, que pràcticament no es coneixen, les qui compartiran aquella estada. 

El castell i el seu entorn, real i magníficament descrit, resultarà, a més a més, una mena de metàfora de la llibertat, de la felicitat possible. El mon mediterrani va representar un gran atractiu per als intel·lectuals i gent benestant anglesa. El clima, la llum, hi tenen molt a veure. La meteorologia té un gran pes en la nostra vida i en la nostra percepció del mon. Les quatre dones aniran consolidant, no sense dificultats, una sòlida amistat, se sentiran persones lliures, tindran temps de pensar a fons sobre la seva situació i sobre elles mateixes, i, al capdavall, ja res no serà el mateix després de l’abril que dona nom al llibre. 

L’argument és relativament senzill, l’autora accelera un desenllaç amable, lluminós, els marits avorrits arribaran al castell i tot podrà començar de nou o reprendre un temps més feliç que semblava destinat a desaparèixer. La bellíssima soltera de la colla potser s’enamorarà i tot, ella, que està tipa de desvetllar admiracions i passions a dojo. I la dona gran, amb el record d’un marit amb el qual no es pot pas dir que fos feliç, sentirà que ha descobert l’amistat i deixarà de banda el seu mal humor i els seus records recurrents sobre gent d’upa amb la qual es va relacionar. 

Un final tan convencional, si no estigués tan ben escrit i tan ben explicat, podria semblar una mica ranci. Les relacions de parella se’ns descriuen amb les restriccions de l’època, hem d’endevinar i suposar, en molts moments. Les dones, per molt que s’espavilin, no assoliran, encara, una igualtat efectiva, més enllà de la llar. Tot això ho podem entendre des del present i ens pot amagar el sentit innovador d’aquest llibre i el seu gran valor literari. 
Enchanted April [Reino Unido] [DVD]: Amazon.es: Miranda Richardson ...
Res no serà igual després d’aquest abril, ni per aquestes quatre dones ni pels homes que s’hi relacionen. Von Armin, cosina de Katherine Mansfiel, d’una generació anterior a la de Virginia Woolf, de classe alta, tenia més de cinquanta anys quan va escriure aquest llibre, havia crescut en un ambient que, molt a poc a poc, anava obrint algunes finestres, limitades encara a les dones de classe alta. El Londres d’aquest sector social pot ser trist i humit, resclosit i castrador però sabem que també era terrible per a molta gent del poble. A Itàlia aquest poble queda reduït al servei domèstic. Però, més enllà d’aquestes consideracions, i situant el llibre en el seu moment, resulta una delícia llegir-lo i gaudir d’una prosa excel·lent i d’aquesta ironia britànica tan especial i tan present en molts dels fragments de la novel·la. 

Si a tot això hi afegim que l’obra no tan sols està ben escrita, amb una prosa delicada i clara alhora, sinó que traspua l’humor anglès més autèntic, enginyós i agraït, i que la seva lectura ens fa passar una molt bona estona, tot plegat justifica de ple la lectura de la novel·la. Elizabet von Arnim es deia, de soltera, Mary Annette Beauchamp. Va néixer a Sidney l’any 1866, es va casar per primera vegada amb un baró alemany de qui va prendre el nom i va morir als Estats Units l’any 1941. Va arribar a ser força popular i alguns dels seus llibres han tingut versions en cinema. Enchanted april, basada en aquest llibre, es va estrenar el 1993, amb un interessant repartiment i dirigida per Mike Newell, i va afavorir l’afortunada recuperació de la literatura d’aquesta escriptora. 

31.5.20

MOSSANE I ELS RISCOS DE LA BELLESA

Mossane (1997) – MUBI

Fa uns dies escrivia sobre la primera pel·licula d'Ousmane Sembène. Mossane està dirigida per una dona, considerada la primera directora de l'Àfrica subsahariana, senegalesa com Sembène, tot i que afincada actualment a França, Safi Faye. Faye (Dakar, 1943) s'ha dedicat força al cinema documental relacionat amb el seu país i Mossane, de 1996, es el seu primer llargmetratge de ficció.

Safi Faye - IMDb
Mossane toca un tema universal, que aquí pot semblar, avui, superat, però que va generar protestes, polèmiques, literatura, teatre i pintura crítica, com ara el conegut quadre de Goya amb un casament asimètric, una noia jove, bonica i trista, amb un home gran amb aparença porcina. A una meva besàvia, amb quinze anys, la van casar si o sí amb un home de trenta, un hereu escampa, i tot plegat va ser un desastre.

La boda.jpg

De vegades ens sembla que aquestes coses son molt lluny de nosaltres, fets del mon pobre i subdesenvolupat, però res d'això. El que canvia és el decorat i potser el moment històric. Mossane és una noia molt bonica, de catorze anys. Viu en un poblat humil, erm, on les relacions humanes tenen la seva calidesa. Està enamorada d'un estudiant universitari, molt pobre. Però la família necessita diners i la bellesa de la noia és un esquer important, així que decideixen casar-la amb un home que treballa fora del poble, més ben situat i amb el qual, de fet, la van prometre en néixer. No son gent dolenta, son gent necessitada, pràctica, més aviat, i que veuen en la noia un bé material i una possibilitat de millora. En algun moment la mare la compara amb una vaca, mencionant el benefici que en pensa treure. I no és pas que no l'estimi, de fet.

Mossane (1996) - Filmaffinity

Tot i que els diàlegs son breus i escadussers estan plens de poesia però també de filosofia pràctica. Recordo una antiga pel·lícula, basada, més o menys, en la vida d'Evelyn Nesbit, The Girl in the Red Velvet Swing, de 1955, la mare l'avisa de què corren més llàgrimes pel rostre d'una noia bonica que no pas pel d'una lletja. La bellesa és un risc, desvetlla desitjos poc recomanables, fins i tot a la mare de Mossane la preocupa l'interès del germà per la noia. L'home a qui estima la noia no té diners, li falten tres anys per acabar els estudis i davant del comentari d'un amic que li diu que troba immoral el casament forçat, respon, trist, que quan no hi ha recursos ni menjar la moral no té cap sentit.

Mossane – Arxiu en línia de la Mostra Internacional de Films de Dones
Mossane, la noia, ens explica que hauria pogut estudiar alguna cosa i guanyar-se la vida sola, però que la van treure de l'escola molt aviat. Els adults veuen un cert perill en l'educació, que allunya el jovent del poble i els malmet les arrels. Al capdavall la noia, una adolescent mirada des del nostre present, no podrà escapar d'un casament que molta gent del seu mateix entorn veu com absurd, una venda, de fet. 

La pel·lícula té imatges d'una gran bellesa, cors i músiques que ens poden evocar, fins i tot, les tragèdies gregues, els rituals que practiquen els habitants del poble s'integren en la història i cal contemplar-ho tot plegat amb respecte i admiració, malgrat la injusta situació de l'adolescent. Els colors, el vestuari, les cançons, conformen un conjunt emotiu que, de fet, embolcalla una injustícia universal, pel que fa a la consideració de la dona com una propietat familiar amb la qual es pot negociar. Encara més si, com en aquest cas, la seva bellesa és evident i desitjada.

La bellesa, diuen, té la facultat de no haver-se de demostrar. I aquí rau, també, la seva servitud i el seu risc. Cal parar atenció a les moltes directores de cinema que van sorgint dels països emergents en aquestes darreres dècades. 

30.5.20

HISTÒRIES DE QUAN SEMBLAVA QUE NO PASSAVA MAI RES



Nunca pasa nada (1963) Película - PLAY Cine


Havia vist, però fa molt de temps, Nunca pasa nada, una pel·lícula encara poc coneguda de Bardem, pel meu gust fins i tot superior a Calle Mayor. És de l'any 1963, s'emmarca en una mena de cinema possibilista però ambiciós, molt ben fet, no sempre entès. De fet, en el seu moment, al contrari d'altres títols, va passar sense pena ni glòria. Aquesta tarda me l'he tornat a mirar i m'ha agradat encara més que en el passat.

La pel·lícula té grans virtuds, plans seqüència inoblidables, actors excel·lents, secundaris inclosos. Corinne Marchand va ser la inoblidable Cléo de Varda, Cassel va esdevenir un interessant actor, considerat molt atractiu, cosa que em costa d'entendre, però vaja, tot és opinable. Això sí, ningú no li treu el mèrit interpretatiu. Dos dels seus fills han estat actors, el més conegut és Vincent Cassel, un rostre habitual en el cinema francès del present. Antonio Casas era un actoràs que vam poder veure molt sovint per televisió i que podia haver estat un futbolista de categoria si no hagués estat per una lesió. Casas va fer molt de cinema i teatre, va ser un gran professional i, com tanta gent del seu temps, va fer de tot i tot ho feia bé. Julia Gutièrrez Caba es una actriu del meu santuari particular,  ella i els seus dos germans, malauradament Irene ja no és entre nosaltres.

La pel·lícula es va filmar a Aranda del Duero i Peñafiel, tot i que a la pel·lícula donen un altre nom al poble. A Aranda del Duero han fet en alguna ocasió exposicions i celebracions recordant aquell rodatge. El tema era habitual en aquells anys, tot i que s'ha enfocat de formes diferents: l'arribada, a una comunitat, d'un element diferent, distorsionador. Ens trobem en un d'aquells pobles de provincies, un poble relativament gran però amarat de la moral rància del franquisme i d'aquell catolicisme tronat. La gent es mou entre la tafaneria i la hipocresia. L'element inesperat serà, en aquest cas, el personatge interpretat per Marchand, una actriu de revista que té un inesperat atac d'apendicitis i ha de romandre al poble.


Nunca Pasa Nada: Críticas de películas - AlohaCriticón
El metge, Casas, és un home avorrit, tradicional, amargat, que ha passat els cinquanta anys i se sent envellir depressa. Ha tingut embolics de tant en tant però la imatge juvenil de la noia el trasbalsarà i la intentarà retenir, gairebé segrestar. El personatge de Cassel és el d'un jove professor de francès, poeta i somniador, enamorat de la dona del metge i a qui les dues dones protagonistes, en un moment o un altre, aconsellaran abandonar aquell indret castrador. M'ha agradat molt que es mencionés Vicente Aleixandre, gran poeta, premi Nobel merescut, poc llegit avui. I, així mateix, que es reciti Benavente, un altre Nobel. 

La mitificada figura de l'estrangera, encara més dedicada al mon de l'art frívol, era una imatge del pecat possible relacionat, és  clar, amb el sexe. Després vindrien les sueques. Al llibre La oscura historia de la prima Montse hi ha l'exhaustiva descripció d'uns exercicis espirituals en els quals els homes pecadors s'acusen públicament d'haver-ne fet de tots colors pel barri xino de Barcelona. Però aleshores arriba un pecador de veritat, que ha pecat... a París. Allò sí que és pecar a lo grande!!!

Nunca pasa nada és una gran pel·lícula a reivindicar però és molt més. Avui és tracta així mateix d'un bon document del passat, aquells pobles, aquella gent, aquelles esglésies, aquelles carreteres, aquells autos de línia. I la moral encotillada, l'obligatorietat de seguir les normes, la maledicència, i aquells bars plens d'homes en els quals les dones no acostumaven a entrar. Una cançó catalana feia: tot son homes, no hi ha dones, els hi fa vergonya entrar...
Nunca pasa nada | Cartelera de Cine EL PAÍS
El mon va canviar molt de pressa però aquestes pel·lícules encara em produeixen una tristor profunda, a causa del mal que aquella societat va fer a tanta gent, incapaç d'entomar la seva vida d'una altra manera. Les dones tenien uns horitzons molt més limitats, és clar, però els homes també portaven al damunt obligacions feixugues. A un dels primers llibres de Pedrolo, Cedra per Martina, tristíssim, el desenllaç deixa entendre que per a la noia violada pel seu cunyat hi ha poques esperances de felicitat. Algú pot pensar que això eren coses de l'Espanya profunda però la Catalunya provinciana era més o menys. Una de les sortides consistia en anar-se'n a Barcelona, a Madrid. Un festeig llarg trencat, en un poble, encara que la noia no hi tingués res a veure, comportava solteria, a no sé que toquessis el dos de l'indret on et coneixien. Per no parlar de les mares solteres, ep.

La francesa de la pel·lícula és una noia vital, alegre, una mica inconscient. M'ha sorprès un fragment en el qual un home del poble que sap una mica de francès li comenta que va estar als camps de refugiats republicans, després de la guerra, li parla de Laval, i la noia no s'impressiona gens amb tot allò de la guerra ni sap qui era Laval, és clar. França estava molt mificada però trigaria a entomar, ella també, les seves pròpies misèries. 

Ressenya sobre la pel·lícula  al blog Cinefília Sant Miquel.

SI POTS, NO VAGIS A ESCOLA... O SÍ?

School is Dead by Everett Reimer

Sovint em faig el propòsit de no escriure mai més sobre mestres, escoles, educació i la resta, però no me'n puc estar. Encara menys en èpoques com l'actual, quan el debat sobre l'escola entra en una mena d'espiral estranya i tothom hi diu la seva. Sobre escola i futbol tothom hi entén i sap el que s'hauria de fer. Aclareixo que quan parlo d'escola parlo de l'escola elemental, primària o com en vulguem dir. La secundària és un altre mon i funciona d'una altra manera.

L'escola ha canviat molt i, en edats tendres, el de menys, avui, són les matèries. Al capdavall, amb una metodologia o una altra sempre s'acaba intentant ensenyar a escriure, llegir, comptar i pensar. Aquestes quatre coses haurien de ser el quadrívium de l'educació bàsica i, si s'assolís el seu coneixement, la resta sobraria.

Quan jo era jove l'escola encara era, en molts casos, autoritària. Això sí, hi ha qui creu que en aquell temps hi havia respecte pels mestres i que ara no n'hi ha. El fet és que l'escola ha aconseguit universalitzar-se, al menys a casa nostra. Una sèrie que hauria de ser imprescindible per a tothom és aquesta del camí a l'escola, en la qual es mostren infants de diferents llocs del mon que, per anar a escola, han de fer marrades de categoria enmig de perills de tota mena. Malauradament la passen en un canal infantil i crec que no ha tingut la promoció merescuda.
holt, john. el fracaso de la escuela (el libro - Comprar en ...


De l'escola en viu molta gent que té poc a veure amb l'escola. Hi ha polítics, pedagogs i psicòlegs molt reconeguts els quals, en una aula una mica complicada de primer de primària durarien mitja hora. I, en canvi, els mestres, que sempre hem estat un sector professional una mica babau, amb una certa manca d'autoestima pel que fa a les elucubracions teòriques, ens creiem moltes coses d'aquestes que ens prediquen des de dalt, encara avui. Sempre sembla que no en sabem prou i que ens hem de 'reciclar', com la brossa, vaja.

Fa poc algú escrivia en un diari que els estudiants de mestres haurien de fer un any de pràctiques tipus MIR. A la meva edat ja em sé totes les metodologies, totes les teories, tots els plans d'estudi i tots els cuentos, com deia el poeta. Això ja estava inventat, en el Pla 67, en el qual vaig estudiar jo i que va durar quatre dies. I, de fet, ja havia estat inventat abans, durant la Republica, amb el Pla Professional, del qual el del 67 era una mala còpia. Per cert, molta gent que ensenya els futurs mestres ha vist l'escola de passada i pel folre, encara que tingui llicenciatures i màsters.

En això de l'educació hi ha gent de pes, no diré que no, que diu i escriu coses interessants, però, ni que tinguin prestigi i venguin llibres, no se'ls escolten gaire, la veritat. En els meus temps joves van proliferar llibres que predicaven el final de l'escola, n'hi ha un munt, avui oblidats, però que seria adient rellegir i debatre. 

Historia de la infancia - lloyd demause - alian - Vendido en Venta ...

Fa poc va sortir un llibre sobre medicina, molt bo, porta per títol Si puede, no vaya al médico. Als infants no els pots dir que si poden no vagin a escola, és impossible. Tot i que s'han fet algunes experiències sobre educacíó a la llar, no han tingut gaire suport, comporten problemes d'infraestructura i han tingut mala premsa per raons més polítiques que contrastades. Però, al capdavall, també en aquest cas manen els adults. I és que de petit, ai, per a tot depens dels adults. I els adults som com criatures, què hi farem.

L'escola, diuen, és un lloc per a socialitzar-te, per fer amics i la resta. També hi pots anar a patir, perquè el món dels humans, fins i tot en versió infantil, de vegades no és gens amable. I per més que s'esforcin els mestres sacrificats i vocacionals hi ha molts elements que no pots controlar, l'escola funciona com el mon i una aula d'infantil s'assembla força en ocasions, fins i tot, al Parlament i al context polític convencional. 

Sacralitzar l'escola és tan perillós com condemnar-la. I opinar del que no saps, un risc temptador. Hi ha gent molt bona en el camp de la ciència, del periodisme, de l'economia i del que sigui que el que saben de l'escola és el que han viscut a través dels fills, dels nebodets, de les netes... I para de comptar. Però això sí, saben allò que es fa i el que no es fa, a nivell general, com si haguessin fet servir complexes estadístiques. Un tema espinós és allò del fracàs escolar, del qual no es parla gaire, hores d'ara. 

Fracàs escolar és, per a mi, que gent que ha anat a escoles catalanes guais, d'aquelles en les quals es treballaven valors solidaris, o hagi estat cap escolta abrandat i coratjós, acabi d'executiu d'una empresa, acomiadant el personal, o fent calaix gràcies a algun càrrec polític, en podríem posar uns quants exemples. 

Fa pocs dies, al programa matinal del senyor Cuní, una dama periodista deia que els seus fills petits no patien gens per la situació ja que anaven a una molt bona escola on els controlaven via online de forma excel·lent. I va afegir: 'és una escola de pagament'. Ja hi som! Que algú amb estudis digui això, públicament, ni que ho pensi, que tots som humans, em sembla horrible, una mostra d'allò que diuen de què la ignorància és ben agosarada. Una mostra de fracàs escolar, vaja.

Carta a una mestra
L'escola mostra els prejudicis familiars, sobre tot des que han aterrat a les nostres escoles gent de tot arreu del mon. Però ja passava abans, amb els nou vinguts de l'estat espanyol. De l'estat espanyol pobre, és clar. Hi havia escoles per a població catalana de classe mitjana. I les altres. El fet és que de tot arreu ha sortit gent de tota mena, com passarà ara amb els d'avui, que han vingut de tot el mon. Jo tinc ex-alumnes per a tots els gustos i en totes les categories, una gran majoria convencionalment feliços, cosa de la qual m'alegro moltíssim. Ovelles negres i persones esgarriades n'hi ha a les millors famílies i provenen, també, d'escoles suposadament de prestigi.

Potser hi ha nois i noies que no poden seguir les classes online com caldria però també pot ser que sàpiguen quatre, cinc, sis idiomes, que tinguin una idea del mon més exacta i diversa que els nostres cadells i que es defensin d'allò més bé en el context de la vida pràctica. I és que això de famílies vulnerables és una etiqueta boirosa, indefinida. 

Un altre tema és aquest alarmisme sobre les pobres criatures que estan passant per aquest tràngol. I doncs, els nostres pares, que van viure aquella horrible guerra, sense escola, sense recursos i que, potser, fins i tot, van reeixir i ser feliços? O tots aquests infants de llocs on la violència és habitual i la gana, epidèmica? No crec que calgui passar-ne de tots colors per ser persona però una mica més d'empatia universal no ens aniria malament. 

Ahir, per exemple, en un cinefòrum virtual vam estar comentant La caiguda dels déus, del Visconti. Els Aschenbach sí que ho son, en aquella història, un família ben vulnerable, la veritat. No tot és menjar pernil i tenir una tauleta amb programes pedagògics i uns pares amb carrerons i màsters.