27.5.17

PAULA MODERSOHN, CINEMA, HISTÒRIA I PINTURA

Modersohn-Becker 01.jpg

L'entrada dedicada a Paula Modersohn-Becker en català acaba amb una frase que potser caldrà canviar si la pel·lícula, estrenada fa poc i dedicada a la seva vida, té algun ressò;  Actualment, l'artista, és poc coneguda més enllà dels països germanòfons

La pintora, com ens indiquen al final d'aquesta biografia cinematogràfica, dirigida per Cristian Schwochow,  és la primera dona, ara per ara, que compta amb un museu sencer dedicat a la seva obra

Tot i que el seu nom no sigui excessivament reconegut per aquests verals, crec que hi ha més gent que ha vist en alguna ocasió reproduccions dels seus quadres, tot i que no en recordi l'autoria. I és que els seus retrats són impressionants i no ens deixen indiferents.

Resultat d'imatges de paula modeshon

Vaig conèixer una mica més la pintora gràcies a un regal de Reis, el llibre de Wiesenthal sobre Rilke. Allà, en una de les parts més encisadores del llibre, s'evoca l'època jove del poeta i el seu pas per Worpswede, un indret que s'ha convertit en mític i que acull avui, encara, artistes i iniciatives diverses. 

La colònia artística va tenir la desgràcia d'esdevenir, durant un temps, una mena de focus de l'art propiciat pel nazisme, però abans havia estat una cosa ben diferent.  I avui es pot dir que ha recuperar les essències.


rainer maria rilke: el vidente y lo oculto-mauricio wiesenthal-9788416011780


Les pel·lícules biogràfiques, de forma inevitable, tenen moltes servituds. La vida de la pintora i del seu entorn s'ha reduït a bastament, s'han obviat aspectes importants de la seva breu existència, com ara els llaços amb els seus pares, les seves estades anteriors a París o que, per exemple, va arribar a conèixer la primera dona de Modershon. 

Els grans personatges que van formar part del seu entorn, com ara l'escultora Clara Westhoff, qui mereixeria història pròpia, o el poeta Rilke, queden reduïts a esbossos. Fins i tot la figura d'Otto Modersohn resta minimitzada per exigències del guió. 

Malgrat tot això, a més d'una cert fredor i una durada excessiva, Paula compta amb moments inoblidables, que en justifiquen la visió. Per a la resta, com en tantes altres ocasions, ens caldrà recórrer a la xarxa i a una mica de bibliografia. Carla Juri es fica ben bé a la pell de la pintora i la resta del repartiment també està molt bé. Un dels pocs rostres que ens sonen és el de Roxanne Duran.

Resultat d'imatges de Paula cine 2016

La pintora va morir molt jove, la pel·lícula en potencia el bon humor, el seu agosarament que en ocasions pot semblar irresponsable. No va ser una artista tràgica ni trista, tot el contrari, malgrat que els seus quadres provoquen inquietud amb aquest expressionisme incipient, genial i mal entès en aquells anys. Va viure i pintar gràcies als diners del marit i això, avui, ens pot semblar estrany però molts grans artistes i escriptors d'aquells anys vivien dels calerons familiars, altrament les coses podien ser molt difícils i per a una dona, encara molt més.




25.5.17

MITOMANIES PERSONALS: SIMON ANDREU

Resultat d'imatges de EL BUEN AMOR CINE

Una de les pel·lícules espanyoles interessants que han passat aquests darrers dies per la segona cadena ha estat El buen amor, la primera que va realitzar Regueiro. La història és senzilla i a la gent jove d'avui li pot semblar estranyament carrinclona. Una parella de nòvios, estudiants universitaris, fan una escapadeta des de Madrid a Toledo, per poder estar junts i sols durant tot un dia sencer. 

La pel·lícula té avui un gran valor documental, el llarg viatge en tren reflecteix de forma extraordinària l'època i els seus personatges, capellans amb sotana, guàrdia civils, famílies humils i paisatges perduts. I també el Toledo de l'època, gairebé sense turistes, com si el temps s'hagués deturat pels seus carrers i amb el Comte d'Orgaz visible i auster, sense la parafernàlia actual.
Resultat d'imatges de simon andreu
Sobta que la parelleta no es faci, gairebé, ni petons. O que ella s'enfadi tant perquè el xicot li pica el pompis, en broma. La noia no vol que el nòvio la besi als llavis, per si un cas les coses van a més, com en el cas, explicat de passada, d'una amiga que va acabar en un convent a causa d'haver cedit a les lascives pretensions del promès. Pot semblar estrany però moltes parelles de l'època eren així, els nois mirant d'intimar una mica més i fer allò que de forma grollera es deia meter mano i les noies aturant les escomeses com es podia. 

Recordo haver escoltat consells de gent suposadament seriosa sobre el fet de què els petons s'havien de desar a la guardiola, per a quan una es casés, coses així. Es pot fer molta broma sobre el tema però les conseqüències podien ser molt lamentables per a les noietes, no ho oblidem. 

Tot i que en el cinema s'experimentava una tímida obertura, la censura funcionava de forma sòlida, contundent i, sovint, arbitrària i erràtica. Dos anys després es va fer una altra pel·lícula que també han passat a la 2, El juego de la oca, que va ser un bolet a causa del pas pel ministeri d'un senyor més obert, explica una relació adúltera consentida per una noia d'allò més moderna i fins i tot hi surten escenes de llit, tot i que no siguin explícites.



Resultat d'imatges de EL BUEN AMOR CINE

Malgrat la senzillesa de la història i la nostra mirada, des d'un present molt diferent d'aquell passat, la pel·lícula resulta entendridora i en això hi tenen un gran pes els protagonistes. Marta del Val era, en realitat, una noia francesa, sembla que les exigències del sindicat d'aleshores van fer que se li posés un nom més hispànic. Li va posar Marta del Val però es deia Monique de Longeville, no he trobat cap referència sobre ella més enllà d'aquesta pel·lícula.
Resultat d'imatges de halle berry mata a simon andreu
El noi era Simon Andreu, un dels meus ídols de sempre, joveníssim i guapíssim. Encara avui és un senyor molt ben plantat. Andreu, autodidacta i mallorquí, ha fet una llarga carrera i ha aprofitat totes les ocasions que se li presentaven, ha interpretat papers de tota mena sense manies, molts secundaris de lluïment i no tants protagonistes, llàstima. Ha fet cinema de tota mena, unes quantes històries de por, per cert. Hauria estat un bon James Bond en la seva primera maduresa, però es va haver de conformar amb fer un paperet en una pel·lícula de la sèrie, Halle Berry se'l carregava sense manies. 
Resultat d'imatges de simon andreu
En les entrevistes que li han fet sovint l'actor ha mostrat sempre una ironia intel·ligent i divertida. Ha participat en un munt de produccions internacionals, de cinema i de televisió, espero que algun dia escrigui o dicti les seves memòries que deuen ser sucoses, sobretot a causa de la molta gent que deu haver conegut. Personalment ha estat una persona discreta i simpàtica, casat de fa anys amb la mateixa senyora i que tot i viure a Madrid (també havia viscut a París) torna sovint a Mallorca on és estimadíssim.
Simón Andreu (Sa Pobla, 1941) confiesa que lleva casi un año sin trabajo, "nunca me había pasado".
Un dels papers protagonistes pel qual se'l recorda més és el de l'homosexual de Los placeres ocultos. Va ser un paper valent i agosarat. Eloy de la Iglesia és encara poc conegut en profunditat, va ser un home turmentat i amb moltes ombres i, de fet, el personatge d'Andreu és una mica un alter ego del director, de més bon veure que l'original, això sí. 
Resultat d'imatges de simon andreu
Simon Andreu ha interpretat personatges ben allunyats del seu tarannà, sempre amb una gran professionalitat, ha fet sovint de dolent inquietant i ambigu. Però també ha fet de bo, és clar. De bo de bon veure, vaja. A mi un dels papers protagonistes on em va agradar més va ser a Terranova, una sèrie de televisió basada en un llibre de Guerra Garrido, que va passar una mica de puntetes però que estava molt i molt bé. 
Resultat d'imatges de halle berry mata a simon andreu
El currículum d'Andreu és impressionant i continua en actiu. El seu bon coneixement dels idiomes anglès i francès, en una època en la qual pocs actors hispànics dominaven aquests coneixements lingüístics, va afavorir la seva carrera internacional. Ha estat de nou un senyor dolent a Las chicas del cable. No sé si hi ha cap sèrie de televisió de pes, catalana o castellana, en la qual Andreu no hi surti en algun moment, en papers de durada diversa i de més o menys protagonisme. 

Fa uns dies escoltava en un programa de ràdio comentar una biografia recent de José Bódalo i la seva filla explicava que li encantava treballar i que feia tot el que li sortia al pas, crec que Andreu és un professional tot terreny d'aquesta mena. 
Resultat d'imatges de fortunio bonanova
En una entrevista van preguntar a Simón Andreu quin actor mallorquí havia estat més internacional, si Fortunio Bonanova o ell, crec que va respondre que potser Bonanova, tot i que aquest també havia deixat, pràcticament, de ser mallorquí, no com ell, que torna tot sovint a casa. 

24.5.17

ÈXITS LITERARIS AMB REREFONS AFEGIT

Resultat d'imatges de aramburu patria


Fa molts anys, en algun llibre que no recordo, vaig llegir alguna cosa sobre Voltaire i el seu odi a les obres de Shakespeare. Les conclusions a les quals arribava aquell article eren sobre la relativitat dels gustos i de les qualitats, ja que Voltaire era un home intel·ligent i de criteri i Shakespeare, un dels grans. Tot està lligat a modes, tendències, dèries personals i fins i tot aspectes del subconscient, col·lectiu o individual. És clar que també els nostres gustos canvien i evolucionen, llibres i pel·lícules que m'havien agradat molt després m'han avorrit i fins i tot m'ha sorprès l'entusiasme que em van provocar en algun moment. També m'ha passat a l'inrevés, creacions culturals que no em feien ni fu ni fa han adquirit, amb els anys i l'experiència, valors afegits i han crescut al llarg del temps.
Resultat d'imatges de Noche de verano Rabal
A l'espai sobre història del cinema hispànic de la segona cadena, imprescindible per a persones cinèfiles desacomplexades, han passat darrerament algunes pel·lícules emblemàtiques dels seixanta, El buen amor, Noche de verano, El juego de la oca. Aquestes pel·lícules, avui, són gairebé documentals, hi retrobem, en el cas de Barcelona, per exemple, una ciutat que ja no és aquella dels quaranta i cinquanta, tan ben reflectida així mateix en títols com ara Hay un camino a la derecha o Sin la sorisa de Dios. La societat canvia, però amb grans dificultats, i el conjunt social resta amarat d'una moral rància i feixuga, fins i tot quan els personatges són, suposadament, moderns. Moltes d'aquestes pel·lícules s'inspiren en el cinema francès, en l'italià, cinemes que en aquells anys ens fan oferir uns quants tostons amb vernís cultural i una mica més de sexe que no pas les espanyoles, és clar, al menys de sexe visible, tot i que ara també em semblen fins i tot una mica carrinclones.

Aquests dies he llegit dues entrades a diferents blogs sobre el llibre Patria, una d'entusiasta, escrita pel Manel Haro, al blog cultural Llegir en cas d'incendi, i una altra de més negativa i crítica, escrita per l'Allau. Tinc força en compte, tot i que no sempre les comparteixi, les opinions de l'un i de l'altre, que en aquest cas se sumen als centenars de ressenyes, comentaris i valoracions que ha generat, des de fa ja molt temps, aquest llibre. Jo vaig escriure sobre ell, una mica de passada, i la Glòria em va respondre, en un comentari, que no li havia fet el pes, al contrari del que em va passar a mi, que no el vaig trobar pas maniqueu. Per la xarxa vaig trobar, així mateix, una mena de diàleg imaginari entre dos amics, un a favor i l'altre en contra del llibre, molt divertit, irònic i sucós.

Intueixo que Patria serà contemplat i valorat d'una altra manera d'aquí uns anys. Avui la temàtica encara ens emmascara la literatura, i potser sempre és una mica així. Però, com diu el refrany castellà, algo tiene el agua cuando la bendicen. Alguna cosa ha tingut aquest llibre per vendre's com s'ha venut i llegir-se com s'ha llegit. O perquè hagi aplegat tants comentaris de tot tipus, millors, pitjors, ponderats, arrauxats... Crec que la valoració del contingut té a veure amb allò que sabem sobre el País Basc i sobre qui ens ho ha explicat o comentat. En algunes crítiques al llibre, fetes per part d'escriptors que no són res de l'altre món, hi ha un cert grau d'inevitable enveja. També fa angúnia constatar que moltes situacions viscudes pels seus protagonistes encara es queden curtes pel que fa a l'angoixa que provoca viure en un context en el qual has de ser dels uns o dels altres o bé tocar el dos, si pots.

He llegit crítiques una mica pintoresques, de tots colors, sobre aspectes puntuals, com ara que l'empresari és massa bo, i és que ja sabem que l'empresari tipus ha de ser un explotador irredempt i sense escrúpols, és clar. També hi ha qui creu que no és versemblant que dues amigues de la infantesa es deixin de parlar quan comencen les amenaces al marit d'una i el fill de l'altra s'involucra amb ETA. Doncs, tan sols cal conèixer una mica societats com la basca o fins i tot com la nostra abans i durant i després de la Guerra Civil per saber com funcionen les ideologies i les servituds familiars, he conegut històries reals molt més lamentables. En tot cas, els autors són lliures d'inventar situacions però sembla que de vegades els lectors volem refer la novel·la original fent suggeriments a posteriori. En tot cas, això de la versemblança sembla que de vegades es demana i d'altres es passa per alt. 

Recordo una sessió al club de lectura de Meteora, comentàvem un llibre de l'Empar Fernández i l'escriptora, amb una paciència infinita, escoltava valoracions diverses, poc literàries i que més aviat feien referència a l'argument i a això de la versemblança argumental. Al final l'Empar, amb molta subtilitat i discreció va dir la seva, si hagués escrit allò que semblaven recomanar-li les comentaristes, el llibre hauria estat ben bé un altre. Fa poc temps una amiga que escriu, entre d'altres coses, llibres per a infants, em va ensenyar uns divertidíssims comentaris d'una assessora editorial amb un munt de reflexions extraliteràries i casposament pedagògiques sobre si una criatura de vuit anys podia fer o no fer allò que el llibre explicava. Per desgràcia avui hi ha moltes persones així entre els assessors editorials. La Pippi Calcesllargues, ara i aquí, no tindria cap mena de futur.

No entraré hores d'ara en noves valoracions sobre el llibre, a mi em va agradar, tot i que el vaig trobar massa llarg. Reconec que l'excés de tipologies personals el perjudica. En algun lloc he llegit que els tarannàs dels fills i filles conformarien ben bé un sudoku. Hi ha qui s'ha queixat dient que ja hi ha havia d'altres llibres sobre ETA, no diré que no, n'he llegit alguns, però no han arribat a tenir l'èxit ni la rellevància ni la popularitat d'aquest. Fins i tot des d'una certa dreta rància han criticat que hi surtin i es descriguin coses com ara els maltractaments als presoners. Es podria escriure tota una enciclopèdia temàtica o bastir una tesi doctoral recollint els comentaris diversos que ha generat el senyor Aramburu, cosa admirable en una època en la qual el debat literari és ensopit o gairebé inexistent.
Resultat d'imatges de Los cipreses creen en dios
Sense que hi tingui res a veure, o potser sí, el llibre m'ha evocat els de Gironella, sobre tot els dos primers de la sèrie sobre la Guerra Civil, que van generar polèmica en una època molt gris i van aplegar crítiques d'una esquerra que aleshores no comptava amb gaire tribunes per opinar però que va castigar l'autor a l'ostracisme, quan va poder. Tampoc no van ser del gust dels poders culturals oficials més ortodoxos. Avui són aquells uns llibres oblidats, una llàstima, ja que són millors del que molta gent que no els ha llegit mai pensa i creu. 

Aleshores no es podien comprar gaire llibres i no hi havia biblioteques públiques a tocar de casa però recordo que algú ens els va passar, un veí, em sembla. Jo el llegia a trossos, una mica d'amagat, eren aquells llibres de grans i per a grans sobre un tema emboirat i que semblava més remot que no pas ara. Però el fet és que Los cipreses creen en Dios i Un millón de muertos van ser volums molt llegits, fins i tot per gent que no era excessivament lectora. Ja hi sortia la presó del Collell, recuperada per Cercas i alguns altres, en llibres molt pitjors que aquells. Uns fets que s'hi esdevenen, terribles, sembla que estan basats en fets reals però no hi ha cap interès en parlar-ne, la memòria històrica també és molt selectiva i oportunista.

Es pot dir que Aramburu ha volgut acontentar una mica tothom, potser sí, però tampoc és cert que no hagi acontentat ningú. Molta gent que compra pocs llibrs se l'ha comprat i l'ha llegit i les demandes a les biblioteques són notables. Alguna cosa s'hi deu trobar, doncs, que no es pot atribuir a les promocions ni a les propagandes, hi ha llibres molt més promocionats i autors molt més entrevistats que no han venut pas tant. Hi ha llibres que es venen però no es llegeixen, crec que no és el cas, ja que la gent te'n comenta aspectes molt concrets. Hi ha molts temes a Patria, tocats amb més o menys grapa, és clar. Una de les seves virtuts és que en podríem estar parlant -o escrivint- a favor, en contra o ni una cosa ni l'altra i no acabaríem mai. Que es parli en l'actualitat tant  i durant tant de temps d'un llibre, bé o malament, ja resulta extraordinari.


21.5.17

LLIBRETERIES I LLIBREDÈRIES

Resultat d'imatges de PAPERERIA NITUS

Fa anys, al meu barri, hi havia un munt de papereries-llibreries. De fet hi havia un munt de botigues de tota mena. Ara en queden poques, una és la Nitus, amb una paperera-llibretera excel·lent. Per desgràcia, fa poc la botiga va patir una agressió, li van malmetre la porta i material de l'interior.  No entenc que algú pensi que pot treure algun benefici fent aquestes bretolades, es diu que els atacants eren gent del barri però és que al meu barri, com a la gran majoria de barris, hi ha de tot, com deia una propaganda institucional de fa uns anys,

La Nitus comptava amb uns aparadors mòbils, de fusta, com d'altres botigues d'abans, però l'ajuntament, que sovint sembla destinat a posar entrebancs surrealistes als inofensius comerciants de poca volada, ha prohibit aquesta mena d'estris ja que ocupen, sembla, espai urbà. Resulta inquietant assabentar-te d'un munt de normatives municipals inútils i absurdes que el que fan és perjudicar els més modestos i fràgils. A la Nitus tenen el detall de servir els meus llibres i els de CERHISEC, altrament ja haurien desaparegut del mapa literari comercial, em temo.

De tant en tant encarrego algun llibre a Can Nitus. Per Sant Jordi es van trobar amb molts problemes ja que sembla que això de servir els petits comerços no dóna rendiment. Els vaig demanar el darrer d'Olga Xirinacs, però ni tan sols els han respost a la demanda, des de l'editorial. L'única editorial seriosa, que els va enviar el llibre demanat, va ser Meteora. 

El llibre era el dedicat al diari Avui i la seva història, el de la Maria Favà, imprescindible per tal de conèixer una mica més fets i personatges del país nostrat i dels seus mitjans de comunicació. Pel que fa al llibre de Xirinacs, a les llibreries de Barcelona més importants es fa molt difícil trobar-lo. De fet és difícil trobar qualsevol llibre de la Xirinacs i de tants altres clàssics de casa que avui no estan de moda però a les llibreries de culte veureu amb facilitat piletes dels de la Rojals i de tants altres autors de la modernitat nostrada. Hi ha discriminacions subtils i gairebé imperceptibles, en aquest món del present, encara que no ho sembli.
Resultat d'imatges de llibreria Documenta
Les llibreries convencionals han anat de baixa o han canviat d'indret, com ara la Documenta. La Documenta va ser durant anys un punt de referència, ens semblava molt gran però després se'n van posar de més grans. Tot i que el primer lloc on recordo haver remenat llibres a dojo va ser el Drugstore del Passeig de Gràcia, que va acabar com el rosari de l'aurora, amb mafiosos pel mig i coses rares poc explicades. Al meu barri, durant pocs i emblemàtics anys, hi va haver una bona llibreria, l'Azteca, un dels primers llibres que m'hi vaig comprar va ser La ciudad y los perros. 
Les petites llibreries-papereries de barri feien, en d'altres temps, una mica de calaix amb la venda dels llibres de text però després, al menys a Primària, moltes associacions de pares i mares es van dedicar al petit comerç del volum escolar. En algunes escoles on vaig treballar, els pares-obrers identificaven el pobre llibreter de barri amb una mena de petit i pervers burgès capitalista i tot i que en algun cas el professional del paper imprès fins i tot s'havia ofert a vendre els llibres escolars amb un marge com el de les editorials, no hi havia res a fer. 
Resultat d'imatges de llibreria calders
Sobre llibres escolars, vendes editorials, petites corrupteles amb incentius per a pares i mestres i coses així, en podria explicar un munt. No sé com van ara les coses. Durant un temps vaig creure, fins i tot, que es canviaven plans d'estudi per a poder treure al mercat llibres de text nous i fer calaix. Pel que fa a les llibreries no-papereries, les convencionals, no gaire lluny de casa tinc la Calders. La Calders té molt bons llibres i fa molts bons actes culturals però es, o vol ser, una mica elitista. 

Les entrevistes amb els responsables de prestigi lligats a llibreries i editorials són molt sucoses, sembla que no es poden estar de pontificar sobre qualitats literàries. De determinades editorials, com ara la mateixa Meteora, a la Calders no en volen fer presentacions, per exemple, perquè no respon, sembla, a l'orientació comercial de l'establiment. Això de que es presenti en el subtítol com a llibreria especialitzada en llibres queda bé però em sembla molt fatxenda, la veritat. En què estan especialitzades, les altres llibreries que es fan i es desfan? En botifarrons de ceba?
Resultat d'imatges de laie llibreria
Això de la qualitat és molt relatiu i subjectiu, que voleu que us digui. Entenc que no es vulguin tenir o presentar determinats llibres de determinades editorials però totes les editorials tenen de tot una mica, em sembla. Hi ha qui pensa que un llibre, si es de determinada editorial ja es bo o dolent però això és absurd, la veritat. En aquest tema, com en tots, funcionen les modes, les promocions, fins i tot les manies personals o les franges generacionals i les colles d'amics i saludats. Les editorials són tot un món i n'hi ha de tota mena però totes publiquen coses millors o pitjors, siguin com siguin. 
Resultat d'imatges de llibreria Porter

Avui ha sorgit una nova generació de llibreters i editors-editores i, com sol passar amb la gent jove, de vegades van de sobrats encara que l'editorial o la llibreria siguin modestes. Ningú no s'ho ha pogut llegir tot, que jo sàpiga, per poder valorar globalment el que surt. Aquests entesos del sector sempre diuen que surt massa cosa, també són contraris a l'autoedició, en aquests establiments, en general, mai t'acceptaran un llibre autoeditat si no ets de la família, és clar. 

A mi això de que es digui tant que es publica massa em fa una mica d'angúnia, sobretot perquè no sé com es podria limitar la producció ni qui n'hauria de tenir cura, d'esporgar. Quan un escriptor diu que es publica en excés no es refereix pas, és clar, als seus propis llibres sinó als dels altres. 

A mi m'agrada força la Laie, a més de comptar amb la seva bona i bonica cafeteria, tot pesa. Tenen els llibres molt ben classificats i, en general, amb el preu a la vista, cosa que avui no és tan freqüent. He d'admetre que, malgrat els tancaments i els trasllats, hi ha un nombre important de llibreries, a la ciutat. Existeix, així mateix, un estol de petites llibreries de barri. Fa uns dies em vaig interessar per una biografia recent de l'actor José Bódalo i l'autor indica en una llista que a Barcelona es pot trobar a l'Amberes de Les Corts. Està molt bé que et diguin on pots trobar un llibre determinat, t'estalvies haver de donar voltes i fer preguntes.

Un personatge emblemàtic és i ha estat el llibreter aconsellador i orientador. N'hi ha de moltes menes, és clar. Se suposa que sap molt del que toca i potser és així però en alguna ocasió, com que sóc tafanera, he escoltat consells i afirmacions una mica etèries i fins i tot errònies per part de llibreters de culte. Per les xarxes vam tenir, fa anys, un llibreter de culte, anònim i interessant, molt seguit pels lletraferits. Com tants altres autors de blogs dels temps gloriosos va fer moixoni fa sis o set anys, llàstima. De tota manera caldria tenir en compte que un llibreter no és un professor de literatura, si és que encara existeixen els professors de literatura, vaja. També hi ha professors de literatura mediocres, és clar, de tot hi ha a la Vinya del Senyor. 

Un problema per a les vendes han estat les, per altra banda imprescindibles, avui, biblioteques. Si es pot llegir de franc ja sabem que pagarà poca gent. Entenc que les biblioteques tinguin llibres clàssics però no entenc que qualsevol llibre d'actualitat sigui a la biblioteca al cap de quatre dies. Les novetats tenen una gran demanda a les biblioteques, llargues llistes d'espera, i això afecta el llibre elitista i la novel·la negra de consum. 

Com que avui hi ha tant de tot, surar en aquest mar de paper imprès no és fàcil. Els suplements literaris dels diaris estan subjectes a moltes dèries, pressions i la resta. Els programes de ràdio i televisió dedicats als llibres són pocs i fluixets. Sempre ens quedarà internet, ep. Darrerament gairebé em compro més llibres de segona mà o passats de moda per la xarxa que no pas en directe. 

Hem viscut durant anys amb la sacralització del llibre i la lectura al damunt, però el cert és que, segons la meva opinió, la lectura és una activitat com qualsevol altra i es poden llegir moltes bestieses ben embolcallades i ben editades. Sovint la gent que més llegeix és qui menys sacralitzada té la lectura. Ja no se senten aquelles ximpleries sobre el llibre-objecte, la bona olor que fa, el goig de fullejar-lo en la intimitat i la resta. Ja gairebé ningú no et diu que no llença mai cap llibre, gran pecat del passat recent, en tot cas el gran mercat de segona mà existent i els llibres amuntegats per tot arreu desmentirien aquestes afirmacions. 

Algú m'afirmava, sobre una llibreria d'aquestes elitistes, que allà estimen els llibres. Tampoc no n'hi ha per tant, la veritat. Estimar els llibres així, en general, és una afirmació grandiloqüent, absurda. Estimar la Humanitat, en general, també és mentida però al menys en aquest cas parlem de persones. He vist obrir i tancar llibreries, el mateix pel que fa a petites i coratjoses editorials. En aquest camp, com en tants altres, els peixos grans s'acostumen a empassar els petits, potser no pas de cop i volta però sí a la llarga. Sobre llibres i tantes altres coses s'invoca això de la cultura, que ningú no sap ben bé què és, la veritat. Crec que se n'han recollit milers de definicions.  Hi ha moltes coses que no sabem ben bé què són, si és que són alguna cosa, però que mencionem a tort i a dret quan ens convé o quan volem quedar bé.

19.5.17

CONTINGUTS ESCOLARS I QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA

Resultat d'imatges de historia de españa 1958

Als qui venim del camp educatiu gairebé ens hauria d'emocionar l'interès social i polític de tanta gent a l'entorn dels continguts dels llibres de text, la veritat. Vol dir, tot plegat, que existeix una gran inquietud a l'entorn del món escolar i de la seva excel·lència. I que fins i tot, ai, es pensa de forma seriosa que allò que s'ensenya a l'escola té efectes contundents en el futur de la persona i de la col·lectivitat. 

En els llibres de text hi he trobat, al llarg dels anys, moltes errades, imprecisions i mitges veritats en tots els camps del coneixement. Quan treballava a l'escola no en vaig trobar cap, de manual, que m'acabés de fer el pes, en cap matèria. Per acabar-ho d'adobar van arribar les tendències minimalistes que consideraven que la informació no havia de ser excessiva, no fos cas que aclaparessin els infants amb massa palla. I van proliferar els dibuixets i aquell invent lamentable dels llibres en els qual s'havien de respondre els exercicis, cosa que va contribuir a augmentar el calaix del món editorial dedicat al tema.

Van existir alguns llibres força bons, com ara els de de Vicens Vices, crec que més o menys refets encara funcionen a l'ESO i el Batxillerat. Després van augmentar les imatges i va minvar molt la informació escrita, això també ha passat amb les revistes amb contingut, per exemple, històric. Les revistes sobre història d'avui tenen moltes bones fotografies, si estan mal explicades o fora de context, en general, ningú no se n'adona. 

Els textos d'aquestes publicacions són breus i, sovint, deficients. Tan sols cal comparar una Historia y vida de la primera època amb aquestes revistes d'ara, tan vistoses, tan telegramàtiques pel que fa al que ens expliquen. I tanta conyeta com es feia amb allò del Reader's Digest!!! És clar que avui, si ens abelleix, ja tenim la xarxa, per ampliar coneixements.

En el temps de la reforma, ja no sé de quina, d'aquella que va suprimir l'EGB, s'havia debatut la necessitat o no d'amollar continguts històrics i polítics en edats tendres, fins i tot es van fer alguns currículums experimentals que tractaven d'enfocar el pas del temps d'una altra manera, menys lligada a la política, però no van tenir èxit i es va tornar al de sempre.

Si no teníem notícies fresques per amanir debats ara s'ha despenjat un sindicat que es diu AMES i que, per cert, incideix en l'educació secundària però opina també sobre la primària, molt preocupat pel tema de l'adoctrinament en els manuals escolars i que ha aconseguit que els manaies estatals demanin informes sobre l'estat de la qüestió, per si no teníem prou feina.

No ens enganyem, l'escola es va inventar, també, per adoctrinar, per fer pàtria (la que sigui), per fer-nos beure a galet. De fet, al principi ja s'anava a doctrina a aprendre de lletra. La neutralitat escolar és un miratge i d'adoctrinaments, si busquem bé, en trobarem per moltes bandes i de totes les tendències. Per sort o no, et fas gran i, si ets una mica inquiet, poses el que t'han ensenyat, a casa o a l'escola, en remull, a veure si aguanta. 

M'emociona i entedreix pensar que algú creu que allò que s'estudiï a cinquè o sisè de primària tindrà un efecte en el futur. La gent de la meva generació va estudiar coses surrealistes i ara ja sabem, o hauríem de saber, que una gran part del que vam memoritzar eren banalitats o, senzillaments, contes xinesos o de Calleja. Me sé todos los cuentos, que deia el poeta. Però també em sé moltes rondalles, llegendes i mitologies diverses.

Portada 121
En un debat dels anys vuitanta en una escola d'estiu, els qui remenaven aleshores les cireretes en el departament nostrat van pontificar sobre la necessitat d'explicar a escola les gestes catalanes i els fets dels nostres herois ja que els altres també ho fan. La raó era de pes, una cosa com ara Guifré el Pilós contra el Cid Campejador. 

És clar que en aquestes històries mítiques s'obvia que molta d'aquesta gent estava emparentada i lligada amb llaços de sang i d'herència. A mi és que els herois patriòtics, siguin d'on siguin i de l'època que siguin, em fan molta angunia, no hi puc fer més. Per tal que s'adoctrinin les criatures cal, és clar, primer de tot, adoctrinar els qui ensenyaran coses a les criatures.

L'escola té un valor tan relatiu que ens faria plorar si hi meditéssim a fons, m'imagino que els fills i filles dels nostres pares de la pàtria actuals han anat a escoles molt bones, catalanes, d'aquestes que eduquen en valors morals i potser uns quants n'han sortit generosos, coratjosos i nobles. Una bona amiga m'explicava que una coneguda seva no es podia creure tot això del senyor Pujol i els seus plançons, considerant que procedia del món de l'escultisme. Santa innocència!

D'aquestes bones escoles, tan cobejades per aquells que tan sols poden comptar amb l'esforçada escola pública del barri on, ai, els nostres plançons es barregen amb la plebs i, encara pitjor, amb la plebs més exòtica procedent del món mundial, n'han sortit un bon munt d'aprofitats i d'allò que en l'argot xaró se'n diu xorisssos, no ho hauríem d'oblidar. El fracàs escolar i l'èxit de les metodologies modernetes s'hauria de valorar a molts anys vista, però això és impossible, la vida és breu. 

En nom de les grans i positives idees de tot tipus, amarades de bones intencions, s'han fet molts disbarats, que ja ho va dir la pobra Madame Rolland davant de la guillotina, en els moments més terribles d'aquella revolució tan sobrevalorada, oh, llibertat, quants crims es cometen en nom teu!

Al capdavall avui el que preocupa, educativament parlant, són més aviat l'anglès i les matemàtiques, som així. Això tan eteri que porta per nom Coneixement del medi social i cultural o una cosa semblant, car dir Geografia i Història sembla avui una vulgaritat, potser dóna un cert vernís ben intencionat però després les criatures es faran grans, aniran a l'esplai o a la discoteca, festejaran, tindran conductes de risc adolescent i no sabem pas com pot evolucionar la seva ideologia pròpia, la seva personalitat o les seves tendències polítiques. 

Tan sols podrem posar un ciri a Santa Rita i esperar que ningú no prengui mal. Encara bo que, de moment, no ens els enviaran a la força al front a lluitar a sang i fetge aneu a saber en nom de quina idea estranya o impossible. Encara bo si no cauen en algun grup arrauxat de tendències violentes, crema-contenidors o estripadores, ni que sigui de forma temporal.

Deien alguns intel·lectuals que havien patit els efectes de l'estalinisme que Rússia devia estimar moltíssim els poetes quan els estossinava, empresonava, torturava i silenciava. Sense arribar a aquests extrems la preocupació per l'escola elemental mostra, ai, com se l'estima tanta gent, de fet hi ha un gran nombre de persones que no hi treballen directament però que viuen d'inventar didàctiques i endegar plans d'estudi, un dia sí i un altre també, què hi farem. Fent un acudir fàcil i xaró: no me 'ames' tanto, va dir el llibre de text al sindicalista inquiet i unionista.

El pitjor de tot plegat és que ara tindrem uns quants dies amb experts educatius opinant sobre el tema i amb experts totòlegs opinant també sobre el tema, fins que no passi alguna altra cosa digna de debat televisiu intensiu. I, a sobre, tot serveix per atiar els focs, grans o petits, amb benzina, una manera com una altra de malmetre la benzina i no fer-la servir per a usos positius i pacífics, com seria desitjable.