7.4.20

QUAN PAT BOONE VA ANAR FINS AL CENTRE DE LA TERRA


L'entrada al blog Cinefília Sant Miquel d'avui m'ha portat el record d'una pel·lícula que em va entusiasmar la primera vegada que la vaig veure, d'adolescent, al cinema del barri. Es tracta del Viatge al Centre de la Terra, de 1959, dirigida per l'eficaç Henry Levin. L'he vista per la televisió en alguna altra ocasió, m'ha agradat tant com el primer dia però, és clar, no és  el mateix veure-la en petita pantalla. Els anys han tret gosadia als seus efectes especials i li han donat una mena de pàtina de màgia antiga, de perfum del passat, vaja.

Recordo, no sé si de forma prou fidedigna, el moment en el qual Pat Boone puja cantant, vestit d'escocès, a la muntanya, i el raig de sol pertinent il·lumina el forat per on es pot anar a cercar l'aventura, un instant màgic, una meravella. També recordo un moment en la qual entren en un espai ple d'una mena de pedres precioses de colors vius. La parella gran protagonista eren Arlene Dahl i James Mason, guapíssims i elegants tots dos i destinats a acabar junts. La nòvia joveneta de Boone no anava a l'excursió, era la bonica Diane Baker, neboda del personatge interpretat per Mason. Fins i tot pel mig hi havia un dolent i una mica d'enjòlit i un simpàtic personatge que viatjava amb un ànec.

Pat Boone formava part, aleshores, del planter de jovenets molt del nostre gust adolescent. Era habitual, entre nosaltres, fer col·leccions de postals en blanc i negre, amb imatges d'actors i cantants i Pat Boone era un dels habituals. No sabíem que ja era, en aquella època, casat i pare de família. Boone es va casar als dinou anys, amb una noia de la mateixa edat, i van romandre maridats tota la vida. Van tenir quatre fills, un parell s'han dedicat també a cantar. La seva dona va morir l'any passat però ell encara sembla que va fent, vaja. 

Aquestes llargues fidelitats vitals i matrimonials son molt del meu gust romàntic, la veritat. Van tenir alts i baixos, Boone, que va demanar permis a la seva dona per fer el seu primer petó de ficció, va passar alguna temporada una mica esgarriada, i qui no? El que m'ha sobtat més saber, avui per la xarxa ho pots saber gairebé tot, ha estat la seva religiositat excessiva, el seu tarannà molt conservador i, com en diem avui, supremacista. Boone va cantar moltes coses, seves i dels altres, va fer de tot i la seva carrera professional va esdevenir llarga i exitosa, ha escrit algun llibre, ha participat en la promoció de polítics conservadors, ha envellit de forma activa i envejable. La versió en anglès del leit motiv de la pel·lícula Èxode la cantava ell, autor de la lletra en anglès. 

Aquí, aleshores, tenien més sortida les versions en hispànica llengua, fetes per Josep Guardiola, el cantant, que començava: El mar, el sol, y el mundo de los dos... A un cançoner emblemàtic del meu temps jove, UEL·LÉ, hi havia, fins i tot, una lletra en català, de la mateixa cançó, que cantàvem quan anàvem d'excursió, obra de Josep Maria Andreu, com tantes altres. Feia així:

Adéu!Adéu!
Camins que em feu: Adéu!
Me'n vaig seguint el meu destí.
Per tot on passaré
em sentiré estranger
fins que trobi aquella terra que jo sé...

Del Viatge al Centre de la Terra se n'han fet d'altres versions però cap no ha assolit, pel meu gust, la màgia d'aquella de finals dels anys cinquanta. No cal dir que aquella versió, i la majoria de versions, son adaptacions ben lliures del llibre de Verne. No hi fa res, cada cosa té el seu lloc, el seu temps i les seves devocions, com ha de ser. Al capdavall no hi ha res tan poc galdosià com les versions dels llibres de Galdós que va fer, a la seva manera, Buñuel, per exemple.

Ara m'he posat unes quantes cançons del Pat Boone, clàssics oblidats, que conserven tot l'aroma a espígol del passat i a primaveres de l'antigor. I que em fan oblidar la seva, ai, rància ideologia.

5.4.20

JOVENTUTS MALMESES I GUERRES PERDUDES






Fa anys, en uns cursos per a mestres, a l’entorn del tema de com treballar el concepte de «pau» a l’escola, algú va comentar, de forma molt encertada, que no hi havia millor manera de treballar la pau que explicar bé les guerres. Víctor Amela ha recollit en aquest llibre, Ens van robar la joventut (Rosa dels Vents/Plaza & Janés), testimonis directes d’aquella tragèdia que va ser la Guerra Civil, en concret, d’homes que van sobreviure i van arribar a frec dels cent anys. Eren els joves de l’anomenada Lleva del Biberó, una denominació que ja em sembla, d’entrada, poc reeixida. Que gent que n’ha passat de tan grosses arribi a una edat tan avançada, com seria el cas, així mateix, per exemple, de Neus Català, fa trontollar totes les teories sobre la longevitat assumida gràcies a fer una vida saludable.

El llibre té diferents capítols. En el primer hi trobem divuit entrevistes fetes a aquells supervivents, eren nois que no tenien cap interès en anar a lluitar, feien la seva vida, eren molt joves, i a través d’històries que semblarien inversemblants si no sabéssim que la realitat supera tota la literatura, ens expliquen vivències extremes, doloroses, terribles. La veritat absoluta no existeix, hem d’anar composant la nostra visió de la realitat a través de peces diverses. Però, en general, si alguna conclusió es pot treure d’aquests testimonis, és que la guerra va ser absurda, violenta sense pal·liatius, i que, en tot cas, no calia enviar, quan ja estava pràcticament perduda, aquell munt de jovent a l’escorxador, mal equipat, mal dirigit i sense cap mena de preparació seriosa. El bo i millor de tota una generació es va quedar allà, vora l’Ebre, havent viscut molt poc. Els supervivents van patir molt després, no van tenir ocasió de recuperar una vida que ja no seria mai com hauria pogut ser. Malauradament avui es fan lectures simplistes o en clau heroica d’aquells fets, i els seus escenaris es van convertint en ruta turística i en un cert parc temàtic. Ha passat amb totes les batalles, Victor Hugo ja explica com un pagès fa diners explicant el fets de la batalla de Waterloo als encuriosits viatgers que en visiten els escenaris.

La segona part del llibre recull cinc testimonis de supervivents que van anar a la guerra convençuts, per ideologia, de forma voluntària. I la tercera recorda testimonis semblants, però de l’altre bàndol, com ara els catalans d’ideologia carlista, un tema que incomoda i que es voldria oblidar, de la mateixa manera que s’ha fet desaparèixer l’antic monument que els recordava, a la Terra Alta. A la quarta part del llibre l’autor aplega records i vivències que li han arribat de forma documental, a través de cartes, dietaris, notes, memòries. Al capítol cinquè trobem testimonis i referències de personatges coneguts com Perucho, Rabinad i Brossa. I en els dos darrers apartats, tenim altres opinions i testimonis diversos, amb alguna anècdota singular, com ara la recuperació d’una motxilla perduda. El llibre acaba amb un significatiu epíleg i dos epílegs més, molt breus, de fet una mena de darreres consideracions morals, un resum explícit de la filosofia del conjunt. Hi trobem al final una acurada bibliografia, mapes, i un Índex onomàstic que facilita consultes posteriors.

L’autor utilitza com a fil conductor la pròpia història personal, a través d’un oncle que no volia parlar de la guerra, com li passava a tants homes d’aquella generació. Una actitud que potser cal respectar ja que aquells joves van veure moltes coses i es van veure abocats a fer el que no volien fer. El llibre, si es llegeix de forma oberta i aprofundida, constata com el mal pot ser a tot arreu, enmig de les bones idees i de les idees que ens poden semblar errònies. I és que en l’actualitat hi ha una certa tendència a la mitificació de l’època i a fer divisions absurdes entre bons i dolents. I tot és molt més complex, les conductes s’han de jutjar, si és que cal jutjar-les, a nivell individual i considerant el context i les circumstàncies. Esgarrifen els testimonis d’afusellaments i assassinats motivats, per exemple, pel recurs desesperat a autolesionar-se, per tal d’intentar ser evacuats i poder fugir de l’horror, de la fam, de la set, del fred, de la son, de la mort i de totes les misèries que les guerres apleguen al seu entorn.

Tot el llibre té molt d’interès i demana relectures. Jo, personalment, em quedo, si cal triar, amb la primera part, amb aquests soldats que no ho volien ser, amb els antiherois i els obligats a anar a una guerra que no desitjaven. I això, després d’haver vist, en molts casos, com als seus pobles i barris s’havia desfermat, ja, la violència. El tema dels suposats incontrolats els quals, segons testimonis que he escoltat tantes vegades, van fer més franquistes que Franco, no s'hauria de deixar de banda, a l’hora dels debats indefugibles. Després, ja ho sabem, Franco va guanyar, la geopolítica el va mantenir en el poder fins que no va morir de vell, va poder matar i empresonar a dojo, i molta gent gran, com manifesten alguns testimonis, tan sols volia viure a casa seva, enmig d’una certa seguretat, ni que fos una seguretat vigilada, treballar i poder tirar endavant. Després d’haver perdut, això sí, els millors anys d’una joventut que els havia estat arrabassada. Després de la batalla, per als supervivents, van venir l’empresonament, els camps de treball, els llargs serveis militars.

Dels que van morir, no en sabrem res, no ens han pogut deixar cap testimoni. Ens expliquen que cridaven la mare, en els pitjors moments. Un metge comentava, aquests dies, que la gent, en morir, ni que sigui molt gran, crida també la mare, en molts casos. Aquest és un llibre indispensable i honest. Incideix en la situació d’aquells joves que van lluitar per una República que avui sembla un miratge, i no silencia els de l’altre bàndol, els quals, en molts casos, també hi van anar obligats. Ni tampoc deixa de banda el tema religiós, tan present en la vida quotidiana del passat i que va tenir un cert pes en alguns canvis de bàndol. O la divisió de les esquerres, entre anarquistes i comunistes o entre les diferents tendències de l’anarquisme. L’exili tampoc no va ser igual per a tothom, alguns polítics, els grans responsables del desastre, van marxar en cotxe i la gent corrent ho va haver de fer a peu i en condicions terribles.

Molts dels millors llibres sobre història contemporània els escriuen, com en aquest cas, més aviat els periodistes que no pas els historiadors. Potser perquè els historiadors volen anar més enllà i no poden entrar tan a fons en la vida real, poc adient a deixar-se encotillar en un manual convencional. En tot cas, uns llibres complementen els altres.

Publicat al blog cultural 'Llegir en cas d'incendi':

AVUI NO PODREM ANAR A REBRE JESÚS, QUE ENTRA A JERUSALEM


Si Barcelona fos Jerusalem, avui no podríem anar a rebre Jesús, per raons de confinament obligat. Tot i que la Setmana Santa ja fa anys que no té el pes que tenia, el Dia de la Palma encara conservava alguns elements de la seva mitologia. Fa anys era un dels pocs dies, amb el de Nadal, en el qual estrenaves roba. Fins i tot la gent que no anava a missa els diumenges s'arribava, amb les criatures, a beneir la Palma. Després molts s'anaven a passeig i no assistien a la missa preceptiva, molt llarga en aquest cas, ja que s'hi llegia la Passió. Per cert, a Jerusalem, a Déu Nostre Senyor el van rebre molt bé però van acabar per estossinar-lo i la meva mare deia que molts dels mateixos que l'anaven a rebre, xalaven quan l'anaven a crucificar. Això ja passa, a la historia de la nostra sobrevalorada espècie humana.

Com que de joveneta encara era ben viu allo d'estrenar, l'arribada a l'església de les noies de la meva colla era una mena de desfilada de moda, de la moda d'aleshores, que consistia en els preceptius i elegants trajos-jaqueta. El meu primer vestit jaqueta, acompanyat dels primers, i tímids, talonets, el vaig estrenar per la Palma. Fes fred o calor s'estrenava el que toqués, vaja. Els nois, encara que fossin molt jovenets, també anaven amb americana, i corbata, aleshores. Allò de mudar-se ha passat, més o menys, a la història, de forma general, tot i que en ocasions, en els casaments actuals, la gent es disfressa de forma exagerada. Sort que molta gent ja ni es casa o ho fa de forma discreta. Avui hi ha de tot i tothom pot fer el que li plagui.

Abans, en el passat remot, tot era obligatori i tothom feia el mateix o semblava que fes el mateix. La Palma era una festa força infantil, a les palmes i palmons se'ls penjaven joguinetes de fusta i llaminadures que avui serien altament rebutjables, com ara aquells rosaris de sucre pur, un verí per a les nostres dents innocents. La Setmana Santa era, però, una època ensopida, sobretot el dijous i el divendres. Les ràdios emetien música clàssica, la qual, els no entesos, vam associar des d'aleshores amb el tema religiós i amb l'avorriment indefugible.

Quan jo era molt petita, el dissabte era de Glòria i se sortia al balcó a fer cassolades per matar jueus, cosa horrible, sort que tot era eteri i misteriós i no sabíem ben bé què eren ni els jueus ni els comunistes ni els maçons. Déu ens ha perdonat perquè no sabíem el que dèiem. Els cinemes passaven històries religioses a dojo, llevat del divendres, en el qual no es passava res de res. Per la ràdio donaven sermons com aquell de les Set Paraules, molt popular. Després, passat el tràngol i amb Jesús ressuscitat, s'estrenaven pel·lícules i obres de teatre i s'acabava menjant la mona.

A l'escola, els darrers dies abans de Setmana Santa, les mestres modernes, de mentalitat laica però amb tendència a la incoherència, després d'haver tallat les cames a les pobres velles Quaresmes, feien mones d'estar per casa. Un model habitual, a pàrvuls, era guarnir un donut amb un ou dur i unes quantes plomes o amb un dibuix retallat. Jo els deia sovint, per fer una mica la punyeta, que feien Pasqua abans de Rams i se m'enfadaven. De la sàdica Passió de Jesús no se'n parlava, amb la qual cosa tot quedava fora de context. Conviure amb la tradició religiosa sense defugir-la del tot no és senzill, el rebuig total tampoc és viable ni aconsellable. En tot cas, la vida real va fent que tot es normalitzi.

La societat, avui, ni que algú practiqui alguna religió, és més aviat laica. Per sort, hi ha llibertat religiosa, llibertat de cults, deien, en broma, fa anys, jugant amb això del culte i els culs, per si no n'havíeu copsat el joc de paraules. Llibretat de culs, de fet, també n'hi ha, avui dia. 

Enguany ens trobem en un context fràgil, insegur, imprevisible. La vida ja és així, però ara n'hem copsat la inseguretat a fons. Estar a casa, en arrest domiciliari, més o menys, té el seu què, et retrobes amb les teves rampoines i gaudeixes d'una mena d'estranya llibertat horària. Per sort, aquesta epidèmia inesperada i de la qual, al principi, fèiem broma, al menys jo, ens ha enxampat en temps de xarxes socials, ordinadors, telèfons mòbils i la resta. L'altre dia vaig fer un cinefòrum amb la gent de Tot Història, virtual, i ens vèiem tots i xerràvem més, gairebé, que quan n'hem fet de forma convencional. Ahir sentia un apocalíptic que manifestava una barbaritat com ara que el mòbil és l'heroïna del segle XXI. N'hi ha que no té límit a l'hora de dir-ne de tots colors. Què hi farem. El pitjor és que hi ha gent que s'ho creu, les novetats sempre han estat condemnades pels dogmàtics o els que tenen una estranya tendència a la predicació.
I aquests dies estem envoltats de predicadors i predicadores, polítics, metges, científics, però també gent normaleta que ens explica què hem de fer i què no hem de fer i què podem fer o que vigila els veïns, no fos cas que sortissin més del compte i, a sobre, sense mascareta o sense guants. La llibertat, ai, és un bé incòmode, en ocasions, i gairebé impossible d'aconseguir. La llibertat inquieta, espanta, i tot això ja ho vam llegir en aquell llibre de Fromm que va ser un dels habituals del meu temps jove, per cert.


4.4.20

AMISTATS UNA MICA PERILLOSES I NOIES DEL MEU TEMPS




Aquests dies, en obert, al Canal Paramount, es pot veure la sèrie italiana sobre la famosa tetralogia d'Elena Ferrante, una escriptora de la qual, malgrat moltes especulacions, no se'n sap la identitat. Aquests llibres han tingut un gran èxit i s'han traduït a un gran nombre d'idiomes entre els quals, el català. Jo els vaig conèixer i llegir, d'una tirada, gràcies a una bona amiga lletraferida. No voldria entrar en valoracions qualitatives però no es pot negar que tenen encant, misteri, i un munt d'elements d'aquells que fan lectors. Crec, així mateix, que han estat unes novel·les llegides per més dones que no pas homes. És clar que les dones llegeixen més, sobretot narrativa, per raons que podrien motivar un ampli debat. Els clubs de lectura, com tantes altres activitats culturals, compten així mateix amb un més gran nombre de participació femenina que no pas masculina.


Les protagonistes són dues nenes, complementàries, rivals, diferents. La narració se situa a Itàlia, a la zona de Nàpols, durant els anys cinquanta. Aquestes nenes son tot just una mica més grans que no pas jo i per això m'he identificat força amb algunes situacions. Aquells barris italians, recreats per a la sèrie, no són tan diferents del Poble-sec de la meva infantesa. Les novel·les les acompanyen des que tenen vuit o nou anys fins a l'actualitat, gairebé, quan ja han complert els seixanta. La sèrie segueix força fidelment l'obra original però, com sol passar sempre, probablement no respondrà del tot al nostre imaginari lector. Els llibres son diferents per a cadascú però el cinema, la televisió, ens donen les coses fetes. Per això potser és millor gaudir de la sèrie sense esperar veure el llibre. La producció televisiva, amb un munt de bons actors i actrius, molt poc coneguts, ha accentuat la foscor i la sordidesa, una tendència que també percebo en determinat cinema català quan es tracta de reflectir temps com ara la postguerra. 

Les novel·les tenen elements una mica fulletinescos, ho admeto, el que passa és que estan molt ben travats. Pel meu gust els dos primers llibres son millors que els darrers. Les novel·les han generat, a més, una obra de teatre de més de cinc hores que no sé si en algun moment podrem veure per aquí. En tot cas, aquests llibres s'han convertit en una mena de clàssic del nostre temps i em pregunto si unes històries semblants i tan llargues trobarien, per aquí, editor i difusió. Malgrat les valoracions que en puguem fer és aquesta una molt bona sèrie, s'agraeix que es passi en obert, i resulta un consol poder-ne gaudir aquests dies de confinament. Intento no mirar més d'un capítol o dos per dia. Espero que ens la passin seguida i sencera i que no ens deixin amb l'ai al cor, vaja. De tota manera, per motius que no explicaré, una mica amb l'ai al cor, al final, t'hi quedes.

30.3.20

EL REC DE LA INFANTESA


foto de Cossetània Edicions.

El rec: Memòries de vint-i-sis estius (Cossetània) és el darrer llibre d’Olga Xirinacs, l’escriptora amb una més llarga i rellevant trajectòria de la literatura catalana, viva i en actiu. Xirinacs ha escrit narrativa, poesia, assaig i llibres de memòries. En narrativa ha conreat gèneres diferents i té llibres excel·lents. Pel que fa a la seva poesia, relativament poc coneguda, la vaig descobrir més tard i em va impressionar la seva qualitat. Malauradament, una edició de la seva obra completa no va conèixer la difusió i distribució que mereixia. L’autora continua escrivint i publicant, darrerament ha tret un deliciós llibre de poesia, Natura, i aquest altre, de memòries personals, on evoca els vint-i-sis estius que va passar a Rubí, de petita i de jove, amb els seus avis paterns.
Aquest llibre no és una evocació convencional del passat. Hi trobem records familiars, és clar, però moltes coses més. Hi ha força poesia a les seves pàgines, malgrat ser un llibre en prosa, així com un gran nombre de referències culturals de tot tipus. Olga Xirinacs és també pianista, ha pintat i dibuixat, ha fet interessants collages i tot i rememorar un passat perdut viu plenament en el present, ja que manté un bloc seguit per molts dels seus lectors. Els premis solen ser un al·licient, però de vegades provoquen reticències, en el món cultural, i guanyar-ne un munt de tota mena en pocs anys va perjudicar, en certa manera, la percepció de la seva obra. Som un país petit, amb les seves virtuts pròpies però també, en moltes ocasions, mesquí i envejós.
L’escriptora, avui, és tot un mite a Tarragona, on viu, però el món de la cultureta oficial barcelonina no ha estat tan agraït amb ella com caldria. O així m’ho sembla. En tot cas, aquest llibre és una gran ocasió per donar a conèixer l’obra de l’escriptora als joves que no n’hagin tingut ocasió, malgrat que compta amb llibres de narrativa juvenil, molt interessants. I, per als qui som més grans, és un bon moment per a recuperar i posar en valor una literatura de gruix, en la qual convergeixen un munt de temàtiques, noms i obres d’escriptors, de músics, records de cançons tradicionals, de llegendes. Hi trobem un vocabulari ric, generós, amarat de mitologies diverses i un context en el qual aquesta Olga petita descobreix, a poc a poc, el món, mentre creix, i consolida la seva vocació literària.
En el llibre l’autora es refereix a ella mateixa en tercera persona. Es ella i no és ella, car en el fet literari sempre hi ha el pes de la recreació. Ens inserim en un món suposadament idíl·lic que no ho és tant. Hi ha fets del passat poc explicats pels adults, violències antigues i més recents, com la Guerra Civil. Olga Xirinacs va néixer, precisament, l’any 1936. Ens trobem enmig d’un nucli familiar acollidor, amable, però que transita per les seves pròpies pors, pèrdues i tristors. Els infants creixen, la petita Olga serà mare i somiarà en llegar aquell món infantil seu a la filla, però això no serà possible perquè l’imprevist, en aquest cas, simbolitzat en un fet molt real, les riades de setembre de 1962, s’emportarà paisatges i records i tot serà diferent. El rec mític perdrà la seva presència tot i que la vida continuarà, com sempre, malgrat tot.
És aquest un llibre que cal assaborir a poc a poc i que demana tornar enrere de tant en tant, per recuperar-ne fragments inoblidables. La trajectòria vital, amb el sotrac de l’adolescència i l’esclat de la joventut, ens enfronta amb la novetat, amb les ànsies de viure, de descobrir, d’experimentar. Després, però, trobem a faltar el temps de la infantesa, quan tot era nou i misteriós i tot era, també, possible, com ara l’existència de les fades o la presència dels éssers inquietants de la foscor. Un cop passada la inevitable nostàlgia, a frec de la vellesa, els records tornen a ser amables, tendres, consoladors. La vida és així, té de tot una mica, i sabem que passa, de forma irreversible. Aquests dies estranys que estem vivint són ben adients per a immergir-nos en aquest Rubí del passat, gràcies al miracle de la bona literatura, i per entendrir-nos amb la força d’aquestes minucioses i poètiques evocacions d’un món desaparegut, però ben viu en la memòria i en el record.

Publicat al blog cultural Llegir en cas d'incendi (30/3/2020)