19.1.17

COLORAINES MUSICALS RETROSPECTIVES

Resultat d'imatges de los paraguas de cherburgo
Fa uns dies vaig anar a veure La, la, land, per curiositat i perquè no feien res més que em cridés l'atenció. Al meu blog en castellà n'he escrit una ressenya, per als interessats. Ja em pensava amb què em trobaria i no vaig tenir cap sopresa. Algú que conec, de forma irònica, al facebook, n'ha fet una descripció acurada amb dues paraules, simpàtica i distreta.

La pel·lícula, amb totes les seves limitacions i virtuts, que també en té algunes, hauria estat més reeixida amb un guió més consistent o, fins i tot, amb un final feliç, que ja no venia d'una mica més de sucre candi i sortiríem de la sala conformats amb la vida. Aquests dies molta gent ha remarcat que la pel·lícula és deutora d'altres anteriors, entre les quals les pel·lícules de Demy, bàsicament les dues més conegudes, amb evocacions provincianes franceses, ja que una passava a Cherbourg i l'altra,  a Rochefort.

Ahir escoltava per la ràdio un xicot que parlava sobre cinema, al qual es veu que La, la, land havia agradat força i que feia referència als vincles sentimentals amb aquella altra dels paraigües. En concret, assegurava que totes dues feien plorar, a causa del seu final. Admiro la capacitat d'emoció de la gent i he plorat molt al cinema, ho admeto, sobretot, quan era jove,  quan una parella que s'estimava s'havia de separar de forma més o menys definitiva. En les separacions amoroses que no comporten mortalitat hi sol haver un malentès pel mig, cartes que no arriben, embarassos imprevistos, coses així. Però en aquests dos casos no he plorat gens, la veritat.

Ara tot plegat no té el mateix pes que abans, ja que els embarassos no desitjats tenen solució i, a més a més, no provoquen escàndol ni rebuig social, i els aparellaments de conveniència no tenen tampoc per què ser definitius. Per la ràdio, en un programa de ximpleries, vaig sentir fa poc una noia que explicava que s'havia de casar i no n'estava gens convençuda, doncs li van aconsellar que tirés endavant el casament, que ja estava molt organitzat, doncs, al capdavall avui aquestes coses es poden fer i desfer amb facilitat. Així va el món. Tot és Ikea.

Quan era petita vaig plorar moltes vegades a causa de les separacions amoroses i dels amors tràgics i una vegada la meva mare de poc que no surt del cinema amb mi a causa del soroll que feia amb la plorera, al Condal, era amb El príncipe estudiante i jo devia tenir set o vuit anys a tot estirarRecordo haver plorat a dojo, per exemple, amb Esplendor en la hierba. El final dels paraigües francesos té alguna cosa a veure amb allò del retrobament i la separació i el que podia haver estat i no va ser, però, evidentment, ambdues històries no són gens comparables. Una de les pel·lícules d'amor amb la qual vaig plorar moltíssim va ser amb El puente de Waterloo, la vam veure en una matinal de les d'abans, amb una amigueta, d'adolescents i ja era aleshores una pel·lícula antiga 

Però, en canvi, tot i que aleshores jo era jove i romàntica, allò dels paraigües de Cherbourg no em va fer el pes, no vaig plorar, se'm va fer pesadeta la tonada recurrent, aquella cantarella que no s'acabava mai, i no vaig acabar d'entendre com és que la noia es casa amb el senyor ric, tot i que avui, mirat en perspectiva, trobo que el pretendent convencional era de més bon veure que el Castelnuovo, al menys per als meus gustos del present. Jo, aleshores, treballava en una oficina i més aviat vam fer bromes diverses sobre la pel·lícula. Fins i tot, amb les companyes, ens dèiem coses cantant, imitant més o menys la tonadeta, mentre perforàvem fitxes de cartolina en aquelles màquines que ara són arqueologia industrial, i xalàvem d'allò més: quanta feina, quin munt d'albarans, no et preocupis, tot s'acabarà...

El casament, amb la núvia de blanc i embarassadíssima va provocar molts acudits i molta gresca, en aquella època cap núvia embarassada seriosa es casava de blanc, unes ho feien perquè els semblava que era fer el ridícul i d'altres per motius de consciència puritana, una coneguda de la família manifestava que allò del blanc en una núvia que hagués fet Pasqua abans de Rams era engañar a la Virgen. Avui la gent es casa de blanc quan li abelleix, malgrat que tingui ja mitja dotzena de criatures amb senyors diversos, els temps han canviat i la moral, també. I les pasqües i els rams ja són tota una altra cosa.

Hi ha molt de cinema francès valorat per sobre del que ofereix, aquell parell de pelis de Démy en són un cas evident, pel meu gust, encara que la fotografia fos bonica i acolorida, com la de La, la, land. Les senyoretes de Rochefort tenia un argument surrealista i encara se'm va fer més pesadeta. La serie de províncies franceses amb històries musicades no va continuar, per cert, llàstima ja que tenen moltes ciutats boniques per promocionar. La mort de Dorleac va donar un pes tràgic afegit a la segona, la qual comptava amb un bon repartiment, malgrat tot. 

La Deneuve, una actriu que no m'ha acabat mai de fer el pes, iniciava aleshores la seva actitud de dama bonica, freda i enigmàtica que no saps ben bé perquè fa el que fa i potser no ho sap ni ella mateixa. On em va agradar més va ser a La sirena del Mississipí, però és que Truffaut ja és tota una altra cosa i treu suc d'allò on no n'hi ha. Pel que fa als musicals que he mencionat, no sé el perquè, però vaig pensar, durant un temps, i considerant que els qui refilaven no feien pinyols remarcables, que cantaven els actors, però no era així, els doblaven.

Un dels elements que s'ha magnificat dels parapluies és que es menciona la guerra d'Algèria per primer cop, però es fa de passada i sense aprofundir, que aquesta menció es consideri una gran novetat fa pensar en com anaven les coses pel país veí en relació amb la seva colònia. Avui, si tornés a veure la pel·licula segur que ploraria, i no pas per la separació dels enamorats, els quals qui sap si no han acabat per divorciar-se dels seus cònjuges i tenint embolics d'amagat, com aquells espanyols de les assignatures pendents. 

Ploraria pel temps irrecuperable, que passa i no torna i és que, al capdavall, una servidora tenia aleshores divuit anys, moltes il·lusions etèries i el món, malgrat les guerres de l'època, de les quals en sabíem poca cosa a fons, semblava anar, sense pausa i amb pressa, vers allò de la pau universal i la resta. Santa innocència.

Demy va fer coses interessants després, però no van tenir el mateix ressò. Va morir el 1990. Es va casar amb Agnès Varda, la grand mère de la nouvelle vague, encara en actiu i amb moltes idees de qui, malauradament, ens n'ha arribat poca cosa en aquests darrers anys. Van tenir un fill que també és actor, Mathieu. 

18.1.17

LA INEXPLICABLE AFICIÓ AL MORBO RECREATIU

Resultat d'imatges de JORDI COROMINAS ENRIQUETA MARTÍ


Resultat d'imatges de ELSA PLAZA VAMPIRA DEL RAVAL

Vaig escoltar el darrer programa de l'espai En guàrdia en el qual Jordi Corominas parlava del mite, fals, de la pobra Enriqueta Martí. Corominas va escriure un llibre sobre el tema, Elsa Plaza en va escriure un altre sobre el mateix el qual, per cert, al programa ni tan sols no es va mencionar. Tots dos llibres intenten rebatre els molts disbarats que s'han amollat sobre aquesta pobra dona durant la darrera dècada. No cal investigar gaire, un repàs ràpid a la premsa del moment ja evidencia que tot va ser mentida, una brama que es va fer grossa i mediàtica, vaja. Fins i tot existeixen entrevistes a la nena segrestada, quan ja era molt gran, per cert.

El que m'estranya no és pas que en aquell llunyà i miserable 1912 la cosa s'inflés, el que em sobta és que tanta gent ens hagi venut la moto fa, com qui diu, quatre dies, per tal d'escriure novel·les, muntar musicals i, sobretot, endegar itineraris que han fet empipar molt els actuals habitants de l'edifici del carrer Ponent on es van no-esdevenir els fets criminals que expliquen amb delectació els responsables del passeig morbós.

Que jo sàpiga ningú no ha demanat excuses per haver-nos fet passar bou per bèstia grossa. El pitjor, que molta gent continua creient que tot era cert i que els intents actuals per desmentir-ho, que també han contribuït a vendre llibres, són una mena de conspiració dels poders vigents. Encara fa poc, a facebook, algú va posar comentaris en aquest sentit, quan una persona de bona fe va intentar rebatre els crims inexistents de la Martí que una altra persona havia explicat online: sí, sí, podeu anar dient que ja sabem com les gastaven, els ricatxos. 

Quan una informació es dóna per bona i respon a teories conspiratives que ens abelleixen, malament, ja no hi ha qui redreci la cosa, com passa amb les calumnies exitoses. En la difusió i exageració dels fets hi ha una culpa evident del periodisme, d'una part del periodisme, és clar, antic i actual, que furga a les ferides i no s'informa com caldria i quan caldria. Recordo que Mònica Vitti explicava que en algun diari havien publicat que s'havia intentat suicidar i que a causa d'això ni tan sols la seva mare no es va acabar de creure, malgrat les afirmacions de la implicada, que allò no fos cert. Un exemple més folklòric del tema és el periodisme esportiu, que omple pàgines amb especulacions i inflant tota mena de bestieses.

Al programa del Calpena van explicar el passat però no van explicar el present, el perquè en aquests darrers anys s'han dit i escrit tantes bestieses, fins i tot les criatures de secundària anaven a donar la tabarra als arxius municipals, a veure si trobaven informació sobre la pobra vampira, que de vampira no en tenia res. A mi m'hauria agradat que es fes més referència al present i que es demanés explicacions a tots aquells que ens van explicar no fa gaire que així Barcelona tenia el seu esbudellador en versió femenina i així érem tan guais com els de London, per tal que es posesssin en evidència. De fet sí que es va fer un comentari, com de passada, que l'èxit actual anava lligat a això que en diuen la marca Barcelona. I, efectivament, fa algun temps vaig escoltar un periodista per la ràdio que parlava de la Martí i que deia barbaritats com ara que teníem tot el dret a comptar amb una assassina mítica, a la ciutat. Com si això fos un mèrit turístic, vaja. 

Un cas que es va inflar, aquest més recent, i que també es va esmentar al programa sobre la Martí, va ser aquell dels pederastes del Raval. L'Arcadi Espada no és sant de la meva devoció però reconec que va fer un estudi seriós del tema. Encara més, Jordà en va fer un documental. Malauradament tot va quedar embolcallat en les boires de la misèria i, au, demà ja parlarem d'una altra cosa que les errades en com es va endegar el tema podrien esquitxar institucions, professionals diversos i personatges fora de tota sospita. Fa uns dies es van denunciar per la televisió un parell de casos lamentables en els quals els serveis públics havien fallat, separant criatures de la seva família, però no hi va haver manera què s'admetés l'error per part dels responsables. 

Dies enrere em mirava un documental d'aquests geogràfico-recreatius de la segona cadena. Un senyor molt simpàtic viatjava per Mallorca, un periodista anglosaxó. Va explicar com li havien comentat, en una visita cultural, que Jaume I havia conquerit l'illa i que els musulmans havien guillat sense problemes i es veu que ell va rebatre un dels qui ho explicava i li va dir que, segons les seves dades, el rei havia estossinat homes, dones i criatures, de forma expeditiva, sagnant i lamentable. El preguntat, que potser era fins i tot historiador, li havia respost: si, és veritat, però no ens agrada explicar-ho... I és que una cosa és evocar el martiri del general Moragues o les crueltats del Cid i, l'altra, que els nostres mites patriòtics tinguin aspectes vergonyosos, mirats des del present, car en la seva època les coses eren molt diferents i això no es pot perdre de vista.

Tot s'arregla a gust dels consumidors, de vegades la sang i fetge no toca i en d'altres, és necessària per tal de motivar la gent. D'aquí ve potser l'excés de consum de novel·la negra, cada dia més exagerat, i no entraré en el tema de la qualitat literària sinó en els arguments i en les descripcions. A la xerrada de CERHISEC sobre crims antics relacionats amb el barri vam omplir de gom a gom, sovint som quatre gats, en d'altres ocasions. Les rutes pels cementiris i coses així tenen avui molt d'èxit. De moment, els itineraris turístics es fan a l'entorn de crims del passat, anar a visitar en grup, per exemple, el caixer on van cremar la pobra dona que hi dormia semblaria de molt mal gust. La narrativa, però, no té ja aquest respecte per la realitat i es novel·len casos de fa, com qui diu, quatre dies, recreant-los i posant a la qüestió més pa que formatge. No negaré que en ocasions hi ha investigacions més acurades i serioses, com en el cas dels crims de Tor, encara per acabar d'aclarir.

A la nostra ciutat, com  també a tants pobles i poblets, s'han esdevingut en totes les èpoques fets terribles, malauradament l'espècie humana encara no ha evolucionat prou com per haver assumit del tot el cinquè manament i estar disposada a respectar-lo a qualsevol preu. Però hi ha crims que tenen èxit popular i d'altres que no. A Barcelona el cas de la Martí, que de tant en tant ressorgeix del passat, és un dels que ha tingut més èxit. Un altre que ha fet vessar molta tinta i que ha escampat moltes especulacions, algunes de les quals absolutament surrealistes, és el de la pobra Broto, sobre el qual també es fan itineraris culturals.

El més empipador és que suposats experts t'expliquin disbarats com si haguessin esbrinats els secrets del passat i després uns altres experts alternatius et venguin els desmentits i et facin passar per ximple i crèdul, quan tu ja sabies que tot era un cuento, ni que fos un cuento de por. Jo crec que aquest provincianisme barceloní sobre el qual fa poc escrivia té la seva incidència en això dels itineraris, que han substituït les antigues rondalles a la vora del foc o de l'estufa, en les quals la sang i el fetge hi eren molt presents, per a gaudi d'infants perversos i encuriosits, malgrat que després les criatures tinguéssim malsons a causa d'aquella rondallística inquietant i ancestral. 

16.1.17

EL FRED, LA SETMANA DELS BARBUTS I LA METEOROLOGIA RECREATIVA

Resultat d'imatges de mapes del temps gener 17

Una de les temàtiques a l'entorn del qual ens amollen més informació inútil és la del temps. Avui, però, hi ha una informació que la supera en inutilitat, és la del trànsit rodat. No és que no facin falta ni l'una ni l'altra, és que en pocs minuts ens podrien dir com van les coses o si hi ha canvis importants, i, en canvi, es dediquen al tema moltes estones televisives i radiofòniques que contribueixen al fet que quinze dies abans de què no arribi el fred siberià o l'onada de xafogor ja tinguis angoixa d'anticipació i surtis de casa tapada com un esquimal o amb la cansalada a la fresca i el barret de Panamà.

Amb els anys comproves com tot ha passat ja en alguna ocasió, pel que fa al temps meteorològic o a molts altres aspectes de la vida quotidiana, encara que et piconin sobre les rareses extraordinàries del fred, de la calor, de les sequeres o dels aiguats i t'amarguin la vida amb els perills dels canvis previstos. Sempre diuen, els experts, que fa uns quants anys que no teníem tant de fred, tant de vent, tanta calor. És ben igual que siguin vint, deu o trenta anys, la percepció és que el temps ha canviat, així, en general, tot i que tu recordis que allò ja va passar en algun moment. En algun passat remot i mític les coses eren com havien de ser i feia fred a l'hivern, calor a l'estiu, i bonança per la primavera. 

El cas és que jo recordo moltes variacions, revetlles de Sant Joan calentes i fresquetes, festes de la Mercè plujoses o amb solet i, encara, platja, Nadals freds i Nadals tebis i Sant Jordis o dies de la Palma de tota mena. El que sí em sembla recordar és que per Sant Antoni, el de gener, gairebé sempre ha fet fred, més o menys. Fred barceloní, ja que sovint fem extensiu el que ens passa a nosaltres amb el que passa a tot arreu i a Barcelona el clima és benigne, a l'hivern, amb poques excepcions.

Resultat d'imatges de cavalcada tres tombs Sant Antoni
Durant la nevada del 62, la qual, per cert, comptava amb precedents en el segle XIX i la raresa de la qual hi ha qui va atribuir a la insistència en la carrera de l'espai per part de les grans potències, es van fer moltes fotografies que corren per tot arreu. Per això algú jove, en ocasions, m'ha comentat que abans nevava a Barcelona, ja que n'ha vist fotografies. Així funciona la memòria popular. Però el cert és que el pic de l'hivern va entre mitjans de gener i principis de març i per això Nadal no sempre és fred, encara que en una ocasió nevés.

La setmana de Sant Antoni Abat és la que comencem, dimarts és el dia del sant. Jo no entenia això de la Setmana dels Barbuts, ja que l'altre sant famós d'aquests dies, Sant Sebastià, mai no ha tingut barba o se la devia afaitar abans del conegut martiri de les sagetes. Però és que resulta que els altres barbuts de la setmana són uns sants absolutament anodins, Pau ermità i Maur abat. Una broma recurrent, fa anys, era felicitar les companyes d'escola el disset de gener, pel fet que era la festa dels rucs. Potser per aquest fet la majoria d'Antonis, Tonis, Tònies i Antonietes, celebren el sant quan el de Pàdua, que no té connotacions animalístiques i endega casaments feliços.
Resultat d'imatges de tentaciones san antonio
El pobre Sant Antoni, com és sabut, va patir un munt de temptacions, amb les quals els pintors de prestigi han xalat al llarg dels segles, moltes de les quals relacionades amb dames sicalíptiques amb cua de diable, que així fornien excuses per afegir escenes eròtiques a la temàtica religiosa, altrament hauria estat molt  ensopida. Fins i tot el porquet que l'acompanya ha rebut penjaments sexistes, ja que allò de córrer com el porc de Sant Antoni, en segons quins contextos i fent referència al sexe femení, en ocasions s'utilitzava per a evidenciar certa promisqüitat innocent de les noietes en flor.
Resultat d'imatges de benedicció d'animals sant antoni
Al barri de Sant Antoni se celebra una lluida festa major, fins i tot tenen envelat, que avui és una raresa. Dimarts beneiran els animalons als Escolapis de la Ronda, avui la majoria del que es beneeix no són animals de peu rodó sino mascotes. Dissabte es fa la Cavalcada i avui les cavalcades d'aquest tipus ja compten amb organitzadors que s'hi dediquen, com les Fires Medievals, però malgrat que siguin un decorat tenen la seva gràcia i són maques de contemplar. A moltes localitats i barris celebren els Tres Tombs, però ho fan en dies diferents, suposo que això ve del fet que hi havia qui anava a més d'una celebració d'aquest tipus, una mica com va passar amb les processons de Corpus en els seus bons temps. Ahir em sembla que van fer la cavalcada a Sant Andreu del Palomar.

Sigui com sigui, la festa de Sant Antoni, al barri d'aquest nom, avui esquerra de l'eixample, per cert, abalteix l'ensopiment dels dies de després de festes i ajuda a fer-nos esventar la melangia que ens amara després del cicle nadalenc. Melangia i cansament, és clar, amb tants dinars, tions, regalets i galindaines. Les festes sempre són agradables, ajuden a fer que un dia no sigui ben bé com un altre i durant l'any anem de festa en festa. La gran majoria tenen arrels religioses, tot i que restin diluïdes entre lluentons descreguts. El meu pare explicava que al seu poble absolutament totes les festes eren religioses i comptaven amb misses, novenaris, processons i la resta. Malgrat això, alguna espurna pagana es filtrava pel mig, una balladeta, unes sardanes. I millor enciam que gana, al capdavall.

La Cavalcada de Sant Antoni va estar, fa uns anys, a punt de desaparèixer, per motius econòmics. Però l'ajuntament va ajudar a què es mantingués, amb la condició que es considerés patrimoni barceloní generalitzat i per això ara els carros i carretons s'arriben a la plaça de Sant Jaume a saludar les autoritats municipals i qui vulgui que el saludin. Una de les coses més entranyables de Barcelona és aquest inefable xaronisme popular que sura al llarg dels anys, malgrat el turisme o el que sigui. 

Barcelona és una ciutat absolutament provinciana que ha fet diners i ara rumbeja estètica avanguardista, sense poder oblidar les seves arrels de poble gran amb possibles, no hem canviat gaire, des dels temps de La febre d'or i  de la Gente Bien, obra inspirada en la qual la Cubana ha fet una versió molt poc reeixida, pel meu gust. Sobre Barcelona, com sobre la família de cadascú, tan sols podem criticar els de casa, que ens l'estimem. Des de fora es diuen coses absolutament raretes i injustes, penjaments diversos que dedicats a un gironí o a un manresenc serien titllats de racisme local.

Tornant al temps meteorològic que ens amollen per les teles, alguns dels seus protagonistes s'han fet molt famosos, d'altres no tant. A les dones del temps, quan es fan grandetes, les retiren o enretiren, com a les dels telediaris. Per la ràdio també fan programes sobre el temps algunes velles glòries dels inicis de la televisió. En ocasions he escoltat programes d'aquests als quals la gent telefona per preguntar coses. Jo crec que aquests espais fomenten la fatxenderia, per exemple quan algú pregunta: aquest cap de setmana ens n'anem a les Illes Caiman, a portar calerons, em pots dir quina roba m'he d'endur? També s'aprofita l'espai per explicar que tens un fill que és una eminència i treballa a Houston i vols saber si li has de fer arribar unes katiuskes, per exemple. Ah, la vanitat humana, no té límits. Hi ha gent més modesta, que tan sols ha de viatjar, per exemple, a Sitges, i també vol saber si farà fresqueta o si es podrà banyar a la platja sense problemes. 

Les coses que s'arriben a preguntar a les ràdios són interessants, mostren com malgrat l'excés d'informació que es pot trobar per tot arreu a la gent ens agrada l'atenció personalitzada. Aquesta tendència humana l'ha recollit un establiment barceloní que ven peces per vestir de pell, Brumas piel, i que fa un anunci encisador per BTV, que m'encanta, ja que m'evoca la publicitat d'abans i de tota la vida, en el qual et pregunten si et vols servir tu mateix quan vas a comprar o vols que t'assessori un expert, com fan ells.

Bé, bona setmana dels barbuts, abrigueu-vos bé, que diuen que ens arriba el fred siberià o de no sé on i podrem aprofitar l'avinentesa per treure els modelets d'anar a esquiar i passejar-los per la Rambla. Recordo un any en què va fer fred, fred de veritat, a l'entorn del dia de Reis, a principis dels vuitanta, i aquests que van a esquiar cada any, i que fins i tot hi anaven quan la tendència era minoritària, van aprofitar el moment per posar-se aquells descansos peluts d'aleshores i mostrar a la resta dels mortals que practicaven els esports d'hivern.

14.1.17

ROMANS, ROMANES, LLIBRES, TELEVISIÓ I HISTORIADORES DE CULTE

Mary Beard filming in Rome.jpg

A les tertúlia del grup d'història del qual formo part fa més de vuit anys hem comentat, dividit en dues parts, el llibre SPQR, de Mary Beard. Beard era relativament poc coneguda entre nosaltres fins que no li van donar un premi que avui, pels nostres verals, es mirat una mica de cua d'ull, el Príncep -ara 'princesa'- d'Astúries. Aquest seu llibre ha esdevingut un èxit de vendes, considerant la temàtica, i ha propiciat que se'n venguessin d'altres de l'autora, tot i que encara en té pocs de traduïts al castellà. 
Resultat d'imatges de mary beard libros en español
Fa uns dies parlava de què escriure massa era mal considerat, i esmentava autors del camp de la narrativa. Però també en d'altres camps això de treballar excessivament i aconseguir bons resultats, a nivell popular, és mirat amb reticència. Beard és popular, així mateix, gràcies a uns documentals que es poden veure amb relativa facilitat per les xarxes i que, de fet, ja expliquen moltes de les coses sobre els romans que podem trobar a SPQR.

La historiadora pot irritar una mica quan comences a veure aquests documentals, car la seva presència és constant, gairebé, en les filmacions. El seu aspecte, anglès alternatiu, potser estudiadament descurat,  va ser objecte de comentaris, no sempre amables, quan va venir a les espanyes i ha merescut sarcasmes de gent del seu país i d'alguns altres. Ja sabem que per aquí, es digui el que es digui, les senyores que parlen fins i tot de coses serioses han d'anar maquillades i ben pentinadetes, amb talonassos i escots i ensenyar cuixa, al menys aquesta és la imatge televisiva més habitual que ens donen sobre la dona moderna.
Resultat d'imatges de mary beard libros en español
A Catalunya, a més a més, no va caure bé saber que s'oposava a allò de la separació escocesa. Beard és una dama implicada en moltes causes i que raona els seus motius a fons i es mulla quan toca. Va tenir problemes d'assetjament personal a causa de la seva defensa de la immigració, fins i tot va rebre una amenaça de bomba. Es defineix com una feminista convençuda.  El seu tarannà i alguns dels seus llibres desconcerten els ortodoxos que creuen que no són seriosos quan, de fet, ho són molt, i tenen al darrere un munt d'experiència,  de lectures i d'investigacions. 

El que passa és que Beard és, o sembla, sincera i sap relativitzar les coses, que sovint no són com pensem o com ens han fet pensar que eren. Admet sense problemes que no es pot saber tot, que molts aspectes del passat no els sabrem mai, i dóna un gran valor a l'estudi de l'epigrafia i al que ens expliquen làpides encarregades per gent anònima i dedicades a gent anònima. 

La Roma de Beard se'ns mostra viva, xarona, bruta, popular i populista, tavernària i divertida. Els emperadors, els senadors, els poetes, els filòsofos, conformen una mena de decorat que en moltes ocasions té poc a veure amb els seixanta milions, més o menys, de romans de tota mena que formaven part de l'imperi. Desmitifica aspectes de sèries de culte que van acceptar com una mena de bíblies, tot i que avui també les bíblies es troben qüestionades. Una d'aquestes sèries ha estat Jo, Claudi. 
Resultat d'imatges de mary beard libros en español
La sèrie era mol bona, els llibres dels quals prové, el mateix. Però era ficció i com a ficció s'havia de prendre. Malauradament la gent, aquesta gent que Beard té tant en compte, ho confon tot i és que, de forma potser intencionada, ens han ajudat a confondre-ho tot. En aquest món líquid té més èxit i més credibilitat una resposta que sembli fonamentada en seguretats que no pas una resposta amarada de relativisme, tot i que la segona sigui molt més honesta. Això passa fins i to en la vida quotidiana i casolana, però en el món acadèmic, i diria que en el polític, esdevé una tendència perillosa.

Beard té uns coneixements importants sobre les llengües clàssiques i ens explica que moltes males traduccions han fet canviar el sentit de les frases o que, fins i tot, no podem saber de cap manera el sentit d'aquelles frases. Per sota de les lleis, dels codis de conducta, de les filosofies i de la política, hi ha vida i aquesta vida, la de la gran majoria, és encara molt poc coneguda. 

El gran valor de la tasca de la historiadora, la qual compta amb publicacions més acadèmiques, és aquesta divulgació rigorosa sense semblar-ho, esquitxada d'aquesta ironia anglesa genuïna i que no tothom és capaç d'entendre, car em temo que el sentit de l'humor va de baixa darrerament.
Resultat d'imatges de mary beard libros en español
Una visió que la gent jove té a l'entorn, per exemple, del franquisme, és que va ser una etapa grisa i feixuga, i en gran part, era així. Però per sota de la grisor la gent intentava sobreviure i sovint hi ha sorpreses en trobar, per exemple, el programa d'unes festes de carrer celebrades durant aquella cruel postguerra, que van comptar amb un alt grau de participació i de gresca i que la gent més gran recorda amb il·lusió retrospectiva. Quan va acabar la guerra, al menys podies anar a ballar, al cinema, admetia fins i tot Maria Aurèlia Capmany en una antiga entrevista. 

Hi ha aspectes vitals que costen d'entendre, des del present, com ara el treball infantil acceptat sense fisures, l'absència de protestes quan la vida era tan difícil, coses així, que desplauen els mitòmans revolucionaris. Aquests aspectes de la realitat s'han d'esbrinar en documents poc valorats, programes d'associacions excursionistes, butlletins de barri, fins i tot tebeos i, per descomptat, hemeroteques de publicacions destinades al públic majoritari i poc cultivat.

Ahir, a la tertúlia, algú va manifestar que no hem canviat gaire, des del temps dels romans. Jo crec que hem canviat molt i que ningú no voldria anar a viure a la Roma imperial, encara menys una dona, més enllà de poder-hi fer una breu estada turística. Beard té un blog a la xarxa molt interessant, jo no sé anglès però els traductors actuals funcionen prou bé, sobretot quan saps de què va el tema, i incideix en els perills d'aquesta mena de comparacions, car és un tòpic comparar els Estats Units amb Roma i el llatí amb l'anglès, posant les coses al seu lloc i les èpoques en el seu context.  Per als qui teniu la sort de saber anglès, hi ha llibres de l'autora a preus tirats, en aquesta llengua i als punts de venda online.
Resultat d'imatges de Perennia
Com és que a casa nostra encara ningú no ha fitxat, per exemple, la Mònica Miró, per fer una sèrie de documentals sobre el tema, a la mida de les nostres possibilitats pressupostàries, però rigorosos i, de moment, ens hem de conformar amb un seu breu programa de ràdio sobre el tema? Es podria pensar en quelcom així quan, algun dia, s'acabi la Riera a causa d'una inundació i arrossegui restaurants i personal cap al mar de les ombres. És clar que amb els segles potser podran saber més de tots nosaltres mirant La Riera que no pas llegint estudis acurats d'historiadors canònics d'aleshores, qui sap.

12.1.17

JOSEP PALLACH, QUARANTA ANYS DESPRÉS

Resultat d'imatges de Josep Pallach

Ha fet ja quaranta anys de la mort de Josep Pallach. És interessant comprovar els molts articles que se li han dedicat al llarg dels anys, s'han escrit llibres sobre ell i s'ha posat el seu nom a escoles i carrers. Cercar informació sobre Pallach per la xarxa evidencia l'ingent nombre de referències amb les quals ens podem ensopegar. La mort prematura d'algú interessant té aquestes servituds, amb el pas del temps molta gent, fins i tot de tendències oposades, es pot fer seu el difunt i opinar sobre com haurien anat les coses amb ell i com pensaria en l'actualitat. Però el cert és que això no es pot saber de cap manera.
Resultat d'imatges de Josep Pallach i el reagrupament llibres
Avui, en general, es pensa que era Pallach qui tenia raó i que els seus plantejaments haurien beneficiat el socialisme en el cas, és clar, que el socialisme majoritari s'hagués deixat beneficiar de la seva aportació, cosa dubtosa. Quan era viu es feien bromes, en ocasions injustes, sobre el polític, per moltes bandes. Se'l culpabilitzava de les divisions socialistes i el fet és que el seu partit va durar poc després de la seva mort. Potser no s'havia pogut consolidar a fons o és que tot allò de la unificació amb el PSOE va passar una factura que encara estem pagant hores d'ara, ben mirat.

Una tendència inevitable a mitificar el passat fa que oblidem servituds i misèries, per penedir-nos d'allò que hauria pogut estar i no va ser i sobre la qual cosa ja ens prevenia la cançó de Machín. Pallach havia estat una víctima dels comunistes, durant la guerra. Era del POUM i va acabar en un batalló de càstig. Potser, en el fons, això també va tenir un pes, els socialistes del Congrés, alguns dels de més pes específic, eren propers a aquell PSUC dels bons temps o en provenien. El fet de què el POUM fos una víctima dels altres no vol dir pas que fossin uns angelets, en alguns pobles no en tenien un record gaire positiu, després de la guerra. Era allò que deia ahir sobre les víctimes, que no sempre són innocents.
Resultat d'imatges de Josep Pallach
Les divisions fan molt mal als partits i de vegades venen menades per personalismes diversos, no sempre conscients del tot. Les divisions en moments de feblesa fan molt de mal, tant als partits polítics com a les assocacions de veïns, però, malauradament, és en moments de feblesa quan es manifesten. Quan les coses rutllen s'acostuma a fer un esforç per tal de què les picabaralles no arribin al gran public. El que penso jo és que el socialisme català va perdre, això sí, la possibilitat de tenir un líder carismàtic i atractiu, que fes de contrapès a l'inefable Felip Gonsales de les Espanyes. 

No se n'han sortit mai, els socialistes, amb això del lideratge. Raventós no es podia comparar a un Pujol, pel que fa a la dialèctica o al carisma o, potser, fins i tot, a l'ambició. El van enviar ben aviat cap a París i els que van anar sortint després tampoc no van aconseguir grans coses. Maragall va funcionar bé com alcalde però no crec que tingués prou fusta per allò de la Generalitat, que gairebé li va tocar de rebot i gràcies a pactes una mica contra natura. El mateix va passar amb Nadal, que va ser un alcalde gironí amb carisma i no va aconseguir reeixir quan van intentar promocionar-lo a la Generalitat.
Resultat d'imatges de Teresa Juvé llibres
Hi ha qui pensa que els personalismes i els lideratges són poc aconsellables però el món funciona així, ens agradi o no. Els del poble anònim i patidor volem entomar seguretats, encara que ens enredin. A nivell casolà això funciona per totes bandes, he conegut directors d'escola molt vàlids professionalment però amb poc carisma, que no se'n sortien, i d'altres de menys volada intel·lectual i fins i tot un mica rucs, però que tenien autoritat natural. Hi ha mestres i professors que tenen un do especial i que en entrar a una classe, no saps el perquè, tothom fa moixoni, i d'altres que són bona gent però no tenen aquest do i ho passen malament quan han de fer callar el personal. Tot es pot aprendre però qui té el do té molt de camí fet. Un altre tema és que el do li generi una seguretat excessiva i es foti de lloros en algun moment, que també passa.

Pallach estava casat amb Teresa Juvé, una persona molt interessant, escriptora en castellà i català, que ha publicat novel·les d'enjòlit situades en èpoques antigues, llibres distrets i remarcables, tot i que a mi m'agraden més els seus volums testimonials i memorialístics, alguns d'ells difícils de trobar. Un dels que es poden trobar amb facilitat és Tu ets jo, publicat a Meteora, fa un parell d'anys, un aplec de vivències, de flaixos, com s'esmenta en el subtítol del llibre. 
Resultat d'imatges de Josep Pallach i el reagrupament llibres
A mi m'agrada més el subtítol que el títol, car això de que un sigui l'altre no em fa el pes, cadascú és cadascú, per compenetrat que estigui un matrimoni i penso que una de les coses més importants que tenim és aquesta singularitat irrepetible. Moltes dones brillants i amb una gran personalitat, de la generació de Juvé, van viure en funció dels marits o a la seva ombra, eren uns altres temps. Però em temo que encara passa.

Hi ha qui pensa que una parella sòlida ha de funcionar així, en aquesta comunió ideal de cossos i ànimes, fins i tot un futbolista jove, simpàtic i bonhomiós de primera fila manifestava aquesta opinió en un programa de fa pocs anys, deia alguna cosa com que ell i la dona eren una mateixa persona. Conec senyors i senyores, maridats, que sempre parlen en plural del que sigui: ens agrada viatjar, ens agrada el rap amb suc, ens agrada més el teatre que no pas el cinema... Tot és opinable i valorable però és que crec que aquests sentiments unitaris són impossibles i que, de fet, el que acaba per esdevenir és que un dels dos perd pistonada i possibilitat de divergir quan cal. 
Resultat d'imatges de Josep Pallach i el reagrupament llibres
Sobre Pallach, crec que paga la pena més aviat incidir en allò que opinava i escrivia quan era viu que no pas fer volar coloms sobre el que hauria esdevingut més endavant i el que diria o faria avui ja que això no és pot saber i, a més a més, és impossible d'esbrinar. Però aquest esport, lligat a la política ficció, és habitual i recurrent, passa aquests dies també amb gent com Montserrat Roig. Amb els que moren vells no s'acostuma a fer però sí que de tant en tant es diuen coses com ara, ah, si aixequés el cap i sortís de la tomba, segur que es tornava a morir del disgust.