28.4.17

MOLT MÉS QUE UNA BIOGRAFIA

Resultat d'imatges de la vida de txekhov

La vida de Txèkhov, escrita per Irene Nemirovsky, és va publicar per primera vegada després de la mort de l'escriptora, l'any 1945. Existeixen diferents edicions en castellà però jo diria que aquesta de L'Avenç, amb una molt bona traducció de Margarida Casacuberta, és la primera en català que tenim a l'abast. Txèkhov és un personatge que ens continua fascinant, sobretot a través d'alguns dels seus contes i de les seves obres de teatre més emblemàtiques. 

Com sol passar, aquesta fascinació ha fet que molts directors i arranjadors en fessin versions diverses, ara tenim un Ivanov al Lliure que no he vist, per tant no en puc dir res. No em crida l'atenció ja que a mi m'agraden les obres de l'autor quan les representen de forma clàssica tot i que sovint, en l'actualitat, fins i tot els muntatges més convencionals, es passen les acotacions, gairebé tan importants com el text, pel folre.
Resultat d'imatges de Le bal danielle darrieux
Nemirovsky ha estat una escriptora que hem redescobert en aquests darrers anys, al menys a fons, tot i que de Le bal hi ha fins i tot una versió en pel·lícula, de l'any 1931,   interpretada per una molt jove Danielle Darrieux, mite vivent i incombustible del cinema francès que aquest maig farà cent anys, si Déu vol.

Dues vides intenses, malmeses més o menys a la mateixa edat, i difícils de comparar, més enllà dels orígens eslaus de tots dos. Nemirovsky potser no va comptar amb l'afecte maternal de petita però no va tenir necessitats materials, més aviat al contrari, va néixer entre les elits i va rebre una educació intensa i acurada. Però la vida és estranya i va topar de front amb aquell horror que sacsejaria el continent i que avui ens sembla inexplicable, per moltes explicacions que se li busquin.

Com Zweig, Nemirovsky era jueva reticent, més aviat refusava el tema i en feia brometa però el tema la va encalçar i eliminar i no pas a Alemanya sinó en aquesta França sovint tan contradictòria i que havia conegut ja misèries antisemites com l'afer Dreyfus. Txèkhov sembla, en ocasions, no sentir simpatia pels jueus però aquest és un factor anecdòtic ja que l'escriptor era, per damunt de tot, un molt bon home, disposat a patir amb els qui patien. No cal ni tan sols que militem en res per tal que ens caiguin bastonades quan vagin mal dades, n'hi ha prou amb què ens etiquetin d'allò que potser no hem volgut ni tan sols ser. Al menys en èpoques passades es toleraven, amb moltes limitacions, els conversos. El nazisme i el col·laboracionisme francès no filaven tan prim ja que ells prioritzaven allò de la raça per damunt de les creences religioses.

La infantesa i joventut de l'escriptor fan que moltes teories pedagògiques sobre l'entorn i la família se'ns esberlin. Hi ha gent que se m'enfada quan li dic que a través de la meva feina d'anys he comprovat com de famílies lamentables en sortien fills excel·lents i a l'inrevés, allò de l'ovella negra rebrota de tant en tant a l'indret més afable, tranquil i pacífic. Adolf Tobeña ha insistit en el tema, des d'un punt de vista més científic, però quan l'han portat a un debat o tertúlia he vist que els seus contertulians semblaven no creure del tot en el que explicava, malgrat que qualsevol observació del passat, mirada en perspectiva o sota la lent familiar i de l'entorn proper, ens demostra que les coses són com són i no com voldríem que fossin. 

És clar que tractar i educar bé les criatures pot tenir efectes positius i, a l'inrevés, però no sempre és així, ni de bon tros. És com creure que amb l'augment de l'educació i la cultura serem millors, un bon grapat de gent culta ha fet molts disbarats o ha deixat que se'n fessin i han existit persones excel·lents que eren analfabetes o ignorants. En aquestes sobrevaloracions de la cultura o de la lectura també hi suren prejudicis i elitismes. En els darrers temps vivim davant d'una altra onada ximpleta de pedagogia suposadament moderna i innovadora beneïda per alguns suposats experts, què hi farem. 

La vida de l'escriptor rus ens resulta prou coneguda, ell mateix va escriure sovint a l'entorn de les seves vivències personals, però el llibre de Nemirovsky és molt més que una biografia i ens obre moltes finestres a l'entorn de l'escriptor, sempre queden coses per descobrir, encara que no ho sembli. El mateix passa amb el context, aquella Rússia contradictòria, violenta i miserable en molts aspectes però amb tanta grandesa en uns altres. Txèkhov era realista, no s'enganyava pel que fa a la natura humana, sabia que hi havia bona gent, poca, però que sovint era absolutament impotent davant de la situació. En algun moment va escriure que el món era bonic però que érem nosaltres, els humans, els qui potser hi sobraven. Té moltes frases estranyament modernes, com ara aquella que diu que els homes intel·ligents volen aprendre i els altres, ensenyar. O com quan manifesta que en la seva valoració de les obres literàries tan sols coneix un criteri, el de si li agraden o no. 

Txèkhov era metge i exercia, sovint sense cobrar. Aquests escriptors eteris que es queixen d'haver de fer feines diverses o que critiquen i criticaven el lletraferit de diumenge per la tarda haurien de reflexionar sobre aquesta mena de coses i de vides. Va viatjar a l'infern, a aquella horrible Sibèria carcerària, malgrat la seva, ja, mala salut perquè creia que ho havia de fer. La Rússia de l'època és estranya, molta gent s'adona de què les coses han de ser d'una altra manera i es fan intents ben intencionats que aconsegueixen poca cosa ja que les solucions ràpides no existeixen. 

La de després va ser, durant anys, igualment horrible, malgrat les lectures idealitzades que n'hem volgut fer, una mica com els passava als russos mateixos quan idealitzaven els mugics, ja que alguna cosa hem de pensar que hi ha en el nostra entorn que ens forneixi una mica d'esperança. Txékhov escrivia que la felicitat no existeix sinó més aviat el nostre desig de què existeixi, ben mirat no és poca cosa. La dura vida de Txékhov ens hauria d'ajudar a no queixar-nos però és més còmode estar instal·lats en la queixa recurrent. Del que es pot llegir avui, sobretot a l'entorn de la política i la societat, un tant per cent molt alt són, de fet, queixes inútils i moltes vegades, absurdes, que no serveixen per a res.

Nemirovsky va deixar descendència, Txèkhov va deixar darrera seu Olga Knipper, que va arribar als noranta anys en aquell terrible context de la Unió Soviètica. Van estar casats durant poc temps, una part del qual, separats a causa de la feina d'ella. Les consideracions que Nemirovsky fa a l'entorn de la devoció russa pels seus actors és encisadora. Semblant, potser, a la que inspiren els actors argentins a la seva terra, tema sobre el qual ironitzava en una ocasió, per la ràdio, Emilio Gutiérrez Caba, que planyia la poca durada de les nostres devocions teatrals. Teatrals, literàries i de tot, diria jo. Aquesta vida de l'escriptor és un petit gran llibre amb fragments inoblidables, per tenir i rellegir, vaja.

25.4.17

LA VIDA ÉS UN JOC DE L'OCA

Resultat d'imatges de le pont du nord

La meva percepció personal és que la Filmoteca ha guanyat públic des que és al Raval i que ha contribuït a animar i regenerar una zona complexa i una mica deixada de la mà de Déu, com deien abans. Tot i que per la Rambla del Raval i els carrers que l'envolten trobis encara persones de tot tipus ja no és aquell un indret marginal com abans. 

L'edifici de la Filmoteca em va semblar horrible quan el vaig veure, ara, com passa amb els llocs que acaben per ser-nos familiars, ja li veig més la gràcia o potser és que li he agafat carinyo, com passa amb aquestes persones que d'entrada et cauen malament i després et desvetllen tendresa. No era gens clar que la situació de la Filmoteca comptés amb una bona acollida però així ha estat. Sempre hi ha gent, poca o molta. Depèn, és clar, dels cicles que fan, dels horaris. Hi ha projeccions per a tots els gustos però les pel·lícules es passen a tot estirar un parell de vegades i no sempre és possible anar a veure allò que vols.
Resultat d'imatges de Jacques Rivette
El públic de la Filmoteca és divers i heterogeni. Jo tinc la sort de tenir-la a prop de casa, així que hi vaig amb una relativa freqüència. Hi ha persones grans, solitàries, que hi van sovint, a causa del preu, sobretot. En conec alguna. Després hi ha qui hi va de tant en tant, segons el que fan, com jo mateixa. I també hi ha el cinèfil impenitent, que ho voldria veure tot i sempre. 

El dia de Sant Jordi feien Le pont du nord, una de les curiositats d'aquell outsider que va ser Jacques Rivette. Rivette té pel·lícules més llargues que les òperes de Wagner però aquesta dura una mica més de dues hores. Tot i amb això força persones, desconcertades, anaven abandonant la sala amb més o menys discreció durant la projecció. De tant en tant s'escoltaven uns roncs profunds, un home gran els emetia sense complexos però ningú no es va queixar, potser pel fet que érem conscients de què la història o no-història del Rivette podia produir aquell tipus de reacció i calia ser una mica tolerant. L'anterior passi de la mateixa pel·lícula el va presentar Bulle Ogier, una de les actrius habituals de Rivette.

Le pont du nord és una història estranya, rareta, que sembla improvisada, amb moltes metàfores i picades d'ullet a l'entorn de la realitat d'aquells primers vuitanta a França, una època en la qual també hi havia problemes i violència, encara que no hi hagués tanta immigració, tot i que la memòria és curta i no ho recordem. 

L'argument és surrealista. Una dona sembla haver sortit de la presó, es troba amb un amant ficat en tèrbols afers que no s'expliquen. Té claustrofòbia, camina per una ciutat que ho és tot menys turística, un París aspre i poc amable. Una altra dona jove s'ensopega amb ella, una joveneta que va a dalt d'una moto fins que topa amb la primera dona engega la moto al botavant i  es converteix en la seva ombra mentre fa una mena de pràctiques de judo o quelcom semblant. Uns homes, els Max, es van creuant en el seu camí. Les dones troben papers, un mapa, semblen voler seguir un rudimentari joc de l'oca i es topen amb un cadàver. No sabem què passa ni com pot  acabar to plegat, és el de menys, el desenllaç sembla una broma tetrica.
Resultat d'imatges de Pascale Ogier
La dona que acompanya el personatge de Marie, el que interpreta Bulle Ogier, era la seva filla, Pascale Ogier. Pascale era molt diferent de la seva mare, físicament. Va néixer quan Bulle Ogier era molt jove, fruit d'un amor ocasional. Era una noia alta, molt maca, amb molt de futur, havia treballat amb directors importants, com Rohmer. Va morir tres anys després del rodatge de Le Pont du Nord, amb vint-i-sis anys. Tenia un problema de cor però aquest es va agreujar a causa del consum d'alcohol i drogues. 

Havia esdevingut, a França, una icona dels vuitanta, aquells anys tan estranys, decebedors i durant els quals vam veure com moria o emmalaltia de forma greu una bona part de gent  relacionada amb el teatre, amb el cinema, amb l'esport. Se l'havia comparat a l'Anouk Aimée dels seixanta. Aquí, més enllà de la gent molt cinèfila, en vam saber poca cosa, de la seva vida i la seva mort, però a França va ser la seva una desaparició molt sentida.
Resultat d'imatges de Pierre Clementi
A Le pont de nord també hi surt Pierre Clementi, en el paper de l'estrany amant de la protagonista, que acabarà per matar-la, no sabem ben bé perquè. Clementi va morir a finals dels noranta, de càncer. Havia tingut problemes seriosos amb les drogues. Tenia en morir cinquanta-set anys, aquí el recordem per papers secundaris a Belle de Jour o El conformista, però havia fet una llarga i important carrera com a director i actor. Le pont du nord i Rivette, en general, pot resultar desconcertant però la vida ho és força, de desconcertat i atzarosa. Al Joc de l'Oca, com comenta Bulle Ogier a la pel·lícula, la mort no és tan dolenta, comporta un nou començament. Mes inquietants són d'altres caselles, la presó, el pou, el laberint...

23.4.17

SOBRE FRIVOLITATS LITERÀRIES I PEDAGÒGIQUES

Resultat d'imatges de sant jordi

Hi ha un conegut poema de León Felipe, Ser en la vida romero, que parla d'allò que s'esdevé quan la rutina fa perdre importància a les coses. Acaba, contundent, afirmant que per enterrar com cal els difunts, amb respecte, val qualsevol persona llevat d'un enterramorts professional. El poema el vaig escoltar abans de llegir-lo, a l'Escola Normal del meu temps de tant en tant ens portaven bons rapsodes de l'època i gràcies a aquelles sessions vaig conèixer molta bona poesia castellana antiga i moderna.

Aquests dies la meva néta em va mostrar com havien fet a escola una rosa de plastilina i jo vaig comentar que quan treballava n'havia fet amb moltes coses, roba, paper de diari, paper de seda, fang, material de reciclatge... Devies estar tipa de fer roses, va comentar la meva filla. Doncs sí, i de fer castanyeres, dibuixos nadalencs i màscares de carnaval. Les festes han arribat a l'excés, el que abans era extraordinari s'ha vulgaritzat i, a sobre, les mateixes coses se celebren a un munt de llocs. L'escolarització de la tradició ha estat contundent, abusiva i lamentable.
Resultat d'imatges de roses de plastilina
Font de la fotografia: http://zapatitoscochinitos.blogspot.com.es/2015/04/rosa-de-plastilina.html


És clar que per als infants petits i els mestres novells tot deu tenir, encara, un bonic vernís de novetat. Els joves mestres d'avui ja han crescut cantant el Marrameu i fent roses de plastilina, allò que has fet des de petit resulta entranyable quan ets vell i no vols pas que t'ho toquin, et sembla que s'ha fet sempre

Fa anys, molts, l'ajuntament de L'Hospitalet va decidir que Sant Jordi fos festa escolar, allò va durar uns anys i després va tornar a canviar. Tot i que els mestres teníem festa vam treballar de forma voluntària tot el matí, penjant textos de l'alumnat i dibuixos per les parets d'una estimada escola que a principis dels noranta va desaparèixer de forma destralera i es va transformar en escola d'idiomes. Ens ho vam passar molt bé, teníem entusiasme pedagògic, aleshores. 

Després vam anar a dinar a algun bar de la rodalia. En aquells anys a les escoles hi havia més diversitat en edats i sexes que no pas avui, tot semblava canviar molt de pressa, malauradament el futur no va respondre exactament a les nostres expectatives. Ja aleshores es feien moltes activitats a un gran nombre de centres que avui es venen com innovacions de la darrera fornada, què hi farem. 

Sempre sembla que a l'escola els d'abans no ho van fer bé. A l'escola, a la vida, a la política, al món de l'art, de la música, del cinema, de la literatura. La dèria innovadora és un perill però sembla que no es pot defugir.

Uns anys abans d'aquell Sant Jordi, quan jo encara no havia començat magisteri, Sant Jordi va caure, com aquest any, en diumenge. Les vendes i promocions es van realitzar, per motius obvis, el dissabte anterior. No hi havia allaus de novetats, com ara. Em sorprèn comprovar la qualitat del que s'editava. També s'editava palla, és clar, però com que la quantitat no era tan exagerada, trobar la qualitat resultava més senzill. 

Hi ha qui voldria creure que les coses que passen ara no passaven abans, pel que fa a les desgràcies que gronxen el món, però aquells dies s'havia establert a Grècia la dictadura dels coronels, per exemple. Avui tenim molts mitjans a l'abast per recordar una mica el passat oblidat, d'una forma més directa que no pas a través de manuals resumits. 

Els seixanta van ser una època d'entusiasmes, uns entusiasmes que van durar ben bé fins a finals dels setanta, lligats, és clar, a la millora econòmica, l'oferta de treball i l'esclat d'unes generacions que volien, com totes, canviar el món. En un conegut passatge d'Incerta glòria (el llibre), l'entranyable Trini explica una anècdota lligada als afanys periodístics de Soleràs, al qual un director de diari li comenta que un article sobre el retorn de les castanyeres el pot fer  la mateixa persona cada any però un altre sobre la rebel·lió juvenil l'ha de fer una persona diferent cada vegada, un jove, i ja se sap que la joventut té data de caducitat. Això del Sant Jordi ja és com el retorn de les castanyeres, de fet. Ja sabem què ens diran i què ens vendran. La pedagogia moderna, en canvi, és com això de la rebel·lió juvenil, han de sortir nous experts de tant en tant, que venguin el producte com si fos la deconstrucció de la sopa d'all. 

Avui es viu de novetats, per a un espai virtual em van demanar fa uns dies que recomanés llibres per tal dia com avui i vaig preguntar si havien de ser novetats.  Oh, és clar, més o menys, em van dir. En ocasions es reediten, com si fossin novetats, llibres antics, molt coneguts, amb un embolcall adient i que els revifa. Tot ha de ser immediat, per estrenar. Si recomanes Crim i càstig i no n'ha sortit una nova edició, no hi tens res a fer. En ocasions pot ser que el llibre ni es trobi, al menys fins que no en facin una nova pel·lícula, un musical. Em va passar fa anys amb Els miserables, que vaig acabar comprant en una edició francesa de butxaca. Més endavant, amb allò del musical en teatre i en cinema em trobava miserables fins a la sopa.

Un repàs als firmadors d'exemplars d'aquell 1967 mostra com anava el tema. Alguns d'aquells autors encara són vigents, d'altres s'han oblidat. Folch i Camarasa va escriure un llibre irònic i divertit que el Francesc Puigcarbó menciona sovint, en el qual feia broma intel·ligent a l'entorn d'això de les firmes. Qui hagi publicat algun llibre en alguna ocasió, sense èxit o amb un èxit molt relatiu, segur que s'identifica amb molts d'aquells fragments. Folch i Camarasa és un escriptor interessant i remarcable, que no ha tingut la fama merescuda per motius difícils d'explicar. Amb aquell Manual de l'escriptor mediocre va guanyar un premi interessant, el Pere Quart d'humor i sàtira, que fa uns anys va passar a millor vida. Jo crec que és tot un símbol, el seu  final, l'humor i la sàtira ja no són el que havien estat però es manté la xaronada televisiva, encara bo.

S'ha de dir que gairebé sempre el guanyava gent una mica coneguda, el tema dels premis era difícil abans però avui encara estan més encotillats, em temo. Malgrat tot van sortir coses interessants, com La propina, de l'Enric Larreula, un llibre que havia fet servir força amb l'alumnat de l'antiga i enyorada segona etapa i amb el qual m'havia fet uns bons tips de riure. Larreula, un personatge polifacètic i extraordinari el va tornar a guanyar anys després, quan el premi ja anava de baixa, però crec que La dutxa no té la frescor ni la gràcia de La propina, tot i que em caldria rellegir-los tots dos perquè la memòria ens fa moltes trampes.

Jo sóc molt poc mitòmana i això d'anar a què em firmin el llibre senyors i senyores que no em coneixen de res no em fa el pes, ni tan sols en els casos, pocs, en els quals admiri els firmadors. Una altra cosa és quan conec la persona, aleshores hi ha un valor afegit. De vegades, als encants, m'he ensopegat amb llibres dedicats de forma molt personal, fa pena trobar aquesta mena de coses, de vegades me n'he comprat algun per motius sentimentals. Però tot passa i resulta inevitable que s'esdevinguin aquesta mena de coses, tot acaba a la brossa o al reciclatge, en general i amb poques excepcions, aquelles a les quals el culte a les relíquies modernes dóna un valor afegit que també em costa d'entendre ja que no tinc gens d'esperit col·leccionista, la veritat.



22.4.17

AQUELLA TRISTA EUROPA I ELS SEUS INTEL·LECTUALS

Resultat d'imatges de Adios a Europa cine

Enmig d'una relativa expectació ja ha arribat als cinemes de proximitat aquest Adéu a Europa (però Vor den Mogenröte en la versió alemanya) que explica, de forma concisa i com si fos en sis breus capítols els darrers anys de Zweig, els del seu exili, que van acabar amb el suïcidi de l'escriptor i de Lotte, la seva secretària i segona dona. La pel·lícula ha rebut una acollida relativament entusiasta, potser més aviat a causa de la rellevància del personatge que  no pas dels seus valors fílmics, que també en té uns quants, de tota manera. 

Aquests darrers anys han vist una revifalla esplèndida de l'obra de l'escriptor i d'alguns altres de la seva època, com Marai. No eren pas autors desconeguts, és clar. Quan jo era petita a les cases hi havia pocs llibres però la gent una mica aficionada a la lectura havia llegit alguna obra de Zweig, sobretot les biografies de Maria Antonieta i Maria Estuard o breus novel·les com ara la Carta d'una desconeguda, una obreta a la qual tinc una mica de mania, malgrat que fins i tot té una bona versió en cinema. Aleshores es podien comprar pocs llibres i era habitual que algú te'ls passés, amb l'obligació, ineludible, de retornar-los, ep.

Expliquen que després del seu suïcidi la fama de Zweig es va abaltir però jo diria que no va ser ben bé així, al menys pels nostres verals, car parlo d'uns anys després de la seva mort, dels anys cinquanta i  seixanta. Crec que van comptar més les modes, les modes literàries pugen i baixen, com la borsa. Encara de segona mà havia comprat alguns d'aquells llibres que s'editaven en aquella època, portaven bones imatges, afegides en paper couché. Molts eren de l'editorial Juventud, que en feia una edició més acurada i una altra de més senzilla i assequible i sense sants.

Avui el tema de les imatges sembla una mica restringit, algunes reedicions d'aquells títols les han eliminat, potser per motius econòmics, de drets i la resta. Hi ha llibres actuals que inclouen imatges lamentables pels temps que corren, per incloure males imatges val més no incloure res i ja ens espavilarem amb internet.

Zweig va tenir molts lectors però no totes les crítiques a la seva obra van ser unànimes, va comptar amb detractors, que el titllaven de frívol en alguns aspectes, és clar que la popularitat excessiva genera moltes enveges. El que no se li pot negar és la grapa, aquesta capacitat de captar tot  tipus de lectors, en el camp de la biografia això no és fàcil. És clar que les seves biografies són molt lliures, apassionades, a més a més abans tampoc no calia un excés de documentació detallada al final del llibre. A més a més  les possibilitats de documentació eren moltes menys que no pas ara. 

Adéu a Europa no és una biografia i els qui no sàpiguen res de l'escriptor, o poca cosa, es quedaran igual si no es documenten abans o després. Sort de la wikipedia,  faríem bé de fer cas de les crides que es fan darrerament des d'aquesta enciclopèdia virtual, demanant aportacions econòmiques, tot i que a mi això de les aportacions voluntàries no em fa el pes i m'estimaria més una mena de subscripció més convencional, malgrat que pel món hi ha molta garreperia i aleshores potser es perdria públic.

La pel·lícula és una mica freda, alemanya, vaja, en el sentit més tòpic del terme. Es beneficia d'uns actors molt bons, el protagonista aconsegueix que copsem el seu estat depressiu en alça, els seus dubtes i les seves angoixes. El mateix pel que fa a la resta, sobretot a les actrius que interpreten les seves dues dones. Barbara Sukowa, en particular, jo crec que es menja tot el seu capítol i ens mostra una mica de calidesa i esperança lúcida en aquell context tan tràgic de l'exili de l'època. 

L'epìleg, la mort, ja per nosaltres coneguda i esperada, de l'escriptor i Lotte, és contundent, et deixa amb l'ai al cor, que diuen. Sobre aquell suïcidi es van fer especulacions diverses, que sí Lotte s'hauria suïcidat després, en trobar el seu home mort, que potser va ser pactat entre tots dos, que si hi va haver la mà negra de la Gestapo pel mig. De fet, Zweig va deixar una nota explicativa però en ella no menciona la seva dona i en general s'admet que ella es va suïcidar una estona després que el marit. 

Zweig era un home gran que se sentia vell, decebut, espantat de com anaven les coses, impotent davant dels fets i les peticions d'ajuda que li arribaven per tot arreu. Tenia fama, diners, vivia bé, en comparació amb tanta altra gent d'aquells anys. Però cada dia li arribaven males notícies de coneguts, de parents, d'amics. Era un jueu que no s'havia sentit mai jueu, per a ella allò havia estat absolutament irrellevant, com per tants altres alemanys, austríacs, francesos. Es mostrava reticent a l'hora de criticar el nazisme i Alemanya, un aspecte que va generar crítiques diverses. Però els nazis no feien diferències subtils i ningú no pensava que les coses anessin tan lluny.

Se'l va culpar en algun moment d'haver arrossegat la seva dona a la mort, ella encara era jove, hauria pogut tenir cura de la seva obra, de la memòria de l'escriptor. Però, ens agradi o no, cal tenir en compte aquestes devocions, més freqüents en dones que no pas en homes, que comporten dependència en tots els camps i que avui ens costen més d'entendre. Els grans homes necessitaven grans dones al darrere però, també, secretàries eficients. 

Més activa intel·lectualment va ser Fritzi, la primera dona, que va escriure sobre ell en diferents ocasions i que em sembla un personatge interessantíssim per molts conceptes. Ja era divorciada quan es van casar, les dues fills eren d'un primer matrimoni. És molt rellevant la conversa entre tots dos, en la qual es posa de manifest que el gran home no s'assabenta de res pel que fa a la vida familiar, en trobaríem molts exemples, en el món intel·lectual dels grans.

L'ambientació és immillorable, els paisatges, l'època, els personatges que esquitxen aquest nomadisme de la parella. Ahir escrivia sobre la filla de Freud, una altra fugitiva, amb la seva família, d'aquell desastre col·lectiu que va ser el nazisme. Avui sembla impossible que hagués pogut triomfar la barbàrie però podia haver estat així, encara que sembli mentida. El Brasil de l'època resta una mica diluït, Getulio Vargas va ser un home controvertit i que també es va acabar suïcidant.

Una gran part de la família Freud va poder guillar a temps però quatre de les germanes de Freud, ja velletes, van morir en camps d'extermini. Trobar visats i poder fugir no era fàcil, ni tan sols per a la gent amb diners i fama, a Adéu a Europa es menciona de passada l'infern burocràtic que cal seguir per poder aconseguir una mica de seguretat. I això pel que fa als rics, els pobres sovint no tenen cap opció, és clar. La família va pensar que no anirien a buscar unes dones tan grans però es van equivocar. La mare de Zweig no va arribar a ser detinguda però va morir sola i angoixada, en aquell context de repressió progressiva.

Les memòries de l'exili ens arriben sovint a través dels supervivents, però dels supervivents més privilegiats. Els països d'acollida prioritzen sovint la gent amb estudis, a l'hora de triar. La gent protesta molt quan es parla, per exemple, de donar més suports als cristians perseguits que no pas a la resta, és clar que un senyor que va dir això no mereix cap tipus de crèdit però de la mateixa manera que Zweig no se sentia jueu molts de nosaltres no ens sentim cristians ni catòlics malgrat que ho siguem, culturalment parlant, i potser així ens etiquetaríem si mai jugàvem en camp contrari. 

Fa poc una dama de la política nostrada va mencionar això de què entre els refugiats actuals hi ha enginyers, professors, gent de categoria, vaja, com si aquesta circumstància tingués més mèrits en tractar d'aconseguir ajuda i acolliment. El mateix feien els partits polítics, els comunistes ajudaven els seus, després de la diàspora de la guerra civil i això ho recorden persones que havien estat a Argelers, per exemple.

Al llibre -i després, pel·lícula- L'hora 25, el protagonista, detingut per gelosia i que ha compartit camp de concentració amb els jueus es troba amb què aquests, en acabar la guerra, poden anar a Amèrica, ajudats pels seus d'allà mentre que ell es bandejat de la tria ja que no és jueu. Els amics que ha fet al camp s'adonen de la injustícia, però no hi poden fer res. No es pot salvar tothom, és clar, i això serveix d'excusa per a moltes tries. Fins i tot quan hi ha una tragèdia amb molts morts, en alguna part  del món, de seguida ens diuen si hi havia o no espanyols, catalans. La solució més justa, al capdavall, sembla que sigui la loteria, la tria a l'atzar,  encara que ens dolgui i segurament no sigui possible.

Brasil no va ser el paradís del futur que Zweig preveia. Tot i que quan comenta la publicació del seu llibre sobre el país ell mateix admet que fins i tot ha estat poc crític. El miratge d'un país de futur ha existit sempre,  un indret més just, més lliure, acollidor i integrador. Però això és un somni, una fantasia molt humana, i és que si no ens queda l'esperança, en aquesta horrible caixa de Pandora, ens quedem sense res de res. 

Conec persones optimistes que creuen que tot millora sempre, la perspectiva que tenen és la de la seva pròpia vida i la dels seus avantpassats, que potser les van passar molt magres, com els meus. Però això d'anar de pitjor a millor no sempre és així i sinó que els preguntin als sirians i a tants altres. Zweig i tanta gent del seu àmbit, privilegiats i cultes, van patir el procés ben a la inversa. Crec que res deu ser més trist que arribar a vell veient que el teu món s'ensorra.

Aquests dies, parlant de la situació actual, pel que fa a aquestes tristes diàspores col·lectives, algú em va dir que els infants són els que més pateixen aquestes situacions. Jo crec que la pitjor part se l'emporten els vells, la gent gran. Els infants, si sobreviuen, reeixiran. Si moren, tampoc no hauran pogut saber quines possibilitats haurien pogut tenir. És clar que els infants ens desvetllen totes les tendreses, totes les alegries, sobretot, els nostres, és clar. Però no poder morir de vell quan ets vell ho trobo horrible, no tan sols pel previsible patiment per tu mateix sinó per l'angoixa sobre el que pot passar a la teva gent o al que ja els està passant. De fet, els maltractaments o assassinats de gent gran no tenen el mateix pes que les crueltats amb els infants i potser ha de ser així. 

L'altra dia una companya de curs de pintura em deia que no tenir fills era egoista, aquest és un tòpic recurrent, absurd. Jo li vaig dir que més egoista era tenir-ne, portar-los a un món tan incert i imprevisible com aquest.  Però aquestes són reflexions de iaia i de jove no hi vols pensar, la vida pesa i les criatures ens ajuden, i molt, a viure. Li vaig dir que confonem la nostra felicitat i satisfacció personals amb la de la nostra descendència, de fet una gran majoria de persones ens considerem més felices tenint fills i néts que no pas si no en tinguéssim però això és una visió individualista. Em va dir que si la gent pensés com jo el món s'acabaria. Bé, tampoc crec que fos una gran pèrdua. Potser el tenim sobrevalorat, el món, considerant com han anat i estant anat les coses, encara que, de moment, no ens toqui el rebre. 

L'obra de Zweig, però també la seva trajectòria vital, ens pot fer reflexionar però de les reflexions no crec que en surti res definitiu, més enllà del gaudi intel·lectual, prou important per altra banda i que també ajuda a viure. Sobre el suïcidi compartit de l'escriptor, recordo que fa anys vaig veure un poeta per la televisió, crec que era Celaya, amb la seva dona. Ell, en algun moment, va dir que si els arribaven moments difícils, en el procés d'envelliment, se suïcidaria amb la dona i aquesta, en broma, però crec que de forma sincera, li deia: Suicídate tu! 

Em va encantar la reacció de la senyora, la vida la podem compartir a fons, no diré que no, però la mort és un acte solitari i  individual i  així l'hem d'assumir, si és possible. Freud, quan ja havia patit molt, va aconseguir que un amic metge, amb qui havia comentat el tema en moltes ocasions, li administrés la morfina suficient per tal de morir de forma plàcida. Zweig tenia a mà el que necessitava per desaparèixer. En això, com en tantes altres coses, fan falta encara, ai, els coneguts.


19.4.17

PSICOANALITZADORES MAL PSICOANALITZADES

Resultat d'imatges de fresas silvestres para miss freud

Crec que encara no existeix una perspectiva prou seriosa a l'entorn dels canvis socials de les darreres dècades, en el món occidental i que bufa cullera, és clar, per tal de poder-los valorar en tota la seva complexitat. Un d'aquests canvis, diria que el més substancial, és el del paper de la dona lligat a la possibilitar de llibertat de pensament i expressió. La llibertat de pensament fa que puguis pensar que les coses no són com te les expliquen, això afecta molts àmbits, el sentiment religiós, el patriòtic, la política, la lingüística o el sexe. Malgrat les possibilitats de llibertat vital hi ha qui insisteix en recuperar i reinventar dogmes diversos. I també hi ha qui creu veure la llum quan li diuen que una cosa no era com semblava i aleshores es passa a l'altra costat i creu que aquells que li han desmuntat els mites no el poden enredar. En el fons tot és qüestió de fe, creure o no creure.

Estic acabant aquests dies el llibre que veieu, una molt bona biografia, tot i que no és exactament una biografia, sobre la filla de Sigmund Freud. Elisabet Riera és una de les escriptores més interessants i amb un bagatge cultural més sòlid que he llegit darrerament. En català i en ficció convencional s'ha estrenat fa poc amb la novel·la Llum. En aquest llibre aprofundeix de forma magistral a l'entorn dels sentiments, motivacions, frustracions i èxits de la filla petita de Freud, continuadora i defensora de la tasca del pare.

Fa certa angúnia comprovar com gent amb cultura i coneixements, en desmuntar uns mites, cau en d'altres. Un tema apassionant, en les biografies, és aquell que es relaciona amb l'entorn dels grans personatges. El pes dels pares i les mares en els fills és sovint aclaparador, també són difícils moltes vegades les relacions entre germans. Els lligams familiars són tot un món, divers i inquietant, no en debades s'ha generat tanta literatura sobre aquest microcosmos  que ens afecta encara que no ho vulguem reconèixer. 

L'incest és un dels pocs tabús vigents, cosa curiosa. Quan en una telesèrie no saben que inventar per tal que hi hagi més marro de l'acostumat hi posen una relació sexual entre germans, que sempre és, però,  menys condemnable que una relació entre pares i fills. I normalment són germans una mica alternatius, tan sols de pare o de mare i que sovint s'han assabentat tard i malament dels llaços de sang filial que els priven de realitzar-se del tot. En general es tracta de relacions heterosexuals però tot arribarà.

Anna Freud va ser l'única dels fills de Freud que no es va casar. Va viure durant un munt d'anys amb una dona però s'empipava si els insinuaven que eren lesbianes. Admeto que en l'àmbit de la sexualitat i de les relacions entre gent del mateix sexe, -també en el cas de relacions entre els dos sexes, evidentment- hi ha moltes variants, crec que encara n'hi ha més en el cas de les dones. Fins i tot opino, de forma subjectiva i per observació directa, que en alguns casos puntuals l'opció de viure amb una altra dona, amb frec o sense, prové de males experiències prematures amb els homes, sovint properes a veritables violacions. 

Greta Garbo s'havia queixat del capteniment masculí agressiu en més d'una ocasió. Va tenir tòrrides relacions amb senyors però va acabar per compartir la vida amb una dona. En aquest context situaria jo així mateix el lesbianisme d'algunes folklòriques, les quals de molt jovenetes havien sofert un assetjament masculí que les devia haver traumatitzat. A més a més hi ha molta gent bisexual, en diferents graus, això sí, i hi ha qui te l'opinió de què tots som una mica de tot, que pot ser però no té perquè ser, vaja. El comportament humà no admet etiquetes però ens entestem en posar-n'hi.

L'homosexualitat femenina sovint ha estat contemplada a través de les fantasies masculines. A les pel·lícules verdes que s'anaven a veure a Perpinyà, dedicades als senyors, hi sortien moltes lesbianes convencionals i lleugeres de roba, per tal d'amanir el conjunt. He conegut dones les quals, com Anna Freud i Dorothy, han viscut i conviscut durant anys sense que la convivència comportés una relació física intensa: cosines, germanes, cunyades, amigues. Avui s'admet, així mateix, que hi ha gent, més dones que no pas homes, que no tenen pel sexe una afició exagerada, abans semblava això una malaltia, allò de frígida era un veritable penjament. 

Durant la vida canviem i evolucionem però les publicitats actuals ens volen vendre medicaments per tal que practiquen sexe i esport de competició fins als cent anys. L'altre dia veia per la tele aquest senyor que havia estat cantant d'un tripartit humorístic i després es va fer ric, avui és un d'aquests iaios que volen estar en forma i que ja resulten una mica patètics. Em feia angúnia escoltar en com es referia a tot això de l'envelliment, com que visc amb una dona jove i fèrtil i tinc un fill d'un any encara em sento més jove, va afirmar. O una cosa semblant. No tinc res en contra de relacions descompensades pel que fa a l'edat, l'amor té coses molt raretes, però em sobta que se'n faci bandera respecte al bé que van per no envellir. Això no és nou, societats primitives ja acostumen a portar adolescents als vellets, per tal que revifin, no sé sap què deuen pensar-ne les víctimes, és clar. 

Hi ha homes molt grans que potser no han volgut tenir fills a l'edat convencional i aleshores, quan passen de la seixantena, es vanten d'haver embarassat una joveneta. Ah, això de tenir un bebé als setanta anys, que guai!!! Després es critica les dames que volen tenir un fillet als cinquanta repicats. Jo crec que s'ha de criar quan toca però la diferència de valoració, en aquest camp, entre com es jutja homes i dones, resulta ben surrealista. Que un home gran enredi una joveneta té poc mèrit, l'experiència compta molt, en aquest camp i, a més a més, hi ha encara un gran nombre de complexos d'Edip no superats, què hi farem.

Pel que fa a les relacions sexuals, homo o hetero, és clar que la repressió mental a la qual hem estat sotmesos i sotmeses també un pes i això compta. He conegut senyors de la meva quinta que jo crec que eren homosexuals però que mai no ho han admès de cap de les maneres, ni tan sols en la intimitat. Encara avui, quan es fa alguna referència a personatges nostrats del passat els quals van romandre concos i místics, s'estén una certa inquietud si s'insinua que potser eren gais vergonyants. En el tema del sexe hi ha tendències diverses i necessitats variades.  Quan es va obrir l'aixeta de l'alliberament sexual semblava que si no t'agradava la gresca eres una estreta o una reprimida, això també era una fantasia masculina més, però la cosa va influir en moltes noies que desitjaven ser modernes. Recordo haver llegit algun article de Montserrat Roig, reflexionant sobre com anava el tema durant la seva joventut.

De la gent del passat en podem saber poca cosa, la veritat. De la del present, fins i tot de la més propera, també en sabem molt poca cosa. La gent té vides secretes que en ocasions surten a la llum accidentalment i encara es peca moltíssim d'amagat, malgrat la llibertat i el llibertinatge que ens amaren. Hi ha qui encara afirma que algú no pot ser gai pel fet que es va casar i tenia fills. La ingenuïtat resistent m'entendreix.

Inquieta una mica que Anna Freud rebutgés tant el tema del lesbianisme, fins i tot assegurava que podia, amb els seus mètodes, curar l'homosexualitat, cosa que encara inquieta més. Avui les teories del seu pare s'esberlen per totes bandes però no se'ls pot negar coratge i bones intencions i el mèrit d'haver obert molts camins. Encara quan jo estudiava es deia allò de l'enveja de penis, és clar que alguns professors ja feien broma amb el tema. 

En el camp de la psicologia infantil es deien -i es diuen- moltes bestieses i, el pitjor, és que s'apliquen en el camp educatiu de grat o per força de la innovació. Quan jo feia magisteri un mite de l'època era Piaget, llegir com arribava a conclusions diverses sobre el capteniment infantil a base de fer estudis amb els seus fills, nois i de casa bona, fa, així mateix, una certa angúnia.

Dies enrere escrivia sobre M. Louise Alcott, és probable que hagués estat lesbiana, sense que ni ella mateixa ho reconegués i potser ni tan sols no hi pensés o hi pensés de forma secreta, discreta i subtil. Al contrari que el seu alter ego, Jo March, no es va casar mai. La relació amb el pare va ser, com la d'Anna Freud, molt especial i aclaparadora. Les ànsies de maternitat, un parany biològic en la vida de moltes dones, es van sublimar d'alguna manera en tots dos casos, Anna Freud va tenir cura dels fills de Dorothy i es va moure sempre en el camp dels infants. Alcott també va tenir molt de contacte amb criatures i es va afillar la nena de la seva germana artista, l'Amy de la novel·la, que havia mort de forma prematura.

Alcott, en alguna ocasió, va manifestar que se sentia un home a dins d'una dona. No sé si mai va existir això de l'enveja de penis, però l'enveja a l'entorn de les possibilitats que tenien els homes, en comparació amb les dones, crec que va ser evident i dolorosa i encara cuejava durant la meva joventut i en diferents classes socials. Hi havia dones que tenien cultura, estudis, diners, famílies modernes, i, malgrat tot, això de la igualtat era un miratge impensable en la seva família. Els metges, a tot estirar, tenien filles comadrones. 

No és gens fàcil canviar de forma de pensar o pensar que allò que pensem pot no ser com creiem que és. La història és farcida de mites, també la història contemporània. Malgrat tot, com que precisem de dogmes per tenir seguretats, no ens abelleix la relativitat excessiva. Amb totes les limitacions i mancances, si les coses no canvien a pitjor, haurà estat una sort viure ara i aquí i haver anat, socialment i política, des de la grisor a l'esperança. 

Els Freud eren fills del seu temps i de les seves circumstàncies i nosaltres som fills de les nostres. Per això no es pot jutjar el passat des del present, cosa que molts aficionats a la història recreativa no tenen en compte. Qui estigui lliure de dogmes, prejudicis, tòpics i mites que tiri la primera pedra.