23.7.17

TERRATRÈMOLS CASOLANS EN TEMPS DE XAFOGOR ESTIVAL

No m'agrada gaire escriure sobre temes polítics al blog, en general tot es polaritza i és fàcil que t'entenguin malament, per una banda o per l'altra, tot i que si hi hagués dues bandes i prou ja podríem estar contents. En algun lloc vaig llegir alguna cosa així sobre les dues Espanyes, que tant de bo haguessin estat dues però que, malauradament, eren moltes. El món és complex però per tal d'intentar entendre'l el reduïm a esquemes tot sovint. Fa anys t'identificaven com a convergent o socialista, eren els extrems en pugna. Com que ser o no ser és la qüestió no pots dir que no ets de res de forma devota, ni intentar matisar el que sigui sense que t'etiquetin o et mal interpretin.

Fa uns dies l'alcalde de Batea es despenjava amb una estranya declaració sobre les intencions de passar-se a l'Aragó perquè el poble se sentia discriminat. El fet és que molta gent del poble, diria que una gran majoria, no va saber res de les declaracions de l'alcalde fins que no es van fer públiques. Vaig sovint a aquest bonic i acollidor poble i sempre m'ha semblat que, en l'actualitat, disposa d'uns serveis públics molt acceptables. A més a més, posats a canviar de comunitat autònoma, potser pagaria la pena trobar-ne una de més esponerosa, La Rioja, Navarra. Espero que la declaració, sobre la qual sembla que l'ajuntament donarà explicacions dimarts, no passi d'una de tantes boutades nostrades que s'obliden amb el temps i es dilueixen en el no res de la fràgil memòria. Però en aquest moment declaracions d'aquest tipus donen peixet a ja sabem qui.

Som en temps de tribulació, aquella mena de temps en els quals Sant Ignaci aconsellava no fer canvis, però resulta que també som en temps de canvis, sí o sí. Les declaracions del batlle s'han escampat pels mitjans de comunicació de tota mena i els hispànics hi han xalat i s'ha interpretat com si fos cosa de tot un poble en rebel·lió. L'amenaça de passar-se a l'Aragó m'ha recordat una protesta dels mossos d'esquadra de fa uns deu anys en la qual amenaçaren de parlar en castellà. Són aquesta mena d'amenaces que tenen poc a veure amb el rerefons, probablement just, de la inquietud i el malestar, com quan una criatura que fa una rebequeria assegura que, per exemple, no pensa menjar per fer la punyeta a la família i al capdavall es perjudica ella mateixa la primera.

Una protesta vigent que poca gent entén és la dels del metro. Per més que he preguntat a persones conegudes ningú no sap ben bé què es demana. Encara vivim amb una visió romàntica de la vaga tradicional però la vaga tradicional i obrerista perjudicava els amos i els empresaris, ara es perjudica a tercers que no tenen cap culpa, gent humil, sovint amb feines molt més fràgils i precàries que no pas les dels qui protesten i, en molts casos, sense cap possibilitat de fer vaga, cosa que avui tan sols es possible en grans empreses i, encara, públiques o gairebé. 

S'ha d'anar amb compte amb protestar sobre segons què, a un pobre veí de Blanes que va protestar sobre el soroll que feien uns festivaleros a tocar de casa seva li van fer una mena d'assetjament popular, ha hagut de guillar de vacances i el soroll dels nostres temps, amplificat amb tants amplificadors, ha retornat on tocava. Com que he patit dues horribles nits de Festa Major de barri a tocar de casa m'he sentit identificada amb el pobre home, la veritat. Els enemics del poble avui queden reduïts a aquestes incòmodes protestes però sembla que provoquen les mateixes ires populars.

Ahir hi va haver molt de soroll amb això de l'article censurat del senyor Morán. El senyor Moran té ganxo escrivint, no es pot negar, jo l'acostumo a llegir, no me'n puc estar. En moltes ocasions ha dit inexactituds, disbarats i mentides i se li veu molt el plomall, però això també anima el context. Molta gent n'és seguidora incondicional i ahir es van enfadar molt amb La Vanguardia, un diari que sempre, des de temps immemorials, ha estat tan llegit com bescantat. La cosa és ben curiosa ja que la devoció pel periodista no genera gaire matisos quan fa afirmacions absolutament fora de to. No vull insistir en un tema que ja ha fet vessar molta tinta, fa uns dies uns quants periodistes de diferents tarannàs van criticar aquest senyor per una afirmació que va fer sobre allò de que Goytisolo no havia llegit Incerta Glòria, a més a més titllava Sales d'una sèries de coses molt  exagerades. 

L'opinió sobre Sales pot ser diversa i subjectiva però resulta que hi ha escrits de Goytisolo sobre la novel·la que demostren que l'havia llegit i l'havia valorat positivament. El cas és que de seguida es va muntar una gresca unionista a favor del senyor Morán i en contra dels protestons, entre els quals hi havia la inefable senyora Rahola, com si fossin membres d'una croada en contra de l'articulista, que potser sí, no diré que no, car tot està molt revolt en aquests dies, sense entrar en consideracions sobre coses objectives com ara les inexactituds flagrants del que havia escrit, que no són pas les primeres. I és que aquest senyor tot sovint fa afirmacions que no demostra de cap manera ni se sap mai en què s'ha basat per fer-les, però aquesta manera de fer sembla que, a causa de la seva brillantor dialèctica, passi desaparcebuda.

Evidentment, com avui remarca Iu Forn en un escrit, sobta tanta solidaritat vers Morán i tanta protesta anti-censura-vanguardista quan poca gent va dir res en el cas de Sánchez Piñol, per exemple:

I els que aprofiten la censura d'avui pel bla, bla, bla, habitual de que això és un estat totalitari, una dictadura i la mandanga, una petita pregunta: ¿quan el mateix diari que ha censurat Morán va censurar l'Albert Sánchez Piñol, on eren? Què van dir? Quina va ser la seva indignació? O, què passa, que si el censurat és un puto indepe llavors els grans defensors de la llibertat callen? Un article censurat aquell, per cert, que parlava del senyor Zarzalejos, articulista estrella d'un mitjà que avui ha publicat l'article de Morán en lloc preferent però que va oblidar publicar aquest article de Sánchez Piñol que tot seguit li reprodueixo (...)

Sánchez Piñol, amb gran dignitat, va decidir deixar de col·laborar amb el diari, per cert, cosa que no crec que faci Morán, qui ahir no va dir ni piu més enllà d'explicar que s'estava fumant un puro. I és que sembla que La Vanguardia paga molt bé els articulistes i no deu ser fàcil fer moixoni en els temps que corren. Fa molts anys van criticar a Joan Fuster que col·laborés amb La Vanguardia i va dir, de forma sincera, que pagaven bé i no com d'altres que pagaven malament o, senzillament, no pagaven. Jo, quan algú em bescantava a fons el diari esmentat, sempre deia, en broma, que hi estava d'acord però que si m'ho oferien de col·laborar-hi, contentíssima i a firmar.

Tots tenim les nostres dèries i les nostres debilitats per uns i altres, ideològiques, subliminals, viscerals. Tot i que em faig grandeta i el meu mal no vol soroll, de vegades aquesta mena d'esdeveniments distreuen, encara més a l'estiu. Un estiu calent però en el qual, com sempre, passi el que passi, moltes periodistes estrella toquen el dos i se'n van de vacances deixant substituts diversos en el seu lloc o no deixant ningú, que és el més habitual. 

Això de la supressió de l'article del senyor Morán, al capdavall, ha estat pitjor que una alcaldada periodística, ha estat un error, car l'article ha corregut per tot arreu, ha sortit al Periódico, que ja és gros, i a un munt de llocs d'internet. El de menys, sembla, és el contingut, que ningú no s'ha entretingut en analitzar a fons, com sol passar amb la majoria d'articles d'aquest senyor i de tants altres, als quals el valor se'ls suposa, el valor i el pes específic, diguin el que diguin. Pel que fa a la premsa, en general, qui pensi que allò que no és La Vanguardia és premsa independent, que s'ho faci mirar. Però els qui pensin de bona fe que gent com el senyor Morán són premsa independent, el mateix.

Tot està subvencionat i els periodistes també treballen a sou i, per cert, aquests sous són molt i molt diferents per als uns i per als altres. Una jove periodista em va explicar un dia, en el qual jo, de forma gratuïta i injusta, criticava la seva professió, que és aquest un sector on la feina escombraries té un nivell més alt i on no hi ha pas una gran solidaritat professional. En els darrers temps molta gent de casa es va passar a l'ARA però al malauradament desaparegut de forma prematura Carles Capdevila li vaig escoltar fa algun temps uns declaracions en les quals manifestava, tot i que forma discreta, els disgustos i desenganys que havia tingut en enfrontar-se amb la realitat del sector empresarial. 

El que m'inquieta, en general, és la incondicionalitat de molta gent pel senyor Morán o per qui sigui. Recordo amb neguit la gràcia que feien, durant una època, els escrits del senyor Sostres, moltes amigues me'ls comentaven entusiasmades fins que es va passar tres pobles i va acabar no sé on. Aquests periodistes que les foten sense engaltar agraden, diuen suposades veritats, semblen coratjosos. N'hi ha de totes les tendències i ideologies i d'entrada aconsegueixen seguidors fidels fins que l'èxit no els puja al cap i ja es creuen, com els passa a alguns polítics, imprescindibles. Dit això, crec i espero que puguem continuar llegint les Sabatines durant anys i panys, ni que sigui per poder criticar-les, matisar-les, lloar-les o condemnar-les. De tot hi ha d'haver a la vinya del Senyor, altrament ens avorriríem d'allò més.

Un tema que no ha sortit, amb tot plegat, és de la desaparició del senyor Cuní i el seu programa, desaparició que s'ha explicat poc i malament però que molta gent ha aplaudit tot i ser obra dels perversos godonians, ja que el periodista desvetllava importants antipaties populars. Sembla que el senyor Cuní no tenia tanta requesta com el senyor Morán, vaja. O potser comparo coses incomparables, que no ho sé. De tota manera, el seu equip de tertulians incombustibles continua opinant per no dir res en d'altres teles i ràdios, cobrant, m'imagino.

Ah, i, de moment, deixo aparcat el surrealista tema de Dalí, la seva mòmia, l'exhumació i la paternitat encara no demostrada. Quin món més estrany...

20.7.17

ESCAMILLO, EL DEL MOLINO (1920-1987)

Resultat d'imatges de Escamillo

De tant en tant col·laboro en una revisa del barri amb algun text relacionat amb el Poble-sec i el seu entorn, un text que, per motius d'espai, no pot sobrepassar de forma excessiva les tres-centes paraules. Això em representa una limitació important, ja que tinc tirada a esplaiar-me de forma excessiva.

No sé per quin estrany motiu, en la darrera col·laboració vaig pensar que podia evocar la figura d'Escamillo, el del Paral·lel i no l'operístic. Em va sorprendre constatar que aquest gener va fer trenta anys de la mort de Josep Pons i Ortiz. Expliquen les cròniques que el nom artístic li va posar Mary Santpere, en alguna època a això d'Escamillo s'hi avantposava Pepe però quan jo el vaig veure al teatre ja era Escamillo i prou.

Al Molino hi vaig anar quan ja era una mica grandeta, encara vaig poder gaudir d'alguns espectacles d'aquells tan emblemàtics, que no semblaven haver canviat gaire al llarg dels anys. La gent gran de quan jo era petita hi anava de forma esporàdica, fins i tot els meus pares hi acostumaven a anar un cop l'any, en ocasions ho alternaven amb l'Apolo, tot i que sempre els vaig sentir dir que pel preu que es pagava, al Molino et donaven molta més teca i sense tantes pretensions. He de dir que allò de què els meus pares i tanta gent com ells anessin, de Pasqües a Rams, a veure revista m'avergonyia i em semblava d'allò més pecaminós.

Quan amb quinze anys vaig entrar a treballar a la Harry Walker escoltava converses secretes entre els xicots sobre aquells teatres i sobre l'existència de meublés un dels quals, el del carrer La França, també es trobava al barri, on encara existeix, tot i que el misteri no sigui ja el mateix d'abans. Alguns d'aquells noiets anaven a fer de claca, era aquell tot un món que jo tan sols vaig conèixer d'esquitllentes. De sobte, com sol passar, alguns progres intel·lectuals van fer seu l'indret i tot es va començar a mitificar i encara s'està mitificant. 
Resultat d'imatges de escamillo
Més endavant, ja amb vint anys, hi vaig anar unes quantes vegades i m'hi divertia molt, encara vaig ser a temps de veure Johnson però amb els qui sempre vaig riure més va ser amb Escamillo i amb la gran Mary Mistral. Escamillo vivia al meu barri, era un home seriós, reservat i distant en la seva vida quotidiana, ja amb grans problemes de salut a causa d'una diabetis que va acabar amb ell. L'acompanyava un xicot més jove, que el tractava de forma molt amable i afectuosa. Vivia en uns pisos relativament nous on, en d'altre temps, hi havia hagut  una vaqueria.

Pel meu barri, aleshores, hi vivia molta gent del teatre i te'ls trobaves a Ca l'Adroguer, xicots dels cors de ballarins, que explicaven que s'estaven fent trajos nous, una noia molt ben plantada que tocava l'acordió i sempre anava amb una suposada tieta. En una ocasió de les que més recordo, Escamillo sortia vestit de Lagarterana, figurava que era una prostituta barcelonina. Sembla que pel sector de la Rambla van aterrar unes quantes dames de l'amor mercenari que provenien de França i les de casa van dir de fer vaga. Amb to plegat es va fer molta barrila i Escamillo-lagarterana discutia amb una suposada francesa sobre les excel·lències professionals de cadascuna i es queixava ja que s'havia vist obligada a fer cursos per correspondència per aprendre allò del francès.
Resultat d'imatges de escamillo
Escamillo era brillant, ocurrent i poc groller, considerant el context. Acostumava a ficar moltes falques en català, cosa que sembla que en algun moment va provocar que posessin multes al teatre. A causa dels problemes amb la censura, de més jove havia treballat a França, a Alemanya, a Sudamèrica, fent de showman però també del que calia per sobreviure. Deien, de forma injusta, que era l'hereu de Johnson però jo crec que eren molt diferents. Escamillo havia estat un home molt ben plantat, en el seu estil alternatiu. 

Amb problemes de salut i econòmics al Molino li van muntar, a principis dels vuitanta, un homenatge on va actuar gent com Serrat, per recollir fons a favor de l'artista. Fins i tot li facilitaven les actuacions fent-lo sortir assegut, vestit de faraó i coses així. Amb la represa del cuplet en català va gravar algun disc amb cançons antigues, com ara, precisament, aquella del Tothom-Jama. Va morir pel gener del 87, no pas oblidat del tot però el fet és que els temps havien canviat molt  El Molino tradicional, amb alts i baixos, encara va anar fent durant deu anys. Va tancar i va tornar a obrir i potser no acaba de trobar el seu camí però jo tinc esperança en que aguanti com sigui i fins i tot aconsegueixi revifar molt més. 
Resultat d'imatges de super ligue el Molino
Què no és el que era? Qué no ho tornarà a ser? Evidentment, és impossible pensar que res pugui ser com era, començant per nosaltres mateixos. L'església de les monges del Sortidor on em vaig casar ja no existeix, l'antic restaurant de la Font del Gat, on vam fer el tec, tampoc. I el Molino, on van anar a fer gresca després del dinar, tampoc. De fet, alguna cosa en queda, de tot plegat, restes del naufragi reciclades i adaptades als nostres temps. Aquell dia feien una revista que es deia Súper ligue, vam xalar d'allò més. Amb totes les seves limitacions i pèrdues encara és al Paral·lel d'avui on es poden trobar uns quants teatres en funcionament. També s'oblida que el mític Paralelo tenia bosses de sordidesa que avui ens farien esgarrifar i que va passar per alts i baixos diversos.

Escamillo va ser un dels grans, jo no sóc partidària de dedicar espais urbans a personatges però no entenc que es reivindiquin uns artistes i se n'oblidin uns altres tan aviat. Una persona que ha treballat al teatre em comentava que el jovent, a l'Institut del Teatre, rep poca informació sobre aquells grans artistes, entre els quals el gran Alady, per exemple. Alady i Mary Santpere havien col·laborat en alguna ocasió amb Escamillo però s'ha de dir que els de la faràndula tenen el seu ego i no sempre veuen bé compartir en igualtat de condicions escenaris i representacions. 


16.7.17

PASSES PERDUDES

Resultat d'imatges de PASOS HUELLAS

Tot i que en la teoria educativa convencional s'insisteix en el valor de la sinceritat, de fet, la vida social està muntada a base de mentides, petites o grans, que consentim quan les veritats podrien malmetre la convivència. En el món de les proclamacions polítiques de tota mena es generen llenguatges subtils que propicien les interpretacions, gràcies a aquesta tendència a caminar pels umbracles existeixen tantes tertúlies televisives i radiofòniques destinades a especular sobre el que sigui.

Aquests dies ens han dit que els moviments de consellers no eren res més que passes al costat. Els motius profunds d'aquestes passes de ball les intuïm, més o menys, però, de fet, no s'han explicat pas amb claredat. Les passes no volien dir res, ens van explicar, tothom estava d'acord en allò fonamental, però per algun motiu, com a les files de l'escola, hi havia qui s'havia apartat per deixar pas a un altre, de motu propi i amb cert misteri inquietant. Es fa difícil saber si la passa s'ha fet de forma voluntària o perquè algú altre ha trepitjat un ull de poll de forma intencionada.

Artur Mas també va fer un pas al costat, en aquell moment no va ser per deixar passar algú sinó per tal que una persona inesperada ocupés el lloc que la passa havia deixat buit i per tal que es poguessin fer més passes. Fa anys Carme Chacon, en pau descansi, també va dir que feia un pas enrere per tal que el partit fes un pas endavant. Qui fa un pas enrere o un pas al costat sembla que ho fa per sacrificar-se en bé de la comunitat on es movia, partit polític o centre social. 

La simbologia de la passa s'ha convertit en una passa, perdoneu el joc de paraules. El senyor Mas era molt aficionat així mateix a la simbologia marinera. Jo vaig tenir un director que també era aficionat a comparar la nostra escola amb un vaixell que en ocasions semblava anar una mica a la deriva. La insistència en el símil de la navegació va fer que sovint, en broma, féssim vaixells de paper quan no hi era, per riure.

En el món familiar sovint hi ha temes que se saben i no es comenten, resulten incòmodes i poden provocar mal rotllo. Quan ets petit vas captant aquests eufemismes vitals i a la llarga els vas interpretant i t'adones de què aquest és un món  de mones i de què no sempre es pot dir tot ni en tot moment. Si a la vida real s'actua amb prudència i es té molt en compte allò de què dient les veritats es perden les amistats no em puc ni imaginar el que pot representar sobreviure en un partit polític i fer-hi una estada llarga, la veritat. 

Per això, malgrat el fet que avui toca ficar-se amb la professió dels polítics, de vegades em provoquen una certa i perillosa tendresa, i és que en ocasions fins i tot, després d'això de les passes assumides, se'ls escapa alguna llagrimeta i tot. La gent que sap el que ha de fer, sigui una passa al costat o ocupar el lloc que ha deixat el de la passa em resulta admirable ja que jo sóc una cagadubtes que no veu mai res clar, la veritat. Una metàfora absolutament encisadora va ser allò del senyor Pujol quan deia que caurien les branques, els nius, els ocells i els ous. Amb passes i sense passes, amb ous o amb truites, la vida segueix i farem allò que ens deixin.


14.7.17

REIALESES FÍLMIQUES

Resultat d'imatges de donde vas alfonso xii album

Ha mort, de forma discreta, com en general va viure malgrat ser molt popular, Paquita Rico. Paquita Rico va ser etiquetada de folklòrica, però el paper més popular de la seva vida, el de la reina Maria de las Mercedes, la va col·locar al seu lloc. Expliquen que la mateixa Ava Gardner, de qui Rico va lloar la bellesa en aquells anys de les seves estades per Espanya, li va dir que ella sí que era bonica, cosa que a l'actriu hispànica li va fer molta il·lusió.

Tinc aquest  àlbum de cromos, que guardo amb cura. Els àlbums de cromos de pel·lícules espanyoles sempre eren més precaris que no pas els de les grans produccions americanes, com Los diez mandamientos. La pel·lícula va tirar de l'èxit de les Sissís, no diré que no, però crec que resulta més creïble, fins i tot històricament, que no pas les de la Sissí les quals, avui, fan riure, literalment parlant, mentre els nostres amors reials hispànics encara emocionen. 

Paquita Rico era una mica gran per fer aquell paper, el mateix que Parra, però van resultar versemblants i convincents. L'escena en la qual la noia canta Los campanilleros davant del pessebre m'encanta, la veritat. La pel·lícula va comptar amb un bon estol de secundaris, entre els quals Mercedes Vecino fent d'Isabel II. 

Rico va tenir un primer matrimoni amb un torero que va acabar de forma tràgica, ell es va suïcidar molt jove i sobre el tema van córrer algunes brames. De tota manera, no hi havia tanta tafaneria televisiva com ara i la cosa no va anar a més, probablement l'explicació fos una depressió, com en tants casos de fets semblants. Si el suïcidi encara és un tabú inquietant en aquella època no cal dir-ho. Rico es va tornar a casar anys després, va fer més coses però aviat es va retirar o enretirar, tan sols de tant en tant es deixava veure, no com altres, vaja. Ha mort als vuitanta-set anys, sembla que feia temps que no recordava res del passat.

La història dels amors reials ha estat molt popular gràcies al conegut romanç que tant es va cantar, de forma seriosa i humorística, qui no l'ha corejat en algun moment de gresca? Fins i tot en una escena de L'Orgia i gràcies a la iniciativa de la hilarant Alicia Orozco l'entonen mentre esmorzen, després de la disbauxa. El romanç era, en realitat, una versió d'un altre més antic, pràcticament igual, on en lloc de la referència al rei es parlava d'un cavaller que en tornar de les guerres amb els moros es trobava amb què la seva dona havia mort.

De la pel·lícula, com era habitual, se'n va fer una segona part, que acabava amb la mort del rei, després del casament amb Maria Cristina, en la qual tan sols s'insinuava de forma subtil la tendència del monarca a l'adulteri recurrent. Maria Cristina va ser una regent eficaç, una senyora seriosa, avui podia haver estat una molt bona presidenta en qualsevol país europeu. Va respectar la Constitució, va saber buscar recolzaments intel·ligents, sobretot en Sagasta, un polític amb bones intencions en un país complex, endarrerit i amarat de problemes diversos. Quan jo era petita havia escoltat sovint la frase aquest nen es un Sagasta, quan una criatura era espavilada en tots els sentits.

Quan la meva mare ja estava molt malament, a la tele del centre hospitalari vam veure Paquita Rico a La viudita naviera, una pel·lícula entretinguda i prou, aquells moments ja formen part del meu imaginari sentimental. Vicente Parra no va aconseguir, després d'aquell èxit, papers de molta rellevància, sembla que allò de ser homosexual, curiosament en una professió on això no era gens infreqüent, estava penat. Va intentar canviar de registre amb els anys, també ho van fer d'altres actors i actrius, fins i tot Carmen Sevilla, però no resulta senzill i no sempre es pot comptar amb algú que et reivindiqui com mereixes. I això no és Amèrica, vaja.

La famosa pel·lícula va provocar una certa curiositat per la monarquia oculta. Franco no la va restablir, faltaria més, però ho va lligar tot per tal que després d'ell, quan, si les coses canviaven s'havia d'haver recuperat la República, es recuperés la realesa. Avui es deroguen judicis franquistes sense haver aconseguit recuperar la legalitat pre-franquista republicana, que ja és gros. És clar que diuen que la política és la ciència d'allò que és possible, cosa que alguns polítics de vegades obliden o semblen oblidar. No tot es pot fer o no tot es pot fer quan es voldria fer.

Les monarquies desvetllen estranyes reaccions en la gent, una mena d'admiració subliminal acompanyada d'odis viscerals. No tots els borbons i borbones eren i són disbauxats, encara que n'hi hagués hagut molts, com a tot arreu, ni tampoc ser disbauxat vol dir que no pots ser un bon rei o un rei acceptable i adient al moment històric. Ningú no hauria imaginat, en l'època, un possible retorn del fill d'Isabel II, ni durant la meva joventut que tornés la monarquia. Per a més surrealisme, fan fora Isabel II i reclamen el fill, en el cas de Juan Carlos el seu pare també era fora i la corona va passar al fill. 

Isabel II va ser una reina amb una educació absolutament deficient, amb una corte de los milagros al voltant a més a més d'un exèrcit d'aduladors enfrontats entre ells. De gran se'n va adonar, ja a l'exili, i és que no era pas tan tonta com ens pensem. La van casar amb un cosí homosexual i es va haver de buscar la vida. Expliquen que al fill li deia que recordés que l'única part borbònica era la de la mare, vaja, per si un cas. S'oblida sovint que durant el seu regnat es van fer algunes coses positives, modernitzacions en transports i comunicacions, avenços industrials. He sentit molts penjaments sobre aquesta reina, la majoria dels quals relatius al tema sexual, cosa que als homes se'ls té menys en compte, encara avui. La llàstima és que no prosperés aquella Primera República, després de tants trasbalsos, però les coses són com són i no com creiem que haurien de ser o com desitgem que fossin i haguessin estat.

Mentre a Isabel II se li criticava la tendència eròtica a Maria Cristina, encara ara, se l'etiqueta de reina freda i li solien dir donya virtudes. I això a nivell popular, no queia simpàtica, com tampoc va caure simpàtic aquell Amadeu italià que podia haver representat la possibilitat d'una monarquia moderna. 

Paquita Rico, fes el que fes, ja va ser per sempre més la imatge fílmica de la reina romàntica. Juan Carlos la va convidar quan es va fer el trasllat de les restes de Maria de les Mercedes a l'Almudena, catedral que ella havia propiciat, cosa que va fer molta il·lusió a l'actriu. Això de marejar els difunts no m'agrada gens però sembla que en aquest cas era una antiga reivindicació del seu marit, desconsolat, segons expliquen, i que se'n va anar a caçar al Palau de Riofrio per tal de fer minvar el seu dolor que segurament era sincer, de fet festejaven des que eren unes criatures, aquells dos. I com diu un altre romanç popular molt antic, que los amores primeros son muy malos de olvidar.

12.7.17

LLENGUATGE TEATRAL POSTMODERN

Resultat d'imatges de TEATRE ESPECTACLES SACRIFICI

Per motius diversos, aquests darrers anys he tornat a anar força al teatre. Hi ha diferents tipus d'obres de teatre, de tant en tant es recuperen autors incombustibles, més de fora que no pas de casa, tot s'ha de dir: Miller, Lorca, Txèkhov... A banda d'aquestes obres clàssiques trobem, afortunadament, tot un reguitzell de produccions de forma modesta que troben un forat en alguna sala convencional o alternativa, de tant en tant. La darrera que he vist és Sacrifici, a L'OffVillarroel, el que comento es pot aplicar a aquesta obra però ho podria dir de moltes més de les que he pogut veure darrerament.

En general es compta amb bons actors joves i amb idees brillants. Les escenografies acostumen a ser pobres, no sé si per manca de recursos, d'imaginació o pel fet que aquesta pobresa ja va lligada al context del que se'ns explica. Tot sovint aquestes obres que potser no veurem mai més -o sí, qui ho pot saber?- parteixen d'idees sòlides però després s'han elaborat, potser, de forma apressada, hi trobo com una mena de manca d'ambició en coses com ara l'aprofundiment en la psicologia dels personatges, per exemple.

Però aquesta manca d'ambició també va lligada al llenguatge que es fa servir, i això val per aquestes obres i per altres de més -suposada- volada. En el cas de traduccions, com que no conec l'original no ho puc valorar del tot. El cas és que les converses dels protagonistes moderns estan esquitxades, de forma abusiva, de mots com puta mare, merda, tio... En una obra suposadament de més voltatge com era La Treva la cosa era demencial, potser un dia m'entretindré en comptar quantes vegades es repeteix al teatre fet avui puta o puto, paraules les quals, curiosament, encara no es consideren políticament incorrectes tot i que això de fer servir fill de puta com insult recurrent s'hauria de revisar, avui que tot ho revisem. És clar que aleshores potser ens quedaríem sense insults contundents, qui sap. El tema afecta així mateix a les sèries televisives.

Entenc que el que és vol es donar verisme a les converses i no crec que jo sigui puritana respecte a la qüestió, el que trobo excessiu és el nombre de vegades que s'utilitzen aquests mots en qualsevol situació, vingui o no vingui a tomb. De veritat la gent jove parla, avui, així? I encara que hi parli, en determinats contextos, el teatre o la televisió no haurien de mirar de trobar fórmules més diversificades? Tampoc cal caure en aquell ridícul del principi de TV3, quan el més fort que podies escoltar en boca d'un gàngster era vatua l'olla! Totes les masses piquen, que diuen.

I un altre tema és, en un context dramàtic, ni que sigui quotidià, incloure-hi falques estranyes destinades a fer riure el públic, és clar que en ocasions tampoc no entenc del tot de què riu la gent. En la darrera obra que vaig veure, la que he mencionat, a més a més vaig poder escoltar uns quants castellanismes que tampoc no venien a tomb, la gent normaleta diu no m'ho trago?  Aquests castellanismes, en ocasions, s'alternen amb gairebé cultismes  en desús, la situació arriba a ser una mica surrealista, la veritat. O així m'ho sembla a mi. Una excepció remarcable, les dues obres escrites per Ramon Madaula que he vist a la Sala Muntaner i al Maldà, L'electe i Ignots, la primera de les quals interpretada també per l'actor. Crec que eren un exemple de com el llenguatge planer no té perquè ser pobre ni recórrer en tot moment a merdes ni putes, la veritat.