QUINES MEMÒRIES DE POLÍTICS REGALAREU PER NADAL???

Per Nadal i Reis passa amb els llibres una mica com per Sant Jordi o potser encara més i tot. Aquest any ens cauen al damunt un munt d'exemplars sobre polítics. Si els escriu algun periodista, com passa amb Onega i el llibre sobre Suárez, encara... Però aquests que se suposa que han escrit els mateixos polítics i en els quals ens explicaran quatre obvietats redactades per algun becari amb grapa em fan molt repelús. Polítics, periodistes i tertulians diversos són avui les grans estrelles de les editorials. Es fa difícil surar en aquest mar de paper si no surts per televisió fent el que sigui. Això no és nou, el meu avi repetia de forma constant la dita agafa fama i fote't a jeure fent referència a gent del seu temps, és clar.

Una amiga em va comentar fa algunes setmanes que li sabia greu que un polític que admira, crec que és Anguita, també corri pels platós televisius i per les emisores radiofòniques mirant de vendre el seu llibre. Els llibres dels polítics tenen sortida, m'imagino, pel fet que sempre hi ha algú que no sap què regalar i te n'amolla algun d'aquests pensant que ets seguidora del seu suposat autor. A les teles promocionen en general de forma abusiva la gent que ja hi surt de forma més o més constant. Ja tenen, com qui diu, el gasto promocional fet. Com que els polítics, en actiu o en repòs, són coneguts, també se suposa que vendran una mica. De vegades són memòries sobre la seva feina i d'altres, fins i tot, evocadors records infantils de quan anaven en patinet o estudiaven als Escolapis.

Hi ha qui es queixa del context, un context en el qual pot vendre llibres fins i tot la noia aquesta que a partir d'un rotllet amb un torero va trobar la manera de viure de forma relativament còmoda sense fotre massa brot. Bé, abans també es publicaven moltes bestieses però amb el pas del temps suren les coses més reeixides i oblidem la fullaraca tot i que és possible que entre la fullaraca també s'hi amagui alguna perla. 

Els llibres dels polítics poques vegades generen debat, tal i com hauria de ser, al menys ens haurien d'explicar secrets fins ara inconfessables: vicis privats i públics, misteris sense resoldre, corrupteles ignorades, amants secretes, fills il·legítims, traïcions diverses i bisexualitats boiroses, però en general tan sols ens recorden aspectes banals que ja havíem oblidat i justifiquen el capteniment del seu protagonista. Les memòries polítiques no tenen perquè ser sempre infumables, hi ha hagut polítics intel·ligents que han escrit ells solets coses interessants i han tingut un cert reconeixement però la majoria d'aquesta minoria ni són espanyols ni són catalans, que jo sàpiga, amb alguna excepció, evidentment i penso per exemple en Manuel Azaña.

Amb el pas dels anys aquests llibres tenen un valor afegit, l'històric i per això no ens desagraden pas les memòries de gent dels anys trenta o d'abans, tot i que no siguin res de l'altre món. Crec que alguns d'aquells personatges tenien intel·lectualment una volada una mica més ambiciosa que la dels actuals. Potser és que el passat sempre ens el mirem amb uns brins de mitificació inevitable, qui sap. Si jo fos mediàtica generaria un concurs amb referèndum popular per triar quina de les memòries polítiques d'enguany és la millor i quina la pitjor, i m'agradaria veure debats on s'analitzés a fons el contingut d'aquestes meravelles editorials. També m'agradaria que esclatés algun escàndol, per exemple la rebel·lió d'un redactor mal pagat que en expliqués que les memòries de nosequi les va escriure ell a preu fet. Aquests escàndols no farien cap soroll, de més grossos passen com si res vora nostra, se'n parla, s'obliden i a viure que són dos dies.

En d'altres èpoques comprava molts llibres per aquestes festes.  Algun en caurà però possiblement no serà cap novetat d'aquestes tan oportunistes. Per Sant Jordi i per Nadal és quan menys llibres compro, fes de fa alguns  anys. Hi ha una saturació entre la qual costa molt bellugar-se i he tingut molts desenganys quan he gastat diners en un llibre que m'havien assegurat que estava bé i després ha resultat ser un bunyol o un avorriment. Això val també per a tanta novel·la negra com ens està caient al damunt, la majoria absolutament mediocre i previsible. Com si no passessin prou desgràcies al món que encara les hem de llegir en el temps de lleure, vaja. 

CREPUSCLES VITALS I PARELLES ESTABLES, MALGRAT TOT

L'altre dia, quan vaig anar a veure La grande belleza algú comentava sobre El week-end, 'es una peli de iaios'.  No sé si les pelis de iaios poden agradar a aquells que no ho són, m'imagino que depèn, com passa amb les juvenils. Aquesta podria ser una mica una altra part d'aquelles de la Delpy i el Hawke, fins i tot passa a París i tot, però no li trobo títol adient per incloure-la a la sèrie. 

Em  va agradar però n'esperava una mica més i tot. Tinc la sensació que en aquestes històries de parella en crisi -permanent- a elles sempre les presenten una mica irritants i a ells una mica calçasses, però potser és una visió subjectiva i parcial, ho admeto. Aquesta història senzilla i profunda a la vegada té la gràcia i elegància angleses i molt bons actors però podien haver arrodonit l'argument amb més grapa, pel meu gust.

Les històries cinematogràfiques de parelles madures generalment ens presenten persones de classe mitja alta i gairebé alta, malgrat que, com en aquest cas, tinguin les butxaques una mica escurades, encara tot plegat és una mica massa petit burgès, en aquest context, malgrat que quan es vol retratar la classe obrera o més desafavorida també es cau en tòpics. 

Una història quotidiana, doncs, una parella de professors madurs que van viure els eufòrics seixanta i setanta i que potser s'adonen al capdavall de què la vida interior no és als paisatges perduts ni a les ciutats mítiques sinó a dins de cadascú. I que tot i que triomfen els espavilats, en aquest món de mones, tampoc els fracassats o mig fracassats intel·ligents tenen una grandesa excessiva ni més vida interior. Per a iaios i iaies desacomplexats, tot i que qualsevol jove és també un iaio en potència, evidentment.

CONVIDATS PRUDENTS I CONVIDATS ARRAUXATS, LA TELE I LES TERTÚLIES

Dissabte vaig llegir un breu article, a les pàgines acarbassades de La Vanguardia, i a la secció Teleespectador, escrit per Joaquín Luna. Recordava el periodista la famosa anècdota protagonitzada per Paco Umbral en un programa de Mercedes Milà, quan l'escriptor es va empipar i va exclamar que allà hi havia anat a parlar del seu llibre i que, en cas contrari, tocava el dos. Era l'any 93, Umbral ja és mort, la Milà va dedicar-se a programes més rarets i el temps ha fet que aquella situació esdevingués gairebé una facècia del rector de Vallfogona. El senyor Umbral es deia Pérez Martínez i les seves atzagaiades i excentricitats van fer que s'oblidés una mica la seva bona feina d'escriptor innovador i original. Aquella exclamació es va considerar de mal gust, una boutade extravagant. Luna, a l'article, amb fina ironia, el reivindica i li dóna de forma retrospectiva la raó, en constatar que és molt freqüent fer anar gent a tertúlies o programes diversos, a parlar de la seva obra, i després també resulta molt habitual no fer-los punyetero cas.

En concret, l'articulista fa referència al pas del periodista Fernando Onega pels platós promocionals a causa de la publicació del seu llibre sobre Adolfo Suárez. Com que Onega és un senyor educat, prudent i ponderat, es limita a callar quan els de la colla tertuliana prenen una i altra vegada la paraula per tal d'explicar les seves aventuretes transicionals sense deixar ficar cullerada al convidat que esdevé convidat de pedra. Luna es pregunta per què conviden algú si després parlen tots menys ell, en aquests esdeveniments quotidians que senyoregen els espais televisius en aquests darrers anys. Passa el mateix a les tertúlies sobre temes esportius, futbolístics més que res. Copio un fragment que em sembla molt interessant i divertit: Hi ha una desfiguració del periodisme que, en certa manera, reforça el tòpic que som una mica impresentables: podríem tenir Jesucrist en un plató i algú l'interrompria per explicar que una vegada va caminar sobre el mar Carib...

És una sort que l'autocrítica sobre la professió vingui d'un perodista, quan això ho he manifestat des de fora m'han explicat els problemes dels joves d'ara dedicats al tema, contractes escombraries, excés d'aspirants a les feines... A mi també em sap greu llegir o escoltar coses en contra dels mestres, és natural. Però és cert que el periodisme d'avui és autocomplaent, les estrelles no són els entrevistats sinó els entrevistadors que gosen opinar sobre el que l'altre diu sense manies, contradir-lo i el que toqui. Els tertulians, imprescindibles, es divideixen entre els tertulians habituals i els esporàdics. Els habituals que ja són, com qui diu, a casa seva, opinen de tot i en tot moment i els convidats i els esporàdics acaben fent bonic i fent moixoni.

Si jo tingués un llibre per promocionar, ho admeto, potser aniria on em convidessin encara que no em fessin ni gota de cas, tots som humans (suposant que em convidessin a algun lloc d'aquests, que és molt suposar). Però resulta patètic comprovar com algú t'ha dit que va al programa de nosequí, entusiasmat, i després has mirat l'espai i si ha tingut deu segons de glòria ja és prou. Això sobretot, a la tele i a les ràdios de més audiència, és clar, que és on fa més il·lusió anar a la gent. Els convidats ocasionals no tenen grapa ni geni per interrompre sense vergonya, acaben silenciosos i tranquils, resignats al seu paper, encara que apleguin prou mèrits com per omplir l'espai amb coses més sucoses que no pas les anècdotes dels de sempre.

Ben segur que tothom recorda l'enyorat programa sobre llibres del senyor Manzano, que, pel meu gust, va començar a perdre pistonada en passar d'una cadena petita a una de més audiència mediàtica. De vegades entrevistava un escriptor sobre un llibre en concret i la cosa anava bé però més endavant en portava dos o tres a l'hora i sempre n'hi havia un que era l'estrella i els altres que eren allà com de passada i per omplir, la veritat. És el drama dels secundaris, hi són però com si no hi fossin, ni que la seva feina sigui millor que la dels protagonistes. Encara més greu, de  vegades s'interromp fins i tot els especialistes que es porten al programa. A l'espai de cinema de Can Cuní el pobre xicot més d'una vegada s'ha vist contradit per la resta, amb el director al davant, com quan va gosar dir que la darrera versió del Gran Gatsby no estava malament i de poc se'l mengen, però què dius ara, si és un rotllo... Portar un especialista i esmenar-li la plana ja és prou gros.

La veritat és que aquest capteniment mediàtic es dóna també a la vida real. Fa temps, en un article, Quim Monzó ironitzava sobre el fet que quan algú et pregunta pels fills és que així que pugui t'explicarà tota la vida dels seus o que quan algú sembla que t'escolta està absent, mentre pensa què et dirà així que et pugui interrompre. Però, és clar, als professionals del periodisme els hem de demanar més cura i menys egolatria. Certament, Umbral tenia raó i en el que va ensopegar, tot i que sent qui era no podia haver-ho fet d'una altra manera, va ser en les formes, car si hagués demanat la paraula i de forma amable i educada hagués expressat la seva percepció del greuge que significava haver-lo fet anar a la tele a parlar del seu llibre i després no parlar-ne a tots ens hauria semblat molt bé. Però aleshores ni recordaríem avui aquella resposta virulenta d'escriptor emprenyat, admetem-ho.

He col·laborat en algun grup de lectura on han llegit algun llibre meu i això també passa, si el conductor del grup no té una excessiva autoritat la cosa deriva sovint en anècdotes personals i fins i tot et diu la gent com haurien fet acabar ells la història o opinen que allò que has explicat del protagonista és absolutament inversemblant. Quan menys coneguda ets com escriptora més gosen interrompre, és clar. Així som els humans i les humanes, tots cobegem el nostre protagonisme ja que ningú, ni el més gran escriptor, actor o periodista és res més que una fulla en el vent o una gota d'aigua en el mar, malgrat que en algun moment brilli una mica a causa d'un reflex de sol que ha incidit en ell de forma temporal i sovint atzarosa. 

LA XOCOLATA DESFETA, ELS XURROS, ELS MELINDROS I LES TORRADES

Ahir vaig llegirm al diari que han instal·lat un establiment on pots prendre xurros amb xocolata en una antiga oficina bancària, coses del present. El diari incloïa un repàs per diferents establiments barcelonins on es pot prendre xocolata desfeta. La xocolata desfeta, acompanyada amb xurros, és una menja que ha revifat i s'ha posat de moda i a molts bars normalets han afegit rètols on et diuen que també en tenen.

A mi m'agrada molt la xocolata desfeta tot i que des que sóc grandeta la prenc amb moderació. Però maridar-la, que avui tot es marida, amb els xurros m'ha semblat sempre, a més d'un costum forani, un despropòsit. A casa nostra sempre s'ha sucat més aviat el melindro, frase que, a més, ha fet història eròtica.

Però a mi, com m'agrada més la xocolata, és amb torrades de bon pa, de pa de veritat, res de biscottes comercialitzats. La xocolata ja és prou dolça com per afegir-hi més dolç, la veritat. Tot i que ara també ens fan tots aquests invents del nostre temps, sense sucre, com si el pobre sucre fos un verí.

Quan era petita la meva mare feia xocolata desfeta cada diumenge. Deu ser la nostàlgia però no n'he menjat mai com aquella. No la feia amb xocolata en pols, tallava a trossets la xocolata normal que menjàvem, que no era de llet però tampoc d'aquestes negríssimes que ara estan de moda. La feia espesseir amb una mica de potax, del de fer flams. I hi sucàvem torrades de pa, és clar. No era una xocolata excessivament espessa, ara te'n serveixen que sembla solidificada. Allò de les coses clares i la xocolata espessa ha estat un mal eslogan que ens ha portat a exageracions xocolateres penoses.

He sucat coses diverses a la xocolata, a més dels melindros: ensaïmada, crusan, briox. Res no em sembla tan adient com la torrada pura i dura, si pot ser feta amb pa que no sigui del dia. No tinc res en contra dels xurros, m'agrada menjar-ne de tant en tant, a les fires i pel carrer, comprats en una xurreria tradicional i arriscant-me al fet que tinguin més oli del compte. Abans tots els xurreros, a més de xurros, patates rosses (per què gairebé ningú no diu ja patates rosses?) i pestinyos exòtics, tenien bunyols, però a casa meva els agradaven més els xurros i poques vegades compraven bunyols, no sé ben bé el perquè.

La paraula bunyol es d'aquelles que ja m'omple la boca de suggeriments gastronòmics, és una paraula amb sabor i m'agraden gairebé tots els bunyols, dolços i salats. Però el bunyol per excel·lència és el que té forat al mig, la veritat.

La xocolata la menjàvem també per berenar o esmorzar, allò que en deien mitja presa, amb una bona llesca de pa o un crostó o un panet i això del panet -de viena- en ocasions especials. Encara sovint bereno o esmorzo el mateix, amb una fruita al darrera.

Fa algun temps vaig veure per la tele un senyor tertulià d'aquests que ara poden anar, si volen, als restaurants d'upa. Presumia d'haver estat un infant amb pocs recursos i evocava l'enveja que li feien els entrepàs dels companys, plens de formatge, tonyina o llangonissa, mentre ell s'havia de conformar amb la xocolata. No crec pas que una cosa sortís més cara que l'altra, jo anava a una escola molt modesta i la majoria de nenes duien entrepans amb coses a dins, tot i que ara ens amollin aquest lamentable anunci on la nena ha de somniar el farcit, quanta demagògia!

Doncs jo odiava que la meva mare em posés alguna cosa que no fos l'esperada xocolata, un bocinet de fet. Fins i tot l'olor dels embotits de les companyes em feia angúnia. Després m'han agradat els embotits i els formatges però aleshores no era ben bé així. Sobretot em feia angúnia veure com algú endrapava un entrepà de xorisso o sobrassada i se li tornava la boca del color de la menja corresponent.

He treballat sempre en escoles modestes, fa anys molt i molt modestes, però els infants duien uns bons entrepans, amb molt de pa, és clar, però també amb coses a dins, fins i tot a vegades havíem d'avisar les famílies que no es passessin amb aquells tamanys exagerats de bocadillo sobretot si es quedaven al menjador de l'escola car aleshores es dinava aviat i no tenien gana. Es consumia molt de pa, aleshores, el pobre pa també ha sofert etapes diverses, des de la sacralització als penjaments dels dietistes. Admeto que els embotits habituals eren barats, de batalla, jo no he menjat ibèrics fins que no he sigut grandeta.

De xocolata desfeta n'hi ha de moltes categories. Fer una xocolatada és habitual, en festes on intervenen infants. Per als apressats hi ha aquestes xocolates instantànies, no són res de l'altre món però calentetes també passen bé. El dia de Reis pel matí encara faig xocolata desfeta, per als familiars que passen per casa durant el matí a cercar  els regals de Ses Majestats. És un dels dies més bonics de l'any, potser perquè en tinc bons records i perquè fins i tot en èpoques de migradesa els celebràvem com podíem tot i que ja copsaves la injustícia del fet que als veïns més benestants, que eren uns gambirots, aquells reis els portessin més coses que a nosaltres, que érem uns sants i trèiem sobresalientes al col·legi.

La meva granja preferida, de Barcelona, és la Viadé, per descomptat tot i que la vaig descobrir amb setze o disset anys, gràcies a una companya de la feina. Abans, amb la colla de la Parròquia, havíem anat algun diumenge a La Pallaresa, que també m'agrada, tot i que trobo a faltar aquells murals esgrogueïts en blanc i negre tan entranyables. Abans de l'abans, amb la família no anàvem mai a menjar a fora allò que es podia menjar a casa, més barat i més casolà. Llàstima que l'allau turístic fa que no sigui fàcil anar a aquestes granges, segons a quines hores del dia, la veritat. I si haig de fer cua, passo, i me'n vaig a casa a fer-me la xocolata jo mateixa.

La nata, acompanyament magnífic de la xocolata per fer el famós suís, no m'agradava tampoc, quan era petita. M'embafava i potser no m'anava bé, cosa que jo explicava amb una estranya expressió infantil: em mareja la panxa. Avui sí que m'agrada, de tant en tant, si és nata bona i estèticament presentable, per sort a molts llocs en tenen, ara, després d'haver superat la trista colonització dels esprais nateros que, tot s'ha de dir, de vegades són prou útils. 

Xocolata és una paraula que, com bunyol, sembla portar implícit el gustet corresponent, això del sabor, paraula que abans no fèiem servir mai com d'altres, per exemple dentifrici o làmpada. Tenim una gran habilitat per complicar-nos la vida en tots els camps. Sobre els xurros, vaig poder llegir també a l'article una mena de filosofia sobre la seva elaboració, l'oli adient i la resta. Mentre els entrepans dels pobres han tingut a dins, gairebé sempre, alguna coseta, del meu record, l'oli sí que ha estat un bé car i se'n racionava l'ús amb cura. L'oli era oli, el vi era vi, el pa era pa i la xocolata, xocolata. Ara de tot n'hi ha cinquanta mil variables per triar i tot és sofisticat i palesa la nostra misèria de nou rics amb les butxaques escurades. Me'n vaig a esmorzar.

Olors

Aquell cafè calent de bon matí

amb la dolça alenada que rellisca

vora la gent, que calla i s'endormisca

sense afanys de llevar-se i existir.

Entre llençols, carícies de coixí,

porta somnis encesos d'odalisca.

Aquell cafè calent de bon matí.

La sentor d'enyorada xocolata

que es desfà poc a poc al gran perol.

La casa, en un diumenge sense sol,

melindros d'or calents a la safata,

i aquella neu de suculenta nata,

que sobreïx del recer d'un senzill bol.

La sentor d'enyorada xocolata.

Aquell humil i històric got de vi

que ha viscut a la casa dels més pobres,

ajudant a empassar-se tantes sobres,

que fou goig, pena, enyorament, verí.

Got servit a l'hostal ran de camí,

i amagat a la cuina dels més nobles.

Aquell humil i històric got de vi.

(Júlia Costa)

LA GRAN BELLESA D'UNA BONA PEL·LÍCULA

No conec Roma i darrerament em costa molt de suportar més d'una hora i tres quarts de cinema però en aquest cas les dues hores i mitja m'han passat volant. La sala del cinema, en dia de festa i, per tant, de preu car, era plena. Gairebé ningú no s'ha aixecat de la cadira fins que no han passat tots els títols de crèdit finals, cosa poc habitual. 

M'ha recordat moltes pel·lícules italianes de la meva joventut, Fellini, Visconti, aquells grans de fa anys, però no es copia ningú de tots ells encara que se'ls homenatgi així com s'homenatja la capital italiana. Un actor en estat de gràcia fa de voyeur vital i poca cosa més. O moltes coses més: el pas del temps, la banalitat de la vida, la buidor existencial, els paisatges decadents d'un passat rònec però grandiós, l'amor perdut una i una altra vegada, plànyer el que podia haver estat i no va ser, constatar que tot és una trampa, un truc de fira, al capdavall, però que la mort encara impressiona. 

A més del protagonista, Toni Servillo, un gran planter d'actors poc coneguts, al menys per a nosaltres, que al seu país deuen ser ben familiars als cinèfils i amants del teatre, ben segur. La vida passa i res no sembla tenir sentit, la fauna humana és una fauna que desvetlla simpatia a causa de les seves febleses. Hi ha ironia a la italiana a dojo i cinisme a gavadals però també poesia, música, tendresa i compassió vers els altres i vers nosaltres mateixos, aquesta compassió que ara està mal vista. No sé explicar per què m'ha agradat tant, la veritat.  Això no és una recomanació, és una valoració subjectiva i apassionada, empesa per la immediatesa del moment. Feia molt, molt de temps, que no passava una estona tan bona al cinema, la veritat.