19.7.19

CRIMS, JUDICIS, GELOSIES I CINEMA CLÀSSIC


He tingut ocasió de tornar a veure, per la televisió, Anatomía de un asesinato, una pel·lícula que va tenir força èxit quan es va estrenar i que va propiciar la venda del llibre del qual prové la història que s'explica, pel Sant Jordi d'aquells primers seixanta. L'autor era John D. Voelker, que utilitzava el pseudònim literari de Robert Traver. L'escriptor era advocat i es va basar en un cas real, viscut per ell mateix, cosa que va provocar protestes dels afectats. Era un home molt afeccionat a la pesca, a la pel·lícula també surt el tema. Va escriure molts altres llibres però aquest va ser tan popular que fins i tot ha generat força turisme, per la zona on es va rodar.

Encara em sorprèn avui que aquella història passés censura, potser perquè no es veu res del que va passar, sexualment parlant, malgrat que tot s'expliqui amb pèls i senyals. Em temo que el doblatge devia fer de les seves, recordo que la primera vegada que la vaig veure, al cinema del barri, no es deia en cap moment bragues sinó pantis, potser és la primera vegada que vaig escoltar aquesta parauleta. I crec que no la vam acabar d'entendre, la veritat. 
La pel·lícula, aleshores, no ens va agradar, ni a la meva mare ni a mi, era molt llarga, encara li pesa el metratge en l'actualitat, no hi havia romanticisme i el final és ambigu. No acabes d'aclarir què va passar, ara això sovinteja, al cinema, però aleshores la majoria de títols acabaven d'alguna manera contundent, bé o malament. I, en general, el crim es castigava i la veritat surava per damunt dels dubtes. Aquí tens els teus dubtes, ben fonamentats, per cert, i que l'escena final t'esvaeix, en part. El de menys, a la història, es la veritat, el veritable tema és l'habilitat de l'advocat a l'hora de portar l'aigua al seu molí.

Ha esdevingut un clàssic del gènere judicial, tot un gènere que té els seus seguidors. Ens semblava que allò dels jurats populars era una meravella però res no resulta tan senzill, en la realitat. De fet, els membres del jurat de la pel·lícula es deixen convèncer per l'habilitat de l'advocat, un magnífic Stewart, actor de llarga vida i molt estimat per tothom, el qual vaig trigar a valorar com actor, potser perquè quan jo era jove no resultava el tipus de xicot atractiu de moda. 

Otto Preminger va ser un gran director, amb una vida llarga i complexa i títols inoblidables, agosarat per l'època, ja que va tractar temes que eren, pràcticament, aleshores, tabús, entre els quals el de les drogues,  i amb una grapa cinematogràfica evident. Sembla que li hauria agradat ser actor, segons expliquen. El llenguatge original de Anatomia de un asesinato és molt explícit, per això crec que el doblatge hispànic devia fer de les seves, i a fons.

Lee Remick va ser una actriu que va arribar a esdevenir una mena de sex símbol de l'època, i això que en ocasions fa cara de nena que no ha trencat un plat. Malauradament va morir massa jove, amb cinquanta-cinc anys, d'un càncer. Gazzara també tenia una mena d'atractiu alternatiu, va arribar a  vell i va fer moltes altres coses. Els secundaris estan tots molt bé i no recordava que hi sortia Kathryn Grandt, que va estar casada amb Bing Crosby fins la mort de l'actor. Va quedar vídua per segona vegada a causa d'un accident en el qual ella mateixa, que avui encara és viva, va resultar ferida. Després de casar-se amb Crosby es  va mig enretirar. 
A Grant, que era molt bufona, l'havíem vist aleshores en una encisadora pel·lícula que ens va encantar, Simbad y la princesa. Malgrat que els efectes especials, avui, ens puguin semblar maldestres, la pel·lícula no ha perdut el seu encís i la seva grapa, amb el pas del temps. Simbad era Kerwin Mathews, un molt bon actor i molt bona persona que es va encasellar una mica en temes aventurers. Mathews va ser un home intel·ligent, molt discret, ja que era gay i corrien mals temps per aquesta mena de diversitats. Es va acabar retirant a San Francisco amb la seva parella, Tom Nicoll, durant més de quaranta anys, que el va sobreviure,  tenien una botiga d'antiguitats i anaven sovint al cinema, a concerts i al teatre. Expliquen que cada vegada que als cinemes o a la tele passaven el Simbad tornava a rebre un munt de cartes de tota mena de gent, que responia de forma personal.

18.7.19

QUAN ÉREM MÉS REPRIMITS I EL SENYOR REI NI FESTEJAVA


Tots son morts, avui. L'actriu jove, la patum actoral i el director de culte. Un programa de ràdio que he escoltat fa poc evocava l'escàndol generalitzat que va propiciar allò del tango parisenc, que a Espanya va arribar a extrems que avui poden fer riure força el jovent del present. Hi ha telefilms i sèries casolanes amb escenes més pujades de to que aquelles d'aleshores.

Les coses prohibides estan excessivament valorades, en general. Aquí s'havia iniciat un tímid destape i la gent privilegiada i amb possibles, quan viatjava a l'estranger, als museus de culte i d'altres destins turístics hi acostumava afegir cinema agosarat o cinema polític. A la França propera es van organitzar passis molt interessants, on hi havia de tot una mica, a Canet, a Ceret. Però Perpinyà i els Castellet eren tota una altra cosa, amb un públic més transversal i menys intel·lectual, que xalava d'allò més fent aquelles excursions. Grups de xicots, sobretot, però també matrimonis de mitjana edat, hi havia de tot en aquell Perpinyà en ebullició. Tant és així que quan he tornat a passar per aquella ciutat m'ha semblat molt ensopida.

Bertolucci és un director amb qui no he connectat mai gaire, em passa una mica el mateix amb Buñuel. No els nego mèrits, ep. Com a persones, en diferents aspectes, palesen el masclisme vigent d'aleshores, no eren els únics, és clar. Ni Schneider va ser l´única víctima del sistema, n'hi ha hagut moltes més, algunes ignorades o oblidades. Schneider, millor o pitjor, va continuar treballant i fins i tot tenia una parella estable i seriosa, una altra dona, car es va declarar en algun moment bisexual. 

Sobre problemes amb drogues, n'hi ha hagut a les millors famílies, d'actors i de botiguers. Moltes dones, amb una certa tirada bisexual, tot i que hi ha qui creu que de bisexuals en som tots i totes una mica, prenen opcions lesbianes lligades a les males experiències amb els homes que han tingut de jovenetes, ha estat el cas d'algunes folklòriques. I també en conec algun cas a la vida propera i veïnal, la veritat. De fet si haguéssim de boicotejar homenots del cinema de tots els temps a causa del seu capteniment moral i abusiu, amb aprenents i aprenentes, quedarien quatre gats, ben mirat.

També hi ha nois que han passat per coses semblants, en el mon de l'espectacle i en d'altres sectors professionals no tan glamurosos, abusos diversos, acceptats de grat o per força. Precisament sembla que el paper de Schneider, al Tango, l'havia de fer un noiet, però l'agosarament del director no devia arribar a tant. De la pel·lícula, per aquests verals, se n'explicaven moltes brames, com ara que a Brando se li veia tot. I és veu que certa intenció hi havia, de mostrar-nos els seus atributs, per part del director, però tampoc no va gosar fer-ho. Aquells cinquanta milions de dones que, segons l'actor, es masturbaven pensant en ell crec que ja no eren tantes, ni de bon tros i qui sap, potser de veure-li les vergonyes el nombre encara hauria anat més de baixa. A la noia se li veia el parrús, sense depilar, ep, poca broma.

Brando és un actor que m'ha anat agradant menys cada vegada, quan torno a veure pelis seves de vegades fins i tot m'agafen ganes de riure,  encara que l'argument sigui seriós. El trobo histriònic, passat de rosca, però el fet és que les tendències canvien. Avui potser Enric Borràs o la Xirgu, als escenaris, ens semblarien molt passats de voltes. Va tenir una vida complexa, exagerada, amb drames familiars diversos, però va fer molts calerons. Ell mateix deia que el bo de ser actor, actor amb fama internacional, és clar, era allò dels diners, que li havien permès de comprar una illa i tot. 

Les vides de la gent del cinema o de la jet set son objecte de molta curiositat, com ho havien estat les vides dels reis i les reines abans, i provoquen tota mena de comentaris. Els rics també ploren, vaja, i com la Soraya vull plorar, que cantava la Guillermina. Encara que els diners no aconsegueixin la felicitat, ja ho sabem, tot i que la mancança d'aquest bé tan desitjat tampoc no resulta gratificant, en molts casos. La felicitat és una abstracció i res dura per sempre. 
Jo vaig veure el Tango a França, a Beziers, havíem anat a visitar uns parents de per allà. Els espanyols tenien fama de reprimits i cotxinots, però també anava a veure coses així gent del país, el que passa és que les veremes acollien molts treballadors peninsulars i aquells grups d'homes animats, desfermats i sorollosos es veien molt. Em va semblar una pel·lícula fosca, trista, crepuscular i depriment. A Espanya va tenir problemes per a estrenar-se, ja durant la transició, però va estar prohibida fins i tot... a la Gran Bretanya.

La Trinca, que de tot en feia divertides cançons, gràcies a les quals podem, avui, repassar la història recent en clau d'humor, va fer la corresponen lletra sobre el tema, a ritme de tango, és clar. Qui no recorda allò de: El meu amic Fernando/ sentint el gran escàndol/ d'un film de Bertolucci/ que fan a Perpinyà... El cinema hispànic del moment va endegar coses com ara allò de Lo verde empieza en los Pirineos. Abans d'aquelles gresques ja s'anava més enllà de la frontera, amb el corresponent passaport, per obtenir el qual et demanaven un certificat de penals, a veure la Bardot o striptís, també a Perpinyà, com feia aquell fill de vídua de Pere Quart, cantat pels Tres Tambors, una versió absolutament lliure de Tombstone Blues, crec. 
Quan aquí es va obrir l'aixeta a Perpinyà es feien passis de pelis que ja es podien considerar plenament pornogràfiques i oblidables. Després es van obrir, pels nostres verals, les sales X i més endavant ja podíem veure, per la tele i en privat, coses com L'imperi dels sentits. Amb això del sexe cinematogràfic, com en tantes coses, va passar quelcom comparable al sexe real, i que m'evoca l'hilarant conversa entre Joan Borràs i Carme Molina, a Salut i força al canut, un títol de Bellmunt que pertany, així mateix, als mites rancis d'un temps i un país i unes prohibicions ximpletes.  La parella va a veure el psicòleg, Puigcorbé, a causa de les mancances i frustracions de la seva vida de parella, i la dona recorda el bé que s'ho passava quan festejava, sense arribar al final, magrejant-se al cotxe o allà on podien: ah, si allò era tan excitant m'imaginava que de casats seria molt millor...

Era tot tan perillós i pecaminós, en el passat, que pensàvem que l'alliberament en els usos i costums portaria al gaudi eixalabrat i a la felicitat etèria. Amb la política va passar una mica el mateix, com passa amb el menjar i amb els luxes que no son a l'abast dels pobres, però les coses no son tan senzilles. Tot i que admeto que ningú amb seny i experiència voldria, de cap manera, tornar a aquells costums rancis i a aquella moral aclaparadora i inculta, que, tot s'ha de dir, afectava molt més les noies, en general i sense voler discriminar ningú. I encara bo que, de jove, tot ho veus més acolorit i esperançador. Cosa que no té a veure amb la realitat sinó amb les ulleres generacionals, de fet.


17.7.19

TOT CANVIA I NOSALTRES, MÉS


Al llarg de la vida has d'entomar molts canvis en el paisatge proper. Quan ets molt jove ni te n'adones, son els grans els qui es planyen de la pèrdua d'un passat que en el record sempre resulta més o menys idealitzat. Els canvis tenen aspectes diversos però allò de que a cada bugada es perd un llençol és així, i no hi podem fer res.

La remodelació del Mercat de Sant Antoni, que em sembla ben feta, considerant la realitat del present, ha desvetllat inquietuds diverses sobre pujades de lloguers i turisme desfermat, un fet que passa a tota la ciutat, per cert. Quan la gent comprava més pisos, però, travessar el Paral·lel ja comportava pagar un preu molt més car per un habitatge. Moltes aspiracions de gent del meu barri consistien en anar a viure a Sant Antoni o a l'Eixample, o més amunt, si podia ser. 

La desaparició del petit comerç ve de lluny però en aquests darrers temps s'ha accelerat. Sant Antoni s'ha anat omplint, en aquests darrers deu anys, de locals que substitueixen antigues botiguetes, locals informals, molts dels quals d'allò que en diuen modernillos. La clientela es més aviat jove, tan sols cal donar una ullada al personal d'aquests establiments per constatar que, generacionalment, no son establiments gaire transversals. 

Darrerament han tancat dos establiments dels més antics, El Jabalí de la Ronda i el Pa i Trago. Tenien uns quants anys, ja, però no eren eterns, res no ho es. Recordo quan existia la sala de ball Rialto, a la Ronda, un ball de gent gran, molta de la qual, en sortir, anava a menjar alguna cosa al Jabalí. Una amiga meva xalava d'allò més escoltant les converses de les balladores i els balladors, les històries dels seus amors crepusculars i coses així.

El Pa i Trago es va beneficiar d'uns anys en els quals hi havia molt poca oferta de restauració. Va mantenir un aspecte entranyable de local català, en el sentit més folklòric, fins i tot, de la paraula. Hi feien esmorzars de forquilla i un menú diari interessant, de vegades costava trobar-hi lloc. Pel barri queden encara alguns bars dels convencionals, el Mañé i algun altre. 

Hi ha llocs que han assolit  una tradició i aconseguit una clientela fidel, diversa i popular, sense fer soroll i sense desvetllar lloances de la jove modernitat, tot i que els joves normals i corrents també hi van de tant en tant. Un d'ells és el restaurant xinès Ciutat Flor, a Viladomat cantonada Parlament. Porten gairebé vint anys al barri, son gent molt amable i simpàtica, és un local tranquil, nét, lluminós i amb els menús habituals xinesos, senzills, barats i ben cuinats. Tenen sempre gent, tot i que fa poc vaig escoltar una dona gran, que no hi devia haver entrat mai i que comentava, en passar pel carrer, a una altra, aquí no hi veig entrar mai ningú. I és que la ignorància és molt agosarada i els prejudicis, també. No gaire lluny, al mateix carrer Viladomat, hi ha el Petit, de cuina gallega, també un molt bon lloc per dinar.

Al meu barri ha tancat fa poc O'Barazal, un restaurant que ocupava l'espai de l'antic i mític Bar Mundial i que s'havia creat un prestigi i una categoria i que comptava amb uns cambrers d'aquells que ja no en queden. Avui hi ha molts llocs amb menús diaris assequibles a un gran nombre de gent gran, hi ha persones soles i matrimonis d'edat que dinen en aquests establiments, de forma habitual, cosa que genera coneixences i relacions. Més que guies d'estrelletes MIchelin crec que pagaria la pena comptar amb guies de menús familiars, barats i bons, per barris, però potser aleshores hi incidirien interessos diversos i la cosa empitjoraria. En això funciona molt la comunicació oral, ah, aneu a aquell altre, també està molt bé...

Hi ha molts llocs que no criden l'atenció, que van fent anys i que crec que no es valoren com cal. No son innovadors ni fashion, ni pretenen res mes que viure de la seva feina i atendre el millor possible. Els usos socials, les tendències d'oci o el consum cultural evolucionen i això no és d'ara però, per valorar-ho com cal, potser s'ha de ser una mica vella, per allò de la perspectiva vital. La gent més jove que jo es plany de la desaparició de llocs que tenen sis, set, deu anys i que a mi no em fan ni fu ni fa. El meu avi comprava el Destino i a la revista sovint es queixaven de tot tipus de desaparicions, de locals, cafès, teatres i tot això. Aleshores jo era una adolescent i em semblaven una mica pesadets.

És lògic que tinguem tendència a anar amb gent de la nostra generació, és clar. Quan jo era joveneta anàvem a L'Ovella Negra a conèixer gent i fer-nos torradetes i ens semblava que érem unes vividores d'allò més agosarades. També van desaparèixer aquells clubs de ball i les discoteques. Els infants d'avui recordaran amb nostàlgia idealitzada les joguines i galindaines dels basars xinesos. Així és la vida, breu i atzarosa. I els paisatges canvien, ens agradi o no, ja que la vida... passa. Mirar massa cap enrere fa que et passin per alt molts aspectes excitants del present que ens acomboia.

15.7.19

ELS HEROIS I LES GRANDESES... BARCELONINES


En d'altres ocasions ja he comentat la tendència actual, en les exposicions i museus, a no poder disposar de seients a l'abast. Aquests acostumen a ser pocs i incòmodes. Moltes exposicions son exhaustives i això crec que resulta un problema per a la gent més grandeta, que sovint som majoria en aquesta mena de mostres i esdeveniments. Per sort la visita era comentada, molt ben comentada per cert, em sap greu no recordar el nom de l'historiador, a qui també em vaig ensopegar fa un temps, al Marès, a l'exposició dedicada a Oleguer Junyent. Haurien de ser més fàcil de saber els noms dels comentaristes d'exposicions, car és ben diferent comptar amb una persona preparada, sàvia i amb recursos que amb un monitor tot terreny sense cap especialització concreta. 

El MNAC ha solucionat el tema dels seients amb unes cadires plegables i transportables, molt pràctiques, tot i que les has de carretejar amunt i avall, és clar, i no tenen respatller. Sembla que s'ha de fer patir la gent, fins i tot als polítics, en els debats, on me'ls tenen a peu dret sí o sí. Merkel ha decidit, a causa dels seus darrers tremolors, seure en els llargs actes oficials, em sembla molt bé i pot marcar tendència. I és que sovint, en fer anys, et resulta més feixuc estar una estona a peu dret que no pas caminant, malgrat això la gent és soferta i es queixa poc, sembla que si les  coses son així no es puguin canviar i que protestar del tema fa vell.

L'exposició és molt interessant, hi ha un munt de material però, de fet, en aquests casos allò que acostumem a fer, la gran majoria, és passar. Les visites comentades ben fetes, com va ser el cas, aconsegueixen que paris atenció a allò veritablement rellevant. O a allò que es considera més rellevant. Em va agradar que el comentarista ens fes aturar, d'entrada, davant el retrat del gran Antoni de Capmany, un personatge immens i importantíssim, encara poc conegut, a nivell general. I és que el segle XVIII resulta encara, en ocasions, una mica incòmode per al catalanisme normatiu.

Durant l'època de Capmany al Tinell s'hi havia instal·lat el convent de les Clarisses, per cert. Veure el Tinell medieval, tan admirat, comporta que oblidem allò que s'hi va anar instal·lant després. Les lectures històriques promocionen unes èpoques i unes restes en detriment d'unes altres, segons convé als poders i les interpretacions del passat, tot es relatiu. La potenciació del romànic i el gòtic, lligat a les grandeses de la Catalunya medieval, passada per la Renaixença i el romanticisme, ha fet que es perdessin, per exemple, elements neoclàssics importants. No es pot conservar i exposar tot i el discurs museístic va variant amb el temps i les tendències, mai innocents.
Per una estranya associació d'idees, en manllevar el títol d'aquesta entrada al gran Pitarra, m'ha vingut al cap allò d'Els herois i les grandeses, una divertida paròdia de l'autor de la qual, ves per on, se'n pot veure per internet una versió modesta i no del tot reeixida que es va passar pel segon canal de televisió l'any 1978. L'obra s'havia estrenat més de cent anys abans, al mític Odeon. La televisió catalana d'aleshores, encara no existia TV3, va fer un gran esforç, malgrat els migrats mitjans disponibles, per oferir obres clàssiques i populars catalanes, molt diverses. Hi surten grans actors catalans, avui desapareguts, Torrents, Peña, Serrahima... I alguns els quals avui no veiem massa, com ara la gran Elisenda Ribas, que excel·lia en aquest tipus de papers. Van tenir la grapa, a la tele, de conservar força el text original, amb els castellanismes i vulgarismes de l'època, que avui son pecat mortal, tot i que tot sovint se'n diuen d'altres de l'alçada d'un campanar. 

Frederic Soler es fumia dels herois grecs però també, en obres posteriors més suposadament ambicioses, va caure en el parany de lloar herois i grandeses, sempre que fossin els nostres i les nostres. Tenim, avui, poques ocasions de veure aquell teatre del temps de Pitarra, el Romea s'havia de convertir en la seu del classicisme teatral català, entenent això de classicisme de forma generosa, però no ha estat així, de moment. La Barcelona de Pitarra, sobre la qual estic llegint un llibre deliciós de Josep Maria Poblet, era entranyable i miserable a la vegada, com ho devia ser, potser encara mes, la dels bons temps del Consell de Cent i Pere el Cerimoniós. O la dels setanta del segle XX, avui també, inevitablement, força mitificada en el nostre nostàlgic imaginari personal.

13.7.19

AVUI HE SOMNIAT QUE TORNAVA A FER DE MESTRA


De tant en tant, però mai en el mateix lloc ni amb les mateixes criatures, se'm repeteix una mena de malson, estic en una aula, intentant donar classe, i els nois i noies se'm rifen i no em fan cas. Admeto que això m'havia passat en algunes ocasions, hi ha molta gent del mon de l'ensenyament, de tots els nivells, que ha patit aquestes situacions, però sovint no en volen parlar a fons, car hi ha una mena d'orgull professional que els en priva.

La professió està excessivament idealitzada, com tantes altres. En això de les classes i els mestres hi té un gran pes el carisma, antigament hi havia gent de l'ofici que aconseguia ordre i silenci amb recursos autoritaris però he conegut persones, dones sobretot, car la professió, en els seus primers nivells, cada dia està més feminitzada, que tenien autoritat natural. Sense fer res d'especial inspiraven una mena d'estrany respecte. Això també passa en d'altres feines, en el mon de la política... Al Senyor de les Mosques el noi que té les bones idees les explica al carismàtic, car sap que a ell no li faran cap mena de cas.

Un sector difícil per als profes era, en el meu temps, allò de la segona etapa d'EGB, setè i vuitè, sobretot. Avui el tema ha passat a la secundària obligatòria, és un camp que no conec però crec que va ser un error treure aquells nivells de les escoles primàries, en les quals coneixíem alumnes i famílies des de feia temps i la calidesa acollidora era tota una altra cosa. Ara tornen a inventar els instituts-escola i sembla que les pràctiques professionals intensives, amb els anys t'adones de com van les coses i com es reinventa la sopa d'all per tal d'oferir-la als restaurants amb estelets Michelin.

A Primària, avui, tot son dones mestres, amb poques excepcions. Amb el final de l'EGB els homes que van poder es van passar a secundària. I és que sembla, malauradament, que té més importància donar classes a grans que a menuts. Mentre s'insisteix en voler motivar les noies per tal que accedeixin a carreres tècniques i científiques no es fa res per motivar els xicots de cara a què a les escoles de Primària hi hagi una mica de paritat. Hi hauria tema per a un debat interessant i profund, però no crec que interessés gaire gent, car desmuntaria molts discursos pedagògics oficials o consensuats. Tot plegat, en el fons, és qüestió de calerons. Els oficis i les carreres es valoren segons es paguen, amb poques excepcions, encara que es faci molta poesia sobre aptituds, vocacions i la resta.

Durant uns anys recordo que a les escoles on vaig estar hi havia alguns cursos amb alumnes conflictius. No eren molts, però donaven mala imatge i provocaven mala convivència. En una ocasió uns de la nostra escola, catalans, van amenaçar els d'una altra, durant una excursió, amb una navalleta, i els van prendre alguna cosa. Per sort es va saber i es va controlar i tapar, car sovint la tàctica de l'estruç, que també ha practicat més d'una vegada el departament d'educació, és la més utilitzada. 

D'aquells nois esventats la gran majoria han fet vides d'allò més familiars i convencionals i, en canvi, he conegut alguna mort per sobredosi de nois dels quals no ho hagués dit mai, per exemple. La vida és atzarosa i el futur, un país estrany, parafrasejant el professor Fontana.

L'adolescència és una edat molt conflictiva i espinosa i jo diria que, per als xicots, encara més. No crec que els senyors se m'enfadin si afirmo que els nens, ja de petits, donen molta més feina a escola i a casa, en general, i amb totes les excepcions que vulgueu, que no pas les noies. Tampoc no es pot amagar, avui, que el vuitanta per cent de la violència la provoca la gent de sexe masculí, per raons que freguen la biologia i que la cultura i l'educació intenten controlar, no sempre amb els resultats esperats.

El mon ha canviat i avui tenim, a moltes escoles, gent de tot el mon. La majoria, encara bo, s'estan amb els pares, amb la família. Però, a més a més, ens han arribat un munt de xicots, nois la gran majoria, en edat difícil, sols i despendingolats. No exerceixen pas més delinqüència que els de per aquí, però quan en fan alguna desvetllen més rebuig i condemna de la mateixa manera que l'absència de jugadors catalans de la selecció espanyola de futbol, com molt bé ha remarcat Vicente del Bosque, hagués provocat penjaments diversos, mentre que si son dels altres, mira, res de res o poca cosa. 

Les administracions es passen la pilota i ens amollen reflexions una mica inoperants i el fet és que els hem vist dormint de qualsevol manera a comissaries, a parròquies... Encara t'estranya que no en facin de més grosses, considerant la seva trista situació. Sobre qui son, d'on venen i com i amb què es troben, en sabem poca cosa i encara a mitges. M'incomoda molt que se'ls anomeni amb això de MENA que sembla el nom d'una mena de tribu urbana rareta. 

Ens hem tornat tan ganduls que per a tot fan falta acrònims i abreviatures. En aquest tema, com en tants altres , es passa del discurs eteri, inoperant i ben intencionat al prejudici absurd i generalitzat, que pots escoltar pel carrer i a tot arreu. Mentre els problemes seriosos, com aquest, es mig controlen amb pocs recursos, pocs diners i discursets, i no tan sols aquí, sinó que el tema, com els dels venedors ambulants, és pràcticament europeu, ens anem mirant el melic, políticament parlant, amb això dels pactes, pactets i la resta. 

Quan jo tenia deu anys em van fer aprendre un poema per recitar-lo en un programa de ràdio, el de la Campaña Benéfica, ja que havien recaptat alguns dinerons, a escola i vam anar amb la classe i la mestra a la ràdio. Era el poema Mi vaquerillo, de Gabriel y Galán, un poeta que va ser molt popular, mestre de professió, mort de forma prematura i avui, ai, considerat carrincló per la postmodernitat. Un senyor va a dormir a la muntanya amb el nen que li cuida les vaques i s'adona de la vida dura que fa la criatura, pren consciència, vaja, i fa el que pot per millorar la situació del noiet. Potser pagaria la pena que molts senyorassos i senyorasses d'avui, amb poder de decisió, anessin a passar alguna nit amb aquestes criatures-menes, encara que no els cuidin les vaques, de moment. Per cert, el nen va existir i Gabriel y Galán explica,  gairebé, un fet real. 

Estic pensant que, si fem servir acrònims en aquests casos, jo hauria de ser una SAPA (supervivent amb pensió acceptable), i aquests que governen haurien d'intentar sers uns PEUIB (polítics eficaços únicament interessats en el bé comú). Ep, no sóc d'aquelles que diuen que la culpa és dels polítics i que tots son iguals, de cap manera, aquest és un altre prejudici, els polítics son una mena de reflex de la societat que governen, ni que sigui, en ocasions, un reflex estrafet. És una feina que respecto ja que jo no la faria de cap de les maneres. Menar criatures té els seus riscos però menar gent gran és molt més complex i perillós, les coses com siguin.