CINEMA MUSICAL, CASAMENTS REIALS I EVOCACIONS NOSTÀLGIQUES

Fa pocs dies van passar per BTV, o sigui, seguida i sense anuncis, aquesta pel·lícula encisadora tot i que ranciegi, els anys no passen en debades. La història és senzilleta, una excusa per anar inserint bonics números musicals, amb un Fred Astaire que ja tenia més de cinquanta anys, però que encara estava en plena forma, i Jane Powell, actriu i ballarina, a qui la majoria de gent grandeta recorda, sobretot, per Siete novias para siete hermanos. Powell va treballar molt però a partir de finals dels cinquanta ho va fer més aviat al teatre i la televisió.

Astaire i Powell son a la pel·lícula dos germans amb una evident diferència d'edat, que ballen junts, molt bé per cert, i que van a Anglaterra a causa de les festasses que s'endeguen amb motiu del casament de la princesa Isabel amb el seu promès, Felip. Pel mig surten alguns fragments documentals de l'esdeveniment, tot i que els nuvis no es fan visibles.

Els dos germans, una mica frívols, cerquen l'amor veritable. La noia el trobarà en la persona d'un noble anglès de bon veure, Peter Lawford, un actor atractiu que es va fer famós a causa del seu casament amb una germana del president Kennedy. Tant ell com ella son, de fet, allò que en diríem uns lligons però, és clar, quan l'amor és sincer la resta s'esvaeix de cop i volta. També el personatge que fa Astaire coneixerà una dama ballarina, elegant i seriosa, amb un nòvio que viu i treballa als Estats Units i que resulta que s'ha casat en aquell país, cosa que facilita les coses.

Els dos germans tindran dubtes sobre com compaginar amor estable i carrera ballarina però finalment l'amor triomfa i la qüestió laboral queda per resoldre. Astaire va ser, a més de gran ballarí, un cantant notable i eficaç i un bon actor. Va tenir una llarga vida professional, fins i tot després de deixar el ball, a causa de l'edat. Powell encara es viva, té noranta anys. La dama que enamora el ballarí era ni més ni menys que Sarah Churchill, filla del polític. Aquesta senyora va fer moltes coses interessants i les va fer prou bé. Tantes, però, que potser per això és poc recordada.

La pel·lícula és de principis dels cinquanta i la princesa, que seria coronada el 1953, es va casar l'any 1947, el mateix any que ho van fer els meus pares. I, de fet, jo vaig néixer el mateix any que el príncep Carles. La vida pot ser molt diferent si caus aquí o allà. Però el cert és que Na Isabel, per aquestes coincidències cronològiques, sempre m'ha desvetllat una certa tendresa, encara més quan contemplo les seves fotografies juvenils, amarada de felicitat en un casament amb el noi de qui s'havia enamorat i que amb els anys va resultar ser un faldiller de categoria. En aquest aspecte concret, la meva mare va tenir més sort.

.

Quan jo anava a escola els dos prínceps emblemàtics eren aquest noi anglès de la meva edat i el de Suècia. Amb una amigueta de l'escola fèiem broma sobre el fet de què jo em casaria amb el suec i ella amb l'anglès. La meva amigueta, que va morir fa pocs anys després d'una vida amb algunes complicacions, incidia, a més a més, en el fet de què, en casar-se amb l'anglès, aquell país es convertiria. Al catolicisme, és clar. Coses de l'època i de l'ensenyament d'aquells anys. També Rússia s'havia de convertir si tothom resava el rosari a casa seva, diàriament. No sé si Rússia s'ha convertit o reconvertit, però ha canviat molt.

La meva mare va morir fa més de deu anys però la reina d'Anglaterra sembla immortal i el príncep objecte dels nostres desitjos escolars no sembla pas que tingui gaires possibilitats d'arribar a ser rei, em temo. Els casaments reials ja no son el que eren però encara desvetllen una certa curiositat i forneixen material per als espais televisius de color de rosa. 

El mon és estrany i hi ha aspectes del passat que ens poden fer riure però que son terriblement seriosos. Ahir comentava allò de la nina i les piles i al vespre, als Trenta Minuts, van passar un reportatge sobre la Xina actual, i sobre el control, fins i tot moral, dels seus habitants als quals, de forma pràctica i com si tot plegat fos una immensa escola on es fa llaurar dret, se'ls dona uns punts que comporten avantatges o limitacions en la teva activitat de tot tipus, fins i tot privada. Podia semblar estrany i abusiu, tot plegat, però els estats sempre han fet una mica o molt això, mirar de controlar-nos. En aquells anys en què desitjàvem la conversió dels protestants a la religió veritable una gran part del control estava monopolitzat per l'església. Ara tot és més difús i, potser, més inquietant. Per allà, al menys, saben qui els vigila.

Bodas reales, i torno a la pel·lícula, amb la seva ingenuïtat i els seus colors vius, em va semblar encisadora, amarada de la innocència d'un temps en el qual creies que tot rutllava com calia, l'amor era etern i les princeses enamorades menjaven anissos. Els números musicals de la pel·lícula sí que son excel·lents, una de les cançons va estar nomenada als óscars. A Fred Astaire i aquells ballarins semblava que les coses els sortissin de forma espontània, avui sabem que al darrere hi havia llargues hores de pràctica i assaig, constància, voluntat, insistència i esforç, ep. Els miracles, vet-ho aquí, no existeixen.

El director de Bodas reales va ser un molt jove Stanley Donen, un dels grans. També era, més o menys, de l'edat de la reina i de la meva mare, va morir el febrer d'aquest any, 2019, als noranta-quatre anys. Té títols emblemàtics, mítics i inoblidables, en la seva història professional, lligats, és clar, al meu imaginari vital i sentimental i al de tanta gent de tantes generacions. 

Tota aquesta gent del cinema que he anat mencionant, Powell, Donen, Lawford, Sarah Churchill, es van casar unes quantes vegades, al contrari del que van fer la meva mare i la reina d'Anglaterra. Astaire va ser més fidel, va quedar vidu i molts anys després va aparellar-se amb una noia molt més jove que no pas ell i amb qui va viure fins que va morir, als vuitanta-vuit anys, que no està pas malament del tot.

LA NINA I LES PILES

Avui tornaré als articles de Calders, ja que més enllà d'estar d'acord o no amb determinats plantejaments de l'escriptor, moltes de les seves reflexions, amanides amb anècdotes quotidianes, son una mina i estimulen la meva inspiració blogaire.

Intento no incidir massa en temes polèmic ni polítics, en aquest blog. Costa que t'entenguin i jo mateixa m'enfado sola quan llegeixo, en blogs amics, coses amb les quals no estic d'acord o que em semblen mal plantejades i/o injustes.

Pel que fa a la política hem arribat a una situació molt complicada en la qual, el pitjor de tot, crec que és la injustícia de tenir a la presó durant dos anys a persones pendents de judici, sense possibilitat, ni tan sols, de demanar llibertat condicional. I no tan sols polítics, el cas Rosell ha estat escandalós, per posar un exemple recent.

Aquest fet hauria d'unir gent d'ideologies diferents, però partidària de la democràcia i la llibertat, en protestes continuades i constants, però no és així. Una injustícia feta a un home és una amenaça contra tothom, que ja ho va escriure Montequieu, això, i el tema és polític però va molt més enllà, en el context actual, en el qual l'absurda, injusta i inquietant llei mordassa encara es vigent i perillosament activa.

L'any 1990, pel gener, encara molt lluny de tot el que ha anat passant en aquesta darrera dècada, Calders se sorprenia del rebombori que movia qualsevol referència a l'autodeterminació. Recordava la resolució 1514 de l'Assemblea General de l'ONU, en la qual s'adoptava el principi d'autodeterminació. És clar que hi va haver nou estats que es van abstenir, en aquell 1960. Per si no sabeu quins, els recordaré: Àustria, Bèlgica, Espanya, Estats Units, França, Portugal, Regne Unit, República Dominicana i República de Sud-Àfrica.

Transcric el comentari de Calders sobre la situació del tema:

El problema es complica quan un règim que proclama una fervorosa fe democràtica s'escandalitza pel fet que territoris autoadjudicats s'atreveixin a esmentar l'autodeterminació com a dret inalianable. Vet aquí que dóna lloc a una acusació espantosa: es tracta d'una actitud desestabilitzadora.

Es una cosa que es compromet a tots i trobo que cadascú s'hauria d'esforçar a posar-hi cataplasmes perquè només faltaria que una democràcia pioca se'ns quedés als dits per la manca d'atencions.

Calders ironitza sobre si no seria millor treure l'auto i deixar tan sols determinació o fins i tot fer servir teledeterminació. Per exemplificar la qüestió explica el cas d'una nena, veïneta seva, amiga dels seus fills, que jugava sovint amb una nina d'aquestes amb piles, que fan de tot.

Un dia la nena es va enfadar amb la nina i la va renyar, dient-li: 'Si em tornes a fer enfadar, et trauré les piles'.

L'amenaça era terrible, explica l'escriptor. La nina, sense piles, no seria res ni faria res. Per això l'ideal dels governants, en general, seria gent que funcionés amb piles, teledirigida. De fet, afegeixo jo, en ocasions ja tinc la sensació de  funcionar d'aquesta manera.

Calders acaba l'article amb aquest comentari:

Reconec que a mi, que sóc un dels partidaris de determinar-me pel meu compte, m'ha passat aquests dies que la reacció de jerarques i de poders efectius de graduacions diverses m'ha fet l'afecte d'una amenaça greu. Com si em diguessin -ens diguessin-: 'Aneu amb compte... Si no feu la farina plana, us traurem les piles!'

I això era el 1990, quan començava a cuejar l'exigència de més piles, vaja. O de bateries en condicions. Pensem com pensem i admetent que hi ha moltes coses que no s'han fet be, i és que els polítics son humans, com la resta de la gent, i no han passat pas pels treballs d'Hèrcules per accedir al poder, el mes inquietant ha estat comprovar que, efectivament, els poders, potser no sabrem mai ben bé quins, son els amos de les nostres piles i dels nostres connectors al corrent, vaja. 

POESIA, CINEMA, SOMNIS I MALSONS. RUTH BECKERMANN, A LA FILMOTECA

Gairebé per una feliç casualitat ahir vaig poder veure a la Filmoteca l'interessant experiment cinematogràfic Die Geträumten, un títol de difícil traducció, una cosa així com ara Els somniats. La directora, Ruth Beckermann, era present a la sala i va respondre, en francès, a les qüestions que se li van plantejar durant el col·loqui. La pel·lícula s'insereix en l'homenatge dedicat a Beckermann en el marc del 21è festival de cinema jueu de Barcelona (del 12 al 26 de setembre), durant el qual es podrà veure un bon nombre d'obra seva. El Festival no se centra en els tòpics recurrents a l'entorn del tema jueu sinó que intenta oferir una revisió de temes ben actuals i, de fet, universals. 

Beckermann és una excel·lent documentalista, pel que fa a la gran pantalla. Es pot considerar experta -tot i que aquesta paraula, de tant fer-la servir de forma frívola ja em comença a fer una mica d'angúnia- en lluites socials, migracions, memòria històrica del nazisme, la construcció de la identitat europea o els problemes recurrents d'Orient Mitjà. La directora presenta durant el cicle dues de les seves darreres produccions, una de les quals Die Geträumten (2016), que es va projectar ahir, dia 13 de setembre, al vespre.

La formació de la cineasta ha passat pel periodisme i la història de l'art, ha estudiat i viscut a Viena, Tel-Aviv i Nova York. Des de l'any 1985 ha treballat en el mon del cinema i ha escrit llibres diversos. En el cas de Die Geträumten, de forma original i poc còmoda, es recrea una conversa epistolar entre els poetes Ingeborg Bachmann i Paul Celan. Aquesta pel·lícula ha passat per diferents festivals i ha estat molt premiada. La mostra dedicada a Beckermann es va obrir el dijous, dia 12, també amb presència de la directora, amb Waldheims Walzer (2018), una indagació sobre el passat nazi i la campanya electoral de Kurt Waldheim.

Ingeborg Bachmann va ser una molt interessant poeta austríaca. Per sort comptem amb una traducció de la seva obra completa, no gaire fàcil de trobar, a cura de Teresa Pascual i Karin Schepers, publicada l'any 1995 per Edicions Alfons el Magnànim-IVE. El seu pare havia estat un soldat nazi mentre que Celan, un home turmentat i complex, jueu, havia perdut els seus pares als camps d'extermini i ell mateix, de jove, hi havia estat, condemnat a treballs forçats, durant un parell d'anys. La seva relació física va durar poc, uns mesos, i després es van veure en alguna ocasió de forma puntual, però es van escriure moltes cartes, que mostren la seva complicada relació i la seva volada poètica i intel·lectual. 

Del gruix de cartes, que es poden trobar publicades en castellà, la directora en va fer una tria i va voler que dos joves del present, Anja Plaschg i Laurence Rupp, en fossin els protagonistes. Plaschg és una persona dedicada al mon de la música, força coneguda, i Rupp un jove actor en alça. Tenen una certa retirada als dos poetes, quan eren joves, i la pel·lícula mostra alguns moments distesos en els quals els actors xerren, fumen o descansen, i on es poc copsar com el contingut de les cartes llegides va fent forat en la seva sensibilitat. 

Celan i Bachmann van morir relativament joves, abans de fer cinquanta anys. Paul Celan, romanés de parla alemanya, que va viure a París, sembla que es va suïcidar i Bachmann va morir en un estrany accident domèstic, a causa d'un incendi. El passat terrible encara era molt present en aquella postguerra europea. Celan, a més a més, va ser força incomprès literàriament i va patir trastorns mentals importants. A França se li criticava l'ús de la llengua alemanya, al capdavall la seva llengua de cultura, com si les llengües tinguessin la culpa de la mala utilització que en fan els dolents. La seva poesia va ser mal entesa en molts casos i va rebre crítiques absurdes. I a França, com a tants altres llocs, l'antisemitisme visceral encara cuejava i diria que encara cueja en molts casos. 

Aquestes tràgiques històries no ens parlen tan sols de jueus, nazis, Àustria, França o Alemanya. Parlen de tots nosaltres, europeus o ciutadans de qualsevol indret del planeta, el passat no està mai ben resolt, potser és que sempre en queden restes, brases que poden revifar-se quan s'atien com cal, amb intenció de tornar a provocar el desastre. Els prejudicis i les injustícies continuen, aquí o allà, i les víctimes, en moltes ocasions, no tenen sortides positives ni senzilles. Pel que fa al que van patir o fer malament els nostres avantpassats,  en un context històric molt diferent del nostre, cal pensar en què tenim vida pròpia, una de sola, per cert. Però això no resulta gens senzill.

Manllevo aquests dos poemes de la imprescidible web de poesia A media voz.

El tiempo postergado

Vienen días más duros.
El tiempo postergado hasta nuevo aviso
asoma por el horizonte.
Pronto tendrás que atarte los zapatos
y correr los perros de vuelta a las granjas marismeñas.
Pues las vísceras de los peces
se han enfriado al viento.
Arde pobre la luz de los altramuces.
Tu mirada rastrea la niebla:
el tiempo postergado hasta nuevo aviso
asoma por el horizonte.

Allí se te hunde la amada en la arena,
sube por su cabello ondeante,
le quita la palabra,
le ordena callarse,
le parece mortal
y dispuesta a la despedida
tras cada abrazo.

No mires hacia atrás.
Átate los zapatos.
Corre los perros de vuelta.
Tira los peces al mar.
¡Apaga los altramuces!

Vienen días más duros.

Ingeborg Bachmann

De "El tiempo postergado" Ediciones Cátedra S. A. 1991
Versión de Arturo Parada


Fuga de la muerte

Negra leche del alba la bebemos al atardecer
la bebemos a mediodía y en la mañana y en la noche
bebemos y bebemos
cavamos una tumba en el aire no se yace estrechamente en él
Un hombre habita en la casa juega con las serpientes escribe
escribe al oscurecer en Alemania tus cabellos de oro Margarete
lo escribe y sale de la casa y brillan las estrellas silba a sus
mastines
silba a sus judíos hace cavar una tumba en la tierra
ordena tocad para la danza

Negra leche del alba te bebemos de noche
te bebemos en la mañana y al mediodía te bebemos al atardecer
bebemos y bebemos
Un hombre habita en la casa juega con las serpientes escribe
escribe al oscurecer en Alemania tus cabellos de oro Margarete
tus cabellos de ceniza Sulamita cavamos una tumba en el aire no
se yace estrechamente en él
Grita cavad unos la tierra más profunda y los otros cantad sonad
empuña el hierro en la cintura lo blande sus ojos son azules
cavad unos más hondo con las palas y los otros tocad para la
danza

Negra leche del alba te bebemos de noche
te bebemos al mediodía y la mañana y al atardecer
bebemos y bebemos
un hombre habita en la casa tus cabellos de oro Margarete
tus cabellos de ceniza Sulamita él juega con las serpientes
Grita sonad más dulcemente la muerte la muerte es un maestro
venido de Alemania
grita sonad con más tristeza sombríos violines y subiréis como
humo en el aire
y tendréis una tumba en las nubes no se yace estrechamente allí

Negra leche del alba te bebemos de noche
te bebemos a mediodía la muerte es un maestro venido de
Alemania
te bebemos en la tarde y la mañana bebemos y bebemos
la muerte es un maestro venido de Alemania sus ojos son azules
te hiere con una bala de plomo con precisión te hiere
un hombre habita en la casa tus cabellos de oro Margarete
azuza contra nosotros sus mastines nos sepulta en el aire
juega con las serpientes y sueña la muerte es un maestro venido
de Alemania
tus cabellos de oro Margarete
tus cabellos de ceniza Sulamita

Paul Celan

De "Amapola y memoria" 1952
Versión de José Ángel Valente

EL GOS ENTREMALIAT I ELS IDIOMES ÚTILS

Un dels articles que recull el llibre que comentava ahir, i que continuaré comentant, de forma desordenada i atzarosa, recorda una antiga anècdota, que jo havia oblidat, relacionada amb un jugador de futbol, Francisco, de qui no en en sabia res fins que persones més futboleres no em van explicar qui era. He d'admetre, entre d'altres mancances, el meu analfabetisme esportiu.

Sembla que aquest jugador havia d'anar a parar al Barça, a mitjans o finals dels anys vuitanta del segle passat, i, de forma ben imprudent, va manifestar, a la premsa, que allò que el molestava dels catalans era que tinguéssim el vici de parlar en català. Calders comenta que encara bo, car això vol dir que, per a la resta, no li som del tot antipàtics. 

Aquelles declaracions del futbolista sembla que van fer un cert soroll, és clar. En alguns reculls editats, amb la intenció de mentalitzar-nos, i amb penjaments de tot tipus en contra del català i els catalans, aquelles declaracions han passat a la posteritat. 

Calders ironitza mirant de tranquil·litzar el futbolista, ja que es trobarà amb què l'idioma interior del Barça és l'espanyol o castellà. El Barça se suposa que és més que un club i en ocasions ha educat futbolistes des de la seva més tendra infantesa, però ben pocs han assolit un català més o menys correcte, ni tan sols a nivell col·loquial. Fins i tot, en el cas d'estrangers, ni tan sols no han assolit un castellà ortodox. Evidentment, no puc opinar sobre si han assolit, per exemple, un nivell interessant de matemàtiques.

És clar que l'escola del Barça deu incidir més en d'altres aptituds però, vaja, una mica de cultura general no estaria malament. Quan es parla de fracàs de l'escola i d'altres galindaines s'obvia el tema d'aquestes escoles esportives, tan centrades en fer bitlles. Per altra banda, es critiquen escoles on se separen nens i nenes però resulta que a les escoles esportives i a les escolanies cantaires això és el pa nostre de cada dia i, mira, tothom els fa la gara-gara, Sobretot als de l'esport, això de les escolanies ja està una mica mal vist, actualment.

Calders aprofita el tema per explicar una anècdota personal que gairebé sembla un dels seus contes. En anar a comprar nata a una granja es troba una veïna amb un gosset. La veïna parla català amb la grangera però es dirigeix al gos en castellà, de forma afectuosa, quan aquest fa entremaliadures: estate quieto, cariñu, que molestas a los señores...

L'escriptor no es pot estar de preguntar-li si el gos es castellà i la dona li explica que no, però que van tenir una minyona andalusa que sempre li parlava en castellà i, ves, s'han acostumat a fer-ho així. Però afegeix que se li pot parlar en català, que ho entén tot. Calders acaba fent una reflexió sobre el fet, jo diria que inqüestionable, de què el jugador de futbol, si no se'l contraria i se li paga el que toca acabarà per... entendre-ho tot, com tothom.

Fa anys, quan el català era absent de l'ensenyament oficial i mal tolerat pels manaies estatals, em vaig adonar de què els primers en intentar parlar-lo, de la gent nouvinguda, eren aquells que tenien tracte comercial amb el públic de per aquí, botiguers, manyans. Però hi havia un estol de classe mitjana castellana, funcionaris i mestres que vaig conèixer, molt repatanis amb la qüestió, fins que no va venir tot allò de la immersió. De forma miraculosa, després, alguns d'ells es van convertir al catalanisme oportunista, fins al punt de tornar-se més radicals que jo mateixa. La meva filla era petitona i més d'una vegada havia escoltat coses, per part de companys i companyes de professió, com ara: ¿a tu nena solo le hablas en catalán?  

El tema econòmic es important i, al capdavall, com cantava Ovidi, parlant d'uns extraterrestres que cercaven mà d'obra... si paguen millor. Això explica el poc valor que avui es dona a la versió original dels llibres, per exemple, o a la proliferació de cantants nostrats que ja refilen, directament, en anglès. 

Des que la política ha anat envaint el tema crec que s'ha bandejat una mica l'aspecte cultural tot i que, segons la meva opinió, quan els de per aquí hem assolit més admiració i respecte ha estat quan la cultura ha brillat sense complexos. Avui es canta molt en català però hi ha lletres de cançons que no passarien un nivell C, en un examen canònic sobre la llengua. L'excusa és que la massificació de l'educació ha fet baixar el nivell general, una mala excusa, segons la meva subjectiva opinió de mestretites. Encara més, crec que passa fins i tot amb el castellà, això. Podria posar molts exemples concrets, un altre símptoma és la proliferació de vulgaritats en el teatre i el cinema, com si esventar tacos a tort i a dret fes realista i modern. 

Ep, no estic en contra del llenguatge català popular, castellanismes inclosos i dialectalismes assumits i preceptius. Però sí de les vulgaritats introduïdes amb calçador. Potser poques famílies normaletes tenen, avui, criades andaluses, però molta gent té gossets i gatets i hem d'acceptar que les sèries que veu el jovent acostumen a ser en anglès o, a tot estirar, en castellà. Així que la catalanització de les mascotes, hores d'ara, em temo que deu anar de baixa. El mon funciona com vol, més enllà de les nostres dèries, dogmes, desitjos i bones intencions.

La trista realitat és que si ets espavilat o espavilada i fas pela llarga escrivint, cantant, ballant, jugant a futbol o fent menges exòtiques en un restaurant elitista, ho podràs fer en castellà, català, anglès, xinès, varietats dialectals de tot tipus o el que toqui. Tothom et farà reverències i ningú no incidirà massa en la teva manca d'ortodòxia lingüística, en la teva traïció a la pàtria o en la teva lamentable fonètica. La veritable llibertat ideològica, ens agradi o no, funciona molt millor amb les butxaques plenes.

PERE CALDERS, LITERATURA, EVOCACIONS, OPINIÓ

He llegit d'una tirada aquest llibre, amb sis contes i un munt d'articles de l'escriptor Pere Calders (1912-1994). Els contes son prou coneguts, cap novetat per als qui ja hem llegit els reculls de l'autor. Els articles son molt interessants ja que van de l'any 1933 fins al 1994. Ha tingut cura de la tria una neta de l'escriptor, Diana Corominas, i tot plegat té una certa intenció unitària. A la contraportada i en algunes promocions del llibre es fa una pregunta retòrica sobre què hauria pensat Calders de l'època actual i també sobre la insistència recurrent de temes mai resolts: l'autoritarisme, la democràcia, la xenofòbia, la immigració, el maltractament de la llengua, els problemes amb l'estat espanyol...

Calders, avui, ja no seria el de l'any 1994. De fet, els articles mostren com el Calders dels anys trenta no era el dels anys cinquanta ni el dels anys vuitanta. Tots canviem i el mon, també, per molt que hi hagi problemes humans que semblin retornar una i altra vegada. El context humà, polític i social, no es mai el mateix. Les tertúlies a l'entorn de llibres d'història en les quals participo des de fa temps recullen sovint intervencions en el sentit de què torna a passar el mateix. Però una anàlisi seriosa i aprofundida de tot plegat mostra com res no es mai ben bé igual, encara que s'assembli.

Calders, amb tota la seva bona intenció, potser no va acabar d'entendre el pes humà i cultural dels nou vinguts. Fa anys recordo haver escoltat un familiar seu, no sé si fill  de l'escriptor o de Tísner, que s'havia establert a Mèxic, i que ironitzava sobre el fet de què aquells exiliats del retorn demanaven als qui vivien a Catalunya allò que ells no van voler fer mai, a Mèxic o a d'altres països, la integració en la cultura d'acollida. Fa poc vaig participar en un club de lectura, a la meva biblioteca, menat per un jove mexicà, a l'entorn de les relacions entre Mèxic i Catalunya. Va sorgir, de forma inevitable, el nom de Calders i la seva visió, qüestionada per molts mexicans, sobre la gent de per allà i, en especial, sobre els indis, un terme que sembla que avui no resulta gens acceptable. I va sorgir la comparació entre la visió de Tísner a les Paraules d'Opoton el vell i la que podia tenir Calders, força diferent, malgrat els vincles familiars i culturals entre tots dos escriptors. 

Les opinions de Calders a l'entorn de la immigració a Catalunya, provinent de la resta d'Espanya, es van reflectir en alguns articles, com ara un que va sortir a Serra d'Or amb motiu de la publicació de Els altres catalans, llibre que Calders no valora del tot positivament, tot i que ho fa amb la seva exquisida educació de sempre. En aquella època el tema va fer soroll, encara avui, cercant informació sobre tot plegat, he trobat escrits més o menys actuals que insisteixen en el suposat i remot  racisme de l'autor i, això sí, ho fan sense l'educació que traspua, en tot moment, Pere Calders. La paraula racisme, com feixisme o nazisme, es fan servir de forma molt irresponsable i inexacta. Però es cert que determinats sectors de la cultura catalana, una gran part dels quals els del retorn dels anys seixanta, no van acabar d'entendre, al menys de moment, la realitat del país. 

I es que la realitat del país i de la gent no és una, son moltes, diverses i van evolucionant. Els articles de Calders toquen molts temes, alguns dels quals son tractats amb la ironia, una mica ombrívola, que sura en els seus contes, sovint inspirats en l'absurda realitat de la vida quotidiana. Voler parlar de les coses en termes de blanc o negre, defugint la diversitat i la complexitat, és un risc perillós però que sovinteja per tot arreu. En alguns d'aquells sectors de la cultura catalana hi planava a més un cert puritanisme, en el pròleg la mateixa neta de l'escriptor explica com la seva àvia va pensar que un llibre sobre educació sexual era pornogràfic, més o menys. I en un dels articles Calders, que no era crític literari, opina de forma una mica estranya sobre el llibre El mar, de Blai Bonet. I sembla que no li agradava Pla. Tot son gustos i Voltaire odiava les obres de Shakespeare. 

En una ocasió vaig veure una posada en escena de Ronda naval sota la boira. El muntatge estava ple de bones intencions però hi havien afegit paraulotes, com ara collons, cosa que em temo que a Calders no li hauria fet cap gràcia. I que demostrava com els responsables no havien acabat d'entrar a fons en l'esperit de l'autor. No és un autor fàcil, encara que ho sembli. La seva popularitat va ser fruit de la representació d'Antaviana, obra de Dagoll Dagom, de la qual vam sortir tots fascinats. Fins i tot vaig escoltar en una ocasió una filla de l'escriptor admetent que aleshores es va adonar de què el seu pare era un geni, ja que creia que era una mena de secundari de la literatura. Això de què no et valorin a casa ja sol passar, per altra banda. A casa nosaltres som, sobretot, la iaia, la filla, la mare, la tieta. La resta forma part de la mitologia social. Per això, tot i el gran interès d'aquest llibre, imprescindible, hi copsem el fet de què en el rerefons hi ha una inevitable relació familiar entre la neta i l'avi.

En aquest recull d'articles hi trobem fragments excel·lents, lúcids, divertits, sobretot quan les rareses humanes incideixen en el dia a dia o sobre el capteniment de molta gent del país a l'hora de triar llengua. I és que el patriotisme també es demostra estimant la cultura i crec que l'amor seriós a la cultura deriva, o hauria de derivar, en estimació per totes les cultures. Tot i que ningú no sap explicar ben bé, de forma aprofundida, què és, una cultura. Ni tan sols què es un idioma, una llengua. Els límits de les definicions son absurds, fràgils, vet-ho aquí. 

Els prejudicis que podia tenir Calders o gent del seu entorn cultural son ben poca cosa comparats amb els que té la gent del present, de parla catalana i castellana, en molts casos, vers els nou vinguts de tot el mon. Ens agradi o no, el mon es com es i la gent emigra quan en té necessitat. Paco Candel feia broma, en una ocasió, dient, respecte a les noves migracions, que ara ens adonàvem de què catalans i castellans ens assemblaven més del que havíem pensat, en arribar massivament persones de tants països, pobres i llunyans. Calders, en un dels articles en el qual parla de l'absurd d'atorgar colors a les races, esmenta els pocs xinesos que hem arribat a veure. Avui, si visqués, tindria xinesos per tot arreu, a les botigues properes, als restaurants econòmics del seu barri. I, probablement, la proximitat li hauria fet desenvolupar empatia. Per tant, ell mateix, ben segur, veuria les coses d'una altra manera. 

Aquest llibre, més enllà de Calders, ens mostra com érem tots nosaltres i com era el mon, fa alguns anys, en èpoques diverses. Moltes dèries son vigents, no diré que no. I molts temes s'arrosseguen i s'arrossegaran, prenent formes diferents, tampoc no ho negaré. Cadascú és fill del seu temps, de les seves circumstàncies, de la seva família d'origen, del seu entorn.

Continuaré escrivint al blog sobre aquest llibre i alguns dels seus impagables fragments, que cal rellegir amb cura i que forneixen elements per a debats de tota mena. Molts dels darrers articles pertanyen al diari AVUI dels bons temps, un diari que va tenir molts problemes i va rebre molts penjaments per totes bandes, a més d'entomar una gestió força desafortunada. Però que en algun moment va aplegar un estol de col·laboracions extraordinàries, potser no prou valorades aleshores, entre les  quals, la de Pere Calders. La consulta de les hemeroteques de l'AVUI, diari que en el seu temps en actiu tenia un sistema excel·lent de cerca, avui no és tan senzilla, malauradament. Però, vaja, tot això pot millorar amb el pas del temps, ja no demano llibres antològics en paper, tal i com està el mon editorial, però sí bons indrets online on buscar per temes, personatges o el que sigui, a l'estil de la Hemeroteca de La Vanguardia, vaja. Segurament Calders, amic de les novetats tecnològiques, xalaria d'allò més espigolant per les xarxes. O potser no, no ho podem saber, tan sols podem especular.