23.2.17

SOBRE L'AMISTAT I LES SEVES SERVITUDS I GRANDESES

Resultat d'imatges de l'amiga genial

Gràcies a la insistència d'una amiga que és molt bona lectora, molt bona escriptora i la qual en la seva anterior reencarnació devia haver estat italiana, he llegit, en pocs dies, el primer volum dels quatre que conformen l'obra més coneguda d'Elena Ferrante. Mantinc certa prevenció, admeto que injusta, en contra de llibres que em semblen excessivament lloats o promocionats. Tot i que cada dia em compro menys llibres, he tingut diferents desenganys amb títols dels quals n'havia llegit lloances diverses i després m'han semblat mediocres o, de fet, una bírria, paraula la qual, per cert, m'acabo d'adonar en escriure aquesta entrada que no és ortodoxa, què hi farem.

He d'admetre que m'ho he passat d'allò més bé amb el llibre, passar-ho bé no vol pas dir no patir amb els personatges, ep. El seu to d'història quotidiana aconsegueix donar una dimensió mítica a un context humil, modest. Aquest barri napolità i la seva gent m'han recordat moltes coses de la meva infantesa, l'època és semblant a la meva però mentre a Itàlia se li van perdonar els pecats feixistes, com a França, i va poder-se'n anar sortint, amb dificultats que encara belluguen, però amb una democràcia més o menys convencional tot i que una mica galdosa, aquí ens van deixar en l'aïllament ranci del franquisme, durant anys i panys i encara va com va. Allà la guerra es va acabar i aquí sembla que encara cuegi. Tot i que contemplant com va el nostre continent no sé si res dolent s'ha acabat mai del tot.

Encara que hi ha esquitxos de política al rerefons de la novel·la, aquests no prenen mai el protagonisme a la gent. La gent, que viu i sobreviu com pot, pobres que no arriben a miserables, rics de poca volada i sense ambicions que no siguin materials, un munt de secundaris de luxe que acomboien les dues protagonistes. Una dona és qui ens explica la història en primera persona, a través de la seva relació amb una amiga, amb qui passa per diferents etapes que apleguen des de l'admiració incondicional fins al ressentiment, l'enveja inevitable o l'amargor de comprovar com es malmet una intel·ligència privilegiada. 

S'ha escrit molt sobre aquests llibres i sobre l'autora, el nom d'Elena Ferrante és un pseudònim que evoca l'admiració per Elsa Morante. A causa de l'èxit d'aquests llibre s'ha especulat a fons sobre la seva personalitat real, es deia que si l'autor seria un home, algú conegut. Al final, tanta tafaneria sembla que ha donat els seus resultats però tot plegat no té cap mena d'importància o no l'hauria de tenir. És clar que l'autor podia haver estat un home però m'hauria resultat molt estrany. 

L'amistat femenina té components que tan sols poder ser femenins, hi ha una mena de boira subtil per damunt de l'expressió dels sentiments de la narradora que em costaria molt d'admetre que fos obra d'un senyor, però, vaja, tot pot ser en aquest món atzarós. Fins i tot en els millors llibres sobre dones escrits per homes o, a l'inrevés, als que donen veu a un home i els han escrit dones, molt menys habituals, per cert, hi trobo sempre aspectes que em grinyolen, fins i tot quan es tracta d'obres admirables.

No puc deixar de preguntar-me si un llibre d'aquest estil, aquesta extensió i aquesta temàtica trobaria editor a casa nostra, potser sí, qui sap, o potser dependria de les recomanacions i les coneixences. M'ho he preguntat en d'altres casos, com ara amb les narracions de Munro. Itàlia és un altre món pel que fa a les possibilitats d'edició, de promoció. Hi ha un tema present en el llibre que m'ha tocat molt de prop, com n'era, de difícil, per a la gent de segons quins entorns socials, arribar a la universitat, encara més per a les noies. Amb totes les seves limitacions, l'escola pública italiana era tota una altra cosa, ja aleshores i potser fins i tot abans.

M'ha vingut al cap un professor que vaig tenir a l'escola normal, era un home del règim, fins i tot duia al trau una mena de condecoració que crec que tenia a veure amb el tema. Però era intel·ligent i obert en molts aspectes, ben plantat, una mica pintoresc, com tants professors de l'època. Ens donava una matèria sobre pràctica escolar i també plàstica, dibuix, En aquells cursos nocturns els professors havien de fer sovint tots els papers de l'auca però, en perspectiva, els valoro avui molt més que no els vaig valorar aleshores. 

Un dels companys de classe, una mica elitista, era el progre de la colla, sempre protestava sobre tot però tenia carisma i li admetien les protestes, suposo que donava una mena de qualitat democràtica al context. En un treball que vam fer en linòleum, en el qual la majoria de noies vam optar per triar dibuixos infantils plens d'ingenuïtat, ell va endegar amb cura el rostre icònic del Che Guevara i el professor en va quedar molt satisfet. No entraré en detalls ni valoracions però era aquell un món contradictori i surrealista.

Aquest professor, amb relacions amb allò que es va dir el Frente de Juventudes, en una ocasió, ens va explicar un seu viatge juvenil a la Itàlia mussoliniana i havia d'admetre, amb complex d'inferioritat hispànica, que les escoles públiques que va visitar, moltes i diverses, el van impressionar. No va entrar en valoracions polítiques, és clar, però ens va explicar com dibuixaven, recitaven i escrivien els alumnes, uniformats i atents. I és que ni tan sols les dictadures són sempre comparables encara que tinguem tirada a posar-ho tot al mateix sac, el substrat cultural compta molt. Aquí, a la ciutat, les escoles públiques eren poques i lamentables, s'havia de recórrer a les religioses instal·lades als barris i que representaven un esforç econòmic per a les famílies, o a tot un reguitzell d'acadèmies de pis sobre les quals es podria escriure un memorial de gruix. 

Moltes coses m'han vingut al cap llegint L'amiga genial: records, evocacions, gent del meu barri, amigues de la infantesa, de l'adolescència, enamoraments precoços, intel·ligències malmeses i matrimonis equivocats. L'atzar, com comenta la protagonista en algun moment, té un gran pes en les nostres vides, fins i tot en les nostres decisions quan creiem que aquestes són mesurades i adients, coherents i responsables. La llibertat d'elecció és un gran miratge potenciat per part dels qui han tingut, o creuen haver tingut, èxit personal i professional.

Sobre els llibres de Ferrante, han desvetllat entusiasmes però també algunes crítiques. De tota manera quan una cosa té molt d'èxit les crítiques s'abalteixen o desapareixen, recordo el temps en el qual hi havia qui gosava qüestionar la Rodoreda, avui és un valor indiscutible i si dius alguna cosa que en matisi el pes literari et miren de cua d'ull, com si fossis una esnob. Tant dolent és el rebuig absurd com la lloança oportunista, indiscriminada i convencional, per això es fa difícil fer recomanacions del que sigui quan cadascú de nosaltres es tan diferent de la resta i, a més a més, els nostres gustos canvien i depenen de moments precisos i èpoques vitals. Res, doncs, avui mateix començo el segon volum i a veure si m'agrada tant com el primer.


20.2.17

IMATGES DE LA CATALUNYA HETERODOXA

Resultat d'imatges de PANTOJA SANT JORDI


Por si hay una pregunta en el aire 
Por si hay alguna duda sobre mi 

Hoy quiero confesarme 
Hoy que me sobra tiempo 
Voy a contarle a todos como soy...


No sóc especialista en el tema de la cobla però no podem deixar d'admetre que a Catalunya hi ha públic per a tots els gustos. Alguns diaris han explicat l'escalf del públic del Sant Jordi durant l'actuació de la Pantoja, d'altres han evidenciat, de forma una mica perversa, que el recinte no va omplir del tot o han incidit en el preu de les entrades, ni més cares ni més barates, per cert, que moltes altres que es vénen per a concerts de tota mena.

A un canal friki de la tele, fa uns dies, amb certa malícia, comentaven que ya se vería en Barcelona. Doncs deunidó, moltes senyores, també senyores catalanes de tercera o quarta generació, i alguns admiradors masculins de la diva omplien els voltants de l'indret i manifestaven sense manies que els agradava aquell tipus de música. Al capdavall, comentaven, la dama ha pagat les seves relliscades amb calerons i presó, mentre que molts corruptes de tota mena se n'han sortit millor i la gran majoria ni tan sols canten, ni bé ni malament, vaja.

A mi, pel que fa a la cobla, m'agradava la Piquer i, anys després, vaig ser fan de la recuperació del gènere que va fer Carlos Cano tot i que hem d'admetre que el gran cantant va aparcar, amb allò de la recuperació de la tradició, una tendència juvenil molt més contestatària i no va ser l'únic. Quan escolto la seva cançó sobre l'oblidat cas Almeria encara m'esgarrifo. Amb la Jurado i la Pantoja no hi he acabat de connectar mai, la veritat. Però no els trec mèrit, encara que jo tiri més cap al Poveda o la Mayte Martín els quals, a més a més, són de casa, gairebé.

Tampoc no m'agrada el Sant Jordi, facin el que facin. Em fa angúnia contemplar com cantants nostrats, els quals vaig conèixer en sales parroquials de petit format i en un context proper i intimista fan calaix amb macroconcerts, quan els convé, precisament ara que són a l'edat de la jubilació i ja haurien de tenir els estalvis fets. Avui tot es fa a l'engròs i per audiències, quanta més gent millor sembla ser la causa que es promociona, el programa que s'emet o l'exposició que s'inaugura. Allò de Juan Ramón Jiménez, a las minorías, siempre, sembla una vulgaritat elitista i passada de moda. Però caldria no oblidar que els enemics del poble acostumen a lluitar sols i rebutjats.

Als meus pares, catalans de generacions, els encantava una bona part de la cobla i del flamenc. Van anar a veure la Pantoja quan era una noieta de divuit anys i en van venir encantats, no sé si de l'Apolo o del Victòria, en tot cas de ben a prop de casa. Quan jo era petita hi havia una devoció, que es va perllongar en el temps, per la Lola Flores. Hi ha cantants d'aquest gènere que sobrepassen la professió per esdevenir personatges, mites, llegendes. Llegendes que als catalans amarats d'estètica ens poden semblar, si més no, una mica surrealistes, però que també consoliden el mite i l'anhel de tafaneria del públic heterodox. En un altre camp, però no tan lluny pel que fa a divisme, vam tenir el cas de la Montiel, a qui un altre heterodox, Terenci Moix, va aconseguir arrodonir-ne la mitificació i perllongar-la en el temps. 

A la imprescindible Ràdio 4 fan un programa excel·lent a l'entorn del flamenc, eclèctic i intel·ligent, Planeta Omega, a càrrec de Pere Pons. Per cert, és una llàstima que aquesta ràdio que tantes alegries em dóna, encara, no pensi en recuperar l'excel·lent programa de cançó francesa que durant tants anys va emetre Enric Cusí a la malauradament desapareguda COM i que després va surar una mica per Ràdio Estel. La ràdio, en general, té moltes estranyes desaparicions poc explicades de tant en tant i per això cal aprofitar aquest Planeta Omega mentre duri. Un altre programa que enyoro, desaparegut i que havia passat per diferents emissores va ser Voces con swing. 
Resultat d'imatges de Perales
La senyora Pantoja pot provocar rebuig a causa de la faramalla que l'ha envoltat des de fa anys. Però una cosa és la parafernàlia familiar i frívola i l'altra el tema musical i professional, com en tants casos. Algunes bones lletres de cançons de la Pantoja, com també de la Jurado, les ha escrit Perales, sobre qui vam fer tanta broma en temps pretèrits, gràcies a l'enyorat Perich. El cantant responia així a una pregunta de fa uns anys sobre com es prenia les ironies de l'humorista:


Hola José Luis. ¿Le hicieron mucho daño las críticas constantes del gran humorista catalán Perich? ¿Se acuerda aún de todo aquello? Saludos y gracias.-


No. Contrariamente a lo que pensaba la gente entonces, yo me divertía mucho con las viñetas que me hacía cada semana. Tanto es así que cuando hice mi primera presentación en Sony recopilamos varias de las viñetas y las regalamos en la presentación del disco. Nunca me molestó. Incluso cuando murió Perich escribí una viñeta en la que salía volando, llegaba al cielo y cuando llegaba estaba sonando el velero. Lo tomé con mucha deportividad. Tuve un encuentro con él en un programa de tv a través de la polémica que se creó y acabó confesandome que en su casa le gustaba mi música a todo el mundo y que por favor le firmara mis discos. Al día siguiente se publicó en un periódico 'Perales gana por K.O. a Perich'. Yo siempre encajé sus críticas.


De tota manera crec que al principi no li devia fer gràcia, com no n'hi fan a molta gent coneguda les imitacions, de vegades força estripades i xarones, del Polònia. Al capdavall, per no quedar malament, tothom sembla acceptar el tema amb esportivitat, però en general que es fotin de nosaltres o que ens dibuixin la caricatura no ens resulta agradable, d'entrada. Molts dels humoristes que creuen que la resta ha d'aguantar les seves brometes sublims té molt poca corretja quan fan broma amb ells, Boadella es va picar a causa d'una obreta que van fer en un teatre petit sobre la seva persona, per posar un exemple recent. 

Referent al tema de Perich, encara que en algun lloc he llegit que no suportava el Perales no era ben bé així, ell mateix explicava que hauria pogut fer broma amb qualsevol altre, com ara amb l'Osborne, però que el Perales havia arribat abans. A més a més, dir-se Perales té ja una mena de valor humorístic afegit. Una gran part de l'humor de Perich és plenament vigent, del tot actual i es troba a faltar. Avui l'humor és estripat, caut, políticament correcte i xaró a la moderna. O així m'ho sembla a mi, que ja em faig vella. Per això coses com ara l'èxit pantojià fins i tot em provoquen tendresa, nostàlgia retrospectiva, semblen d'un altre temps i, en canvi, són del present. Seria una llàstima que la Catalunya rància acabés amb Ràdio Olé i tantes altres coses culturals eclèctiques que són ben nostres i que, per molts intents elitistes que s'han fet per tal de neutralitzar-ne la realitat, continuen vigents i gaudeixen de bona salut.




19.2.17

FILIGRANES PERIODÍSTIQUES I TEMES DIVERSOS


Resultat d'imatges de PREMSA CATALANA


Hi ha moltes professions mitificades de les quals se suposa que són boniques, excitants i vocacionals. Sobre el tema de les vocacions hi hauria molts aspectes a comentar, el fet és que ja no hi crec, en això de la vocació, la veritat. Caiem en una professió per molts motius, possibilitats, aptituds, entorn, economia, ambicions personals, consells diversos. Els estudis, avui que tanta gent pot estudiar, afortunadament, es trien una mica a cegues, en una edat tendra i sense cap mena d'experiència seriosa a no ser que triïs alguna cosa que ja fan els de casa o que tinguis un do especial, per exemple, vers la música o l'esport, que orienti la teva tria. En el temps dels meus pares i abans la majoria de gent no triava res, tocava anar a la fàbrica o al camp, fer de mestressa de casa o de cosidora, i para de comptar. Fins i tot els rics es veien condicionats a ser el que els deien a casa, advocats, metges o dames florero.

En la vida real compta molt la sort, l'atzar i, i, també, les coneixences, les relacions i la resta. No és cert que si t'esforces molt triomfaràs o que els qui són brillants i ben dotats acaben per surar, hi ha molts altres aspectes en tot plegat. Han existit grans actorassos que no han passat de secundaris i encara gràcies, vaja.  Una professió mitificada, però sovint criticada, és la de periodista. Fa un temps escoltava Julia Otero, responent a unes crítiques a la professió, deia allò tan vell de què a tot arreu hi ha de tot i que hi havia mals periodistes com hi ha mals metges o mals arquitectes. És aquesta una veritat tan evident que l'oblidem tot sovint. Encara més, una persona pot ser mal periodista i bon periodista, o el que sigui, depenent del moment i fins i tot de la seva situació personal.

Hi ha gent del sector periodístic que t'explica interioritats molt tristes de la professió però admet que no pots criticar a fons aquell que et paga i, per tant, allò que t'ha dit no passarà de la  taula del cafè. El millor, sobre un gran nombre de professions, és no conèixer-ne les interioritats, les servituds i les misèries. Un diari molt criticat ha estat sempre La Vanguardia, diari del que mana, com deia ja el meu pare. Tot i amb això ha tingut grapa, avui és ja un grup i mentre iniciatives ben intencionades han fet figa ell s'ha mantingut i com que hi pots trobar de tot també hi pots trobar articles de categoria i reportatges interessants.

Ahir hi havia una entrada que feia referència al tema dels ciclistes, a la mort de la pobra Josefina Peraire i a com s'està bellugant la síndica de greuges de Barcelona per mirar de què s'arrangi un tema que provoca moltes protestes i accidents. Un gran nombre d'aquests accidents no transcendeixen ja que en això, com en tantes coses, si no hi ha morts sembla que no hi ha notícies. En l'homenatge recent a Muriel Casals gairebé ni es va ni mencionar, la causa de la seva mort. Peraire era poeta, escultora, ceramista, però no era tan popular com Casals i no se'n parla tant. Si tant l'una com l'altra no haguessin estat conegudes se'n parlaria encara molt menys.

El problema de les bicicletes no és ben bé dels ciclistes ni dels vianants, és de la mala planificació dels carrils, dels llocs on s'han posat, del poc control dels usuaris per part de l'autoritat, de la manca de matrícules en els vehicles, que puguin fer que s'identifiquin els brètols, de la impunitat amb què actuen determinats ciclistes urbans. L'article és interessant ja que mostra les dificultats amb les quals s'ha trobat la síndica i el seu equip per esbrinar aspectes d'aquest tema, que és al carrer i sobre el qual sembla que no es pugui dir res en contra.

Tan sols cal escoltar la gent i aturar-se una estona en algun indret de la ciutat per comprovar com  està la cosa. Les bicis passen per les voreres sovint, a velocitats perilloses, i he vist discussions agres a causa d'aquest motiu que en algun moment podien haver derivat en problemes de violència més profunda. En una ocasió, en una reunió al barri amb representants de l'ajuntament, uns quants vam voler manifestar la nostra inquietud sobre el tema i un jove agressiu de la casa gran ens va respondre de forma aspra, els cotxes fan moltes més víctimes i no ens queixem, una cosa així. És un tema que no toca, vaja, com tants altres, i si et queixes de les bicis ets un fatxa.

El diari que he mencionat, en el seu intent d'acontentar lectors diversos, tot just a la plana següent de l'escrit sobre els problemes de les bicis, la síndica i la mort de la Josefina Peraire, en va endinyar un altre, d'un metge, en el qual s'afirmava, en el titular, que l'ús de la bici evita dotze morts cada any gràcies a l'exercici que fa el ciclista. Si no fes riure faria plorar però l'estratègia és plenament vanguardista. 

Hi ha d'altres diaris a triar, no diré que no, però al capdavall tenen un problema, acaben per acollir una mena de colleta ideològica determinada i en aquesta colleta hi ha gent interessant però també gent mitjaneta, coneguda i saludada de la resta, però de poca categoria periodística o literària. Fa anys algú em va comentar que sempre havies de comprar-te o llegir, a més a més del diari habitual, La Vanguardia, a causa del volum d'informació i perquè hi trobaves articles més interessants. Recordo que Joan Fuster es va passar a la Vanguardia, fa molts anys, i va admetre que ho havia fet perquè pagaven bé i s'havia de viure.

Fa uns dies hi va haver un altercat seriós en un barri de L'Hospitalet, un barri amb moltes problemes des de fa anys. Molta gent pensa encara que L'Hospitalet és un tot homogeni i marginal, quan és una gran ciutat amb barris diversos, de tota mena, com Barcelona o com tantes altres poblacions grans i que, a més a més, ha millorat de forma exponencial durant les darreres dècades. Fa poc un conegut jove m'explicava que no fa tant de temps una noieta benestant de Sarrià -tampoc vull estigmatitzar Sarrià com a barri pijo, que consti- li va comentar, en ple segle XXI, que L'Hospitalet era un catau de xarnegos

I és que una cosa és voler acollir gent abstracta i l'altra intentar conèixer allò que tens a prop. Bé, resulta que al barri de La Florida unes persones intentaven bolcar un cotxe, hi van anar els mossos i a la gent del cotxe s'hi va sumar molta més gent que va baixar dels pisos amb la bata posada i va estovar els mossos de valent. Vivim en una societat on sovint hi ha més ferits entre la policia que entre els qui s'hi enfronten i això sembla que és del gust de la majoria però a mi no em sembla gaire normal. El cas és que el grup de gent que va agredir el cos de seguretat a fons eren, segons el diari mencionat, d'un colectivo específico (sic). Hi ha sis mossos ferits, de moment.

Quan s'utilitzen aquests eufemismes de seguida penses que els agressors eren d'un país llatí, d'algun indret del nord d'Àfrica o, senzillament, gitanos o marginats conflictius del nostre país. Efectivament, en un altre diari amb menys manies es mencionava la filiació, resulta que eren d'ètnia gitana. La gent normaleta no pensa pas que pel fet que algú d'un col·lectiu en faci una de grossa tot el col·lectiu és condemnable, però aquestes giragonses informatives per tal de no dir les coses pel seu nom resulten absolutament ridícules. En ocasions, en canvi, s'insisteix en la filiació. Per activa i per passiva ens van dir aquests dies per la tele que l'home que va donar una coça a una dona i va filmar el tema era de Talavera de la Reina, per exemple. No fos cas que penséssim que era català. Per desgràcia, però, hi ha hagut catalans de casa bona que n'han fet de molt grosses, és clar.

Aquests dies tothom vol acollir però molta gent d'aquesta tan acollidora mira de fer trampes per tal que a les seves criatures no els toqui una escola amb massa acollits de fa temps a les aules. Així és el món. Fa uns dies, en un restaurant del barri, tenia al darrere una noia d'aspecte progre que explicava a un amic que havia demanat escola per al seu nen de tres anys i que, és clar, els immigrants tenien preferència, cosa que no sé d'un han tret però que sura en les converses. I que no hi havia dret. En els primers llocs havia sol·licitat unes escoles del barri concretes, les que tenen més fama i que són més inaccessibles, a causa de la seva situació privilegiada, a gent que tingui problemes de desplaçament, la del Bosc, la dels Tres Pins. En tercer lloc n'havia posat una altra de la qual, al menys, va dir que ara funcionava força bé, però que tenia molta gent de fora.

En mig d'aquesta gran faramalla bonista, amb teatralitzacions de naufragis incloses, trobo a faltar, com sempre, informacions serioses i aprofundides sobre la situació de la gent que ha fugit o ha de fugir, sobre els seus països i sobre la possibilitat de què els lamentables europeus que bufem cullera puguem fer algun cosa a nivell polític per tal d'intentar que sigui en els llocs de conflicte on les coses millorin. Però, és clar, som antibel·licistes, els exèrcits estan mal vistos i sovint quan s'han volgut arranjar determinades coses han acabat per empitjorar. Què farem, ara que el senyor Trump diu que ens espavilem o paguem més si volem soldadets de casa seva?

Les explicacions sobre els conflictes bèl·lics acostumen a ser confuses, difícils d'entendre, parcials o inexistents i en aquest camp el bon periodista encara té moltes tecles per tocar. Si les informacions de la premsa escrita tenen mancances, aquelles que ens ofereixen les teles clamen al cel. Fa temps que ens mirem tant el melic que ja ens passa com a les mones del conte de Rodari, que donaven voltes i voltes als caballitos i creien que viatjaven i que veien el mon mundial. Com deia l'àvia de Gente Bien, quanta llana llevan los hombres en el clatello...

17.2.17

LA DAME DU TEMPS JADIS...

Resultat d'imatges de Jackie

Com se sol comentar i potser ha esdevingut un tòpic, tots els qui ja tenim uns quants anyets recordem què fèiem en el moment en què va morir Kennedy. La família Kennedy forma part d'un passat ple de mitologia política en el qual encara crèiem, de bona fe, que els polítics famosos i brillants pertanyien a una mena de raça diferent i gairebé superior. L'arribada de John F. Kennedy a la Casa Blanca va marcar l'inici d'un temps ple d'entusiasmes, molts dels quals van esberlar-se ben aviat.

La premsa rosa de l'època anava plena de princeses per casar, actrius de fama i alguns personatges privilegiats i glamourosos, un dels quals va ser Jackie Kennedy, amb la seva elegància que avui ens pot semblar carrinclona i el seu rostre, d'una bellesa una mica alternativa. Totes les famílies tenen la seva història i les seves ombres, les famílies nombroses és possible que tinguin més de tot, potser, tan sols, per causa estadística, i un munt de desgràcies de tota mena va fer que surés al volt dels Kennedy molta literatura popular que fregava la llegenda. A més a més, eren catòlics.

El xilè Pablo Larrain ens acosta a la figura d'aquella primera dama, en l'època de l'atemptat, i per això ha comptat amb la Portman, que fa un paper de premi gros i centralitza tota la història, amb uns quants bons secundaris a l'entorn, entre els quals John Hurt en un dels seus darrers papers. La pel·lícula no és ben bé una biografia, ni tan sols un retrat aprofundit del personatge o dels fets tràgics d'aquells dies, però també és , en part, tot això. Els qui ja ballàvem el rock en aquells anys tenim molt present el tema, no sé com el deuen entomar els més joves. 

Algunes pinzellades intel·ligents ens mostren la preocupació de Jackie per tenir diners, potser per tal de fer-nos entendre una mica el casament posterior, tan surrealista,  amb el senyor Onassis, un altre habitual de les revistes de l'època. També s'apunten les infidelitats del senyor president i algunes altres característiques de la política i de l'època històrica. Natalie Portman, a qui sembla que li han fet a mida el guió, dóna grandesa a algú que en un altre context ens podria semblar absolutament frívol. Hi ha imatges inoblidables i per als de casa, moments emotius, com aquest de Pau Casals, a qui diuen Pablo, tocant el Cant dels Ocells complet davant de la selecta audiència.

Una pel·lícula interessant, original, amb algun grinyol i alguns fragments hipnòtics. Encara no sabem ben bé com va anar allò del magnicidi, ens han donat tantes explicacions raretes que no ens creiem res i tot plegat restarà com un de tants misteris per resoldre. Prenent una de les referències musicals de la pel·lícula, Camelot, com tants altres castells, era un somni i, a més a més, un somni efímer. És clar que contemplant les astracanades de l'actual president em ve al cap allò tan vell de otros vendrán que bueno te harán.

13.2.17

ALBINONI NO HI TÉ RES A VEURE I D'ALTRES CURIOSITATS

Resultat d'imatges de albinoni

Fa anys s'editaven uns discos de llarga durada amb peces breus, de música clàssica, eren unes sèries que portaven per títol Clásicos populares i coses semblants. Com que, malauradament, la cultura musical ha estat una de les assignatures pendents mes habituals, amb aquells discos vam iniciar, molta gent, la nostra fràgil saviesa en la matèria. També Walt Disney va contribuir a fer-nos augmentar els coneixements filharmònics, amb l'aplicació musical a algunes de les seves pel·lícules de dibuixos.
Resultat d'imatges de fantasia walt disney
Hi ha hagut peces musicals clàssiques que han esdevingut molt populars, segons modes. Traspassaven el seu àmbit una mica elitista i per a iniciats i s'aplicaven a obretes de teatre, pel·lícules i muntatges escolars ben intencionats. Quan jo era petita per la ràdio havia escoltat sovint coses com ara el Somini d'amor de Liszt o el Para Elisa, que fins i tot van arribar a l'indret popularíssim dels discos sol·licitats.

Una de les peces que es feien servir més per il·lustrar representacions d'aficionats quan jo era joveneta era el conegut fragment del Llac dels cignes. Recordo una posada en escena maldestra i entranyable, d'un agrupament escolta, amb El Petit Príncep en escena i aquella música com a il·lustració inevitable. Com sol passar amb la música més frívola i moderna, escoltar una peca de forma recurrent, per maca que sigui, acaba produint una mena de saturació, cosa que es pot esdevenir amb una ària d'òpera o amb les Paraules d'amor serratenques.
Resultat d'imatges de adagio albinoni

Fa uns dies Allau ironitzava sobre l'ús de l'Adagi d'Albinoni a la pel·lícula Manchester frente al mar, ús que s'esdevé, per cert, en el fragment més dramàtic de la història. Hi ha d'altres temes clàssics a la banda sonora, però no són tan devastadorament populars. L'adagi d'Albinoni no és d'Albinoni, per cert, així que el músic no té cap culpa de l'ús i abús del tema.

Remo Giazotto, un conegut musicòleg, va explicar que havia arranjat la peça a partir d'un suposat manuscrit del músic. Avui, en general, es pensa que l'obra és, de fet, de Giazotto, especialista en el músic venecià i que no hauria composat res més que això, per cert, al menys, que se sàpiga. Tot plegat s'hauria esdevingut a finals dels anys quaranta, més o menys, tot i que l'obra es va donar a conèixer el 1958. D'aquí ve que quan jo era petita no hagués escoltat mai aquesta música, il·lustrant alguna emissió d'aquell enyorat ràdio-teatre d'aleshores, o gràcies als reculls de clàssics populars a l'abast, per exemple.
Resultat d'imatges de Venècia 1720
Albinoni no és un músic excessivament conegut o així m'ho sembla. Va ser un gran privilegiat, tenia recursos propis i va poder fer el que li va abellir, en el camp musical i en la resta. No va precisar de mecenatges i va morir a  una edat avançada, gairebé vuitanta anys de  l'època, que són molts, i a més a més viscuts a la Venècia del moment i, a sobre, en la dolçor d'abans de la revolució. Hi ha gent que té sort, ves.

De fet, la culpa de què una gran part de l'obra del músic ens sigui desconeguda és culpa de les misèries humanes, ja que es va perdre, amb una gran part de la biblioteca de Dresden, durant els bombardeigs de la Segona Guerra Mundial. Entre aquelles runes se suposava que Giazotto hauria trobat alguna composició la qual, adaptada, hauria propiciat el famós Adagi apòcrif.

Vaig escoltar per primera vegada l'adagi en una representació escolar, recordo que li vaig preguntar a la mestra que n'era la responsable què era i me'n va dir el títol. Crec que l'obreta era una versió molt particular de la Blancaneus i quan la nena que feia el paper principal seia en un bosc imaginari, trista i pensativa, s'escoltava la musiqueta.

Avui, l'adagi en qüestió s'ha incorporat a l'oferta que et fan als tanatoris per tal d'il·lustrar els comiats definitius. Diria que és una de les més exitoses, pel que fa a la música en viu que ens ofereixen en aquestes tristes celebracions. Al menys així es dóna feina a músics joves, vaja. Hi ha qui s'estima més música enllaunada perquè la cançoneta triada té alguna cosa a veure amb el finat. Serrat feia broma un dia, a la tele, amb les seves Paraules d'amor, que es poden escoltar a casaments, aniversaris i funerals. Suposo que el cantant deu fer un calaix esplèndid amb la utilització que se'n fa.

Personalment m'agrada més un silenci respectuós, en aquests actes, i si es fan lectures o evocacions del difunt, millor que siguin breus. Una altra moda lamentable és aplaudir la sortida del cadàver, això sol passar amb els famosos. No sé qui va començar a fer tal cosa però ve de temps, recordo que quan va morir Montserrat Roig un periodista ho va comentar al diari, estranyat. També en ocasions s'aplaudeix quan s'acaben uns minuts de silenci a causa d'alguna desgràcia. Ja sé que no hi ha mala intenció però això de la frivolització generalitzada dels aplaudiments indiscriminats em fa angúnia.
Resultat d'imatges de manchester frente al mari
Manchester frente al mar seria una pel·lícula insuportablement trista sense algunes pinzellades d'humor intel·ligent les quals, afortunadament, no freguen l'excés. Algunes es relacionen, precisament, amb el tema funerari, o sigui que s'hi podia haver afegit això de la llista de possibles peces interpretables en el comiat del germà del protagonista, entre les quals, de forma paradoxal, podia ser-hi l'adagi.

En ocasions, en els funerals actuals, també es canta o es toca la guitarra. Un altre dels grans èxits funeraris ha estat La vall del Riu Vermell, fins i tot la viquipèdia recull el seu ús mortuori quan, de fet, la història original amb tota probabilitat fa referència a un comiat amorós. La vida i els costums populars donen moltes voltes, què hi farem. La gent més moderna recorre en ocasions a l'Hallelujah del Cohen, la qual també ha esdevingut un clàssic en els enterraments actuals i que potser acabarem per avorrir, encara més quan a causa de la mort del cantant ens la tocaven a cada moment, per les teles i les ràdios.

La música ens acompanya al llarg de la vida i ens emociona per raons diverses, moltes vegades lligades a la nostra experiència personal. La saturació que ens produeixen en algun moment determinades tonades o fragments després es reconverteix en record emotiu, encara més si la musiqueta passa de moda i ja no la podem escoltar de forma tan abusiva. 
Resultat d'imatges de cementiri deles corts
La mort és un fet quotidià i inevitable amb el qual encara no hem fet les paus ni les arribarem a fer mai. Qui més qui menys ha imaginat com podria ser el seu funeral. Des que creiem molt menys que abans en possibles alternatives posteriors al final previsible sembla que els esforços es concentren en allargar la vida tant com es pugui, sigui com sigui i esmerçant en el tema un munt de recursos de tota mena. 

Sobre aquest fet i una improbable, però no impossible, immortalitat futura, tot i que molt remota, escriu Yuval Noah Arari a Homo deus, amb una saludable ironia sobre els canvis socials i culturals que comporta l'allargament de la vida i com, malgrat tantes millores, cada dia ens queixem més del malament que va tot, com si realment existís un meravellós passat idíl·lic en el qual els valors humans van tenir una brillantor més acceptable.

En tot cas, malgrat l'excés, tenim Adagi de no Albinoni per dies, i potser millor que deixem a gust dels nostres supervivents l'elecció del nostre comiat previsible, si és que esdevé un comiat convencional i tanatòric, vaja, que no se sap mai. Musical o silenciós, clàssic o modern, tant és, al capdavall aquests actes són una mena de relatiu consol per als qui queden, no pas pel que marxa. I quan més breus, millor, com tantes coses. 

I, res, a Albinoni el que és d'Albinoni...