S'ha estrenat l'esperada pel·lícula La hija de un ladrón, avalada per un munt de crítiques molt favorables, sobretot pel que fa a l'actuació de Greta Fernández, filla d'Eduard Fernández, pare i filla també en la ficció. La pel·lícula és el primer llargmetratge de Belen Funes, qui també és coautora del guió, inspirat en un seu curtmetratge anterior. Afortunadament, com en d'altres sectors professionals, moltes dones joves estan realitzant un munt de pel·lícules interessants, en aquests darrers anys.
Com que la història es mou en un volgut mar d'ambigüitats, pel que fa al passat recent i llunyà d'aquesta família disfuncional, moltes referències sobre l'argument, que es poden llegir als mitjans, resulten enganyoses o subjectives. Admeto que a mi m'agrada que m'expliquin les coses més a fons, al contrari de persones a les quals els agrada just el contrari. Potser per això, o per l'excés d'expectatives que tenia, La hija de un ladrón no m'ha acabat de fer el pes, malgrat que té valors evidents i unes interpretacions excel·lents. A Greta Fernández, sempre en pantalla i que porta el pes de la narració, l'acomboien tot un seguit de grans secundaris començant pel seu pare. Crec que no s'ha remarcat prou la gran actuació d'aquest nen que fa de germà seu, Tomàs Martín, que roba totes les escenes on surt, amb aquesta mirada trista i perduda i aquesta mena d'innocència incompresa que traspua en tot moment.
La pel·lícula beu en moltes fons i en moltes tradicions de cinema social, Dardenne, Loach i tants altres. Un cinema que semblava haver perdut pistonada però que retorna, de forma necessària, de tant en tant, a les nostres pantalles. Sense ser tan explícita com Loach, Funes, molt més jove, ens mostra una realitat que la gent que hem tingut relació amb l'ensenyament coneixem força, per desgràcia. La familia pot ser un llast, un pes indefugible, i la situació social, que no sempre té perquè arribar a la marginalitat, no compta amb una resposta seriosa ni aprofundida per part del poder públic, tot i que es posin pedaços diversos. I no tot és qüestió de recursos, malgrat que en faltin, sinó també d'inoperància, manca d'imaginació i burocràcia aclaparadora. Amb tot, cal admetre que en èpoques pretèrites tot era molt pitjor i que sort que hi ha un cert suport assistencial, encara bo.
La permeabilitat social no és impossible però topa amb un munt de dificultats de tota mena. Encara més quan hi ha problemes per trobar feina, habitatge, suports seriosos si no és compta amb els familiars. No tot es pot resoldre amb coratge i voluntat i ganes de treballar. L'educació arriba a molta gent, fins a cert límit. Hi ha sostres difícils de trencar i en una època en la qual els pares i avis ajuden als joves en molts casos, sigui amb diners o fent coses, com ara, tenir cura dels infants, no tenir família de qui poder refiar-se, com li passa a aquesta Sara o a la mare de família de la darrera pel·lícula de Loach és tot un problema, avui.
El que passa és que costa identificar-se amb els problemes d'algú de qui en saps tan poca cosa. D'aquesta noia amb tants problemes per sobreviure ho ignorem tot: per què la relació amb el pare és com és, per exemple. No acabem d'entendre aquest home una mica inquietant, del qual ho desconeixem gairebé tot, no sabem on va anar a parar la seva dona ni perquè estava a la garjola. Una mica el mateix passa amb el personatge d'Àlex Monner, un actor en alça i que defensa prou bé un paper poc explicat, es preocupa pel fill però no vol saber res de la mare de la criatura, tot i que se'n sent responsable.
La pel·lícula té la virtut de no carregar les tintes quan no cal, no hi ha abusadors, ni maltractadors, ni explotadors laborals ni masclistes assetjadors. Estem tan acostumats a certes dosis de tremendisme que em temo que una part del públic està esperant que s'esdevingui alguna cosa tràgica o escandalosa. Tothom sembla força normal, amable, fins i tot. La pel·lícula acaba de forma emotiva i trista, sense acabar del tot, al capdavall la vida continua, malgrat la solitud i les maltempsades. El paper del pare quadra amb aquest tipus de persona irresponsable, mentidera, tramposa i incapaç de ser bona ni per a ella mateixa. Gairebé imaginem, pel títol, això de què era un lladre. En tot cas, hi ha molts aspectes interpretables, més enllà de la desolació de la protagonista quan es veu abocada a una solitud que intenta defugir. Malauradament, a la vida, hi ha problemes que no tenen solució, o que la tenen, més o menys, però a la llarga, amb el pas del temps i la maduració inevitable.
I, evidentment, la vida real, reflectida en la situació d'aquesta noia jove, amb una criatura de bolquers i poques expectatives, es troba molt lluny de les proclames i embolics de la política oficial, gairebé t'agafen ganes de dir a determinats polítics d'avui, als de dalt de tot, no pas als que es mouen en el context dels barris i del dia a dia, que també n'hi ha uns quants i unes quantes que fan el que poden i saben en quin món viuen, allò que Iupanqui deia a l'eteri poeta que mirava la lluna: vete a mirar los obreros/ los hombres en el trigal/ y como lucha la gente/ por un pedazo de pan... Potser ja no sigui per un tros de pa, és clar, però sí per un sostre modest, un sou digne i segur, una estabilitat emocional i un futur esperançador.
