Meteorologia alternativa i viatges en cavallets de fira

Com sol passar sovint, en els nostres inefables mitjans de comunicació, un tema d'actualitat acaba aviat amb tots els anteriors o els fa passar a segon terme. En aquests dies he sentit parlar gairebé de forma monotemàtica, a ràdios i teles, del Barça, de la crisi i de Spanair. Però avui hi ha novetats, ve el fred, un gran fred i només parlen del fred que ve. Arriba a semblar una mena de novetat que pel gener, pel febrer, faci fred. Les ones de fred siberià ens acovardeixen molt més abans d'arribar que quan ja són entre nosaltres.

Per sort, per la ràdio parlen amb immigrants dels països de l'est que expliquen que allà tenien freds de quaranta, trenta graus sota zero i sobrevivien. Al fred i a tantes coses molt pitjors. En un d'aquests programets de bestieses pregunten, doncs, als qui van venir del fred com s'abrigaven, si és millor posar capes o posar una sola peça d'abric i unes quantes ximpleries per l'estil. Al capdavall sembla que tot són gustos i que fins i tot en això de la calor i el fred cadascú és diferent, tèrmicament parlant.

Quan es van fent anys es constata que no hi ha res de nou ni de vell, tot torna i se'n va i que un fred molt fort no arribi des de fa deu, vint, trenta, quaranta anys no vol dir res en el context de la història de la Humanitat, que és, també, relativament curta. Una vegada, crec que era a Navarra, en un estiu d'aquells de sequera dels quals ja no ens en volem recordar, vam comentar el tema amb un pagès. Si no llueve, ya lloverá, ens va dir, amb aquella saviesa resignada dels professionals de les collites quan ja van fent anys. 

Per a tot fa falta perspectiva, però la perspectiva també enganya. Com pot ser que gent de vint, de trenta, de quaranta, de cinquanta, de seixanta o de vuitanta anys afirmi, per exemple, que abans plovia més o que abans feia més fred? El pitjor és que dient-nos tant que farà fred, com quan ens parlen de la crisi o de la inseguretat ciutadana, ens acaben acovardint, no sé si de forma intencionada o inconscient. No sé quantes repeticions fan una veritat, diu Huxley al Món feliç. 

Passem molt de temps fent dues coses igualment inútils: repetir obvietats o especular sobre el que pensem que pot ser i que segurament no serà mai. Les obvietats i les especulacions donen tema a molts debats, fins i tot de grans experts, als quals després, si no passa el que preveien, ningú no reclamarà res. Les tertúlies, un gènere del nostre temps que sembla que encara guadeix de bona salut, dediquen molta estona a les obvietats i a les especulacions.

També existeix, per part de molta gent emprenyada, una tendència a la proclama gratuïta. Volem nosequè, ja!!! Aquest 'ja' que s'ha posat de moda en els cartells reivindicatius és absurd pel fet que no explica què es farà si no ens donen 'ja' el que volem. Perquè resulta també habitual protestar sense preveure què es farà si ningú no fa cas de la protesta. Recordo que fa anys, quan aquella manifestació multitudinària en contra de la Guerra de l'Irak, un mestre jovenet estava molt decebut del fet que malgrat tanta gent al carrer les coses no milloressin. Cada dia tinc menys fe en aquests actes col·lectius que només serveixen per esbravar-se, si al darrera o al davant no hi ha quelcom més sòlid i organitzat i que tingui en compte com es negociarà la demanda i quines vies de participació més directa i democràtica s'han d'establir per al seu seguiment.

Al menys, pel que fa al fred, ningú no tindrà la pensada d'organitzar una manifestació demanant la fi del fred, ja. La fi del fred vindrà quan hagi de venir, tot i que pel mig continuarà la piconada meteorològica als mitjans de comunicació, sobretot si per l'abril, que sembla que ja ha de fer sol i de vegades encara fa fred, anem massa abrigats. I tot això fins que vingui l'onada de calor previsible del juliol i l'agost. Els espais sobre meteorologia tenen molt d'èxit, el més divertit és quan la gent truca, sense cap mena de vergonya, per tal de preguntar quin temps farà el cap de setmana proper i quina roba s'han d'emportar, ja que se'n va a Praga, Berlín, Mallorca o el Figaró.

Un conte de Rodari, autor que no sé si avui es llegeix tant a les escoles com en el meu temps, unes mones que pugen als cavallets expliquen entusiasmades com els agraden els viatges que fan. Però, de fet, només donen voltes i voltes sense anar enlloc. De vegades, molt sovint, em sento com una d'aquelles mones de la rondalla pedagògica, la veritat.

Reflexions sobre la violència inexplicable i les seves inútils explicacions

La violència ens sobta i espanta pel fet que és incontrolable. Quan es dóna algun fet violent i repugnant es busquen explicacions: l'alliberació de la dona, la crisi, l'educació, les mancances familiars... Hi ha qui creu que hi ha coses que abans no passaven, per exemple, en el cas de les dones, però jo recordo molt bé aquelles portades del Caso -revista de la qual, per cert, sembla que s'han perdut els arxius-, exposades als quioscs i sempre amb algun tema del que avui en diem violència de gènere o masclista i que aleshores es deia 'crim passional' llevat del cas de l'assassinat de prostitutes pels seus protectors, cosa també molt freqüent.

En no existir divorci més d'una dona havia mort de forma misteriosa facilitant així un nou casament del marit, un dels casos el va recollir aquella sèrie de fa anys sobre crims hispànics, era el d'un home benestant, enamorat d'una noieta jove. Avui es diu que tot plegat  és a causa de l'emancipació de la dona, però això també passa en cultures i societats on les dones estan molt poc emancipades. En ocasions s'estableix en la parella una relació perversa i recordo haver sentit explicar, de petita, casos en els quals les dones no volien deixar l'home que les maltractava ni denunciar-lo ni fer res. 

Precisament l'altre dia, cercant una altra cosa per l'hemeroteca de La Vanguardia, em vaig ensopegar amb un cas dels anys seixanta, un noi havia disparat a la nòvia amb una escopeta pel fet que aquesta volia renyir, deixant-la molt mal ferida. Considerant que moltes coses no sortien als diaris habituals cal pensar que el tema devia fer molt soroll. En tot cas, com es pot comprovar, aquests fets es repeteixen i no s'aturen, de vegades també es diu que passa més en parelles d'immigrants, que provenen de cultures més masclistes, però aleshores sempre arriba un cas ben nostre i sense explicació per acabar de desmanegar tots els tòpics. Les crides a l'educació em semblen absurdes, ningú ensenya avui a cap alumne a ser masclista, violent, abusador. El que passa és que no se sap què s'ha de fer. I jo crec que no es pot fer altra cosa que prevenció a les possibles víctimes i acolliment quan calgui. I acceptar que la ment humana té replecs que no podem entendre, encara.

Un altre dels tòpics vigents és que hi ha més violència als indrets urbans. Precisament l'altre dia escoltava per ràdio uns informes que incidien en l'alt nombre de dones mortes en petits pobles o en poblacions de mida mitjana, molt alt si considerem el nombre d'habitants i la mitjana. Aleshores van començar a comentar que si en les societats petites la gent es coneix més, es critica més, i, au, anar marejant perdius. Les poblacions grans, certament, protegeixen molt més l'anonimat i als pobles, ni que siguin grandets, hi ha un component sociològic que cal tenir en compte. Durant la guerra i la postguerra la violència va ser molt més alta també en aquestes societats més petites i fa algun temps, parlant amb un professor de la universitat, em va admetre que les malalties mentals, si considerem la mitjana, són molt més altes a llocs on la solitud o l'aïllament físic afavoreixen això que en diuen menjar-se el coco.

A les ciutats grans, amb tots els seus inconvenients, molts dels quals parteixen dels tòpics estesos per aquells que no hi viuen ni hi han viscut, un pot relacionar-se, associar-se a molts llocs i fer amics de moltes maneres, fins i tot lluny del seu barri. Però si vol anonimat també el pot tenir. Hi ha qui no entén que a la ciutat també es fa vida de poble, tot i que els temps hagin canviat molt i que, evidentment, les diferències entre uns barris i uns altres són molt grans. 

Quan un fet violent s'esdevé de forma repetida en algun indret suposadament tranquil, els veïns fan pinya i acostumen a insistir en què allò és una cosa aïllada, una casualitat, que allà s'hi viu molt bé i tota la resta. Quan passa a la ciutat i, encara més, amb un barri com el meu o el Raval, les brames estenen tot el contrari, que si la deshumanització de la societat empitjora a les grans ciutats, que si el soroll i l'estrés i, au, a cercar explicacions a tot allò que no en té. La immigració ha donat nous elements d'explicació gratuïta: el racisme, el desarrelament... Un altre tema és que sempre es parla de xifres, sense entrar en els casos concrets i individuals que sovint són molt diferents pel context i tarannà dels implicats, cosa que fa que tot quedi, com sempre, en estadístiques fredes i abstractes.

Fa ja uns quants anys, en un estiu, es van donar, en poc temps, diferents casos de violència contra les dones, algun dels quals crec que encara no s'ha resolt, com el d'una noia molt jove de Tarragona que van assassinar a dins de la seva pròpia botiga. Aleshores no teníem immigrants i encara no s'havia etiquetat el tema com a violència de gènere o masclista. Els debats i les preocupacions anaven a l'entorn de la calor, de l'estiu. Recordo que Montserrat Roig, que aleshores escrivia a l'avui, va ironitzar sobre la qüestió comentant que als països de l'Àfrica feia molta calor i no estaven matant dones a cada moment mentre que a països freds també passava. 

Es menysté molt el component biològic, l'agressivitat ancestral lligada a l'espècie, volem ser més humans del que som i oblidem que també els zoos s'estimen més comptar amb femelles, pel que fa a determinats mamífers. Un animal mascle en zel és temible, ell no té cap culpa, però és així. Molts gossos mossegadors són mascles i un dia vaig sentir explicar a una veterinària que fins i tot en aquest camp funciona el sexisme, ja que molts amos mascles de gossos mascles mostren moltes reticències a l'hora de castrar-los, quan han fet alguna malifeta. 

Pel que fa als maltractaments als infants, sovint s'incideix en la prevenció que ha de fer l'escola però el cert és que quan un mestre sospita quelcom ha d'estar molt segur del que denuncia. I si no en té proves molt serioses l'intervencionisme administratiu és també molt tebi i ineficaç. Cal que passi alguna cosa per tal que s'actuï, alguna cosa grossa. Aquests dies, amb motiu d'un triple crim, he llegit al diari que els veïns d'escala també han de denunciar les coses que senten i veuen. Però, precisament en aquest cas, del qual es parlava, un veí ja havia alertat sobre les discusions que escoltava. Els pares i mares de criatures petites sabem també que de vegades aquestes fan molt soroll sense un motiu seriós, tant, que el tema pot semblar, de portes enfora, greu, quan no es tracta de res més que d'una marranadeta infantil. 

Fa anys també, en el cas d'un infant maltractat que va morir, la pedagoga Marta Mata va criticar els veïns, els quals no sabien el què passava i que només van comentar que havien sentit el nen que plorava, en alguna ocasió, perquè que els nens ploren. Efectivament, els nens ploren, i fins i tot n'hi ha que no ploren quan més maltractats són. Vaig pensar que ella no tenia fills i ho veia tot molt clar però que la realitat no sempre era tan clara. 

Avui un tema molt inquietant, encara, és el sexual. Els infants relacionats amb el cas del Raval havien generat, en l'administració, moltes queixes i advertiments dels mestres sobre el seu abandonament però tan sols es va intervenir -i, precisament, de forma destralera i inquisitorial- quan es va evidenciar que hi havia sexe pel mig. El tema de l'assistència social, com tots, depèn de amb qui et trobes, pel que he vist i patit en la meva època de mestra. Si alguns casos es van mig solucionar va ser per la insistència del professorat, de la direcció de l'escola, ja que tots els altres estaments, amb poques excepcions, tiraven allò que es diu pilotes fora. De vegades aquests serveis et deien que no podien fer res si els pares no col·laboraven. Refonoll, si els pares i mares de vegades tenien molts més problemes personals que no pas els fills!!!

Esta molt bé voler treballar amb les famílies però si les famílies estan desbordades o tenen els seus problemes gruixuts l'escola, l'esplai o qui sigui ha d'incidir en els infants i no desentendre's del tema quan l'entorn familiar no pot col·laborar.

De tota manera, per més serveis professionals que hi hagi a l'entorn dels infants, de les dones en situació de risc o de qui sigui, no tot es pot preveure ni controlar. Buscar explicacions de vegades s'assembla massa a buscar excuses per evitar entrar a fons en la cerca de solucions possibles. Ara, amb l'excusa de les retallades, ja tindrem un element més per excusar-nos. Per molt importants que siguin els recursos materials són les persones les qui fan que un servei sigui bo o sigui inoperant. De vegades, pel que fa a l'escola, he tingut la sensació que la creació de serveis diversos, emparats sota sigles de tota mena, una moda del nostre temps per no dir les coses pel seu nom, no servia per a res més que per fer baixar l'atur i que l'escola era com l'animaló d'una antiga cançó dels Vienesos, Los que viven del cordero.

Foix, recordat

No sóc cap incondicional del poeta Foix, té poemes que em fascinen però també en té d'altres que em semblen excessius i poca cosa més que jocs de paraules, tot i que això, en el present, ja té un gran valor. Sota la bandera de l'avantguardisme, com sota l'etiqueta de l'art abstracte, hi caben moltes coses, sovint difícils de destriar. Ara bé, també he de dir que quan Foix m'agrada, m'agrada molt.


Foix va ser un home misteriós i distant, murri i contradictori, sovint en moltes referències biogràfiques es passen per alt les seves simpaties juvenils -i no tant juvenils- pel feixisme, com passa amb d'altres autors. Sempre m'ha sorprès el poc que es perdonen els passats d'uns en comparació amb els passats d'uns altres, en el camp de la literatura, de la política i en tots els camps. No em queixo del fet que el poeta simpatitzés amb el que fos, tots som humans, em queixo del fet que no es pugui parlar d'això ni d'altres aspectes personals seus amb llibertat i sense manies. Passa amb molts 'sants' del nostre calendari nacionalista, certament.


Aquest feixisme juvenil s'intenta justificar i, de fet, s'entén força en un moment en el qual aquesta manera de pensar resultava prou atractiva per a molts joves il·lustrats i amb un tarannà elitista, que Foix, evidentment, tenia. De tota manera cal dir que minoritaris grups d'això que en podem dir feixisme catalanista -que tot i que sembli estrany i anecdòtic encara existeix-, revindiquen de tant en tant aquests aspectes del poeta.

Recordo que quan Espinàs senyorejava la contraportada de l'enyorat Avui va explicar, en una ocasió, com en assistir a un acte cultural oficial, no sé si a l'Ajuntament o a la Generalitat, es va ensopegar, a l'ascensor, amb Foix i amb Martí i Pol. Espinàs, amb la seva bonhomia habitual, va remarcar el fet d'acompanyar els dos més grans poetes catalans vius, cosa que va desplaure del tot Foix, evidentment. Avui Martí i Pol, fins i tot Espriu, semblen valors a la baixa, mentre que el foixisme es manté, potser perquè la literatura és una mica com la borsa, puja i baixa segons l'entorn i les circumstàncies.

Dels molts poemes d'ell que m'agraden de forma incondicional i devota en destacaré un sonet, pel fet que hi tinc un deute antic. El vaig triar per encapçalar la meva primera novel·la publicada, Enmig d'orats i savis. Fins i tot vaig triar per a titolar el llibre aquest vers del sonet, una tria que havia d'explicar sovint en aquella època, en la qual el poema, que després ha estat molt recitat i reproduït, era encara molt poc conegut. He conservat aquest vers com a títol del blog que mantinc sobre temes i misteris històrics, de fet tots ens movem entre orats i savis i cadascú de nosaltres, fins i tot els poetes, o potser més que ningú, els poetes, poden ser, segons el moment i les circumstàncies, una cosa o una altra. 


Diu un refrany castellà que tots tenim una mica de poeta i una mica de boig, una mica o molt, segons com es miri, i si acceptem aquell tòpic que deia que Catalunya era l'indret amb més poetes per metre quadrat haurem d'admetre que també la bogeria hi deu ser força present. 

Saber narrar, en llenguatge vigorós 

Deler i desig, i plers, i, sense esforç 

Rimar bells mots amb el ritme dels cors 

Amants o folls; i gens fantasiós, 

-Oh dolç fallir!-, coronar de lluors 

Éssers de carn, tot oblidant els morts 

I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors 

Reprendre el tot vital i rigorós. 

Saber sofrir sense llanguir, i amar 

Sense esperar, i essent, ardit, del segle, 

Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà; 

Viure l'instant i obrir els ulls al demà, 

Del clar i l'obscur seguir normes i regla 

I enmig d'orats i savis, raonar.

Sobre el tema ideològic, copio el fragment d'una entrevista que va fer Ignasi Aragay a Valentí Puig on es comenta de forma, crec que intel·ligent, la qüestió:

I. A.: Comenti'm aquesta frase del llibre: "Ferrater trobava irònic que Pla fos aleshores (1924) el crític del feixisme i Foix el profeixista, quan després de la Guerra Civil seria a l'inrevés". 

V. P.: És una manera de dir que Ferrater s'equivocava. Perquè Pla no va ser mai feixista i Foix sí. Foix tenia una idea bastant delirant de la política, no tenia sentit de la realitat. Fins i tot estava disposat a pactar amb els falangistes si haguessin acceptat fer les seves revistes en català. Això Gimferrer ho ha estudiat molt bé. En canvi, Pla sempre va pensar que els falangistes eren uns bojos. Ferrater pecava de doctrinari i no se n'amagava. I pecava d'intel·lectual quan pensava que perquè Pla havia seguit Cambó quan aquest va donar suport a Franco, això volia dir que era feixista. 

I. A.: Cambó i Pla van optar per l'ordre autoritari? 

V. P.: Sí. El problema de la dreta és que en moments de crisi opta per l'autoritat davant de la llibertat. I el problema de l'esquerra és que, quan ha d'optar entre llibertat i igualtat, dóna prioritat a la igualtat, una igualtat que degenera en igualitarisme. 

(Ignasi Aragay: "Entrevista a Valentí Puig en motiu de la publicació de L'home de l'abric", Avui, 10 de març de 1998) 

Ja sé que hi ha qui creu que biografia i obra literària s'haurien de separar del tot però crec que, sobretot pel que fa als nostres autors contemporanis, això és gairebé impossible, més enllà del fet que sovint una cosa i l'altra tenen també relacions profundament intel·lectuals.

Cròniques murcianes: Salzillo i el seu temps

Totes les ciutats compten amb personatges emblemàtics entre els quals hi ha sempre primeres figures. En el cas de Múrcia, en política brilla amb llum pròpia el record de Floridablanca, un home del seu temps amb càrrecs importants en una època en la qual s'intentava canviar moltes coses des de dalt. Malauradament, les guerres amb els francesos i els malaurats segles XIX i XX van esberlar moltes il·lusions en les quals aquells homes il·lustrats van esmerçar grans esforços. 

Pel que fa a l'art, Salzillo és el gran personatge murcià. Té museu propi, situat en un bonic convent en el qual es poden contemplar els pasos de Setmana Santa que van sortir del taller de l'artista. Als qui no hem viscut en ciutats o pobles amb una Setmana Santa popular i seguida amb fervor i afició ens costa d'entendre el sentiment que generen aquesta mena de celebracions, fins i tot en persones que no són creients però que formen part de comfraries i comparteixen l'entusiasme per la conservació de les tradicions.

Estic llegit un llibre molt interessant sobre la menestralia de Barcelona, en concret sobre els gremis de la construcció, de Manuel Arranz, que va ser un gran especialista en la temàtica relacionada amb el segle XVIII. És un llibre editat per Proa i l'Arxiu Històric de Barcelona. M'ha anat molt bé estar-lo llegint aquests dies ja que en retrobar-me amb l'obra de Salzillo he contemplat amb uns altres ulls tot aquell món molt poc conegut del segle XVIII que en aquest llibre està molt ben explicat, a partir de l'exemple barceloní.

Es queixa Arranz, en la introducció del llibre, en com es barregen sentiments del present a l'hora de valorar l'art del passat, fent referència a amb quina alegria s'han destruït esgrafiats i pintures neoclàssiques d'aquell segle, de vegades per mostrar murs romànics que els contemporanis no haguessin volgut mostrar ni en broma. Copio un dels comentaris d'aquest autor:

En més d'un temple s'han arrencat pintures interessants del segle XVIII -manifestacions autèntiques de l'art i de la sensibilitat del poble- per deixar a la vista una maçoneria tosca i pobra del segle XII o XIII, que va ser treballada pensant que mai no es faria visible...

Es pregunta Arranz per què l'art medieval i el modernisme han estat més afortunats que l'art dels segles posteriors, i per què fins i tot són objecte de restauracions i falsificacions orientades a fer una lectura errònia d'aquests passats que sembla que es volen considerar més catalanistes que uns altres. I reflexiona, a més, sobre el fet que el sentiment català s'ha viscut de formes diferents segons les èpoques, cosa que de vegades no és vol entendre o no convé admetre. 

Pel que fa a la religiositat, aquest llibre sobre els menestrals del XVIII constata com es vivia immergit en un sentiment religiós indiscutible i ben acceptat, les cases de la gent, des de les més humils a les elegants, burgeses i aristocràtiques, eren plenes d'imatgeria, estampes i, si era possible, fins i tot de relíquies. El món quotidià es movia al ritme de les celebracions religioses, una gran part de persones vivien professionalment dedicades a la religió, tot i que hi havia un classisme molt marcat, també en aquell món de convents nombrosos i creences que avui ens poden fer somriure o fins i tot ironitzar sense manies sobre la credulitat dels nostres avantapssats. Hi havia un component religiós, més o menys profund, però també qüestions sociològiques i antropològiques, de prestigi individual o gremial, que afavorien el tema.

Era aquell un món fràgil, qualsevol malaltia o petit accident podia acabar amb la vida de la gent jove, les epidèmies eren habituals, s'entén que un suport sobrenatural s'acceptés de bona gana i que la celebració de la Passió de Crist o el Nadal catòlic resultessin compartides de forma devota i multitudinària. Només a les cases molt il·lustrades començaven a substituir-se alguns quadres de temàtica religiosa per mapes i paisatges o per  referències mitològiques. Els llibres, pocs en general, que es tenien a les llars amb alguna possibilitat de comprar-ne, eren majoritàriament de temàtica religiosa tot i que hi acostumava a haver un petit nombre del que en diríem llibres professionals, en el cas de la menestralia.

Els artistes, músics i pintors, i els menestrals en general, vivien dels encàrrecs fets a l'entorn del fet religiós. En aquest context la figura de Salzillo és importantíssima. Salzillo es va dedicar en exclusiva a la temàtica religiosa. El seu pare va ser un escultor italià i ell fins i tot va entrar en un convent de novici, però en morir el pare es va fer càrrec del taller familiar i es va casar. Floridablanca li va oferir poder anar a treballar a Madrid però ell va estimar-se més romandre sempre a Múrcia. En el seu taller, molt jerarquitzat com tots els de l'època, hi treballaven aprenents i deixebles, seguint sempre les seves indicacions. Amb els anys i el contacte amb il·lustrats Salzillo va anar donant més importància a l'educació artística i va endegar la renovació d'aquests aprenentatges.

Els pasos sobre la Passió impressionen i, de fet, això és el que cercaven. Commoure i emocionar. Les estàtues romanes i gregues devien ser, en la seva època, pintades, policromades i amb ulls de vidre, com aquestes verges i sants, i tant o més temibles i trasbalsadores, però el temps les ha falsificat i emblanquinat. Salzillo va rebre, a través del pare, influència italiana, però va evolucionar vers un estil propi que iniciant-se en l'època barroca cerca una més gran naturalitat i senzillesa, ja en el camí del neoclassicisme.

La joia del Museu Salzillo, pel meu gust, és, però, el Pessebre. Més de cinc-centes figures de tota mena mostren un fresc social magnífic i colorista, que ens diu molt més sobre aquella època que qualsevol llibre d'història. El Pessebre arrenca amb la Visitació i arriba fins a la Matança dels Innocents i la Fugida a Egipte. Va ser fet per encàrrec d'un amic de Salzillo, Jesualdo Riquelme, un aristòcrata local. Mentre les figures bíbliques van vestides de forma convencional la resta de gent mostra un poble divers i colorista, amb moltes escenes de vida quotidiana, un gran nombre d'animals de tota mena i elements arquitectònics que també recullen els canvis en la construcció. Tot plegat respon a l'intent d'optar per una religió més en contacte amb el poble, més propera. Sembla que Salzillo acollia gent molt humil a canvi que li fessin de model. Expliquen que aquests aspectes quotidians fan aquestes figures tan diferent de les napolitanes, tot i que ells fossin els inventors del gènere. A causa del pes d'aquest escultor existeix avui una molt bona escola pessebrista i escultòrica a Múrcia.

Salzillo va ser un home molt estimat i reconegut a la seva ciutat, a la qual va ser tan fidel, una relació a l'estil de la de Murillo amb Sevilla. Va ser també un molt bon pintor i dibuixant però s'han conservat poques restes d'aquesta activitat. Un nombre d'obres seves, pel que fa a la imatgeria, es van perdre amb els sotracs de la història, el darrer dels quals la Guerra Civil. Acostar-nos a tot aquell món requereix molt més que un esforç de contextualització, fa falta voler entendre la mentalitat de tota una època poc i mal coneguda.

Cròniques murcianes: Cartagena, romans, bizantins, musulmans, cantonalistes i moltes coses més

Quan jo era petita corria una dita que avui pot resultar políticament incorrecte del tot, que feia: En Cartagena mar sin pescado, montes sin leña, mujeres p..., hombres c... y niños mal educados. Imagino que aquesta dita l'havien elaborat els rivals urbans de la ciutat de Cartagena, potser els mateixos murcians de la capital, qui sap. A Mieres, el poble garrotxí del meu pare, deien dels Santa Pau: Santa Pau, vila merdosa, poca gent i carmellosa, Santa Pau, vila merdera, poca gent i carmellera. Per als no iniciats en el tema aclariré que això dels carmells feia referència als mocs que penjaven dels nassos dels del poble veí. De dites d'aquest tipus n'hi ha un munt, sovint els més propers són els més imaginatius a l'hora d'inventar refranys que malmetin el nom del poble rival, rivalitat que, com és sabut, tot i que jo ho he sabut fa poc, prové del que vivia a l'altra riba i competia per al gaudi de l'aigua, bé preuat i avui no tan valorat com caldria en els nostres petitburgesos verals.

Cartagena és avui una ciutat esplèndida, amb un centre urbà magnífic, cases remarcables modernistes i eclèctiques, que és com en diuen de les cases de l'època modernista que no responen als esquemes als quals estem tan acostumats. La joia de la corona és avui el Teatre Romà recuperat, però té molts altres atractius i espais que m'han quedat pendents per a una propera visita, com ara el Museu Nàutic, el Casino o el Museu d'Arqueologia Subaquàtica. M'agraden els museus però sobretot m'agrada passejar per aquestes ciutats de mida mitjana tirant a grandeta. El mar els dóna un valor afegit, tot i que les ciutats interiors també tenen la seva màgia. Cartagena ha estat una ciutat de mariners i militars, m'ha recordat Livorno, Maó, Bastia i tants altres punts mediterranis que van ser objecte del desig estratègic de tants poders al llarg del temps. Totes s'assemblen però cadascuna té vida pròpia i característiques molt destacades.

Hem pujat al Castillo de la Concepción, al Parc Torres, conegut més aviat com a Parque de los Patos tot i que en aquesta ocasió d'ànecs no n'hi he vist. Al castell hi ha un interessant museu i es pot veure un vídeo que resum en una breu estona la història, diversa i moguda, d'aquesta ciutat. Fa alguns dies, en un comentari, en Francesc Puigcarbó va fer referència als Reis Catòlics i les repoblacions amb catalans i aragonesos però he d'aclarir que, malgrat que els Reis Catòlics i, sobretot, la reina Isabel, semblen tenir la culpa de tots els mals històrics, el tema de les primeres escabetxades i repoblacions van ser culpa, si és que en parlar dels fets d'aquells temps es pot parlar de culpes, del nostre Jaume I, sogre d'Alfons X, que li va demanar ajuda davant de les revoltes que provocaven els musulmans davant dels privilegis que es donaven als nous habitants cristians. Els Reis Catòlics ja es van trobar la cosa feta i Múrcia els va servir de punt important en el tema de la conquesta de Granada. La definitiva expulsió dels moriscos vindria en època de Felip III i és un tema del qual també cal parlar a fons i no de forma breu i arrauxada.

Aquestes terres no havien estat abans, cap bassa d'oli. Un rei musulmà, Ibn Mardanis, dit el Rei Llop, que va protagonitzar l'etapa més remarcable del regne musulmà de Múrcia, ja va tenir problemes amb d'altres reis musulmans, fins i tot amb el seu propi sogre, que era el de Jaen, i a més es va veure amenaçat per l'arribada dels almohades. Va aconseguir de mantenir una certa independència a base de fer amistat i tractes diversos amb els castellans i aragonesos, amb Ramon Berenguer va firmar un tractat sobre Fraga, ciutat de la qual ell havia estat governador. En morir, els seus fills van fer-se vassalls dels almohades i potser no podien fer una altra cosa. La història de la dita Reconquesta és complexa i diversa i no un conte de bons i dolents o una festa patronal de moros i cristians.

Abans d'això la ciutat de Cartagena ja havia tingut un intent bizantí de recuperació, després dels atacs dels bàrbars. I molt abans havia estat objecte de les lluites entre romans i cartaginesos, va ser fundada per Asdrúbal. La ciutat, com la majoria de ciutats i pobles, va patir èpoques de decadència i va gaudir d'èpoques de represa econòmica i cultural. No es pot estar mai tranquil. Un dels fets més singulars i poc coneguts és una revolució cantonal en contra del govern central, en el marc de la Primera República, que va ser reprimida, com tocava. Passo per alt la resta d'alts i baixos, durant la Guerra Civil va restar en poder de la República i també va patir força, no he pogut visitar en aquesta ocasió un refugi de la Guerra Civil, els refugis són també avui uns espais que desvetllen un gran interès turístic. 

Per a una informació més acurada podeu fer un repàs per la wikipedia. De tota manera, per aprofundir en el tema d'aquesta Cartago Nova tan fascinant m'he comprat un llibre que em sembla molt bo, Historia de Cartagena para principiantes, d'Alfonso Grandal López, arxiver de Cartagena i un d'aquests erudits locals tan imprescindibles i vocacionals que podem trobar, afortunadament, a molts llocs de la geografia nostra i dels altres. Malgrat el títol és un volum gruixut i acurat. La llàstima és que més enllà dels propis indrets dels quals parlen aquests llibres costin de trobar tot i que avui, gràcies a internet, la cosa és una mica més senzilla.

És a través d'aquesta mena de llibres com s'accedeix a la història de veritat, la quotidiana i propera, gràcies a la qual podem copsar una mica de la gran complexitat d'un passat que ens han explicat sempre de forma mal resumida i mal interpretada,  ideològica i maniquea, força infantil. Les coses són complexes i les voldríem senzilles, ai.