21.2.19

MEDITACIÓ AL MNAC, SOBRE ELS LÍMITS DEL CONEIXEMENT INDIVIDUAL


Un vell refrany castellà diu allò de no te acostarás sin saber una cosa más. Aquesta dita, avui, es veu reforçada gràcies a la facilitat de desvetllar ignoràncies i oblits que ens amolla internet. Qualsevol detall viscut, per exemple, el nom d'un carrer fent referència a algun personatge que no em sona, em provoca, ja que sóc tafanera de mena, la recerca immediata al mòbil. 

Encara més, aquestes recerques poden ser diverses i contrastades, no es limiten a les antigues entrades, de vegades poc precises, errònies o desfasades, que trobàvem a diccionaris i enciclopèdies. La ignorància pel que fa als idiomes es pot matisar, els traductors en línia cada dia son millors i molt útils, sobretot quan saps alguna cosa del tema consultat. Hi ha gent  de la meva generació que encara té el llibre convencional sacralitzat i creu que el que deia allà estava comprovat i contrastat mentre que internet és un indret poc fiable. O que si llegeixes un llibre per mitjà del mòbil o de la tablet la lectura serà deficient i lamentable, cosa que fins i tot sostenen experts d'aquests que proliferen com els bolets quan plou. 

Aquests dies tenim al MNAC una exposició imprescindible sobre un pintor reivindicat darrerament, Bartolomé Bermejo, de la segona meitat del  segle XV. La seva vida és plena d'ombres i misteris. De fet, a Barcelona ja teníem obra seva. Uns quants quadres al MNAC i la magnífica Pietat Desplà, a la Catedral. L'exposició ha passat pel Prado i després del MNAC anirà a Londres. Les hipòtesis sobre la seva vida son tan inquietants i poc precises que tinc por que no surti algun d'aquests afeccionats a la novel·la històrica de consum i ens en faci cinc cèntims, com ha passat amb uns quants personatges del passat.

L'obra de Bermejo, abans de la seva actual reivindicació, ja cridava l'atenció si anaves al MNAC, perquè és diferent. Quan, amb alguna amiga, durant l'adolescència, entràvem en aquest museu, que aleshores es deia d'Art Romànic recordo que uns dels quadres que ens cridaven més l'atenció eren els d'aquest pintor, amb els seus estranys personatges. I també aquell d'Ayne Bru, on estan tallant el coll al pobre Sant Cugat, a més de la Verge dels Consellers, amb aquells personatges tan reals i poc  estètics, homes reals de la Barcelona d'aleshores, propers físicament al senyor Desplà de la famosa Pietat de Bermejo.

La obra del pintor és plena de detalls gairebé imperceptibles, per això es pot veure un audiovisual al final de l'exposició on es mostren uns quants d'aquests elements, molts dels quals de la natura, animalons i plantes, però també elements imaginaris diversos o persones ocultes, que potser ens han passat per alt si no els hem cercat amb cura i temps. Algunes referències que he pogut llegir aquests dies sobre Bermejo resulten hilarants, com ara tot això de geni rebel o, fins i tot, d'Andy Warhol del segle XV. 

Un dels quadres que ens han arribat d'altres indrets és el tríptic de la Mare de Déu de Montserrat que es troba al Piemont. A les visites a l'exposició moltes persones encara se sorprenen de què la Mare de Déu no sigui moreneta. Avui sabem, tot i que no se li hagi donat una gran publicitat, que la morenor de les marededéus de pell fosca provenia de les fumeres, de l'enfosquiment dels pigments i del pas del temps. Però fa uns vint anys, quan vaig estudiar Humanitats, encara el professor d'Història de l'Art, molt bo per altra banda, ens va amollar unes teories tirant a esotèriques sobre la negror de les verges, fins i tot fent estranyes relacions amb una suposada fertilitat de les races brunes. 

Fa alguns anys vaig fer una estada molt interessant a Montserrat, una mena de cicle que es deia Natura i Cultura i allà ens van comentar ja aquesta probabilitat i també els molts debats que s'han generat a l'entorn de la imatge de la nostra patrona patriòtica i la seva autenticitat. Una cosa és una verge amb devocions populars i, l'altra, una imatge contemplada en un museu i des d'una altra perspectiva. I aquests objectes emblemàtics i sagrats poden passar d'un lloc a l'altre, pels avatars de la història.
Les Mares de Déu de Montserrat han estat molt representades durant segles i no s'emmoreneixen fins al segle XIX. Comptem amb moltes estampes que ens mostren la imatge vestida, com tantes altres. En el fons, fins en això, la moda pesa. En la iconografia montserratina hi trobem sempre muntanyes, més o menys semblants a la serralada del monestir, i la imprescindible serra amb la qual els angelets li van donar forma. Aquí, curiosament, la serra és darrera la Mare de Déu, sembla que fins i tot hi segui al damunt.

El nostre coneixement del que sigui sempre serà limitat, subjecte a canvis, a oblits. Ens sembla que tothom ha de saber allò que nosaltres sabem o ignorar allò que ignorem,  recordo que un cartell en aquella exposició sobre el Paral·lel feia: com és que no en sabíem res? Em va empipar una mica, ja que sobre el tema en sé alguna cosa i en sabia unes quantes de les que es van descobrir a l'exposició, però entenc que és lògic que la gent tingui afició a desvetllar ignoràncies. 

Els meus familiars, els meus veïns i coneguts del temps de la meva joventut, gaudien d'allò més quan, en algun concurs de la televisió o de la ràdio una persona amb estudis, mestre, professor d'universitat, metge, no sabia alguna cosa que ells sabien i podien bescantar-lo amb comentaris com ara sembla mentida que sigui mestre. En aquella època molta gent normaleta tenia una gran cultura general, sovint especialitzada en algun tema. La meva mare sabia moltes coses sobre cinema, el meu pare, sobre geografia. El pitjor no es no saber sinó no voler admetre que no saps, o així m'ho sembla.

Amb els anys vas sabent coses i t'adones de què molta gent no sap ni rectifica, ni tan sols en la seva especialitat concreta. Ja se sap allò de què el dimoni sap més per vell per satànic, però la vida es breu i  un dia s'acaba i t'emportes els teus coneixements, útils i inútils, a la tomba o al crematori. Mentre que el dimoni es immortal.
Vaig sovint a visites culturals i escolto de tot, pel que fa a les explicacions que s'hi amollen. Hi ha persones que, en no saber alguna cosa, quan els diuen el que sigui que no respon a la seva xarxa de coneixements previs, creuen que els han enredat. Fa poc temps vaig anar a un recorregut pel centre de Barcelona i ens van explicar una cosa que jo creia que tothom sabia, allò de què la façana i el campanar de la Catedral son del neogòtic de les primeries del segle XX. Una senyora del grup estava gairebé ofesa,  tenia la percepció de què fins ara l'havien enganyat.

En el camp de l'ensenyament és habitual culpar l'etapa anterior de les ignoràncies de l'alumnat, a la universitat es queixen dels instituts i, als instituts, de la primària. Moltes coses sí que s'han explicat i ensenyat però no s'han assolit perquè, a la vida, aprenem allò que en algun moment ens motiva o ens és útil. Per això, sobretot avui, els forats negres es poden omplir amb facilitat. He tingut alumnes aparentment molt negats per a l'estudi que després han florit i s'han especialitzat en coses raríssimes. En la meva època en actiu, podia ser que les criatures no aprenguessin les taules de multiplicar però memoritzessin centenars de pokemons. Sempre ha estat així, em sembla.
De vegades he escrit en aquest blog sobre coses i personatges que em semblaven coneguts i m'ha entrat algú, fins i tot de la meva edat, per confessar-me que no en sabia res. Avui tot es pot arranjar tirant de viquipèdia, un gran invent. I sovint, com d'un cistell  de cireres, d'un personatge te'n surten cent més i passes l'estona tafanejant sense adonar-te'n. Una gran dificultat es situar les coses en el seu context i en la mentalitat d'una altra època. Una persona que feia la visita a l'exposició sobre Bermejo amb mi va criticar un pobre lleó maldestre que es pot veure a la Pietat Desplà, com si fos fàcil, aleshores, veure un lleó real o una imatge precisa d'un lleó acolorit. 

Pujaré de nou al MNAC, per tornar a contemplar amb cura l'obra d'aquest pintor antic i intentar, com si jugués amb aquests llibres infantils plens d'imatges que cal trobar, per treballar l'observació de la mainada,  esbrinar on és la cadernera perduda o la mosca amagada. Per més que miri, però, sempre em quedaran moltes coses per veure i situar. Com a la vida, vaja.


Ressenya sobre l'exposició del MNAC, al blog LLEGIR EN CAS D'INCENDI.

19.2.19

ESPERITS SUPERVIVENTS I LLIBRES PERDUTS


A la biblioteca del barri ha començat un interessant club de lectura al qual m'he apuntat per motius de curiositat i proximitat. La temàtica gira entorn de les relacions entre Mèxic i Barcelona i, en aquest primer cicle, els cinc llibres  triats, un per mes, són Pedro Páramo, Paraules d'Opoton el Vell, Antologia poética de Sor Juana Inés de la Cruz, Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes i Rito de iniciación o Balún Canán, de Rosario Castellanos, l'única autora que no he llegit, de tot el conjunt, que jo recordi, ja que amb els anys em trobo amb oblits d'autories que després, en recuperar algun text, reconec.

De clubs de lectura n'hi ha de molt diferents. De la primera sessió d'aquest n'he sortit molt contenta i satisfeta. El conductor és un jove professor mexicà molt preparat i entès en la matèria, Cristián Cortés i el conjunt de participants, gran majoria de dones, com sol passar, eclèctic i divers. Al conductor l'acompanyava l'Albert Torras, coordinador de la Casa Mèxic. Com que el Cristián Cortés ha explicat un munt de coses sobre el seu país, els girs lingüístics, l'atmosfera i possibles interpretacions del llibre i la seva història i trajectòria literàries, ha quedat reduït el temps dedicat a les intervencions dels participants, cosa molt positiva ja que en determinades trobades d'aquest tipus hi sol haver el petit grupet de persones dedicades a això que vulgarment en diem enrotllar-se i que, no sé si per un defecte de percepció, acostumen a ser més aviat els homes, encara que es trobin en franca minoria.

Fa molt de temps vaig llegir Pedro Páramo, en aquellos años del boom, i em va semblar raret. En recordava poca cosa. L'he tornat a llegir amb una altra visió però continuo sense entrar-hi a fons tot i que en valoro l'alè poètic, el misteri, l'ambigüitat i el que va representar en el seu moment. Una noia hispanoamericana ha dit, amb molta grapa, que semblava un llibre cubista, en el sentit de com trosseja la realitat, si és que hi ha alguna realitat. Malgrat les dificultats òbvies del llibre, és un clàssic al seu país, que es fa llegir a la secundària, aspecte que ha provocat un comentari sobre l'assassinat literari que representen les lectures obligatòries quan no és el moment d'acostar-s'hi. 

S'han fet algunes  pel·lícules sobre Pedro Páramo, totes maldestres, pel que sembla. Per la xarxa es pot veure sencera la de 1967, la primera, on Páramo era John Gavin, per cert. Més enllà de la relació amb el llibre, difícil d'entomar i reflectir, la pel·lícula té la seva gràcia folklòrica i pintoresca. Per la xarxa,  avui, hi ha tones d'articles sobre Rulfo i la seva novel·la, amb aclariments, interpretacions i esquemes sobre les relacions dels personatges. 

En alguns aspectes, els esperits vagarosos que es creuen per aquesta Comala mítica, em recordaven la presència dels difunts a Trinta lumes, la pel·lícula que comentava fa poc. M'he posat a pensar en com internet, aquest núvol eteri, és també una mena de mon mític per on vagaregen els difunts, als quals podem escriure records, comentaris i felicitacions, encara que ja no siguin vius. Molt sovint els blogs i indrets que pertanyien a persones vives no s'esborren, a mi això no em sembla pas de mal gust, tot al contrari. Esdevé una mena d'homenatge no comentat a aquestes persones que vam conèixer, en persona o de forma virtual. També comprem i llegim molts llibres que van escriure gent que ja no és viva i veiem pel·lícules on actors i actrius que avui ja no existeixen riuen, ploren, canten, estimen i ens emocionen. 

Crec que això de la pervivència virtual pot ser un tema literari molt interessant en un futur que potser ja no coneixeré, però vaja, tot plegat és fer literatura-ficció.

Al meu barri hi ha una associació cultural que potencia també els llaços amb Mèxic, la Bibliocinemusiteca, de la qual ja he escrit en alguna ocasió. 

Pel mes que ve recuperaré un altre llibre que vaig llegir fa anys i que recordo molt poc, les Paraules d'Opòton el Vell, de l'enyorat Tísner. No sé què en vaig fer, del meu volum. L'havia comprat en un Club del Llibre en català, un intent de conformar una mena de Círculo de Lectores nostrat. Com tantes bones iniciatives sense fonaments sòlids va estar molt mal organitzat, va acabar malament, deixant de pagar gent que hi treballava i ja ni us explico el malament que funcionaven les trameses. Pitjor, encara, que les trameses del Diari Avui quan n'era subscriptora. Però tinc uns quants bons llibres dels inicis, d'aquella època en la qual tot era més complicat però també més cobejat. Durant un temps, en anys difícils, participava en moltes iniciatives d'aquest tipus per fer país, però amb la bona voluntat i l'esperit muntanyenc no n'hi ha prou, per fer país, com s'ha anat veient. Fa falta fonament, solidesa i seriositat. Malauradament encara anem amarats de retòrica, jo diria que en lloc de perdre'ns l'estètica, en algunes ocasions, ens perd la retòrica i el cofoisme. Puix escriu i ven llibres en català, Déu li do glòria.

Els esperits de tantes iniciatives catalanes esvaïdes i oblidades suren avui pel meu imaginari i conformen una mena de xarxa de relacions complexes i difícils d'entendre, com si formessin part d'una mena de realisme màgic casolà i entranyable.

AMARGUES SOLITUDS EN COMPANYIA


La reina de la bellesa de Leenane és avui ja un text clàssic de McDonagh. Fa vint anys, quan l’obra era pràcticament contemporània, en vam poder veure una versió inoblidable, a la Sala Villarroel, dirigida per Mario Gas. Julio Manrique, que va conèixer aquella versió, ha entomat la direcció d’aquest nou muntatge, a la Biblioteca de Catalunya, espai on s’estrena com a director. L’obra pertany a un gènere que s’ha definit com a teatre de la crueltat, va ser la primera obra d’un autor que ha assolit després molts èxits i ha encetat camins diversos, també en el cinema. Forma part de la primera trilogia de McDonagh, The Leenane Trilogy, amb La calavera de Connemara, que vam poder veure fa poc a La Villarroel, i The Lonesome West.

La versió actual recupera el text adaptat per Vicky Peña, qui va ser la Maureen de 1999, en un equip inoblidable format per ella mateixa, Montserrat Carulla, Àlex Casanova i Jacob Torres. El muntatge actual està interpretat per Enric Auquer, Marissa Josa, Marta Marco i Ernest Villegas. Tots estan excel·lents ens els seus papers i les dues dones protagonistes, sobre les quals recau el pes del conflicte, extraordinàries. Marta Marco és una actriu en plena maduresa interpretativa i Marissa Josa, una gran veterana en el mon de la interpretació, que entoma un personatge molt desagradable amb una versemblança que arriba a neguitejar. Potser caldria matisar una mica l’excessiu histrionisme del personatge interpretat per Enric Auquer.

Els vint anys passats no han tret gens de força a un text que reflecteix les misèries de l’ànima humana, l’egoisme que en ocasions ofega les relacions familiars i la manca de coratge que no ens deixa prendre decisions, a la recerca d’una llibertat imprescindible per sobreviure. Tot i que l’obra porta al límit la situació dels personatges qui més qui menys coneix situacions d’aquest tipus. La família pot ser un suport però també un llast. No sabem si en el passat les coses van ser, per aquesta mare i filla, diferents, però se’ns explica que les altres dues germanes van aconseguir fer la seva vida i fugir d’aquest univers sufocant.

Les petites comunitats, en ocasions mitificades, poden ser un mon tancat i ranci, per més inserides que estiguin en un context paisatgístic bonic. Però tampoc les ciutats son amables. L’estada de Maureen lluny de casa la va enfonsar psicològicament i Pato no sembla massa satisfet del camí triat. Les referències a l’anglès i a la situació d’Irlanda o al idioma imposat troben avui una nova dimensió, en comparació amb aquell final de dècada de l’estrena.

Aquesta mare abusadora i víctima, que no es bona ni per a ella mateixa i que s’estima més una situació angoixant, mantinguda a base de trampes, mentides i traïdories, que no pas una previsible solitud, no ens resulta del tot estranya. A diferents nivells, en moltes relacions, existeixen aquest tipus de situacions sadomasoquistes d’estar per casa que poden degenerar en violència física, després de la violència psicològica i que no son tan sols exclusives en les relacions de parella.

McConagh ha fet moltes coses després però aquesta obra, escrita en plena joventut, té un pes i una frescor amarades de perversió continguda que no tenen textos seus posteriors. La Biblioteca de Catalunya continua oferint obres de gruix, moltes de les quals clàssics contemporanis, i s’ha consolidat com un espai teatral de referència. La direcció de Manrique, un altre home de teatre en plena maduresa, d’aquesta generació que es troba avui en un moment de creativitat a l’alça, molt bona, com sempre.


Publicat al blog cultural Llegir en cas d'incendi.

17.2.19

MARIA ESTUARD TORNA A CAVALCAR ENTRE ESCÒCIA I ANGLATERRA



Els finals tràgics i prematurs tenen un component mític afegit. Si les víctimes son dones, poderoses, de bona família, i, més o menys, de bon veure, les biografies esdevenen un material molt atractiu per a biògrafs, literats, músics i cineastes. No és estrany, doncs, que Maria Estuard hagi tornat enguany a la pantalla gran, en una producció amb pretensions però que resulta freda, mal explicada i una mica destralera, tot i que les interpretacions són remarcables, compta amb un bon repartiment coral, i els exteriors, interiors, vestits i maquillatges resulten convincents. 

Potser sigui un problema de guió, no ho sé. Qui sàpiga poca cosa sobre l'època i els personatges es quedarà més o menys igual i els interessats en la història real, com que aquesta té tantes interpretacions i no acabes d'entendre per on va aquesta nova visió dels personatges, potser és quedin, així mateix, una mica desconcertats. La vida d'aquesta reina té molts aspectes susceptibles de reflectir en el cinema, va tenir mala sort i va prendre -o li van fer prendre- decisions equivocades. 

La directora d'aquesta pel·lícula, Josie Rourke, debuta en el cinema amb aquest títol tot i que té una llarga trajectòria al món teatral. Em resulta molt esperançador comprovar com les dones de les darreres generacions conformen un conjunt nombrós i molt rellevant de directores de cinema. Potser a Rourke li falta rodatge, en aquest camp concret. 

La història del passat és difícil d'explicar. Aquella època estava plens de conspiracions, lluites pel poder i la successió, rivalitats diverses, jocs d'escacs amb trampes a nivell general, traïdories, lluites d'interessos i violència a dojo. No hem canviat tant, el que passa és que el tema dinàstic, avui, va per uns altres camins. Ser dona era més difícil que ara i ser una dona i tenir poder, complicadíssim. La darrera etapa de la reina escocesa, la del seu captiveri a Anglaterra i les conspiracions que va incitar, es ventila en un tres i no res, al cinema, amb quatre ratlles i unes quantes imatges.

Pel que fa a Isabel I, no veig la gràcia a haver posat aquest nas estrafolari a Margot Robbie, la veritat. Saoirse Ronan, actriu de moda avui, està bé, sense exageracions. Aquesta versió ens ofereix una lectura pietosa de la reina escocesa, potser sí que va ser una víctima de les circumstàncies. Maria Estuard ha tingut versions en teatre, televisió i cinema, algunes d'inoblidables, com ara la que va protagonitzar Katharine Hepburn, amb Florence Eldridge com Isabel, o la de Glenda Jackson i Vanessa Redgrave. La versió actual no fa oblidar aquestes dues, més enllà de la fidelitat a uns fets que poden resultar interpretables, segons qui els expliqui i valori. Fins i tot tenim una bona versió autòctona, de la tele, amb Anna Lizaran i Maife Gil i d'altres, també televisives, en català i castellà. O, en teatre, com el drama de Schiller. I òpera, de Donizetti. 

I un munt de biografies, és clar, la més popular, coneguda, reeditada i llegida, la de Zweig, on dona una versió en clau psicològica de la reina i de la seva antagonista anglesa. Zweig la va encertar de ple amb les seves dues exitoses biografies de reines decapitades, Maria Estuard i Maria Antonieta, s'han venut i es continuen venent i reeditant. Admet que, malgrat la tendresa que li produeix l'escocesa, com a persona preocupada pel seu país Isabel li donava moltes voltes i va mostrar una molt més gran capacitat política. 

Zweig no pot defugir una certa misogínia, com quan comenta que els intríngulis entre les dues reines es van anar congriant en el camp de la manipulació i l'embolic i no de la forma, suposadament més noble, de la lluita viril. Es fa ressò de les horribles morts que es donaven als conspiradors en contra de la reina, en comparació amb les -relativament- pietoses decapitacions de la noblesa. Un tema que se sol defugir.

I és que a la majoria d'aquestes pel·lícules, encara avui, el gran absent és el poble. Un altre tema és l'estètic, que encara afecta més a les dames que no pas als cavallers, ni l'escocesa era tan maca ni l'altra tan lletja. De perruca probablement en portaven totes dues. El que passa és que l'anglesa va potenciar una imatge impersonal, teatral i maquillada, una mena de símbol icònic, i es va emportar a la tomba el secret de la seva reticent solteria, sobre la qual s'ha especulat a dojo. No va morir jove però una de les coses que li va perjudicar la salut va ser aquell maquillatge blanc, que va posar de moda, amb un gran component de plom. Al capdavall el fill de Maria va heretar-ho tot, la història dona moltes voltes. Jaume I d'Anglaterra és tota una altra història, no tan mitificada ni novel·lada com d'altres.

Tenim Maria Estuard per a unes quantes generacions més, vaja.

14.2.19

ÈXIT, AMBICIÓ, FORTUNA I SORT


Quan estava en actiu, a l'escola fèiem competicions literàries, per Sant Jordi. Uns pares dels d'aleshores, pesuquers i  crítics, van comentar que no els semblava bé la competitivitat que podien generar aquells certamens. De forma paradoxal, els mateixos pares i mares organitzaven en diferents festes competicions esportives de tot tipus, on, no ens enganyem, l'important, com sempre, és guanyar.

Hi ha tòpics recurrents que han generat literatura i cinema. L'esquema és, si fa no fa, comprovar com un infant amb dots en algun camp, millor que sigui pobre i modest, gràcies al seu esforç personal i als seus sacrificis, triomfa. En el context de l'esforç personal hi ha alguna persona, sovint un professor, que l'encoratja, però pot ser un familiar, un amic. De vegades el triomf és col·lectiu i el sacrificat potenciador de facultats aconsegueix que un grup de gambirots acabin transformats per la cultura, moltes vegades musical, o per l'esport d'elit. 

Els grans futbolistes que guanyen morterades són, avui, l'exemple més enganyós de la superació i l'esforç personals. La possibilitat de ser ric i famós, a la Pell  de Brau, es compartia, fa anys, amb els toreros i sempre hi havia alguna peli amb la corresponent faula sobre pobres noiets deixats de la mà de Déu que triomfaven matant braus. És clar que també cantaven aquell Romance de valentía en el qual un pobre orfanet que s'entrenava de forma clandestina en l'art del toreig acabava morint en l'intent. 




El director de la Normal dels meus temps joves, un senyor pintoresc però amb sortides molt divertides i, en molts casos, d'una filosofia pràctica interessant, deia que querer es poder pero hay que 'querer' mucho y dejar otras cosas de lado. El triomf o els diners ja se sap que no donen la felicitat però ajuden, no ens enganyem. Un altre tòpic era aquell de què hi ha gent pobra però molt feliç. No diré que no, però pobra-pobra, és difícil que sigui tan feliç. Tot i que la felicitat és una abstracció, un bé puntual i fràgil, que no dura per sempre. De tota manera la història és plena d'èxits que han comportat fracassos vitals sonats. 

Aquestes narracions, en llibre o en cinema, sobre nens coratjosos i amb voluntat de triomfar que ho aconsegueixen, és clar, s'han d'entomar com el que son, contes, cuentos xinos, que deien abans, quan els xinesos eren llunyans, exòtics,  i no tenien botigues ni restaurants a tocar de casa. 

La vida és tota una altra cosa i gent amb grans mèrits s'ha vist desplaçada per endolls,  injustícies, travetes i la resta. Competir no és dolent, però s'ha de fer de forma honesta i seriosa, de manera que tothom tingui les mateixes oportunitats però, en la trista realitat, les coses no resulten gens senzilles.
Dissabte passat, per BTV, van passar una antiga pel·lícula que ja havien recuperat a l'espai de cinema hispànic de la segona cadena, Mi adorado Juan. El protagonista, un Conrado San Martín guapíssim i que avui deu vorejar el segle de vida, és un metge que ha reduït les seves aspiracions a viure de forma modesta i tenir temps per xerrar amb els amics i ajudar-los. La noia, de casa bona, amb un pare metge i científic d'èxit, era la  gran Conxita Montes, qui renuncia al seu benestar per convertir una vida sense ambicions amb el tal Juan. El  científic en qüestió fa experiments amb gossos destinats a obtenir, cosa que aconseguirà, una mena de droga que faci que puguis no-dormir i aprofitar millor el temps. 

La pel·lícula, per a més mèrits, estava filmada a la  Barcelona de finals dels quaranta. La va dirigir Jerónimo Mihura i el guió era del seu germà, Miguel, qui sembla que sense ser tan ben plantat com Don Conrado veia en aquell Juan poc ambiciós i vitalista un reflex propi. No li agradava treballar i escrivia quan necessitava calerons. La sociologia esquerranosa podria interpretar l'argument com una crida del règim franquista a fer-nos resignats i no demanar massa, no fos cas que s'esvalotés el galliner. Però crec que Mihura va molt més enllà. 

Jo crec que l'ambició es té o no es té, gairebé, com tantes coses, hi ha alguna cosa genètica en el tema. L'ambiciós que no pot triomfar es fàcil que s'amargui la vida, Fernando Fernán Gómez, qui, de gran, era conscient de què havia tingut sort, explicava la  gran quantitat d'actors i actrius frustrats, ja que tots ells tenien vocació de triomfadors

Ahir mateix tornaven a passar, per la  tele, West Side Story, la majoria dels actors i actrius que la protagonitzaven, malgrat aquell èxit descomunal, no van tenir un destí massa brillant després i Natalie Wood, a més a més, va patir un final  tràgic. Es va parlar, com sol passar i tan agrada als esotèrics, d'una mena de maledicció.
Una altra pel·lícula amb San Martín, rodada també a Barcelona, al Raval, Sin la sonrisa de Dios, molt més realista, el posava en la pell d'un mestre sacrificat i bonhomiós que treballava en una escola humil i pública, en aquella època tan sols de nens. Era el Collaso y Gil, al costat de l'església de Sant Pau. 

Al mestre li ofereixen una feina molt ben pagada de professor en una privada d'elit, però no pas pels seus mèrits pedagògics tan sols sinó perquè amb la seva planta serà una atracció segura per a les mares benestants. El xicot consulta amb un antic mestre seu, honradíssim, i renuncia a l'èxit i els dinerons, és clar. L'aspecte físic, la bellesa, es un plus afegit i no s'ha de demostrar. Es perd amb el temps, tot i que aquest actor no l'ha perdut mai del tot, les coses com siguin.

La imatge de l'èxit gràcies a l'esforç no és l'única matisable. L'amor també es presentava en el cinema, en molts casos, com una mena de meravella-miracle. A West Side Story la parelleta es veu i ja queda trasbalsada per l'amor, com Romeo i Julieta, al capdavall el gran precedent evident de la pel·lícula. Són joves, bells, bons, innocents i romàntics. La cosa acabarà malament, però no pas per culpa de l'amor malmès sinó de la societat, de les divisions, els odis i els malentesos entre la gent. Les dones son comprensives però els noiets sempre busquen brega i tenen ganes d'estossinar l'enemic.

Als èxits vitals, en la feina i en l'amor, hi ha un component atzarós, de sort, d'oportunitat, de moment històric. La casualitat, -en la qual hi ha gent que no creu, encara no sé el perquè, quan n'he viscut casos a gavadals-, pesa. D'infant,  d'adolescent, de jove, pots creure de bona fe que ets la mestressa de la teva pròpia vida però les coses van d'una altra manera. Potser les pel·lícules com la de la ballarina o la del nen pianista o tantes  altres siguin educatives, agradables de veure i potser, fins i tot, reflecteixin algun cas real, passat de forma convenient pel sedàs de la ficció amable. Però, vaja, res no és tan sezill ni tan happy flowers, com diuen ara.

Algunes controvèrsies sobre la recent Green Book han evidenciat el fet de què Don Shirley, encara que fos negre, era un noi d'una família ben situada econòmicament i no pas un arreplegat descobert i promocionat per algú que, a la pel·lícula, no ens defineixen amb claredat. Les biografies serioses sobre Miguel Hernández expliquen que, encara que hagués fet de pastor de forma circumstancial, no era pas un analfabet pobre reciclat. No era del nivell elitista de Lorca, és clar, però havia anat a escola i fet el batxillerat, cosa que, en aquella època, ja volia dir un cert nivell rural. 

Tot és relatiu i res no és veritat o mentida, com deia l'avui injustament oblidat Campoamor. Tot depen del color del vidre amb el qual mirem el mon, un vidre gens innocent i que aplega la nostra història personal i un munt de prejudicis, desigs,  creences i dèries diverses.