AVUI, LA MARE DE DÉU DELS ÀNGELS

Avui és el dia de la Mare de Déu dels Àngels, he conegut molta gent que duia aquest nom, fos amb la Maria al davant o sense. Malgrat que el tema religiós ha anat de baixa encara se celebren molts sants, sobretot si pertanyen a advocacions conegudes i tradicionals.

Llegeixo per la xarxa que la celebració va ser promoguda pels franciscans i que era el dia patronal dels espardenyers i corders, gent que es veu que era mal vista, probablement perquè era un ofici que, en origen, havien fet molts musulmans convertits.

La gent seriosa té al·lèrgia a una determinada tendència que reconverteix les Mare de Déus en santes. Avui llegeixo en algun lloc que és Santa Àngels i fa pocs dies, en un concurs d'aquests de passar l'estona, el presentador va mencionar que el 24 de setembre era Santa Mercè. Jo ja soc tolerant amb gairebé tot pero encara em sobta això de reconvertir la Mare de Déu en una mena de santa múltiple.

Un lloc molt bonic, de les comarques gironines, és l'emblemàtic santuari de la Mare de Déu dels Àngels. Potser és que m'hi van portar quan no se n'anava a enlloc, va ser gràcies al meu oncle capellà gironí. Em va fer una gran impressió, aquella primera vegada, jo era petita i el dia era esplèndid, es veia el mar, les Medes, i vaig trobar pedretes molt maques, per aquells camins. Hi he tornat en algunes ocasions però, com sol passar, la impressió no ha estat la mateixa. Abans, anar a qualsevol lloc, era una aventura. Les carreteres eren dolentes, no es corria, hi havia menys edificacions i jo havia sortit molt poc del Poble-sec. Vam haver de llogar un taxi, tampoc era freqüent que la gent tingués cotxe, aleshores.

Quan treballava a la Harry Walker vaig coincidir amb moltes Àngels, encara en conec unes quantes, És un nom molt bonic, també m'agrada Maria Àngels, però avui es posen noms molt estranys i es defugen, de forma inexplicable, els noms familiars i tradicionals, encara que siguin bonics i evocadors. La gent vol ser original però, al capdavall, s'acaben repetint els noms de moda, les tendències. 

Els àngels son uns éssers misteriosos, representats de mil maneres, amb una gran mitologia al darrere, més enllà, fins i tot, de la religió convencional. Ens explicaven que no tenien sexe, cosa que potser els evita molts maldecaps. Com es sabut, alguns es van revoltar i van anar a senyorejar l'infern, coses que passen a qui gosa dir el que no toca. 

GALDÓS, CENT ANYS DESPRÉS (2)

Una de les excel·lents xerrades del curs sobre Galdós i les dones (literàries i reals), que comentava a l'entrada anterior sobre l'escriptor, va ser a l'entorn de la relació de l'escriptor amb Emilia Pardo Bazán. La xerrada la feina una professora excel·lent, Marisa Sotelo, de la universitat de Barcelona. Em va agradar molt perquè va trobar un equilibri precís a l'hora d'incidir en aquella relació sense defugir-ne els aspectes eròtics i valorant el que va representar per als dos personatges. 

D'aquells amors abrandats en sabem alguna cosa perquè, de les moltes cartes que es van escriure, se n'han conservat a prop d'un centenar, però tan sols de les que va escriure doña Emilia. Les que va escriure Galdós s'han perdut, sigui perquè l'escriptora les va retornar a l'escriptor i aquest, discretíssim amb la seva vida privada, les va destruir, o perquè Carmen Polo, instal·lada a Meiràs, les trobés i les jutges immorals. 

La descendència de Pardo Bazán s'ha esvaït amb el pas del temps, el seu fill i el seu nét van ser executats al principi de la Guerra Civil, les filles no van tenir fills, altrament potser hi hauria hagut més problemes per recuperar aquesta correspondència, 'manca', segons la professora Sotelo, ja que tan sols en coneixem, i encara, una part. No tenir descèndencia fa que la posteritat sigui diferent, la família pot ser que reivindiqui el personatge però, també, que tingui un cert interès en no donar a conèixer aspectes massa íntims o controvertits.  Això s'evidencia en moltes biografies contemporànies, tot i que el pas del temps allunya reticències i controls.

Les cartes dels amants son un document molt personal i que tan sols té sentit per als corresponsals i, encara, en un moment determinat. Pardo Bazán escriu tal com raja, dedica a l'escriptor mostres abrandades d'afecte, i tot plegat és, com diem ara, altament explícit. Les relacions amoroses dels escriptors s'acostumen a mitificar i molta gent els demana que sigui, també, literàries. I un element, que jo afegeixo al tema, tot i que resulti incòmode, és que Pardo Bazán no respon al prototip de musa literària, tot i que els seus contemporanis no li neguen un cert atractiu, lligat a la seva brillant intel·ligència, molts homes i dones la trobaven, em sap greu dir-ho, lletja i grassa. I, en aquest sentit, es poden llegir, és clar, comentaris de senyors de l'època els quals, per descomptat, no eren pas Cary Grandt, sobre l'aspecte de la dama. Una persona com ella, en el context històric i intel·lectual del moment, devia ser com una mena de pedra a la sabata, malgrat que la dama, conscient de tot plegat, va aconseguir mantenir una aparent convencionalitat. Fer allò, vaja, que, sense resultat, aconsella el vell militar a Fortunata, ser pràctica. 

L'aparença física i la vida sexual disbauxada -o reprimida- son aspectes que, de forma absurda i recurrent, es fan servir a l'hora de criticar personatges. Això també depèn del suposat respecte que inspira el personatge, alguns escriptors catalans jo creia que eren asexuats fins fa quatre dies, per exemple, i resulta que res d'això. Pardo Bazán tenia un temperament volcànic, era independent, separada amistosament, amb fills, tenia diners i podia fer el que li semblava. Hi ha qui remarca, en aquests casos, que tan sols les dones de casa bona podien dedicar-se a la vida intel·lectual o artística, un altre tema discriminatori ja que la majoria d'escriptors i personatges d'abans, homes, fins fa quatre dies, i encara, també eren de sectors benestants de la societat. 

Pardo Bazán va venir a Barcelona amb motiu de l'exposició de 1888. Tenia bons amics aquí i se sap que va tenir a la ciutat un afer amb Lázaro Galdeano, cosa que va empipar el senyor Galdós qui, això si, per part seva, tenia els afers que li venien de gust, és clar. S'havia remorejat que potser havia tingut així mateix alguna cosa amb Narcís Oller, amb qui es va escriure força, o amb algun amic de l'escriptor català, però sembla que no és així. Tot i amb això, quan la cosa es remorejava, fa anys, alguns lletraferits nostrats feien brometa sobre el tema, com podia ser? Una mica com, anys a venir, havia escoltat jo comentaris irònics i amb mala sombra sobre els amors de Maria Aurèli Capmany. En la mitologia lligada a algunes escriptores hi té un gran pes el suposat atractiu físic, ens agradi o no haver-ho de reconèixer, i les fotografies o les pintures poden ser molt enganyoses. 

Pardo Bazán no va poder entrar a l'Acadèmia de la Llengua Espanyola, el país era molt ranci i encara ens en queden un munt de seqüel·les. Galdós, home i d'esquerres, tampoc no va poder rebre el Nobel. L'estat espanyol ha canviat molt i les coses no son ara com abans, afortunadament, encara que les comparacions simplistes insisteixen en el tema. La relació amb Galdós va esdevenir, després de les rauxes amatòries, una bona amistat, de més de trenta anys. L'any que ve, 1921, en farà cent de la mort de l'escriptora, un altre centenari a celebrar i encara bo que s'aprofiten les dates per fer una mica de soroll i alguna reedició, sobre tanta gent interessant i brillant. 

Meiràs, com és sabut, va passar a la família Franco, de grat o per força, i el tema encara belluga. La seva propietària no en va dir mai Pazo, com recordava la professora Sotelo, sinó Torres de Meiràs. 

Fa anys, uns quants, vaig comentar al blog alguns aspectes d'aquelles relacions de Pardo Bazán i sobre les seves amistats catalanes. 

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2007/03/pardo-bazn-en-el-seu-context.html

(continuarà)

UN HOME I RES MÉS

Avui comentava amb un grup d'amics, per whatsapp, algunes pel·lícules interpretades per Paul Newman i m'he adonat del poc que es coneix, en general, una que jo recordo força bé, Hombre, que per aquí es va dir Un hombre. La va dirigir Martin Ritt i es va basar en el llibre del mateix títol d'Elmore Leonard, un bon autor americà, potser tampoc tan recordat pels nostres verals com mereixeria. 

Fa temps que no he tornat a veure aquesta pel·lícula, podria ser que em passés com amb el mitificat llarg i càlid estiu, també de Ritt, que el meu imaginari no respongui exactament a la realitat cinematogràfica. És de l'any 1967 i en aquells anys el cinema amb rerefons antiracista i socialment combatiu va fer una revifalla important i ens encantava, als joves. Potser Newman i Ritt tinguin coses millors, no soc capaç de valorar-ho, però sé que aquella pel·licula, en aquell moment, em va commoure i impressionar.

Es pot adscriure, entre d'altres, al tema, aleshores en ebullició, de la reividicació dels indis, que fins no feia gaire havien estat els dolents de la pel·lícula. Es poden dir moltes coses sobre la gent dels Estats Units però pocs països compten amb un sector autocrític tan dur, en cinema i en literatura, com ells. El colonialisme europeu i d'altres servituds nostrades encara tenen pendent molta autocrítica cinematogràfica i literària serioses, la veritat. 

La pel·lícula incideix en el tema de la identitat personal, de forma més aprofundida que d'altres molt mitificades, i en coses com ara la mentalitat i els prejudicis, temes universals, per cert. Va comptar, a banda de Newman, amb un conjunt de secundaris excel·lents, més o menys coneguts, com ara Fredrich March, entre d'altres.

En aquella època encara em sabia greu que 'el noi' morís, encara em feien pes els finals feliços, pero aquesta història és poc amable pel que fa a aquest tema. El títol, en castellà a l'original, ja és una declaració de principis, al capdavall 'home' és un genèric, encara que sigui un genèric masculí. Més enllà de les divisions fomentades per això que en diem cultura i que de vegades fa més mal que una pedregada, s'incideix en el sentit de pertinença a l'espècie humana, una espècie que ja ni tan sols sé si val la pena esforçar-se tant en conservar, la veritat. 

A la xarxa he trobat bons comentaris de cinèfils sobre la pel·lícula però també moltes llistes d'aquestes amb 'el millor de Paul Newman' on aquest títol és un gran absent. Una altra pel·lícula de Ritt que en la seva època va marcar les noies de la meva generació va ser Norma Rae, una pel·lícula pro-sindicalista, que no aniria malament recuperar. Sally Field va guanyar un óscar per la seva interpretació. 

GALDÓS, CENT ANYS DESPRÉS (1)

Les circumstàncies han fet que, com tantes altres coses, l'any dedicat a commemorar el centenari de la mort de Galdós, pel gener de 1920, no hagi tingut el ressò esperat. Malgrat el pes de l'escriptor, crec que a casa nostra tot plegat hauria passat una mica de puntetes, no ha acabat de tenir la consideració que mereix, i no és d'ara. Ja fa anys, molts, vaig escoltar Espriu parlar amb una certa displicència de l'escriptor, com si, de fet, no interessés massa. A Galdós li passa com a molts autors i autores que han estat excessivament treballadors, costa conèixer-los en profunditat i haver llegit una part important de la seva obra. L'eficiència se sol castigar, ja que opinar sobre algú genial, però que ha escrit i publicat poquet, pot resultar relativament còmode, però als qui han treballat més del compte encara se'ls etiqueta com a prolífics, cosa que en determinats contextos sembla un penjament. I si han fet activitats diverses i, en el cas de la literatura, han tocat gèneres i temàtiques diferents, encara pitjor. En el context català he llegit, al llarg de la vida, moltes opinions absurdes i poc fonamentades sobre, per exemple, Rusiñol o Sagarra.

Aquests llargs dies de pandèmia inesperada i aïllament involuntari m'he apuntat a cursos online, alguns de dibuix i pintura, de Domestika, que son barats i no caduquen, i un parell dels que ofereix la UNED. He de dir que tenia certes reticències, amb això de la UNED, fa anys aquesta universitat no va voler saber res amb el projecte català d'una universitat a distància i es va haver de crear, gràcies a la imaginació i empenta de Gabriel Ferraté i Pascual, la UOC, on vaig cursar, en un grup pilot, Humanitats, en una etapa acadèmica que recordo amb molta estima. Les coses que comencen tenen un valor afegit, en general, després tot, en certa manera, s'institucionalitza i ja no és el mateix. Malgrat les meves reticències subjectives, molts dies, si em desperto massa aviat, m'ensopego amb uns programes de ràdio d'aquesta universitat i així va ser com em vaig assabentar dels cursos mencionats, en concret, d'un sobre les dones a l'obra i la vida de Galdós. 

Em mirar el programa em vaig animar a seguir-ne encara un altre, a l'entorn dels viatges dels romans. Els cursos es feien, en directe, a Alzira. I es podien seguir online, en directe, o en diferit. En diferit era el millor per al meu gust i la meva situació, ja que t'envien els enllaços i pots anar escoltant les xerrades al teu aire, avui, online o en directe, escoltar quatre conferències al dia ja em resultaria una mica feixuc. Per altra banda, com que no necessito, hores d'ara, ni certificats ni crèdits, no em cal presentar cap mena de treball ni resum. Fins ara han respost a les meves expectatives i en aquests dies rarets això de la cultureta és tot un consol.

Ahir vaig escoltar una xerrada molt interessant i acurada, sobre la situació legal i social de la dona a l'època de Galdós, una època de canvi i trasbals, potser com totes, al capdavall. La feia l'autor de la darrera biografia de l'escriptor, Francisco Cánovas Sánchez, i em va encantar, perquè escoltar algú que domina un tema a fons, és sempre un goig. Aquesta biografia la vaig comprar fa algun temps a LAIE, abans del virus i el confinament, amb una amiga també escriptora hi quedàvem de tant en tant, per esmorzar i remenar llibres. Ara ens hem de conformar en  escriure'ns emails. 

La tenia en espera però el curs m'ha motivat a encetar-la d'una vegada. No és gens senzill escriure sobre Galdós, més enllà de comentar els seus llibres. Va ser un home apassionat, amb molts amors, però discretíssim sobre la seva vida privada i, en aquests casos, dels quals en el mon de la literatura n'hi ha uns quants, les biografies poden resultar ensopides ja que als humans, potser encara més a les humanes, la vida personal dels famosos ens desvetlla una gran curiositat, lligada a la mitomania personal. 

Galdós va ser un home del seu temps però actualíssim en molts aspectes, amb les seves ombres i contradiccions, com tothom, però un esperit lliure en molts sentits. Canovas va llegir uns textos de l'autor que semblaven ben bé proclames del 15-M, cosa que va remarcar el conferenciant. Va tenir amics de totes les ideologies i tendències, com ara el nostre Narcís Oller qui, malauradament, no va ser tan prolífic com l'escriptor castellà, per molts motius que ara serien llargs de comentar. 

De la mateixa manera que cada vegada que passo pel carrer d'en Giriti penso en Oller, Galdós es present a milers de racons i llocs de Madrid, una ciutat que m'encanta i en la qual, les comptades vegades que hi he anat, he passat molt bones estones. Un dels aspectes de l'escriptor que desconeixia és que va ser un molt bon dibuixant, pintor i caricaturista. Gent de diferents tendències, més de cinc-centes personalitats, donaven suport a la seva candidatura al Nobel però el pes dels carques, sobretot dels jesuïtes de l'època, va ser cabdal per tal que no li atorguessin. Una mica, però per diferents motius, malgrat que jo crec que tot té una certa relació, com li va passar a Guimerà. 

(continuarà)

AVUI, DIA DELS ÀVIS I LES ÀVIES, DELS QUIMETS I LES ANNITES

Em diu el google que avui és el dia dels avis, relacionat amb la celebració de Sant Joaquim i Santa Anna, pares de la Mare de Déu. Si tenim dia del pare, dia de la mare i dia del que sigui, considerant que sabem els noms d'aquests iaios emblemàtics, no es podia deixar de banda l'intent de dedicar una diada als personatges, cosa que hauria de propiciar un cert moviment comercial. Malgrat els intents, aquest dia dels avis no ha arribat a fer forat en els costums comercials, en general. Afortunadament.

Jo sóc anti dia del que sigui, per principi. I en una societat cada dia més laica i descreguda, tirar de la religió tradicional per vendre fa una mica d'angúnia. Sant Joaquim i Santa Anna eren els avis materns, en aquella singular sagrada família de fill únic i pare putatiu. No sabem, al menys jo no ho sé, com es deien els avis paterns. Això d'avis s'ha generalitzat per mencionar la gent gran, els vells, vaja. Ja he comentat en moltes ocasions com això de vell provoca refús social, talment com si fos un penjament. 

Al principi de la pandèmia vaig veure per la tele un mini debat entre gent gran en actiu, en actiu laboral, per cert, no en actiu d'aquest que es desenvolupa en cursos, cursets i espais de lleure especialitzat. Tan sols una persona, una doctora, va acceptar i reivindicar això de vell, la resta es van inquietar i semblaven molestos pel tractament que els mitjans donaven a aquest sector generacional. Això del virus ha posat les coses a lloc i ha evidenciat que la gent vella, de seixanta-cinc en amunt, estava situada en una zona de risc inquietant. 

La mortalitat ha fet estralls en aquest sector, com és sabut. I, encara més, els supervivents més vulnerables han quedat, en gran part, practicament empresonats a residències d'avis que han mostrat la seva cara més fosca, amb tot això. Una cara fosca que ja tenien em molts casos quan, en alguns d'aquests establiments, i no vull generalitzar, han passat coses molt grosses, deixadesa, maltractament, fins i tot crims i violacions. I tot això ja se sabia, com també sabíem que la situació dels temporers, a Catalunya i a molts altres llocs de l'estat espanyol, és lamentable des de fa anys i pans.

Quan jo era petita es feien Homenatges a la vellesa. No sé si encara se'n fan, jo havia acompanyat alguna dona gran, alguna velleta, que potser tenia poc més de setanta anys, en algun d'aquells homenatges, promoguts per La Caixa o per centres parroquials. Se'ls feia algun regalet modest, mocadorets, colònia, no sé si en algun cas no hi havia inclosa alguna propineta en metàl·lic. Avui això de vellesa està mal vist, molt mal vist. Hi ha pobles que fan una mena d'homenatges a la gent que ha fet, per exemple, vuitanta anys. No crec que la supervivència sigui cap mèrit però, vaja, aquestes coses animen la monotonia existencial i ajuden a no avorrir-nos massa.

No pots dir que ets vella sense que algú no et miri malament i t'expliqui que tu no ets vella, que l'important és l'esperit i d'altres galindaines d'aquestes amb les quals ens auto enganyem. Aquestes declaracions de principis van acompanyades de descripcions de persones, una minoria, les quals amb noranta o més anys encara fan tombarelles, pugen muntanyes i van a la universitat, ja que l'augment de classes passives ha generat una oferta diversa i que caldria estudiar en profunditat. Allò que s'ofereix, en aquestes activitats, amollaria material per a una tesi doctoral seriosa sobre la visió i l'aprofitament econòmic d'això que avui en dia en diem gent gran.

Joaquim i Anna van ser, certament, avis. Però no tots els vells i velles son avis. Jo tenia una tia-àvia, cosina del meu avi, que s'empipava si li deien iaia o abuelita, ja que no havia tingut fills i va fer fora de casa un marit militar que li feia el salt tot sovint. Ho havia pogut fer, explicava, gràcies, precisament, al fet de no haver tingut fills i comptar amb un ofici, modista, tot i que la pensió corresponent del militar, qui va morir abans de la guerra civil, li van passar durant tota la vida i deia que, en això, li estava agraïda.

Un llibre interessant sobre el tema de la gent gran, o com en vulguem dir, és el de Paca Tricio, La rebelión de los mayores. Porque la indignación no se jubila nunca. És un llibre que no té pretensions literàries, escrit de forma sincera i que incideix en la visió que avui es té de la gent de seixanta-i-tants en amunt. No estic d'acord, però, amb l'autora quan, com tanta gent, defuig l'adjectiu vell. Vell és el contrari de jove i això de jove, avui,  admeto que també té una dimensió diferent. Fa anys, quan se'n feien trenta, ja no s'era jove. Els nois ja no eren joves quan tornaven del servei militar, ja eren homes. I les dones es casaven i tenien fills molt joves, també. En aquest context tampoc no és tan estrany que la vellesa no arribi, en teoria, més enlla dels vuitanta, i encara.

Les paraules, per elles mateixes, tenen el valor que els donem en cada moment, però sembla que es gasten i s'han d'anar renovant. Paca Tricio insisteix així mateix, i en això hi estic d'acord, en què dir a tothom gran avi o àvia és absurd, car no dius a tothom fill o filla, pare o mare, de forma genèrica. Al capdavall es recorre a això de gent gran, o, en castellà, mayores. El nom no fa la cosa, és clar, i per més que no vulguem ser vells, si arribem a fer anys, ho som. Allò de la tercera edat també està passant a millor vida. 

Com en el cas de la gent amb problemes físics o discapacitats, en el camp dels vells es lloen molt els assoliments físics, per damunt dels intel·lectuals. Corren per la xarxa uns vídeos molt apreciats, d'una dama que corre mon tota sola, la abuelita mochilera, li diuen. Que una velleta llegeixi un parell de llibres interessants al dia no sembla rellevant, ni ho sap ningú. 

L'activitat intel·lectual se centra en l'assistència a la universitat però, en general, no és per fer una nova carrera i tenir la possibilitat d'arrodonir la pensió, si s'aconsegueix el títol, amb feines previsibles. Els estudis que fa la gent gran, centrats, en general, en temes 'de lletres', arrodoneixen la nostra cultureta però poques vegades seran productius i, en tot cas, les traves que es posen avui per fer calaix si ja tens una pensió son moltes. Ho entenc, prou feina tenen les noves generacions per guanyar-se la vida com perquè rastelleres de vells i velles es promocionin i, ni que sigui temporalment, ocupin llocs de treball interessants. Molta oferta universitària va encaminada a donar feina a la gent gran que ja està instal·lada en el mon acadèmic, o sigui, jubilats privilegiats, amb totes les excepcions que es puguin trobar. Molta oferta mèdica també va per aquest camí, crear nous llocs de treball i facilitar la vida de la gent en edat de fer bullir l'olla.

Hi ha sectors on això no funciona així però son minoritaris, persones del mon de la política, professors d'elit, metges de prestigi, actors en actiu, escriptors que venen... Un altre sector on s'aplegaven els vells de les noves fornades era el dels viatges, avui en crisi. L'Imserso estava molt bé però resulta que ha estat un focus de contagis, els quals s'han escampat per tot arreu, cosa que no s'ha comentat gaire, em sembla. La gent gran i humil, del temps dels meus pares, en molts casos no havia pogut viatjar gaire, ni estudiar, i l'accés a aquestes activitats era molt cobejat. Per sort per a ells van anar de la foscor a la llum, a la llum econòmica, i, molts d'ells, van poder passar-s'ho bé de grans, o de vells, o de majors. Però tot té un final, una decadència, morirem, emmalaltirem, encara que ens cuidem força, fem gimnàstica, no fumem i mengem verdureta. 

Es estrany que un llibre tan imprescindible com el del doctor Sitges-Serra, Si puede no vaya al médico, un llibre molt sòlid intel·lectualment i que va molt més enllà d'aquest títol, pel meu gust no gaire afortunat car sembla d'autoajuda d'estar per casa, no hagi generat debats, polèmiques o, fins i tot, protestes del sector mèdic, un sector que durant aquest temps ha estat objecte d'ensabonades generalitzades. 

Un mot del qual se'n fa ús i abús és aquest adjectiu tant vigent: vulnerable. De vegades, quan escolto a algú sortir amb això de la vulnerabilitat, aplicada a tota mena de persones i situacions, em ve al cap allò de l'escola, el qué lo dice lo es, el mundo al revés. Vulnerables ho som tots i totes, el metge més savi pot emmalaltir i el científic més saberut, equivocar-se. I, al capdavall, tots acabarem, més tard o més aviat, al mar de l'oblit. 

Una de les pors que he desenvolupat en aquests darrers temps és la de morir oblidada, en un hospital, sense que et vinguin a veure ni et puguin cantar el gori-gori, ho trobo horrible i crec que trepitja tots els drets fonamentals. Però els drets fonamentals, en aquests temps, han anat molt de baixa i Santa Salut i Santa Seguretat, dues santes molt poc fiables, son les que avui apleguen devocions més incondicionals i han empresonat Santa Llibertat Individual, en nom del bé comú, una excusa molt del gust dels poders de tot tipus. Això de la condemna de l'oci nocturn, per sobre de l'oci diurn, també em sembla surrealista, però, vaja, ja no m'allargo més que em faig pesada. Una característica, aquesta de fer-se pesada, habitual en els vells i velles, des de temps immemorials.

En tot cas, i considerant els riscos actuals i la situació de vulnerabilitat irreversible en la qual sembla que estem immergit els ja grandets, que Sant Joaquim i Santa Anna hi facin més que nosaltres.