20.9.14

SOFIA LOREN I LA FRIVOLITAT SERIOSA



Imagen

Sophia Loren compleix vuitanta anys. És un personatge que tota la vida m'ha acompanyat a través de les revistes i el cinema. Sobre Sophia Loren es feien acudits força dolents quan jo era joveneta. Un d'ells explicava que Franco havia enviat al Papa Pau VI, antic cardenal Montini, un telegrama que deia: cambio brazo incorrupto Santa Teresa por pierna Sophia Loren. Cosa a la qual el sant pare havia respost, contundent, amb un altre: me llamo Montini, no Tontini. Avui potser hi ha poca gent que recordi els viatges d'aquell braç sant i la parafernàlia que els acompanyava o coses com ara que a Ávila es mostrava fins i tot un potet amb un suposat vòmit de la santa, personatge que em resulta admirable, per altre banda, que no té cap culpa de la instrumentalització del seu culte i que alguns corrents historiogràfics nostrats en voldrien fins i tot catalanitzar, que ja és gros.

Un altre acudit recurrent era aquell de què els seus fills tenien complex d'Edip o l'encara més groller, i copiat després amb actrius diferents, que la situava en un segell de correos. La història de l'actriu és força coneguda, d'origens humils i complicats ha arribat a una categoria envejable en la seva professió i aconseguint reeixir en una vida familiar d'allò més convencional. Durant anys es feia petits retocs estètics imperceptibles però amb vuitanta anys això ja és difícil i ara, tot i que manté una dignitat física considerable, el seu aspecte és semblant al de tantes dames del cinema momificades de forma elegant.



Sophia Loren pertanyia a la categoria d'allò que en deien, de forma grollera, tías buenas. A l'altre extrem es pot situar l'atractiu angelical d'una Audrey Hepburn. De vegades les maggioratas de bon veure han espantat una mica els senyors. A moltes actrius d'aquest estil ara les farien aprimar sense manies, en els temps que corren, tan absurds pel que fa als paradigmes estètics. Ella mateixa està avui més secall que en els seus bons temps, la veritat. El seu embolic i, posteriorment, llarg i feliç matrimoni amb Carlo Ponti, va ser objecte de moltes converses habituals de perruqueria: aquesta noia, amb aquest senyor tan lleig, deu ser pels diners, per la fama, quina angúnia. Avui sabem que també va pesar el tema de l'absència paterna, en la tria de l'actriu. La relació va començar malament, va malmetre el primer matrimoni del productor qui, a més, va tenir problemes judicials acusat de bigàmia i va acabar molt bé. Mirat des d'avui tot plegat sembla surrealista però allò era Itàlia en els anys cinquanta. 

Sophia Loren va aconseguir fer una carrera intel·ligent, va triar bons papers i va ésser reconeguda com una gran actriu i ho és encara. No se li van conèixer embolics d'aquests habituals en el món de la faràndula i fins i tot, avui, en el món normalet. Ens va deixar a tots bocabadats a partir d'aquella tràgica Ciociara i va saber alternar els papers més dramàtics i estripats amb els més divertits, ja que en la comèdia també rumbeja una xispa impressionant. La seva parella -de cine- més emblemàtica va ser el gran Mastroianni, la quimica entre tots dos era absoluta, tant si feien riure com plorar. 

També recordo l'època en la qual Sophia Loren no aconseguia ser mare. Això de les maternitats difícils és un gran tema per als reportatges amb rerefons sentimental i crea complicitats amb els consumidors de tafaneries entre els quals m'incloc de forma intermitent. Com que va tenir els fills a Suïssa corria la brama que potser eren adoptats i feien veure que no ho eren, cosa que el temps ha posat al seu lloc car, entre d'altres detalls més comprovables, els nois són pastats als pares, la veritat. 

Molts homes tenen una dèria amb això de quedar-se calbs, i esmercen dinerons i temps intentant no acabar de perdre el pèl, però encara és aquesta una qüestió genètica no resolta i en aquest cas es pot comprovar com la genètica no ha estat ben bé la mateixa en el cas del xicot director d'orquestra, amb un bon floc de cabell, i el que s'ha dedicat més aviat al món del cinema, calb i interessant. Una amiga m'explicava que el seu nebot, preocupat amb el tema, va anar a visitar un famós dermatòleg i que aquest no tenia un pèl de tonto i li va comentar que si hi hagués alguna cosa miraculosa ell ja l'hauria utilitzat. Per cert, tenir per sogra la Loren no deu ser fàcil o potser sí, qui sap. Recordo com rèiem amb aquell anunci on ella cuinava espaguetis per a la família i comprovava que estiguessin al dente.

Sophia Loren, fins i tot de molt gran, sempre ha anat fent alguna cosa en cinema i tot ho ha fet bé. El seu aspecte dels últims anys, amb això dels retocs estètics, fa que, com en d'altres casos d'actrius que van ser esplèndides i avui estan abacallanades, les seves actuacions semblin una mica encarcarades però la vellesa no perdona ningú tot i que amb calerons sigui més suportable. Ponti, el seu marit, va morir a l'envejable edat de noranta-quatre anys. Van ser gent discreta i estimada, ara crec que l'actriu, com d'altres famosos amb un bon calaix té la residència a Suïssa pel tema dels impostos, ai, els impostos. Aquestes actrius i actors que ja són grans i que hem anat seguint al llarg de la vida, els arribem a percebre com si fossin de la família. A mi aquestes dames del cinema em semblaven molt més grans que no pas jo i ara m'adono que amb moltes ens portem, a tot estirar, catorze o quinze anys.  
Com a tafaneria recordo que un dels dos fills, quan era jovenet, va festejar una mica amb una filla del Rodríguez de la Fuente i que Ponti i la Loren fins i tot van venir a Espanya a conèixer la família, la mare, de fet, car crec que el pare ja era mort. Em va saber greu que la cosa no tirés endavant, què hi farem. Sofia Loren té una germana quatre anys més jove amb una història molt interessant, molt intel·ligent i a qui la va condicionar força l'èxit de Sophia. Es va casar amb un nét de Mussolini que era pianista de jazz però el matrimoni es va desfer perquè el senyor era força faldiller. Més endavant es va casar amb un metge i crec que participa sovint en programes de televisió sobre aspectes culinaris. Les dos germanes han estat força unides i el seu origen familiar és ben bé de ventafocs però no entraré en detalls car els podeu trobar a la xarxa amb molta facilitat. Una seva filla és una política italiana força popular,  de la nova dreta en alça, a tot arreu hi ha de tot i sembla que determinades ideologies inquietants tenen avui molts rostres femenins i fins i tot atractius, què hi farem.

19.9.14

MEITATS IMPREVISIBLES


No sé el motiu exacte però aquests dies em venen al cap les eleccions franceses de 1974, ja fa quaranta anys, que va guanyar Giscard d'Estaing per un marge força relatiu. Crec que va ser a la coberta de la revista Triunfo que aleshores seguíem i llegíem com si fos la bíblia política indiscutible van escriure quelcom com ara: Giscard, president de mitja França. El govern Giscard va començar amb bon peu però es va desprestigiar per moltes bandes ben aviat.

Els resultats de les eleccions escoceses no m'han sorprès tot i que pensava que el marge diferencial seria encara menor. La realitat humana, a tot arreu es plena de matisos, i de vegades s'ha de triar o caixa o faixa i això és complicat. Aquelles eleccions franceses també van comptar amb una gran participació, per cert. Les victòries polítiques que han desvetllat entusiasmes triomfalistes sovint han mostrat societats aparentment dividides. Aparentment, car la realitat compta amb una gamma immensa de sentiments, creences i desitjos.

El triomf de la República, per l'abril de 1931, mostra, en xifres, una societat dividida, cosa que es comenta ben poc. Dividida en classes socials i, encara més, en territori. En molts casos les opcions de les zones rurals i de les urbanes ha estat diferent i encara que la ruralia ja no és el que havia estat, encara els grans centres urbans mostren característiques molt diferents de les d'altres zones geogràfiques. Potser encara hem de recórrer a la narrativa per entomar la realitat dels indrets no urbans, móns que semblen moderns però que resten ancorats al passat per moltes bandes. 

Els matisos són bons de conservar, quan els partits tenen majories absolutes potser funcionen de forma més àgil i cohesionada però tenen una gran tendència a l'abús i a passar el corró per damunt del que calgui, així com, també, a enquistar-se en el poder i a mitificar personalitats que més endavant, si es fa un cert judici històric desacomplexat, sempre mostren misèries diverses. També el desitjat Mitterrand quan per fi va arribar al poder es va manifestar com una mena de Rei Sol de l'esquerra, què hi farem. 

Potser de vegades no hi ha més remei que triar entre dues opcions molt clares però és més saludable, em sembla, poder comptar amb matisos i varietat entre les opcions de tota mena. Quan es parla o s'escriu sobre com som els catalans o com són els espanyols, o els francesos, o els alemanys, o els escocesos o els de la Garrotxa, s'entra en un camp relliscós que sempre expressarà injustament parcialitats tòpiques, més aviat lligades a prejudicis i desitjos que a realitats comprovables. 

18.9.14

D'ESCÒCIA FINS AL MONYO



Hi ha dos aspectes de la nostra mitologia quotidiana que m'empipen i que brollen de tant en tant a tocar de casa, un d'ells es cercar en el passat la justificació de les esperances del present i l'altre haver d'emmirallar-nos en realits de fora per a qualsevol iniciativa. Les nacions i els estats són realitats circumstancial. Fins fa quatre dies, i encara, la gent normaleta no tenia res a dir ni decidir en el tema de ser un país, una nació o una comarqueta. Per això tota la mística lligada a Pere el Gran, Ramon Llull, el general Moragues i la resta no em fa ni fred ni calor i tot això del tricentenari em fa més por que goig, a banda del fet que la història serveix per a tot i cada poder tria allò que li abelleix i ho refà i reconverteix en mites, llegendes, rondalles, capteniments, essències i idiosincràcies que semblen indiscutibles. Tothom ho fa, no ho negaré, i això no es cap excusa per a no poder-ho criticar o, al menys, comentar. 

Un altre tema ha estat, de forma recurrent, emmirallar-nos en indrets que ens semblaven admirables, això també ha estat una mena de moda temporal, fa molts anys el senyor Pujol, quan tot just iniciava la seva carrera política oficial, evocava sovint el socialisme suec. Pel que fa a la llengua i la immersió es va tenir en compte el tema del Quebec, quan aquella realitat s'assemblava a la nostra com un ou amb una castanya. Per a muntar biblioteques i escoles s'ha mencionat sovint Finlàndia, per exemple. Avui hi ha alguna escola que fa projectes en base a sistemes educatius d'aquests països tan exòtics i sembla que a l'administració els fa la mar de gràcia i als pares implicats el cau la bava quan els fan saber les excel·lències del tema. Des d'un punt de vista radical durant anys es va voler ser com el País Basc i en el fons existia certa admiració per allò tan lamentable que es deia lluita armada, la gallina catalana ja tenia arrels en temes del temps de la República, aleshores més aviat relacionant el tema amb els ous asturians, per cert. Els petits països comunistes, Cuba, Albània, eren referents habituals i comparables a una Catalunya futura per part d'una esquerra que demanava canvis de fons més lligats a ideologies que amb el temps han anat a menys i han mostrat les seves misèries ocultes. Una esquerra que mai no ha fet ni examen de consciència, la veritat. Els Països Catalans, també semblaven un fet irreversible per part d'aquell independentisme minoritari i selecte i ara no sé què són, recordo allò de volem, volem, volem, volem independència, volem, volem, volem Països Catalans. Fins que uns il·luminats van voler anar a fer una volta en carro per aquests Països i en algun indret els van rebre amb molt pocs modos.

Les admiracions per processos i sistemes de més enllà, on la gent ni és ni va ser tan lliure ni tan desvetllada ni tan feliç com ens havíem cregut, han fomentat molts viatges, m'imagino que pagats, de polítics i periodistes, mediàtics o no tant, per anar a observar els processos, quan en l'actualitat es poden observar de meravella sense tantes despeses. Avui en corren molts per Escòcia i s'ha evidenciat quelcom una mica frustrant, nosaltres podem tenir molt d'interès per Escòcia però Escòcia passa de nosaltres. Si surt el no tothom tornarà cap a casa i oblidarem Escòcia com vam oblidar el Quebec i fins la propera. Si surt el tot és imprevisible però igualment passaran de nosaltres com passen de nosaltres els bascos quan els convé. 

En el fons tot és mitologia, el passat, el present, el futur. Aquests dies es recupera una mica la figura de Gaziel, periodista tan lúcid i intel·ligent com mirat de cua d'ull i fins i tot menystingut durant molt de temps per totes bandes, cosa interessant i saludable. Amb tant de passat i tant de futur en els horitzons s'acaba per no veure clar el present, la veritat. 

Sobre Escòcia i la resta em ve aquests dies al cap la biografia de Zweig sobre Maria Estuard la qual va ser sempre, en teoria, la bona de la pel·lícula. La reina escocesa, segons l'autor, mostra grans febleses i mancances, per no dir indiferència, respecte al  seu patriotisme i la gent que governa, poques vegades va pensar en el seu país més enllà del poder que ostenta i que a la llarga, a causa de grans errors, li costarà la vida. Isabel, en canvi, tenia un gran sentit d'estat i gairebé sempre va posar els interessos del país per damunt dels personals. Tot plegat s'ha de situar en el seu temps i en el seu context. La mitologia posterior ha castigat literàriament Isabel i ha mitificat Maria qui, per a més inri hispànic era catòlica. La gran paradoxa va situar-se en el futur, no hi havia hereu per a la Gran Bretanya i es va haver d'anar a buscar al fill de Maria per tal que regnés. La història té coses molt raretes i atzaroses i no hauria de servir mai per a bastir presents i futurs amb cara i ulls, la veritat. Em sembla que és al llibre L'invent de la tradició on un dels mites desmuntats és això dels clans i les faldilles escoceses, ja que sembla que tot va ser, de fet, fruit d'una operació comercial per vendre excedents tèxtils. En el fons del fons, tot és negoci.


17.9.14

DE LA FRAGILITAT DE LA INFANTESA



La infantesa és un període de la vida estrany i atzarós. La nostra vida en aquesta etapa depèn absolutament dels adults amb els quals vols quedar bé, que t'estimin i tinguin cura de tu. Malauradament la vida és injusta i cadascú cau on cau per casualitat i genètica. Els poders públics i els interessos privats tenen una gran tendència a instrumentalitzar la infantesa, aquests locos bajitos que tan bé va definir, en castellà, Serrat. Com que la memòria és traïdora sovint evoquem la nostra infantesa de forma parcial i condicionada a moltes circumstàncies. La novel·lística seriosa és plena d'imatges d'infants amb vides difícils i també d'infants que estimen i admiren la família amb tendresa i que de grans s'assabenten, per exemple, que el seu pare era un feixista, un estalinista, un estafador, un faldiller. I és que sovint la vida familiar té poc a veure amb la vida política i social. I fins i tot a l'inrevés, persones generoses, lluitadores, estimades i valorades per la comunitat, han estat pares absents, indiferents, pocasoltes, egoïstes, cruels... Com aigua en un cistell la realitat s'escapa de qualsevol explicació raonada.

Els infants desvetllen tendresa quan són petits, no pas a tothom car també han estat i estan a molts llocs i llars explotats i maltractats, però la nostra societat ben peixada s'aprofita molt del tema infantil per vendre, reivindicar, desvetllar consciències i gratar butxaques. Ho saben fins i tot els captaires, fa pocs anys era freqüent veure gent que demanava amb criatures a coll fins que l'ajuntament va fer-hi alguna cosa. Sembla que aleshores molts d'aquestes persones que demanen van recórrer als gossos. L'exhibició d'allò que abans en deien esguerrats és una altra constant, encara vigent, car la contemplació del panorama captaire actual pel centre turístic de la gran Barcelona de disseny no és gaire diferent del que pintava Pérez Galdós a les seves novel·les.

Es diu sovint darrerament que molts infants estan mal alimentats a casa nostra, no sé amb quins paràmetres es compara però em temo que es fa a nivell del món occidental i no del món mundial. Sempre s'incideix en això dels infants, l'infant mal alimentat m'imagino que deu tenir una família mal alimentada, uns avis mal cuidats, però sempre es centralitza el problema en les criatures, té més ganxo. Es parla sovint de traumes infantils  però el cert és que tampoc allò  que es viu durant la infantesa no marca per sempre ni de forma definitiva l'esdevenidor ni la maduresa, per sort. A l'escola durant tants anys he vist de tot, pares rarets amb fills excel·lents i famílies magnífiques amb ovelles negres de categoria. Però com que això no respon als esquemes pedagògics habituals no es té en compte. No és cert que l'infant maltractat maltractará ni que aquell ben cuidat i aviciat no ho farà, hi ha de tot a tot arreu i a totes les classes socials encara que sigui ben cert allò de què las penas con pan, son menos.

També existeix un fort component genètic que fins fa quatre dies es menystenia i ara s'admet amb matisacions. Un altre tema és això de les bones i males escoles, fa vessar molta tinta quan jo diria que avui la gran majoria de les nostres escoles estan prou bé. Moltes vegades la tria d'escola respon a prejudicis classistes dels grans: que no vagin amb pobres, amb immigrants, amb gent que no és com nosaltres. Molts grans estafadors de categoria, dels nostres temps, han assistit a escoles les quals en teoria són boníssimes, de la part alta i fina i amb un ideari d'allò més guay i ja veieu com han sortit. Fa uns dies una amiga em comentava que una coneguda seva no entenia ni s'acabava de creure tot això de la família Pujol i d'altres personatges del país, ja que aquests havien estat escoltes i havien anat a escoles catalanes d'allò més excel·lents. Si es considera el gran nombre de polítics nostrats que provenen d'aquell món tan mitificat, ple de muntanyes venerades i generositats a dojo, hauríem de viure en el millor dels móns, al menys pel que fa al tema dels poders públics de proximitat. Però el miratge centrat en el fet que serem segons com ens eduquin encara rutlla car es basa en la fragilitat amb la qual necessitem creure que controlem les nostres vides i que podem preveure i controlar tots els riscos.

El fet és que els infants nostres ens preocupen però la gran quantitat de nens i, encara més, de nenes, sense futur o en condicions molt dolentes, que viuen i creixen al planeta, no sembla pas que treguin la son a ningú i en tot cas també la valoració de la misèria i la tragèdia va lligada a ideologies, a allò que veiem o no veiem pels mitjans de comunicació, a condicionaments polítics. Els infants semblen de vegades joguines dels grans ben peixats, a l'entorn de la maternitat i la paternitat s'han establert grans negocis per combatre l'esterilitat i em temo que també per fomentar aquestes adopcions internacionals que proliferen com bolets. Sembla encara que no tenir fills sigui una mena de greuge comparatiu i en el fons això respon a interessos i dèries dels adults, a l'infant està per veure si li fem cap bé portant-lo al món o portant-lo al nostre món. Tot és relatiu.

Als infants els fem participar sense manies dels nostres déus i les nostres creences. Ens fa angúnia quan veiem que es porta infants a manifestacions de dretes, per exemple, en contra de l'avortament, però ens sembla del tot normal portar-los a compartir els nostres crits i banderes quan toca. Se suposa encara que allò que es viu de petit conforma un pòsit positiu però això no és així i de vegades és ben bé al contrari. Em fa molta angúnia veure com a les manifestacions recents, a través de la tele, s'interroga als infants sobre temes ideològics i patriòtics, encara més quan algú m'assegura que totes les mogudes reivindicatives es fan pels nostres fills i néts. Segur que això devien dir en el temps de la república i ja sabem com van acabar els fills i néts, al menys la majoria. 

És fàcil sentir tendresa, amor i devoció pels infants petits, fàcil i natural. Ja és més difícil entomar adolescències, fracassos, errors, potser decepcions car en els fills  i en els alumnes hi posem moltes esperances vanes i objectius exagerats. De la mateixa manera que a casa volien que m'acabés la sopa perquè durant la primera postguerra es passava molta gana o a molts països llunyans els infants no menjaven prou es vol que els infants i joves aprofitin els estudis si nosaltres no vam poder estudiar. Però els infants creixen, són unes persones diferents que viuen en un món diferent i que viuran en un món imprevisible. Ahir, per televisió, es queixaven uns pares i mares del fet que els fills i filles d'una escola, de forma provisional, hagi d'anar a dinar a un institut proper que està a dos-cents metres, sotmesos a les inclemències del temps. Als qui ja tenim uns anyets i hem vist de tot i havíem escoltat històries terribles sobre les infanteses dels nostres pares i avis aquestes francesilles ens desesperen una mica. 

No es tenen manies a l'hora d'amollar per la tele publicitat dirigida als infants, fa anys es va parlar sobre suprimir-la però res de res i així que s'acosti Nadal la cosa anirà a més i més. Els infants no poden treballar, en la nostra societat, però això no és general, ho poden fer al cinema, en el camp de la moda, en la publicitat, poden cantar i exhibir-se per la tele, passar hores i hores tocant el violí, jugant al futbol. No han d'anar a escoles discriminatòries, excepció feta de si són bons per jugar a futbol, aleshores la cosa canvia i molt. Segons com existeixen un munt de traves a l'hora d'oferir imatges de menors però en canvi en el cas, per exemple, de manifestacions multitudinàries, surten nens i nenes per tot arreu, sense cap mena de condicionant i a tothom li sembla normal. Ens movem entre contradiccions i hi ha coses que la nostra societat veu bé i normals i d'altres que escandalitzen i això va segons tendències, modes i valors vigents.

L'educació no pot ser neutral ni ho serà mai per més que ens hi esforcem. Fins i tot l'estètica resta sotmesa a la dictadura dels adults, jo crec que els nostres infants escolaritzats tindran un empatx de Miró, de Gaudí, per exemple. Però, ai, tots creixem i superem de grat o per força l'etapa infantil que, si va ser normaleta, tindrem tendència a idealitzar perquè el món de les criatures té components de màgia i irrealitat que no podem defugir. En el món escolar, mirat més enllà de la poesia, es repeteixen però tots els components del món adult, hi ha l'espavilat que sap quedar bé amb la mestra, l'explotador del company, el cruel i el bona fe, el tímid i l'incomprès, el carismàtic i el set-ciències. El món dels nens és encara molt diferent del de les nenes, ens agradi o no i potser ja ens hem resignat que sigui així, en el qual també compta allò de si ets maca o lletja, grassa o prima, saberuda o toixa per a la vida pràctica. 

Es pateix molt de petit, fins i tot si comptes amb suport familiar, l'escola és un món complicat, de vegades ni tan sols els adults no copsen les angoixes infantils i potser és millor així car en ocasions l'intervencionisme dels grans encara complica més les coses. Viure i créixer no és gens fàcil. Sobre la infantesa continuarem fent volar coloms i els qui manen continuaran elaborant plans d'estudi diversos per acabar fent el mateix de sempre a les escoles i fent-ho malament, com sempre. Les teories pedagògiques, en general, les elabora gairebé sempre gent que no treballa en directe amb els infants o que ja no es recorda de quan ho va fer  i es venen com a dogmes, segueixen tendències i conformen ideologies. On s'havia dit blanc es pot dir negre i ningú recorda quan es deia blanc. Com deia l'admirat professor Llopis de l'Escola Normal del meu temps, los niños 'a pesar de todo', aprenden. Aprenen i creixen i són imprevisibles com és imprevisible el seu futur. Un altre tema és l'elaboració didàctica dels temes infantils que fem els adults de forma sovint ben poc acurada i gens seriosa. Però una de les coses que em produeix més urticària senil és quan escolto gent grandeta justificar determinats actes explicant que ho fa pels fills, pel futur de la societat, per etèries realitats indemostrables en nom de les quals s'han fet molts disbarats ja que l'infern és empedrat de bones intencions.

16.9.14

CINEMA D'ABANS I MESSIDORS D'AVUI


La filmoteca dedica un cicle a Alain Tanner, director que durant un temps va ser força seguit a casa nostra. Un dels títols emblemàtics de l'època va ser aquell Jonàs que havia de fer vint-i-cinc anys l'any dos mil i que l'autor va recuperar un any abans de la fi del milenni. Jo crec que un dels elements clau d'una certa devoció casolana pel director va ser que molta gent de la meva generació tenia fills i filles petitons que també farien vint-i-cinc anys l'any dos mil. L'any setanta-cinc assenyala un punt molt alt en el nombre de naixements, en poc temps la cosa davallaria força. L'any dos mil semblava el futur misteriós i excitant i ara ja és el passat i va acabar per ser un any com els altres, amb coses bones, poques, i dolentes, moltes. Tot i que això de la percepció temporal depèn de com li va a cadascú a la fira de la vida.

Alain Tanner, ja aleshores, em resultava sempre una mica ensopit. Ser suís no deu ser fàcil o deu ser-ho massa, no ho sé. En tot cas Tanner va donar visibilitat a un cinema que semblava que ni existís i ens va mostrar situacions quotidianes emmarcades en aquesta bellesa que tant valora tot i que de vegades costi de copsar. Feia dies que no anava al cine i aquest diumenge em vaig poder escapar a la Filmoteca per veure Messidor, una història gairebé sense història, desconcertant i existencialista, que evoca d'altres títols francesos i fins i tot aquell estranger de Camus que no té cap raó per acabar amb un desconegut, i de fet, amb ell mateix, de forma absurda i que no sap ben bé què hi fa, en aquest món, com, de fet, no ho sap ningú.
La sala era plena de gom a gom. Algunes persones, m'imagino que avorrides, van abandonar la història abans de la meitat. Per a aquells que no l'hagin vist comento una mica l'argument, dues noies d'uns divuit anys que es troben per atzar fent autoestop viatgen per Suïssa sense objectiu ni raó convincent, quan se'ls acaben els diners en demanen, també per atzar s'ensopeguen amb una pistola que roben i que fa que la història comenci a inquietar i que poguem preveure un final tan tràgic com inútil. La còpia, com sol passar en alguns casos amb les pel·lícules que he vist a la filmoteca, era descoloridai esvaïda i es perdia la bellesa dels paisatges suïsos, bellesa barrejada amb vulgaritat poc tòpica però també poc crítica, més enllà de referències a la inutilitat de tot i al fet inqüestionable que en determinats moments només t'acaba movent la necessitat o la por. 
Mentre Tanner va tenir durant uns anys força presència als nostres cinemes, sovint en aquells que es van dir d'art i assaig, després l'hem anat oblidant i està molt bé que la filmoteca li dediqui aquest cicle tot i que encara estaria millor que els seus títols més actuals es promocionessin de forma adient quan arriben, si arriben. Jonàs ja té gairebé quaranta anys i el nihilisme de Messidor, per ensopit i gratuït que ens pugui semblar, és avui més actual i comprensible, fins i tot, que en aquell ja llunyà mil nou-cents setanta-nou en el qual, al menys per aquests verals, encara quedaven il·lusions abrandades sobre les bondats de la democràcia acabada d'estrenar. 

És habitual evocar Thelma i Louise quan s'escriu sobre Messidor però més enllà d'algunes coincidències temàtiques concretes i de què hi hagi un cert grau d'inspiració motivat per la història de Tanner, tot és molt diferent, començant per la filosofia o l'absència de filosofia de la pel·lícula suïssa i pel fet que les actrius ens són força desconegudes, cosa que contribueix a un augment de l'angoixa que ens provoca pensar en què algun dels nostres fills es pugui sentir en algun moment tan buit de contingut. Jonàs ha crescut i els seus pares ens hem fet vells i patidors.