Jennifer Jones i d'altres evocacions polítiques, religioses i literàries

Fa uns dies vaig agafar a cegues un llibre de la biblio perquè a la contraportada, de la qual no et pots refiar massa, deia que era una història familiar amb secrets del passat, tema que m'apassiona. El llibre era La lluvia antes de caer (l'escric en castellà ja que el vaig llegir en castellà, però crec que hi ha traducció al català i tot), de Jonathan Coe, autor força popular fins ara per un tipus molt diferent de novel·la, més aviat satírica i humorística. La crítica ha fet una mica de broma sobre el tema, sembla que un autor ha de demostrar, com un actor, que també pot ser dramàtic, al capdavall. La novel·la es llegeix de pressa, està ben escrita i atreu, però és un veritable dramón, això sí, amb personatges femenins que no són capaços d'estimar ni d'intentar ser estimats, mares i filles desgraciades i el recurs ja una mica tòpic de descobrir, després de la seva mort, els secrets de la protagonista que ha deixat, per cert, gravats en cintes, que en aquest cas supleixen les inevitables cartes o diaris manuscrits del passat.

La protagonista, lesbiana, menciona la seva admiració infantil per Jennifer Jones, actriu que arriba a veure de prop en la història, ja que participa, amb una parenta, que serà l'origen de totes les seves penes, com a extra, en una pel·lícula de l'actriu, concretament, a Corazon Salvaje, que no té res a veure amb la del mateix títol de Lynch que van passar fa poc per la tele. Em va venir al cap aquesta actriu, des del túnel del temps, vaig cercar per internet -avui podem consolar la nostra tafaneria de forma ràpida, una gran sort- i vaig comprovar que Jones,  amb noranta anys, encara va fent, i que viu amb el seu únic fill viu, Robert Walker jr, plàcidament i tranquil·la, afortunadament, ja que durant una època va tenir una vida moguda i amb alguna tragèdia personal important.

Jones va ser un veritable sex-símbol de l'època, encara que va guanyar un óscar molt jove per la seva interpretació de Bernardette, la de Lourdes, en una època en la qual no tan sols Espanya vivia immergida en espiritualitats diverses, sinó que un gran corrent religiós i místic embolcallava els costums generals del món occidental. Va competir amb Ingrid Bergman, amb qui tenia amistat i que estava nominada per la seva interpretació de Maria a Por quién doblan las campanas. Jennifer Jones es va casar amb Robert Walker, de molt jove, però després el va deixar pel productor Selznick, amb qui va viure fins a la mort d'aquest. Després es va casar amb un col·leccionista d'art i quan aquest va morir va continuar gestionant l'important museu del seu marit a Pasadena, en el qual també participa l'actriu Candice Bergen. Jones es va retirar aviat, va fer un paper de lluïment a El coloso en llamas i en vam saber poca cosa més. Va tenir dos fills amb Walker, actor que no va superar el divorci i va morir jove. Aquests dos fills van ser actors, també, un d'ells va morir fa uns anys en circumstàncies poc aclarides. Una filla que va tenir amb Selznick, de caràcter problemàtic, es va suicidar molt jove. 

Jennifer Jones que havia iniciat els seus èxits amb la virginal Bernardette va passar aviat a ser una dona sensual i immensament atractiva, així que no es estrany que la nena de la novel·la descobreixi la seva sexualitat a través de l'enamorament de l'actriu. Va ser l'amor apassionat i culpable de Gregory Peck, a  Duelo al sol, on el pobre Joseph Cotten havia d'aguantar de tot. Peck feia sovint de bon noi, però les vegades que va fer de dolent, com en aquesta ocasió, resultava inquietant i esplèndid, i cada dia m'agrada més quan torno a veure les seves pel·lícules. Fa uns dies escrivia sobre el documental Hollywood contra Franco, precisament allà es parla força de Por quién doblan las campanas,  i de Las nieves del Kilimanjaro, amb Peck fent més o menys de Hemingway i recordant la guerra civil i  també del mateix Peck fent d'un alter ego de Quico Sabater a Behold a Pale Horse, pel·lícula de títol amb reminiscències apocalíptiques, que no vam poder veure fins després de la mort de Franco i que va provocar molta polèmica política en l'època.

Tot plegat, un cúmul de curiositats, coincidències i estranyes casualitats que m'han fet cercar dades sobre aquesta actriu, tan maca i que durant una bona temporada va poblar els somnis eròtics dels nostres jovenets  reprimits, i, com es palesa a la novel·la de Coe, de les noietes lesbiano-subconsicents també, cosa que no m'estranya gens. El que sí que m'estranya és que les pel·lícules sobre miracles, cristians martiritzats, aparicions  divines, monges sacrificades i capellans esforçats tinguessin tant d'èxit a tot el món occidental durant uns quants anys. Va ser una sort, ben mirat, perquè ens van permetre accedir al cinema sense problemes i fins i tot que a l'escola ens passessin, de forma extraordinària, pel·lícules modernes. Per cert, en una d'aquestes, Las llaves del reino, Peck també feia de capellà, recordo que ens la van passar amb un pintoresc doblatge en el qual feien parlar als xinesos amb la 'ela' encara que fossin a Xina. Malgrat que hi surtin capellans i xinesos evangelitzats, la pel·lícula és interessant i remarcable, ep.

El fons fotogràfic Agustí Centelles i les nostres misèries col·lectives

Molt dolguts han d'estar els fills d'Agustí Centelles per afirmar que, tal i com han anat les coses, si el seu pare visqués, amb tot el que els ha esdevingut, ja hauria cremat les fotografies. Com sol passar, els comentaris que es poden llegir per part de persones força poc informades són encesos i titllen els hereus Centelles de pesseteros, traïdos, botiflers i moltes coses més igualment injustes. Si els senyors Centelles haguessin volgut diners  n'haurien pogut treure molts més, venent les fotografies a Christie's o a col·leccionistes estrangers. Tot plegat crec que al darrere hi deu haver una història molt lamentable, en la qual la Generalitat no ha estat a l'alçada de les circumstàncies, ni de bon tros. No és el primer cas ni serà l'últim, aquí es gasten molts diners en bajanades i les coses de casa, malgrat totes les grans proclames, són menystingudes. Se suposa que fer país s'ha de fer de franc, sobre tot per part de segons qui, perquè ja sabem que n'hi ha molts que cobren, i molt, per tot, fins i tot per coses que no fan. He de dir que de vegades m'he trobat fent quelcom de forma voluntària, en alguna institució, i després he sabut que d'altres persones que feien el mateix que jo, cobraven. D'aquesta tragicomèdia de l'Arxiu Centelles ja n'anirem sabent més coses. M'ha vingut al cap una anècdota de fa molts anys, jo treballava en una escola amb molts problemes arquitectònics, l'ajuntament no ens ho arreglava i un pare que treballava d'humil funcionari a l'ajuntament, (en aquell cas era el de L'Hospitalet), els va dir, en una reunió, que sabia que s'havien gastat molts i molts diners en monuments d'aquests de disseny, que no agradaven a ningú. El representant de l'ajuntament va deixar el pobre pare de volta i mitja, el va fins i tot amenaçar, sembla que el preu dels monuments, fets per artistes de renom, era una cosa secreta i confidencial, vaja. No és el primer cas en el qual s'esdevé una cosa així, fa poc parlàvem del tema Clarà, que va regalar diners, obra i casa a l'ajuntament de Barcelona, generosament, i aquest va deixar malmetre l'espai, avui ja definitivament perdut i reconvertit. Caldrà veure com evoluciona el tema, però em fa l'efecte que el nostre govern ja ha fet el ridícul, per dir-ho d'una forma respectuosa. Una altra tema és que la informació que ens arribi a la gent sigui veraç, és clar, cosa que em temo que no serà ben bé així.

Pressumptes innocents i culpables mediàtics

Tenia un altre post una mica frívol preparat però un tema molt més greu m'ha fet canviar d'argument. Aquests dies hem vist per la televisió les imatges d'un noi jove emmanillat, insultat per això que abans en deien el populatxo. No tan sols la premsa més groga sinó també la més seriosa i els telenotícies canònics ens han informat de possibles maltractaments i abusos a una nena de tres anys, filla de la seva parella. Aviat es van tirar enrere amb la qüestió dels abusos, només van quedar els maltractaments. No entenc com es pot informar sobre coses que no estan comprovades ni jutjades, coses tan greus, encara que es digui de forma més o menys velada que tot plegat sembla que sigui així.

Ara, el jutge l'ha deixat en llibertat perquè hi ha proves serioses, després de l'autòpsia, sobre el fet que la nena va patir un accident en caure d'un gronxador, cosa que, afortunadament, molts veïns i coneguts han corroborat. A més, s'ha difós unes imatges on se sent gent dels mitjans de comunicació, vull pensar que dels més impresentables, atiant la gent que badava per tal que insultessin el noi. Després de la caiguda els pares van portar la nena al metge, que la va enviar a casa després de fer-li un reconeixement, sense donar massa importància al tema. Em pregunto si el metge i els mitjans de comunicació demanaran perdó públicament a aquesta família jove, de moment el noi ja ha passat pel calvari de la presó, potser inevitable, però, a més, ha hagut de suportar els penjaments de la societat i fins i tot que s'hagi vist la seva fotografia per tot arreu.

No és el primer cas ni serà el darrer. Fa alguns anys en una població catalana es va donar la notícia de la mort d'una dona per això que ara en diem violència de gènere, ja que sembla que la violència s'ha d'adjectivar com sigui. De seguida van sortir al carrer diferents col·lectius de dones a protestar, després es va saber que la dona havia mort d'un infart. Davant del ridícul que s'havia fet, una de les dones protestones fins i tot va arribar a dir -per la tele- que ves a saber com li havia sobrevingut l'infart.

L'espinós tema de fa anys sobre la pederàstia al Raval va ser tot un seguit de despropòsits, amb informacions que després van resultar falses o tergiversades i amb una actuació inquisitorial dels serveis diversos, psicòlogues incloses. No cal dir que els mitjans de comunicació suquen pa en aquests temes, encara més si hi ha sexe pel mig. Sovint s'insisteix en el paper de l'escola en la detecció de casos de risc, he viscut molts d'aquests casos en la qual hem detectat riscos que després no s'han solucionat ni tractat  de cap manera seriosa, amb alguna excepció puntual d'una o dues assistentes socials conscients i responsables. Sovint he tingut la sensació de la inoperància de molts d'aquests serveis, un munt de sigles d'aquestes que avui ens agraden tant. Es fan, això sí, molts documents i protocols a seguir, destinats en molts casos a diluir responsabilitats si fa falta.

La pressumpció d'innocència, on és? Encara més, amb l'alarmisme sobre aquests temes que s'ha generat en els darrers anys, molts metges, quan es troben amb algun cas sospitós -segons ells- de maltractament de dones o infants sotmeten sense manies la parella o els pares a una mena de desagradable interrogatori molt poc subtil, sense cap mena de cura psicològica, vaja. En temps antics el metge de casa coneixia la família i sabia de bell antuvi si era possible que hagués passat alguna cosa desagradable. Avui, com que generalment no et coneixen massa o no et coneixen gens, et sotmeten a aquests interrogatoris, potser inevitables tal i com va tot, però que sovint neguitegen absurdament els innocents. No tots els metges són iguals ni actuen igual, evidentment. Però sé de casos de persones que han dut els infants a urgències a causa d'algun accident casolà i s'han sentit molt malament davant d'aquests interrogatoris. Vaig conèixer una mestra la germana de la qual va patir un accident domèstic, per a més desgràcia està feliçment casada amb un noi del Marroc, pel que em van explicar els van aplicar una mena de desagradable tercer grau a tots dos, molt injust.

Després ens demanen una mena de fe cega en els nostres metges... Si el metge hagués actuat de forma seriosa i aprofundida amb la nena, deixant-la en observació, tota la resta s'hauria evitat. Un altre tema són aquests mitjans d'informació als quals sembla que no se'ls demanen massa responsabilitats quan fomenten aquestes actituds, actituds que, per altra banda, em costen d'entendre, la veritat, fins i tot en els casos de veritables culpables. Aquestes masses insultant, ni que sigui els dolents de forma salvatge em fan molta por.

Mòmies glorioses

Les profanacions de tombes han estat una constant en la història. La morbositat s'ha barrejat amb el menyspreu i la tafaneria i molts morts, anònims i famosos, no han pogut descansar en pau. Ara és a nivell científic que marejaran el pobre Pere II, rei que va tenir la sort de reposar sota una llosa molt pesant, en aquella bonica banyera de pòrfid de Santes Creus. De moment ja ens han passat per la tele les imatges de les seves restes unes quantes vegades. No sé si l'anàlisi dels ossos del senyor Pere ens aclariran massa coses, diuen que en poden extreure l'adn, que sabran més detalls sobre els costums d'enterrament, fins i tot que potser esbrinarem de què va morir aquell rei tan llunyà en el temps. Jaume I i Pere II representen el paradigma dels reis catalans, l'època gloriosa i independent, vaja, plena, com totes, de crueltats molt grans. Però som molt condescendents amb les crueltats de casa, no es parla massa, per exemple, de l'escabetxada de moros que va fer Jaume I per Mallorca, una Mallorca que Turmeda, com fem tots, va idealitzar en el seu passat idíl·lic musulmà:

-Senyora, antigament, 

ans que fóssets crestiana, 

havia gran uniment 

en la vostra gent pagana, 

en tot lloc feien ufana 

de la llur dilecció. 

Mai no fo tal unió, 

de migjorn a tramuntana. 

Com que he treballat durant més de deu anys en una escola que es diu Bernat Desclot vam fer algun treball sobre el cronista, com cal, vaja. La Crònica, com totes les cròniques d'èpoques pretèrites, és plena d'aventures i també de crueltats, com allò d'una victòria contra els francesos en la qual es deixa a tothom cec llevat d'un de la colla, a qui deixen borni per tal que condueixi la gent cap a casa convenientment castigada. Des del present, i fa relativament poc temps, ens costa admetre que aquells horrors fossin vistos, durant segles, com fets heroics i remarcables, dignes de lloança i veneració. Avui passen coses semblants, però sovint estan mal vistes i s'amaguen. De vegades algú em recorda les maldats castellanes, el tractament donat als nadius americans, les mercenariades del Mio Cid, l'expulsió dels moriscos, de la qual ara ha fet quatre-cents anys, per cert... En general s'ha establert una opinió casolana sobre les bondats catalanes, fins i tot hi ha qui m'ha intentat explicar les barbaritats dels almogàvers remarcant que eren mercenaris més aviat aragonesos. Situar la història en el seu context, la nostra i la dels altres, és un tema espinós, del qual, pel que percebo, no ens n'hem sortit. I això que quan era jove i estudiava recordo ja un professor que comentava la necessitat de fer una història europea per a tothom, objectiva i per damunt de pàtries exaltades i odis als enemics.

La història és d'allò més manipulable i opinable. No ens podem posar en la mentalitat de la gent d'altres temps, fins i tot s'ha d'admetre que, de vegades, unes grans crueltats en van evitar d'altres més grans, però hi ha uns discursos oficials i uns discursos alternatius i unes creences dogmàtiques populars. Fa poc, amb allò del centenari del Jaume I, una amiga em va comentar, sorpresa  I de bona fe:

-Oh, es veu que deunidó, en Jaume I, també va fer molts disbarats...

-És clar -vaig dir jo.

-No ens deien sempre que era tan bo, tan ben plantant, tan cavaller?

La pel·lícula Àgora a la qual es poden fer moltes crítiques i en el rerefons històric de la qual no entraré ara ha estès la convicció popular que els cristians eren tots uns fanàtics violents i no a l'inrevés, com ens havien explicat abans. Les matisacions i la complexitat donen massa feina, volem manuals, vaja.

Penso en tot això mentre medito en els ossos de Pere II, a punt de perdre la seva intimitat ancestral, que ja han destorbat amb llumetes misterioses.  Escolto, encara, que es justifica el desig d'independència amb referències històriques sovint tergiversades. Mirar al passat per construir el futur és un mal plantejament. Crec que és el present aquell que ens ha de menar al futur, altrament podem tenir molts desenganys quan ens informem, de forma seriosa i desacomplexada, de la realitat de la història, en la qual podem trobar justificacions per a coses ben oposades. Deixem als morts que descansin en pau, que prou feina van tenir en el seu temps i que potser ja han fet prou penitència pels seus nombrosos pecats. Crec que és millor contemplar el futur des d'una mentalitat diferent, molt més pacifista i plàcida, la veritat i plantejar les nostres aspiracions sense tantes referències als passats dubtosament gloriosos. De tota  manera, em sembla que menjarem mòmia de Pere II durant una bona temporada i em sembla també que és prou curiosa la coincidència d'aquest afany científic a l'entorn del rei amb els problemes estatutaris que ens embolcallen i neguitegen.

Política pedagògica i pedagogia política

M'alegro d'aquesta editorial conjunta dels dotze diaris, una flor no fa estiu, però qualsevol intent de reacció unitària és important, en el context actual. Com que avui se'n parlarà molt, no cal que en parli jo. El fet m'ha recordat enyorats temps d'unitat cívica que creia ja perduts de forma definitiva.

Del que sí volia parlar avui era del tema educatiu. Amb un important cobriment mediàtic i com si fos un gran avenç se'ns està venent això del nou calendari, que, crec jo, complica el tema més que no pas arranjar-lo. I el tema és la poca qualitat de l'ensenyament, cosa comprovada pel que sembla. Canviar coses tangencials per tal que en el fons tot quedi si fa no fa, o pitjor, és una habilitat política habitual. Encara més, fa quatre dies ens sorprenia el consell educatiu amb un intent de canviar el nom de les vacances. De moment han tret la festa del dia després de Reis i malgrat que estic jubilada em sap greu, la veritat. Ja fa temps es va anar al darrera de treure també la festa de Reis, en aquell moment no se'n van sortir. Però tot arribarà. El dia després de Reis era un dia màgic per als infants, el dia per poder gaudir de les joguines del dia abans, em temo que amb la pèrdua d'aquesta festa escolar perdem molt més del que sembla a primer cop d'ull.

En els molts anys en què he treballat a l'ensenyament se'ns han  venut moltes teories pedagògiques embolcallades amb proclames suposadament innovadores i inqüestionables. Sovint, els poders o contrapoders vigents són molt hàbils per vendre'ns el que toca i la gent normaleta som prou inhàbil i ingènua com per empassar-nos el que toca. Les teories pedagògiques, sovint conformades en despatxos i per gent que sovint no ha treballat mai en educació d'infants i joves, però amb ganes de vendre llibres i reformar els textos convencionals, acaben per imposar els seus dogmes. I això encara que la pràctica i el seny ens facin veure la realitat del tema i els disbarats que ens venen al damunt. El mateix Piaget, tant de moda durant uns anys, va fer uns estudis sobre educació moral dels infants prenent com a mostra... els seus fills. Fa alguns dies, al Cafè d'Ocata, el senyor Luri feia referència al fracàs pràctic de la pedagogia de Dewey. No se sol parlar d'aquests fracassos pràctics, les teories, polítiques o pedagògiques, acostumen a fracassar quan topen amb la realitat humana, els alumnes es rifaven a Tolstoi i a Pestalozzi i a molts més. Rousseau, del qual hem begut -oli- durant molt de temps abandonava els fills als hospicis per no tenir feina ni despeses. Els pedagogs que no han fracassat, és clar, han estat els exclusivament teòrics.

El pitjor de tot plegat és que si dius el que no toca et titllen sovint de fatxa, de carca o de coses pitjors, i aleshores  has d'anar fent filigranes per no significar-te com a mòmia pedagògica. Fa anys, molts, vaig assistir a unes xerrades amb psicòlegs, polítics i pedagogs on es predicava l'ús de la llengua materna en l'ensenyament primari, era una gran necessitat, deien. Fins i tot professorat castellanòfil d'aquella normal pintoresca dels meus temps admetien que podia ser que fos així i que potser calia fer una mica de català als parvularis. Es volia, en aquella època, introduir el català a les escoles, cosa absolutament necessària i legítima. El problema era, ja, que les escoles on anaven les capes més populars, per no dir les més pobres,  no comptaven amb una majoria d'infants la llengua materna dels quals fos la catalana, la immigració de la resta d'Espanya era aleshores molt nombrosa i les classes mitjanes catalanes duien els fills a escoles molt concretes, actives. L'escola també és un instrument de fatxenderia, i, així, gent que ha estudiat gràcies a les escoles públiques però que ha pujat graons socials porta, avui, els fills i filles a escoles privilegiades i cares, perquè allò que és important, pel que fa a l'escola dels fills, són les relacions socials, sobren els exemples. Fa uns dies llegia un interessant article sobre les grans famílies catalanes i les seves escoles de culte. La història del CEPEC faria vessar molta tinta, no s'ha estudiat encara amb seriositat, em sembla.

Al cap d'uns anys, amb una mica de debat, es va optar per la immersió. Sempre és més fàcil canviar coses a l'escola que en d'altres indrets de molta més influència social, l'escola és el pare-pedaç de tots els mals socials i qualsevol mal s'intenta arreglar fent una programació escolar del tema conflictiu, cosa que dóna molta feina als qui fan programacions i que fa que quan el tema no s'arrangi, que és el que sol passar, es pensi que l'escola no ho ha fet prou bé i quedi sota sospita, ahir mateix a les notícies de BTV es feien insinuacions en aquest sentit, sobre el tema de la dona, dels maltractaments, potser una cosa són els programes i l'altra, les actituds del dia a dia a les aules, es comentava. Sort que la senyora entrevistada va admetre que hi ha molts més àmbits que no pas l'escola, encara bo.


Vaig assistir anys després a unes altres xerrades, els mestres sempre ens havíem d'estar reciclant, com les deixalles i he fet més cursos, cursets i jornades que vacances, la veritat. Allà se'ns va predicar que l'important era la llengua que seria vehicle de cultura per als infants, etcètera. Un dels predicadors era el mateix expert que havia escoltat en les xerrades sobre la necessitat d'utilitzar la llengua materna. Vagi preguntar què se n'havia fet, de les teories anteriors, i em van dir que eren una bestiesa, aquelles teories, motivades per una necessitat política. A l'escola on treballava aleshores, amb una majoria absoluta d'infants amb llengua familiar castellana havíem optat per allò ara oblidat que en deien català progressiu, amb molt bons resultats, tan bons com els que tenien les escoles d'immersió. Però allò ja no tocava. I és va fer immersió, era el dogma d'aleshores. En un altre curset obligatori ens van assegurar que en unes experiències fetes a Santa Coloma de Gramenet, ciutat avui d'actualitat com sabeu, s'havia comprovat estadísticament que els infants immergits utilitzaven el català al carrer en tot moment. Com podeu comprovar, després de tants anys d'immersió, allò  no era cert ni ho és tampoc ara, pel fet que l'escola no té poders màgics i que, avui, hi ha molts més factors socials que incideixen en l'ús social d'una llengua o una altra. Avui tot ha canviat molt ja que, ni que volguéssim, la llengua materna dels infants que van a escoles públiques és molt i molt diversa. Però també el tema de la immigració ha patit molts dogmes controvertits pel que fa al seu tractament educatiu.

Per no insistir en el tema lingüístic, que té moltes connotacions afectives, patriòtiques i sentimentals, recordo que quan estudiava es va posar de moda allò que en deien matemàtica moderna. Una persona que jo admirava i admiro encara molt de forma retrospectiva, Maria Rúbies, professora de la Normal aleshores, amb absoluta bona fe, ens va dir que aquell tipus de matemàtiques feia els nens més lliures. Els conjunts es van imposar i es va oblidar o relativitzar el càlcul convencional. Fins que va tornar a girar la truita i, sense com va ni com ve,  els conjunts van desaparèixer i es va posar de moda el càlcul aproximat. En els cursets que ens van fer amb motiu de la reforma educativa per tornar-nos a reciclar vaig tornar a protestar, on són, els conjunts, ara? Em van dir que allò era una bestiesa, etcètera. El que em sobta més és que tants mestres convençuts dels dogmes no protestessin, la veritat, però ens han anat fornint una mena de complex d'inferioritat professional i ningú no gosa dir res quan els mandarins pedagògics prediquen. La reforma va escampar el constructivisme el qual, entre d'altres suposades millores, va estendre la pràctica de la lletra de pal al parvulari (!).

Tot plegat pot semblar anècdotic, però no ho és.  Canvio altra vegada de tema. Fa uns dies, en una entrevista al diari, la psiquiatra infantil Eulàlia Torras intentava fer una crítica sobre les guarderies, deia que no eren el millor per als infants, que s'havien de buscar d'altres sistemes. Acabava amb unes consideracions més morals que científiques sobre els mals que pot produir el tema en els futurs infants i joves. Ja han sortit algunes veus en contra de la psiquiatra, avui hi ha una carta a la Vanguardia i un article de Laura Freixas sobre la qüestió. Jo vaig dur els meus fills molt petits a la guarderia. Ara, amb l'experiència, no ho faria així, intentaria poder dedicar-los més temps, però no pas per les desgràcies que aquell suposat abandonament prematur els hagi produït, doncs la veritat és que em sembla que no els ha afectat massa, sinó perquè jo mateixa anava nerviosa amunt i avall i perquè la infantesa dels fills passa de pressa i t'adones que es fan grans en un tres i no res. O sigui, perquè, de fet, el tema m'ha afectat molt més a mi que no pas a ells, vaja. En aquella època molta gent era contrària a les guarderies, jo m'havia hagut de sentir moltes coses, fins i tot de professionals de la pedagogia, una mestra em va explicar que hi havia estudis sobre els nens de guarderia i que trigaven a parlar i tenien tota mena de seqüeles. Ara bé, predicar avui que la guarderia és una excel·lència per als infants és caure en el mateix parany, confondre la pedagogia amb la moral i la necessitat personal amb la conveniència educativa. En el fons, tot és política, que diuen. Ara toca guarderia i abans no tocava. De nens de guarderia, n'hi ha de tota mena, i, a més, també les guarderies són diferents, i la gent que hi treballa, i pots tenir sort o no tenir-ne. A la vida hi ha moltes variables que ens influeixen, entre els quals la nostra mateixa genètica que comporta un temperament i una actitud davant la vida molt diferents fins i tot en persones de la mateixa fornada familiar. 

Un altre tema tòpic era el fill únic, segons estudis aviciat i mal criat. Més endavant van sortir uns altres estudis que deien que res de tot això. Ja sabeu que un bon modus vivendi d'un gran i privilegiat sector d'assessors és fer estudis, informes i estadístiques. Jo, a l'escola, de nens i nenes n'he tingut de tots colors i no gosaria, avui, fer cap mena de dogmàtica afirmació sobre fills únics o fills de família nombrosa, com tampoc la faria sobre alumnes magribins, russos, catalans o hispano-americans, temes sobre els quals també es dogmatitza avui, ja que a tot arreu se'n fan de bolets quan plou i sempre han tingut bec les oques, que diuen. El fet és que les famílies nombroses han anat de baixa, que tenim pocs infants i que de fills únics, com de fills de famílies nombroses, n'hi ha de tota mena. En un context de manca de natalitat em sorprèn que el tema de l'avortament sigui, avui, una bandera esquerrana i que qualsevol matisació sobre la recent llei et catalogui com a carca pepera. Els fills, deien abans, s'havien de tenir de jove, cosa que em sembla lògica i natural, però avui cal realitzar-se i s'han de tenir quan ets més grandeta per poder haver gaudit de la vida, cosa de la qual es pot inferir que amb les criatures petites se t'ha acabat la gresca. Si una noia jove sent ànsies maternals i decideix ajornar la seva promoció és mirada com una alienada fèmina endarrerida, avui. Fa poc una antiga companya m'explicava com la seva filla, que ha tingut un nen força jove, li havia comentat si li semblava bé que l'hagués tingut tant aviat... L'anècdota manifesta la inquietud de les dones joves davant de la qüestió i com la pressió social és, avui, també important.

Si en temes frívols, com la moda, canviem de manera de pensar amb una gran facilitat, no cal dir que en temes més seriosos també passa, per desgràcia. Potser per adonar-nos de moltes coses ens cal la perspectiva dels anys, adonar-te que tot canvia i meditar sobre com i perquè canvia. Llàstima que quan arribem a vells i savis ens morim o perdem la memòria i que les batalletes dels grans no serveixin per convèncer ningú, com ha de ser. Però sempre, crec, hauríem de posar en dubte les evidències que ens semblen més evidents, no sé si m'explico.