31.7.15

UN MUSEU IMPRESCINDIBLE, EL DE LES PAPALLONES, A PUJALT



Pujalt, o El Pujalt, és un petit poble del terme municipal de Sort. Hi ha molts motius per anar-hi però un dels principals és que allà hi podem trobar el Museu de les Papallones de Catalunya, una petita meravella que és molt més que un Museu de les Papallones. 

En la seva especialitat és un dels millors d'Europa, obre tot l'any, de dilluns a diumenge i tan sols tanca el dia de Nadal. El Museu de les Papallones existeix des de 1997, de forma més oficial des de 2002, i al principi va estar instal·lat a les antigues escoles de la població on, per cert, com a curiositat diré que s'hi van filmar algunes escenes de la versió televisiva de Les veus del Pamano. El 2012 es va instal·lar a l'actual seu.
Les ànimes del museu són la parella formada per Alfons G. Dolsa i Maria Teresa Albarran, més enllà del que es pot observar en aquest lloc és un goig escoltar-los i no tan sols, és clar, quan parlen dels lepidòpters o dels insectes o de la natura, sinó també quan parlen del que sigui. El museu és el resultat de més de quaranta anys d'investigació i esforços. No tan sols hi trobem papallones sinó insectes diversos, tot plegat en una exposició absolutament didàctica i atractiva. El museu rep un munt de visites de tot el món, també s'hi fan activitats educatives per a escolars de tots els nivells i compta amb una biblioteca especialitzada.
Resultat d'imatges de dolsa albarran
Al primer pis del museu hi ha actualment una petita exposició sobre el darrer ós bru caçat a Catalunya i sobre les característiques i mitologia d'aquest animal i la seva relació amb l'home i una altra a l'entorn de la vida del gran Alfred Russel Wallace.  


Admeto la meva ignorància i he de dir que fins fa poc desconeixia l'existència d'aquest espai, modest en dimensions i immens en contingut, crec que se'n surt amb una visió nova a l'entorn de la vida dels insectes i de tot el que representen en el nostre entorn. Em sorprèn sovint que gent que té una gran estimació per això que avui en diuen mascotes o que s'escandalitza, amb raó, per la mort inútil d'animals salvatges, tingui tan poc interès o fins i tot senti menyspreu per aquests animals petitons i imprescindibles, sense els quals no seria possible la nostra vida i els estossini sense manies.

Els responsables del museu han rebut felicitacions de tot el món, quan han fet exposicions itinerants en algunes seus externes han comptat amb un gran nombre de visites, impressiona pensar que al cap de l'any passi tanta gent per un indret que no es troba precisament situat en cap ciutat turística ni en cap població gran ni mitjana. Paga la pena anar-hi, alguna cosa sobre la nostra visió del món i de la natura segur que és diferent quan sortim d'aquest Museu imprescindible i retornem a la nostra vida quotidiana. 

29.7.15

ULLS CULPABLES I CINEMA NEGRE PER A UNA NIT D'ESTIU

Los ojos dejan huellas  - Promo



L'estiu és una mala època per mirar la tele. Durant l'estiu ja es pot encendre el món que ni polítics ni periodistes d'elit ajornen vacances, fins i tot als ambulatoris et trobes amb metges substituts, tot canvia i, sobretot durant l'agost, la inactivitat vital sembla absoluta, tot i que durant l'estiu n'han passat sempre de molt grosses. La tele té una funció d'hipnosis casolana semblant a la de les antigues llars de foc, i, pel meu gust, l'hivern i la tardor són més adients per arrepapar-se en el sofà i contemplar el que sigui. Una hora per contemplar el que sigui és la de la migdiada i això explica l'èxit d'aquests llargs culebrots de sobretaula els quals, però, també reposen durant la canícula, gairebé sempre, si pensen continuar, deixant en suspens algun tema important, d'amor, de salut o d'ambdues coses a l'hora.

El cas és que ahir a la nit em vaig ensopegar amb un d'aquests títols que aplega aquest llarg cicle dedicat al cinema espanyol, pel meu gust excessivament atapeït de coses interessants en un horari i un temps que pot resultar desavinent i també força irregular. Los ojos dejan huellas, malgrat ser una molt bona història de gènere, ha estat una mena de pel·lícula una mica maleïda, en comparació amb d'altres. I això que compta amb un guió ben lligat, amb un director important, de sòlid ofici però odiat pels puritans a causa d'alguns títols concrets, entre els quals un de dedicat al dictador Franco, molt més criticat pel contingut que per la factura, José Luis Sáenz de Heredia. Cada dia sembla que costi més situar els coses en un temps i un país, en un context i una situació, per cert.

El guió és d'algú considerat encara avui el millor guionista hispànic del cinema, Carlos Blanco. Blanco és un cas d'aquells paradigmàtic de les contradiccions del país. Republicà convençut, va combatre al front i en acabar la guerra va estar durant cinc anys privat de llibertat. A causa de les depuracions franquistes no va poder continuar amb els seus estudis d'enginyer. Aficionat a escriure va aconseguir fer-se un lloc en el cinema, per tal de sobreviure, i va escriure un munt de guions emblemàtics. Va treballar a Hollywood i si no va voler endegar contractes duradors amb els grans estudis va ser per no perdre la seva independència. Paradoxalment, la democràcia i els seus mandarins dogmàtics de l'esquerra rància el van condemnar a l'ostracisme i al menyspreu, etiquetant-lo com a franquista per haver col·laborat, professionalment, amb gent com Sáenz de Heredia. 

Los ojos dejan huellas era una coproducció amb Itàlia i per això va comptar amb dos pesos pesats protagonistes, el gran, grandíssim Raf Vallone i la seva esposa veritable, Elena Varzi. Vallone és menys recordat a casa nostra del que caldria però a Itàlia és un ídol. Va ser un bon futbolista de jove, ofici que va deixar, en part, a causa d'unes injustícies arbitrals que el van decebre molt. També va ser un bon periodista i finalment va dedicar la seva vida a la interpretació, tot i que també va dirigir, escriure i fer crítica d'art. Era un home d'una gran cultura, de casa bona però que va optar per lluitar en la resistència italiana al costat dels partisans comunistes i si no va militar en el partit va ser a causa del seu rebuig de l'estalinisme.

Vallone es va casar amb una gran actriu, Elena Varzi, deu anys més jove que ell. Varzi, tot i que era reclamada per grans directors, va abandonar la feina per dedicar-se al marit i a la família, van tenir tres fills, dos dels quals també són actors. Van viure junts molts anys i van poder celebrar unes bodes d'or en la intimitat, entranyables. Vallone no va ser sempre fidel del tot a la senyora però al capdavall algunes francesilles, entre les quals una que ell mateix admetia amb Brigitte Bardot, no van trencar un matrimoni absolutament sòlid. Vallone va morir el 2002 i la seva dona dotze anys més tard. Va escriure un llibre breu però molt interessant, memorialístic, L'alfabet de la memòria. Va fer molts papers inoblidables, entre els quals, al teatre i al cinema, el de l'Eddie del Panorama des del pont.

Los ojos dejan huellas és la història d'un ressentit atractiu que veu l'oportunitat per destruir un càndid antic company d'estudis, casat amb una dona de la qual ell s'enamora. Aconsegueix assassinar l'amic fent que aquest se suïcidi amb una arma que li diu que està descarregada. La vídua, esplèndida Varzi, aconseguirà saber la veritat i que es condemni ell mateix encara que ella s'hagi de sacrificar en un final poc convencional i poc amable. El marit l'interpreta un altre gran actor espanyol de l'època, Julio Peña. 

Entre els secundaris hi ha el gran Felix Dafauce i un jove Fernando Fernán Gómez, en un paper humorístic ben travat i divertit sense passar-se de rosca, i és que fins i tot els policies de la peli semblen normals i no aquells personatges santificats d'algunes altres històries d'aquell cinema negre hispànic dels cinquanta, tan reivindicable, tan important i que aconseguia lliscar per una censura fèrria i pintoresca al mateix temps, fent mans i mànigues. Una altra gran secundària és una jove i esplèndida Emma Pennella, ja en un d'aquells papers de dona enamorada de vida dubtosa, guapíssima i sensual. 

Llàstima del so, el doblatge original era deficient i a l'estiu, amb sorolls i finestres obertes, lamentable. Però tot i amb això un títol a recuperar, si pot ser en pantalla gran, i un guió el qual és estrany que els voltors dels remakes no hagin descobert encara, que jo sàpiga. Algunes coses de la dama protagonista i venjativa fan pensar en la Maria Rosa de Guimerà, una obra que també és teatre negre, segons com es miri. 

24.7.15

L'ATRACCIÓ PEL MAL I EL PERIODISME OPORTUNISTA


La fascinació pel mal per part de la gent corrent és un tema espinós però la vida real mostra com existeix, a molts nivells i en moltes circumstàncies, per desgràcia. Una historia real, títol que pot portar a confusió amb aquella historia verdadera en la qual un vellet  encisador feia un munt de quilòmetres damunt d'un tractoret per tal d'anar a veure un germà malalt, explica la relació entre un periodista amb problemes i ganes de reeixir en la professió amb un personatge tèrbol que ha mort de forma violenta, absurda i repugnant, tota la seva família, dona i tres criatures petites, de la culpabilitat del qual, malgrat les proves contundents, arribarà a dubtar.

Hi ha moltes pel·lícules, novel·les, sèries de la tele, basades en fets reals, la realitat, ja ho sabem, supera la ficció i no té per què ser versemblant. El problema d'aquesta pel·lícula és de guió, amb bons actors, bona fotografia, bona banda sonora, no acaba de trobar el fil conductor que li donaria sentit. Un dels temes que es podia explotar amb més grapa és el del periodisme que cerca l'èxit a tot preu, el de la pel·lícula és acomiadat d'un diari de prestigi a causa d'un reportatge en el qual ha mentit de forma deliberada o, al menys, ha transformat la realitat a la seva manera per tal de potenciar el sensacionalisme.

Jonah Hill i James Franco són dos joves actors en alça i fan el que poden i més. La noia del periodista, Felicity Jones es converteix en un personatge desaprofitat, amb una intervenció puntual amb referències musicals introduïda amb calçador. Rupert Goold, el director, és també una persona força jove, amb una llarga experiència en el teatre anglès i en televisió, però en el cinema li deu faltar un cert rodatge. La pel·lícula podria convertir-se amb relativa facilitat en una obra teatral però tot i així hi ha un problema de text i d'intencions. De narració, en definitiva, tot i que els dos personatges, entre els quals s'estableix una relació peculiar, elucubrin sovint a l'entorn de l'escriptura. 

Un tema present en la història, així mateix molt mal aprofitat, és si s'ha de donar tanta audiència als casos morbosos i criminals, el personatge real que en la ficció interpreta Franco es troba encara al corredor de la mort però escriu als diaris i gràcies al seu pervers narcisisme ha aconseguit una certa popularitat molt incòmoda per a la família de les víctimes. Més incòmode és quan se'n surten encara millor, en tenim casos propers i ben coneguts. Sóc contrària totalment a la pena de mort però també a la promoció mediàtica dels criminals així com a les penes de tele, que tant sovintegen, encara més quan pel mig hi ha criatures entre les víctimes. Tant és així que fins i tot m'inquieta l'afició actual, excessiva i aclaparadora, pel gènere negre, la veritat.  Només cal veure prestatges de les llibreries per comprovar com aquest gènere és absolutament majoritari i amb aquesta moda es fa passar bou per bèstia grossa i es ven molta fullaraca mediocre amb violència criminal i misteris esotèrics pel mig.

23.7.15

COSES QUE PASSEN AL MÓN MENTRE JO DESDEJUNO


Si la gent una mica sensible i amb un mínim grau d'empatia no aconseguís centrar-se en la seva pròpia vida seria absolutament impossible continuar amb el dia a dia sabent que a tot el món, que ara no és remot sinó tot just a unes hores d'avió, hi ha gent que les passa molt magres per motius diversos. Aquests dies miro de fer un intent, sempre fallit, per no queixar-me de la calor, queixar-me d'aquests tipus de coses de vegades, i parlo per mi ja que cadascú és com és, em sembla gairebé immoral situat en el context d'un planeta farcit d'injustícies i barbaritats.

Fa uns quants dies alguns periodistes de culte o d'inculte van sucar par amb les imatges d'un programa televisiu en el qual una nena es posava a plorar després que la Merkel, tan odiada, sovint sense matisos, li expliqués, de forma maldestra com anava el tema dels refugiats. Les imatges com sol passar amb això de la  televisió, ens les van repetir una i altra vegada. No sé com la dama en qüestió va caure en el parany televisiu. La televisió i, avui, aquests vídeos virals que ens arriben per tot arreu, creen opinió o fixen les nostres creences prèvies.

Fa anys determinada literatura o la mateixa premsa feien aquesta feina. Expliquen que va fer més contra l'esclavatge dels negres americans La cabana de l'oncle Tom que no pas el coneixement de la realitat pura i dura. El cas és que el tema dels refugiats, com també de tanta gent que potser no es pot considerar exactament un refugiat, però que vol marxar de casa sigui com sigui, jugant-se la vida si cal, no sembla trobar una resposta sensata als països suposadament civilitats i en pau. 

En aquest tema s'ha parlat molt més de la Merkel fent plorar la nena que no pas d'unes dades reals, Alemanya, amb Suècia, és el país que acull més refugiats, fins i tot molt pel damunt de les quotes que li toquen. A Espanya ja sabem que no s'ha acceptat el número previst, i que no s'arribarà ni a la meitat del que es pretenia. És fàcil, avui, recordar drames del passat, ens preguntem més aviat com van poder passar que no pas com és que passen ara, davant dels nostres nassos. 

L'inefable ministre hispànic tan  amic de metàfores i comparacions, va amollar una parrafada sobre goteres, Això de les quotes, va dir, era com si en un edifici amb una mala teulada, en lloc de tapar aquestes goteres les goteres es repartissin per les diferents habitacions. El que passa és que ningú no sap o no vol saber com es podria arranjar la teulada de forma definitiva i, al capdavall, repartir les goteres faria que, al menys, tota l'aigua no caigués damunt del cap dels mateixos.

En aquest tema, a nivell individual, hi pots fer poca cosa. Votar quan toca, algú que creus que serà més sensible amb aquests temes, cosa que no sempre funciona. O mirar-te la gent immigrada amb una mica de comprensió i no amb prejudicis de tot tipus o col·laborar amb alguna ONG. Francesilles. Quan algú es troba immergit en la tragèdia col·lectiva sembla que el món t'oblidi i en molts casos és així i així va ser durant la nostra guerra i les seves llarguíssimes seqüeles. 

No és veritat que coneixent les desgràcies passades aquestes no es repeteixin, les generacions passen de pressa, les mentalitats evolucionen i s'ensopega amb les mateixes pedres o amb unes altres de pitjors. Una gran part del periodisme actual no ajuda gaire a entendre el món però al capdavall potser això és el que toca, que la nostra gran preocupació vital sigui, ara per ara, la calor excessiva d'aquest feixuc estiu i si podrem anar de vacances una mica més lluny del Montseny o la Costa Brava. Quan siguem independents serem més solidaris? 

22.7.15

UNA DAMA POLIÈDRICA: LLUÏSA SALLENT I LES SEVES VIDES

Levin, a Anna Karenina, diu penjaments de la protagonista -tot i que sempre he pensat que el veritable protagonista del llibre era ell- fins que la coneix i se sent fascinat per la dama, pel seu atractiu i per la seva intel·ligència, intel·ligència que, si considerem com acaba el llibre, no és precisament emocional. Una manera de castigar les adúlteres, en la literatura noucentista de categoria, és fer-les morir per redimir-les, tan sols La Regenta sobreviu però encara resulta més inquietant la seva supervivència que les morts de la resta.

L'altre dia, de matinada, per casualitat i per la ràdio, em vaig topar amb una entrevista amb un personatge pel qual, d'entrada, no hauria sentit cap mena d'interès i em va passar com a Levin amb la Karènina. La classe alta barcelonina sempre m'ha semblat extraterrestre, gauche divine inclosa, la veritat, com a ells els ho deu semblar el Poble-sec real. En els bons temps els ricatxos baixaven al Paral·lel però el recorregut a l'inrevés, més enllà d'anar a fer de minyona, era poc freqüent. 
La protagonista de l'entrevista era la senyora Lluïsa Sallent, més de vuitanta anys envejables, i no s'hi val a dir que amb els diners et pots cuidar ja que hem vist moltes iaies folrades de duros que feien pena. Hi ha molta genètica i sort en això d'envellir amb un aspecte de bon veure, la meva sogra era d'origen humil, s'havia fet uns bons tips de treballar  i sempre va fer molt de goig i va ser molt elegant, de forma natural i innata.

La senyora Sallent era una desconeguda per la majoria vulgar fins que va morir el senyor Samaranch, del qual va ser companya oficial durant uns vint anys. No sé què li devia veure ella a ell, però es coneixien de joves i això té un pes. Quan Samaranch va morir ella va començar a donar-se a conèixer, a concedir entrevistes i a desvetllar una vida interessantíssima, carnissera propietària de joveneta, model d'altra costura per casualitat i amb prestigi, malcasada amb un senyor ric que la va maltractar en uns temps en els quals això no s'explicava, pintora i escultora autodidacta, remarcable, figurativa, va exposar a la Sala Parès i va vendre força, sense que se sabés mai, fins fa quatre dies, que era l'autora del producte. Els seus quadres ens poden semblar convencionals però no se li pot negar l'ofici. Va conèixer a fons gent com Pere Pruna. Molt bona escultura, també figurativa i de tall clàssic, amb aquest art, més car i més difícil de vendre, es va picar els dits.
 
L'aspecte de la senyora Sallent em fa pensar en la possible imatge d'Anna Karènina, si aquesta hagués arribat a gran. Si la darrera companya del senyor Samaranch hagués nascut una miqueta més tard potser hauria format part de les models tipus Gimpera o hauria fet cinema i potser, com ella mateixa ironitzava en l'entrevista, seria famosa hores d'ara. A més a més, sembla que és una excel·lent nedadora i fins i tot en els darrers anys ha publicat dos llibres, un una mica revanxista però que deu tenir el seu interès per a la gent tafanera com jo mateixa, Vidas y apariencias. I un altre de molt interessant sobre un dels pintors de les seves devocions, Fortuny. 

Fortuny és encara un personatge poc conegut considerant el seu pes específic i em va encantar escoltar tot el que la senyora Sallent explicava sobre el pintor, la veritat. Una de les coses que em va agradar més de la dama era la naturalitat amb la qual parlava fins i tot de la seva classe social, naturalitat molt allunyada d'això que en diem pijería. La seva imatge, fins i tot en les fotografies en les quals munta una certa escenografia personal, resulta molt diferent de la de tanta senyora de portada convencional, desvagada o oportunista. Si jo fos aquest escriptor del Nobel, em deixaria de cuentos i enviaria roses i poemes a la senyora Sallent.


fortuny-luisa sallent-9788416256105