25.4.15

MEDITACIONS CASOLANES PER A DESPRÉS DE SANT JORDI



La llegenda de Sant Jordi, en la seva versió més coneguda, és força elitista. El drac es va cruspint persones, les quals en alguns textos són gent en general i en d'altres, donzelles verges, fins que li toca en sort o dissort la filla del rei, únic cas en el qual les forces celestials propicien que el sant ardit hi faci alguna cosa. Per a més misteri la cosa acaba d'una forma etèria, amb allò de la rosa i la sang i el sant tocant el dos, car aquests personatges guerrers són d'una castedat absoluta i si es deixen endur pel pecat de la carn, malament, mireu el que li va passar a Lancelot. Ignorem el destí de la princesa, potser la van casar amb algun príncep adient però també podria ser que a causa dels fets decidís consagrar la seva vida a la santa religió esdevenint l'abadessa no democràtica d'algun convent nostrat.

Aquesta és una festa molt celebrada a les escoles. El sentit i contingut de les festes escolars s'hauria de revisar a fons, les festes escolaritzades no s'aguanten de cap peu però han tingut un èxit esclatant, quan jo treballava hi havia anys en els quals, a escola, l'eix principal de la vida escolar eren les festes populars reconvertides en pedagogia de consum. Mentre Nadal encara ha comptat amb la prevenció de certs sectors del professorat que han intentat obviar-ne el contingut religiós i fins i tot passar-se sense gaire fortuna al solstici d'hivern, Sant Jordi no ha tingut el mateix rebuig malgrat que el protagonista sigui un sant miraculós el qual, en el fons, defensa la classe dominant. He perdut un munt d'hores de feina en reunions de mestres a l'entorn de les activitats que es farien durant les festes i sobre com seria la decoració del centre. 

Per cert, no conec iconografies que hagin transformat la princesa en una humil pagesa o en una obrera tèxtil del temps de la industrialització, pot semblar surrealista però he viscut intents pitjors de socialització obrerista. El que sí he vist en alguna ocasió, de sota mà, són algunes versions de la rondalla pujades de to, evidentment en contextos no escolars, només faltaria.

A escola, quan jo em trobava en actiu i no en passiu, havia fet i vist fer tota mena de treballets, aquests dies: roses de plàstic, de paper pinotxo, de paper de diari, de plastilina, pintades, retallades, modelades. Algunes quedaven molt bé i d'altres eren molt galdoses. També vam pintar dracs, dracs de tota mena. I murals i fins i tot en una ocasió vam muntar una escenografia en tres dimensions a l'entrada de l'escola amb la cova, el drac, la princesa i el sant. A mi em demanaven en ocasions que fes els dibuixos. Una vegada es veu que la princesa em va sortir amb cara de bleda i una mestra feminista em va venir a protestar per l'actitud de la dama. I és que es fa molt difícil conciliar les velles llegendes amb la realitat actual. 

A mi, ja de petita, aquest elitisme del sant, que no apareix fins que no es troba en perill la pubilla, em feia molta ràbia. Hi ha hagut intents iconogràfics i rondallístics moderns de canviar una mica les tornes, versions humorístiques amb dracs simpàtics i desacomplexats i princeses més valentes i coratjoses. Els contes sobre la llegenda de Sant Jordi ofereixen avui un gran ventall de versions ximpletes i despropòsits rondallístics. De fet, el paisatge tradicional té molts elements atractius per a la mainada, al capdavall moltes nenes quan són petites (i de vegades quan són grans, també) volen disfressar-se de princeses, ens agradi o no i sense que hi tinguin a veure propagandes modernes, i a molts nens els agrada això d'estossinar el que sigui amb una arma a la mà, i com que el drac s'ho mereix, doncs som-hi. El cas és trobar l'excusa adient. L'uniforme de guerrer medieval pot esdevenir fins i tot gal·làctic, fet i fet el cavaller, per més medieval que sigui, ve de l'espai sideral. Pel que fa al drac i la seva cova, els monstres i els llocs misteriosos són absolutament atractius. El meu fill, de petit, col·leccionava monstres de l'univers i tenia un llibre on s'aplegaven les fitxes de cadascun d'ells, se'l sabia gairebé de memòria. 

De fet el drac menja gent perquè potser és el seu aliment natural, de la mateixa manera que els gats es mengen les rates, una altra cosa és que li hagin de portar el menjar a casa, és clar, tot i que sembla que l'obsequi  respon a un pacte per tenir-lo més o menys controlat. Si Sant Jordi hagués eliminat el drac de bell antuvi s'haurien estalviat moltes desgràcies però la llegenda tampoc no existiria. Jordi és un dels pocs noms que en èpoques grises es continuava pronunciant sempre en català, tot i que en els papers oficials posessin Jorge. 

Un senyor gran que treballava amb mi i es deia Jordi comentava en una ocasió que el seu nom estava bé per a un nen o un noi jove però que quan envellies semblava poc seriós. En una ocasió vaig llegir en alguna novel·la que no recordo una cosa semblant sobre el Robin anglosaxó. Potser ho fa la sonoritat, que té una certa semblança, les vocals, no ho sé, però alguna cosa hi ha, de la mateixa manera que alguns noms fan persona gran. Júlia, segons opinions antigues, semblava un nom de iaia però es va posar de moda i ara ja no ho sembla car tot és relatiu i subjectiu en aquest món de mones i de tendències estètiques. Avui, que ja sóc una iaia i m'escauria, és un nom de noies joves i de criatures, ves.

Sant Jordi és una figura imprecisa i improbable, una barreja de personatges i d'històries antigues, amb un rerefons gore de tortures al pobre home, el qual les resisteix totes abans de renunciar a la seva fe cristiana. A Catalunya s'ha anat reconvertint en un símbol patriòtic malgrat que la seva filiació no sigui geogràficament catalana, al capdavall les tradicions s'adapten, s'inventen, es reconverteixen i ens les fem a mida. A partir de la Renaixença i amb el Modernisme el sant, el drac i la resta prenen una nova dimensió i renoven la iconografia i ens els trobem per tot arreu. És aquest un sant polivalent, patró a molts indrets d'Europa. Del dia de Sant Jordi se n'ha volgut fer una mena de dia dels enamorats, això és un invent modern, de fet. I és que el sant, després de lliurar la rosa, va tocar el dos, no ho oblidem. Però sempre es troben militants de la puresa nostrada que ens afirmen de forma contundent per Sant Valentí, nosaltres celebrem Sant Jordi. Tant és, al capdavall, tot és negoci, en el present.

La rosa es regala l'estimada però es pot regalar a tothom, sense manies, fins i tot se la pot regalar una mateixa, a més a més hi ha roses de tots preus i el nostre poder adquisitiu ha millorat. Una altra bestiesa moderna és això de què aleshores la noia ha de regalar el llibre al xicot, no sé d'on va sortir aquest cuento. Però les tradicions s'inventen i si tenen èxit ja són per a tota la vida i quan parlem de tota la vida parlem de la vida de cadascú i allò que hem vist fer ens sembla que és intemporal i que ha de romandre pels segles dels segles més o menys igual o semblant. Per això quan els parvulets d'avui siguin mestres i pares continuaran celebrant, adaptat com sigui a la modernitat, allò que els porti perfumats records del passat, i faran fer roses de plastilina, dracs de cartró i coses semblants, em temo.

Sant Jordi ha passat, ha mort el drac del 2015, la princesa virginal s'ha quedat amb la rosa i ell s'ha enretirat al seu regne celestial fins l'any que ve, enmig de l'esplendor del mes d'abril i content de què les vendes de llibres hagin anat bé tot i que, de fet, ell no hi té res a veure amb el tema dels llibres, ben mirat. Avui l'excés iconogràfic s'ha incrementat amb les roses i santjordis virtuals que la gent s'envia pels mòbils i pels ordinadors i per on sigui. Tot ajuda a viure, encara més si és primavera.


23.4.15

EL DIA DEL GRAN SUPERMERCAT CATALÀ DEL LLIBRE MEDIÀTIC I LA ROSA D'IMPORTACIÓ



Una de les imatges que més m'agrada del nostre sant nacional és aquesta de Llimona, situada a Montjuïc. Tot i que es digui que és un Sant Jordi triomfant a mi em sembla aquest un Sant Jordi cansat i escèptic, que contempla amb condescendència i resignació la zona del Llobregat i que ha hagut de suportar com aquell tauler d'escacs de verdor de la meva infantesa ha esdevingut tota una altra cosa. Una altra cosa que té, però, la seva grandesa, sobretot a les hores de la posta del sol o en dies una mica tèrbols.

Quan jo era joveneta acostumava a anar fins al Sant Jordi de Montjuïc amb una colla d'adolescents i no mencionàvem el sant sinó que dèiem que anàvem a passejar al Cavall de Bronze. De Sants Jordis en tenim una pila per tot arreu i per a tots els gustos. La seva festa, en una operació comercial que ha fet fortuna, ha restat lligada a la del llibre a causa de la data de la mort el gran senyor de les lletres castellanes, Cervantes, el qual avui la història alternativa i pintoresca voldria català. De fet, aquest Sant Jordi té alguna cosa de Quixot, en aquesta imatge de Montjuïc, talment com si estigués a punt de confondre els nous gratacels i les ciutats dormitori i les zones portuàries del nostre temps amb gegants diversos, d'un moment a l'altre.

Cada dia m'agrada menys que em recomanin llibres o que em demanin que en recomani. Però ens en recomanen a tort i a dret aquests dies, en general novetats. I és que el llibre, objecte de consum, les vendes del qual han anat de baixa, avui és una novetat efímera sotmesa a les lleis del mercat. Sóc contrària al fet que es parli de  llibre i lectura en general, com si fos aquest un bé absolut, quan de llibres n'hi ha de bons, de dolents, de molt dolents, de mal intencionats, de malignes, de mentiders, fins i tot de feixistes, de doctrinaris o de ximples. Comprenc que s'ha de vendre, que el sector està en crisi i que sembla que tot s'hi val, però si no fos que ja tinc uns quants anys i demà en compleixo un més, gràcies a les publicitats poca-soltes sobre el tema acabaria per no llegir cap llibre mai més, en senyal de rebel·lia i per portar la contrària.

Aquests dies publiquen i venen -o no, car les vaques magres afecten tothom- els escriptors mediàtics, ja siguin escriptors de ficció o de temes especialitzats diversos. No tinc res en contra d'ells, hi ha de tot. Aprofiten les seves tribunes televisives, les seves tertúlies i els seus coneguts en el món periodístic per promocionar-se. Jo també intento promocionar els amics i coneguts en els blogs que mantinc i ells ho fan amb mi, a la mida de les nostres pobres possibilitats, quan toca. Fa uns dies, jo que dic que no vull recomanar mai res, recomanava en aquest blog la molt bona poesia de l'Antoni Casals, que es pot trobar de franc a la xarxa, en gran part. 

Abans d'ahir vaig anar a presentar el llibre d'una bona amiga a L'Hospitalet i demà participaré en una altra presentació al barri. No tinc res publicat recentment i, per tant, no em puc promocionar els meus perquè quan els llibres fan anys ja no es promocionen per Sant Jordi, a no ser que se n'hagi fet una reedició actualitzada, és clar. Sembla que avui, per Sant Jordi, no té gaire sentit recomanar El Quijote, Tirant lo Blanc, Crim i càstig, Un amor fora ciutat, Feliçment jo sóc una dona o llibres que tenen molts menys anys però que tan sols trobaríeu, i encara, en alguna biblioteca o en una llibreria de vell, virtual o física.

Fa uns dies una bona amiga, davant de la meva campanya una mica quixotesca i santjordiana endegada per reivindicar la literatura d'Olga Xirinacs i intentar que se la tingui en compte a l'hora de concedir futurs Premis d'Honor els quals, pel meu gust, haurien de premiar trajectòries intel·lectuals com la seva, em va explicar que va anar a algunes llibreries a la recerca de llibres d'aquesta autora. No en va trobar cap. En una de molt  gran va preguntar a la dependenta, una d'aquestes llibreteres especialitzades a les quals hem de consultar si no sabem què comprar, oh, és que deuen ser molt antics, li va dir la noia. Jo vaig fer una mica de recerca i en una altra llibreria emblemàtica encara em vaig topar amb un volum de La inundació i res més. I no passa tan sols amb Xirinacs, la feina es teva per aconseguir molts altres llibres d'autors que en el seu temps van ser famosos, remarcables, venuts, llegits. O d'autors actuals però que no han entrat en el circuït promocional majoritari, vaja.

Ja sabem de bell antuvi quins llibres veurem a les piles de gruix i quines escriptores i escriptors tindran cues al davant per això de la firma, una pràctica que cada dia em sembla més gratuïta i estranya si no és que coneixes l'escriptor i escriptora i et pot fer una dedicatòria personalitzada i sentida. Al costat dels qui venen molt hi haurà els il·lusionats escriptors anònims o gairebé, els quals seran visitats per amics i coneguts i que potser l'any proper, per Sant Jordi, defugiran el tema per allò de què gat escaldat d'aigua tèbia fuig. 

El dia d'avui m'havia fet molta il·lusió quan era joveneta i encara me'n fa una mica, com em passa amb el Nadal, tot i que ni una cosa ni l'altre siguin el que havien estat més enllà del tema religiós, uns oasis d'abundància gastronòmica o literària en anys d'escassedat i migradeses. Fa uns dies vaig dinar amb unes antigues companyes de feina, una d'elles llegeix molt i cau sovint en el parany de comprar llibres d'aquests ben promocionats que després la deceben de forma parcial o absoluta. Oh, li vaig dir, però ja els has comprat. Em va admetre, amb resignació, que era així. 

Encara hi ha qui creu de bona fe que les promocions que es fan en els pocs programes literaris que queden o en els suplements dels diaris dedicats a la lectura i cada dia més reduïts són sinceres i no van lligades a interessos del sector, coneixences i pressions diverses. Sé de més d'un a qui no han donat més feina en un diari per fer una crítica poc positiva d'algun llibre d'un senyor de la casa. Hi ha volums que sembla que funcionin gràcies al boca-orella però si és grata una mica es comprova sovint que el tema tampoc no és tan innocent, que hi ha promocions alternatives molt ben orquestrades i que fins i tot defugen la vulgaritat de les firmes del dia potenciant el misteri de l'escriptor o escriptora invisible. Una nova competència és la literatura local i comarcal, per tot arreu sorgeixen escriptors de prop que demanen el seu lloc i que escriuen coses on surten els espais coneguts pels coneguts. 

Ja es fan novel·les històriques destinades a promocionar un indret, un edifici, un poble, un paisatge, per tal de generar els inevitables itineraris turístics dels nostres temps. La novel·la històrica també té una altra servitud, les celebracions, siguin la del 1714 o la de la Setmana Tràgica, les celebracions ben vistes ja que celebrar el Compromís de Casp, ara i aquí, seria fins i tot lletjot. La novel·la negra potser acabarà morint d'èxit però aguanta i sembla que gairebé tothom ha d'inserir algun crim en un relat normal per tal que funcioni la venda.

Bé, un noranta per cent del que surt serà pasta de paper d'aquí un any i escaig i més enllà dels llibres de moda dels mediàtics i dels promocionats a dojo molta gent tirarà  de biblioteques, les quals segons la meva opinió han incidit molt més en el tema de què no es vengui tant que no pas la virtualitat o la pirateria. La gent no disposa de  gaire temps per mirar, remenar i triar sense recomanacions de ningú, de forma lliure i atzarosa. Per això han tingut èxit els clubs de lectura de les biblioteques, et diuen què has de llegir, t'amollen el llibre, te'l comenta un suposat expert i a més a més, fas coneixences i xerres una mica, cosa que per a mi és l'objectiu real de l'activitat. Hi ha tanta demanda que en alguns grups han de passar llista i si fas faltes d'assistència t'esborren i tot. La vida està molt escolaritzada, darrerament.

En temps pretèrits les caixes i bancs regalaven llibres i roses i mentre les roses anaven, encara, una mica escasses i cares, van regalar clavells. Els llibres de la Caixa eren un clàssic, per tal que te'ls lliuressin al principi havies de fer un petit ingrés. Després van anar regalant de tot però el llibre del dia de Sant Jordi continuava essent un clàssic. Ara ja no hi ha ni Caixes, al menys com les d'abans. Feliços els temps en els quals crèiem en tot això de la cultura i la literatura, paraules que rimen, com cantava Pi de la Serra de qui diuen que també anirà a una llista electoral i tot, que ja és gros. Res no és com era ni res era com havia estat i els qui canviem més som la gent, car el temps ens fa més savis, suposadament, però també més escèptics i més vellets i l'experiència serveix per a poca cosa, ben mirat.

El dia d'avui es presta a ironies diverses, una molt bona poeta, la Dolors Miquel, escrivia ahir a facebook: 

TINC L'HONOR DE DECLARAR DAVANT DE DÉU, DE DEESSA I DELS HUMANS I MAMÍFERS VARIS QUE MAI HE SIGNAT RES PER UN SANT JORDI, A MENYS QUE FOS UN CERTIFICAT TRAÏDOR DE BASE O HISENDA.

I així ho faig constar per als que ho vulguin llegir.

A Torredembarra, un dia abans de la gran comèdia de la Cultura, de l'any 2015.



Un meu ex alumne escrivia, també ahir, a la mateixa xarxa: 


Demà seré per la Rambla, si compreu qualsevol llibre i voleu que us el firmi, ja ho sabeu.

Fa anys alguns dels escriptors que es consideraven bons i professionals van queixar-se de la presència aclaparadora dels mediàtics, gent que surt per la tele o parla a les ràdios grosses,  cuiners, divulgadors diversos, personatges xarons dels programes de lleure. Tothom pensa que ell és el bo, és clar. Fins i tot recordo que van amenaçar amb boicotejar la festa fent moixoni però em sembla que la sang no va arribar al riu. Avui tothom conviu com pot i també tothom aprofita, com pot i el deixen, les possibilitats de promoció, tan descompensades. Però així és el món i en ell hem de viure i encara bo que som en un indret en el qual bufem cullera cada dia i sempre hi ha un llibre a prop nostre, mediàtic o no, i que podem llegir fins i tot de franc, sense més problemes que els de les llistes d'espera de la biblioteca, a través de les quals també podem copsar la realitat, les promocions funcionen encara que no sempre ni tant com es voldria. Demà, aquest vespre mateix, sabrem quins han estat els llibres més venuts i els escriptors més visitats i fins l'any que ve si Déu vol. 

22.4.15

L'HOSPITALET AL COR

Can Sumarro

Ahir vaig anar a presentar un llibre de la meva amiga Montserrat Galícia,  a L'Hospitalet. Sempre és un plaer tornar a algun dels barris d'aquesta ciutat, en aquest cas al barri del centre, després d'haver treballat tants anys a la ciutat i haver pogut comprovar dia rere dia els molts canvis positius que l'han transformat i modernitzat.

Pel matí també vaig anar a L'Hospitalet, en aquest cas al barri de Santa Eulàlia, a l'escola Provençana, per fer una mica de barrila poètica amb el grup de sisè, gràcies a la invitació d'una altra amiga, Àngels Prats. Al Provençana hi vaig treballar tot just un parell d'anys però en tinc un gran record, tant de mestres com d'alumnes i també d'això que en diem ambient laboral.

Encara no fa gaire temps un d'aquests tertulians saberuts dels nostres temps, i no pas un dels pitjors, parlant de no sé quin tema, va tornar a mencionar L'Hospitalet i d'altres indrets de la perifèria barcelonina amb els tòpics de sempre. Ja resulta habitual i lamentable que aquests senyors i senyores opinin de tot, aquests dies els estem patint amb intensitat, i que no es limitin a les seves especialitzacions, si les tenen.

Encara per a molts nostàlgics de no sé quins temps existeix allò del cinturó vermell i una mena de línia divisòria entre una mena de gent del país i una altra de sobrevinguda, una altra que, per cert, s'ha diversificat tant que cada dia fan més angúnia aquestes definicions tòpiques sobre immigrants i la resta.  Un dia que dinava en un restaurant xinès de la platja unes senyores es van quedar totes astorades en sentir un jove xinès que els parlava en català, oh, senyores, jo he nascut aquí, els va aclarir el noi. I és que els anys passen i els lluitadors de la Seat, una mica repatanis amb les catalanitats i de procedències hispàniques diverses, ja són avis i besavis.

L'Hospitalet és una gran ciutat, molt poc coneguda pels de fora, amb molts barris, cadascun amb les seves característiques, la seva gent i, és clar, els seus problemes. Les escoles i els instituts han millorat de forma exponencial, té bones biblioteques i centres emblemàtics com la Tecla Sala o el Barnadas. També, com a tot arreu, hi podem trobar algun foradet negre que els temps actuals han fet més evident, però això passa a les millors famílies, fins i tot a les de Pedralbes, tot i que com que a les de Pedralbes no les conec no voldria caure en allò que critico, parlar del que no sé.

La presentació era a Can Sumarro, una biblioteca molt bonica, situada en una antiga masia, que compta amb uns jardinets extraordinaris. L'Hospitalet tenia en els seus orígens un centre urbà molt petitó i unes grans extensions de zona rural, camps i masies, del qual Esplugues per una banda i Barcelona per l'altra n'hi van anar manllevant uns quants trossos. Avui tenim una idea una mica errònia del procés que va portar a l'absorció de diferents pobles per part de Barcelona. En alguns casos no eren els rics, precisament, els que volien annexionar-se sinó la gent humil de la contrada, que es trobava en una certa situació de caciquisme i, com va passar en l'edat mitjana, simplificant les coses, s'estimaven més dependre del rei que no pas del senyor feudal.

Els importants de l'Hospitalet van tenir sort i no va arribar mai a ser un barri de Barcelona, tot i que durant anys hi havia qui ho considerava més o menys així, encara que la ciutat tingués cada vegada més vida pròpia. Les noves generacions, moltes de les quals procedien de la immigració van anar fent seva la ciutat i avui hi ha poca confusió entre ser de L'Hospitalet o ser barceloní, en general. Crec que, com a Barcelona, la gent és més del seu barri que no pas de la gran ciutat. Fa anys, molts però no pas tants, per anar al centre de L'Hospitalet des de Barcelona només comptaves amb els Oliveras, avui el metro ens deixa a la seva Rambla, animada i bonica, que s'allarga amb la Rambla de la Marina i en la qual, això sí, hi trobo a faltar, com en tants altres llocs, el cinema. 

Just Oliveras va ser un empresari brillant i innovador, una mica enigmàtic, emprenedor i amb moltes virtuts, i la prova és que ningú no ha volgut -o no ha pogut- canviar el nom de la Rambla per un altre. Era un empresari modern, que estimava la ciutat i que en les circumstàncies difícils de la guerra va decidir quedar-se a la seva pròpia empresa, col·lectivitzada, decisió que li va costar la vida, juntament amb la de la seva  cunyada, en un assassinat mai aclarit o que potser no s'ha volgut aclarir. Malgrat que sobre la figura de l'empresari hi ha algunes opinions negatives que provenen de sectors molt arrauxats i doctrinaris, he copsat que en general la gent normaleta sentia per ell respecte i admiració. En fi, desgràcies de l'època. 

Durant anys es vivia una situació paradoxal, es parlava de la Rambla Oliveras i dels cotxes Oliveras sense que la gran majoria d'habitants de la ciutat, arribats en grans onades immigratòries, sabessin qui era Just Oliveras. Encara recordo haver preguntat sobre el personatge i comprovar com es fugia d'estudi sense manies per part dels que en sabien alguna cosa i com també els qui no en sabien et feien un posat estrany, ves, era el nom d'un carrer important i d'uns autobusos, que no n'hi havia prou amb això?

Durant anys va planar una gran ignorància sobre el personatge, senzillament, no se'n parlava.  Fins i tot a manuals d'història de la ciutat se silenciava l'assassinat, així com el d'altres persones que van ser estossinades en aquells anys, algunes de les quals totalment innocents, com ara un pobre compositor de sardanes que no feia mal a ningú. De fet fins i tot en la referència de la wiki es passa sense fer soroll per la guerra i la postguerra o, més aviat, no s'hi passa de cap manera.

Avui es fa difícil imaginar aquella ciutat d'abans de la guerra, de la guerra i de la primera postguerra, no té res a veure amb l'actual. Fa poc temps va morir el senyor Marcè i li vaig dedicar una entrada, gràcies a ell i als seus llibres sobre la ciutat i els seus personatges vaig saber alguna coseta més de la història de L'Hospitalet, ha estat un dels seus cronistes més admirables, també era molt bon poeta. La primera visita al museu, amb l'escola, la vaig fer amb ell que n'era el director i recordo poques explicacions museístiques tan sentides, documentades i valuoses. Fa molts anys d'aquella visita, més de trenta. 

Ara he repassat el blog i veig que he escrit sobre L'Hospitalet en moltes ocasions, trenta anys de feina a la ciutat forneixen tot un gran imaginari sobre ella i la meva memòria sentimental la té molt present, tot i que ara hi vaig de visita i ja no és el mateix. La vida passa i la gent jove ocupa les terrasses dels bars de la vida,  com sempre ha estat. Al vespre, quan vaig sortir de Can Sumarro hi havia com una mena de pau ambiental primaveral per damunt de la Rambla Just Oliveras. És clar que feien futbol per la tele i la gent estava reclosa a la llar o al bar corresponent per tal de seguir el partit el qual, per sort, va acabar bé pels nostres i així no vam haver d'escoltar les condemnes i penjaments sobre entrenador i jugadors que s'amollen en cas de derrota, merescuda o no, per aquests inefables mitjans de comunicació que cada dia em semblen més desinformadors i pocasoltes.

A la ciutat vaig treballar al barri de Can Serra, uns quinze anys, i vaig haver de marxar pel fet que ens van tancar l'escola, en una època amb una forta baixada de la natalitat. Avui l'edifici és escola d'idiomes. Tampoc no és escola de primària el Can Bori, on vaig ser un any. El Provençana continua en actiu i també és encara escola el Bernat Desclot, on vaig passar els deu darrers anys de la meva vida laboral, també al barri de Santa Eulàlia però tocant al Parc de l'Alhambra, en això que en diuen Granvia Sud, un sector de la ciutat que ha experimentat canvis immensos, com Bellvitge, i per on, quan hi vaig anar, encara passava el carrilet a cel obert. 

21.4.15

LA NOTÍCIA, LA VERITAT, ELS VOLTORS MEDIÀTICS I ELS EXPERTS INDEFUGIBLES


Mentre una part del món desafavorit es continua ofegant o morint en tota mena de tragèdies diverses ahir un fet puntual va sacsejar la nostra ben peixada societat,  un noiet amb algun problema mental evident va entrar al seu institut amb un parell d'armes casolanes i va ferir algunes persones i en va matar una altra, un pobre professor substitut que feia quatre dies que hi treballava. Evidentment, si no hi hagués hagut un mort els mitjans de comunicació no haurien esmerçat tant de temps ni esforços en informar, més aviat desinformar, sobre un fet tràgic protagonitzat per un nen del qual hores d'ara en sabem molt poca cosa però sobre el qual i sobre les seves circumstàncies molta gent es va afanyar a pontificar per les xarxes socials i pels mitjans de comunicació. 

En tot plegat s'hi van barrejar opinions sobre els nostres temps, la nostra societat, els pares irresponsables, l'abandonament de les criatures, la crisi de valors, la responsabilitat penal dels menors o la crisi econòmica. Un professor del centre que va voler restar en l'anonimat, encara bo, va manifestar que la família era normal i corrent però això és igual car ja l'havien condemnat d'entrada.

Fins i tot vaig escoltar per la ràdio i la tele opinions de suposats experts, psicòlegs i la resta, amollant opinions de tota mena sobre la relació del noi amb l'escola, aspecte de qual no se'n sabia res de res. Què li havien fet perquè congriés un odi d'aquesta mena pels companys i professors? 

Una part de l'entorn proper, companys i pares de companys, caçats sense pietat pels mitjans amb les carxofes a punt, també van parlar massa i de forma poc meditada, quan en aquests casos seria molt millor no dir res, al menys fins que se sàpiga una certa veritat. L'únic article raonable que vaig llegir va ser el del sempre ponderat Gregorio Luri, aquí el teniu, una de les poques persones que es nega, encara, a anar a tertúlies mediàtiques quan sap que no té res seriós a aportar en mig d'un mar de tafaneries i tòpics. I això cada dia és més admirable i menys freqüent en un món on si surts a les teles i ràdios sovint vens llibres, per Sant Jordi i després i abans,  i quan més surts, més et criden perquè surtis.

El final de l'article és ben contundent:

Hegel hablaba de la impaciencia de la opinión como el principal mal moderno. Hay que reconocer que Hegel dice con frecuencia cosas muy sensatas.

Ya entiendo que para un periodista la noticia y la verdad no tienen por qué ir de la mano. Pero es que yo no soy periodista.

Per a més inri els anticatalanistes viscerals i guillats del costat ranci de l'estat hispànic també van aprofitar el tema per penjar barbaritats a les xarxes socials, bestieses que haurien d'estar penalitzades de forma seriosa però per totes bandes, que també per aquí i en versió vernàcula llegeixo de tant en tant moltes ximpleries.

La tendència és sempre cercar culpes:  com no es va detectar la raresa de l'agressor si, pel que expliquen, ja feia alguna cosa estranya de petitó? Culpar la família i l'escola és un clàssic. Per desgràcia les malalties mentals són complicades i jo he tingut alumnes i coneguts que feien coses estranyes de petits i joves i després han menat una vida convencional i també conec situacions inverses, és clar. Quants crims i fets de tota mena no els ha protagonitzat gent aparentment normal? Vivim en una societat on ens sembla que podem controlar tota mena de riscos a base de medicina preventiva a dojo.  

Malauradament no valorem el fet de què aquestes coses siguin fets aïllats,  tot i que dolorosos, mentre tantes criatures i adults viuen enmig d'inseguretats diverses i violències enquistades.  El pitjor és que de vegades llegeixo opinions absurdes que provenen de persones que tenia per raonables i intel·ligents, siguin coneguts de casa o personatges mediàtics.  Hi ha un excés d'experts per tot arreu i en tota mena de temes, ja siguin futbolístics, polítics o educatius.  No sé com és que amb tants savis les coses encara no rutllen.

18.4.15

AQUELL SENYOR DE DRETES QUE ENS QUEIA TAN BÉ


María José Portela y Gela Alarcó, el alivio de ser primeras esposas


Potser és difícil d'estudiar la irracionalitat però la veritat és que en temes polítics, intel·lectuals i el que sigui sovint ens movem en el camp de la subjectivitat més absurda. Ha caigut, empès pels seus propis pecats però també per l'oportunisme del moment, com li va passar al senyor Pujol, el senyor Rato. I els mitjans d'aquí, d'allà i de més enllà només fan que sucar-hi pa, aquests dies. En canvi, del senyor Millet, convicte i confés, diria que se'n parla molt poc, en aquests darrers temps.

Rato era el senyor de dretes que queia bé, fa anys, com després ho va ser el Gallardón. També Pujol queia bé a la gent fins i tot a gent que no el votava mai. Hi ha actors i actrius, poetes o cantants, que cauen bé o malament per motius molt poc fonamentats, més aviat viscerals. Després n'hi ha que cauen de l'escambell i d'altres  que hi pugen. 

Quan Kennedy es va enfrontar a Nixon la meva mare deia que ella, de ser americana, votaria Nixon. No era per cap motiu especial, només per l'aparença, semblava un senyor més madur, més seriós, amb més experiència. Felipe González també queia bé a gent que no el votava, fa anys ell i el senyor Pujol, ja mig enretirats, van protagonitzar una sucosa conversa televisiva i tothom, i jo m'hi incloc, ens vam sentir gairebé orgullosos dels nostres polítics i del seu nivell dialèctic.

De vegades hi ha gent que cau bé o malament perquè és, en aparença. de dretes o d'esquerres. Fa dies algú em bescantava Vargas Llosa per aquests motius extraliteraris i li vaig aconsellar que llegís el llibre de Xavi Ayén sobre el boom aquell, tan ben orquestrat i que tants bons resultats va fornir. Vargas Llosa serà de dretes i haurà dit molts disbarats però ha estat un home molt més treballador i seriós que García Márquez del qual, paradoxalment, el seu flirteig amb Castro semblava d'allò més encisador. Cuba i la seva gent també queien bé i ara s'ha passat de puntetes pel seu festeig amb els del nord enllà, tan malmirats per determinats sectors de la progressia indiscriminada.

Serrat, el cantant, va caure molt bé i després va caure malament -parlo del país, de Catalunya- perquè aquí de seguida titllem la gent de traïdora a les essències pàtries. Fa anys cantar en castellà era un greuge però avui no ens hi posem pedres al  fetge i gent d'ara, com Sílvia Pérez Cruz, canten com els abelleix i ningú no els fa fora de la llista de catalans universals, una llista complicada i contradictòria, ben mirat.

Rato recordo que va venir a Barcelona quan va tenir una criatura, suposo que amb la seva dona anterior, a qui, com fan els senyors importants de veritat, que per això existeix l'eròtica del poder, va  deixar per una joveneta. També ens queia la bava amb la infanta catalana i la parafernàlia del seu casament barceloní i els seus cursets de català a Rosa Sensat. Ai, Senyor, tan poc com costaria tenir-nos contents, amb quatre detallets, i com ens maltracten, els poders hispànics del moment! Una vegada recordo haver escoltat a l'escriptora Isabel Clara Simó sobre això dels poders hispànics, comentant que eren molt més perillosos quan ens estimaven i ens feien la gara-gara. 

Avui també escolto moltes opinions sobre la gent del present, més jove, i sobre qui cau bé i qui no hi cau, tenim camp per triar, la Colau, el Fernández, el Pedro Sánchez, el Pablo Iglesias, la monja Caram, sempre hi ha més homes que dones, en aquestes llistes i, en tot cas, els papers principals gairebé són exclusius dels senyors, amb poques excepcions. Hi ha un punt de química i subjectivitat en tot això de les percepcions, una mica com quan t'enamores. Els qui cauen bé de vegades, quan comencen a sortir per la tele o a tenir fama, es tornen una mica bocamolls i en deixen anar alguna de grossa i resulta que no són allò que pensàvem que eren, o no ho són del tot, car la perfecció és un miratge.

De fet, de ben poca gent en sabem res, si no és que pertanyen a la família o a l'entorn proper i encara,  i potser és millor així, ja que així encara ens podem il·lusionar amb la política. Fa anys jo mostrava un cert entusiasme per determinats polítics d'un partit català i d'esquerra i algú que hi era una mica més aprop em va dir, ui, què pocs els coneixes... Ben aviat li vaig haver de donar la raó, per desgràcia, que ja se sap que pels seus fruits els coneixerem i si són roses, floriran. Alguns fins i tot ja s'han florit.