AUTORETRATS DEL NOSTRE TEMPS

Estem en un temps en el qual sovint es culpa tot de manca de pressupost i d'ajudes. Fa anys es feien moltes coses, a les escoles, a la tele o als teatres, amb una sabata i una espardenya. I amb dinerons, sobretot públics, s'han endegat moltes bírries i disbarats. Talleyrand, home lúcid i espavilat, deia que moltes bestieses polítiques s'havien evitat gràcies a la manca de diners. Jo diria que no tan sols bestieses lligades al món polític sinó també al món quotidià de cadascú. 

Quan es tenen quatre rals, en general, entrem en una estranya espiral destinada a fer-nos estirar més el braç que la màniga, canvis de pis, obres innecessàries a casa, consum inútil, viatges prescindibles i coses així. Fins i tot a nivell modestíssim, si surts de casa i portes diners -avui, amb les targes, això encara s'ha simplificat més- és fàcil que acabis per fer alguna despesa evitable, petita o gran.

Tota aquesta parrafada inicial ve a tomb pel fet que ahir vaig anar a veure Selfie, una curiositat cinematogràfica endegada amb la sabata i l'espardenya que mencionava, sense ajudes, amb mitjans precaris i actors desconeguts per a la gran majoria. El seu director és un home jove, Víctor Garcia León, jove de quaranta anys, però és que avui tot s'ha endarrerit molt i fins i tot sembla que la joventut no té un límit temporal precís. 

Selfie no és una obra mestra, no és rodona, però té molts valors de tota mena que fan que et resulti interessant i simpàtica. Un nen de casa bona es troba de cop i volta amb què el seu pare, ministre del govern, és empresonat a causa d'un munt d'embolics i corrupteles. Li embarguen la casa, la mare se'n desvincula, la germana guilla, la nòvia el planta, la minyona se'l treu del damunt i també se'l treuen del damunt els de la seva corda i el seu cercle habitual d'amics. I ell acaba a Lavapiés, entre gent d'esquerra, immigrants pintorescos, escoles de discapacitats i vivint de gorra a casa de l'amic d'una noia cega a la qual es lliga o, més aviat, és ella qui se li llença al damunt.

Posats a cercar simbolismes, tot i que, de fet, n'hi ha molts en aquesta història, tot plegat és una mena de faula sense moralina final. Espanya podria ser aquesta cega que no s'adona de la realitat i veu el que vol veure, mentre dreta i esquerra resulten inoperants i es miren el melic, sense aconseguir res més que repetir consignes tronades i enlairar pancartes i globets. La pel·lícula està rodada de forma artesanal, com aquesta selfie que li dóna títol. El seu protagonista, un perfecte carallot, però amb grapa i no pas més ximple i gandul que la resta, ens va explicant, a la seva manera, la situació en la qual es troba.

La pel·lícula ens deixa endevinar relacions que no s'expliquen a fons, com ara les familiars del protagonista, Santiago Alverú, una troballa. En ocasions sembla experimental però sense pretensions de nouvelle vague a la madrilenya, desvetlla simpatia i complicitats. També pot desvetllar inquietuds a la gent a qui allò políticament incorrecte fa repelús, no hi ha pietat ni lectures etèries a l'hora de mostrar el món berlanguià (hi ha ressons d'aquell cinema evidents en aquest mirall estrafet del present) de l'escola -o el que sigui- dels discapacitats, ni en algunes bromes a l'entorn de la ceguesa de Macarena. Una ceguesa tan física com espiritual, concentrada en els seus comentaris finals i que ho vol veure tot de color de rosa malgrat la realitat sigui gris o, directament, negra.  

Per sort, entre aquests dos móns que se'ns mostren i que sovint hem vist i patit, existeix, com sempre, gent normaleta i amb iniciativa, com ara aquest director de cinema i el seu equip, que vol fer coses innovadores sense lligar-se a clientelismes i subvencions i acaben per fer-les. El perill és que l'èxit els abdueixi i malmeti, que també passa i ha passat. 

Estaria bé que pels nostres verals hi hagués algú amb tanta iniciativa cinematogràfica, la veritat, potser per allò unamunià de què ens perd l'estètica no ens n'acabem de sortir. Molt de cinema nostrat no s'escapa encara del papà, mamà i patates sense oli. La història, si és que hi ha història, ens passeja per escenaris reals, com ara mítings peperos i de Podemos, amb la presència de polítics coneguts satisfets d'haver-se conegut i en la seva salsa, del signe que sigui. Inspirar-se en l'ara i explicar realitats que no grinyolin ni voler fer discursos de mentalització xarona, no és fàcil, la veritat. És clar que la cosa ve de lluny, si fins i tot la Trini d'Incerta Glòria tenia minyona!

SANT JOAN, SOLSTICI, FLAMES, REVETLLES I TONADES

El dia de Sant Joan i la nit que el precedeix estan farcits de mites, literatura, poesia i records. Els de les celebracions dels solsticis, que acaben per ser tan dogmàtics com els altres, ens recorden sovint que la festa té un origen pagà, ancestral, lligat, com la de Nadal, a una cosa tan evident com la durada de les hores de llum.

El matí de Sant Joan, quan era petita, em produïa una profunda tristor de durada relativa, ja que de petit tot és breu i intens. Aquella tristor anava lligada a la contemplació de les restes de les moltes fogueres que, de forma imprudent, s'encenien a la gran majoria de cantonades del barri. També anava tot plegat relacionat amb el final de l'any escolar. Encara tinc aquesta sensació de pena inevitable quan acabo, en aquests dies, cursets o activitats diverses.

L'estiu passa i la tardor inevitable porta, de nou, un sentiment de melangia, el mateix que els dies que segueixen a les festes del cicle nadalenc. Quan a partir dels deu o onze anys t'adones del pas de la vida i de l'atzar de l'esdevenidor és gairebé impossible no sentir en algun moment, per bé que et vagin les coses, un sentiment de pèrdua. Tot passa, envellim, morim. Les grans fogueres acaben en cendra i la cendra, en no res.

Les revetlles del meu temps jove tenien el valor afegit de ser un dels pocs dies en els quals podies sortir de nit, el mateix que per Cap d'Any. No tenir revetlla on anar, de jove, era molt dolorós però sempre trobaves una cosa o una altra. Encara hi ha gent de la meva edat que se sent incòmoda si en aquestes nits es queda a casa i, en tingui ganes o no, ha de fer alguna cosa.

La coneguda cançó del Serrat sobre Sant Joan i les fogueres evoca el temps en el qual els nois, ja que generalment allò era cosa d'homes, com tantes altres, recollien fusta, se la robaven els uns als altres i endegaven focs inquietants i perillosos però bonics, ja que el foc té la facultat de provocar-nos una mena d'hipnosi estranya. 

Avui hi ha menys fogueres, menys petards, menys coets, per sort, encara que tot plegat sigui menys lluït que abans. Hi havia hagut molts accidents relacionats amb la pirotècnia, però en aquells anys del passat de moltes coses ni te n'assabentaves si no és que s'esdevenien al costat de casa.

De vegades, quan la foguera era a punt, passava gent de l'ajuntament a arreplegar llenya, per tal que la cosa no fos excessiva i se'ls esbroncava de forma sorollosa. També s'esbroncava les persones que, des dels seus balcons que gairebé tocaven al foc, llançaven aigua per tal de fer minvar els efectes de les flames. Hi ha un gran component surrealista en el comportament humà, la veritat. Tan aviat som d'una prudència castradora com juguem amb els riscos de tota mena sense manies. 

Hi havia, en aquells anys pretèrits, moltes revetlles casolanes, a terrats i patis. Eren boniques i divertides malgrat que les  noies havíem d'esperar que ens traguessin a ballar i si aquell dia no tenies sortida la cosa esdevenia una mica lamentable. Totes les èpoques tenen llums i ombres, com la vida i com les persones, en ocasions les ombres són molt aclaparadores però la llum excessiva pot enlluernar i falsejar la realitat, fins i tot deixar-te cec.

Ahir al barri van fer això de la Flama del Canigó, es va llegir un manifest, es van ballar algunes sardanes. No hi havia molta gent, érem els de sempre, vaig pensar en algun moment que semblàvem de la reserva índia, la veritat. Pel barri vaig contemplar una mena de processó festiva de gent llatina, portaven un Sant Joan una mica exòtic i feien molta gresca. 

A la nit hi havia revetlla però jo no hi vaig anar, suposo que hi devia haver força gent. Una de les coses que em frena a l'hora d'anar a badar a llocs on es toca música balladora popular és el volum dels decibel·lis del nostre temps, horrible i excessiu, insuportable pel meu gust que no deu pas ser el majoritari, és clar. En això sí que enyoro el passat de les meves àvies, que anaven al ball a tafanejar i seien al darrere de tot, contemplant les parelles mentre garlaven sobre tota mena de coses i escoltaven la música de les antigues orquestres convencionals.

Quan era jove els més noctàmbuls verbeneros anaven a veure sortir el sol a la platja, activitat que aleshores era el súmmum de l'agosarament arrauxat. Jo no hi vaig anar mai ja que, en general, tenia son, sempre he estat poc amant de la vida nocturna, la veritat. Si he vist sortir el sol a la platja ha estat perquè hi he anat de bon matí, acabada de llevar.

Abans es deia que la gent xarona sortia per Sant Joan i la fina, per Sant Pere. Avui per Sant Pere ja no és ni festa. També per Sant Jaume es feia alguna coseta. Però malgrat aquestes opinions la nit de Sant Joan era l'estrella de les revetlles i una nit molt adient per trobar parella, ni que fos una parella efímera i adolescent. S'anava a la festa mudada com calia i s'estrenava roba d'estiu, si era possible. Els xicots anaven fins i tot amb americana i això que alguns eren unes criatures. 

Sempre sonava també alguna cançó de moda, romàntica, en castellà, en francès, en italià. Cançons sobre amors perduts, enamoraments abrandats i coses així. Després van arribar els Beatles, els temes en anglès i l'anglès, els berridos anglosajones com deia un company de feina espanyolista d'abans de la Transició, ja es van quedar per sempre.

La temàtica de fons no ha variat gaire, la veritat. També hi havia la música patxanguera inevitable, amb uns arguments més diversificats. Tan sols que abans els amors es quedaven a mitges i des de fa anys ja es va molt més enllà des de l'edat tendra, que hi farem. L'intent d'endegar algun tema de l'estiu en català, malgrat algun èxit puntual, no ha acabat de reeixir. I això que aquells valsos jota i aquelles Ai Maria, ai Maria que ets formosa, haurien d'haver creat escola.

Al menys és una sort que l'auge de la música llatina faci que ens puguem aprendre les lletres, això els qui no sabem prou anglès, que ja potser som quatre iaios. Diuen que aquesta cançó del Despasito i el manuscrito eròtic és la de l'estiu. Angunieja pensar en els records que atiarà en els jovenets d'avui d'aquí trenta, quaranta, cinquanta anys.

MÉS EVOCACIONS RADIOFÒNIQUES ECLÈCTIQUES

M'ha enviat un email l'amiga, arxivera, historiadora i poeta Laura Coll en el qual em rectifica o, més aviat m'aclareix, una suposició que vaig fer en un comentari a l'entrada dedicada a Maria Matilde Almendros. Era sobre l'autoria dels contes del Cascabel que jo pensava que podien ser, també, d'Armand Matias Guiu. La Laura és neboda de Matias Guiu i m'explica que el seu oncle va arribar a escriure disset mil contes, a més a més de molts guions diversos d'altre tipus, entre els quals els inoblidables Diálogos para besugos.  A l'arxiu de la ràdio no es conserven totes les gravacions la majoria de guions dels contes es poden recuperar a la Biblioteca de Catalunya. Els contes del Tambor tenien un matís ecologista que avui resultaria molt actual, fins i tot podrien generar una sèrie infantil de dibuixos que passaria la mà per la cara a l'Abella Maia, la veritat.

El cas és que els contes de Cascabel eren d'un altre guionista, Emilio Costa Ugeda, de qui he trobat poca cosa per la xarxa, de moment. D'aquell món de la ràdio de la nostra infantesa se'n poden esbrinar moltes coses gràcies als supervivents i als mitòmans de l'època, però, de forma inevitable, hi ha forats negres importants. Les enciclopèdies virtuals parlen d'uns sí i d'uns altres no, i també depèn, en ocasions, de si els descendents han tingut interès i possibilitats per reivindicar la tasca d'aquella gent, tan treballadora i genial però poc valorada en molts casos, per desgràcia.

Quan jo era petita Radio España, emissora que estava situada a la Rambla, em semblava una mena de segona marca radiofònica. Un dels motius principals era que s'escoltava, en el nostre aparell, que ja era antic, molt pitjor que les ràdios estrella, Barcelona i Nacional. De fet molts programes de Ràdio Barcelona tenien els seus paral·lels a Ràdio España, Tambor-Cascabel, Elena Francis-Montserrat Fortuny, Taxi Key-Inspector Nicols...

L'Inspector Nícols i el programa En busca del culpable, devien la seva fama als guions de Jorge Carranza Gesa, un altre crack del mitjà. Ara m'he assabentat, gràcies a internet, de què Nícols era més veterà que Taxi Key. Taxi Key estava patrocinat per la Letona i el Cacaolat i Nicols pels perfums Júper, un dels seus productes estrella era la colònia Napoleón. La fama i la mitologia sobre Napoleó encara em sorprèn, va portar Europa al desastre i va generar guerres horribles però se'l jutja amb molta indulgència i fins i tot amb admiració. Coses de la posteritat històrica. 

Els mateixos francesos van enyorar aquelles grandeses i van propiciar el retorn d'un seu parent, col·lateral, Napoleó III. Van empènyer aquell senyor a anar a una guerra que ell no desitjava i després se'l van treure de sobre. Napoleó III va transformar París en el que ha estat després però s'ha estat molt ingrat amb la seva memòria. Al menys va poder envellir a l'exili, amb l'Eugenia de Montijo, que pena pena, tot i que van viure el tràngol horrible de la mort tràgica del seu únic fill,un xicot intel·ligent i coratjós que no sabem on podia haver arribat, amb el pas del temps. Jo li tinc simpatia, a aquest personatge, potser perquè he pogut llegir algunes biografies molt interessants sobre ell, tot i que la més antiga que tenia la vaig deixar a algú que no me la devia tornar.

Tornant al tema de l'inici i deixant els napolions que descansin en pau, Radio España va organitzar, durant un temps, uns festivals de música els diumenges pel matí, al Palau dels Esports, aquest espai avui tan malmès i que no se sap com acabarà. A l'emissora et canviaven etiquetes de llet d'ametlla per entrades, la meva mare s'empipava ja que no ens agradava aquella llet i després ningú no se la bevia, però la veritat és que en comprava per fer-me contenta. 

En una ocasió a l'emissora, quan vam anar a canviar les etiquetes, hi havia el cantant Santi, el que es va casar amb la Gelu, retirava lleugerament a Tony Perkins o així ens ho semblava. Ens va firmar uns autògrafs que no sé pas on deuen parar. L'única cosa que no ens va fer el pes era que duia lacat els cabells. En aquells festivals vaig començar a escoltar algun cantautor català i també recordo a Billy Caffaro, el de la Marcianita, i alguns altres. Així com l'altra parella de culte musical, Luisita Tenor i Francisco Heredero, en alguna ocasió han sortit per la tele en reportatges actuals, la Gelu i el Santi es van retirar de forma molt discreta i no hem sabut gran cosa d'ells. 

La ràdio va decandir-se quan la televisió va arribar a les nostres llars o a les dels veïns privilegiats que ens permetien anar a passar l'estona davant de la pantalleta. Malauradament va passar com després, amb la tele, els bons programes van desaparèixer més aviat que no pas les bestieses. Fa vint-i-molts anys vam voltar per Gran Bretanya i em va sobtar veure com es venien gravacions en cassette d'obres de teatre emeses per la ràdio, amb la veu de grans actors i molt ben realitzades. Aquí de seguida estripem els papers una mica esgrogueïts.

El meu germà em va recordar també, ahir, un d'aquells programes del Tomb per la Vida, de l'època Puyal, dedicat a Maria Matilde Almendros, en el qual van intervenir alguns dels grans de l'època bona de la ràdio, com ara Lasaosa, el rei dels efectes especials artesanals. Aquells programes, de moment, no es poden consultar per internet, amb poquíssimes excepcions, una llàstima. Els perfums Júper tampoc no existeixen, al Museu del Perfum es poden veure algunes de les seves ampolletes. La propaganda sobre la colònia Napoleón, una colònia que m'imagino que devia anar dirigida als senyors, explica que l'emperador es feia fer fregues amb aigua de colònia després de les batalles, una bona referència publicitària, la veritat.

Fa temps vaig proposar, sense trobar ressò, que el Poble-sec dediqués una nova i gran biblioteca, que ja s'està fent imprescindible, a l'escriptor González Ledesma, ell encara era viu aleshores. Una biblioteca amb un gran fons especialitzat en literatura popular, tebeos, novel·les barates, com les que aquest autor va publicar, amb pseudònims diferents. En aquella modalitat de quiosc s'editaven històries de Taxi Key, còmics amb els contes de Cascabel i moltes coses més, a l'abast de la gran majoria i crec que no es compta, encara, amb un espai adient on recuperar, de forma popular i accessible, una literatura menystinguda per les elits tot i que aquestes elits, ai, en algun moment la recuperen i se la fan pròpia i ja hem begut oli. 

En el conjunt a preservar hi inclouria l'actualitat, com ara aquests tebeos del nostre temps dedicats a la Peppa Pig, la Patrulla Canina o Perico de los Palotes. O les inefables fotonovel·les de fa anys. I un fons sonor i audiovisual important, és clar, hi ha un munt de discos amb contes, obretes de teatre i la resta desperdigolats per aquí i per allà. Per cert, parlant del passat més recent i considerant la moda una mica aclaparadora de la negror literària, què s'ha fet de programes com Qui? o Les claus de vidre?

OLEGUER JUNYENT, HOME POLIFACÈTIC

A Barcelona, des de tres vessants, s'ha recuperat el record i la petja d'Oleguer Junyent, un d'aquests personatges inclassificables i polifacètics d'abans de la guerra, però també de després, de fet va morir el 1956, que semblen incomodar les memòries ortodoxes d'un munt de persones de totes les bandes de l'espectre polític.

Avui, amb una visita concertada prèviament, es pot visitar la casa de Junyent i el seu estudi, un indret dels pocs que es conserven tal qual, més o menys. És una casa particular i la visita la comenta una persona de la família. Així mateix a l'Arxiu Fotogràfic de la ciutat es poden contemplar les fotografies que va fer Junyent en el seu viatge pel món, i que va propiciar un best séller de l'època, Roda el món i torna al Born. 

També al Museu Marès hi ha una exposició, petita i delicada, parafrasejant Ministral Masià, a la qual, si no sou experts en l'obra, fets i relacions de Junyent, cal anar-hi en la modalitat de visita concertada. Per completar-la es pot comprar el catàleg, un d'aquests catàlegs tan bonics que edita el Museu, molt barats i assequibles considerant el que s'hi pot trobar.

Aquests personatges i el seu entorn han estat amarats de prejudicis diversos. Marés incomoda, per a uns sembla ser una mena de rapinyaire que va fer estàtues franquistes, avui vivim en temps de simplificacions absurdes. Tan sols cal veure i llegir com s'explica el tema del Marquès de Comillas, el qual, per a satisfacció dels convençuts i radicals ben aviat es veurà expulsat del seu escambell i del seu lloc a la ciutat. 

Per tal d'evitar segons quins prejudicis sovint les webs biogràfiques passen de puntetes, o, senzillament, no passen, pel període de la guerra civil relacionada amb aquesta gent que tant de pes va tenir en el món cultural, àdhuc en el de la primera postguerra. En això s'esdevé una mica com en els llibres de batxillerat del meu temps, les biografies, en aquell cas dels intel·lectuals i artistes republicans, morts o exiliats, els quals era impossible esborrar del mapa cultural, obviaven tots aquells detalls que no tocava mencionar. 

Hi ha molts fets paradoxals en aquests temes i encara es desvetllen un munt de visceralitats. Per sort la gent ja no interromp les explicacions sobre artistes i escriptors preguntant a l'explicador què va fer durant la guerra, és clar que això depèn del tipus de públic i del context. En tot cas ahir vaig poder gaudir, a l'entranyable Museu Marés, d'una explicació acurada i evocadora i d'un públic respectuós, tot dones, per cert.

La figura d'Oleguer Junyent n'evoca moltes altres, Cambó, el mateix Marés, Feliu Elies, Gaspar Homar, Maurici Vilumara... Tot homes, és clar, tot i que les dones col·laboraven i ajudaven i pintaven i restauraven, com la mateixa neboda de Junyent. I a més a més feien bonic, com ara, tan sols cal veure aquestes boniques aquarel·les de les dames que van compartir el Catalònia amb senyors tan importants. 

Gràcies a aquells col·leccionistes disposats a fer despeses elevades per comprar de tot tenim avui museus, tot i que hores d'ara no sé si això és bo o dolent, la veritat. Fa uns dies rellegia El Marge i l'opinió del seu protagonista sobre el tema és molt sucosa i fa pensar. Al capdavall els museus són una mica com els zoològics de l'art i avui, com aquests, han anat desenvolupant més aviat tasques de recuperació, cura i emmagatzemament inevitable. Sobre el consum cultural i el calaix que fomenta, en l'actualitat, podria estar escrivint deu dies seguits.

En aquell passat recent les restauracions estaven també lliures de prejudicis, si a una Mare de Déu li mancava el cap se n'hi podia afegir un altre, els edificis es podien reinventar. Avui és moda posar horribles pegots d'un altre material per tal que es vegi el vell i el nou, tot són tendències i sempre ens sembla que allò que ens han dit darrerament és el que val, com en medicina i en pedagogia. Unes tendències, aquestes, les quals, evidentment, no apliquem a les nostres llars en cap moment i cal pensar que un pis del present, d'aquí cinc-cents anys, pot haver esdevingut material museogràfic de primera categoria. Tot és relatiu.

Sobre les dèries dels col·leccionistes, recomano el llibre de Blom que veieu aquí, ahir, quan escoltava com ens parlaven de Junyent i, encara més, de Marés, pensava en què és una figura que Blom, d'haver-la conegut en profunditat, hauria inclòs en aquest volum. Algú va dir durant la visita que avui no es col·lecciona d'aquesta manera, jo en discrepo, una cosa és que el que es col·lecciona no tingui, en el present, un gran valor material, malgrat que hi ha de tot. Però els col·leccionistes de nivell diferent existeixen, les trobades d'aquests malalts de l'amuntegament, especialitzat o no, em sorprenen d'allò més. Cal pensar que Marés col·leccionava de tot, des de capsetes de llumins i postals a escultura de categoria.

Ser col·leccionista o tenir un parent col·leccionista té un valor afegit, saps què comprar quan tens diners sobrers i la gent sap què regalar-te per l'aniversari i en d'altres ocasions. 

Avui ho deixo aquí, el tema continuarà que hi ha molta teca.

LOCUTORA, LOCUTORA...

En l'entrada anterior comentava, una mica de passada, En Baldiri de la Costa. Un paper tant o més pintoresc que el del protagonista és el de la seva germana, una catalana casada amb un andalús integrat, d'aquells que com feia la cançó de La Trinca prehistòrica, ja li diu xarnego en els que han vingut després. Avui molts comentaris i situacions d'aquella història delirant, procedent d'una obra de teatre escrita pel gran Muntañola, serien políticament incorrectes ja que filem molt prim. Però, vaja, no entraré en detalls.

De qui volia parlar era de l'actriu que interpretava la germana, era la gran Maria Matilde Almendros. Algunes persones, avui, la relacionen amb un d'aquests jardinets interiors recuperats, de l'Eixample Barceloní, als quals, en un intent ben intencionat de reivindicació feminista se'ls ha anat batejant amb noms de dames il·lustres de la nostra història. Maria Matilde Almendros forma part del meu imaginari sentimental visual i auditiu, va morir, de forma una mica prematura i dolorosa, amb poc més de setanta anys, encara podia haver fet moltes coses, tot i que en va fer un munt.

Almendros va viure moltes vides professionals. Va començar a treballar molt jove, al teatre i a la ràdio. Era molt maca i elegant, se l'havia arribar a titllar de Grace Kelly catalana, va fer obretes d'entreteniment però també grans clàssics, com un inoblidable Mar i Cel amb Mario Cabré, un altre gran polifacètic de l'època. També van fer junts Terra Baixa, el Tenorio...

La ràdio, aleshores, era el mitjà estrella, al costat del cinema de barri i un dels programes emblemàtics del cap de setmana, compartit per tota la  família, va ser Fantasia, amb Federico Gallo, Jorge Arandes i l'Almendros presentant aquell magazine entretingut i emblemàtic.

L'actriu i locutora es va casar molt jove i, de moment, com solia passar, es va retirar. Però no va tenir fills i potser per això o també per això va retornar als mitjans on va continuar fent moltes coses, a més a més de doblatge, ja que tenia una dicció magnífica, tant en català com en castellà.

Una altra de les èpoques més conegudes d'Almendros va ser la d'aquell programa entendridor, dirigit als espanyols que treballaven a l'estranger, De España para los españoles. El programa, en mans d'una altra mena de presentadora, podia haver derivat vers els sentimentalisme més ranci però no va ser res d'això. La gent demanava música, escrivia cartes, en aquella època Maria Matilde Almendros va ser molt apreciada a tot l'estat espanyol, el programa va tenir una gran audiència, també a Catalunya. 

El Niño de Baena, a causa d'aquell programa, li va dedicar un tema entendridor, Locutora. Jo, aleshores, era joveneta i criticona i el trobava ranci, i és que la ignorància dels pocs anys és molt agosarada. Al despatx on aleshores treballava sovint fèiem broma dels temes musicals que la gent demanava, molta cobla flamenca i pasdoble, però també coses gallegues, sardanes, cançons mallorquines... Mig estat espanyol estava per aquests móns de Déu guanyant-se les garrofes com podia.

Una de les darreres tandes de popularitat li va donar la participació a les sèries del Doctor Caparrós, al costat, també, de Joan Capri, actor amb el qual, per cert, no era fàcil treballar. La sèrie era amable, divertida, d'humor blanc, que diuen. Agradava a tothom, a la gent gran, molt més. Per ella van desfilar tot un munt d'actors i actrius de totes les edats. Recordo la gran Glòria Roig fent de marquesa o una cosa així, feia riure molt. 

L'actriu va participar en la posada en marxa de Ràdio 4, va ser una de les pioneres en la recuperació del català a la ràdio i els escenaris, en moments complexos. Va rebre molts premis al llarg del temps, potser la varietat de registres va fer que no arribés a ser la gran actriu de teatre que podia haver estat, que ja va ser, de fet. En això també hi juga la sort, l'atzar. De vegades, tot i que les veus s'esborren de la memòria si no les pots recuperar, encara em ve al cap la seva, tenia un vessant de comedianta molt remarcable.

La darrera vegada que la vaig veure va ser pel carrer, feia molt de goig tot i que ja era una mica grandeta, i sortia de la seu de la ràdio, al començament del Passeig de Gràcia. Després vaig saber que havia mort i em va saber greu. Era l'any 1995 i tot tornava a canviar molt de pressa, com sol passar quan envelleixes. Les Olimpíades van marcar un abans i un després del país en molts aspectes, uns quants de bons i uns altres de qüestionables. 

TV3 no la va saber aprofitar, per motius diversos en els quals algun dia potser s'hi entrarà a fons alguns personatges interessants van quedar al marge  de l'operació televisiva nostrada i d'emissores com Catalunyà Ràdio.  Joan Pera feia broma sovint amb allò de què l'havien cridat per la inauguració i ja no el van cridar mai més. Amb pocs mitjans, però, i amb temporades crítiques i alts i baixos, Ràdio 4 ha continuat en actiu i per a mi sempre serà la primera en català.

Maria Matilde Almendros, la seva vida i la seva activitat professional, són un reflex de la complexitat cultural catalana, que sovint es vol encotillar amb consignes unidireccionals molt restrictives.