30.6.15

EL MÓN FELIÇ DEL PARAL·LEL TORNAT A VISITAR

Avui faré a la biblioteca Francesc Boix la darrera xerrada de CERHISEC, abans de l'estiu, tot i que amb motiu de la Festa Major del Poble-sec, els dissabtes 18 i 25 de juliol oferirem dos itineraris, el primer dedicat a l'escriptor González Ledesma i l'altre al patrimoni arquitectònic del barri. 



El Paral·lel, al qual sempre vam dir Paralelo en d'altres temps, està de moda. Ja he escrit força sobre ell i fins i tot he escrit sobre qui ha escrit i parlat sobre ell, és un mite que revifa i que, com tots, amb cada revifalla incorpora elements i en perd alguns altres. L'avinguda té una vida relativament curta per poder aplegar tanta història i tantes històries.

Hi ha qui l'ha descobert recentment i qui l'ha reinventat sense manies. La recent reivindicació de l'Arnau ha tornat a fer-nos evocar personatges com Raquel Méller, la més famosa i internacional de les artistes que van florir en aquells teatres, de la mateixa manera que Serrat ha esdevingut el més famós del Poble-sec, per motius diversos. La diferència més gran entre un i l'altre és que Méller va decandir-se en la seva solitud, el caràcter també pesava, fins que aquella revifalla del cuplet, passat per la sensualitat de la Montiel, ens en va tornar els ressons.

De fet, avui recupero la xerrada que vaig fer pel novembre passat a l'Escola de la Dona. De cada teatre i teatret se'n podria fer un llibre, i de fet hi ha intents reeixits, com el volum sobre l'Español de Josep Cunill, per exemple. I també es podria fer un llibre sobre cada personatge, dels milers i milers que van passar pels teatres, teatrets i cafès concerts durant anys i panys. Alguna cosa hi ha però poc exhaustiva, aproximacions biogràfiques a la mateixa Méller, a Helena Jordi, a Alady. 

El pitjor és que la mirada mitificadora cap enrere té més tirada a passar la barrera de la guerra i a situar un suposat esplendor a tocar dels anys vint, quan els testimonis d'aquells anys ja no poden confirmar ni rebatre res de res. Del Paral·lel dels quaranta fins els vuitanta i fins i tot els noranta en tenim encara testimonis però, com passa amb molts temes, entre els quals la mateixa guerra, hi ha una certa por a la interpretació humana, en directe, del passat.

És curiós que desvetllin més interès, sempre relatiu, els teatres del Paral·lel que d'altres que també van ser mítics i van desaparèixer, alguns dels quals no fa pas tants anys, sense que se'n cantés ni gall ni gallina. El cinema va semblar que acabaria amb el teatre i va rebre moltes patacades dels entesos però avui fins i tot aquells cinemes de barri són també mites poètics, quines coses. Els setanta van veure una revifalla teatral i alguns cinemes, quan allò del cine de barri també feia figa, van tornar a ser teatres i fins i tot es van obrir teatres nous. 

Sobre el present, encara no tenim prou perspectiva per parlar-ne amb una certa admiració retrospectiva. I és que al capdavall no hi ha temps més poètics que uns altres, és la nostra mirada, efímera i acomplexada a causa de la poca durada de la vida, allò que reconverteix el passat en història. Si som objectius hem d'admetre que encara avui, al Paral·lel, considerant el panorama, s'apleguen més teatres convencionals junts que a qualsevol altre indret de la ciutat.




29.6.15

MICHELÍADA, EL CORATGE D'INNOVAR I LA SALUDABLE AMBICIÓ LITERÀRIA DE MUNNÉ-JORDÀ

Resultat d'imatges de Munné Jordà


Enllaço amb el tema anterior, ja que si us heu mirat sencer el documental sobre Pedrolo, Trencant l'oblit haureu pogut escoltar una de les veus més interessants i generoses del panorama literari actual, amb una llarga trajectòria com a escriptor, Antoni Munné-Jordà. Ja he escrit en d'altres ocasions sobre la relativa marginació mediàtica que pateix a casa nostra el gènere de la ciència-ficció, la fantasia o com en vulguem dir, en comparació amb d'altres de moda, com ara la novel·la negra de la qual entomem en els darrers anys un veritable empatx. Aquest gènere és molt estimat per Munné-Jordà i és que la ciència-ficció permet una gran llibertat de temàtiques i ambientacions i sovint els móns fantàstics ens parlen d'allò que tenim més a tocar, malgrat les aparences.

Munné-Jordà ha escrit coses diferents, àdhuc assaig i d'aquí ve una part de la relació amb l'ambiciosa obra pedroliana, en concret amb el cicle Temps Obert. Gràcies a la també escriptora Montserrat Galícia m'he assabentat de la publicació de Michelíada, un llibre ple de referents culturals, des de la mateixa estructura inspirada en la Ilíada, a l'estil del que va fer Joyce amb Ulisses, fins a picades d'ullet a Ramon Muntaner. Res no és gratuït en aquesta novel·la singular, post-avantguardista, amb una coberta senzilla i aspiracions d'esdevenir un clàssic contemporani, que ha publicat una editorial coratjosa, Males Herbes. La novel·la ens porta a un món en el qual la guerra és ja, de forma oberta, un espectacle mediàtic i pot desconcertar més d'un lector si aquest no té presents tots els referents que hi convergeixen. Escric sobre ella sense haver-la acabat encara, ja que com algunes grans obres literàries, ambicioses i complexes, precisa d'una atenció i una certa lentitud lectora i possiblement hi tornaré de tant en tant en aquest espai.

És original i agosarat el tractament de la llengua, els personatges es diferencien en expressar-se segons les diferents formes dialectals del català, utilitzades de forma planera i seriosa, tot un treball immens d'elaboració intensa i acurada. Els noms dels protagonistes ens remeten a un univers on les marques ho són tot. Em desvetlla una gran admiració que algú sigui capaç d'endegar, amb un bon feix fins i tot d'humor nostrat, una epopeia ambiciosa, sobre la qual el millor que podeu fer és escoltar l'autor quan explica els seus objectius i reclama ampliar el panorama literari català amb textos agosarats i innovadors com aquest, que pot semblar gairebé intraduïble i que no pretén el consum immediat de lectura ocasional, sinó alguna cosa més, allò que també pretenia Pedrolo amb el seu cicle novel·lístic i que potser molta gent no ha acabat d'entendre, més enllà d'escriure llibres i, si era possible, viure de l'escriptura. Fer alguna cosa diferent, actual, inclassificable i polièdrica. A còpia, això sí, de pencar a fons i de passar-ho bé escrivint, és clar. Això per damunt de tot. Fins i tot, en aquests casos, el de menys, segons com es miri, és el resultat concret ja que cada persona i cada generació interpreta la literatura, el mateix que l'art, a la seva manera o a la manera que li han explicat que calia que l'interpretés.

26.6.15

PEDROLO I LA CULTURETA

Resultat d'imatges de mANUEL DE PEDROLO

Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de Manuel de Pedrolo i sembla que la seva figura i la seva obra s'estan recuperant, tot i que això de la literatura és com la borsa, puja i baixa i no saps mai com anirà. Al menys, a una hora absurda, dos quarts de dotze de la nit, i, és clar, al 33, van passar el documental sobre l'escriptor, fet gràcies al mecenatge popular, cosa que ja diu molt del país on vivim.

Des que s'està parlant d'ell una mica més, gràcies als esforços d'un petit grupet d'incondicionals i de la seva filla, que sembla que els entesos han matisat el menyspreu vers una obra que poca gent ha llegit sencera. Les etiquetes habituals el titllaven de mediocre i el culpabilitzaven per escriure massa, ja que el gust pel treball excessiu, en aquest país i a l'altre del costat, sembla un defecte. Crec que això d'escriure massa afecta a d'altres escriptors com la mateixa Olga Xirinacs qui també, com Pedrolo, va rebre premis en d'altres temps, premis que fa anys eren objecte de discussions i que avui passen sense pena ni glòria.

Fa cinc anys, amb motiu dels vint de la mort de l'escriptor, vaig dedicar-li unes quantes entrades al blog, sense gaire ressò, tot s'ha de dir. Era una època en la qual es feien molts homenatges bloguístics a escriptors però a Pedrolo no se n'hi va fer cap, aleshores. Jo no entraré en el tema de l'estricta qualitat literària, relliscós, subjectiu, i lligat a modes i mandarinatges. Recordo que Rodoreda, en vida, tenia els seus detractors que tan sols en valoraven els contes fins que va formar part d'aquest cànon nostrat que en algun moment pot esdevenir intocable. Si avui dius o escrius que amb Rodoreda no n'hi ha per tant t'exposés a la lapidació massiva. Passa amb tot com amb la Sagrada Família, la continuació de la qual era objecte de grans crítiques fins que va començar a generar guanys a dojo.

Per sort, els autors sempre conserven, fins i tot els oblidats, un petit nucli d'incondicionals desacomplexats. I els consagrats i reconsagrats, un petit nucli de crítics. No passa tan sols en literatura, passa en pintura, en arquitectura, en música, fins i tot en coses com medicina, gastronomia o arqueologia. Ho va reflectir molt bé el també oblidat Soldevila en una obra sobre un pintor, Bola de neu, al qual una crítica el fa bo de sobte i fins i tot el crític, que l'ha escrita per fer barrila, dubta de la seva pròpia opinió. I també hi ha les capelletes, que varien segons qui remena les cireres i té tribuna fixa a ràdios i teles però també a les aules universitàries.

Hi ha elitistes que pensen que quan una cosa agrada a molta gent normaleta no deu ser prou bona i això passa fins i tot quan els mateixos elitistes n'havien potenciat la fama i difusió. Una altra bona escriptora gairebé oblidada i poc valorada en l'actualitat és Maria Aurèlia Capmany. Jo diria que el fet de tenir descendència directa fa que al menys fills i néts o fins i tot nebots recuperin la figura  de l'avantpassat, però no sempre és així, és clar, tot i que crec que això explica moltes pervivències, recuperacions i oblits gairebé definitius.

Em sorprèn que, en el present, persones que em bescantaven sense manies l'obra pedroliana ara em matisin les seves opinions. Ens agradi o no ens condicionen moltes coses. Per això una crítica de prestigi pot enfonsar qualsevol cosa o fer que se'n vengui una altra de dubtosa. L'adoctrinament cultural pot ser subtil o contundent però funciona, ni que sigui amb aquests alts i baixos que comento. Jo crec que la quantitat no ha de fer por, quan més personatges tinguem en la nòmina de la nostra cultura, millor. Mireu els francesos, tot ho fagociten i tenen gent infumable als altars del xovinisme. Un altre tema és quan els sacralitzats passen a ser considerats sobrevalorats, com en el cas d'Espriu, qui va semblar, durant alguns anys, que era l'únic poeta viu damunt de la terra catalana.

L'horari d'emissió del documental m'ha fet recordar-ne un d'excel·lent, a la tele castellana, fa anys, sobre Buero Vallejo, emès tardíssim i al segon canal, de forma vergonyant. D'altres coses interessants es passen, per exemple, els dissabtes per la tarda. Bé, val més enciam que gana i espero que el documental sobre Pedrolo sigui accessible a través de la xarxa, recurs habitual del present que justifica de forma oficial aquestes marginacions horàries, de moment no és així.

El món literari té tantes misèries com tots els altres. Ara surten llibres, reculls de cartes, memòries, on es palesa que la gent famosa dels seixanta, dels setanta, en realitat es bescantava mútuament en la intimitat tot i que, com avui, quan calia fessin el paperot i fins i tot la pilota als de la professió. Caiem, ai, en mesquineses diverses, fins i tot a l'escola, quan algú valorava alguna mestra que potser ja no era al centre sempre sorgia algú que afegia: sí, però... El que passa és que el món literari l'hem tingut durant anys situat en un escambell especial però els intel·lectuals deceben molt ja que es poden escriure coses meravelloses i ser un poca-solta, un traïdor o un egoista, és clar. 

Una cosa és allò que s'escriu i una altra, la vida. Pi de la Serra explicava en una ocasió que s'havia apartat de la cançó protesta tirant a revolucionària quan un jovenet li va demanar d'anar a fer la revolta a les muntanyes. Els cantants poden ser promiscus i entonar tonades a l'amor etern i incondicional a la seva aimada, o bé ser uns interessats petits-burgesos i uns pesseteros i cantar a la llibertat, a la generositat i als mals del diner, què hi farem. No tan sols són dolents o incoherents els polítics i els capellans.

25.6.15

CAL ANAR A ESTUDI A APRENDRE DE LLETRA I MOLTES COSES MÉS







De tots els prejudicis que la gent acostumem a congriar, un feix considerable va lligat al tema escolar. Quan tens fills i filles en edat escolar vols el millor per a ells i creus que la tria d'escola és molt important. Amb el temps, quan creixen, constates que allò era un aspecte relatiu i que en el tema escolar hi incideixen moltes més coses que no pas el mateix centre triat: els companys de curs, els mestres amb els quals t'ensopegues i fins i tot les circumstàncies polítiques del moment. Quan escric sobre escoles em refereixo sobre tot a l'ensenyament primari, allò que va ser l'EGB en d'altres temps, a la qual se li va escapçar de forma desafortunada la segona etapa per convertir-la en això de l'ESO. 

Crec que puc afirmar que en general, avui, les escoles de primària funcionen força bé i disposen d'uns mitjans remarcables, encara que sempre hi hagi demandes i protestes. La tendència vocacional dels mestres de primària és important, a secundària hi ha més garbuix o això em sembla. Ara que la meva néta començarà el parvulari a l'escola oficial he pogut tornar a copsar els estranys prejudicis de molta gent la qual, sovint sense informació fefaent, et diu penjaments d'unes escoles i meravelles d'unes altres. 

El fet és que al capdavall, per a la meva néta, han triat per motius de comoditat l'escola pública més propera a casa seva. Quan he dit a gent de la meva edat on aniria m'he trobat de tot, una altra iaia del veïnat em va dir que no m'ho aconsellava car una seva coneguda, monitora de menjador, va patir un atracament als lavabos per part d'uns alumnes. Vaig objectar que, a tot estirar, els alumnes podien tenir dotze anys, cosa que matisava la gravetat del fet. Una antiga companya meva d'escola també me'n va dir penjaments i fins i tot em va criticar de forma para-racista l'excés de diversitat de les concertades del barri, a les quals ella mateixa havia portat els fills  fa anys però que ara ja no són el mateix. Per sort, d'altre gent de la meva edat m'ha assegurat que és una escola activa, participativa, que funciona bé i etcètera.

La meva filla va anar a la reunió convencional per als pares dels nens i nenes acceptats a l'escola i en va tornar molt contenta. Els pares d'un nen del qual conec els avis, en canvi, sembla que en van sortir amb moltes reticències i tot i que estan ocupant una plaça que potser algú altre voldria, estan mirant d'altres ofertes educatives diverses. Una mare d'un nen que comparteix guarderia amb la meva néta, xinesa per cert, em va dir que, com una gran majoria dels de la guarderia, el portaria a una concertada religiosa propera ja que a la pública hi va de tot. 

No tinc res en contra d'aquesta concertada, funciona també molt bé i va ser la segona opció triada, té els avantatges de les grans escoles concertades i algunes de públiques, concentrar en el mateix centre la secundària, el batxillerat i fins i tot mòduls professionals però les raons de la tria no eren aquestes sinó més aviat evitar la barreja amb aquest de tot. Abans les religioses concertades eren una mica pesadetes en el tema doctrinari, per raons òbvies, però avui unes quantes, com aquesta, s'han modernitzat i el tema religiós és fins i tot optatiu o es limita als aspectes culturals.

Per a la gent del país amb prejudicis el de tot fa referència als nouvinguts però també entre aquests nouvinguts hi ha prejudicis, és clar, no tothom és igual. Un dels elements que va valorar la meva filla, precisament, va ser aquest de tot, el petit univers de procedència dels pares i mares, que reflecteix la realitat de la vida i del moment que vivim. Un prejudici vigent és que els nouvinguts, molts dels quals, per cert, ja han nascut aquí, fan baixar el nivell, cosa que quan fa referència a edats com ara els tres anyets em fa molta gràcia.

Encara hi ha persones que creuen que portar als fills a l'escola pública del barri és un greuge i que, si es pot pagar, cal esmerçar calerons en l'educació de la nissaga. Com que la majoria d'aquestes persones tampoc lliga els gossos amb llonganisses això de triar  una escola de pagament redueix les opcions a les concertades properes i poca cosa més. Entre les mateixes públiques també hi ha categories i s'han hagut de controlar les moltes trampes que fan les famílies per poder optar a una pública que no els toca però que els agrada més que aquella que els hi tocaria.

Quan jo treballava a l'escola hi havia alguns pares i mares que ens portaven els alumnes a preescolar, pel fet que les concertades no rebien subvenció per a aquesta etapa i eren més cares, i després, a primària se'ls emportaven a les religioses concertades sense manies i sense valorar com havia anat tot plegat en el parvulari. Recordo molts casos però en concret un que em va colpir, la mestra de pàrvuls va detectar en un nen una malaltia, crec que era fibrosis quística, va tenir una cura admirable d'aquell alumne amb una gran dedicació i a primària els pares se'l van emportar a una privada d'una certa categoria social. De desagraïts, l'infern n'és ple.

També recordo un cas en els quals, en prosperar, una família que era de les més actives i reivindicatives i esquerranoses de l'associació de pares i mares, va treure el nen i la nena i els va portar a una escola d'elit, anglesa o una cosa així, de la part alta de Barcelona. A L'Hospitalet tothom criticava, en els setanta i vuitanta, les escoles de l'OPUS, però quan la gent va començar a bufar cullera em va sorprendre les moltes famílies d'ideologia fins i tot suposadament comunista que hi duien les criatures. Hi ha persones que han estudiat gràcies a l'escola pública però que després, quan han estat pares i mares i ara que les escoles públiques estan molt i molt millor, els han portat a privades, diverses segons l'estatus econòmic assolit.

Jo de petits els vaig portar a escoles del CEPEC. Tot allò del CEPEC, mirat en perspectiva, també té ombres i incoherències i encara està per escriure's la seva veritable història. Aleshores t'havies de gratar la butxaca per poder-los dur a aquelles escoles però el motiu principal tenia una certa justificació, la llengua, que a les públiques era encara el castellà, de forma absoluta i aclaparadora. Avui, de moment, no és així i fins i tot jo ho veig tot plegat d'una altra manera. L'escola del CEPEC del meu barri va acabar malament, en aquella època es feia molta política, de forma inevitable, a tot arreu i les discussions entre, per exemple, extrema esquerra, pesuqueros i socialistes eren habituals aquí i allà. En vam trobar una altra del CEPEC fora del barri, ara és pública i no ens tocaria car els criteris de tria van per proximitat, cosa que seria discutible en molts casos. 

Els pares i mares, en general, tot ho fem a fi de bé però ens podem equivocar i ens equivoquem. En general la preocupació per l'escola, com la preocupació per l'aliment, és excessiva però no s'hi pot fer més, tan sols el pas del temps evidencia que tot plegat es relatiu. Ahir escrivia sobre Serrat i crec que una de les seves cançons més remarcables, en castellà per cert, és la dels bojos baixets que explica molt bé com condicionem amb les nostres dèries les vides dels nostres descendents, una de les millors cançons sobre criaturetes que he escoltat. Recordo també aquella del Pere Tàpies que anava repetint allò de nen, calla, nen estigues quiet, nen et donaré un bolet...

La preocupació pels infants és molt manipulable, desvetllen tendresa generalitzada però a nivell universal tampoc no és  pas que ens preocupem en excés, el món és ple de nens i nenes en situacions absolutament tràgiques i amb unes perspectives de futur horribles. Podem fer-hi poca cosa. En el fons, i ha de ser així, a cadascú ens preocupen els nostres, ahir citava el meu pare i avui el tornaré a citar, quan anava a buscar el meu fill a la guarderia -ai, que avui és l'escola bressol- em comentava: sembla mentida, però només veus el teu... El fet és, però, que fins i tot a les aules de parvulari es poden copsar les relacions humanes, amb els seus vicis i les seves virtuts, ja allà despunten poders ocults, assetjaments, víctimes, botxins, lideratges i marginacions, tot i que per sort, en general, són controlables. Però a la nostra quitxalla no li podem evitar que hagi de surar en aquest món des de ben aviat, entre els seus contemporanis i espanta pensar en què tothom ha estat infant i, si té sort, acabarà per ser un vell xaruc.

L'escola pública que avui potser li tocaria al Serrat, si fos un infant i visqués on vivia, també ha estat objecte de molts penjaments i ha passat per èpoques diverses. Ara, amb gran esforços de l'equip pedagògic, està assolint el reconeixement de la gent. Fa pocs dies una noia jove del grup d'història, amb un nen de l'edat de la meva néta, em va dir, molt contenta que l'any que ve el seu fill aniria a aquesta escola i que sabia que funcionava molt bé. Un dels problemes del centre és el nom, lligat a un rei de l'època hispànica d'esplendor, però crec que el volen canviar perquè som tan babaus que ens agrada més dir que els fills van a l'escola de la Fonteta de la Ginesta que no pas dir que van a la Felip II. 

L'escola de monges on vaig anar jo també va haver de canviar el seu nom, es deia de la Consolación, tot i que aquest nom oficial no el vaig escoltar mai en boca de la gent, per a la qual l'escola era la de les monges del Sortidor. Ara es diu Anna Ravell, aquesta dama va ser la fundadora de l'orde, i en el nom ja no es fa cap referència a la seva categoria de monja i com que és un nom que sona a català ja que la monja era d'Arenys queda molt bé. Això dels noms de les escoles no és un tema menor, ni de bon tros, és ja un aspecte més del màrqueting educatiu i és que això del màrqueting és important quan hi ha oferta i prejudicis i dèries diverses.

Els primers anys escolars són importants, però no tan sols per als infants. Els pares i mares encara són joves i participatius, es congrien amistats entre famílies i es forma part de festes i activitats col·lectives, les ampes, en molts casos, també són sovint una mena de clubs socials. Fins i tot, ai, he conegut alguns casos en què el pare d'un s'havia embolicat amb la mare d'un altre. A secundària tot es complica, l'edat dels infants els transforma de forma sobtada en adolescents difícils i ja no hi ha les mateixes relacions entre pares, mares, mestres, infants. Així és la vida.  Sovint no valorem com cal ni a fons això de l'escolarització massiva que tant ha contribuït a la bona convivència d'una societat complexa, cada vegada més diversificada i multicultural.

24.6.15

EL DESTÍ I EL GOS DE CASTELLDEFELS





Crec que no m'equivocaria en afirmar que, en el present, el poble-sequí més conegut i universal és Joan Manuel Serrat. Si abans n'hi va haver amb més o iguals mèrits i si el futur tindrà nous mites són coses que no afecten al present. Serrat va tenir grapa, sort, va ser al lloc adient en el moment oportú, va ser constant i ha fet una carrera important, on s'hi pot trobar de tot i unes quantes tonades que crec que seran immortals i universals, si és que en aquest món hi ha alguna cosa immortal i universal.

Sostenia el gran Huertas Claveria i crec que és cert, que Serrat, que ha tingut incondicionals seguidors però també detractors envejosos,  excel·lia en les distàncies curtes. Un dels dons naturals del cantant és que sovint sembla que es fa vell sense ser adult, com els personatges de la versió catalana dels amants de Brassens i que conserva per al públic, de portes enfora, una certa innocència picardiosa lligada als seus origens obrers. Potser ara ja no és pot dir que sigui ben bé poble-sequí, de  fet no se'l veu gaire pel seu indret originari, al contrari del que passava amb l'escriptor González Ledesma, que sovint tornava al barri per inspirar-se i visitar la família. És clar que un escriptor, per bo que sigui, no desvetlla la mateixa curiositat que un cantant o un actor i pot passar més fàcilment desapercebut.

Serrat manifestava fa pocs dies, en una de les moltes entrevistes que li han fet amb això de què fa cinquanta anys que refila, que aquesta professió, a la qual va arribar per casualitat, li ha permès conèixer un munt de gent interessant la qual altrament no hauria conegut. Suposo que es referia a gent famosa, important. Però també se li podria objectar que haver esdevingut ric, famós i cantant de culte l'ha apartat d'altres camins i l'ha privat de conèixer persones que si bé potser no serien tan rellevants sí que podien haver estat igualment importants per a la seva evolució personal. En general, les reflexions serratianes no deixaven de ser una mica elitistes.

La vida, per molt bé que ens vagi tot, té aquesta servitud, uns camins en tanquen d'altres. Fa poc temps, al facebook, vaig tenir un breu diàleg amb una persona jove i molt intel·ligent dedicada a la ciència, a causa de tot això de les vacunes i em defensava la bondat, la honradesa i la coherència de la gran majoria de gent de la classe científica. Precisament poc després un bon científic estranger va fer unes manifestacions masclistes i grolleres que van aixecar una certa polseguera. I és que per molts científics que conegui un científic convençut de les grans virtuts de la ciència experimental no els coneix pas tots i persones grans que han treballat en temes científics al llarg dels anys, car per a tot fa falta experiència i perspectiva, t'admeten, de vegades en privat, que allò de que alguna cosa està comprovada científicament pot ser amb el temps qüestionat i rebatut per molts cantons. En el fons, sobre la ciència també se'ns demana als ignorants fe en els experts, com passava abans amb la religió i els doctors de l'església. Un senyal de maduresa dels grans savis és que gairebé mai no donen res per evident de forma absoluta, les desqualificacions són més aviat cosa de la joventut i les seves vanitats tot i que tampoc voldria entrar en valoracions subjectives sobre envelliments intel·ligents.

L'especialització científica és com la vida mateixa, l'enfocament concret ens amaga la globalitat. Les veritats són diverses,interpretables i manipulables, fins i tot les més evidents. Sobre els camins als quals la vida ens aboca, s'ha escrit molt sobre ells i s'han fet pel·lícules a l'entorn de què hagués passat si hagués passat una altra cosa. Un capellà molt simpàtic que ens donava religió a l'institut explicava que un amic seu li deia a la dona: per tu he renunciat fins i tot a Sofia Loren, i que això era ben cert, encara que semblés broma, car en triar algú es renuncia a la resta, al menys de forma general. 

Quan érem petits anàvem poques vegades a la platja i sempre a la Barceloneta. En una ocasió vam insistir als pares en què volíem anar a fora i vam fer una exòtica sortida en tren a Castelldefels que va resultar feixuga, pesada i decebedora. El meu germà es va distreure jugant amb un gos, a la platja, i recordo que quan ens queixaven de com havia anat l'excursió el meu pare feia broma i deia, però si no haguéssim anat a Castelldefels no hauríem conegut aquell gos, afirmació que contenia una gran i metafòrica veritat.