24.7.14

AQUELLS HOMES, AQUELLS TEMPS, AQUELLS DIARIS I AQUESTS DIARIS





He rebut aquests dies, per email i en un parell d'ocasions, un article de la politòloga Aurora Almendros sobre el present i les intencions del Grup Godó. Potser molts ja l'haureu llegit, m'imagino que les informacions són fonamentades però no ho sé pas. Podeu clicar a l'enllaç per tal d'accedir-hi.

Precisament l'escrit m'ha arribat enmig de la lectura de la  Història de La Vanguardia, de Gaziel. Per casualitat vaig llegir amb pocs dies de diferència opinions i recomanacions sobre aquest llibret i el seu autor, una de les darreres a l'espai dels dissabtes del senyor Morán a la mateixa Vanguardia. No és avui un llibre fàcil de trobar. En un parell de biblioteques remotes el tenien i me l'han deixat sense cap mena de problema, encara bo, de vegades hi ha llibres d'aquests, una mica escassos, que et diuen que  no saben on són o estan exclosos de préstec. La primera vegada es va publicar l'any 71 a les Edicions Catalanes de París i la segona a l'Editorial Empúries, l'any 94. L'edició que m'ha arribat és la de París. Fins i tot a l'interior m'hi he trobat un paperet on, a llapis, hi havien escrit llibre interessant.

L'article de la senyora Almendros, politòloga a qui fins avui m'acuso de desconèixer, també cita Gaziel. Gaziel va ser durant anys director del diari, va aconseguir tirades impressionants però després de la guerra es va trobar, com qui diu, al carrer. Gaziel va ser un personatge inteligentíssim i inclassificable, d'aquests que sempre estan entre l'espasa i la paret quan van mal dades, i destinats a rebre per totes bandes si no fos que va tenir sort i també relacions i coneixences. En temps de perill les coneixences i la sort atzarosa d'ensopegar-te amb bones persones o dolentes és definitiva per a la supervivència. En el temps de la guerra va poder guillar de les amenaces de mort faieres gràcies a un tal senyor España, de la Generalitat. Durant la postguerra immediata se'n va sortir gràcies al general Kindelan,  fets que explica al llibre, car denúncies d'aquelles habituals durant l'època l'havien posat en el punt de mira de la repressió abans i després. En molts llocs el titllen de periodista de dretes, cosa que seria matisable i discutible. S'ha escrit molt sobre ell i a la xarxa en podeu trobar la vida i miracles.



El fet és que Gaziel no va publicar aquests greuges vanguardístics en vida, sinó que es van poder llegir quan ja era mort. En aquest volum, breu i atapeït, hi ha aspectes molt interessants sobre La Vanguardia i els seus amos, però també hi ha revanxisme i, al capdavall, quan al director anterior -el pobre Miquel dels Sants Oliver- te l'han mort a disgustos i a sobre era amic teu, no s'acaba d'explicar que acceptis el seu càrrec després, la veritat. Bé, si que s'explica, car tots som humans i tenim les nostres ambicions, petites o grans. Coses com les referències cruels a les mancances físiques del primer comte de Godó de vegades freguen el mal gust, és clar que avui hem canviat pel que fa a aquest tema però encara és habitual desqualificar algú comentant-ne aspectes físics diversos. Per sort, segons el llibre, fins i tot es van acabar estimant, tots dos.

En tot cas, el primer comte va ser un geni pel que fa als negocis, com el mateix senyor Lara, i això resulta innegable, així com la pervivència de la publicació i la seva reconversió en gran grup de la comunicació al llarg dels anys, amb una grapa anguilesca molt pràctica, mentre que un bon nombre de grans empreses quan desapareix el geni creador fan fallida i els successors no tenen la saviesa necessària per a la pervivència o bé es converteixen en hereus escampa. També ens recorda el llibre el paper rellevant de Sánchez Ortiz en els inicis de la reconversió d'una publicació tan poc avantguardista, malgrat el nom, en el que va ser i és encara.

El llibre de Gaziel i l'article que m'ha arribat per correu, més la lectura de Servitud, llibre que Gaziel desqualifica una mica i potser té raó, ens diuen, sobre la inefable Vanguardia i la seva gent coses que sabíem i que intuíem. A l'article es fan suposicions que amb el temps veurem si es materialitzen o no. Tot depèn de com vagi el tema polític i les relacions de poder. No sé si són manies meves però a l'espai del senyor Cuní vaig percebre un canvi important pel que fa al tractament positiu sense matisos del senyor Mas abans d'aquelles eleccions que va convocar amb motiu del procés independentista i el tractament que se li va donar després, molt més crític i matisat i de vegades força aspre.

Molta gent, ja ho he comentat en diferents ocasions, ha bescantat en algun moment La Vanguardia i fins i tot l'ha deixat de comprar durant una temporadeta. Mentrestant molts diaris i revistes han nascut, han crescut, han minvat i han mort. L'operació de publicar-la en català va ser tot un gol fet en un moment decisiu i de forma molt hàbil. Un altre punt al seu favor és l'hemeroteca i la seva llibertat per consultar-la de forma gratuïta. Les misèries diverses que el poder mediàtic d'aquest gran grup belluga no són molt diferents, a gran escala de les de diaris, revistes i diariets dels quals se'n podrien explicar fets lamentables sobre marginació de gent, acomiadaments, censures subliminals. El poder corromp o al menys, pot corrompre, i de vegades, quan més petit, més mala llet comporta.

La corrupció, per desgràcia, està present a tot arreu però l'escala és diferent, no ho negaré pas. A un professor meu de la universitat, contractat de forma temporal, el van fer fora d'un diari nostrat, fa anys, perquè no va lloar prou el llibre d'un senyor de la casa amic de la patum cultural de poca volada que remenava les cireres de la secció intel·lectual en aquell moment. Precisament aquesta patum mediocre li va argumentar, quan es vist que La Vanguardia critiqui la seva gent? Són coses que no es poden demostrar o que, si es poden demostrar, no es volen demostrar pel fet que la feina és escassa i quan ets al mercat laboral no et convé tancar-te cap porta, la veritat. Per això hi ha aquestes condemnes pòstumes que ja no fan ni fred ni calor. I també molt boca-orella, ja que els enterats gaudeixen d'allò més explicant el que saben de bona tinta i suposen que tu ignores. Recordo dues entrevistes pòstumes molt punyents i crítiques amb els polítics i els poders intel·lectuals o educatius, una al Joan Oliver i una altra a la professora Rubiés. Van passar de puntetes i sense fer soroll pels nostres verals i tothom es va quedar feliç descansat. Ignoro si en aquests casos la publicació pòstuma va ser decisió dels entrevistats o de les publicacions que les van donar a conèixer.



Sobre el tema de La Vanguardia res no em sorprèn. El meu pare i el meu avi, sense ser ni periodistes ni polítics ni intel·lectuals, ja sabien i repetien, malgrat llegir-la sovint, que era un diari dels que manen. No sé si l'article que he comentat al principi pretén obrir-nos els ulls sobre una realitat evident. En tot cas, més enllà dels comentaris que ens provoqui i de les ires catalanistes temporals que esperonin les conspiracions centristes de la caverna a l'entorn del seu personal, no crec que res tingui una gran transcendència a la curta o a la llarga, com no ho té gairebé res, fins i tot coses que fan molt soroll en un moment determinat i després s'esvaeixen com la boira. 

En un altre article d'internet sobre Gaziel he vist citat un altre gran oblidat del periodisme d'alta volada d'aquells temps gloriosos d'abans de la guerra, Chaves Nogales. De Chaves Nogales, -res a veure amb el Chaves polític-, s'ha anat publicant aquests darrers anys la seva obra immensa, diversa i lúcida. Molt crític amb el tracte que es donava a la capital espanyola el catalanisme, no deixava de reconèixer que a Catalunya el catalanisme polític també era sovint, amb gran èxit, una mena d'aglutinant de les classes conservadores en els moments oportuns. Sobre les classes conservadores es podrien fer moltes puntualitzacions, car hi ha un conservadurisme transversal que poca gent vol admetre, i que en el camp infantil es va materialitzar en d'altres èpoques amb el nombre de seguidors del Patufet. I ho dic amb gran respecte, això del Patufet, en els bons temps dels blogs algú va qualificar el meu de patufetista.

Més enllà del tema del diari i els seus amos, el llibre de Gaziel és molt interessant perquè reflecteix una Espanya i una Catalunya semblants, amb matisos evidents, a les del present. Per això és Calvet encara un escriptor incòmode, no respon als discursos oficials fins al punt que un breu, brevíssim pròleg, al llibre que comento, puntualitza sobre coses com ara la crítica de Gaziel als exiliats enriquits gràcies al robatori. Aquí hi veig la mà espiritual del senyor Benet, molt curós a l'hora de ser objectiu o no amb el tema català. Hi ha qui creu, de bona fe, que amagant els defectes i errades, per exemple, del president Companys, de Ferrer y Guardia o de qui sigui, es fa un bé a la comunitat i la pàtria oprimida. Bé, tot són opinions i potser ha de ser així perquè aquí passem de sacralitzar algú a condemnar-lo o a oblidar-lo sense manies. Només cal pensar en el poc que s'ha debatut el tema dels calerons republicants i tot allò del Puig i Ferreter, que segons deia ell mateix, no va ser pas l'únic en sucar.



Els llibres I els articles d'opinió no poden ser mai objectius ni imparcials ni perfectes, pel fet que els humans i les humanes no som mai res de tot això. Pel que fa a un tema anecdòtic, o potser no tant, Gaziel situa per error la famosa i tràgica fàbrica de jute que va propiciar la fortuna godoniana al Poble-sec quan era al Poble Nou, on encara en queden les restes arqueològiques. Del llibre de Gaziel en podria copiar ara moltes frases però crec que sovint les cites tretes de context perden pistonada o, senzillament, fins i tot arriben a dir i expressar el contrari d'allò que pretenia el seu autor. Això m'ha passat a mi en llegir cites d'aquest mateix llibre i de tants altres. Cadascú es queda amb allò que li abelleix i rebutja la resta.

Sobre els grups d'opinió i els grans amos, fa anys un amic em feia una comparació tipus paràbola, tots portem alguna pedreta a les mans, més gran o més petita. Els qui les porten grans fins i tot poden esclafar les petites però al capdavall totes les pedres estan destinades a construir la piràmide dels amos. Al magnífic llibre, ja tot un clàssic,  La foguera de les vanitats, el protagonista fa una comparació semblant utilitzant el pastís i les molletes del pastís. Les pedres grans i les molles substancioses són molt cobejades i hi ha qui arriba a pensar que és l'amo de la piràmide o del pastís quan no és res més que un treballador més o menys qualificat el qual, en qualsevol moment, podrà ser substituït, oblidat o bandejat. De tota manera les pedretes grans i les molles substancioses donen nom i prestigi i currículum i això explica que no es tinguin manies a l'hora de posar-se al servei d'aquelles persones o empreses que bescantem o que bescantarem, ni que sigui amb tota la raó, però segurament en el moment en el qual no ens perjudiqui la crítica. Recordo una sèrie anglesa de fa anys, la història d'una cuinera que va acanar per tenir un rotllet de grat o per força amb el futur Eduard VII, del qual en sortia amb allò que en deien un bon passar, en un moment determinat la protagonista manifestava que els rics eren com l'oli, sempre te n'untaves els dits i que pagava la pena servir-los. Això explica temes com tot això del Palau de la Música, ara resulta que tothom sabia que el senyor Millet feia això i allò però quan manava tot eren reverències i silenciar el que no tocava.
Gaziel reflexiona sobre Catalunya i moltes de les seves consideracions sobre el tema són ben actuals, una certa megalomania provinciana, un cert menyspreu pels altres, sense matisos, proclames incendiàries sense base sòlida i un gust per la poesia retòrica que sorgeix de tant en tant sense cap mena de vergonya. Sobre el tema d'Espanya, el mateix i més. De tota manera a les veus lúcides no se les ha escoltat mai, encara menys en temps de soroll i entusiasmes, què hi farem. I conèixer els perills del futur no els evita de cap de les maneres, ni aquí ni a les antípodes. No crec que en conèixer el passat no el repetim, el passat no es coneix mai bé del tot ni s'aconsegueix evitar qualsevol disbarat, ni que sigui en unes altres circumstàncies i amb variables lligades a l'època pertinent. Continuarem ensopegant amb les mateixes pedres. De tota manera, aquests llibres són imprescindibles i podrien provocar debats intensos, cosa que no passa ni passarà. Molts homes d'aquells temps -les dones eren un zero a l'esquerra fins fa quatre dies, amb poques excepcions- encara ens sorprenen amb el seu bagatge cultural, la seva intuïció i el seu coratge. I també amb les seves misèries, limitacions i tragèdies personals. Aquest llibre mereixeria una reedició, és una vergonya que sigui tan difícil de trobar.


20.7.14

NOVES NOTÍCIES SOBRE LLUÏSA VIDAL I EL SEU TEMPS


El Museu del Modernisme és un indret privat, tranquil i situat en un lloc discret, lluny del pas dels grans ramats turístics. Des del 4 de juny dedica una exposició temporal a Lluïsa Vidal, pintora i il·lustradora sobre la qual he escrit al blog en diferents ocasions. No és una exposició molt extensa però sí important, si consideren que a l'artista feia cent anys que no se li dedicava gairebé res. I no és pas que l'obra de la pintora Vidal no tingués ressò en el seu temps, es va relacionar amb el bo i millor del món de l'art i amb les dones més cultes de la societat barcelonina. Va tenir la sort de comptar amb una bona educació, el seu pare era el moblista Vidal, amb el qual estava molt unida i a qui va acompanyar en diferents viatges. En aquella època ni tan sols les famílies benestants, en general, donaven una sòlida educació a les noies i l'analfabetisme femení fregava el vuitanta per cent.

La felicitat no dura sempre i el pare va patir amb els anys una mena de malaltia nerviosa, potser algun tipus de depressió, que va produir conflictes familiars complexos. La pintora va prendre aleshores les regnes familiars i entre quadres, il·lustracions i classes de pintura va poder donar suport a la mare i als altres germans.
Lluïsa va morir jove, gairebé tant com una altra pintora, amiga seva, Pepita Teixidor, a causa d'una d'aquelles epidèmies de grip que feien estralls entre la població. El Modernisme va passar de moda i aquells pintors i pintores van quedar una mica ocults i de vegades també van ser menystinguts pels noucentistes, les avantguardes i les novetats diverses que van anar sorgint al llarg dels anys. Avui el Modernisme dóna diners i promou el turisme i potser seria hora de reivindicar-ne també la pintura, a més d'edificis i arquitectes. 
Lluïsa Vidal, com tants artistes del seu temps, excel·lia així mateix en el camp de la música, com les seves  germanes, una de les quals també va ser escultora. L'interès per la seva vida i la seva obra ha anat en augment i s'han publicat articles i alguns llibres sobre la seva figura. Durant anys i panys semblava que no hi havia hagut a la història dones pintores, ni compositores, ni escultores. A tot estirar alguna escriptoreta de poca volada. També és cert que en el camp del Modernisme i la seva època -potser com en tots- hi ha quatre marques de prestigi i un gran nombre de grans secundaris mig ocults. Una mica com al cinema, vaja.

Devia ser una mica incòmode anar a aprendre a dibuixar i pintar amb el barret posat... però, és allò que diuen, encara gràcies que algunes noies de l'època i de casa bona ho van poder fer.

17.7.14

D'AQUELLS FÒRUMS TAMBÉ VAN VENIR AQUESTES AUSTERICITATS


Han sortit uns informes sobre el tema del Fòrum i les seves excessives i escandaloses despeses així com les moltes irregularitats que, per cert, han costat d'esbrinar i encara no estan esbrinades.  No passarà res, ens escandalitzaren -una mica-, posarem alguna coseta al blog i al facebook i als comentaris en xarxa i demà farà un any i d'allò ja en fa deu. La veritat és que si l'ajuntament d'aleshores hagués estat de dretes potser algú faria sonar una mica més els esquellots, encara em sorprèn com es condemnen unes coses i se n'amaguen unes altres segons qui sigui que fa els disbarats i malbarata el diner públic. Com en el cas d'aquests que per protestar cremen contàiners i fanals del barri, que després pago també jo, en lloc d'anar a cremar el lounge del multimilionari capitalista. Ben mirat, però, pel que fa a les butxaques foradades o amb doble fons, de dretes o d'esquerres o tot el contrari, és ben igual, a efectes pràctics, tot i que com diu un personatge de P. D.James, un duret a la mà d'un ric val cent vegades més que a la mà d'un pobre, més enllà fins i tot de les ideologies personals. 

Mai no passa res, ni hi ha responsables, ni tornen els quartos, ni els culpables identificats, si n'hi ha algun, fan serveis socials a la comunitat ni penitència cristiana. Les olimpíades també van comptar amb irregularitats diverses i gruixudes però com que el balanç va ser eufòric i ara tenim bones platges i molts turistes, mira, ens las vam empassar i les recordem amb emoció retrospectiva. El fòrum, ni tan sols això. Després falten calerons i tot és culpa de Madrid, que també, i aquí som una meravella. A veure què més inventaran, car com es diu sempre, tothom vol bastir la seva piràmide personal i política. Com fa la iaia rusiñolesca, cuanta llana llevan los hombres en el clatello. Los hombres i les senyores, ep. I sobretot els/les de classe baixa i de nació oprimida. En el fons, el pitjor és que ens hem tornat amorals i en la intimitat pensem: jo també sucaria, si pogués.

En tot cas, per la tele, després de les informacions surrealistes sobre aquest tema, un final feliç: la cosa no anirà més enllà perquè les irregularitats no es consideren delictes.

15.7.14

NEGRES, BLANCS, LITERATURA I PREMIS, ADÉU A NADINE GORDIMER

Nadine Gordimer 01.JPG



Acabo de llegir que ha mort Nadine Gordimer a l'envejable edat de noranta anys, més envejable encara quan s'ha aconseguit reconeixement i s'ha desenvolupat una tasca professional important. Gordimer va ser premiada amb el Nobel l'any 91, feia vint-i-cinc anys que el premi no s'atorgava a una dona i encara fa angúnia veure el nombre de dones amb aquest premi en comparació amb el de senyors. Poca cosa es pot dir quan a casa nostra el d'Honor de les Lletres Catalanes encara mostra una comparació més odiosa sense que sembli que s'hi vulgui posar remei. Ja feia anys que el nom de Gordimer entrava a les llistes de candidats i candidates del premi gros. En aquells anys del passat recent els suplements literaris dels diaris eren molt més interessants que no pas ara, per cert. En alguna ocasió Barcelona la va rebre com a convidada, per exemple amb motiu d'un dels aniversaris del PEN.

Els premis són sempre relatius, condicionats als jurats, als gustos, a les tendències, a les modes, a les influències. Jo pensava que els que estan relacionats amb coses com ara la ciència eren més objectius però ara ja també tinc els meus dubtes. Gordimer es va veure afavorida per la política del moment, cosa que com a escriptora no li treu cap mèrit. Durant l'època de la concessió va ser una autora força  llegida, com sol passar, després la cosa va anar de baixa. Quan algú mor es fan tímides reedicions i s'escriuen articles evocadors i segurament serà així en aquest cas.

Vivim en un món on l'important és la novetat immediata i poques vegades s'entra a fons en els autors o se'n coneix tota l'obra. Gordimer, de família jueva, aspecte que cal remarcar perquè jo crec que té un pes en la seva vida personal i literària, va escriure una mica de tot i en aquest tema els gustos personals i el moment de la lectura són molt importants. Té llibres magnífics que ens mostren el rostre d'una societat esqueixada, potser com totes, al capdavall. Més enllà de la seva circumstància personal, geogràfica i política ens mostren en molts fragments això que en diem l'anima universal dels homes i les dones. Descansi en pau.


13.7.14

PORGY AND BESS, LA PEL·LÍCULA I EL SEU TEMPS



Ahir vaig anar al Liceu a veure Porgy and Bess. La meva cultura musical és molt limitada per raons educatives. Així que no entraré en valoracions sobre l'espectacle, aquí podeu llegir una crítica ponderada i poc favorable i aquí una altra de molt més entusiasta. En tot cas, malgrat que crec que algunes veus potser no tenien la força que la història demana i que ambientar la història a Sudàfrica quan el protagonista, de grat o per força, ha d'acabar anant a Nova York rere la noia, sembli una mica estrany, vaig passar una molt bona estona, la veritat. 

Avui mateix he llegit al blog de la Glòria una entrada molt interessant sobre Porgy and Bess, el seu origen novel·lístic i la seva transformació en òpera innovadora, així com algunes de  les polèmiques que el tema, en el seu moment, va suscitar. Per a mi l'obra té un valor afegit, lligat a la pel·lícula de Preminger, del 1959 i que aquí no vam veure fins el 1968. En aquell moment la meva incultura musical era més gran que no pas ara i fins i tot ignorava que Summertime, un tema que coneixia a través dels populars discos de Ray Conniff, fos d'aquella òpera. Al cinema hi vaig anar gràcies a una amiga més coneixedora del món de la música que jo i que sempre estava amatent a les estrenes de cinema que tenien interès filharmònic. A ella li dec així mateix haver vist una versió filmada del ballet Romeu i Julieta, amb Fonteyn i Nureyev. 

Segons diuen, el temps és el millor crític. El que passa és que resulta un crític subjectiu i els nostres records relacionats amb lectures, cinema, teatre, viatges o el que sigui van molt lligats a les emocions. Encara puc evocar, malgrat els anys passat, l'emoció que em va provocar l'inici de la pel·lícula, amb aquella cançó de bressol que ha aconseguit vida pròpia. Fins i tot em vaig inventar una lletra en català per al tema, que no sé on va anar a parar. Després em  vaig comprar un disc econòmic, amb els temes principals de l'òpera. Avui l'he buscat i m'ha sobtat comprovar que en cap lloc indica els cantants autèntics, car gairebé tots els protagonistes van ser doblats, com era habitual. En general s'ha estat sempre molt injust amb aquestes veus a l'ombra dels actors i actrius de bon veure. 






La pel·lícula va patir molts problemes i molta polèmica. Era una època molt calenta pel que fa al tema del racisme. Harry Belafonte va refusar el paper principal ja que trobava que Porgy era un personatge degradant, de fet molts aspectes de la història eren mal vistos per una comunitat negra en ebullició que refusava els tòpics diversos que creia reflectits en la història. Pobresa, prostitució, droga, misèria... Poitier es va veure presionat per tal d'acceptar el paper i sembla que ho va fer per por que la negativa no li comportés males relacions amb el món del cinema i potser la pèrdua del que va ser el seu primer paper dramàtic premiat, The Defiant Ones. Dorothy Dandridge també tenia reticències i, a més a més, una relació amorosa conflictiva amb Preminger.  Pearl Bailey va acceptar, després d'assegurar-se que no li fessin posar un mocador al cap estil mami Panchita. En canvi Sammy Davis júnior va anar al darrera del seu paper fins que el va aconseguir, gràcies, segons diuen, a la pressió d'allò que en deien el clan Sinatra, al qual pertanyia.

Dorothy Dandridge va morir abans la pel·lícula no s'estrenés a casa nostra. De la seva mort se'n van donar moltes versions, una caiguda, una embòlia cerebral. En el fons tot plegat va estar motivat per un excés de medicaments, no va tenir una vida fàcil ni satisfactòria malgrat la seva bellesa i els seus èxits. Va ser la primera actriu negra que es va imposar a Hollywood. Tant ella com Carroll podien haver cantat, ho feien molt bé, però sembla que la productora no va trobar les seves veus prou operístiques. Crec que tan sols Pearl Bailey i Sammy Davis canten ells mateixos. La cerca de veus per als actors no va ser fàcil, es considerava que havien de ser veus de persones negres i alguns cantants es van negar a facilitar la veu a actors convencionals quan ells mateixos havien representat l'obra en el teatre. Finalment als protagonistes els van doblar Adele Addison i Robert Mc Ferrin però els seus noms no apareixien ni tan sols en els títols de crèdits i encara ara costa de trobar informació sobre el tema.

La pel·lícula no es va projectar durant un temps al sud dels Estats Units, a causa dels problemes racials ja que les autoritats creien que podien agreujar-se amb l'estrena. La crítica va ser diversa, a favor i en contra, com sol passar. Sidney Poitier,com és ben sabut, va fer una carrera sòlida i encara es troba en actiu. Crec que és una mica, en negre, si se'm permet la broma, allò que Paul Newman va ser en blanc, un actor atractiu fins a les velleses, admirat de forma incondicional per les dames de tots colors. Durant anys, quan a casa nostra era difícil veure gent que no fos de color mediterrani de gos com fuig, una pregunta recurrent era la de si et casaries amb un negre, cosa a la qual s'acostumava a respondre: si, amb tal que fos Sidney Poitier. Potier ha estat un senyor intel·ligent, brillant, discret amb la seva vida privada, i és molt ben considerat, en general. 

Avui hi ha moltes parelles de color diferent, fins i tot pel meu barri i ningú no se'n sorprèn gens, en general, car sempre hi ha rancis repatanis. Sammy Davis junior es va casar en una ocasió, en aquells anys dels primers seixanta, amb una actriu sueca de bon veure, May Britt, qui fins i tot va deixar el cinema per ell, i en un moment en el qual als Estats Units les parelles interracials encara eren il·legals. Les revistes en van parlar força i van rebre amenaces diverses. El matrimoni va durar poquet i, segons tafaneries, va ser el xicot qui li va fer el salt amb Lola Falana. Davis va sortir molt a les revistes durant l'època Kennedy, ell i els seus amics, el mencionat clan Sinatra, van arribar a ser molt populars. Si eren ben mirats i protegits per la màfia, com es comentava, ells ho sabrien. 

En tot cas la pel·lícula és avui una cinta de culte per molts motius i en molts aspectes. Els Estats Units la va incloure el 2011 en una mena de registre honorífic de cinema, amb tota la raó. Va guanyar premis  i va tenir diferents nominacions als óscars però no va sortir del tot rodona i no va acabar de satisfer ni al director, ni als actors ni a la productora. Els anys l'han millorat, em sembla, com sol passar amb tantes coses. La visió de la pobresa del món negre, que tant va desplaure a la gent afroamericana en aquell moment, avui ja és una anècdota i, al capdavall, al món blanc també s'hi poden trobar pinxos, prostitutes i bosses de misèria i vici que el cinema ha reflectit en moltes ocasions. 

El cinema convencional americà, sobretot en aquells anys, tenia tendència a arranjar els finals dramàtics i reconvertir-los en finals feliços i fins i tot hi ha qui va proposar que Porgy, al final, caminés, que ja és gros. Per sort la proposta no va reeixir. Tot i que un final amb en Porgy caminant, ben peixat i retrobant la noia a Nova York, penedida i redimida, hauria estat d'allò més pintoresc i satisfactori, la veritat. En tot cas el final és obert i deixa espai a una feble esperança de futur.