21.2.20

AQUELLA MÚSICA MODERNA I EL POBLE-SEC


El proper dimarts la xerrada mensual de CERHISEC comptarà amb Nando Caballero, director del documental Sonido mosca, i amb Delfí Fernández, del grup Los Salvajes.

Alguns components d'aquest conjunt, com passava amb Los Mustang, eren del Poble-sec. Cada vegada que es parla d'aquells anys seixanta i l'esclat musical renovador de l'època algú menciona un local emblemàtic, El Pinar, en el qual s'havien estrenat tants bons músics, a més d'haver-s'hi fet un munt d'activitats de tot tipus.

Amb el temps, el local, dedicat al ball, sobretot, va anar una mica de baixa i, durant la  meva adolescència, tenia una mena de llegenda fosca que feia que els pares i mares seriosos no deixessin anar allà a les seves filles. En algun cas hi havia hagut baralles, però això va passar a molts llocs. He conegut amb els anys gent que havia anat a aquells balls i avui son pares i avis seriosos, tot i que poden explicar batalletes poc convencionals, en alguns casos.

Al carrer Poeta Cabanyes, durant anys, hi va haver un local també emblemàtic, The Cavern, dedicat als Beatles. Qui el menava tenia un cotxe com un d'algú d'aquell conjunt. Era petit i potser no tenia les condicions que avui s'exigeixen, tenies uns blocs enquadernats amb les lletres dels Beatles, que podies cantar mentre escoltaves els discos i també hi havia actuat gent diversa. Si algú en sap més o coneix algú que s'hi va relacionar, que ens hi posi en contacte, ens agradaria dedicar una xerrada a aquell lloc, tan recordat.

De vegades la història barcelonina s'explica de forma molt parcial, tothom sap què era el Bocaccio, però la proposta de fer una exposició, per exemple, sobre la Sala Apolo, ha estat rebutjada en alguna ocasió per espais de certa categoria oficial, que n'han dedicat a llocs més pijos. La memòria dels pobres sempre val menys que la dels benestants o la  de les classes mitjanetes tirant a benestants.

Els qui ja som grandets tenim la necessitat de què, ni que sigui al blog, o en xerrades de barri, es mantingui el record de tants llocs, de tanta gent, de tanta música. I és que, parafrasejant Brecht, a la meva manera, en aquells temps ombrivols es cantava també... I es ballava força.

Us  espero, dimarts, al Poble-sec, un barri que diuen que està de moda. No sé si això es bo o dolent o tot el contrari.



19.2.20

LA CURA FAMILIAR ENCARA ES COSA DE DONES

Bassas i Forcadell podran sortir una mica de la presó per treballar, però també per tenir cura de malalts familiars, cosa que sembla, dit així, que aquesta cura no remunerada i voluntària no és una feina convencional. Els homes en la seva injusta i absurda situació també van sortint, amb comptagotes, per treballar en la seva empresa, les seves classes i coses així.

En el cas dels homes, no vull ser mal pensada, potser tenen sort i no compten amb malalts de qui fer-se responsables, no ho sé. Però crec que, en general, això de tenir cura dels pares grans o d'altres familiars, encara sembla cosa de dones. Fins i tot en casos en els quals la familia té possibilitats de pagar-se una ajuda,  la supervisió, si hi ha dones, l'acostuma a assumir una persona del sexe femení. Com en totes les  generalitzacions segur que sóc injusta i que hi ha un grupet de senyors, espero que en augment progressiu, que tenen cura dels pares, avis i criatures, mentre les seves dames poden dedicar-se a l'empresa o a la càtedra. 

Fa anys, molts, quan el senyor Pujol manava, es van descobrir les horribles mancances d'algunes residències, privades, per cert, que acollien gent gran. Aquest tema retorna de tant en tant, a banda de què, sobretot dones, han estat víctimes de guillats que treballaven en aquests centres, privats o públics, cas dels assassinats d'Olot o de les violacions de la nit de Nadal de fa uns anys. Fa encara molts més anys un senyor educat va resultar ser un assassí en sèrie que violava i assassinava velletes a Santander. Hi ha hagut molts casos i gairebé sempre les primeres agressions passen per alt ja que, qui pot tenir interès en violar i matar iaies indefenses? 

El senyor Pujol va manifestar que els primers responsables de l'estat dels vells i velles residents eren les famílies, suposo, doncs, que ell devia tenir cura dels seus majors, tot i que aquesta cura no el va privar pas de la seva tasca política. De vegades, a l'escola, m'he trobat amb mestres que manifestaven que la responsabilitat primera dels infants era de les famílies, un raonament semblant al del senyor Pujol. Fa anys, en una reunió sobre esplais infantils, un pedagog jesuïta va manifestar que si la família col·labora, molt bé, però que de famílies n'hi ha de tota mena i l'acció pedagògica, a l'escola i als espais de lleure, ha d'anar dirigida als infants i joves i no excusar responsabilitats en pares, parents i la resta, que sovint prou feina tenen per fer bullir l'olla o per sobreviure i que, en uns quants casos, també poden ser persones irresponsables o surrealists. El cas és tirar pilotes fora, vaja, en aquest i en tants altres temes. 

Per cert, es pensa que abans es tenia cura dels vells i se'ls respectava, sempre hi ha un ahir idíl·lic que no ha existit mai, però la literatura no ens explica pas això, hi havia de tot i poemes com El plat de fusta o El camí de l'Hospital o històries encara més terribles com la de Víctor Català sobre la mort d'una vella, oblidada a la masia i cremada viva, ens expliquen allò que no ens agrada saber. En castellà, en gallec i en totes les llengües, en podem trobar molts exemples. Un altre tema és que els vells, com els infants, no son innocents per causa de l'edat, hi ha de tot, com en totes les franges vitals, encara que determinats moments de la vida ens inspirin més tendresa que no pas uns altres. Quan es fa  referència a les moltes malvestats del nostre temps sempre s'incideix en la situació de les criatures, per exemple, més que no pas en la generalitat de la població víctima dels desastres.

16.2.20

OUS DE DINOSAURE, ESTEPES IMMENSES I DONES CORATJOSES





El huevo del dinosaurio (Öndög) no és cap primera pel·lícula d’algun jove arriscat, com pot pensar qui no conegui la remarcable trajectòria del director Quan’n Wang, un dels components de l’anomenada Sisena Generació del cinema xinès. Una generació ambiciosa i arriscada, amb més mitjans que les anteriors, tot i que encara amb problemes de censura, si es toquen segons quins temes. I amb el projecte de donar una dimensió universal i reconeguda al seu cinema. Malauradament, la distribució cinematogràfica és atzarosa i irregular, i moltes vegades ens hem de refiar dels cicles de la Filmoteca o de projeccions puntuals i de curta durada a determinats cinemes, quan es tracta d’un cinema suposadament poc comercial.

Öndög és una pel·lícula que primer desconcerta i després fascina, i desvetlla admiració incondicional, està amarada de poesia i planteja una reflexió humanística a l’entorn de la natura i dels cicles de la vida. L’al·lusió als dinosaures té diferents lectures. Fa referència al malnom que a Mongòlia donen a les dones una mica grans i solteres, però també a la relativitat de la vida humana, que pot desaparèixer com van desaparèixer aquells animals del passat, sense que s’esdevingués res massa important, en el context de l’univers. 

La pel·lícula comença amb la troballa d’una dona nua i morta, enmig de la immensitat de l’estepa. Deixen allà un policia jovenet i inexpert, per tal que vigili el lloc, de fet és gairebé una cruel novatada, la feina, tot i que es demana a una dona, una pastora solitària i singular, que li doni suport. Fa un fred que pela i la solitud és abassegadora. No és la primera vegada que el director tria aquest país singular, com a marc de la seva obra, ja ho va fer a l’excel·lent El matrimoni de Tuya i, en aquell cas, també va reflectir la personalitat d’una dona forta i coratjosa. 

La figura femenina resulta cabdal a la pel·lícula, ens mostra una dona que viu enmig de la natura, autosuficient, que cavalca cavalls i camells, capaç de fer servir un arma i defensar-se del que sigui, responsable d’immensos ramats de bestiar i decidida a no haver de comptar amb un home que li doni suport, tot i que té un amic fidel i bevedor que l’ajuda de tant en tant i amb qui sabrem, com de passada, que va tenir dos fills. Les escenes de sexe se’ns mostren d’una forma natural, distant, i sense faramalles lligades a la nostra mitologia cultural. Com el mateix director ha manifestat en algunes entrevistes, sobre aquest tema, som els humans els qui hem anat complicant les coses, amb això que en diem cultura, tan difícil de definir. 

La pel·lícula té un component antropològic i és absolutament moderna en molts aspectes. Fins i tot en un món com el que se’ns mostra, enganyosament idíl·lic, existeix violència contra les dones, exemplificada en la morta que inicia la narració i de la qual sabrem poca cosa, més enllà de què possiblement es tracti d’un cas de gelosia. Es posa en valor la independència femenina, sense filosofies innecessàries. Té moments d’humor entranyable, es un cant a la vida, que sempre pot recomençar, i tot i el seu aparent primitivisme evidencia que aquella societat està oberta a la modernitat, per exemple, en el tema mèdic, i estris, com el mòbil, que faciliten la vida i apaivaguen la solitud. 

Passa a Mongòlia però m’ha evocat històries properes, com aquestes darreres pel·lícules gallegues, O que arde, per exemple. El comentari del policia a tocar de la jubilació, sobre el descobriment tardà de què la seva dona de molts anys n’estimava un altre, no es troba pas tan allunyada de la narració dublinesa de Els morts. Potser el de menys es la història o les històries, de fet el director no comptava amb cap guió previ, un aspecte que també acosta la pel·lícula a algunes dels anys seixanta. 

La geografia ajuda a la fascinació que exerceix la pel·lícula, així com un muntatge magistral que fa que copsem la immensitat del paisatge en veure allunyar-se els personatges, en acabar una escena. Ens trobem davant d’unes imatges bellíssimes, la terra, el cel, l’estepa, el dia, la nit, la lloba, perillosa però compresa per la dona, que sap que se n’ha de defensar, però que l’animal vol alimentar els seus fills, de fet. O que també sap que potser hauria estat millor que el cadàver, oblidat, s'hagués descomposat de forma natural, per tal de poder retornar al cicle vital desitjable.

Els actors son novells, desconeguts, ens ofereixen pocs primers plans, però acabem per estimar-los a tots, començant per la pastora protagonista. Hi ha poc diàleg però sempre  resulta interessant poder escoltar llengües que ens són desconegudes. I comprovar com pot conviure un tema com Love me tender amb músiques que ens poden resultar exòtiques.


Un bon element de la pel·lícula és aquesta lentitud que no es fa feixuga, en un món en el qual ens hem acostumat a la pressa constant i l’acció continuada. Per als puritans dels nostres dogmatismes recurrents i ben peixats potser resultarà molest constatar que en aquesta natura primigènia es beu i es fuma, sense manies, i es consumeix carn sense entrar en consideracions morals. O es practica el sexe sense preliminars ni romanticismes però sí amb una tendresa ancestral, com ens resulta tendre i emotiu el naixement d’un vedell. 

La grandesa del conjunt té la seva quotidianitat vulgar, és clar. Els homes parlen de la feina i de la família mentre es fa una autòpsia, beuen, comenten la bellesa d’una jove becària que retorna al mon urbà i allunyat, o una doctora recepta una píndola abortiva. I és que en el fons, això que en diem l’ànima humana, és universal, també pel que fa als aspectes del dia a dia.

Wang Quan’n, el director, feia deu anys que no estrenava, va tenir molts problemes amb la seva darrera pel·lícula per motius diversos, entre els quals, la censura, i, a més a més, el cinema més comercial està fent forat al seu país. La seva mare és de Mongòlia i a aquell país ha retornat per recuperar la il·lusió professional. Els primes fòssils de dinosaure es van trobar a Mongòlia i avui, entre la comercialització i la rampinya, i els nous descobriments, aquells admirables elements del passat remot es poden trobar a tot arreu. Un home regala a la dona un d’aquests ous, pomes, obsequis que se’ns mostren més preciosos i emblemàtics que qualsevol joia convencional. 

Aquesta pel·lícula ens convida a pensar en la relativitat de la nostra espècie, de la qual ens sentim erròniament orgullosos, ja que intentem distanciar-nos d’un fet evident, que som uns animals més. Fa poc temps vaig escoltar un científic que ironitzava sobre què passaria si desapareixíem com espècie, un temor recurrent des de fa segles, i va dir que potser les bactèries estarien d’allò més contentes. Hi ha molts temes i moltes lectures en aquesta història gairebé sense història, o amb moltes històries, a banda de ser tota una obra d’art, una meravella que ens enfronta a la força d’una natura espectacular, llunyana i propera al mateix temps, car no ens cal anar a l’estepa mongol per copsar com el pas del temps i els grans espais solitaris poden arribar, encara, a inquietar-nos i meravellar-nos. 

14.2.20

JORGE ARANDES, LA RÀDIO I NOSALTRES




 

TELEFUNKEN

Fum de carbó barat, sopes de farigola,
I un món en blanc i negre arraulit i silent.

La llibreta dels deures, oberta, atapeïda,
I una espelma apagada al costat del tinter

Vespres feixucs i contes i aventures llunyanes
I cinemes de barri plens de somnis perduts.

Des d’una ràdio antiga, que havia estat de l’avi,
la música escapçava els neguits dels més grans
i una novel·la llarga engrunava capítols
i la vida tornava, per estranys viaranys.

Eren veus sense rostre, i els rostres els guarníem
amb la rauxa amagada de la imaginació.

-Fa companyia –deien, les veïnes alegres,
repassant mitjons vells amb uns màgics sargits.

Encara quan la nit escampa mil bubotes,
i la solitud tendra amara els viatgers,
una ràdio petita acompanya quimeres
i escampa, acollidora, les pors de la foscor.

Misteri de la música i de la veu precisa
d’algú que és a la vora malgrat que no et coneix.
-Fa companyia –diuen, les àvies solitàries,
i els concos sense pressa, i els rodamóns vençuts.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers, 2006





Ahir va ser el Dia de la Ràdio. Es tracta d'una celebració relativament recent, i la proposta va ser espanyola, per cert. Avui m'assabento que ahir va morir Jorge Arandes, un d'aquells noms lligats al mitjà, una persona amb una llarga i interessant trajectòria radiofònica, molt premiada i amb un munt de reconeixements. El senyor Arandes havia nascut l'any 1929 i havia tingut càrrecs de molta  responsabilitat i promogut moltes iniciatives les quals, situades en el seu context, resulten altament innovadores i, fins i tot, arriscades.

El nom de Jorge Arandes, però, jo el tinc lligat a uns dissabtes infantils quan, crec que a l'hora de la sobretaula, emetien un programa molt simpàtic i popular, per Radio Nacional, que es deia Fantasía. A Arandes l'acompanyaven Federico Gallo i Maria Matilde Almendros. Gallo tenia fama de ser molt ben plantat, va tenir càrrecs polítics diversos durant el franquisme i va morir l'any 1997. 


Maria Matilde Almendros va ser actriu i locutora, va morir l'any 1995. En un altre context hauria estat encara més coneguda i reconeguda, li havien dit la Grace Kelly catalana i havia fet força teatre en català al meu estimat Romea, en algunes ocasions fent parella amb Mario Cabré, en grans clàssics com Terra Baixa, Mar i Cel... Quan es va casar es va retirar però més endavant va tornar a treballar, sobretot a la ràdio, amb aquell popular De España para los españoles. I la vam veure fent d'esposa de Joan Capri, a la sèrie del Doctor Caparrós. 

Jorge Arandes va  arribar a vell i segur que tenia moltes coses per explicar. Aquesta generació, la dels meus pares, més o menys, ha desfilat vers l'infinit durant els darrers anys i ja en queden pocs. A casa nostra molts personatges amb responsabilitats diverses han quedat enterbolinats a causa de la política i el franquisme, s'oblida que també en aquells anys es feien coses ben fetes i, fins i tot, a partir de mitjans dels quaranta, algunes cosetes en català, dirigides al sector popular de la població. Arandes va ser el promotor de Ràdio 4, per exemple. Un altre personatge inoblidable i mal recordat ha estat Tarín Iglesias, que va aconseguir que a Ràdio Barcelona es fessin programes i teatre en català, ni que fos de tant en tant. 

Avui aquells personatges, aquells programes, recordats per algú que ja entoma el darrer tram del camí vital, sonen a batalleta de la iaia, ho entenc. La ràdio és un mitjà al qual se li han cantat les absoltes en moltes ocasions però s'ha anat reinventant i conserva la seva màgia evident. No és el que havia estat, no hi ha res que sigui com havia estat, tot canvia, nosaltres encara més. Ara podem recuperar programes amb facilitat, pel telèfon, per l'ordinador... Avui escoltava d'altres professionals de la ràdio, per la ràdio: Luis del Olmo, a qui Arandes va donar suport en aquella inoblidable primera etapa de Protagonistas, recordo amb emoció encara com la meva sogra, que n'era fan, m'explicava com havia anat el programa, a qui havien entrevistat, coses així. Tots els magazines matinals actuals son fills d'aquell programa, d'alguna manera, ho reconeguin o no.

He sentit per la ràdio un altre professional, una mica més jove però amb molts anys de rodatge, Joaquín Martín, que ha escrit un llibre inclassificable, que toca molts gèneres, inspirat en el mitjà, La radio de los prodigios. Hi ha qui posa una ràdio o un canal de tele i ja no canvia però a mi m'agrada espigolar, sobretot quan em desperto massa aviat i em poso un petit aparell al costat, sota el coixí. Escolto molta ràdio en català, evidentment, però també en castellà, no tinc prejudicis lingüístics, de moment. Em sap greu quan es deixa d'emetre un programa que m'agradava i m'encanta descobrir espais que no coneixia, sobretot, literaris. 

Avui puc escoltar la ràdio de moltes maneres però quan era petita tan sols teníem una feixuga Telefunken, crec que comprada per l'avi de segona mà, que calia endollar i que, si convenia, es traslladava d'un lloc a l'altre de casa, tot i que el seu indret específic era el menjador. El meu pare treballava de nit, jo dormia amb la meva mare, i ens posàvem la ràdio a la tauleta de nit per escoltar, sobretot, les emissions de ràdio-teatre (els diumenges a Radio Nacional, els dimecres a Ràdio Barcelona) però també coses com ara El Zorro. Quan se n'anava la llum, cosa que durant uns anys va ser força habitual, ens quedàvem sense ràdio, és clar.

Va arribar la tele i de moment ens va enlluernar, però després tot va trobar el seu espai, de la mateixa manera que el cinema no va matar el teatre, malgrat que era aquesta una predicció terrible que jo havia escoltat sovint, per la ràdio, precisament. Fins i tot es criticaven, aleshores, les màquines d'escriure, que separaven l'escriptor del seu estri per excel·lencia, la ploma, ja estilogràfica, això sí. Les novetats sempre semblen inquietants i perilloses.

Martín, el professional que he mencionat, opinava que avui a la ràdio li sobra política i futbol i li manca paraula i espectacle, art sonor, deia. Estic força d'acord. Els textos literaris, teatrals, son gairebé residuals i a la ràdio es fan molts programes ximplets, tot i que tenen el seu públic. Abans també hi havia ximpleries, que la nostàlgia no ens enganyi, vaja. En tot cas, descansi en pau Jorge Arandes, tota una època, i recupero un meu poema dedicat a  aquella vella Telefunken, amb aquells noms geogràfics escrits en columnes i amb lletra petitona, que m'evocaven un mon misteriós i desconegut, i a la ràdio en general, la d'ahir, la d'avui i la del futur. 

10.2.20

TOTES EREN ROSSES

Bombshell poster.jpg

El escándalo (Boombshell), dirigida per Jay Roach, incideix en uns fets relativament recents, lligats al progressiu increment del feminisme modern, la caiguda i condemna d’un dels grans executius de Fox News, davant de les denúncies d'assetjament de diferents dones de la  cadena. La narració dels fets, a la pel·lícula, parteix dels casos de tres dones afectades, de diferents responsabilitats, dues d’elles inspirades en persones reals i, la tercera, inventada, però amb certa càrrega simbòlica.

La pel·lícula fa servir una mena de tècnica lligada a d’altres produccions americanes de denúncia, la simulació de ser una mena de trepidant reportatge seriós i aprofundit, malauradament tot queda a mitges i es desaprofita l’ocasió d’incidir en un tema força universal i que no respon a l’existència d’homes aprofitats, sinó a un problema de fons, generalitzat i hipòcritament amagat o maquillat amb allò de què elles eren ambicioses i ho volien.

Tres actrius de pes, dues de consagrades, i una d’emergent i en alça, treuen un gran partit dels seus papers. Charlize Theron és la relativa protagonista d’aquesta mena de faula moral, en un paper de lluïment que aprofita al màxim. Theron és una de les grans actrius americanes del present, pot fer-ho tot i tot ho fa bé. Margot Robbie és una actriu en alça, en un paper que li va molt bé i, malgrat el risc en què se l’etiqueti com a la bona noia atractiva i ingènua, víctima de la societat. Està demostrant que pot fer coses molt diferents i, amb tota probabilitat, ens donarà força sorpreses.

De Nicole Kidman poca cosa es pot afegir al que ja s’ha escrit durant anys sobre ella. Fa una interpretació elegant, expressiva, i demostra una vegada més que pertany als grans noms actuals de les actrius en plena maduresa interpretativa ben aprofitada. Els homes tenen poc paper, llevat de John Lithgow, en el paper de Robert Alies, l’inquietant i decadent abusador amb poder. LIthgow és un gran actor i aquí juga amb una mena de perversa ironia bonhomiosa, en el seu tracte amb les seves víctimes, a les quals atrau com l’aranya als mosquits, com qui no vol la cosa, vaja. Gairebé desvetlla compassió en algun moment.

La pel·lícula és excel·lent pel que fa a l’ambientació, maquillatge i la resta i, de fet, ha aconseguit un óscar en aquest camp. Tot i que son esdeveniments relativament recents les modes i les tendències canvien de forma constant i els matisos son importants. És aquesta una pel·licula amb molts bons ingredients però que no acaba de reeixir, és queda a mitges en la seva crítica malgrat els grans esforços de les actrius protagonistes i d’un planter molt interessant de secundàries i secundaris. Pel que fa al missatge present en les referències al look exigit a les presentadores televisives, una mirada crítica als nostres canals, TV3 inclosa, evidencia que coses com ara els grans escots, faci fred, faci calor, la mostra exagerada de bones cames, àdhuc en entrevistes serioses, i els talons impossibles i absurds, són una constant molt allunyada de la crítica feminista seriosa.

Recordo una molt bona novel·la de Rosa Montero, Amado amo, en la qual, a l’enterrament d’un home, víctima de l’absurd sistema empresarial, evidencia que les dones dels executius i les dones amb poder eren, totes elles, rosses. Hi ha una mena d’uniforme de la superficialitat mediàtica femenina que, com comenta una de les protagonistes, té un gran paral·lelisme amb l’uniforme dels soldats, tots semblen iguals i es poden reemplaçar amb facilitat. La pel·lícula té grans moments, frases brillants i d’altres mèrits però acaba per fer pensar, de forma errònia, en allò  de què mort el gos, morta la ràbia. Malgrat tot, fa meditar una mica i paga la pena gaudir del treball de tres actrius en estat de gràcia i observar la realitat d’un mon amarat de faramalla i, en el qual, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, creen tendència, com en d’altres temps ho feien la premsa o la predicació dels frares amb carisma.