19.11.14

EXPLICA'M UN CONTE, QUE TINC GANES DE PATIR







La veritat és que els contes populars són d'allò més tètrics i inquietants tot i que ja en la meva època ens arribaven amb les versions una mica edulcorades. A la meva néta, que manega la tablet amb aquesta gran facilitat innata dels nadons del present, no li fa cap gràcia quan surt un llop o un gegant, ni que sigui el llop de Walt Disney o el Gegant del Pi en versió llar d'infants. Una mica a mi, de petita, em passava també una cosa semblant amb les aparicions de sants i marededéus, demanava al cel que no se'ls acudís fer-me víctima privilegiada d'una experiència tan extraordinària.

Miro poca tele pel fet que sovint m'adormo molt aviat i si tinc curiositat per algun programa nocturn el recupero per l'ordinador. Tinc poca tirada, a més a més, a sintonitzar determinats canals. Així que em vaig assabentar de les inquietants bondats de Cuéntame un cuento gràcies als comentaris que vaig poder escoltar a la veterana Claqueta de Ràdio Marca. Lloaven la gran qualitat del primer capítol que havien emès, una versió dels tres porquets d'allò més terrible, amb uns actorassos en estat de gràcia. 

Els admirats crítics cinèfils de La Claqueta incidien en el fet de cercar fórmules noves en el tema de les sèries i arriscar una mica més a l'hora de les produccions pròpies cosa que, per altra banda, s'havia fet a la televisió hispànica durant el tardofranquisme i també a la catalana en els seus inicis. Avui tot és força ensopit i la gent que hi entén se'n va a buscar cosetes als canals de pagament i a la pirateria a l'abast. Aquests contes representen tot un repte i la gosadia ja mereix nota.

Fins ara tan sols han passat els Tres Porquets i la Blancaneus. La Blancaneus és un conte que ja ha aconseguit versions diverses que fan posar els pèls de punta, àdhuc la de Disney tenia aquesta dubtosa virtut. La de Pablo Berger va ser un monument i crec que passarà a la història. Els contes que ens ofereix Antena 3 són violents, no podia ser altrament, però estan molt ben explicats i interpretats, al menys els dos que he vist. No vull ni pensar la por que passaré amb la Caputxeta o amb la immensa Blanca Portillo fent de bruixa d'Hansel i Gretel. En tot cas, una sèrie diferent, recomanable i per descobrir  i gaudir-ne patint una mica. Paga la pena contemplar-la sense prejudicis antiantenatres.

Per fer-me passar la basarda rondallística i posada a gaudir de la tele en diferit em vaig mirar després el senyor Om visitant el senyor Carod, va ser una trobada una mica avorrideta, la veritat, tot i que això del visitant es presta al conreu de la nostra tafaneria oculta i a poder saber com es menja a cada casa i de quin estatus immobiliari es gaudeix. Vaig disfrutar molt més amb la monja Caram, la veritat. En aquesta tongada no surten tan sovint rentant-se les dents, pràctica clàssica que podíem contemplar  amb freqüència en els capítols d'anys anteriors i que donava molt bon exemple a la mainada. 

15.11.14

MANUEL AUSENSI, LA SEVA ÈPOCA I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES


Avui, quan algú parla del cantant del Poble-sec la majoria de gent ja sap que ens estem referint a Serrat, és clar. Demà crec que el diari ARA li dedica el suplement i tot. Però en el temps de la meva mare i al llarg dels anys cinquanta i primers seixanta el cantant del Poble-sec va ser el gran Manuel Ausensi, un baríton extraordinari, fill d'un vigilant (o sereno, he trobat diferents referències) del meu barri. Serrat ha pogut veure la placa que evoca el lloc on va viure de petit des de molt aviat. Ha estat la placa commemorativa menys discutida i més precoç de les que s'han posat al Poble-sec per evocar personatges que hi tenen alguna relació. 

La placa que recorda el lloc on va néixer i viure Ausensi (carrer Blai, 53) fins que va triomfar, car els triomfadors no acostumen a fer-se la torre de l'indià en aquest indret entre el Paral·lel i Montjuïc, va arribar tard, quan ja estava malalt i ni tan sols va poder assistir a la commemoració. Ausensi va ser una persona molt homenatjada en vida però també de vegades tractada de forma injusta, com quan va anar a oferir-se per a col·laborar en els concerts a favor del Liceu, després de l'incendi, i ni el van reconèixer ni el va avisar ningú.

Ausensi va cantar de tot, òpera, és clar, però també sarsuela, gènere que durant un segle va ser transversal i popular i apreciat pels bons cantants d'òpera. La meva mare i gent de la seva generació havien escoltat i vist Ausensi a centres diversos i populars, en una ocasió sembla que se li van estripar una mica els pantalons de la disfressa artística i ella i algunes amiguetes adolescents es van fer un bon tip de riure. Un meu oncle era molt aficionat a l'òpera i l'havia anat a saludar en alguna ocasió. 

El crític musical i economista Albert Vilardell va publicar l'any 2010 una biografia del baríton que provenia d'una llarga conversa amb Ausensi. És un llibre senzill, entranyable i documentat, amb una relació exhaustiva al final, de la discografia de Manuel Ausensi així com de la cronologia de les seves actuacions i una bibliografia molt interessant. El senyor Vilardell ens va oferir a la Biblioteca Francesc Boix,  poc després de la publicació del llibre, una xerrada interessantíssima sobre la vida i l'obra d'Ausensi i vaig tenir la sort de poder continuar-la després, tot sopant, amb ell i la seva senyora a la Bodegueta del carrer de Blai, no gaire lluny de la casa que va veure néixer el cantant.

Dimarts proper recordarem de nou la  figura de Manuel Ausensi al Centre Cultural Albareda on, de tant en tant, recuperem xerrades anteriors de CERHISEC, segons demanda. Acostuma a venir poca gent, la ciutat és plena de propostes de tota mena i avui Ausensi és poc conegut per part de la gent més jove. Ausensi es plany en el llibre de com el gènere de la sarsuela té ja poc reconeixement a l'estat espanyol llevat d'alguns indrets com Múrcia, on encara compta amb força públic. La sarsuela va servir de gaudi a molta gent i també va ser una molt bona escola d'educació musical. La sarsuela ha patit un cert etiquetatge injust com si fos un gènere foraster quan se'n van escriure i representar moltes en català i aquí feia tronar i ploure. 

Darrerament s'ha publicat un llibre magnífic sobre el tema, El siglo de la zarzuela (1850-1950) escrit per un gran director d'orquestra, José Luis Temes i publicat per Siruela. En els darrers temps hi ha hagut una certa recuperació d'un gènere que encara és viu a través d'associacions d'aficionats i que a llocs com Madrid compta amb posades en escena remarcables i serioses. Malauradament una entitat amb molta tradició al Poble-sec, La Antorcha, dedicada a la sarsuela, va haver de plegar fa uns anys per problemes diversos, entre els quals la manca d'un local adient i d'un teatre on oferir les representacions. La Antorcha va oferir un magnífic recital a l'església de Santa Madrona pel juliol de l'any 2005, en homenatge al cantant i després d'haver col·locat la placa commemorativa. 

Ausensi va ser un home del seu temps que volia oblidar els tristos anys de la guerra civil on li va tocar patir en aquella horrible  Batalla de l'Ebre, amb disset anyets. Després es pot dir que va tenir sort tot i que també va treballar de valent. Una de les primeres persones que van saber veure la seva vàlua fou Maria Llàcer, una gran soprano que aleshores vivia a València, on Ausensi, després de la guerra, va haver de continuar aquells llargs serveis militars de la gent de la seva generació. 

Si voleu saber alguna cosa més sobre Manuel Ausensi i la seva llarga i exitosa vida professional ens podeu acompanyar dimarts, a dos quarts de vuit, al Centre Albareda.


13.11.14

EL XARLATÀ, PROFESSIONAL INCOMBUSTIBLE


A la xerrada de dimarts, en el passeig incomplet i parcial que vaig fer per l'espai i el temps del Paral·lel, algú va evocar el tema dels xarlatans en el qual no havia entrat. És aquest un ofici que he evocat manta vegades al blog. Una de les poques distraccions dominicals de la meva infantesa era anar amb el meu pare a escoltar els xarlatans de les Drassanes. No recordo que el pare comprés mai res, eren anys d'escassedat. Un dels productes més habituals que oferien aquells venedors eren les fulles d'afaitar i també la ràdio les anunciava amb insistència i amb cantarelles comercials molt divertides com ara aquella de soy el fantasma barbudo, es un tipo pistonudo. El fantasma de la cançoneta tenia un problema en afaitar-se però el problema s'acabava quan utilitzava una marca determinada, Palmera.  L'empresa encara existeix, per cert, tot i que va diversificar la seva producció. Per la televisió també van anunciar aquesta marca.
A l'entranyable pel·lícula La calle sin sol un Manolo Morán que encara era poc conegut feia el paper d'un xarlatà i sembla que les escenes van ser rodades fent veure que era un xarlatà de veritat i no pas un actor i també venia fulles d'afaitar. El cinema antic, més enllà dels arguments que havien de fer concessions a la moralitat i la situació política d'aquells anys, és un veritable documental a l'entorn dels paisatges rurals i urbans, que se'ns mostren sense poesia rància ni servituds i que esdevenen sovint una veritable crítica social més enllà de les intencions dels seus actors, directors i guionistes. També podem veure xarlatans populars, en aquest cas a Madrid, a d'altres pel·lícules antigues, com Domingo de Carnaval, del gran Edgar Neville.

Un xarlatà de les Drassanes explicava de tant en tant una història que a mi, que era petita, m'impressionava força, sobre una noia que s'havia depilat les cames amb unes fulles d'afaitar de mala qualitat, motiu pel qual es va lesionar, se li va infectar la ferida i va acabar amb la cama tallada. Recordo fins i tot el nom de la víctima i com començava la tètrica descripció de l'accident: a Marisa le han cortado la pierna. També recordo que el venedor comparava la qualitat de les seves fulles d'afaitar amb la ternera de Gerona, cosa que al meu pare, que era de la província de Girona, li feia la mar de gràcia. Encara més, com que jo vaig gaudir durant anys d'una memòria remarcable, un cop a casa em feiaen repetir els discursos dels xarlatans i tota la família es feia un tip de riure i jo em sentia una triomfadora absoluta en el marc casolà i veïnal de la meva llar poble-sequina.

A més a més de servir per afaitar-se les fulles d'afaitar s'utilitzaven per a depilacions casolanes i per fer punta als llapis i eren un perill en mans de les criatures. La marca Gillette es va reconvertir durant un temps en un nom genèric, la gilet va ser un estri escolar i encara bo que es va inventar una mena de protector per al seu destí de fer punta al llapis que la feia menys inquietant. No sé que té a veure amb tot plegat però també jugàvem al pati a fer la gilet, cosa que consistia en agafar-nos de les mans amb una companya i donar voltes a tot velocitat i estirant el cos cap enrere tant com es podia.

El senyor Badenes, al seu llibre sobre el Paral·lel, evoca un dels xarlatans més famosos de la postguerra. Crec que el carrer de les Flors que menciona devia ser en realitat el carrer d'Aldana. 

El més famós xarlatà d'aquella època va ser un aragonès que quasi sempre 'actuava' en el clàssic Peñón, o en el xamfrà del Paral·lel amb el carrer de les Flors, enfront mateix de l'antic Talia. Aquest xarlatà tenia una facilitat de paraula i maneres d'actor francament increïbles. En ocasió de la gran eufòria que un sorteig de Nadal va produir en caure la primera a la nostra ciutat, em va confessar que ell no envejava la sort de la rifa, perquè ja la tenia, i sobrada, amb el seu ofici de xarlatà, amb què va guanyar una fortuna que va saber emprar molt bé i que li va permetre retirar-se i passar a viure de renda relativament jove.

En aquesta web he trobat una evocació interessant sobre els xarlatans que venien coses diverses a tocar del popular Peñón, en aquest cas fa referència a una època anterior i hi ha implicat el mateix Gaudí, per cert. El gran Ángel Zúñiga va definir l'espai amb el nom poètic d'ágora de mangantes. Em sorprèn comprovar quants espais d'abans de la guerra eren encara vius a finals dels anys quaranta i em sap greu no haver tingut aleshores la capacitat d'observació adient per a arxivar-los en el meu imaginari personal.
veuscarrer
La tècnica dels xarlatans l'han recollit els espais televisius de venda de tota mena de productes. De vegades em miro aquests espais una estoneta perquè em semblen gairebé humorístics. T'ofereixen un producte i te'n regalen deu més, te envien la cosa amb discreció si cal, et fan grans ofertes si ho compres en unes dates determinades i molts d'ells són gairebé universals i ves a saber on els han endegat. La normalització va acceptar la paraula xarlatà, que té matisos molt diferents de termes com ara baladrer. Tot i que jo pensava que la paraula venia del castellà i sembla que ve de l'italià a través del francès i és que si vingués de l'espanyol ja l'haurien rebutjat del tot, em temo, encara més en els temps que corren.

Al nostre MNAC hi podem trobar, si no l'han amagat, un interessant quadre de Tièpolo amb un xarlatà vuitcentista. També trobem xarlatans en d'altres quadres antics, com en el de Longhi, que penjo a sota del de Tièpolo.
El xarlatà



La ciutat de la meva infantesa era encara plena de venedors ambulants i no solament la ciutat, als mercats dels pobles i en època de festes i celebracions era habitual la presència dels baladrers i xarlatans. A davant de casa dels meus sogres, a Molins de Rei, durant molts anys, en temps de la Fira o de la Festa Major, s'instal·lava un senyor que venia corbates i les publicitava de forma contundent i sorollosa, tant és així que així que van poder, en aquells dies assenyalats i festius, els meus sogres se n'anaven a fer una sortideta turistica cap a  indret més tranquils. 

Als diccionaris i enciclopèdies s'hi poden trobar definicions diverses i fins i tot contradictòries, àdhuc en algun cas els defineixen com a estafadors, cosa que no sempre era així. En aquest sector, com en tots els sectors professionals, hi havia de tot. Jo crec que els xarlatans de postguerra i, en concret, aquells que tenien la seva seu més o menys fixa a tocar de les Drassanes, formaven part d'una categoria diferent. És una llàstima que els pintors i dibuixants de l'època no tinguessin tanta afició com els del segle XVIII per reproduir la vida popular i quotidiana del moment. Tampoc no he trobat gairebé fotografies d'aquella època i d'aquella gent. Aquí, una de Català Roca, de 1953. Si no fos per ell i alguns altres...
S'havien fet molts concursos de xarlatans i se'n conserva un de remarcable, que encara dura, a Oriola. Es internacional i fa trenta anys que se celebra. Tot un mèrit i una llàstima que els mitjans de comunicació no el promocionin més, la veritat. Els xarlatans havien d'haver creat escola i universitat car l'art de la paraula és important i cada dia, aquells que la utilitzen, tenen menys grapa i més poca gràcia. Moltes professions utilitzen la xarlataneria, en el pitjor sentit pejoratiu de la paraula, i de vegades amb bons resultats, tot s'ha de dir. 
Les recuperacions del Paral·lel no han contemplat mai la reivindicació de la figura del xarlatà ni se'ls ha acudit, als reivindicadors de la memòria, endegar una festa xarlatanera a les Drassanes, tot i que aleshores caldria treure d'allà tots aquests autocars que hi aparquen a prop  i el nombre dels quals es va incrementant quan els treuen d'altres llocs de Barcelona pel fet que fan nosa. La xona del Portal de Santa Madrona s'ha de reivindicar i això d'haver-se convertit en el gran pàrking d'autocars turístics de la ciutat és un greuge que sembla que a ningú no li posi pedres al fetge, la veritat.

Recordo com en unes xerrades sobre temes antropològics a l'entorn de les rondalles i els contes es va comentar la diferència de valoració que tenia la mateixa història en un context o en un altre i l'exemple més evident era el de la balena i Jonàs o la balena i Pinotxo. Amb la tasca dels xarlatans passa el mateix i ara podria fer demagògia recurrent posant exemples en el camp de la política, la medicina, la moda, l'art, la història o el que sigui.
Es pot vendre de tot, fum inclòsi, si es ven bé i de forma convincent i no és el mateix que ens ho vengui un comercial ambulant de mercadillo que un llicenciat a la universitat, un teòleg, un cuiner de primera, un metge o un dissenyador de categoria. Que el producte sigui bo o no depèn de moltes coses, fins i tot de vegades no té a veure amb l'ètica del venedor car hi ha venedors que creuen de bona fe que allò que ens venen és de qualitat. Però aquí ja entraria en un camp subtil i filosòfic i jo sóc del Poble-sec i no estic per massa filigranes.

Per cert, en català he trobat pocs sinònims de la parauleta, tot i que ja se sap que els sinònims perfectes no existeixen: xerraire, quincallaire, marxantó. 

En castellà n'hi ha uns quants més: parlanchín, cotorra, parlador, sacamuelas, embaucador, engañador, farsante, impostor, ladino, mentiroso, timador, baladrón, bocazas, buhonero, chicharra, engañador, facundo, gárrulo, hablador... Em temo que ni en una llengua ni en l'altra no se n'acaben de sortir, la veritat.

I la definició canònica, també parcial i incompleta:




[1803; de l'it. ciarlatano, possiblement resultat d'una contaminació de cerretano 'venedor de medicaments i d'indulgències falses' amb ciarlare 'xerrar'; cerretano segurament deriva de Cerreto, ciutat de l'Úmbria, típica pels xarlatans ambulants]

m i f Persona que en una fira, etc., procura d'atreure la curiositat dels passants, per vendre'ls remeis, articles diversos, etc., lloant-ne els avantatges, el preu excepcional, etc. 

Persona que explota la credulitat pública. 

Persona que, fent soroll, cerca la notorietat, la popularitat.



10.11.14

EN AQUELLS TEMPS OMBRÍVOLS, ES VA CANTAR TAMBÉ

Barcelona.El Paral·lel, anys 50. Autor: Català Roca.

Paral·lel, anys 50, fotografia de Català Roca.


Demà faig una xerrada, convidada per la gent de NODAMEN, una associació d'alumnes i ex-alumnes de l'Escola de la Dona. Serà a l'Espai la Cuina, a la Baixa de Sant Pere, 7. El Paral·lel/ Paralelo està de moda i és un tema tan complex i amb tants aspectes que segur que em deixaré coses importants al tinter.

Aquests dies,amb aquest motiu, he repassat el llibre del senyor Badenes, Miquel Badenes i Rico  (Barcelona, 1928-2006). El senyor Badenes va ser un memorialista aficionat i imprescindible del Paral·lel en un temps en el qual poca gent semblava interessada en el tema. Es va autoeditar el primer llibre, en castellà, sobre la història de l'avinguda i més endavant Pagès va publicar-ne la versió catalana. Després va publicar moltes més coses, com ara una molt interessant biografia del gran Alady. Per això m'empipa una mica quan en l'actualitat gent que ha descobert la sopa d'all es pregunta com és que no en sabíem res, de tot plegat, pregunta aquesta que vaig veure estampada a la paret amb motiu de la gran exposició del CCCB sobre el Paral·lel d'abans de la guerra civil.

El Paral·lel de després de la guerra civil encara pateix un cert menyspreu per part dels nostàlgics més joves, algú em va dir que estava castellanitzat com si el d'abans hagués estat catalanitzat. Però la veritat és que fins a finals dels cinquanta va viure el Paralelo, que és com tothom en deia abans de la normalització, una revifalla popular amb un gran mèrit, si es pensa en la societat d'aquells anys, en les mancances de tota mena que hi havia i en la situació dictatorial aclaparadora. Va tornar a ser l'avinguda dels pobres, va integrar la immigració andalusa i d'altres indrets d'Espanya i va compartir teatre i cinema popular amb la revista agosarada de l'època. Explica el senyor Badenes, en el seu llibre, sobre els anys quaranta:

Els diumenges, sobretot, al Paral·lel eren fascinants. Hi havia enllustradors de sabates a dotzenes, molts cantants que s'ajudaven amb aquelles clàssiques botzines, que et venien el paperet amb la lletra de les cançons que cantaven i barraquetes de fira de tota mena. Van tornar aquells inefables xarlatans, que tant ens enlluernaven amb les seves xerrameques i inventiva.

En aquella època encara era molt viva la sarsuela, Tomàs Ros i Juanito Pons, empresaris dels teatres Nou i Victòria, en van estrenat moltes i van donar feina a molta gent. L'any 1941 se'n van arribar a posar en escena més de cent. Moltes d'aquelles sarsueles no les hem tornat a poder escoltar mai. Badenes fa una crítica del present (el present no d'ara, sinó de principis dels noranta, quan va sortir el seu llibre, ep):

En el Victòria, Juanito Pons, en els anys quaranta programava més de cent títols diferents i ara, al mateix teatre, munten un espectacle subvencionat en la seva totalitat o en gran part, per les institucions que siguin, i pretenen fer-lo durar tot un any o més, a l'estil dels grans espectacles que es donen a Nova York o Londres, perquè la qüestió és que la vigència de la llarga nòmina d'actors i directors tingui llarga duració. 

Badenas evoca molta gent important d'aquells espectacles, el tenor Salvador Balcells, per exemple. Al Teatre Nou també es van muntar operetes com ara La Viuda Alegre o El conde de Luxemburgo. Les grans figures del gènere van ser Jaume Miret, Ricard Mayral i Emili Vendrell, injustament oblidat i de qui costa trobar gravacions, quan va ser un personatge popularíssim i entranyable, a més d'un gran artista. Després de la guerra va tenir molts problemes i un dels qui el va ajudar va ser Marcos Redondo, a qui es bescanta sovint de forma destralera perquè en aquest món si et posen l'etiqueta ja estàs llest. 

Badenas ens ofereix una llista immensa d'actors, ballarines, cantants, que avui, amb poques excepcions no sonen gens. Evidentment que tot era en castellà però s'acostumaven, ja en la primera postguerra, a enganxar-hi pedacets en català, morcillas, com va passar en els espectacles Y en Montserrat se casarán o La Paralela del Paralelo. En aquest espectacle del casament montserratí l'orquestra tocava un fragment de l'Emigrant i el públic s'enardia i aplaudia de forma frenètica fins que la cosa va transcendir i la censura va eliminar la disbauxa. 

L'any 1942 es va iniciar l'època brillant dels Vienesos. Van actuar al Còmic i a l'Español i com es sabut alguns d'ells van protagonitzar els inicis de la televisió feta a Barcelona. Amb els Vienesos van debutar nous artistes, com ara el ballarí Pedro de Córdoba. L'any 1947 ja es va poder estrenar, al Nou, un espectacle líric en català, La flama, del mestre Quirós. També va retornar ben aviat la Cançó d'amor i de guerra. Al Paral·lel d'aleshores van actuar Maria Vila i Pius Daví els quals en estrenar una obra en català i veure que la cosa colava es van decidir a anar al Romea. En castella va ser molt important la companyia de Paco Melgares. Melgares va posar en escena teatre còmic i tràgic, obres clàssiques i més populars i també va actuar al Borràs. Melgares estava malalt i va morir el 1951, la seva mort va generar una important manifestació de dol.

Amb la companyia de Vila i Daví, parella a la qual s'haurien de fer molts monuments, va debutar el també inoblidable Pau Garsaball. La companyia de Vila i Daví, amb molts actors joves que començaven i que van ser després molt populars va posar en escena obres de Sagarra i d'altres autors, al teatre Victòria. Pau Garsaball, en morir Maria Vila, l'any 1962, va col·locar damunt del seu taüt un ram de flors amb una bandera catalana i això li va costar una multa de cinquanta mil pessetes de l'època, que eren molts diners. Garsaball, per aquest motiu, fins i tot es va retirar un temps del teatre i es va dedicar a la feina d'impressor. No és l'únic personatge relacionat amb el teatre que s'ha dedicat a aquest ofici, per cert. Josep Santpere també compaginava el teatre amb una impremta pròpia. I és que en aquest món sempre hi ha hagut el bohemi irredempt i l'assenyat que coneix com van les coses en aquesta feina i és previsor, per si  un cas. Les cigales i les formigues no sempre són espècies tan diferents.

Un gran èxit de Garsaball va ser En Baldiri de la costa, obra que va triomfar al Talia, un paper que, per cert, sembla que havia refusat el també gran Rafael Anglada. En aquell Paral·lel de la postguerra eren ben vius els cafès, els diumenges es feien vermuts a molts bars amb orquestra inclosa i fins i tot s'havien fet ballades de sardanes. Les orquestres de l'època també van tenir una gran categoria, n'hi havia moltes i molt bones. 

A partir de 1950 les revistes més importants del Paral·lel van ser les de  Jumar i Joaquín Gasa i també van ser molt interessants els programes de varietats. En aquells anys va debutar Carmen de Lirio. També s'han de remarcar els espectacles de la companyia Bonavia-Mestres, amb coses com ara La Gilda del Paralelo, Les Viudes de l'Estraperlo i, sobretot, Quina nit! el tema de la qual va tornar a gravar en disc, ja gran, la immensa i incombustible Bella Dorita. Joaquín Gasa va tenir un gran èxit amb Taxi al Cómico i va repetir la fòrmula per les espanyes amb Taxi al Eslava i Taxi al Ruzafa. L'any 1952 va tenir un gran èxit Esta noche no me acuesto on Carmen de Lirio cantava allò de en la noche de bodas que haya en tu cama colcha de seda, colcha de seda... Aquesta cançó va fer vida tota sola i era un clàssic en els espais de discos sol·licitats, dedicada als nuvis de l'època. En aquell espectacle el nuvi era un altre artista immens i inclassificable, Alady. 

Cap a finals dels cinquanta el Paral·lel va canviar molt per motius complexos i diversos. Es van perdre molts espais, es van començar a construir pisos, el jovent tenia d'altres gustos, l'economia millorava a empentes i rodolons, la gent es comprava els primers cotxets. Alady va comentar al senyor Badenes, l'any 62, quan es va enderrocar el Còmic, que tot passava i s'acabava, els homes i els teatres. S'havia convertit en un filòsof. Va morir l'any 68. Mary Santpere, la filla del gran Pepito Santpere, una de les darreres representants incombustibles d'aquell passat, va morir el 1992.

Al solar del Còmic no s'hi va fer cap teatre, només pisos, que com els d'altres entitats de crèdit eren d'un lloguer sostenible i es repartien sovint entre enxufats, cosa que va fer que hi visqués, al principi, gent coneguda o parents de gent coneguda, mares de polítics, artistes amb bones relacions i cosins dels qui remenaven les cireres. Va passar una cosa semblant amb els pisos del Condal, tot i que en aquest cas es va poder salvar la sala d'espectacles, que encara funciona molt bé. Això del Còmic i el negoci immobiliari emergent va propiciar que quan l'Apolo es va enderrocar ningú no s'acabés de creure que el senyor Colsada construís un nou teatre. Però Colsada era un home de teatre i va construir un teatre modern i un hotel i el teatre encara funciona i força bé per cert. Quan es va inaugurar el nou Apolo encara el Paral·lel no s'havia tornat  a posar de moda i les autoritats de l'època no es van dignar ocupar els seients que se'ls reservaven. El llibre de Badenes menciona els qui manaven a l'Ajuntament aleshores, Pasqual Maragall i el regidor de cultura Oriol Bohigas. Les files destinades a les autoritats van romandre buides, doncs, per a vergonya de l'elitisme barceloní d'esquerres.

El Paral·lel sempre ha anat fent revifalles, malgrat que per les diferents tongades generacionals de nostàlgics, des del temps del meu avi al dels meus fills, passant per la generació del senyor Badenes, no hagi estat mai el que va ser, cosa impossible. En els seixanta i setanta es va fer molt teatre d'actualitat, seriós, de qualitat, popular i còmic. El mateix Talia, avui un trist solar de futur imprevisible, va acollir obres molt interessants de tots els gèneres perquè Martínez Soria que n'era el titular i l'amo feia moltes gires per Espanya i aleshores la programació era molt diversa. A l'Arnau es van endegar musicals com Chicago. El Molino va subsistir, fins i tot es va posar de moda entre certa intel·lectualitat progre d'aquesta que sempre redescobreix la sopa d'all i en fa cuina mediterrània alternativa, i com diu el senyor Badenes, el seu mèrit va ser aquest fet de ser dels darrers en abaltir-se, fins i tot els anys seixanta van tornar a girar les aspes, en un Nadal una mica eufòric. Ara també ha ressuscitat i que duri. Cal dir que amb tot això dels teatres i els cinemes passa com amb les botigues que tanquen, que tothom plora però en general t'ha d'admetre que no s'hi ha comprat mai res des de fa dècades.

El Paralelo tenia el seu costat sòrdid i miserable, no es pot negar, perquè de fet hi va haver i hi ha encara molts Paral·lels, en la realitat i en el nostre imaginari individual i col·lectiu. Però si mirem el present sense melangia idealitzada comprovarem que el nombre de sales teatrals per metre quadrat és encara important, en comparació amb d'altres indrets barcelonins on s'han perdut bous i esquelles, com el mateix Passeig de Gràcia. Per comprovar la realitat d'uns anys tristos però en els quals hi havia també moltes ganes de gresca i d'oblidar desgràcies, només cal filustrar hemeroteques i llegir cartelleres d'espectacles, poca cosa si es té interès seriós en la qüestió i es vol ser objectiu més que no pas fer literatura.


4.11.14

PINA PELLICER, UNA ESTRELLA FUGAÇ AL CEL MEXICÀ


Ahir tenia la intenció d'anar a una associació del meu barri dedicada en gran part a la difusió de la cultura de Mèxic, tot i que fa activitats molt variades, entre les quals passis de cinema cada dilluns. Són sempre pel·lícules no comercialitzades a casa nostra, com en el cas de les de Pierre Etaix, que ja vaig comentar. Per diferents motius no hi vaig poder anar, se'm va fer tard i això que tenia moltes ganes de veure una antiga pel·lícula mexicana, Macario, entre d'altres motius pel fet que la protagonitzava la malaguanyada Pina Pellicer i perquè hi havia un cinefòrum en acabar. Però també pel fet que es tracta d'una pel·lícula singular, amb el rerefons de la mort per tot arreu i amb una atmosfera de conte meravellós i de por, al mateix temps. L'argument pertany al llibre d'un autor estrany i misteriós, Bruno Traven i sembla que aquest es va inspirar en un conte dels germans Grimm, però jo també recordo un vell llibre de rondalles catalanes on en vaig llegir una de semblant fa molts anys.
Pina Pellicer és tot un mite a Mèxic. Aquí, en general la coneixem més que res perquè va ser la parella de Marlon Brando a One-eyed Jacks, que aquí es va dir El rostro impenetrable. La seva mare de ficció era la gran Katy Jurado i el seu padrastre, el dolent de la pel·lícula però amb el seu cor tendre pel que fa a la família, Karl Malden. La pel·lícula no va tenir un gran èxit en el seu moment però després ha generat una mena de culte retrospectiu. 
Pellicer es va suïcidar als trenta anys, sembla que era una persona trista i depressiva. Com que el senyor Brando tenia debilitat per mexicanes, hawaianes, orientals i senyores en general, molta gent va relacionar la mort de Pellicer amb algun mal rotllo amb l'actor, cosa que jo mateixa vaig insinuar de forma malèvola i poc informada fa anys, en una entrada sobre la mort de Maria Schneider. Marlon Brando podia tenir molts pecats però la família de Pellicer ha desmentit sovint aquella història i ha insistit en el fet que fins i tot van ser bons amics.



A Pina Pellicer se le va comparar amb Audrey Hepburn, ja que sempre sembla que s'hagin de fer comparacions. A mi em fa pensar amb Pier Angeli, que també va morir de forma prematura i tràgica. Pertanyia a aquest tipus de noia poca cosa, fràgil, però amb una mirada expressiva i intensa que les càmeres sabien aprofitar molt bé. Macario  es pot veure online, a youtube, i resulta adient per aquestes dates.

Pina Pellicer pertanyia a una família d'una certa volada intel·lectual. Un seu oncle, Carlos Pellicer, va ser un poeta reconegut i valorat a Mèxic. Eren vuit germans, una de les germanes és actriu i una altra, Ana, escultora. Ana Pellicer ha estat també coautora d'una biografia de Pina, que es va publicar el 2006. La filmografia de l'actriu no és gaire extensa, Macario va ser la seva primera pel·lícula important i aquesta estranya història, tan mexicana, va ser nominada als óscars com a millor pel·lícula estrangera però va perdre davant del gran Bergman, que va guanyar amb El manantial de la doncella.

Pina Pellicer va treballar a Espanya, a les ordres de Rafael Gil, en una pel·lícula amb bons actors però amb un guió delirant, catòlic-integrista i caspós que procedia d'una novel·la d'Armando Palacio Valdés, Rogelia.  A Mèxic va fer algunes pel·lícules més, Días de otoño, El pecador. També va actuar a la televisió del seu país i a fora, com ara en algun capítol de L'hora d'Alfed Hitchcock. El pecador es va estrenar quan Pina Pellicer ja havia mort a causa d'una ingestió de medicaments i d'una depressió profunda.


Sorprèn comprovar les moltes webs i blogs on es poden trobar referències sobre l'actriu. Les morts tràgiques de gent jove i brillant acostumen a conformar mites duradors. No sabem què podia haver fet en el cinema, ara tindria vuitanta anys però sempre romandrà la seva imatge de tristor i de fragilitat juvenil en el nostre imaginari. Tot i que els mites cinematogràfics castigats per una mort prematura però que no són dels Estats Units, com és el cas de gent com Marilyn Monroe o James Dean, no siguin tan populars a nivell universal com d'altres ni generin tant merchandising, Pina Pellicer desvetlla encara moltes devocions nostàlgiques.