23.8.16

VESPRES FLORITS I EVOCACIONS BOTÀNIQUES

Als vespres d'estiu s'obren a molts indrets aquestes flors, que si fa una humitat adient escampen una olor inconfusible i delicada. De petita em meravellaven, amb això que de la mateixa planta sorgissin flors de colors diferents i fins i tot moltes de dos colors. Sembla que el nom més comú, en català, és el de flor de nit tot i que jo sempre en vaig sentir dir, per la zona de la Garrotxa i en aquells anys, galants de nit. De fet, com tantes flors, té molts noms, femenins, masculins i neutres.

En una ocasió, per casualitat, va brollar als testos del balcó i en vam tenir durant dues temporades, tot i que després vam intentar fins i tot fer-les florir de nou amb llavors comercials I no ho vam aconseguir. En canvi, en moltes ocasions s'escampa de forma espontánia per carrers i ruderals, si troba el lloc adient. No és l'única flor que s'obre al vespre però crec que és de les més vistoses. En castellà crec que és el famós Don Diego de noche del poema d'Alberti.

El seu nom científic és Mirabilis Jalapa. El genèric mirabilis vol dir precisament meravella i això de la Jalapa, probablement mexicà, pot fer referència a un lloc geogràfic o a les propietats purgatives de les seves arrels, com les de la jalapa, una altra planta. De fet jalapa ve de Xalapa, una ciutat, el nom de la qual, en la llengua autòctona sembla que volia dir aigua a l'arenal. 

Llegeixo en algun lloc que prové del Perú i que ja durant el segle XVII va ser introduïda a Europa, així com que a principis del segle XIX ja es troba als jardins hispànics. La seva varietat de colors en una mateixa planta va afavorir estudis diversos sobre l'herència.

Gràcies a les facilitats de la xarxa avui d'un tema casolà en pots treure molts ensenyaments i referències, referències que no s'acaben mai. En alguns llocs, potser per la seva varietat de coloraines, també els han dit periquitos i constato que el periquito és avui una au domèstica en recessió, ho són els ocells de gàbia, en general. La nostra relació amb les bestioles ha canviat molt i crec que s'ha de acabar de refer, sense caure en la consciència laxa ni en l'escrupulosa, que eren les dues varietats que recollien els llibres antics de doctrina, pel que fa al tema.

Aquests grans matolls acolorits m'evoquen estius del passat, descobertes oblidades i misteris insondables amagats al fons d'aquestes floretes amables i optimistes, lligades a tants instants, a tanta gent, a tantes coses.

JORDI CARBONELL I EL PASSAT EFÍMER


Ha mort Jordi Carbonell, el mateix dia que Narcís-Jordi Arago. Carbonell tenia noranta-dos anys, feia temps que la seva salut era molt fràgil. Durant uns dies podrem llegir molts obituaris que lloaran la seva figura sense matisos, és el que sol passar quan algú de categoria reconeguda mor. Però ahir mateix, cercant per la xarxa, em vaig ensopegar amb alguns indrets de fa alguns anys on, amb motiu de la mort de Xirinacs, se'n qüestionaven algunes actituds i s'evocava l'època del BEAN i de les divisions internes.

Tot passa. Hi va haver un temps en el qual l'independentisme era gairebé pintoresc. Convergents i socialistes en el poder se'n fotien una mica i ERC feia allò que ha fet en més d'una ocasió, una mena de paper d'estrassa que no acabes d'entendre del tot. Hi va haver uns anys en els quals van sorgir partits que haurien pogut fer forat en el monolític panorama consensuat però no van rebre el suport popular que calia, a causa de divisions i personalismes, no ens enganyem, que no tots els mals vénen de fora.

El BEAN, el PSAN, quins temps aquells. Què s'ha fet d'aquelles flors? La possibilitat perduda que van ser aquells Nacionalistes d'Esquerra es va diluir en la realitat possible, al capdavall diuen que la política és la ciència d'allò que és possible. Coses com ara l'Assemblea de Catalunya acostumen a esdevenir flors de temporada però em temo que s'aprèn poc dels errors passats, les generacions i els líders canvien, tot va molt de pressa i l'oblit interessat reconverteix la memòria històrica en història contemporània i efímera.

Fa poc llegia per la xarxa un elogi sense matisos fet a Raimon Obiols i la seva època. Anem omplint el record d'intocables i inqüestionables i si no fos perquè vas viure moltes coses, ni que fos de resquitllada encara estaries més perplexa. Hi ha bones persones amb carisma i entusiasme que ensopeguen quan arriben al món real i cauen en contradiccions, o servituds mal enteses per als puristes. El món és com és i no pas com hauria de ser. Un dels moments més patètics i lamentables que he viscut, en el context de la política propera, va ser quan vaig escoltar Marta Mata, per sort davant d'un públic minoritari, intentant justificar de forma molt maldestra i poc convincent l'entrada a l'OTAN. 

Fa anys, molts, vaig fer un curs a l'escola d'estiu de Rosa Sensat, quan la trobada es feia als locals de la Patmos, una escola d'elit amb unes instal·lacions de categoria. Era sobre coneixement de Catalunya, matèria en la qual la majoria de jovenets érem encara molt ignorants, aclaparats de forma feixuga sota aquell franquisme sociològic, cruel i ridícul. El curs el donaven Carbonell, Cirici, Balcells. Jordi Carbonell ens emocionava, parlava amb una fe absoluta sobre el país i la seva història, li espurnejaven els ulls quan feia referència al fet català. Al curs ens hi vam apuntar quatre gats.

Amb els anys m'he tornat escèptica, aquestes emocions personals ja no se m'encomanen, però les respecto i les admiro fins i tot encara que no les comparteixi. Tot un univers es clou amb la mort de persones com Carbonell, era aquell un món que jo tenia idealitzat, en èpoques en les quals la gent amb carrera universitària era minoritària tot semblava de més volada. Fa uns dies comentàvem l'autoritat de molts capellans d'abans, i és que més enllà de la seva professió cal  considerar que eren gent amb estudis en un món en el qual la gran majoria sabia llegir i escriure de forma justeta.

Crec que va ser a la  revista El Món, una de tantes iniciatives de vida efímera lligades a la transició, que van entrevistar esposes de polítics de l'època, una d'elles va ser Hortènsia Curell, l'esposa de Carbonell. Totes aquelles dames, algunes de gran vàlua intel·lectual com la mateixa Curell, eren molt menys conegudes que els seus marits, tenien minyona, molts fills i vivien a la part alta de la ciutat. També això ha canviat força avui  i allò dels coneguts de casa, una intel·ligent ironia d'Ainaud de Lasarte, ja no és ben bé el mateix.

Hi ha una constant preocupant en el context del país, del nostre, però també del veí, la manca d'unitat en temps difícils. Pocs i mal avinguts, encara que de tant en tant sortim tots plegats al carrer, amb iaies i criatures, en estat de cofoïsme eufòric, a intentar que la prudència no ens faci traïdors, tot i que això de la prudència i la traïdoria es presten a interpretacions i s'han de contextualitzar.

El futur és imprevisible, el passat és interpretable. Sembla que els nostres grans personatges no admeten encara biografies acurades ni documentals una mica aprofundits que no defugin les espines ni les penombres. La televisió fa obituaris de circumstàncies i a otra cosa, mariposa. Molts adolescents i joves d'avui no sabran ni qui era aquest senyor vellet i bonhomiós que ha mort tan gran i que mencionen de passada per la tele, aquí encara no fem bones pel·licules sobre tot plegat i tant interessants com podrien ser. Es clar que potser no fa falta saber massa sobre el passat, jo també en sabia poca cosa quan era jove. De vegades el passat reinventat i instrumentalitzat pels suposats experts pot esdevenir un pes excessiu i una font de ressentiments, frustracions i greuges. Allò de què si coneixes els errors passats no els repetiràs és una fal·làcia de tantes com ens n'amollen, què hi farem.


21.8.16

TENDÈNCIES TELEFÒNIQUES ACTUALS



Quan et vas fent gran t'adones que sempre hi ha algun estri o costum nou que és l'esca del pecat. La novetat genera reticències i acudits xarons, m'acabo d'ensopegar amb aquestes dues versions del mateix chiste pocasolta, no sé quin deu ser l'original i quin el plagi.

L'iphone és avui la víctima de les condemnes a l'entorn de les novetats. Se suposa que la gent mira el telèfon i no es comunica com si abans es comuniquessin gaire quan, de fet, eren habituals els acudits en els quals el marit i la dona no es deien res mentre menjaven o ell llegia el diari sense fer cap mena de cas a la senyora.

Quan jo era petita hi havia escriptors que, per la ràdio, acostumaven a lloar les virtuts del teatre per sobre de les del cine, un art vulgar, o que recordaven als lletraferits que no hi havia res com el contacte artesanal amb la ploma estilogràfica, per damunt de l'encara minoritària màquina d'escriure. La ràdio també va tenir els seus detractators, sobretot, per exemple, les novel·les o serials, és clar.

La rentadora deixava la roba poc acurada, el mateix va passar amb els rentaplats. Malgrat aquelles crítiques tothom va acabar per comprar-ne, ni que fos a terminis. Les màquines d'escriure elèctriques van durar poc i van venir els ordinadors, encara sense internet. Recordo, de fa anys, un debat entre Espinàs-màquina d'escriure i Calders-ordinador.

La televisió també va patir les condemnes dels conservadors, la gent no es comunicava a l'hora de dinar, feien xaronades, coses violentes, s'havia de limitar-ne el consum a les criatures. Hi havia qui rumbejava de progre explicant que no tenia ni cotxe ni tele, aconseguir una masia abandonada a pagès, sense aigua ni llum, era el súmmum del romanticisme.

Una vegada, devia tenir uns disset anys, vaig fer de monitora de colonies sense títol, aleshores no te'l demanaven per a aquesta mena de coses. El cap de les colònies era un capellà pintoresc que ens amollava discursos sobre el nen d'abans de la televisió i el de després, molt malmès a causa dels pecats que generava l'estri.

Un pedagog conegut va sortir una vegada al diari ensenyant un enginy que tenia a casa, una tele amb persianeta, persianeta que tan sols s'aixecava de tant en tant i potser per veure documentals culturals, no ho sé.

Un estri mol sacralitzat és el llibre i, sobretot, el llibre de paper, és clar. No importa que el contingut del llibre sigui lamentable, llegir és bo per se. Fa uns dies llegia al feisbuc que havien fet un estudi i qui llegia tenia més esperança de vida, em va semblar surrealista.

Els tebeos tambe tenien molts detractors, ara són objectes gairebé de culte. Era millor un llibre i per defensar el tebeo es van inventar un anunci que deia que on hi havia un tebeo hi hauria un llibre, cosa ben dubtosa. Els amants dels còmics van contraatacar fent-ne un altre que deia que allà on hi havia un tebeo hi hauria un altre tebeo.

Hi ha qui encara em recorda que per internet corre molta palla i que no et pots fiar de res però resulta que un passeig per les enciclopèdies tradicionals, entre les quals 'la nostra', fa que topis amb un munt d'errades i refregits de tota mena. Però encara hi ha qui pensa que per fer un llibre 's'ho pensen més'.

Aquestes condemnes provoquen estudis, sorgeixen experts, són una font de noves professions d'aquestes que remenen fum. Fa anys algú es va entretenir en comptar el nombre de crims i violències que s'aplegaven en una estona de televisió, crec que aquests recomptes han anat de baixa. Considerant les moltes sèries de crims diversos que ens fan a l'estiu, repetint capítols sense manies, segur que les xifres es dispararien.

Conèixer algú per internet era un gran perill. A una companya de feina li vaig comentar una vegada si era més de fiar la gent que coneixies en un ball o al cinema i em va dir que a aquests 'els veies' com si veient algú ja sabéssim, per alguna estranya connexió mental, si és de fiar, sense pensar en què molts crims els ha perpetrat gent coneguda, més aviat i oblidant allò tan bonic de la pobra Blanche de Tenesse Williams que explica que sempre ha confiat en la bondat dels desconeguts.

Avui l'objecte de penjament principal és el mòbil, aquest mòbil màgic amb el qual pots fer gairebé de tot. Se suposa que si mires el mòbil no et comuniques, no llegeixes, t'aïlles i coses així, quan sovint és ben bé el contrari tot i que per més que demostris amb proves a qui sigui que amb el telèfon llegeixes el diari del dia i fins i tot a Proust, el tòpic sempre guanya a l'evidència. El mòbil modern evita moltes discusions llargues i inútils, car les coses es poden comprovar in situ, cosa que destarota els set-ciències, sotmesos al judici inexorable de les wikipèdies en línia.

Fa uns dies per la tele tornaven a piconar amb el tema, explicaven que hi ha gent que per vacances fa dieta digital i prescindeix del mòbil o en limita la suposada dependència perillosa. Com que dir que ho fas, encara que no sigui cert, fa progre, molta gent deia que en prescindia, més o menys, fins que una senyora sincera va declarar que era ben bé al contrari, que el feia servir més que mai enviant fotografies a la família, missatges als fills i tafanejant per la xarxa.

Els objectes són com els déus, i admeto que sóc una descreguda, els creem nosaltres i després els donem la culpa de tots els mals que també fem nosaltres. L'incomunicat silenciós o raret  ho serà amb telèfon o sense i el xerraire sociable augmentarà les seves possibilitats de fer colla amb un mòbil a la mà. 

Ara també tenim les tauletes i les criatures tot just comencen a caminar que ja saben buscar les peppes pig i coses semblants, això també preocupa pares i educadors d'aquests una mica carques i seriosos, amb tendència a limitar d'alguna manera l'exploració temàtica dels parvulets. En el fons jo crec que hi ha una certa enveja en comprovar que una criatura fa anar un aparell amb una seguretat i un interès que supera el dels adults. 

Qualsevol dia sortirà una cosa nova a la qual poder culpar de les nostres mancances i febleses i els mòbils d'avui seran un record sacralitzat, arqueologia industrial, evocaran uns temps que creurem més feliços i ens en faran reproduccions vintage per a gaudi de la nostra melangia, això si som vius. Que ja ho deien, en aquella sarsuela, hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad...

16.8.16

DELATORS, ESPIETES I XIVATOS


Un pecat molt greu, segons la meva opinió personal i intransferible, és la delació injustificada i el seu foment. Fa uns dies llegia un breu article del periodista Lluís Uria sobre una carta que l'ajuntament barceloní ha enviat als veïns empenyent-los a denunciar els pisos turístics camuflats que pot tenir algun veí de l'escala. No es veuen amb cor de ficar-se amb les empreses a gran escala i es torna a la culpa individual i a intentar que el poble faci la feina que han de fer els qui manen.

El periodista evoca una breu història de la delació, amb Fouché com a figura emblemàtica, passant pel nazisme i l'estalinisme. Però no cal anar tan lluny, durant la guerra en un sentit i durant la llarga postguerra en un altre, la delació va funcionar a dojo a casa nostra, la informació és una arma important i per això cal crear l'exèrcit secret dels espietes, en el qual hi ha molts ressentits i envejosos, d'aquells que fa alguns posts mencionava. 

La delació sol ser secreta i anònima i segurament ens quedaríem astorats i de pasta de moniato si, com va passar amb l'estalinisme, arribéssim a saber noms i cognoms. Si de vegades s'escola alguna cosa sobre el tema encara es genera molta inquietud, recordo quan per la tele van passar un documental sobre Carrasco i Formiguera en el qual, de forma discreta, es mencionaven possibles delators i com van reaccionar els descendents dels suposats culpables.
El periodista Planes va ser un de tants dels qui van morir a causa d'una delació, una dona el va veure al balcó de la casa on s'amagava fumant, li va semblar que feia pinta de capellà i el va delatar. El seu pecat més gros havia estat denunciar grups violents, sense manies i de forma pública i valenta. Avui potser algú fins i tot ens diria que es va perdre ell mateix, a causa del vici de fumar, qui sap. Encara hi ha qui em vol justificar aquella mort i d'altres dient que era un senyorito, ho he vist escrit en el llibre d'un anarquista que té molta requesta, aixòEl cas és que quan vénen mal dades no saps de qui t'has de refiar o no, així és el món, per desgràcia.

La delació o el xivatasso funcionen també en temps de pau, a la feina, per exemple. Rosa Montero té un llibre breu i emblemàtic, Amado amo, que entra a fons en el tema d'aquesta pràctica destinada a enfilar-se sense manies sacrificant amics i saludats. En el camp de la política hem viscut coses d'aquest tipus, a causa d'allò que la informació és poder. La gent que ha militat seriosament en algun partit o sindicat n'ha viscut de tots colors, el que passa és que poques vegades s'arrisquen a explicar aquesta mena de coses si no és en la intimitat i encara.
He acabat fa poc un llibre d'Erich HacklEl lado vacío del corazón, explica la història real d'una família europea en el context del nazisme, el pare era comunista i per aquest motiu va rebre també la mare que va anar a parar a un camp de concentració on va morir del tifus. Anys després, ja a finals del segle XX, el nét d'aquella dona explicaria a un amic, company de feina, a l'Àustria contemporània, que la seva àvia havia mort a Ravensbruck i el suposat amic sembla que ho devia comentar amb mala intenció als caps de l'empresa i als companys. A partir d'aquí el van etiquetar com a jueu, tot i que no ho era ni la família ho havia estat, i començaria a patir això que avui en diuen mobbing, fet que li comportaria problemes greus de salut.

A l'escola i als instituts els xivatos han estat molt mal vistos però en això s'ha de matisar molt, ja que una cosa és la denúncia seriosa i valenta de fets condemnables, com ara l'assetjament, i l'altra fer d'acusica per mala fe. Quan vaig començar a treballar una pràctica habitual que jo ja havia viscut a l'escola consistia en què quan la mestra havia de sortir un moment de l'aula deixés algun alumne vigilant i apuntant a la pissarra. Cal dir que a la majoria de gent menuda ens encantava tenir aquell poder i que en aquella activitat ja es copsava com són els humans des de la nostra tendra infantesa, s'apuntaven els enemics, s'esborrava els amics, s'era tolerant amb les líders que es podien venjar i l'apuntadora esdevenia dictadora temporal amb una gran i perversa afició a l'abús.

En una ocasió vaig deixar vigilant un nen, era una classe de cinquè, tenien deu anys i jo era joveneta i inexperta. El nen era del Marroc, un dels primers que vaig tenir d'aquell país, vivia amb una germana i la mare, que treballava molt per tirar la casa endavant, ja que estava separada del marit. L'endemà el nen, Omar, que era molt intel·ligent i bona persona, em va dir que la mare li havia explicat que ell no havia d'apuntar a ningú, que allò era cosa de la mestra. Tota una lliçó que vaig entomar gairebé emocionada, el nen tenia tota la raó i vaig abandonar de forma definitiva aquella pràctica absurda sobre la qual no havia meditat a fons. Doncs això els hem de dir als de l'ajuntament o als que toqui, que vigilin ells.

15.8.16

La Mare de Déu d'agost i les Maries mítiques


Avui és el dia de la Mare de Déu d'agost. El paternalisme catòlic ha precisat d'una figura femenina popular per fer de contrapès i la figura de Maria s'ha potenciat a tots nivells, si realment es fos escrupulós amb el tema les devocions marianes fregarien en molts casos la idolatria. Les representacions marianes són antigues, diverses, localistes i universals quan toca. Malgrat que en el present hem perdut en general, gràcies a Déu, aquella fe del pobre carboner, tan lloada pels entesos en el tema, és evident que les marededéus locals conserven un component entranyable, indiscutible i intocable.

Més enllà del tema religiós, complex i que en ocasions, contemplat des del present ens pot semblar surrealista en molts aspectes, com ara que l'any 1950 l'Assumpció de Maria es declarés dogma de fe, cosa que va comportar algunes crisis de consciència a molta gent, tot s'ha de situar en el seu context i les seves circumstàncies. Per això s'ha d'anar amb compte, quan la truita es capgira, en ferir sentiments que poden semblar irracionals però que revolten més la gent que coses en aparença més serioses.

En una ocasió una senyora molt gran m'explicava emocionada com durant la guerra havia fet vestidets a una Mare de Déu que tenien a casa, per tal de fer-la passar per una nina, si feien algun registre. Per més que en alguns indrets s'ha volgut eliminar el tema religiós per decret no se n'han sortit i a la mínima tot revifa, de forma inesperada. 

Maria va ser un nom molt popular durant anys i panys, deien que de Joans, Joseps, Maries i ases n'hi havia a totes les cases. Avui no hi ha ases i, de la resta, pocs. Quan jo era petita el nom de Maria sonava a antic, als contes i cançons populars hi sortien Ties Maries grotesques, velles i xarones. Jo vaig tenir una Tia Maria molt pintoresca i aspre i durant molt de temps vaig associar el nom a la seva persona.

Però el nom, així, sol, ja que acompanyat d'altres també és habitual, va revifar en un moment concret gràcies al cinema, a West Side Story i a Natalie Wood. Molts xicots de la meva adolescència manifestaven que el seu nom preferit era Maria i van tornar a sorgir pels nostres verals moltes Maries menudes. Avui jo diria que la cosa es manté, tot i que no sigui un nom majoritari, ara per ara. També ha revifat el diminutiu Mariona però no pas el de Marieta, per exemple. 

El dia de la Mare de Déu d'agost marca l'inici de la decadència estival. Per la Mare de Déu d'agost, a les set ja és fosc, deien els grans, però avui les set són les nou, per ordre governativa. Malgrat que el temps meteorològic sigui variable i cada estiu sigui diferent, el tombant de la Mare de Déu d'agost, amb el seu doll de festes majors, veu com s'escurcen els dies i entrem en una inestabilitat que es manifesta en ocasions de forma gairebé imperceptible. El final de l'estiu em semblava, de petita, més trist que la tardor o l'hivern, tot i que les meves vacances eren molt avorrides.

El tema de la mort i assumpció al cel de la Mare de Déu ha generat literatura, discussions teologiques i quadres inoblidables, un dels més inquietants el de Caravaggio. Quan estudiava Humanitats el vam comentar a fons i aleshores es donava per certa la llegenda segons la qual el pintor havia tingut per model una prostituta embarassada ofegada al Tíber. També s'acceptava que els qui havien encarregat el quadre no el van trobar adient al lloc on havia d'anar i n'hi van posar un altre, el que encapçala aquesta entrada, més amable i d'un pintor important però menys conegut avui, Carlo Saraceni.

Avui tot això s'agafa amb pinces. Caravaggio és sempre provocador, agosarat i inquietant, com a persona era molt poc recomanable tot i que ens trasbalsi encara avui. Pel que fa a la substitució, més aviat sembla que Rubens en va copsar el valor i en va recomanar la compra al Duc de Mantua. El quadre va anar passant de màns i avui es troba al Louvre, museu convertit en parc temàtic i massificat de forma exponencial, com tants altres.



Les imatges marianes tenen un valor situacional. Quan les imatges religioses acaben en un museu ja han perdut la màgia primitiva i ningú no els porta ciris ni flors ni els demana favors personals. Són contemplades de forma apressada i encara gràcies. Unes imatges han tingut més èxit popular que d'altres i han vençut el temps i les circumstàncies fins sobreviure en el present per motius atzarosos i no exempts de certa polèmica, la del Pilar, la Moreneta, la Macarena... És fa difícil admetre que totes aquestes representacions pertanyin al mateix personatge però la fe és la fe i la devoció, la devoció. 

Les Ties Maries, que collien codonys, passaven farina, explicaven contes a la vora del foc i tenien un galliner i un hort, han passat a la història, em temo que, aquestes sí, de forma irreversible. De cançons dedicades a les Maries n'hi ha hagut moltes tot i que la mes famosa sigui la de la pel·lícula, és clar, sobretot en el nostre imaginari de jubilats que teníem quinze o setze anys quan va viure amb gran intensitat aquells amors difícils i amb final tràgic, una versió més de Romeu i Julieta, narració que segurament Shakespeare també va manllevar d'alguna història o llegenda més antiga i que sempre coneixerà noves versions, endegades amb més o menys grapa.

En el present tenim també Maries musicals més modernes, algunes de ben poc alegres com ara la Maria portuguesa i tràgica de Cano i fins i tot Maries que han sofert violència de gènere com la de Pasión Vega o la menys coneguda del quebequés Nicola Ciccone. 

Una cançó dedicada a una Maria que a mi m'agrada molt és aquella de Maria bonita, m'evoca instants perduts i programes de ràdio romàntics. La va fer aquell personatge genial, immens i enamoradís, Agustin Lara, i la va dedicar a Maria Félix, tota una història, vaja. Lara tenia el detall de dedicar precioses cançons a tots els seus amors, i en va tenir una pila, a veure qui pot dir el mateix, avui dia. Quan l'escolto em sembla encara passejar per un Acapulco impossible i mític, al capvespre. Tot passa en aquest món i les primeres tempestes ompliran de melangia els Acapulcos i els Castelldefels i les festes majors del nostre temps, tan sorolloses, també passaran deixant-nos records i nostàlgies que intentarem entomar amb moderació adulta.