4.2.16

NOVEL·LES, RONDALLES, CIUTATS I ESCRIPTORS


Quan encara treballava i en moltes ocasions intercanviaven llibres amb els companys, una amiga mestra em va manifestar en una ocasió que ja no volia llegir més llibres de xineses. I és que en poc temps es van publicar uns quants volums, tots ells remarcables, que ens explicaven la vida de xineses de diferents generacions, moltes d'aquelles autores eren dones que havien crescut als Estats Units i tenien interès en recuperar un passat poc conegut. També es van posar de moda llibres sobre dones de països orientals i exòtics, com aquell de la princesa morta o la literatura sobre geishes, per exemple. Quan un tema es posa de moda sorgeixen les seqüeles inevitables que en ocasions poden ser fins i tot millors o prèvies a l'original però que fan tard.

He pensat en això en reflexionar sobre el fet de què porto un temps llegint llibres d'alemanys. Llibres molt diferents, això sí, i no sempre escrits en alemany en el seu origen. Per això em sembla que canviaré de context i optaré ara per una reedició recent d'Alexis Zorba, novel·la que algú em  va deixar en una traducció catalana de fa molts anys, de quan es va fer la pel·lícula i Anthony Quinn va començar a ser imprescindible a nivell internacional.

Tornant als alemanys, he acabat fa poc un volum feixuc i interessant d'un autor que desconeixia fins fa quatre dies, com tants altres, és clar. Hans Fallada ha estat recuperat en aquests darrers anys i el llibre que he llegit porta per títol El hombre que quería llegar lejos. És la història d'un noi que arriba a Berlín cap el 1910, amb setze anys, amb la intenció de triomfar i conquerir la ciutat. La novel·la acaba ben entrats els anys trenta, el noi acaba triomfant, més o menys, en el camp laboral, però moltes il·lusions queden pel camí, com sol passar en la vida real. El més curiós de la novel·la, per als lectors del present, és que la situació social i política, ben complicada en aquella època i en aquella ciutat, gairebé ni s'esmenta.

Durant la postguerra es van escriure molts bons llibres en castellà, alguns, pocs, en català, en els quals no es feia gairebé cap referència a la guerra civil ni als seus precedents. En canvi aquests llibres, en ocasions contemporanis o gairebé del que expliquen, ens forneixen una gran informació històrica sobre coses com ara el pes de la violència en tots els àmbits de la vida, els costums casolans, la situació de la dona, dels infants, la precarietat en el consum, la fragilitat econòmica, les distàncies entre classes socials i coses semblants.

Els escriptors són fills del seu temps i de les seves possibilitats i malgrat els condicionants durant els anys quaranta i cinquanta, també a Espanya, es va escriure molt i bé i sobre això recordo unes lúcides paraules de Buero Vallejo a l'entorn de la censura. De vegades s'aprèn més de la història en un llibre en la qual no s'hi fa referència explícita que en una novel·la històrica oportunista, d'aquestes que avui tenen tant d'èxit i a les quals no els nego el valor d'entreteniment. Un entreteniment que també Fallada va conrear per tal de sobreviure al nazisme fent la viu viu. 

Fallada va ser un home amb una vida tràgica i apassionada, amb addiccions i problemàtiques diverses. Després de la guerra es va instal·lar a la República Democràtica Alemanya i va morir el 1953. Un dels seus llibres més ben valorats avui, Solo en Berlín, recull la història del matrimoni Hampel, una mena d'herois solitaris i  resistents que van fer ballar al cap als nazis enviant postals de protesta per tot arreu i que van acabar descoberts, per cert, gràcies a una denúncia, i executats. 


Hans Fallada no es deia així, el seu nom veritable era Rudolf Wilhelm Friedrich Ditzen. Va construir el seu pseudònim a partir de dos dels contes recollits pels germans Grimm i que he recordat ara, en llegir aquestes coses sobre la vida de l'escriptor. Els contes de Grimm i d'Andersen, amb aquells dibuixos de Rackham, em produïen de petita una tristor profunda i una fascinació absoluta.

Hans, el nom, fa referència a Hans, el de la sort, una ànima de càntir que es desprèn a còpia de canvis diversos i ruïnosos de tot el que té, en retornar a casa de la seva mare. És una mica com aquell marit d'un altre conte, en aquest cas d'Andersen, on un home fa el mateix, anar canviant coses per d'altres de menys valor i la seva dona ho troba tot molt bé i l'acull amb una gran alegria cosa que li fa guanyar una juguesca.
Resultat d'imatges de La pastora de gansos Rackham Falada

Fallada o Falada és el nom d'un cavall del conte La pastora d'oques, en castellà La pastora de gansos. Al pobre cavall el maten i li tallen el cap per ordre de  la malvada de torn, però continua parlant i dient la veritat, en aquest cas sobre la usurpació que una criada ha fet del lloc de la pastora qui, en realitat, és una princesa. Mirar el dibuix d'aquell cap tallat del cavall penjat a un dels portals de la ciutat del conte, d'un cavall amb un nom tan estrany, per altra banda, em feia por quan era petita. Aleshores els contes eren per a totes les edats en general, tot i que avui determinats arguments poden semblar molt ombrívols i poc recomanables en mans de criatures petites. 


El conte de la pastora és absolutament estrany, no s'entén com la princesa és deixa prendre el lloc per la criada, tot i que hagi perdut un mocador màgic que la seva mare li ha lliurat amb tres gotes de la pròpia sang, i el seu final és horripilant car la usurpadora explica el càstig que preveu per a la pobra pastora i com que l'han descobert la condemnen a ella al mateix. Les venjances contra els dolents, en les versions originals de molts contes, avui ens fan esgarrifar. Sorprèn així mateix que els contes, que se'ns lliuraven sense cap prevenció en una època plena de censures, estiguin farcits de fetilleres, sortilegis, crueltats, màgies i coses semblants. 

Aquest conte, tot i acabar bé segons les convencions, era un dels que em feien més por quan era petita, tan sols superat per Barba Blava, en moltes edicions per a infants del qual es podia veure, dibuixada de forma realista, la cambra on el malvat tenia totes les dones decapitades i estossinades. En edicions posteriors ja es va canviar el desenllaç i les dones es trobaven, tan sols, presoneres. I en alguns dibuixos del conte se substituïa la visió dels cadàvers per un munt d'asèptiques calaveres. Pel que fa a la narració oral, el conte que em feia més por era aquell de la Marieta, ja pujo l'escaleta. 

Avui la dolenta de la història de la pastora-princesa es podria interpretar de forma subliminal com una obrera revoltada la qual acaba vençuda per les classes dirigents, coses més  rares he llegit per aquestes pedagogies babaues del present. L'escriptor devia valorar, en triar el pseudònim, per una banda la indiferència d'Hans pels béns materials i el seu desig de deslliurar-se'n i, per l'altre, el valor de dir sempre la veritat que posseeix el cap tallat del cavall misteriós. 

Avui, si un mestre expliqués segons què a les criatures petites potser sortiria al diari a causa de la seva perversió mental. És trist que afers escolars, per greus que siguin, acabin per constituir matèria periodística sensacionalista, com aquest darrer cas d'assetjament entre infants de menys de deu anys, en lloc de resoldre's de forma discreta tot i que exemplar, no diré que no. Resulta inquietant també això del suposat pederasta que no ho era i a qui el fet de ser mestre va resultar un agreujant en el moment de la investigació.

Jo crec que hi ha cert interès mediàtic en mantenir-nos en un estat constant d'alarmisme i que fets que en d'altres temps formaven part dels riscos assumits, indefugibles en la vida quotidiana, avui són percebuts com extraordinaris, perversos i producte d'un temps a la deriva. Fins i tot la meteorologia és avui objecte de sorpresa i temor quan l'horror seriós, massiu i llunyà no sembla provocar reaccions excessives per part dels qui tenim sostre, estufa, aigua a l'aixeta i nevera plena. Ni tan sols no ens podem escapar de la nostra indiferent comoditat, què hi farem, el món és com és i com el protagonista del llibre de Fallada admet quan, se li retreuen determinats capteniments egoistes, no es pot ser d'una altra manera quan s'és com és. 

Ni a nivell individual ni a nivell col·lectiu. Per això els caps tallats dels cavalls sincers són tan incòmodes i desagradables a la vista. Per cert, el conte no aclareix quin va ser el destí del cap parlador, el devien dissecar i col·locar en una de les sales del palau, un cop restablert l'ordre convencional de les coses, qui sap. Quan l'ordre es restableix com cal ja no calen tantes sinceritats fora de to.


2.2.16

FLORS PRECIPITADES I FLORIDES CONVENCIONALS

Avui que l’aire
té el crit d’abril i una alba
d’ocells que tornen,
com l’ametller jo enyoro
ma flor precipitada.


Carles Riba
"Tankas del retorn"



Aquest poema de Riba és dels pocs que m'agraden d'ell tot i que amb els anys n'he trobat d'altres del poeta que també m'han fet el pes. Quan anava a la universitat el gran Salvat ens explicava allò del poeta que neix i el que es fa i posava exemples diversos, entre els quals el de Riba en comparació amb la seva dona. Però el cert és que la frontera entre una cosa i l'altra mai és del tot clara malgrat que, en general, creiem que l'excel·lència l'aconsegueix aquell que neix amb un do i el desenvolupa de forma acurada i constant.

Vaig llegir aquest poema breu, per primera vegada, a la coberta d'un Cavall Fort. Durant anys en vaig ser suscriptora i vaig copsar com els temps canviaven pel que feia als gustos. El meu fill, que ja va néixer a principis dels vuitanta, no connectava amb la revista, al contrari que la meva filla, que era del setanta-cinc. I el mateix em va passar amb els alumnes de l'escola amb els quals havia utilitzat sovint textos de la publicació per a treballs diversos.
Ametlles
Diumenge, abans d'entrar al Maldà per veure l'escenificació sobre el text de Calders que mencionava a l'entrada anterior, una mare i una filla comentaven sorpreses que aquest any, a causa del temps que feia, els ametllers ja estaven florits. Que la noia jove tingués la percepció de què el que passa avui no ha passat abans tenia una certa lògica però no tant que la mare, ja una mica gran, pensés igual. Amb els anys ja ho has vist gairebé tot. Aquests dies, amb les nevades recents a Nova York, una iaia de més de seixanta anys va comentar al periodista que l'entrevistava que no trobava la cosa tan extraordinària i que havia viscut a la ciutat freds més llargs i nevades més sòlides.

Tenim una gran tendència a la simplificació i el cert és que malgrat l'ametller de Riba ofereixi una flor precipitada no tots els ametllers fan el mateix, n'hi ha moltes varietats, unes cinquanta, amb flors de diferents tonalitats i la seva florida va del gener a l'abril tot i que també el clima de cada any hi tingui alguna cosa a dir. Les nostres flors juvenils sempre ho són, de precipitades, i sempre les enyorarem encara que la florida personal no hagi estat prematura. Les flors prematures s'exposen a les perilloses glaçades però les flors primaverals poden rebre pedregades i pluges excessives, el risc sempre existeix i no es pot defugir.
L'ametller ha estat un arbre molt poetitzat i cantat. Maragall, un poeta dels que neixen amb el do, segons Salvat i en el qual en ocasions es troba a faltar una mica de cura i d'elaboració posterior, va escriure allò de què no ets encara el millor temps/ però en tens tota l'alegria. I és cert que surtir a fora, ni que sigui a un parc proper, i veure com els primers arbres ja han florit ens amara d'una mena de poesia existencial renovada, el mateix que Machado, un altre amb el do i que de vegades cau en la rima fàcil, va sentir davant d'aquell om aparentment mort que encara feia fulletes.

La Casa Ametller ara, com tantes altres, admet visites, previ pagament. A la façana hi trobem, en pedra, les flors simbòliques de l'ametller del nom familiar i a dins un espai on berenar, amb molta gent sempre i on tenen el bon gust, gairebé perdut, de servir-te la xocolata desfeta amb torrades de pa, de pa normal. És aquesta la millor combinació sucadora que hi ha. 

També pots comprar  en una botigueta  de l'edifici articles diversos lligats al món xocolater,  fins i tot rajoles facsímils de les antigues. Estaria bé que hi trobéssim reproduccions dels famosos cromos de les xocolates de la marca, els millors que s'havien fet mai, segons testimoni familiar, tot i que quan jo era joveneta la Tupinamba en va oferir durant un temps uns de preciosos, amb estampes històriques molt educatives, com ara la mort, per assassinat, de Juli César.
Crec que les xocolates actuals haurien de recuperar el costum del cromo inclòs en el paquet però no sé si tindria èxit, la veritat. Avui la imatge ja no té el pes que tenia, més que res per l'excés que en trobem i per la gran facilitat en contemplar-les. Però per més que puguem contemplar fotografies i filmacions amb arbres florits res no és igual con ensopegar-nos els primers de la temporada, de vegades en el lloc més imprevisible, amb les seves flors, efímeres com nosaltres mateixos, i que potser no sempre arribaran a produir el fruit esperat i convencional. 

L'ametlla és  una bona menja però s'ha d'anar amb compte car resulta una mica pesada de pair, en totes les seves aplicacions culinàries: la salsa romesco, el pa de pessic, el massapà o, senzillament, en cru i en directe. Resulta sorprenent la dèria de molts turistes ingenus que se'n van a veure ametllers o cirerers florits a la quinta punyeta quan sovint en tenen uns quants a tocar de casa en els quals no s'han fixat mai. Però vaja, el mateix es fa amb les persones, em temo. Misteris de la natura humana.



1.2.16

NÀUFRAGS MAGISTRALS: RONDA NAVAL SOTA LA BOIRA, AL MALDÀ




La companyia Els Pirates Teatre gestiona actualment El Maldà i porta ja quinze anys de rodatge, cosa que sorprèn a causa de la joventut dels seus components tot i que, com ells mateixos expliquen, van començar molt jovenets. El seu darrer muntatge, fet amb ajuda de mecenatge i que es pot veure al Maldà fins a mitjans de febrer, és Ronda naval sota la boira, el famós text de Calders.

Per damunt d'altres consideracions, cal lloar de bell antuvi I a fons, el treball dels actors, actrius, i responsables diversos d'aquest espectacle en el qual els seus protagonistes han de fer, cadascun d'ells, un munt de papers diferents i això en aquest espai reduït, tot i que ple de màgia, que és EL Maldà. Tots els personatges vocalitzen de forma admirable, la dicció és un dels aspectes que més sorprèn en una gent tan jove pel fet que avui es veu i sent de tot, fins i tot en muntatges més ambiciosos realitzats en grans teatres convencionals i en intervencions en produccions televisives o de cinema.

El llibre de Calders és estrany i singular, juga amb l'absurd i a mi, personalment, Calders m'agrada més en els textos breus. Aquest llibre s'ha titllat de novel·la, avui ja no s'entra tant en els debats de fa anys sobre què és o no és una novel·la però si hagués d'opinar el consideraria un relat allargassat, el mateix que, per exemple, la Laia d'Espriu. Pla tenia Calders per molt bon escriptor però sembla que aquest llibre, el qual en algun moment va optar al Sant Jordi, se li va fer pesadet. Malgrat això el tema i els personatges, absolutament atractius, contradictoris, incoherents i surrealistes, han fet que en més d'una ocasió s'hagi pensat en portar el llibre al teatre, fins i tot al cinema, unes de tantes bones intencions que queden en res i que fins i tot a la família de Calders els van fer pensar que en aquesta ocasió tampoc no s'arribaria a materialitzar l'intent.

Els Pirates han aconseguit copsar l'encant del llibre i el seu esperit tot i que, com la mateixa filla de l'escriptor, Tessa, que ahir participava en un col·loqui posterior a la representació, opinava, la segona part té aspectes que són poc Calders, a la recerca de la rialla fàcil i d'un dinamisme que no es troba al llibre, on l'acció no avança i on hi trobem més aviat una atmosfera esquitxada de frases magistrals, sovint absurdes. I això en una època en la qual sembla que tot hagi de ser ràpid i en moviment per captar l'atenció. Potser també el final hauria precisat d'unes certes engrunes de grandesa que fessin el desenllaç més teatral. Existeix, en el present, un cert temor teatral a la paraula, a la frase llarga, a la manca d'acció, com si amb el llenguatge no n'hi hagués prou.

El reduït espai no permet una gran escenografia però s'ha adaptat amb gran intel·ligència a aquest naufragi anunciat. El text de Calders és prou conegut tot i que ahir, en el col·loqui, em vaig adonar que potser no tant com jo pensava. La sala fa ofertes atractives i en comprar dues entrades hi ha l'opció d'obtenir el text original. Alguns contes de Calders, els més coneguts, han contribuït a la seva consideració gairebé com autor humorístic i tot i que hi ha dolls d'ironia en una gran part de les seves petites històries hi ha també amargor, angoixa i dramatisme, un dramatisme matisat per aquest llenguatge que ens fa distants i divertides situacions absolutament tràgiques. Pel que fa a la Ronda s'han cercat molts simbolismes i picades d'ullet a situacions concretes de la vida de l'autor però això pertany ja al camp de l'especulació literària interpretativa.

Resulta molt difícil posar en escena aquest món poètic, irònic, simbòlic i realista al mateix temps, encara més en uns temps com el nostre present i per part de gent molt jove. Per això la tasca de la companyia resulta  tan admirable, arriscada i professional i frega l'excel·lència. Malgrat els petits retrets que he fet a alguns aspectes lligats a les mateixes dificultats de la teatralització, Ronda naval sota la boira és una petita -o gran- meravella que cal no deixar-se perdre i aquest valor el comparteixen la gran majoria de les propostes que acull aquest original i cèntric teatre, el qual, amb la sala de cinema al costat, representa un dels indrets actuals i resistents més dignes de culte en aquest centre de la ciutat que ha perdut referents i que més aviat sembla ja el mercat de Calaf.

Un munt de companyies joves intenten avui, a Barcelona i tot Catalunya, desenvolupar la seva tasca professional de forma arriscada, en petites sales i amb una limitada promoció. La gent més jove té una gran preparació, en general, i seria una llàstima que no disposessin de les oportunitats que mereixen o que acabessin, la majoria, fent paperets a les llargues sèries televisives o vivint del doblatge, activitats totes dues ben dignes i necessàries però que no són, exactament, Teatre amb majúscula, sinó una mena de complements professionals. S'han perdut moltes sales teatrals al llarg dels anys però se n'han obert d'altres, moltes de les quals petitones i que, per tant, fan que els guanys derivats de l'assistència de públic siguin relatius. Per això muntatges com aquest precisen del nostre suport incondicional.

31.1.16

LA FAMÍLIA KARNOWSKY I EL TERRIBLE DECORAT DE LA HISTÒRIA VISCUDA



Els llibres, o les pel·lícules, d'una altra manera, assoleixen importància i grandesa quan sobrepassen la seva temàtica, lligada a un temps i a unes circumstàncies, i els sentim com a universals, ens hi trobem reflectits d'alguna manera. Això no sempre passa, fins i tot ni tan sols s'esdevé amb llibres que pertanyen al nostre món cultural proper i que en llegir-los ens sonen tan falsos com un duro sevillano. Els bons llibres, en general, no defensen tesis ideològiques o, si ho fan, no ens n'hem d'adonar.

Un dels darrers llibres en els quals he copsat aquest sentiment d'universalitat ha estat La familia Karnowsky, de l'altre germà Singer. Mentre que Los hermanos Ashkenazi va passar una mica de puntetes aquest altre ha tingut una acollida més massiva per part del públic i això pot venir propiciat per moltes circumstàncies. Una manera de calibrar-ho és repassar, per exemple, les llistes d'espera de les biblioteques públiques.

A l'altre germà Singer, Bashevis, el del Nobel, el vam conèixer amb motiu sobretot, de la concessió del premi i podem disposar d'un gran nombre de llibres seus a l'abast. De Yehoshua, de moment, ens hem de conformar, si no sabem prou anglès, amb aquests dos. I de la noia de la família, Esther Kreitman,  crec que encara no es pot trobar res ni en castellà ni en català. 

Les històries familiars ens impliquen a fons, tots formem part d'una família, millor o pitjor. Amos Oz, un altre jueu, ha escrit en moltes ocasions sobre la importància de les històries familiars. Les famílies, al contrari del que de forma brillant va manifestar Tolstoi, en general no són felices o desgraciades de forma absoluta sinó que, com les persones, passen per èpoques diferents.

Tot i que en aquesta novel·la es parla sobre jueus i podem arribar a saber moltes coses a l'entorn de les seves circumstàncies familiars i els seus costums, seria un error centrar l'interès que desvetlla el llibre en aquest aspecte específic. Avui ens estan arribant molts autors de l'Europa central i de l'Europa de l'est oblidats o desconeguts per nosaltres que ens forneixen una visió polièdrica de tota aquella societat tan diversa. 

Tot aquell món és complex, ha generat migracions diverses i crueltats de les quals el nazisme, va ser, evidentment, la més visible i absoluta. Al principi del llibre ja ens trobem amb gent que s'ha instal·lat a Alemanya en haver d'abandonar d'altres pàtries de l'est i que no és del tot ben acollida pels qui ja són alemanys. Quan comença a haver-hi problemes amb els russos els procedents d'aquella zona, i no tan sols els jueus, reben per totes bandes, fins i tot per part dels qui van arribar abans. 

Un dels aspectes imprescindibles  i més inquietants de moltes històries és copsar com es va congriant la tragèdia col·lectiva, trobo a faltar aquest aprofundiment en la majoria de narracions sobre la nostra guerra, per exemple. Els símptomes de l'epidèmia van sorgint primer amb comptagotes i aquí no val allò  del conegut poema, com que jo no era jueu, perquè també el món dels jueus és divers i uns es creuen millors que els altres i fins i tot es pensen que no aniran per ells. La lucidesa, en aquesta mena de situacions, no és habitual i, en tot cas, les veus dels lúcids s'ignoren, com les prediccions de Cassandra.

L'autor del llibre no incideix en excés en el tema històric, la família i el seu entorn són l'eix vertebrador del que s'esdevé. Hi trobem els canvis generacionals, les dèries dels adults, els costums indefugibles, l'amor i el desamor. I al volt dels Karnowsky ens ensopeguem amb tot un mosaic de personatges inoblidables, com aquest metge avançat a la seva època, generós i altruista, i la seva filla, que abandonarà la professió per dedicar-se a la lluita política. No se'ns mencionen partits polítics concrets, no cal. 

Al llarg de tres generacions la família maldarà sense èxit per sobreviure en pau, malgrat que respirem una mica quan alguns dels personatges aconsegueixen salvar-se amb una nova emigració. Com que no podem ignorar el que va passar continuarem patint pels qui no han volgut ni pogut marxar de les fogueres. I fins i tot per la difícil adaptació dels qui se n'han escapat.

I és que la salvació personal té els seus condicionants i les seves servituds. Els cants de sirena del Nou Ordre, amb la seva parafernàlia d'uniformes, músiques i proclames, també té el seu atractiu per als joves, fins i tot per aquest jove de la família que vol ser com els altres i no es vol sentir exclòs. Podem trobar molts paral·lelismes entre aquesta família i les nostres, entre els coneguts i saludats dels Karnowsky i els nostres veïns d'ara i d'abans. 

No sempre els símptomes de les epidèmies fan que aquestes es desenvolupin d'una forma tan bèstia com va passar a Alemanya, amb la col·laboració d'altres països, es clar, els quals van esmerçar esforços diversos per contribuir a l'extermini de les víctimes propiciatòries, en aquest cas, els jueus, els més afectats, evidentment. Fer caure el gran pes de la culpa en els alemanys i la seva idiosincràsia, molts dels quals van ser les primeres víctimes de la situació, ha fet que durant molt de temps s'obviés la culpa de molts col·laboracionistes, fins i tot a petit nivell local. En moments difícils fan més por els veïns que els grans poders polítics i a totes les guerres se'n poden trobar munts d'exemples.

Només cal posar la tele per copsar que els símptomes de les epidèmies afloren un dia sí i un altre també, la irracionalitat ressorgeix aquí i allà i afortunadament això no vol dir que necessàriament tot plegat hagi de derivar en tragèdies col·lectives, tot i que de tragèdies col·lectives en tenim un munt en el món, més o menys visibles. Un savi dels molts que surten en aquest llibre, en el moment en què esclata la primera guerra mundial recorda a un dels protagonistes que allò de Caín i Abel és molt antic i que no ens en podem escapar. Segurament sigui així i no ens ho volem acabar de creure.

He llegit coses una mica raretes sobre aquesta novel·la, que sí té una estructura tradicional, que no menciona l'Holocaust... també he llegit valoracions justes i acurades, per sort. Jo l'he trobat d'una gran bellesa amarada d'humanitat, realista en molts aspectes. No vol justificar res ni demostrar cap tesi, la gent és com és i et pots trobar de tot al llarg de la vida, els fills surten com surten, diferents de nosaltres, susceptibles de sentir-se atrets pels cants de les sirenes més impresentables. I és que, com em va explicar algú fa temps, en una trobada professional, més que no pas educar per la pau cal explicar les guerres, és molt més efectiu però molt més compromès i menys agradable estèticament.

Ens trobem les pàgines del llibre amb tot un ventall de temes i amb fragments inoblidables en les reflexions que fan els personatges  que envolten aquesta família sacsejada per la història i per la pròpia cultura, però amb la intel·ligència suficient com per entendre la realitat, ni que sigui a patacades i amb l'assoliment de la inevitable maduresa vital. 

Punt i apart mereixen les dones que hi trobem, sense un paper tan central com els homes però que resulten clau en el conjunt de la narració. No cal que ens diguin que els nazis eren dolents, ja ho sabem, l'important és poder entendre d'on surt aquest complex d'inferioritat humà que fa que es cerquin víctimes i culpables que reblin el clau de la nostra suposada superioritat absurda  i com la llavor del mal pot donar uns fruits tan verinosos, ni que ho faci de forma lenta i gairebé imperceptible, fins i tot després de florides enganyoses.

Es important tenir en compte la data de la publicació del llibre, 1943, i també que el seu autor va morir de forma prematura un any després. Un dels personatges manifesta que cal ser jueu a casa i alemany a fora, aquests dies hem llegit crítiques sobre algunes manifestacions semblants per part de persones que tenim ben a prop. I és que aquestes bones intencions funcionen en moments de pau i d'estabilitat però quan van mal dades serveixen per a poca cosa, la veritat, i fins i tot es poden tergiversar fàcilment. El llibre té així mateix moments d'ironia intel·ligent, com quan ens explica que fins i tot en els moments d'intimitat matrimonial aquest senyor que vol ser alemany s'exclama en aquesta llengua i no en el llenguatge familiar, cosa que angunieja la seva discreta esposa.

El capteniment del jove de la tercera generació familiar ens evoca paral·lelismes evidents situats en el nostre present. Per què algú educat de forma liberal és abduït en alguna època de la vida, en general durant la joventut, per idees totalitàries de rerefons violent? Entenem que un imbècil ximple i gandul, com el cunyat del protagonista, trobi en la situació el seu mitjà natural però no tots els qui donen suport a la irracionalitat són ganduls ni ximples. No resulta còmode ni heroic haver d'admetre allò tan vell de la gran família humana però sigui com sigui totes les guerres són civils i tots ens assemblem molt més del que desitjaríem, en el bo i en el dolent. I aquella antiga màxima moral reproduïda a la llegenda nostrada de la bota de Sant Ferriol, el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú, té una vigència absoluta sense que sembli que s'hagi convertit mai del tot en llei universal d'obligat compliment.

30.1.16

GABRIEL AGUSTÍ, TEATRE, CINEMA, TELEVISIÓ
















Al blog Barcelofília, van evocar fa algun temps el Marti'ns, un d'aquells cafès teatre dels setanta. Un dels primers espectacles que s'hi van representar va ser No muerdas la manzana del prójimo de Rafael Richart, amb Marta Padovan i Gabriel Agustí, l'any 1971.

Agustí va néixer al Poble-sec i encara hi viu. Podem trobar referències seves a la seva web i en una entrada força completa a wikipedia. És impressionant comprovar el gran nombre d'obres de teatre de tota mena d'estils en les quals l'actor va treballar. També va fer ràdio i televisió, era un rostre habitual en aquells inoblidables i enyorats espais de teatre televisat de fa anys. En cinema el vam poder veure en diferents pel·lícules.

Amb Elena Maria Tejeiro i Enric Guitart


Fa poc un amic em comentava sorprès la gran quantitat d'actors catalans que podem trobar a pel·lícules i sèries televisives actuals fetes a Madrid. Se'n sorprenia pel fet de què a casa nostra els devots militants de les produccions nostrades poques vegades miren res que no siguin els canals catalans i també passa a l'inrevés amb molta gent de parla castellana, un estudi aprofundit sobre el tema ens donaria moltes pistes a l'hora de les valoracions polítiques. 

Gabriel Agustí en una celebració amb gent de la professió


Una gran majoria dels actors i actrius catalans han treballat sempre molt a l'estat espanyol, en ocasions pel fet que l'oferta era més generosa per allà. Unes dels aspectes interessants de la història del teatre català i espanyol és comprovar com fins i tot quan els desplaçaments eren llargs i complexos la gent de l'espectacle, de tots els gèneres, feia llargues temporades als països de l'Amèrica de parla castellana. 

Gabriel Agustí va actuar a Madrid i a tot l'estat espanyol durant anys, amb obres d'autors clàssic i moderns, fent teatre seriós i de gran volada però també comèdia i obres d'entreteniment, amb companyies de molts actors o amb obretes de petit format. Lope de Vega, Goldoni, Pirandello, Calderón, Lorca, Agatha Christie... Amb Marta Padován va treballar en diferents ocasions així com amb d'altres grans actrius com Josefina Güell. En penjar aquestes fotografies, la majoria de les quals manllevades de la seva web, he recordat alguns d'aquells grans noms, avui força oblidats.
Amb la gran Josefina Güell


Durant els anys 70 hi va haver una revifalla teatral, es van obrir noves sales i alguns cinemes que havien estat teatres ho van tornar a ser. Agustí va treballar al Moratín, al Poliorama, al Romea. En el seu currículum hi trobem més de cent cinquanta obres de teatre. Va formar part de companyies emblemàtiques com la de José Tamayo o la d'Adolfo Marsillach. 

En televisió va participar en més de cinc-cents programes, alguns també en català, entre els quals alguns episodis de la sèrie del Doctor Caparrós. El vam veure en diferents ocasions al cinema, en el qual va debutar amb El fugitivo de Amberes, una història en la qual Joan Capri, molt jove, feia un paper seriós. En cinema destaca la seva participació a Poveri millionari de Dino Risi i algunes pel·lícules de Carles Benpar.


Amb l'inoblidable Jordi Serrat a la sèrie Sospecha


Durant els 80, com molts altres actors i actrius, també va treballar en el camp del doblatge. Va patir alguns problemes de salut a mitjans del 2000, que va superar. És un gran amant dels animals, gossos i gats sobretot. Comparteix la seva vida privada amb Maribel Álvarez, una popular locutora de Radio Joventut i Ràdio Nacional d'Espanya. Es van conèixer al programa Las tardes de Odette. Álvarez es va dedicar a l'escriptura després de jubilar-se i ha guanyat diferents premis literaris.



Gabriel Agustí, tot i haver treballat molt, potser no és avui tan recordat com caldria. En cinema li va mancar un d'aquells papers protagonistes que de vegades són la cirereta del pastís i que atorguen a les biografies d'actors i actrius una popularitat més efectiva. Passa una mica com amb els escriptors i els seus llibres d'èxit emblemàtic.

Sempre ha estat un home ben plantat i ho és encara, als seus vuitanta-cinc anys. Retirava una mica a Arturo Fernández i jo crec que Agustí és fins i tot millor actor que l'asturià encara que hagi estat menys conegut. De jovenetes, i fins i tot de més grandetes, el contemplàvem amb gran admiració quan el vèiem pel barri, un barri, el nostre, que sempre ha estat terra d'acollida per a un gran nombre de gent relacionada amb el món del teatre i l'espectacle en general. Per cert, en una ocasió, fa molts anys, vaig coincidir amb Agustí en un càmping del Berguedà i em va fer la mar d'il·lusió.








Al Poble-sec comptarem amb la seva presència en una xerrada que li dedicarem el dia 23 de febrer, a la Biblioteca Francesc Boix, a les set del vespre.