29.7.16

HUMANS, TANMATEIX

En una actitud constant de considerar que els del poble ignorant no ens adonem de la realitat de les coses i tot i admetent que en moltes ocasions pot ser cert, m'angunieja que quan passen coses dolentes pel món, relacionades amb l'islamisme, surtin els experts de torn per tal d'avisar-nos de què a tot arreu hi ha de tot i que hi ha molta gent musulmana bona. L'inefable ajuntament també explica que lluitarà contrà la islamofòbia i bla, bla, bla.

Al meu barri, diuen que és el segon de Barcelona amb més varietat pel que fa a la procedència de la gent, no he copsat en cap moment res inquietant vers persones de tot arreu que fan el que han de fer, hi ha un cert rebuig vers els procedents de determinat país hispanoamericà que no mencionaré per no tirar llenya al foc, pel fet que són els que fan més barrila quan no toca. Un amic de procedència magribina ja em va dir en una ocasió que tindríem més problemes amb algunes persones no mores, a la llarga. 

Una persona intel·ligent i culta a la qual sempre van a buscar en aquestes ocasions és la Dolors Bramon. El fet és que moltes persones d'aquestes que ens expliquen obvietats sobre bons i dolents ni viuen als barris desafavorits ni conviuen cada dia amb un munt de gent de tot arreu i el gruix de coneguts musulmans pertanye sovint a les elits intel·lectuals o econòmiques. Per altra banda, he treballat durant anys en escoles amb una gran varietat d'alumnat, escoles a les quals aquesta colla d'experts predicadors no portarien mai els fills, i la relació entre tothom era prou bona i les tensions, si n'hi havia, eren les habituals que es donen en qualsevol comunitat humana.

Em  vaig quedar de pasta de moniato fa anys, quan encara anava per Rosa Sensat i una predicadora feminista em va admetre que amb el tema de la dona musulmana, que aleshores ja es començava a visibilitzar, no es podia actuar igual que amb la resta per no crear tensions, em va semblar paternalisme mal entès, la veritat. Quan s'esmenta el tema cultural per justificar injustícies, no anem bé, Un altre tema es que el canvi en els costums personals no s'aconsegueix d'un dia per l'altre, ni tampoc aquesta integració tan predicada a tort i a dret, recordo l'actor Marc Martínez, que va créixer al Raval, quan en una ocasió deia que la seva àvia encara no s'havia integrat. Però d'integrats i de desintegrats n'hi ha de bons i de dolents i més bons que no pas dolents, encara que al món, en moltes ocasions, acaben manant els dolents i el mal és una epidèmia encomanadissa.

Durant els anys negres de la ETA hi havia persones que m'asseguraven que tots els bascos eren d'ETA o gairebé, coses així. Però aleshores no hi havia experts en el tema que ens avisessin sobre l'error de percepció i una cosa evident i molt humana és que un basc, en general, no valorava el tema com ho podia fer la gent que no tenia parents o saludats implicats del dret o de l'inrevés en aquella problemàtica. La cura que és té, i que em sembla positiva, amb el tema musulmà, contrasta amb la indiferència amb la qual s'entoma el cas de tants cristians estossinats a molts indrets, mes enllà del pobre capellà normand a qui no han deixat morir en pau i al llit. 

Un altre tema recurrent és culpar la religió i els déus dels mals dels homes els quals, probablement, són els qui han creat aquests déus a la seva imatge i semblança i no pas a l'inrevés. S'oblida que en nom d'idees laiques o atees s'ha matat i torturat també força, la revolució francesa, l'estalinisme i les seves seqüel·les, la nostra guerra civil... L'excusa acaba sent el de menys, el cas és identificar l'enemic o aquell que ens sembla que és l'enemic, i fer-lo miques com sigui. Si això ens aconsegueix paradissos eteris, societats justes en un futur improbable o, senzillament, donar sortida als nostres instints perversos abaltits, és el de menys. Ni els déus ni les idees, que poden ser fins i tot positives, contemplades com una abstracció, tenen la culpa de res. Hi ha qui pot tenir idees fins i tot feixistes i no mataria ni una mosca. O no heu conegut franquistes de boquilla que eren bona gent, en èpoques passades? O comunistes amb mala milk?

Fa anys, molts, vaig veure una pel·lícula francesa en la qual un avi antisemita al qual li amagaven que un nen acollit a casa seva era jueu, mostrava uns sentiments generosos i bonhomiosos a l'hora de la veritat. He conegut gent que ha dit barbaritats sobre els negres fins que n'ha conegut algun al barri i hi ha fet amistat. També hi ha qui culpa tot el grup social d'allò que li ha fet una persona concreta, un anglès l'ha estafat, doncs tots els anglesos són uns estafadors. Fa anys hi havia grans odis entre uns pobles i els del costat, les criatures es barallaven a cops de pedra i em temo que més d'una desgràcia es devia fer passar com fruit de la casualitat.

Possiblement per aquestes bones intencions municipals sobre això de fer-nos adonar de la realitat de les coses ahir, a la biblioteca, van posar damunt del taulell expositor llibres d'autors musulmans o sobre la cultura musulmana, mireu, al menys van treure la pols a alguns volums oblidats, remarcables. Alguns dels autors triats, però, han tingut serioses dificultats als seus països d'origen amb l'augment de la irracionalitat i d'altres estan exiliats o no se'n sap el nom real, que no esmenten de forma prudent, per si un cas. Què hi farem, la gent és com és, n'hi ha de tota mena a tot arreu, ja ho sabem, i tampoc ningú no és sempre d'una peça. Tenim una tirada ben comprensible a creure'ns millors que molts altres i és que una certa autoestima col·lectiva també fa falta. Però per a la resta, en general, als cèsars el que és dels cèsars i als déus allò que és dels déus. 

I que em deixin valorar el tema sense pontificar, que ja he conegut massa predicadors al llarg de la vida. Menys experts i mes tocar de peus a terra, vaja.



28.7.16

HETERODÒXIES MAL ENTESES I RESSENTIMENTS INTEL·LECTUALS





Ahir citava a Javier Krahe, cantant que m'agradava molt. Malgrat la meva admiració per aquest senyor, que avui és al cel dels heterodoxos, em va saber greu escoltar-li en una ocasió opinions molt poc ponderades sobre el tema del catalanisme i amb allò del cuinar el Sant Crist també es va passar de rosca. Però recordem que a la cituat es va reivindicar poèticament i agosarada el c... de la Mare de Déu, en un acte institucional. Aquestes gosadies contrasten amb el respecte teòric, que no pràctic, vers altres religions que no formen part de la nostra tradició cultural, per cert. Però allò de matar el pare és molt vell i té connotacions psicològiques profundes.

Aquests dies corren per la xarxa unes converses lamentables entre Perez Reverte i Sabina, que, per cert, no són actuals, on incideixen de forma destralera en el tema català, fent fins i tot crides retòriques a les guillotines jacobines. Per acabar d'arrodonir la qüestió, l'inefable ajuntament barceloní ha nomenat pregoner de La Mercè d'enguany Javier Pérez Andújar qui no fa gaire va amollar alguna perla en relació a les grandeses d'algunes capitals, en comparació amb Barcelona, tot i que les va deixar anar en clau irònica, com li és habitual. Pero la ironia és una arma perillosa, a banda de què pot generar malentesos en determinats conextos. I si la ironia fa un batut d'història recreativa passada pel sedàs de la gracieta, pitjor.

És fàcil barrejar tota mena de coses, sobre tot quan fem referència als nostres contemporanis, però un escriptor, un cantant, un futbolista o un metge són bons o dolents en la seva professió tinguin la ideologia que tinguin i pensin el que pensin. Afegiria el mateix en relació als polítics, fins i tot, ja que hi ha qui des del partit que sigui actua de forma honrada i eficaç i qui és un aprofitat per molta cultureta d'esquerres que rumbegi. I dic això de l'esquerra pel fet que, en general, és té avui més condescendència amb els qui es diuen d'esquerres, encara que els seus fets els contradiguin, que no pas amb aquells que es troben centrats o més a la dreta i no se n'amaguen.

Gent que fa temps em deia que llegia amb interès Pérez Reverte avui m'assegura que és un escriptor mediocre, quines coses. En el tema esportiu tot és molt més clar, un futbolista pot expressar el que li abelleixi però després, si fa gols, la professionalitat queda demostrada. El món de la literatura és més subtil i valorable. El pitjor de tot plegat és que persones que semblen intel·ligents i modernes diguin bestieses, entenc que no siguin independentistes, ni tan sols catalanistes, ja que en aquests contextos nostrats també trobem i hem trobat dogmatismes i gent rància. Però quan la ironia frega el ressentiment fa angúnia ja que s'arriba a la irracionalitat amb una certa facilitat, i admeto que d'irracionalitat en copsem a molts indrets on ni tan sols la intuïem fa un temps.

L'ajuntament barceloní ha estat sovint, durant les darreres dècades, en molts aspectes, entre els quals, el cultural, una mena de poder enfrontat a la Generalitat però, no ens enganyem, quan els han convingut han pactat el que convenia els uns amb els altres i aleshores rebem els del mig. Hi ha molt de teatre en determinades escenificacions. Durant un temps l'ajuntament organitzava un acte al Parc de la Ciutadella, l'Onze de Setembre, que sovint generava polèmica a causa dels convidats que hi participaven, una mica com això del Pérez Andújar. Una manera de fer que ja ha tingut algun antecedent, recordo quan van fer venir l'Elvira Lindo. 

Però per altra banda la Generalitat, durant algun temps, bandejava els escriptors de casa nostra que s'expressaven, per motius diversos, en castellà, oblidava els barris perifèrics prioritzant les essències comarcals i posava pals a les rodes a l'hora de què, per exemple, és fes teatre en castellà en algunes sales. He viscut estranyes anècdotes, com ara que fa anys, en portar amb una companya uns articles pedagògics a la revista educativa de l'Òmnium, en els quals es mencionava els alumnes participants en una activitat de l'escola, ens van dir que com que era que aquelles criatures ni tan sols s'havien catalanitzat els noms de pila. Avui hi ha tants noms de pila estranys a les escoles que el comentari semblaria ben exòtic.

No sé si els pregoners d'aquestes festes grosses cobren o, com els pregoners de les festes del meu barri, ho fan per amor a la ciutat i als seus habitants, considerant un honor el nomenament. Aquests temes generen polèmiques una mica inquietants però sovint s'obliden aviat ja que la memòria té un recorregut relativament curt. L'Onze de Setembre va ser una festa una mica imposada, durant uns anys hi va haver una certa polèmica afegida  a causa de què algunes poblacions la volien canviar per qualsevol altra, més tradicional i celebrada fins aleshores. Avui és una festa irreversible,  amb tota la seva càrrega d'història mal explicada i mitologia patriòtica. 

Hi ha gent de la cultura castellana seriosa i que ha intentat no llençar benzina al foc, més aviat el contrari, cas de l'Ana Belén i el seu marit. A mi em va agradar molt una cosa que va dir el David Trueba en una entrevista, què li agradaria viure en una Espanya de la qual els catalans no vulguessin marxar. Caram, ¿tant costa trobar pregoners de consens?  Ens movem enmig de contradiccions i les persones canvien i evolucionen, moltes d'aquestes manifestacions arrauxades o sarcàstiques reflecteixen ressentiments estranys i enquistats i en lloc de voler entrar en un debat a fons una mica documentat sembla més fàcil fer acudits i dir boutades i la gent del carrer, del carrer real i del carrer virtual, sovint ens deixem arrossegar pels qui tenen interès en atiar les fogueres. 

I una constatació numèrica, més enllà d'altres valoracions, malgrat la postura suposadament progre i feminista de la nostra Casa Gran, com en d'altres aspectes de la vida social, el nombre de pregoners és més gran, de moment, que no pas el de pregoneres, tot i que haberlas, haylas. La nòmina pregonera és ben curiosa i mereix una anàlisi més aprofundida sobre la qüestió. Per no parlar dels cartells anunciadors, en els barris es fa un concurs i s'exposen els cartells presentats, ¿no es podria fer el mateix a nivell barceloní?

27.7.16

ÈXITS MUSICALS INCOMBUSTIBLES I COMPARTITS


Les festes majors dels barris barcelonins han canviat força però es mantenen, s'adapten als nous usos socials i omplen alguns carrers amb un excés de soroll, gràcies als atuells del nostre temps. Les activitats més del gust dels qui som grandets no són excessives. Un tipus d'activitat que encara aplega molta gent és la cantada d'havaneres, tot i que ja comença a mostrar els signes de la inevitable decadència de totes les modes.

Les cantades d'havaneres van florir de forma inesperada a finals dels setanta. Van coincidir amb la decadència dels cantautors protestons. Els poders públics, però també els gustos de la gent, no ens enganyem, van contribuir al canvi. Els grups d'havaneres es feien i desfeien i n'hi havia de moltes menes i qualitats, alguns en queden, però no tants com abans. Van aconseguir crear una mena de mitologia compartida, lligada sobretot a l'èxit extraordinari de la història de l'avi de Calella que va anar a Cuba. Una mena d'evocació colonial espanyolista que ha esdevingut himne catalanista pel fet que al final es repeteix un Visca Catalunya acompanyat de mostres diverses de patriotisme nostrat, bengales enceses, màns alçades fent el signe de les quatre barres i una mena d'entusiasme col·lectiu compartit.

Fa temps hi havia el costum de cantar Els segadors en acabar, però ara veig que no resulta tan freqüent cloure la festa amb cops de falç, potser per una mena de respecte a l'himne patriòtic. Es habitual tancar l'actuació amb gresca més que no pas amb transcendència i aleshores es torna al pupurri de tota la vida, des de l'uno de enero, dos de febrero, fins al vi de l'Asunción, això sí, sense les connotacions homòfobes d'aquella variant popularitzada, passant per la Rianxeira. En resum, un gran passeig festiu per la geografia hispànica, amb afegitons hispanoamericans com ara l'Adelita o Allá en el Rancho Grande. Els grups d'havaneres han incorporat alguna cançó sarsuelera, alguna sardana cantada i fins i tot vells èxits incombustibles, com ara la cançó de Los últimos de Filipinas, yo te direeee...

Trobo a faltar des de fa anys algun cantant de casa amb grapa i carisma que ens renovi la cançó tradicional, la sardana cantada, l'havanera i els vells èxits d'Emili Vendrell, donant-los un to actual i amb l'aportació de novetats que tinguin qualitat, una mica a l'estil del que va fer Carlos Cano amb la cobla andalusa i l'havanera de per allà. S'ha fet alguna cosa, de tant en tant escoltes una peça nova que té una mica de qualitat, però res profund ni persistent, al menys així m'ho sembla. Ja he manifestat en més d'una ocasió que ens exalta més el nou que no pas ens enamora el vell, malgrat que de tant en tant el vell sorgeixi per alguna escletxa inesperada. Les modes ens maten la tradició, i consti que tampoc tot allò tradicional és una meravella, malgrat que de vegades coses bones s'obliden i d'altres de mediocres o raretes persisteixen i s'universalitzen.

Per tal que la gresca festiva sigui reeixida cal que hi hagi un imaginari col·lectiu compartit, aquest imaginari va evolucionant i canviant sense respondre a res explicable, hi ha elements que semblen eterns. Durant anys, per exemple, un text compartit per tothom era el del Tenorio i aquest fet va generar un munt de paròdies i gracietes molt divertides. L'èxit del Tenorio és ben curiós, així com la seva identificació amb la festa de Tots Sants. Els programes d'humor fan referència sovint als acudits que ja coneixem, posen lletra a cançons de les quals sabem la música, hi ha d'haver en tot plegat un punt de complicitat i en això s'inspira sovint el Polònia o s'havia inspirat La Trinca.

L'altre dia, a Radio Olé, vaig escoltar el Romance de la reina Mercedes, en la versió inoblidable de Conxa Piquer. Va ser aquesta una cançó molt coneguda durant la meva infantesa, habitual en les inoblidables emissions de discos sol·licitats. La reina morta prematurament i el seu marit, l'inefable i restaurador Alfons XII, van generar molta mitologia romàntica i un parell de pel·lícules que estaven prou bé, per l'època i les circumstàncies, tot s'ha de situar en el seu context. Encara tinc per casa l'àlbum de cromos de ¿Dónde vas Alfonso XII? Si algú pensa que la història era ensucrada que recordi les Sissís. Vicente Parra i Paquita Rico eren dos bons actors, mal aprofitats, com tants altres, però allà estaven prou bé, el mateix que els secundaris, com ara Mercedes Vecino fent d'Isabel II.

El Romance ens el sabíem de memòria molta gent. També en vaig escriure una paròdia amb lletra campista, no la penjo pel fet que no la tinc a mà, així que la trobi, ho faré. A la pel·lícula L'Orgia tota la colla es posa a cantar el romanço monàrquic-sentimental, mentre esmorza. Inicia el tema l'Alicia Orozco, una gran actriu, sobretot de comèdia, una mica mal aprofitada, pel meu gust. 

Una cançó molt divertida de Javier Krahe, Si lo llego a saber, en la qual un home gelós imagina els amors de la seva antiga amant, feia:

Los cuerpos más calenturientos
tendrán, digo yo, que parar
al menos en ciertos momentos,
tomar alimentos,
en fin, reposar.

Son ratos en que uno conversa,
e, igual que me hacías a mí,
seguro que le hablas, perversa,
del Imperio Persa
y cosas así...


Aquell fragment de la pel·lícula L'Orgia m'evoca avui aquesta cançó, quan després de la gresca sexual agosarada per l'època la gent menja xocolata desfeta i parla de filosofia, teatre i política, com és el cas, tot i que quan la transcendència s'exhaureix es recorre a les cobles immortals i compartides, que sempre tenen èxit.


23.7.16

D'UN TEMPS QUE JA NO ÉS NOSTRE I D'UN PAÍS QUE MAI NO HEM POGUT FER

Xesco Boix2.jpg

Aquest estiu ja n'ha fet trenta-dos anys de la mort de Xesco Boix. Moltes criatures de l'epoca dels meus fills van créixer amb les seves tonades i les de molts altres grups, amb cançons en català dedicades als infants, que tenien moltes virtuts però que potser van trencar en excés amb el passat infantil tradicional. Tantes coses hem perdut que el record també cal perdre, cantava un Espinàs jove que ja semblava tot un senyor assenyat.

En els inicis de la meva vida professional les escoles d'estiu de mestres, en concret la de Rosa Sensat, eren un clàssic on es trobava tota la modernitat pedagògica però també polítics clandestins i tota mena de gent relacionada amb la cultureta. L'any 68 vaig assistir a una de les primeres de la meva vida, es va fer a la Betània-Patmos. Era un indret privilegiat, tenia piscina i bosquet de pins, jo ni sabia que existissin escoles així. Més endavant les escoles d'estiu es van fer a llocs més oficials i, evidentment, molt més incòmodes.
Grup de Treball a l'Escola d'Estiu de 1968, a Patmos-Betània / ARXIU ROSA SENSAT
Fotografia arxiu Rosa Sensat, Escola d'Estiu 1968

En aquell bosquet de pins s'hi feien moltes trobades musicals informals però he de dir que la majoria de gent preferia anar a cantar amb l'Oriol Martorell que no pas amb el Xesco Boix, que era una mica ensopit en aquells anys. L'Oriol Martorell aconseguia que amb poca estona d'assaig, un grup de gent diversa refilés com una coral seriosa i d'una certa categoria.

Els anys van passar i recordo que quan Boix va morir jo era de càmping a Malgrat, cada dia compràvem el diari i ens va trasbalsar aquella mort, aleshores molt poc explicada i que es va esdevenir no gaire lluny d'on ens trobàvem.

A principis dels anys vuitanta s'emetia per la televisió el programa Vostè pregunta i Xesco Boix va ser un dels convidats. Un nen va trucar al programa i li va dir que quina sort devia tenir el seu fill, amb ell com a pare, un senyor tan alegre i simpàtic. Després de la seva mort aquell comentari innocent em venia al cap sovint, com una mostra del molt que ens arribem a enganyar amb els personatges públics però també, fins i tot, amb tanta gent propera de la qual en sabem ben poca cosa.

Els suïcidis, tan lligats a les depressions, un tema en el qual encara ens trobem a les beceroles, acostumen a estar mal explicats, dissimulats o amagats, desvetllen reticències, inquietud, culpabilitats absurdes i envolten els fets en un misteri que amb el temps, agradi o no, acaba per desvetllar-se. En molts aspectes de la vida hem estat capaços d'entomar la realitat, com en el cas del càncer i d'altres malalties, també mentals, però això del suïcidi encara trasbalsa i s'amaga o es maquilla, no ho acabo d'entendre. A moltes families n'hi ha hagut algun cas, i això, des que tenim notícia dels fets del passat, més enrere es devien amagar amb més inquietud i cura, car la religió catòlica condemnava els suïcides de forma absurda i cruel, fins al punt de no voler-los enterrar en terra sagrada.

Aquells antics estius al càmping, amb més temps per llegir el diari, sovint ens ensopegàvem amb notícies doloroses i terribles, també crims en el context d'això que en diem avui violència masclista o de gènere i que jo crec que amb la violència sola ja n'hi hauria ben bé prou. Semblava que cada mes de juliol mataven més dones del compte, o potser era que els diaris incidien més en el tema, un tema que no desvetllava aleshores la mateixa inquietud i preocupació que en el present. Montserrat Roig va escriure un dels seus articles sobre aquelles morts estivals de dones joves, que s'intentaven explicar a causa de la calor, fins i tot, i ironitzava sobre el fet de què en països més calorosos i on les dones anaven gairebé nues no se les anava matant sense aturador.

El cert és que determinats tòpics atribuïen als països calents més afició a la violència i a la baralla però amb el temps s'ha vist que tot plegat eren ganes de marejar la perdiu i que el fred pot ser, fins i tot, molt més perillós. El que passa és que sabem poca cosa sobre la natura humana i que potser no volem saber el que no ens agrada saber, vet-ho aquí. El tema del suïcidi, sobretot del suïcidi de persones joves o relativament joves, resulta molt preocupant, no diré que no, encara més quan l'entorn semblava ben capaç d'oferir afecte i ajuda als afectats.

Les escoles d'estiu i els seus continguts i professorat em va decebre en moltes ocasions. Però en recordo moments màgics i inoblidables, hi participaven aleshores moltes persones brillants de l'època, d'una categoria impensable anys després, quan tot es va massificar i frivolitzar i fins i tot politizar a fons de forma partidista. En un curs de coneixement de Catalunya en el qual participava poca gent vaig poder escoltar ben de prop Cirici Pellicer, Albert Balcells, Jordi Carbonell. 

Els moments més agradables eren els d'aquelles estones sota els privilegiats pins de l'escola de categoria, xerrant i cantant i somniant en futurs impossibles. Hi havia molta gent jove aleshores, per tot arreu, en aquelles trobades. L'escola primària no estava feminitzada com ho està avui, hi havia xicots i noies i ens ho passàvem d'allò més bé, tot compta. Hi havia també unitat política antifranquista i subliminal, ep. Tot canviaria a partir dels setanta però, sobretot, a partir dels vuitanta.

Es deia que un dels motius que va agreujar Boix va ser el contrast entre la realitat i aquells somnis eteris sobre futurs idealitzats. Qui sap. De fet, si ens capfiquéssim amb l'estat del món i les seves misèries, les  d'ara i les d'abans, tindríem bons motius per acomiadar-nos abans d'hora. Recordo aquelles paraules d'un personatge de Buero, a la Historia de una escalera, 'esta es la miseria, que hay que vivir'.  Ningú no sap què és la vida ni quin pot ser el seu sentit, bé, llevat dels creients dogmàtics en algun futur misteriós. Admetre la incertesa ens fa més lliures però malmet les seguretats antigues, és allò de la por a la llibertat, vaja, que explica el fet de l'èxit en creences irracionals a l'entorn de doctrines religioses o laiques, que ens prometen futurs esplèndids post-mortem, a nivell individual, però també col·lectiu. 


21.7.16

EVOCACIONS ESTIVALS AL RITME DE LA CANÇÓ DEL COLA CAO


Quan fa uns dies, en un club de lectura, alguns dels participants més joves van admetre que no se sabien la canço del Cola Cao vaig haver d'acceptar que, de forma definitiva, m'havia fet vella. Fins i tot generacions que no l'havien pogut escoltar en els seus temps d'èxit han entonat en alguna ocasió la famosa cançoneta, que alguns titllen fins i tot de racista, cosa que jo matisaria amb arguments rellevants si no fos aquest un tema relliscós i que es pot malinterpretar.

La cançó del Cola Cao precedia i reblava l'emissió de les novel·les per capítols de la ràdio, que, com sol passar fins avui amb tantes distraccions mediàtiques, s'interrompien durant el llarg estiu, sobretot a partir del mes d'agost  però de vegades ja a mitjans de juliol.  En això no hem canviat gaire. Els programes de la televisió fa dies que van adaptant-se a l'estiu, ja pot acabar-se el món i en poden passar de grosses que els grans debats s'abalteixen i tothom guilla on pot. Els grans animals mediàtics, a tot estirar, posen substituts o becaris però, en general, ni tan sols aquestes substitucions duren tot l'estiu. I no és pas que a primers de setembre tot torni a lloc, ha de passar ben bé mig mes o tot el mes sencer abans la vida mediàtica i radiofònica no es torna a normalitzar una mica.

La interrupció de la vida normal durant l'estiu discrimina aquells que no fan vacances o que no les poden fer quan les fa la majoria, i així em sentia jo de petita, quan la ràdio actuava d'una  manera tan desconsiderada. A l'escola la gent no acostumava a estiuejar, en el sentit actual del terme, sinó que anava al poble. Al poble dels pares, dels oncles, dels avis. No tenir poble era un greuge absolut. Fa uns dies, en una de les poques botigues de joguines que queden a prop de casa, car aquest comerç també ha anat molt a menys, l'amo del negoci, en hores baixes, explicava que fa anys, durant l'estiu venia força joguines ja que la gent que anava al poble portava regalets als infants de la família i que eren aquests uns dies de força moviment, en comparació amb el present.

Quan estava acabant magisteri vaig fer un curset de alimentació y nutrición. Gràcies a aquell complement educatiu alimentari vaig anar visitar la fàbrica Nutrexpa, la que feia el Cola Cao. No recordo ni tan sols on era però sí que recordo com em va impressionar la diferència entre els estaments de treballadors, que anava, fins i tot físicament, de baix a dalt. Hi treballaven moltes dones, a la fàbrica, enmig d'un soroll pesadet, en feines monòtones tot i que segons ens van explicar les anaven canviant de sector de tant en tant per tal què no patissin. Les oficines ja eren tota una altra cosa però el sancta sanctòrum de tot el conjunt era la part de la informàtica. Una informàtica que avui semblaria artesanal, aquella de les fitxes perforades i els llistats de paper amb còpies que s'havien de separar manualment. Allà, a dalt de tot, entre ordinadors immensos i maquinetes de l'avantguarda tecnològica de l'època, hi havia fins i tot refrigeració.

Ens van ensenyar molt orgullosos un enginy tecnològic, un programa que amb lletres i números feia sortir en un d'aquells llistats el dibuix del negret de la cançó mentre la combinació del ritme del teclejat tocava sol, més o menys, la famosa melodia. Hi ha habilitats interessants que es deuen haver perdut de forma definitiva, em temo. També ens van portar a visitar, en el marc del curset, uns magatzems frigorífics que hi havia per la zona franca i que es van dinamitar fa pocs anys. Si treballar a la part industrial de la nutrexpa m'havia semblat incòmode, treballar en aquells magatzems em va semblar infernal, crec que mai més no he tornat a sentir aquella sensació horrorosa de fred concentrat. Allà tan sols hi treballaven homes, carretejaven grans grans peces de carn coberts amb molts sacs per defensar-se de la fresqueta.

Moltes novel·les radiofòniques les patrocinava l'empresa del Cola Cao però també n'hi havia d'altres pagades per la casa que feia el sabó Palmolive, cantaven una cançoneta que deia, palmolívese y embellézcase, Palmolive le da suavidad... La casa del Palmolive és també la del Colgate, una empresa americana que va ser molt criticada, a voltes de forma justa i d'altres a causa d'aquest antiamericanisme visceral que de tant en tant es passa de rosca sense manies. Allò del Palmolive semblava molt innovador, el mateix que el sabó Lux, aquell que feien servir nou de cada deu estrelles del cinema. Eren marques que jo havia vist publicitades a revistes argentines antigues, com ara el Para Ti, que es canviaven a les botigues on també es canviaven novel·letes i tebeos.
Les novel·les de la ràdio, el mateix que les sèries de la tele, començaven més o menys bé però després derivaven en complexes trames embolicades que crec que ni sabien com acabar, més o menys com passa ara, vaja. Un professor de literatura de la meva joventut ens va explicar que aquells escriptors eren bons professionals però que s'havien de guanyar la vida. Van ser molt criticats de forma despietada pels lletraferits de categoria però després tots els escriptors emergents amb coneixences s'han apuntat, quan han pogut, al carro dels guions televisius, la vida és la vida.

Les novel·les de la ràdio, a l'estiu, o bé s'acabaven de qualsevol manera o ni tan sols no s'acabaven, que jo recordi. Jo odiava els llargs estius, que em resultaven molt avorrits, fins que no em vaig fer gran i vaig començar a sortir pel meu compte. Deien que el període vacacional es diversificaria però res de res. L'agost continua sent, aquí i a molts indrets, una època atípica en la qual qui pot toca el dos per tal d'anar a un lloc que estigui també ben ple de gent. L'ànsia viatgera no sé si ha minvat, potser la crisi  ha incidit en el tema. 

Hi va haver un temps en el qual en tornar de vacances, els primers dies de feina semblaven una mena de concurs a veure qui havia anat més lluny i havia vist més coses, concurs acompanyat de les corresponents fotografies en paper que passaven per les màns de la gent entre crits admiratius. Ja he explicat alguna vegada com la meva mare, que amb el meu pare, de gran va aconseguir fer algun viatget organitzat, en autocar, va trobar la mare d'una amiga meva, i li va dir, contenta: nos lo hemos pasado muy bien, hemos ido a Palencia. La mare de la meva amiga, una mica més ben situada que nosaltres i que ja en els temps dels primers cotxets havia gaudit de la posessió d'un gogomóvil, li va respondre: oh, nosotros hemos estado en Tailandia. 

Viatjar sembla una obligació, fins i tot una mena de dret social, què hi farem. Potser qualsevol dia algú parlarà de la pobresa turística, la d'aquells pobrets que no poden fer res més que anar a la Barceloneta a donar-se una remullada en sortir de la feina precària i mal pagada. I és que fa uns dies escoltava per la ràdio algú que ja reivindicava això del dret a fer viatgets, al menys un a l'any. Encara hi ha qui es pensa que tothom viatja i et parla de Roma, Estocolm, Praga o Nova York com si hi haguessis hagut d'estar en algun moment, si dius que no t'agrada gaire viatjar et miren de cua d'ull i tot. La generalització del turisme ha generat un munt d'experts sobre tota mena de coses i també sobre el tarannà dels habitants de l'indret visitat, encara que s'hi hagin entès en anglès macarronic. Hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim conversa, deia aquella sogra aclaparadora en el famós i divertit monòleg de Capri. 

A les feines d'abans l'agost era un mes molt disputat, es triava per antiguitat, per raons del lloc de feina. L'agost en actiu tenia el seu encant, hi havia menys volum de treball, tranquil·litat, una mica d'avorriment. Una vegada unes companyes que es van quedar treballant durant aquell mes ens van dedicar una cançó a les agòstiques, en retornar a la normalitat, amb música de Venecia sin ti, feia una cosa com ara: qué tristeza sin fin, recordar el ayer, cuando estábamos solas, sin nada que hacer, albaranes por quí, albaranes por allá, y cuando los mirábamos hablábamos más...

Coses terribles i dramàtiques s'han iniciat a l'estiu, si no fos un tema seriós es podria fer broma amb tot plegat, al capdavall l'estiu la gent està per altres coses i pot resultar més fàcil endegar barbaritats amb nocturnitat i alevosia, que diuen. Els poders també ho havien aprofitat per fer canvis a traïdoria i augments del preu de coses diverses, fent-nos passar bou per bèstia grossa.

L'altre dia algú comentava que tot va molt depressa, passa una desgràcia en un indret i ja n'ha passat un altre en un altre lloc, es confon la realitat amb la possibilitat d'informació o desinformació actuals. Ens piconen amb un tema i, de sobte, aquest desapareix dels mitjans ja que n'hi ha un altre de més morbós i terrible. Però a l'estiu tot funciona d'una altra manera, més lenta i menys aclaparadora. 

Les notícies, en general, s'expliquen molt malament a l'estiu i a l'hiver, de forma apressada, a mitges, repetint una i altra vegada determinades imatges, en algunes ocasions t'avisen de què poden ferir la teva sensibilitat, que ja és gros. Enfocar taques de sang es veu que és un precepte de manual d'estudiant periodístic com ho deu ser aquesta gesticulació excessiva que gasten determinats presentadors i presentadores del present. I no vull dir res dels desagradables anuncis sobre accidents de tràfic que ens endinyen darrerament i que ja havíem patit en d'altres èpoques, em semblen immorals per molts conceptes però sembla que hi ha qui creu que són positius i tot.

La xarxa és tota una altra cosa, alla pots tafanejar a dojo i esperem que puguem gaudir de llibertat durant anys per tal de cercar explicacions a allò que no ens expliquen o que ens expliquen a mitges. L'estiu ens pot permetre, entre d'altres distraccions, navegar sense pressa pel món virtual, sense haver d'estar subjectes a les vagues de controladors, els creuers multitudinaris o els vuelings imprevisibles. També l'estiu passa i aleshores l'enyorem, diuen que molts suïcidis són estivals i, encara més, en diumenge. No m'estranya gens. Els amors estivals de les cançons eren tristos i melangiosos però la realitat acostuma a ser molt més pietosa amb aquesta mena de qüestions romàntiques.

La cançó del Cola Cao és avui un clàssic, com ho és el producte, que té la gràcia de poder-se trobar en pots semblants als d'abans, al menys en el disseny. Quan era petita creia que la cançó deia lo toma aquel ciclista que es el amo del lampista, però no era del lampista sinó de la pista. Les voltes ciclistes han esdevingut un fet absolutament surrealista, les dones que treballaven a la nutrexpa ho feien per necessitat però pujar a un coll muntanyenc en bici, a tota marxa i en plena canícula, deu ser molt pitjor i, a sobre, es fa de forma voluntària, més o menys. O potser no, qui ho pot saber?

Quan anava de caravaning familiar, fa anys, quan els nens eren petits, de vegades muntàvem espectacles a l'estil dels focs de camp i al repertori d'una coral de broma, la Koral Kampinburg, vaig aportar diferents lletres, entre les quals una versió catalana de la cançó comercial esmentada. La presentàvem com un espiritual negre, ara diríem godspel, i en recordo alguns fragments: jo sóc aquell pobre negre/ que havia de fer d'esclau/ i que sovint entonava/ la cançó del Cola Cao/ i com vostès poden veure/ ara els explicaré/ les coses meravelloses que aquest gran producte té... El pren el futbolista/ quan hi ha recopa/ també se'l prenen a l'hora de la sopa/ el pren el caravanista/ quan va per l'autopista/ i si el pren el seu marit/ senyora, quina nit!

Ah, com rèiem amb ben poca cosa. La veritat és que tinc adaptacions més reeixides però la versió de la cançoneta va tenir el seu èxit, efímer, com tot a la vida. Ja ningú no deu saber ni tan sols què era allo de la recopa.