21.1.15

ÉMILE ZOLA, LA SEVA ÈPOCA, ELS SEUS PERSONATGES I ELS SEUS AMORS


Per diversos motius aquests dies em ve Zola al cap. El motiu més evident és pel fet que vaig llegir fa poc La bèstia humana, en la magnífica traducció que n'ha fet L'Avenç i amb el suport d'una versió original francesa que vaig trobar en una web literària del Quebec. També vaig participar en la tertúlia de l'editorial Meteora sobre el llibre, tertúlia que a més a més, per a gaudi de lectors i lectores, s'ha traslladat en aquesta nova etapa a la també nova seu de l'enyorada llibreria Documenta. Enyorada, encara que ressuscitada, pel fet que no puc passar pel carrer Cardenal Casañas sense plorar, metafòricament i literàriament parlant, és clar.

No sóc devota incondicional de Zola. Com molts autors prolífics té de tot. No vull fer comparacions però sempre he de defensar els tòpics sobre l'excés escriptor de Pedrolo i la seva suposada mediocre qualitat literària. A Pedrolo, com a Zola, poca gent l'ha llegit sencer. Però potser a l'inrevés del francès, Pedrolo ha estat més famós per algunes mediocritats que per novel·les de més gruix. En el cas de Zola el seu gran mèrit va ser inventar el naturalisme. En el de Pedrolo, gosar introduir o reintroduir, en la llengua catalana, tots els gèneres oblidats o menystinguts aleshores. Però Catalunya no és França, és clar. 
Aquí més que no pas sacralitzar els nostres sovint els oblidem, els amaguem o els critiquem sense manies. Més que sumar, cosa que fan molt bé els francesos, hi ha una tendència a restar. El valor literari o artístic és tan relatiu i  variable que no hi entraré. Vull recordar que durant un temps Pedrolo va ser, a més a més, gairebé l'únic independentista confés que escrivia al diari, a l'Avui d'abans, que també recordo amb enyorament.

Zola s'ha fet famós així mateix per motius extraliteraris, el seu compromís amb el cas Dreyfuss, que no va ser fàcil ni immediat i que li va comportar molts problemes. Hi ha qui diu que també li va comportar la mort, en un malaurat accident domèstic, però això no ha estat provat del tot i cal dir que aquell tipus d'accidents eren freqüents amb les xemeneies, per desgràcia. I encara, a l'hivern, ens trobem amb algun mort a causa de problemes d'aquest tipus. Però vaja, Zola s'havia fet prou enemics i pel país corrien prou fanàtics com perquè no es bandegi la possibilitat d'un crim.
De Zola tinc dos  records personals infantils. Quan jo era petita no devia ser fàcil trobar cap llibre d'aquest autor, censurat per raons òbvies donades les circumstàncies i crec que durant anys amb molts llibres en aquell Índex catòlic de negra memòria. El meu avi, de jove, devia haver estat lector de llibres agosarats i recordo que en el fons d'un mundo familiar, molt atrotinats, hi havia, entre d'altres El judío errante, d'Eugène Sue, un autor que va tenir molta influència en el seu temps, Memorias de un revolucionario, de Kropotkin i L'assommoir, de Zola. Sue també era un dels indexats, per cert. 
El llibre de Zola tenia uns gravats d'aquells antics, que feien esgarrifar. En aquest llibre de Zola on s'explica la vida juvenil de la mare del protagonista de La bèstia humana hi surt el cas d'una pobra nena maltractada de forma sàdica i constant pel pare, alcohòlic i que ja s'havia carregat la dona a pallisses, fins a provocar-li la mort, la pobra Eulalie Bijart, de vuit anys. Les làmines amb aquell pare boig em feien molta por però no podia deixar de mirar-les ni de llegir-ne alguns fragments, per més que m'inquietessin d'allò més. El morbo infantil existeix, és clar, per això ens agradaven tant les contalles sobre martiris de sants, en aquells anys. En alguns dels llibres de Zola els innocents de bon cor són les víctimes que fan més angúnia. 

Als estius anàvem uns dies, pocs, a visitar un meu oncle capellà, a Girona. Jo m'avorria d'allò més en aquella rectoria i llegia tot el que trobava. Hi havia molts llibrets d'aquests que en podríem dir morals. Em vaig ensopegar amb una narració en la qual una noia benestant, malalta, suposo que de tuberculosi, moria i aleshores veien que en morir estava llegint un text de Zola, d'allò més desagradable. La narració, és clar, condemnava l'autor i es planyia d'aquella mort fent una lectura tan horrible. És allò de què cap geperut es veu el gep car hi havia molts llibres catòlics, devocionaris i la resta, que explicaven terribles tortures infernals i coses molt més rares i bèsties que no pas les de l'autor francès.
Zola també em ve al cap aquests dies perquè va ser la víctima d'un estat amb un fort antisemitisme, molt més fort fins i tot que el que es podia copsar als paisos alemanys aleshores. Octave Mirbeau, que va ser amic de Zola a qui fins i tot va ajudar econòmicament, pagant la multa a la qual el van condemnar amb motiu del tema Dreyfuss, va descriure en el seu Diari d'una cambrera un nazi avant la lettre, amb tots els ets i uts. Malauradament poca gent coneix l'original d'aquest llibre, Buñuel en va fer una versió absolutament lliure i actualitzada que hi té poc a veure, tot i que és una excel·lent pel·lícula.

Zola va viure de forma molt precària fins que va començar a guanyar diners amb els llibres. La seva primera dona, Alexandrine, també amb un passat trist i amb una filla il·legítima que va haver d'abandonar perquè no la podia mantenir, el va ajudar molt i li va donar suport en aquells anys. Després va buscar la filleta, junt amb el marit, però la nena havia mort de petita. Zola, ja de jovenet, s'havia enamorat d'una prostituta joveneta a qui havia volgut redimir, sovint això de la pecadora redimida era una fantasia masculina recurrent, el cas és que no se'n va sortir.
La bestia humana
Més endavant, a punt de fer els cinquanta, l'escriptor va sentir una passió tardana per una criadeta i cosidora, una noia de vint-i-un anys que la seva dona apreciava força. Li va parar casa i la noia li va donar dos fills, amb Alexandrine no n'havia tingut. La dona se'n va acabar assabentant i Zola, que sempre havia volgut ser honest, va haver de menar una doble vida. L'enamorament va fer que rejovenís, es va aprimar i va millorar la musculatura amb llargues curses en bicicleta, per tal d'estar en forma. Al  capdavall la dona, en morir ell, va voler que les criatures portessin el cognom Zola i les va estimar força, encara més quan ella no tenia fills. 

En algunes biografies  remarquen, amb mala intenció, que la primera dona de Zola era més gran que ell, però tan sols li duia un any d'avantatge. I en tot cas, això no hauria de tenir cap importància. A les fotografies de l'època, pel meu gust, fa més goig l'Alexandrine que el seu marit i aquestes tendències eròtico-tardanes dels senyors famosos, rics i amb prestigi, per les jovenetes, és un clàssic. Per a les noies pobres d'aquell temps, a més a més,  comptar amb allò que se'n deia un senyor era gairebé una sortida professional, si es tenia sort. Quan jo era petita a la meva escala, que era una mena de mostra humana diversificada, un petit món, hi havia un cas d'aquests, per cert. 

Alexandrine va sobreviure a l'accident on va morir Zola i també va sobreviure a l'amant, Jeanne Rozerot, que va morir relativament jove. La generositat de la dama té molt de mèrit ja que aquella societat, encara que fos a França, mostrava encara moltes manies i prejudicis amb el tema dels adulteris i les amants i els fills il·legítims. 


Zola angunieja pel fet que en la majoria dels seus llibres, amb poques excepcions, hi ha molt poc espai per a l'esperança, i un grapat insignificant de  bones persones, gairebé ningú no s'escapa d'un determinisme causat per tares familiars, per vicis com ara l'alcoholisme. Jacques Lantier, el protagonista de La bèstia humana és un dels fills de Gervaise, la protagonista de L'assommoir, i les seves tendències criminals són causades per aquesta herència. A La bèstia humana hi ha una acumulació una mica excessiva de fets violents, cosa que ja es va criticar en l'època de l'autor, fins i tot per part dels seus seguidors d'aleshores. 
Malgrat això avui és una de les seves novel·les més populars, s'ha portat al cinema en diverses ocasions, sempre actualitzant el context i fent variacions a l'argument. La versió de 1938 la va interpretar Jean Gabin, amb Simone Simon, una gran actriu qui, no sé ben bé per què, em recorda la Marion Cotillard la qual  crec que seria avui una Severine perfecta, amb aquesta barreja d'encant i cara de patir, no exempta d'ambigüitat i desvetllant l'afany protector que desvetlla la protagonista del llibre. La versió de Fritz Lang, amb Glenn Ford i la gran Gloria Grahame, a més d'un pes pesat com Broderick Crawford, també estava molt bé. A la versió francesa de 1938 el director, Renoir, es va guardar per a ell el paper de Cabuche, l'innocent de bon cor, víctima de tothom. Tot i que en els llibres de Zola fins i tot els botxins són, al capdavall, unes altres víctimes de la situació. Però, és clar, uns són més víctimes que no pas uns altres.
Sobre la vida de Zola no s'ha fet gran cosa però existeix una pel·lícula molt interessant, centrada en l'afer Dreyfuss, amb Paul Muni de protagonista. Zola va ser també, com molta gent de la seva època, un gran aficionat a la fotografia, va retratar tothom, sobretot la seva jove amant i els seus fills, moltes vegades. Però també escenes diverses de la vida de l'època. 

Sobre el Segon Imperi i les seves misèries s'ha escrit molt però no s'hauria d'oblidar que l'ascens de Napoleó III va venir motivat per la nostàlgia de les glòries del seu parent qui havia portat Europa al desastre, per cert, però que gaudeix d'una mitologia patriòtica notable. La bèstia humana acaba amb un tren sense conductors, ja que aquests s'han mort mútuament en una baralla,  que porta soldats a una guerra a la qual Napoleó III es va veure gairebé obligat a entrar a causa de la pressió popular,  precisament. Una guerra que seria un precedent dels grans banys de sang posteriors. Ve a dir que al capdavall les tragèdies individuals són poca cosa al costat de les col·lectives o que són pràcticament el mateix.

El segle XIX encara és molt poc conegut però em desvetlla un gran interès, els meus avis van néixer quan es trobava a les acaballes i l'arribada del XX va produir molta esperança i una gran expectació, tot i que ara ja sabem com va acabar la cosa. Molts fets encara són poc coneguts i mal explicats. La fotografia incipient ens mostra imatges reals dels seus protagonistes, a partir del tercer quart del segle. Pel que fa a Zola, avui una figura sacralitzada, aquests dies m'ha sobtat el nombre ingent d'informació que he trobat per la xarxa sobre ell, la seva família, els seus cercles d'amistats, els seus llibres i els personatges dels seus llibres. Hi ha més pel·lícules inspirades en la seva obra literària, ja se'n van fer de mudes, als inicis del cinema. 




Per cert, l'única versió sencera de La bestia humana que es pot trobar a la xarxa és una d'argentina, força interessant. Aquí. Va ser protagonitzada per un italià, Massimo Girotti i una actriu argentina molt maca, Ana Maria Lynch, i és de l'any 1957. El seu director va ser Daniel Tynaire, d'origen francès. Com a curiositat, sembla que en una escena a l'estació es veien uns cartells amb Perón i la seva dona, cosa que va provocar que l'escena es retallés ja que no es permetia la propaganda política en el cinema.

La lectura em devia impressionar perquè no me l'acabo de treure del cap, el mateix que la història i els problemes de Zola, espero que se'm passi la dèria.

16.1.15

QUAN EL CAMÍ CAP A L'ESCOLA ÉS UNA CURSA D'OBSTACLES


Ahir vaig anar a Caixafòrum on es feia la presentació del documental Camino a la escuela, del director francès Pascal Plisson. En aquesta pel·lícula es mostren quatre històries reals, corresponents a països diferents en les quals es palesen les dificultats que tenen molts infants per arribar al centre escolar en aquest món més desafavorit i pobre. Zahira, d'onze anys i de les muntanyes de l'Atles, camina cada dilluns més de vint quilòmetres amb dues amiguetes, a través de les muntanyes, per arribar a una mena de pensionat modest. Jackson, de Kenia, en camina, més aviat en corre, quinze de diaris, amb la seva germana més petita, per anar a escola. Pel camí, un camí pedregós, sense ombres i sota el sol, es poden ensopegar amb perills gruixuts, com ara el de ser envestits per manades d'elefants.

Samuel, del golf de Bengala, té un camí més curt, uns cinc quilòmetres, però no pot caminar i es menat en una cadira de rodes rudimentària i casolana, pels seus dos germans més petits.I finalment Carlos, argentí, i que ahir va venir a  la presentació, així com també el seu director, Pascal Plisson, en fa divuit a cavall, per la Patagònia, amb la seva germaneta a la gropa. Són quatre exemples i en el món n'hi deu haver a gavadals, s'ha publicat un llibre on es recullen aquests quatre casos i tres o quatre més i aviat arribarà a casa nostra una exposició fotogràfica, ara a Madrid, on se'n recullen divuit. 

El documental arriba amb suports importats i amb el patrocini de la Unesco cosa que fa pensar que tindrà més ressò que d'altres. Aviat s'estrenarà en les sales convencionals de cinema. També s'ofertarà un programa pedagògic a escoles i instituts. Cauríem en una certa ingenuïtat educativa si presentéssim aquestes històries als nostres nois i noies per fer-los reflexionar sobre allò que tenen a prop de casa i no aprofiten prou. A mi m'empipava molt que quan era petita i no tenia gana em comminessin a acabar-me tot el que hi havia el plat amb allò de què quan la guerra anaven magres i a molts països la gent no tenia menjar. Ja que resulta evident que el fet que jo m'afarti no soluciona res als qui passen gana, la veritat.

Aquesta pel·lícula hauria de fer reflexionar més aviat als adults que no pas als joves i als infants, que també. Sabem com és el món però està bé que ens ho recordin de tant en tant. Encara aquests infants viuen en pau, són feliços, no sempre és així. Se suposa que les escoles són llocs segurs, tampoc no sempre ho són, en aquests darrers temps i en d'altres han sofert atacs tràgics, de forma intencionada o per suposats errors. En aquestes escoles on es triga tant a arribar no crec que es plantegin els resultats d'estadístiques competitives sobre fracàs escolar i grans innovacions pedagògiques i metodològiques. Els estudis van al gra: llegir, escriure, comptar, algun idioma. Les instal·lacions són precàries, el material modest i escàs.

En aquests casos del documental els nois i noies tenen el suport de les famílies, no sempre és així, com ens expliquen alguns dels seus protagonistes. Tot i que també hi ha de pesar, en el tema familiar, a més a més dels prejudicis, els riscos que suposa enviar els nois i noies per camins perillosos. Aquests  infants i els seus pares tenen molt clar que l'estudi és un mitjà de promoció social i econòmic i que l'esforç paga la pena, en les nostres societats occidentals no sempre és així, en l'actualitat. 

Aquestes escoles mantenen encara uns valors que aquí qüestionem o que no estan tant clars, el patriotisme, els uniformes, l'educació religiosa, el respecte a l'autoritat dels adults, pares i mestres. No s'hauria d'oblidar que les escoles han servit per alfabetitzar però també per adoctrinar, i encara és així en molts casos, tot i que sempre és millor una escola amb limitacions i servituds que no tenir-ne cap. 

Aquests infants emocionen però no ens hauríem de quedar tan sols amb aquesta emoció ni amb la rialleta fàcil que provoquen alguns comentaris innocents dels seus protagonistes. Tampoc no m'agrada que en algunes referències a la pel·lícula se'ls titlli d'herois, tot i que ho siguin, contemplats des de la nostra ben peixada societat occidental, que de tantes coses es queixa sempre. Són herois a la força, per necessitat, no pas per vocació. Molts dels nostres avantpassats recents van passar per situacions semblants, quan eren petits i adolescents. 

Pascal Plisson va dirigir unes paraules al públic, ni una sola en català o castellà, per cert. Això no treu cap mèrit a la seva excel·lent tasca de realitzador, és clar, tan sols és que m'estranyen aquesta mena d'ineptituds lingüístiques en persones de gran cultura general i encara més en presentar una filmació que parla del món escolar a nivell universal. Ahir criticava una mica els francesos però he de dir que en cinema són, pel meu gust, els qui millor han reflectit, de forma realista, sense fer volar coloms, i en moltes ocasions, el context escolar actual. En podem trobar molts exemples i potser és perquè allà es valora l'escola republicana a fons, malgrat tots els problemes que en l'actualitat la sacsegen. I també es té més consideració a la professió de mestre, en general, sigui del  nivell que sigui. O així m'ho sembla a mi, vaja.

També hauria pagat la pena encarregar la presentació de la presentació a algú amb més grapa expressiva i entusiasme dialèctic però la va fer una model glamourosa que no s'explicava gaire bé i que potser  a causa de la temàtica va venir gairebé d'esport, arreglà, pero informal, com deia la cançó, coses del present. Els documentals topen amb moltes dificultats per a la seva promoció però sembla que en aquest cas, amb tants suports, no serà pas així. En aquesta web, molt completa, podeu trobar més informació sobre la pel·lícula, els seus protagonistes, el llibre i l'exposició. 






15.1.15

DIÀLEGS IMPOSSIBLES I COSES QUE PASSEN AL MÓN MENTRE JO DORMO


Manllevo aquesta fotografia de la premsa, si els xicots fossin més jovenets semblaria feta a una escola, a un institut, nois, feu les paus, doneu-vos la mà, un petonet, au, no us enfadeu. Aquestes reconciliacions pactades i sota la supervisió de la professora obvien que no sempre les dues persones són gairebé mai igualment culpables del conflicte. Jo tenia un alumne que fotia castanya al company i quan veia que jo el mirava se li acostava, li feia un petó i li deia: perdó, perdó, ho sento, ho sento. 

També recordo un altra criatura, al càmping, que un dia va carregar-se un pobre pardal d'un cop de pedra i després el va recollir de terra amorosament i la seva mare, a la qual no vaig voler desenganyar aleshores, tot i que ara potser ho faria, em va dir, amb emoció, oh, li agraden tant els animalets, ja ho veus, ha recollit aquest que estava ferit. La innocència infantil és un gran miratge en el qual ens agrada creure i la societat dels infants és un reflex de la dels adults, no és que els grans siguin com criatures, sinó a l'inrevés.

En general el rerefons de les accions humanes sempre se'ns escapa, per més informació que apleguem. En molts fets del present i del passat hi veiem allò que volem veure o que hi desitgem veure. Amb motiu d'aquest horrible i recent atemptat algú va escriure a facebook que no el veia clar i que aquí hi havia poders ocults, els dels jueus, és clar, els quals per a molta gent que et perjura que no és ni ha estat mai antisemita són encara els dolents de la pel·lícula. Com que ara l'atemptat ha estat reivindicat per un grup determinat ja no es poden afirmar aquesta mena de disbarats.

I és que una cosa es allò que es diu als diaris i l'altre allò que es percep al carrer i a tocar de casa. Quan allò de les torres bessones hi havia qui emportat per aquesta antiamericanisme i antisemitisme viscerals afirmava que abans de l'atemptat tots els jueus que eren als edificis havien guillat. En fi, quan les coses són tan dramàtiques no s'hi pot fer broma, o potser sí, ja que sembla que es pot fer broma de tot, cosa que no és certa, és clar. Això de l'humor també canvia amb els anys i fa uns dies escoltava acudits del recordat Eugenio i em semblaven masclistes i pocasoltes quan fa anys havia rigut molt amb ells. 

Fa uns dies escoltava també un tertulià d'aquests de la darrera volada però que ja ha aconseguit col·locar-se en els debats quotidians, com lloava -a més a més d'explicar-la de dalt a baix, per si no l'havíem vista- una pel·lícula sobre la qual jo mateixa fa uns dies ironitzava, aquesta dels pares amb gendres multiculturals que canten la Marsellesa plegats. Li semblava una mostra de la fina ironia francesa i de la  realitat social del país. A la gran manifestació de París també es va acabar cantant la Marsellesa, que no és precisament un cant a la pau sinó al xovinisme magnificat. Les desgràcies del terrorisme, per desgràcia, donen rendiments polítics. Algunes imatges de la manifestació em semblaven tretes, en clau d'horrible humor negre, de Qu'est-ce qu'on a fait au Bon Dieu?

També aquí es miraven fa anys amb certa simpatia, per part de determinats sectors, els atemptats d'ETA fins que no ens van tocar de prop, i encara. També van donar aquelles tragèdies rendiment polític. Jo crec que el millor homenatge que es pot fer a les víctimes d'aquesta mena de coses és un silenci respectuós i evitar col·locar els polítics a la primera fila de la celebració multitudinària, la qual em pregunto si serveix per a alguna cosa en concret, la veritat. 

A les escoles els mestres d'avui lluiten cada dia, crec que amb èxit, donades les circumstàncies, amb aquesta multiculturalitat complexa. Avui mateix al diari s'explica el cas d'una nena musulmana a la qual els pares no deixen anar a natació, sembla un bolet quan no és un cas singular i jo n'havia viscut de semblants amb nenes d'aquí que pertanyien, per exemple, a famílies gitanes. En general a les escoles aquesta mena de coses es volen portar amb discreció i sense soroll i es considera que és millor que la nena vaig a escola encara que no nedi que no pas que acabi per no anar-hi i es generin conflictes més gruixuts, amb la premsa sensacionalista pel mig. Fent-la anar a nedar, de grat o per força, no arreglarem els problemes familiars ni socials ni res. 

Aquests dies també s'ha repetit allò de què la culpa del radicalisme la té la pobresa, la marginació. Això és força absurd, els grans líders de moviments arrauxats han estat moltes vegades de classe alta o mitjana i la permeabilitat social, amb tots els entrebancs que tingui pel camí, és factible en el present. A l'escola primària els problemes són petits, de vegades inexistents, les criatures petites no tenen prejudicis. Però sé que la cosa canvia força quan van a l'institut i moltes vegades, sobretot els nois, formen colles dels seus. 

En tot cas això pressuposaria que els rics i cultes són bons i els pobres, dolents, quan, com em va recordar un director d'escola fa anys, molts nazis tenien una gran cultura, d'aquella cultura alemanya sòlida i evident. Tampoc és pas veritat que els rics siguin sempre dolents i els pobres bons, això també és una lectura habitual del tema, absolutament errònia. Ni que amb més diners i recursos les coses funcionin millor, encara menys quan de vegades una part dels recursos acaben a butxaques misterioses o gastats de forma alegre i irresponsable.

Les explicacions a les tragèdies sempre són relatives, limitades. Fan riure una mica les crides al diàleg bonhomiós ja que el diàleg ha de comptar amb una igualtat d'oportunitats per les dues parts. En tot cas angunieja entomar tanta informació sobre quants exemplars de la revista afectada s'han venut, com si les revistes commemoratives fossin torrons o mones de pasqua. Sobretot pel fet que això, a la pràctica i a l'hora de solucionar els problemes, serveix de poca cosa. Em temo que sempre haurem de viure amb el risc i amb els radicalismes diversos, només cal mirar enrere de forma una mica objectiva, cosa difícil, per adonar-se de què la humanitat alterna períodes de treva amb períodes de tragèdia col·lectiva de forma força constant. El que passa és que cadascú parla segons com li va a la fira de la vida i això està lligat a un gran nombre de variables.

En tot cas, si jutgem pel gruix informatiu que ens amollen els mitjans, sembla que les coses importants que passen al món, proper i llunyà,  ho són gairebé tant com el que pugui dir un futbolista d'elit que no té precisament una oratòria a l'estil de Castelar i que no pot emetre una frase una mica críptica, potser de forma involuntària, sense que no se'n facin interpretacions pitonisíaques a tort i a dret. Per cert, no és discriminatori mantenir escoles masculines de futbol en les quals, a més a més, no sembla pas que el conreu de l'expressió oral en català i castellà s'assoleixi amb excel·lència?

El món és com és i no pas com voldríem que fos. De vegades sembla que tingui mania als francesos, de la mateixa manera que hi ha gent que en té als americans, però sí que em produeix cert refús la seva grandeur i escoltar com se'ls riuen totes les gràcies quan hi ha moltes coses de la seva història que els caldria revisar a fons i fer, també, autocrítica. La Revolució Francesa n'és una, la seva lectura es magnifica de forma absurda, va ser un bany de sang, com tants altres i la meva opinió és que sense tants caps tallats el món també hauria evolucionat, opinió que també van expressar alguns dels supervivents d'aquells fets, testimonis que s'han silenciat, en general. Avui encara hi ha qui fa crides a afusellaments i guillotines, a casa nostra, de forma se suposa, humorística. A mi no em fa cap gràcia.

Per sort ahir vaig tenir l'ocasió de passar una hora i mitja distreta, gaudint d'un humor intel·ligent, aquest que desvetlla el somriure i no pas la rialla sorollosa, el del Concerto a tempo d'umore que ens fan al Condal, i en el qual no cal fer brometa de polítics, les ases dels cops recurrents de tothom, ni de futbolistes i entrenadors, ni de ningú. Molt recomanable.





7.1.15

INFANTS, NATALITAT I CRIATURADES


El dia de Reis és, a casa nostra, encara i malgrat els poc reeixits intents de fa anys de substituir els regals dels tres senyors pels del Pare Noel, la festa de les criatures. En la nostra societat, amb una natalitat a la baixa, els infants, en general, són, ells sí, els reis de la casa. Al seu volt s'ha estès la generositat de tota la família en la qual acostumen a ser un bé escàs. No a tot arreu és així i tampoc aquí era així en anys no tan llunyans, com ho palesen dites com ara quan siguis gran menjaràs ous. La literatura és plena d'exemples que mostren crueltat amb els infants i crueltats dels infants entre ells, dels grans vers  els petits, dels nens vers les nenes. El costumari recull bromes pesades que es feien a la canalla quan començava a créixer, en diades com la del Reis. Els fills eren una càrrega i una necessitat i les famílies nombroses eren habituals fins fa quatre dies. Recordo que quan viatjaves per carretera i passaves per pobles i poblets, durant la meva infantesa, es veien molts infants per tot arreu. 

Durant els anys de la immigració d'altres parts d'Espanya recordo alumnes andalusos, extremenys, que encara pertanyien a famílies nombroses i se sorprenien de què a Catalunya hi hagués tantes famílies amb la parelleta, jo crec que des de la seva ingenuïtat pensaven que potser alguna cosa no rutllava, per aquests verals. Però ben aviat ells mateixos van començar, també, a limitar el nombre de fills. Avui una família de quatre germans ja es considera molt nombrosa i fins i tot es mira una mica de cua d'ull la parella que passa dels dos o els  tres, talment com si pertanyés a alguna estranya secta. 

A l'altre extrem hi ha una teoria sobre els mals dels fills únics, teoria que molts estudis seriosos han combatut, sense èxit, ja que els tòpics són molt del gust de les nostres dèries. Un comentari que havia escoltat fa anys, horrible, era allò de què et podia passar si tenies un sol fill i se't moria. Jo, a escola, he tingut de tot i no he vist diferències entre els fills de famílies nombroses, de parelleta o amb fill únic, en general. Les diferències són a nivell individual i depenen de moltes circumstàncies. Els governs han condicionat sovint la natalitat, a favor o en contra, segons convingués a l'economia, de vegades sense sortir-se'n ja que a la gent, en general, no li agrada que li encotillin aspectes de la vida personal.

Fa uns dies emetien per televisió l'entranyable La familia y uno más, continuació de La gran familia. Contemplades amb ulls crítics aquelles històries de ficció, que se salvaven gràcies a un planter d'actors i actrius excel·lents, semblen ben bé fetes a la mida de la política natalista del temps d'en Franco. Precisament ahir, quan em disposava a escriure sobre famílies nombroses, nombrosíssimes, La lectora corrent evocava una pel·lícula de família nombrosa basada en personatges reals, cosa que jo ignorava, Trece por docena. Aquesta pel·lícula comptava amb una parella d'actors que agradaven molt a la meva mare i a molta gent de l'època, Clifton Webb i Myrna Loy. Myrna Loy va tenir un munt de marits. A Webb se'l considerava homosexual, tot i que aleshores això era un secret. De fet sembla que més aviat era un home asexual, amb una gran devoció per la seva mare, amb qui va viure tota la vida. Era un senyor fi i elegant i jo el vaig veure sempre fent ja de galan madur. El tema de la sexualitat és un altre que sempre es vol etiquetar i classificar, sense èxit.

Les famílies nombroses eren habituals, en tots els sectors socials, fins fa quatre dies. Els condicionants pels quals la gent tenia tants fills, cosa que encara s'esdevé en algunes cultures i en sectors minoritaris de casa nostra, eren diversos. De tota manera a les zones urbanes ja hi havia durant els anys vint i trenta qui s'espavilava com podia i en tenia menys. La meva àvia paterna que en va tenir tretze assegurava de gran que si hagués anat a Barcelona no hauria tingut tants fills. El que em sorprèn és que gent amb molta cultura tingués a la dona parint i criant en tot moment, considerant els riscos de salut que comportaven els parts. Un cas ben conegut és el de Maragall, el poeta, per exemple.

Fa poc per BTV han emès un documental molt interessant sobre Sayrach, arquitecte i moltes coses més. Era un home inteligentíssim i també un pensador brillant. La seva dona es va casar amb ell als vint anys i va morir als vint-i-sis, havia tingut ja sis fills, un per any. El tema religiós tenia un gran pes però també els sectors mèdics veien els parts freqüents, en general, com quelcom saludable i natural. Al menys en les religions poligàmiques una sola dona no ha d'entomar tanta criança, segons com es miri fins i tot deu resultar pràctic compartir feina, fillada i obligacions sexuals amb més dones, en determinades societats. Per a la gent pobre, al camp, els fills eren una mena d'assegurança, recordo un antic gravat francès on es veu on pobre pagès amb moltes criatures al volt i en el qual hi deia: els fills són la riquesa dels pobres.

Homes suposadament espavilats, casats amb dones de categoria, tenien fills a dojo, ara mateix em venen al cap el cas de Rosalia de Castro, de Clara Schumann. Els homes ploraven les morts de les dones però es tornaven a maridar sovint i, au, a tenir més mainada. Això de la violació a dins del matrimoni és cosa del nostres temps, en d'altres les senyores no podien dir que no ni se'ls acudia i al capdavall el matrimoni era allò que Sant Pau en deia un remei per a la concupiscència. El capellà del poble del meu pare proferia grans amenaces morals a aquells sants matrimonis que evitessin concebre. En les memòries del doctor Estapé ell mateix explica com volien anar a consultar el Dexeus més jove, que ja predicava el control de natalitat i un germà més gran d'aquest, també metge, els va assegurar que el germà petit utilitzava tècniques condemnables i poc aconsellables.

La nostra societat del present ha aconseguit que, al menys, siguem lliures pel que fa al pensament. La dona ha assolit fites inimaginables fa anys. Aquests dies ens han regalat uns llibres que recullen textos i imatges de revistes com el Papitu i la imatge de la dona en aquelles publicacions era absolutament lamentable. Acudits que fa anys ens feien gràcia avui resulten políticament incorrectes, que diuen, i per més que s'hagi abusat de la definició la veritat és que la nostra sensibilitat  ha canviat força. Un dels temes pendents i no resolts és el de la prostitució, sobre la qual s'ha vessat molta tinta sense arribar a res concret ni definitiu per tal que en el sector del comerç sexual s'elimini l'explotació. Per a justificar l'existència d'aquest comerç, fa anys, els homes honrats explicaven que existien prostitutes per necessitat i prostitutes per vici. Las que ho eren per necessitat resultaven redimibles i l'anarquisme i el teatre popular van incidir sovint en la possibilitat redemptora. Les del vici ja eren tota una altra cosa. S'obviava que fins i tot les vicioses no podien triar amb qui volien viciar-se, ja que allò al capdavall era una feina per bufar cullera.

Hem millorat molt pel que fa a les possibilitats de pensar i escriure de forma més o menys lliure sense que ens condemnin a la foguera, temporal o eterna. Un altre tema és que ens amollin nous dogmes i que tinguem una certa tendència humana a entomar adoctrinaments per totes bandes. No volem acceptar que en la vida personal ens condicionen també les modes i les tendències del moment però és ben bé així, fins i tot pel que fa a això dels fills i la maternitat. La dona que no tenia fills i els volia ha estat objecte, també, de molta literatura. Així, d'entrada, em venen al cap La Regenta i la Jacinta galdosiana. 

En aquest país som estranys, vam passar de ser el més natalista d'Europa a ser el que menys criatures acull. Les raons econòmiques no em convencen, en èpoques pitjors la gent tenia més criatures. HI ha molts factors que contribueixen a la natalitat o a la seva reducció i endarreriment, més enllà dels diners i fins i tot de la seguretat laboral. Un d'important és el canvi en el paper de la dona, és clar. Però potser també existeix, avui, una manca de fe en el món del més enllà, al capdavall portar persones al món a les quals no pots assegurar la felicitat i a les quals, quan siguin velles i febles, ja no podràs protegir, té poc sentit. Abans se suposava que feies un bé als teus fills i filles portant-los a aquest món, encara que s'acceptés que era una vall de llàgrimes. Avui això ja resulta més dubtós i inquietant. Aquests dies, quan a la gent els preguntaven què farien si els tocava la loteria, molts deien que ajudar els fills. I és que volem tenir fills però després ens angunieja molt el seu futur i la responsabilitat nostra amb aquest futur que no podem controlar, que tampoc no arribarem a conèixer del tot. 

Les il·lusions infantils del dia de Reis són il·lusions dels adults. En el fons tot és un conte fantàstic que repetim sense manies, perquè així recuperem no sé ben bé quin espai màgic i pur del passat. Insistim en ensenyar els infants a no mentir i tot és mentida i la vida social s'aguanta damunt de mentides, mitges veritats i simulacions acceptades i consentides. No tots els infants són feliços, és clar. La situació econòmica i cultural té un pes però no ho és tot, l'atzar fa que caiguis aquí o caiguis allà i per tant la llibertat és també un miratge. El caràcter dels pares hi fa molt, en el resultat de les infanteses. Però el caràcter també va lligat a la genètica. En tot cas avui no em puc ni imaginar aquelles dones d'abans, parint i criant sempre, ni tan sols aquelles que tenien una bona posició econòmica, dides i mainaderes. Fins i tot la dona de Lluís XV es queixava de l'avorriment que representava el tema i això que el seu home tenia un munt d'amants i devia empipar-la ben just per complir amb allò de tenir descendència reial. 

Sobre l'instint maternal, tan mitificat, s'han fent estudis que demostren que era i és molt relatiu i que no tothom el té ni el tenia ni el feia servir. La infantesa d'avui és molt diferent de la d'altres temps però no és fàcil ser un infant, al capdavall per a tot depens dels adults i si bé fas molta gràcia de petitó aviat deixes de fer-ne. Et diuen què has de creure i pensar, et porten a manifestacions polítiques o a l'església, a l'escola que trien els grans i has d'aprendre el que et diuen i com t'ho diuen, no pots triar casa, ni país, ni llengua. És clar que les formes han canviat i que se suposa que et deixen triar, alguns mètodes pedagògics actuals expliquen que, per exemple, els alumnes petits trien centres d'interès. Però tot això, per poc que es grati en la superfície, és quedar bé amb poc gasto. Quan comences a créixer t'exigeixen coses diverses, que estudiïs, que treballis, que nedis, que facis esport, música, dibuix, fins que en algun moment s'adonen que ets un adult de forma definitiva i t'han d'acceptar, estimar i recuperar com ets i no com potser volien que fossis. Els fills i filles també acabem per haver d'admetre que els pares i mares eren humans i fràgils, imperfectes i no pas els herois que durant la seva infantesa ho podien fer tot, tot, tot. 

Fa anys no entenia com era que la protagonista de Casa de nines abandonava la fillada, a més a més del seu home, i reflexionava sobre el fet que els infants també havien estat la seva joguina, de la mateixa manera que ella havia estat la joguina del marit. Avui em sembla que ho entenc millor. Viure no és gens fàcil, ni de petit ni de gran, tot i que uns tenen molta més sort que els altres. No és cert que els grans, de vegades, siguem com criatures. Són les criatures les que són com els grans i en el seu món s'hi repeteixen les il·lusions, dèries i misèries del món adult.

3.1.15

COM TROBAR FEINA ENSENYANT A TROBAR FEINA


Crec que el problema més important d'avui és l'atur. Encara que molts joves i no tan joves rebin ajudes de la família, dels jubilats amb pagueta sobretot, o s'ensopeguin de tant en tant amb feinetes en negre, la base de la dignitat humana és la independència econòmica lligada a una activitat útil i constant. La dona va començar a remuntar socialment quan va rebre un sou. Fa uns dies mirava pel segon canal un reportatge excel·lent sobre el tema de l'agricultura i la ramaderia intensives i els seus abusos i despropòsits. Un vell agricultor francès expressava el seu disgust sobre com s'havien fet canviar uns conreus i unes pastures que no havien donat resultat, gràcies als expertes, i com durant anys s'havia viscut de subvencions. Les subvencions en temps de vaques grasses han corromput moltes dignitats a tot arreu. 

L'atur no és d'ara, fa anys que belluga i també molta gent es va aprofitar del tema de l'atur en èpoques passades i més esponeroses malgrat tot. Vaig conèixer molta gent que tenia dos sous, el de l'atur i un altre, i també joves que agafaven un any d'atur com qui agafa vacances. Avui tot ha empitjorat i moltes persones ja no tenen res, ni feina en blanc ni atur ni feina en negre. Les coses no semblen tan dolentes si ens guiem per la visió de la bogeria consumista de les festes. Encara que es vengui menys es ven força i es menja també en excés. L'escassedat actual, comparada amb la que hi ha en d'altres parts del món o en la dels nostres pares i nosaltres mateixos, de petits, faria riure avui als avantpassats de classe obrera.

En èpoques de crisis, però, hi ha feines que remunten. L'estraperlo va florir en temps de gana. Sempre hi ha qui fa l'agost quan van mal dades. Fa molts anys, quan hi havia un gran nombre de conflictes laborals, un familiar meu m'explicava com la dona d'un advocat conegut, el qual s'havia dedicat al tema, li assegurava en privat, contenta, que quan pitjor anava tot, millor anaven ells. 

Un tema interessant per trobar feina gràcies a què no hi ha feina han estat i són encara els cursos i cursets per als aturats. Aquests cursets han estat, a més a més, una gran font de corrupció i embutxacaments diversos inclús per a gent dels sindicats, cosa absolutament lamentable i que ha generat una desconfiança progressiva vers uns sindicalistes que són pràcticament funcionaris i vitalicis. 

En països en els quals ens voldríem emmirallar de tant en tant, com ara Dinamarca, dels cursos i cursets de formació per a aturats en surts amb una feina segura, aquest és el seu sentit, i així hauria de ser, potser n'hi hauria menys però serien efectius. Recordo haver llegit un article en el qual una dona danesa gran explicava com feia d'administrativa, va perdre la feina i la van formar per a l'assistència geriàtrica. En acabar el curs tenia feina assegurada. Anar fent cursos i cursets que a l'hora de la veritat serveixen de poca cosa, molts dels quals, a més a més, són mediocres o fluixets, no serveix per a res. Bé, sí, serveix per a donar feina als qui imparteixen cursos i cursets i també per ajudar a fer calaix a determinades empreses quan són elles qui els munten. I serveix per a desanimar encara més els pobres aturats que veuen com passa el temps i la feina no arriba, malgrat tants esforços i tants rotllos escoltats en els cursos i cursets.

Una nova tendència laboral per a aprofitar-se dels qui no tenen feina és tot això del coaching, activitat que, amb algunes excepcions serioses, ja que de tot hi ha a la vinya del Senyor, sovint consisteix en remenar fum i amollar consells d'estar per casa, ben elaborats i explicats amb mots nous, anglosaxons i fins. Un nou llenguatge dels bruixots com tants que se'n fan i desfan. Per la ràdio i la tele escolto sovint els que s'hi dediquen i em sembla ben bé que estan venent el retaule cervantí o el vestít de l'emperador del conte d'Andersen. 

Hi ha cursos on t'expliquen com fer currículums, com vendre la teva imatge, com actuar en una entrevista. Després de fer el que diuen hauries de trobar feina i, si no en trobes, reclamar als dels cursets o el coaching i que t'indemnitzin. Hi ha moltes professions en les quals sembla que els resultats no compten o que ningú fa mai examen de consciència quan les coses que t'havien dit que sortirien d'una manera surten d'una altra. Hi ha molts aprofitats per tot arreu, vaja.

En el camp de l'educació, de l'art, de la medicina, del periodisme, de la política i de tantes coses existeixen i es renoven aquests llenguatges dels bruixots, convincents, de vegades dogmàtics. Si fem això passarà allò i si no ho fem bé, no sortirà bé. Malauradament molts abusos no es denuncien perquè els afectats tenen prou feina a buscar feina i no es volen enfadar amb ningú ni tancar cap porta. Els del coaching laboral si volen ajudar, haurien de fer cursos de com coachingitzar els altres i així es podrà conformar una mena de piràmide, d'aquestes de venda, que també han generat tants negocis estranys. 

Amb els anys et vas tornant escèptica i el pitjor és que observes trajectòries de determinats personatges els quals has vist canviar i evolucionar i que de sobte són objecte de lloances diverses o te'ls trobes a tot arreu, sobretot a les tertúlies televisives i radiofòniques, una altra font d'ingressos per a molts i moltes. O bé impartint cursos de coses d'aquestes. Oh, però si és aquell, aquella... Una condició per a ser tertulià hauria de ser romandre a l'atur i no tenir més ingressos que allò que et paguin per a aquestes activitats mediàtiques. Sembla que allò de les incompatibilitats només funciona per a segons qui. Però és que fins i tot quan un aturat va a una tertúlia de la tele o de la ràdio a explicar les seves experiències, de forma puntual, em temo que no cobra.