27.5.15

AL MENYS, QUE TINGUI UN TÍTOL!!!



Està fent molt de soroll, més enllà del tema post-electoral, una anècdota curiosa i lamentable, això d'aquest senyor a qui van cridar l'atenció al Parc Güell perquè amollava explicacions sobre el recinte a uns coneguts, ja que sembla que això és monopoli dels guies turístics. El fet és condemnable però evidencia una tendència en alça, poques coses es poden fer ja si no tens títol, certificat o llicenciatura. Aquestes limitacions venen imposades, és clar, pels que tenen aquests títols o per aquells que els atorguen, tot i que aquests que els atorguen en ocasions, al principi de l'oficialització dels estudis,  no els tenen. També hi suquen pa els qui paguen els qui tenen els títols o els qui els atorguen, al capdavall tot és com una mena de piràmide d'interessos econòmics.

Quan jo era petita i durant molts anys hi havia gent que exercia de mestre a centres diversos. Aleshores estudiava poca gent i la demanda de professorat va començar a créixer. Fins i tot als diaris sortien anuncis d'acadèmies atrotinades o no tant que demanaven títols per llogar. Quan el títol es va començar a exigir de forma seriosa fins i tot hi va haver un moviment de persones que demanaven que se'ls concedís el cobejat títol a causa de l'experiència acumulada durant anys donant classes, no se'n van sortir i qui més qui menys va haver d'estudiar una miqueta i treure's el paperet o buscar-se una altra feina. L'ensenyament és l'activitat pràctica que s'estudia de forma més teòrica tot i que resultaria molt fàcil que des del primer dia de carrera els estudiants de mestre passessin al menys mitja jornada en escoles reals.

De tant en tant, cada vegada menys, surten persones que han exercit, per exemple, de metge, sense ser-ho. Se suposa que són un perill per a la societat. Però en paral·lel perviuen encara sanadors i curadors que són força consultats per alguns sectors i que no tenen títols. Malgrat algunes restes de pràctiques professionals sense base acadèmica existeix una tendència progressiva a demanar una suposada preparació per a tot que no sempre, ai, garanteix que els qui l'assoleixin no en facin de grosses. 

De mestres bons i dolents i molt dolents n'he conegut amb títol i sense. Fa anys els mestres preparaven sovint per al batxillerat i se'n sortien prou bé. Hi havia pocs centres d'ensenyament mitjà i pocs llicenciats. Això també va anar de baixa, amb la EGB se'ns va reconèixer als mestres una mica més de categoria, avui perduda, i vam poder ensenyar els nois i noies fins als catorze anys. Tot funciona segons necessitats socials, durant un temps els llicenciats podien fer de mestres però no va passar mai a l'inrevés, si volies anar a ensenyar alumnes més grandets t'havies de treure't una llicenciatura la qual no sempre havia de ser específica d'allò que anaves a ensenyar. Els sous sempre s'han relacionat, en el camp educatiu, amb l'edat dels alumnes, més grans, més paga per al professor.

Els metges amb títol fan badades i de vegades ben grosses però aleshores funciona, com en d'altres professions, allò que en diuen corporativisme. Si la badada la fa algú sense títol les conseqüències per al culpable són molt pitjors, és com quan t'atropella algú amb carnet de conduir o algú que no en té, tot i que per a la víctima la cosa presenti pocs matisos pràctics. Parlo d'aquestes professions perquè són més conegudes que d'altres car també els arquitectes han fet cases que han caigut i els enginyers, ponts deficients. Quan els treballs demanen un cert equip de gent és més difícil l'error individual però, vaja, amb els anys en veus de tots colors.

El cas és que hi ha moltes professions en les quals el títol sembla, de portes enfora, imprescindible, però si entrem a fons en com es prepara a la gent ja comencem a percebre que entre els preparadors professionals hi ha també de tot, la cosa no és tan clara. L'accés a la cultura per part de la gent modesta ha fet que l'assoliment de títols fos una aspiració indefugible, allò de al menys que tinguis un títol ha estat una advertència paternal constant, en aquests darrers anys. Un drama familiar és quan el noi o noia penja els estudis i no acaba la carrera i no té el títol. La realitat de la vida demostra que no sempre la carrera garanteix un bon futur ni la felicitat personal, però com que això demana anys i visió vital panoràmica és fa difícil comprovar-ho a fons, per això quan es parla de fracàs escolar es parla, de fet, de fracàs immediat.

Hi ha carreres que abans s'exercien de forma lliure i que avui encara tenen certs forats lliures d'accés a la professió, el periodisme, la interpretació, l'art... De tota manera per ensenyar-les de forma oficial ja fa falta el títol. A un futbolista d'elit que guanya una pasta se li demana que jugui bé a futbol i prou i fins i tot en el Barça tot això del català es mira amb condescendència si la cosa funciona. Tot i que ens cau la bava quan entrenadors o jugadors es mostren catalanistes no s'exigeix que surtin de l'escola de futbol amb un nivell de català parlat i escrit remarcable com tampoc no li demanem el nivell C al mecànic del nostre cotxe, ni tan sols li exigim que ens mostri el títol de formació professional corresponent.

En tot plegat s'hi mouen un munt d'incoherències i contradiccions. Un títol no garanteix gaire cosa si no hi ha experiència, constància, voluntat i una sèrie de factors diversos difícils de valorar. El cas és que de les universitats surten fornades de gent la qual, sobretot en determinades carreres, es troba amb dificultats per trobar feina. Titulats en història o en turisme tiren avui cap això que en diuen gestió cultural i, és clar, si tots els iaios i iaies que tenim una mica de cultureta ens posem a explicar històries pels carrers i art pels museus la cosa caurà, ens agradi o no i que se'm perdoni la ironia, en l'intrusisme descarat. 

El fet és que sovint, en molts camps, he trobat gent molt professional no titulada, potser per allò del conegut  poema de León Felipe, no sabiendo los oficios los haremos con respeto. A més a més dels grans títols acadèmics la burocràcia actual demana certificats per a tot per tal que si van mal dades hi hagi un cap de turc atacable, als centres excursionistes ja s'exigeix que al davant de les excursions hi vagi algú amb una mena de titolet monitorial. Com en la coneguda faula, al final rep més sovint el pobre ruc que ha olorat una flor que no pas el lleó que s'ha cruspit tot un ramat.

En canvi, en el camp de la política professional cada vegada és més freqüent que hi accedeixi gent sense títols, si és prou hàbil i té ganxo i ambició i, també sort i carisma. Fa anys aquests no titulats tenien una certa vergonya i s'havien falsificat currículums, com en el cas de l'inefable senyor Roldán, el recordeu? Era un senyor d'esquerres, socialista... I és que sembla que la corrupció ens vingui de nou. En d'altres casos alguns polítics i polítiques han dit que tenien títols que encara no havien assolit o han maquillat el tema amb coses com ara estudis d'economia, eufemisme destinat a fer pensar als no iniciats que posseïen alguna llicenciatura en aquesta matèria. 

Avui es pot arribar a la primera fila de la política sense cap mena de títol, com s'ha vist i comprovat, i més enllà de la gent de l'oposició del polític o de la política que no tenen llicenciatura ni doctorat ni tan sols batxillerat, no sembla que ningú s'hi posi pedres al fetge. L'escriptor Terenci Moix explicava amb la seva ironia bonhomiosa, de gran, que en els seus primers temps deia que havia estudiat filosofia i lletres perquè li feia vergonya admetre que no tenia títol. Durant anys un dels mèrits del senyor Fraga era que havia estat el primer de la seva promoció acadèmica, jo també ho vaig ser i ningú no m'ho ha reconegut mai ni m'ha servit per a gaire cosa més enllà d'haver obtingut una plaça d'accés directe lligada a un pla d'estudis que estava prou bé i que aviat va fer la fi del cagalàstics.

Per ser escriptor, de moment, tampoc no fa falta títol. Però els qui tenim alguns títols, en aquest món de fatxenderies, ens veiem obligats, davant de la parafernàlia habitual, a fer saber a la gent que els tenim perquè, no ens enganyem, la cosa té un pes sociològic, tot i que no sempre ni a tot arreu. Pere Calders quan explicava la seva experiència professional a l'exili, on va fer de tot i més i tot ho va fer força bé, recordava que a Mèxic, en aquells anys, podies dedicar-te al que fos sempre que posessis un cartell a la porta que avisés la gent, més o menys amb aquesta explicació: ejerce sin título. Em sembla una gran solució, no s'enganya ningú i es permet una llibertat molt saludable. Però, ai, una actitud així faria trontollar tot el nostre sistema actual i avui és impossible demanar una cosa semblant. La gran majoria de gent s'hi posaria en contra perquè els títols dels professionals ens fan pensar que tenim menys riscos i que estem més protegits de perills i de les agressions dels ineptes. Vana pretensió.

Hi ha aspectes del saber que són tan demostrables que no poden ser exigents amb les titulacions, un és aquest de l'esport, a un futbolista se li demanen gols i no pas filosofies ni domini del llemosí. Un altre camp seria l'art, es pot dibuixar i pintar bé sense haver estudiat Belles Arts i l'èxit en aquest camp va lligat a factors diversos, entre els quals també compten promocions, coneixences i la sort. I un altre és el dels idiomes, es nota d'una hora lluny qui sap francès, anglès o alemany i qui no en sap tot i que el que en sap molt i molt no podrà donar classes oficials a les escoles oficials si no té el títol i el mateix passa amb els pintors i fins i tot amb els esportistes.
Ahir, al meu barri, va fer una xerrada Josep Fornés, director de l'atzarós Museu Etnològic, que es troba en procés de rellançament. No vaig estar d'acord amb una de les seves afirmacions, quan va explicar que havia estat mestre i que això era com l'anar en bici, que no es perdia mai.  Hi ha una tendència dels qui han fet de mestres i després han canviat de feina a recordar la seva experiència educativa, tan enriquidora que no entenc per quin motiu es van acabar dedicant a una altra cosa, la veritat.

Tot es perd quan no es practica, la veritat, també això de la bici i cal fer un bon repàs si un es vol tornar a dedicar a una feina que ha abandonat o a un esport en el qual fins i tot va excel·lir. Fornés va explicar a fons els objectius i la tasca del Museu i vaig trobar molt remarcable la intenció de no recórrer, pel que fa al tema de les explicacions i tallers, als monitors convencionals sinó a gent diversa, experimentada en el tema a tractar. No sé si se'n sortirà. El sistema, amb el suport de gran part del poble, no ens enganyem, cada vegada té més interès en abduir els outsiders i a tenir-ho tot acotat, controlat i titulat.  

Pel que fa a les explicacions alternatives als turistes potser acabaran esdevenint una mena de top manta, quelcom clandestí gairebé, tolerat a mitges, multat o castigat quan calgui. Per a gairebé tot cal tenir llicència o llicenciatura que per això s'ha aconseguit que tanta gent estudiï i tots tenim fills i filles en edat de treballar que potser tenen dificultats en guanyar-se les garrofes malgrat els estudis previs. No sé si podré continuar fent itineraris pel Poble-sec i el Paral·lel, la veritat. El Paral·lel està de moda i cada vegada el veig més inclòs en les rutes oficials de les moltes empreses i empresetes de gent dedicada a això del consum cultural, un sector una mica saturat, hores d'ara. I mal pagat, no ho oblidem tampoc, i és que el problema de fons és que hi ha poc pastís per a tants comensals, en els temps de les vaques grasses tot es contempla d'una manera molt diferent, però en èpoques de vaques magres ens acabem barallant per les engrunes, què hi farem.


26.5.15

CARLES MANI, RUSIÑOL, LA PASTA HIDRÁULICA I EL MNAC TORNAT A VISITAR

Pere Ferran i Carles Mani, dibuix de Rusiñol (MNAC)

Ja fa temps que m'he apuntat als amics del MNAC, tot i que les activitats de les quals puc participar, de moment, quedin limitades a visites puntuals sobre un tema concret, fetes al mateix museu. M'agrada pujar sovint a Montjuïc i així tinc una excusa per fer-ho. M'agrada molt la vista de Barcelona des de Montjuïc, on tot és més proper que si t'ho mires des del costat del Tibidabo. Pla, segons explica ell mateix, pujava sovint a Montjuïc per les vistes, quan de jove estudiava a Barcelona. Les visites m'agraden perquè es limiten a temes concrets, de vegades són coses que ja he escoltat però m'agrada recordar. Després fins i tot et fan arribar uns dossiers la mar d'interessants. 

Carles Mani per Rusiñol (Cau Ferrat)

Santiago Rusiñol - Portrait of Carles Mani - Google Art Project.jpg
Un altre retrat de l'artista, fet també per Rusiñol

Diumenge vaig assistir a una d'aquestes visites sobre el tema dels artistes catalans que en l'època daurada de la capital francesa van anar a París a aprendre i fer fortuna. Els més coneguts són Rusiñol i Casas, els més coneguts dels qui van tornar cap a casa després, ja que el cas de Picasso és molt diferent malgrat que en determinats moments tots ells van coincidir per aquells ambients. Rusiñol cada vegada em sembla un personatge més interessant, amb un rerefons tràgic, ben allunyat del vitalisme de Casas. La llegenda en va fer un retrat divertit, anecdòtic, que potser ell mateix va contribuir a conformar.

Els degenerats, escultura de Carles Mani (MNAC)

París no era ben bé el mateix per a la gent amb calerons i una família benestant al darrere que per als normalets i més humils. Encara més, per als artistes més desafavorits fins i tot era impensable anar-hi a petar si no es comptava amb feina segura. Tot ha millorat però avui tampoc és el mateix per a molts estudiants un Erasmus amb suport familiar que un Erasmus i prou. A més a més, hi fa mal temps i un fred que pela a l'hivern, cosa que va costar la salut a molts dels aspirants a reeixir en pintura o escultura gràcies al viatge a aquell suposat paradís artístic de l'època, molt més gris i sòrdid del que puguem pensar gràcies a la llegenda romàntica potenciada pels mateixos autòctons.

Un dels aspectes més interessants de la xerrada, que va ser d'una horeta, temps que em sembla adient per a aquest tipus de visites, va ser l'evocació de l'escultor Mani i de la seva relació amb Rusiñol. Rusiñol es va interessar per un parell d'artistes catalans que va saber que es trobaven a la capital francesa i en anar-los a conèixer es va trobar amb dos pobres afamats que només podien alimentar-se de patata bullida, la pasta hidráulica, que no sabien francès, als quals no arribaven a temps els calerons d'una beca tarragonina i que no volien preocupar la família amb els seus problemes, l'escultor Carles Mani i el pintor Pere Ferran.

Rusiñol els va ajudar molt i va enviar al diari La Vanguardia uns quants articles explicant la situació i reclamant les ajudes que no arribaven, cosa que va generar polèmica. Mani va retornar a Tarragona, va fer exposicions, es va casar a  Barcelona i va col·laborar amb Gaudí, tot i que va assolir reconeixement és encara poc conegut, em sembla. Sempre va estar agraït a Rusiñol, era de Mora d'Ebre, ciutat que ha donat d'altres artistes molt interessants, com Julio Antonio, qui va morir en plena joventut. Mani no va morir gaire gran, no va arribar als cinquanta anys. El seu company en l'aventura parisenca també va reeixir en la seva carrera, va pintar i donar classes i també va ser un gran aficionat al teatre,  Pere Ferran va morir el 1950, als setanta-vuit anys.

Mani sembla que va ser un home estrany de caràcter, un típic artista excèntric, va viure a Madrid i Barcelona, on va morir l'any 1911. Molts aspectes de la seva biografia son poc coneguts però se sap que tenia un pare brutal del qual segurament va fugir ben aviat i que era nét d'un militar carlista. Va rebre l'admiració de molta gent del seu temps que el considerava un gran artista, original i excèntric. Baroja el va fer sortir en una de les seves novel·les. Els retrats que li va fer Rusiñol són impressionants. Devia ser tot una personatge, s'explica que després de mesos de feina era ben capaç de destruir l'obra feta si no li abellia. Treballar amb Gaudí va ser una sort per a ell i l'artista estava orgullós de col·laborar-hi.

El MNAC ha fet un esforç per a la remodelació de l'espai dedicat a l'art dels darrers segles però crec que no se n'han acabat de sortir, podem veure obres que no havíem vist però d'altres han desaparegut, cosa normal car els museus tenen uns grans fons que s'han de gestionar com es pot o es decideix en cada moment. Un altre tema és la lectura que es fa en l'actualitat d'aquest fons, que prioritza una mena de centres d'interès en detriment dels autors concrets, dels quals, amb poques excepcions, has de trobar l'obra a còpia d'anar amunt i avall. Però vaja, tot això és revisable i subjectiu. 

Crec que s'hauria de reconsiderar el que s'ha dit en d'altres vegades, que tota aquesta part conformés un museu apart que estaria molt bé a l'indret on hi ha els palaus Alfons XIII i Victòria Eugènia, un tema sobre el qual vaig llegir coses durant un temps però que ha quedat diluït en els projectes vaporitzats. Pel que fa a Montjuïc ja n'hi ha hagut uns quants i després d'uns primers moments de  bombo i plateret no se n'ha tornat a cantar ni gall ni gallina. Si no fos per les hemeroteques de vegades pensaria que els he somniat o me'ls he inventat, la veritat. Pel que fa a l'art català de tota aquella època em temo que falta autoestima, sempre es potencia el tema parisenc, les influències de fora, sempre es compara amb el que es feia allà o més enllà. Potser pagaria la pena bastir un discurs propi, molts aspectes de la fama dels artistes i escriptors francesos de l'època ve potenciada per la promoció patriòtica gavatxa i pel fet què no s'hagi menystingut pràcticament ningú. 

25.5.15

ENTUSIASMES ELECTORALS I DAVALLADES RELATIVES



Ahir escrivia sobre futbol i crec que els finals de les campanyes electorals tenen trets semblants a les celebracions i cares llargues que es poden contemplar després dels partits decisius. Avui mateix una amiga, a facebook, expressava la seva esperança de què amb Ada Colau  passi com amb Guardiola, ço és, que des d'una incògnita inicial amarada de dubtes passem a l'entusiasme dels bons resultats. De fet, els resultats no han estat cap sorpresa tot i que jo pensava després de tanta manifestació patriòtica que per votar canvis radicals, a Barcelona, la CUP encara obtindria millors resultats i els partits clarament sobiranistes podrien, si calia, sumar en moments concrets. Però sovint confonem els desigs amb les possibilitats i les realitats.

Agradi o no, es voten persones, a les eleccions, i aquestes persones ens cauen bé o no ens hi cauen i sovint aquesta percepció és absolutament o parcialment subjectiva. L'arribada dels convergents a l'ajuntament va venir després del cansament de tants anys de socialisme i corrupteles i cal tenir en compte que molta gent volia un canvi fos el que fos. Els resultats no han estat els previstos i l'ajuntament barceloní ha continuat si fa o no fa amb la mateixa línia d'abans ja que les coses que passen no són d'aquests darrers quatre anys sinó que es vénen arrossegant de fa temps, de potenciar una imatge de ciutat fatxenda i castissa mentre els problemes reals no s'arrangen. Un altre tema és la percepció a cada barri, però a Barcelona no votem per barris.  

Del que passarà no en sabem res. No és el mateix fer oposició que governar, sobretot quan s'ha de governar en minoria i amb dificultats diverses. Hi ha els qui ho volen tot i ho volen ara i els qui tenen més paciència. També hi ha una tendència, al menys pel meu entorn, a no protestar tant quan manen aquells que considerem els nostres, amb els anys veus de tot i més. M'inquieten els entusiasmes, tant els futbolístics com els polítics, són efímers i en moltes ocasions, irracionals en gran part. Que les municipals són diferents de les generals és cosa sabuda, durant anys el poder va quedar repartit en una mena de bipartidisme consentit que feia que a la Generalitat hi haguessin els uns i als grans ajuntaments, uns altres. Els canvis en un lloc i en l'altre han estat complexos i diria que gairebé forçats, a la Generalitat va ser cosa de filigranes i estranys pactes i a l'ajuntament, de fatiga generalitzada i impotència general davant de fets diversos i lamentables.

Per la ràdio escoltava ahir els comentaris d'uns joves periodistes de diferents localitats que asseguraven que no votarien el mateix ara que pel setembre. El que passa és que ara la cosa sembla que s'ha complicat però també fa anys hi va haver èpoques de més diversitat malgrat que existeix una tendència a aglutinar poders i a tornar al blanc i el negre o al rosa i el vermell. Els partits que no s'engreixen tant de vegades moren en l'intent d'esgarrapar poder mirant de situar-se en ocasions de forma erràtica i variable a l'ombra dels exitosos, cosa que els acaba passant factura i sobre la qual haurien de meditar. Veurem, el tems dirà, per les seves obres els coneixerem i si són roses, floriran. Tot i que en ocasions veiem allò que volem veure, això també. 

Al menys el senyor Trias, que no s'ha preocupat mai de corregir la seva pronúncia ni el color dels seus cabells, cosa que me'l fa simpàtic més enllà de partidismes i gustos polítics personals, va ser també autèntic en admetre d'entrada que havien perdut mentre tants altres disfressaven el tema amb tota mena d'interpretacions surrealistes. Crec que el fet que CIU malgrat tot no hagi tingut, encara, una davallada semblant a la dels socialistes o no hagi acabat sent minoria, com les restes amb noms surrealistes de l'aclamat PSUC de glorioses èpoques veïnals,  té un cert mèrit, tot i que partits minoritaris que en d'altres temps tallaven el bacallà els cantin, com sempre, les absoltes, un clàssic. El país és més complicat, divers i polièdric del que molts voldrien o volen veure, què hi farem. En tot cas la campanya ha estat molt fluixeta i de les coses serioses no se n'ha parlat gaire ni a fons, les coses com siguin. I si mirem gràfics i números absoluts, ai, em temo que les coses no han canviat pas tant com sembla.


24.5.15

SANT FUTBOL NOSTRAT I ELS SEUS APÒSTOLS



Un dels temes que mai entendré és l'entusiasme que genera el futbol i la sacralització, temporal, tot s'ha de dir, dels seus protagonistes. Per futbol, avui, s'entén el Barça, a casa nostra, la resta sembla fullaraca. Una persona del Poble-sec de la meva edat m'explicava que quan era petit per a ell no hi havia altre equip que el del barri, que en aquells anys va arribar a pujar una mica de categoria. De fet s'havien produït en aquell tipus de rivalitats esportives locals, gambirotades, insults i coses més gruixudes, no diré que no, car els humans rellisquem sovint, amb qualsevol excusa, pel pendent de la irracionalitat.

Quan jo era jove, com és sabut i es pot llegir a les hemeroteques, els entesos asseguraven que el futbol canalitzava les ànsies participatives, tant les aspiracions de democràcia com les de reconeixement de la catalanitat. Una cançó molt coneguda de Delfí Abella expressa aquell sentiment de forma clara:

El dilluns cara a la feina,
calibrem els resultats.
Desprès llegim, sense treva,
comentaris a grapats.

Discutim bé la jugada
del primer a l'últim gol
i tots a fi de setmana
pensem com un home sol:

Cap a futbol,
cada diumenge,
cap a futbol.

Com sardines a la llauna
disfrutem, que prou se'ns nota,
veient vint-i-dos ganàpies
disputant-se una pilota.

Animarem els de casa,
amb fort i unànim udol,
ha de guanyar l'equip propi
tant si es vol com si no es vol.

Cap a futbol,
un dia i altre,
cap a futbol.

Quan guanya el conjunt dels nostres
tot és joia i gran delit.
Si perd, ja podeu comptar-hi:
és que el destí ens ha traït.

Haurà estat qüestió de pega
o algun jugador esquirol
o el terreny mullat o l'àrbitre,
sempre ens queda algun consol.

Cap a futbol,
correm, anem-hi
cap a futbol.

El senyor vestit de negre
que corre pel mig del camp
és blanc de tots els dicteris,
atreu sempre un aïrat clam:

"Curt de vista, mala bèstia,
animal, talòs, mussol,
orellut, ximple, borratxo,
que ens has anul·lat un gol!"

Cap a futbol,
que és un joc d'homes,
cap a futbol.

Si el nostre equip perd la Lliga,
gran pessimisme local,
si la selecció no guanya
tothom trist, que bé s'ho val.

Els diaris busquen les causes
entre grans crespons de dol.
A la picota els culpables;
traïdors, la afició no vol.

Cap a futbol,
que hi va la vida,
cap a futbol.

La massa és galvanitzada
d'un noble deler esportiu.
Què seria de nosaltres
si el futbol no fos ben viu?

Vindria la decadència,
se'ns apagaria el sol,
vindrien neguits inútils
i misèries en estol.

Cap a futbol,
poble no et paris,
cap a futbol.

Cap a futbol.

Però el fet és que les coses han anat a més. L'etapa Guardiola que ens va portar tants trumfos va fer que santifiquessin l'entrenador, fins i tot hi havia qui li demanava que es fiqués en política. Les seves frases es venien emmarcades en ceràmica i com si fossin mantres sagrats però allò es va acabar i s'ha demostrat que quan les coses van bé no cal ni tan sols que jugadors o entrenadors s'expressin en vernacle. Que jugadors de primera que han estudiat al centre educatiu barcelonista d'elit no siguin capaços, si no són nadius i amb alguna excepció remarcable, de dir quatre cosetes en català normatiu, mentre que qualsevol criatura que ha arribat fa quatre dies de qui sap on i assisteix a la modesta escola del barri en el primer any de preescolar ja s'expressa força bé en la nostra llengua, vol dir alguna cosa. Però allà s'hi va a aprendre pilota i la resta, mireu... tampoc no hem de ser tan exigents amb segons qui, en tot cas ja ho serem amb el cambrer de la cantonada.

El tema de Qatar és un altre, seria fàcil ficar-se amb els contraris si portessin el nom d'un país tan inquietant a la samarreta o si se n'hi anessin a a fer més fortuna de la que ja tenen. Però als de casa tot els està bé mentre guanyin els partits car en això del futbol es passa en un dia de la santificació a la condemna i a la picota, de forma ràpida i inexplicable, només cal escoltar la ràdio.

Es diu, i ho diuen els mateixos protagonistes, que tot això fa feliç la gent i potser està bé que sigui així, no ho sé. Al Cafè de la Marina un dels personatges li diu a una dona que si no fos pel cafè, on els homes es poden esbravar, la vida no seria suportable i ella mateixa en rebria les conseqüències. Ens hem de distreure. Ens identifiquem amb unes victòries amb les quals tenim poc a veure, per sort els entusiasmes bèl·lics del passat han quedat abduïts, de moment, per les rauxes futboleres i als xicots de la pilota, homes en general ja que les dones encara no compten amb alguna activitat semblant que les elevi a aquestes categories devocionals col·lectives, se'ls passejarà en processó i ens ho passarem d'allò més bé. Tot és negoci i mou calerons, no diré que no. 

En qualsevol altra professió es critiquen els sous excessius menys en el tema esportiu. Oh, diuen els devots, aquests nois tenen la carrera molt curta.  Bé, però amb aquest punt de partida juvenil qualsevol persona normaleta amb una mica de seny en té per a comprar llet fins a la tercera generació dels seus descendents, cosa que recordo haver escoltat a Larry Hagman, l'inoblidable JR, quan se li retreia que la seva carrera d'actor s'hagués centrat en aquella sèrie d'èxit i feia referència als guanys que li havia comportat. En el fons, ens agradi o no haver-ho de reconèixer, molts i moltes sentim admiració pels dinerons i per allò que en genera, si a més a més podem vestir el tema amb patriotismes i filosofies, millor.

23.5.15

REFLEXIONS I EVOCACIONS A L'ENTORN DE LA QÜESTIÓ


Les primeres eleccions de després de la transició es feien en dia laborable i els mestres teníem festa. Un antic meu company d'escola, en uns temps en els quals el sou dels mestres era pitjor que ara, deia amb ironia que en lloc de donar-nos més calerons ens donaven alguna festeta, per compensar. En aquells anys hi havia entusiasme i esperança però aviat tot va anar de baixa. Els moviments veïnals es van abaltir i tot i que no se n'ha parlat gaire sé de bona tinta que era més fàcil negociar amb l'ajuntament barceloní dels darrers anys de la transició que no pas amb el que va venir després, el del senyor Serra, qui va ser ministre, com tothom sap o hauria de saber i recordar i del qual s'han esventat darrerament pecats relacionats, ai, amb calerons i coses estranyes, que porten a recordar allò evangèlic de què qui sigui lliure de pecat... D'ell es va dir durant un temps que era el cervell més ben moblat del socialisme però com que això és una cosa que no es pot comprovar, tan sols la mencionaré de passada. En tot cas, s'ha evidenciat que els seus mobles eren de primera classe i de preu costós.

No sé si avui hauria de parlar d'eleccions, car és jornada per reflexionar en silenci i meditar en profunditat. La campanya actual ha estat tan decebedora com les anteriors, no es parla a fons de temes seriosos, les anècdotes es mengen les coses importants i alguns partits no tenen veu a la tele o en tenen molt poca, cosa greu, de la qual sempre protesten de forma tèbia els treballadors del sector. Un altre tema és que s'insisteix més en què han fet malament els altres que no pas en què es farà de veritat si es mana. Tenim tendència a perdonar els pecats dels nostres i a magnificar els dels altres, també en el camp de la política. 

Del 70 ençà moltes coses han canviat, també i sobretot als barris humils, encara que no es vulgui reconèixer. L'ajuntament n'ha fet de tots colors però no tan sols el darrer, sinó els anteriors. Ara al barri tenim un regidor treballador i responsable, però, ai, se suposa que és de dretes, tot i que això de les dretes i les esquerres, més enllà dels extrems, ja no és el que havia estat ni el que hauria de ser. Potser no ho ha estat mai. Era d'esquerres el senyor Serra? Malauradament no votes el regidor sinó un conjunt de coses. A Barcelona ho tenim pitjor que als pobles i poblets on la gent es coneix més tot i que en molts indrets també hi sura el clientelisme i un cert caciquisme irredempt. Per cert, un senyor d'un altre partit amb el mateix nom i cognom que el meu regidor i carregat de bones intencions va haver de fer moixoni no fa gaire, una llàstima per al seu partit, per als ciutadans i per a les perspectives de renovació. No entenc gaire el tema dels candidats, com es trien i com es promocionen, però ells sabran, o no, el que fan. Sobre el regidor del meu districte es trist escoltar coses com ara: val molt 'encara' que sigui convergent...

La bona gent que va amb el lliri a la mà dura dos dies a la política, què hi farem. L'experiència vital m'ha fet veure que a dalt no hi arriben els millors, ni en política ni en literatura ni en res, sinó els qui aconsegueixen un estrany paquet format per la sort, l'habilitat, l'ambició, les relacions oportunes i, en ocasions, la manca d'escrúpols i també, és clar, la capacitat de negociació o de supervivència. No crec que tots els polítics siguin iguals, a tot arreu hi ha bona gent, com palesen els comentaris  que pel meu barri dediquen al regidor quan no queda més remei que reconèixer que alguna cosa ha fet bé.

En una novel·la de l'inefable Sartre s'explica com en un camp de concentració alemany tota la preocupació dels comunistes és que els presoners catòlics no s'organitzin abans i millor que no pas ells.  Evidentment, Sartre pren partit a favor de l'estratègia comunista, als catòlics ni l'aigua, però jo crec que en situacions crítiques cal la unió i la col·laboració per damunt de les ideologies vigents i no refusar ajudes imprescindibles vinguin d'on vinguin. A nivell més casolà he conegut casos semblants com ara  el rebuig d'ajudes institucionals que podien esberlar els discursos abrandats radicals més apocalíptics. Això de cara a la galeria, és clar, en la intimitat es poden cobrar sous i subvencions del dimoni, no sé si m'explico.

D'aquestes eleccions potser en sortirà, a Barcelona, un govern fragmentat que haurà de fer pactes, pactes que poden ser complexos i espinosos però que en general afavoreixen més la gent del carrer que no pas la prepotència de les grans majories. Durant anys els catalans ens hem dividit en dos bàndols que de vegades, no ens enganyem, tenien conjunt intersecció: socialistes i convergents. Hi havia vida més a l'esquerra i més a la dreta, no diré que no, però no va arribar a tenir un pes específic important i si en va tenir, el va perdre. Segons on anaves a fer barrila et podies trobar amb ambient socialista o amb ambient convergent i com que t'identificaven amb els uns o amb els altres et criticaven sense manies els contraris, en cap moment pensaven que podies no ser dels seus. Un company de feina deia que la política l'avorria i a mi, fa anys, em semblava aquesta una afirmació lamentable però amb el temps gairebé l'he fet meva. Els militants ambiciosos acaben per conformar una mena de tribu que em resulta llunyana i ensopida, què hi farem. És allò que cantava la Mota: al llit, no em parlis del partit.

Tot i amb això i malgrat el que es pugui comentar i criticar sobre abduccions partidistes i dogmes diversos el sistema, tot i semblar-me molt millorable, crec que funciona i que si no funciona millor no sempre és culpa dels de dalt, tot i que aquests se n'aprofitin en moltes ocasions, sinó també perquè des de baix estem immergits en la corruptela, la galvana i la trampa, cosa que no sempre es vol reconèixer. No hi ha res més democràtic i proper que una comunitat d'escala i en canvi, com costa que funcioni aquesta organització exemplar en aparença, on el poder és rotatori i la participació imprescindible! 

Aquests dies els debats i les manifestacions dels candidats, al menys a Barcelona, han estat d'un nivell lamentable. Estic tipa d'escoltar els defectes dels contraris i de que no s'entri a fons en propostes viables i serioses, més enllà de clamar consignes que sovint no responen a realitats comprovables perquè de números, poquets. És clar que els números també són enganyosos i com que no els podem comprovar, ens poden fer passar bou per bèstia grossa. A Barcelona avui, sobretot en els barris modestos, hi ha grans majories de gent nou vinguda que no pot votar, això ja hauria de fer pensar molt en el tema. El discurs oficial bescanta els polítics fatxes que es mostren discriminadors pel que fa als estrangers residents però en la vida quotidiana t'ensopegues amb discursos absolutament racistes per part de gent suposadament molt d'esquerres la qual fa mans i mànigues perquè a la seva nena no li toqui una escola on el nombre de criatures d'origen estranger-pobre sigui alt. I això que el barri o el sector del barri on es viu ja és discriminador, és clar. 

I és que una cosa que es percep és que els nous candidats coneixen poc els barris de la ciutat, la veritat. No és cert que només hagin arreglat Pedralbes, què hi farem. Una excepció en el context d'alcaldes i alcaldables, tot s'ha de dir, va ser el senyor Maragall, qui va transitar força per la ciutat i fins i tot va passar caps de setmana a indrets diversos, cosa que explica una part de  la seva popularitat més enllà de l'olimpisme. I és que fins i tot a nivell proper ens fixem amb el que tenim a tocar de casa i poques vegades transitem per altres indrets i ens importa un pito que un carrer per on no passem mai estigui fet una bírria. 

A nivell proper costa molt prendre decisions i conciliar opinions, la gent reivindica un espai, un edifici, però després els escoltes i cadascú té una idea diferent sobre què s'hauria de fer en aquell espai o en aquell edifici. Recordo el testimoni d'una persona incombustible com Paco Candel sobre el seu pas breu per l'ajuntament de L'Hospitalet i els fets surrealistes amb els quals es va ensopegar. Una cosa són els discursos i els mítings i l'altra, la realitat. Sobre els candidats i candidates, més candidats que candidates, en percebem una imatge determinada que sovint no respon a res més que la nostra subjectivitat. A la feina de polític li reconec mèrit, perquè em sembla que ha de ser d'allò més avorrida, decebedora i fins i tot perillosa. Gent que coneixia que era coherent i seriosa va durar dos dies als partits, el que passa és que s'acaben establint vincles, com als centres excursionistes i costa molt reconèixer els defectes dels amics i parents, tots som humans. 

Un dels grans problemes, no dic res de nou, és la corrupció, que afecta els polítics però també de vegades els seus parents i saludats. Aquests dies, en relació a temes polítics d'actualitat, en xerrades informals, va sorgir un exemple gràfic de la qüestió, si el cotxe, per exemple, no et va bé, què t'estimes més? Un mecànic eficaç i que te l'arreglarà com cal però que et cobrarà de forma abusiva i en negre i a més a més té mal geni o un de bonhomiós, honrat i bona persona, amable, però que és un patata pel que fa a la mecànica efectiva? És clar que l'ideal seria el mecànic honrat i eficient i que pots arribar a creure que el poca-solta és bon mecànic i tampoc no sigui res de l'altre món, no diré que no. Bé, doncs aquesta paràbola del mecànic es podria aplicar als polítics, em temo.

Fa anys corria un acudit que explicava com dos ministres, un d'espanyol i un altre d'anglès feien amistat. L'anglès convidava l'espanyol a casa seva, una mansió magnífica que admirava el peninsular i l'anglès li explicava que tenia aquella casa gràcies al que havia cobrat en els tràmits per a la construcció d'una carretera que es veia en la llunyania. L'espanyol li tornava la invitació i l'anglès també quedava admirat de la casa d'aquest el qual li mostrava des dels finestrals uns terrenys llunyans pels quals havia de passar una carretera. Ras i curt, que una corruptela responia a coses que es feien i l'altra, a coses que no es deixaven fer. L'excés de carreteres pot ser perillós i molest però, en general, donen més rendiment general a la gent les coses que es fan que no pas aquelles que no es fan, i admeto matisos a la historieta.

El pas dels anys fa que els grans entusiasmes, com aquells que encara eren vigents en aquelles primeres eleccions municipals, es matisin molt i molt. Per sort la gent jove no compta amb l'experiència dels grans, més aviat la menysté o la ignora, i potser ha de ser així. Tot sembla nou i tot és vell i ja està vist i patit. Però el futur sempre és imprevisible i sovint no té perquè ser millor encara que ens ho vulguin fer creure. Les eleccions tenen una certa emoció, com els exàmens, fins i tot des de la visió ensopida de la gent gran. Tot i les seves limitacions no s'ha inventat res millor. Bé, potser hi hauria d'altres opcions, però l'experiència em diu que no funcionen o que no funcionen de forma general. A l'escola s'havia insistit fa anys en tot allò d'un representant per centre escollit de forma democràtica que després participés a les assemblees per tal que tot anés de baix a dalt i no ens en va sortir. Però fins i tot en les petites comunitats, com les escales i les escoles de primària es generen els mateixos problemes i rivalitats que en els grans espais de poder. Ja no em sorprèn el que no funciona sinó més aviat allò que rutlla, la veritat.

Per il·lustrar el tema he baixat una pàgina de La Vanguardia de després de les eleccions municipals del 79 i el que més gràcia m'ha fet és aquest anunci de la colònia La Carmela, un clàssic i un producte que encara es troba comercialitzat. I és que els cabells blancs, la caspa, la calvície i les sentors poc agradables sempre precisaran arranjaments i maquillatges. En política i en el que sigui. Un altre tema és qui fabrica el producte i qui és el veritable amo de la fàbrica d'essències.