30.9.14

LECTURES PER A PASSAR L'ESTONA MENTRE PASSA LA VIDA


Fa uns dies escoltava el periodista Lluís Bassets que ha escrit un llibre sobre el pujolisme. Aquest tema promet esdevenir una font inesgotable de publicacions i això passa amb qualsevol tema d'actualitat. Bassets explicava per la tele que moltes coses sobre les activitats i capteniment d'aquest polític i el seu entorn ja s'havien escrit i s'anaven escrivint i publicant des de fa anys sense que tinguessin un ressò  excessiu més enllà de provocar el rebuig dels creients. Bassets va utilitzar el terme pujolejar fent referència a l'opinió pública catalana. Jo crec que més aviat el pujolejament i el mateix senyor Pujol són producte de certa manera nostrada de ser i de sentir, lligada al Patufet, a les pàgines viscudes de Folch i Torras i fins i tot als monòlegs d'en Capri, la veritat, però això podria ser objecte gairebé d'una tesis doctoral. Que consti que no ho dic en sentit pejoratiu, jo mateixa he consumit Capri, Folch i Torres i Patufets molt a gust i sense complexos. Llegia també fa uns dies que el mateix senyor Pujol, fa anys, havia comentat a algú que a València els polítics menys carques havien menystingut el pes de les falles i d'altres manifestacions populars xarones a l'hora de fer calaix en vots. Tenia tota la raó.

La història del folklore i la literatura populistes i d'èxit i la seva relació amb la política seriosa podria generar un doll de consideracions filosòfiques, avui les essències pàtries se centren en la simbologia vertical dels castellers i en el soroll dels correfocs i els espetecs dels trabucaires però han passat per les sardanes i els cors de Clavé i, més endavant, per les havaneres, la clau de volta de les quals ha estat  allò de l'avi que va anar a Cuba a defensar interessos colonials hispànics i va acabar per ser el colofó catalanista de qualsevol festa major de barri. Que et toquin aquestes coses produeix molta inquietud i per això es fa molt difícil eliminar els correbous des d'un despatx però ha estat relativament senzill acabar amb unes curses de braus que ja feien olor de naftalina. Pel que fa al pujolisme, determinada esquerra d'aquí també ha caigut sovint en el parany de menystenir-ne l'atracció que exercia i desqualificar-lo de forma destralera, cosa que per reacció molt humana l'ha fet més poderós. Cada dos per tres et deien que convergència havia tocat sostre, que duraria quatre dies, que després de Pujol tot s'acabaria, etcètera. Les prediccions no es compleixen mai, per això no entenc la dèria de tanta tertulianitis que elucubra cada dia, matí, tarda i nit, sobre el que passarà demà si passa això o si passa allò. És clar que hi ha molts tertulians i periodistes d'opinió que han de sobreviure, ja hi ha massa atur al país.

Pel que fa a temes literaris de moda, recordo quan es va posar d'actualitat el tema dels Templers o els Càtars i els llibres de determinat escriptor, més aviat amb tendència a la divulgació popular, es van vendre molt bé, com a xurros, i van generar fins i tot un turisme entre literari i històric que encara cueja. No va faltar qui va insistir en què n'hi ha molts d'anteriors, de llibres sobre el tema, aprofundits i seriosos, a l'entorn del que se sap, que no és gaire, dels Templers i d'altres ordes semblants. Darrerament hem patit un empatx, que encara continua, amb el tema del 1714, novel·les, llibres suposadament d'història, més o menys profunds. De tot i més. De vegades els textos que fan fortuna no són pas els més acurats ni acadèmics, no se sap mai com poden anar les coses. Ja n'hi havia alguns de ben interessants que costen avui de trobar si no és en llibreries de segona mà. El pitjor és que l'opinió majoritària sobre fets i personatges és molt atzarosa i de vegades cadascú es queda amb allò que vol creure, el sentiment té molta força pel que fa a aquestes qüestions.

Estic llegint el llibre del jove historiador jueu Yuval Noah Harari, és ja un èxit de vendes en molts idiomes. Potser no ens diu coses ben bé noves però n'aplega moltes i aconsegueix una reflexió aprofundida a partir d'un text que de vegades sembla gairebé informal. L'autor cau de vegades en la gracieta però en els temps que corren potser resulta inevitable recórrer a l'humor tot i que l'excés de polonialitis ja em produeix urticària. En tot cas les seves gracietes no són mai gratuïtes del tot. És un llibre que s'ha de llegir sencer ja que sovint quan sembla que t'està explicant una cosa dóna la volta al tema i t'ofereix l'altra cara dels fets. En el fons és una reflexió sobre la vida dels homes i les dones, de la seva evolució i de la capacitat per construir mites i llegendes, fantasies inexistents però que, de fet, tenen efectes ben reals i dramàtics sobre la gent. Ja vaig llegir fa temps, en algun altre lloc, que quan una mentida funciona a nivell col·lectiu els seus efectes són els mateixos que si fos una gran veritat.

M'agraden les novel·les, no vull caure en el parany elitista i planià de considerar ximplets i immadurs aquells que en llegeixen, però darrerament no en trobo cap d'actual que em faci el pes, la veritat. Per això tinc més tirada a llibres d'història o de periodisme, no sé com definir-los, la veritat. Vaig acabar fa poc molt entusiasmada un llibre que vaig iniciar amb certes reticències, el que Xavi Ayén ha dedicat al boom de la literatura hispanoamericana. I és que aquest llibre no explica només això sinó també un context concret, el d'una Barcelona d'un temps i d'un país. De fet el d'una part de Barcelona, la benestant i elitista, la del món editorial d'aleshores. Pel llibre desfilen un munt de personatges cadascun dels quals podria ser objecte d'una llarga obra de narrativa, d'una pel·lícula, d'una sèrie de televisió seriosa o no tant. Gràcies a la narrativa ben feta, a la novel·la de gruix, sovint podem saber més coses sobre els homes i les dones d'avui i d'ahir que no pas a través de freds llibres d'història. És clar que avui s'escriu tanta novel·la històrica mediocre que en aquest gènere encara costa més surar amb unes certes garanties de no acabar badallant sense remei. Ara estic disfrutant molt, també, amb un llibre seriós i interessantíssim, que cal llegir sense cap mena de pressa, Postguerra,  de Tony Judt.

De fet avui es fa difícil triar res. No et pots refiar de les recomanacions dels professionals, mediatitzades per interessos periodístics, editorials. Als grans taulells de les llibreries hi ha un munt de volums que no es poden abastar, segunr que entre tots aquests  hi ha perles que ens passaran per alt sense remei. En canvi aquesta història de la humanitat ens ha arribat ben promocionada, encara bo. No sé si la seva lectura farà reflexionar gaire les majories lectores, malgrat l'evidència de la creació de l'imaginari i de  la inconsistència de tants dogmes ens trobem en una època i en un lloc on aquest imaginari té més pes que mai i encara molt més que no pas fa algunes dècades. Constato que amb això dels llibres cadascú es queda amb una part determinada del que ha llegit, de vegades fins i tot elabora a partir d'un text una mena de tesi sobre el contigut que pot ser ben diferent de la meva o de la d'altres persones. La sacralització de la lectura em diverteix, es parla dels llibres com si fossin un bé en ells mateixos i no pas pel que contenen que pot ser adoctrinament en estat pur. La bondat del llibre és un mite més, com tants altres, com gairebé tot. Moltes coses i exemples que he trobat en el llibre d'aquest jove historiador les havia llegit i meditat abans però ell ha tingut la grapa d'aplegar-les i donar hi un sentit actual i dinàmic, de contextualitzar-les en el nostre fràgil present.  Cal de vegades ser conscients del fet que llegir determinades idees sobre coses que fa quatre dies eren objecte de censura i prohibicions i que ho són encara a molts indrets és tot un privilegi. La normalitat no acostuma a ser freqüent en aquest món de mones. Però, ben mirat, què és, la normalitat???




29.9.14

CAMES PERIODÍSTIQUES, TACONS ALTÍSSIMS I PREGUNTES PUNYENTS





En un espai de temps relativament curt hem pogut veure i patir dues entrevistes fetes al president Artur Mas. Totes dues les hi han fet dames del periodisme de bon veure, vestides i maquillades com models fashion, cosa que sembla inevitable, talons altíssims, maquillatge i un bon tros de cuixa a l'aire. Totes dues entrevistes m'han fet patir, cadascuna a la seva manera, podríem dir que a la catalana i a la castellana. I això no ha estat pas pel tipus de preguntes ni per les respostes que Mas, cada dia amb més recursos dialèctics i escènics, ha donat o no ha donat. És l'estil televisiu allò que m'amoïna, la pressa, la insistència, la necessitat d'acabar la xerradeta amb algun titolar que mereixi comentaris i, se suposa, lloances a la periodista de culte. En tot cas, aquí també funciona allò de què val més que parlin de tu, ni que sigui malament. Ja he escrit manta vegades sobre el tipus d'entrevista del nostre temps, agressiva i apressada, de vegades fins i tot tallada per aquestes ximples anades i vingudes a la publicitat. Qui paga, mana. 

Queda encara algun periodista gat vell però són pocs i poques i alguns estan retirats o enretirats, de grat o per força. També hi ha avui periodistes joves més respectuosos amb els entrevistats, cosa que no vol dir que preguntin el que toca i el que no toca. Un bon exemple d'entrevistes respectuoses, pel meu gust, són les que fa la Lídia Heredia als matins de TV3, però en això tot són gustos i cadascú té les seves devocions. Les xarxes socials han lloat i bescantat les dues entrevistadores recents del president, tant per toves com per dures. Jo crec que han fet allò que han pogut i allò que saben fer i allò que, potser, els deixen fer. Un bon periodista no hauria de piconar l'entrevistat una i altra vegada per tal que es defineixi sobre algun tema. El bon periodista treu el suc de forma subtil i aconsegueix revelacions importants perquè l'entrevistat no s'adona de les seves males o bones intencions. En la història del periodisme modern hi ha casos així, en els quals un bon entrevistador ha aconseguit la indiscreció del polític de torn de forma amable i sense que aquest es posés, de forma visible o invisible, a la defensiva.

Aquest és l'estil del nostre temps, pel que sembla. Com és del nostre temps el que fa poc comentàvem a casa, aquesta mena de dèria en mostrar en pantalla moltes coses a la vegada. El dia de la firma podies veure en un requadret de la tele algú que expressava la seva opinió mentre en un requadret més gros ens mostraven imatges de la plaça de Sant Jaume, amb soroll i parlaments. Tot se sobreposava. Ahir mateix vaig passar pel costat de les Fonts de Montjuïc quan acabava la inefable cursa de la Mercè, els altaveus de la cursa anaven anunciant l'arribada dels participants amb música matxacona de fons, i les fonts també funcionaven amb musiqueta afegida, el garbuix i la barreja eren insuportables però no sembla que a ningú li fes fred ni calor. 

Una altra manca de respecte és tallar-nos els parlaments de qui sigui quan els abelleix, sobretot als de la tele, o superposar, per exemple, al parlament del senyor Mas en anglès, la traducció en directe per si som tan ximples que no sabem què diu.  Vaja, encara ho fessin per escrit... També resulta habitual que algú et vagi explicant allò que escoltes o veus de forma clara, no fos cas que no ens n'adonéssim. Això és habitual en temes esportius, fets de la vida social dels famosos i d'altres frivolitats però també passa en instants més seriosos. El silenci sembla un pecat inquietant. T'han de dir que, per exemple, determinada actriu llueix un bonic vestit vermell quan tu estàs veient perfectament el vestit vermell que porta.

Les periodistes educades i serioses, encara més si no són allò que en diuen guapetes, no fan una gran carrera, en general. Pel que fa a les dones em temo que han de ser relativament joves, de bon veure, primes i amb bones cames, a més a més. Amb els senyors es té una mica més de màniga ampla. Una molt bona professional com Sílvia Tarragona, bandejada fa anys d'algun programa nocturn de la ràdio sense que sabéssim ben bé el perquè, explicava en una ocasió les moltes coses que li havien passat en el camp professional a causa d'estar grassoneta. Hi ha molts misteris ocults en aquest camp, recordo quan Rosa Calaf havia de fer-se càrrec de TV3 i la cosa no va funcionar, tampoc no sé encara, al menys de forma oficial, el perquè. TV3 hauria pogut ser una cosa molt millor amb Calaf al capdavant durant una llarga temporada. Ja sé que els senyors periodistes també pateixen discriminacions i injustícies diverses però en el cas de les dames sempre s'hi afegeix de forma més contundent el tema de les al·lusions al físic, a l'edat, a l'aparença, al pes, i no pas al pes professional, ep.

Montserrat Roig explicava de tant en tant aquella anècdota que li va passar amb el carallot, pel que fa a molts aspectes personals que no literaris, Josep Pla, quan aquest li va comentar que amb unes cames tan maques per què es dedicava a escriure. Avui potser a aquelles que no tenen bones cames els deuen dir que com poden tenir la pretensió de dedicar-se a fer periodisme si són garrelles, aneu a saber.

27.9.14

CONFESSIONS, PENITÈNCIES, MORTIFICACIONS



El meu germà, quan era petitó i en alguna pel·lícula d'aquelles que acostumàvem a veure cada setmana al cine del barri, generalment el Condal, moria un home gran, encara que aquell home fos el dolent més dolent de la història de ficció, es posava a plorar pel fet que l'identificava amb el nostre avi. Jo no em prenia les coses de la mateixa manera però la gent gran, els vells -avui sembla que ningú no vol ser vell però la vellesa existeix- em desvetllen certa tendressa encara que hagin estat molt poc recomanables, potser a causa de la seva indefensió, que de vegades pot ser fins i tot aparent, no diré que no, però que els apropa als infants dels quals, al menys, no en sabem l'esdevenidor. Fins i tot aquella imatge de Franco entubat em feia angúnia i em desvetllava pietat, què voleu que us digui.

En una novel·la italiana que va tenir cert èxit fa uns anys el protagonista només desitja arribar a veure la mort del seu antagonista, un home que va delatar la seva amant als nazis. Quan això s'esdevé no sent res, ell també és un vell i fins i tot aquell antic odi s'ha reconvertit en certa compassió Dic tot això perquè la contemplació de la compareixença d'ahir del senyor Pujol em va produir una profunda sensació de llàstima, la veritat. No crec que dominés la situació com s'ha escrit avui en algun lloc. Les seves dues intervencions van ser patètiques, la primera per retòrica i la segona per irritant. 

Ja sabíem que passaria això, al menys molta gent ho intuïa i fins i tot veus més sàvies que la meva opinaven que no havia d'anar a no donar explicacions. Fins i tot sabíem què diria i preguntaria cadascú i que la senyora Sánchez Camacho desbarraria a dojo. Les preguntes punyents no amagaven el pecat col·lectiu, més aviat l'evidenciaven: totes les coses que se sabien i que ningú no ha remenat a fons fins ara. És habitual que quan algú té poder, poc o molt, hi hagi molta por o covardia i que després, quan aquella persona no té ja poder o n'hi queda poc es facin estelles de l'arbre caigut. La confessió del senyor Pujol excedeix el meu poder de comprensió, no l'entenc i em sembla absurda, encara més  en aquest moment. Em recorda allò de les confessions públiques dels antics exercicis espirituals i potser alguna cosa hi ha de tot plegat. Feia falta? Potser és aquesta una pregunta que no té resposta.

En un reportatge sobre el tema Pujol que va emetre 8TV un dels personatges entrevistats feia, també, literatura personal, sobre el fet que hi ha espais urbans dedicats a Macià, a Companys, a Tarradellas, però que no n'hi haurà de dedicats a Pujol. No entraré a fons en els mèrits i demèrits dels tres presidents citats, amb tantes ombres com el senyor Pujol però amb finals que han contribuït a la seva mitificació. Tot depèn de com acabes.  Hi ha figures controvertides, moltes, i se'ls han dedicat molts espais, carrers, fins i tot esplais i escoles. 

Un d'aquests personatges és, per exemple, Eugeni d'Ors. Ara ha fet anys del seu naixement i també de la seva mort, l'any 1954, considerat aleshores una mena d'intel·lectual del règim franquista. Les biografies que es troben a la xarxa són molt divertides, cadascuna d'elles en remarca aspectes diferents, segons qui la fa i qui l'encarrega. D'Ors té escoles i instituts dedicats, que jo sàpiga ningú no ha protestat pel tema. Amb motiu del cinquanta aniversari de la seva mort el molt llegit senyor Morán va escriure un article demolidor. Morán desvetlla molts odis pero també es seguit amb atenció, té grapa escrivint el que sigui, cosa que avui no és freqüent. De vegades fa afirmacions no contrastades o relliscades evidents, com quan avui diu Irene a Lidia Falcón, però, vaja, pecatta minuta. En tot cas s'ha d'admetre que no deixa indiferent, el que passa és el que ens passa amb d'altres, que quan diuen allò que nosaltres pensem ens agraden i quan diuen el contrari, els condemnem.

Eugeni d'Ors, com és sabut, pertany a la categoria reincident de la gent que a Catalunya s'emprenya i se'n va a Madrid. Fins i tot la Xirgu va fer el mateix, tot i que avui sigui considerada una mena de catalana universal. Recordo una magnífica xerrada sobre el Teatre Español -el més important del Paral·lel però del qual, per raons òbvies del present, no s'ha volgut recuperar el nom original malgrat que al menys el cafè el conserva-  en la qual Josep Cunill, autor d'un llibre molt documentat sobre aques teatre ironitzava sobre això de l'empipament que porta la gent cap a la capital del regne on se'ls acull de forma interessada i eufòrica.

Del reportatge que comento sobre Jordi Pujol em va semblar la més coherent una senyora de Premià, on han decidit conservar monument i plaça pujolianes i que reflexionava sobre el fet que les persones tenen sempre llums i ombres. Hi ha personatges catalans, per exemple, dels quals se sap o se sospita amb força fonament que van guillar amb calerons republicans, aquest és un tema que sempre s'ha emboirat, no fos cas que prenguem mal. El senyor Benet s'empipava molt quan s'intentava entrar a fons en biografies complicades de personatges nostrats. 

Pujol no va tirar de la manta, com va amenaçar en aquell moment del tres per cent però tampoc Maragall va explicar el tema, la veritat, i de seguida es va fer enrere en la seva denúncia. D'aquelles anècdotes n'ha quedat constància filmada, altrament seria difícil assegurar la veracitat de tantes relliscades gairebé humorístiques si no fossin més aviat tristes i decebedores. Pel que fa als noms de carrers i places ja fa temps que he expressat la meva opinió de què no s'haurien de posar noms de persones als indrets. Així ens evitaríem els canvis i les transformacions i les sorpreses.

No acabo d'entendre com hi ha gent tant desenganyada amb això del senyor Pujol. Vaja, potser sí que ho entenc una mica, car som en un país de sacralitzacions i mitificacions constants i sovint aquests cultes acaben amb desenganys o bé no es vol ni sentir parlar del fet que aquell sant no mereixia la condecoració. Pujol ha estar durant molt de temps sacralitzat en excés o odiat sense límits. Fins i tot els qui l'odiaven, en el fons, l'admiraven. El poder i els diners tenen molt de ganxo. En una ocasió es parlava en el mitjà familiar d'una persona que havia fet diners amb negocis sovint poc clars i em vaig adonar que més que condemna generava admiració. 

L'espavilat triomfador amb poder i diners resulta admirable, en general. El pobre desgraciat, honrat, que no ha sortit de mediocre, es mirat de cua d'ull. Això no és d'ara, a La febre d'or surt un pobre historiador que viu de forma miserable, feliç a la seva manera però sense ni un duro. El llibre, amb les seves limitacions, és un exemple de com ens deixem seduir per la fatxenderia com ho és també l'obreta Gente bien, per no anar més enllà de la literatura de casa, a la de fora n'hi ha també un doll d'exemples. El servilisme amb el qual molta gent normaleta tracta a aquella que mana o sembla que mana és lamentable i es dóna a tots nivells, per desgràcia.

Pujol, en el fons, ha triomfat malgrat tot, ja que ha fet vessar més tintat sobre ell que qualsevol altre personatge contemporani i proper. I encara durarà força. És allò de què millor que es parli de tu, ni que sigui malament, que no pas que et condemnin a l'oblit i l'ostracisme. Molts anys en el poder sempre són perillosos, els mandats presidencials s'haurien de limitar a vuit anys, com fan els americans. Fins i tot els canvis de persona, encara que de vegades semblin generar una continuïtat, són aconsellables, al govern de la nació i en la direcció d'un vulgar centre escolar. 

Em va fer certa angúnia comprovar com quan Mas va arribar a president el senyor Pujol semblava ben bé voler sortir al mig de la fotografia. Mas semblava un tonto útil, ara ningú no ho recorda però molta gent assegurava que era una mena d'home de palla per tal de no col·locar en el tron al senyor Pujol, fill. No tan sols les monarquies són hereditàries, la veritat. El president Mas, aquell noi que feia patir al senyor Pujol, segons testimoni d'un altre crack comunicatiu, Pilar Rahola, perquè no sabia mentir amb prou convicció, ha assolit protagonisme i vida pròpia, no sabem per quant de temps, i la saga Pujol és ja el passat. O potser no, qui sap. Tot passa en aquest món i es relativitza i s'oblida o es reconverteix. En tot cas la vida és de tot, menys avorrida, sobretot en els dies que corren. I a mi, que cada vegada m'agrada més una certa rutina i un avorriment moderat, tants sotracs em neguitegen. 

24.9.14

EL VELL QUE VA ANAR A VOTAR I VA MATAR EL SOMNI DEL SEU NÉT




Amb motiu de les eleccions a Escòcia i dels seus resultats he llegit i escoltat moltes opinions sobre la procedència dels vots d'un signe i d'un altre, alguns titulars m'han semblat injustos del tot, gairebé discriminatoris, com ara aquest que linco en el qual es comenta que els avis han matat els somnis dels fills i els néts. 

El vot que se suposa conservador, és clar, segons com es miri i des d'on, ha estat culpa dels vells i de les dones. Si a sobre ets dona i vella ja tens la culpa al quadrat d'un resultat que aquí ha desencantat força, encara que es digui que no és així i considerant com hem estat immergits en el tema escocès de forma cofoïa i eufòrica durant dies i dies i dies. 

No puc evitar pensar en la por que es tenia durant la República a concedir el vot a les dones i com es va culpar les dones de la victòria de les dretes el 33, oblidant que els anarquistes, amb molt de pes aleshores, havien conminat la gent a no anar a votar. Clara Campoamor, a l'exili, es va haver de sentir moltes barbaritats en aquest sentit.

En canvi no es discuteix gens el tema del vot jove. Personalment crec que els setze anys és molt aviat per tenir un pes en unes eleccions serioses però dir això avui està molt mal vist pel que sembla, i ningú no entra a fons en el tema encara que s'admeti en privat. Tots hem estat joves i ens hem cregut els reis del món i fins i tot recordo un llibre de Maria Aurèlia Capmany que filosofava sobre si la joventut era o no una nova classe social.

La joventut, aquesta primera joventut dels setze anys, és molt fàcil de manipular, ens agradi o no haver-ho d'admetre. Els poders públics de tots els colors ho saben molt bé. Impressiona llegir coses com les que va escriure Joan Sales sobre el fet que la seva generació, quan era molt jove, creia que gairebé tan sols havia hagut d'arribar al món per tal de canviar-lo. Després ja sabem com va anar tot. La nostra també va creure que gairebé havia acabat amb el franquisme per mèrit propi i molts d'aquells joves arrogants i lluitadors van arribar al poder i ja s'ha vist com ha anat tot després.

En canvi a la gent gran des de fa dècades, en temps antics no era ben bé així,  se l'ha mirat malament sovint, quan té allò que en diuen l'experiència de la vida, un valor avui de baixa però que no sempre ha estat tant menystingut. En alguns comentaris que he llegit aquests dies, fins i tot quan després s'afirma que tots els vots són respectables (nomes faltaria), hi ha molts prejudicis en contra de la vellesa poruga. Una vellesa que, per altra banda, es lloa de forma exacerbada quan fa coses que se suposa que són de joves com ara esport de competició o assistir a manifestacions reivindicatives que són properes al nostre tarannà.

Mentre cada vegada es va atorgant el vot a gent més jove no m'estranyaria que qualsevol dia algú proposés limitar-lo a determinada edat, per exemple, a partir dels seixanta-cinc anys, així ja no podrem matar cap somni de les generacions més joves però també cal que se sàpiga de forma fefaent que els somnis són somnis i que molts grans somnis han acabat en malsons encara que les pàgines dels llibres d'història ho arrangin tot a la seva manera. 

Hi ha ximples i ximpletes de totes les edats, no diré que no, però em sembla que és inqüestionable pensar que de gran pots tenir una visió molt més polièdrica i panoràmica del món i de la vida. El llevat de l'experiència et fa més poruc però també més savi. O menys somniatruites. De jove jo mateixa pensava que els grans eren uns carques que ho aguantaven tot i que gairebé era seva la culpa del llarg franquisme en el qual ens havien adaptat de grat o per força o assumint moltes complicacions en cas contrari. L'arrogància és habitual quan tens tota la vida al davant i et sembla que els mals del món són culpa dels qui van arribar abans que tu i que nosaltres ho farem molt bé. 

Mentre per una banda cada dia s'allarga més el temps en el qual els joves depenen dels grans, se'ls atorga molt aviat el dret a decidir en les  eleccions convencionals així com això que en diuen la majoria d'edat. Una majoria teòrica i etèria car una veritable majoria d'edat comportaria poder decidir, també, sobre la pròpia vida i poder tenir independència econòmica. 




23.9.14

LINDA VERA, EL CUPLET CATALÀ I LA MÚSICA LLEUGERA DELS ANYS CINQUANTA



Gràcies al tan criticat facebook he retrobat molts amics, coneguts, antics alumnes, veïns... Fa poc temps vaig contactar amb un antic amic de joventut, Pau Dolcet,  també ha estat avi no fa gaire, cosa que sempre agermana. Fa pocs dies ha penjat un missatge recordant la cantant Linda Vera, cosina seva, cosa que jo no sabia. Linda Vera va morir pel febrer d'aquest any, amb vuitanta-vuit anys i cap mitjà de comunicació, que jo sàpiga, se'n va fer ressò. 



De Linda Vera trobareu poca cosa per internet, no és encara ni a viquipèdia. En d'altres països propers cantants de la seva categoria i de la seva època són molt més recordades. En diferents ocasions he cercat informació sobre la cantant dels Recuerdos de Eldorado, sense gaire èxit.  

L'afició actual pel vell Paral·lel ha revifat la curiositat a l'entorn del gènere del cuplet. El cuplet ha viscut diferents revifalles, per cert, com el mateix Paral·lel. L'any 1958 en va patir una de sonada, a causa de la pel·lícula emblemàtica de Sara Montiel. Van sorgir d'altres cantants del gènere, com Lilian de Celis. Raquel Méller aleshores encara era viva i va haver-hi una certa polèmica sobre com calia cantar aquelles antigues cançons.

El mateix que el gènere de la sarsuela el cuplet també es va cantar en català, i força. La meva mare, quan jo era molt petita em cantava coses com ara Les caramelles o El vestit d'en Pasqual, que m'encantaven. Quan vam tenir un tocadiscos, molt modest, un dels primers discos que vam comprar van ser els Recuerdos del Dorado, cantats precisament per Linda Vera. 

Durant els anys setanta el cuplet català va tornar a gaudir d'un cert interès popular i Núria Feliu i Guillermina Motta, fins i tot Mary Santpere, van gravar discos recopilatoris amb un bon repertori. Aleshores es va tornar a comentar a la premsa l'aportació de Linda Vera al gènere, l'any 58. En l'actualitat s'ha recuperat la memòria de personatges molt emblemàtics, el músic Viladomat, Rossend Llurba, la cantant i compositora Càndida Pérez a qui, fins i tot, se li va dedicar una placeta al barri de Sant Antoni. Però de Linda Vera poca cosa vaig aconseguir esbrinar i fins i tot he trobat errades de gruix, com ara que era una artista del Molino (?).

Amb el meu amic es duien molts anys, per això m'explica que li semblava més aviat una tieta que no pas una cosina. El seu veritable nom era Angelina Serna i Parés. Era filla d'una germana de la seva mare. Linda Vera es va casar dues vegades, la segona vegada es va retirar de la professió. Va tenir un fill. El seu segon marit va ser director de la prestigiosa discoteca Don Chufo.

Va ser la primera cantant catalana que va guanyar un premi fora d'Espanya, el Gòndola d'Or, a Venècia, del qual estava molt orgullosa i sobre el qual no he pogut trobar informació. Va actuar a moltes bones sales de festa dels anys cinquanta, sobretot al Restaurant la Masia.  Molta gent d'aquells anys va considerar una llàstima que es dediqués a la música lleugera i de ball i no a l'òpera per a la qual tenia condicions. 

Aquelles sales de festa comptaven sovint amb la presència de famosos com ara futbolistes del Barça, César, Kubala. Molts d'aquells famosos admiraven força la bellesa de la cantant. A les hemeroteques es pot comprovar com durant els anys cinquanta Linda Vera era molt present en aquelles sales mítiques i de categoria. També va tenir durant un temps un espai a la ràdio, als migdies, i a causa de la popularitat d'aquell mitjà se l'anunciava fins i tot com a estrella radiofónica. En alguns llocs la publiciten com a estilista de la canción ligera.

Una cantant mexicana, de cúmbies, té el mateix nom que ella, cosa que pot portar a confusió. També hi va haver una actriu de cinema que es deia Linda Veras. 

A més a més dels discos amb cuplets catalans que crec que són a moltes llars catalanes i que es poden recuperar per internet amb certa facilitat va gravar d'altres discos amb boleros i cançons de l'època en castellà. Aquests discos són pràcticament introbables, peces de col·leccionista.

Feia algun temps que patia un principi d'Alzheimer però va morir de forma força tranquil·la i sobtada. 

Si algún té més dades sobre la trajectòria professional d'aquesta artista, oblidada de forma una mica injusta, s'agrairan totes les aportaciones. A veure si se li pot fer una entrada a viquipèdia amb cara i ulls. Va ser la pionera en la recuperació d'aquells entranyables cuplets catalans i fer-ho l'any 1958 té molt de mèrit. Tenia una veu magnífica i era molt exigent amb la seva feina. Descansi en pau.

Agraeixo a Pau Dolcet les informacions que m'ha fet arribar sobre la seva famosa cosina.