26.5.18

VIDES PRIVADES, TELEVISIONS PÚBLIQUES

Resultat d'imatges de vida privada televisió


He llegit molts comentaris sobre la preparació i el desenvolupament de la minisèrie recent sobre la novel·la Vida Privada, dirigida per Sílvia Munt, però no he sabut trobar-ne cap valoració crítica. En cap moment he sentit que es fes cap referència a l'altre intent televisiu, el de 1987, endegat per TV1, dirigit per Francesc Betriu i amb un repartiment eclèctic i divers. Hi ha gent més jove que jo que no tenia ni idea de què existís aquella sèrie de finals dels vuitanta.

Cap de les dues versions no està malament però continuo sense copsar del tot l'atmosfera de la novel·la, malgrat les bones intencions i la professionalitat dels responsables. En la versió actual, emesa fa pocs dies, em grinyolaven algunes diccions de determinats actors, aquest és sovint un punt feble, també al teatre en directe, amb poques excepcions i amb una gran irregularitat entre la forma de parlar d'uns actors i uns altres. 

En canvi, com ja vaig remarcar en el seu moment, en la versió del Fantasma de Canterville, del Condal, amb Joan Pera, aquest aspecte esta cuidat a fons. Vida privada va patir una versió lamentable, tirant a musical, al TNC, fa uns vuit anys, em sembla. Si no es pot muntar una cosa a lo grande com el que van fer amb Els Miserables millor ser modestos i possibilistes.

Vida privada es considera ja un clàssic indiscutible però va passar per alts i baixos, prohibicions de la censura, males crítiques per part del món acadèmic i literari, penjaments diversos, enrabiades dels que s'hi sentien retratats i, ja a partir dels seixanta, una mena de normalització destralera feta, segons expliquen, per Joan Oliver, que creia -o deia- que Sagarra escrivia malament. 

De Sagarra, que no va parlar mai malament de ningú, en va parlar i escriure malament molta gent, gent de totes les tendències. L'èxit no es perdona, encara menys l'èxit popular, amb poques excepcions. Vida privada encara es promociona com un retrat de la burgesia decadent, però la decadència no és ben bé de la burgesia sinó de l'aristocràcia catalana minoritària. Els pobres i explotats no són tampoc innocents i també s'aprofiten de les circumstàncies. 
Resultat d'imatges de vida privada 1987
El món és com és i Sagarra se'n va adonar ben aviat. Malauradament la història el va sacsejar, com a tants altres. Si la llengua catalana ja té les seves dificultats pròpies, amb la guerra pel mig, la llarga postguerra o la represa cultural lligada a mecenatges i capelletes i moltes coses més, haver tingut un Sagarra és tot un miracle. Potser sí que la primera part del llibre està més ben lligada i que a la segona tot es dispersa una mica i s'esmicola en històries diverses, però això té poca importància. 

M'agrada molt Derqui però aquí no l'acabo de veure còmode en el seu paper ni tampoc Aida Folch em sembla una Conxa convincent, cal dir i recordar que en la versió de finals dels vuitanta Conxa era Amparo Muñoz, poca broma. Entre els secundaris hi ha de tot però em quedo amb les dones de pes teatral com Marta Angelat o Vicky Peña, que tenen poc paper i es mengen les poques escenes on surten. O amb la Genebat i la Maria Molins, per exemple. 

De tota manera crec que és aquesta una minisèrie digna, ben ambientada, ben dirigida, respectuosa amb l'autor, però hi falta alguna cosa, passa sovint amb les adaptacions de grans obres literàries, una mena d'espurna especial que surt o no surt, com quan fas un arròs, vaja. Al llibre hi ha molt de sexe sobreentès, ara sembla que les narracions visuals són millors si el sexe és explícit, encara que mai no ho és del tot, sobretot pel que fa als atributs masculins. La cosa es resol amb una orquestració excessiva de sospirs i gemecs i una visió reiterada dels pits femenins. És la tendència. 

Sembla que a TV3 no hi ha calerons per a gaires alegries i que, de moment, amb aquest esforç de producció en tindrem prou per a una bona temporada si les coses no canvien. Encara bo, doncs. Esperem que no haguem d'esperar trenta anys més per tal que algú agosarat i, si pot ser, sagarrià convençut ens ofereixi una nova lectura televisiva d'aquesta novel·la llarga, intensa i extraordinària. Una constant, pel que fa al teatre convencional de Sagarra, que passa llargues temporades oblidat per part dels qui programen les temporades, és voler-ne canviar els finals, sobretot si són finals més o menys feliços, aleshores sol sortir un xurro i tot es desvirtua. 

COSINES BEN INTENCIONADES I BURGESOS CURTS DE GAMBALS

Resultat d'imatges de la prima monse cine

A l'espai de cinema hispànic de la segona cadena dediquen un cicle a pel·lícules basades en obres literàries contemporànies. Fa pocs dies van passar la versió que Jordi Cadena va fer de La oscura historia de la prima Montse, de Joan Marsé. No deu ser fàcil traslladar el món de Marsé al cinema, però, malgrat les dificultats crec que Últimas tardes con Teresa va aconseguir, al menys, una certa atmosfera propera a la versió literària tot i que Ángel Alcázar em va semblar una mala tria per al trepa xarnego i oportunista. 

Pel que fa a la Montse, ja el llibre va topar amb crítiques raonades que es queixaven de què hi passava poca cosa. A més a més et va creant una mena d'enjòlit sobre el desenllaç i, al capdavall, ja te'l veus venir des del començament, gairebé. Ana Belén, que sembla que va ser imposada al director, tampoc no em convenç. La Montse del llibre la veig més aviat com una mena de Lali Soldevila joveneta, per exemple. La Belén és massa bufoneta i primeta per al poc amable paper de víctima.
Resultat d'imatges de la oscura historia de la prima montse cine
La oscura historia de la prima Montse, la pel·lícula,  té un valor històric evident, com ara poder veure a la malaguanyada Christa Leem, la vida de la qual podria ser objecte d'una novel·la que incidís en el tema de com juguen els rics amb els pobres, per exemple, i evidenciés que no sempre la cosa va de burgesia catalana versus xarnegos ambiciosos sinó que el ventall és molt més ampli. I també hi trobem Ovidi Montllor, amb una perruca excessiva i una mica fora de lloc, malgrat ser un gran actor, injustament tractat durant una bona temporada per la cultureta en general, àdhuc per aquesta tevetrés tan hiperbòlicament lloada pels convençuts des dels inicis i que no pots valorar de forma distesa sense ser titllada de botiflera o haver d'escoltar que les altres són pitjors. 

Com que durant uns anys es van carregar la cançó catalana, amb l'excepció de mitja dotzena de patums, Montllor se'n va haver d'anar a fer cinema i com que el cinema, en aquell moment, volia ser agosarat, fins i tot es feia broma amb el molt que li podies veure el cul a la pantalla, per la part del darrere, tot s'ha de dir. Aquí, també li veus. Així mateix es pot veure la Leem en pilotes, recordo que va protagonitzar un esperat primer estriptís català, en un programa de l'Àngel Casas. La Belén, així mateix, mostra els seus encants, cosa de l'època. El noi era Gabriel Renom, el dels Joglars, força fora de lloc, per cert.  Per motius desafortunats a la peli minva molt el tema religiós, peça clau en el llibre, i la noia passa de ser una xicota devota de parròquia a ser assistenta social.

En el llibre, un dels millors fragments, pel meu gust, és un de llarg i inquietant en el qual s'expliquen aquells exercicis espirituals de l'època, que reflecteixen molt bé la moral vigent imposada. I és que un dels elements importants de la novel·la no és tant l'enfrontament classista sinó el pes feixuc de la religió catòlica i de la seva moral asfixiant i castradora. Malgrat tot el que dic, la pel·lícula es pot veure, crea un ambient proper a una història de misteri, amb una banda sonora rareta i moltes foscors inquietants.
Resultat d'imatges de la oscura historia de la prima montse cine
En alguns aspectes, i em temo que es aquesta una visió molt personal i subjectiva, crec que la prima Montse té ressons galdosians, en concret alguns aspectes m'evoquen Misericordia. Pots fer caritat, però portar el pobre a casa és tot un altre tema, és clar. Marsé és un molt bon escriptor, tot i que, pel meu gust, té de tot, però la seva visió de la societat catalana és esbiaixada, diria que fins i tot els passa el mateix, sovint, a Vázquez Montalbán, a Mendoza. I a molts escriptors barcelonins en llengua castellana. 

Entre la burgesia rància i el gambirot trepa, de barri marginat, això que més endavant en van dir un quillo, existia tot un ventall divers i colorista, una mena de conjunt intersecció en el qual la gent de barri modest convivia, parlant català i castellà i moltes varietats dialectals. I anant a la parròquia, les parròquies d'aquells anys encara tenen molta matèria literària per aprofitar. El dialecte català barceloní de barri, per cert, aviat va desaparèixer del mapa mental de la normalització. I encara bo que s'ha reivindicat Vallmitjana, vaja.

25.5.18

L'IMPREVISIBLE SENTIT DE L'HUMOR

Resultat d'imatges de la broma Milan Kundera


Moltes coses haurien de fer plorar i no fer riure, però, afortunadament, els éssers humans tenim capacitat per a copsar, en moltes ocasions dramàtiques, la comicitat que sura per damunt de les tragèdies. Sort d'això.

Una situació actual que hauria de ser tràgica pel que representa per a l'estat espanyol, al qual, de moment, i em temo que va per llarg, pertanyem, ens agradi o no, és tot això de la corrupció generalitzada. Però avui no he pogut parar de riure durant una estona després de llegir aquest titular:

El Bigotis queda absolt pel fet que Lluís, el Cabró, no és Bárcenas.

Aquest senyor Bigotis és una mina, l'haurien de fitxar per a un programa de televisió i destinar els guanys en publicitat a pagar el que calgui. Vegis com evocava les campanyes que va promoure per a millorar la imatge d'Aznar:

-Le dimos una imagen fresca y dinámica; la gente pensaba que se había hecho un lifting; transformé su cara de mala leche.

O com argumenta qui era o no era el Cabró:

-Es un empresario amigo de Correa, al que le puse yo el mote. Era cariñoso. Yo digo ‘cabrón’ unas 300 veces al día. Me ayudó cuando le dije que no me quedaba ni ‘pa’ pipas

L'humor català té les seves característiques que poden semblar més fines, sobretot perquè la cultureta va bandejar o amagar el xaronisme i els pintorescos renecs carreters durant molt de temps. Però tenim exemples diversos, com allò de les Virtuts del Cagar o els desmadrats textos pitarrians sobre reis mítics o les versions passades de rosca de tonades emblemàtiques com la Llevantina

O les converses, íntimes, això sí, d'aquell senyor de l'Esquerra sobre conselleres brasileres resultones, romaneses possibles i mamelles desenvolupades. Com cantava la Trinca, en d'altres temps heterodoxos lletristes de la gran cultura, fa anys, respecte a emular Cicciolina: 

I al Parlament, quan hi hagi gresca, 
treure's els càntirs a la fresca. 

Davant d'un fet tan gloriós 
s'alçarien tots els membres (bis)
entonant els Segadors.

També he rigut sovint amb gent com Jordi Pujol, quan va dir allò dels nius, els ous i les branques. Pujol, i no és l'únic en el context de la política nostrada o de la cultura nostrada en general, tenia un costat caprià (de Capri). De fet estan caient ous, branques, nius i la resta però sembla que no passi res o que passi ben poca cosa. 

Una frase que molta gent va escoltar amb admiració sacralitzada i que a mi em va fer riure d'allò més era aquella del Guardiola de què si ens llevàvem ben d'hora, ben d'hora, tot aniria bé, al país. De fet és el que diu aquell refrany castellà: A quién madruga, Dios le ayuda. Aquesta frase es discriminatòria pel que fa als que han de fer feines nocturnes, ben mirat. 

Els programes d'humor com Polònia, basats en la imitació, acaben confonent personatge i imitació. Estan bé i fan gràcia però són enganyosos. El millor humor és el real, el de la vida en directe, vaja. L'humor és, de fet una defensa contra tot, àdhuc contra la mort. I per això hi ha humor negre a tot arreu del món, en diferents modalitats segons la idiosincràsia, malgrat que fa anys s'assegurava, fins i tot en contextos acadèmics, que els catalans no en fèiem i que l'humor negre era més aviat espanyol.

L'humor és molt personal i crea complicitats. De vegades riem de por, passava sovint a l'època franquista, Franco feia riure i feia tremolar. Avui també passa amb gent com el Ciutadà Rivera, comparar-lo amb el fundador de la Falange em sembla fer-li un favor que no es mereix, li suposa un cert nivell cultural i tot, i és que el feixisme tenia fonaments culturals, en alguns casos elitistes. La cultura serveix per a tot i ningú no sap el que és.

El senyor Rivera veient espanyols per tot arreu, el mateix que el nen de la pel·lícula veia difunts, va ser tot un espectacle hilarant, s'ha fet molta broma sobre el tema pel twiter. Però una mica de por també fa, tot s'ha de dir. Sort que va dir espanyols i no pas espanyols i espanyoles.

L'humor pot ser individual i compartit, també és temporal, hi ha coses que feien gràcia i ara no ens en fan gens, per exemple els acudits racistes, masclistes, homòfobs o sobre persones amb deficiències diverses, sords, cecs, quecs, coixos... 

O sobre dones velles i lletges, que també n'hi ha un munt. Sol ser presentista i demana una certa complicitat. L'humor pot ser cruel, el sarcàstic intel·ligent pot fer molt de mal a les seves víctimes. Però qui no té sentit de l'humor sol ser desconfiat i curtet i, si té algun poder, pot esdevenir un perill inquietant.

La gent il·luminada, perillosa i dogmàtica, defuig l'humor, es limita a un humor sense pebre, senzillet, d'aquell d'acudit de l'escola o de Patufet innocent. Encara més, compta amb coses i personatges que són intocables i sobre els quals no es pot fer broma. I aleshores passen coses com les que explicava Kundera en aquella novel·la que, precisament, porta per títol La broma.

23.5.18

MERCAT NOU I LLIBRES VELLS



Resultat d'imatges de LLIBRES VELLS

El Mercat de Sant Antoni s'ha inaugurat avui, com tothom deu saber, car els mitjans de casa se n'han fet ressò a bastament. El dels llibres vells torna al volt del mercat, no sense que s'hagués intentat ubicar-lo en algun altre lloc i, fins i tot, bandejar-lo perquè sembla que no quedava maco. Si algú no va sap copsar la bellesa dels llibres d'ocasió i la resta, no anem bé. Veurem com va el proper diumenge. Com cantava Espinàs potser tantes coses hem perdut que el record també cal perdre... 
Resultat d'imatges de inauguració mercat sant antoni
Avui els llibres vells ja no són aquells tresors misteriosos de la meva infantesa, sovint ens és més senzill cercar el que volem per la xarxa i hi ha qui t'assegura que el que fan aquests volums és emmagatzemar pols. És clar que una cosa és allò que busques i una altra, allò que trobes o que et troba. I aquest atzar és el que cal preservar encara, pel que fa a aquest mercat imprescindible.

També, suposo i espero, tornaran postals, revistes i cromos i d'altres coses. Fa anys, molts, la gent dels llibres es va posar dogmàtica i no va voler els dels discos durant una temporada, per exemple. Però al capdavall tot sembla conviure, de moment. No a tothom li fan el pes les marquesines destinades a aquest mercat entranyable i necessari, avui que ja no tenim la Canuda ni tantes altres llibreries de culte. Joan Mateu i Font, president de l'Associació de Comerciants d'aquest mercat dominical, tan lligat als records de tanta gent, evocava aquests dies, de passada i sense fer sang, les dificultats sofertes. 
Resultat d'imatges de INAUGURACIO MERCAT SANT ANTONI
Tot canvia però hi ha coses que canvien de forma destralera, com ara el centre de la ciutat. Passejar pel carrer Petritxol, avui, fa plorar. No fa tant de temps es deia, des de la casa gran, encara en època socialista que no es deixarien posar més botigues de souvenirs xarons i més valdria que no diguessin res, per a tot arreu se'n veuen i se n'obren. Sembla que no s'hi pot fer res, vaja, el mateix més o menys que passa amb les bicicletes perverses i els seus carrils mal dissenyats. I sobre aquest tema podria explicar un munt d'horribles anècdotes sobre l'incivisme dels conductors ecològics.
Resultat d'imatges de INAUGURACIO MERCAT SANT ANTONI

L'escut m'agradava més en colors però es veu que no és 'la tendència'


No em sabria tan de greu que tanqués una botiga o que es canviés l'orientació del negoci si no fos que, en general, on era l'antiga s'hi posa un comerç lleig, de cadena tonta, i, a més a més, es destralegen interiors i aparadors, amb poques excepcions. Fa anys es donava tota la culpa dels mals barcelonins al Porcioles, amb raó, però ara ja no cola, la veritat. Una mica com allò dels esclaus i el Marquès de Comillas, vaja. De tota manera, l'afició als canvis absurds es manifesta a tots nivells, poca gent té respecte per les rajoles del bany d'origen de casa seva o pels vells armaris de la cuina, encara que tinguin la seva gràcia i facin servei. No ens perd l'estètica, ens perd la tendència xarona a un avantguardisme de nou ric d'espardenya, d'espardenya de disseny, això sí.

Fa anys vaig escriure aquest poema que ha tingut una certa vida pròpia, cosa que no sempre passa, fins i tot hi ha qui li ha posat música. El llibreter que m'estima no deixa de ser una fantasia romàntica i és que hi ha qui ha pensat que m'havia inspirat en algú en concret, ja m'agradaria. El recupero en homenatge a aquesta trobada de matí de diumenge, espero que durant anys i panys puguem continuar remenant piles de llibres, cercant cromos i fullejant revistes del passat. 


Resultat d'imatges de inauguració mercat sant antoni

Cançó del mercat dels llibres vells


Al mercat de Sant Antoni
els diumenges al matí
hi ha un llibreter que m’estima
i que mai m’ho ha volgut dir.
Amb els llibres fa una pila
com un castell medieval
i quan passo m’hi col·loca
el millor de tots a dalt.
Jo me’l miro i me’l remiro,
ell me’n cobra un preu barat
i me n’ofereix un altre
que té al taulell, amagat.

Al mercat de Sant Antoni
hi venen una cançó,
un collaret de turqueses
i mil jocs d’ordinador.
Revistes amb noies nues
segells, postals i retrats,
un polsim de vida eterna
i la carta d’un soldat.
Els diaris antics s’ofeguen
entre els cromos dels infants
i els discos d’antigues festes
s’empolsinen, esperant.

Al mercat de Sant Antoni
hi ha molts llibres dedicats
per amants i per parentes,
per amics i amistançats.
A cada fulla una història,
a cada història un record
d’alguna casa que es buida,
d’algú que fa temps que és mort.
El llibreter que m’estima
envelleix rere el taulell.
En un llibre m’emmirallo
i veig que he envellit com ell.

Al mercat de Sant Antoni
els diumenges al matí
m’hi he comprat una rondalla
amb les tapes de setí.
Una pel·lícula antiga,
patufets enquadernats,
la mirada d’una noia
i uns amors desesperats.
Una almosta de migranya,
una novel·la de por
i fulles seques, de rosa,
i un vaixell sense patró.


I també la meva vida
enquadernada amb cartró.


La Pols dels Carrers, Meteora, 2006

EL MÓN VIST ALS VUITANTA ANYS I EN PERSPECTIVA

Resultat d'imatges de la vida a los ochenta años ramon y cajal

He tornat a llegir fa poc aquest llibre, les reflexions de Ramón y Cajal poc abans de morir, l'any 1934. El tenia en espera i fa uns dies en Ramon del blog Mon-Ra-Mon comentava el poc interès que semblaven tenir al poble d'Ayerbe, un va viure durant un temps, en promocionar el seu record i potenciar un Centre d'Interpretació dedicat al personatge. Aquesta Espanya tan patriota de fireta, bandereta i himne xaró, sembla que ho és molt poc a l'hora de dedicar a la seva gent brillant els homenatges i records que mereixen. Però en això, ai, no estem per aquí gaire millor encara que de vegades ens ho pensem.

Tinc devoció pel personatge, fins i tot més enllà de la seva tasca científica i encara que moltes de les seves opinions a l'entorn de tota mena de coses,  a banda de les del camp científic sobre el qual no puc opinar a fons, siguin ben diferents de les meves i algunes fins i tot m'empipin força. Fa anys, el 2006, vam dedicar unes jornades a la Ciència, a l'escola. Es complien cent anys del Nobel amb el qual es va premiar la seva tasca, un Nobel, per cert, compartit amb un altre científic. 

En aquella ocasió vaig demanar a la biblioteca alguns llibres escrits per ell. Em va costa trobar-los, em van arribar en unes edicions gairebé contemporànies del científic. La cosa ha millorat una mica, però no tant com caldria. Vaig llegir aleshores unes memòries sobre la seva vida on explica fets de la infantesa i aspectes de la vida familiar de quan era petit. Era un veritable trapella, un gambirot que no llaurava dret de cap de les maneres. Per la feina del seu pare, tossut i  treballador com ell, fins al punt d'anar de Saragossa a Barcelona a peu per no gastar i treure's un títol de cirurgià, van canviar sovint de poble. 

En arribar al nou indret els xicots es ficaven i li feien el que avui en diríem bulling, que ja sabem com eren els xicotots de poble del passat, però després de quatre dies és feia l'amo de la situació, parlava com parlaven els del poble i esdevenia el líder de tota mena d'embolics, fins i tot va construir un canó i va fer destrosses, i en una ocasió el van tancar tres o quatre dies a la presó, de petit. I això que el pare el castigava i l'estovava quan calia, tot i que s'estimaven moltíssim. Els seus records infantils tenen la intenció de no desanimar els pares amb fills entremaliats, tot pot canviar si troben el camí adient.

Ramón y Cajal és un d'aquells casos extraordinaris de gent que serveix per a tot. Podia haver estat dibuixant, pintor, escriptor. Va inventar enginys tecnològics per a la fotografia  i s'ha de dir que en aquest camp va tenir força ajuda de la seva dona, Silveira Fañanás, que tenia devoció pel marit i va fer, sobre tot, el paper que calia a l'esposa d'un savi atrafegat de l'època. Va trobar una dama a la seva mida i necessitat, que es va casar amb ell malgrat l'oposició familiar per ambdues parts, que trobaven que el xicot era un tarambana. 

Va escriure unes novel·letes molt interessants que freguen la ciència-ficció i en moltes ocasions va endegar ell mateix els estris necessaris per a investigar el que volia. Va opinar a dojo i al llarg de la seva vida sobre gairebé tot, considerant que temes com ara el sexual eren, encara, poc adients per als articles divulgatius. Va ser un símbol, un bolet, una demostració de què en un desert científic com era l'estat espanyol podia florir un geni. Així, doncs, per què gastar massa en investigació? 

Aquestes reflexions, escrites als vuitanta-dos anys, toquen un munt d'aspectes de la vida, de la vida quan se'n va a la posta, les pèrdues de visió, d'audició, de desplaçament... Però Don Santiago també opina sobre el món d'aquell 1934, any en el qual, al cap d'uns mesos d'haver-se publicat aquest llibre, moriria. 

Ramón y Cajal era un home del seu temps i té opinions que avui poden semblar masclistes però encara són molt més masclistes els acudits de l'Eugenio de fa quatre dies. Fa algun temps unes feministes es van queixar i van proposar això que sempre es proposa, treure el seu nom de no sé on. Els descendents del científic van posar les coses a lloc, situant les opinions en el seu context històric i social.

Té la virtut d'anar evolucionant i meditant sobre els canvis diversos. Sobre els canvis en la persona, produïts per l'envelliment, però també sobre modes, art, comunicacions, llenguatge, política i el que toqui. Un altre aspecte és que s'ha exagerat la seva afició a les senyores de pagament, malauradament no crec que en l'època seva -ni en l'actual- hi hagués gaire senyores fidels a la seva dona, la veritat. Se suposa que els genis seriosos han de ser com cal en el camp del sexe però això no és pas així ni ho ha estat mai, més aviat els fidels a la senyora són singularitats exòtiques. 

Llàstima que Don Santiago, a causa del context en què va viure, no escrigués més a fons, de forma distesa, sobre el tema sexual. Hi ha anècdotes sobre ell, com ara que en una ocasió feia cua per a un servei sexual, es veu que donaven números, com al mercat a causa de la gran demanda existent (de fet als llibres recents sobre el Barri Xino expliquen coses d'aquest tipus) i va dir a un noi si li podia canviar el seu, havia d'esperar molt i tenia molta feina per fer. El noi, molt amable, s'hi va avenir. Això, és clar, no ho explica pas en directe i cal posar l'anècdota en quarantena. Però, vaja, aquesta activitat no em desmereix per a res el personatge, més aviat me'l fa més humà i terrenal.

Un altre aspecte de les seves memòries que tret de context avui és aprofitat per determinats sectors unionistes són les opinions sobre el catalanisme i la possible secessió de bascos i catalans. Així com en el tema de la dona acaba admetent que si volen estudiar que estudiïn i que siguin metgesses o ministres, això sí, sense abandonar les seves obligacions maternals, sobre això del separatisme admet que, de ser jove, quan era arrauxat, hauria optat per solucions dràstiques i militars, per tal de fer llaurar dret catalans i bascos. Però ara, mirat en perspectiva, creu millor que si es volen separar que ho facin de forma pacífica i pactada. Això sí, aleshores Espanya hauria de perfeccionar-se i industrialitzar-se i posar-se les piles per tal de fer la competència als evadits, amb els quals, al menys durant una bona temporada, no s'hauria de voler saber res. O sigui, que haguessin de plànyer haver-se separat.

S'ha de dir que Ramón y Cajal no acabava d'entendre com uns catalans amb els quals havia compartit el pa i la sal a la Guerra de Cuba, voluntaris la majoria, que morien per Espanya amb el cor abrandat de patriotisme hispànic, i només cal pensar en el rerefons de la cançó El meu avi, que no deixa de ser un cant colonialista, haguessin acabat volent tocar el dos. Ell havia treballat en una Barcelona que se sentia molt espanyola malgrat les seves peculiaritats. 

De fet creia que era millor anar junts i fer un país gran tot i que admet, així mateix, que hi ha països petis que se'n surten molt bé. Hi ha una qüestió que potser se li escapa i que encara avui s'escapa a molta gent que creu que l'únic esclavista va ser el Marquès de Comillas, Catalunya, en general, es va beneficiar molt de les colònies i d'aquí ve una mica l'afició catalana a defensar-les en les guerres colonials. 

Reflexiona sobre la història i explica que els culpables dels desastres patris van ser els governs, els mals militars i els reis, com Felip V o Felip IV, a més dels mals ministres. Explica que Castella també va perdre lleis i furs amb allò dels Comuneros, per exemple. El científic parla de les imperfeccions lingüístiques i barbarismes que escolta a tort i a dret i en posa molts exemples que ens situen en l'època i en el castellà que es feia servir. Coses que li semblen molt mal aplicades o manlleus foranis avui han estat acceptades sense manies i d'altres han desaparegut del mapa lingüístic. 

L'home no és historiador ni lingüista ni crític d'art i el que diu són les seves opinions, fonamentades, això sí, com li sembla. Odia l'art avantguardista, ell era bon dibuixant i pintor i encara que avui les seves opinions sobre pintura semblin antiquades hi ha qui creu, amb fonaments, que molta obra d'art d'aquest tipus amb el pas del temps es mostrarà com el que és i no es pot dir, una presa de pèl. No li agrada la velocitat, els trens, els automòbils, encara menys els avions, ho compara amb el viatge a peu o en cavalleria, viatges que propiciaven l'observació de l'entorn i de la natura. Havia estat un muntanyenc vocacional.

Es queixa dels disbarats que amollen polítics, escriptors i tota mena de gent en els discursos i que en ocasions passen a la lletra impresa, referències falses, autories errònies... Ho arrodoneix amb exemples però sense dir el pecador. Es queixa de la poca afició a consultar diccionaris o enciclopèdies abans d'escriure, avui el sorprendria encara més la mandra en consultar coses tan a l'abast com internet i trobaria fins i tot més disbarats que en el seu temps. 

També es queixa de les traïdories i mal rotllo d'alguns coneguts, dels quals no en diu el nom tot i que potser, en l'època, no devien ser difícils d'identificar. Mostra el seu domini dels autors clàssics, del llatí i el grec, aquest bagatge que abans era el de tota persona amb estudis i que avui és una curiositat. Però també esmenta refranys i aspectes populars dels costums. Teoritza sobre longevitats, alimentació i la resta i ho fa en aquell castellà culte d'altres temps, una mica refistolat però encisador. Fa enveja veure que es troba en la darrera etapa de la seva vida amb aquesta capacitat de raonament, un raonament molt personal, en ocasions una mica contradictori, però amb un sentit de l'humor envejable.

M'imagino com devia ser una tertúlia d'amics amb aquest senyor, disposat a debatre-ho tot i amb ganes de parlar de tot. Va tenir la sort de morir abans de la guerra civil, odiava les guerres, n'havia vist unes quantes, i opinava, com Sagasta, que les carlinades havien endarrerit Espanya cent anys. La guerra civil la tornaria a endarrerir durant una bona temporada. Que la violència engendra violència li semblava evident. Per això, malgrat no entendre el tema dels nacionalismes hispànics reivindicatius, creu que tot s'ha d'arreglar de forma pacífica i pactada, cosa que obliden molts dels qui citen els fragments relatius a la qüestió on Ramón y Cajal expressa, sense embuts, allò que pensa i creu.