LA SOLITUD CENTENÀRIA I NOSALTRES, ELS D'ALESHORES

La mort de García Márquez ens ha sorprès en aquests dies de Setmana Santa tot i que no resulta gens estrany que una persona de vuitanta-set anys passi a allò que amb un eufemisme recurrent en diem millor vida. La notícia de la suposada mort de García Márquez, així com una mena de testament apòcrif, va córrer durant un temps per les xarxes socials però aquests fets no són privatius de la tecnologia del nostre temps, sempre han passat coses d'aquest estil, fins i tot a través d'això que en diuen boca-orella.

No escriuré pas de moment sobre les virtuts literàries d'algú avui tan inqüestionable en la literatura com Gaudí en el camp de l'arquitectura. Hi ha personatges que arriben a un punt vital en el qual esdevenen canònics i irreversibles i qualsevol matisació sobre realitats objectives fa que et mirin de cua d'ull com si fossis una excèntrica pedant. L'època d'allò del boom de la literatura hispanoamericana va coincidir amb una etapa de la meva joventut en la qual tot semblava bullir. Va ser gràcies al professor Tusón, aleshores encara no catalanitzat i que de forma casual i sorprenent va caure per aquella inefable Escola Normal del meu temps, que vam conèixer aquest autor i també alguns altres com, és clar, Vargas Llosa. Jesús Tusón i Ricard Salvat, els quals a mi no em van arribar a conèixer mai, la veritat, més enllà de corregir-me l'examen corresponent, crec que van ser els professors que més em van influir en aquells anys de canvis i descobertes culturals.

En perspectiva, més enllà dels valors específicament literaris de l'obra d'aquells escriptors, crec que l'èxit va venir orquestrat per una campanya eficaç de propaganda, a tots nivells. Els autors peninsulars es feien grans o havien restat encotillats per les limitacions d'un règim molt ranci i decadent, emergien narradors i poetes populars en català, però tot plegat semblava mancat de la força amb la qual ens va arribar l'esclat d'uns narradors i poetes llunyans i propers a la vegada. Malgrat el seu origen la gran majoria, que no provenia pas de les capes pobres i desafavorides de les seves societats, tenien i havien tingut un munt de relacions de tota mena amb la cultura europea. García Márquez i Vargas Llosa havien viscut a París, havien aterrat a Barcelona i els vèiem retratats sovint a les revistes de culte transicional en companyia de les grans patums culturals del nostre entorn. Encara avui un programa de BTV sobre coses que van passar en un indret determinat de la ciutat mostren el lloc de Sarrià -podia ser en un altre barri?- on van residir aquests autors, després flamants premis Nobel.

El primer llibre del boom que vaig llegir va ser La ciudad y los perros. El professor Tuson ens va explicar que l'embolic narratiu de la història reflecteix la forma com pensem en realitat, sense linealitat. Vargas Llosa, sense perdre la seva grapa inicial, va retornar més endavant a una certa convencionalitat estructural. Cien años de soledad devia ser la segona obra d'aquell conjunt en arribar a les meves mans. No crec que ningú amb una mica d'afició a la lectura restés indiferent davant del llibre, aleshores. He llegit moltes altres novel·les de García Márquez després però, com em va comentar una persona molt aficionada a la lectura ja fa anys, la resta de la seva obra no té el mateix pes específic, talment com si s'hagués cremat en aquella tasca de creació. Això passa amb molts escriptors i creadors diversos, però tenir la fama consolidada amb un èxit gros en concret fa que es respecti la resta, això també passa amb cantants, amb músics, amb pintors. Serrat ironitza quan li diuen i repeteixen que les seves millors cançons van ser les primeres però en el comentari hi ha un pòsit de veritat important, tot i que ningú no discuteix que tingui algunes cançons posteriors, en mig de molta palla, tan bones com les primeres.

Avui ja es fa molt difícil arribar en estat virginal a aquells llibres. S'ha escrit, molt, massa, sobre tots ells, sobre els autors, sobre interpretacions de cada frase, són lectura obligatòria acadèmica en molts casos. Una mica em va passar, més de prop, amb La plaça del Diamant, per exemple.  Hi ha poca gent que llegeixi un llibre o vegi una pel·lícula sense haver-ne fet un judici previ, les nostres opinions sempre estan contaminades per moltes altres opinions i potser en aquell moment també ho estaven a causa de la devoció que vam sentir en tot moment pel senyor Tuson, que ens les va fer conèixer. De jove encara ets molt més influenciable que de gran.

La moda del moment va fer que sorgissin, com bolets, un gran nombre d'autors d'Hispanoamèrica, de tots aquells països tan conflictius, tan complexos, tan desconeguts encara. Argentins, cubans, colombians, uruguaians, fins i tot del Brasil, tot i que allà no es parli castellà, com Jorge Amado, també premi Nobel. Pels nostres verals se'ls va intentar copiar i imitar, sense massa èxit, la veritat. Una mica com passa avui amb la novel·la negra vam tenir realisme màgic a dojo. La transició i els problemes polítics de les dictadures dels seus països ens van portar, a més a més, un gran nombre de cantautors i grups diversos d'aquelles contrades. Els llibres que llegíem, sumats a la poesia d'Espriu i a alguns himnes nostrats de Raimon o Llach, per exemple, van conformar-nos un imaginari col·lectiu, compartir i venerat. Com passava amb el cinema, aquells llibres eren objecte de converses suposadament profundes i etèries, inoblidables.

Molts altres autors eren tant o més bons que aquells primers i fins i tot en èpoques passades s'havien publicat llibres molt interessants escrits per gent d'aquelles terres però l'impacte provocat per allò que diuen, que qui pega primer pega dues vegades, ja no tenia discussió. Un amic em va raonar una vegada com i perquè, segons el seu gust, Alejo Carpentier, per exemple, era millor que García Márquez, però això és igual, hores d'ara. Una cosa és la qualitat literària, sempre subjectiva i lligada a modes, tendències i fins i tot situacions històriques o promocions ben fetes, i l'altra el resultat objectiu de com determinats llibres arriben a esdevenir per a nosaltres i la nostra vida personal molt més que literatura. 

Vargas Llosa va fer una mena de decantació imprevista vers la dreta, agreujada, en el cas nostre,  per manifestacion anticatalanes, cosa que li va procurar l'abandonament de possibles admiradors. Recordo una conversa entre dos joves estudiants, fa més de deu anys, al metro, en la qual un dels quals afirmava de forma rotunda que no pensava llegir res d'aquest senyor. Els motius eren polítics, ideològics, tot pesa, ens agradi o no. Potser avui ja n'ha llegit alguna cosa, tots canviem i la majoria ens anem tornant més comprensius amb els pecats dels altres.

Les relectures de vegades entusiasmen i d'altres sorprenen o deceben. He rellegit Tolstoi en l'actualitat i m'ha agradat però l'Anna Karènina no m'ha desvetllat les mateixes emocions que durant les primeres lectures ni m'ha semblat tan genial. De jove saps molt poc, de gran una mica més. Tot es relativitza. També passa a l'inrevés, llibres que ens van avorrir ens agraden en el temps de la maduresa i el mateix passa amb el cinema. Els temps i la normalització ensopida i dogmàtica van portar-nos coses estranyes, com ara la traducció al català de Cien años de soledad o fins i tot de El Quijote. Posats a fer... 

Avui em temo que ens publicarien el llibre de forma simultània en les dues llengües i els amics de fer país a qualsevol preu optarien per la catalana. Som en una època en la qual les versions originals no tenen la consideració sacralitzada d'altres temps, greu error. Si l'atzar, la història i la política, de grat o per força, ens han fet bilingües o el que sigui, cal aprofitar les circumstàncies per a finalitats positives,  crec. Al capdavall, el llatí també ens el va imposar l'imperi romà. Les traduccions mai són exactes ni fidels, tot i que n'hi hagi de molt bones i en alguns casos n'hi ha hagut que han superat els originals, com ha passat amb les còpies millorades de quadres emblemàtics.  Una  vegada el poeta Espriu es planyia del fet que la majoria de gent, la qual, en aquells anys, havia fet francès a escola, llegís els autors francesos traduïts al castellà o fins i tot al català. Avui tot és tan surrealista que he escoltat joves italians i catalans parlant-se en anglès macarrònic entre ells...

Descansi en pau García Márquez. Els comentaristes culturals tindran avui l'ocasió d'esmerçar erudició en els glossaris i obituaris oportuns, que sovint ja resten esbossats i a punt, quan el finat té una edat avançada i ha patit problemes de salut. García Márquez ja era quelcom ben diferent d'un escriptor, era un personatge de culte. D'aquí uns quants anys, quan el record hagi reposat, si som vius i en tenim ganes, tornarem a viatjar a Macondo, ni que sigui amb mundo sénior, i ningú no sap amb quin estrany país ens podrem trobar en aquell moment imaginat d'un futur improbable. El temps diuen que és un bon crític malgrat que tampoc no és fidel a la realitat objectiva i resta condicionat a moltes circumstàncies lligades a cada efímer present.

MOLT PETIT SERIA ENCARA QUAN AMB GOIG LA MEVA MARE UNA PALMA EM VA COMPRAR...

Avui és diumenge de Rams, el dia de la Palma, com en diem de forma casolana. Crec que encara se celebra força i fins i tot diria que s'ha recuperat després d'uns anys en els quals l'empatx anterior de catolicisme estatal semblava que acabaria amb qualsevol tradició relacionada amb el tema religiós. Potser vaig errada però crec que fins i tot algunes fires de palmes i palmons van estar uns anys sense celebrar-se, el mateix que processons de Setmana Santa, al menys pels nostres verals. Avui tot conviu sense gaires manies i potser ha de ser així.

El dia de la Palma, en la meva època infantil, amb tantes migradeses a l'entorn, era festa grossa, més o menys com Nadal. Per molt que per Pasqua es mengi la mona, coses com la Vetlla Pasqual mai no han tingut el mateix ressò que la missa del Gall o la benedicció de les palmes i palmons que es fa en el dia d'avui. La benedicció dels rams era una festa multitudinària. Després, molta gent se n'anava a passejar i a lluir la roba nova, sense assistir a la missa preceptiva, llarguíssima, ja que s'hi llegeix la Passió de Nostre Senyor i no s'acaba mai. Això, a casa meva, els semblava molt malament, tot s'ha de dir.

Per la Palma es feien coses extraordinàries com ara estrenar roba, sobretot sabates i mitjons, però també alguna rebequeta, fins i tot d'angorina, tot un luxe. Això els infants, els grans es mudaven com podien i a tot estirar la mare estrenava mitges. L'àvia de la meva mare, que no vaig conèixer, sembla que considerava tal dia com avui, a més del carnaval, com a festa de les mares boges, ja que per més fred que fes feien anar les pobres criatures vestides amb roba lleugera i primaveral. De Palmes n'hi havia de molts preus, les nenes riques les duien voluminoses i molt guarnides i la resta, com es podia. De la mateixa manera que diuen que els gossos s'assemblen als amos, les palmes i els palmons responien a la situació social de la criatura que la rumbejava. Els nois duien palmons però també els guarnien i en el moment de la benedicció, com es sabut, es picava fort per tal de fer molta escombra. Quan eres grandeta et substituïen la palma per un palmó o fins i tot per un ram de llorer o d'olivera. Fins i tot les mantellines per a nenes una mica grandetes es deien de pollita.

Les Palmes es guarnien amb un gran nombre de figuretes de fusta i de sucre, entre les quals els famosos rosaris comestibles. No hi havia manies amb això del sucre, avui semblaria que volem intoxicar les criatures i deixar-les desdentegades de bell antuvi si se'n fes el mateix consum ocasional. La Palma es guarnia el dia abans, és clar, fer-ho comportava un gran cerimonial, s'hi posaven llaçades i aquestes tires brillants, platejades i peludes que també s'utilitzen per Nadal. A més a més d'estrenar, com per Nadal, l'única roba nova de tot l'any, també ens retratàvem. Durant molts anys ens retratava un privilegiat veí que treballava en una botiga de material fotogràfic i per aquest motiu tenia càmera pròpia i crec que fins i tot es revelava les fotografies ell mateix. Tota la gent de la meva època acostuma a tenir fotografies del dia de la Palma, són un clàssic.

Em fascinava, els dies abans, anar a comprar sabates i mitjons, tot un cerimonial. Les sabates acostumaven a ser blanques, tot i que quan eres una mica més grandeta també podien ser de xarol negre. A mi les blanques, tan netes i perfectes, em semblaven de nata. Els mitjons els compràvem a la merceria del barri i per encertar la mida et feien tancar el puny i te'ls posaven al seu volt. Després, com és ben sabut, les palmes noves i oloroses es penjaven als balcons per espantar les bruixes, gran contradicció ideològica amb el catolicisme ortodox, i encara se'n veuen algunes. Perdien olor i frescor ben aviat i esdevenien una mena d'esquelet del passat recent fins que se substituïen per les noves.

Vaig conèixer un matrimoni, amb un fill de la meva edat, que a més d'altres feines feien palmes. Era un procés laboriós i complicat i fins i tot perillós, car es fa servir sofre per mantenir-les fresques i en aquella època ho feien a casa seva, una planta baixa molt modesta i mal ventilada. Avui m'imagino que tot es deu fer en millors condicions però aquells eren temps autàrquics. El dia de la Palma, una mica com Nadal, era adient per evocar la infantesa de la gent gran, aquells anys estranys d'abans de la guerra o fins i tot els més antics i remots i també els moments més dramàtics de la guerra civil en els quals els cultes religiosos es van bandejar, tema aquest que no s'ha valorat prou. Que et toquin les tradicions entre les quals has crescut fot molt, la veritat, i aquestes sempre revifen d'una manera o d'una altra. Per això les prohibicions que no responen als canvis naturals en els costums són tan espinoses i congrien ressentiments diversos.

Jo, que em sabia molts versos de memòria i els recitava sovint, a causa de les demandes familiars, n'amollava un del Trobador Català sobre un noi que recorda la seva mare en aquest dia, molt emotiu. La cultura convencional sovint bandeja el pes de la cultureta popular però el fet és que molta gent va créixer amb El Trobador Català i el Patufet més que no pas amb textos nostrats de més volada. Gràcies als poemes de Bori i Fontestà vaig aprendre a llegir en català. Quan el meu avi era petit el llibre era una novetat i un mestre modern de l'època el feia llegir al meu avi, a escola. Aquest llibre ha estat un clàssic i encara es pot trobar en una edició de l'Editorial Millà, qui sap si no serà la darrera i tot.

Els textos, també hi ha proses, conformen un conjunt que respon molt bé a la manera de sentir de la Catalunya profunda i tradicional: avis que s'han de respectar, noies honestes, patriotisme nostrat, religió viscuda de forma tendra, exemples morals I fins i tot alguna perla, com aquell d'anar a matar jueus, al capdavall era el que s'esdevenia en aquells matins dels vells dissabtes de Glòria, fent barrila als balcons i patis amb cassoles i matraques. Bori i Fontestà era fill del seu temps i no es podia imaginar en què aniria a raure aquella amenaça retòrica. He de dir que ja de petita alguns capellans i monges em van explicar que tot plegat era una gran bestiesa i que Jesús i la seva família també eren jueus. En aquella època ser jueu, maçó, comunista, protestant i moltes coses més, àdhuc ser separatista, pertanyia per als infants a la categoria dels marcians llunyans i imprecisos.

Ja de gran ironitzava amb el meu pare sobre el gran nombre de drames poètics que s'havien empassat. Al llibre hi ha un bon doll d'orfanets, ceguetes, mares difuntes i vells xarucs que veuen proper el seu final. També hi ha algun vers més alegre, és clar. I escric vers perquè en dèiem versos, fins i tot dècimes encara que no ho fossin, més que no pas poemes. En castellà també es pot trobar la mateixa temàtica literària, lligada al món rural i a una societat que volia bondat i amor filial però pocs canvis en el context. De forma inevitable i irreversible tot va canviar i del rebuig global per tanta religió obligatòria i carrincloneria literària me n'ha quedat un record tendre, lligat a la tradició i als costums i al record dels qui ens van precedir en el camí de la vida i avui dormen el somni de la pau. 

El dia de Rams és infantil en molts indrets, com ho palesen aquestes processons infantils del borriquet, tan divertides. Un any era a Sevilla i vaig xalar amb la moguda familiar que comporta el tema, els pares portant berenar i beguda a les criatures, deixant-les reposar de tant en tant i, és clar, retratant-les sense parar, car som en temps d'imatges barates i excessives. És un dia simbòlic car, com ens explicaven, després de la rebuda multitudinària que van fer a Jesús Nostre Senyor a Jerusalem el van estossinar de mala manera i la massa que l'havia rebut amb cridòria l'anava a veure executar fent la mateixa gresca car així és el món, injust i pecador. Per això s'ha de fer poc cas dels moments de glòria i del fervor que es desvetlla en això que en deien, despectivament, el populatxo. I del qual, de grat, per força o per catarsi col·lectiva formem part en algun moment d'aquests sorollosos, entusiastes i multitudinaris, ni que sigui quan piquem amb un palmó ben gros per fer escombra mentre imaginem que allò té una gran importància en el conjunt del món de mones que ens acull. És la vida. 

JA FALTA POC PER A LA GRAN FIRA DEL LLIBRE MEDIÀTIC!!!

Cercava informació a internet sobre la repetida frase: contra gustos no hi ha res escrit. M'he trobat amb fòrums on es discutia a bastament el sentit de la dita però res en concret sobre el seu origen tot i que hi ha qui afirma que la van inventar els creadors del capitalisme amb intenció de justificar una oferta consumista prou variada. Aneu a saber. De fet, si ens  la prenem literalment de fet sí que s'escriu molt sobre gustos, sobre els gustos que hem de tenir, i es fan recomanacions a l'entorn de productes de tota mena. La frase, però, vol dir tot el contrari, que no hi ha res escrit de forma definitiva. Una variant castellana que jo vaig escoltar molt quan era petita era: contra gustos no hay disputas. Això de disputes em sonava molt malament, a paraula pecaminosa. En tot cas a favor dels gustos hi ha hagut fins i tot baralles, com ara aquelles dels liceístas y cruzados. Però eren altres temps, aquells.

S'acosta Sant Jordi i s'escriurà molt sobre els gustos que la gent ha de tenir a l'hora de comprar l'inevitable llibre del dia, que ha de ser una novetat, segons les persones que es mouen pels mandarinatges culturals moderant tertulietes. En el meu blog literari vaig endegar ahir una entrada sobre el tema de la producció literària amb motiu del dia del consum llibresc. No voldria repetir-me, aquí la teniu. Fa uns anys ser un autor mediàtic era una mena de greuge però ara s'anuncia com una mena d'honor i de senyal d'identitat, es recomanen autors mediàtics en català. Aquests autors mediàtics són molt diversos, així com tot el que escriuen però comparteixen un denominador comú: ja compten amb un lloc professional quotidià a premsa, ràdio i televisions i, per tant, tenen assegurada una certa promoció, no els cal suplicar que els escriguin una ressenya en aquests suplements culturals que cada dia són més rancis.

El llibre ha perdut pistonada amb l'excés, com tantes altres coses, la roba, els electrodomèstics, els mobles, el menjar. Béns que en d'altre temps eren cars i resultaven per aquest motiu molt apreciats avui es llencen, sovint de forma dissimulada ja que produeix mala consciència llençar coses que en d'altres indrets o en d'altres temps eren de primera necessitat o gairebé. Per apaivagar les males consciències abans es donaven als pobres i ara es reciclen. Encara el llibre és avui un objecte sacralitzat, al menys en teoria. Però de llibres n'hi ha de moltes menes, com de tot, i no entenc que perdurin els dogmes sobre el valor de llegir i tota la resta, en un món i una època tan plena de tot. Encara sento estranyes comparacions entre llibre i televisió, o novel·la i pel·lícula, així, en general, quan hi ha de tot a tot arreu.

Una frase recurrent del nostre temps és allò de a mi m'agrada llegir-lo en paper i tocar-lo i tenir-lo. És aquesta una afirmació que no sempre respon a allò que la gent fa en realitat. Els llibres pesen molt, ocupen molt de lloc i tenen poc valor, em va dir un senyor d'aquests que buiden pisos quan va morir la mare i va venir a veure que hi havia que tingués una mica de preu entre els molts estris que deixem quan fugim cap al més enllà i que ningú no vol ni pot acollir a una nova llar. Per acabar-ho d'adobar les biblioteques, molt bones en l'actualitat, també han contribuït a la minva en el consum. En molts grups de lectura ja et diuen què has de llegir i t'amollen el volum corresponent, sense pagar ni un cèntim. Donar un tomb pels encants de Sant Antoni els diumenges i comprovar què es pot trobar i a quin preu evidencia una realitat d'excés i abaratiment que no sempre es vol reconèixer.

Els llibres produïts avui, amb alguna excepció, són d'usar i llençar. No fomenten una devoció constant a l'autor, un autor moltes vegades oportunista. Els grans autors, els lloats i que guanyen calerons, anglosaxons, nòrdics o orientals traduïts a l'anglès, són quatre gats però mouen les masses, com els grans actors. A Catalunya, fins i tot a tot l'estat espanyol, els escriptors i escriptores que venen una mica i viuen bé o molt bé del que escriuen són pocs i la majoria han de recórrer al periodisme ocasional i tenen sort si un diari dels que paga bé els fitxa, a més a més del fet que així tenen la tribuna mediàtica assegurada. Tot això de la qualitat és una gran abstracció. Fins i tot s'ha perdut el valor del text en la llengua original, molts llibres surten en català i castellà a la vegada, a casa nostra. En un país on el doblatge de pel·lícules costa tant d'erradicar no és gens estrany que es tingui poc en compte el valor de la llengua original d'un text. Pel que fa als premis, fins i tot un de gros com el Nobel està subjecte a moltes pressions i conveniències polítiques. Tot i que això és ben igual, seguim la cerimònia dels Óscars amb curiositat tot i que sabem que els premis sovint són una mica aleatoris. Una cosa és l'espectacle i l'altre el fons de la qüestió o la suposada qualitat dels productes culturals.

Hi ha autors del passat que van tenir sort de ser al lloc adient en el moment oportú, quan hi havia escassedat de determinats temes. També compta la sort, en tot això. Els quatre cantants de la Nova Cançó que avui són gran figures i tenen sucosos negociets poc relacionats amb la literatura van emergir en el moment adient, ara costa molt arribar a fer-se un nom, als joves músics.  En tot plegat funciona sempre allò tan vell d'agafa fama i fote't a jeure, si un autor va sorgir amb un llibre remarcable i va tenir un gran èxit és difícil que després es reconegui que un llibre seu és un bunyol, i el mateix passa amb els cantants. La situació actual també ve d'un fet positiu irreversible, l'augment del nivell cultural. Hi ha molta més gent que canta, que escriu, que fa música, que pinta i dibuixa i que ho pot fer d'una forma digna i remarcable. La democratització de la cultura ha acabat força amb la singularització i la sacralització de les grans figures però com que sembla que fan falta encara han d'existir perquè hi ha uns mercats que demanen vendre com sigui. Mig món ven per tal que l'altre mig compri. I.com deia una peixatera del meu barri, el que no es veu, no es ven.

En tot plegat hi té un gran pes la sort, ser al lloc convenient en el moment oportú, trobar una ajuda interessant quan cal, una bona promoció, coses així.  En aquest context la festa de Sant Jordi ja no pot ser allò que havia estat fa anys, tot i que també fa anys el món de la cultureta, fins i tot de la cultureta catalana, minoritari i feble, tenia les seves servituds, enveges i cops de colze com es pot comprovar en llegir les biografies de personatges del passat recent. A més a més, en aquell moment era molt elitista, com ho era la universitat. Rellegir títols que van sorgir amb una gran traca sobre qualitats i descobriments sovint decep, tot i que afortunadament sempre es retroba alguna perla oblidada. En tot cas nosaltres també canviem i allò que ens agradava ahir pot no agradar-nos avui i a l'inrevés. Sobre el món editorial, el gran, el petit i el mitjà, es podrien escriure moltes coses però ja fan prou de tirar endavant aquestes empreses, sigui com sigui, amb mediàtics o sense. El pitjor és que tot sigui tan efímer, fins i tot els llibres mediàtics de fa, per exemple, quinze, deu, cinc o sis anys, són ja molt difícils de trobar i això que diuen molt sobre tots nosaltres i sobre com érem i què volíem en aquells anys oblidats, propers i llunyans a la vegada. Ja veieu que per trobar una portada d'un llibre corbellià he hagut d'anar a todo colección...

DIES ESTRANYS

Ahir escrivia sobre tragèdies col·lectives que he tingut la sort, per ara, de no viure ni patir en directe. Els meus pares i avis si que n'havien viscut una i de grossa, les causes venien del passat i els efectes encara perduren. A nivell individual també vivim tragèdies personals de tant en tant, de vegades inesperades, d'altres inserides en la normalitat de la vida, sempre breu per més que la ciència ens l'allargui una mica, amb pedaços i pastilles.

Ahir va ser un dia estrany. El vaig iniciar anant a l'enterrament d'un cosí, el marit d'una meva cosina, de fet. Era una persona generosa, amable i optimista. Feia anys que tenia molt mala salut i no ho semblava a causa del seu tarannà rialler i acollidor, per això la seva mort ens va trasbalsar. Fa poques setmanes el vam anar a veure, va fer a casa seva una calçotada familiar i tenia cura de la barbacoa, de l'estat dels calçots i de la carn a la brasa, amb aquella dedicació devota que posava en tot el que feia. De la rastellera de cosins i cosines, directes i polítics que tenia fa anys ja me'n queden molt pocs. El meu cosí era molt popular i estimat, havia participat en moltes coses a Sant Just, una de les més importants, el futbol, aquest futbol local que no és el Barça però que té molta més importància humana per a la convivència i la vida cívica i social.  Estava casat amb la filla d'una germana del meu pare, la tia Flora.

En l'acte de comiat pensava de forma inevitable en els molts fragments que conformen una vida i en els diferents records a l'entorn del meu cosí que s'aplegaven en aquella reunió i que romandran en la memòria de tanta gent. Em va passar pel cap, en poca estona, l'època del seu festeig amb la meva cosina, el temps en el qual els seus fills eren petits, algun sopar o trobada familiar, així com detalls de la vida dels meus oncles, amb els quals havia conviscut des que es va casar, en una envejable caseta unifamiliar amb vinya emparrada al terrat que el meu oncle, paleta, s'havia autoconstruit. Era també oncle de l'actor Ferran Rañé qui en va fer una llarga evocació el mateix que la seva filla petita i en van destacar per damunt de tot l'amor a la gent i l'humor que el van acompanyar sempre, era, entre moltes altres coses, un gran explicador d'acudits. 

Avui tots som grans però quan ets molt jove la gent que té quatre o cinc anys que tu pertany a un estadi superior i privilegiat, sobretot en aquells anys de prometatges formals i comentaris diversos sobre les qualitats dels festejadors de les filles. Recordo el bateig de la filla d'un altre cosí, avui també traspassat des de fa anys, i com la meva cosina, guapíssima  i enamorada, ballava molt agafadeta al seu nòvio vestit de soldat, que havia vingut de permís. Recordo també el seu casament i el tec al desaparegut Hostal de Sant Antoni, de tota la gran família que es va aplegar en aquell dinar en quedem quatre gats, de fet. Quan jo era petita anar a Sant Just a veure els meus oncles i la meva cosina era tota una excursió excitant, anàvem a peu fins la plaça d'Espanya, agafàvem un autobús que em marejava amb la seva ferum de combustible autàrquic, sortíem ben aviat dels límits urbanitzats i arribàvem a un poble remot que feia olor d'aire fresc, de flors i de pinassa. 

Les nostres vides desfilen de forma discreta i sovint atzarosa entre tot allò que s'esdevé en el nostre entorn social i polític, això que en diuen la història, i les trobades entre nosaltres i la història no sempre són positives ni enriquidores, de vegades gairebé vols que la història s'oblidi de tu. No crec en aquestes veus apocalíptiques que parlen de fractura social però sí que ens movem en els darrers temps entre incomoditats i silencis destinats a evitar discussions amb gent estimada i propera. Al vespre, com tanta gent, vaig veure una part de la sessió del Congrés, una mena de partit de futbol, d'encontre, que diuen ara, molt desencontrat, com era d'esperar. Era un partit desproporcionat i ja sabíem com acabaria. Em sobta l'optimisme fervent de tanta gent que creu que tot és qüestió de voluntat popular, que sosté que el poble vol el que vol ell o ella i que tot està molt clar. Jo ho veig tot molt poc clar, la veritat. En tot cas, el temps farà via i qui sap si ens portarà sorpreses i canvis profunds o potser, tan sols, desencants inesperats i frustracions recurrents. 

Mentrestant la vida passa i, en tot cas, sempre es pot reinventar el passat en el futur, ja que amb aquesta finalitat s'escriuen molts manuals d'història i es fan i desfan els monuments commemoratius. Nosaltres naixem i morim, i tant de bo si ho podem fer de forma discreta i poc traumàtica i deixar un bon record als familiars i als amics que han estat en un moment o un altre al nostre costat. Es allò que diu la dita, el meu mal no vol soroll. I feliços els pobles que no tenen història. No sé si n'hi ha cap, la veritat. En tot cas, què és, un poble? Què se n'ha fet d'allò de la pàtria universal? Les meves aspiracions de felicitat possible cada dia són més senzilles i mediocres, què hi farem. 

LES GUERRES DE LA FI DEL MÓN

Ahir vaig veure per la televisió un home i una dona junts, l'home admetia haver mort la família de la dona i la seva filla petita durant les matances de Rwanda, de les quals ja fa vint anys. No és habitual trobar aquest grau de penediment públic, la veritat. En recordo molt pocs exemples recents. Tot i que quan les tragèdies col·lectives han planat damunt d'una comunitat alguns éssers humans se sentin avergonyits dels disbarats comesos. Encara em sorprèn la capacitat que tenim per creure que la violència no va amb nosaltres, sempre tenen la culpa els americans. 

Una companya de feina, en aquell temps del genocidi, em va explicar que havia fet cooperació durant un llarg temps en aquell país i en tenia molt bons records, em va dir que obserrvaves que es tenien una certa mania entre ells però que no es podia sospitar ni de bon tros una cosa com aquella. Recordo que des de l'escola telefonava gent coneguda i com es va assabentar de la mort terrible d'alguns dels seus amics i col·laboradors. Fa un temps, en una xerrada sobre Àfrica, una persona que també hi havia estat en diferents ocasions em va admetre que al darrere de moltes de les coses que s'hi esdevenen hi ha o hi ha hagut l'estat francès, cosa poc divulgada o explicada sempre a mitges. Giscard ja rebia molt bons pernils en forma de diamants d'aquell estrany monstre que va ser Bokassa. I Ben Barka va desaparèixer passejant per París. No vull dir amb això que els francesos o els seus governants siguin pitjors que uns altres, sinó que quan s'entra una mica a fons en la història del passat i del present no es pot trobar innocència enlloc.

L'escena de l'home i la dona que intenten afavorir la reconciliació nacional, admetre culpes i perdonar i tirar endavant, em va recordar una parella que surt al llibre La guerra del fin del mundo. Avui crec que Vargas Llosa és menys llegit que en el meu temps ja que com és sabut es va tornar anticatalà i de dretes i aleshores, tots som humans, projectem damunt de la literatura els nostres prejudicis ideològics. Però el llibre és excel·lent, un dels millors d'ell. S'inspira en un fet poc conegut de tants com n'hi ha hagut al món, la Guerra de Canudos, en la qual l'intent d'establir una mena de societat utòpica va topar amb la realitat del poder abusiu d'un estat que no admetia gaires invents. 

Tenim poca memòria, encara hi ha qui intenta justificar coses com ara el genocidi jueu amb arguments eteris com ara que aquella pobra gent va anar a l'escorxador de forma covarda o fins i tot que potser s'ho mereixien, horrible comentari que he escoltat en ocasions i fet, sempre com si fos en broma, per gent de la qual no l'hauria esperat. Aquell és avui un genocidi molt conegut, fotografiat i documentat, d'altres es van oblidant o no s'han conegut mai. Hitler hauria acabat per exterminar fins i tot la seva gent, de fet va començar pels mateixos alemanys dissidents o febles, com explica Haffner en el seu llibre Observacions sobre Hitler, per a mi un dels millors que he llegit sobre causes i efectes de tots aquells disbarats.

El rei Leopoldo, que té moltes estàtues al seu país i els descendents del qual encara governen, va matar més gent que Hitler, al seu Congo. I la cosa per part belga no es va acabar amb allò. Soldats que eren jovenets i feien el servei militar en el temps de la mort de Lumumba també van explicar, ja de grans, el que s'havien vist obligats a fer, i això en època d'aquell Balduino afabiolat a qui volien fer sant. Per no parlar de Pol Pot, de Stalin i d'altres. Amb certa ironia em comentava en una ocasió un historiador que els espanyols, catalans inclosos, no som tan disciplinats com els alemanys ni tan sols en la barbàrie, ells prenien notes, amidaven, retrataven. Per això en sabem tantes coses, del que van fer, portats per aquests vents de la història que passen per on passen i quan menys s'espera. 

Hi ha moltes guerres de la fi del món desconegudes i algunes a tocar de casa. A nivell individual és fins i tot possible, en algunes ocasions, un cert penediment redemptorista. Però els qui pateixen aquest sentiment i intenten refer la seva vida i la seva societat acostumen a ser la gent anònima, els qui manen matar i creen les estructures necessàries per tal que la tragèdia funcioni se n'acostumen a sortir, amb poques excepcions. I és que ben sovint hi ha una gran tendència a contemplar el passat horrible des de dalt d'una mena de muntanya i no pas mirant cap al fons de nosaltres mateixos per tal d'admetre que la natura humana té foscors que ens resulten molt desagradables. Encara hi ha qui vol creure que tots els almogàvers eren mercenaris aragonesos, ves. Creure'ns diferents o millors pel fet de ser d'algun lloc o d'algun grup humà és un gran absurd però forneix vots i ens dóna una estranya seguretat, com si tingués algun mèrit haver caigut per atzar aquí o allà.