Aquells reis, aquelles reines

No gaire aprés nasquem nós, e fom nats, complits los set mesos que fom engenrats, e nasquem tan feble e tan eixaquiós, que no es pensaven les madrines, ne aquells qui foren a la nostra naixença, que poguéssem viure...


Ahir vaig assistir a una trobada del grup de lectura històrica que vaig comentar temps enrere, organitzada pel Grup 99. El llibre triat havia estat Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya, de Ramon d’Abadal i de Vinyals. El debat va ser molt interessant, hi havia persones que hi entenien molt més que no pas jo, i tot plegat va generar un doll d’opinions diverses, i d’implicacions històriques variades, que des de l’època medieval van arribar a Berlusconi passant per Nietzsche i d’altres filòsofs.

Jo, que em miro la història des d’un punt de vista força d’estar per casa, com en el cas del tema que comentava anteriorment, la Guerra del Francès, no puc obviar la meva imatgeria personal, en aquest cas lligada, en el cas del rei Pere, al seu mític i inseparable punyalet. La història antiga també canvia, nous anàlisis ens donen noves lectures i sempre, totes elles, seran parcials i interessades, formades per la plastilina que em comenta el Yayo Salva, matèria primera que admet formes diverses segons el moment i l’habilitat i intencions del modelador.

Van sorgir moltes preguntes, en el curs de la conversa. Què era Catalunya, aleshores? Què entenem per decadència? No ha canviat força, ja, la tendència a magnificar la crisi demogràfica per explicar la decadència política de Catalunya? Història política o història econòmica? Masses o líders? Quin pes o manca de pes té avui el marxisme en les lectures polítiques? Quin és el paper dels líders en la història? Són, encara, necessaris? Si matèries suposadament més objectivables propicien lectures divergents, la història resta subjecta a la nostra visió del present, des del qual sabem o creiem saber què va passar després. Saber història no serveix, crec, en absolut, per no repetir-la, com es pot comprovar amb certa facilitat. La repetició, evidentment, mai no és clònica, perquè els temps i el context canvien. La història per a adults em sembla necessària, imprescindible, apassionant, perquè pot comptar amb visions divergents, que ens en mostrin la complexitat. Però la història convencional s’ha amollat també als infants i joves a través de manuals consensuats i homologats, i la cosa no millora, pel que puc veure als llibres actuals de socials de l’escola encara que cada vegada costa més de conformar un discurs històric coherent i educatiu, en uns temps en els quals les batalles, les armes i la crueltat antiga ens provoquen molts maldecaps ideològics.

No corren bons temps per als herois patriòtics ni per a les llegendes innocents. Malgrat això, els poders de cada moment no deixen d’intentar, amb la història i les històries a la mà un cert adoctrinament en un sentit suposadament modern, quan, la realitat ens ha demostrat que aquests temes, a l’escola, no conformen sempre sentiments abrandats ni incondicionalitats, ans, sovint, tot el contrari. No sé si a nivell de primària hauria de ser la història matèria curricular –com en diuen ara, que tot es curricula- o limitar-nos a donar uns trets generals sobre vida quotodiana, sentit del canvi, coses així. En uns primers intents de programació, en els ja llunyans temps de la reforma educativa, es va proposar fer-ho d'aquesta manera, a primària, i es van elaborar materials innovadors, però després, a causa de les pressions òbvies, es va tornar al de sempre, reis, màrtirs, patriotisme i senyals de pertinença. A Catalunya la cosa és espinosa, perquè no hem comptat amb un context normalitzat fins fa quatre dies, i tocar els mites de casa és, encara, força complicat.

Tornant al rei Pere, el seu tarannà lligaria amb allò que deia en l’anterior post sobre els homes baixets. Expliquen que es posava un coixí al seient per semblar més alt que d’altres i en alguns textos he trobat que el titllaven de Neró i tot. La qüestió de la realesa, actualment, costa de copsar i comprendre, perquè el concepte d'igualtat, avui, és molt diferent del d'èpoques remotes i no tant remotes. Va tenir Pere III un llarg regnat, comptant amb l'època, complicat i difícil i és d'admirar la seva longevitat en aquell context de pestes i desgràcies, ja que va néixer malaltís i esquifit, cosa que fa pensar en la consistència de l'inquietant pes de l'atzar, en les nostres vides. La seva darrera dona, Sibil·la de Fortià ha generat, a partir de Jaume Roig, passant pel vessant seriós de Frederic Soler, un gavadal de literatura, sovint pejorativa amb la senyora, és clar, que ja sabem com les gastava Roig i la inquietud que provoca qualsevol reina sobrevinguda de forma inconvenient. Llegeixo per la xarxa que un intent de batejar un carrer de Fortià amb el nom de la dama va generar no fa massa protestes de gent del poble, cosa que vol dir que encara és ben present la seva llegenda negra. Llegenda negra o llegenda romàntica, Sibil·la de Fortià resuscita sovint en nous llibres i obres teatrals, la seva figura desvetlla una gran tafaneria retrospectiva. Cal dir que ahir el debat va ser molt seriós i no vam parlar ni del punyalet, ni del coixi i/o els complexos de Pere III, ni dels seus afers matrimonials. Una altra cosa fou l’agradable sopar de després, amb tertúlia desacomplexada i pitarresca inclosa. Vam fer història, vaja.

Aquelles guerres, aquells herois

Admirose un portugués

al ver que en su tierna infancia

todos los niños de Francia

supieran hablar francés.

"Arte diabólico es"

dijo torciendo el mostacho,

"que para hablar el gabacho

un hidalgo en Portugal

llega a viejo, lo habla mal

y acá lo parla un muchacho".

Després de tot això dels polacos, i del doll de teories i opinions sobre el mot, m’ha vingut al cap aquest conegut poema de Moratín, veí, segons sembla, durant un temps, del barceloní carrer de Petritxol (en un pis, no sabem quin/ hi va viure Moratín). Gavatxo ha estat durant molt de temps un terme pejoratiu per a batejar els franxutes, amb els quals ens hem mogut, pel que fa a Catalunya, en una relació constant d’amor i odi, segons bufessin els vents. Diuen que el malnom té l’origen en un riu francès, Gave, i que feia referència als homes grollers i que parlaven de forma estranya. Hi ha també sobre la paraula teories diferents i usos diversos, i fins i tot tenim uns préssecs molt bons de varietat gavatxa. En èpoques llunyanes va haver-hi, a Catalunya, una important immigració occitana, ves per on. Per cert, el gran Moratín va ser, al capdavall, com tanta gent avançada de l'època, un agavatxat que va acabar a l'exili.

La cosa ve a tomb perquè fa uns dies vaig anar a una xerrada al meu barri, la primera d’un breu cicle sobre el Castell de Montjuïc i la Guerra del Francès. A la xerrada es va parlar força del castell, el seu passat, present, i imprevisible futur, polèmic, com tots sabeu. I poc de la Guerra del Francès. Em temo que, malgrat els molts actes que s’han programat per tot arreu sobre aquest segon centenari ens quedarem una mica com abans, o sigui, a les fosques o en penombra, i lligats a tota una iconografia heroica i antiga amb la qual vam bressolar els nostres somnis patriòtics escolars.

El bicentenari de la Guerra de la Independència o del Francès, com en diem per aquí, -potser per no confondre les coses, en aquest present una mica cantellut, en el qual els temes patriòtics s'han complicat i diversificat-, ha generat actes diversos, a casa nostra i a Espanya en general, però em temo que la cultura històrica col·lectiva no millorarà. Hi ha molts actes locals, lligats a poblacions concretes i, per tant, destinats al públic de l’indret i a la situació precisa d'aquell lloc durant la guerra. També, no faltaria més, hi ha força teatralitzacions d’aquestes que m’agraden tant. L’altre dia veia les que feien a Madrid, per la tele, amb això del dos de maig. En todas partes cuecen habas y en algunas, calderadas.

La història, com tantes coses, s’ha frivolitzat, serveix per a fer turisme. Des d’una pintura prehistòrica o una caca de dinosaure petrificada a un camp de concentració, tot val per al tema. De tota manera, segons l’època, hi ha coses que venen més que no pas d’altres, és clar. Quan jo anava a escola la guerra aquesta era, encara, una guerra heroica i justa, en l’imaginari col·lectiu, una guerra en la qual es volia foragitar l’estranger i en la qual el poble unit no va ser vençut. Jo trobava injust que el setge de Saragossa fos més famós que els de Girona, ai, pobre de mi. La música del Sitio de Zaragoza era i és encara un clàssic dels varietés, tocada a l'acordió, fins i tot al Molino, recordo que ho feia molt bé una actriu que va morir no massa gran, molt maca, i que vivia al meu barri, sento no recordar-ne el nom. Encara, durant la meva infantesa, a moltes xocolates, com ara la Tupinamba, hi sortien cromos amb estampes històriques, un gènere que va excel·lir durant el XIX i que va conformar la nostra idea dels fets del passat. Molts pintors catalans de l’època van pintar estampes històriques i religioses, avui injustament oblidades o gairebé. Una meva tieta, en una sala i alcova que em feia esgarrifar, del carrer de Santa Margarida, hi tenia un quatre amb Ramir i la seva campana de caps tallats a un costat, i, a un altre, allò de 'no servire a señor que se me pueda morir', de quan Francesc de Borja va veure el que els cucs havien fet amb la seva admirada reina. I, al mig, un mirall immens que jo crec que amagava un munt d'esperits familiars al seu darrere.

El cinema de l’època imitava aquelles pintures en la seva escenografia convencional, adient a l'època imperial que ens pertocava patir. I també els llibres de text, les entranyables enciclopèdies, reproduïen de forma maldestre, en blanc i negre, descobriments d’Amèrica idealitzats i setges de Saragossa amb l’Agustina en peu de guerra, cromo aquest, de la senyora i el canó, que fins i tot pintors com Goya van evocar, males llengües diuen que per necessitats de sobreviure en aquell context tèrbol del retorn del Desitjat. Aurora Bautista, que va esdevenir Juana la Loca i Agustina de Aragón per arribar a excel·lir en la imaginària, però molt més realista, tia Tula, era l’emblema de l’època, al costat de Fernando Rey, que també va ser Felipe el Hermoso i crec que Palafox.

Una lectura crítica sobre el tema, que incideixi en les misèries de la guerra de forma seriosa –d’aquesta o de les altres, civil inclosa- encara està per endegar, al menys a nivell nacional i/o nacionalista. Massa complexitat per a les nostres necessitats de mitologia. L’altre dia escoltava per la ràdio l’autor d’un llibre sobre aquella guerra, un autor castellà. Reivindicava que, en tot cas, ‘els bons’ eren els francesos i també incidia en la figura de José Bonaparte, injustament tractat per la historiografia popular, titllat de borratxo. Jo tampoc diria això, la veritat, perquè també és simplificar la qüestió. Sobre el rei, unes cobles que semblen la lletra d'un rap del verano, sobre el tema feien referència a la seva incapacitat sexual a causa de la beguda:

Cuando la reina se pone

Bon bon

La mantilla de franela

Bon bon

La dice José Pepino

Bon bon

Ese cuerpo pide guerra

Bon bon.

Però és clar, com que el rei en portava més al cap que als peus, no podia fer res amb la reina que demanava guerra, coses de l’alcohol, del vi espanyol, vaja. José Bonaparte i Amadeo de Saboia van ser dos reis frustrats i odiats, quan, en realitat, eren dues persones intel·ligents i serioses, disposades a modernitzar el país. No van ser populars ni acceptats per aquest garbuix humà que anomenem pomposament ‘el poble’. Fa anys vaig llegir un interessant article sobre ells i les seves esposes respectives, grans senyores, també. El fet és que el segle XIX va començar malament i va acabar molt pitjor, si és que es podia empitjorar. De fet, la primera meitat del XX va ser pitjor, ben mirat. La diferenciació entre guerres contra l’invasor estranger i guerres civils és oportunista, espinosa, perquè al capdavall totes les guerres comporten conflictes civils, entre partidaris dels uns o dels altres i dir traïdor a algú és fàcil, però aprofundir en els motius de la seva suposada traïdoria, molt més embolicat.

A Catalunya, ves per on, ens ha quedat el record de la immortal Girona, on Álvarez de Castro va fer resistir la gent sisplau o per força fins a límits terribles, frustrat, diuen, per la facilitat amb què els francesos havien entrat a Barcelona, gràcies a les pressions militars que en aquell moment aconsellaven facilitar-los la cosa. També comptem a Catalunya amb la imatge del timbaler del Bruc, fent córrer els francesos esperitats, a causa, segons explica la llegenda, del ressò del timbal gràcies a l’orografia:

La primera vegada

que al Bruc vàreu anar

molt contents i alegres

hi vàreu arribar.

Amb els canons de fusta

els llevàrem la pell.

Es varen posar a córrer

fins a Molins de Rei.

Les gaditanes es feien tirabuixons amb les bombes i Napoleó va haver de fer moixoni, ves. Ara diuen que va ser gràcies a la col·laboració anglesa, sempre ens espatllen la il·lusió. Tanta sang i heroïcitat per fer retornar Ferran VII i per entrar en una època d’inestabilitat constant, de guerres locals, com les carlines, de repúbliques frustrades i, finalment, de ja sabem el què. Jo crec que potser amb els gravats de Goya sobre els desastres ja n’hi hauria prou per entendre el que ens cal, que la guerra serveix sovint per empitjorar la situació, sobretot de tanta gent que no té cap culpa i que rep de totes bandes. Però per entendre, també, que no cal fer volar coloms i que menystenir armes i exèrcits és, encara, suïcida. Malauradament allò de que si vols pau has d’estar preparat per a la guerra, encara funciona. Precisament fa poc llegia declaracions serioses de persones diverses en el sentit del perill de convertir els exèrcits en ONG obviant que, de vegades, cal prendre mides que comporten una dosi important de violència per restablir un cert ordre, sense el qual no es pot fer res. Això de que cal dialogar està molt bé, però si una de les dues parts va amb la pistola o el trabuc a la mà, és difícil, impossible vaja.

No és estrany que tota aquesta època històrica, des de la Revolució Francesa en endavant, tingui, per a nosaltres, una atracció important. És llunyana, però propera en molts sentits. Jo, de petita, meditava sovint, encuriosida, sobre els meus avantpassats i volia imaginar quins d'ells haurien vist la guerra de la independència, amb una certa enveja generacional, ja que pensava que les guerres, com tantes altres coses, eren una mena de pel·lícula que es veia passar, pobre de mi. Hi ha personatges com Napoleó, magnificats i idealitzats per la mitomania especialitzada. En una ocasió vaig llegir una mena de comparació entre Franco i Napoleó, al menys, feia el comentarista, Napoleó tenia una categoria intel·lectual, una ‘grandesa'. Grandesa megalòmana que va portar Europa al desastre, és clar, perquè amb grans idees també es fan molts disbarats. Tots dos eren baixets, com tants altres dictadors, quan anava a la Normal recordo que el professor de psicologia parlava del complex dels homes baixets com a una mena de síndrome que podia derivar en tendències dictatorials. Mussolini era més apersonat i alt, però. De tot hi ha hagut a la vinya del senyor, i la psicologia ja no és el que era. Les explicacions senzilles sempre s'escolen del nostre abast, com aigua en un cistell.

Traducció al castellà: Caracteres Ocultos

Gües quin Collins

Vaig llegir fa poc al diari una notícia breu sobre el fet que les persones que viuen a Lesbos s’han queixat, amb tota la raó, crec, del costum que s'utilitzi el seu gentilici per a definir l'homosexualitat femenina. Quan van pel món dient que són lesbians i lesbianes o que tenen costums lèsbics es veu que tothom (potser no pas tothom, però sí molta gent de poca cultura integral, barroera i maliciosa) fa molta barrila. A més, sembla que Na Safo, poetessa culpable de tal tradició semàntica, era, en realitat, bisexual, fins al punt d’haver-se suïcidat per culpa d’un senyor. És clar que podem fer servir lesbis i no pas lesbians, però tant és, comprenc el seu patiment.

Aquests dies m’ha arribat per email la imatge que enganxo al post i que sembla que corre fa temps per la xarxa. M’ha arribat a través de Gazophylacium, qui l’ha rebut de Víctor Parèmies, ambdós senyors de blogs de gran tradició i contingut notable, i d'alt voltatge lingüístic. Sembla que l'han fet circular amb la intenció d’aconseguir unanimitat en la temàtica dels posts d’avui, dilluns, 4 de maig, d'intentar un consens comentarístic a l’entorn del tema que la imatge suggereix. vaja.

Jo no sabia que el mot polaco referit als catalans fos ja tan famós a nivell universal, com per ésser inclòs sense complexos en l’ínclit Collins, diccionari albionès de prestigi. Imagino que els polonesos i poloneses poden arribar sentir-se com els de Lesbos quan van pel món i algú els diu, en broma, i, és clar, en altres llengües que no són el català: polacos eh, apa, garrepes, ceballuts, no demaneu tant, que us beureu l'Ebre, carallots, parleu cristianu. I coses pitjors. Imagino un polonés de qualsevol sector professional aterrant, per exemple, a la COPE per parlar de les seves fites i com el pobre pot haver d’aguantar somriures de complicitat mal intencionada, comentaris de doble sentit que no podrà copsar i sarcasmes diversos. Per no parlar de quan es trobi amb persones de més volada i li mencionin l'avara povertà dantesca, en un context adient, o, en cas d'haver assolit fites de poder s'hagi de sentir allò altre de Oh Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani! O potser, fins i tot, el culpin de la venjança catalana, desenvolupada pels braus almogàvers i que es vol minimitzar, amb l'excusa que molts dels venjadors sanguinaris no eren catalans de soca-rel sinó mercenaris de procedència extra-comunitària. Estic segura que els polonesos ja deuen patir, en el seu context geogràfic, penjaments prou adients a la seva circumstància precisa, proferits per veïns més propers, ben segur, perquè això de posar motius i malnoms és antic i universal.

Avui que tothom reivindica la revisió seriosa de les frases fetes, perquè ja els suecs no es fan el suec, ni la gent s’acomiada a la francesa, ni l’enreden com a un xino, ni treballa com un negre, ni va com un gitano, ni és hipòcrita com un jesuïta, ni fa barrila excessiva com un mursiano, ni és ordinari com un xarnego, ni gelós com un moro, ni deixa la porta oberta com un madrileny, ni té el cap gros com els mataronins, ni els pagesos fan el pagès, ni els de can fanga pixen pels pins urbans, ni els badocs baixen d'Arbeca, ja que els tals defectes i capteniments s’ha comprovat que responen a actituds d'idiosincràcia individual i no pas col·lectiva, hem d'exigir, per la part que ens toca, que els polacos no siguin catalans, ni els catalans, polacos, a no sé que, per atzars de la vida, hagin aconseguit la doble nacionalitat. Per manies de senyora madura reprimida, m'abstinc de fer broma sobre la lamentable qüestió de les pràctiques sexuals amb denominació d'origen (grec, francès...) doncs la cosa ja fregaria el mal gust de forma excessiva. No sé si ve a tomb, però expliquen que la meva àvia paterna, de la Garrotxa profunda, quan volia bescantar algú li deia sipaio del coll tort; jo no sabia aleshores què volia dir, evidentment, i ella i els seus, carlins convençuts, l'aplicaven, sembla, als antics liberals. He vist que és una paraula ben actual que s'aplica en moltes circumstàncies diverses, a molts països, referida a botiflers i traïdors, generalment, i fins de vegades, en contexts contradictoris, perquè les paraules tenen això, que de vegades són escarrassos adients per a qualsevol utilitat. Com els avenços tecnològics, vaja.

En aquest món amb més cultura, on avui sabem, gairebé tots i totes, que a Lesbos hi pot haver lesbianes homosexuals, lesbianes bisexuals i lesbianes heterosexuals, les coses se’ns han complicat molt i cal tenir cura en parlar i escriure i revisar els paràmetres antics que conformaren la nostra parla intranscendent i barroera, ja que qui diu el que pensa no pensa el que diu i el pensament va lligat a molts costums ancestrals que avui resultem arnats i obsolets. I sinonimitzar alegrement, sense fonaments científics acurats, és un perill per a la convivència. Admeto que la tevetrès amb això del polònia i el polonius encara ha acabat d'arrodonir els malentesos.

S'ha d'anar al tanto, que quan les coses surten a la televisió i es reflecteixen en els diccionaris ja no hi ha qui les arregli. Mireu, els pobres bàrbars, per no parlar llatí han quedat lligats per sempre a les barbaritats. En escriure sobre aquest tema m'ha vingut al cap un fragment de teatre clàssic molt conegut, recuperat dels calaixos de la memòria, dels arxius mentals dels meus temps del batxillerat elemental. En castellà tothom sap què diu quan diu villano, el diccionari recull coses com ara falto de buena crianza, grosero, que realiza acciones innobles. Però fa molts segles, en el teatre aleshores modern i avui clàssic, ja els villanos, que eren, de fet, els habitants de les villes, una mica més pagerols que els cortesans, es queixaven del tema, com van recollir Calderón i Lope. Vegeu un exemple de El villano en su rincón, de Lope de Vega (cal dir que malgrat la bona intenció i l'enginy del personatge, cortesano mai no ha arribat a ser un insult semblant al de villano, excepció feta, és clar, de quan la cosa s'aplicava a les senyores, que, a més, ja sabem com les gasta, el llenguatge, en aquest tema i de que es tracta quan es parla d'una cortesana, és com ara allò de l'home públic i la dona pública). Va, doncs, a practicar una mica de castellà:

JUAN:

Creo que os he de reñir

con las hoces en las manos.

Salid acá, cortesanos.
FILETO:
¿Ya escopienzas a reñir?
Pero donaire has tenido,
pues cortesanos nos llamas,

pensando que nos infamas

con ese honrado apellido.
JUAN:
Fileto, el nombre "villano,"
del que en la "villa" vivía
se dijo, cual se diría
de la "corte" el "cortesano."
El cortesano recibe
por afrenta aqueste nombre,
siendo villano aquel hombre
bueno, que en la villa vive.
Y pues nos llama "villanos"
el cortesano a nosotros,
también os llamo a vosotros

por afrenta, "cortesanos."

Per cert, trobo per aquests diccionaris del món i la xarxa que polac té el seu origen en el llatí medieval i que de fet vol dir 'home del camp', o sigui, en certa manera, també seria un villano, quines coses... Bé, posats a demanar, crec que el diccionari en qüestió hauria de cercar un nom més adient, al menys en les seves edicions, si en té, en català. Collins ens evoca fantasmes testiculars de poca volada, sovint sento l'exclamació que utilitzo en encapçalar aquest post, eufemisme anglòfil per a no dir les coses pel seu nom. Vinga, fem una mica de poesia catalana, ara:

A un important diccionari
m’he vingut a ensopegar
que donen com a sinònim
de polaco, català.

No em fa ni fred ni calor,
Chopin va ser polonès
I també Madame Curie
si és que no ho tinc mal entès.
De què ve tal confusió?
Sembla que algú no ens entén
quan parlem, pobre raó,
que per ximple, no m’ofèn.

Expliquen que allà, a la mili,

va començar la qüestió,

quan als nois no comprenien

els companys de batalló.

Ara que ja no hi ha mili

val més no fer-ne cabal,

a mi que em diguin polaca

la veritat, m'és ben igual.

Però si un polonès tossut

diu: jo català no ho sóc,

aconsello en els del Collins

que no llencin llenya al foc.

Doncs que això de ser polaco

quedi, si es vol, tant se val,

encara que sembli un taco
pel llenguatge col·loquial.

Òndia, em vaig proposar de fer un breu apunt polac i m'han sortit una rastellera de collinades de tota mena. Per cert, durant les meves investigacions acurades sobre tema tan punyent, he trobat que això de polaco, que ve del llatí medieval (wikipèdia díxit), vol dir, de fet 'home del camp', 'camperol', una mica com villano, vaja. Comentar el fet em portaria molt enllà, als cortisans de les corts, a les cortisanes no villanes i a un munt de consideracions diverses, així que paro. Crec, per cert, que el nom de Jordi també vol dir quelcom semblant.

La meva Mercè Rodoreda i altres contes

Avui he deixat un comentari al blog de Gulchenruz però crec que el tema dóna per a un post propi. Era sobre Mercè Rodoreda i la seva obra, lligada als meus records personals.

Fa molts anys, quan jo estudiava, i tot ho fèiem en castellà, a la Normal ens van oferir d’assistir ‘fora d’hores’, com a mostra d'excepcional obertura educativa, a un curset de català patrocinat per l’Òmnium Cultural, que era, aleshores, l'entitat estrella pel que feia a l'ensenyament de la llengua.

Vaig començar tot just aleshores, gràcies a aquell curs, a escriure amb una mica de cara i ulls el català. Jo el llegia, això sí, ja que a casa teníem alguns llibres de poemes, com ara El Trobador Català, o clàssics populars com les novel·letes de Folch i Torras. Escrivint, feia faltes a gavadals. La professora, em sembla que es deia Llop, ens va llegir en una ocasió un fragment de La plaça del Diamant i d’un conte de la Mercè Rodoreda, remarcant aquell estil tan personal de l'autora. Jo no sabia qui era aquella escriptora, no ho sabia gairebé ningú, però realment els fragments triats tenien una màgia estranya, o així m’ho va semblar aleshores.

Em vaig comprar el llibre, que encara conservo i em va emocionar força. Encara va emocionar més la meva mare, suposo que pels records personals de la guerra. Tant la va emocionar que va estar uns dies amb ganes de plorar i recordo que el meu pare em deia que per què li havia dut aquell llibre tan trist per llegir. A mi mateixa em va passar un cas semblant, més endavant, amb Terres de l’Ebre, d’Arbó, que em va produir una plorera crònica durant una setmana llarga. En un curset posterior de català, de nivell més avançat, una professora ens va fer llegir Cendra per Martina, de Pedrolo, i recordo que també va ser un llibre que em va impressionar molt i que em va entristir d'una forma perllongada. Potser és que aquelles primeres novel·les 'modernes' en català van representar molt en aquells moments per a mi, potser és que era jove i més impressionable, no ho sé.

La novel·la de la Rodoreda va anar fent via i va arribar a ser molt més popular que tantes d'altres, totes elles remarcables, que s'anaven publicant o recuperant aleshores. Els lletraferits entesos pontificaven sobre el fet que no n’hi havia per tant, i que el millor de l’escriptora eren els contes, contes que em van semblar terrorífics, inquietants o encara més tristos que la Plaça. Vaig llegir després amb gran expectació El Carrer de les Camèlies, que no em va acabar de convèncer. Ja Rodoreda havia esdevingut una mena de mite, ajudada per la manca de novel·lística anterior, problema que començava a minvar amb les aportacions de molts escriptors nous i no tant nous.

Recordo que Rodoreda, a més, desvetllava una gran curiositat. Traspuava misteri personal, jugava amb aquella mirada seductora i críptica. Era casada? Tenia fills? Ja treballava jo a l’Hospitalet quan la va entrevistar Soler Serrano i he de dir que l’entrevista va decebre una mica, en general, per les respostes de l’escriptora, hermètica i evasiva i que no va mostrar, al meu entendre, la volada intel·lectual que, per exemple, vessava sempre pels porus de la Capmany, entrevistada per la Roig en un altre espai emblemàtic d’entrevistes. Olga Xirinacs ironitzava en una ocasió sobre el suport que representava, per a una carrera literària, sobre tot femenina, el fet de comptar amb una vida sentimental alternativa, mentre que les mestresses de casa, amb famílies convencionals, com ella mateixa o Anglada, restaven molt més a l'ombra gairebé sempre.

Aviat va arribar la glorificació literària de Rodoreda, el premi d'Honor, els altres llibres, les tesis i especulacions sobre la simbologia present als seus llibres, homes castrats, àngels eteris. S’havia dit al principi, sembla, sobre La Plaça del Diamant, que li havia escrit l’Obiols, calia, doncs, augmentar la producció per tal d'esventar la maledicència. Es va imitar a dojo, el seu estil. Tothom veia rodoredianisme per tot arreu. A mi, una vegada, també m’ho va dir, un editor, d’un primer mecanoscrit de La descomposició de la llum, que era molt rodorediana, cosa que ja s’estava convertint en un defecte. La veritat és que no em sembla pas que sigui així, però com pontifica la dita, quan els joanets són pertot, les parets ens fan veure joanets.

Rodoreda va morir i es va destapar la caixa dels trons. Era una dona complexa, amb relacions familiars singulars i una mica particulars, que s'havien mantingut en la penombra habitual en la qual s'intenta conservar els nostres personatges diversos: polítics, cantants, escriptors. Sempre hem caigut una mica en el parany, pel que fa al panorama cultural català, de barrejar moralitat, patriotisme i qualitat literària. D'aquesta barreja en va néixer la polèmica sobre si a Pla li donaven o no el Premi d'Honor. Això de l'honor és relliscós, fràgil i fins i tot subjectiu, valdria més dir-li al pa, pa i al vi, vi i deixar-nos de bajanades, és la meva opinió. La pel·lícula sobre La Plaça, feta amb bona intenció i actors i actrius adients, va fallar per la posada en escena, massa acolorida i de postal, que feia riure una mica. Qui es pot creure que la Sílvia Munt vagi a demanar feina vestida com una model dels quaranta? Com que els anys tot ho milloren, ara em sembla fins i tot entranyable. En canvi, el Mirall Trencat, per a mi massa fulletinesca, va tenir, al meu entendre, una lectura televisiva més acurada i ara que l’he tornada a veure m’ho ha tornat a semblar. La Vilarasau, quan pateix, i la fan patir molt a les ficcions diverses de la petita pantalleta, ens fa creure qualsevol cosa.

HI ha qui diu que la millor novel·la de Rodoreda és La Mort i la Primavera, no diré que no. No ho sé, vaja. Sempre queda bé dir que has copsat la qualitat en una obra minoritària d’un autor majoritari. A més, hem patit al llarg dels anys un empatx de Colometa, com sol passar amb aquests personatges literaris que arriben a ser tant i tant coneguts. En Manelic es va arribar a convertir, fins i tot, en figureta de pessebre! El fet és que els poemes recentment editats de Rodoreda són magnífics, la seva pintura, remarcable. La vida de l'escriptora ja no és un misteri i se’ns mostra amb els seus clarobscurs, humana i contradictòria, amb defectes gruixuts, també, com gairebé tothom. La mitologia nostrada ha intentat no donar a conèixer massa la vida i obres dels nostres famosos en tots els camps, ni tan sols la de Jaume I, no fos cas que perdéssim la fe en això de ser ‘diferents’ de la resta. Només cal veure el que ha passat amb Companys. Crec, no sé si és una percepció personal subjectiva, que la tafaneria literària ha gosat ficar-se més amb les senyores que no pas amb els senyors. Espriu, Foix, Vinyoli i tants d'altres encara són enigmes no resolts, pel que fa a les seves biografies.

Així hem arribat al centenari, que no ha estat tot el que podia haver estat. Els centenaris serveixen per recordar momentàniament, vendre una mica més i tot això. Però un escriptor no ven tant com un arquitecte o un pintor. Va passar el gran Rusiñol, el meu ídol, amb més pena que glòria (que també era pintor, un pintor excel·lent, però és clar, no pas avantguardista) i fins i tot Verdaguer s’ha escolat per les celebracions de forma una mica grisa. Un cop passades les celebracions, au, a oblidar-los, que toca una altra cosa. S’ha remarcat la manca d’edicions de La Plaça del Diamant acurades i de categoria, així són les coses, malauradament. A la tele, un refregit del Mirall Trencat, un parell de cosetes més, res d’original ni d’especial, fet amb calés i ambició. Una altra cosa són els molts actes programats per la Fundació, és clar. Com abans, a l'hora de la veritat, sempre ens hem de refiar de l'àmbit més privat.

Crònica cinematogràfica a l'estil muntanyolenc: COBARDES

En un institut molt ple
Un guillat i els seguidors
A un panotxa poca pena
N’hi fan de tots els colors.

La mare, que es periodista,
S’ensuma la mala bava,
Però el nen, introvertit,
No vol explicar ni fava.

El pare col·loca alarmes
I me’l tenen putejat
I a la pobra germaneta
Fa patir el paio amargat.

L’agressor és un incomprès
Doncs el papà és diputat,
I sempre va amb guardaspatlles
Per si té algun atemptat.

Els profes veuen que allò
Ja és com una guarderia,
I estan de l’educació
Més tips i farts cada dia.

Una fins i tot declara:
-Abans que els nens, una vaca.
I el panotxa, no sé com,
Lliga amb una noia maca.

A la víctima innocent
Li prenen el mòbil nou,
Però al cole ningú no ho sent,
Malgrat que és ple com un ou.

De poc que no me’l rosteixen,
Un dia, tot fent de cos,
Però el noi no vol denunciar-los,
perquè sembla un xic talòs.

Es pensen que l’agressor
És l’agredit, ves per on,
I aquí es veu com els piscòlegs
De vegades, tontos són.

La mamà del nen dolent
Que ja té la mosca al nas,
Veu al mòbil com estova
El seu nen, al bon janàs.

La família del panotxa
Va cada nit, a sopar,
A una bona pizzeria
Que regenta un italià.

L’italià, molt campetxano,
Diu al noiet, contundent:
-Te n’has de defensar, nano.
Ull per ull, I dent per dent.

La víctima fa una trampa,
De nou es deixa estovar,
Mentre la noia estimada
La pallissa ha de gravar.

Per més inri aquell pizzero
Que els abaltia la gana,
Fuig perquè era un capo gros
De la mafia siciliana.

Amb la gravació a la mà
L’ofès els fa gran xantatge
I els amics del més malvat
Diuen: -Adeú, bon viatge.

La noia també li diu
Al pel roig, que no és com cal,
I el planta i així s’acaba
La història sentimental.

I també es gira la truita
I en lloc d’acabar tot bé,
El panotxa, maquiavèlic,
Pensa: ara jo em venjaré...

La peli té coses bones
Sobre tot, L’Hospitalet,
I els actors i les actrius
Que són d’allò milloret.

Ara bé, tota la història,
Feta amb bona voluntat,
Em sembla que en molts aspectes
Una mica ha grinyolat...

Llàstima, perquè els Corbatxos
Són bons en tot el que fan,
Un ha arribat a ministre,
L’altre a cineasta gran.



Moraleixes

Pares que teniu els fills
Estudiant als instituts,
Desconfieu molt dels psicòlegs
I de tants mòbils perduts.

Mestres que patiu sovint

en societat tan estranya,

aneu-vos a pasturar

ovelles, a la muntanya.

No cal que poseu alarmes

a la torre ni al xalet,

perquè quan venen mal dades

ningú no en sent el xiulet.

Si voleu ser diputats

o polítics amb barret,

penseu que el vostre partit

us farà llaurar molt dret.

I en lloc d'anar a menjar pizza

cada vespre, que no es bo,

feu-vos un bon pa amb tomàquet

amb pernil de l'Aragó.