1.7.16

LES VIDES DELS ALTRES I AQUELLS QUE ENS LES EXPLIQUEN




M'agrada molt el gènere biogràfic, tinc molt respecte i admiració per als qui l'entomen amb coratge i ganes. Si avui ja no és gens senzill publicar el que sigui, no cal dir que escriure una biografia sobre un personatge més o menys contemporani és una aventura a la qual cal donar suport, fins i tot en el cas de què els resultats ens grinyolin en algun moment. És clar que això de grinyolar un text, en llegir-lo, tan sols s'esdevé quan sabem una mica de què va el tema, jo m'empipo quan llegeixo o escolto afirmacions sobre educació que no tenen ni suc ni bruc ni fonament. Però en temes científics, mèdics, futbolístics, en els quals sóc molt més ignorant, em poden fer passar bou per bèstia grossa amb una gran facilitat, 

A l'Institut Verdaguer, on ens anàvem a examinar lliures en uns temps que ja no sé ni si han existit mai, hi havia una professora de ciències molt bona però amb un caràcter difícil i cantellut, es deia Fustagueres. En el transcurs d'un examen va començar a comentar-nos com s'empipava quan escoltava per ràdio o televisió errors de gruix que feien referència a aspectes científics, fins i tot insultava el comentarista des de casa, una pràctica aquesta força freqüent, sobretot en temes com ara la política o el futbol, aquestes ciències sobre les quals tothom hi entén, vaja. Crec recordar que el comentari venia a tomb pel fet que es va empipar quan va veure que a l'escola ens havien fet utilitzar els llibres de l'editorial SM, uns llibres amb dibuixos i coloraines, cosa que ens els feia molt agradables però que, segons ella, i crec que tenia raó, presentaven moltes errades de contingut, fins i tot en aquells dibuixets que tant ens abellien.

Tot això ve a tomb  a causa de dos tombs per la vida de famosos nostrats que estic fent aquests dies. Estic llegint la voluminosa i documentada biografia de Perucho, obra de Guillamon, que demana lentitud i paciència, i, des de fa menys temps, car acaba de sortir del forn, la menys exhaustiva de Montserrat Roig, escrita per Betsabé Garcia. En aquesta segona hi trobo alguna objecció a fer, poques i de detall,  potser perquè l'època de la Roig va ser, més o menys, la meva, i molts fets que s'hi expliquen els vaig viure, no pas en directe, car jo no estava ficada en política de forma activa ni formava part d'aquell món literari i intel·lectual, absolutament minoritari i en ebullició. 

El jovent d'avui pot pensar que el món de la Roig era l'habitual però no era així, encara trigaria l'educació en massificar-se i ser accessible a la majoria, fins i tot la primària, no cal dir, doncs, com n'era d'elitista, la universitat, o de privilegiat el context de families com la seva. És car que persones de la meva edat que les van passar molt més magres que jo em podrien dir que el meu món era privilegiat en comparació amb d'altres, tot és relatiu. Perucho pertany a una altra època, encara més elitista i ombrívola, i a un context cultural i polític diferent  tot i que al capdavall alguns aspectes acabin convergint.

Per fer una bona biografia caldn moltes hores i dedicació a temps complet i, per tant, ajudes econòmiques que no siguin gasives. Això és un miratge a casa nostra, a no ser que alguna institució concreta promocioni la biografia d'algú dels seus de la mateixa manera que les ordes religioses promocionaven la canonització dels de la seva colla. Montserrat Roig es va trobar sovint amb aquest tipus de problemes econòmics, que li demanaven multiplicar esforçs per anar bufant cullera. Per altra banda, escriure sobre personatges contemporanis és espinós. Hi ha la família, els amics, gent de l'entorn que encara cueja i fins i tot una certa història oficial intocable lligada al mite. En el cas de Montserrat Roig el mite va acompanyat d'una mort prematura i del fet de ser un personatge molt conegut, una de les pioneres en això del lletraferit mediàtic, més aviat a causa de la seva tasca periodística que no pas de la narrativa, segons la meva opinió.

Pels qui vivíem en un món modest, treballant i estudiant als vespres, o treballant i prou molts fets de l'època ens van passar per alt en el seu moment. Aquests dos llibres, cadascun a la seva manera, ens expliquen allò que passava mentre vivíem com ens deixaven i podíem,  en el nostre entorn senzillet. Perucho ens sonava del Destino, el meu avi, això sí, el comprava sempre, cada dissabte. Més endavant en vaig llegir alguns llibres. Com en el cas de molts de la Roig, de qui ho he llegit gairebé tot i en recordo poca cosa, no em van  acabar de convèncer per motius diversos, llargs de comentar. 

Els qui no érem d'un entorn lletraferit i amb carrera teníem el món literari mitificat o sacralitzat però aquestes biografies apleguen grandeses i misèries i mostren que. al capdavall, tothom és humà, els escriptors i escriptores, també. A més a més dels personatges biografiats, que són l'eix central dels llibres, el que resulta impagable és aquest passeig per l'entorn social, polític, literari, polític. Les mesquineses del moment, els absurds de les polítiques culturals oficials, les crueltats i els abusos d'un règim que obria una finestreta i et tancava una porta als morros, tot plegat fa que agraïm a l'atzar haver pogut viure temps més lliures, al menys pel que fa a les possibilitats de capteniment personal i social.

Però, ai, trobem també en aquestes biografies les mesquineses del país, les quals avui encara patim. Grans projectes que acaben com el rosari de l'autora, travetes dels uns als altres, discussions bizantines sobre premis literaris, desqualificacions i mandarinatges acadèmics, enveges i mentides o mitges veritats, capelletes, clientelismes, divisions i divisions, us sona? De vegades tinc la impressió de què som un país amb grans iniciatives que després s'aigualeixen, això quan no acaben de mala manera i no sempre, no ens enganyem, per culpa dels de més enllà de l'Ebre, sinó per lluites internes, subtils i dissimulades, per afanys de guany quan el guany és complex, mal repartit i molt cobejat, fatxenderies diverses i vanitats personals evidents. 

Perucho inventava personatges ficticis que intentava fer passar per reals i es reiventava ell mateix una vegada i una altra. Roig, enmig d'algunes frivolitats, endegaria un cert camí de lucidesa crítica, malauradament no sabem com hauria evolucionat de viure molts anys i pensar en què hauria o no hauria fet és absurd. Totes dues biografies són plenes de bones intencions i de respecte pels biografiats, una mica excessiva en gruix la de Perucho, una mica repetitiva i tòpica la de Roig, en la qual l'època en ocasions es menja el personatge. Però totes dues són un luxe considerant el país i com va el tema editorial. Encara avui, pel que fa a biografies de personatges nostrats, considero la millor la de la Capmany, escrita per Agustí Pons, en la qual el respecte per la persona no fa que se n'amaguin els defectes, cosa que va provocar en el moment de la publicació alguna protesta puntual. Una altra biografia que recordo com a molt bona, més antiga, és la que Juan Arbó va escriure sobre Verdaguer, Les vides privades dels contemporanis, en concret dels contemporanis catalans,  acostumen a ser entomades de puntetes, per si un cas, quan en moltes ocasions resulten imprescindibles per a entendre moltes coses, també literàries. Fer que aquesta privadesa apassionada sembli un bolet ocasional treu gràcia al conjunt però entenc les dificultats per entrar-hi a fons. 

En tot cas, dos llibres molt diferents que cal tenir en compte a l'hora d'anar completant el puzle sobre el nostre passat recent, amb l'ajuda d'altres llibres com els de Jordi Amat, qui també ha col·laborat en alguna ocasió amb l'autora de la biografia de Montserrat Roig. No són aquestes les biografies creatives i agosarades de Zweig o de Marañón però ells podien escriure de forma lliure i econòmicament sanejada sobre un passat més remot i interpretable, tampoc no existia l'exigència actual sobre justificacions documentals que avui existeix i que te virtut si defectes. He de dir que fins i tot les d'aquests autors, quan les he rellegit, tot i la seva amenitat, m'han grinyolat en algun moment, són les servituds d'envellir i conrear, de vegades a desgrat, un cinisme indefugible. En el tema de les biografies, una variant del llibre històric al capdavall, és aplicable el que fa uns dies citava i que remarcava un personatge de Barnes, canviant això de la història de l'historiador per la biografia del biografiador:

Aquest és un dels problemes centrals de la història, oi senyor? El tema de la interpretació subjectiva contra l’objectiva, el fet que ens calgui saber la història de l’historiador per tal de comprendre la versió que se’ns exposa (...)


29.6.16

PARAL·LEL/PARALELO, COMÈDIA, TRÀGÈDIA, DRAMA I MOLTES COSES MÉS


Al Teatre Condal fan un cicle estiuenc, Variety, en el qual s'ofereixen propostes diverses, totes interessants El que passa és que cada espectacle dura tres dies a tot estirar i quan el boca-orella ha començat a funcionar ja hi ha una altra cosa en el cartell. Això de la durada breu és un mal dels nostres temps, no s'afavoreix gaire el rodatge de les propostes teatrals, amb poques excepcions. No anem sobrats de sales, ni grans ni petites. De vegades hi ha excepcions sorprenents, al Teatre del Raval el Testimoni de càrrec, amb una promoció modesta, ha fet mesos i mesos gràcies sobretot a això de què la gent s'ho va dient l'un a l'altra, a una bona i original posada en escena i a un planter d'actors amb solera i ofici. 
Quan s'evoca el Paral·lel mitic s'obvia la realitat del present, que encara avui en un bocinet de Paral·lel s'hi apleguen uns quants teatres de tota mena i això sense comptar espais propers tan diferents com el Bagdad i el Tantarantana. Si recordem el passat barceloní hi ha molts indrets que fan més pena, com ara això que en diem el centre o el mateix Passeig de Gràcia, en el qual no entenc com no s'hi fan itineraris de nostàlgia retrospectiva, la veritat. Avui, en un altre indret més elegant, potser el Victòria o el Barts ja serien folklòrics centres comercials plens de roba, de marca o de baratillo.


Em costa avui evocar el Paral·lel de la meva infantesa. Per sort, comptem amb fotografies i fins i tot amb algunes filmacions però sempre trobem a faltar imatges perdudes de forma definitiva. Al restaurant O'Barazal en tenem emmarcada una de l'any de la nevada, quan aquest restaurant era un bar emblemàtic, el Mundial, tot i que molta gent en deia Cal Damià, el nom de l'amo. Un dels que es veu a la fotografia és precisament el fill del senyor Damià, el Damianet. Avui ja hem perdut aquell costum entranyable de nomenar el fill amb un diminitui del nom del pare, sembla una vulgaritat, ens hem tornat molt fins i originals. 

Al fons d'aquella foto es veu una casa de pisos nova, la Vilarrasa, a l'indret on hi havia hagut el Bataclan. La imatge sobta perquè encara el Condal i el Còmic eren edificis exempts i la sensació de distància és molt diferent de la d'ara. Les caixes d'estalvi van començar a fer pisos a dojo en aquells espais, eren pisos que estaven molt bé i que s'atorgaven, en general, per enxufe i coneixences. Al principi eren de lloguer, un lloguer relativament modest per a l'època i és que ja se sap que els rics, si volen, poden estalviar força més que els pobres. Això va propiciar que en els primers anys hi vingués a viure gent una mica famosa o parents de gent famosa, crec recordar quehi vivien alguns artistes com Francisco Heredero, amb la seva Luisita Tenor i també hi havia viscut la mare de Macià Alavedra.




Suposo que aquells primers llogaters privilegiats després devien fer bons negocis amb les vendes dels pisos. Una bona amiga es va comprar un habitatge del bloc del Condal fa pocs anys i em comentava, amb certa ironia, que eren pisos de quiero y no puedo pel fet que l'estructura compta en alguns d'ells amb una mena de cambra de la criada amb bany propi i petit, a més del de respecte. El Còmic, amb la seva Alameda, es va perdre de forma definitiva però, per sort, el Condal va revifar en un edifici nou. El Condal havia estat un cinema de barri molt popular durant anys, després de ser teatre. Era el que teníem més a prop de casa i, per tant, aquell on més anàvem en l'època daurada del cinema popular. El Còmic sempre va ser teatre. 

Quan el Condal el van fer nou va ser cinema, teatre, van acabar per instal·lar-hi un bingo complementari però, amb totes les voltes que dóna la vida, avui torna a ser un teatre tot terreny que acull el que calgui, amb vocació comercial i popular. Quan després de ser cinema de reestrena preferent, ja remodelat, el van tornar a convertir en teatre, es va inaugurar amb Una jornada particular, amb Flotats i la Lizarán, era l'any 1984. En aquells anys es va intentar, deien, revifar el Paral·lel, un clàssic, i fins i tot van fer girar les aspes del Molino durant poc temps. L'obra va ser un èxit de públic tot i que va merèixer algunes iròniques crítiques sobre el seu oportunisme per part de gent com Joan de Sagarra, aquí en podeu llegir una.

Passo per alt casos lamentables com això de l'Arnau, que sembla la cançó de l'enfadós, o el trist estat del solar del Talia, un teatre que estava en perfectes condicions quan se'l van carrega. Sobre l'estat del terreny i la propietat encara no hi ha ningú que me n'hagi fet cinc cèntims coherents. Tenim el Barts, el tradicional Español del qual, és clar, ningú avui no n'ha reivindicat el nom original, una bestiesa com tantes altres, què hi farem. L'Español té un restaurant i un hotel al costat. Se sol comentar que el restaurant i cafè no és el que havia estat, una absurda evidència, però està prou bé, fa poc que l'han arranjat, té un menú sostenible i divers i no cal que ens tirem pedres a la teulada. 

El Teatre Español, des que va deixar de ser espanyol ha tingut un munt de noms i orientacions comercials, des d'allò de l'Studio 54 fins a l'actualitat. Un dels problemes de la programació és que varia tot sovint i has d'estar molt a la page per pescar el que interessa. El Molino nou va aguantant, i malgrat que està en venda és una venda amb bona intenció teatral. I l'Apolo també aguanta i acull de tot i de vegades, quan miro els grans cartells publicitaris a l'estil del passat, gairebé m'emociono. Com que som tan mal pensats ningú no es creia en el seu moment que el senyor Colsada no fes allà un bloc més de pisos tot i que ell assegurava que hi hauria teatre. I teatre hi ha hagut i que duri.

Tornant al present que ens acull, doncs durant tres dies, en aquest festival Variety del Condal podeu trobar una perla de categoria, Big God Is, un espectacle inclassificable que ja es va veure al Llantiol i d'altres sales, d'una durada adient, una horeta a tot estirar, i amb tres actors en estat de gràcia muda però no pas silenciosa. Big God Is és, potser fins i tot de forma inconscient per part dels seus protagonistes, tot un homenatge al Paralelo de sempre, ja que Paralelo n'havíem dit sempre, fins a la normalització abusiva i esterilitzadora. Un homenatge fins i tot als Onofri, que van donar el primer nom al teatre i van desaparèixer després, a causa dels canvis en les modes i les tendències, perduts per l'Europa de la primera bestiesa mundial, que ni era la primera ni era mundial però que va començar a conformar la nostra actualitat a base de moderna barbàrie, crueltat patriòtica i destraleria diplomàtica.
Big God Is compta amb tres actors excel·lents, Blai Juanet, Marc Sastre i Oriol Pla. Pla és l'eix central d'aquest espectacle esbojarrat i magistral. És un actor generat en una família lligada al teatre de carrer i a l'Espectacle, amb majúscula, això ja és un do dels déus, d'entrada. Marcos Ordóñez li va dedicar fa uns mesos una llarga crònica, considerant, amb tota la raó, que és un dels actors amb un previsible futur teatral més esplèndid, tot i que en això també hi fot cullerada la sort, ai, la sort. El cas és que Pla no para de treballar, ha fet de tot i tot ho ha fet bé, teatre, cinema, sèries de la tele. 

Per als qui tenen poca memoria els diré que era el fill de Darín a Truman, un dels seus papers més recordats. Però ha fet moltes coses i en farà moltes més ja que sembla que és d'aquells que si no els venen a buscar es busca la vida, l'escenari, la companyia i l'obra. No diré que les escoles de professions com ara el teatre o el periodisme no estiguin bé però en molts oficis, fins i tot inclouria el de mestre, jo sempre prioritzaria la pràctica, des dels inicis. Per sort, en el teatre i en el periodisme es pot exercir, de moment, sense títol, si no vols ser funcionari, és clar. De mestre, avui, ja no.
Aquí podeu llegir la crònica de Marcos Ordóñez, a la qual faig referència, on repassa la trajectòria de l'actor de qui, quan va veure aquesta obra al Llantiol, va escriure: Oriol Pla se mueve como una versión eléctrica de Harold Lloyd, con el timing matemático de Pepe Viyuela, y cuando baila se arranca por Bob Fosse. Puro arte. No deu ser fàcil fer-nos plorar al cinema o amb la sèrie de la sobretaula i després esdevenir una mena de clown polièdric, gesticulant, acròbata, músic, ballarí, humorista sense paraules... Un actor camaleònic, amb ofici, intuïció i recursos a més de tenir allò que en diuen el do. Que Talia i Melpòmene el protegeixin per a gaudi dels espectadors i espectadores teatreferits i encuriosits, àdhuc fins per aquells que gaudeixen de descompte per a sèniors.

27.6.16

ELS FINALS, EN GENERAL, NO TENEN SENTIT


El sentit d'un final és la penúltima novel·la de Julian Barnes. La memòria és un bon element crític, però subjectiu, és clar, com gairebé tot a la vida, i té un paper rellevant en aquesta història. M'adono que recordo molt poques coses dels llibres que he llegit d'aquest escriptor, tan lloat en general des que ja s'ha transformat, més o menys, en un valor indiscutible, tot i que els guardons aconseguits amb aquest llibre van ser qüestionats per alguns crítics literaris en el seu moment, fa cinc o sis anys. 

No n'hi ha prou amb una bona història per a escriure un bon llibre però tampoc no n'hi ha prou amb l'estil, per enginyós i brillant que sigui, si la història resulta poc consistent. De vegades potser és millor, fins i tot, que no hi hagi pel mig ni tan sols una història convencional, amb enjòlit afegit. Barnes domina molts recursos literaris, té la grapa enginyosa dels anglesos lletraferits i aquest humor anglès intel·ligent, que tanta enveja ens fa. Però... sempre li trobo a faltar alguna cosa.

Aquest llibre, relativament breu, cosa que ha propiciat la seva introducció en aquests grups de lectura dels nostres temps sobre els quals es podrien dir moltes coses, bones i no tant, té dues parts. La primera, pel meu gust la millor, ens explica la joventut del protagonista i els seus amics en el temps d'estudiants. Ah, la joventut, què bonica és, només passa una vegada, vaig sentir dir una vegada a una dona més gran que jo, fa anys, en una festa major. El qui som una mica grandets ens identificarem amb facilitat amb les servituds de l'època, relatives a l'amistat i a les relacions entre sexes. 

Eren els seixanta, diu l'autor per boca del seu personatge, però no a tot arreu els seixanta eren ben bé el mateix. Ni tan sols a Anglaterra, afegeixo jo. La història no és homogènia ni funciona per èpoques històriques tancades i universals. Sortir amb algú no era com ara, era una mena de lluita d'estira i arronsa, assumida per ambdues parts i que vista dels del present pot semblar galdosa però que tenia el seu romàntic encant i tot.

Les filosofies juvenils dels protagonistes, sobretot del més intel·ligent, aquest Adrià brillant, misteriós, que acabarà amb la seva vida de forma conscient, massa aviat, potser perquè la intel·ligència, en ocasions, pot significar un llast, com avisa la mare del protagonista en un moment de la narració, són el més sucós del llibre. Les mares tenen un paper rellevant en els fets que s'expliquen tot i que l'aprofundiment en els personatges, en general, sigui molt limitat. D'aquesta Veronica amb qui el protagonista festeja  n'arribem a saber poca cosa a fons i les seves reaccions són tan estranyes com incoherents.

La segona part del llibre ens enfronta amb el protagonista ja gran, divorciat amistosament, un avi que s'ha d'enfrontar amb el passat a causa d'un fet introduït amb calçador, una herència inesperada. Que les coses no som com semblen ni com les recordem és una evidència, La capacitat de reinvenció dels éssers humans és infinita. Per tal que tot plegat mantingui l'atenció dels lectors hi ha d'haver algun misteri que no s'esbrini fins al final, son les regles del joc. Que el misteri sigui prou sòlid com per justificar el capteniment dels personatges, és tota una altra cosa. I no vull entrar en algunes opinions del protagonista a l'entorn de coses com ara la deficiència psíquica, les seves causes i els seus efectes, qüestionables si més no. 

En tot cas, al capdavall, el de menys és l'anècdota vital dels personatges. La vida passa, sempre podíem haver estat diferents, el destí és imprevisible. Barnes és un bon escriptor i per això se li hauria de demanar una elaboració més acurada del conjunt però quan algú és indiscutible poca gent gosa matisar-ne l'excel·lència. Tot i amb això sobta trobar tantes lloances hiperbòliques a l'entorn d'aquesta novel·la, exagerades si més no, malgrat la irrefutable brillantor dels diàlegs, monòlegs interiors i consideracions sobre coses com ara la història i com l'entomem, per a mi el millor del llibre. També he llegit crítiques més objetives, ep. Però poques.

La Història, amb majúscula, però també amb minúscula, és un dels temes clau del llibre. Alguns exemples:

Aquest és un dels problemes centrals de la història, oi senyor? El tema de la interpretació subjectiva contra l’objectiva, el fet que ens calgui saber la història de l’historiador per tal de comprendre la versió que se’ns exposa (...)


- La Història és la certesa que es dóna just quan les imperfeccions de la memòria encaixen amb les inconsistències de la documentació.
-Ah, sí? D’on ha tret, això?
-Lagrange, senyor. Patrick Lagrange. És francès.
(...)

-La Història són les mentides dels vencedors -vaig contestar, una mica massa precipitadament.
-Sí, ja em temia que diria això. En fi, mentre recordi que també són els autoenganys dels perdedors...
(...)

Aquest Lagrange historiador és un invent del novel·lista, un recurs literari més, per sort internet ho sap tot o gairebé tot. El paral·lelisme entre les disquisicions sobre la Història, en el seu sentit col·lectiu, i la història individual de cadascú, que al capdavall funciona si fa no fa, el mateix que la política d'alt nivell funciona més o menys com les lluites pel poder a la junta directiva d'un centre cultural de barri, una associació de jubilats o un claustre de primària, no per evident resulta menys interessant i atractiu. 

Un llibre adient per a aquest cap de setmana, ja passat, de faramalla electoral, amb resultats previsibles i enquestes refutades. Ah, la Història!!!


25.6.16

BREXCITACIONS SENILS I LA NEFASTA VEU DE L'EXPERIÈNCIA


Davant dels resultats de qualsevol consulta electoral hem d'entomar comentaris de tot tipus. Si el que ha sortit ens abelleix, el poble és savi. Si no ens agrada com han anat les coses, el poble és un ramat que es deixa conduir per qualsevol guillat. Ahir mateix llegia en algun lloc que si un poble amb tanta tradició democràtica com Gran Bretanya decideix el que va decidir, què faran els altres? Els altres som nosaltres, també, és clar. Una de les troballes que encara sorprèn és haver arribat en una part del món a això del vot universal, sobre el qual jo també tinc malèvols dubtes en alguna ocasió, quan no surt el que em sembla que hauria de sortir, és clar.

Un dels penjaments habituals davant dels resultats que no toquen és culpar determinat grup social del desengany. L'any 33 es va culpar el vot femení dels resultats electorals, allò encara cueja i de tant en tant ho torno a escoltar quan s'ha demostrat que és un tòpic i una mentida. Pensar que les dones podien votar les dretes pel fet que anaven més a missa va fer que es trigués en atorgar-les el vot i que s'hi arribés després de discussions força surrealistes. La defensa de la concessió del vot tampoc no va ser innocent, és clar, però crec que negar un dret a algú, amb les raons que siguin, és tot un perill, i molt greu. Aquell tema va amargar fins i tot l'exili a gent com Clara Campoamor però la seva oponent parlamentària, Victoria Kent, encara va retornar al país durant la transició i continuava opinant el mateix i fins i tot defensant que una dona que es vulgués dedicar a la professió o a la política havia d'optar per no tenir família pròpia.

Avui ningú no gosaria negar drets a les dones però hi ha un grup de gent, un grup en augment, que cada vegada té menys pes social, els vells, la gent gran. Els resultats d'ahir s'han atribuït a aquest grup, als vells conservadors porucs i ignorants, pagerols en gran part, ancorats en l'Anglaterra profunda i sènior, vaja. Ja es van fer comentaris semblants quan allò del referèndum escocès, fins i tot s'ha arribat a escriure sense vergonya que el vot vell hipoteca el futur de les noves generacions. No és compta amb què les noves generacions evolucionaran i canviaran i potser tampoc votaran el mateix al cap d'un temps, ja conscients de les moltes manipulacions i pressions mediàtiques que els van condicionar.

És una opinió molt personal però crec que és molt més fàcil manipular els joves que no pas els vells. Potser per això hi ha una tendència sospitosa a fer votar gent cada vegada més jove. Avui, quan la vida laboral és tan breu i s'accedeix a la feina, a la independència econòmica i a la creació d'una família relativament tard, cada vegada es promociona més aquest vot adolescent. En allò del 9N van votar els de setze anys i si a mi m'haguessin demanat el vot per decidir si els jovenets votaven hauria votat en contra. Setze anys d'ara són molt pocs anys. Aquest vot precoç assegura una certa participació, quan comences a votar fa il·lusió anar-hi, com és natural. 

En canvi els vells, ai, els vells. N'han vist de molts colors i no es deixen enredar tan fàcilment ni crec que tinguin tanta por a perdre les pensions com expliquen els que opinen aquí i allà. Són el vot de l'experiència i l'experiència és un perill, sobretot si el pas dels anys no ens ha fet minvar la memòria. L'experiència és una arma carregada de passat, no pas de futur. Aquestes referències al vot conservador i lamentable de la gent d'edat no es gosaria fer en relació a d'altres grups de població, dones, joves. Seria considerat políticament incorrecte. Fins i tot en ocasió d'allò d'Escòcia vaig llegir algun pèrfid comentari sobre limitar l'edat de vot, una cosa com ara el que sembla que s'hauria de fer amb el carnet de conduir. Avui mateix, en un minidebat a facebook en el qual algú aconsellava votar PSOE hem hagut de recordar coses com ara el GAL que el jovent no deu conèixer a fons, car sembla que hi ha fets del passat que dormen en el llimb quan cal i toca.

No s'entra gaire a fons en les causes de per què es donen uns resultats o uns altres, si surt el PP la gent és ximple, i ja està. Aquí durant anys sortia CIU i es podien llegir moltes bestieses però poques anàlisis serioses sobre la maldestra grapa i les moltes servituds del seu oponent més proper, el PSC.  Tant és així que molta gent que votava CIU deia en públic que votava d'altres coses per quedar bé i després, de forma inesperada, sortia el que sortia. Per sort, el vot és secret. No hi ha res més poc democràtic que el vot assembleari, condicionat per la pressió de grup i la loquacitat del darrer en fer l'arenga. Un company de feina força gandul, però amb carisma entre els pares i de suposada ideologia tirant a comunista, em va argumentar de forma falaç en una ocasió que el vot secret estava molt qüestionat. Moltes vagues de mestres del passat es decidien en assemblees sorolloses, amb votacions a mà alçada, molt qüestionables. Cadascú porta l'aigua al seu molí i així serà, em temo, pels segles dels segles. 

Ja fa anys que la gran majoria de vells i velles, una majoria en augment ja que hi ha una tendència, -no diré que suïcida, seria una gran paradoxa-, en allargar-nos la vida sigui com sigui, crec que vota sense entusiasme, allò que considera més o menys el mal menor, això si vota. Perquè un altra tema és que això de no anar a votar estigui tan mal vist quan jo crec que és un dret personal com qualsevol altre, tan sols que em sembla que un volum excessivament alt d'abstenció hauria de portar en ocasions a noves eleccions. Votar es un dret però, de moment, no és un deure, que jo sàpiga. Si fos un deure s'hauria de controlar la participació cosa que estaria molt mal entomada, ara per ara.

En tot això dels vots sempre parlem de forma personal i subjectiva. Es pot recórrer a xifres i estadístiques però aquestes són tan manipulables com tot, al capdavall. Un altre tema és pensar si amb la meitat més poca cosa n'hi ha d'haver prou per fer canvis substancials en un país o potser caldria una majoria més sucosa. Avui hi havia qui es queixava per les xarxes socials de la poca representativitat d'una majoria tan minsa però no fa gaire temps ens asseguraven de forma contundent que en una suposada votació sobre la independència catalana amb la meitat més un n'hi havia d'haver prou ja que així són les normes. El que dic jo, depèn del que surt però, què hi farem, les normes són així, ara per ara, a les verdes i a les madures. El que passa és que aquests resultats que mostren una gran divisió porten inestabilitat i problemes seriosos, a la llarga o a la curta.

Tot és millorable, els sistemes electorals, també, però en tot plegat s'hi barregen moltes dèries i misèries. Ahir mateix un senyor anglès dels guanyadors admetia, sense vergonya, que un dels arguments esgrimits era mentida. Ja hauríem d'estar escaldats amb moltes de les afirmacions dels candidats electorals, al capdavall són actors i fan el seu paper. Hi ha una tendència molt indulgent en perdonar els pecats dels nostres però hauria de ser ben bé a l'inrevés. Pel que fa als referèndums, tenen els seus riscos, com tot al capdavall i es convoquen en general de forma oportunista però val més enciam que gana. 

Agradi o no, el vot dels vells cada dia serà més significatiu, car cada dia en som més i en més bones condicions, donades les circumstàncies i el volum de feina que assegurem a la classe mèdica i assistencial. Ara bé, ens caldrà fer poc soroll i limitar-nos a consumir cursets de centres cívics i oferta universitària per a la tercera edat, també és aquest un sector que afavoreix l'ocupació. Potser hauria de ser a l'inrevés, els vells impartint classes i cursets i la gent amb menys anys, encara en actiu, aprofitant aquesta experiència tan poc valorada en els nostres temps d'exaltació juvenil i magnificació de l'estètica primaveral. És clar que ens demanarien fer-ho de forma voluntària o renunciar a la pensió, un altre greuge.

L'exaltació de la joventut, no ho oblidem, va ser una arma molt important per a l'esclat dels feixismes, però també per als radicalismes esquerrans estatalitzats. Què hi ha més bonic que una colla de jovent uniformat, brandant banderes i entonant himnes patriòtics, davant d'un horitzó lluminós? Recordo una pel·lícula antiga amb nazis pel mig, crec que era Cabaret, en la qual una vella contempla amb gran preocupació, perduda en els seus records, els entusiasmes patriòtics d'un jovent coratjós i emergent destinat a la barbàrie, el sacrifici i l'escorxador bèl·lic. Les idees més raretes, i els qui les promocionen, van sempre darrere del jovent, fins i tot de les criatures, avui, també. Ningú no troba malament portar les criatures a la seva església particular, si és creient. O a la manifestació massiva i entusiasta, amb cants i consignes pel mig, en favor d'un futur imprevisible. Una excusa habitual dels adults es dir que tot ho fan pels fills i el seu futur.

Un altre tema és la tendència, també en alça, en menystenir els resultats electorals i, en canvi, admetre la bondat i representativitat de gent que no hem triat en cap moment, grups i grupets, associacions, plataformes, moviments veïnals. Aquest és un altre perill amb molts riscos i a l'entorn del qual es basteixen dialèctiques interessades. Al capdavall el mal menor són, de moment, les urnes convencionals, amb totes les seves limitacions i possibilitats de perfeccionament. De tota manera, res no resulta fàcil ja que som com som, altrament unitats que podrien funcionar com democràcies de base, per exemple, les comunitats de veins de l'escala, amb un poder rotatiu i la possibilitat de debatre temes punyents a fons, generalment i amb poques excepcions van a mal borràs i reflecteixen, a nivell modest, les nostres misèries col·lectives.

24.6.16

CONSPIRACIONS SIMBÒLIQUES I PASSATS GALDOSOS



Un dels primers i pocs llibres que vaig aconseguir publicar acabava amb la protagonista fent córrer les cortines de casa seva, amb el desig que els fets de l'exterior no aconseguissin trasbalsar una pau i un benestar assolits amb moltes dificultats. El pitjor és que per més gruixudes que siguin les nostres cortines l'exterior sempre acaba per incidir en l'interior, a nivell real i a nivell simbòlic.

La revetlla ens ha arribat amb un panorama de conspiracions, sovint aquests afers no passen de petardejar, després la revetlla s'acaba i tot s'abalteix i tal dia farà un any. L'esperit conspirador és un element força humà i funciona a molts nivells, fins i tot des de l'escola, on ja algu t'explica un secret que sap sobre algú i et demana que el guardis, ja que el guardis ja que el seu contingut pot contribuir, ben menat, a la desestabilització. En general, ningú no guarda el secret i tot s'escampa, en un moment o un altre. Una temàtica habitual conspirativa es fer-te saber que una amiga estimada ha dit penjaments sobre tu a una tercera persona. Quan en la adolescència i  joventut pel mig s'hi barregen les amoretes primerenques la cosa esdevé una selva perillosa.

A la feina he conegut i fins i tot participat, de forma col·lateral, en conspiracions destinades, per exemple, a promoure un nou equip directiu al centre o a fer caure l'anterior. Hi ha un plaer humà, em temo, en saber coses que poca gent sap però la cosa no té gràcia si ningú no coneix el teu privilegi. Sé una cosa però no te la puc dir... Moltes vegades, quan algú em manifestava que sabia una cosa que no em podia dir, la cosa ja m'havia arribat per un altre canal, aspecte aquest que desestibilitzava el privilegiat dipositari dels secrets, oh, qui t'ho ha dit?

No és estrany que aquells que veuen esventades les seves conspiracions vulguin matar el missatger. Quants disbarats no fa la gent, quan sap que té impunitat i que ningú no se n'assabentarà!!! Hi ha coses que sabem pel boca-orella, sobre coneguts i saludats però també sobre famosos, polítics, escriptors, actors. De vegades són brames, boles, vaja, pero en ocasions són veritat i per això ens tornem desconfiats.

L'ex-president Pujol, tan amant de la paràbola poètica, en la qual va ser molt hàbil fins que va perdre els papers en algun moment, en la seva compareixença va fer una poètica comparació sobre allò que si queien els arbres queien les branques, queien els ocells, queien els ous. Ahir pensava en això de la caiguda dels ous. Un altre tema és que la caiguda dels ous provoqui excessives sotregades. D'allò de la Camarga en van fer fins i tot una obra de teatre i la majoria dels seus protagonistes es passegen tan panxos per tot arreu, el mateix que el senyor Millet. Tot s'ha de demostrar i això no és tan senzill, els qui tenen natura d'anguila ja se saben esmunyir com toca.

Ara bé, també he d'admetre que una persona de moral dubtosa pot ser un bon professional en determinat camp. Fa poc en un article del diari es deia que per ser bon professional s'havia de ser bona persona. Doncs no ho sé, no posaria la mà al foc, i al capdavall les persones som contradictòries i incoherents, i la vida té molts moments i circumstàncies. Què és, una bona persona? Hi ha grans benefactors de la humanitat que amb la família eren uns abusadors, i també s'ha donat al cas a l'inrevés. Com que la realitat destarota i la complexitat mareja, elaborem una mena de codi dogmàtic de com haurien de ser les coses i ens creiem que fins i tot van ser com voldríem.

De vegades he escoltat o llegit proclames fetes per persones que he pogut conèixer, en la vida quotidiana o professional. Avui, facebook és una mina, tothom s'indigna i insulta i diu que els hauria de caure la cara de vergonya, a aquests o els altres i es queda la mar de descansat o descansada. En el sector educatiu he entomat molta retòrica però després, en ocasions, no sempre la prèdica moral respon a la realitat. Aquell mestre que més protesta i predica pot ser el pitjor del claustre, individualista, aprofitat, poc puntual, cridaner o passota. Desconfio força dels mestres i professors que m'expliquen  de forma hiperbòlica els seus grans èxits amb un alumnat que sempre, sempre, sempre, els estima, respecta, escolta i valora.

Una de les coses que et pot generar més enemics és que enfrontis a la gent amb les seves pròpies incoherències i contradiccions, oh, però si tu em vas dir el contrari... Tenim una gran facilitat per autojustificar-nos. Durant la guerra i després molta bona gent va poder veure coses molt estranyes i per això hi havia un cert conformisme resignat, a tots nivells, però sobretot a nivell popular i modest.

De tant en tant m'agrada mirar què passava fa, per exemple, cinquanta anys. Doncs fa cinquanta anys, per la revetlla, vam tenir a Barcelona el senyor Franco i el seu seguici, van venir a inaugurar el Parc d'Atraccions de Montjuïc i el nou edifici dels jutjats. A la coberta de La Vanguardia hi ha una fotografia aèria del Portal de la Pau, amb l'Azor al mig i tot de barquets al volt, amb aquesta inefable llegenda; Rodeado por la jubilosa escolta de infinidad de embarcaciones/ el "Azor", con el Caudillo a bordo, navega hacia la Puerta de la Paz, donde Barcelona le iba a tributar la más emocionante de las acogidas...

Hi ha gent jove que creu que tothom qui anava a badar a aquells actes, amb dictador inclòs, ho feia a la força. Res d'això. A la meva empresa hi enviaven, això sí, mitja dotzena de persones. Però la gran majoria de badocs eren voluntaris, tafaners. Fullejar diaris d'aleshores és molt educatiu, el mateix dia de Sant Joan s'especulava amb el tema del Mercat Comú i en allò de si ens volen o no ens volen i tan guapos com som. Gent avui molt valorada col·laborava en aquells diaris sense manies i amb els ajuntaments d'aleshores, al capdavall realment sembla que sempre manin els mateixos, amb algunes incorporacions puntuals de tant en tant i amb una gran capacitat de reinvenció i maquillatge. A festejar Franco hi van anar fins i tot els Cors de Clavé i li van cantar boniques tonades nostrades.

Quan tens divuit anys sembla que les coses tan sols poden millorar, per malament que estiguin. Quan en tens seixanta-i-molts més aviat tens tendència a pensar el contrari. Podríem viure tranquils si les conspiracions passades i presents s'esventessin? Bé, fariem córrer les cortinetes de cretona i, al menys, durant una estona, ens semblaria, com ara, que podem fer moltes coses a nivell col·lectiu, més enllà de canviar el ram de flors de damunt de la taula del menjador o meditar en què farem per dinar avui. I això, amb tota la inconsciència, car ni el dinar ni les flors no són un bé a l'abast de la gran majoria dels habitants de la terra. 

El Parc d'Atraccions de Montjuïc va esdevenir un indret estimat per les classes populars. El van deixar morir quan els va convenir, ja en la democràcia, una víctima més de les pompes olímpiques. Els poders públics van optar per reflotar el Tibidabo, és clar, en una operació en la qual hi havia ficada gent d'aquesta que després ha sortit als diaris per corrupteles econòmiques. I mentrestant sembla que els de la Gran Bretanya toquen el dos i remarco que en moltes ocasions les votacions sobre temes decisius mostren, en el fons, una profunda divisió social en dues meitats i tot va d'una bufada de mestral.