Tragèdies properes: Raimon Casellas i la nostra història

Gran part de les tumultoses accions humanes que referesch en aquest llibre, així com d'altres que tal volta referiré més endavant, jo mateix les he presenciades, y adhuch en algunes m'hi he trobat mesclat. No les descrich, emperò, circumstanciadament y punt per punt, tals com deuríen passar, sinó de la manera més o menys transfigurada que les ha vistes el meu esperit y ab l'emoció més o menys forta que les ha sentides el meu cor, ben somogut devegades. Perquè caldrà que us confessi que, tot y blasmantlos en certes ocasions, quasi sempre m'han corprès els moviments tempestosos de les turbes, com ens corprèn ab son grandiós espectacle la tempesta, ab tot y les malvestats que fa. (...)

Per lo comú són actituts violentes, resolucions extremades, formes tumultoses, les que triomfen en la munió, encar que en ella s'hi comptin homes entenimentats, correctes per habitut, enlairats per l'estament. Així com, en un toll remenat, el pòsit puja enamunt y -enterboleix la claretat de l'aigua; així, en la bullida de les multituts, tant si són plebeyes com patricies, tant si són rústegues com urbanes, rebrollen baixes passions que confonen la conciencia y entelen la llum del seny (...) 

Raimon Casellas 'Les Multituds', proemi (fragment)

L'altre dia, en el post on comentava l'estrany i lamentable comportament de les masses humanes en determinades circumstàncies, fent referència als fets d'Alemanya, Galderich em va mencionar Raimon Casellas i les seves Multituds. Com que fa temps que volia parlar d'aquest autor, aprofito el record i la referència per fer-ho avui, sense haver d'esperar al centenari de la seva tràgica mort, pel mes de novembre.

He pogut trobar poques referències a la vida personal de l'autor. N'hi ha moltes, això sí, sobre la seva magnífica tasca de crític d'art i sobre la seva breu obra literària. Bàsicament, el gruix principal la formen la novel·la Els sots feréstecs i les narracions recollides a Les Multituds. Vaig conèixer l'existència de Casellas i la de molts autors d'abans de la guerra gràcies a les classes de Salvat, a la universitat de principis dels setanta. No havíem tingut accés a la gran majoria d'autors catalans d'abans de la guerra, llevat d'algunes figures com Verdaguer o Maragall. Em temo, però, que malgrat el fet que avui Els sots feréstecs és un llibre de lectura obligada a secundària (crec) poca cosa se sap encara d'aquell món de finals del XIX i primers del XX, en profunditat. 

S'han fet moltes lectures simbòliques i modernistes de l'obra de Casellas, però malgrat la recreació i utilització de la realitat, era de la mateixa realitat d'on ell va treure els seus materials. Una realitat dura i aspra, molt allunyada de la idealització del món rural i que ensopegava també, en l'època, amb la incomprensió dels intel·lectuals i burgesos davant d'una pobresa material i espiritual que no tenia més remei que sobreviure com podia. 

La nostàlgia d'aquell món del Modernisme i el Noucentisme de vegades fa que ens oblidem de les grans tensions que es conformaven en la nostra petita pàtria, emergent però lligada a sectors molt benestants, religiosos, profundament conservadors. L'herència de la generació anterior, on hi podem trobar visionaris socialistes com Monturiol o Abdó Terrades, havia quedat abaltida per les circumstàncies polítiques i socials. Casellas va ser una víctima més del context, va deixar La Vanguardia per catalanisme i va anar a parar, amb càrrec directiu, a La Veu de Catalunya, on va patir força a causa de les tensions amb Prat de la Riba i amb Puig i Cadafalch. La por a veure's marginat, en un moment en el qual el Noucentisme era la modernitat i el Modernisme l'antigor, imagino que ja va tenir un pes en el seu estat depressiu. També els fets de la Setmana Tràgica van trasbalsar aquella societat de senyors del Liceu amb bones intencions, i Casellas va rebre un atac per error, que no el va afectar físicament però que va acabar d'enfonsar-lo, Tot plegat el va afectar fins al punt de fer-lo viatjar fins a Sant Joan de les Abadesses i llençar-se, en aquella població, a la via del tren, el dia dos de novembre de 1910. 

Les publicacions de l'època van ser molt discretes amb el tràgic final poc explicat de l'escriptor i crític, encara que va tenir més endavant uns funerals multitudinaris. Si el suicidi encara provoca avui moltes reticències, no cal ni pensar com s'entomava en aquella època, quan era un pecat mortal irreversible. L'excessiva lucidesa de vegades provoca aquesta mena d'efectes tràgics. Existeixen diferents estudis sobre Casellas, Jordi Castellanos , expert en l'època, va realitzar la seva tesi doctoral sobre l'autor i el Modernisme. També existeixen diferents rutes literàries, d'aquestes que avui tenen tant d'èxit, a l'entorn del món de ficció de Raimon Casellas. Costa, avui, de reconèixer en els bells indrets de Monmany i Puiggraciós l'univers infernal, salvatge i bàrbar contra el qual intenta, en debades, lluitar mossèn Llàtzer. La natura, com en el cas de Solitud, no acull la puresa que cerca Manelic, sinó la foscor i la ignorància, la misèria, en definitiva. 

Sovint caiem  avui també en el parany d'intentar canviar el món amb bones i estètiques intencions, però les coses són molt més complicades del que ens agradaria. En el fons, la mirada dels intel·lectuals d'aquella època era plena de prejudicis elitistes, com en el cas de la mateixa Pardo Bazán quan descriu la societat rural gallega. El drama de Verdaguer també forma part d'aquesta incomprensió del mal i de la ignorància, de la misèria, en definitiva, per part d'una intel·lectualitat burgesa o depenent de la burgesia, incapaç d'entrar a fons en les arrels dels problemes.

Toros, braus, gallines, mosquits i fauna humana

La qüestió dels toros està fent vessar molta tinta, a casa nostra, a la resta de la península i a l'estranger. És evident que al darrere -i al davant- hi ha temes d'això que en diuen identitaris. Mirant una mica hemeroteques es pot comprovar com la gran ignorància que rumbegem en ocasions va propiciar que fa temps s'afirmés amb contundència, per part de molta penya ecoprogre, que les corrides de toros eren quelcom que no ens afectava culturalment. Com que resulta que es va demostrar que no és així i que tots tenim més avis i besavis afeccionats al tema dels que ens agradaria tenir, ara s'ha admés que també era una tradició catalana. Que una cosa sigui tradició no vol dir res, les tradicions -i fins i tot la història seriosa- es fan i es desfan i es manipulen segons toca. Els polítics populistes en saben molt, de tot això.

No he anat mai als toros ni hi penso anar, com tampoc no he fumat mai. Però sóc d'aquestes persones, avui bescantades, a qui no agraden les prohibicions polítiques que afecten la meva privacitat i els meus gustos personals quan no fan mal a ningú de forma seriosa i directa. Un tema que es trobava a casa nostra en vies d'extinció ara hem aconseguit fer-lo sorgir a la primera pàgina dels diaris, com si no tinguessin d'altres preocupacions, atiant els dimonis per tot arreu. És clar, l'espanyolisme ranci també ha sorgit amb contundència, per tal de defensar les essències de quelcom tan emblemàtic, i ens han dit el nom del porc, amb perdó dels porcs. Gràcies a tot plegat, més enllà de l'Ebre segur que el tema revifa amb ganes, encara que per aquells verals també, com és natural, hi ha cada dia més antitaurins. M'inquieta el fet que, si en temps passats uns mals toros barcelonins van empènyer el populatxo autòcton a la crema de convents, l'absència de toros no ens pugui empènyer avui a d'altres revoltes cantelludes, ni que siguin dialèctiques.

Per més que uns i altres afirmin que no hi ha més cera que la crema, és evident que al darrere de tot plegat hi ha moltes més coses, com han vist els observadors estrangers, lligades als temes nacionalistes de tots colors. Deia, més o menys, un pobre i honrat -que n'hi havia alguns- inquisidor, enviat a caçar bruixes al País Basc, després d'observar el panorama i comprovar que tot responia a una mena d'estat d'alarmisme i histèria col·lectiva popular, no hubo brujos ni brujería hasta que no se empezó a hablar de ello. Un tema que no és problema es comença a atiar i acaba per ser-ho, arribant a extrems com els d'aquests petits pobles que no tenien cap burka i l'han prohibit. Prohibir temes que són minoritaris o inexistents no fa perdre massa vots, és clar. 

Un altra tema, en el qual no s'entra a fons, o al menys jo no ho sé veure, és el de la nostra relació d'habitants del segle XXI en el món occidental, amb els animals. Com els hem de tractar? La tecnologia ha bandejat l'ús dels animals en la nostra vida quotidiana, ja no és necessari tenir cavalls, bous ni rucs esclaus, per desplaçar-nos, per llaurar ni per fer girar les sínies. Existeix un corrent integrista que ens voldria conduir, de grat o per força,  fins al vegetarianisme absolut; fins i tot fa poc temps es va cridar l'atenció, en la premsa, sobre uns llibres de text per a primària que bescantaven la ingesta càrnica. 

Jo, la veritat, no tinc cap resposta ni trobo que s'endegui un debat fonamentat sobre el tema. Per què els toros sí i la resta d'animals, no? En el fons, no caiem en el racisme zoològic? Que als correbous no matin els braus -en públic- no vol dir que no els putegin força. Les nostres pobres gallines de granja tenen una vida molt trista, sempre amb el llum encés, comprimides en els seus habitatges. La cooperativa de Guissona, empresa model, que tants llocs de treball ha creat, no es podria considerar un centre d'extermini massiu? D'acord, és per a alimentar-nos però resulta evident que a casa nostra sobra menjar per tot arreu i potser en fem un gra massa. Castrem sense manies els animals domèstics, joguines del món benestant, i abandonem el gosset quan ens destorba, criem tortugues i ocellets al lloc que no toca, per a gaudi de les nostres criatures i quan hi ha un excés de població de coloms, gavines, senglars o conills no ens queda més remei que fer-ne un extermini oportú. Per no parlar dels porcs, animals intel·ligents, molt semblants als humans en diversos aspectes, entre els quals, segons diuen, el sabor de la seva carn. I ja no entro en el tema dels animals petits, mosques, mosquits, rates i la resta. O sigui, els hem de respectar sempre que no ens destorbin massa.

El problema, ai, és l'espectacle. Com si no acceptessin la pena de mort en públic però sí en privat, de fet hi ha països moderns que actuen d'aquesta manera. Avui mateix el diari parla de la represa de les execucions al Japó. Els drets dels animals no comporten cap deure per part d'aquests, pel fet, evident, que no hi podem dialogar i que ells no poden votar. Ahir, un dels parlamentaris va recordar, en defensar la prohibició, el poema de Pere Quart sobre el vedelló, seràs carn d'escorxador o màrtir nacional, amb un bonic i poètic discurs sobre la innocència vacuna. En aquest discurs va obviar que si el vedelló no era màrtir nacional acabaria, també, per ser carn d'escorxador, cosa que, de fet, és sobre la qual parla el poema, que Raimon va cantar va anys. 

Hi ha qui opina que qui tracta bé els animals tractará bé les persones i a l'inrevés, gran fal·làcia, ja que hi havia un famós nazi que estimava molt els seus gossos i passava amb cura pels camins per no trepitjar les formiguetes. Tots coneixem casos de persones que tenen una bogeria pels seus gatets o ocellets -engabiats- i tracten la família amb despotisme o no són capaces de relacionar-se amb la gent amb normalitat. Hi havia qui deia que quan més coneixia les persones més estimava el seu gos, cosa comprensible car els gossos no ens qüestionen i només ens demanen menjar i unes quantes carícies.

La societat sempre ha comptat amb un bon doll d'hipocresia i potser fins i tot les societats, per sobreviure, han de recórrer al conreu de les aparences. Ja Jesús a l'Evangeli, sobre els fariseus, comenta, feu el que diuen però no feu el que fan. La religió catòlica del passat -i del present, si no en passessin olímpicament- ens va immergir en un món d'aparences, pecat amagat és mig perdonat, deien, a casa. L'escàndol era el pitjor de tot. A Fortunata i Jacinta el militar que protegeix la protagonista li aconsella que sigui pràctica i que si no pot deixar de pecar, faci el paperot. Allò de fer la puta i la ramoneta conforma des de temps ancestrals una bona part de la nostra idiosincràsia identitària. El tracte amb els animals no s'escapa d'aquesta ideologia pràctica.

Certament, la nostra sensibilitat canvia i coses que abans semblaven normals ara fan angúnia. Fa uns dies, un conegut ens comentava els pecats de la seva joventut de caçador, quan havia mort perdius, però també esquirols, i tan macos que són, es planyia. La cacera i la pesca esportives són també un altre tema a considerar. El problema de les corridas de toros a Catalunya no era, avui, a casa nostra, objecte d'una gran afició, més aviat era al contrari i haurien mort d'inanició i mort natural. El problema era, precisament, que fossin residuals. Com du Gable a Monroe a The Misfits, quan la noia li demana que no matí una euga amb el seu fillet, a ell, que havia mort manades senceres de cavalls amb la finalitat -ai- d'elaborar aliments per a gossos, quant menys es mata, més dolent sembla. Per cert, com entomarem en el nostre temps l'evident crueltat biològica de la natura? Perquè, ai, uns animals es mengen els altres i els altres es mengen vegetals, els quals, suposo, també són éssers vius i tenen dret a la vida. Fa uns anys en un acte que no sé què commemorava es van llençar flors al mar i uns fonamentalistes del tema van condemnar la qüestió,  manifestant que era com llençar al mar els òrgans sexuals tallats dels humans. A la pel·lícula L'últim tren, sobre els darrers dies de Tolstoi, hi ha una escena remarcable, quan l'escriptor aixafa de forma espontània un mosquit que destorba la noia jove i un dels seus seguidors, ja més tolstoià que no pas ell mateix li recrimina, has mort un ésser viu!!!

I és que no hi ha res pitjor que voler estirar el fil de les nostres moltes incoherència inevitables per acabar ben guillats. Per cert, la Generalitat, que no va poder comprar l'arxiu Centelles, es va gastar fa poc més de 400.000 euros en un quadret de Casas, que no és res de l'altre món llevat del fet de la firma, i de tema... taurí. Calia, donades les circumstàncies polítiques del moment? Vaja, potser fins i tot amb els anys l'hauran de tenir tapat, tal i com va passar amb la maja desnuda.

Allaus humanes i celebracions massives

De la mateixa manera que de joveneta vaig agafar por a l'aigua a causa d'un ensurt a Castelldefels, també vaig agafar por a les riades de gent des d'un vespre de fa molts anys, quan, amb motiu de la cavalcada de la Mercè em vaig quedar comprimida enmig d'un oceà  desfermat de gent, al Passeig de Gràcia,  mig ofegada, sense poder tirar endavant ni endarrera. També he tingut aquesta sensació en alguna ocasió a la Plaça de Sant Jaume, que quan s'atapeeix resulta una ratera de la qual no et pots escapar fàcilment. Recordo l'època en la qual la majoria de la gent normaleta no tenia cotxe i agafar un tren el diumenge per anar a la platja (no pas per anar a treballar) provocava en tota una batalla, empentes, crits, gent entrant per les finestres per agafar lloc...

Els actes massius són un perill potencial. La majoria de vegades, afortunadament, no passa res greu, més enllà d'algun mareig o desmai. El dia de la manifestació, per exemple, es va mostrar una perillosa tendència de la massa abrandada a encastar-se al Passeig de Gràcia des dels carrers laterals, en lloc d'anar a cercar el principi de la manifestació i fer una mica d'ordenada cua, tal i com s'havia projectat. Vaig optar per sumar-me al seguici que, amb certa comoditat, endegava una manifestació paral·lela a la Rambla de Catalunya. Per sort, tot va anar bé.

Ja era jo ben petita i els grans ens explicaven que, quan hi havia accidents o perills evidents, s'esdevenien més morts a causa del pànic de la massa que no pas del perill real. El pitjor és que en ocasions no cal cap perill ni cap alarma, les allus humanes es desfermen per motius banals, com el fet de voler entrar o sortir d'algun recinte festiu. Cap de nosaltres no està vacunat en contra de la conducta irracional, encara més si aquesta es palesa enmig de la multitud.

A Alemanya hi va haver moltes errades d'organització, evidentment. El que més ens ha sobtat i inquietat és que això s'esdevingués en un indret civilitzat i europeu com va ser també el cas de l'estadi de Heysel. El fet és que en la nostra societat, i potser en la majoria de societats, hi ha una tendència, imagino que amb arrels ancestrals, a l'organització d'aquest tipus d'actes, que poden tenir rerefons polític, esportiu, religiós, lúdic, artístic, festiu. Les errades d'organització, la cobdícia que sovint també provoca riscos gratuïts, tot això s'ha de contemplar. Però crec que no s'incideix prou en el tema del capteniment individual de les persones ni en aquest perillós instint gregari que ens empeny a immergir-nos entre riades incontrolables de gent. Els estadis de futbol, els indrets on es fan grans esdeveniments, concerts populars, revetlles, fins i tot els edificis o els vaixells de creuer, tot tendeix a ser cada dia més gran i aplegar molta més gent, cosa que quan hi ha un perill, o tan sols una inquietud absurda, pot provocar una tragèdia i complica molt les tasques d'evacuació.

Alguns testimonis dels fets admeten que amics seus els van dir que allò seria un caos, que hi havia massa gent i que no es podria tornar amb tranquil·litat de l'esdeveniment. Riscos que ara s'han mostrat fins i tot innocents, és clar. Immergits en la massa les persones fem disbarats, per instint de supervivència, per retorn a la primarietat, perquè ens sentim anònims i impunes. Això passa en situacions greus com les guerres però també en la pau quan, no entenc ben bé el perquè, necessitem sentir-nos part d'un grup molt nombros de gent per cridar, esbravar-nos, ballar, desfilar o reivindicar. 

Per això fins i tot quan tot va bé i es retorna a casa amb un bany de misticisme comunitari, o amb la joia estranya de poder afirmar que nosaltres hi érem, totes les manifestacions en les quals la individualitat humana es dilueix entre ones de gent em fan angúnia, em resulten incòmodes i angoixants. I això que no em tinc per persona solitària, les grans solituds també m'anguniegen. Per molts d'aquests motius, doncs, tampoc no crec en les lectures glorioses i oportunistes que es fan després dels fets en els quals ha participat un gran nombre de gent, només cal veure fotografies o filmacions per constatar que la massa humana s'adhereix a tot tipus de coses de tendències diverses. Admeto que alguna tendència biològica estranya tenim que ens empeny a formar part de grans grups en moviment, fins i tot assumint riscos personals evidents, tant físics com, fins i tot, espirituals i morals, car el capteniment en aquests moments pot fer aflorar l'inconscient i abaltit míster Hyde que portem a dins.

La mateixa incidència en la necessitat de grans mides de control i seguretat en aquests actes, mides que són cares i complexes, no fa res més que mostrar la nostra fragilitat individual i la incapacitat d'actuar de forma civilitzada, ordenada i coherent,  autogestionada, vaja, quan formem part d'això que en diuen les masses populars.

JOCS D'INFANTS: El Pobre Soldadet

El pobre soldadet

va venir de la guerra,

carregat de pecats,

sense cor ni bandera.

-Què et va portar el soldat

de la guerra llunyana?

Què va portar el soldat

a la seva estimada?

-Em va portar l'esglai

d'una mina amagada,

la sang d'un enemic

amb pau a la mirada.

-Què més et va portar?

-Un glop d'aigua salada,

la febre del covard,

i un bri de pols cremada,

desada en un retrat

amb la data esborrada.

No heu sentit sí ni no,

ni tampoc or ni plata,

ni he dit negre ni blanc

en aquesta jugada.

El soldat em va dur

la vergonya penjada

d'un fil d'enyorament

damunt d'una medalla.

El soldat em va dur

una cançó escapçada

i se'm va morir al llit

després d'una abraçada.

No he dit ni sí ni no

ni he parlat d’or o plata,

no he dit negre ni blanc

ni cap altra paraula

que m'haguessin prohibit

en aquest joc, encara.

Penyora no he pagat,

ni cap deute m'encalça.

Al fossar del soldat

damunt la pedra clara

vestida amb negre dol

sota la lluna blanca

hi escriure un no i un sí

pintats amb or i plata.

Júlia Costa. 'Jocs d'infants' (poemari inèdit)

(El poema fa referència a un joc molt popular antigament. Qui portava el joc anava preguntant. 'Què et va portar el pobre soldadet quan va venir de la guerra?' i es podia respondre el que fos sense dir ni sí ni no, ni or ni plata, ni blanc, ni negre. Si es deia alguna d'aquestes paraules es pagava penyora que es retornava al final mitjançant alguna prova que et feien fer. L'habilitat dels jugadors consistia, per una banda, en preguntar amb paranys per fer dir les paraules prohibides i, per l'altra, en derivar i allargar la resposta cap on fos per tal de no dir-les. Encara que crec que ja s'entén, la intenció es fer-ne una lectura pacifista).

De bones intencions n'està empedrat l'infern

Ahir, La Contra del diari La Vanguardia publicava una entrevista amb William Easterly, director de l'Institut d' Investigació del Desenvolupament (Universtat de Nova York) i, a banda que l'entrevista és interessant, em va cridar l'atenció la frase que l'encapçalava, una frase treta de context i destinada, és clar, a cridar l'atenció, però molt suggerent:

El tercer mundo mejora a pesar de nuestra ayuda.

Els treballs d'història del barri que hem endegat al volt del centenari de la Setmana Tràgica m'ha fet ensopegar amb el mateix tema, en una època molt més complexa a casa nostra: la revolta s'encén en contra d'aquella gent de la qual rebem una ajuda imprescindible, en aquell cas, l'església catòlica i els seus sectors més propers a la nostra realitat. L'església tenia en aquell moment el monopoli de la beneficència i pràcticament, també, el de l'educació. He constatat que les monges i padres d'aquelles escoles del meu barri no eren, ni de bon tros, de l'elit religiosa. Eren persones amb ganes d'ajudar els pobres, amb bona voluntat i sacrificades, que s'haurien pogut dedicar a aspectes professionals molt més motivadors i productius. Eren, també, doncs, víctimes de les seves pròpies creences i de la dèria en evangelitzar ja que, amb poques excepcions, s'esperava de l'ajuda una certa correspondència agraïda. Eren víctimes també, com tants cooperants actuals, de la seva ignorància del món real en el qual estaven immersos i al qual volien ajudar. En la majoria de casos la gent objectiva no en tenia un mal record i com en tots els grups humans hi havia de tot, encara que avui algú vulgui pensar que només hi ha pederastes ensotanats, quan també hi ha molts patriarques nostrats d'idees esquerranes fent vacances per Tailàndia. Sobre l'església i els diversos orígens de l'anticlericalisme caldria parlar-ne de forma aprofundida, més enllà dels discursos fàcils, per cert, però percebo que, per regla general, es cau en els mateixos tòpics de sempre. Els matacapellans de l'època de la guerra civil -durant la Setmana Tràgica no es va atemptar contra les vides dels religiosos com en d'altres fets revolucionaris- anaven, sobretot a eliminar els bons que eren, per raons òbvies, aquells que feien més mal a la causa pel seu possible prosilitisme.

L'infern, ja ho diuen, està empedrat de bones intencions i amb bones intencions i bones idees i arrauxades proclames s'han fet molts i molts disbarats i se'n continuen fent, ja que el rerefons de moltes ongs no es coneix i encara que apleguin bona gent, sacrificada i entusiasta, quan al darrera hi ha grups més poderosos la cosa es complica. De vegades no fa falta que t'ajudin, tan sols que et deixin guanyar la vida i sortir-te'n amb les teves pròpies forces. Les ajudes no demanades o demanades perquè no hi ha més remei que fer el paperot, quan tens necessitats vitals, desvetllen sovint ressentiments i ràbia, més que no pas agraïment incondicional. De vegades, quan més bé s'ha fet als altres ha estat quan hem buscat el nostre propi bé però de forma honesta, sense trampes. Afortunadament, encara que sigui a tomballons, sembla que la cosa millora, sobretot quan els indrets poden assolir una pau estable o, al menys, una absència de guerra duradora. Fa poc també, en una entrevista al mateix espai, vaig llegir opinions sobre les crisis actuals, molt allunyades de les d'abans que provocaven fams espantoses i seqüeles tràgiques. Fins i tot l'Àfrica ha millorat força, explicava l'expert entrevistat.

Que tot plegat té alts i baixos, que hi ha gent que ho passa malament i que no estem vacunats en contra de qualsevol disbarat col·lectiu, és un fet. Que una generosa majoria occidental i part de l'oriental, vivim millor que els nostres avantpassats, potser també. Al menys amb moltes més comoditats, perquè els mínims necessaris són, de fet, molt pocs: no passar gana, no passar fred, moure't amb una certa seguretat pel món proper... La resta són luxes que, en assolir-los ens semblen, ai, imprescindibles. Les ajudes de vegades són també imprescindibles però han de ser breus i temporals, estats d'excepció. I faig extensible el tema de les ajudes a peonades, subvencions i moltes altres coses, molt més properes a nosaltres. Que l'atur s'hagi convertit en alguns casos -més dels que voldríem i en sé molts exemples, sobretot en sectors de gent jove- en unes vacances pagades, és una vergonya, la veritat.

Napoleó també volia dominar Europa per estendre les idees de la Revolució -passades per l'imperi- i li estranyava  que segons a on el rebessin a cops de pedra... I faig extensiu el tema al cas de les dones oprimides, compte amb la mentalització a la força que sovint produeix efectes no desitjats i involucions inesperades. Com diuen, en castellà, de los amigos me guarde Dios, de los enemigos me guardo yo.