25.10.14

DE QUAN DANTON VA SER GUILLOTINAT AL 'PARALELO'


En un grup de facebook relacionat amb el Poble-sec algú ha penjat aquesta entranyable fotografia de Català Roca indicant que pertanyia als anys seixanta. El periodista Gabriel Jaraba ha incidit en remarcar l'obra que es representava al Teatre Español, en comparació amb el teatre que es pot veure ara i avui a la ciutat. La curiositat m'ha portat a esbrinar per la xarxa i he comprovat que la fotografia no és dels seixanta sinó de 1973, ja que aquesta obra es va representar aquell any a Barcelona després d'una reeixida temporada a Madrid, també al Teatro Español d'aquella ciutat.
El franquisme era a les acaballes tot i que encara cuejava amb violència quan calia. Però en aquells anys, entre mitjans dels seixanta i finals dels setanta, el panorama cultural va ser extraordinàriament ric i creatiu en tots els camps. La muerte de Danton aplegava a l'escenari una vintena d'actors, un fet que avui és extraordinari més enllà dels musicals. L'obra la protagonitzava un molt bon actor del qual no he trobat ni imatges ni excessives referències, Javier Loyola, i el seu antagonista, Robespierre, l'interpretava Víctor Valverde, un altre molt bon actor, per cert, nascut a Mataró.
La versió en castellà l'havia fet Emilio Romero, un personatge interessant i pintoresc amb moltes facetes, llums i ombres i molt representatiu d'aquells anys. Va ser, segons he llegit, una adaptació una mica lliure de l'original de Georg Büchner, un autor alemany que va morir molt jove, interessantíssim, del qual vam poder conèixer Woyzeck, un text inacabat que es va endegar d'alguna manera i fins i tot amb versions diferents i que va ser portat al teatre i fins i tot al cinema per Werner Herzog en una pel·lícula absolutament inquietant i incòmoda que va fer molt de soroll en el seu temps. També vam veure representada en català Leonci i Lena, una obra menor però igualment interessant de l'autor que fins i tot es va passar per la televisió en aquelles inoblidables Lletres catalanes i que els encuriosits podeu recuperar aquí. El voltatge intel·lectual de Büchner de qui es diu que d'haver viscut més anys hauria arribat a ser un altre Goethe o un Schiller, és admirable i d'un gruix filosòfic en el qual la cultura alemanya sempre ha destacat amb veu pròpia i diversa, més enllà dels tòpics.
Büchner va participar del socialisme utòpic i revolucionari. La mort de Danton la va escriure amagat a casa seva per raons polítiques. Es va documentar a fons i a l'obra s'inclouen fragments de discursos reals dels personatges, de fet la revolució era encara molt present en el record d'aquelles generacions, en aquell primer terç del segle XIX. Büchner tenia idees humanistes, li preocupava el dolor de la gent, el patiment absurd i inútil, la injustícia, el sentit o manca de sentit de la vida. Büchner va ser un gran admirador de Michael Reinhold Lenz, un gran poeta i dramaturg amb un destí tràgic. 
Danton ha estat un personatge molt estimat pels escriptors d'esperit humanista. Vividor, corrupte, lletjot sense complexos, penedit dels seus crims, sensual, comprensiu amb les debilitats humanes, amb més capacitat d'amor i de pietat  que no pas d'odi, susceptible d'evolucionar amb el temps i la constatació de la fragilitat del somni revolucionari, sempre se'l contraposa al fred i purità, incorruptible, Robespierre, que semblava no desitjar res, més enllà del poder per a imposar la virtut encara que fos tallant caps a dojo. L'un i l'altre van acabar per perdre el seu, de cap, però el pas del temps els ha convertit en una mena de paradigmes de dues maneres de ser contraposades i de la constatació que l'excés de perfeccionisme porta a l'horror. No és estrany que en aquella Espanya de principis dels setanta triomfessin aquestes obres de teatre, ben mirat. El teatre Español de Barcelona, tot i ser un dels més emblemàtics del Paral·lel, no crec que recuperi, al menys de moment, el seu nom original i el fet és que ha passat per moltes etapes en la seva llarga i accidentada vida. L'Arnau era només cinema, per cert i acostumaven a fer-ne una de normal i una de por.

 Era l'octubre de 1973 i de tot fa més de quaranta anys. No sé si una imatge val per no sé quantes paraules o és a l'inrevés però el fet és que aquesta m'ha evocat un temps i uns paisatges propers dels quals, per sort, encara en conservem alguna cosa tot i que em temo que de l'esperit de l'època en queden engrunes i encara gràcies. Per cert, una de les notícies destacades del diari era sobre el conflicte tot just iniciat altra vegada entre àrabs i jueus (la guerra del Yom Kippur), tot i que la coberta del diari, en colors, incidia en la restauració recent del Palau de la Música, molt lluny encara dels seus conflictes milletians i de les ampliacions maldestres del nostre temps. Feia sol i calor, com en aquesta tardor, i a l'estat espanyol no passava mai res dolent segons la premsa oficial. Encara hi havia moltes demandes de feina tot i que les vaques començaven a emmagrir. 

24.10.14

MAJORIES SELECTES


L'altre dia un amic comentava al facebook que en un programa de televisió en el qual es debatia el tema del 9N un senyor havia afirmat amb contundència: la meva família no anirà a votar. Li semblava aquesta, i crec que amb tota la raó, una afirmació gairebé feudal. Em trobo sovint amb parelles i famílies que parlen de tot en plural, a nosaltres ens agrada viatjar, nosaltres sempre anem aquí o allà, nosaltres votem determinat partit, etcètera. A les tertúlies inevitables del nostre temps sovint es fa referència a la gent com si fos un tot estrany i identificable. Fa anys, en algun curs per a mestres, recordo com es va incidir en el tema i en com evitar coses com ara els nanos fan, els nanos pensen, els nanos creuen. En la redacció de textos seriosos s'han d'evitar coses com es deia, es creia, es feia, però això no és fàcil ja que cal una feina documental acurada per tal de precisar qui creia, qui deia o qui feia. Tenim tendència a les generalitzacions banals i els polítics acostumen a fer-ho sense manies quan els convé. Si les coses no surten com pensem que haurien de sortir la gent s'equivoca, si és a l'inrevés i la massa ens dóna la raó el poble és savi. Com que tot funciona per audiències la veritat està en el nombre i no el les idees, si treus més gent al carrer, sigui per a una manifestació o una cursa, tens el cel guanyat i la causa ja està certificada com a positiva. Les motivacions per les quals la gent participa en actes col·lectius són complexes i diverses però no deixa de fer una certa angúnia veure un munt de gent impersonalitzada fent alguna cosa i vestida de la mateixa manera.

Avui mateix acabo de llegir uns comentaris entre molts sobre l'article d'un periodista, l'Enric Juliana, a l'entorn dels temes polítics d'actualitat a casa nostra i alguns comentaristes manifestaven com és possible que no es vegi això? Una perversió de la col·lectivitat activa ha portat a la sacralització d'això que en diuen treball de grup i que en moltes ocasions, des de l'escola bressol a la universitat, a la pràctica fa que una o dues persones facin la feina i la resta facin el mandra i tots firmin en acabar. Recordo una d'aquelles psicopatologies digitals del doctor Soler, crec que els guions eren de Francesc Orteu, en la qual el personatge comentava allò tan eteri d'entre tots ho farem tot i reblava el clau comentant una cosa així: entre tots no farem res, si les coses es fan és perquè algú les fa. 

Existeix una perillosa tendència i no voldria caure de forma inevitable en les generalitzacions que critico tot i que potser ho faré, a identificar les idees de les persones que coneixem i apreciem amb les nostres i s'ha d'anar amb compte per a no decebre el personal. Hi ha gent que m'ha mirat molt malament quan he manifestat que no m'agradava un cantant català de culte, una humorista i escriptora televisiva suposadament brillant i catalana, un poeta incontestable. El mateix passa quan dius que no has anat a nosequina manifestació. De fet, si la gent t'aprecia, et mira malament però acaba per considerar que ets una mica excèntrica i ho dius per provocar debat i polèmica però que no ho sents, en realitat. Sobre la tragèdia i la comèdia de la persona sola enfront de la multitud s'ha fet molta literatura de tota mena, des d'Ibsen a cançons de Brassens passant per Katzantakis. Es magnifica molt el diàleg però el diàleg seriós, a la pràctica, crec que no existeix, pot existir el consens i fins i tot la meditació íntima sobre els peus de fang de les nostres idees, però allò de què parlant la gent s'entén és un mite com tants altres, com aquest de que entre tots ho farem tot. De vegades val més no parlar, car et pots embolicar i acabar per renyir amb persones que poden tenir idees molt diferents de les teves però que són bona gent i que no tens cap interès en esborrar del teu cercle d'amistats.

Tot i que les paraules se les emporta el vent i sovint no és difícil oblidar-les però les coses escrites tenen més verí. I avui, a més a més, tenim gravacions, hemeroteques, molta informació sobre el present i el passat recent, tot i que l'excés també condiciona. En aquests darrers temps és facil desqualificar algú de forma global perquè, per exemple, no comparteix les ànsies independentistes que semblen, crec que només semblen, majoritàries. Fa uns dies vaig llegir un article de Sánchez Piñol agraint l'escrit sobre la condemna que havia fet Javier Cercas de la censura estatal a la presentació del seu llibre. Els dos escriptors, com és ben sabut i ells mateixos admetien en els seus articles, estan a les antípodes pel que fa al tema català però tots dos es van portar com a cavallers, que deien fa anys. Malauradament aquesta manera de fer no és freqüent. O ets dels meus o no ho ets, i això sense matisos. En tot cas, com molt bé sabien els nostres pares i avis que van patir aquella horrible guerra, no saps mai de qui t'has de refiar i les bones persones, com les dolentes, les oportunistes, les aprofitades, poden ser a tot arreu. 

I parlant de gregarismes, em va gairebé espantar la gran quantitat de dames que participaven en la cursa de la dona amb samarretes totes iguals, ja he comentat en d'altres ocasions que les coartades solidàries en nom de les quals has de córrer, mullar-te o tirar-te pel tobogan em provoquen un cert rebuig. Però el que em va sorprendre més va ser l'eslogan samarretero, Hoy ganan las chicas, en castellà totes les que vaig veure i fent referència a una franja d'edat molt concreta, és clar que avui ja no ets vella, ets una chica de oro. Per no entrar a fons en el component de publicitat  descarada que comportaven els obsequis diversos que es lliuraven quan compraves la samarreta. Contents-contentes i enganyats-enganyades.

21.10.14

ATUR, FEINA, SINDICATS I SINDICALISME

1324677201946manifa-obreros-4-col.jpg



Uns dels sectors polítics que m'han decebut més ha estat el sindical. Els sindicats semblen haver-se convertit en una mena de funcionariat passat de rosca i de moda, amb líders eterns, no sembla que hi hagi una gran renovació ja que hem vist com anaven envellint en el seu càrrec molts sindicalistes de prestigi fins al punt que semblen càrrecs molt més vitalicis que no pas els dels partits, per exemple. Es criticava per part de sectors sindicals, i amb raó, l'excés de permanència en el càrrec per part de gent com Pujol, però en aquest camp funciona molt bé allò de consejos vendo pero para mi no tengo.

A nivell més proper els havia sentit criticar, en el camp de l'ensenyament i les escoles, que alguns directors escolars portessin molts anys en el càrrec, per exemple, quan ells eren sempre els mateixos i les mateixes. No sóc antisindicalista, veig un gran potencial en el tema sindical, potencial molt poc aprofitat. Però no sé pas en quin món viuen. Ja fa anys que m'he adonat del fet que els interessa molt més la mobilització en grans empreses, de masses, coses visibles que donessin rendiment polític, mentre que no es preocupen gaire de temes suposadament menors, de petites empresetes que han anat fent figa sense que se'n cantés ni gall ni gallina. Quan jo treballava a l'escola, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, eren molt actius i recordo com identificaven fins i tot el petit botiguer de barri amb el capitalisme i així van aconseguir que els llibres de text es venguessin a les escoles i no pas a la papereria de la cantonada que feia el mateix descompte i que amb els anys va haver de tancar com moltes altres. Aquestes petites papereries tenien un respir econòmic amb el tema dels llibres de text però aquella mena de campanyes van acabar amb molts d'aquells petits negocis en un temps en els quals ser botiguer estava mal vist. I després es plora la desaparició del petit comerç de barri, som així.

Avui la precarietat laboral és immensa. Conec gent de diferents edats i de diferent preparació que han patit diversos contractes d'un mes de durada. Em pregunto com es possible que no s'obligui a mantenir la gent en el lloc de treball al menys uns tres mesos, la veritat i que els sindicats no hi facin res. En un mes no hi ha temps d'aprendre a fer res ni es pot valorar ningú. Cal pensar que abans d'aconseguir aquest mes de vida la persona ha enviat molts currículums, ha fet moltes entrevistes i la resta per a un resultat tan galdós. Al final, com que costa molt organitzar-se, tothom sobreviu com pot a nivell individual. Un altre tema en el qual hi ha hagut molta permisivitat era aquell de cobrar l'atur, això en els bons temps, i fer una feina a més a més. No m'estranya que gent dels sindicats s'hagi vist embolicada en corrupteles a molts nivells, la veritat.

També he de dir que he conegut gent honrada en sindicats diferents però han estat aquelles orenetes que no fan primavera. Al final el que compta és el valor individual de la gent més enllà d'on milita i de quina etiqueta el defineix. En el camp escolar he conegut gent que s'ha ficat en un sindicat perquè estava tipa de criatures, per exemple. L'inevitable clientelisme i relacions amb coneguts que et puguin col·locar també funciona en aquests camps de la política activa. En l'ensenyament, i m'imagino que en molts altres sectors, hi ha gent que s'ha ficat en un sindicat i no ha tornat a veure l'escola ni pel folre però quan hi ha algun problema és qui surt a opinar i pontificar i sovint ho fa en un llenguatge obsolet, dels seixanta i setanta, quan tot ha canviat. Tots caiem en incoherències i contradiccions vitals però que algú molt lluitador de portes enfora tingui a casa, per exemple, una senyora sense assegurar que li neteja i li cuida la iaia, i que et justifiqui el tema com pot em sembla preocupant. Els sindicats d'ensenyament tenien un gran interès en treure la gent al carrer per protestar per conflictes bèl·lics en els quals hi hagués pel mig els americans però la resta semblava que tant els fes i un tema com el de l'antiga Iugoslàvia va evidenciar que en realitat no es defensava el pacifisme sinó l'antiamericanisme.

El sindicalisme tradicional provenia de les grans lluites en grans empreses en èpoques en les quals s'aconseguien èxits evidents perquè també l'economia ho permetia. Fa anys vaig llegir un escrit d'uns sindicalistes que es lamentaven del fet que quan van ser legals van coincidir amb una de les primeres crisis econòmiques i com que no aconseguien uns grans resultats en les negociacions la gent els perdia la confiança, no com a França o Alemanya on es van poder desenvolupar amb normalitat en les èpoques de les vaques grasses. Crec que faria falta un saludable replantejament dels objectius sindicals, els sindicats alternatius, no oficials, són una altra cosa però també cauen en radicalismes que no porten enlloc en moltes ocasions. Els sindicats haurien de fer unes saludables campanyes d'afiliació i finançar-se a través de les quaotes dels afiliats, les subvencions han fet molt de mal al teixit social, en aquest camp i en molts altres i algun dia haurem de fer un examen de consciència a fons sobre tot plegat.

Un camp problemàtic i sobre el qual caldria escriure molt és el dels cursos que organitzaven els sindicats per a la reinserció. De fet de vegades he tingut la percepció que servien més aviat per a col·locar la gent que impartia aquuests cursos. A Andalusia van servir per a alguna cosa més, com s'ha sabut. La reinserció a través de cursos ha de garantir el lloc de treball després dels cursos, és el que passa a llocs com Dinamarca i d'altres països civilitzats. La resta és fer perdre el temps a la gent com ho és organitar cursos i cursets per vendre imatge i fer currículum si després no s'orienta el treballador a aconseguir de forma real una feina una mica estable. L'atur és el nostre gran problema d'avui, afecta molta gent i és a la base de molts altres problemes, com el de l'habitatge. Però no sembla que els sindicats hi entrin a fons i proposin solucions efectives o, al menys, que incideixin en demanar -exigir- que els contractes siguin seriosos i, al menys, de tres mesos, que ja és poca cosa ben mirat. En aquests anys estranys que ens han precidit els sindicats es van dedicar també a fer pisos, que ja és gros. Sé que el fet de generalitzar sempre resulta injust per a la bona gent però crec que moltes persones pensen com jo, al menys en part, sobre el sindicalisme d'avui i la seva urgent remodelació de cara al present i al futur. També en el sindicalisme, com en la política de partits, he vist gent idealista que o bé s'ha cremat i ha abandonat o s'ha acomodat i n'ha tret el rendiment que podia, amb els anys. Durant els primers anys de la transició molts sindicalistes treballaven a l'escola però després es van anar alliberant.

Un altre tema en el qual he escoltat opinions molt estranyes per part de gent que creia amb més seny és el dels  piquets informatius que sovint informen i informaven de forma contundent i totalitària, hi ha qui m'he explicat que és un arma de lluita laboral i tot això. He vist actuacions que fregaven la violència inquietant, la veritat, i sembla que a molta gent no els agraden però no gosen dir-ho. Al capdavall no sempre és fàcil raonar sobre el que sigui, tots tenim coneguts i saludats a tot arreu, i el món és com és i no pas com hauria de ser. Fa anys, quan els sindicats no eren legals però estaven molt ben valorats, vaig conèixer una persona que va rebre un cop de pedra i va estar ingressada perquè en el seu sector, en l'empresa on treballava, una de gran i emblemàtica, no se sumaven de moment a la lluita. Convèncer la gent a cop de pedra no ha estat mai res positiu per moltes justificacions que es vulguin buscar i raonar. A la llarga aconsegueix el contrari del que es pretenia i fa que es perdi la fe en la solidaritat humana. Encara em venen al cap les imatges d'una mobilització recent en la qual un piquet informatiu feia plegar de forma violenta la paradeta on despatxava un xicot evidentment immigrant i segurament amb un contracte precari, si és que en tenia, van tenir la desgràcia de què les imatges sortissin per la tele, no sempre és així. Es lloa molt la llibertat però sembla que hi ha idees molt diferents sobre com es posa en pràctica.


20.10.14

REFUGIATS, EXILIATS I OBLIDATS




Fotografies: a la primera, de Brian Sokol, es pot veure una mare que ha conservat una olla amb la qual pot cuinar pels fills, a la segona el camp d'Argelers i a la tercera un camp actual de refugiats a Jordània.


Per casualitat m'he ensopegat aquests dies en diferents ocasions amb el tema dels exilis i els refugiats. Dimarts passat vaig poder veure a la biblioteca del meu barri un documental sobre la retirada de després de la nostra guerra civil. Ahir vaig passar per CaixaFòrum i em vaig entretenir una mica més en mirar de nou les vint-i-quatre impressionants fotografies de Brian Sokol, algunes de les quals situades a l'entrada del recinte, cadascuna de les quals té nom, cognoms i història i  que mostren refugiats actuals amb algun objecte que han pogut salvar i que per a ells és molt important per motius personals i fins i tot pràctics. I ahir al vespre el programa 30 minuts també incidia en aquesta tragèdia que sembla que no té final previsible per més anys que passin. Una dona bosniana ho va dir amb tota claredat en el documental, que havia volgut pensar que ningú més després d'ells no hauria de passar per aquesta mena de tràngols però que l'ésser humà tenia algun component que l'empenyia a fer mal als altres. 

D'aquestes tragèdies algunes ens són ben conegudes, d'altres les  hem oblidat i un gran nombre gairebé les ignorem. A més a més, poca cosa hi podem fer més enllà d'alguna aportació econòmica ben intencionada a les organitzacions que intenten reduir els efectes d'aquests problemes tan greus. Si arribéssim a meditar a fons i de forma constant en com va el món no podríem viure, la veritat. Un altre tema és com ens podem preocupar per coses que mirades en perspectiva són bestieses, malalties incloses. Un refugiat sirià va explicar com aquestes situacions les veien fa uns anys a les pel·lícules, als documentals, però que no pensaven que els afectés. El mateix explicaven molts afectats per la guerra a l'antiga Iuogoslàvia. De refugiats n'hi ha de moltes classes, també en això la posició social i cultural té un gran pes en les possibilitats que s'ofereixen a les víctimes. I és que en aquests casos la solidaritat sovint és molt relativa i funciona allò de salvi's qui pugui, cosa molt humana i comprensible. De la retirada de la nostra guerra tenim, sobretot, testimonis privilegiats, intel·lectuals i polítics que van poder guillar en cotxe i de forma, no diré còmoda, però molt diferent de la de la gran massa de gent humil o normaleta.

Avui, malgrat tot, hi ha més informació i ajudes, ni que siguin precàries, que en d'altres temps. També és important comptar amb un país d'acollida que no sigui hostil. En la tertúlia que va seguir al documental que he mencionat sobre la nostra retirada es va ser molt crític, amb tota la raó, amb com la França d'aleshores va entomar el problema en comparació en com es tractaria als refugiats belgues de la segona guerra mundial. És clar que eren èpoques diferents, a la primera guerra mundial l'acollida dispensada als belgues no va ser tan reeixida, Gaziel ho recull en un dels seus llibres. És d'admirar, amb tots els condicionants, com Jordània acull més d'un milió de refugiats dels països veïns en conflicte encara que es puguin fer crítiques sobre les necessitats que no pot cobrir. 

És cert que en aquests èxodes s'hi barreja gent molt diversa i de vegades hi ha un factor de por i prejudicis davant de la gent que arriba, la qual, a més a més, es troba en una situació que propicia el conflicte intern. Un veí de l'escala, de l'edat dels meus pares, que va ser ferit a l'Ebre de jovenet, evacuat amb dificultats i que va acabar en un hospital catòlic francès on les monges el miraven malament per si era comunista o alguna cosa semblant,  però li van salvar la vida, fins i tot justificava una mica el tarannà dels francesos davant d'aquella marea humana. De vell et tornes comprensiu amb les febleses humanes, em sembla. El meu veí va morir gran, fa pocs anys. Després de la guerra a casa seva van estar un any i mig sense saber-ne res.

Maleïdes les guerres i aquell qui les va fer, cantava Ovidi Montllor. Però de vegades sembla que els pobles es cansin de la tranquil·litat i tothom tingui una estranya tendència a cercar brega i a tirar llenya al foc dels conflictes latents que sempre n'hi ha algun, pel motiu que sigui. Dels resultats dels conflictes violents no se'n surt mai estalvi, a banda dels morts tothom hi perd, a la curta i a la llarga. Les fotografies de Sokol ens poden fer pensar en exotismes llunyans, encara que aquests països no estiguin pas, avui, massa lluny de nosaltres, però al capdavall tots som iguals i fem el mateix, si fa o no fa. Tenim fills, parelles, néts, pares, avis. Els infants, tot i que siguin unes víctimes molt febles, si sobreviuen tenen un llarg camí encara i poden recuperar l'esperança, és habitual veure'ls somriure en aquestes fotografies, els seus recursos són molts i estan encara per estrenar. Em neguiteja més la visió de la gent  gran, dels vells, obligats a fugir de mala manera del seu indret de tota la vida i que potser moriran havent perdut la fràgil esperança i temen pel futur imprevisible de la seva gent. Pensar que estem vacunats en contra del desastre és un miratge, no s'hi està mai del tot i el que no passa en un any passa en un dia. El pitjor és que no podem fer res per evitar res, encara que quan tot ha passat es facin valoracions, interpretacions i tesis doctorals explicatives i sovint condicionades per ideologies i tòpics recurrents.





19.10.14

REMODELACIONS MUSEÍSTIQUES


Com tothom deu saber hores d'ara el MNAC ha remodelat i ampliat la seva col·lecció d'Art Modern. Ja feia falta i potser més que remodelar donar a conèixer i promocionar. Això que en diuen el discurs museístic està ara prou bé, així com que hagin tret del calaix obres desades i uns quants mobles, la mostra està una mica en la línia Centre de Cultura Contemporània i ja he comentat en d'altres ocasions les grandeses i les servituds d'aquests tipus d'exposicions. Algunes obres han desaparegut per deixar lloc a unes altres, per cert, cosa que també es podria discutir. La meva opinió és que aquesta col·lecció estaria molt millor en un altre espai, fora del gran i excessiu Palau Nacional, però m'imagino que tot és qüestió de pressupost. Fa anys es va parlar de situar-la als dos palaus bessons Alfons XIII i reina Victòria Eugènia. De fet jo encara recordo amb cert enyorament els anys en els quals el fons va ser a la Ciutadella però tot canvia i es reforma, t'agradi o no. 

En tot això de l'art hi tenen un gran pes la moda, les tendències i el consum turístic. De tota manera a veure si ara aquesta col·lecció tindrà més públic, moltes vegades m'havia passejat gairebé en solitari per les sales que se li dedicaven. La qüestió dels museus, com la dels zoològics, és avui complicada. Fa un temps escoltava per la ràdio uns antropòlegs museístics, l'antropologia incideix en tot i és una matèria sobre la qual tinc una certa prevenció però en aquest cas hi tocaven força. Insistien en el fet de què als museus s'hi va una estoneta a veure una miqueta. I que sovint és més interessant contemplar el públic i escoltar els seus comentaris que el passeig, sempre més apressat del compte, per davant de tant d'art aplegat en un indret. O que pagava la pena anar a veure una peça i dues i voler saber alguna cosa més del perquè i el com aquella peça va arribar fins allà. Crec que en general, amb poques excepcions, no es fomenta gaire l'interès per la veritable història de l'objecte, d'on va sortir i com va arribar fins allà. Un professor em va comentar fa anys que anar a veure un museu, així, en general, és com entrar en una biblioteca i pretendre llegir tots els llibres d'una tirada. 

L'art és quelcom indefinible, com tantes coses lligades a això estrany i polièdric que hem anomenat cultura. Com en el cas de les modes en el vestit o els pentinats evoluciona i si una cosa no ens agrada fan que ens acabi agradant o que, al menys, no gosem dir que ens sembla un bunyol. De vegades em pregunto com és que els artistes actuals no protesten davant d'obres suposadament de qualitat, emmarcades en una modernitat que ja comença a ser rància, Tàpies, Miró,  Dalí, de la mateixa manera que els avantguardistes protestaven davant de l'art tradicional i realista. És clar que com vaig escoltar en una xerrada sobre el pintor Tapiró, la qualitat no cal explicar-la, es percep. El camp de l'art està lligat al tema econòmic, agradi o no. Les visites escolars que vaig fer en els darrers anys a museus diversos em van fer patir, les explicacions als infants semblaven adoctrinament estètic pur, el senyor Miró té molt de mèrit, això que va fer costa molt encara que no ho sembli, etcètera. 

Pel que fa a la col·lecció em sap greu que el realisme català encara sembli el parent pobre del conjunt quan tantes figures interessants va aplegar i considerant que en el seu temps es feien cues davant de Bòria avall i de quadres d'aquests històrics, tan entranyables i que han conformat el nostre imaginari durant anys i panys. La revalorització del Modernisme també és ben curiosa després que les tendències elitistes posteriors l'odiessin fins a extrems enfervorits i iconoclastes. La literatura i l'art en general són com la borsa, pugen i baixen segons toca. En tot cas això de la remodelació és una bona excusa per tornar a donar un volt pel MNAC i, si pot ser, lluny de les inevitables visites comentades, amb algunes excepcions lligades a la persona que les fa, és clar. 

L'excés de demanda ha fet que aquest tipus de visites proliferin de forma exponencial i de vegades, quan el comentarista s'ensopega amb una pregunta compromesa, ja no sap què dir pel fet que el fan anar d'Herodes a Pilats i no és especialista en res concret sinó un jove i inexpert servidor d'allò que en diuen gestió cultural, sovint amb un contracte que fa pena. Un tòpic recurrent és allò de l'art burgès en sentit pejoratiu, per tal de qualificar tot allò que no és avantguardista o modern, quan a les llars obreres, ni que fos a través d'estampes barates, hi havia -i potser hi ha- un gran nombre d'aquest art i era ben apreciat per la gent humil, la veritat. Mentre que per una banda s'insisteix en el fet que no cal entendre per a gaudir d'un producte d'aquest tipus, per l'altra es menysté la gent poc entesa i se la vol educar com sigui, amb una orientació gens innocent vers el foment del consum de cultureta en píndoles.