7.12.19

THE GOOD LIAR, MENTIDES A DOJO


El director Bill Condon ha reunit, per primera vegada, un actor i una actriu de categoria reconeguda, Ian McKellen i Hellen Mirren, en aquesta història una mica passada de rosca sobre estafes, venjances, relacions tardorenques i mentides a dojo. Explica la mitologia cinèfila que tant l'un com l'altre van decidir acceptar el paper per tal de treballar plegats. La parella funciona molt bé, tots dos son gats vells, el senyor més que no pas Mirren, i el bon treball actoral fa minvar la inversemblança d'una gran part d'aquesta història.

I és que tots dos saben jugar, així mateix, amb una mena de rerefons inquietant al servei d'una narració amb girs imprevistos, informació que se'ns amaga -però que ens veiem venir des del principi-, i fa que el terrible personatge interpretat per McKellen ens resulti, fins i tot, en alguns moments, entranyable i simpàtic. Cosa que passa, per cert, amb tants altres criminals i mafiosos de la ficció i, potser, fins i tot, de la realitat.

La pel·lícula beu en això que jo en dic, en broma, la síndrome d'Edmond Dantès. No sabem què pot passar però des del principi ens adonem de què la suposada candidesa de la dama no caurà de quatre grapes, sense més ni més, en el parany d'un estafador sense escrúpols de cap mena. El guió, de Jeffrey Hatcher, està basat en una novel·la de Nicholas Searle, un autor poc conegut, de moment, entre nosaltres, tot i que sembla que amb alguns èxits remarcables en el camp de la negritud literària. Com que no conec el referent no puc saber si hi ha gaires diferències entre la lletra escrita i la versió en cinema. 

Una pel·lícula amb enjòlit i algunes dosis inquietants de violència que manté l'atenció dels espectadors i que sense la parella protagonista podria derivar en un telefilm d'aquests de diumenge per la tarda. En tot cas, una bona prevenció per a les jubilades solitàries, a l'hora de fer noves amistats, sobretot sotmeses al perill de les xarxes de contactes, que avui son l'esca del pecat. Per sort la noia, en aquest cas, no és el que sembla. La primera part, l'inici de la relació entre la parella, sense recursos al sexe gratuït i senil, afortunadament, compta amb uns diàlegs brillants i és millor que la segona, pel meu gust, quan tot s'embolica i d'alguna manera hem d'acabar la història. Els dolents -alguns- son castigats, com toca, i aquest avi entranyable i pervers que no cau en el parany de la redempció i el penediment, acaba, compte, per fer-nos pena i tot. És el que passa amb els infants i els vellets, que la innocència se'ls suposa i d'això, res de res.

3.12.19

EL PARC I LES OMBRES, A LA BIBLIOTECA FRANCESC BOIX



El proper dimarts, 10 de desembre, a les set del vespre, torno a presentar la meva darrera novel·la publicada, en aquest cas a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec, a les set del vespre. Comptaré amb l'escriptora Sílvia Romero i la pianista Mònica Trueba. 



Podeu llegir un fragment de la novel·la i alguns comentaris dels primers lectores- lectores, més aviat, de moment- en aquest enllaç al sector de novetats de l'editorial STONBERG.



ENLLAÇ EDITORIAL

2.12.19

CENTENARIS I COMMEMORACIONS


Algú em va comentar un dia, en parlar de determinats problemes mèdics difícils de resoldre, que al capdavall un acaba esdevenint especialista de la seva malaltia. Fa molts anys, vint si fa no fa, que formo part d'un grup d'història del barri, i deu que participo en Tot Història. Tot plegat, que amb aquestes activitats he après molt més que no pas en els estudis acadèmics i convencionals. En el tema històric, com en tants altres, quan més llegeixes més t'adones de la relativitat del que sabies, de les mentides o mitges mentides que t'han amollat des de totes les bandes ideològiques, i de què, quan més estudies i llegeixes més t'adones de que no saps gairebé res i de què fins i tot els especialistes de més anomenada saben poca cosa i estan lligats a les seves pròpies dèries i convencions. 

Amb el tema de la Setmana Tràgica, l'any 2009, vam desenvolupar moltes activitats a l'entorn del tema. Quan hi ha commemoracions, com ara centenaris, el tema, de forma temporal, es posa de moda, es publiquen llibres d'història i de ficció, i es munten cicles de xerrades i conferències magistrals. Vaig escoltar, durant aquell centenari, moltes inexactituds i moltes bestieses per part de persones d'anomenada. Fins i tot gent del mon acadèmic qui, en privat, et comentava aspectes poc adients al relat vigent, matisava aquells comentaris quan feia una xerrada on el públic era eclèctic, nombrós i divers. Tot plegat, sense arribat a aquell extrem, em recorda l'actitud de Satre, negant-se a denunciar l'estalinisme assassí perquè no s'havia de trasbalsar la classe obrera.

Enguany commemorem el centenari de la Vaga de la Canadenca i torno a escoltar mitges veritats i a llegir relats oficials. Sovint s'obvia el context, els antecedents, el que va passar després i com, aquelles fites assolides al final de la vaga van ser, en molts casos, paper mullat o van afectar poca gent. Per exemple, la vaga de la Canadenca va coincidir amb una vaga del tèxtil en la qual es van aconseguir aspectes potser més rellevants que no pas això de les vuit hores, que algunes empreses ja havien assumit i que es va acceptar el tercer dia de vaga, tot i que no a nivell hispànic, és clar. O se sap molt poc de les revoltes protagonitzades per dones, mal conegudes encara, malgrat els esforços de gent de pes com la historiadora Soledad Bengoechea.

Un recurs interessant és espigolar a la premsa, al dia a dia, però per aportar novetats cal temps i dedicació i sovint és més còmode recorrer al relat establert i a algunes publicacions beneïdes per l'ortodòxia suposadament progressista. L'any 2017 no es va celebrar tant el centenari d'una vaga general complexa però molt interessant, per diferents conceptes. Tal i com s'expliquen aquests fets es restringeix el tema a Catalunya, una cosa que també feia el govern de l'estat espanyol en molts casos, no fos cas que els treballadors fessin reividicacions a nivell peninsular. El tema del catalanisme servia per a esquerra i dreta, quan convenia. I és que en aquella època la Lliga estava negociant una mena d'autonomia. La Lliga havia perdut la confiança dels obrers però també de molts dels seus suports espanyols, que creien que donava, ai, peixet a les vagues.

Ahir vaig fer una xerrada breu sobre el tema, comptava just amb mitja horeta, molt poc temps per a incidir a fons en els referents, motius i detalls d'aquella vaga, tan mitificada, sobretot perquè, en teoria, va acabar bé. En Josep Guzman, president del CERHISEC, que amb l'ajuda d'un estudiant ha endegat un buidatge de premsa de l'època, va fer una xerrada d'una hora i mitja fa pocs dies, en el context de les celebracions del cent cinquanta aniversari del Poble-sec i ens va faltar temps, així mateix.

Els fets històrics son complexos i qualsevol intent de divulgació, tot i que interessant i necessari, és com agafar aigua amb un cistell. Per altra banda, molta gent vol certeses i de certeses n'hi ha molt poques, a la vida individual, social i política. I ja no entro en el tema dels novel·lons oportunistes que aprofiten les commemoracions per endegar la corresponent llegenda suposadament històrica, en la qual els fets son com una mena de decorat de cartró-pedra, com en tantes pel·lícules de bons i dolents a l'entorn de, per exemple, la guerra civil. 

1.12.19

PARES LLADRES I FILLES CORATJOSES



S'ha estrenat l'esperada pel·lícula La hija de un ladrón, avalada per un munt de crítiques molt favorables, sobretot pel que fa a l'actuació de Greta Fernández, filla d'Eduard Fernández, pare i filla també en la ficció. La pel·lícula és el primer llargmetratge de Belen Funes, qui també és coautora del guió, inspirat en un seu curtmetratge anterior. Afortunadament, com en d'altres sectors professionals, moltes dones joves estan realitzant un munt de pel·lícules interessants, en aquests darrers anys. 

Com que la història es mou en un volgut mar d'ambigüitats, pel que fa al passat recent i llunyà d'aquesta família disfuncional, moltes referències sobre l'argument, que es poden llegir als mitjans, resulten enganyoses o subjectives. Admeto que a mi m'agrada que m'expliquin les coses més a fons, al contrari de persones a les quals els agrada just el contrari. Potser per això, o per l'excés d'expectatives que tenia, La hija de un ladrón no m'ha acabat de fer el pes, malgrat que té valors evidents i unes interpretacions excel·lents. A Greta Fernández, sempre en pantalla i que porta el pes de la narració, l'acomboien tot un seguit de grans secundaris començant pel seu pare. Crec que no s'ha remarcat prou la gran actuació d'aquest nen que fa de germà seu, Tomàs Martín, que roba totes les escenes on surt, amb aquesta mirada trista i perduda i aquesta mena d'innocència incompresa que traspua en tot moment.

La pel·lícula beu en moltes fons i en moltes tradicions de cinema social, Dardenne, Loach i tants altres. Un cinema que semblava haver perdut pistonada però que retorna, de forma necessària, de tant en tant, a les nostres pantalles. Sense ser tan explícita com Loach, Funes, molt més jove, ens mostra una realitat que la gent que hem tingut relació amb l'ensenyament coneixem força, per desgràcia. La familia pot ser un llast, un pes indefugible, i la situació social, que no sempre té perquè arribar a la marginalitat, no compta amb una resposta seriosa ni aprofundida per part del poder públic, tot i que  es posin pedaços diversos. I no tot és qüestió de recursos, malgrat que en faltin, sinó també d'inoperància, manca d'imaginació i burocràcia aclaparadora. Amb tot, cal admetre que en èpoques pretèrites tot era molt pitjor i que sort que hi ha un cert suport assistencial, encara bo.

La permeabilitat social no és impossible però topa amb un munt de dificultats de tota mena. Encara més quan hi ha problemes per trobar feina, habitatge, suports seriosos si no és compta amb els familiars. No tot es pot resoldre amb coratge i voluntat i ganes de treballar. L'educació arriba a molta gent, fins a cert límit. Hi ha sostres difícils de trencar i en una època en la qual els pares i avis ajuden als joves en molts casos, sigui amb diners o fent coses, com ara, tenir cura dels infants, no tenir família de qui poder refiar-se, com li passa a aquesta Sara o a la mare de família de la darrera pel·lícula de Loach és tot un problema, avui.

El que passa és que costa identificar-se amb els problemes d'algú de qui en saps tan poca cosa. D'aquesta noia amb tants problemes per sobreviure ho ignorem tot: per què la relació amb el pare és com és, per exemple. No acabem d'entendre aquest home una mica inquietant, del qual ho desconeixem gairebé tot, no sabem on va anar a parar la seva dona ni perquè estava a la garjola. Una mica el mateix passa amb el personatge d'Àlex Monner, un actor en alça i que defensa prou bé  un paper poc explicat, es preocupa pel fill però no vol saber res de la mare de la criatura, tot i que se'n sent responsable.

La pel·lícula té la virtut de no carregar les tintes quan no cal, no hi ha abusadors, ni maltractadors, ni explotadors laborals ni masclistes assetjadors. Estem tan acostumats a certes dosis de tremendisme que em temo que una part del públic està esperant que s'esdevingui alguna cosa tràgica o escandalosa. Tothom sembla força normal, amable, fins i tot. La pel·lícula acaba de forma emotiva i trista, sense acabar del tot, al capdavall la vida continua, malgrat la solitud i les maltempsades. El paper  del pare quadra amb aquest tipus de persona irresponsable, mentidera, tramposa i incapaç de ser bona ni per a ella mateixa. Gairebé imaginem, pel títol, això de què era un lladre. En tot cas, hi ha molts aspectes interpretables, més enllà de la desolació de la protagonista quan es veu abocada a una solitud que intenta defugir. Malauradament, a la vida, hi ha problemes que no tenen solució, o que la tenen, més o menys, però a la llarga, amb el pas del temps i la maduració inevitable. 

I, evidentment, la vida real, reflectida en la situació d'aquesta noia jove, amb una criatura de bolquers i poques expectatives, es troba molt lluny de les proclames i embolics de la política oficial, gairebé t'agafen ganes de dir a determinats polítics d'avui, als de dalt  de tot, no pas als que es mouen en el context dels barris i del dia a dia, que també n'hi ha uns quants i unes quantes que fan el que poden i saben en quin món viuen, allò que Iupanqui deia a l'eteri poeta que mirava la lluna: vete a mirar los obreros/ los hombres en el trigal/ y como lucha la gente/ por un pedazo de pan... Potser ja no sigui per un tros de pa, és clar, però sí per un sostre modest, un sou digne i segur, una estabilitat emocional i un futur esperançador.

29.11.19

C'ERAVAMO TANTO AMATI I EL TEMPS CORRUPTOR


Ahir, a la Filmoteca, passaven C'eravamo tanto amati, un dels títols mítics d'Ettore Scola. Es podrà tornar a veure diumenge. En la seva època d'estrena (1974) va tenir força èxit i va rebre uns quants premis. El passi estava relacionat amb la publicació del llibre De Escipión a Berlusconi. Una historia de Italia en 50 películas i va ser presentada pels seus autors i el director de la Filmoteca. És un llibre que pinta molt bé tot i que en fer una selecció cal triar i és podrien afegir i suprimir títols, segons el gust de cadascú.


La pel·lícula, durant dues hores, fa un repàs vital, sentimental i polític per la història d'Itàlia, des del final de la guerra fins als anys setanta, a través de la vida de tres amics i una noia de la qual tots n'han estat encaterinats en algun moment. Juga amb el blanc i negre i el color, un recurs que ha estat utilitzat en diverses ocasions per diferenciar espais temporals o sentimentals. Compta amb un repartiment de categoria i amb la presència de directors i actors italians de culte, que van col·laborar amb Scola. Entre ells, i amb un paper important en els referents de la narració, està De Sica, que va morir l'any de l'estrena i a qui se li va dedicar la pel·lícula.

Admeto ser força incondicional del cinema de Scola i de les seves adaptacions al teatre. Fins i tot obres considerades menors tenen sempre moments magistrals. La comèdia italiana aconsegueix, en mans seves, una profunditat amarada d'humanisme, de tendresa aparentment amable, i ens provoca la rialla o el somriure mentre ens fa reflexionar. 

Tenim força punts comuns amb aquesta Itàlia complexa i senzilla al mateix temps, és fàcil identificar-se amb els personatges i les situacions d'aquest cinema. A la pel·lícula hi trobem un Aldo Fabrizi envellit, però que encara viuria uns quants anys més, superb, com sempre. Al cinema dominical de l'escola, amb descompte si abans anaves a doctrina, ens havien passat més d'una vegada un parell de pel·lícules que protagonitzava, amb les quals vaig plorar a raig fet: Mi hijo profesor y Vivir en paz.



Hi ha molts temes que convergeixen en aquesta història italiana, temes eterns, que no passen de moda: l'amistat, la corrupció, individual i col·lectiva, que comporta el pas del temps, potser de forma inevitable; el conformisme positiu, el desclassament, la distància entre els ideals i les il·lusions i la realitat, el cinema i el teatre com a reflexos de la vida i l'evolució d'un país mediterrani sacsejat per molts canvis i tempestes en el qual, la gent, malgrat els polítics i els seus escandols, les crisis econòmiques i les maltempsades, viu, estima, lluita, enyora el passat, es penedeix i tira endavant com pot i sap. 

Ahir vaig poder gaudir de programa doble, abans d'entrar a veure C'ervamo tanto amati vaig poder veure'n una del gran Ozu, l'obra del qual està revisant, a fons, la Filmoteca. Es tracta d'Història d'un veïnat, la primera que va endegar el director després de la guerra. Breu, encisadora, tendra, i intimista, en una còpia, malauradament, molt deficient. Dues societats llunyanes i  molt diferents, en tants aspectes, però amb aquesta humanitat que és, de fet, un patrimoni universal. I que aconsegueixen copsar, cadascú des de la seva experiència i els seus orígens, gent com Scola, Ozu i tants altres. Visca el cinema i visca la Filmoteca i la sort que vaig tenir de què me la posessin tan a prop de casa!!!