24.8.15

SANT BARTOMEU


Avui és San Bartomeu. Bartomeu va ser un nom força popular en d'altres temps, ho és encara a Mallorca, on ha esdevingut un sant patronal molt popular. Els Bartomeus catalans, en general, es fan dir Tomeus tot i que he conegut algun Barto. El més famós dels Tomeus mallorquins, avui, potser sigui en Tomeu Penya. A això que en diem el principat crec que el nom no és tan popular sinó més aviat minoritari.

El seu corresponent castellà ha tingut alts i baixos i en la variant Bartolo ha estat objecte d'acudits i bromes diverses com ara allò de tócame el bolo. Recordo un acudit antic, del gènere paleto haciendo la mili, un gènere que havia estat força recurrent, en el qual a un noiet ignorant el fan passar llista i quan anomena un company com a Bartolo el superior el reprèn i li diu que li ha de dir Bartolomé cosa que fa que a un altre de la llista, aleshores, per si un cas i per evitar-se problemes, l'anomeni Manolomé.

Una de les representacions més habituals del sant és mostrar-lo com un home ja vell, seriós i auster. No el van deixar morir de vell sinó que li van fer la pell, literalment parlant, va ser escorxat i decapitat. Un martiri tan cruel va fer que més endavant fos el patró dels qui treballaven amb pell, blanquers, assaonadors, adobadors. Això dels patronatges és ben estrany, vaja. En algunes imatges se'l representa amb la seva pell a la mà, una cosa com ara els ulls de Santa Llúcia.

El quadre que penjo aquí és de Josep de Ribera, Lo Spagnoletto, i n'hi ha un altre del mateix pintor que en representa el martiri i podeu contemplar al MNAC. És impressionant però me l'estalvio per tal que no tingueu un ensurt en obrir l'ordinador. La pintura té una història atzarosa i molt interessant, fa un temps escoltava algú que opinava que els quadres dels museus sovint tenen més interès per la seva història i avatars que no pas pel que representen i que tot plegat s'hauria d'explicar més sovint.

Ribera va ser un gran artista, cada vegada és més valorat, tot i que va haver d'anar a Itàlia per triomfar, fins i tot deia que Espanya era una bona mare pels forasters i una mala madrastra pels seus fills. Se li va penjar l'etiqueta de fosc i tètric, cosa injusta, car té de tot i al capdavall Caravaggio no és pas més alegre. Va tenir una vida amb èpoques diferents, joioses i tristes, que es reflecteixen en la seva producció. 

El pobre sant, a més a més, té el seu nom lligat a un fet horrible, la matança d'hugonots practicada en la nit del mateix nom, a París i d'altres ciutats franceses. La religió, en el passat, no  era de cap manera un dret individual i encara no ho és pas per a tots els habitants del planeta, ni de bon tros. D'aquells fets encara no se'n sap de la missa la meitat. Ja vaig escriure sobre tot això en ocasió d'un cine fòrum de fa un temps, en el qual projectaven La reina Margot. 

La història oficial francesa, la que s'amolla a les escoles, intenta maquillar una mica el tema amb la justificació que els hugonots anaven provocant i fent el xulo, sempre mirem de treure'ns les puces de sobre quan la història real no respon al discurs que tocaria. Les guerres de religió expliquen l'obsessió unionista sobre el tema d'alguns estats absoluts, al capdavall la Inquisició va ser, de fet, una jugada política per tal de controlar els poders locals, poders que, tot s'ha de dir, en molts llocs d'Europa van provocar moltes més morts de bruixes que no pas a les espanyes.

Però és igual, de tot fa molts anys i pel que comprovo sovint cadascú es queda amb la cobla i hi ha experts per a tots els gustos. En tot cas el pobre Sant Bartomeu, que ja havia patit prou a causa de les seves conviccions, no va tenir la culpa de que un de tants fets d'aquests que ens poden fer avergonyir com a espècie humana s'esdevingués en la seva diada. L'esperança sempre revifa i s'espera que aquestes coses no tornin a passar però tornen a passar i només podem comptar amb l'atzarosa sort de què no passin a tocar de casa si pot ser, al menys durant una bona temporada. Que Sant Bartomeu hi faci més que nosaltres.


20.8.15

DE LES PRIMAVERES AMB FINAL TRIST


L'amor a la humanitat és literatura declamatòria. Per salvar la vida d'un amic es deixarien matar cent mil xinos (Santiago Rusiñol).



Avui fa anys del final d'allò de la Primavera de Praga. Els anys seixanta es van iniciar amb moltes esperances, sobretot per als qui aleshores érem joves i als quals tot allò de la guerra dels pares ens sonava ja a passat ranci. És estrany però avui es parla més de la nostra guerra que aleshores, avui, quan ha mort tanta gent que n'havia estat testimoni directe i que en aquells seixanta, quan començaven a bufar cullera, més aviat desitjava oblidar, recomençar i que les noves generacions no patissin els records tràgics d'una època que semblava més llunyana que en els nostres temps.

Els capellans i la cultura oficial catòlica ens va fer combregar amb rodes de molí però l'esquerranisme oficial, oficiós i fins i tot clandestí encara ens va enredar més a fons. El paradís comunista era  un miratge però durant anys i fins fa quatre dies moltes revistes de culte en cantaven les excel·lències mentre el règim vigent el demonitzava cosa que, és clar, el feia simpàtic. Durant molt de temps i potser encara avui, segons com, es va confondre ser antifranquista amb ser demòcrata. L'estalinisme es comenta com de passada i  de puntetes i és que el mal fet en nom d'idees bones és molt incòmode. Per no parlar de Mao, de Pol Pot, de...

Ja hi havia hagut un precedent inqüestionable, en el tema del comunisme, allò d'Hongria del cinquanta-sis, més sagnant que el final d'aquella primavera del seixanta-vuit. Una de les explicacions dels convençuts era que en països grans, com la URSS, tot era complicat, però que a llocs com Cuba o Albània tot rutllava d'allò més bé. Es van criticar molt els intents de lliurar el premi d'honor a Pla però ningú no va qüestionar el de Teresa Pàmies, per exemple. 

Allò de Praga va ser un cop molt fort per a un bon nombre de gent. De vegades em sobta com gent més jove xala amb suposades revolucions destinades a canviar el món, com això del Nord d'Àfrica de fa quatre dies, però tots hem estat joves i percebo que hi ha poc interès en entrar a fons en qüestions inquietants que fan trontollar les veritats absolutes que cadascú professa. El maig del seixanta-vuit francès és un altre mite amb peus de fang com ho són tants fets del passat amb els quals es pretén, en debades, explicar el present, cosa impossible.

Fins i tot aquí, a Espanya, semblava iniciar-se aleshores una certa obertura, lligada al progrés material. A principis dels setanta la intenció va quallar en allò eteri de l'esperit del febrer, que es va quedar en allò, en un esperit. Franco va morir al llit i tanta resistència antifranquista com ens van volen fer creure que hi havia ni tan sols no va poder evitar unes lamentables penes de mort de darrera hora. No vull menystenir la transició, com es fa ara, per part de gent de les noves generacions, les coses de la política no són gens fàcils i cal pensar que el context internacional compta molt a l'hora de fer volar coloms de la pau o aligots de la revolució pendent.

Fa molts anys, en una reunió sobre ciències socials en una escola d'estiu hi va haver un debat sobre mites històrics, a l'entorn de si les ciències socials a nivell escolar havien de recollir les rondalles patriòtiques i els herois dubtosos. Algú que aleshores tenia un  càrrec a la Generalitat, un convers, car els conversos són els més perillosos, va dir que oh, i tant, que tothom ho feia, explicació molt pot científica, vaja. Alguns textos de ciències socials de cinquè i sisè es van publicar recollint les grandeses nostrades mentre que l'intent de què aquest tipus d'història s'expliqués en etapes més madures de l'alumnat va quedar bandejat de forma definitiva. Tot i que en etapes més madures també ets molt influenciable pel professorat brillant, les coses com siguin.

He sabut darrerament que algunes escoles públiques amb noms de reis hispànics canviaran la nomenclatura aviat, avui no toca recordar res que ens relacioni amb l'estat espanyol, és clar. Noms com el de Roger de Flor o el General Prim, per exemple, no desvetllen tanta inquietud, al capdavall el de Comillas era castellà i avui  sembla l'únic esclavista de la pàtria oprimida, tot és contradictori i incoherent, en general. La història és una arma carregada de passat i no es pot escapar de la ideologia vigent, vaja. 

Repassar una mica els fets d'aquell vint d'agost del seixanta-vuit resulta imprescindible, encara més si es recorre a testimonis del moment i ens allunyem de les interpretacions, justificacions i mitologies que es van elaborant quan els anys s'escolen i tot és, ai, història, fins i tot 'cuentoi no pas notícia. Mentre reinventem el passat som incapaços d'arranjar gairebé res del present i la gent mor a carretades aquí i  allà. Ara i abans quan no es pot donar la culpa als americans, com en la coneguda i surrealista havanera que d'exaltació colonialista ha passat a ser gairebé un himne nostrat ja que al final es repeteix allò de Visca Catalunya, visca el Català, ja no se sap ben bé què es pot fer, si és que s'hi pot fer alguna cosa. Les alegres primaveres sovint acaben amb estius tràgics, així és el món.







16.8.15

MARIES FAMOSES I MARIES ANÒNIMES











Com és ben sabut el dia 15 d'agost se celebra el sant de les Maries. El nom de Maria, sense més additius patronímics, va ser molt popular durant anys i panys però ja he escrit sovint sobre el fet que això dels noms, com la borsa, té alts i baixos. Un refrany molt conegut deia que de Joseps, Joans, Maries i ases n'hi havia a totes les cases. Els ases van desaparèixer i els Joans, els Joseps i les Maries van anar reduint la seva àrea d'influència, amb alguna revifalla puntual.

El nom de Maria que havia esdevingut una mica ranci va revifar per motius cinematogràfics, en l'època de l'èxit de West Side Story. Els nois jovenets es van enamorar de la Natalie Wood i més d'un assegurava que el nom més bonic del món era el de Maria. A algunes nadones d'aleshores els van posar Maria a causa d'aquell èxit fílmic. 

Crec que les noies, en general, no van sentir el mateix atractiu pel Toni. Toni, Antoni, Ton, Tonet, va ser també un nom molt popular fins i tot en la seva variant femenina. Les noietes d'aquell temps ens vam sentir més atretes pel Chakiris que a la peli es deia Bernardo. Bernat és un nom que en les darreres dècades, en català, ha tingut també èxit però aquest èxit no té res a veure amb la pel·lícula esmentada.

Com que les llegendes relacionades amb el cinema són un clàssic es va dir que els protagonistes de West Side Story després no havien tingut sort, que havien patit una mena de maledicció, cosa molt matisable. Llevat del final tràgic de la pobra Wood la qual, però, té en nòmina moltes pel·lícules interessants, la resta ha anat treballant, fins i tot en diferents camps artístics, cas de Chakiris, Beymer o Tamblyn i  avui són uns vellets prou actius.
Tornant a les Maries, aquest nom ha anat associat sovint a la qualificació de tia, en el sentit seriós del mot, que avui tot s'ha d'aclarir. La tia Maria ha estat un personatge habitual a les rondalles, la més famosa de les quals és aquella del gra de mill, absolutament surrealista però que he comprovat que a les criatures encara els agrada, amb aquella canterella recurrent que fins i tot va aprofitar el poeta Espriu: tia Maria, que passeu farina, catric-catrac, traieu-me del sac...

Una altra Tia Maria lligada a la cultura popular és la que collia codonys de genollons, cosa difícil de fer, per cert, musicada per La Trinca a  partir d'un embarbussament destinat a fer-te dir una grolleria, amb un cert paral·lelisme amb allò castellà de del codo al caño, del caño al codo. Els diminutius de Maria, Mariona, Marieta, també han estat molt populars i podem recordar, per exemple, la Marieta Cistellera o la Marieta de l'Ull viu. 

Això de la Tia Maria és més universal del que sembla. Hi ha un licor Tia Maria i sobretot, la famosa i universal galeta Maria, que jo pensava que era catalana i és anglesa, ja que es veu que la va inventar un pastisser de per allà amb motiu del casament d'una princesa rusa amb un duc anglès.  La història és fascinant però me l'estalvio ja que la podeu trobar per la xarxa. Les galetes, i en concret la Maria, van ser un complement indispensable en èpoques d'escassedat, les galetes han estat durant molt temps una mica afarta-pobres, que deien a casa. 

Resultat d'imatges de galeta MARIA
Sembla que durant la postguerra es va intentar fer minvar la gana amb bones produccions de blat i en algun moment hi va haver un excedent que va propiciar la reconversió del gra en galetones d'aquest tipus. Això va estar molt bé però també va propiciar la identificació de la galeta torrada rodona amb la pobresa, cosa avui superada i cal recordar que posem galeta Maria fins i tot a les picades i que s'està perdent el bon costum d'anomenar farina de galeta al pan rallado. De galetes Maries n'hi ha de moltes marques i de molts tipus però la meva preferida és la torradeta i primeta, sucada al cafè amb llet en un dia fred d'hivern és una meravella.

Jo vaig tenir una Tia Maria singular i especial, cosa que em va fer pensar, de petita, que les ties Maries eren totes excèntriques, rondinaires, una mica frikis i solteres. La meva Tia Maria va ser majordoma del meu oncle capellà, ell hauria triat una altra germana amb més bon caràcter que es deia Flora, però aquesta es va estimar més casar-se. La meva Tia Maria era geniüda i repatània però en ocasions tenia sortides de caveguet que feien riure d'allò més, a la família sempre se n'han explicat un doll d'anècdotes que ja formen part del patrimoni immaterial dels Costa. Els capellans havien de fer-se acompanyar de mare o germana per allò del què diran, és clar. 

En una ocasió en què la vam anar a visitar a Girona, a la rectoria on vivien, va voler posar el meu pare i la meva mare en habitacions separades, m'imagino que per tal que no poguessin fer allò que en deien ús del matrimoni i el meu oncle capellà la va fer rectificar, dient-li: com goses separar un matrimoni? Recordo molt bé la cuina d'aquella rectoria, plena de papers engomats curulls de mosques atrapades en el parany, aleshores hi havia mosques a desdir.  En una ocasió en què criava pollastrets en un campanar una rata en va assassinar algun de jovenet i ella va tenir un disgust de categoria.

El dia de la Mare de Déu d'agost coincideix amb la meitat de l'estiu, que comença a anar de baixa. La calor, a muntanya, en general es veu acompanyada de tempestes i el dia s'escurça fent evident allò de que a les set ja és fosc, només que en l'actualitat i amb les modes horàries de la modernitat, és a les nou quan és fosc. També l'ambient de platja mostra canvis, hi ha dies d'agost que ja s'amaren d'una certa tristesa tardorenca, potenciada per l'acabament de les vacances convencionals.

Maria és un nom que avui es manté sense excessius entusiasmes. Les ties Maries que collien codonys i treien les Marietes del sac d'aquell captaire espavilat han passat a la història i les majordomes de capellans, gairebé també. West Side Story, revisitació del mite de de Romeu i Julieta que segurament era ja més antic que Shakespeare és un clàssic i la història, un dia o un altre, amb variants adaptades als nous temps, tornarà a rebrotar. Recordo que la vaig veure en una d'aquelles matinals d'aleshores, al cinema Aribau, anava amb una amiga i ens va fer molta il·lusió que ens deixessin entrar sense tenir encara l'edat preceptiva, setze anys, i sense demanar-nos cap document que acredités la nostra edat canònica. Aquestes coses feien molta il·lusió aleshores, gairebé tanta com passar formatges i vaixelles de duralex de contraban per la duana d'Andorra.

Aleshores totes les cançons es traduïen al castellà, crec que les d'aquesta peli també es van cantar en català i que la del noi la cantava l'inoblidable i polifacètic senyor Escamilla. Una estrofeta en hispànic oficial deia així: María, dulce música de campanas, que es  un rezo al decirlo en voz baja, María, Maríiiiia. Una discussió a l'entorn de  temes morals que teníem aleshores les adolescents era sobre sí la parella pecava en tenir relacions íntimes i crèiem que no, car quan interpreten aquell numeret fent veure que es mariden, de fet, moralment, ja estan casats. Una altra brama d'aquelles d'aleshores, sobre versions retallades, era que a la pobra Rita la violaven de veritat però que aquí, a Espanya, havien tallat l'agressió. Jo vaig arribar a creure que quan t'enamoraves et passava com als protagonistes, que es miren i el món s'esborra al seu entorn enmig de musiques celestials i ja saben que allò és per a tota la vida, vaja.

La meva tia Maria té un petit i senzill monument funerari al cementiri del poble del meu pare, una creu amb el seu nom, li va fer construir el meu oncle capellà quan va morir, car malgrat el seu caràcter difícil li va dedicar tota la vida, les coses com siguin. A la meva escala també hi havia, quan jo era petita, una senyora Maria, i li dèiem la Maria de Dalt, cosa que pressuposava que en algun moment hi devia haver hagut una Maria de Baix. Jo, de molt petita, havia conegut la seva mare i tot, una iaia tradicional i simpaquitíssima, la iaia Maria, és clar, que duia un d'aquells monyets d'aleshores i encara parlava amb l'accent del seu Blanes natal. La senyora Maria de Dalt, quan esternudava, sempre ho feia quatre vegades i quan estava sola a casa parlava molt amb un periquito xerraire, va tenir un gran disgust quan es va morir l'ocell i el va fer dissecar i tot. Al meu barri, aleshores, també era molt popular una dama que tenia una lleteria, la Maria de la Llet.

En castellà hi ha molts diminutius de Maria, com Mari, Mariuca, Marita o Maruja y Marujita. Vaig conèixer Maries catalanes a les quals les deien Maruja, potser perquè eren de famílies amb diversitat cultural interna, no ho sé i recordo, per exemple, una Maruja de les Llanes. Això de Maruja ha pres un sentit pejoratiu que fins i tot recull el diccionari, cosa greu, ser una maruja o marujear identifica (sic) una ama de casa de bajo nivel cultural. Ho trobo molt lleig,  la veritat quan hem tingut i tenim Marujes de categoria com la mateixa Maruja Torres, que més aviat és tot el contrari, ni mestressa de casa ni poc nivell cultural. Els diccionaris tenen aquestes coses estranyes, què hi farem, se'ls ha de fer cas de forma relativa.

11.8.15

MEDITACIONS GAIREBÉ BÍBLIQUES



Altíssim: Mentre els jueus salmodien el sublim formulari, executen des de les poltrones llur revenja. A Susa degollen en quaranta-vuit hores cinc-cents barons. Tianet us brindarà una llista dels conspicus  (...) Els sicaris suprimeixen deu fills d'Aman, i Esther, femella baciva, ordena que pengin al pal els cadàvers: així ho llegiràs al text protocanònic. ¿Interpolació, costum llevantí, escarment macabre? Ai, com m'aboco damunt el buit! (...)

Salvador Espriu, Primera història d'Esther

El meu pare explicava que quan era petit i anava extern a l'escola del Collell, caminant des de Mieres, de vegades algun capellà es fotia de la gent d'altres religions, com ara dels qui tenen a les vaques per sagrades, mireu que són ximples, adoren les vaques. Amb els anys i l'experiència el pare es va adonar del que podia pensar un adorador de vaques que aterrés en una missa catòlica, sobre tot això del cos i la sang de Crist i d'altres rondalles inqüestionables per dogma de fe.

De petit t'ho creus tot si t'ho diuen els grans, fins i tot de jove encara ets molt crèdul quan la informació te l'amollen persones que admires, de vegades de forma injusta i condicionada a les idees vigents que estiguin en consonància amb la teva gent i la teva generació. Hi ha qui està molt segur d'allò que creu i pensa i, és clar, s'estranya que algú no pensi igual, quan existeixen tantes evidències irrefutables sobre el que sigui. 

Hi ha també qui no creu en res del que diu o explica però pensa que el poble hi ha de creure per tal que tot rutlli. El pitjor són els qui pensen que l'adoctrinament s'ha de fer a la força quan l'ase no vol beure ni veure. Un tema recurrent per tal de convèncer ideològicament és recórrer al passat, ahir mateix per la tele feien un programa d'història recreativa sobre la identitat catalana amb suposats fonaments històrics definitius. Ahir mateix, també, va sortir una llista d'aquestes a la contra de suposades personalitats que no estan d'acord amb l'independentisme. De fet, en aquestes llistes, d'un signe o de l'altre o de cap o de tots hi sol haver tres o quatre coneguts i després una tirallonga de persones a les quals a casa seva els fan sopes.

El que no hi ha avui és un debat seriós amb gent de pensament divers i raonable, amb ganes d'argumentar a fons i no amb amenaces o amb cofoismes diversos. Ni sobre aquest tema ni sobre cap. Pel que fa a la història, podríem trobar arguments per a defensar el que sigui, tan sols cal amagar el que no toca i donar rellevància al que toca. Com que la història de la humanitat, meravellosos catalans inclosos, és plena de disbarats i violència, sempre trobarem arguments que corroborin les teories, arguments que poden servir a qualsevol causa. Ahir mateix, com de passada, no es va poder deixar de mencionar en el programa que esmento allò del poble barceloní atacant la ciutadella per anar a linxar un centenar de pobres soldats carlistes, molts dels quals probablement reclutats a la força. 

El cas és que els poders ens tracten per totes bandes com a criatures petites, com a criatures petites d'abans car les d'ara estan molt espavilades, al menys en aparença, potser perquè des de ben menuts ja fan anar les tablets cosa que inquieta els grans perquè això de què un infant es defensi per internet millor que un adult no fa gens de gràcia de la mateixa manera que mestres i professors són reticents, en general, davant d'un alumne que els supera en coneixements i intel·ligència. Anys enrere la gent gran t'avisava, quant tenies un fill petit, no espavilis tant el nen. Això tan controvertit de la hiperactivitat segurament procedeix d'un excés d'espavilament, qui sap.

Espriu qui, que jo sàpiga, no era independentista, cosa que potser explica un cert oblit pòstum després de la seva sacralització poètica, és clar que aquells eren altres temps, deien els experts que havia escrit la magnífica Primera història d'Esther com homenatge a la tan maltractada llengua catalana. La història i la seva interpretació reblava el clau sobre el paral·lelisme que es va establir durant un temps entre el poble jueu i el català, paral·lelisme molt sui generis com tots els paral·lelismes oportunistes.Ser més aviat jueu volia dir que no eres gens moro, també, i en aquella època alguns progres amb possibles anaven i venien dels kibutzs amb un gran entusiasme viatger

Avui, com que rebrota l'antisemitisme, cosa preocupant, perquè els rebrots de tots els anti-el-que-sigui són perillosos, la cosa no sembla tan clara. Es deia que fins l'humor d'uns i altres tenia punts en comú i s'incidia en la fina ironia en comú mentre els castellans recorrien a l'humor negre, una grolleria. Però resulta que en català, poc o molt, també podem trobar humor negre. Un tret comú a jueus, catalans i escocesos, en els acudits del tebeo, era la gasiveria, però això no té res a veure amb Espriu sinó amb la cultura popular d'estar per casa.

El final de la bonica història d'Esther és esgarrifós car quan l'oncle de la noieta té poder estossina una pila d'enemics sense manies, com sol fer tothom a tot arreu quan es gira la truita del poder, de vegades de forma expeditiva i en temps civilitzats de forma subtil. En ocasions quan s'escriu sobre l'obra d'Espriu, en l'actualitat, es passa per alt aquest final, calcat de la Bíblia però passat per la interpretació de l'escriptor. 

Una deriva que sembla no política del tracte que se'ns dóna mediàticament, però que potser ho és més del que sembla, és el tema mèdic, les informacions sobre temes mèdics ocupen un gruix important en els informatius i programes diversos de teles i ràdios, tot i que no pas tant com el futbol. Cal fer-se revisions, vigilar el menjar, no fumar, fer esport, passar per l'ombra quan fa calor i beure aigua, molta aigua. Els metges són avui els nous sacerdots i sembla gairebé que serem immortals si fem el que toca i ens diuen, el que passa és que ni la gent de la professió es posa d'acord en això del que toca i a més a més l'evidència constata que també els sacerdots es poden condemnar.

Les teories pedagògiques són un altre perill, insistents, tirant a dogmàtiques i pesadetes. De vegades enyoro el temps en que creia en idees, déus, persones, medicines, polítiques i pedagogies. La llibertat real de pensament té aquestes servituds, no tens on agafar-te més enllà del relliscós sentit comú o seny català però, al capdavall potser paga la pena viure en aquesta inseguretat car també t'estalvia un munt de maldecaps i de litúrgies de tota mena.

Tan clar que es veu, que les vaques no són sagrades... Però, i si ho fossin?