COSES QUE PASSEN I QUE PASSARAN

Fa anys va tenir un cert èxit una novel·la de Josephine Hart que Louis Malle va portar al cinema. La novel·la comença amb unes reflexions del protagonista, un expolític, sobre la seva vida i com hauria deixat un record ben diferent si hagués mort abans de la seva davallada vital a causa d'una passió amorosa irrefrenable i corresposta, per la nòvia del seu fill. El sexe i els calerons són els peus de fang de moltes grandeses però també de moltes mediocritats. Per cert, ara he vist, en cercar informació per la xarxa, que Hart va morir el 2011, abans de complir seixanta anys. Morir de forma heroica a mans de l'enemic també fa que et perdonin les errades, per cert. 

Vivim en un país petit, eixerit i complicat. Tenim una tendència recurrent a creure'ns portadors d'una sèrie de virtuts diverses que evolucionen i canvien amb els anys i les tendències morals. Tant s'ha afirmat allò de què els catalans sempre hem estat pacífics i d'esquerra com que Catalunya serà catòlica o no serà. Les xarxes socials fan més evident aquest tarannà dedicat a reinventar-nos, a sacralitzar determinats personatges i a condemnar-ne d'altres sense cap mena de pal·liatius i així s'estén la sensació que formem part d'un cistell d'esponeroses pomes del qual s'han de treure les podrides, encara més si no ho semblaven.

Ahir escrivia sobre La Vanguardia i les devocions i irritacions que provoca. Crec que al partit convergent li ha passat força el mateix al llarg de la seva trajectòria, ja una mica llargueta. El senyor Pujol era objecte de devocions incondicionals, servilismes i odis diversos. No pots dir de bona fe que algú convergent, de segona o tercera fila -car jo amb les elits no hi tinc cap mena de relació- ha fet alguna cosa bé, sense que et mirin amb suspicàcia, en general, un bon nombre de coneguts i saludats: què dius, ara? La crítica política televisiva o teatral cada dia és més estripada, grollera i poc subtil. Fa anys molta gent li reia les gràcies al senyor Boadella quan es ficava amb el senyor Pujol i ara també podem comprovar com ha derivat un actor tan agosarat i brillant.

Jo no crec que els polítics siguin tots iguals, o sigui, dolents i aprofitats, pel fet que no crec en partits sinó en persones. El mateix ho aplico a sectors com ara l'església. La gent milita en un lloc o altre per moltes raons però després són les actituds i trajectòries individuals el que compta. Això es fa palès en èpoques difícils, com les guerres, on en ocasions t'has de refiar de gent amb la qual no combregues ni de bon tros.

A Convergència li van cantar les absoltes des del primer dia, sobre tot els seus oponents propers a casa nostra, el PSC. Que ja havia tocat sostre, que si sense el senyor Pujol s'enfonsaria. Qualsevol petita davallada en els vots durant les eleccions es viu com una victòria per part dels oponents. Quan els pecats els cometen els nostres la cosa és ben diferent i es mira de justificar el que sigui i com sigui. O d'oblidar que els havíem sacralitzat sense manies. He escoltat defenses sobre determinades actuacions de l'infumable segon tripartit que farien trencar de riure si no fessin plorar. Ara ha arribat l'hora de la venjança, ep, els rumors, tants i de tant gruix, s'han confirmat, encara que no pas tots, car n'he sentit de molt grosses, de l'alçada d'un campanar, que encara estan per comprovar. Del senyor Pujol m'irritava la tendència moralitzadora i predicadora, que ara se li ha girat en contra però que també rumbegen molts personatges catalans, petits i grans, d'ahir, d'ara i de sempre. 

El país és de mida reduïda i tothom es coneix o coneix a gent que coneix a algú que sap alguna misèria de personatges d'aquests tan mitificats, en el camp de la política i en molts d'altres, de dreta, d'esquerra, de centre i d'extrema esquerra i de l'esquerra alternativa. Sempre he pensat que pocs mites aguanten una biografia seriosa i objectiva. Els humans som com som i els pecats capitals sempre han tingut èxit. És clar que una cosa és que et diguin segons què, l'altra que el tema es demostri i l'altra que es demostri a través d'una confessió patètica. Potser perquè sóc tan escèptica no m'ha fet ni fred ni calor el tema estrella d'aquests darrers dies. Tampoc no em sorprenen les reaccions abrandades, indignades i condemnatòries per part de gent que, suposo, deu ser d'una ètica personal i professional a prova de bombes. Tot es barreja, com sol passar. Invalida el fet que un mecànic de cotxes sigui un estafador la seva tasca professional? Potser no, però ja no ens refiarem, si és que abans ens en refiàvem. 

Els polítics purs no existeixen i potser una persona moralment inqüestionable, si existís, seria un mal polític, ja que el nostre món és imperfecte i els qui manen s'han de moure en una mena de selva de gran volada. El pitjor és que les petites selves quotidianes no són pas millors tot i que llegint les estripades de vestidures de gran part de la comunitat nostrada que passeja pel facebook i d'altres verals sembla que tothom porta una vida d'allò més ètica i pura. Els incorruptibles em fan més por que els corruptes o que ho poden ser, car a un corrupte sempre el pots comprar d'alguna manera i et pots escapar de moltes coses. Robespierre, un pur incorruptible, de poc que no acaba amb tots els caps gavatxos. 

Llegeixo coses com que quan siguem independents, que segons alguns serà gairebé demà passat, farem fora tota la corrupció i tota aquesta gent, i anirem d'allò més bé. Això, dic jo, si és que queda algú al país després d'aquestes escabetxines que vull pensar que es volen pacífiques tot i que darrerament també llegeixo moltes crides a la guillotina i als afusellaments. Dels altres, és clar. Malauradament em temo que els defectes de la societat van de baix a dalt i en podria posar moltes proves, enxufes, pagaments i cobraments en negre... 

Les comunitats petites no funcionen pas millor que les grans o que el país, a vegades ben bé al contrari. Als minsos claustres de professors de les escoles de primària, a les comunitats de veíns o a molts centres socials d'estar per casa es donen els cops de colze, les enveges, les crítiques sense sentit a allò que diu qui no ens cau bé i les traïcions ràncies. Ara tot està més controlat però conec casos de gent d'escoles que sucava en el tema dels menjadors, dels llibres. En una ocasió vaig ser testimoni de la conversa telefònica entre un director d'escola i el representant d'una editorial, el director tenia un sector en contra i volia saber si era possible que se sabés la seva petita corruptela a l'hora d'influir en la tria de llibres de text, fet pel qual cobrava algun tipus de comissió. No es podia demostrar res, li va assegurar el comercial. Parlo del sector professional que conec però sé que passa en molts altres, tot això. Petites misèries, d'acord. Però tot un símptoma. L'excusa és que els de dalt suquen més, en general.  Molt mala excusa, per cert, ja que qui roba un ou roba un bou, sobretot si pensa que el podrà amagar en algun indret a prova de tafaneries i indiscrecions. 

El tema de la famosa confessió arriba en molt mal moment,  a una societat enterbolida que encara demana lideratges brillants perquè sembla que necessitem pastorets i pastoretes que ens portin on cal. Els bons pastors, però, es dediquen avui a d'altres coses més rendibles, si poden. En el fons creiem que ens condueixen pastors professionals però tan sols ens condueix alguna ovella més ambiciosa i espavilada que les altres. En una altra pel·lícula, La heredera, quan el pare de la xicota va a veure la germana del caçafortunes i li fa evidents els defectes del noi, ella li comenta: no espero mai res de la gent, així no tinc desenganys. O una cosa així. 

AQUELLS HOMES, AQUELLS TEMPS, AQUELLS DIARIS I AQUESTS DIARIS

He rebut aquests dies, per email i en un parell d'ocasions, un article de la politòloga Aurora Almendros sobre el present i les intencions del Grup Godó. Potser molts ja l'haureu llegit, m'imagino que les informacions són fonamentades però no ho sé pas. Podeu clicar a l'enllaç per tal d'accedir-hi.

Precisament l'escrit m'ha arribat enmig de la lectura de la  Història de La Vanguardia, de Gaziel. Per casualitat vaig llegir amb pocs dies de diferència opinions i recomanacions sobre aquest llibret i el seu autor, una de les darreres a l'espai dels dissabtes del senyor Morán a la mateixa Vanguardia. No és avui un llibre fàcil de trobar. En un parell de biblioteques remotes el tenien i me l'han deixat sense cap mena de problema, encara bo, de vegades hi ha llibres d'aquests, una mica escassos, que et diuen que  no saben on són o estan exclosos de préstec. La primera vegada es va publicar l'any 71 a les Edicions Catalanes de París i la segona a l'Editorial Empúries, l'any 94. L'edició que m'ha arribat és la de París. Fins i tot a l'interior m'hi he trobat un paperet on, a llapis, hi havien escrit llibre interessant.

L'article de la senyora Almendros, politòloga a qui fins avui m'acuso de desconèixer, també cita Gaziel. Gaziel va ser durant anys director del diari, va aconseguir tirades impressionants però després de la guerra es va trobar, com qui diu, al carrer. Gaziel va ser un personatge inteligentíssim i inclassificable, d'aquests que sempre estan entre l'espasa i la paret quan van mal dades, i destinats a rebre per totes bandes si no fos que va tenir sort i també relacions i coneixences. En temps de perill les coneixences i la sort atzarosa d'ensopegar-te amb bones persones o dolentes és definitiva per a la supervivència. En el temps de la guerra va poder guillar de les amenaces de mort faieres gràcies a un tal senyor España, de la Generalitat. Durant la postguerra immediata se'n va sortir gràcies al general Kindelan,  fets que explica al llibre, car denúncies d'aquelles habituals durant l'època l'havien posat en el punt de mira de la repressió abans i després. En molts llocs el titllen de periodista de dretes, cosa que seria matisable i discutible. S'ha escrit molt sobre ell i a la xarxa en podeu trobar la vida i miracles.

El fet és que Gaziel no va publicar aquests greuges vanguardístics en vida, sinó que es van poder llegir quan ja era mort. En aquest volum, breu i atapeït, hi ha aspectes molt interessants sobre La Vanguardia i els seus amos, però també hi ha revanxisme i, al capdavall, quan al director anterior -el pobre Miquel dels Sants Oliver- te l'han mort a disgustos i a sobre era amic teu, no s'acaba d'explicar que acceptis el seu càrrec després, la veritat. Bé, si que s'explica, car tots som humans i tenim les nostres ambicions, petites o grans. Coses com les referències cruels a les mancances físiques del primer comte de Godó de vegades freguen el mal gust, és clar que avui hem canviat pel que fa a aquest tema però encara és habitual desqualificar algú comentant-ne aspectes físics diversos. Per sort, segons el llibre, fins i tot es van acabar estimant, tots dos.

En tot cas, el primer comte va ser un geni pel que fa als negocis, com el mateix senyor Lara, i això resulta innegable, així com la pervivència de la publicació i la seva reconversió en gran grup de la comunicació al llarg dels anys, amb una grapa anguilesca molt pràctica, mentre que un bon nombre de grans empreses quan desapareix el geni creador fan fallida i els successors no tenen la saviesa necessària per a la pervivència o bé es converteixen en hereus escampa. També ens recorda el llibre el paper rellevant de Sánchez Ortiz en els inicis de la reconversió d'una publicació tan poc avantguardista, malgrat el nom, en el que va ser i és encara.

El llibre de Gaziel i l'article que m'ha arribat per correu, més la lectura de Servitud, llibre que Gaziel desqualifica una mica i potser té raó, ens diuen, sobre la inefable Vanguardia i la seva gent coses que sabíem i que intuíem. A l'article es fan suposicions que amb el temps veurem si es materialitzen o no. Tot depèn de com vagi el tema polític i les relacions de poder. No sé si són manies meves però a l'espai del senyor Cuní vaig percebre un canvi important pel que fa al tractament positiu sense matisos del senyor Mas abans d'aquelles eleccions que va convocar amb motiu del procés independentista i el tractament que se li va donar després, molt més crític i matisat i de vegades força aspre.

Molta gent, ja ho he comentat en diferents ocasions, ha bescantat en algun moment La Vanguardia i fins i tot l'ha deixat de comprar durant una temporadeta. Mentrestant molts diaris i revistes han nascut, han crescut, han minvat i han mort. L'operació de publicar-la en català va ser tot un gol fet en un moment decisiu i de forma molt hàbil. Un altre punt al seu favor és l'hemeroteca i la seva llibertat per consultar-la de forma gratuïta. Les misèries diverses que el poder mediàtic d'aquest gran grup belluga no són molt diferents, a gran escala de les de diaris, revistes i diariets dels quals se'n podrien explicar fets lamentables sobre marginació de gent, acomiadaments, censures subliminals. El poder corromp o al menys, pot corrompre, i de vegades, quan més petit, més mala llet comporta.

La corrupció, per desgràcia, està present a tot arreu però l'escala és diferent, no ho negaré pas. A un professor meu de la universitat, contractat de forma temporal, el van fer fora d'un diari nostrat, fa anys, perquè no va lloar prou el llibre d'un senyor de la casa amic de la patum cultural de poca volada que remenava les cireres de la secció intel·lectual en aquell moment. Precisament aquesta patum mediocre li va argumentar, quan es vist que La Vanguardia critiqui la seva gent? Són coses que no es poden demostrar o que, si es poden demostrar, no es volen demostrar pel fet que la feina és escassa i quan ets al mercat laboral no et convé tancar-te cap porta, la veritat. Per això hi ha aquestes condemnes pòstumes que ja no fan ni fred ni calor. I també molt boca-orella, ja que els enterats gaudeixen d'allò més explicant el que saben de bona tinta i suposen que tu ignores. Recordo dues entrevistes pòstumes molt punyents i crítiques amb els polítics i els poders intel·lectuals o educatius, una al Joan Oliver i una altra a la professora Rubiés. Van passar de puntetes i sense fer soroll pels nostres verals i tothom es va quedar feliç descansat. Ignoro si en aquests casos la publicació pòstuma va ser decisió dels entrevistats o de les publicacions que les van donar a conèixer.

Sobre el tema de La Vanguardia res no em sorprèn. El meu pare i el meu avi, sense ser ni periodistes ni polítics ni intel·lectuals, ja sabien i repetien, malgrat llegir-la sovint, que era un diari dels que manen. No sé si l'article que he comentat al principi pretén obrir-nos els ulls sobre una realitat evident. En tot cas, més enllà dels comentaris que ens provoqui i de les ires catalanistes temporals que esperonin les conspiracions centristes de la caverna a l'entorn del seu personal, no crec que res tingui una gran transcendència a la curta o a la llarga, com no ho té gairebé res, fins i tot coses que fan molt soroll en un moment determinat i després s'esvaeixen com la boira. 

En un altre article d'internet sobre Gaziel he vist citat un altre gran oblidat del periodisme d'alta volada d'aquells temps gloriosos d'abans de la guerra, Chaves Nogales. De Chaves Nogales, -res a veure amb el Chaves polític-, s'ha anat publicant aquests darrers anys la seva obra immensa, diversa i lúcida. Molt crític amb el tracte que es donava a la capital espanyola el catalanisme, no deixava de reconèixer que a Catalunya el catalanisme polític també era sovint, amb gran èxit, una mena d'aglutinant de les classes conservadores en els moments oportuns. Sobre les classes conservadores es podrien fer moltes puntualitzacions, car hi ha un conservadurisme transversal que poca gent vol admetre, i que en el camp infantil es va materialitzar en d'altres èpoques amb el nombre de seguidors del Patufet. I ho dic amb gran respecte, això del Patufet, en els bons temps dels blogs algú va qualificar el meu de patufetista.

Més enllà del tema del diari i els seus amos, el llibre de Gaziel és molt interessant perquè reflecteix una Espanya i una Catalunya semblants, amb matisos evidents, a les del present. Per això és Calvet encara un escriptor incòmode, no respon als discursos oficials fins al punt que un breu, brevíssim pròleg, al llibre que comento, puntualitza sobre coses com ara la crítica de Gaziel als exiliats enriquits gràcies al robatori. Aquí hi veig la mà espiritual del senyor Benet, molt curós a l'hora de ser objectiu o no amb el tema català. Hi ha qui creu, de bona fe, que amagant els defectes i errades, per exemple, del president Companys, de Ferrer y Guardia o de qui sigui, es fa un bé a la comunitat i la pàtria oprimida. Bé, tot són opinions i potser ha de ser així perquè aquí passem de sacralitzar algú a condemnar-lo o a oblidar-lo sense manies. Només cal pensar en el poc que s'ha debatut el tema dels calerons republicants i tot allò del Puig i Ferreter, que segons deia ell mateix, no va ser pas l'únic en sucar.

Els llibres I els articles d'opinió no poden ser mai objectius ni imparcials ni perfectes, pel fet que els humans i les humanes no som mai res de tot això. Pel que fa a un tema anecdòtic, o potser no tant, Gaziel situa per error la famosa i tràgica fàbrica de jute que va propiciar la fortuna godoniana al Poble-sec quan era al Poble Nou, on encara en queden les restes arqueològiques. Del llibre de Gaziel en podria copiar ara moltes frases però crec que sovint les cites tretes de context perden pistonada o, senzillament, fins i tot arriben a dir i expressar el contrari d'allò que pretenia el seu autor. Això m'ha passat a mi en llegir cites d'aquest mateix llibre i de tants altres. Cadascú es queda amb allò que li abelleix i rebutja la resta.

Sobre els grups d'opinió i els grans amos, fa anys un amic em feia una comparació tipus paràbola, tots portem alguna pedreta a les mans, més gran o més petita. Els qui les porten grans fins i tot poden esclafar les petites però al capdavall totes les pedres estan destinades a construir la piràmide dels amos. Al magnífic llibre, ja tot un clàssic,  La foguera de les vanitats, el protagonista fa una comparació semblant utilitzant el pastís i les molletes del pastís. Les pedres grans i les molles substancioses són molt cobejades i hi ha qui arriba a pensar que és l'amo de la piràmide o del pastís quan no és res més que un treballador més o menys qualificat el qual, en qualsevol moment, podrà ser substituït, oblidat o bandejat. De tota manera les pedretes grans i les molles substancioses donen nom i prestigi i currículum i això explica que no es tinguin manies a l'hora de posar-se al servei d'aquelles persones o empreses que bescantem o que bescantarem, ni que sigui amb tota la raó, però segurament en el moment en el qual no ens perjudiqui la crítica. Recordo una sèrie anglesa de fa anys, la història d'una cuinera que va acanar per tenir un rotllet de grat o per força amb el futur Eduard VII, del qual en sortia amb allò que en deien un bon passar, en un moment determinat la protagonista manifestava que els rics eren com l'oli, sempre te n'untaves els dits i que pagava la pena servir-los. Això explica temes com tot això del Palau de la Música, ara resulta que tothom sabia que el senyor Millet feia això i allò però quan manava tot eren reverències i silenciar el que no tocava.

Gaziel reflexiona sobre Catalunya i moltes de les seves consideracions sobre el tema són ben actuals, una certa megalomania provinciana, un cert menyspreu pels altres, sense matisos, proclames incendiàries sense base sòlida i un gust per la poesia retòrica que sorgeix de tant en tant sense cap mena de vergonya. Sobre el tema d'Espanya, el mateix i més. De tota manera a les veus lúcides no se les ha escoltat mai, encara menys en temps de soroll i entusiasmes, què hi farem. I conèixer els perills del futur no els evita de cap de les maneres, ni aquí ni a les antípodes. No crec que en conèixer el passat no el repetim, el passat no es coneix mai bé del tot ni s'aconsegueix evitar qualsevol disbarat, ni que sigui en unes altres circumstàncies i amb variables lligades a l'època pertinent. Continuarem ensopegant amb les mateixes pedres. De tota manera, aquests llibres són imprescindibles i podrien provocar debats intensos, cosa que no passa ni passarà. Molts homes d'aquells temps -les dones eren un zero a l'esquerra fins fa quatre dies, amb poques excepcions- encara ens sorprenen amb el seu bagatge cultural, la seva intuïció i el seu coratge. I també amb les seves misèries, limitacions i tragèdies personals. Aquest llibre mereixeria una reedició, és una vergonya que sigui tan difícil de trobar.

NOVES NOTÍCIES SOBRE LLUÏSA VIDAL I EL SEU TEMPS

El Museu del Modernisme és un indret privat, tranquil i situat en un lloc discret, lluny del pas dels grans ramats turístics. Des del 4 de juny dedica una exposició temporal a Lluïsa Vidal, pintora i il·lustradora sobre la qual he escrit al blog en diferents ocasions. No és una exposició molt extensa però sí important, si consideren que a l'artista feia cent anys que no se li dedicava gairebé res. I no és pas que l'obra de la pintora Vidal no tingués ressò en el seu temps, es va relacionar amb el bo i millor del món de l'art i amb les dones més cultes de la societat barcelonina. Va tenir la sort de comptar amb una bona educació, el seu pare era el moblista Vidal, amb el qual estava molt unida i a qui va acompanyar en diferents viatges. En aquella època ni tan sols les famílies benestants, en general, donaven una sòlida educació a les noies i l'analfabetisme femení fregava el vuitanta per cent.

La felicitat no dura sempre i el pare va patir amb els anys una mena de malaltia nerviosa, potser algun tipus de depressió, que va produir conflictes familiars complexos. La pintora va prendre aleshores les regnes familiars i entre quadres, il·lustracions i classes de pintura va poder donar suport a la mare i als altres germans.

Lluïsa va morir jove, gairebé tant com una altra pintora, amiga seva, Pepita Teixidor, a causa d'una d'aquelles epidèmies de grip que feien estralls entre la població. El Modernisme va passar de moda i aquells pintors i pintores van quedar una mica ocults i de vegades també van ser menystinguts pels noucentistes, les avantguardes i les novetats diverses que van anar sorgint al llarg dels anys. Avui el Modernisme dóna diners i promou el turisme i potser seria hora de reivindicar-ne també la pintura, a més d'edificis i arquitectes. 

Lluïsa Vidal, com tants artistes del seu temps, excel·lia així mateix en el camp de la música, com les seves  germanes, una de les quals també va ser escultora. L'interès per la seva vida i la seva obra ha anat en augment i s'han publicat articles i alguns llibres sobre la seva figura. Durant anys i panys semblava que no hi havia hagut a la història dones pintores, ni compositores, ni escultores. A tot estirar alguna escriptoreta de poca volada. També és cert que en el camp del Modernisme i la seva època -potser com en tots- hi ha quatre marques de prestigi i un gran nombre de grans secundaris mig ocults. Una mica com al cinema, vaja.

Devia ser una mica incòmode anar a aprendre a dibuixar i pintar amb el barret posat... però, és allò que diuen, encara gràcies que algunes noies de l'època i de casa bona ho van poder fer.

D'AQUELLS FÒRUMS TAMBÉ VAN VENIR AQUESTES AUSTERICITATS

Han sortit uns informes sobre el tema del Fòrum i les seves excessives i escandaloses despeses així com les moltes irregularitats que, per cert, han costat d'esbrinar i encara no estan esbrinades.  No passarà res, ens escandalitzaren -una mica-, posarem alguna coseta al blog i al facebook i als comentaris en xarxa i demà farà un any i d'allò ja en fa deu. La veritat és que si l'ajuntament d'aleshores hagués estat de dretes potser algú faria sonar una mica més els esquellots, encara em sorprèn com es condemnen unes coses i se n'amaguen unes altres segons qui sigui que fa els disbarats i malbarata el diner públic. Com en el cas d'aquests que per protestar cremen contàiners i fanals del barri, que després pago també jo, en lloc d'anar a cremar el lounge del multimilionari capitalista. Ben mirat, però, pel que fa a les butxaques foradades o amb doble fons, de dretes o d'esquerres o tot el contrari, és ben igual, a efectes pràctics, tot i que com diu un personatge de P. D.James, un duret a la mà d'un ric val cent vegades més que a la mà d'un pobre, més enllà fins i tot de les ideologies personals. 

Mai no passa res, ni hi ha responsables, ni tornen els quartos, ni els culpables identificats, si n'hi ha algun, fan serveis socials a la comunitat ni penitència cristiana. Les olimpíades també van comptar amb irregularitats diverses i gruixudes però com que el balanç va ser eufòric i ara tenim bones platges i molts turistes, mira, ens las vam empassar i les recordem amb emoció retrospectiva. El fòrum, ni tan sols això. Després falten calerons i tot és culpa de Madrid, que també, i aquí som una meravella. A veure què més inventaran, car com es diu sempre, tothom vol bastir la seva piràmide personal i política. Com fa la iaia rusiñolesca, cuanta llana llevan los hombres en el clatello. Los hombres i les senyores, ep. I sobretot els/les de classe baixa i de nació oprimida. En el fons, el pitjor és que ens hem tornat amorals i en la intimitat pensem: jo també sucaria, si pogués.

En tot cas, per la tele, després de les informacions surrealistes sobre aquest tema, un final feliç: la cosa no anirà més enllà perquè les irregularitats no es consideren delictes.

NEGRES, BLANCS, LITERATURA I PREMIS, ADÉU A NADINE GORDIMER

Acabo de llegir que ha mort Nadine Gordimer a l'envejable edat de noranta anys, més envejable encara quan s'ha aconseguit reconeixement i s'ha desenvolupat una tasca professional important. Gordimer va ser premiada amb el Nobel l'any 91, feia vint-i-cinc anys que el premi no s'atorgava a una dona i encara fa angúnia veure el nombre de dones amb aquest premi en comparació amb el de senyors. Poca cosa es pot dir quan a casa nostra el d'Honor de les Lletres Catalanes encara mostra una comparació més odiosa sense que sembli que s'hi vulgui posar remei. Ja feia anys que el nom de Gordimer entrava a les llistes de candidats i candidates del premi gros. En aquells anys del passat recent els suplements literaris dels diaris eren molt més interessants que no pas ara, per cert. En alguna ocasió Barcelona la va rebre com a convidada, per exemple amb motiu d'un dels aniversaris del PEN.

Els premis són sempre relatius, condicionats als jurats, als gustos, a les tendències, a les modes, a les influències. Jo pensava que els que estan relacionats amb coses com ara la ciència eren més objectius però ara ja també tinc els meus dubtes. Gordimer es va veure afavorida per la política del moment, cosa que com a escriptora no li treu cap mèrit. Durant l'època de la concessió va ser una autora força  llegida, com sol passar, després la cosa va anar de baixa. Quan algú mor es fan tímides reedicions i s'escriuen articles evocadors i segurament serà així en aquest cas.

Vivim en un món on l'important és la novetat immediata i poques vegades s'entra a fons en els autors o se'n coneix tota l'obra. Gordimer, de família jueva, aspecte que cal remarcar perquè jo crec que té un pes en la seva vida personal i literària, va escriure una mica de tot i en aquest tema els gustos personals i el moment de la lectura són molt importants. Té llibres magnífics que ens mostren el rostre d'una societat esqueixada, potser com totes, al capdavall. Més enllà de la seva circumstància personal, geogràfica i política ens mostren en molts fragments això que en diem l'anima universal dels homes i les dones. Descansi en pau.