29.5.16

ENCARA QUEDEN METGES DE POBLE?



Médecin de campagne és, al contrari del cinema francès discursiu i una mica pedant que ahir comentava, tota una altra cosa que forma part també d'una certa tradició cinematogràfica del país veí. Una tradició que ha propiciat, segons la meva opinió, que les millors pel·lícules que he vist sobre mestres i professors en general, en els darrers anys, siguin franceses. Aquí trobem un home sol, en la seva maduresa, aguantant un ofici que sembla en extinció, el de metge a domicili i, encara més, en el món rural. Un metge que ha fet anys al poble, coneix les famílies i intenta resistir com sigui davant dels intents, per exemple, de construir un centre sanitari suposadament modern però lligat a interessos especulatius.

Els qui tinguin alguna relació amb la vida rural allunyada del turisme massiu, aquí, a França o allà on sigui, però en el món occidental, copsaran la realitat profunda del que s'explica. Fa uns dies un programa de TV3 mostrava l'amo d'un hostal pirinenc que s'havia casat amb la doctora que venia de fora. Vaig pensar que encara hi havia gent jove, com aquella doctora, que anaven a exercir a indrets naturals. I és que la Natura, ja ho diu aquest metge de la pel·lícula qui, per cert, no parla en excés ni fa filosofies que no toquen, té coses boniques però en té d'horribles i, al capdavall, la mort sempre guanya la partida.
Per sort la pel·lícula evita caure en la facilitat d'un romanç entre la parella, que ens podem imaginar o inventar després d'un final una mica esperançat, al capdavall potser un final més tràgic hauria desmuntat el to moderat de la història, si és que hi ha història. I és que Médecin de campagne és més aviat un passeig per un món residual, amb molta gent gran, amb la seva vida pròpia i els seus costums, que es modernitzen en aparença. Un món que té les seves servituds i condicionaments. I és la constatació de realitats que no ens abelleixen, com ara de què ningú no és imprescindible enlloc, ni tan sols en aquest petit racó de mon on el metge és, encara, un personatge molt ben considerat.

Les coses no són tan diferents aquí i allà.  El tema dels centres mèdics i del desig de molts pobles a tenir de tot i a prop, un desig impossible de fer realitat però que ha generat demagògia i compra de vots i equipaments absurds i mal utilitzats, és un dels molts que sorgeixen en aquest relat breu, poètic però realista. O això de l'hospitalització de la gent gran, sobre el qual he viscut casos lamentables. Morir a casa, avui, és una pretensió que sembla ja un miratge impossible. El metge amb experiència sap el que espera al pobre vell, hores a urgències, proves excessives, solitud, i un retorn en un estat pitjor del que tenia quan se'l van emportar amb tota la bona intenció. El dret a morir a casa és menys reivindicat, avui, que el de néixer a domicili, per desgràcia.Tot plegat té a veure amb la sacralització de la tecnologia i de la ciència aplicada a la medicina.

Però els metges també són fràgils i poden tenir mals lletjos i ningú no sap com reaccionaria si fos el cas. Ens fan acabar bé la cosa, potser perquè la pel·lícula vol ser optimista, al capdavall, tot i que sabem que la mort sempre guanya i que tot és temporal i breu. Els metges ho saben o ho haurien de saber millor que ningú encara que juguin amb frases absurdes com ara aquestes que afirmen que s'ha reduït la mortalitat, així, en abstracte, o que en molts casos creguin de bona fe que la seva obligació és la d'allargar la vida sigui com sigui. És clar que en això dels metges compta molt un aspecte avui poc valorat, l'experiència, el mateix que en el camp dels mestres. De dos metges, el més vell, feia una antiga dita. Tan sols amb el pas del temps t'adones que molts dels dogmes que et van predicar quan estudiaves, persones en qui potser tenies fe acadèmica i fins i tot admiraves, són fràgils i relatius.

Una curiositat que evidencia el món en el qual ens movem és la banda sonora, tota ella en anglès, i aquesta arribada de modes com el country a tot arreu. En un país que té fama d'incombustible pel que fa a la potenciació de les seves coses m'ha sobtat tant d'anglès, també allà. Aquests costums reflectits en les activitats dels centres cívics, rurals i urbans, o dels foyers del país veí és un dels elements que ens connecta per damunt de les diferències, tots acabem ballant i cantant el mateix, encara avui. I morint, més o menys, de la mateixa manera i amb les mateixes cures pal·liatives.

La pel·lícula l'ha dirigit Thomas Lilti, poc conegut encara entre nosaltres i que ja va parlar de metges en una pel·lícula anterior, Hippocrate, en aquell cas situant el relat en un centre hospitalari. Per sort el director no s'ha passat de rosca a l'hora de mostrar-nos paisatges idíl·lics de la ruralia, un parany en el qual es cau sovint quan alguna història se situa a pagès.

Els protagonistes són François Cluzet, un molt bon actor amb un llarg currículum del qual aquí ens n'ha arribat una mínima part, com sol passar, i Marianne Denicourt, a qui no coneixia  i que  ja va treballar amb el director a Hippocrate. M'ha agradat llegir que el senyor Cluzet és un home compromès amb moltes causes i defensor de les langues régionales, que diuen els franxutis. Denicourt també va treballar amb Desplechin, el director dels Tres records de la meva joventut.

Per la pel·lícula desfila un estol de secundaris que semblen trets en directe del món rural francès però que són, la majoria, actors i actrius en actiu, entre els quals cal destacar una gran dama de l'escena francesa, amb molts anys al darrere, Isabelle Sadoyan, que interpreta  la mare del metge.

28.5.16

TRES RECORDS DE JOVENTUT, PERÒ NO DE LA MEVA, AFORTUNADAMENT




Vaig anar al cine a cegues i vaig decidir veure una de les dues pel·lícules franceses que feien però no la vaig encertar car em temo que amb l’altre hauria gaudir més del setè art,  la veritat. Potser hi torno avui, doncs.  De fet no sóc una devota incondicional  del cinema francès, que té de tot, també coses sobrevalorades i discursives en excés, però m’agrada escoltar la llengua que vaig aprendre a escola i que forma part del meu imaginari sentimental. Amb un títol tan bonic com Trois souvenirs de ma jeunesse m’esperava tota una altra cosa, la veritat. He llegit en algun lloc que el protagonista és un alter ego del director, un personatge que ja surt en dues pel·lícules anteriors que no he vist encara, ho confesso.

Aquí ens  trobem el Mathieu Amalric, que també compta amb moltes devocions però no pas amb les meves, i amb la seva mirada singular i inquietant. Segons llegeixo en alguns comentaris sobre la pel·licula és un actor fetitxe del director. El xicot, ja una mica granadet, està decidit a tornar a França des d’un país de l’est on ha lligat amb una senyora de bon veure amb la qual és al llit i la qual li diu que potser no l’oblidarà mai. Aleshores ve el primer record, que no és de joventut sinó d’infantesa, una infantesa que no s’explica gaire a fons, amb una mare rareta i un pare que deunidó i un parell de germans, noi i noia, que no desmereixen del conjunt. 

Tots ells viuen a Roubaix, al nord del tot de França, i no us explico les festetes que es munten més endavant, tot i que siguin, més o menys, de províncies. Per sort el nen compta amb una parenta lesbiana molt comprensiva, a la casa de la qual es pot refugiar quan van mal dades i així l’amiga de la parenta li pot ensenyar rus. Aquesta breu primera part de la pel·lícula no sé sap ben bé quin paper juga en el conjunt, més enllà de fer referència a la família i a uns possibles traumes infantils mal superats. En alguns llocs he llegit que el fragment infantil està introduït amb calçador i en d'altres que evoca Fanny i Alexandre, però a mi no m'ha evocat pas aquella pel·lícula en cap moment.

El segon record ens embolica en una trama d’espionatge internacional juvenil d’alta volada que no explicaré per tal de no fer això que en diuen spoiler, que ara si no dius les coses en anglès fas el pagès o el barceloní, que encara és pitjor. Aquí sí que el noi ja és jove i de bon veure i no s’entén gaire com en la seva maduresa un noi tan bufó s'hagi tornat l’Amalric, tot i que la vida d'antropòleg viatger deu ser molt cansada. No sé pas si era gaire freqüent que la gent dels instituts francesos viatgés a Minsk en temps soviètics però potser sí, no tothom ha d’anar a Lloret o a Mallorca. Aquesta part, té, malgrat tot, una certa gràcia i entronca amb el retorn del protagonista a França.

I aleshores ve la tercera part, la més extensa, que en el  cartell de promoció fa pensar en un amor romàntic i que deriva en una relació d’allò més estranya, la veritat. No s’entén com la noia aguanta el que aguanta i per sort no ens expliquen com va acabar la xicota, qui sap si ben casada i amb criatures, pot ser que en una d’aquestes altres pel·lícules amb el mateix protagonista n’expliquin alguna cosa més. El noi li diu que la vol estimar més que a la pròpia vida però a l’hora de la veritat així que pot toca el dos a fer d’antropòleg pel món mundial. Diuen que el director, Desplechin, recull la tradició d’allò que en van dir Nouvelle Vague. Fent un acudit lamentable he de dir que la Vague compta amb algunes històries plenes de vaguetats, encara més vistes des del present.

El noi es diu Dédalus, i aquí ja es veu la intenció intel·lectual de la història. Aquesta tercera part, la més llarga, gira a l’entorn del llarg festeig del xicot amb una noia molt maca, i és que les noies dels xicots intel·lectuals han de ser maques i sensuals, què hi farem. És clar que veient el que li passa a la noia et ve al cap allò de la suerte de la fea... Mentrestant el nostre Dédalus va i ve, escriu cartes amb llargues parrafades, amolla llargues parrafades en directe, lliga aquí i allà, cultiva el seu carisma i estudia amb una senyora negra que és una eminència. De tant en tant surten  el pare i els germans i el cosí i tots els joves es droguen i beuen i ballen plegats amb una certa moderació però és estrany que no incideixin mai en el món real, en el tema polític ni social ni històric, considerant que la seva és una època mogudeta. Això sí, tothom fuma força. Els de la lliga antitabac deuen sortir del cine ben emprenyats.

Una de les frases més brillants del protagonista és una cosa així com ara que no li agrada la intel·ligència de les dones, ja que la troba vulgar (¡!). Però, en canvi, la intel·ligència de la seva noia li resulta d’allò més atractiva, una intel·ligència poc emocional, altrament ella ja l’hauria plantat a la primera, amb tants com la festegen per Roubaix i rodalies.  El pitjor és que la pel·lícula no està malament, té moments brillants, però el carregós romanticisme masclista fa una mica d’angúnia, i les excessives filosofies del protagonista i els seus coneguts cauen en una retòrica buidor que no porta enlloc, pel meu gust, tot i que potser ja era aquesta la intenció del senyor Desplechin.

No sabem què ha estat de la noia al final però el protagonista retroba un altre dels que la van estimar i consolar, un amic que també es va sentir traït per ell ja que sembla que aquest Dédalus desvetlla dependència sentimental allà per on va. L’amic s’ha casat i la dona no sap res de la història i ningú no sap tampoc res de la pobra noia de Roubaix, una fantasia masculina al capdavall. Malgrat anar tant de festa els xicots acaben la carrera i sembla que se’n surten, tot i que no traiem l'aigua clara del que investiga l'antropòleg ni de com s'acaba de guanyar la vida. De les noies en sabem encara menys, tant de la germana amb complex d'inferioritat com d'aquest amor de la seva vida, més o menys, tot i que sembla que ella no es mou gaire de Roubaix. No em sembla una mala pel·lícula en conjunt però crec que no he connectat gens amb el seu rerefons i que un excés de pretensions en malmet el resultat.

27.5.16

SOBRE LA MANCA DE VERGONYA INTEL·LECTUAL I D'ALTRES MISÈRIES


Vaig conèixer l'existència d'aquest llibre en escoltar el seu autor en un dels programes de ràdio de la UNED. Després he llegit alguns comentaris sobre el seu contingut, tot i que no tants com seria d'esperar en un país amanit amb tot tipus de tertúlies i tertulians en els diversos mitjans de comunicació. És clar que sembla que quan hi ha uns temes estrella els altres queden amagats o relegats a la bota del racó i ara toquen els aldarulls de Gràcia, que em temo que acabaran, com tantes coses, com el rosari de l'aurora sense que, com sol passar, arribem a saber mai qui eren els encaputxats incendiaris i violents no identificats, i amb algú a l'ombra tornant a pagar d'alguna manera els lloguers de la pau social. També toca aquests dies el sarau del monument de Tortosa, en el qual ningú no havia parat massa atenció, ni tan sols el govern d'esquerres anterior de la ciutat, fins que no van manar de nou els convergents i la cosa es va prestar a fer soroll mediàtic i donar rendiments electorals i quan la gran majoria dels testimonis d'un temps i d'un país i d'unes barbaritats indiscriminades ja han desaparegut i no poden matisar res de res.

Precisament La desfachatez intelectual incideix en una manera de fer habitual dels nostres temps i potser de tots els temps, malgrat que les possibilitats actuals d'accés a la informació l'agreugen: la pocavergonya pontificadora de persones amb un suposat prestigi i amb tribunes consolidades en els mitjans de comunicació, entre els quals, sobretot, el diari El País, que va ser imprescindible durant anys per a determinats sectors progres, també catalans,  i que ha entrat en una mena d'inexplicable deriva. 

Recordo una època en la quals, a escola, uns mestres arribaven amb El País sota el braç i els altres, amb l'Avui, que era l'únic diari en català d'aleshores i que va patir alts i baixos diversos. Com que no som país de matisos subtils, en teoria uns es corresponien amb els socialistes i ex-pesuqueros i els altres amb els convergents-pujolistes i això es manifestava fins i tot en aspectes quotidians i laborals. Aleshores el català encara era burgès en la percepció d'un bon grup de jovent esquerranós en teoria i que no tenia cap mania a l'hora de lloar, per exemple, sinistres polítics com Pol Pot.

Fa temps, en una tertúlia nostrada, vaig escoltar un molt bon expert en economia, crec que era el senyor Ureta, expressar unes opinions desafortunades i gens informades sobre el tema educatiu, l'únic en el qual em crec capaç de dir alguna cosa una mica profunda, per raons òbvies i professionals. I és que quan els tertulians més prestigiosos entren en camps que desconeixen, sense haver-se informat, rellisquen tot sovint, però això no provoca crítiques ni desqualificacions, encara menys en un país petit com el nostre. Se'n podrien posar molts exemples, a tort i a dret, d'aquestes manifestacions exigides per un ritme de participació en diaris i tertúlies una mica excessiu i per la galvana crònica que limita la documentació dels participants en aquests programes a repassar la premsa i poca cosa més.

Sánchez-Cuenca és valent, ja que no depèn dels que critica hores d'ara i es pot permetre aquesta llibertat imprescindible i coratjosa car ell mateix explica com ningú no vol quedar malament amb persones que et poden tancar portes, negar-te premis literaris, limitar el teu accés a una càtedra i posar-te pedres a la sabata, és clar. No està el món laboral en el seu millor moment, hores d'ara. L'autor diu noms i cognoms i cita textos concrets en aquest volum que no és excessivament llarg. Els temes en els quals incideix més a fons són el del problema basc i, és clar, el nacionalisme català, ase dels cops d'aquesta genteta, la majoria escriptors i que aquí ja tenim a la llista dels repatanis amb el tema: Vargas Llosa, Azúa, Pérez-Reverte, Savater, Cercas... 

L'autor fa autocrítica, admet que ell també ha canviat d'opinió més d'una vegada en informar-se sobre els temes diversos a fons, i que sobta comprovar com persones intel·ligents, que en el seu camp han estat i són brillants i remarcables, fan anar el carro pel pedregar quan exerceixen de consciències morals del present. No és que de determinats temes tan sols puguin opinar els experts, és clar, tot i que això dels experts avui també s'utilitza amb una gratuïtat admirable. És que s'escriu i es parla amb una total pocavergonya i manca de sentit del ridícul, i, encara més, fent literatura, metàfores excelses i gairebé humorístiques amaneixen articles d'opinió que no aguanten la més mínima anàlisi seriosa. 

Ens enganyaríem en pensar que Sánchez-Cuenca ens parla tan sols d'aquests escriptors als quals aquí ja tenim mania i que potser per això facin augmentar la nostra simpatia catalana per un text imprescindible i arriscat. Sánchez-Cuenca escriu sobre una manera de fer que gairebé ha creat escola. Seria desitjable que a casa nostra algú fos capaç de fer el mateix exercici d'anàlisi vers els nostres, fins i tot vers aquells a qui ens agrada escoltar i llegir pel fet que ens diuen allò que volem sentir però les opinions, articles i llibres dels quals no resistirien una crítica documentada. 

El pitjor és que molts d'aquests personatges, als quals no se'ls pot negar la vàlua en els seus camps concrets, són seguits i lloats amb badoqueria, sense escletxes evidents, tan sols cal donar un cop d'ull a l'entorn del que es ven per Sant Jordi. Car parla català, ni que sigui per dir bestieses, Déu li do glòria. El prestigi dels escriptors, fins i tot en una època de poques vendes, sembla que es manté i molts periodistes volen passar a ser escriptors i ser considerats com a tals i escriure, vendre i promocionar, en les mateixes tertúlies d'opinió, les seves novel·les. Considerant que en fer periodisme cauen moltes vegades en la ficció, no és estranya la tendència, al capdavall en una novel·la pots fer passar bou per bèstia grossa amb més facilitat que per això és una novel·la.

Temes concrets i preocupants, com ara la valoració dels resultats de l'educació, els perills del tabac o les mides a l'entorn del trànsit rodat, els motius de la crisi econòmica i d'altres són entomats des de l'opinió personal, plena de prejudicis, i l'autor ho demostra amb xifres i lletres, vaja. Un aspecte preocupant és la manca de contextualització dels problemes en un context més ampli o en el marc d'unes comparacions serioses amb el que passa en d'altres paisos i per què passa. Ahir mateix, en un debat sobre el monument tortosí, es va desqualificar alegrament una persona que feia referència a l'acceptació de França a l'hora d'entomar les misèries del passat i la seva simbologia, com si el tema no fos, també, aquest.

Entre tots aquests temes sorgeix, evidentment, el del menyspreu generalitzat a la classe política, avui una qüestió preocupant quan, per altra banda, sembla que ens agrada flirtejar amb grups alternatius que ningú no ha triat o que han estat triats de forma absolutament minoritària i ocasional. Els autors que Sánchez-Cuenca menciona en molts casos provenen de l'esquerra, fins i tot de l'extrema esquerra, i han derivat amb els anys i les vanitats vers una ideologia absolutament carca i dretana. El pitjor és que no se n'adonen i creuen que encara són l'esquerra veritable. I, a més a més, acostumen a ser vanitosos i fatxendes i a no escoltar crítiques ni comentaris que no els abelleixen. I tot això, que jo comento de memòria, l'autor ho documenta i es pot comprovar tan sols donant un volt per la xarxa. Fan falta més llibres com aquest, que et reconcilien amb el present i les seves circumstàncies.

L'autor també fa referència amb l'alegre facilitat amb la qual s'esgrimeixen penjaments com ara feixista, nazi i la resta, i això també ens ho hauríem de fer mirar a tots els nivells.

25.5.16

CANÇONS, CANTANTS I EL TEMPS QUE PASSA


Retorno avui als records a l'entorn del festival de l'Eurovisió per evocar un cantant que en aquells primers seixanta em semblava antic, tant d'aspecte com d'estil, Víctor Balaguer. Una veïneta de l'escala tenia una amiga filla d'una matalasseria propera que era neboda, segons explicaven, de Balaguer i es veu que alguna vegada havia vist per allí el cantant. Malgrat que Balaguer no ens agradés gaire, això dels artistes i gent famosa tenia per a nosaltres, aleshores, un glamour immens.
No sé com va ser que Balaguer participés a Eurovisió amb una cançó que es deia Llámame, d'estil clàssic i una mica sarsuelero, cosa que no és estrany ja que Balaguer, com d'altres cantants de l'època, provenia del camp més clàssic. Llámame va obtenir zero points i tot i que no era res de l'altre món n'hi havia de molt pitjors. Aquell any va guanyar Isabelle Aubret amb Un premier amour, una cançó, tot s'ha de dir, una mica pesadeta i repetitiva. Més endavant va quedar tercera amb La source, que m'agrada més que l'altra. Aubret havia de protagonitzar la pel·lícula Les Parapluies de Cherbourg quan va patir el primer accident, el de cotxe, i no va poder ser i ho va fer la Deneuve que sempre m'ha semblat freda i encarcarada, malgrat l'èxit assolit al llarg de la seva vida artística.

Aubret va néixer l'any 1938, ha tingut alts i baixos i accidents greus però encara canta de forma esporàdica i és molt estimada a França, ha col·laborat amb grans cantants i ha escrit ella mateixa cançons per a gent com Jean Ferrat, que també en va escriure per a ella i amb qui  van ser grans amics. No es va casar mai ni va tenir fills. Era d'una família humil i nombrosa i de ben joveneta va haver d'anar a treballar a una fàbrica tèxtil, va ser a més a més una gran gimnasta i va superar molts tràngols al llarg del temps, amb recuperacions llargues i coratjoses. Va patir durant un temps un cert boicot televisiu per diferents motius, sembla que fins i tot polítics. La llàstima és que, com d'altres dames d'una certa edat, s'ha deixat enredar una mica amb això dels arranjaments estètics del nostre temps però, vaja, se li pot perdonar i tot.

Balaguer, de qui he trobat poca informació a la xarxa i cap referència als seus parents matalassers,  va morir de forma una mica prematura, de càncer, amb seixanta-tres anys. Encara actuava aleshores en homenatges i actes commemoratius, sovint en català. L'any seixanta-dos el vèiem una mica grandet, però ara em miro fotos de l'època i em sembla un cantant de bon veure, tot és relatiu i la gent envelleix o joveneja segons el teu punt de mira vital. De fet era aleshores ja un home madur per als nostres gustos adolescents que tiraven més aviat als incombustibles xicots del Dúo Dinámico, un senyor de l'edat dels nostres pares, havia nascut l'any 1921. 
Balaguer va ser el segon cantant en anar a Eurovisió, la primera va ser Conchita Bautista amb Estando contigo i l'actriu es queixava sovint del fet que la cançó la va popularitzar la Marisol, al  capdavall. Bautista està retirada, era i és tota una dama discreta i simpàtica i amb Estando contigo va treure alguns puntets però més endavant va repetir i va treure 0 points amb Qué bueno,  qué bueno, qué bueno, cançó que tampoc s'ho mereixia, considerant el context.

Bautista era bona actriu i ho deu ser encara, va ser poc aprofitada en el cinema ranci de l'època però tant ella com Carmen Sevilla van mostrar el que haurien pogut ser com actrius en un altre país amb més possibilitats  en aquella joia que va ser La venganza, de 1957, dirigida per Bardem, una perla en el context de l'època. Si jo fos director de cinema encara l'aniria a buscar per a alguna cosa que valgués la pena, un paper de lluïment, és clar. Bautista tenia una única filla que se li va morir joveneta. 

Durant un temps BTV emetia un programa que m'agradava molt en el qual personatges importants explicaven quina era la banda sonora de la seva vida. Jo crec que molts d'ells volien quedar bé i mencionaven títols de música clàssica o de música popular minoritària, bandejant inevitables patxangues que segurament també formaven part del seu imaginari sentimental, com del de tots, però Xavier Trias, que sempre m'ha semblat desacomplexat va triar entre d'altres Estando contigo, en la versió de la Marisol ja que va explicar que la seva dona, quan era joveneta i es van conèixer, la cantava amb gran afició a les trobades juvenils. Coses com aquesta fan que el senyor Trias em caigui bé, no hi puc fer més.
Balaguer va participar en l'enyorat Festival de la Canción Mediterránea, amb una cançó de mentalització política anticomunista, La muralla de Berlín, que crec compartia amb Lita Torelló. La Lita Torelló no sé on vivia però l'havia vista en diferents ocasions pel barri de Sant Antoni. En una ocasió anava amb la seva mare i jo amb la meva i explicaven a la botiguera que li havien arranjat el nas, el qual duia tapat amb gasses i esparadraps. En aquells anys hi havia una gran dèria pels nassos xatos, per això jo vaig tenir complex durant anys i ara, per sort, hi ha nassos diversos entre les actrius i cantants. Una de les pioneres de l'atractiu d'un nas femení poc convencional va ser Barbra Streissand. Tot són modes.  Per sort no me'l vaig operar ja que ni era cantant, que ja m'hauria agradat, ni tenia calerons, que encara m'hauria agradat més.  Deia Talleyrand que quantes bestieses s'eviten a causa de no comptar amb prou diners. Feia referència als polítics, però el comentari es pot fer extensiu a la majoria dels humans i les humanes.
Sobre La muralla de Berlín, una veïna de l'escala, a la casa de la qual anàvem a veure la tele car era l'única que en tenia, feia broma sobre el contingut cultural de moltes cançons hispàniques d'aquells anys. Aquelles mirades col·lectives intergeneracionals de la tele generaven comentaris molt divertits i m'evoquen tota una època entranyable. Una altra que recordo, de festivalera i amb contingut cultural, era Julio Verne. La muralla de Berlín, escoltada ara, té un component afegit que ens la fa emblemàtica i tendra i tot.

Ja no hi ha muralla però hi ha d'altres murs per Europa tot i que avui semblaria de mal gust dedicar a determinats fets lamentables del present cançonetes de festival i així ho va entendre Dodó Escolà quan va retirar de la circulació allò de Qué passa en el Congo, que al principi ens feia molta gràcia a causa del poc seny que teníem, el mateix que aquella del Mao que tallava el bacalao. I, a més a més, aquestes coses generen inquietud i poden portar problemes diplomàtics, com ha passat amb aquesta dels tàrtars invasors que ha guanyat enguany i no ha agradat gens als russos.

Lita Torelló va ser una molt bona professional i va doblar amb grapa cançons per al cinema musical. Havia començat a cantar de molt petita i ho feia sovint en aquells programes hivernals i nadalencs de la Campaña Benéfica dels senyors Dalmau i Viñas. Com acostumava a passar en molts casos, en aquells anys de vida familiar convencional, es va retirar de la feina en casar-se. Una llàstima, coses del temps i dels costums. Potser va fer bé, qui sap. El mon artístic i tots els móns en els quals s'aspira a famós i notable generen un munt de frustracions car la vida no és sempre justa i la sort i els coneguts hi tenen molt a veure. Fernando Fernán Gómez deia que tots els actors tenien vocació... de ser famosos i que per això en la seva professió trobaves un doll d'amargats. Em temo que això s'esdevé en molts àmbits,  s'acaba per superar si tens una vida convencional i feliç dins dels paràmetres modestos però importantíssims de la felicitat casolana, és clar.
LITA TORELLÓ 31 BLOG
He trobat aquesta foto tan evocadora en la web del programa Club Trébol del Jordi Roura, un altre dels programes imprescindibles per als amants de les evocacions musicals nostrades. Hi podeu veure Luisita Tenor -que va viure durant un temps al Paral·lel amb el seu marit, l'Heredero-, Salomé, Lita Torello, Gelu, Encarnita Polo, Franciska i una amiga no identificada. Totes elles joves, guapíssimes i mereixedores de les nostres devocions retrospectives.

Per la xarxa he trobat així mateix un lloc on recullen cinc cançons emblemàtiques sobre el Mur de Berlín i no mencionen la nostra, que va ser pionera. Ja dic jo que hi ha molta injustícia en aquest món de mones i que Bowie cantés en anglès sobre el mur fa gràcia però que ho fessin Víctor Balaguer i Lita Torelló en castellà normatiu semblava xaró, què hi farem. Sempre serem provincians.





24.5.16

SANTA MADRONA, EL DIFÍCIL SOLUCIONA


El proper dimarts, dia 31 i darrer dimarts del mes de maig, que coincideix amb el darrer dia  d'aquest bonic mes de les flors i les violes, dedicarem la xerrada de CERHISEC a la tradició barcelonina relacionada amb Santa Madrona. Fa més de deu anys ja vam dedicar una xerrada a reivindicar una santa que havia tingut un pes específic important a la ciutat i que crec que l'està recuperant, tot i que a mi això de la Coronela i els uniformes no em fa  gens el pes.

Fa dotze anys i una mica més costava trobar referències en les hemeroteques i biblioteques sobre el tema madrònic, avui es poden llegir molts articles per tot arreu, amb un gran nombre de refregits espontanis, la majoria dels quals adjectiven la nostra estimada Madrona com a santa oblidada, però no ho deu ser pas gaire si genera tanta literatura periodística, la veritat. 

Aleshores vam publicar el text d'aquella antiga xerrada, en el nostre llibret anual, Era el 2004. En aquells anys acostumaven a assistir a la mostra d'associacions que es fa per la Mercè a la plaça de Catalunya i sovint passava per allà el recordat i malaguanyat Huertas Claveria i ens comprava el llibret. Doncs resulta que per Nadal del mateix any el periodista va publicar un volum alimentici, d'aquests que ara proliferen com els bolets quan plou, que brollen amb força per Nadal i Sant Jordi i que recullen curiositats barcelonines de tot tipus. Va fer referència a la santa en un dels apartats i en la bibliografia em va citar, tot un detall, i molta gent que potser ni tan sols no havia comprat el nostre llibret ni assistit a la xerrada em deia: oh, has vist que et cita el Huertas Claveria?  El món és estrany i ple d'estranyes vanitats indefugibles.



Santa Madrona segurament ni tan sols no va existir. Constato això perquè hi ha agnòstics i ateus repatanis, i jo també tinc un passat, que com si descobrissin la sopa d'all et manifesten aquestes no-existències santificades com si fossin,  avui dia, importants i justifiquessin el rebuig vers qüestions relacionades amb tradicions religioses i populars. Tots els sants del costumari són fruit de tradicions ancestrals, hereus d'aquells estols de déus menors però propers que tantes devocions generaven. I tot i que les modes canvien, fins i tot en aspectes tan  sagrats, hi ha devocions que es mantenen i augmenten i només cal donar un volt pel carrer de l'Hospital el dia de Santa Rita pel matí, per exemple. 

Aquestes devocions, amb els seus rituals, tenen per a la gent el mateix efecte placebo, sovint menystingut però evident, que l'homeopatia o fins i tot la màgia pagana. Jo abans feia broma amb tot plegat però avui  em sembla un tema seriós, aquest de les devocions i la fe cega i irracional en el que sigui, per molt que la ciència avanci i prosperi, ja que, com deia aquella antiga cançó, sense receptes de metges l'home neix, i creix, i mor.



L'inefable i sobrevalorat Consell de Cent va declarar Santa Madrona compatrona a mitjans del segle XVI, i des d'aleshores i fins a mitjans del segle XX el nom de Madrona va ser habitual entre les noies de la ciutat i de les rodalies, com es pot comprovar en la literatura i el teatre. I no tan sols entre les classes populars, cal pensar en Madronita Andreu, la rica dama filmadora, per exemple. 

Sobre la vida improbable de la santa, el mateix que passa amb  Santa Eulàlia, hi ha versions diverses. Jo vaig néixer i viure i visc encara sota l'ombra protectora de la gran església del barri del Poble-sec, que el 1888 va venir a inaugurar la reina regent amb l'hereu de la corona, una gran faramalla i cançó amb lletra de Verdaguer. Però havien d'arribar mals temps per a sants i esglésies i l'edifici va rebre molt, primer amb la Setmana Tràgica, després amb la Guerra Civil i darrerament gràcies al menyspreu que en aquest país ha generat el neogòtic, estil del qual s'han perdut coses interessants i impressionants, què hi farem, no som ni serem britànics, vaja.



Tan sols que el senyor Gaudí, per exemple, ens hagués endegat un altaret, segur que els poders públics, laics i religiosos, farien un esforç per a la rehabilitació d'una església que ja es va inaugurar inacabada. Avui alguns edificis religiosos del gòtic sense el neo s'han hagut d'espavilar i munten concerts i visites amb pujada turística als campanars. Una pujada pagant el que fos al campanar de Santa Madrona seria meravellosa, no vull ni pensar la vista que es deu copsar des d'allà dalt, no hi he estat mai. Però per això caldria una reparació a fons i corren mals temps per a mecenatges i despeses que no generin rendiment turístic.



He escrit molt sobre Santa Madrona, la seva església, les seves devocions i fins i tot sobre les moltes ermites i esglésies dedicades a la Santa que hi ha per tota la geografia catalana i més enllà de l'Ebre. Santa Madrona va caure a la ciutat per casualitat, segons expliquen, quan la intenció dels qui menaven el transport de les relíquies era de dur-les cap a França, ja que Lluís el Pietós les havia sol·licitat. La història de les relíquies i el negoci que generaven és divertida i surrealista però tot s'ha d'agafar amb tendresa i perspectiva, de fet ara també venen a bon preu sabatetes de la Marilyn Monroe o raspalls de dents de l'Elvis Presley i encara bo que no se'ls acudeix de subhastar-ne les restes biològiques. 




L'església de Santa Madrona, la del Poble-sec, és impressionant i excessiva per als nostres temps. Quan jo era petita s'anava a missa de forma gairebé obligada, els diumenges, car era pecat mortal no anar-hi i, a més a més, et trobaves allà tot el veïnat, el mateix que passava al cinema del barri. Les misses se'm feien llargues i avorrides i em distreia tot contemplant les imatges dels sants i Mares de Deu, els llums del sostre i els colors que projectava el sol en passar pels vitralls de l'església. Es va fer durant els anys cinquanta un arranjament apressat i amb pocs diners, per a la reconstrucció del temple i per poder comprar bancs, i es va pintar el sostre cremat i fumat amb escenes de la vida de la santa i imatges de sants barcelonins. 

Era una gran distracció en aquella època de la restauració contemplar el pintor com treballava, amb una gran habilitat. Les pintures van quedar molt bé i Santa Madrona era molt maca però com que el sostre estava malmès al cap d'uns quants anys es van repassar i aleshores van deixar la pobra Madrona amb la cara com un mapa. Sempre he desitjat conèixer el nom del pintor primigeni. Avui caldria una altra reparació a fons i ben feta d'aquelles pintures però l'edifici és molt gran i hi ha d'altres necessitats, és clar. 

Veure gent pintant enfilada en bastides em fascinava. Recordo els qui pintaven els cartells de cinema i també l'amo d'uns cavallitos que venien de tant en tant a la Plaça del Sortidor i que en una ocasió va pintar amb escenes infantils tots els plafons del sostre davant de la nostra badoca admiració de criatures, una preciositat. Pel que fa a les esglésies, van patir la iconoclàstia simbòlica recurrent, compartida per tantes creences de diferent signe i que em costa d'entendre, però es veu que hi ha qui es queda d'allò més satisfet enderrocant, incendiant i malmetent ni que sigui mobiliari urbà sense connotacions ideològiques, però, qui sap, potser els contàiners també són de dretes, no ho sé.
No explico més coses perquè ja n'he explicat moltes sobre el tema al llarg de tants anys blogaires, blocaires i blogueros i per no fer espòiler, que diuen ara, sobre la xerrada del dimarts que ve. Que Santa Madrona us protegeixi, faci venir cada any les orenetes  i ajudi a fer ploure en temps de sequera, i consti que escric sequera donant al terme un sentit metafòric, fins i tot.