23.5.19

EL MÈXIC DE PERE CALDERS I D'ALTRES EVOCACIONS



A l'excel·lent club de lectura de la biblioteca del barri, centrat en les relacions amb Mèxic, mirades a través de la literatura, vam comentar la novel·la breu Aquí descansa Nevares, seguida del recull de contes, Gent de l'alta vall. Avui Calders és un clàssic indiscutible, no sempre va ser així i el seu èxit popular va arribar després d'aquella magnífica posada en escena dels seus contes, l'Antaviana, de Dagoll Dagom. Ni l'escriptor ni el grup de teatre van ser el mateix des d'aleshores. Pocs espectacles del grup, tot i que en té molts de bons, han assolit la màgia d'aquella Antaviana, la primera, car anys després es va tornar a representar però els temps havien canviat i nosaltres, també.

Fins i tot recordo haver escoltat una filla de Calders admetent que va creure que el seu pare era un escriptor de segona fins que amb Antaviana es va adonar de què era un geni. No és l'únic cas en què una obra de teatre basada en textos d'un autor o uns poemes ben recitats o cantats o una bona adaptació al cinema ens il·luminen sobre escriptors o escriptores que havien passat desapercebuts fins aleshores. 

Després de la Guerra Civil hi va haver molts exilis diferents. A Mèxic van anar a parar intel·lectuals catalans amb estudis, capacitat de treball, iniciativa i alguns calerons, que van conformar un grup mític i fins i tot van aconseguir crear una mena de Catalunya intel·lectual a l'exili. No els nego valor i coratge ni en minimitzo les dificultats. D'aquell conjunt de persones Tísner i Calders van ser els més emblemàtics per a molta gent del país, ja que quan van retornar, durant els anys seixanta, van integrar-se amb força en la represa cultural, que ja cuejava, tot s'ha de dir, des de feia anys. Eren dues persones amb carisma, simpàtics, afables, queien bé i tots dos, en certa manera, es complementaven. La seva dèria havia estat sempre tornar a Catalunya.

Recordo haver escoltat algun fill o filla de Tísner, per la televisió, fa un munt d'anys, explicant com de petits els parlaven de Catalunya com si fos els paradís, i que en tornar van tenir una gran decepció, car havien crescut en el país d'acollida. Algun fill de Tísner crec que va restar a Mèxic i que va ser catedràtic a la Universitat d'allà. Alguns d'aquests joves de la segona generació admetien que aquells intel·lectuals nostrats no feien el que predicaven, aquí se suposava que la gent immigrada, aleshores de l'estat espanyol, s'havia d'integrar però ells no es van voler integrar mai del tot a les terres mexicanes.



Tot i la gran relació que tenien Tísner i Calders, van entomar de forma diferent la relació amb Mèxic i això es pot copsar en la literatura. Opoton, el vell, tot i que no és un llibre rodó mostra ambició a dojo i la fascinació que la cultura mexicana va exercir en Tísner. Calders evoca la gent d'aquell país amb grapa però amb una mena de distància encuriosida, titlla d'indis tots els pobres i ens n'explica facècies curioses però que ens enfronten amb una societat primitiva i inquietant en molts aspectes. Això jo crec que ho percep millor un mexicà que no pas un català. No ens agrada que, des de fora, facin lectures i interpretacions del nostre context, no és el mateix que criticar o valorar des de dins. 
Els temps van canviar però cal pensar que la gent de la generació de Calders, la dels meus pares, va créixer en un context en el qual la mirada vers l'altre era molt diferent. Avui hem inventat això del supremacisme però, sense arribar al racisme, cadascú és supremacista d'allò seu, poc o molt. En el llibre SAPIENS de Yuval Noah Harari és parla a fons de tot plegat i de com això de creure'ns millors, en unes coses o unes altres, que els del poble del costat, és un sentiment universal, que funciona a petita i gran escala. No és veritat que el racisme i aquesta mirada de complaent autoestima es curi viatjant, en ocasions s'incrementa, com he comprovat en escoltar les narracions sobre viatges turístics de coneguts i saludats. 

El cas és que, gràcies a grups d'esquerra que van aconseguir integrar la gent en moviments transversals, a l'evolució cultural i, és clar, a la convivència i desenvolupament de noves generacions, a més de l'arribada de gent de tot el mon als nostres barris, hem anat canviant. Alguns a millor però també han proliferat nous prejudicis i dretes lamentables i extremes, es clar. De fet, en algun moment, es devia titllar la visió de Calders, sobre els indis, de racista, fins el punt de què en el pròleg a diferents edicions actualitzades del recull Aquí descansa Nevares ell mateix es justifica de forma reiterada, explicant que a les narracions explica coses que ha viscut i que no té mala intenció en fer-ho sinó que tot plegat és literatura. 

La brillantor d'aquella gent de lletres o d'altres sectors, catalana, va fer que ens arribés allò tan absurd de què la llengua catalana era burgesa, sentiment atiat fins i tot per catalans nostrats i esquerranosos amb mala consciència. Malauradament aquest sentiment va fer forat, en obres, per altra banda excel·lents, d'alguns autors catalans però d'origen familiar castellà i que han escrit en castellà es pot copsar una mena de ressentiment vers el tema català, que ells mateixos em dirien que és una paranoia personal. De fet, en els barris modestos, que van créixer durant els seixanta, la majoria de la gent era d'origen immigrant i els catalanoparlants eren minoria i, en ocasions, minoria una mica marginada. És aquest un tema espinós, que encara desvetlla sentiments estranys, tot i que hem madurat força, en general. 

Vaig conèixer, fa molts anys, gent gran que havia retornat de l'exili mexicà i, tot i no ser del context intel·lectual de primera divisió, m'asseguraven sense complexos que els andalusos bevien i es comportaven de forma xarona en els transports públics. Jo, que sempre he treballat, i molt a gust, en escoles de barri del cinturó, vaig intentar esberlar aquells tòpics absurds, sense gaire èxit. Sobre els catalans, per l'altra banda, també he escoltat molts disbarats i encara n'escolto i llegeixo, hi ha una dèria en explicar-nos que de catalans també n'hi ha hagut de fatxes, aprofitats, rancis i corruptes, i això t'ho expliquen com si et descobrissin la sopa d'all. Com que això de què et toquin la família dol, aquesta mena de coses, que a nivell estatal espanyol han estat habituals i recurrents, fomenten molt més l'independentisme ranci que no pas les proclames patriòtiques dels polítics de torn.

Calders, a banda d'aquestes qüestions, és un escriptor imprescindible i extraordinari. Aquí el tema ideològic té molt de pes a l'hora de les valoracions professionals. Hi ha gent que m'ha assegurat que no vol llegir Vargas Llosa a causa de la seva ideologia personal actual. Ho entenc, jo vaig ser jove i tenia mania a Pla. Sagarra encara és rebutjat per gent de la cultureta a causa de la seva classe social, però autors d'esquerra van ser estalinistes i això sembla que no compta tant. Es fa difícil destriar el tema professional de l'humà, en els nostres contemporanis. En això hauríem d'aprendre una mica dels francesos, que son capaços d'integrar-ho tot i de premiar gent de moral tan dubtosa com Alain Delon, no sense algunes protestes, és clar, però sí sense que trontollin les bases de la cultura francòfona. 
Aquell exili no va ser tot l'exili. Fa anys vaig veure un programa per la televisió que feia referència a les criatures que van ser evacuades a Mèxic, a Rússia, amb motiu de la Guerra Civil i que, després, no van poder retornar ni retrobar-se amb la família, sinó al cap de molts anys. Els de Mèxic explicaven que el seu exili va ser molt més difícil i dolorós que no pas el d'aquelles criatures que estaven amb la seva família i podien fer una vida convencional i amable, fins i tot. Em va sobtar i preocupar que els exiliats ben situats no haguessin sentit cap mena d'empatia vers aquells infants, catalans o castellans, espanyols tots ells, deixats de la mà de Déu i amb tants problemes. No hi havia pràcticament cap relació, amb poques excepcions, entre els uns i els altres. Entenc que en moments difícils cadascú escombri cap a casa però, quan les coses es van anar estabilitzant, aquesta indiferència em preocupa. 

Totes aquestes reflexions i evocacions em venien al cap a partir de la lectura del llibre de Calders i dels comentaris que va generar. Calders sembla divertit i amable però té una part ombrívola, la seva ironia, en ocasions, angoixa força. Va viure grans trasbalsos i uns anys molt difícils. La fugida vers l'exili, però, no va ser la mateixa per als intel·lectuals acollits a llocs com Roissy-en-Brie, o per aquells que van comptar amb l'ajuda dels seus partits, com alguns comunistes, que per a la resta. 

No va ser el mateix exili el de Negrín que el de Perico de los Palotes, confinat a Argelers, i víctima d'uns i altres. Per això dono més valor a les històries individuals que no pas a les grans lectures col·lectives de la història, la veritat. En tot cas, això no vol dir que no estem parlant d'un mon intel·lectual d'una gran volada, ells també van canviar i encara que retornessin l'experiència mexicana els va marcar en molts aspectes. Nevares i la Gent de l'alta vall, indis o no, són personatges que ens resulten propers i entranyables. I és que la gent pobra s'assembla molt a tot arreu i, en cas de necessitat, catalana, castellana o extra-terrestre, si cal i no té un sostre sòlid, s'arrauleix sense manies en una cova o en una tomba, ves. 
Malgrat les justificacions de Calders i la visió que puguem tenir dels seus contes inspirats en Mèxic, en aquests contes hi ha amor, poesia, i, també, fascinació per unes maneres de fe molt determinades, i és que, rere els tòpics localistes i costumistes, reflecteixen l'ànima universal dels humans, tan semblant a tot arreu, ens agradi o no. No és estrany que, després de veure Antaviana, a La Villarroel, fa quaranta anys, quan tot semblava nou i possible enmig d'aquella, avui qüestionada, transició, tot ens ho miréssim d'una altra manera. És clar que érem més joves, tot compta, en els colors dels paisatges pintats.

Havia llegit aquestes històries de Calders fa anys. Les relectures ens donen noves visions de la literatura, ja que nosaltres també canviem. Es  com visitar un lloc on ja vam estar, tot canvia perquè cada moment és diferent i nosaltres, també. Hi ha gent viatgera que m'explica que no li agrada repetir destinacions, talment com si el mon fos una col·lecció de cromos. Amb això de les lectures hi ha qui fa el mateix i, en ocasions, hauríem de fer com el Luard de Sagarra, aquell pescador que tan sols té un llibre i el llegeix i rellegeix i sempre hi troba coses noves i motius per a somniar i gaudir i congriar noves esperances. 
Existeix una bona biografia de Calders, obra d'Agustí Pons, pel meu gust no tan bona com la que va escriure sobre Maria Aurèlia Capmany, i és que de vegades l'excessiu respecte pels nostres personatges, encara més  si existeix descendència directa que es pot sentir afectada, fa que aquestes biografies s'amarin d'una certa fredor acrítica. Calders va ser  un home molt familiar, cosa que també me'l fa simpàtic i mai no va oblidar ni deixar de tenir cura del primer fill, el del seu primer matrimoni. Les seves fotografies familiars en les quals la seva dona, Rosa Artís, em sembla d'un atractiu irrefutable i retira una mica a Shelley Winters, m'encanten. Qui no hauria volgut néixer i viure en una família com aquella, ni que fos a l'exili?

22.5.19

LA VIDA ÉS TEATRE I A L'INREVÉS, TAMBÉ


He tingut ocasió d'anar darrerament tres vegades força seguides al teatre. El teatre ha sobreviscut i conviscut amb el cinema. Quan jo era petita escoltava molt la ràdio y li cantaven sovint les absoltes, car sempre hi ha una nostàlgia inevitable pel passat. Molts teatres s'havien reconvertit en cinemes, després, a banda de les sales que van desaparèixer, alguns cinemes van tornar a ser teatres o van alternar les seves possibilitats. 

Al Goya ha aterrat Todas las noches de un día, d'un autor que cal tenir molt en compte i que aquí hem tingut poques ocasions de conèixer en profunditat, Alberto Conejero. Per sort vaig veure Cliff, fa algun temps, al Tantarantana, crec que l'obra mereixia un periple més llarg i en un espai més convencional. L'obra del Goya és ambigua, poètica, i compta amb dos actors en estat de gràcia, el gran Carmelo Gómez, una mica injustament oblidat després dels seus èxits en el cinema i Anna Torrent, que tampoc es prodiga gaire en el mitjà teatral. L'obra es va estrenar a Madrid i està fent el seu recorregut peninsular amb èxit. La direcció és d'un altre dels bons, Luis Luque.


Una altra obra que he vist ha estat la versió teatral de Dogville, basada en la coneguda pel·lícula de Lars Von Trier, però amb una lectura molt diferent, obra de Pau Miró i de Sílvia Munt, que és també la directora del muntatge. Cal passar una mica de l'original, és tota una altra cosa, malgrat que el tema del bé i el mal i  la facilitat col·lectiva per passar d'una cosa a l'altra continua sent el nucli de la història, situada en un d'aquests ensopits casals o centres cívics de poble. L'obra compta amb un equip d'actors excel·lent i, en els dos papers principals, amb David Verdaguer, actor que porta una temporada intensiva i d'èxit, i que sembla que ni actuï sinó que sigui realment el seu personatge, en tots els casos, i Bruna Cusí, una altra actriu en alça. Podem gaudir dels inquietants primers plans d'aquesta actriu extraordinària gràcies a les projeccions que formen part de l'escenografia.


I el gran Jordi Bosch, en plena maduresa actoral, ens porta, ell tot sol, a bord del vaixell on es desenvolupa La partida d'escacs, l'últim text de Zweig, que es va publicar de forma póstuma. Bosch passa de la rialla al plor i l'angoixa, és el narrador i protagonista absolut d'aquesta història de bogeria, obsessions i efectes del nazisme. Crec que tan sols ell podia oferir aquest recital interpretatiu tan complet. El dirigeix Ivan Morales, un altra gran home de teatre, d'una generació més jove, també actor i guionista, i han comptat amb tot un equip de categoria.

Tres obres importants, doncs, que incideixen, des de diferents punts de vista, en la complexa condició humana i en com la persona resta condicionada per les seves circumstàncies familiars, polítiques o socials, les quals poden esmicolar la seva llibertat sense que s'hi pugui fer gran cosa. Podeu llegir més detalls sobre les tres obres al blog cultural Llegir en cas d'incendi, amb el qual col·laboro:



20.5.19

L'EMPERADOR RODOLF I LES SEVES DÈRIES COL·LECCIONISTES

Joseph Heintz d. Ä. 002.jpg

Rodolf II, retratat per Joseph Heintz, el Vell

Per casualitat, en poc temps, he retrobat en diferents llibres de diferents gèneres i èpoques, aquest senyor inquietant, un personatge que va arribar a ser molt poderós i que va tenir la seva residència a la Praga mítica, una ciutat que avui s'ha convertit en moda turística. 

Es va educar a Espanya, Felip II era oncle seu, i la seva principal llengua de relació va ser el castellà. Va ser un de tants monarques guillats que podem trobar a la història universal, però això no és tan sols un privilegi de les reialeses. Hi ha hagut manaies horribles, amb gran o petit poder, que provenien del poble i en podríem fer una llarga llista, en el conjunt del mon mundial.

Al final el van haver d'enretirar sense contemplacions tot i que no és pas que les coses anessin millor després del seu enderrocament ja que va arribar la terrible Guerra dels Trenta Anys, que es va allargar, de forma local, molt més dels trenta anys amb els quals se la qualifica. Em temo que les excepcions històriques, de fet, son les èpoques de pau, més que no pas les de guerra i malvestats.

Benjamin Black, alter ego de John Banville, ha situat la seva darrera novel·la, Els llops de Praga,  a l'època de Rodolf II i l'emperador estrafolari hi té un paper important. És aquesta una novel·la històrica i negra al mateix temps. Ni un gènere ni l'altre em fan el pes del tot però sempre hi ha excepcions, lligades a la grapa dels escriptors i escriptores. I com que Banville és un molt bon escriptor i en el gènere de ficció passem per alt el tema de la realitat històrica, el llibre resulta interessant i bo de llegir. L'escriptor, al final del llibre, explica les seves motivacions i ens clarifica quins son els personatges inventats i quins els reals.


Un altre llibre que he llegit en els darrers temps és aquest de Leo Perutz, fa alguns dies el comentava Allau al seu blog. Es va publicar per primera vegada a principis dels anys cinquanta però tot just no fa gaire que ens n'ha arribat la traducció. Perutz és un d'aquests grans escriptors de l'Europa central,  que escrivien en alemany, i que s'està tornant a publicar darrerament. 

Va ser un home molt interessant, jueu crític, de cultura alemanya, europea, de fet, i a causa de les circumstàncies dramàtiques de l'època i l'antisemitisme galopant del nazisme, va haver de guillar. Va viure un temps a Israel on també estava incòmode, ja que insistia en escriure en el seu alemany de tota la vida i era poc aficionat a les pàtries de qualsevol tipus. Durant els anys quaranta es va publicar alguna cosa seva en castellà, en edicions sud-americanes. Va poder retornar a Viena, on va morir, però allà encara es percebia, i es percep, l'antisemitisme recurrent. 

Aquest llibre és el darrer que va escriure i molts crítics literaris l'han considerat la seva obra mestra. Com que no conec en profunditat tota l'obra de l'escriptor, no puc opinar a fons. És un conjunt de contes situats en la Praga de l'emperador Rodolf, amb uns personatges que van sorgint de forma intermitent i sense seguir una cronologia convencional. Tots plegats conformen una història, que es desenvolupa entre el barri jueu de la ciutat de Praga i l'entorn de l'emperador i en ells s'hi barregen, com en el de Banville, personatges reals i imaginaris.

Els contes i els fets que se'ns expliquen ens recorden molts autors posteriors que hem llegit i coses com ara el realisme màgic. Els entesos en el tema de la religió jueva evoquen la Càbala, en parlar d'aquest llibre. Aspectes literaris que hem pensat que eren més moderns els podem trobar ja en aquest volum imprescindible, poètic, fascinant i que remet, així mateix, a la rondallística tradicional i popular.


Un dels ganxos literaris de Rodolf II és la seva afició a l'ocultisme, al col·leccionisme extravagant i a tota mena de coses rares, en les quals va esmerçar un munt de calerons. Sóc devota dels llibres de Philipp Blom, em semblen extraordinaris i, al mateix temps, amens. Aquí ja deixem la ficció de banda, entrem en la Història seriosa, vaja. 

El Coleccionista apasionado l'autor explica casos diversos de bogeria col·leccionista, col·leccionista del que sigui, des dels temps més antics fins a la modernitat. I, és clar, no hi podia faltar el nostre emperador i els seus gabinets de meravelles. A banda de l'alquímia i la resta o, en relació amb ella, el monarca va acollir i donar suport a tot un munt de personatges diversos, alguns dels quals molt importants, astrònoms, músics, pintors. Va ser força tolerant amb el tema ideològic i religiós, més aviat per interès propi que per convenciment, però això, en aquells temps, era mal vist pels ortodoxos. 

Sobre Rodolf II, el seu entorn, el seu context i la seva descendència, tota il·legítima, per cert, es poden trobar un munt d'informacions per la xarxa, algunes interessants i d'altres, dubtoses, com sol passa sempre. Al llibre de Blom hi ha alguna petita errada, que potser és a causa de la traducció, no ho sé, ja que confon el fill sàdic de Rodolf, Juli, amb Joan d'Àustria, que potser tenia defectes diversos però no d'aquesta mena. 

Fins i tot el fill guillat de Felip II, Carles, reivindicat a causa del gènere operístic, no va arribar als extrems de l'altre, o no li van deixar arribar. D'altres fills bastards de Rodolf, que mai no es va casar i va tenir amants dels dos sexes, van fer una vida relativament discreta. Una de les filles va anar a parar a les Descalzas Reales, un destí que, per a una noia de casa bona, considerant els riscos, servituds, parts constants, abusos i la resta, dels matrimonis, encara que fossin matrimonis entre rics i poderosos, era tot un luxe i un mitjà de sobreviure, al menys.

Hi ha molts més llibres, de ficció o d'història convencional, sobre Praga, Rodolf II, el seu temps i la resta. I en sortiran molts més, em temo, no sempre tan brillants ni interessants ni ben escrits com els  tres que menciono. En tot cas, per apassionant i misteriosa que ens resulti aquella Praga antiga, és tota una sort haver viscut ara i aquí, encara més sent una dona, malgrat les mancances, desigualtats i injustícies persistents en el nostre temps. L'atzar també pot ser amable amb nosaltres, històricament parlant, vet-ho aquí.

16.5.19

QUALSEVOL TEMPS PASSAT VA SER PITJOR PER UNS I MILLOR PER UNS ALTRES


Hi ha una constant, en la Història de la Humanitat, de la qual no ens deslliurem, és la crítica a les noves modes, tendències, creences i capteniment dels joves o les criatures. És allò tan vell de què 's'han perdut els valors' o de què novetats com ara, avui, els mòbils o les xarxes socials, tenen la culpa de tot.

En el fons hi ha una certa enveja vers els joves, ja que la vida passa. Per això ens consola pensar que vam viure temps que ells no viuran i que aquells temps, per galdosos que fossin, que sovint ho son, eren millors que els actuals.

Ahir mateix una persona propera em comentava el poc nivell dels polítics actuals en comparació amb els d'abans. Jo vaig replicar que el que ens passa es que hem perdut la innocència, afortunadament. Els d'abans eren com els d'ara però cal pensar que fa, com qui diu, quatre dies, que més gent pot accedir a la universitat, a l'educació, sectors que abans eren destinats a quatre gats amb possibles.

Els meus pares tenien un gran respecte i admiració per metges, enginyers o polítics, admiraven la gent amb estudis com si aquells estudis fossin mèrits seus quan l'única cosa real era que a casa seva havien tingut més mitjans. No crec que la cultura millori la gent, he conegut persones sense estudis amb una gran qualitat humana i una gran part dels nazis tenia estudis, sabia llatí i tocava el piano.

És clar que el temps passa i la gent, en ocasions, no sempre, millora amb el temps. O s'adapta a la realitat. La  visió que tenim d'algú, com passa amb les pel·lícules, depen del moment del seu final, poques vegades valorem tota la seva trajectòria. Però el fet es que el pas del temps també desmitifica. La visió que tinc de persones com Felipe González o Jordi Pujol, avui, és molt diferent de la que en tenia quan manaven. 

Els polítics o els metges, avui, no son ni millors ni pitjors que abans. Hi ha de tot i depèn del moment. I, en tot cas, no els coneixem a fons, a la majoria. Aquests dies s'ha fet molta escudella amb Rubalcaba, en pau descansi, gairebé semblava que fos un sant. Un periodista conegut va manifestar, en una tertúlia, que era hàbil però normalet i gairebé se'l mengen. 

Tothom és normalet, no ens enganyem, i els mites no aguanten una biografia seriosa i transversal, ni de la gent coneguda ni dels nostres familiars ni de nosaltres mateixos. Però els mites encara ens fan el pes, necessitem, en ocasions, models, herois, gent a qui admirar, tot plegat crec que és una mena d'immaduresa col·lectiva recurrent. En algun lloc vaig llegir que al mon hi ha un grapadet de gent dolenta, psicòpates, vaja, un grapadet de gent molt bona i una gran massa de covards i d'indiferents els quals fan segons toca. No sé si és així però les circumstàncies tenen un pes i podem fer coses molt bones i coses molt dolentes, i no sabem què faríem en moments difícils i complexos o per defensar la nostra gent més propera, els fills i filles, sobretot.

Acabaré amb una grolleria que vaig escoltar moltes vegades, de petita, allò de caga el rei i caga el papa i de cagar ningú se n'escapa. Ni de morir, ni de ficar la pota. I, sí, el jovent d'avui és com el de sempre i hi ha de tot, com en el mon dels adults i dels vells. Encara que canviï el decorat, la funció es repeteix, adaptada al present, això sí. 

13.5.19

EUDORA WELTY, DAMA DEL SUD PROFUND I MÍTIC


Fa temps que els llibres s'han convertit en una nosa, per més que no ho vulguem admetre i continuem fent volar coloms a l'entorn del romanticisme dels volums tradicionals i tot això. Han proliferat les llibreries de segona mà, de tipus solidari o privat, on es pot trobar de tot, relativament nou, a preus de saldo. Passa amb d'altres coses, com ara la roba. El consum i l'abaratiment han portat a aquest estat de coses que té, però, aspectes positius malgrat que sempre hi hagi apocalíptics nostàlgics.


Algunes biblioteques venen també llibres que no son novetats, a bon preu, i me n'hi he comprat alguns, com ara la molt bona biografia de Trias Fargas -saben, els joves, qui va ser Trias Fargas?- escrita per Jordi Amat. No acabo d'entendre quins criteris fan que es retirin determinats volums i no pas uns altres, la veritat.

Un dia, fa temps, em vaig ensopegar en el calaix de la venda bibliotecària, una activitat que em recorda la d'una monja de l'escola que ens venia boniques estampes de segona mà, amb La filla de l'optimista, única traducció al català, de moment i que jo sàpiga, d'un llibre d'Eudora Welty. No em vaig decidir a agafar-lo, aleshores no em sonava l'autora i tenia un munt de novel·les pendents de lectura. 

Per sort Welty es va fer present de nou en la meva vida lectora gràcies a Stephen King qui, en el seu llibre sobre el fet d'escriure, la menciona com una de les escriptores americanes realment bones i a tenir en compte. No vaig poder retrobar aquella novel·la en català, publicada el 2009. Em vaig adonar que l'escriptora, sense fer gaire soroll,  s'havia traduït al castellà, de forma intermitent, des dels anys vuitanta. Enguany Impedimenta, amb aquests seus llibres de boniques portades, està recuperant una gran part de l'obra de Welty.

Eudora Alice Welty va néixer a Jackson, Mississipí, per l'abril de 1909 i va morir allà mateix, l'any 2001. Va escriure contes i novel·les on reflecteix, de forma original aquell Sud mític i complex dels Estats Units. La bonica casa on va viure és avui un museu dedicat a l'escriptora. Si tingués més dèria per viatjar crec que em dedicaria a això de les cases d'escriptores de culte i el seu entorn, més aviat.

Welty tenia una família de classe mitjana, culta i agradable, va poder estudiar a la Universitat de Columbia i va treballar com a publicista per a la Works Progress Administration. Els viatges que feia a causa de la feina van fer que es dediqués a la fotografia, en l'època de la Depressió. Va fer unes fotografies molt personals, extraordinàries per molts motius, en les quals va reflectir amb dignitat i tendresa la comunitat afroamericana, entre d'altres temàtiques, no exemptes d'humor.

L'any 1950 va deixar la fotografia i es va dedicar de ple a escriure. Una de les persones que la va ajudar i valorar va ser una altre pes pesat femení de les lletres americanes, Katherine Anne Porter. Amb La filla de l'optimista, un llibre que crec, i no vull ser dolenta, que avui a casa nostra costaria de publicar o de vendre, si no fos que l'autor ja tingués la fama feta, va guanyar el Pulitzer, l'any 1973. Va impartir classes de literatura creativa en diferents tallers i universitats i forma part d'aquest conjunt extraordinari d'escriptors i escriptores dels Estats Units, del seu temps, molts dels quals del Sud profund, en el qual, fins no fa pas gaire, les dames semblaven secundàries de luxe i poca cosa més.

Welty dona molta importància al lloc, a l'entorn, és una gran observadora del capteniment humà, al darrera dels seus textos es percep la seva gran base intel·lectual i recorre a simbolismes que semblen gairebé quotidians. Em queden molts llibres d'aquesta autora per llegir, ep. Les ignoràncies literàries son inevitables però tenen la seva gràcia, car comporten descobriments inesperats i altament saludables.