12.7.18

SAN PROCÉS I D'ALTRES FACÈCIES PATRONÍMIQUES


Resultat d'imatges de el martirio de proceso i martiriano

Fa anys eren habituals uns acudits innocents que jugaven amb els noms i cognoms o amb la relació entre cognoms, com ara allò d'una senyora que es deia Morros i que es va casar amb un senyor que es deia Figa i va ser Morros de Figa. Avui això de morros de figa com a sinònim de bleda solellada crec que ha anat de baixa.  En castellà era recurrent allò de la Dolores Fuertes de Barriga.

Un acudit de la meva adolescència explicava com algú volia, per exemple, que el seu fill es digues Vicentico-años-de-paz, per allò de les celebracions commemoratives del franquisme institucionalitzat. A escola resultava habitual fer barrila amb els noms i cognoms de la gent, el meu germà i jo ens vam sentir sovint coses com ara Sal, Costa, quan ens feien anar a la pissarra.

He tingut alumnes amb cognoms normals als quals la resta ha donat estranyes interpretacions i personetes amb cognoms que semblava que havien de provocar la rialla i no era així. Vaig tenir una nena, molt maca i intel·ligent, que es deia i es deu dir Prado Vacas però no recordo que ningú es fumés d'ella per aquest motiu.

Una companya de treball, de Múrcia, tenia una germana que es deia Procesa. Tota la família tenia noms que a mi en sonaven rarets, aleshores, ara ja no m'ho semblaria ja que es posen noms més estranys, per fer l'original. Fins i tot la meva amiga es feia dir un nom que no era el seu, per raons de rebuig patronímic. La cosa és que el nom de Procés existeix, tot i que segurament no va existir, coses de la religió. Jo no recordava l'anècdota però en una ocasió el senyor Junqueras el va mencionar, en defugir responsabilitats que no li pertocaven ben bé.

Precisament el sant fa parella amb un de ben català, Martirià, patró de Banyoles, tot i que sembla que el de Banyoles té una altra història, tan improbable com la del carceller i relativament menys antiga. Per un d'aquells pobles propers a Banyoles vaig sentir aquest nom per primera vegada, quan era petita, el duia un mosso molt ben plantat que treballava a la casa de pagès d'uns parents. Potser estaria bé recuperar això de Procés i Procesa, en relació als infants que arribin al món en aquesta època de trasbalsos  polítics. Procés i Martirià, tradició dixit, van ser els carcellers de Sant Pere i Sant Pau, es van convertir, van rebre martiri a dojo i van pujar al cel, com tocava. Que el Procés Nostrat pugi o no al cel encara és una incògnita.


QUARANTA ANYS DESPRÉS DE LA TRAGÈDIA DELS ALFACS





Ahir, 11 de juliol, va fer quaranta anys de la tragèdia del Càmping Els Alfacs. Precisament avui veia per la televisió plorar amb desesperació el conductor del tren gallec que va ocasionar una altra gran tragèdia col·lectiva. Sempre és més fàcil recórrer a responsabilitats individuals, les quals existeixen, és clar, que no pas incidir en causes més àmplies, lligades a interessos diversos i sovint diluïdes en l'anonimat de les grans empreses o de la política d'alt nivell. La 340, per exemple, continua sent una carretera de segona en aquell territori, malmesa i on les víctimes de trànsit sovintegen. Un tema clau, com es fa o no es fa el seguiment de la gent que té responsabilitat en coses com ara el transport de viatgers, es va posar de manifest en el cas de l'avió estavellat als Alps fa tres anys.

La televisió d'aleshores, 1978, no ens va estalviar la visió de l'espectacle, absolutament dantesc i macabre, amb un munt de cadàvers carbonitzats per tot arreu. El debat sobre allò que se'ns ha d'ensenyar o no, a través de la pantalleta o de les fotografies dels diaris, no està resolt i respon encara a un munt d'incoherències. El que trobo absolutament condemnable és quan t'avisen de què passaran en breu alguna cosa que pot ofendre la teva sensibilitat. Les inquietants imatges anunciades sovint no aporten res, tan sols morbo, al nostre coneixement i valoració de la problemàtica que hi ha en el rerefons de la tragèdia, individual o col·lectiva. 




Jo era a casa, de vacances, aquell dia de juliol de 1978, que m'ha quedat gravat. Durant molts anys vam fer càmping de forma regular i durant tot l'any, podíem haver estat allà mateix o en un altre càmping en el qual, anys després, es va viure una altra tragèdia, el Càmping Neus. Potser per això aquells accidents em van impressionar molt. El dels Alfacs va aplegar una sèrie d'irresponsabilitats diverses però, en general, fins que no passa una gran desgràcia no es prenen mides. I encara, en ocasions ni tan sols això, quatre pedaços de circumstàncies i ja està.

Vaig saber d'una noia amb qui havia compartit acampades en alguna ocasió que es trobava als Alfacs, embarassada del seu segon fill. Va ajudar com va poder la gent, va ser molt valenta i els metges li van aconsellar que avortés, a causa dels fums respirats però ella i el seu marit no ho van voler fer, considerant que ja havien vist massa morts. Va ser un risc, però fos pel que fos la criatura va néixer la mar de bé. 

Pel que fa a les riades de tardor, és evident que molts càmpings es troben en zones de perill, inundables, al costat de rius que poden fer crescudes imprevistes. A França, fa anys, van morir molts jubilats en una riada que es va emportar un càmping de muntanya. Un geòleg em va comentar una vegada aquesta evidència, no passen més coses perquè Déu o el destí no ho volen, vaja. Unes inundacions en un inici de tardor plujosa es van emportar un càmping on havíem estat, la xamba va ser què en aquell moment, a causa del mal temps, la gent ja n'havia marxat. 




No es pot viure sense risc, la vida és atzarosa, però la imprevisió i la irresponsabilitat són mesurables, així com les responsabilitats que se'n deriven. Hi ha casos que incomoden, es dissimulen, se silencien, com allò del Metro de València. Les víctimes són mediàtiques quan serveixen a determinats interessos, altrament tot es pot dissimular i amagar, inquieten a dretes i esquerres, depèn de la seva filiació i de les seves circumstàncies. Una tragèdia que em ve sovint al cap és la de la barca de l'Oca de Banyoles, on tantes vegades havíem pujat amb la família, de camí cap a la Festa Major de Mieres. No puc anar a Banyoles sense que no em vingui al cap aquell absurd accident generat per la cobdícia individual, però, així mateix, per la poca supervisió de les administracions implicades en el tema, que s'anaven passant la pilota sense vergonya.

De la tragèdia dels Alfacs fins i tot se'n va fer una minisèrie, que no he vist i que en alguna ocasió han passat per la tele. És alemanya, i és que un gran nombre de les víctimes dels Alfacs eren d'aquell país. No l'he vista ni crec que la vegi, la veritat. Però, no se sap mai. Les administracions sovint ens tracten a tots i totes com si fóssim criatures, recordant-nos que beguem aigua si fa calor, per exemple, mentre, pel que fa a un munt d'aspectes de la vida col·lectiva, la seva despreocupació resulta escandalosa.

11.7.18

ELS INFANTS DE LA COVA I LES COVES MEDIÀTIQUES


Resultat d'imatges de nens cova tailandia

Afortunadament, car en ocasions hi ha històries que acaben bé, el rescat d'aquests nois de Tailàndia s'ha finalitzat amb èxit, gràcies als molts esforços realitzats. Bé del tot, no, hi ha hagut un mort, un xicot de l'edat del meu fill, de l'equip de rescat. I cal veure com evolucionarà la salut de tots ells, encara.

Seguir l'evolució de les informacions en els diaris i les televisions mostra les servituds mediàtiques. De les primeres planes s'ha passat a les planes interiors dels diaris. Amb el temps, llevat dels seus protagonistes directes, oblidarem gairebé aquests fets, un record més en el nostre imaginari. Alguns apunts biogràfics sobre els nois atrapats a la cova mostren tota la complexitat d'un país com Tailàndia.

Aquests dies ens hem acostat una mica més a aquelles terres, de forma una mica esbiaixada i amb la inevitable dosi de tafaneria sentimental. Els nostres problemes amb els refugiats són poca cosa comparada amb els que pateixen per aquells verals. Tailàndia ha hagut d'acollir, de grat o per força, molta gent, darrerament refugiats birmans. Les històries d'alguns dels nois rescatats evidencien aquest problema, que ve de lluny. Tailàndia ha esdevingut des de fa temps una zona d'una relativa estabilitat envoltada de problemes de gruix.

Una estabilitat relativa i una economia en alça, en la qual hi ha tingut un pes excessiu el tema del turisme sexual  amb infants pel mig, molt més difícils d'alliberar que no pas els de la cova. Molts europeus respectables anaven a fer per allà tot allò que no farien a casa. Encara més, en ocasions ho explicaven sense massa prejudicis. Maria Mercè Roca va escriure fa alguns anys un llibre en el qual entomava el tema, el vam llegir en un club de lectura i recordo com la gent se sentia molt incòmoda i no entenia que l'escriptora hagués escrit allò o li haguessin publicat, hi ha coses que existeixen però millor que no se'n parli gaire, vaja. 

Evidentment, al mateix país hi havia persones a qui no agradava que es fes popular a causa d'aquesta activitat la qual, però, va arribar a ser gairebé imprescindible per a la subsistència. Al capdavall, no ens enganyem, aquí  no fa pas tantes dècades que la prostitució infantil i adolescent existia de forma evident a llocs com el Barri Xino. Tailàndia ha fomentat de forma intel·ligent un turisme més cultural, com que la gent viatja tant i ja sembla que no sap on anar a fer fotografies, Tailàndia ha esdevingut un destí a l'abast de les classes mitjanetes. El tema del turisme sexual practicat per persones aparentment inofensives aflorava, una mica de passada, en alguna pel·lícula com l'excel·lent Au coeur du mensonge, pel meu gust una de les millors de Chabrol.

Fa anys la meva mare es va trobar la d'una meva amiga, després de l'estiu. Els meus pares tan sols van poder fer alguns viatgets de grans, rutes en autocar, sobretot per Espanya i s'ho passaven d'allo més bé. Hemos estado en Palencia, va explicar la mama a la de la meva amiga, contenta i orgullosa. Oh, nosotros hemos estado en Tailàndia, li va dir l'altra, amb més aspiracions. Això dels viatges va a modes, com tot. Hi ha anys en els quals molta gent et diu que ha estat a Praga, d'altres en els quals les persones amb possibles ha anat a donar un volt per Nova York o per Petra.

Els éssers humans som capaços d'oblidar o voler ignorar les tragèdies a gran escala però també de moure'ns de forma estranyament empàtica i solidària en casos com el dels nens de la cova. Els mitjans de comunicació aprofiten la nostra humana badoqueria i exploten aquests temes, no sempre amb prou ètica i responsabilitat. Els infants venen més que els adults, en els temes tràgics i complexos, pel que fa al periodisme divulgatiu. 

A Radio Days podíem comprovar el gran seguiment radiofònic que tenia el rescat d'una nena que havia caigut en un pou, malauradament aquella història, probablement real, va acabar malament. D'unes tragèdies se'n parla molt i d'altres no tant, va com va. Sobre països com Tailàndia en sabem ben poc, fins i tot la gent que hi ha viatjat, en general i amb poques excepcions, no crec que passés un test sobre la situació real del país, història, govern, ètnies i tot això.

Que les històries acabin bé dóna una certa esperança. Aquests adolescents aviat seran homes, algun d'ells potser futbolista d'una certa categoria, qui sap. Possiblement, tant de bo sigui així, veuran com el seu país, tan complicat, tira endavant. O bé alguns d'ells se n'aniran a treballar a l'estranger. Un dels nois, orfe i amb una història molt trista, feia d'intèrpret amb els rescatadors estrangers, a causa de la seva difícil  trajectòria vital i de la seva intel·ligència pràctica parla un munt d'idiomes.

La vida és molt diferent per a uns i per uns altres. Abans, si les coses t'anaven bé havies de donar gràcies a Déu i si t'anaven malament, mira, era la voluntat de Déu i t'havies de conformar. Ara tot és més terrenal i això ens ha tornat més lliures i responsables, tot i que, per desgràcia, sovint no podem fer gaire cosa davant del caos, de l'atzar o de la tragèdia. En el passat no tan remot la gent sabia el que passava a tocar de casa o al poble del costat. Ara sabem amb tot detall el que passa a Tailàndia, el que passa i allò que ens volen explicar, ep. Contemplar els informatius nostrats cansa, al capdavall tinc la impressió de què perdem moltes estones mirant-nos el melic i especulant sobre aspectes impossibles d'esbrinar a fons, com això de la trobada entre Torra i Sánchez, per exemple, ratafia inclosa.


9.7.18

LA PUBLICITAT I LES SEVES SERVITUDS

Resultat d'imatges de INICI REBAIXES


Font de la fotografia: Lleida inicia rebaixes

L'Illa Diagonal ha retirat una publicitat suposadament sexista a causa de les protestes que havia generat a les xarxes. La campanya mostrava com homes de diferents franges generacionals s'avorrien, mentre les dones compraven a les rebaixes. Fa anys ja havia existit una campanya  semblant, la de l'aparcamarits, promoguda per Granvia 2. 

La campanya, de fet, no era ni tan sols original, sinó inspirada en la realitat, en un compte d'Instagram que recull imatges d'homes avorrits, esperant que les dones acabin de comprar. De fet és aquesta una imatge que tothom pot veure sovint a molts grans magatzems. Les fotografies més innocents d'èpoques de rebaixes -o no- mostren com les dones som, malauradament, les grans compradores. No culpis el mirall, la ganyota la fas tu, diu aquell vell proverbi recollit per Gogol i tan aprofitat pels lletraferits.

Tan sols cal donar un volt per zones comercials d'on sigui per comprovar que les botigues de roba són molt mes nombroses pel que fa a l'oferta destinada a les dones que no pas les destinades als senyors. L'evidència pot ser que no ens agradi, és clar. També hi ha homes consumidors, molt, o potser és que els homes consumeixen d'altres coses, fins i tot més cares, però d'una altra manera, no tan visible mediàticament. Tecnologia, prostitució, cotxes, coses així, vaja.
Resultat d'imatges de publicidad machista  actual
Hi ha publicitats molt sexistes, com les de colònies o les de iaies balladores que poden fer el ximple gràcies a les compreses pels escapaments de pipí,  que em produeixen més neguit que aquesta, ja retirada, car avui si les coses fan soroll a les xarxes provoquen reaccions immediats. No fos cas que amb això de la campanya sexista les dames deixessin de comprar, vaja. De fet per la campanya hi surava un cert humor, cosa d'agrair, i es prestava a ironies i acudits. 
Resultat d'imatges de anuncios de la tele actuales
Avui mateix el Francesc Puigcarbó incideix en el tema de la publicitat a l'entorn de les apostes, tema que em sembla molt més seriós, la veritat. Hi ha personatges dels quals no m'estranya que anunciïn el que sigui però n'hi ha d'altres que tinc per gent seriosa i que cauen en el parany, la pela és la pela. Fa temps, molt, una bona actriu catalana anunciava potitos com a panacea de l'alimentació infantil, en entrevistes diverses admetia que no creia que allò fos cert però  estava sense feina i, ves. Mentre no crec que cap actor o actriu amb seny fes propaganda televisiva d'un partit feixista i, a més, el fet provocaria que els condemnessin a les tenebres exteriors, fer anuncis ximplets i poc ètics no incideix en el tema de la popularitat.

La imatge de la dona, en el món de la moda i la publicitat, sol ser lamentable. I no tan sols en aquests camps, és freqüent que les presentadores, fins i tot de programes seriosos, vagin vestides com models de passarel·la, amb aquesta talons impossibles i escotades i a la fresca estiu i hivern. Per què els presentadors-homes no surten a dir el telediari amb samarreta sense mànigues, estil Marlon Brando jove? Sobre el tema dels talons va escriure fa temps a fons Mercè Piqueras, però no sembla pas que tot plegat faci fred ni calor ni generi grans protestes col·lectives. Fins i tot sembla que en determinats actes amb glamour exigeixen disfressar-se amb aquesta mena de calçat.

Recordo la retirada de publicitats diverses, fa anys d'una en la qual algú de la pagesia va considerar que es tractava malament el món rural i d'una altra en la qual se suposava que un jove tractava amb poc respecte un iaio. La publicitat dirigida als infants es va dir que s'eliminaria però res de res. Els motius pels quals unes coses escandalitzen més que no pas unes altres se m'escapen sovint. Mostren el gran nivell d'incoherència que ens amara.
Resultat d'imatges de publicidad machista  actual
En general, la publicitat vol vendre com sigui, es el seu gran objectiu, i s'adapta al que toqui, si cal ser feminista doncs, res, els homes posen rentadores i cuiden criatures i fan l'arròs. I la publicitat admet avui, tot i que de forma relativa, gais, mare solteres i el que toqui. Per sort es va aconseguir eliminar la propaganda a l'entorn de les begudes alcohòliques, ja fa anys. Però una anàlisi seriosa de tot el que ens amollen entre programa i programa de la tele o a través de les grans tanques publicitàries no s'aguantaria de cap manera.

Ara podem protestar i fer tuits a dojo. D'alguns en faran cas i d'altres no, és clar, depèn de qui els fa i dels seguidors que tingui. La Trinca, quan existia i conservava el sentit crític, refilava un tema molt divertit sobre els anuncis televisius. La publicitat ha canviat i evolucionat per tal que tot continués si fa no fa. El cas és vendre. I, ens agradi o no, les dones encara són un mercat potencial molt lligat a això de les rebaixes. 

I la roba de consum, un producte que s'ha abaratit d'allò més gràcies a l'explotació que s'efectua, en general, a tantes dones cosidores de tot el món mundial. Ens preocupa? No gaire, ja sabem allò del coltan i, mira, gairebé ningú no deixa de comprar-se un mòbil a causa d'això.


La publicitat, per esperpèntica que resulti, és un mirall, estrafet o no, del món real. No tindria cap efecte si les persones no fóssim influenciables i retirar anuncis poc recomanables segons opinions diverses tampoc no tindrà cap efecte sobre el nostre tarannà ni el nostre consumisme més o menys compulsiu. Un refrany que em repetien de petita era no compris res inútil amb l'excusa de què és barat. Però el consum també té una funció terapèutica, distreu i evita que ens amarguem la vida més del compte. Motius n'hi ha de sobres.



6.7.18

EL GRAN TEATRE DEL MÓN I LA VIDA FETA TEATRE

Resultat d'imatges de HUMANS ROMEA

Resultat d'imatges de LA RESPOSTA GOYA

He tingut la sort de poder anar a l'estrena recent de dues obres de teatre, ambdues traduïdes molt bé al català, d'autors estrangers (americà i irlandès), dirigides per gent com Mario Gas i Sílvia Munt i amb un planter d'actors de categoria cadascuna d'elles. Obres amb més de dos o tres personatges a l'escenari, cosa que avui ja resulta gairebé una excepció.

Humans i La resposta són dues obres molt diferents però crec que tenen alguna cosa en comú, continuen utilitzant la família com a pal de paller de les relacions humanes. Les famílies no són ni felices ni desgraciades, en general, i amb permís de Tolstoi. Depèn del moment i de les circumstàncies tot i que sempre hi ha casos extrems. 

Totes dues m'han agradat però no n'he sortit entusiasmada. Entusiasme ve del grec i vol dir, més o menys, tenir déu a dins. Pot ser que l'edat tingui a veure amb la percepció de llibres, obres d'art, música, cinema o el que sigui. En tot cas anar al teatre té un valor afegit que no tindran mai ni el cinema ni la televisió, al teatre vius un espai de temps irrepetible perquè demà, en una altra funció, ni jo ni l'equip del muntatge serem els mateixos. 

Amb el pas del temps he vist fer-se grans molts actors, actrius i directors, lligats al meu imaginari sentimental. A Maife Gil, a Humans una àvia amb alzheimer, sempre la recordaré com la millor Caterina de El cafè de la Marina. I també recordo la seva mare, la gran Paquita Ferrándiz, en un magnífic Hostal de la Glòria televisiu. Per la tele d'abans feien aquesta mena de coses. He vist aquests actors i actrius en molts papers però, per a mi, i potser li passa a tothom, n'hi alguns d'absolutament estelars i que potser ni tan sols eren papers protagonistes. A Àlex Casanovas el recordo sempre, per damunt de tot, fent de germà una mica trist a El temps i els Conway, al Condal, fa ja un munt d'anys.

Recordes pares i avis de la gent del teatre i t'adones que ja hi ha una nova generació en alça, pels escenaris. Candela Serrat, Miranda Gasch... Dels grans, recordo des de gairebé tota la meva vida Carme Fortuny, neboda de Sagarra, que va estar casada amb un altre actor lligat als meus records, Arredondo, esplèndida en el seu paper d'àvia resignada a La resposta, i amb aquesta perfecta dicció de la gent d'abans que avui no sempre és habitual en els escenaris. 

A la majoria de tots ells i elles els hem vist en sèries televisives, aquestes sèries que donen popularitat, visibilitat i una relativa estabilitat econòmica, segons m'ha explicat algú relacionat amb el món de la faràndula, que per a mi serà sempre màgic, misteriós i enganyosament excitant. M'inquieta i em sap greu la desaparició de gent dels escenaris que ha tingut el seu moment, en ocasions la causa és una força major, la malaltia, la mort. En d'altres ocasions la gent desapareix i no en saps ben bé el motiu.

Un pas endavant d'alguns actors i actrius és passar a l'autoria, a la direcció. Gas ha anat alternant ambdues coses, Sílvia Munt ha estat pionera en molts camps, també en aquest. De vegades recordo a la meva mare explicant-me la filiació d'algunes famílies teatrals o cinematogràfiques, aquest era fill d'aquell, l'altre era nebot de nosequí. Aquells avantpassats ni tan sols em sonaven, aleshores. La televisió dels inicis va oferir molt bon teatre, també en català, però la ràdio ja feia molts anys que entomava el repte de l'emissio de dramàtics, una activitat que països com Gran Bretanya han conservat sempre.

Sobre una obra i l'altra he publicat ressenyes al blog Llegir en cas d'incendi, per si són del vostre interès o de la vostra tafaneria: