2.9.14

LA CECA, LA MECA I ELS BANCS D'ANDORRA


Amb l'arribada del setembre retornen els programes habituals de debat de la televisió. Malgrat les moltes coses que han passat aquest estiu, una de les més remarcables (pel que fa a Catalunya, car hi ha tragèdies impressionants a molts indrets que fan que les nostres coses semblin francesilles de ben peixats mirades en perspectiva) la confessió del senyor Pujol, els nostres grans tertulians i comunicadors no han interromput pas les seves vacances tot i que ara retornen per explicar-nos a fons allò que de moment no té una explicació clara per més que experts i expertes hi suquin pa.

Ahir llegia en algun lloc que sembla que Andorra hagi entrat, amb tot plegat, en el mapa d'Espanya. Andorra és una excepcionalitat geogràfica. Quan jo era joveneta hi havia gent que viatjava lluny, és clar, però eren una minoria, la gauche divine i algun esventat aventurer sense complexos. Els primers sis-cents van portar la gent per les rodalies i Andorra i la França fronterera, amb striptís i cinema verd inclosos eren uns destins molt cobejats.

Quan jo treballava a la Harry Walker durant alguns hiverns s'organitzava una excursioneta a Andorra. S'havia intentat fer d'altres excursions a indrets menys llunyans però mai no van tenir tant d'èxit. Andorra era aleshores un exotisme, necessitaves passaport i te'l segellaven, per treure el passaport necessitaves un certificat de penals,  passaves la duana, amb aquells guàrdia-civils d'aleshores, tan impressionants. De retorn sempre es portava, amagat per l'autocar, contraban humil, formatgets, vaixelles de duralex (m'han dit que avui estan de moda i que són vintage i tot), algun conyac, tabac ros, potser un disc o un llibre prohibits. Els civils de vegades repassaven l'autocar i feien pagar a algun espavilat al qual havien trobat la mercaderia. La gent t'explicava moltes batalletes sobre coses que havia passat d'amagat, amb èxit, però poques vegades admetien que havien hagut de pagar més del compte en ser enxampats amb un güisqui de marca ocult entre els bolquers de les criatures.

A Andorra s'anava a comprar, a veure la neu, d'excursió amb petits autocars, i, de nit, a alguna discoteca. Ens conformàvem amb poca cosa. Un gran al·licient era llegir els rètols comercials en català cosa, però, que no comportava pas que el personal de les botigues et parles en excés en la nostra llengua, aleshores tan reprimida. Quan va arribar l'època del cinema agosarat o de contingut polític  i de les excursions a Perpinyà i Ceret algú va intentar muntar festivalets cinèfils a Andorra, però crec que les autoritats religioses del petit país s'hi van oposar.

Eren altres temps i fan de mal explicar. Andorra, ho vaig saber més endavant, sobre tot gràcies a una companya mestra que havia viscut a la Seu i que tenia el marit jutge, era ja aleshores un cau de corrupteles diverses i d'estranyes màfies i de fets delictius que no sortien als diaris ni a les televisions. Diuen que allà hi va a parar la calderilla dels capitals que marxen, potser és així, pèrò és una calderilla prou substanciosa des de la relativitat amb la qual parlem de calerons la gent normaleta. En tot cas aleshores era un indret remot i quan algú es movia molt amunt i avall es deia que havia corregut la Meca, la Ceca i les Valls d'Andorra.

Alguns catalans universals han tingut residència i calerons al petit i envejat país, una Suïssa de poca volada, al capdavall. Andorra ha sorgit en el present, d'entre els records entranyables, per tal de mostrar el seu rostre més tèrbol. De tota manera encara això de tenir els calerons a Andorra sona una mica a acudit nostrat, a defraudadors de medio pelo. De la confessió pujoliana que marcarà per sempre un abans i un després d'aquest estiu potser no en sabrem mai ni el rerefons ni la motivació ni el contingut real. Els entesos hi diueni hi diran la seva durant mesos, hem de mantenir una nòmina important de tertulians a ràdios i televisions, tot i que la majoria repeteixen a tot arreu car es veu que en això no hi ha incompatibilitats. 

Ahir, a cal senyor Cuní, es deia si el senyor Pujol hauria d'anar o no a donar explicacions al Parlament, si se li demana potser ho haurà de fer però pel meu gust tot plegat serà una mena d'espectacle de circ polític que no aclarirà res de res i no arribarà ni a minicatarsi col·lectiva. Jo patiré, perquè veure un jaio, com és avui l'expresident, explicant el que vulgui explicar i sense poder recórrer al seu recurrent això no toca més aviat em farà una mica d'angúnia.

Molta gent diu que ja s'ho ensumava, que estava cantat. Altres diuen  tot el contrari, que mai no ho haurien pensat d'un personatge tan remarcable. Jo, la veritat, ni una cosa ni l'altra. Quan et fas gran ja has vist de tot i coses més gruixudes havien viscut els meus pares abans, durant i després de la guerra, pel que fa a conversions, corrupcions i reinvencions personals. Els homes i les dones som com som i, a més a més, no som sempre de la mateixa manera. Vivim en un país amb tendència a sacralitzar, només cal pensar en el cas recent de Guardiola i el futbol i  de com fins i tot es venien, en ceràmica i emmarcades, frases tan banals com aquella de llevar-se molt aviat que en el fons no és res més que allò del refrany castellà, a quién madruga, Dios le ayuda. Algú va dir en una ocasió que no hi ha derrota bèl·lica que una bona pàgina d'un llibre d'història no pugui arranjar i ja s'està veient amb això del tricentenari. Tampoc no hi ha biografia que no es pugui refer segons les circumstàncies, més aviat totes es refan segons el moment i les tendències.

Andorra ja no és el que era o allò que imaginàvem que era, un idìl·lic i pacífic indret muntanyenc alliberat de compromisos estatalitzadors, nét, lliure, desvetllat, comercial, conservador, feliç i català. No hi ha pàtries ideals, el concepte mateix de pàtria ja és complicat i reduccionista tot i que ara et mirin malament si dius que només voldries creure en la pàtria universal o que ets ciutadana del món, sembla que avui manifestar aquests tipus de sentiments és gairebé fatxa. Per això hi ha molts silencis i mitges veritats que suren en l'ambient entre proclames, sentències i faramalles entusiastes i cofoies. Ni el seny ni la rauxa no han conformat tant el caràcter propi com el cofoisme, vaja, segons la meva opinió, ara i aquí.

Ahir llegia també un article d'opinió de la  Joana Bonet que incidia en el suposat pes de les dones en tot l'afer Pujol,  Macbeth sense la seva lady sembla que hauria estat un bon jan, fins i tot potser Franco sense la Polo o amb una Polo a l'estil d'Evita Perón hauria estat tota una altra cosa. Tot plegat, més enllà del mite de la dona perversa, ambiciosa, manipuladora, sempre vigent i a punt de ressuscitar, és com quan informàvem algú de determinada bretolada endegada pel seu fill a l'escola, els pares insistien sovint en les males companyies, el dolent és l'altre, què hi farem. L'entorn, els fills, la dona, el factor humà, en definitiva. Nosaltres mateixos, moltes vegades, cerquem justificacions al que fem amb allò de l'ambient i la pressió social i que tots fan el mateix i la resta. I tot plegat també és cert, d'alguna manera. Som nosaltres i els qui ens envolten, que és el que li passa a Andorra, que també està envoltada per les seves circumstàncies geogràfiques, vaja. 


9 comentaris:

Miquel ha dit...

No entiendo mucho, pero se me da que Andorra creció al amparo del hambre de España y la escasez de Francia cuando la guerra de la segunda y el pros-guerra de la primera.Estado fronterizo de ganaderos que trasportaban productos inexistentes hasta los años 80 en nuestro país. Azúcar, café y queso era lo más vendido.
Cuando aquí se empezó a abrir las fronteras, Andorra se dedicó entonces a falsificar. Tabaco rubio, wisky y perfume fueron los géneros más adecuados.
Y después, ante la llegada incipiente de los nuevos ricos políticos y empresarios de la construcción, empezó el boom de el dinero y el paraíso fiscal.
Andorra siempre ha vivido a costa nuestra.
Pienso que no es más que una rémora.
salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

A Andorra que vaig jurar no anar-hi mai més, per un incident que vaig tenir a la tornada amb la guardia civil, ves per on, per questions de feina durant quatre anys hi anava un cop al més minim.
Ja no és el d'abans com a paradis de la compra, més aviat s'han derivat cap la neu i els esports de muntanya i cases rurals. Que s'han hagut de reconvertir, vaja, ja no es poden comprar vaixelles de duralex i mitges bones fetes a Terrassa que era el que més es baixava, juntament amb tabac (molt més barat a Canaries) o formatge sombrero de copa.

Temujin ha dit...

Por lo que yo se, Andorra es un casi pais, donde no existe separacion de poderes y donde un obispo manda como parte del Gobierno, esto, para mi ya les hace sospechosos, como que quieran vivir y protejan la evasion fiscal sino tiene corrupcion (dice una juez, ojo), ¿no es corrupcion la evasion fiscal? primera noticia. Estuve varias veces en el pasado y no volveré nunca más.

Lluís Bosch ha dit...

I no t'oblidis de l'exconseller Ausàs, inculpat en un cas de contraban de tabac des d'Andorra a la Seu. El paper de Lady Macbth, en el cas d'Ausàs, va anar del revés: ell la va voler implicar però el jutge la va absoldre.

Júlia ha dit...

Miguel, se considera que este tipo de países son necesarios, una especie de zonas neutrales para proteger capitales y facilitar contrabandos, si no no se explica su existencia.

Júlia ha dit...

Miguel, se considera que este tipo de países son necesarios, una especie de zonas neutrales para proteger capitales y facilitar contrabandos, si no no se explica su existencia.

Júlia ha dit...

Francesc, a banda de tot això el paisatge és bonic i no dic que un dia no hi torni. Una vegada vam comprar una tenda de campanya a Barcelona però no ens vam endur la factura, érem jovenets i teníem la nena petita i vam anar a Suïssa i després vam entrar per Andorra i el de la duana que era un carallot se'ns va quedar la tenda. Vam tornar a Barcelona i encara vam trobar un tiquet de comprar i vam tornar i encara rondinant ens la va retornar.

Éren d'altres temps. És un país petitó i misteriós, també envejat, en certa manera.

Júlia ha dit...

Temujín, dependen del obispo però también del jefe de gobierno francés, son 'copríncipes', es una curiositad geográfica como Luxemburgo y otros y como he dicho a Miquel, parece que son necesarios esos lugares para conservar 'tesoros', de hecho Suiza es lo mismo pero a lo grande. El paisaje es bonito y tiene bellos rincones, yo no digo que no vuelva.

Júlia ha dit...

Lluís, això del tabac semblava una francesilla i es veu que no ho era, en general les esposes estan implicades, de grat o per força, en els temes 'familiars', pel que fa als Països Catalans, abans tan reivindicats, Mallorca i València deunidó.