7.12.14

JIMMY'S HALL: ON PODEM TROBAR, ARA I AQUÍ, UNA SALA D'EN JAUMET EN CONDICIONS PERÒ QUE NO ESTIGUI CONDICIONADA?


És probable que les lloances que li va dedicar el senyor Moran al diari d'ahir contribueixin a què Jimmy's Hall no desaparegui massa aviat de les cartelleres. En tot cas fa poc ja havien eliminat, al Renoir, el passi de les quatre tot i que la petita sala que van destinar a la seva exhibició era plena de gom a gom. No sóc incondicional de Ken Loach i fins i tot matisaria moltes de les valoracions que fa aquest periodista polèmic, apreciat i odiat, però que no acostuma a deixar indiferents els seus lectors fixos o ocasionals, fins hi ha qui es compra La Vanguardia dels dissabtes, i en castellà, per llegir-lo en versió original. 

Aquí hem tingut molta badoqueria amb països com Irlanda. En vam tenir amb els jueus en anys pretèrits, quan la gent d'esquerres se n'anava a ajudar als kibbutz fins que es va creure que si s'era progre calia posar-se el mocadoret palestí per anar d'excursió. Amb el tema del referèndum d'Escòcia vam entomar escocianisme a gavadals fins que va sortir que no, sense qüestionar-nos per què no es fomentava una cosa semblant a Irlanda del Nord. Quan es va instaurar la immersió vam passar per una fase pedagògica de quebequisme i ara està de moda la pedagogia finlandesa. Sempre anem mirant algun veí en el qual emmirallar-nos, àdhuc la violència dels bascos radicals va ser admirada com exemplar fa anys, per part d'un sector reivindicatiu petit però influent. Mirant a tantes bandes oblidem sovint mirar cap a dins de casa, que és on toca.

Sobre l'admirada Irlanda, fa uns anys van començar a arribar pel·lícules de monges irlandeses dolentes i noies explotades a institucions on les volien posar a rotllo, terribles històries basades en fets reals que posaven els pèls de punta i que fins i tot feien relatius molts dels nostres patiments religiosos del passat, ja que d'alguns d'aquells fets tenien gairebé quatre dies. Jimmy's Hall està basada en un personatge real, James Gralton, un comunista. És habitual confondre l'estatalització perversa del comunisme amb les idees que van servir de motor social durant anys com també es confonen l'església catòlica oficial o els capellans pederastes amb les idees cristianes sobre l'amor universal. Quan les bones idees es converteixen en poder es perverteixen i només cal veure de quina manera s'ha interpretat un manament tan antic com el no matarás quan ha convingut estossinar els qui no creien, a Roma o a Moscú. Les idees de la Revolució Francesa eren contràries a la pena de mort i es van acabar tallant més caps per segon que durant el segle anterior de tan mitificats esdeveniments.  En tot cas, al capdavall, el que compta és cadascú a nivell individual i no pas la massa desfermada, arega o rebel per més que de vegades la individualitat s'hi dilueixi.

Les virtuts de Jimmy's Hall rauen en el fet que es parla sobre la gent. Gent humil de pagès sotmesa als poders vigents. Era una altra època però moltes coses que es diuen ens empenyen a trobar paral·lelismes amb coses d'ara, desnonaments, clientelisme, condemna de cert tipus de difusió i d'orientació de la cultura i del lleure, por a l'autogestió, manipulació interessada de les essències de la pàtria o considerar que la pàtria estimada -i inventada- passa per davant de la classe social. La modernitat democràtica ha fet servir mètodes més subtils per abduir el lleure cívic i domesticar la gent, com ara les subvencions. Els Centres Cívics i d'altres serveis són municipals, de forma majoritària. Hem perdut la capacitat d'organitzar-nos de forma seriosa i coherent, amb poques excepcions, gratant-nos la butxaca si calia o col·laborant de forma responsable en les tasques que calia fer, això ho van aconseguir de forma breu els nostres pares republicans però s'han estudiat poc a fons -o s'ha donat poca difusió als estudis- aquelles iniciatives. En tot cas no han servit com a exemple com tampoc mai no s'ha reivindicat de forma efectiva la metodologia i la praxis de les bones escoles republicanes ni aquells plans de formació de mestres de la breu primavera educativa. Els qui es diuen hereus de moltes d'aquelles iniciatives farien esgarrifar als qui les van posar en pràctica aleshores.

Avui això de ser comunista es torna a demonitzar, és aquest un dels penjaments habituals que li endinyen al senyor de la cueta, tan temut per tantes bandes. Cap partit amb un cert seguiment s'autoqualifica avui com a comunista. I això que durant anys no podies ser crític amb cap comunista d'aquí o d'allà ni amb els seus mètodes quan exercien el poder, petit o gran, sense ser titllat de fatxa. Encara dura segons com, hi ha herois mitificats que no es poden tocar ni amb pinces, són dogmes de fe semblants als del catolicisme. El mateix o semblant passa amb l'anarquisme, calaix de sastre on s'hi pot posar de tot. L'obrerisem ha anat de baixa, és clar que avui ja costa trobar feina fins i tot d'obrer. No crec que avui sigui com ahir, res no es repeteix, bo ni dolent, més enllà del patiment humà, i tampoc no escarmenta ningú estudiant el passat segons aquella absurda dita de què així no es repetirà perquè el passat que estudiem està passat pel sedàs i la censura dels poders i dels mandarinatges, oficials o alternatius.

Molts discursos del mossèn del poble de l'esforçat i carismàtic Jimmy ens evoquen tronades prèdiques del passat recent i remot. Però fins i tot en això el guió no és del tot maniqueu, un capellà més jove ja no veu ben bé les coses de la mateixa manera i s'adona que allò que es fa és tirar benzina al foc de les llars. Potser sí que a la pel·lícula tots els pobres són bons i solidaris i els rics una colla de gent sense consciència, Loach és Loach i té les seves idees i les seves dèries. Però hi ha coses ben actuals, en aquesta història. Què passa quan s'ha lluitat en contra de l'enemic exterior i resulta que l'enemic interior és més difícil de percebre i controlar? Un pobre -o un obrer, o un aturat- irlandès, catòlic, català és més proper a un pobre -o un aturat, o un obrer- anglès, protestant, madrileny o andalús que no pas a un català amb idees, fins i tot suposadament d'esquerres però amb feina fixa, poder mediàtic, endolls diversos i un bon patrimoni? Incidir en aquesta temàtica és populista i demagògic? Volem pis propi sigui com sigui sense considerar que hi ha qui tindrà les millors habitacions i qui es quedarà com està ara o potser pitjor i tot? Si fóssim en d'altres temps aquesta pel·lícula seria d'aquelles de cinefòrum parroquial, de parròquia dels seixanta i setanta, evolucionada i progressista, això sí.

El periodista d'opinió, a més a més, es cura en salut ja que sap de sobres amb quines francesilles ideològiques jutjaran els fets cinematogràfics:

Sin la ambición de hacer una obra maestra, Ken Loach consigue un filme hermoso y consistente sobre un tema que quizá a los críticos al uso les parecerá manido. Ocurre como con la novela, nadie protesta de la superproducción de relatos de lo que antaño se decía de “policías y ladrones”, o la expresión catalana tan curiosa de “lladres i serenos”, o por los agobiantes filmes de futuribles de la ciencia ficción. Pero si usted relata la lucha de clases en un formato eficaz y tan evidente como la reconstrucción de un mundo que existió y aún sobrevive, ya aparecerá el moderno de turno para precisarle que los poderosos y sus lacayos que exhiben el filme carecen de matices... (Gregorio Morán, La Vanguardia 6-12-14)






5 comentaris:

Miquel ha dit...

También leí la opinión de G. M. en su sabatina, pero mira por donde, algo me dice que magnificar ciertas cosas tampoco es el camino del futuro.
Hoy, el comunismo es inviable, y lo es a la medida de que las personas conocen al menos el significado de la palabra libertad, aunque sea a costa de perderla por comprarse un MP Apple. Lo que pasa es que le dejan escojer entre tener lo que cree que desea y no poder tener nada.
Interesante, como siempre, tu punto de vista.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, a vegades Morán també cau en certa nostàlgia sobre el passat, em temo, no és tant el comunisme com l'esperit que unia en certs moments els treballadors, tot i que tampoc cal oblidar que res no és blanc ni negre.

gloria abras pou ha dit...

Em sembla una proposta interessant pèerò b´trobo que pluralitzes molt pel que fa als sentiments de la ciuradania, sempre t'expresses com si una o determinades tendències fossin comuns a tots. I no, Júlia. Jo, malgrat el seus defectes, si haig de triar, com sempre trio el poble hebreu. Hauria de matizar però no hi ha temps ni espai ni vull donar la tabarra. Tampoc vaig mirar la eta amb bons ulls quan va arribar la democràcia i es podien estalviar molta sang. Quan a Irlanda causa atracció la seva rebel·lia i jo no m'he passat mai a la corona anglesa.
No crec en un adotzenament tan manifest.
Salutacions.

Júlia ha dit...

Potser tens raó, Glòria, no m'agrada generalitzar però ho faig de forma inconscient, les realitats són molt diverses.

gloria abras pou ha dit...

Si...Diversos són els homes i diverses les parles, ja veus eh eh