RECUPERACIÓ I EVOCACIÓ DE L'ESCRIPTORA CARMEN KURTZ

Avui, al suplement cultural de 'La Vanguàrdia', llegeixo un article sobre l'escriptora Carmen Kurtz. De sobte un munt de records, desordenats, m'han evocat un temps ja llunyà. És un d'aquells noms d'escriptora que no ha aconseguit la persistència d'altres, per motius diversos i estranys. 

Un llibre que vaig llegir en el seu moment i del qual tinc molt bon record és, segurament, el més conegut d'ella, 'Duermen bajo las aguas'. S'ha reeditat i per la xarxa es poden trobar exemplars, molt barats, d'edicions antigues. 

És va dedicar força a la literatura infantil i juvenil, amb una sèrie molt interessant, el protagonista de la qual era aquest Óscar. Durant els primers anys en què vaig treballar de mestra eren llibres habituals a les escoles. De 'Óscar, Kina i el láser' se'n va fer una versio remarcable en cinema, el 1978, que va obtenir reconeixements i que es va passar sovint als escolars de l'època.

L'escriptora es deia, de fet, Carmen de Rafael Marés. Va néixer a Barcelona l'any 1911 i va morir a la mateixa ciutat l'any 1999. Kurtz era el cognom del seu marit, amb el qual signava. Va guanyar prems i va tenir molta popularitat amb els llibres d'Óscar i la seva mascota, l'oca Kina.

Va ser una dona compromesa amb la condició de la dona, difícil en el temps de la postguerra. Va néixer en una família cosmopolita, d'emigrants espanyols, que van viure als Estats Units, Mèxic i Cuba. El pare havia nascut a La Havana i, la mare, a Baltimore. Va rebre part de la seva educació a Gran Bretanya.

Es va casar amb un francès, Pedro Kurtz, i van viure a França durant la Segona Guerra Mundial. El marit va passar dos anys en un camp de concentració. L'any 1955 va rebre el premi 'Ciudad de Barcelona' amb 'Duermen bajo las aguas', una novel·la amb molts trets autobiogràfics. Va guanyar també el Planeta amb un llibre sobre el retorn a Espanya d'un combatent de la 'División Azul'. 

Va seguir escrivint i publicant per a adults. L'any 1962 va iniciar la sèrie de contes amb Óscar i Kina. Entre 1973 i 1975 va publicar la trilogia 'Sic transit', història explicada de forma transversal, força ambientada a Barcelona. La seva filla, Odile, va il·lustrar molts dels seus contes. Va col·laborar sovint a la premsa.

Va tractar temes polèmics per l'epoca, Maruja Torres li va dedicar el seu Planeta i es va inspirar en ella per un dels seus personatges. 

Espero que la reedició de 'Duermen bajo las aguas' i l'article que menciono, tot i i que no és l'únic on se l'ha reivindicat darrerament, serveixin per recuperar la seva obra i donar-la a conèixer a les noves generacions.

https://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%92scar,_Kina_i_el_l%C3%A0ser

https://es.wikipedia.org/wiki/Carmen_Kurtz

https://www.lavanguardia.com/libros/autores/carmen-kurtz-40177

POEMES INÈDITS: EL PARC D'ATRACCIONS

 

Encara amb restes vives de barraques,

enmig de la muntanya dels humils,

aquell parc aplegava les rialles

de famílies modestes i gent jove

amb ganes de patir sense cap risc.

Des dels terrats del barri contemplàvem

la nòria, lluminosa, agosarada,

i escoltàvem la música de festa

en aquell temps de tantes esperances

després de tantes ombres afamades.

Inoblidables tardes de diumenge,

estius barcelonins, festeigs difícils,

infants a coll de pares optimistes,

llaminadures i xisclets amables

quan es mirava el món cap per avall.

La memòria dels pobres no es respecta,

van deixar morir el lloc amb cent excuses

aquests que manen i que no coneixen

allò que sense cap pietat ni cap consulta

esborren dels vells mapes de la vida.

No em queixo del present ni dels silencis

ni de les flors que creixen als indrets

on un dia la gresca desfermada

aplegava persones conformades

amb un lleure possible i ple de joia.

Tot és record a la memòria breu

d'infants i joves que avui ja no poden

portar els seus néts al tren de l'aventura

ni a aquell vaixell del riu Mississipí

ni a la casa encantada i misteriosa.

Tot canvia i s'oblida, prou que ho sé,

els llibres que ens evoquen el passat

justifiquen els canvis i els admeten

com si fossin del tot inevitables

i tinguessin motius que se'ns escapen.

A la roda del temps, la vida passa.

Pugem a dalt de tot, fem quatre voltes,

contemplem la ciutat que sembla nostra

i després el descens ens foragita

per tal que hi pugin nous consumidors.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2018

DÈRIES MORALS DEL PRESENT

 

Passen tantes coses terribles al mon que fa angúnia incidir en temes banals, però no me'n puc estar. Escoltava per la rádio ahir un grup d'aquests que cantará a Calella i es veu que si a la gent els agafa la dèria de cantar 'El meu avi' per fer el boicot a la prohibició, el grup que actui ha de continuar amb la seva actuació. Una olla de cols, ben mirat.

Em sembla que de la història de la humanitat haurem de fer fora un munt de gent poc presentable, per genial que fos,  amb aquestes tendències doctrinals que no fan més que créixer. Els grups d'havaneres crec que no tenen ja l'èxit de fa uns anys però això de Calella és una trobada 'clàssica i massificada'. 

També vaig llegir que el PSOE expulsarà del partit els senyors que facin us de la prostitució. Com que suposo que al partit hi deu haver molta gent potser caldrà una gran vigilància per a assolir una certa objectivitat. Els temes relacionats amb el sexe sembla que provoquen molts maldecaps, més que d'altres tant o més greus. Si fa no fa com passava amb la religió rància fa anys. Fa anys, al principi de la transició, hi havia més debat que avui. Una vegada una senyora que es dedicava al tema per elecció pròpia, sembla que algunes n'hi ha, comentava que una cosa és la prostitució i, l'altra, l'explotació. 

Hi ha molts temes que ens desagraden però que encara existeixen, malauradament. Ahir mateix vaig llegir una entrevista a 'La Vanguàrdia', d'un periodista que ha estat a molts indrets amb violència generalitzada, en concret va dir que, per exemple, de Gaza, no ens arriba ni un trenta per cent del que passa. I va fer algun comentari sobre aquests 'totòlegs' de les tertúlies que saben i opinen de tot. 

De fet tot és força surrealista i imprevisible. I sempre hi ha, en un indret o en un altre, els guardians de la moral que ens diuen què hem de pensar, sovint sense un gran èxit però que van 'fent forat'. Els debats seriosos tenen poc lloc a les teles i les ràdios on tot es fa amb pressa i es passa d'un tema a un altre. Mon de mones, i que les mones em perdonin la referència.

EL PASSAT, CONSTRUÏT SEGONS ELS OBJECTIUS VIGENTS

 

Copio un fragment sobre la història i la seva revisió amb el qual avui, per casualitat, m'he tornat a ensopegar. Pertany al llibre que ressenyo al final. Hobsbawm va morir el 2012. Estic d'acord en gairebé tot el que diu el fragment, amb certes reticències sobre això de 'hoy más que nunca'. La història ha estat en molts casos un intent d'explicar el present, acomodant-lo, això sí, a determinats objectius.

Aquests objectius no son sempre, com diu el tòpic, els d'aquells que manen. Hi ha molt de revanxisme en les lectures fetes pels perdedors. Es construeixen relats adients a la ideologia dominant, fins i tot quan aquesta ideologia no té un poder excessiu. Es cau en això que s'ha denominat 'el relat'. El relat acaba per ser la suposada 'veritat', fins que les coses canvien i toca fer un altre relat. Això val, fins i tot, per a valors suposadament ètics o morals, a banda de la narració de fets històrics els quals el pas del temps i noves lectures poden donar-nos dimensions diferents. Els grups identitaris son un bon exemple de tot plegat. La veritat és sempre relativa, manipulable i, fins i tot, temporal.

Las presiones políticas que sufre la historia a manos de los Estados y los regímenes nuevos y antiguos, de los grupos de identidad, y de una serie de fuerzas escondidas bajo la gélida capa de hielo de al Guerra Fría, son en la actualidad más fuertes que nunca, y la sociedad mediática moderna ha dado al pasado una preeminencia y un potencial mercantil sin precedentes. La historia está siendo revisada o inventada hoy más que nunca por personas que no desean conocer el verdadero pasado, sino sólo aquel que se acomoda a sus objetivos. La actual es la gran era de la mitología histórica. La defensa de la historia por sus profesionales es en la actualidad más urgente en la política que nunca. Nos necesitan.

https://historiata.wordpress.com/2013/05/29/ressenya-eric-john-hobsbawm-anos-interesantes-una-vida-en-el-siglo-xx-2002/

DEMÀ, SANT PERE

 

Demà és Sant Pere i cau en diumenge. Si no fos així seria avui un dia laborable i normalet. Des de fa anys hem perdut moltes celebracions d'aquelles d'entre setmana i potser ja està bé que sigui així, no ho sé. La nit abans de Sant Pere havíem celebrat revetlles i encès fogueres, no tan lluïdes com les de Sant Joan.

Sant Pere ha estat un sant molt popular, abans hi havia molts Peres, així com Joans, Joseps, Maries i ases, segons la dita popular. Aquests noms, ni que sigui amb una certa timidesa, s'estan recuperant una mica de la davallada de fa anys, això dels noms va a modes i ja he escrit moltes vegades sobre la qüestió. Sant Pere és una mena de kefe dels sants i  té les claus del cel. Amb les famoses claus se'l representa en totes les iconografies, cosa que fa que sigui relativament fàcil identificar-lo.

La figura de Sant Pere, si per una banda ha esta molt respectada, per una altra també ha comptat amb una mena de tradició desmitificadora, potser a causa d'allò d'haver negat Jesús Nostre Senyor tres vegades. En alguns contes populars Sant Pere va al costat de Sant Pau o fins i tot al costat de Jesucrist i els passen facècies diverses en les quals de vegades semblen la típica parella del pallasso llest i el més toix, que seria Pere, és clar, el qual sovint alterna una certa malícia amb una ingenuïtat absoluta. 

Una de les rondalles més famoses on surt Sant Pere és la del Ferrer de Figueres, molt popular i en la qual el picardiós ferrer acaba per escapar-se dels dimonis i enredar Sant Pere, qui coneix la seva erràtica trajectòria pecadora i el seu flirteig amb en Banyeta, per poder restar al cel durant tota l'eternitat. Jo la vaig llegir per primera vegada en un magnífic reculls de rondalles de l'editorial Ariel, editat a principis dels anys cinquanta, més o menys, i amb dibuixos d'Elvira Elies, la filla de Feliu Elies. Per mi el Ferrer de Figueres sempre serà el d'aquells dibuixos inoblidables. La rondalla la va recollir Esteve Caseponce, un personatge molt interessant, un d'aquells capellans catalanistes imprescindibles de l'època, d'això francès que en diem Catalunya Nord.

Durant molt de temps vaig seguir el blog del senyor Emili Casademont i Comas, traspassat l'any 2012, molts escrits del qual es publicaven al Diari de Girona. En una entrada sobre Sant Pere n'explicava una faceta que jo desconeixia, la seva afició a fumar i, a conseqüència d'això, a protegir els fumadors irredempts. En l'actualitat això resulta políticament incorrecte i potser per aquest motiu trobarem poca cosa sobre aquesta tendència poc recomanable del sant de les claus, qui va ser també la sòlida pedra sobre la qual, segons expliquen, es va construir el cristianisme oficial.

He llegit que en tal dia com avui Sant Pere es permet fer festa de la seva feina de porter i que el seu substitut és Sant Pau qui, per no tenir tanta pràctica en la qüestió de l'admissió a l'eternitat positiva, deixa passar més d'un dubtós aspirant a la morada celestial. Algunes versions expliquen que aquesta substitució es fa extensiva a tots els dijous de l'any.

De tota manera Sant Pau porta una espassa i no unes claus i fa més respecte i produeix més temor que Sant Pere tot i que l'espasa fa referència a la forma en com el van matar. Sant Pau no és un sant simpàtic, encara menys per a les senyores, de les quals va escriure de forma molt discriminatòria, tot i que la cosa s'ha de situar en l'època i el context. 

Sant Pere era pescador i Sant Pau era, com si diguéssim, més intel·lectual, cosa perillosa perquè els intel·lectuals tenen tendència a l'adoctrinament i al dirigisme sense fisures. Conec molts Peres de la meva edat i fins i tot alguns de mes joves. També en coneixia alguns als quals els deien el nom en castellà, Pedro, Pedrito. Hi ha moltes festes majors dedicades a Sant Pere per tot arreu. Sant Pere, segons la tradició, va passar per Barcelona en diferents ocasions on gràcies a un amic que el va introduir en cercles diversos, va fer moltes conversions. També s'explicava que havia portat ell mateix la imatge de la Moreneta a Catalunya, obra de Sant Lluc.

Hi ha tants Peres famosos que la llista seria molt llarga de fer. Les claus són també un estri en recessió, sobretot als hotels. De refranys i dites a l'entorn de Sant Pere, relacionades sobretot amb el món rural, n'hi ha un gavadal:

Els focs de Sant Pere se salten per darrere, i els de Sant Joan, se salten per davant.

Per Sant Pere i Sant Feliu, l'avellana surt del niu.

Per Sant Pere, garbes a l'era.

Per Sant Pere, Juny enrere, i Sant Pau el tanca amb clau.

Sant Pere bon home, Sant Joan bon sant, que curen la ronya i de tots els mals.