Fotografia: https://curiositatsdefigueres.blogspot.com/2020/03/oficis-desapareguts-els-drapaires.html
Al facebook m'he ensopegat amb un breu diàleg sobre això de 'desar o llençar'. No és un tema banal, més que res perquè hem passat, en un segle, del temps de l'escassedat a l'època de l'abundància. No és gens fàcil reciclar, tot i que en teoria hi ha qui presumeix de no llençar res. La realitat és que es llença molt i de tot: llibres, roba, joguines, mobles... Coses diverses que, en d'altres temps, encara es considerarien reutilitzables avui han passat a la pila de la brossa. Moltes coses, encara que incomodi haver-ho d'acceptar, s'han abaratit amb la globalització. Això, és clar, en les nostres societats més o menys tranquil·les i ben peixades, per més que hi hagi bosses de pobresa i miseria, que n'hi ha.
Els pisos no son grans i avui, tot i amb això, crec que el jovent, al menys el que jo conec, acumula menys coses per motius diversos. Les biblioteques faciliten la lectura sense haver de comprar, el mateix passa amb la música, les fotografies les tenim sovint a l'ordinador, també s'acumulen però ocupen molt menys espai.
Al meu habitatge infantil es conservaven coses desades en un parell de 'mundos' que a mi em feia molta il·lusió obrir i remenar en tardes de pluja. Els llibres d'escola de la meva mare, algun llibre de poesia de l'any de la picor, algun de cuina molt desfassat, atles esgrogueïts... La meva mare guardava coses com ara cordills, paper d'embolicar, bosses de paper, tot s'aprofitava i moltes coses rebutjables es podien portar a vendre als drapaires, n'hi havia molts, al meu barri. El pa sec, els diaris vells, les ampolles, tot es revenia i es reutilitzava.
Quan va morir la mare i vam buidar el pis, tot i no tenir grans coses, em vaig trobar amb un munt de paperassa, cartes, llibres, documents estranys, fins i tot factures de mobles o d'enterraments. Vaig llençar poca cosa, tot em semblava que tenia un valor històric, a més de sentimental. Vaig mirar d'ordenar-ho, no me'n vaig sortir i tot està a un altell atapeït. Hi va haver un temps en el qual els llibres eren un bé escàs i cobejat però ara jo en tinc moltíssims, i això que n'he llençat i que n'he portat a carretades a les associacions que n'apleguen. Contes infantils, àlbums de cromos, revistes diverses...
En les meves circumstàncies actuals penso sovint en quina càrrega deixaré als meus fills, els aconsello que no mirin res a fons i que ho llencin sense manies, però potser no en seran capaços. De vegades no queda més remei que deixar anar llast, hi ha poc lloc i encara bo. Tenir espai, en ocasions, vol dir acumular massa. La meva generació va passar de tenir poca cosa a una mena de dèria acumulativa. Molta gent, quan es comprava un piset petit, en el passat, hi aplegava figuretes, quadres, objectes decoratius diversos, un excés de mobles i d'això que, en broma, es van dir 'pongos'.
He constatat que un gran nombre de gent llença molt més del que admet llençar. Tan sols cal mirar l'entorn, els contenidors de roba, de paper, per veure com es llença, també molt de menjar, per cert. Per conservar s'ha de tenir lloc, temps per arxivar com cal, però si s'és de la tribú dels qui no llencen gaire, encara que no tinguis lloc ni temps acabes per acumular. Penses, de jove, que de velleta passaràs una estona repassant, rellegint, recordant. Pero després això de recordar porta sovint més tristor del compte i tampoc no hi ha temps per mirar tanta cosa, a banda de que les hemeroteques faciliten el repàs al passat. Això dels ordinadors ha fet que canviessin moltes coses.
Abans pensava que les coses 'antigues' tenien cert valor. He constat que llibres antics que havia vist als encants s'han abaratit. Tinc uns missals del segle XIX que ningú ha volgut, per cert, el contingut més aviat fa certa angúnia, en el present, però tenen la seva gràcia històrica. Avui intento comprar poc i no acumular, tampoc tenir coses em fa, avui, la mateixa il·lusió que abans. Tinc molts llibres nous que encara no he llegit, cosa impensable en d'altres èpoques. Fa anys i panys que no em miro les moltes caixes farcides de fotografies de l'any de la picor, estampes de comunió i recordatoris d'enterraments, fins i tot.
Hi ha qui té mania a llençar però no a cremar. Cremar papers familiars no sembla tan lleig com llençar-los al contenidor. Però per cremar has de tenir una llar de foc, altrament no resulta gens fàcil. En això la gent som molt diferents, hi ha qui no té cap mena de mania en desfer-se del llast del passat i d'altres, com jo mateixa, que guardaríem qualsevol cosa, quan més vella o antiga, millor. No crec que res estigui bé o malament, depèn del moment i de les possibilitats. Tambe hi ha qui no vol llegir cartes ni papers dels seus pares i avis, respecta la seva intimitat i està molt bé, però jo soc massa tafanera, ho admeto.
Un dia em va comentar algú que hi ha velles masies en algunes comarques nostrades, i suposo que a tot arreu, farcides de coses que ningú sap què son ni d'on han sortit. Quan més gran és una casa més fàcil és que hi hagi de tot, més enllà del que s'hagin pogut menjar les rates, és clar.
Conservar vol dir que, millor o pitjor, tens un lloc on viure i una seguretat. Les guerres malmeten molts patrimonis, per exemple. També pesa la necessitat de canviar d'habitatge, de viatjar per motius diversos... Els records ja no son el que havien estat, el mon canvia, les generacions passen, i ens convertim, a tot estirar, en fotos antigues d'aquestes que s'apilen als encants dels llibres vells, amb gent que ja ningú no coneix i que de vegades es fan servir per a decoració. Fins i tot jo tinc fotos de gent que ja no se qui és, tot i que segurament els pares m'ho van explicar en alguna ocasió. Pols som i en pols ens convertirem i sembla que la pols cada vegada provoca més manies higièniques i més rebuig. Tot sembla que ha de ser nou i immaculat.
