3.4.25

EL PERIODISME TÉ LES SEVES SERVITUDS

 



'His Girl Friday', pel·lícula que en castellà va dur el títol de ´Luna Nueva´ és una comèdia de l'any 1940, dirigida per Howard Hawks, i interpretada per Cary Grant i Rosalind Russell. L'he recuperat gràcies a una de les sessions de cinefòrum de l'associacio  Tot Història.

Procedeix d'una obra de teatre i aquesta és la segona versió en cinema. La primera la va dirigir Lewis Milestone, l'any 1931. Billy Wilder en va fer una altra versió l'any 1974, potser la més coneguda i valorada, i, més endavant, el 1988, es va situar la història en el mon de la televisió, amb el títol de ´Interferencias'. Les quatre versions tenen la seva gràcia i la seva relació amb l'època en la qual es van estrenar. 

Aquesta versió està lligada amb l'ambient dels anys 30, als Estats Units. Va ser una època de depressió econòmica, corrupteles diverses i conductes més aviat mafioses. La pel·lícula te un ritme trepidant, que, en ocasions, arriba a atabalar, i per damunt d'un argument aparentment divertit i plana una amoralitat assumida com una diversió. Avui es critica el periodisme sovint, com si en el passat hagués estat més 'ètic', cosa molt relativa.

En la mateixa època es van produir diferents pel·lícules ambientades a redaccions de diaris i protagonitzades per periodistes. La dona, que en aquesta versió va substituir a un personatge masculí, comença a aparèixer en aquest sector i d'altres, en una posició de suposada igualtat. Així es pot jugar amb allò que s'ha dit 'la guerra dels sexes'. Tot i que, des del present, malgrat l'agudesa dels protagonistes i el valor que a la història es dona al personatge interpretat per Rosalind Russell, l'home, sigui com sigui, mana. 

Hawks va dedicar-se força a la comèdia romàntica i amb possibles segones 'bodes' pel mig, molts finals assumien que la dona renunciava a la sava carrera i venia l'esperada reconciliació. En aquesta pel·lícula, com que tots dos tenen el mateix ofici, sembla que les diferències no resulten rellevants tot i que no saps si el que més prioritza el xicot és, sobretot, la innegable grapa periodística de la noia.

La pel·lícula sembla humorística però si mirem les coses des d'una òptica actual potser riure d'aspectes com ara la potenciació de la notícia, per tal de vendre diaris i poca cosa més, potser no resulta tan divertit. De fet avui riem de coses molt serioses i sembla de mal gust opinar que hi ha bromes 'de mal gust'. En tot cas diuen que Hawks, un molt bon professional, creia que el cinema havia de divertir, fos com fos. Per sort tot acaba 'una mica bé', el convicte condemnat a mort se n'escapa, tot i que va matar un home gairebé d'una forma tan absurda com, en un altre context molt més dramàtic, ho fa fer l'Estranger de Camus. 

Potser és millor no entrar en filosofies i contemplar aquesta història sense massa prejudicis ni valoracions. La xerrameca és brillant, es passa una bona estona, i això està molt bé. Es una llàstima que Rosalind Russell no fes més cinema,  crec que va ser a una causa d'una mena de retirada, en casar-se. Domina totes les escenes on surt, malgrat que Cary Grant està prou bé i de molt bon veure, i que Ralph Bellamy i la resta de secundaris també son molt bons. 

Les quatre versions sobre el tema conformen tota una història del periodisme oportunista i professional, molt interessant i amb moltes coses per debatre en un cinefòrum. Al capdavall, què més es pot demanar?






 

Repartiment[modifica]Cary Grant: Walter Burns
Rosalind Russell: Hildegard "Hildy" Johnson
Ralph Bellamy: Bruce Baldwin

1.4.25

REDESCUBRINT ELS GERMANS ÁLVAREZ QUINTERO

 


Joaquín Álvarez Quintero, per Ramon Casas









AUTORRETRATO

Fuimos... entre espigas y olivares:
el uno esperó al otro en la lactancia,
y en el primer pinito de la infancia
ya escribimos comedias y cantares

Después... libros, y novias y billares
(memorias que ilumina la distancia!)
luego... una juventud cuya fragancia
envenenan agobios y pesares.

Fuimos... cuanto hay que ser: covachuelistas,
estudiantes, "diablillos", editores,
críticos, "pintamonos", retratistas...

Y hoy, como ayer, sencillos escritores
que siguen, a la luz de sus conquistas,
sembrando sueños por que nazcan flores.


El darrer programa de la serie 'Imprescindibles' està dedicat als germans Álvarez Quintero. El documental en fa una reivindicació necessaria i justa, viatja per la seva vida i compta amb diferents entrevistes a gent de la cultura. Per cert, crec que no hi surt cap català. Els prejudicis culturals del país obliden que el seu teatre, cinema, sarsueles, poemes, van ser molt populars també pels nostres verals. Una estratègia per esborrar del mapa allò que incomoda és no parlar-me, fer com si no existís ni hagués existit.

Recordo una novel·la de Néstor Lujan, 'La Rambla fa baixada', en la qual, quan algú parla del catalanisme vigent, algú li amolla una reflexió realista, fent-li veure que els espectacles teatrals i cinematogràfics de Barcelona i rodalies compten amb un gruix evident d'obres amb temàtica hispànica, andalusa, més aviat. Els Álvarez Quintero no son tan sols els testimonis d'un passat ranci, tenien un sentit de l'humor interessant, una gran capacitat per copsar l'essència de la condició humana i, si les seves obres es portessin a l'escena, fetes amb grapa, cosa difícil a casa nostra, segurament que gaudirien del seguiment del públic més popular. 'Morena Clara' va ser una pel·lícula de molt èxit... als dos bàndols de la guerra civil.

La dictadura franquista va instrumentalitzar aquell teatre i moltes coses més, fins i tot he sentit a gent que identificava coses com la sardana o la sarsuela amb el franquisme. En el seu temps els Álvarez Quintero també van rebre pals diversos, Valle Inclán va arribar a dir que calia 'afusellar-los'. Segurament ho deia de forma metafòrica però van estar a punt de ser-ho, si no haguessin comptat amb l'ajuda d'un personatge emblemàtic, l'anarquista Melchor Rodríguez, que els va protegir. Malauradament gent com el pobre Muñoz Seca no van tenir tanta sort.

El teatre dels Álvarez Quintero és costumista, fa servir un andalús popular, que avui pot sobtar, però que segurament era 'el que es parlava'. La figura de la dona hi és molt present, sempre en un sentit positiu. Van escriure lletres per a sarsueles i fins i tot per alguna òpera, com ara 'Becqueriana', la música de la qual va ser obra també d'una dona, Maria Rodrigo, qui després de la guerra es va exiliar i avui està força oblidada. 

Segurament entre les més de dues-centes obres de teatre dels germans en podem trobar de molt diverses, millors, pitjors... Tenen poemes molt bonics, equiparables als d'altres autors més valorats. Entre els prejudicis que els han menystingut crec que també compta el fet d'haver tingut èxit. A casa nostra han patit aquest menyspreu interessat gent com Folch i Torres i el mateix Sagarra. Malgrat que a Catalunya sempre hi hagi hagut afició al flamenc aquesta afició es vol limitar a coses suposadament 'de categoria' però que Manolo Escobar omplís a vessar algun teatre del Paral·lel, ja no feia tanta gràcia. Actualment 'Mortadelo y Filemón' estan prou reivindicats però recordo que durant la meva joventut els tebeos populars no eren gens valorats per la 'cultureta' que promocionava el 'Cavall Fort' amb allò de què era un exemple de respecte per als nois i noies que el llegien. I no li trec mèrit, jo en vaig ser suscriptora durant anys.

Els germans van estar molt units, Joaquín va arribar a casar-se però la cosa no va anar bé, tot ho van fer junts. La detenció i la situació viscuda durant la guerra, quan ells eren pacífics i bonhomiosos, els va trasbalsar, Serafín va morir l'any 1938, poc després de sortir de la presó. Havia manifestat que volia una creu damunt del taüt i, gràcies a Melchor Rodríguez, la va tenir, malgrat el risc que allò representava en aquell moment i en un Madrid molt complicat. El seu enterrament va ser multitudinari.

El germà va continuar escrivint i firmant per tots dos. Va morir l'any 1944. El poeta Cernuda, en una ocasió, havia anat amb una colleta a veure unes obres dels germans, per fer barrila, i al final es va haver de treure el barret davant de la bona estructuració teatral i  les seves evidents virtus. Margarida Xirgu va representar sense complexos diferents obres dels germans Álvarez Quintero.

Qui tingui interès pot esbrinar per la xarxa i, encara millor, mirar sense pressa i, si pot ser, sense prejudicis, el programa mencionat. La sèrie Imprescindibles és del bo i millor de la televisió hispànica, el nom li escau d'allò més. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Germans_%C3%81lvarez_Quintero

https://www.rtve.es/play/videos/imprescindibles/imprescindibles-alvarez-quintero-sembrando-suenos/16511065/

https://es.wikipedia.org/wiki/Melchor_Rodr%C3%ADguez_Garc%C3%ADa

https://es.wikipedia.org/wiki/Mar%C3%ADa_Rodrigo


25.3.25

L'ESCOLA DE LA DONA, FUTUR INCERT?

 





Des que em vaig jubilar, fa més de quinze anys, he estat alumna de l'Escola de la Dona. Aquest curs, malauradament, ja no hi he pogut anar per motius de salut, i també vaig deixar-ho durant un parell de cursos per tal de tenir cura de la meva neta. 

Jo estudiava i treballava i poca cosa més podia fer. Però tenia amigues que anaven a l'Escola en aquells anys de la meva joventut, a fer coses diverses, durant un temps s'hi estudiava per a Jardinera d'Infants, uns estudis orientats a l'Escola Bressol, que aleshores no existien en les programacions oficials. La gent que hi anava, en general, n'estava molt contenta. Alguna companya de feina m'havia ensenyat a fer treballs manuals que havia après allà.

Sempre vaig tenir afició a dibuixar i pintar i per això em vaig centrar en aquests estudis, un cop jubilada. M'ho he passat molt bé, a l'Escola. La seu ja fa temps que no es la Casa dels Canonges, van recuperar l'edifici de la Baixa de Sant Pere que, durant la postguerra, va allotjar estudis de la Secció Femenina, també Magisteri, per cert. 

Fa temps que tot allò que no estigui reglat de forma oficial sembla inquietar més del compte a la gent que 'mana'. Als centres cívics es fan cursos i cursets però no assoleixen, pel meu gust, una gran categoria ni una seriosa continuïtat. L'Escola ha perdut espais, cosa que ha fet que no pugui oferir el nombre de cursos que voldria. A banda dels ensenyaments més lliures hi ha espais de formació professional molt interessants, com ara l'àrea de moda o la d'il·lustració. 

Tot i que la gran majoria d'alumnat érem dones ja una mica 'grandetes', en els cursos de caire més professional hi havia també molt de jovent. Conserva el seu nom 'històric' però evidentment, des de fa molt de temps és oberta als homes. Pel que fa als cursos que he fet allà, tot i que hi va haver alguns canvis de plans d'estudis que no m'acabaven de fer el pes, vaig ensopegar-me amb un professorat de gran categoria i amb un ambient d'allò més interessant. La Pandèmia va ser un temps complicat però ben aviat es van endegar cursos 'online' molt ben programats.

No m'estendre en els continguts ni en les programacions, tot és a la xarxa, a la web de l'escola. Ara sembla que es troba altra vegada amb dificultats lligades al que he explicat abans sobre canvis en el tarannà tradicional i en uns objectius que conjuminaven llibertat i exigència. He rebut un manifest sobre els canvis que s'intenten introduir en continguts, programacions, i valoració del professorat. L'equip docent ha emès un manifest amb el lema 'L'Escola no es toca', que penjo en aquesta entrada. També penjo informacions sobre la Història, llarga i emblemàtica, del centre. Em preocupa la capacitat 'oficial' amb la qual es malmeten coses que funcionen i que funcionen molt i molt bé. 

El tema és llarg i complex d'explicar, he intentat fer uns apunts ràpids sobre tot plegat i segur que em deixo un munt de coses. 

https://www.diba.cat/ca/web/recintes/francesca-bonnemaison/la-historia-de-francesca-bonnemaison

https://cgtdiba.wordpress.com/2025/03/21/lescola-de-la-dona-no-es-toca-si-es-toca-lescola-de-la-dona-ens-toquen-a-totes/



L’ESCOLA DE LA DONA NO ES TOCA

SI ES TOCA L’ESCOLA, ENS TOQUEN A TOTES

L’Escola de la Dona es troba greument amenaçada. L’Escola està perdent les estructures que la fan Escola. Els DOCENTS no som considerats DOCENTS, sinó tècnics en educació i això repercuteix directament en el concepte ESCOLA. És per això que hem decidit dur a terme tot un seguit d’accions. Accions que han de servir per recuperar l’Escola de la Dona en tota la seva essència i amb tot el que significa com a escola de formació d’adults de qualitat, tant des de la vessant de formació continuada al llarg de la vida i l’empoderament personal, com des de la vessant professionalitzadora.

Som una escola amb valors de qualitat, inclusiva i amb perspectiva de gènere.

Som una escola històrica, fundada fa més de 140 anys.

Som una escola amb uns docents compromesos que creuen en el que fan.

Som una escola que potencia l’autoestima i l’autonomia personal de l’alumnat i, a la vegada, acompanya fermament l’alumnat des de cada curs.

Som una escola singular, amb 5 àrees d’ensenyament (llengua i humanitats, art i creació, moda, cuina, tecnologies), en la qual s’ofereixen 224 assignatures i té al voltant de 3.000 matrícules, després del que va significar la pandèmia.

Som una escola que ofereix amb èxit ensenyaments presencials, semipresencials i en línia.

Som una escola que s’actualitza segons les necessitats del moment i on els seus docents dissenyen assignatures amb una base tècnica i pedagògica.


Som una escola organitzada en itineraris formatius i propostes temàtiques.

Som una escola que ofereix formació professional en tres de les seves especialitats, per a facilitar l’entrada al món laboral de l’alumnat.

Som una escola que treballa intensament per reduir l’esquerda digital a tots els nivells i facilita eines per a la inclusió social i laboral.

És un error prendre mesures que incideixen en la nostra tasca sense tenir en compte la coherència organitzativa i qualitativa dels nostres ensenyaments.

Perquè vetllem pel nostre alumnat i estimem l’escola respectant el llegat de més de 140 anys de la nostra fundadora Carmen Ruiz i Alà i el de la Francesca Bonnemaison, pedagoga i humanista, que va cedir aquest edifici per a l’ensenyament i formació de totes les dones.


23.3.25

SEGUINT LES ONES (MARTA ANGELAT)

 


M'he llegit d'una tirada aquest llibre, el primer de la Marta Angelat, on recorda els seus pares i evoca tot un mon mític, poc conegut, crec, per les generacions més joves. Marta Angelat és coneguda sobretot per la seva ingent tasca en el mon del doblatge. Angelat ha estat també una gran actriu de teatre. Per sort podem recuperar alguns treballs seus, inoblidables i emblemàtics, com ara 'Les tres germanes' o 'Maria Rosa'.

Vam poder veure per la tele del passat molt i bon teatre en castellà i també, quan va ser possible, en català. També recordo el seu pare i molts altres que es mencionen en aquest llibre, molt interessant i ben escrit, d'una extensió adient a la temàtica i que comença d'una forma impactant, amb la mort de l'actor. 

Admeto que tinc la meva pròpia mitologia actoral, lligada a actrius i actors que van compaginar en molts casos el doblatge i el teatre amb la ràdio. La mare de Marta Angelat, Florència Grau, va ser escriptora, guionista, i va treballar molt per al mitjà radiofònic. Al llibre sabem que la mare i el pare van morir en un temps relativament proper i que també va morir el seu estimat germà, Xavier, de forma dolorosa i prematura. 

Més enllà del tema familiar, de la relació complexa amb el pare en algun moment, i de la tragèdia que suposa una mort abans de la qual no has pogut parlar a fons de problemes dolorosos i incòmodes, el llibre repassa la biografia de l'autora, a partir dels seus inicis, al cinema i al doblatge i ens explica les característiques de la feina, dels espais on es realitzava i del que va representar. Ens explica una infantesa feliç, lluminosa, malgrat l'època.

El doblatge ha estat menystingut en determinats moments. Necessari, però, en una època semblava un endarreriment, una imposició política absurda. Avui tot és diferent, les versions originals conviuen amb les doblades i els bons dobladors son, crec, prou valorats. Marta Angelat, ho ha dit en algunes entrevistes, s'ha sentit en ocasions poc aprofitada pel que fa a la interpretació, gairebé no ha fet cinema, tot i que li hauria agradat fer-ne. Pensa que potser la dedicació al doblatge ha propiciat la manca d'altres oportunitats.

Jo crec que la cosa és molt més complexa, Angelat ha demostrat, al teatre i a la televisió, ser una actriu excel·lent, emblemàtica, diria jo. Una llàstima tot plegat, hem tingut un munt d'actrius, actors i directors de primera categoria que no han reeixit com mereixien o que potser no son avui recordats com caldria. 

És una sort que s'hagi estrenat en el mon literari amb aquest llibre amb rerefons autobiogràfic però que va molt més enllà. Espero que tingui continuïtat i que la seva llarga experiència pugui quedar reflectida en propers volums, ja siguin de ficció o sobre la seva feina i experiències.

Recordo, i crec que en alguna entrada en aquest blog ho vaig evocar en alguna ocasió, que una vegada en la qual anava amb la meva filla al desaparegut cinema Atlàntic de la Rambla, crec que feien 'Els aristogatos', a davant nostre, a la cua, hi havia Marta Angelat i Carles Velat amb un nen més o menys de l'edat de la meva. Veure aquests actors pel carrer em feia, aleshores, tanta il·lusió com si hagués vist actors i actrius de fama internacional. D'això, és clar, fa molts anys.

Aquests dies es promocionen molts llibres de cara a Sant Jordi, alguns de forma excessiva. Marta Angelat encara, per sort, ha tingut uns quants espais per a parlar del seu, que va presentar-li Rosa Renom a La Casa del Llibre, fa uns dies. És un llibre molt ben escrit, amb pinzellades poètiques i descripcions magistrals. 


https://ca.wikipedia.org/wiki/Marta_Angelat_i_Grau

https://www.rtve.es/play/videos/teatre-a-larxiu/lletres-catalanes-maria-rosa/1136848/

https://www.rtve.es/play/videos/cafe-didees/marta-angelat-llibre-seguint-les-ones-entrevista-gemma-nierga/16490995/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Angelat

https://archivorelatos.blogspot.com/2010/01/el-ultimo-turista-de-florencia-grau.html



22.3.25

FANTASMAGORIES CINÈFILES: 'SUNSET BOULEVARD'

 


A la sessió d'ahir del Cinefòrum de Tot Història es va comentar un títol mític, 'El crepuscle dels déus'. El títol original és 'Sunset Boulevard', el nom del carrer on ens ensopeguem amb la fantasmagòrica casa de la protagonista, la famosa avinguda que travessa Los Angeles i Beverly Hills. És una pel·lícula antiga, de l'any 1950, que va dirigir el gran Billy Wilder, qui també va col·laborar en el guió, amb Charles Bracket. Compta amb una banda sonora obra de Franz Waxman.

És una història de cinema a dins del cinema, la millor segons alguns crítics, i l'argument és prou conegut. Una antiga estrella del cinema mut, Norma Desmond, no és capaç d'acceptar que la seva època ha passat i viu en una casa estranya i plena de records, en companyia d'un criat estrany i devot. Per casualitat arriba a la casa un guionista fracassat, jove i ben plantat, que es converteix en el seu amant. L'actriu protagonista és Gloria Swnason, el guionista, Willliam Holden, i el criat, Erich von Stronheim. Compta amb secundaris de luxe, com Nancy Olson, possiblement la única supervivent avui del repartiment, i hi trobem col·laboracions puntuals, 'cameos', de gent con Cecil B. de Mille, Hedda Hoper o Buster Keaton. 

Va rebre lloances diverses, en el seu moment, i va ser nominada a onze Premis Óscar, tot i que tan sols en va guanyar tres. S'ha convertit en un clàssic imprescindible, ha estat inclosa en diferents llistes d'aquests en les quals s'inclouen els millors títols del cinema americà.

La pel·lícula és plena de detalls. Per més vegades que la vegis sempre hi trobes coses que t'havien passat desapercebudes i és inevitable fer-ne noves lectures. Comença explicant el final, la troballa, a la piscina del casalot, del cadàver d'un home jove i ambiciós, el guionista, i ja aleshores escoltem una de les moltes i genials pinzellades d'humor negre que esquitxen la història, una veu en off explica que sempre va voler una piscina però que la va aconseguir a un preu molt alt. 

Serà la víctima qui ens explicarà com ha anat tot, com va arribar a la casa per casualitat, ja que uns homes a qui devia diners volien quedar-se amb el seu cotxe i disposaven de l'ordre judicial corresponent. Ha amagat el cotxe i intentarà manllevar diners a coneguts i vendre un guió. L'encarregada de revisar els guions, una noia jove, interpretada per Nancy Olson, admet que el guio és dolent però se sent atreta pel guionista.

Els cobradors el  descobreixen i l'encalcen, aleshores arribarà a la fantasmagòrica casa, amb un gran garatge, on aparca el vehicle. Allà coneixerà l'actriu i el criat el confon amb l'home que ha de portar un taut de mida infantil, per a un mico difunt. El guionista reconeix l'actriu i ella li mostrarà un guió que esta escrivint per el seu suposat retorn al cinema, sobre la historia de Salomé. L'actriu el contractarà per a adaptar el  guió. L'home s'instal·larà a la casa i s'aprofitarà dels diners de l'actriu, atrapat per les manipulacions d'aquesta. La relació es complicarà i al llarg de la narració sabrem que el criat va ser el primer marit de l'actriu, que intenta que aquesta sigui més o menys feliç en la seva fantasia. 

La pel·lícula s'ha etiquetat en ocasions com a thriller, però és molt més complicat fixar-la a dins de cap gènere. L'únic intent seriós de fugida per part del guionista, enamorat de la secretària dels estudis, acabarà amb la seva mort. L'actriu, alienada de forma definitiva, baixarà per l'escala de la mansió creient que està filmant la pel·lícula desitjada, mentre a baix espera la polícia i el fidel criat plora d'impotència davant de la situació. 

Malgrat que la història acaba amb un assassinat, és també un drama psicologic, un melodrama, te elements d'humor negre, recorre a fragments de cinema i personatges reals. Reflexiona sobre el cinema mut i els canvis que es van produir amb l'arribada del cine sonor, té elements romàntics en el cas de la relació frustrada entre el guionista i la noia jove, o de gàngsters, en alguns moments. El mateix director defugia l'adscripció a qualsevol gènere concret. Hi ha aspectes originals, com ara que la narració la faci un mort, tot i que cap al final evoluciona vers un narrador omniscient.
Gloria Swanson era una bona representant dels esplendors del cinema mut i, en aquell moment, era poc coneguda ja per la gent jove. La pel·lícula li va representar una bona represa de la seva carrera tot i que va dur una vida molt més interessant i activa que no pas la de la protagonista, i sembla que no tenia interès excessiu en tornar al cinema tot i que la qualitat de la història la va convèncer. En el fons tot és ficció i en el mon del cinema pot ser que hagin existit casos propers al de la la protagonista, però també hi ha hagut gent important de la professió que ha fet una vida absolutament convencional. Hi ha molts referents a pel·lícules reals, a actors, actrius i directors del mon del cinema i a fets de la crònica negra de l'època. 

A internet, a la mateixa wikipèdia, es poden trobar un munt de referents i anècdotes sobre la pel·lícula, els diàlegs estan plens de detalls que també és recullen en les moltes crítiques i referències que s'han escrit. Un tema recurrent és el dels possibles actors i actrius que podien haver-la protagonitzat, tot i que avui costa imaginar-ne uns altres. També s'ha escrit molt sobre d'on va sortir la idea original i sobre els canvis que es van anar produint al llarg del rodatge. 

Avui el mon del cinema ha canviat força tot i que alguns aspectes puguin trobar algun paral·lelisme inevitable amb el present. Hi ha aspectes crítics amb el sistema dels estudis, amb el culte, que encara funciona prou, a la bellesa i a la joventut i a la seva conservació al preu que sigui, com hem pogut copsar en títols actuals com ara 'La sustancia'. Un títol imprescindible, doncs, que cal revisitar de tant en tant, un clàssic incombustible.