CELEBRACIONS I COMMEMORACIONS

 

Aquest conegut quadre de Joan Planella, de 1882, em va impressionar força la primera vegada que el vaig veure, ja fa molts anys, reproduït en un volum escolar de ciències socials. 

Avui celebrem el Dia de la Dona. No se si serveixen de gaire aquestes celebracions, potser son necessàries. He rebut avui un munt de dibuixets i frases de mentalització sobre el tema, moltes consignes sobre la força i el poder de les dones, en general, i sense matisos, i dient-me, per exemple, que recordi que soc una dona i tinc poder i força. Darrerament sembla que sempre s'ha de creure a les dones, pel sol fet de ser-ho. 

La facilitat d'enviar el que sigui per internet fa que avui, a més a més de les festes nadalenques, es feliciti tot. Però, ai, hi ha dones molt diferents, ja sigui per edat, per origen, per situació social o econòmica, per ideologia...

A la nostre societat occidental els canvis en el paper de la dona han estat revolucionaris en les darreres dècades. L'accés als estudis era minoritari quan jo era petita, i no tan sols per a les dones, tot i que si una família havia de fer un esforç es feia 'pels nois', en general. 

Fins i tot gent de classe benestant, per exemple, discriminaven en molts casos les dones fent-les fer 'estudis menors'. Avui queden aspectes per aconseguir, bretxes en els sous, diferència d'oportunitats... De vegades, en parlar de coses com la maternitat, s'obvien temes incòmodes, com ara que, al menys fins no fa gaire, les dones, en general i amb excepcions, tenien més tirada al desig de tenir fills o de tenir-ne més d'un. O que les dones, moltes vegades, defugien els càrrecs de més dedicació perquè volien dedicar temps a les criatures. Això, avui, és mal vist i poc comprès.

Sigui com sigui sempre es projecten dogmes en la nostra vida quotidiana. Mentre es predica l'alliberament femení s'imposen modes, maquillatges, incòmodes sabates de tacó alt i coses per l'estil. No diré que, avui, això no afecti també els homes tot i que crec que no tant. 

Enguany, més enllà de la queixa per les discriminacions i mancances que afecten la dona propera, he trobat a faltar, als mitjans, un repàs seriós sobre les dramàtiques situacions de moltes dones en molts països. De vegades s'ha anat molt enrere pel que fa a les llibertats i possibilitats femenines. Es programen actes diversos, alegrament, a indrets on tenen molts diners però on les dones estan com estan. O sigui, malament, fins i tot en el cas de què no les passin magres.

S'insisteix en què les dones vulguin accedir a estudis i feines tècniques, científiques, de prestigi, però no sembla estrany que a l'escola primària el professorat masculí sigui absolutament minoritari.  

Crec que soc feminista però el meu feminisme no abasta la totalitat del sexe femení. Depèn de la situació, de la ideologia, de moltes coses. Per això, suposo, a banda de 'dia de la Dona' es parla també de 'dia de la Dona Treballadora'. Però de treballs i feines n'hi ha de  moltes  menes, també.

Les targes plenes de desitjos i esperances sobre el tema sovint van plenes de consignes diverses, de vegades buides de sentit o que expressen unes etèries bones intencions. De vegades crec que fa falta baixar al mon real i solidari de veritat. Cert que hi ha realitats que semblen quedar-nos molt lluny. La violència contra les dones ha minvat menys del que voldríem però, en comparació, al menys se'n parla i s'intenta controlar. 

El tema de la maternitat i el que l'envolta s'hauria de debatre seriosament. Avui és més habitual sentir que 'es vol ser mare' que no pas que es vol tenir un fill. Hi ha dones que volen tenir un fill 'soles'. Tot ha canviat molt. Tenir fills no és obligatori, no deixa de ser un risc per la persona que ha de venir al mon i que no te cap poder de decisió, però sembla que 'es un dret' per a la dona que 'vol ser mare'. Tambe hi deu haver homes que volen ser pares, és clar, però em sembla que menys. Un dret per al qual se suposa que hem d'exigir suports diversos, per tal que no ens limiti les possibilitats professionals. 

Fa anys s'arribava a dir, per part de gent, que no voler tenir fills era 'egoista'. Jo crec tot el contrari, portem fills a un mon incert, com diu la cançó de Serrat, carregaran amb el nostre idioma, amb els nostres deus, amb les notres ideologies... En d'altres èpoques tot era molt diferent però també es tenien fills per motius poc 'espirituals': suport econòmic, ajuda en la vellesa, companyia. Suposo que per als creients en un cel ideal i en la immortalitat la cosa pot tenir un component positiu, tinc els meus dubtes. Un altre tema és la biologia, la il·lusió, l'amor que, de forma inevitable, la gent normal sent per als fills i els fills per als pares i mares. 

Tinc poca fe en proclames i manifestacions massives, poques vegades s'aconsegueix res però sembla que ser molta gent cridant consignes ens allibera i sentim que fem 'alguna cosa'. Mentrestant, ai, fins i tot el tema de la manifestació barcelonina s'ha dividit enguany, hi haurà dues manifestacions. Al capdavall no es pot estar d'acord en tot, però, vaja, per un dia... 

COSES QUE PASSEN AL MON MENTRE MIREM EL FUTBOL O ELS FESTIVALS DE CINEMA

 Suposo que el pas dels anys dona una perspectiva diferent a les coses. Cada dia m'angunieja més veure com es dedica gran part dels informatius de tota mena a coses com el futbol o és óscars. La distracció, ho admeto, és necessària. Ja Tolstoi en algun moment d'Anna Karènina, amb motiu de la celebració d'un ball, recorda que tot allò son coses que la gent fa per oblidar que la vida passa.

També em neguiteja comprovar l'oblit que s'estén damunt de fets contemporanis, malgrat que la informació existeix, tot i que a petites dosis segons on passen les coses. Al Congo hi ha hagut unes matances horribles de dones, fa quatre dies, per exemple:

https://ib3.org/lactivista-kashara-alca-la-veu-pel-genocidi-del-congo

En un diari m'ensopego amb un article sobre la cristianofòbia i les morts que ha provocat. Hi ha qui replica que el cristianisme també matava gent, i, si cal, es remunta als temps dels asteques i les invasions europees. Però el fet és que hi ha coses que passen ara i que no semblen incomodar gaire:

https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2512063-cristianofobia.html

Hi ha molts més conflictes en aquest mon de mones. Sempre n'hi ha hagut. Reconec que, a més a més, amb això del Trump el tema sembla molt més greu, abans, al menys, semblava que es guardaven unes certes formes, a determinats nivells. Per desgràcia això no vol dir que no passessin disbarats. El segle XX va ser tan bèstia que va generar coses com la Declaració de Drets Humans i alguns intents europeus d'aconseguir una certa estabilitat. Però la història de la humanitat és molt violenta, en general, i mai no estem vacunats en contra de les barbaritats.

En general, des del present que vivim nosaltres, la violència o la guerra no son valors acceptats. En el passat, en el temps d'Espartero i en els dels romans, la guerra era valorada i el 'valor' molt apreciat. No fa tant potenciàvem la lluita armada i les revolucions s'han explicat com ha convingut, amb tota una mena de mística al seu entorn, quan han generat banys de sang a tots nivells i moltes víctimes innocents. Coses com la revolució francesa, la russa i d'altres, s'han explicat com un èxit i s'han amagat o obviat les realitats i les matances massives. 

HISTÒRIA OBLIDADA O ARRANJADA: ESPARTERO I MÉS COSES

 

Una de les dèries dels poders públics, amb el suport de comissions diverses, és el tema de revisar els noms de carrer. El meu avi ja es queixava dels canvis constants, en ocasions més o menys justificats però, en d'altres, arbitraris i lligats a ideologies diverses. Això no afecta tan sols els noms de carrer sinó molts altres noms els quals, en un moment determinat, semblen incomodar. Per exemple, el 'Teatre Espanyol', un dels més antics del Paral·lel, ha rebut noms diversos des de fa anys, que no han durat gaire. Tot menys, això sí, recuperar el nom 'original', ni que sigui escrivint-lo en ortografia catalana. Hi ha qui voldria canviar el nom de la plaça d'Espanya, del Poble Espanyol... Potser en algun moment ho faran. 

Un carrer de Barcelona es deia 'Duc de la Victòria', que feia referència al general Espartero. Ara es diu 'Carrer del Duc', i fins i tot es pot referir a un tipus de mussol. El Mirador de l'Acalde el va inaugurar l'alcalde d'aleshores, com que era Porcioles ara ha quedat 'alcalde' tan sols, un alcalde eteri i polivalent, vaja. En tot plegat, a banda de la ideologia, també hi ha una certa parcialitat lligada als noms que son d'origen castellà i els 'nostres'.

Espartero va ser un militar molt implicat en la guerra carlista. Un militar de la seva època, amb una llarga vida que podria generar una sèrie de categoria. La meva mare cantava una cançó de saltar a corda on aquest personatge era el protagonista, la seva popularitat va ser immensa. S'ha dit i repetit, fa poc encara ho vaig llegir en alguna d'aquestes 'cites' que es fan als diaris, sovint de memòria i sense documentar-se, sobre allò de que aquest senyor va dir 'que s'havia de bombadejar Barcelona cada cinquanta anys'. Ell ho va fer amb el motiu d'unes revoltes, en la seva època, que era tan diferent de la nostra. Però sembla que la frase en qüestió no la va dir mai. Tan és, ja s'ha fet 'oficial'.

Mentre Espartero ha passat al costat fosc de l'imaginari, el general Prim, que era un senyor nostrat, assassinat en estranyes circumstàncies, qui també va bobardejar Barcelona, sembla no desvetllar tanta mania i tenim estàtues de Prim a molts indretes, com ara la Ciutadella o el seu Reus d'origen, i carrers dedicats a ell, sense que, de moment, es qüestioni el nom. Ep, tampoc no vull pas que les treguin, però així son les coses.

No és l'únic cas. El Marqués de Comillas ja se sap que comerciava amb esclaus -i amb moltes més coses- i ja en van treure l'estàtua del monument famós. I això que Verdaguer li va dedicar versos i tot, abans de partir peres amb ell i amb el bisbe. La història de Verdaguer compta amb lectures mítiques que fan d'ell una mena de revolucionari esquerranós enfrontat als poders, quan les coses no son ben bé així. 

Mentre el Comillas ha rebut tota mena de penjaments s'ha anat molt més amb compte amb Güell, qui va col·laborar amb López i el va ensinistrar en molts negocis. Encara més, la fortuna 'negrera' de López va passar als Güell per casament de la filla i hereva amb un Güell. De tot plegat hi ha documentació, biografies i el que es vulgui però això tant és. Els Güell van ser mecenes de Gaudí qui era, de gran, un senyor ben conservador. 

Tot plegat no treu a ningú mèrit professional i tot s'ha de situar en èpoques molt diferents de l'actual. Sobre els esclaus negres, no sembla que les festes d'indians vagin de baixa, per cert. Ara crec que fan una exposició sobre l'esclavisme nostrat i cal dir que una gran part de modernisme el van pagar fortunes amb origen més o menys colonial i esclavista. Ens agradi o no hem de viure entre contradiccions però això de quedar bé amb poc 'gasto' canviant noms d'on sigui resulta, sembla, molt del gust 'progre' de cada moment. El franquisme, com era d'esperar, va canviar un munt de noms de tot, alguns de forma totalment ignorant i arbitrària, és clar. Per  això ara caldria demanar més seriositat a l'hora de refer les coses o batejar indrets diversos. 

M'he baixat de la xarxa una biografia d'Espartero, 'Espartero, el Pacificador', d'Adrian Shubert. És molt extensa, espero acabar-la, amb paciència. Shubert és un hispanista canadenc, millor així, ja que des d'una certa distància potser no és tan complicat entrar a fons en aquestes figures amb tanta mítica, bona i dolenta, al darrera. Del segle XIX en sabem poca cosa, el  tema de les horribles guerres carlistes ens queda molt lluny. Franco, per cert, va bandejar el nom d'Espartero de molts indrets, el devia trobar 'massa liberal'. Per cert, tant Prim com Espartero, de ser ambiciosos  a l'estil napoleònic, i no pas uns militars d'una peça, del seu temps, cadascun a la seva manera, podien haver assolit la corona monàrquica, però ni l'un ni l'altre no la van voler. 

https://www.galaxiagutenberg.com/producto/espartero-el-pacificador/

https://es.wikipedia.org/wiki/Baldomero_Espartero

https://metahistoria.com/novedades/espartero-el-pacificador-rb/

https://www.elconfidencial.com/cultura/2019-01-09/baldomero-espartero-espana-historia_1744654/

HUMOR POLÍTIC ANTIC I VIGENT: EL GRAN PERICH

 

Recupero uns quants acudits de Perich que vaig incloure fa anys en una xerrada virtual sobre la Transició. Si se'ls dona una nova lectura resulten prou vigents, tot i que la societat ha canviat i l'humor, potser també. Avui, m'ho sembla a mi, la ironia de la qual es presumia a casa nostra s'ha perdut força, tot és més explícit i evident. 

No recordava que el gran Perich hagués mort tan jove. Se li han fet homenatges però, crec, de poca volada i una mica 'per quedar bé'.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Perich_i_Escala

VEDETTES, PESCADORS I CANVIS DIVERSOS

 

Llegeixo al diari que ha mort Merche Mar, antiga vedette del Molino mític. No se sap  ben bé l'edat que tenia, crec que era menys gran del que molta gent pensa ja que aquests artistes començaven molt aviat a treballar. Quan El Molino es va reformar, cap al 2010, ella va fer un temps de 'mestre de cerimònies'. Malauradament la revifalla no va anar bé, malgrat les provatures i les bones intencions. La reforma em va semblar prou respectuosa tot i que hi ha gent a qui mai no agrada res.

Ara crec que el local se l'ha quedat l'ajuntament, com tants altres, i alguna cosa s'hi va fent. Estic molt desconnectada de la vida nocturna i d'oci, així que no en puc parlar gaire. El vell Molino va aguantar molts anys però els costums canvien i no podia ser el mateix, com és lògic. Per sort encara vaig poder gaudir, tot i que per poc temps, dels seus espectacles 'tradicionals', amb figures emblemàtiques com Escamillo. La nostàlgia sempre és inevitable però tot canvia i evoluciona. Molts d'aquells acudits que es feien allà actualment resultarien estranys i fins i tot políticament incorrectes o de mal gust. S'ha estés, de forma potser inevitable, un nou puritanisme, lligat, com sempre, al tema sexual, d'una manera o d'una altra.

Llegeixo també avui, al diari, que s'ha reformat i obert a la gent el moll de pescadors. En el fons tant El Molino com el Moll de Pescadors no seran mai mes el que havien estat, s'han 'domesticat'. Queden pocs pescadors, ja, a la Barceloneta i suposo que han esdevingut una mena d'espècie protegida. Jo havia anat alguna vegada a dinar al restaurant antic, que era per als treballadors però on podies anar demanant permís per accedir-hi. També m'agradava anar a veure la processó del Carme, que suposo que continuarà celebrant-se.

Els canvis a la zona del port i de les platges, en general, han estat immensos a partir dels anys olímpics. També s'accedirà a la zona de la torre del Rellotge i fins i tot hi faran visites comentades. Ara tot son itineraris i visites i rutes comentades sobre passats irrecuperables. Tot és, en el fons, turisme i consum cultural. I potser està bé que sigui així, millor això que el silenci i la desaparició. La gent jove d'avui tindrà records molt diferents dels meus i també, en algun moment, perdrà referents i entomarà canvis diversos. És la vida.

Merche Mar, amb la col·laboració d'un periodista, va escriure un llibre de memòries. No és res de l'altre mon, una curiositat, el dec tenir per casa. Durant un temps, a l'època daurada dels blogs, en vaig obrir un, anònim, fent veure que jo era una vedet retirada. Hi ha qui es va pensar fins i tot que jo era la Merche Mar i al capdavall ho vaig deixar córrer. Avui això dels blogs també ha anat de baixa i molta gent que semblava súper experta ha desaparegut. Els experts feien xerrades i pontificaven sobre allò que es podia o no escriure als blogs. Tot és efímer, començant per nosaltres.