15.11.24

CENT ANYS DE RÀDIO, QUATRE DIES, BEN MIRAT

 


Ahir, com gairebé tothom deu saber, va fer cent anys de la primera emissió de ràdio a l'estat espanyol. És va fer des de Barcelona i aquests dies s'ha pogut escoltar el primer missatge, emès per la locutora Maria Sabater. Hi ha moltes webs on trobar informació diversa sobre aquell fet que no sempre s'explica amb exactitud. 

Per referències familiars he sabut que la família havia tingut una ràdio de galena que se sentia molt malament però que generava molta expectació. Quan jo era petita ja vaig conviure amb una ràdio convencional, una Telefunken, comprada de segona o tercera mà. Era una ràdio molt voluminosa, diferent de la imatge que he trobat per il·lustrar aquesta entrada però crec que se sentia molt bé.

La ràdio va ser molt important en els anys cinquanta, amb el cinema barat de barri formava part de les poques distraccions a l'abast de la majoria de gent. Malgrat que en alguns moments es va pronosticar el final de les emissions radiofòniques, la ràdio s'ha anat adaptant a cada època i avui té el seu públic, amb programes diversos, seguits per molta gent. La mitologia radiofònica forma part de l'imaginari infantil dels qui ja som grandets, però aquests dies he escoltat gent jove que també n'és seguidora.

El record de determinats programes del passat fa que cada generació tingui, en el seu imaginari col·lectiu, records semblants. En aquella època, per raons evidents, tot era en castellà, recordo amb emoció, però, els primers programes en català de ràdio 4 i com, molt a poc a poc i amb compta-gotes, s'anava introduint el català, ja fos a través d'algunes obres de teatre o de poemes recitats, abans dels canvis de finals dels seixanta i setanta.

Les veus de la ràdio d'aleshores, avui, ens sonen a 'antigues'. Eren veus excel·lents que també escoltàvem en els doblatges cinematogràfics, uns doblatges que avui han evolucionat vers una mena de naturalitat més eclèctiva. El meu pare treballava de nit, en un forn, jo dormia amb la meva mare i a la nit traslladaven la voluminosa ràdio a l'habitació, ja que calia endollar-la. Es feia molt de teatre, aleshores, i novel·les. La primera tele també va oferit molt i bon teatre, avui això ha anat de baixa i és residual, de fet.

Si alguna vegada la ràdio s'havia espatllat l'havíem de dur a arranjar a algun lloc i ens en deixaven una altra mentre durava l'arranjament. Amb les primeres teles també es tenien aquests detalls tot i que aviat es van arreglar directament a domicili. Podria evocar molts programes, molts noms de locutors i locutores, però m'allargaria massa i me'n deixaria molts. Un drama era quan se n'anava la llum a causa de les restriccions ja que aleshores encara no fèiem servir piles.

Jo feia els deures escoltant la ràdio, novel·les sobretot. A l'estiu, com encara passa amb moltes coses, les novel·les feien vacances i els programes eren més ensopits, cosa que em feia empipar força ja que jo no tenia poble on anar, aleshores.  

Copio algunes webs on s'expliquen aquells inicis i un breu poema que segurament ja he penjat en alguna ocasió i que és un petit homenatge a la ràdio d'aquells temps, però també a l'actual,  que acompanya solituds diverses i moments feliços o encuriosits. 

https://www.3cat.cat/324/la-radio-a-catalunya-celebra-els-primers-100-anys-el-futur-es-lluitar-contra-les-mentides/noticia/3321760/

https://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/commemoracions/commemoracions-2024/100-anys-de-la-Radio-a-Catalunya

https://www.sapiens.cat/noticies/cent-anys-radio-catalunya_402153_102.html

http://www.casaradiotv.com/es/mariasabater.htm

https://eltranvia48.blogspot.com/2012/12/un-recuerdo-y-un-respeto-hacia-maria.html



Telefunken

Fum de carbó barat, sopes de farigola,

I un món en blanc i negre arraulit i silent.

La llibreta dels deures, oberta, atapeïda,

I una espelma apagada al costat del tinter.


Vespres feixucs i contes i aventures llunyanes

I cinemes de barri plens de somnis perduts.


Des d’una ràdio antiga, que havia estat de l’avi,

la música escapçava els neguits dels més grans

i una novel·la llarga engrunava capítols

i la vida tornava, per estranys viaranys.


Eren veus sense rostre, i els rostres els guarníem

amb la rauxa amagada de la imaginació.

-Fa companyia –deien, les veïnes alegres,

repassant mitjons vells amb uns màgics sargits.


Encara quan la nit escampa mil bubotes,

i la solitud tendra amara els viatgers,

una ràdio petita acompanya quimeres

i escampa, acollidora, les pors de la foscor.



Misteri de la música i de la veu precisa

d’algú que és a la vora malgrat que no et coneix.

-Fa companyia –diuen, les àvies solitàries,

i els concos sense pressa, i els rodamóns vençuts.


4.11.24

FELIP CORTIELLA I EL TEATRE ANARQUISTA

 


 

 

Felip Cortiella, creador del teatre anarquista català

 

El pas del temps,  els interessos polítics i les modes culturals, fan que figures cabdals del passat siguin avui gairebé desconegudes, més enllà d’àmbits minoritaris que no sempre compten amb el ressò merescut. Una petita gran col·lecció és la imprescindible ‘Històries del Raval’. Els seus llibres es poden trobar a “El Lokal”, al carrer de la Cera, 1, on s’editen. Un dels darrers, obra de Ferran Aisa, fins i tot l’he pogut veure en alguna llibreria de les  que en diríem ‘convencionals’. No és estrany, ja que Felip Cortiella és una figura que darrerament sembla recuperar el prestigi que mereix.

El teatre popular va ser molt important en el darrer quart del segle XIX, es va incrementar a tots nivells, i les noves idees polítiques van veure que podia anar molt més enllà de la diversió necessària, una de les poques a l’abast de la gent humil, sinó que podia tenir un objectiu educador i de propaganda ideològica. A més a més van sorgir molts grups d’actors i autors afeccionats. L’església i la moral vigent també el van aprofitar en aquest sentit però al mateix temps va sorgir el teatre anarquista, com alternativa al teatre burgès i moralitzant.

La vida associativa va incrementar-se amb la proliferació, en els barris treballadors, de centres i ateneus obrers, la gran majoria  amb els seus grups teatrals. Per altra banda sorgeixen agrupacions con ‘Foc Nou’, amb gent al seu volt com Ignasi Iglesias o Pere Coromines. Malauradament els fets violents, com ara la Bomba del Corpus, van generar una repressió generalitzada que va afectar també el teatre obrer.

Malgrat tot, més endavant, sorgiran de nou associacions teatrals, la més rellevant ‘Avenir’, creada i potenciada per Felip Cortiella. Cortiella ha estat un personatge marginat sovint de la història de la cultura oficial. L’anarquisme, polièdric, sovint ha estat i associat de forma injusta amb una mena de violència generalitzada, lligada a lectures oportunistes, conservadores, i a fets reals lligats a la guerra civil. Per altra banda, determinats sectors llibertaris el consideraven excessivament catalanista. Hi ha molta ignorància sobre el rerefons cultural del teatre de Cortiella, qui va tenir cura de traduir, sovint ell mateix, i publicar, textos d’Ibsen, Mirbeau, Hauptmann... Va crear una editorial econòmica i un diari.

Felip Cortiella havia nascut al Raval barceloní el 1871, va treballar tota la vida de tipògraf, va ser un convençut naturista i va escriure un munt d’obres teatrals, poesies i narracions. Se’l pot considerar el gran representant del  teatre anarquista. Va ser molt fidel als seus principis, un home molt honest, respectat i apreciat en els cercles anarquistes. Va morir el 1937, ja oblidat, i des d’aleshores no s’ha reeditat la seva obra, manquen estudis sobre ell i, fins fa poc, publicacions sobre la seva vida i ideologia.

A una de les seves obres més rellevants, ‘Els artistes de la vida’, incideix en el tema de la defensa de la voluntat individual, per damunt de les imposicions. L’anarquisme no pot cauré en el desencant, no pot abandonar la lluita per la recerca d’una societat ideal. En una altra obra característica, ‘Dolora’, recull un tema emblemàtic, l’amor lliure. 

L’obra més coneguda i valorada de Cortiella es, però ‘El Morenet’. L’autor pren per escena els barris marginals de la ciutat, el protagonista és un ex-presidiari que descobreix, gràcies a l’anarquisme, la possibilitat de reeixir. Morirà de forma violenta, perdonant el seu assassí i fent una apologia contra la violència. L’obra va rebre crítiques de la premsa burgesa però també de publicacions llibertàries, cosa que va doldre molt Cortiella.

Una de les característiques de la vida i obra de Cortiella va ser la seva defensa del català, i això sent un internacionalista amb una visió realista del tema. Aquest tema el va enfrontar amb companys seus, com Anselmo Lorenzo, que no permetia parlar català a les assemblees. Aquest tema, com és sabut, va perllongar-se al llarg del temps, amb estranyes identificacions entre burgesia i llengua catalana o amb un rebuig de la llengua per part de sectors àcrates però també d’ideologia comunista.

Cortiella traspua amor a la cultura, criticarà la societat burgesa i el capitalisme, a la recerca d’un mon lliure, sense explotació, una mostra del caràcter llibertari d’aquell moment, que en ocasions pot haver semblat utòpic. L’Agrupació Vetllades Avenir, malgrat la seva profunda tasca pedagògica, es dissoldrà el 1910, tot i que ell continuarà escrivint i treballant a la recerca de l’ideal emancipador de l’anarquisme, fins a la seva mort, el 1937, en una època en la qual la crida a un pacifisme regenerador s’havia esberlat en la realitat d’una època violenta. Les esperances posades en el segle XX van donar pas a la realitat d’un segle absolutament violent i decebedor. 

 

  https://vaixellblanc.blogspot.com/2018/11/felip-cortiella-teatre-anarquista.html

https://jjmlsm.wordpress.com/2023/06/26/felip-cortiella-y-ferrer-vida-y-obra/

 

29.10.24

EVOCACIONS GIRONINES EN EL DIA DE SANT NARCÍS



Avui és Sant Narcís. Festa grossa a Girona, temps en el qual les mosques, molt pesades i enganxoses quan comencen a percebre que son a les acaballes, desapareixeran de forma més o menys definitiva. He mirat pel blog, que ja té molts anys, i he trobat diferents fragments evocadors de la ciutat de Girona, en recupero uns quants per al dia d'avui. Fa temps que no hi he estat però durant anys hi anava sovint, sobretot a l'estiu, set o vuit dies, perquè el meu oncle capellà va estar durant un temps de rector a la magnífica església de Sant Feliu fins que no es va retirar a la residència per a capellans, que crec que es diu Bisbe Sivilla. 

Aquest germà del meu pare compta amb una història molt interessant, que podria ser objecte de tota una novel·la intensa, perquè la seva història és la del segle vint a casa nostra, amb totes les seves tragèdies i contradiccions. A la llar del pare van ser onze germans, repartits en dues branques temperamentals, les persones d’acció i geni viu, com l’oncle, i les pacífiques i una mica espantades davant del pes de la vida, bonhomioses, com el meu mateix pare. A les famílies humils, sense antecedents acadèmics, tenir un fill amb estudis ha estat sempre un honor molt valorat. Si la família era religiosa, tenir un fill capellà era, encara més, una mena de premi que la providència divina amollava a la llar. Una filla monja també estava bé, però no era el mateix, és clar.

Havia estudiat el meu oncle al Collell, santuari, escola i seminari, que durant la guerra va ser presó, -fins i tot abans que Cercas en parlés a la novel·la, ep-. Era un lloc estricte, difícil, fred. Hi havia els estudiants de pagament i els qui, com el meu oncle, estudiaven gràcies a una mena de beneficència, fent de criats dels altres. El tracte que se’ls donava, a aquests estudiants pobres, per part de professorat i alumnat ric, era, per regla general, dolent i humiliant. El meu oncle en parlava de vegades, i admetia que fins i tot es veien obligats a robar menjar, ja que els sotmetien a una mena de menú escàs, de ceba, ceba i ceba. Després, però, ja a Banyoles i al seminari de Girona, les coses van ser molt millors i menys classistes. Malgrat tot això, com que la fe mou muntanyes, la del meu oncle tan sols es va enfortir, amb aquesta mena de dificultats.

Així com el meu pare no acostumava a parlar de la guerra, l’oncle ens explicava, imagino que a la seva manera, però de forma viva, colorista, amena, perquè era un gran narrador, històries que semblaven rondalles. Havia intentat amagar-se i fugir, però després, amb el temor que no es revengessin en la família, es va presentar a l'allistament, i, valent com era, va admetre que era capellà quan li van preguntar la professió. Va ensopegar-se amb una bona persona, un republicà d’honor, que li va dir que l’apuntaria com a mestre i el va enviar a sanitat, a Montserrat, on, explicava, havia batejat d’amagat fills petits d’alguns militars i anarquistes arrauxats. 

Després de la guerra, a més, els capellans que havien estat amb els republicans eren mal mirats, però hi havia una gran necessitat de professionals, amb tot el que havia passat. Va haver de deixar enrera els seus somnis de ser missioner, per als quals s’havia preparat abans de la guerra, i anar de rector a diferents parròquies. Va firmar molts avals i va ajudar molta gent, perquè creia que ja hi havia hagut massa morts i violència, cosa que li va comportar alguns problemes. Tant és així que, en un dels pobles on va ser a principis dels quaranta, fa pocs anys i amb un ajuntament d’esquerres, a petició dels ciutadans, li van dedicar uns jardins. Ens explicava la gent del poble que, en els anys de gana, gairebé no menjava i repartia tot el que tenia a la gent necessitada.

Ell no en parlava mai, però deien que el bisbe va sentir gelosia del seu prestigi i que per això havia acabat enviant-lo a un poble que ara és molt bonic però que aleshores estava malmès per la guerra, amb l’església i la rectoria en molt males condicions, mal comunicat. Aleshores, l’obediència era un valor, encara més obligatori en aquests casos, de persones dedicades a la religió. Corria també la brama que el seu trasllat, ja de gran, a Sant Feliu, havia estat a causa de la mala consciència del senyor bisbe. El cas és que de Sant Feliu en tinc records molt vius, una mena d’olor d’humitat de la rectoria, persistent, i un casalot amb passadissos estranys, com els de les pel·lícules de por. Hi anàvem una setmana, a l’estiu, si fa no fa, a visitar-los. Li feia de majordoma una germana, una altra meva tia, no la que ell hauria volgut, del vessant familiar bonhomiós, i que es va acabar casant, sinó una també de geni viu i caràcter estrany, soltera.

Era Girona, aleshores, una ciutat una mica deixada, no massa neta; la calor, immensa, semblava emanar de les llambordes i només s’abaltia a la bonica devesa. La rectoria atemoria, era molt gran, amb gats que s’esmunyien pels racons. La meva tia criava pollastres en una de les torres, i també deixava córrer els pollets pels passadissos amagats. Recordo que una vegada va tenir una gran enrabiada perquè una rata n’hi va matar uns quants, la visió d’aquells polls assassinats, rosegats, i la presència fantasmal de la rata, que no vaig arribar a veure, em neguitejava. 

Cal dir que cada Nadal autàrquic, fossin on fossin, ens feien arribar per recader, a tots els oncles de Barcelona, un pollastre, un conill o una gallina, vius, que romanien uns dies a la cuina i que la meva mare sacrificava de forma casolana, amb gran tristor per part meva i del meu germà. Hi havia, a la rectoria, una mena d’escala fosca, de cargol, que menava a l’església i al final de la qual havia mort un dels antics rectors, en caure, desnucat. La meva tia tenia, a la cuina, penjats, aquells papers engomats en els quals s’enganxaven, a centenars, les mosques, intentant, en debades, escapar de la mort. Tot plegat m’omplia d’estranys temors, però quan ets petit la por i el temor provoquen, també, un cert plaer morbós.

Només es podia estar fresc a l’església, durant aquells estius, -no feia falta cap mena d'aire condicionat, allà, i em pregunto perquè no es construeix a la manera dels antics, i ens deixem de tant de vidre que no aïlla i tanta tanca hermètica-, que encara comptava amb ciris de veritat, i amb la pàtina que el fum va deixant a les parets, vernís que la modernitat ha aconseguit fer desaparèixer. El meu oncle ens ensenyava i comentava el contingut dels sarcòfags paleocristians, amb Jesús sense barba, representat l’eterna joventut, aspiració de totes les èpoques de la humanitat. Em feia una mica de basarda la capella de Sant Narcis, amb el taüt transparent i les restes que hi romanien. A causa de la professió, el meu oncle, havia desenvolupat una certa misogínia, i havia acabat per admetre a la parròquia tan sols nois, cosa que feia que jo no tingués amiguetes per jugar. 

Sempre ens portava a fer alguna excursió en el taxi d’algun conegut, a santuaris gironins, els Àngels, Santa Afra... Amb la meva tia, a la tarda, anàvem a fer algun tomb a la vall de Sant Daniel, a Montjuïc de Girona, que aleshores, com el barceloní, era ple de barraques d’immigrants, molts d’ells de Cabra de Santo Cristo, per cert. Ho sé perquè la meva tia agafava conversa amb ells fàcilment. També feia rams d’herba per als conills que criava, ravenisses, sobretot. Avui, el Montjuïc de Girona crec que és una zona cara i residencial.

Malgrat que durant els seixanta el meu oncle opinava que hi havia d’haver algun tipus d’obertura democràtica, els anys el van ancorar en un conservadurisme una mica a la defensiva; va començar a topar amb capellans més joves, ja durant la transició, que justificaven davant del seu astorament les escabetxades de religiosos del temps de la guerra, pel fet que estaven amb els rics. El bisbe d’aleshores, crec que era Jubany, es fumia una mica dels que encara anaven amb sotana, com ell, i això el feia empipar força. No va voler accedir al rectorat de Sant Feliu de forma definitiva i va acabar demanant i ocupant una plaça a la residència i orfenat municipals de Girona, un lloc molt més lluminós i modern. Ja aleshores no anàvem a passar-hi dies a l’estiu, però els visitàvem sovint.

Sota la rectoria de Sant Feliu hi havia uns barris que aleshores eren força marginals, amb molta prostitució. A la vora del riu hi acampaven molts gitanos amb carromats de cavalls, encara. L’aigua del riu era bruta, baixaven restes de les fàbriques, sobretot de la Grober. 

Anys enrera es cantava una cançó de broma amb la música de Tápame, tápame que feia:

A la fàbrica d’en Grober, un porter hi han posat, es el porter de les vetes, de seguida està cansat. Porta-li, porta-li, porta-li, una cadira. que es el porter de les vetes i se’ns cansa de seguida.

Al vespre, els rius de Girona, amb la calor, feien una pudor impressionant, ofensiva, que durava fins ben entrada la nit. L’estiu de Girona era feixuc, i els dies se’m feien eterns, malgrat que el viatge des de Barcelona em produïa  una gran il·lusió i que hi érem pocs dies. Les lectures al meu abast, a la rectoria, eren, generalment, llibres edificants, moralistes, i revistes tipus El mensajero del corazón de Jesús, revista a la qual el meu oncle havia subscrit tota la família, així com al butlletí del Collell. També tenia, però, edicions dels primers llibres en català que es van publicar després de la guerra, poemes d'en Verdaguer, i novel·letes d'en Folch i Torres, pàgines viscudes, rondalles, vides de sants, llibres sobre els paisatges gironins, sobre viatges, coses així. Explicava que ell sempre havia predicat en català i que ningú no li havia dit mai res. 

El meu oncle va ser, fins a la mort, la gran autoritat familiar, a la qual es consultava sobre tota mena de temes. Tots els parents, àdhuc els germans, el tractaven amb gran respecte, a més de ser capellà tenia carisma, autoritat natural, era alt, impressionant, infonia un temor reverencial. Casava tothom de la família, com a mi mateixa, i recordo el casament d’una cosina més gran que jo, al mateix Collell, durant el qual va fer plorar tothom explicant, de forma absolutament gràfica i meravellosa, una anècdota de la seva infantesa, quan la seva mare, en aquella mateixa església, li havia fet resar un parenostre per a cada germà. Quan baixava a Barcelona, en alguna ocasió, sovint portava escolans a veure el zoo, ja que li encantaven els animals, i ens comprava algun llibre infantil a La Hormiga de Oro.

Va viure noranta-i-tants anys, recordo la darrera visita que li vam fer, a la residència gironina per a capellans vells, abraçant el meu pare, emocionats tots dos, sabent, potser, que no es veurien més. Girona ha canviat molt, hores d'ara, els rius són nets, transparents, les zones enjardinades, nombroses. El centre és animat, alegre, amb moltes cafeteries i establiments comercials. Sant Feliu s’ha remodelat i s’ha enderrocat la rectoria del meu temps, sembla que era un pegot, segons el gust actual. De fet, tots els edificis es van fent i refent sempre, i renovant amb pegots, que mostren també l’evolució històrica, però ara aquesta evolució no plau estèticament i hi ha un afany neguitós a deixar-los com eren, sense pensar que mai no han estat de cap manera monolítica i inamovible. 

Fins i tot a la Mare de Déu del Collell li han llevat el mantell i l’han deixada com era, també, sort que el meu pare no la va arribar a veure amb aquest aspecte suposadament autèntic. El Collell havia estat també escola, el meu pare i els seus germans i cosins hi anaven, a peu, des de Mieres i altres pobles de la rodalia, de petits, i explicaven els mal records que en tenien, d'aquell professorat d'aleshores, sempre amb la palmeta a punt. Va continuar durant anys com escola de primària i secundària, es va modernitzar molt i l’alumnat de les darreres generacions en té molt bon record. A la llarga ha hagut de deixar aquesta tasca, i ara és una mena de residència, de casa de colònies. 

La papanateria de parc temàtic que ens ofega ha provocat que la història de Sánchez Mazas, novel·lada per Cercas hagi propiciat el muntatge d’una mena de ruta pseudohistòrica, d’aquestes que ens aclaparen darrerament. Només falta disfressar algú de fugitiu i muntar una batuda imaginària per veure qui el troba. Un invent turístic d'èxit va ser allò del cul de la lleona i el súmmum de parc temàtic és tot això de les flors. Hi he anat en alguna ocasió però els excessos turístics ja em fan angúnia.




Per casualitat m’he ensopegat amb aquesta fotografia de Girona, que incloc, on encara es veu la mica de terrat de la rectoria, on la meva tia amollava menjar als gats. Un vespre, a la plaça de sota, feien ball, no sé si eren les festes del carrer, i jo, ja amb dotze o tretze anys, mirava les parelles balladores, amb una gran melangia. Això de mirar el ball i no ser-hi sempre resulta dolorós. Crec que és a la pel·lícula sobre Freud, on una pacient explica al protagonista que el seu pare estava malalt i que ella sentia la música del ball, llunyana, i desitjava la seva mort, cosa que la fa sentir culpable.

Girona es bonica tot l’any, ara. Com la majoria de ciutats, ha esdevingut un destí turístic important. Pintar les cases que toquen el riu ha estat una bona iniciativa, en aquella època de la meva infantesa tenien un aspecte decrèpit, malmès, agònic. La Girona a la tardor que evoca Sagarra és, però, la més adient al seu paisatge urbà, sobretot als barris antics:

Sota del pont camina l’aigua trista/ és l’aigua de la pluja de Tots Sants/ el cel és malva i rosa i ametista/ hi ha un or de fulles pels camins forans...

D'aquest fragment del poema de Sagarra en vam pintar molts murals a escola, quan calia guarnir l'entorn de tardor. De tot fa molts anys. Els camins forans cada vegada són més lluny, a Girona i a tot arreu. Però cal ésser objectius i admetre que hi ha coses que han millorat, i força, malgrat que pel camí de la vida haguem deixat tants moments irrecuperables.





27.10.24

VIATGES CAP ENLLOC I L'ALEGRIA QUE PASSA



El viaje a ninguna parte és una pel·lícula dirigida per Fernando Fernan Gómez, autor també del guió i, un dels intèrprets principals. Ens presenta una companyia de còmics ambulants, ‘de la legua’, amb unes relacions familiars imprecises entre ells. És una època de fam i misèria, el teatre ambulant és una de les poques distraccions de l’època, obres barates però que trenquen la monotonia de la miserable vida quotidiana.

La pel·lícula es força coral tot i que el pes principal cau sobre José Sacristán i el mateix Fernán Gómez, actors extraordinaris, en el cas de Fernán Gómez un geni polifacètic i integral. Enmig del conjunt sobresurt el gran Juan Diego que quan surt és menja les escenes sense esforç aparent. Tot i que hi ha moltes genialitats en aquest magnífic conjunt actoral, Maria Luisa Ponte, Agustín González, Gabino Diego, Nuria Gallardo, Laura del Sol...

La pel·lícula és farcida de frases genials, ocurrents, com ara les comparacions entre el cine i el teatre, en un moment en el qual el cine ja comença a prendre el lloc a l’escena tradicional. I d’un vocabulari que potser havíem perdut o oblidat, com ara el genial zangolotino. La pel·lícula és de 1986, i es basa en una novel·la anterior de l’autor que, de fet, va funcionar com a guió radiofònic. Ens acosta a la precarietat i la incertesa d’una professió que sembla en vies d’extinció, tot i que amb els seus riscos i alts i baixos continua ben viva. 

També la televisió, o actualment les plataformes, semblaven ser un perill per al cinema però, al capdavall, tot conviu. Ara bé, el teatre precisa de poca cosa per continuar viu i, a més a més, té la virtut de ser diferent en cada moment, sempre es viscut en directe i es pot realitzar, en cas de necessitat o d’opció professional, amb molt pocs recursos.

La pel·lícula és una crònica del canvi, present en tantes facetes de la vida, de la desaparició d’una manera de fer davant de les modernitats, que també seran efímeres i variables. Poca cosa ens explica sobre la situació social i política, que podem percebre perfectament a través del tarannà d’alguns personatges o d’elements com ara aquests símbols franquistes escampats per tot arreu. Malgrat tot crec que la situació dels còmics ambulants ja venia del passat, com podem copsar a obres com ‘L’alegria que passa’ -versió original-.

El guió barreja humor, nostàlgia, humanitat, és un homenatge a aquests professionals que estimen la professió però que també en volen fugir de tant en tant, cercant una estabilitat improbable. La imatge gairebé pictòrica d’aquesta troupe viatjant, sovint a peu, per camins polsosos de l’Espanya interior, que semblen tots iguals i que, com el títol manifesta, no semblen menar a enlloc, resulta altament poètica, gairebé tràgica.

He tornat a veure la pel·lícula darrerament, per al cinefòrum de Tot Història i, potser a causa del pas del temps, que ens torna una mica impacients, l’he trobat més llarga del que recordava, tot i que això no té perquè ser un defecte, fins i tot pot ser una virtut. Un altre tema molt important és el de la memòria, que reinventem segons ens convé, com fa el personatge interpretat per José Sacristán i al qual Juan Diego, a la llibreria de vell, intentarà fer aterrar a la realitat, en una de les moltes escenes memorables de la narració. En canvi, no m’han acabat de fer el pes els diàlegs entre Sacristán i el psicoanalista de la residència, petits detalls que el temps ens fa veure d’una forma diferent.

Uns quants anys després, el 2020, Emilio Aragón, un altre personatge tot terreny, de família de còmics, va incidir de forma molt interessant en el tema amb la remarcable ‘Pájaros de papel’, la seva òpera prima, en aquest cas al volt d’actors de varietats, situant també la narració, de forma més explícita i crítica, en la postguerra. És una pel·lícula molt diferent però que també cal veure. Fernán Gómez compta amb una obra extensa i crec que les seves memòries El tiempo amarillo ens poden acostar de forma magistral a la seva trajectòria i vivències.

A la magnífica sèrie biogràfica sobre el cantant Raphael, als primers capítols, s'expliquen els seus inicis, cantant per pobles diversos i passant gana, i tot plegat no difereix gaire del que podem veure en aquesta pel·lícula. Raphael va triomfar, però no sempre és així, hi ha molts factors al volt del tema de l'espectacle quan es ve de família humil, com és el cas. No havia connectat mai amb el cantant però la sèrie em va fer veure'l d'una manera molt diferent. 

Emílio Gutiérrez Caba, un altre actor de família actoral ha publicat fa poc Memorias de cine sobre la seva experiència cinematogràfica, llibre en el qual podem constatar el tema de la precarietat en aquest mon que des de fora sempre sembla amarat d’un cert glamour. Mès enllà de les comparacions entre cinema i teatre en el fons tot te un sentit semblant i els actors i actrius, així com d’altres professionals, sovint han fet allò que en diuen tots els papers de l’auca. 

Fernán Gómez tenia expressions i anècdotes magnífiques, recordo que en una ocasió es queixava, i no és l’únic, de que actors i actrius, artistes de l'espectacle, amb molt poques excepcions, a Espanya, -Catalunya inclosa afegeixo jo- sempre han de tornar a demostrar el que poden fer, aviat s’oblida tot, i això en comparació amb llocs com l’Argentina, on gaudeixen d’una més gran fidelitat del públic. També el recordo en una ocasió explicant que aquesta és una professió vocacional, però que en general és té ‘vocació d’actor triomfador’ cosa que topa amb una realitat que genera moltes frustracions.

Alguns articles meus sobre el tema:


https://www.llegir.cat/2015/05/el-tiempo-amarillo-las-memorias-de-fernando-fernan-gomez/

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2024/10/memoria-evocacions-cinema-emilio.html


https://lapanxadelbou.blogspot.com/2020/01/temps-heretat-i-actrius-inoblidables.html



20.10.24

UNA NOVA RESSENYA DEL MEU DARRER LLIBRE

 


L'amiga i també escriptora, Àngels Guil Bieito, ha publicat al seu blog 'Un sorbito de absenta' una ressenya del meu darrer llibre. Agraeixo molt el detall, encara més quan els comentaris sobre llibres 'no mediàtics' cada dia son més escassos. Reprodueixo aquí la seva interessant ressenya. El llibre es pot trobar, sobretot, directament a l'Editorial Stonberg o bé a la Papereria NITUS, del carrer de Blai, al Poble-sec.

VELLES POSTALS ACOLORIDES A MÀ. De Júlia Costa. Stonberg Editorial (2023)

El paisatge en transformació, la vida en mudança.


Velles postals acolorides a mà: quan, a l’era de la Intel·ligència Artificial, topem amb un títol com aquest en la portada d’un llibre, de seguida intuïm una autenticitat poc habitual en la literatura produïda en els últims temps. La ficció contemporània se sol ambientar o bé en un entorn rural més o menys idíl·lic o en un món urbà i burgeset. Però, on són les històries protagonitzades per l’obrer o el menestral, la filla del xarnego malagueny o la dona de fer feines? On és, en definitiva, aquest paisatge molt més real i proper a les nostres vides? La resposta es troba en aquest collage de postals en forma de narració que aplega el darrer llibre de l’autora Júlia Costa.



Julia Costa, la prolífica escriptora del Poble-Sec, abastament premiada, torna a invertir la seva mestria en aquest conjunt de vint relats força heterogenis, en alguns dels quals hi trobarem, tanmateix, certs temes recurrents com el pas del temps i el canvi que aquest comporta. Molts dels personatges de Velles postals acolorides a mà estaran marcats per alguna mena de canvi, com ara la fugida d’un món rural en declivi, l’emigració a Barcelona, el desarrelament. I a través de les seves històries potser arribarem a la conclusió que, amb els anys, la vida ens doma i ens encarrila, i que al final, tots hem acabat d’alguna manera renunciant a somnis i ideals.

De la mateixa manera, la transformació pel pas del temps que pateixen els personatges, com en una estructura fractal, es reprodueix en les ànimes de la Barcelona real i de la Userda imaginada –els dos escenaris preferits de l’autora, punts al mapa físic on interactuen els seus personatges –. I, fins i tot, els canvis arriben a l’ànima dels seus edificis. La copsem en l’antiga masia convertida ara en negoci de turisme rural o en el pis construït el 1904 a Santa Madrona, i també, en certa manera, en el pis de la senyora Ramona (“un pis petit com un cop de puny”). Però està present especialment en el pis del terrat, amb uns forats a la paret produïts per uns trets de fusell, que l’inquilí actual, un centreamericà amb família nombrosa, taparà sense contemplacions, esborrant per sempre la història “d’un maig de tràgiques conseqüències per a la dignitat de l’esquerra”.

En aquest aspecte, podem dir que l’autora esdevé una cronista del contrast. Un contrast generat pels canvis esmentats, pel creixement de Barcelona amb l’arribada d’una immigració catalana i espanyola primer, després estrangera. D’aquella Barcelona que ha passat de vendre llet a les vaqueries a llogar pisos turístics. I, per sobre de tot, és la cronista del barri del Poble-sec i de l’arc de transformació dels seus veïns, de l’obrer volenterós, de la dona que ha d’anar a comprar “fiat” i també del Paral·lel amb les seves artistes i querides. És la cronista de tot un canvi generacional i de classe social.

Velles postals acolorides a mà ens enxampa a través de la fascinació que sentim pel personatge proper però singular, com la cansaladera i el seu fill, ambigu i disbauxat, del relat Jèssica Superestar, o la protagonista de Fent dissabte que va a fer feines “sense necessitat” perquè el marit ja guanya una bona setmanada i acaba netejant per a una d’aquestes "dones modernes", gairebé com a acte caritatiu, amb el gir sorprenent que tot això suposarà a la seva vida. En certes narracions ens arribarà a semblar que som davant d’uns personatges que, en un passat ja gairebé oblidat, havien compartit història amb la Teresa i el Pijoaparte de Marsé o que van rondar pel carrer Bolívia i que ara, que ja s’han fet grans, després de tants anys i tantes voltes com dona la vida, són persones absolutament diferents de qui van ser.

És inevitable que els lectors que enfilem allò que se’n diu tercera edat, ens reconeguem en algunes peripècies de certs personatges, els més afortunats es reconeixeran en aquells que van progressar al llarg del temps, d’altres en els que han anat a menys, circumstància simbolitzada irònicament a El fantasma de la malaguenya en el fet de viure en un pis “sense ascensor”. Personalment, m’ha sorprès com m’he identificat amb el protagonista del relat Boira baixa. Per una d’aquelles coincidències de la vida, quan vaig llegir el relat, feia poc que, en una conversa amb una amiga retrobada de la infantesa, vam acabar reconeixent totes dues una mena de fal·lera impacient de viure i “conèixer” que vam coincidir en atribuir a la recent estrenada vellesa. En aquest sentit, “la curiositat nova” i els pensaments del personatge de Boira baixa podrien ben bé ser els nostres quan es diu que: “Fou en assolir la maduresa, quan els cabells li començaven a clarejar, quan es va adonar de com havia passat pels anys amb indiferència, sense mirar per poder veure, sense entendre res”. I sobretot, més que res, dolorosament, la meva amiga i jo, faríem nostra aquesta frase: “... i es planyia per la pèrdua de persones com els avis, a les quals no havia sabut escoltar i que s’havien emportat amb ells la història oblidada.”

Però això no és tot. Per acabar és necessari afegir que el gaudi de llegir Velles postals acolorides a mà és doble, perquè, a part de la grapa argumental d’aquest seguit d’històries i del retrat captivador dels personatges, l’autora ens delecta amb el seu estil literari personal, introduint en tot moment, amb la seva veu narradora, el punt d’ironia i humor justos i precisos a cada relat. I, per damunt de tot, perquè encara és d’aquelles escriptores que són capaces d’explotar la riquesa de la nostra Llengua. La Júlia Costa guarda un formidable fons d’armari lèxic i de construccions catalanes genuïnes que malauradament comencem a trobar a faltar, ja no tan sols en el dia a dia i al carrer, sinó en el panorama literari actual.