El tema de la llengua, en concret del català i de la seva relació amb el castellà, sorgeix de tant en tant, de forma recurrent, envoltat d'explicacions, estudis i valoracions diverses. En aíxò, com en tantes altres coses, cadascú opina segons la seva trajectòria vital i les seves experiències personals. I el seu tarannà. Però la vida és relativament breu i el tema generacional compta molt.
En aquest tema, com en tants altres, existeixen els experts. Sovint, quan es presenta algú que intervé en els mitjans, més enllà dels seus coneixements acadèmics, se'l qualifica com expert. Els experts, també en el complex tema del català, brollen com bolets. Per molt savi que siguis pots fer grans patinades ja que resulta impossible ser a tot arreu. Un exemple molt conegut és el de Coromines i l'origen de la paraula Xiruca. Coromines era expert i savi però no coneixia el mon popular ni el gallec del carrer. I això és força general, molt sovint, no conèixer a fons el mon que ens envolta i que va canviant de forma irreversible.
A casa meva eren catalans de moltes generacions per totes bandes. Però mai van ser allò que en el passat, de forma despectiva, segurament injusta, és deia 'de la ceba'. Avui la ceba és oficial i acadèmica. Vaig néixer i créixer en un barri popular, que els benpensants tenien per xaró, entre el Paral·lel de la postguerra i el Montjuïc de les barraques. Avui s'ha posat de moda, tot i que la gent fina s'estima més viure a l'Eixample o Barcelona amunt. S'escriuen novel·les ambientades al meu barri, moltes vegades amarades de tòpics diversos, cosa que no els treu mèrit literari.
La gent tenia, ja aleshores, origens diversos, i es convivia enmig d'una pau forçada i fràgil, com que tots érem pobres hi havia una certa i relativa solidaritat, i com que els prejudicis son una xacra inevitable hi havia gent més pobre que nosaltres que vivia en barraques i produïa una certa prevenció. A casa meva hi havia alguns llibres en català, llibres populars, supervivents inexplicables de les moltes maltempsades de la història, com ara 'El trobador català', que havia passat el meu avi a escola, a Esplugues, gràcies a un mestre lletraferit i catalanista.
Però mai no es va mirar ningú de cua d'ull, encara que no parlés català o, fins i tot, encara que s'escoltés algun penjament sobre els catalans de tant en tant. Amb el pas del temps, i amb dificultats, el català va anar reeixint gràcies, en part, a aquesta burgesia il·lustrada que va invertir diners en el tema, sempre que es fes a la seva manera. Quan vaig fer magisteri encara era tot en castellà i en el darrer curs venia una professora de l'Òmnium, de tant en tant, i podies aprendre a escriure en català, de forma voluntària. Després vaig fer uns cursos per correspondència, de la Universitat, molt abans de la immersió.
Per tal de recuperar el català es va propagar durant un temps allò de la llengua materna. Una vegada, pocs anys després, quan ja feia de mestra a barris de majoria aclaparadora castellana, vaig preguntar a un expert, a l'Escola d'Estiu, que passava amb allò de la llengua materna, quan la gran majoria d'alumnat era de llengua materna castellana. Em va deixar verda, em va dir que allò era fals, una estratègia. En el fons tot és política ocasional, vaja. He sentit moltes afirmacions sobre el tema absolutament falses però com que jo era una humil mestra i no pas una experta no se'm tenia en compte.
De penjaments sobre el català i els catalans, reforçats pel franquisme més o menys sociològic, n'he sentit uns quants i encara dura. De penjaments sobre els espanyols i el castellà, per part dels de les cebes, ja situats en un la oficialitat i en determinades cotes de poder polític, també. Per sort la gent normaleta i raonable conviu i raona, i també discuteix, és clar. Ha mort Viqui Molins, gran dona, i ja veieu que en aquest context d'ajuda als qui ho necessiten, si fa falta, es fa servir el castellà quan cal i amb qui cal i que aquesta és una manera de fer que la gent desafavorida senti el català més proper. Malauradament ens piconen sovint amb proclames destinades a fer-nos veure que parlar en català sempre i en tot moment és una mena d'obligació moral patriòtica.
Llegir a fons coses diverses sobre el tema evidencia que no se sap ben bé què és o no és una llengua, un idioma. I que les pàtries son construccions culturals imposades. I que això de la cultura és relatiu i manipulable. Hi ha milers de definicions de cultura. En aquest tema ignorem molt perquè els poders imposen coneixements quan els convé. Tan sols faltaven les mogudes independentistes dels darrers anys per complicar més la situació, si no et sumaves al tema eres una botiflera, insult recurrent i absurd. El tema va provocar malestar per totes bandes, ara, per sort, sembla que tot està mes calmat i que aquelles mogudes, com ha passat sovint a casa nostra, no tenien una base sòlida sinó molta literatura transcendental. Però el tema toca les fibres sensibles de la gent i les mogudes massives, encara que serveixin per a poca cosa, ens agraden, sembla que fem alguna cosa molt important quan som molts. Tot va per audiències.
He llegit i escrit en català quan poca gent ho feia. Em vaig treure títols de català quan encara no existia el reciclatge. He vist endegar reciclatges per a mestres per part de gent que semblava que el que cercaven era provocar refús en lloc d'adicció. He vist de tot. I més coses que veuré. Avui el tema de la llengua materna ja el tenim molt lluny perquè Barcelona és plena de gent de tot arreu i s'hi parlen moltes llengües, a tots nivells. La immersió ha funcionat, sobretot a la primària, a secundària, batxillerat i a la universitat hi ha de tot i més. La gran majoria de criatures estan escolaritzades. Els poders públics es veuen més valents per incidir en els mestres de base que no pas en els d'altres nivells. L'anglès és omnipresent a tot arreu, ens agradi o no.
No crec que ningú m'hagi de dir, com si fos una qüestió religiosa, com haig de parlar i amb qui. En general, com en tot, és fàcil exigir que el cambrer d'un bar modest sàpiga català però també és molt diferent quan el qui parla castellà té més poder que nosaltres. I també depèn de com es fan les coses. La immersió tenia una mena de normatives absurdes pel que fa a la metodologia, se suposava que no s'havia de dir ni un mot en llengua hispànica. Després, a la pràctica, les coses son molt més senzilles i cadascú fa el que pot. TV3 ha perdut pistonada però té els seus incondicionals. En tot plegat el pitjor és el dogmatisme, pensar que les coses son com ens sembla que haurien de ser. Molta gent que fa proclames viu encara ciutat amunt, porta els fills a escoles d'elit, encara que fins i tot siguin públiques, ja que el barri o el poble condicionen molt. I no te problemes d'habitatge, ep.
He vist moltes contradiccions en temes com la llengua o la tendència política. Hi ha temes sobre els quals és arriscat opinar i no és tan sols el de la llengua. No hi ha res pitjor que els convençuts que, això sí, poden canviar de pensament quan els cal. Hi ha, com sempre, molta gent per a la qual els temes polítics, culturals, lingüístics, son francesilles, distraccions per a desvagats, ja que han de treballar força per tirar endavant. L'evolució del jovent d'origen divers és atzarosa, una incògnita, jo ja no la veure del tot. Per damunt de tot plegat l'important és que es pugui mantenir una pau modesta, una convivència sense trasbalsos, les lluites, revolucions i disbarats acaben malament, tot i que després els manuals ja les reconverteixen com cal. Per damunt de religions, pàtries i la resta cada dia em sembla més important la llibertat individual i m'empipen més els dogmes i les 'veritats' oportunistes, i això de què en vulguin 'convertir' i 'convèncer'. No s'estima una pàtria, ni un país, ni una llengua. S'estima o s'hauria d'estimar la gent real, ja ho deia Hanna Arendt, això.
