Si es broma, bé pot passar...

Cosas veredes... deia el Quijote a Sancho Panza, en un fragment citat a bastament, àdhuc pels qui no hem acabat mai de llegir el famós llibre. La vida sorprèn per les seves contradiccions, incoherències i modes diverses, fins i tot en l'àmbit moral, que ja és gros. Però d'això te n'adones quan et vas fent gran, si ets capaç de mirar cap enrera de forma desacomplexada i una mica crítica. És un dels avantatges d'envellir, de la joia d'envellir, malgrat que aquesta joia vagi acompanyada d'un augment de l'artrosi i d'una disminució de la visibilitat propera.

El fet és que ahir vaig penjar un post en broma. En broma? D'entrada diré que el tema no és nou i que recordava haver llegit, ja des del principi de la conformació de la blogosfera, coses en el sentit de controlar-la. El control d'internet és un tema pendent per a molts governs, dictatorials, és clar, però també democràtics o pseudo-democràtics o pre-democràtics. La por a la llibertat, títol d'un llibre d'èxit de la meva joventut, molt llegit aleshores, d'Erich Fromm, és una constant. La llibertat fa por a molta gent perquè, diuen, es converteix en llibertinatge, paraula que el genial Perich definia en un llibre com 'llibertat espanyola'.

De petita i joveneta escoltava sovint comentar a molta gent, d'idees diferents, que quan morís Franco en passaria una de molt grossa. No m'estranya, ara, aquella por que aleshores em feia riure. Venien d'una època moguda, els grans, molt violenta, i volien un cert ordre, una estabilitat al preu que fos. Un ordre guanyat a bastonades però que va coincidir, durant els seixanta, amb un desenvolupament econòmic que semblava que sempre seria progressiu i constant. Franco va morir, el destape va arribar i no va passar pas tot allò que es pensava que passaria. És clar que tampoc la democràcia no va ser allò que somniaven de forma ingènua i juvenil. Durant els seixanta també era habitual comentar informalment que vindria la tercera guerra mundial, ja que totes les generacions tenien una guerra. Les guerres eren una mena de fenòmen gairebé natural per al control de la població, havia arribat a llegir en algun lloc. De moment, fins ara, m'he escapat de la predicció, però no tots els habitants del planeta poden dir, per desgràcia, el mateix.

Des del temps en el qual es criticava el pentotal perquè Déu havia dit que els fills s'havien de parir amb dolor fins a les manipulacions genètiques actuals, que superen el món feliç de Huxley, ha plogut molt. Ens vigilen, però de forma més amable que en el llibre d'Orwell, és clar, al menys per aquests verals. Fa anys, catorze, quinze, recordo uns dinars en una escola propera en els quals alguns privilegiats que havien anat als EEUU criticaven el país i les seves restriccions, per exemple, en la fumeria. 'Aquí no pot passar', deien, 'no ens deixem encotillar amb tantes bestieses'. No? Doncs ja veieu, ni cigarretes de xocolata puc trobar a la fira, ja.

A nivell individual, sovint de jove havies afirmat que mai no faries el que fas. Quantes vegades hem escoltat afirmar de forma contundent que no s'aguantaria segons què a la parella, als amics, als fills, a la feina, a persones que més endavant han hagut de baixar veles en molts aspectes de la seva pròpia vida? Les conviccions més sòlides trontollen en algun moment. Com que la nostra vida és fràgil i temporal, els pocs espais de llibertat ens procuren una gran satisfacció i per això internet s'ha estès com una taca d'oli i la gent li dedica molt de temps, de feina, sí, però també de lleure i gaudi, en molts aspectes, com ara els blogs.

La gent que no utilitza internet, generalment gent una mica gran, però també jove, hi veu molts perills. Sempre passa igual amb les novetats, amb allò que no es coneix, i que, a més, proporciona un cert plaer material o intel·lectual. He escoltat, a escola, criticar des de la calculadora a la televisió. El nen d'abans de la televisió i el de després de la televisió: recordo la xerrada d'un capellà que tenia una casa de colònies i que ens comparava, de forma suposadament aprofundida aquells dos nens abstractes. Fins i tot els mestres joves i xatejadors s'esveren quan saben que els infants s'estan llargues estones davant de la pantalleta. Tothom estudia, ara, he sentit també dir de forma crítica. Si tothom estudia, de què serviran els estudis? Doncs de poc, com s'està comprovant, perquè tot canvia i l'exigència, amb la massificació, disminueix, no tan sols pel que fa a l'alumnat sinó també respecte als professors. La xarxa, a més d'ocupar espais fins ara restringits a polítics, periodistes, escriptors professionals, i per tant, de fer minvar la feina corporativa, també va ocupant llocs acadèmics i ja sap més que no pas el mestre.

Davant d'aquest panorama, la pretensió política de voler controlar els blogs és un resultat a preveure. Només cal estendre l'opinió que són un perill per tal que la societat, gran abstracció, i sempre disposada a assumir restriccions amb tal de bandejar (suposadament) riscos de tota mena, es mostri favorable a la seva limitació i control. Els delictes de sempre es fan per internet, és clar, però semblen molt més perillosos a nivell virtual, segons com s'expliquen. Durant un temps es van ficar amb els pobres jocs de rol, pel fet que els van utilitzar quatre guillats violents. Recordo que en un càmping el meu fill adolescent va anar a preguntar a recepció si al poble venien en algun lloc jocs de rol i se'l van mirar com si fos el sacamantecas. Internet, a més, deien, era un perill per a la comunicació, aïllava, pervertia; ara mateix s'està magnificant el problema d'aquests nois que es tanquen a casa, davant de la pantalla, fins i tot en fan una obra de teatre. L'agorafòbia no és nova, per cert, he conegut gent tancada a casa, en temps pre-internet. No voldria treure importància al problema, però fer-ne llei de tot plegat, em sembla, això sí, perillós i malaltís.

No està de moda l'alegria ni el final feliç a les pelis. L'altre dia mirava per televisió un excel·lent reportatge sobre el cinema que es fa a l'Índia i del qual, per cert, ens n'arriba ben poca cosa. Una directora del país comentava que la gent vol anar a passar-ho bé, veure bones cases, amors tràgics i difícils, fins i tot un polsim de crítica social, però que tot plegat acabi bé i amb cançons i ballades. Em recordava els comentaris de les veïnes de l'escala durant la postguerra, també volien això, luxe, balls, amors feliços, finals agradables. Volem, la gent normaleta, que les històries de ficció acabin bé perquè a la vida, encara que al capdavall tots 'acabem', hi ha, de fet, històries que acaben bé, o al menys, amb una mica d'esperança. És clar que quan volíem que tot acabés bé en la ficció ens deien, en la vida real, que aquest món era una vall de llàgrimes i ara que es prioritza un acabament tràgic o inquietant, per tal que l'obra de ficció sigui creïble ens diuen i els diem, a escola, que aquí hi venin a 'ser feliços'. I a menjar anissos. O potser no, perquè els anissos poden crear adicció a la beguda, qui sap.

L'amic Gabriel en un comentari d'ahir explicava com la natura supera l'art. Aquí trobareu referències a la realitat de la broma d'ahir. Potser properament podré reproduir el post del dia dels Innocents de 2008 en un d'una altra data, però aleshores serà, si la providència no ens protegeix, seriós i real.