Morir a l'estiu

Fa uns dies escrivia sobre l'ambivalència estival. Precisament avui fa un matí trist, boirós, amb una calor pesada i humida, inquietant, al menys pel meu barri. M'ha trasbalsat això del foc d'Horta de Sant Joan, a la Terra Alta. Molts nois i noies volíem ser bombers, de petits, perquè semblava aquesta una feina heroica i aventurera, mítica. Enguany, quatre bombers morts i dos de ferits greus és el resultat més dramàtic d'un foc que semblava extingit i va revifar de forma inesperada a causa del vent. Precisament ahir llegia al diari les manifestacions d'un bioquímic sobre els seus dubtes a l'entorn del canvi climàtic. Més o menys venia a dir que si no podem saber si plourà al vespre quin orgull ens fa suposar que podem incidir en els grans canvis en la meteorologia? Aquest vent inesperat ha estat un de tants factors imprevistos; davant de la tragèdia hi ha qui creu que tot era evitable i previsible, perquè un excés de vanitat científica, mèdica, pedagògica, meteorològica i de tota mena ens ha fet creure en aquest miratge, però qualsevol mala jugada del destí enderroca les torres de Babel més ambicioses i perfectes i enfonsa els titànics més ben construïts.

Ahir vaig recordar Pere Calders qui, crec, va gaudir d'una vida força llarga i interessant, malgrat les circumstàncies. En alguns blogs també van recordar Xesco Boix, doncs feia vint-i-cinc anys de la seva mort. Jo, com molta gent de la meva edat, i molt més jove, havia vist i escoltat sovint Xesco Boix, en les Escoles d'Estiu, a festivals diversos. Teníem moltes cintes amb el seu repertori, sol o amb grups d'animació i els meus fills, que eren petits aleshores, se les sabien gairebé totes de memòria i havíem anat comprant els cançoners amb les lletres i les partitures. També a l'escola eren un clàssic en qualsevol festa, aquelles músiques. De fet, imagino que formen part ja de l'imaginari col·lectiu d'una gran part de la joventut del país que poblava en aquell temps les escoles del CEPEC o d'altres més populars, però amb vocació de modernitat catalana. Érem de càmping, aleshores, precisament, ens trobàvem per la zona on Boix va morir. Aquell mateix estiu, feia pocs dies, el diari havia portat la tràgica notícia de l'assassinat amb violència d'una noia a Tarragona, dins de la mateixa botiga on treballava, propietat de la família, crim aquell que no es va arribar a aclarir mai, que jo sàpiga. Els fets violents i dramàtics que passen als estius, no sé el perquè, em queden més gravats, cosa que fa que em sembli que durant els estius passin més desgràcies d'aquest tipus. Recordo que fins i tot Montserrat Roig va fer en aquells anys un comentari sobre les morts violentes de dones a l'estiu, que semblaven incrementar-se de forma alarmant, en una època en la qual encara no era aquella violència de gènere ni violència domèstica sinó violència i res més. No sóc partidària d'aquesta mena d'etiquetes, la violència no té categories especials.

Sembla, perquè mai no s'ha afirmat de forma oficial, amb prou claredat, que Boix es va suïcidar i que tenia algun problema mental seriós, no sé si una bipolaritat o algun tipus de depressió crònica. El suïcidi és encara un tema espinós, que es disfressa i s'intenta explicar en veu baixa. En el cas de Boix, per a aquells que ignoràvem els seus problemes, aquella mort va ser un trasbals, gairebé un trauma, quan feia poc l'havíem vist, suposadament optimista, en una entrevista per televisió en la qual trucaven infants, un dels quals, fins i tot, li va dir que el seu fill s'ho devia passar pipa amb ell, una cosa així. La gent tampoc no parla massa dels seus problemes mentals, per regla general intentem donar una imatge exterior millorada i maquillada. Malgrat que tothom té dret a callar el que vulgui i a explicar el que li plagui, aquestes actituds no fan res més que accentuar la solitud dels propis afectats i de les seves famílies i d'estendre aquest estrany i inevitable sentiment de culpabilitat que embolcalla, després d'un suïcidi, la gent propera. Per a tots els mals no hi ha remei més eficaç, segons la meva opinió, que la normalització del tema.

Un metge seriós ens va comentar un dia que del coll cap avall encara hi entenia una mica, però que del coll cap amunt, fent referència al cervell, res de res. Els metges també, en ocasions, afirmen saber molt més del que saben perquè la sinceritat no resulta, sembla, prou professional i les persones volem seguretats incontestables. Després de morir la meva mare vam trobar per casa un parell de cartes dels anys 30, d'un oncle seu que havia emigrat a l'Argentina. Sempre ens havien dit que la meva àvia materna havia mort als trenta-cinc anys d'una anèmia però sembla, pel que diuen aquestes cartes, que també es va suïcidar, després de passar per un llarg període de profunda tristesa. La meva mare tenia vuit anys i ara entenc molts trets del seu caràcter i em sap greu que no m'hagués explicat mai aquella mort amb claredat. La meva mare era xerraire, parlava força, però ni ella ni ningú de la família no ens n'havia dit res, d'aquells fets. Cert que hi havia motius externs, problemes diversos de molts tipus, que podien haver empès l'àvia a prendre aquella decisió, però d'altres familiars, germanes seves, en les mateixes circumstàncies o pitjors no van optar pas per la mort. Crec que hi havia també, doncs, problemes depressius seriosos, que en aquell temps no es devien tractar de cap manera, però que fins i tot avui, amb més mitjans a l'abast per controlar-los, provoquen aquestes morts prematures i tràgiques.

El suïcidi porta encara molta càrrega religiosa i moral al damunt. Penalitzar el suïcida, titllar-lo de covard, com s'ha fet, és, em sembla, una mena de perversió del sistema religiós catòlic. La meva àvia va morir en l'època de la República, amb els cementiris passats recentment als poders civils i, m'imagino, al menys no es devien trobar amb problemes a l'hora d'enterrar-la. Un amic la mare del qual, també amb problemes mentals, es va llençar pel celobert, durant els anys seixanta, es va trobar amb la cantelluda actitud d'un capellà ortodox i amb poca capacitat de comprensió, perquè el fet és que també n'hi havia molts que feien la vista grossa si la tragèdia podia fer-se passar per algun tipus d'accident. Quan explico això de la meva àvia molta gent em comenta suïcidis que s'han esdevingut a la seva família, tractats també amb aquest tipus de vergonya i misteri, moltes vegades més intuïts o endevinats que coneguts amb certesa. Aquesta tipus de tragèdia, em temo, és molt més habitual del que sembla.

Hi ha aquest suïcidi de gent encara jove, fins i tot d'adolescents, motivat, crec, per problemes mentals diversos i hi ha un suïcidi adult, vell, conscient i volgut, molt diferent. Fa poc parlava amb el Sani de l'escriptor Sandor Marai, que es va suïcidar força vell, després d'una vida complicada però no pas infeliç del tot. Fa uns dies el diari explicava també la decisió d'un matrimoni benestant, ell músic, anglesos, que havien optat per anar a morir a una clínica suïssa que ofereix aquest servei, en trobar-se vells i malalts, després d'una llarga vida junts. Jo sóc absolutament partidària de poder triar aquesta mort plàcida, que encara, però, resulta massa cara per a la majoria de la gent. El mateix passava amb l'avortament, com molts recordem, els rics anaven a Londres i els pobres a la curandera del barri. Fins i tot hi compten les coneixences en el camp mèdic, en el tema de la mort amb dignitat, per a poder-lo resoldre. Per a tot, encara, a casa nostra, sembla que fa falta la figura del conegut, cosa lamentable. Per a treballar, per a morir...

Abans, també els fills deficients s'amagaven a casa, per molt estimats que fossin. La societat, fins i tot la científica, creia -i escrivia en manuals- que moltes d'aquelles malalties estranyes es devien als vicis dels pares, vicis centrats, sobre tot, en el sexe i la beguda. Afortunadament, això ha canviat molt. Un matrimoni més gran que jo em va explicar fa uns mesos que tenien un fill amb una deficiència mental lleu en explicar-los jo el cas de l'autisme del meu nebodet, molt més greu. Fa poc que hem sortit de l'armari, ara ja ho diem, em van comentar, amb un somriure. Jo crec que es van sentir alliberats en poder-ho explicar. Una cosa semblant ha passat amb el càncer. He viscut casos en els quals, en explicar algú que tenia càncer i que se l'estava tractant, persones de les quals n'ignorava les circunstàncies han explicat que ells també en tenien o n'havien tingut. De tota manera, també s'ha d'anar en compte amb què i com s'explica perquè sempre sorgeixen els culpabilitzadors de torn, els hereus dels dogmes i portadors de veritats immutables, que atribueixen les nostres desgràcies a culpes diverses, evidentment evitables, segons la seva opinió d'experts de manual d'autoajuda.

Un altre tema és el de pares amb fills que fan disbarats, fills difícils, amb addiccions complicades, fins i tot delinqüents. Hi ha una tendència a cercar, com en el cas d'aquests precoços violadors andalusos, culpes socials, familiars, pedagògiques. Un actor francès famós, no sé si era Depardieu, va escandalitzar fa anys la gent explicant el seu capteniment de jovenet, quan amb nou o deu anys ja corria amb bandes del barri, fent disbarats de tota mena. Pot ser que la família hi tingui alguna cosa a veure, però no sempre és així, i, encara que ho fos, les famílies i les persones són les que són i sovint no poden fer res més que el que fan, ja que prou feina tenen amb els seus propis problemes, que ningú, per cert, els hi pot resoldre; he vist casos així a l'escola i incidir en la responsabilitat familiar en el cas de pares irresponsables és picar ferro fred. Hem millorat força, evidentment, però encara ens queden molts armaris per obrir i molts misteris per esbrinar. Ahir parlava també del desencant de primers dels vuitanta, la mort de Xesco Boix, crec, representa una fita important en aquest desencant que només fa que palesar una evidència: la gran complexitat de la vida, que no respon mai del tot a proclames etèries ni a cançons pacifistes sobre la bellesa del món i la germanor universal.