He aprofitat aquesta tarda plujosa per veure una pel·lícula de betevé, de l'imprescindible cicle sobre Barcelona, La chica del auto stop. Sovint ja he vist moltes d'aquestes pel·lícules o, al menys, 'em sonen'. En aquest cas admeto la meva ignorància, no en sabia res.
És una història molt de l'any 1965, el de la seva estrena. Malgrat la còpia una mica deficient, tan sols per contemplar aquella Barcelona que avui sembla tan llunyana, la de la meva adolescència i primera joventut, ja pagava la pena mirar-la. La va dirigir el gran professional que va ser Miquel Lluch, i el guió és de José Antonio de La Loma. I era, no podia ser altrament, un producte de la factoria Iquino, que ja començava a destapar les xicotes i a mostrar-nos ni que fos els sostens, ficades en pantalons ajustats, com calia. Expliquen que està inspirada, una mica, en La ladrona, su padre y el taxista. Llàstima que a Can Iquino del Paral·el no hi havia aleshores la mateixa grapa que Itàlia per convertir la història en una comèdia divertida.
La protagonista és una actriu de la qual he trobat poca cosa, tot i que treballava força bé i era molt maca, Olga Omar. Tan sols he esbrinat que havia nascut a Logroño l'any 1944. Pel que fa a la resta del repartiment hi trobem actors i actrius més coneguts. Víctor Valverde, jove i de bon beure, un senyor molt atractiu i, relativament, poc aprofitat al cinema però molt més a la tele. Vestit del segle XIX i fent de personatge inquietant era per contemplar-lo, la veritat. El recordo en molts papers, com ara una molt bona versió de Bel Ami o fent de l'amic pocavergonya de David Copperfield. Amb el temps el vam recuperar, fins i tot, per a les sèries de TV3 de sobretaula. En el cinema el recordo menys, sobretot en una pel·lícula molt interessant que no han passat gaire sovint, El corazón del bosque.
Fent de dolentot, trobem el gran Iranzo, tan condicionat pel seu físic a fer de mala persona, sort que a La piel quemada es va poder lluir de valent amb el paper de la seva vida, segons la meva opinió. Consuelo Nieva, fent de mare trista, Fernando León, un altre actor poc aprofitat, Luis Ciges, reivindicat de gran, o Gustavo Re, que havia viscut a la casa dels Vienesos, al meu barri, tan habitual fent de secundari característic. El cartell de la pel·lícula és molt de l'època, sembla una il·lustració de les revistes per a noies d'aquell temps, l'estil havia canviat i es permetien, ja, algunes escenes agosarades, sense passar-se, això sí. I al final, com calia, els delinqüents de poca volada serien castigats, segurament de forma breu i caritativa i es podrien incorporar a la societat, com aquell gamberret de l'Enric Barbat. Tot i que jo no em refiaria gaire del personatge interpretat per Iranzo, ves a saber si no es va voler venjar en sortir de la presó.
I una mica de música, yeyé, que deien, tipus twist, a càrrec d'un conjunt del qual tampoc no he trobat pistes, Los Atilas, i que ho feien prou bé. Em sembla que pocs xicots de la meva època no havien format part d'algun conjunt, en algun moment de les seves vides. I paisatges urbans entranyables, terrats atrotinats uns quants dels quals encara deuen existir. El Born d'aleshores, Can Jorba, noves construccions en mig d'una mena de no res, la platja propera, encara poc explotada. Interiors miserables, en comparació amb la casa burgesa d'un pretendent ximplet de la noia. Pisos en construcció, un tema molt de l'època, també. És una història no tan innocent com sembla, de buscavides i lladres de poca volada, algun dels quals ja porta al damunt un ganivet, per si un cas. Per sort l'amor tot ho arranja, encara que sigui una mica a llarg termini.
Aquestes pel·lícules em resulten entranyables curiositats, documents sense intenció documental que no es limiten a mostrar-nos la ciutat d'aleshores sinó, també, com érem o com volien que fóssim. Ja no hi surt cap capellà, ep, i els polícies tenen poc paper i poc dialeg, en comparació amb els de deu anys abans. Això de fer auto stop començava a ser habitual i, malgrat els perills que presentava l'activitat, la noia, que té caràcter, se'n surt de totes. I és que el caràcter de la protagonista també m'ha semblat modern considerant l'època. Llàstima que intuïm que potser acabarà al seu piset nou, fent una vida d'allò més convencional, qui sap. La feina de camioner, en aquella època, va tenir el seu glamour, hi va haver sèrie americana i sèrie espanyola, sobre la professió, i recordo alumnes meus, dels primers anys en els quals treballava de mestra, que volien ser 'camioners internacionals'.
Una pel·lícula que no puc valorar qualitativament sinó des de la nostàlgia imprescindible, l'imaginari personal i les evocacions melangioses.
https://www.dequevalapeli.com/peliculas/ver_blog/MzIzMQ==
https://www.imdb.com/title/tt0057943/
