LA PELL CREMADA DELS PALETES POBRES

 

I encara més
si us deia l’ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt...
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!

Salvay Papasseit, 'Els oficis', fragment

Aquest divendres, al CineFòrum de Tot Història, vam comentar l'emblemàtica pel·lícula La piel quemada, del director Josep Maria Forn, qui va morir tot just l'octubre de l'any passat. He escrit sobre el director i la pel·lícula en diferents ocasions, l'any 2016 van restaurar-la i ara es pot gaudir en un blanc i negre excel·lent. L'amic de molt anys de blog i tertúlies d'història, Toni Serra, va dir més o menys el que jo pensava, que la pel·lícula, per a nosaltres, la gent que era jove en el moment de la seva estrena, és un mite. 

Em va sorprendre comprovar que molta gent no la recordava o no l'havia vist mai, i no tan sols gent més jove sinó també de la meva generació. La pel·lícula s'ha passat més d'una vegada per televisió, a BTV, al segon canal. En tot cas, al contrari del que em passa en ocasions, em va agradar tant o més que les altres vegades. La gent del meu temps hi pot veure i reconèixer detalls, fets i personatges que, per als de més endavant, poden quedar ignorats o llegir-se d'una altra manera.

La pel·lícula explica la darrera nit que José, un paleta andalús que treballa a Lloret de Mar, en unes obres, passa sense la dona i els fills, que han d'arribar en tren, amb un germà seu, l'endemà, des del seu poble andalús. És, doncs, un viatge sentimental, sociològic, gairebé documental, i també un viatge interior dels personatges, que en una sèrie de flashos ens ofereixen records del seu poble, del seu casament, de la situació de misèria que vivien i del trasbals que, per als homes joves, representava l'enfrontament amb aquella Catalunya i aquell turisme d'aleshores.

A banda de la història, molt reeixida, cinematogràficament és un monument, pel meu gust. I també una panoràmica documental per l'Espanya de l'època, és clar. Forn va tenir la idea en contemplar, amb ulls d'artista, el contrast entre el turisme del moment i uns paletes que treballaven a ple sol, a les moltes obres que van anar sorgint com bolets a tot arreu. L'any 1965 el director ja havia fet un primer intent, que no va reeixir, i que havia de comptar amb uns intèrprets una mica diferents. En tot cas el quadre actoral és de categoria, Iranzo, un gran actor que no va tenir, després, grans oportunitats de fer protagonistes de tant de pes, resulta excel·lent en el seu paper, i Marta May, a qui va passar una mica el mateix, es capaç d'expressar, gairebé sense paraules, els seus temors, els seus desitjos i els seus sentiments més pregons. Un munt de secundaris molt interessant interpreten els companys de feina de José, els familiars, els passavolants. Hi trobem moments entranyables, Escamilla cantant una tonada molt en la línia de la Nova Cançó, en un capvespre costaner, o Jaume Picas amollant un rotllo filosòfic pedant, tipus Woody Allen, a una noia jove i atenta. O la gran Gina Baró, avui poc recordada, fent un extraordinari ball africà en aquells espectacles estiuencs d'aleshores.

Noies en bikini, turistes alliberades sexualment, aquells paletes que et deien tot tipus de barbaritats quan passaves per sota d'una obra, discursos morals religiosos i autoritarisme patern, els prejudicis de la societat catalana de classe mitjana, però també baixa, davant dels costums dels nou vinguts... Com en algunes darreres produccions interessants sentim parlar català, de forma gairebé subliminal, però evident. Recordem allò de quan es pagaven els punts i assistim a la forma de treballar del peonatge d'aleshores, sense gaire mides de protecció. Els paletes d'avui continuen sent 'de fora' però vull pensar que les condicions laborals han millorat, com ha millorat la situació de la dona i les condicions de vida, tot i que em sembla que sovint no volem veure allò que no ens convé i que trobaríem moltes variables poc agradables als nostres bonismes d'estar per casa. 

Forn va tenir després problemes diversos, els de més gruix amb la versió de M'enterro en els fonaments, el famós llibre de Manuel de Pedrolo. Crec que Companys, amb les seves limitacions, és avui una pel·lícula que encara emociona. En canvi amb El coronel Macià no se'n va sortir tan bé. Les seves filles continuen en el mon de la producció cinematogràfica. El conjunt de la seva obra és prou interessant com perquè el tinguem molt més en compte, en el context de la nostra cultura. Evidentment, però, La pell cremada és la seva obra mestra i va coincidir en el temps, gairebé, amb la publicació de Els altres catalans. No ens agrada recordar-ho però hi havia molts prejudicis envers els nou vinguts i avui, ai, n'hi continua havent vers els qui arriben, de tants llocs diferents. També ells, els 'de fora' en tenien, ho hem d'admetre, vers la societat catalana, i aquest és un tema que, així mateix, cueja de tant en tant. Tot és molt més complex del que voldríem. De vegades, que ens posin al davant un mirall retrospectiu, resulta molt saludable.

Revisitar La pell cremada, avui, ofereix un munt de noves lectures i, com en les relectures de bons llibres, hi trobem un munt de detalls inoblidables i d'aspectes que potser ens havien passat per alt. 

La pell dels altres

He llegit al diari que tornaran a projectar la pel·lícula La piel quemada i tenia intenció d'escriure un post sobre el tema, però el cas es que dono una volta pel supermultiblog d'en Francesc i m'ensopego amb el seu comentari sobre aquesta pel·lícula i la seva reposició. Bé, si vam ser més de cinquanta parlant de Calders no hi fa res que siguem uns quants aquells qui, en els nostres blogs, ens alegrem d'allò més amb aquesta notícia d'exultació cinèfila.

Aquesta pel·lícula s'ha fet en algunes ocasions a cineclubs o en el context de jornades sobre migracions, per exemple. Jo la vaig veure fa molts anys al cinema i, més endavant, per televisió. Per la televisió encara em va agradar molt més que la primera vegada, perquè jo ja era una mica més gran i valorava molts més aspectes de la història i de la seva realització. Amb el llibre de Candel sobre Els altres catalans crec que aquesta peli va contribuir a fer-nos mirar la immigració d'aleshores amb uns altres ulls i amb menys desconfiança. Perquè ara podem fer volar molts colomets però el fet és que aquelles masses que es qualificaven vulgarment de xarnegada desvetllaven moltes susceptibilitats i desconfiances.

Dos anys abans d'aquesta pel·lícula, el 1965, s'havia filmat una versió força digna sobre la Maria Rosa de Guimerà, una versió actualitzada, amb Espert i Rabal, que van ser parella de culte en més d'una ocasió. La dirigia el marit de Núria Espert. Ara bé, hi havia una escena que avui titllaríem de racista, ben segur, quan la Maria Rosa és atacada per uns xicots castellans i defensada per l'ombrívol Marsal, mentre a plaça ballen sardanes. Un d'aquells gambirots era Iranzo, gran actor valencià, tot terreny, malauradament mort l'any 2003.

Iranzo tenia un físic molt particular, adient per a aquest tipus de papers. En dos anys, la visió de l'altre, en aquest cas del paleta andalús, sembla que va evolucionar positivament i Iranzo va ser a La pell cremada un immigrant humà i humanitzat, immens. El paper de la dona, amb una Marta May en estat de gràcia, també va fer que la pel·lícula agafés una gran volada, per a mi és un clàssic, la veritat, com Surcos, de principis dels cinquanta, pel·lícula també sobre la immigració i que es troba a l'altar cinematografic dels meus mites de ficció. Són pel·lícules que s'haurien de passar sovint als instituts i als cercles universitaris. També és interessant la visió que dóna d'aquell primer turisme i del xoc cultural que va representar. Sembla que la pel·lícula va tenir problemes en incorporar algunes frases en català, coses de l'època.

Cal dir també que un gran nombre d'aquells paletes, joves, eren molt temperamentals i arrauxats, d'un tarannà diferent del nostre, i que quan eres joveneta, passar per sota d'una obra feia una mica d'angúnia, pels disbarats que podies arribar a entomar, les coses com siguin. De vegades em preguntava si els avis tranquils i seriosos que venien a buscar els néts a l'escola, educats i discrets, no haurien estat en els seus primers anys a Catalunya temibles paletes piroperos... Com deia Campoamor, las hijas de las madres que amé tanto me miran hoy como se mira a un santo. També em pregunto sovint què passaria si els discrets paletes magribins o sudamericans d'avui amollessin a les jovenetes aquelles rastelleres de disbarats, alguns de graciosos i altres de no tant... Entre els nou vinguts, amb una cultura més masclista, i l'impacte del turisme i els canvis que va comportar, els nostres esquemes paufetistes van trontollar força. Això, lligat al fet que als barris pobres és on han de conviure els pobres autòctons amb els pobres forasters, feia que pel Poble-sec hi hagués un cert refús mutu, d'entrada, que aviat es va convertir en una convivència normalitzada i positiva. Res de nou, doncs, sota aquest sol que crema la pell de tanta gent, encara avui. Sobretot, ara, a l'agost.