Sobreviure a l'educació formal o informal

Cada dos per tres em proposo no tornar a opinar ni escriure sobre temes educatius, ja estic retirada, però un tomb que he donat per alguns blogs m'ha portat altra vegada a aquest camp on he tingut la professió durant anys. Admeto que hi vaig caure per casualitat i per manca d'altres expectatives, a l'escola, en uns temps en els quals poques noies estudiaven i on fins i tot a les famílies amb possibilitats les filles acostumaven a no anar a la universitat.

L'educació, l'escola, l'ensenyament, s'han de relativitzar molt. La infantesa és una època que pot ser feliç i màgica però que també està plena d'angoixes ja que, en el fons, hem de tenir contents els adults, dels quals depenem. Per això assoleixen tant d'èxit els llibres on els infants són autònoms i tenen poders, com la Calcesllargues o el Potter, fins i tot com la joveneta Salander, que sap informàtica i arts marcials i es pot defensar soleta.

Els humans som imperfectes i amb tendència a pontificar i cercar veritats absolutes, però, amb el temps, tot resulta relatiu i fràgil. L'època escolar pot marcar-nos una mica, però de fet té poc pes en la vida, fins i tot en la professional. Per això, des que vaig assolir una mica de raó pedagògica vaig intentar no dogmatitzar, cosa difícil amb tanta pedagogia etèria o no tant surant pel context político-social. Que l'escola no té massa poder és fàcil de comprovar, de l'escola franquista i religiosa n'hem sortit molts ateus i agnòstics, i més o menys demòcrates, al menys de boquilla.

Hi ha moltes persones amb una mala escolaritat obligatòria que després han fet una vida normal, feliç, fins i tot que han guanyat molts diners, ja que guanyar diners sembla ser que és la prova més visible de l'èxit en qualsevol camp, ens agradi o no. També hi ha un altre cas, més dramàtic, crec jo, els alumnes precoços, brillants, que després no han tingut sort, han ensopegat, i que es troben amb els anys amb la realitat de comprovar com, en les trobades amb antics companys d'escola, que de vegades resulten patètiques, els més bojos fan bitlles i ells o elles fan badalls.

Les famílies, amb tota la bona intenció, de vegades també incideixen excesivament en l'educació, exigeixen, demanen resultats, omplen de feina les hores lliures dels infants i projecten les seves frustracions en els fills, de vegades de forma totalment inconscient o subconscient. Deixar viure i saber esperar és una virtut que s'aprèn per assaig i error. L'exigència pel que fa als joves no acostuma a ser només intel·lectual, es dóna en camps com l'esport, per exemple, molta gent voldria ser el papa o la mama del Guardiola.

Quan et fas adult has d'aprendre a viure per tu mateix i no culpar l'entorn dels teus fracassos, ni tan sols dels teus perillosos èxits. Fem el que podem i com sabem. L'educació sempre fracassarà, es mou en el terreny de les idees, de les inconcrecions. Per més informes pises i la resta que vulguin esbrinar les interioritats dels sistemes, la conducta humana s'escapa dels paràmetres racionals com aigua pels cistells. Per això els llibres d'història menteixen quan, després d'explicar els fets, intenten interpretar-los.

No hi ha millor educació per la pau que explicar les guerres i el patiment de tothom, sense entrar en ideologies variables i manipulables. No hi ha millor mètode pedagògic que ensenyar a escriure, llegir, comptar i pensar una miqueta. I encara gràcies. Per fer un estudi educatiu seriós (fins i tot un estudi mèdic aprofundit) caldria seguir a un grup de persones des que neixen fins a la seva mort, un pot fracassar als vint anys, triomfar als quaranta i tornar a fracassar als cinquanta, pel que fa a la vida. Els moments feliços alternen amb ensopegades i tragèdies, al llarg del temps, ens agradi o no. I, en molts casos, no som pas els amos del nostre destí. Ni molt menys, del dels altres. Bé, ja no sé de què parlava... és l'edat. En tot cas, il·lustro el tema de forma místico-catalano-barcelonina amb el Jesuset de la Rambla, a qui Verdaguer, home de feliços i brillants inicis i trist final, va dedicar un dels seus textos. En el fons, la imatge no és res més que un pobre nen portant -ja- la seva creu.