16.11.09

Un pèl de preu

Aquests dies s'ha subhastat un pèl d'Elvis Presley, sembla que amb un bons resultats econòmics segons les previsions. Fa anys recordo que també es va subhastar una torrada mossegada per George Harrison. Sempre m'ha fet angúnia el culte a les relíquies, culte que ha existit en moltes religions i fins i tot en manifestacions de tendències polítiques suposadament atees, només cal pensar en la mòmia de Lenin. Corria per casa meva, quan jo era petita, una mena de medalla d'alguna rebesàvia amb uns trossets d'ossos incrustats que pertanyien a uns estranys beats de nom estranger, no sé d'on havien sortit, com que la meva besàvia havia servit a cases bones  imagino que algú li devia regalar aquell estrany objecte. Em feia por mirar-lo, la veritat. Les cases benestants comptaven sempre amb capella pròpia i relíquies, cossos incorruptes i parts del cos de sants i beats diversos. En èpoques en les quals la importància d'un indret religiós, església, capella, santuari, anava lligada a l'economia a través de les visites que rebia i a les pelegrinacions que generava, l'èxit depenia força de les relíquies que aplegava i, és clar, hi havia molt pillatge i robatoris de tota mena de restes humanes atribuïdes de forma més o menys oficial a un sant.


Quan es va fer santa a Maria Goretti, els religiosos de l'orde que havia propiciat la santificació van anar a la tomba amb una colla de jovent, per requisar allò que en quedés, de les restes de la pobra noia. No és l'únic cas, n'hi ha hagut una pila, en els anys antics en què es va acabar per prohibir el comerç de relíquies es profanaven tombes amb molta regularitat. Avui existeix també un culte a les relíquies una mica estrany, relacionat amb cantants i artistes, sobre tot si han mort joves, cosa que magnifica els mites i ens evita l'espectacle de l'envelliment i decadència de l'ídol. Aquestes relíquies no són, ja, trossos dels cossos dels recordats, només faltaria, però de vegades apleguen tot de coses ben estranyes, com en una exposició que van oferir uns col·leccionistes de tota mena d'objectes i documents relacionats amb Marilyn Monroe, en una exposició que es va fer a Barcelona fa uns anys. El Mag Lari ens ha sorprès amb el seu fetitxisme per Michael Jackson, és de suposar que la seva col·lecció deu haver pujat de preu amb la mort del personatge, segur.


No fa massa anys era habitual guardar el cor dels difunts famosos, com en el cas de Macià. El cor de Chopin va ser portat a Polònia. Les històries relacionades amb el cos d'Eva Peron són enigmàtiques i sorprenents. En èpoques passades les relíquies de sants que es treien en processó per demanar pluja es remullaven al mar o als rius, cosa que es va acabar prohibint, pel deteriorament que comportaven. El culte funerari als famosos és estrany, inquietant. Les relíquies apleguen una mena de culte pel misteri de la mort, també. En tot cas, sembla que han tingut sovint, també, un valor econòmic a més de sentimental o religiós.


És curiós que fa anys hi havia una frase feta habitual, per referir-se a algú que no valia per a res o que era un desastre, quina relíquia estàs fet. També havia escoltat la frase en el sentit d'algú que estava molt vell o rebregat, pobret, està fet una relíquiaAvui les funeràries ofereixen transformar flocs de cabells en un diamant, una cosa ben estranya. En aquest cas la relíquia esdevé joia de preu. Sembla que en el nostre món del present, en aparença tan racional i secularitzat, no ens acabem d'alliberar de l'estranya necessitat de venerar tota mena de coses estranyes o de santificar personatges de tota mena i condició.

20 comentaris:

Galderich ha dit...

Ha, ha... jo sóc un ésser estrany que m'entusiasma aquest món de les relíquies. De petit passavem una part de l'estiu al poblet on va nèixer l'Espoz y Mina i en el cementiri hi havia la tomba amb el cor conservat en formol! Aquesta idea em fascinava... era raret!

Quan Gandhi va morir assassinat el jardí on es produí aquest magnicidi fou arrassat pels devots agafant com a relíquies les fulles dels arbusts i plantes...

El fetitxisme és consubstancial a l'ésser humà a tot arreu, és com si vulguéssim conservar aquella persona ben aprop.

Actualment els autògrafs és el que triomfa en els joves i no tant joves (qui no conserva un llibre signat per algú!), amb els compradors d'art (volen la signatura de l'artista) i amb tot el que pugui tenir un valor... Per exemple, jo sé de bones fonts que totes les samarretes del Barça signades per jugadors són signades per un vigilant que les va signant imitant-les molt bé, té traça el noi...

En fi, feta la llei, feta la trampa i com que és molt difícil autentificar... sempre hi ha espavilats que fan la primera pela... ahir i avui.

"Qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra" que me la vendrè com a relíquia com les que havia a Poblet, que suposadament foren les que acabaren amb la vida de Sant Esteve, al cel sia!

Clidice ha dit...

Conservar objectes de l'ídol, sigui de l'espècie que sigui, és un acte màgic que es perd en el temps. L'objecte, a l'haver estat en contacte amb el déu, passa a tenir algunes de les seves propietats i, d'aquesta manera, nosaltres també hi tenim accés. És un mecanisme que ara, ens pot semblar absurd, però que encara és vigent. Contràriament a en Galderich jo sóc poc fetitxista, serà perquè admiro molt poca gent, o perquè sóc una descreguda, però entenc el procés i, què vols que et digui, em fa gràcia perquè és una de les coses que més ens connecta a la humanitat més primitiva :)

Galderich ha dit...

Clídice,
Les fotografies de tota la teva família són un fetitxe que connecta directament amb els teus ancestres.
Per lluitar contra això es va inventar la iconoclàstia perquè es considerava que els creients donaven més valor a les imatges que al que simbolitzaven. Només cal veure les processons de Setmana Santa i el culte a les Verges!
Jo tinc un oncle que no creu en res, només amb el Sant Cristo de Balaguer...

Júlia ha dit...

Galderich, actualment només em fa gràcia que em firmin llibres gent que conec, la veritat, això de l'autògraf del desconegut també em sobta, però, vaja, així és el món, i alguna cosa deu tenir aquest fetitxisme, és clar, lligat a l'inconscient col·lectiu.

Precisament ara que he fet xerrades sobre la Setmana Tràgica he vist també que molts espavilats venien herbetes del lloc on havien afusellat Ferrer y Guardia.

Hi ha gustos per a tot i n'hi ha que han fet fortuna.

Júlia ha dit...

Clídice, jo també sóc descreguda, però, efectivament, aquestes creences van manifestant-se amb formes diferents, més modernes, alguna necessitat n'hi deu haver, doncs.

Júlia ha dit...

Sí, Galderich, però veig certes diferències qualitatives en el fet de guardar fotografies, fins i tot objectes o guardar una mà en formol o pagar diners per un pèl de nosequi.

Júlia ha dit...

Fa anys a Ávila guardaven un vòmit de Santa Teresa que fa temps que ha desaparegut de l'exposició.

Per cert, fa anys corria un acudit molt innocent sobre Franco, en els temps de tot allò del braç de Santa Teresa. Franco enviava un telegrama al Sant Pare, que aleshores era Pau VI, l'antic cardenal Montini.


-Cambio brazo incorrupto santa Teresa por pierna Sofía Loren.
-Me llamo Montini, no Tontini.

Allau ha dit...

Em quedo al bàndol de Júlia i Clídice: només fotos i autògrafs de gent que conec i per un motiu purament sentimental, gens fetitxista.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Subratllo, per encertada:"el nostre món del present, en aparença tant racional i secularitzat...".
Ja ho diuen que les aparences enganyen.

Clidice ha dit...

Galderich,

és que el Sant Cristo és molt Sant Cristo eh! ;)

I, com la Júlia, jo només tinc llibres dedicats d'escriptors que conec, o sigui: poquíssims. :)

Galderich ha dit...

Però ho veieu? Els demanem l'autògraf amb reverència i els guardem amb certa il·lusió.

M'ha agradat el tema del vòmit de Santa Teresa, me l'apunto al costat d'una ploma de l'Arcàngel Sant Gabriel, de la Llet de la Verge Maria i d'un pèl de la barba de Mahoma... Seguirem col·leccionant relíquies virtuals!

PD. Júlia, molt bo l'acudit de la Sofia Loren (per l'època) i el tema de la gespa de Ferrer i Guardia també és molt bo!
Un dia d'aquests publicaré a la Galderia de Leblansky-Galderich una bona relíquia...

Júlia ha dit...

Xiruquero: i tant, que enganyen.

Galderich: jo crec que hi ha una diferència substancial, el vòmit possiblement fos autèntic, al menys, de l'època. Bé, el pèl de Mahoma, qui sap. La resta ja em sembla més esotèrica, la veritat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Com no sóc gens mitòman no entenc aquesta falera. Que et fans d'un cabell de l'Elvis? els tens al menjador dins una urna? o el poses a l'escudella per donar-hi sabor?
Has parlat de Maria Goretti, recordo el cas d'aquesta nena, abans a l'Estany quan hi anava de vacances repartien uns folletons de color blaucel que més om enys eren de esglesia i Maria Goretti era el paradigma, aquella neva que havia preferit morir abans de ser violada i no sé que més. Ara, tot i no ser com he dit gents mitoman podria estudiar quedar-me en subhasta amb un cabell d'en Duràn i Lleida.Aixó si.

Gabriel Jaraba ha dit...

La dèria de les relíquies és deliciosament medieval, l'Umberto Eco n'és expert. A aquella època eren un gran negoci, igual que ara. Probablement van inaugurar el que avui coneixem com turisme cultural. Tenir les reliquies de Sant Ambrós, per exemple, assegurava un bon raig de visites al lloc sagrat; ara anem a la tomba de Michael Jackson (que no t'hi deixen acostar, cosa que contradiu el sentit mateix de la reliquia del sant, que s'ha de poder, si més no, contemplar). Jo no tinc cap mena de reliquia ni guardo res (en realitat, tinc poquíssimes fotos de la dona i la filla, i elles gairebé cap de meva). Però crec que l'acte màgic de l'atracció relicària és profundament humà i un pou sense fons d'on extreure sensibilitati tendresa si cal. La màgia simpàtica és molt poderosa, tant com la ment humana.

Júlia ha dit...

Francesc, tinc pendent la història de Goretti, tinc un llibre molt interessant sobre el tema.

Júlia ha dit...

Gabriel, durant anys el turisme que es feia per aquí era, bàsicament, religiós, santuaris i tot això. Les relíquies però sembla que en èpoques paganes ja feien fortuna, ja es guardaven coses d'aquestes amb devoció, deu ser un sentiment humà ancestral.

Deric ha dit...

quin fàstic! qui pot pagar per una torrada florida i llardosa mossegada?

Montse ha dit...

hahahahaha! m'ho estic passant molt bé amb això de les relíquies i els fetitxes!!!
Un vòmit de Santa Teresa, argggggggggg..

qui era aquell pintor que venia la seva caca? (és verídic, i a més, la gent comprava "la caca de l'artista")... i és que hi ha d'haver gent per tot!

per cert, quan em faci famosa subhastaré tots els discs durs que se m'han "mort" des que vaig començar amb això de la informàtica, a veure si els meus hereus fan la primera pela!

Júlia ha dit...

Deric, perquè no ets prou mitòman, ves, altrament pagaries trinco-trinco, he, he.

Júlia ha dit...

Arare, hi ha històries molt sorprenents sobre el tema, n'hi ha per escriure'n un tractat aprofundit. Es veu que hi havia sants que tenien centenars de dits incorruptes i fins i tot hi havia un prepuci sant de Jesús en algun lloc, ja que se suposa que el van circumcidar.