Un pèl de preu

Aquests dies s'ha subhastat un pèl d'Elvis Presley, sembla que amb un bons resultats econòmics segons les previsions. Fa anys recordo que també es va subhastar una torrada mossegada per George Harrison. Sempre m'ha fet angúnia el culte a les relíquies, culte que ha existit en moltes religions i fins i tot en manifestacions de tendències polítiques suposadament atees, només cal pensar en la mòmia de Lenin. Corria per casa meva, quan jo era petita, una mena de medalla d'alguna rebesàvia amb uns trossets d'ossos incrustats que pertanyien a uns estranys beats de nom estranger, no sé d'on havien sortit, com que la meva besàvia havia servit a cases bones  imagino que algú li devia regalar aquell estrany objecte. Em feia por mirar-lo, la veritat. Les cases benestants comptaven sempre amb capella pròpia i relíquies, cossos incorruptes i parts del cos de sants i beats diversos. En èpoques en les quals la importància d'un indret religiós, església, capella, santuari, anava lligada a l'economia a través de les visites que rebia i a les pelegrinacions que generava, l'èxit depenia força de les relíquies que aplegava i, és clar, hi havia molt pillatge i robatoris de tota mena de restes humanes atribuïdes de forma més o menys oficial a un sant.

Quan es va fer santa a Maria Goretti, els religiosos de l'orde que havia propiciat la santificació van anar a la tomba amb una colla de jovent, per requisar allò que en quedés, de les restes de la pobra noia. No és l'únic cas, n'hi ha hagut una pila, en els anys antics en què es va acabar per prohibir el comerç de relíquies es profanaven tombes amb molta regularitat. Avui existeix també un culte a les relíquies una mica estrany, relacionat amb cantants i artistes, sobre tot si han mort joves, cosa que magnifica els mites i ens evita l'espectacle de l'envelliment i decadència de l'ídol. Aquestes relíquies no són, ja, trossos dels cossos dels recordats, només faltaria, però de vegades apleguen tot de coses ben estranyes, com en una exposició que van oferir uns col·leccionistes de tota mena d'objectes i documents relacionats amb Marilyn Monroe, en una exposició que es va fer a Barcelona fa uns anys. El Mag Lari ens ha sorprès amb el seu fetitxisme per Michael Jackson, és de suposar que la seva col·lecció deu haver pujat de preu amb la mort del personatge, segur.

No fa massa anys era habitual guardar el cor dels difunts famosos, com en el cas de Macià. El cor de Chopin va ser portat a Polònia. Les històries relacionades amb el cos d'Eva Peron són enigmàtiques i sorprenents. En èpoques passades les relíquies de sants que es treien en processó per demanar pluja es remullaven al mar o als rius, cosa que es va acabar prohibint, pel deteriorament que comportaven. El culte funerari als famosos és estrany, inquietant. Les relíquies apleguen una mena de culte pel misteri de la mort, també. En tot cas, sembla que han tingut sovint, també, un valor econòmic a més de sentimental o religiós.

És curiós que fa anys hi havia una frase feta habitual, per referir-se a algú que no valia per a res o que era un desastre, quina relíquia estàs fet. També havia escoltat la frase en el sentit d'algú que estava molt vell o rebregat, pobret, està fet una relíquia. Avui les funeràries ofereixen transformar flocs de cabells en un diamant, una cosa ben estranya. En aquest cas la relíquia esdevé joia de preu. Sembla que en el nostre món del present, en aparença tan racional i secularitzat, no ens acabem d'alliberar de l'estranya necessitat de venerar tota mena de coses estranyes o de santificar personatges de tota mena i condició.