Aucells, ocellets, ocellots i 'pajarracos'

Fa anys, quan els meus fills encara es trobaven en edat escolar vam anar per vacances, com acostumàvem a fer de tant en tant, al zoo, al parque, com sempre havia sentit dir de petita jo mateixa. Vam arribar aviat, per aprofitar el matí. El vespre anterior hi havia hagut una tempesta amb vent, d'aquestes d'estiu, i el terra era ple de centenars de petits ocells morts, de branques i fulles, que encara no havien tingut temps d'enretirar. La majoria dels finats crec que pertanyien a aquesta varietat d'estornells que ha anat colonitzant les nostres zones urbanes.

Recordo que al diari va venir una nota breu, gairebé ni es va parlar del tema. No crec que fos ni la primera vegada ni la darrera que passava quelcom semblant. Avui també llegeixo a La Contra el testimoni d'un avi de la Vall d'Aran que diu que no hi ha ocells. En canvi, a les zones urbanes, jo hi veig més ocells que mai: pit-roigs, gavines, coloms, estornells, pardalets, cueretes, mosquiters... Potser, com les persones, han emigrat a ciutat, qui sap. Coses que abans passaven desapercebudes avui distreuen el personal i generen fins i tot filosofies apocalíptiques. Segurament es parlarà molt més dels ocells morts que no pas de les darreres víctimes d'atemptats diversos en aquest món que no acaba de trobar la pau mundial.

L'augment ocellaire a ciutat es relaciona amb l'augment d'arbres i també d'insectes. Els ocells són molt bonics en cantitats moderades i encara més, de forma individual, o contemplats en els seus suposats hàbitats on, avui, trobem una gran oferta de miradors turístics des d'on poder contemplar-los. Una gavina volant pel cel, un colom de la pau, un estornell tranquil inspiren sentiments poètics, però un estol immens dels mateixos animals, a prop, inquieta i embruta. El cinema ha aprofitat molt bé el tema, des dels ocells de Hitchcock a moltes altres cintes de sèrie B o C, amb taurons, mosques, aranyes, rates pinyades, piranyes, serps, formigues o el que sigui que bellugui, vaja.

Els ocells engabiats no són, avui, políticament correctes, llevat dels ja excessivament civilitzat periquitos i canaris, i d'aquí ve una mica la fúria antiocellaire que ha acabat amb les parades de la Rambla, les quals, per cert, també van derivar durant alguns anys oferint un estrany reguitzell d'espècies de gust dubtós. Fa poc vaig tenir un debat de bon rotllo amb una bona amiga que tenia una cadernera engabiada que s'estimava molt. Per cert, fa poc que va morir, aquesta cadernera, de mort natural. 

Veure caderneres engabiades no m'agrada, ja que les he vist en llibertat sovint, pels nostres parcs urbans i tot, però havia estat fa anys un ocell habitual a les cases. Qui no tingui a la finestra / dos testos de flors germans, / un ocell dins d'una gàbia / i un cor ben enamorat, / no sap el que és benaurança / ni podrà saber-ho mai, escrivia Maragall en un temps on tot era molt diferent. Els ocells engabiats semblaven alegrar la vida del veïnat modest. Si el personatge de Gable a The Misfits manifestava, referint-se a uns cavalls, que quan menys es mata, més dolent sembla, pel que fa als ocellets també passa, quan menys s'engàbia, més dolent sembla. Pel que fa als ocellets, aquella menja de temps d'escassedat, els pajaritos fritos avui sembla de mal gust, tot i que les guatlles de granja, no gaire més grandetes, no ens fan el mateix efecte. I és que el racisme zoològic també s'hauria d'estudiar a fons. Per cert, la humanització dels animalons no entoma el tema dels animals carnívors o omnívors, que es mengen a d'altres animals.I és que la natura real sovint és molt políticament incorrecta, la veritat.

La gent d'avui, poc rural en general, fins i tot la que viu en pobles i poblets, tenim poca paciència amb els ocells no desitjats, que generen excrements i sorolls. Però vaja, cal recordar que els antics estossinaven sense manies moltes bestioles, també, com ara els pobrets dragons o les garses, de molt mala premsa i literatura o les benefactores aranyes a les quals moltes persones tenen veritable odi. La nostra relació amb els animals passa per una època surrealista, en la qual els volem humans i d'aquí vénen moltes reaccions de l'estil carn és assassinat. I molts ridículs gossets amb vestits acolorits i tractats com si fossin una criatura. Conec molts avis de gossos i gats als quals els fills i filles els deixen la cura d'aquell animaló, que no van aconseguir de petits i que s'han comprat quan s'han independitzat però, que com tot a la vida, en moltes ocasions és una càrrega inesperada. Només cal veure el sector dedicat a productes per a gossos i gats, als súpers, per veure com hem evolucionat en aquest tema. Pel que fa als zoològics, també tenen els dies comptats, estan, avui, mal vistos, en general.

Els animals de qualsevol mena, en massa, fan angúnia, com en fem les mateixes persones, quan mostrem la nostra massificació. Per això sempre produeix més angoixa, en una pel·lícula, un assassinat individual que no pas l'extermini indiscriminat en les escenes bèl·liques o de bombardeig, on passem de ser individus a ser espècie no protegida.






Per als aficionats a les endevinalles i a la història: un nou enigma al blog de les Tertúlies del Grup 99.