8.1.11

Aucells, ocellets, ocellots i 'pajarracos'



Fa anys, quan els meus fills encara es trobaven en edat escolar vam anar per vacances, com acostumàvem a fer de tant en tant, al zoo, al parque, com sempre havia sentit dir de petita jo mateixa. Vam arribar aviat, per aprofitar el matí. El vespre anterior hi havia hagut una tempesta amb vent, d'aquestes d'estiu, i el terra era ple de centenars de petits ocells morts, de branques i fulles, que encara no havien tingut temps d'enretirar. La majoria dels finats crec que pertanyien a aquesta varietat d'estornells que ha anat colonitzant les nostres zones urbanes.

Recordo que al diari va venir una nota breu, gairebé ni es va parlar del tema. No crec que fos ni la primera vegada ni la darrera que passava quelcom semblant. Avui també llegeixo a La Contra el testimoni d'un avi de la Vall d'Aran que diu que no hi ha ocells. En canvi, a les zones urbanes, jo hi veig més ocells que mai: pit-roigs, gavines, coloms, estornells, pardalets, cueretes, mosquiters... Potser, com les persones, han emigrat a ciutat, qui sap. Coses que abans passaven desapercebudes avui distreuen el personal i generen fins i tot filosofies apocalíptiques. Segurament es parlarà molt més dels ocells morts que no pas de les darreres víctimes d'atemptats diversos en aquest món que no acaba de trobar la pau mundial.

L'augment ocellaire a ciutat es relaciona amb l'augment d'arbres i també d'insectes. Els ocells són molt bonics en cantitats moderades i encara més, de forma individual, o contemplats en els seus suposats hàbitats on, avui, trobem una gran oferta de miradors turístics des d'on poder contemplar-los. Una gavina volant pel cel, un colom de la pau, un estornell tranquil inspiren sentiments poètics, però un estol immens dels mateixos animals, a prop, inquieta i embruta. El cinema ha aprofitat molt bé el tema, des dels ocells de Hitchcock a moltes altres cintes de sèrie B o C, amb taurons, mosques, aranyes, rates pinyades, piranyes, serps, formigues o el que sigui que bellugui, vaja.

Els ocells engabiats no són, avui, políticament correctes, llevat dels ja excessivament civilitzat periquitos i canaris, i d'aquí ve una mica la fúria antiocellaire que ha acabat amb les parades de la Rambla, les quals, per cert, també van derivar durant alguns anys oferint un estrany reguitzell d'espècies de gust dubtós. Fa poc vaig tenir un debat de bon rotllo amb una bona amiga que tenia una cadernera engabiada que s'estimava molt. Per cert, fa poc que va morir, aquesta cadernera, de mort natural. 

Veure caderneres engabiades no m'agrada, ja que les he vist en llibertat sovint, pels nostres parcs urbans i tot, però havia estat fa anys un ocell habitual a les cases. Qui no tingui a la finestra / dos testos de flors germans, / un ocell dins d'una gàbia / i un cor ben enamorat, / no sap el que és benaurança / ni podrà saber-ho mai, escrivia Maragall en un temps on tot era molt diferent. Els ocells engabiats semblaven alegrar la vida del veïnat modest. Si el personatge de Gable a The Misfits manifestava, referint-se a uns cavalls, que quan menys es mata, més dolent sembla, pel que fa als ocellets també passa, quan menys s'engàbia, més dolent sembla. Pel que fa als ocellets, aquella menja de temps d'escassedat, els pajaritos fritos avui sembla de mal gust, tot i que les guatlles de granja, no gaire més grandetes, no ens fan el mateix efecte. I és que el racisme zoològic també s'hauria d'estudiar a fons. Per cert, la humanització dels animalons no entoma el tema dels animals carnívors o omnívors, que es mengen a d'altres animals.I és que la natura real sovint és molt políticament incorrecta, la veritat.

La gent d'avui, poc rural en general, fins i tot la que viu en pobles i poblets, tenim poca paciència amb els ocells no desitjats, que generen excrements i sorolls. Però vaja, cal recordar que els antics estossinaven sense manies moltes bestioles, també, com ara els pobrets dragons o les garses, de molt mala premsa i literatura o les benefactores aranyes a les quals moltes persones tenen veritable odi. La nostra relació amb els animals passa per una època surrealista, en la qual els volem humans i d'aquí vénen moltes reaccions de l'estil carn és assassinat. I molts ridículs gossets amb vestits acolorits i tractats com si fossin una criatura. Conec molts avis de gossos i gats als quals els fills i filles els deixen la cura d'aquell animaló, que no van aconseguir de petits i que s'han comprat quan s'han independitzat però, que com tot a la vida, en moltes ocasions és una càrrega inesperada. Només cal veure el sector dedicat a productes per a gossos i gats, als súpers, per veure com hem evolucionat en aquest tema. Pel que fa als zoològics, també tenen els dies comptats, estan, avui, mal vistos, en general.

Els animals de qualsevol mena, en massa, fan angúnia, com en fem les mateixes persones, quan mostrem la nostra massificació. Per això sempre produeix més angoixa, en una pel·lícula, un assassinat individual que no pas l'extermini indiscriminat en les escenes bèl·liques o de bombardeig, on passem de ser individus a ser espècie no protegida.






Per als aficionats a les endevinalles i a la història: un nou enigma al blog de les Tertúlies del Grup 99.

8 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

El teu títol d'avui m'ha fet recordar la pel·lícula del 1966, de P. P. Pasolini, "Uccellacci e uccellini", on l'inoblidable Totò passeja amb Ninetto i un corb els va alliçonant tot el camí.

Tens raó: els fets particulars toquen el cor, i les massificacions no. O no tant, perquè les grans manifestacions sembla que sí... Paradoxes.

Montse ha dit...

Doncs jo quan he llegit el teu títol d'avui he pensat en l'ocellaire de La flauta màgica, en Papageno. I m'han agafat ganes de sentir-la una vegada més, així doncs, ara l'estic escoltant.

Quines coses ens passen, a través dels blogs!

per altra banda, el meu fill que ja és pare, com a bon veterinari, s'ha fet soci del zoològic, i cada dos per tres hi va amb la seva petita prole, per ensenyar els animalets als petitons. Ell també diu que el zoo té els dies comptats, però mentrestant val la pena que els animals que encara hi ha siguin tractats amb la màxima dignitat.

Quan a ocells i pajarracus, jo odio les gavines i els coloms en massa, però quan en veig un de sol l'odi dóna pas a la llàstima, per haver de buscar-se la vida en un medi tan inhòspit. Deu ser això que apuntes tu, la diferència entre la massa i la individualitat.

ui, que se'm fa tard, vaig a buscar la mare!!!

Júlia ha dit...

Olga,a mi em fa angúnia la multitud, també en les manifestacions. No hi ha dubte que es produeix una mena de catarsi col·lectiva però sovint no respon a res profund sinó més aviat al gregarisme i la massa pot sortir per a una cosa i per la contrària, només cal veure les mogudes hitlerianes. Per això no crec en les lectures excessivament optimistes que es fan d'aquest tipus de coses.

Júlia ha dit...

Gran pel·lícula, per cert!!!

Júlia ha dit...

Montse, quan jo tenia els fills petits hi anàvem molt sovint i 'de mestra' ni t'ho explico. Crec que encara duraran, però són, de fet, institucions a extingir, malauradament. O no.

Júlia ha dit...

Pel que fa a les manifestacions massives recordo que de petita, els grans comentaven que els mateixos que havien anat a rebre Jesús a Jerusalem el dia de Rams després anaven a badar i cridar quan el crucificaven. És un símbol una mica rondallístic però no es troba massa lluny de la realitat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

A Sabadell tenim coloms a dojo, cotorres, pardals (han disminuït molt) i més ocells que desconec, i al camp n'hi ha prou d'ocells. Aquest matí que he sortit a fer fotos veia ocells volant i sentia el seu cant al bell mig del bosc. Yo també em sento angoixat enmig de multituds de gent i lliure en la solitud de la muntanya

Júlia ha dit...

No creguis, Francesc, a mi la solitud excessiva també m'angoixa, moltes vegades.