Tardors, castanyades escolars i velleses antigues

Avui escoltava per la ràdio un d'aquests programes als quals truca la gent preguntant quin temps farà en algun indret on aniran a passar el cap de setmana. En aquest cas es tractava del pont. No sé si en temps de dificultats no hauriem d'eliminar els ponts i els aqüeductes d'una vegada però, vaja, jo ja faig pont sempre des que m'he jubilat, la meva vida és ja un gran pont, i em direu que no sóc qui per opinar.

Molta gent que trucava era jove o de mitjana edat. Un gran nombre preguntaven alegrement el temps que faria a llocs com Nova York, Londres, Roma, París. Un altre grup de gent feia un pont més proper, com jo mateixa, que aniré al Ripollès, però que no truco mai a la ràdio per preguntar aquesta mena de coses que es poden saber fàcilment per internet. En tot cas, em sorprèn que aquests programes i tots els que fan referència a la meteorologia, tinguin tanta audiència.

Si jo anés a viatjar per l'ample món tampoc no trucaria a la ràdio per preguntar això i explicar que me'n vaig a Pekín o al Canadà, em semblaria que en època de vaques magres podria ofendre aquells i aquelles que prou feina tenen per anar tirant i que s'hauran de conformar amb anar a voltar pel passeig o la rambleta del poble, de la mateixa manera que els rics d'abans endrapaven un pollastre rostit a la fonda, davant dels pobrets i alegrets que no hi tenien accés. De vegades tinc la impressió que ens agrada fer coses per tal que els altres se n'assabentin, altrament no té cap gràcia.

La castanyada va ser una d'aquelles primeres festes que vam recuperar a l'escola. El tema d'aquestes recuperacions ha acabat conformant un any escolar basat gairebé en celebracions  i festetes més o menys tradicionals. De les festes n'hem tret i posat el que ens ha semblat, de morts i de difunts se'n parla poc, de la mateixa manera que per Setmana Santa i Pasqua es parla poc o gens del tema de la Passió, en general.

Les escoles més progres han intentat substituir les celebracions lligades a la religió cristiana per coses una mica estranyes, solsticis, festes de primavera. Es faci el que es faci la nostra tradició cultural cristiana pesa i pesarà. En tot cas, l'escolarització de les festes ha derivat en coses absurdes, el carnaval, festa de disbauxa i llibertat, ha acabat per comportar que s'hagi d'anar, per exemple, vestit obligatòriament de peix, si s'ha decidit que aquell curs la festa es dedicarà a la conservació de les espècies marines.

En el fons la barrija-barreja ha existit sempre, el que era pagà s'ha embolcallat amb el tema religiós i a l'inrevés. De tant en tant es tenen ganes de tornar a les essències, a allò del monòton rosari familiar resat pels difunts mentre tothom s'abaltia, i a les humils castanyes torrades a casa quan els panellets eren menges excessivament cares. Les visites al cementiri es mantenen. Jo no hi anava mai fins que es van morir els pares, els parents, els amics. Avui els cementiris em semblen una mena de llibre viu -perdoneu la paradoxa- que ens explica moltes coses sobre nosaltres mateixos.

Algú va trobar fa anys, espigolant qui sap on, aquella cançó del Marrameu, probablement una cançó popular dels pegots, i se'n va fer l'himne popular de l'escola progre-castanyera. Els dibuixos escolars amb castanyeres mostren, en general, parades rudimentàries i senyores grandetes, amb mocador al cap i davantal negre. Però de castanyeres n'hi ha de joves i de bon veure i n'hi devia haver abans, com demostra el gravat que he penjat en aquesta entrada per il·lustrar el tema.

Una vegada em vaig disfressar de castanyera i vaig anar a voltar per les classes dels més petits, carregada de castanyes, magranes, cargols i d'altres elements tardorencs. Els més menuts no em reconeixien i m'ho vaig passar molt bé. L'imaginari artístic escolar s'omple aquests dies dels dibuixos de fruits de tardor, de bolets, de paraigües i gotes de pluja i d'arbres sense fulles, tot i que pels nostres verals la majoria es mantenen verds. De la mateixa manera es dibuixen hiverns nevats encara que no nevi al lloc de l'escola.  Jo crec, des de la perspectiva que donen els anys, que les festes escolars fan perdre moltes hores, la veritat.

Un personatge tardorenc típic era el caçador però ara és aquest un símbol tardorenc de baixa, per raons òbvies. Quan començava a treballar a l'escola tot això em feia molta gràcia, al cap dels anys, com sol passar, ho he trobat tot plegat una mica xaró i enganyós. El que havia estat una opció es va transformar en una obligació, en part del currículum, horrible parauleta. Però, vaja, per als mestres joves tot és també nou i així ha de ser i el millor seria allò de ser en la vida romero, pasar por todo una vez, una vez sólo y ligero... La rutina professionalitza però també té molts problemes. Cercar l'equilibri entre la novetat i el respecte a la tradició i a l'aportació de la gent gran és difícil, complex.

També se suposava que per aquestes festes calia explicar contes de por, potser per tot això dels difunts. Avui s'ha d'anar amb compte amb aquest tema a l'escola, no sigui cas que vinguin a protestar alguns pares sensibles poc partidaris d'espantar les seves criatures amb històries d'aquest tipus. M'acaben d'explicar una història sobre un noi universitari que va anar fa poc a parlar amb la professora, després de no haver-se pogut presentar a un examen, acompanyat de la mare, que l'anava justificant i defensant!!! A aquesta infantilització de la població estem arribant.

Tornant als contes tètrics, el cert és que moltes rondalles tradicionals fan avui força  basarda, la nostra sensibilitat ha canviat molt i els anem suavitzant amb el temps, matisant la sang i el fetge o amarant d'humor les situacions més angoixants. A mi un conte que em feia molta por, molta, era aquell de la Marieta ja pujo l'escaleta, en el qual una mena de zombie al qual la Marieta ha manllevat el fetge, per tal que la mare no sabés que s'havia gastat els calerons del sopar en una nina, la ve a buscar a la nit i, se suposa, se la deu emportar, ja que el final no l'he entès mai i el que es feia era donar-te un ensurt en el moment en el qual l'ésser de les tenebres engrapava la nena.

Al llibre El trobador català, volum de capçalera familiar del qual em sabia, de petita, molts versos de memòria, n'hi ha un sobre la castanyada, en una casa de pagès. L'avi els diu a la família que ja és vell, que potser no veurà més tardors. 

Jo só el més vell de la colla,

i a la mort, on haig de raure,

l'edat m'hi acosta i m'hi amolla

i fulla que el vent sorolla

que poc, que poc triga a caure!

I al dir això el bon avi encara

amb cor fort, pren de sa vora

l'infant que bressa la mare

i se l'acosta a la cara,

i li fa petons... i plora.

És trist i a mi, de petita, em feia plorar i tot. Al final la jove de la casa diu que menys plorera i a torrar castanyes, menjar panellets i fer córrer el porró.

I a la negra fumerola

i a la calentona ratxa

que al bon vellet reviscola

treu la jove la cassola

i els panellets, i el garnatxa.

I els diu: -Au, mostreu al llavi

la rialla, xics i grans;

a menjar i que tot s'acabi,

que avui és el sant de l'avi,

és la festa de Tots Sants.

Abans, quan era jove, em mirava els avis i les àvies, els iaios i les iaies, amb una certa llàstima i una gran curiositat. Com devien haver estat de petits, de joves? El meu germà, de menut, quan en una pel·lícula moria un vell, ni que fos el més dolent de tots, plorava sense aturador pel fet que li recordava el meu avi matern, l'únic avi que vam arribar a conèixer. I és que fa anys molta gent deixava aquest món de mones entre els seixanta i els setanta, la desena de la mort segons deia el capellà del poble del meu pare a les prèdiques de l'antigor, aconsellant els d'aquesta edat que es penedissin dels seus pecats per preparar l'arribada inevitable al més enllà.

Avui molts d'aquesta edat encara estem una mica flamencos, ballem, viatgen, nedem i fem cursets d'informàtica al centre cívic, però el temps passa i arriba la tardor de la vida, més o menys tard i la darrera castanyada també arribarà. Llàstima que per aprendre a viure t'hagis de fer vell. Ara que començo a entendre la gent em moriré, deia la meva mare de vegades, amb una gran saviesa tardorenca.