5.4.12

Dijous Sant, era? Meditacions sobre aquests dies i els altres








No espero res. No temo res. Sóc lliure.
   (Nikos Kazantzakis, epitafi)

Tal dia com avui em ve al cap, de forma recurrent i irreverent, un fragment del monóleg El desmemoriat, de Joan Capri, en el qual es fa un embolic amb les dates i les diades i ja no sap si parla del Dia de la Palma o d'un altre, dient això de Dijous sant, era!

El monòleg reflecteix un fet evident que, quan ets petit, fa que et fumis dels grans i quan ets gran s'esdevé cada vegada amb més regularitat, l'oblit i la barreja de records. Per això tinc poca fe en els relats orals, que acostumem a canviar cada vegada que els expliquem, barrejant dates i fets sense adonar-nos-en. 

Els infants tenen una memòria selectiva però admirable i per això s'enfaden quan els canvíem, sense voler, els detalls de les nostres rondalles i contes. La narració oral va a menys, em temo, de tota manera, ja que he vist, a escola i a les llars, com pares, mares i mestres recorren sovint al conte escrit i el van llegint amb més o menys grapa mentre mostren als infants les il·lustracions.

De vegades havia anat amb els meus fills, quan eren petits, a escoltar narracions orals de contes i la veritat és no recordo cap narrador remarcable, ho feia millor jo. De gran també he escoltat narracions orals, una vegada amb van portar a una mena de cafè literari on un jove negre, del qual em van fer molta propaganda les amigues (com a narrador, ep, poca broma), explicava llegendes de les seves terres africanes i, la veritat, tampoc no era cap meravella, estic segura que els seus avis en devien saber molt més. Recordo també que va explicar una llegenda africana assegurant que era original d'aquelles terres i que no s'explicava enlloc més però la història era una mena de flor romanial en versió no monàrquica. Tot està inventat, que deien, i des de fa molts anys.

Un mestre una mica més gran que jo es vantava del fet que, a frec de la Setmana Santa, explicava amb tant de verisme la Passió de Jesús que els alumnes acabaven plorant. Avui potser el farien fora o comptaria amb una denúncia per sadisme psicològic, qui sap. 

Les tradicions d'aquests dies semblaven destinades a desaparèixer però s'han reconvertit i les processons, al menys unes quantes, gairebé revifen i també les Passions teatrals gaudeixen de bona salut malgrat que els temps han canviat tant. Precisament el que ha fet revifar tot plegat ha estat l'admetre que aquestes coses formaven part de la tradició de forma global i que es podien viure i seguir sense ser profundament religiós.

Les processons, laiques o religioses, tenen èxit perquè hi ha un component gregari i exhibicionista i una tendència a la disfressa que des de temps ancestrals ha motivat els humans a manifestar-se de forma massiva mentre una altra part de la humanitat propera contempla, de forma més passiva, aquesta manifestació. Les manifestacions polítiques també tenen aquest component, de fet.

Quan més va menys m'agraden els actes on s'aplega molta gent a fer el mateix, empesos, se suposa, per sentiments compartits, cosa que no és res més que un miratge de tants com ens ajuden a viure. Una amiga m'explicava fa un temps que quan assistíem, en la nostra joventut, als actes parroquials de l'època, com ara un nocturn viacrúcis, sentia grans i enyorades emocions, tot i que no es té per religiosa.

La cosa catàrtica ha estat molt estudiada i no faré ara psicologia barata. És així i no formar part de les masses en el que sigui et fa sentir sol i exclòs. A la vida sempre ens movem entre la necessitat d'individualitat i diferència i la de gregarisme i uniformitat. Se suposa que s'han de tenir arrels, sentiments patriòtics, solidaris i tot això, però aquests sentiments acaben, també, per ser un llastre feixuc i conformar dogmes de tota mena.

Fa uns dies, amb relació amb la vaga, el periodista Foix parlava en una tertúlia sobre el fet que avui es parla molt de democràcia però poc de llibertat. És cert. La llibertat de fer vaga hauria de comptar amb la llibertat de no fer-ne, però això sembla molt malament als convençuts, per posar un exemple recent. En podria trobar molts altres. La tendència a voler imposar veritats irrefutables és universal i revifa sovint.

El Dijous Sant antic, el de la meva infantesa, tenia una celebració obligatòria, anar a seguir monuments. Com la meva amiga en els viacrúcis, jo també experimentava una mena de sentit del sagrat quan hi anava, amb els pares, i les esglésies eren obertes, amb les imatges cobertes amb draps morats i el magnífic monument fet amb les palmes i els palmons ens acollia, a Barcelona. Tot feia olor d'encens, de ciris i de farigola ja que a les portes de les esglésies gitanes de l'època en venien ramets i sempre en compràvem. Et trobaves molts coneguts per xerrar car tothom feia el mateix i cada barri tenia les seves rutes. Et senties, doncs, més o menys acompanyat i part de la comunitat.

En canvi, admeto que no em va produir cap emoció anar a veure, amb l'escola, la Passió d'Esparraguera, quue se'm va fer llarguíssima i pesadíssima. El cinema, excepció feta del Divendres Sant, oferia aquelles programacions especialitzades que la tele, en part, recull una mica, cosa que està molt bé ja que crec que una part de tradició s'ha de mantenir i les tradicions sempre són força il·lògiques i misterioses, pintoresques i contradictòries.

Quan jo era petita el dissabte, a mig matí, se sortia al balcó a fer repicar tapadores de cassoles i carraques, a matar jueus, que dèiem, amb una innocència que avui, realment, sobta. Fins i tot a l'emblemàtic Trobador Català hi ha un poema amb aquest títol. Els jueus eren quelcom estrany, exòtic, inexistent. Un enemic tan llunyà i sense rostre com els indis de les pel·lícules del cinema de barri, estossinats a gavadals en companyia dels lletjos japonesos del cine bèl·lic. O com els comunistes, un altre misteri de l'època.

Les etiquetes ètniques, religioses o polítiques donen seguretat i obvien la realitat individual de cadascú, per damunt d'ideologies, banderes i la resta, però la tendència a les processons deriva sovint en la tendència a la identificació grupal indiscriminada. Hi hem de conviure però no deixen de provocar-me una certa angúnia i una mena de por profunda, tant als natzarens encaputxats com a aquests incendiaris sense rostre del nostre temps, què hi farem. Les màscares fan molta més por que no pas els rostres visibles i identificables.

Quan qualsevol forma de pensar o sentir es converteix en religió verdadera, malament rai. En canvi, quan aquestes formes de pensar són viscudes amb un cert distanciament irònic i amb tendència a la tendresa pels records i per la bona gent, no fan mal a ningú i són dignes de respecte i conservació.

Un llibre per recuperar en dies com aquests és El Crist de nou crucificat, una història que va tenir molt d'èxit durant la meva joventut i, em temo, plenament vigent encara pel que fa al seu fons moral. M'agradaria que passessin per la tele, si pogués ser en català, idioma en el qual no es va poder estrenar a l'època, El Judes, rodada en una Esparreguera autàrquica i entranyable. Totes dues històries giren a l'entorn d'un tema amb evidents paral·lelismes, tot i que no tinguin res a veure, el paper que representem en la vida, que ens condiciona i com ens pot fer canviar haver de fer-ne un de diferent, si toca. 

La novel·la de Kazantzakis va comptar amb una magnífica traducció de Joan Sales, i això que aquest escriptor no la va poder fer a partir de l'original, sinó a través de textos anglesos o francesos, italians o castellans. Va ser un èxit en els seixanta tot i que ja alguns progres la van menystenir  a causa del rerefons cristià, malgrat que l'Alexis Zorba els hagués fet caure la bava. Però resulta que el tema de la novel·la és universal, ja que a través de una història local parla dels homes i les dones, dels odis i les crueltats, com parla també de molt més que dels romans i els cristians el Quo Vadis literari de Sienkiewikz: d'una Polònia molt mal tractada pels grans estats i oprimida, que encara, per cert, habia de rebre moltes més patacades, per desgràcia.

Admeto sense complexos que la pel·lícula de Le Roy, un clàssic d'aquests dies, que és com una immensa col·lecció de cromos acolorits, m'encanta, tot i que avui ja sé que d'històrica, poca cosa. A l'escola crec que va ser l'única peli en colors que ens van passar i aplaudíem  a cor què vols quan els cristians, a punt de ser devorats pels lleons afamats, canten contents mentre Neró, immens i jove Ustinov, agafa una gran emprenyada. O quan el mateix Neró, finalment, mor, mig suïcidat. Coses de la infantesa, com allò de matar jueus a cop de tapadora de cassola. Déu, si existeix, segur que m'ha perdonat pel fet que no sabia el que em feia.

10 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Entrar en el temps del sagrat, un parèntesi en la vida quotidiana-profana, és necessari, em sembla, per no oblidar, siguem creients o no, que som alguna cosa més que matèria. El teu post com sempre excel.lent. Aprofito per a desitjar-te bona Setmana Santa i, sobretot, bona Pasqua!

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Teresa, igualment, una abraçada des de la Terra Alta.

Lectora corrent ha dit...

En una època en què devorava llibres italians, vaig llegir també la "Història de Crist", de Giovanni Papini, i em va agradar molt. No sé si ara m'agradaria de la mateixa manera. De vegades em fa por rellegir llibres o veure pel·lícules que fa anys em van agradar molt, per no sentir-me decebuda i veure el que ha fet el pas del temps amb aquelles obres o com ha canviat la meva percepció.

Júlia ha dit...

Papini va estar uns anys una mica oblidat, Lectora, després de tenir la seva època. Això ja passa però de vegades va bé posar al dia la percepció pel que fa a aquests llibres mítics d'altres temps. També n'hi ha que milloren o que resisteixen molt bé el pas del temps. El món literari, deia un professor que vaig conèixer, és una mica com la borsa, puja i baixa. També es diu que la memòria és el millor crític que hi ha i potser és cert. Aquests autors de tota manera acostumen a conservar l'interès ja que eren persones sovint turmentades per les circumstàncies però amb una cultura molt extensa i profunda.

Francesc Puigcarbó ha dit...

és una d'aquelles festes cristianes que s'aprofiten per anar de vacances elpersonal o en es converteixen en espectables comercials de cara als turistes, tot plegat bastant patètic i lamentable, amb tocs frikis i masoquistes. Un atavisme que s'hauria d'eradicar.

Júlia ha dit...

Home, Francesc, jo no sóc tan iconoclasta, la tradició és la tradició i la nostra cultureta, ens agradi o no, beu en fons cristianes. Tot s'aprofita i s'ha aprofitat des de sempre per a fer negoci, romeries, pelegrinacions... què hi farem. Des que em faig vella m'agrada 'recordar' i fer la folklòrica penitencial.

miquel ha dit...

Encara que sigui una mica agafat pels pèls, Júlia, ahir parlava amb una carnissera sobre les tradicions d'aquests dies i ella (poc més de quaranta anys) recordava com la seua mare la vestia de gala (mitjons blancs calats, etc.) per anar a beneir la palma; em deia que ella no és creient, però que vol conservar aquestes tradicions i que amb el seu fill també va anar a la cerimònia, etc. Em va dir que volia que el seu fill conegués les tradicions religioses: la palma, el ramadà... Vaig pensar que ja era tard i la conversa s'allargaria excessivament.
Bones vacances a la T A.!

Olga Xirinacs ha dit...

Precisament ahir sortia el Neró-Ustinov que dius. La tele, com la vida, és feta de repeticions, com les de l'all.
Confesso que ni passions ni representacions semblants m'han fet mai el pes. Llargues, pesades i poc creïbles, perquè ni les declamacions ni els recitatius m'agraden. Ara encara ho tolero menys, i a vegades, segons on vaig, puc escriure pàgines senceres al folis que porto doblegats en una llibreteta mentre representen el que sigui. Almenys en trec profit.
Seguir armats pel carrer sí que m'agrada, perquè és un ambient preparatiu, encara no organitzat en processó solemne, que sortirà després i que tampoc resisteixo, més que res perquè els tambors que s'han posat de moda em desfan els timpans i el cervell. Pobre Jesús, tan sol enmig de velluts, daurats, autoritats de tota mena, dones acabades de pentinar per a l'ocasió i les tocades i posades senyores de La Soledat... ai.

Júlia ha dit...

Miquel, el procés sempre és una mica el mateix, a nivell social i a nivell individual infantesa-tradició, rebuig tradició-adolescència, nostàlgia tradició-maduresa.

Crec que avui ens ho podem mirar tot de forma no-obligatòria i triar segons ens agradi més, de tota manera ni els fills ni els néts no viuran res com ho vam viure nosaltres sinó a la seva manera.

Júlia ha dit...

Olga, en vaig veure un trosset per nostàlgia retrospectiva, el que em sap més greu és pensar que tots són morts, aquells actors.

Aquest temps és contradictori, potser com ho és la primavera, tradició, rebuig tradició, mort i sordidesa, gresca i ressurrecció. De petita era una època que em feia una mica de por, ara m'ho miro tot amb un cert distanciament, a causa de l'edat.

Tot plegat té poc a veure amb el missatge cristià genuí, avui hi ha estudiosos que posen en dubte, fins i tot, l'existència de Jesús, cosa que als convençuts els posa molt nerviosos. En tot cas, la veritat és el de menys i del garbuix de tot plegat n'ha sortit la nostra cultura, amb les seves llums i ombres.